Tag Archives: Governament

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

The way forward: preparar un París bis? Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i III; Bonn 19 al 23 d’octubre)

26 oct.

 

Preliminar 1: sobre el títol

The way forward, el camí a seguir, ha estat, probablement, la frase concepte més utilitzat en les diverses sessions plenàries de crisis que han caracteritzat la darrera reunió a Bonn, abans de París 2015, de les negociacions climàtiques. En una de les darreres intervencions abans del plenari formal final, Rússia afirmava que, al seu parer, calia començar a preparar un París bis perquè seria impossible arribar a un acord amb el temps de negociació que poden donar de si les dues setmanes de la COP21 a París.

 

Preliminar 2: sobre el meu possible suspens com “analista polític”!  

En el meu darrer post (del 5 de setembre) sobre les negociacions climàtiques que podeu llegir a:

http://wp.me/p1IaoC-kS

acabava dient textualment:

“Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.”

Doncs bé, tal com podreu llegir avui i aquí, si que hi havia algú disposat a intentar “un altre camí”!

 

La “fonamental” crisis dels dos primers dies: antecedents, evolució i resolució

L’anomenat “no document dels co chairs de 5 d’octubre” que havia de ser el resultat de la reunió anterior de negociacions (Bonn setembre) es va fer públic, com és obvi per la seva denominació, el 5 d’octubre. De fet havia de ser i pretenia ser, seguint el fil de les darreres setmanes de negociació, molt més que un resum; s’havia d’anar transformant pas a pas en el text base del futur acord de París. Com és habitual, els dies abans de l’obertura d’una, i en aquest cas d’aquesta darrera, setmana de negociacions (Bonn octubre) són dies de consultes i de negociacions prèvies.

En el plenari d’obertura del dilluns 19 al matí els co chairs i la representant del G77+Xina tenen un llarg i “tens” debat (naturalment amb moltes altres intervencions de diverses delegacions o estats-parts de la convenció climàtica) sobre quin era l’acord al que havien arribat durant una reunió que s’havia celebrat el diumenge a la nit!

El G77+Xina guanyava al final la primera gran i “fonamental” batalla de la setmana i, en la sessió de la tarda, en sessió plenària oberta, les delegacions podrien afegir al “no document dels co chairs de 5 d’octubre” els textos que segons ells no havien quedat ben recollits o ni tan sols recollits en el “no document”.

Aquesta victòria trencava, per tant, la dinàmica encetada la segona setmana de la reunió de juny a Bonn, en la qual, i de fet per primera vegada després dels darrers anys (si, anys, perquè això no havia passat durant tot el post Copenhaguen), els estats parts encomanaven un text guia per a la negociació als co chairs. Podeu llegir-ne la meva anàlisi en el meu post del 14 de    juny:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Així doncs, amb aquesta “fonamental“ batalla inicial guanyada el G77+Xina i, de fet, amb el vist i plau de bastantes altres parts (sobretot, i bastant especialment, de la Unió Europea que venia sent molt crítica amb els darrers texts dels co chairs) es tornava, en part, al text de Ginebra del Febrer (The GNT, The Geneva Negotiation Text) que, cal recordar, és sempre, des de llavors,  l’únic text oficial de referència de les negociacions fins a París.

El resultat de l’exercici de la tarda del dilluns va ser que, només pel que fa a la part corresponent al que seria l’Acord de París, el “no document dels co chairs de 5 d’octubre” passava de tenir 9 pàgines a tenir-ne 34 pàgines (i així ha quedat, en nombre de pàgines, al final).

En paraules del G77+Xina i, insisteixo, de la Unió Europea particularment (Estats Units, Canada, Rússia, Austràlia, Japó, etc.  –el UMBRELLA Group-  no estaven ni molt menys tan contents però ho acceptaven de fet) el nou text de dimarts a la tarda tornava ser “propietat de les parts i no dels co chairs”, tornava a ser “party driven”.

El dimarts al matí, en sessió plenària també, s’aprovava explícitament que el nou text compilat i editat pel secretariat de la convenció, durant la nit del dilluns al dimarts, passava a ser el nou text base per a la continuació de les negociacions. Negociacions doncs que, es pot afirmar amb certa rotunditat, estarien començant essencialment de nou a partir d’aquell moment.

 

Dos dies i mig de “reunions” en “spin off (grups de treball)” tancades a les organitzacions observadores

Des de dimarts a la tarda fins a dijous al vespre aquesta seria la dinàmica política de la setmana.

Malgrat que el G77+Xina va demanar que les reunions dels spin of fossin obertes, l’oposició de Japó va deixar el tema a l’aire i les reunions es van acabar fent, totes, tancades.

Són dos dies i mig de pau aparent a les negociacions, de rumors, de petites protestes de les organitzacions observadores.

Però crec que cal pensar una mica en que va passar realment durant aquests dos dies i mig.

Com he comentat diverses vegades el G77+Xina no té de fet, ni molt menys, una posició comuna ni tant sols unitària en molts dels temes en debat i negociació. Com es pot entendre perfectament els interessos de la Xina o els de Bangladesh i els països menys desenvolupats en general o els dels petits estats insulars de la zona del carib ni poden ser, ni són, els mateixos.

L’ampliació al començament de la setmana del text base a negociar del possible acord de París no és doncs una ampliació coherent; està plena de diferents opcions moltes vegades no solament contradictòries sinó fins i tot antagòniques; i, naturalment, no només per les contradiccions dins del G77+Xina sinó perquè, llavors i òbviament, tothom (la UE, el UMBRELLA Group citat, etc.) va aprofitat per entrar text nou (molt del qual ni tan sols trobaríem en el GNT). I com que durant els dos dies i mig en qüestió de fet el que es va fer és, en general, introduir encara més text i només intentar ordenar-lo una mica en opcions, ens trobem que en el nou text que es va construint és cada cop més complicat, més difícil de treballar i més difícil, per tant, de negociar realment.

En aquest context s’ha de dir doncs que, de fet, la negociació pròpiament dita entre els estats-part encara ni tan sols ha començat de forma seriosa. Primer les parts han d’analitzar les posicions de les altres i “confrontar-les” amb les seves pròpies i, lògicament, en els primers intents de debat negociador el més normal és que encara aparegui, inicialment, més text.

Es pot afirmar doncs que, finalment, no s’ha entrat de fet en negociacions reals i profundes entre els estats perquè el text que s’anava construint no esta ni tant sols a punt com per fer-ho.

Un exemple citat per una delegació i realment exemplificador de la situació: una opció presentada per algun estat en algun article o part d’ell és “no text”, és a dir, “cap text”. És una precaució pre negociadora davant d’una part de text que a un estat part no li agrada pas. Però esta clar, és difícil negociar un text amb o contra un “no text”, oi?

En paral·lel a tot aquest procés comencen a sorgir tot tipus de rumors. Sobretot el d’un Pla B. Al meu parer el més versemblant d’aquests plans B era que els co chairs i el secretariat esperaven que, el darrer dia, les grans inconsistències del text obliguessin a les parts a tornar a demanar als co chairs que  tornessin a agafar ells la iniciativa i tornessin a ser ells els que preparessin el text a negociar durant les dues darreres setmanes a París mateix. Crec que França podia estar també al darrera d’aquesta opció.

 

El “Like-Minded Group of Developing Countries, LMDC” de nou en escena

Deixi’m el possible lector que hagi tingut la santa paciència d’arribar fins aquí que, abans d’arribar al final d’aquest relat-anàlisi, comenti una reflexió personal que em vaig anar fent i que em va anar neguitejant durant aquests dies i que, precisament, fins que no he escrit i treballat aquestes ratlles no he acabat d’entendre.

Per què el G77+Xina no va fer la crisis que ha fet aquesta setmana i va deixar passar un moment de tensió semblant el dimecres de la setmana de negociacions del setembre a Bonn?

Doncs bé, sàpiga el lector que durant aquesta setmana a Bonn “ha ressuscitat” un dels sub grups del G77: “The Like Minded Group of Developing Countries, LMDC” (format, actualment, per: Argentina, Bolivia, Xina, Cuba, El Salvador, Equador, Iran, Nicaragua, Veneçuela, Malàisia, Vietnam, Aràbia Saudita i Índia) –Like Minded es pot traduir com “afins”-. Aquest grup havia estat molt actiu en l’etapa que va del 2013 al 2014 però havia desaparegut després de Lima i, sobretot, a les darreres reunions negociadores del juny i el setembre a Bonn.

Si hom busca una mica pot trobar a internet el comunicat final d’una reunió d’aquest grup que va tenir lloc a la Índia, precisament, el passat 15 de setembre!:

http://pib.nic.in/newsite/PrintRelease.aspx?relid=126913

La lectura d’aquest comunicat crec que explica perfectament el canvi i a qui cal atribuir-lo de les posicions del G77+Xina entre la reunió del setembre i aquesta reunió d’octubre.

En aquest comunicat hi ha una clara advertència als co chairs sobre el text que havien de presentar a començaments d’octubre. Aquí si que no puc respondre’m la pregunta de perquè els co chairs no els hi varen fer ni el més mínim cas.

El contingut principal del comunicat referit és una crida rotunda a tornar als principis i elements claus de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic. Tornar doncs al principi CBDR (Responsabilitats Comunes però Diferenciades) sense afegits ni matisos (com els de “d’acord amb les circumstàncies nacionals i les capacitats de cadascú”). Tornar a la classificació entre Annex I i Annex II i No-Annex I i a les responsabilitats ben diferenciades que els hi requeria, a cadascun d’ells, la convenció.

És obvi que el text dels co chairs superava clarament aquest marc històric de referència. No és que el negués però el superava anant en altres direccions que el comunicat que estic “comentant” qualifica de: “lop-sided text”, és a dir, text desequilibrat!

No em puc reprimir un: i que malament va el món quan ningú és capaç de valorar, com ara ho puc fer jo, la importància d’aquest comunicat del 15 de setembre a New Delhi.

 

L’altra “fonamental” i gran crisis, ara del dijous a la nit; l’ultimàtum de Veneçuela; i la resolució d’aquesta nova crisis el divendres al matí

El dijous al vespre es convoca un nou plenari de crisi que té molts elements, com a mínim per a mi, inicialment ben críptics.

Aparentment el conflicte que el generava era que no s’havia esperat la finalització d’una reunió del grup del G77+Xina per començar una reunió d’un nou spin off. I els co chairs l’aprofitarien també, aquest nou plenari, per fer una proposta de metodologia per acabar la setmana de negociació.

Però el plenari mateix començava sense la presència de la representant actual del G77+Xina que continuava en una reunió del grup i, immediatament, Veneçuela demanava la paraula per, en un punt d’ordre, demanar que s’esperés la finalització d’aquesta reunió i, concretament, la presència de la representant del G77+Xina en el plenari per tal de començar-lo.

Això passava ràpidament, i la primera intervenció de la representant del G77+Xina és una mica entretallada (per la manca d’aire d’una persona que ha vingut corrents) i confusa però, de moment, no sembla que la sang hagi d’arribar al riu.

Els  co chairs presenten llavors la proposta de finalització de la setmana de negociació. Es faria una sessió oberta només als caps de les delegacions on es mostraria en pantalla l’estat del text al qual s’hauria arribat després de les darreres reunions dels spin off durant el dijous a la nit i el divendres al matí. I a continuació es debatria “the way forward”!

El G77+Xina s’hi oposa; fonamentalment a que sigui només una reunió dels caps de delegació i a que sigui tancada a les organitzacions observadores.

Entre mig de diverses intervencions ho fa, novament, Veneçuela. La seva ambaixadora davant de la Unió Europea, arribada expressament per aquella reunió, començava dient que parlava havent rebut directius directes explícites del seu cap d’estat. Referint-se principalment, primer, a un possible pla B “amenaçava” clarament en actuar, davant d’aquesta possibilitat, com ho varen fer ja a Copenhaguen. El possible lector s’avorrirà de tornar-me a llegir el que escriure ara: no havent-hi procediment de pressa de decisions aprovat dins de la convenció, a la pràctica tots els països tenen dret a vet, i així el varen exercir alguns d’ells a Copenhaguen. Per tant, l’amenaça de Veneçuela a un possible pla B que sortís del guió que s’estava seguint fou tan clara (i, per a mi, tant important i alarmant) que va provocar que la representant del G77+Xina demanes immediatament la suspensió del plenari, per fer consultes, i el seu ajornament fins el divendres al matí. I així es va fer.

Queda pendent però acabar el relat de la intervenció de Veneçuela, en la part en la qual va qualificar d’impresentable que el procés s’estigués fent a porta tancada a les organitzacions observadores i va exigir que això es corregís immediatament.

Doncs bé, si el primer dia i mig el G77+Xina va guanyar la seva batalla “fonamental”, Veneçuela va guanyar totalment aquesta darrera i òbviament també fonamental batalla del dijous al vespre.

Efectivament, en el plenari de divendres al matí es proposava i decidia amb molta rapidesa que el plenari de la tarda fos obert a tots els membres de les delegacions i a totes les organitzacions observadores i que, després de que fos compilat pel secretariat i presentat al plenari el text conjunt al qual s’hagués arribat, es debatria “the way forward”.

 

Els plenaris finals, els acords finals i algunes frases finals

Tres hores més tard del previst, pràcticament a les 19h, començaven els plenaris finals (parlo en plural perquè primer es fa el plenari no formal en el qual és on realment es treballa i decideixen coses durant la setmana, i després un plenari final formal que enllaça amb l’inicial de l’obertura formal del primer dia i on, formalment, s’acaben aprovant coses si ningú s´hi oposa; una metodologia complexa que torna a respondre, fonamentalment, al problema que ha generat i genera sempre el tema de no tenir un sistema de pressa de decisions aprovat).

El que essencialment es va aprovar:

1. El nou text base de les negociacions és el que s’ha construït durant aquesta darrera setmana de negociacions climàtiques a Bonn; podeu trobar la seva versió actual a:

http://unfccc.int/files/bodies/application/pdf/ws1and2@2330.pdf

2. Els co chairs i el secretariat el treballaran editorial i tècnicament però sense afectar els seus continguts. En un text que no tinc i que es va llegir diverses vegades per uns i pels altres, amb unes cares “preocupades i mal humorades” dels co chairs, queden ben explicitats els termes d’aquest nou document que s’anomenarà, sembla, document tècnic adjunt a l’anterior del link, i que serà la base de les negociacions a partir d’ara, és a dir, a París. Es publicarà a la web de la UNFCCC a començaments de novembre.

3. Les reunions dels spin off a París seran obertes a les organitzacions observadores.

……………

I acabaré aquest post d’avui amb, principalment, algunes referències a diverses intervencions que crec que, sobretot aquesta vegada, il·lustren millor que cap altra comentari per part meva –que de tota manera no podré deixar de fer-, quina és la situació actual:

Malàisia, en nom de l’esmentat LMDC, va dir bastant explícitament que el text era, ara si, “party driven” i que s’havia recuperat o restaurat la credibilitat del procés. Que, emperò, volien deixar constància de la seva preocupació per alguns intents de marginar, en l’acord de París, els principis de la convenció marc. Lligueu caps, oi?

Resumin doncs diverses intervencions dels subgrups del G77+Xina i també d’altres delegacions tal com he vingut referint, es pot dir que, actualment, “EL TEXT ÉS PROPIETAT DE LES PARTS I QUE LA NEGOCIACIÓ ENCARA NO HA COMENÇAT”.

Al bell mig del plenari final no formal, Mèxic, en una emocionada intervenció, es referia a l’arribada a les seves costes de l’huracà Patricia (que en aquells moments es preveia molt temible). En totes les intervencions posteriors tothom va mostrar la seva solidaritat amb Mèxic. Però em va cridar l’atenció que en una intervenció (no citaré l’estat) es subratllés que, precisament, ara ja estàvem en millors condicions per adaptar-nos al canvi climàtic. Ai que malament que anem!

França en una intervenció pràcticament final del plenari formal final, es va comprometre en tot el que s’havia aprovat prèviament i va afirmar taxativament que ni hi havia hagut, ni hi havia ni hi hauria pla B. A la vegada, però, afirmava la responsabilitat col·lectiva de totes les parts i dels seus negociadors en tot el procés i en el seus resultats.

No estaria França traient-se ja de sobre seu la responsabilitat d’un bon final de París?

Pocs minuts abans, s’acabava pràcticament el plenari final no formal amb una intervenció de Rússia en la qual mostrava una gran preocupació pels resultats del procés. Segons ells el text actual era impossible de negociar amb les dues setmanes de temps que hi havia a París. I per això calia anar pensat en un París bis.

images

(Imatge huracà Patricia)

 

Xerca; entre el 24 d’octubre de 2015 a Bonn i el 25 d’octubre de 2015 a Barcelona

 

Nota final sobre el GGCC del STH de la UPC

Hi podria haver algun lector que es preguntés que carai hi fa un servidor seguint tot aquest procés de tant a prop. Es que, per vèncer un avorriment lligat al seu envelliment natural, es dedica a anar a reunions internacionals per fer-ne després un escrit que, molt probablement, arribarà a algunes dotzenes de persones? Una mica estrany, certament. Però tot plegat s’entén millor quan se sap que l’escrit que s’ha acabat fa unes línies també forma part d’un projecte que, com a mínim personalment, em permet situar-me millor en l’escenari polític del proper pas (ara ja només queda París -o també París bis?-). Així doncs, tots aquests escrits són possibles pel motiu següent:

El maig del 2014, en un seminari públic que vàrem organitzar el company i amic Pepe Antequera i jo mateix, ens vàrem plantejar (i proposar obertament): “De Rio 92 a París 2015: conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre canvi climàtic”.

Com a resultat d’aquell seminari va néixer, amb la voluntat i objectiu citat, el “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, dins del Grup Singular de Recerca de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH”. El GGCC tindria també una pota “exterior” dins de l’apGDM: “associació projecte Governament Democràtic Mundial”.

Doncs bé, sota la direcció de la professora Olga Alcaraz (olga.alcaraz@upc.edu) i de la meva  (josep.xercavins@upc.edu), d’aquest GGCC n’han acabat formant part molt activa, i ben imprescindible en tots els casos i diferents nivells de treball i participació, des d’altres professores i professors de la UPC, a professors i professores de la UB i de la UAB, a estudiants (i ex estudiants) de molts diferents nivells de l’EUETIB de la UPC i de la Universitat Ramon Llull, i a col·laboradors externs del mencionat grup singular de recerca de la UPC. Tots plegats, prop d’una trentena de persones, hi hem participat i treballat, sempre voluntàriament. La voluntarietat ha estat la base de tot el projecte. I ens acabarà portant a la reunió de la COP 21 a París (del 30 de novembre al 11 de desembre).

En aquests moments, i dins del text que arribarà a París, hi ha una frase pendent de la negociació final (com gairebé tot el text) que diu:

Article 3 (Mitigation). 1. Collective long-term goal. Option 1: [Parties aim [to achieve the global temperature goal] …. [according to the Global Carbon Budget distribution based on Climate Justice] ….

Doncs bé, crec que es pot afirmar, humilment però  a la vegada ben rigorosament, que  aquesta frase hi és, en bona part, perquè hem aconseguit incidir en les negociacions climàtiques internacionals, després d’haver creat, entre altres elements més polítics, un “Grup d’Estats Amics per a una Forta Mitigació, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”, del qual el GGCC n’és el seu secretariat. No volem pas llençar les campanes al vol; som molt conscients que és molt difícil que aquesta frase acabi estant en un hipotètic text consensuat final, però seguirem treballant fins al final per intentar aconseguir-ho!

No és el moment ni el lloc ni l’espai per entrar en detalls. Sobre tot en relació a tota la recerca acadèmica realitzada sobre els dos conceptes claus mencionats: Pressupost Global de Carboni i Justicia Climàtica. El lector interessat pot trobar totes les publicacions científiques elaborades durant el darrer any i mig i tots els materials, activitats i accions polítiques realitzades, principalment durant les darreres 4 setmanes de negociacions a Bonn (dues al juny, una el setembre i la darrera la setmana passada) en el següent lloc web (en la seva versió anglesa):

http://sth.upc.edu/ggcc-bonn-2015?set_language=en

 

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

“Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i II: Bonn, 1a setmana de setembre del 2015)”; o de quan “la necessitat d’arribar a un acord prima per sobre dels seus possibles continguts”

7 set.

“Nosaltres Proposem, Vosaltres Disposeu” (però a l’inrevés)!

Les negociacions climàtiques del passat mes de juny a Bonn es varen acabar amb una brillant intervenció del “co chair” nord americà que va utilitzar aquesta sentència lapidària: “Nosaltres proposem, vosaltres disposeu”. Nosaltres eren els “co chairs” i vosaltres els estats-parts de la convenció que negociaven.

El que he pogut viure aquesta darrera setmana a Bonn, en la penúltima setmana de negociacions climàtiques abans de París (només queda ja la setmana d’octubre) es podria resumir, des del meu punt de vista, amb la mateixa frase però a l’inrevés: “Vosaltres Proposeu, Nosaltres Disposem”. Els estats-parts ja han proposat o han intentat proposar, però qui ha disposat – fins i tot amb prepotència alguna vegada- han estat els “co chairs”.

Però anem a pams!

 

La “eina”  –la “tool”-  dels “co chairs”, del 24 de juliol, com a nou element clau del procés de negociació cap a París

Després de les dues setmanes de negociació de principis de juny passat, on els “co chairs” varen aconseguir, hàbilment, avorrir a tothom, els estats-parts van acabar “demanant” als “co chairs” que elaboressin una “eina” o un “instrument” nou que ajudés a avançar en la negociació. Si algun lector està interessat en “agafar el fil” el pot trobar a:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Aquesta era una novetat important perquè, de fet, trencava tot un període (que venia del post fracàs de Copenhaguen) en el que tot havia de ser “party driven” (conduït per les parts o estats-parts de la convenció). Els “co chairs” i, naturalment, el secretariat de la UNFCCC amb ells, tornaven a recuperar doncs la possibilitat de proposar i, en definitiva, d’intentar dirigir el procés.

Cal recordar aquí, també, que el “Geneva Negotiation Text, GNT” és una mena de compendi de textos (tots els que els estats-part hi varen aconseguir posar; pràcticament no hi varen haver límits a posar-hi “coses”) realment difícil de ser negociat. Emperò va ser el text que, finalment i després d’innumerables reunions, es va acordar com la única i definitiva base de negociació de cara a París.

En aquests contextos doncs, el 24 de juliol passat els “co chairs” varen fer pública la nova “eina”  –“tool”-  a la web de la UNFCCC (en aquests moments fins i tot ja no està gaire visible i costa de trobar):

http://unfccc.int/resource/docs/2015/adp2/eng/4infnot.pdf

Un document llarg i un xic complicat però que, en definitiva, i després de diverses introduccions i explicacions, és un document amb tres grans parts que, estructuralment, si que és, sempre des del meu punt de vista, un gran i molt important avenç en l’organització (una altra cosa és en els continguts –veure, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-) de les negociacions. Què hi ha o què són aquestes tres parts?

LA PRIMERA PART (UN ESBORRANY D’ACORD DE PARÍS).- Sens dubte el document clau concebut clarament i explícitament com a primer esborrany del que hauria i podria ser “L’Acord de París” en els termes que el va plantejar la “Plataforma de Durban”. I, en aquest sentit i com a mínim en aquests moments, s’està treballant –en això si- perquè acabi sent un document jurídicament a l’alçada d’un nou tractat o acord legalment vinculant en el marc de la Convenció Climàtica.

LA SEGONA PART (UN ESBORRANY DE DECISIONS DE LA COP DE PARÍS).- Els “co chairs” conceben aquesta part com el conjunt de decisions que es podrien prendre també a París, com en una COP més –i més normal o corrent-, però que no tenen la importància o el nivell o sobre tot el tipus de contingut com per estar dins d’un text tipus “tractat” com hauria de ser-ho “L’Acord de París”.

Cal dir abans de parlar de la tercera part de la nova “eina” que tots els textos que conformen les parts anteriors han estat bastant escrupolosament extrets del “Geneva Negotiation Text, GNT”; així es garantia que ningú es pogués queixar de que es canviava de referència de negociació; emperò, la forma de recollir-ho, el què s’ha recollit i el que no, fan d’aquests textos documents polítics com un campanar i són el resultat, naturalment, d’unes determinades opcions polítiques de concebre el que es pretén aprovar a París  – tot plegat i una vegada més, extremadament hàbil i intel·ligent per part dels “co chairs” i el secretariat-.

LA TERCERA PART (LA RESTA DEL GNT).- Per acabar-ho de fer molt bé des d’un punt de vista metodològic, la tercera part és tot allò que hi havia en el “Geneva Negotiation Text, GNT” i que no ha quedat recollit ni dins de la primera ni dins de la segona part anteriors. Els “co chairs” venen a dir –i sobretot a aplicar- d’aquesta part que tot allò que els estats-parts clarifiquin i acordin entre ells pot passar, pot “pujar”, a la primera o segona part de la nova “eina”.

 

Com es va concebre, teòricament, la reunió de negociació que s’acaba de viure a Bonn aquesta primera setmana de setembre

Amb moltes reunions preparatòries incloses, abans dels dies pròpiament de negociació oficial, la idea que es va vendre i emfatitzar al començament de la reunió era que:  a) les tres parts teníem exactament el mateix estatus i importància en la negociació; b) que es discutirien i treballarien totes tres; c) que es passaria text, com a resultat de les negociacions, entre les diferents parts de la “tool” –“eina”- .

Tothom quedava tranquil perquè preveia tenir l’oportunitat de defensar les posicions que no havien quedat recollides en les parts 1 i 2 i, per tant, tenia l’expectativa de que podria intentar fer-ho i, perquè no, aconseguir-ho si convencia, lògicament, a els altres estats-parts.

 

Les dues següents grans victòries dels “co chairs” durant el primer dia

Amb les clarificacions anteriors explícitament llegides i remarcades en el plenari d’obertura del 31 d’agost tothom tenia presa per començar a “negociar”.

Per tant, i perquè no dir-ho: com a mínim amb una certa sorpresa per la meva part, tots els estats-part acceptaven la “tool”  -la “eina”-  i es disposaven a treballar-hi.

Al fer-ho, s’estava visualitzant, concretant i en certa manera “aprovant”, per primera vegada, què podia ser allò que va plantejar la “Plataforma de Durban” com a “Acord de París”. No sé pas com acabarà tot aquest procés, però en aquell moment (31 d’agost al matí) s’estava donant un pas gegantí en la direcció correcte, metodològicament parlant, d’acabar tenint un “Acord de París” amb estatus legal important (fins i tot de tractat).

I tot això passava amb “pau”. “PAU A LES NEGOCIACIONS”!. Destacat per tothom i ben palpable en l’ambient i en les reunions que es van començar a realitzar, tothom estava d’acord en l’estructura i en la metodologia i, per tant, s’havia aconseguit quelcom que és imprescindible en un procés de negociació política i que així es destacava per part de tothom: s’havia aconseguit la “pau” en les negociacions.

Deu n’hi do doncs amb el que anaven construint els “co chairs”.

 

La crua i dura realitat de la darrera setmana de negociacions a Bonn

Podia ser tot tan bonic? No, hi havia gat amagat! I el gat era gros segons la consciència que n’acaba prenent un servidor el mateix darrer dia de les negociacions.

Els dos primers dies i mig de la setmana els diferents “co chairs” dels diferents grups de negociació (per cert, grups de negociació que seguien corresponent a les diferents seccions del document de Ginebra, GNT) tenien directrius molt estrictes que varen portar a terme fins a les darreres conseqüències.

Res de negociar text! Discussions generals i conceptuals sobre, principalment –això va anar decantant amb més claredat cada hora que passava-, la primera part de la “tool” –“eina”- dels “co chairs”.

I davant dels temes més polèmics els respectius “co chairs” dels grups de negociació, seguint directius clares i uniformes, creaven un “spin off” (en definitiva, un subgrup). Un altre principi de les negociacions post Copenhaguen queia de la seva poltrona: per tal que tots els estats-part poguessin participar activament en tots els processos de negociació, el nombre de grups de treball ha de ser molt reduït i les hores de les reunions dels respectius grups han de permetre que fins i tot delegacions molt petites puguin seguir, pràcticament, totes les negociacions. Doncs bé, si cada un dels 7 grups de negociació, establerts des de la reunió de Ginebra del febrer passat, creaven “spin off”, llavors, el nombre de reunions es multiplicava per molt i l’esmentat i comentat principi quedava, a la pràctica, anul·lat. No se’ls ha anomenat doncs pel seu nom clar i català: subgrups, però amb una paraula màgica –spin off-, de difícil traducció i significació real en aquest context, s’havia trencat un principi vigent. En grups com el de mitigació es van arribar a crear 6 “spin off”!

La única mostra de rebel·lia, l’únic intent de passar realment a la negociació basada en els texts, es va produir en un plenari informal, celebrat el dimecres 2 de setembre al vespre, demanat expressament pel G77. Però davant de la sorpresa de tothom, i malgrat que les peticions del G77 i els seus diferents subgrups van ser molt moderadament expressades i plantejades, les reaccions des de la taula es van moure entre l’agraïment per la crítica i les peticions (una de calenta) i una arrogància notòria que es reafirmava en continuar essencialment de la mateixa manera (una de freda) perquè així s’havia aprovat el primer dia. Això va provocar malestar i, potser, va estar a punt de trencar la pau en les negociacions; però, pel que sigui   –veure també en aquest cas, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-, això no va acabar passant.

Els dos dies finals, es podria dir que com a efecte en principi del plenari esmentat –però jo m’atreviria a dir ara que com a continuació d’una estratègia pre concebuda i ben volguda-, el text va aparèixer a les pantalles de les sales de reunions … però no van aparèixer tots els texts de les tres parts de la “eina” dels “co chairs” … només el text de la part 1 de la “eina”: l’esborrany de l’Acord de París. I sobre aquest text tampoc es va poder mai entrar en la negociació, i valgui la redundància, de text; només es podia entrar en comentar, criticar, expressar verbalment, però no de forma escrita, posicions de les diferents parts. Aquesta possibilitat quedava restringida a les reunions dels “spin off” que, després, informaven, però també sempre només verbalment, a les reunions plenàries dels grups de treball.

 

Com s’acaba la reunió i com continuarà la negociació a la darrera reunió a Bonn (del 19 d’octubre al 23 d’octubre) abans d’arribar ja a París

La reunió es va acabar –o com a mínim així ho vaig viure jo- de maneres estranyes.

Es va acabar amb “pau” però “amb frustració” de molts estats-part i amb el procés totalment en mans dels “co chairs” que, en un plenari a porta tancada amb, només, els caps de delegació dels estats-parts (una altra simbologia “secretista” que no es donava en tot el post Copenhaguen), tornen a aconseguir l’encàrrec de “re escriure” les dues primeres parts de la seva “tool” –“eina”- incorporant-hi tots els elements que els respectius “co chairs” dels grups de treball els hi han anat fent arribar i que, en teoria doncs, recollirà tot allò que s’ha pogut concloure de les reunions i, de la part 3 de la “tool” –“eina”-, el que hagi estat considerat més o menys de consens o el que algun o alguns dels estats-parts hagin insistit més en que s’hi incorpori.

Aquest nou “no document” (en l’argot usual en aquest casos) estarà disponible l’1 d’octubre i serà la base de la negociació de la reunió de la setmana del 19 d’octubre.

 

A mena de conclusions diverses, i de diferent tipus, finals

Quan el dissabte 5 de setembre escric aquestes ratlles tot esperant agafar l’avió de tornada cap a Barcelona, no vull ni puc ser massa agosarat. Però si he fet aquesta mena de crònica política ha estat principalment i lògicament per treure’n algunes conclusions, naturalment i com sempre ben personals.

1a. Semblaria que hi ha voluntat i que tenim estructura i bastanta delimitació (tot això fins a dia d’avui jo no ho veia pas per enlloc) d’un possible “Acord de París”.  A la web de la UNFCCC avui ja s’hi pot trobar un primer document de compilació del que s’ha treballat aquests dies. Sense tenir temps ni energia per analitzar-lo només el poso al vostre abast:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/adp2-10_4sep2015t2030_cwd.pdf

2a. Diria també que malgrat que els estats-parts desitjaven un altre tipus de procés de negociació final i expressen la seva frustració per això, a la vegada sembla que acceptin com irremeiable que el procés i el primer esborrany del possible acord final sigui el que hi ha i s’hi estigui arribant com s’està fent. Segurament cap estat-part s’imagina, en aquests moments, com a responsable d’un final sense acord a París, tornant a suspendre l’assignatura com a Copenhaguen. I no em cansaré mai de recordar que només hi haurà acord si tots els estats-part hi estan a favor, perquè no esta aprovat el reglament de votacions en el si de la convenció. En aquest sentit si que, fins el darrer dia a la darrera hora, aquest espasa de Dàmocles estarà instal·lada sobre París.

3a. Una possible teoria interpretativa personal del que realment esta passant en aquests moments en la negociació: els estats-parts serien auto conscients de les seves enormes discrepàncies en relació al tema. I ja no només entre els blocs polítics més usual en unes negociacions internacionals, sinó també, i també molt clarament, dins del propi G77 que, en aquest context, no pot pas negociar mai com a tal grup; simplement, perquè no està pas en condicions de tenir una posició comuna. Per tant, i en aquest sentit, els estats-parts serien auto conscients de que per ells mateixos no serien capaços d’arribar a cap acord general en les diferents i molt diverses components del tema, i de que, llavors, un final tipus Copenhaguen estaria ben servit una altra vegada.

En aquest context, “deixar en certa manera a uns “co chairs” intel·ligents i hàbils “la direcció”, conjuntament amb el secretariat, de la negociació, podria fins i tot ser una cosa volguda i acceptada, a aquestes alçades del procés, per molts estats-parts. Això explicaria, des del meu punt de vista com sempre, que la “pau” de les negociacions, malgrat que hagi trontollat, no s’hagi trencat mai durant aquesta passada setmana.

I si això és així, i com que de tota manera aquests “co chairs” no poden fer miracles, llavors el seu paper es elaborar un acord de mínims (ja ho han fet! ja ho hem dit!) que no satisfaci a ningú però que tampoc permeti a ningú vetar-lo en un darrer moment. Per això, els “co chairs” no volen deixar “pujar” text a la seva proposta d’esborrany del “Acord de Paris” i, en canvi, l’ensenyen i l’exposen tant com poden –cada hora que passa: més- per tal d’anar-lo afermant en el procés. Ni tornarem a veure gaire la part 2 de les decisions i, sobretot, cada vegada veurem menys la part 3 de les restes (molt llargues i grans) del “Geneva Negotitaion Text, GNT”. Només quelcom que els hi vingui realment consensuat pels estats-parts podrà passar els seus filtres i esdevenir part del possible acord final.

De fet a la majoria de “spin off” la única cosa que s’ha constatat, moltes vegades, és que en aquell tema no hi ha cap acord entre els estats-parts. Més a favor dels “co chairs” i de la seva proposta d’”Acord de París”.

Si aquesta teoria interpretativa fos correcta, llavors, el proper “no document” de les parts 1 i 2 de la “tool” no serà ni massa diferent ni, sobretot, massa més llarg que l’actual. I, llavors, imagino també que continuarà un procés lent i carregós de negociacions –com el que s’ha viscut aquesta setmana- tant a la propera reunió d’Octubre de Bonn com a les dues setmanes de París.

4a. El problema principal de tot plegat segueix sent el nivell d’ambició de continguts de l’acord i si, llavors, l’acord estarà a l’alçada del que l’actual coneixement científic demana a la política internacional.

En un acte organitzat pel secretariat de la convenció, el mateix divendres 4 de setembre al migdia –molt  poca estona abans d’acabar la reunió-, des del secretariat es reconeixia que les actuals INDCs (les Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) no portarien pas al món, de moment, a mantenir la temperatura del planeta per sota dels 2oC, però que eren una millora respecte a les tendències actuals!. I, malauradament, el que sembla que va conformant el possible “Acord de Paris” són les contribucions nacionals, els esforços individuals i, més aviat, també de moment, a curt termini encara que a revisar amb periodicitats establertes i amb la voluntat de que les contribucions vagin sent més ambicioses.

Cada vegada sembla més llunyà un acord global d’esforç col·lectiu, amb metes globals a mig i llarg termini, a distribuir justament entre els estats parts que, des del meu punt de vista, seria la millor i potser única manera d’afrontar el més gran desafiament que mai ha tingut la humanitat i tots els éssers vius del planeta.

5a. Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.

Captura

Xerca; Bonn, 5 de setembre de 2015

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

Sobre el “nostre” “Side Event” de l’1 de Juny a la Conferència de Bonn de la UNFCCC

25 maig

Nota prèvia: perdoneu que, per una vegada, el post no pugui ser en català; ja no dono/donem més de mi/nosaltres i només arribem a preparar el nostre a Bonn a partir del dilluns vinent!

———————————————————————————————————————————

Let us announce and specially invite you to the following side event in Bonn UNFCCC (ADP 2-9):

 

Mon, 01 Jun 2015 / 15:00-16:30h / Room: Berlin

1st PART (15:00-16:05h)

QUANTIFIED PROPOSAL – BASED ON CRITERIA OF CLIMATE JUSTICE PER CAPITA – OF THE DISTRIBUTION AMONG THE UNFCCC STATE PARTIES OF THE EMISSIONS MITIGATION GLOBAL OBJECTIVE DEFINED BY SCENARIO RCP2.6 OF THE IPCC’S AR5

 

Martin Khor (South Centre Director):

WHY THIS PROPOSAL IS INTERESTING?

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC):

PROPOSAL PRESENTATION

Rep. Norway delegation:

REACTION TO THE PROPOSAL

Open debate!

 

[…] the major obstacle in international negotiations on climate change is, and always has been, reaching an agreement on how much each state party of the UNFCCC  should contribute to the immense efforts (which are both essential and imminent) to reduce GHG emissions, particularly CO2 […]

[…] we wanted put forward a proposal that, developed around strong and clear criteria, could offer results within this framework, and which would be able to help the international community to achieve a much-needed positive final agreement at Paris 2015

And we know now that: “In order to achieve the objective/assumption of not exceeding a 2°C rise in surface temperature […], from all the RCP’s (Representative Concentration Pathways) considered, only one of them have a “likely” probability to achieve the objective: the RCP2.6 of IPCC’s AR5”.

[…] the most important element of RCP2.6 is not so much its trajectory over time, but rather the surface that it defines (and which many other trajectories could define), and which represent the exact global carbon budget that can still be released into the atmosphere in accordance with the criterion of not exceeding an increase of 2°C of the Earth’s surface temperature, when compared with that of the pre-industrial era: approximately 1000GtCO2. […]

The main result of applying our MCJ model is determining the quantified distribution of possible future emissions for each of the state parties if we attend to the criterion of climate justice per capita that has been accepted, developed and computerised.

 

So, in summary, we talk about:

 

The Carbon budgets that will prevent the average Temperature

of the Earth’s surface from increasing by more than 2°C when

compared with the temperature of  the pre-industrial era

 

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC -Technical University of Catalonia)

 

flyer blog 

Xerca; 25 de maig 2015

Fulls de ruta NNUU 2015. Audiovisuals sobre l’agenda post 2015 i els SDGs: RECURSOS IV

4 maig

Estic vivint uns dies de molta feina personal, tot preparant la participació a la propera reunió sobre canvi climàtic que tindrà lloc a Bonn de l’1 al 11 de juny propers!

Però mentre tant l’agenda post 2015 es va construint també, en un any d’una intensitat multilateral molt difícil de seguir. Per això com a mínim vull compartir un full de ruta en el qual es visualitzen gairebé tots (però que, insisteixo, són molts i ben importants) els processos que es viuen en el context de les NNUU; es tracta en aquest cas d’un calendari elaborat per CAFOD (la “Mans Unides” britànica):

 

cafod2015

 

I, a continuació, es poden veure tres vídeos que permeten, si més no, mirar i estar una mica en la matèria corresponent als nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que s’aprovaran el proper mes de setembre.

El primer és una breu contextualització des del punt de vista de les pròpies NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=viWp53ISA8g&index=3&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

El segon, també breu, una altra contextualització des de fora de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=u5BDIBRwQ88&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

I el tercer, més llarg però més interessant, un vídeo també de les pròpies NNUU que es va presentar el febrer passat en una reunió de l’ECOSOC de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=kR-YRC5D-QY&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-&index=22

 

Que us siguin interessants!

Xerca; 4 de maig 2015

%d bloggers like this: