Pensaments (II) sobre la crisi (financera)

29 abr.

Des del setembre del 2011, en que escrivia  en aquest blog uns “Pensaments (I) sobre la crisi financera”,  he escrit en bastantes altres ocasions sobre el tema, però més aviat comentant-ne aspectes, evolucions, posicions, paradoxes, etc. que evidentment hi tenien a veure, però sense tornar a intentar una reflexió global més profunda (de les quals en tenim moltes, per cert!). Avui ho torno a intentar des d’una perspectiva que crec diferent, i que podria haver permès altres títols del post com els següents:  Contradiccions entre propostes de com sortir de la crisi i/o nous elements paradigmàtics per a sortir realment de la crisi.

 

Crisis financera, crisis econòmica, crisis del treball i/o versus crisis ambiental

No hi pas cap dubte en que, actualment, estem immersos en dues (de fet en més, però de vegades cal simplificar una mica per poder avançar en algunes idees) grans crisis: l’econòmica derivada de la financera i amb especial manifestació negativa en la del treball, d’una banda; i l’ambiental amb una especial manifestació en la climàtica, de l’altra.

La primera reflexió (i potser també la darrera conclusió) que crec que s’imposa com a preliminar (i potser també com a principal), és que si volem afrontar la primera (d’una forma socialment progressiva neoclàssica) per ella mateixa i, per un moment (i degut al sofriment diari de tantes persones al sud d’Europa o als EUA -que no podem oblidar que s’afegeix al de mitja humanitat en el planeta-), “ens oblidem (no pas per deixadesa, sinó per priorització) de la crisi climàtica i ambiental en general”, podríem acabar sortint d’una crisi tot aprofundint irreversible i irremeiablement l’altra.

 

La sortida neoclàssica Keynesiana a la crisis financera, econòmica i del treball, en front a pretesa (i sempre fracassada) sortida neoliberal 

No mi estendre pas massa. En tenim ja moltes d’opinions, valoracions i propostes a favor de caminar ràpidament cap aquesta sortida Keynesiana i, per tant, només en faré algunes apreciacions sintètiques.

És obvi, per la meva part com per sobretot la de tantes veus realment “autoritzades”, que les polítiques d’austeritat, de reducció de dèficit públic, de contenció i pagament del deute públic -en definitiva d’ajustos estructurals neoliberals amb dosis enormes de privatitzacions- , només comportaran una fase més (una altra fase més, i valgui la redundància) de gran enriquiment dels sectors més especulatius de les finances lligades als paradisos fiscals i, en definitiva, dels jugadors en el casino global de la boira financera que segueix creixent sense cap mena d’escrúpol, ni sentit ni objectiu (excepte el d’aquest llunàtic, sonat, enriquiment mateix).

La contestació a aquestes polítiques comença a ser tant forta que, en una visió optimista, m’atreviria a pronosticar que aniran perdent pes i hegemonia en la palestra de les polítiques mundials. I que d’entrada potser a poc a poc, però després amb molta més velocitat, s’han de canviar i canviaran, radicalment, per un gran enfortiment del sector i les polítiques públiques, que es basarà en dos grans tipus de mesures: a) la dels quitaments al sector financer; ja és hora que se’ls hi deixi de pagar el que ells mateixos han i segueixen malbaratant en funció, única i exclusivament, del seus interessos particulars, i no com els de motors de l’economia real que és la seva única raó de ser des d’un punt social; b) endegar a tota màquina polítiques públiques d’estímul a l’economia real que, fonamentalment, han de ser extensives en la creació de llocs de treball; no ens equivoquéssim pas en això i ens perdéssim en buscar creixements en la producció i el consum de bens i serveis d’alt valor afegit, basats en l’ús de tecnologies més sofisticades que mai, i que només acabessin beneficiant només als sectors econòmics punters que, de fet, no estan pas tant malament, i/però que precisament no necessiten ni creen  gaires llocs de treball i, per tant no afavoreixen l’accés social massiu als bens i serveis de primera necessitat. Compte, molt de compte, amb tota aquesta verborrea de l’emprenedoria, la innovació, l’excel·lència, etc. que ens podria acabar matant del tot des d’un punt de vista social.

 

Desenvolupament (“Creixement”) econòmic social i verd, en front d’un creixement econòmic estàndard i ambientalment depredador

Si la hipòtesis darrera fos correcta, quins serien els nous perills que hauríem d’evitar, d’entrada, a qualsevol preu.

D’una banda que el nou desenvolupament econòmic no donés resposta (com no ho fa ara) al sentit humà del fet econòmic (distribuir recursos i riqueses de base natural -escassos-, per satisfer necessitats humanes -prioritzant sempre, sense  excepcions, les bàsiques i realment necessàries individual i socialment parlant-). Ha de ser doncs una economia social, principalment justa distribuïdora de recursos i riqueses entre els individus de la societat que, com a tals, contribueixen, cadascú des de les seves capacitats, a que, fins i tot sense masses necessitats sistèmiques de créixer en mesures obsoletes com la del PIB, el desenvolupament econòmic social sigui una màquina eficient de funcionament continu.

I l’altra gran perill que s’ha d’evitar, jo diria aquí que amb la màxima i preceptiva prioritat, és que el nou desenvolupament econòmic no sigui verd. A la darrera cimera de NNUU a Rio+20 va quedar establert un concepte, el d’economia verda, que malgrat totes les crítiques sobre les seves insuficiències com a paradigma realment alternatiu per caminar cap un desenvolupament humà sostenible, jo segueixo creient que és un dels vents intel·lectuals més frescos que corren pel nostre voltant.

Lluny de propostes absurdes i fracassades anteriors. Per exemple la de desacoblar l’economia del medi ambient, que sempre em va semblar una mena d’al·lucinació espiritual. L’economia verda s’arrela, precisament, en un nou acoblament de la natura i el ser humà. Una de les bases principals del treball dels individus a la societat ha de ser i estar en relació íntima amb la natura mateixa per, precisament, utilitzar-la i tractar-la com una realitat de la qual formem, en som, una part (“estimant-la, a la mare terra, com a nosaltres mateixos”) i amb la qual con-substanciem sempre  ecològicament.

Aquest nou acoblament implica necessàriament, per exemple, dedicar-nos com a humanitat, com un dels primers, preceptius i màxims objectius dels propers anys, al desenvolupament i utilització d’energies renovables i netes, tot deixant d’utilitzar els combustibles de base fòssil. Estic convençut que aquest objectiu que, en definitiva, suposa una nova revolució en les maneres, qualitatives i quantitatives, de produir els bens necessaris per satisfer les necessitats humanes, és l’únic origen possible d’una nova era que ha de passar pàgina a la de la revolució industrial capitalista de base fòssil. I si dic capitalista és perquè, precisament, la renovabilitat sostenible de les noves energies netes ens portarà, com a realitat sine qua non, a abandonar la ficció d’un creixement at infinitum per consum de quelcom que hem considerat com inesgotable i que, a més de no ser-ho, ens ha portat la catàstrofe ambiental més important que esta sofrint, antropocèntricament, el planeta.

 

Transformar una gran crisis en una gran oportunitat de debò

És en els sentits anteriors que, més que mai, cal transformar crisis en oportunitats. Però aquesta vegada la oportunitat no és sortir de la crisi per tornar a situacions conegudes que, precisament, no són ambientalment viables. Aquesta és l’alerta principal dels meus pensaments d’avui. Sortir de les crisis en les quals estem instal·lats no pot ser mai (no ho podrà ser) tornar a créixer econòmicament de les maneres i amb les bases en les quals ho hem fet fins ara.

Per això transformar avui la gran crisi en una gran oportunitat passa per assentar les bases d’un nou sistema econòmic; no com un exercici teòric o filosòfic sobre nou pensament estrictament econòmic; sinó com a nova i imperiosa realització d’un nou model energètic sostenible (renovable i net) capaç de satisfer d’altres maneres i velocitats (qualitativa i quantitativament parlant) les necessitats humanes socials i individuals.

ecverda

 

Xerca; 29 d’abril de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: