Tag Archives: Pensar globalment

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

Sobre el “nostre” “Side Event” de l’1 de Juny a la Conferència de Bonn de la UNFCCC

25 maig

Nota prèvia: perdoneu que, per una vegada, el post no pugui ser en català; ja no dono/donem més de mi/nosaltres i només arribem a preparar el nostre a Bonn a partir del dilluns vinent!

———————————————————————————————————————————

Let us announce and specially invite you to the following side event in Bonn UNFCCC (ADP 2-9):

 

Mon, 01 Jun 2015 / 15:00-16:30h / Room: Berlin

1st PART (15:00-16:05h)

QUANTIFIED PROPOSAL – BASED ON CRITERIA OF CLIMATE JUSTICE PER CAPITA – OF THE DISTRIBUTION AMONG THE UNFCCC STATE PARTIES OF THE EMISSIONS MITIGATION GLOBAL OBJECTIVE DEFINED BY SCENARIO RCP2.6 OF THE IPCC’S AR5

 

Martin Khor (South Centre Director):

WHY THIS PROPOSAL IS INTERESTING?

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC):

PROPOSAL PRESENTATION

Rep. Norway delegation:

REACTION TO THE PROPOSAL

Open debate!

 

[…] the major obstacle in international negotiations on climate change is, and always has been, reaching an agreement on how much each state party of the UNFCCC  should contribute to the immense efforts (which are both essential and imminent) to reduce GHG emissions, particularly CO2 […]

[…] we wanted put forward a proposal that, developed around strong and clear criteria, could offer results within this framework, and which would be able to help the international community to achieve a much-needed positive final agreement at Paris 2015

And we know now that: “In order to achieve the objective/assumption of not exceeding a 2°C rise in surface temperature […], from all the RCP’s (Representative Concentration Pathways) considered, only one of them have a “likely” probability to achieve the objective: the RCP2.6 of IPCC’s AR5”.

[…] the most important element of RCP2.6 is not so much its trajectory over time, but rather the surface that it defines (and which many other trajectories could define), and which represent the exact global carbon budget that can still be released into the atmosphere in accordance with the criterion of not exceeding an increase of 2°C of the Earth’s surface temperature, when compared with that of the pre-industrial era: approximately 1000GtCO2. […]

The main result of applying our MCJ model is determining the quantified distribution of possible future emissions for each of the state parties if we attend to the criterion of climate justice per capita that has been accepted, developed and computerised.

 

So, in summary, we talk about:

 

The Carbon budgets that will prevent the average Temperature

of the Earth’s surface from increasing by more than 2°C when

compared with the temperature of  the pre-industrial era

 

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC -Technical University of Catalonia)

 

flyer blog 

Xerca; 25 de maig 2015

Fulls de ruta NNUU 2015. Audiovisuals sobre l’agenda post 2015 i els SDGs: RECURSOS IV

4 maig

Estic vivint uns dies de molta feina personal, tot preparant la participació a la propera reunió sobre canvi climàtic que tindrà lloc a Bonn de l’1 al 11 de juny propers!

Però mentre tant l’agenda post 2015 es va construint també, en un any d’una intensitat multilateral molt difícil de seguir. Per això com a mínim vull compartir un full de ruta en el qual es visualitzen gairebé tots (però que, insisteixo, són molts i ben importants) els processos que es viuen en el context de les NNUU; es tracta en aquest cas d’un calendari elaborat per CAFOD (la “Mans Unides” britànica):

 

cafod2015

 

I, a continuació, es poden veure tres vídeos que permeten, si més no, mirar i estar una mica en la matèria corresponent als nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que s’aprovaran el proper mes de setembre.

El primer és una breu contextualització des del punt de vista de les pròpies NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=viWp53ISA8g&index=3&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

El segon, també breu, una altra contextualització des de fora de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=u5BDIBRwQ88&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

I el tercer, més llarg però més interessant, un vídeo també de les pròpies NNUU que es va presentar el febrer passat en una reunió de l’ECOSOC de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=kR-YRC5D-QY&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-&index=22

 

Que us siguin interessants!

Xerca; 4 de maig 2015

Una nova web per al 70 aniversari de les NNUU

20 abr.

Si sou dels que, de vegades, aneu a donar una ullada a la web de les NNUU ja us haureu adonat que estem de canvis…canvis notables…una nova aparença però també una nova estructuració de continguts que, de moment, no soc pas capaç de valorar…s’haurà d’anar mirant i veient!

Però em sembla que una cosa que pot semblar anecdòtica té més importància de la que hom es pot imaginar. Actualment, una web ja no és només un conjunt de pàgines d’internet, és tota una concepció del que es vol i pot comunicar …i, en aquest cas, i tractant-se d’una institució tant complexa com ho són les NNUU, els mitjans de comunicació són gairebé tant importants com els continguts dels que informin.

Avui em limito a propagar la noticia. Noticia que, precisament, té la seva raó de ser en un any en el qual es celebra el 70è aniversari del naixement de les NNUU.

Aniversari que coincideix amb un any d’activitat frenètica i important a la casa.  Recordem que, a començaments de juliol, tindrem la tercera Cimera sobre Finançament per al Desenvolupament (FfD3)

http://www.un.org/esa/ffd/overview/third-conference-ffd.html

i que el mes de setembre s’aprovaran els nous ODSs que han de definir l’agenda post 2015 del desenvolupament i del desenvo0lupament sostenible al món.

http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/

 

Una Biblioteca Audiovisual de les NNUU

Però avui hem dit que ens quedaríem en la propagació de la noticia i, en aquest sentit, comentar, per acabar, que la nova web suposa la creació pública d’una biblioteca audiovisual de les NNUU. I ja que estem en any de commemoració pot ser interessant mirar el vídeo:

http://www.unmultimedia.org/avlibrary/asset/1005/1005113/

 

Captura

 

Xerca; 20 d’abril de 2015

“Les primeres INDCs escalfaran el planeta abans d’arribar a París 2015!”. Cap a una TASK FORCE pro Distribució forta i justa de MITIGACIONS?

13 abr.

Portal de les INDCs a la web de la UNFCCC

Ja estan arribant les primeres INDCs (Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) al portal corresponent de la UNFCCC; concretament, al lloc web:

http://www4.unfccc.int/submissions/indc/Submission%20Pages/submissions.aspx,

hom pot trobar ja les INDCs de la UE dels 28, dels EUA, de Rússia i de Mèxic com les més significatives de les 7 presentades, de moment, a finals de la segona setmana d’aquest mes d’abril.

 

Sobre les INDCs segons la Declaració Final de Lima

Recordem que a la Declaració Final de la COP 20 de Lima 2014, l’article 13 reiterava la invitació a les parts a:

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”;

mentre que l’article 14 anava fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estaven les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer) diu:

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

Doncs bé comencen a arribar, tal com hem dit, les primeres INDCs. I de les primeres que arriben algunes ben importants; claus a ben segur les dels EUA i la UE dels 28.

I malgrat que l’article 8 de la mateixa Declaració de Lima diu també textualment:

“Notes that the arrangements specified in this decision in relation to intended nationally determined contributions are without prejudice to the legal nature and content of the intended nationally determined contributions of Parties or to the content of the protocol, another legal instrument or agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties;”

interpretable, a la meva manera de veure, en el sentit que una cosa són les INDCs i una altra el que digui el possible futur “acord de París”, esta clar que “tot esta a punt” per a un xoc de trens entre el que comencen a dir i diran que es proposen fer les INDCs i el que hauria de dir l'”acord de París” des d’una perspectiva global de món i tenint en compte, precisament, la pròpia preocupació que encapçala la mateixa Declaració de Lima:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial levels”.

 

Una primera anàlisi de les INDCs de la UE, els EUA, Rússia i Mèxic

1.La variabilitat de l’any base com a primera font de confusió

Mentre que per la UE i Rússia l’any base continua sent el 1990 (com ho fou en el Protocol de Kyoto), pels EUA és l’any 2005 i per Mèxic l’any 2013.

En canvi, les dades internacionals més consolidades i els darrers informes de l’IPCC aconsellerien, sens dubte, que l’any base sigui/fos el 2010; doncs no: tothom va a la seva i la comparabilitat inicial es fa, d’entrada, menys evident!

 

2. El % de reducció d’emissions per a un any futur, respecte a un any base, no és suficient per valorar quantitativament la proposta de forma acurada

En efecte, la trajectòria que es segueixi per tal d’evolucionar en el període de mitigació definit, és un altre factor determinant per valorar, llavors si amb certesa, les emissions que s’acabaran llençant a l’atmosfera durant aquest període. La superfície definida pels anys inicial i final del període i la trajectòria en qüestió ens donaria, llavors si, el “pressupost de carboni” que utilitzaria -que pensa utilitzar- l’estat-part en qüestió en aquell període.

 

3. És cert que no sona del tot malament sentir a parlar o llegir en les INDCs que:

 

  • La UE dels 28 reduirà un 40% les seves emissions de GEG (Gasos d’Efecte Hivernacle) pel 2031, i respecte a les del 1990, en el període 2021-2031
    • Permetria a la UE esta emetent sense límit durant els propers 5 anys; no dic ni que ho faci ni que ho pensi fer, però la possibilitat hi seria.
    • Ho dic perquè, de fet, llegim noticies d’arreu del món que fan pensar en que el període 2015-2020 pugui ser una mena de període de “no llei seca” en que hi puguin haver moltes iniciatives de “cremar tant combustible fòssil com es pugui…i com més brut millor”, abans de que no entri en vigor un suposat i hipotèticament progressista “acord de París”; els humans som capaços de fer això i més; i només cal recordar que el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto 2013-2020 -aprovat a la COP de Doha 2012- és gairebé segur que no arribarà a entrar mai en vigor!

 

  • Els EUA reduirà entre un 26 i un 28% les seves emissions de GEG pel 2025, respecte a l’any 2005. I afirma que això estarà en la línia futura d’arribar a reduir un 80% pel 2050.
    • Es fa difícil entendre tanta precisió en el mig o gairebé curt termini i, en canvi, permetés el brindis al sol, sense justificació de cap mena, per l’any 2050
    • El desconeixement de les trajectòries fa prou difícil valorar, pels dos extrems anteriors, la magnitud real de la proposta que, emperò, sembla més que ben pobre pel que comentarem més endavant

 

  • Rússia reduirà entre un 70 i un 75% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 1990
    • Seria la “intenció més progressista”, en el sentit de més coherent  i més compatible amb l’esperit i la lletra del darrer informe de valoració, AR5, de l’IPCC

 

  • Mèxic reduirà un 25% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 2013
    • És molt important que Mèxic hagi fet els deures; sobretot en la mesura que Mèxic no és un país de l’annex I de la Convenció i, en canvi, esta fent seva obertament -quan fa aquests deures-, la idea de que l’acord de París ha de ser aplicable a totes les parts (cosa que afirma la Plataforma de Durban però que té, encara, una forta resistència per part de molts estats que troben en la mateixa Convenció Climàtica del 1992, en la qual s’ha de basar l'”acord de París”, arguments per diferenciacions radicals entre diferents tipus d’estats-parts

 

4. Però no n’hi ha prou en dir si sonen bé o malament; cal, com s’ha dit, una anàlisi més profunda de la que permet un text com aquest. I sobretot cal que aquesta anàlisi ens permeti fer: a) comparatives entre els estats-part i, sobretot, b) comparatives en relació a tot el món i a les metes globals que l’IPCC considera com a imprescindibles per frenar el canvi climàtic. Només així és podrà valorar la resposta a la pregunta clau: la suma de les parts serà igual al tot global necessari?

 

Propera presentació d’un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació compatible amb l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC

A la Conferència de la UNFCCC de Bonn del proper mes de juny,  el GGCC de l’STH de la UPC (el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic, GGCC, del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH, de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) presentarà, per primera vegada i pública i formalment, un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació d’emissions entre els estats-parts de la UNFCCC, que és compatible amb un escenari de futur del cinquè i ben recent informe de valoració, AR5, de l’IPCC. Aquest escenari és l’anomenat RCP2.6  i és l’únic que garantiria que, al llarg del segle XXI, la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

D’acord amb aquest estudi, que he tingut la oportunitat de co liderar amb altres companyes i companys del grup esmentat, puc avançar ja, des de la fase de redacció final en la qual estem, que la suma congruentment  comparable dels pressupostos de carboni que acabarien gastant d’aquí al 2050 (fent una extrapolació raonable de les seves propostes recentment conegudes -INDCs- i citades i pre analitzades en aquest text) els EUA, la UE i Rússia, conjuntament, seria dues vegades el que podrien utilitzar si hom vol que la seva contribució conjunta sigui/fos compatible amb la meta objectiu global reiteradament citada dels 2oC i que, per cert, tothom diu assumir plenament.

No, no anem pas gens bé. Així doncs, a aquesta velocitat i encara que dit de forma expressament exagerada el planeta i París 2015 es continuen escalfant més i massa!

 

Creació d’una “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” a la propera reunió de la UNFCCC – Bonn, 1 al 11 de juny, en el camí final cap a París 2015?

Lluny de quedar-nos en el terreny de l’anàlisi numèrica i científica més o menys acadèmica, o de la crítica política d’observadors forans, potser és l’hora de ficar-se a dins del procés i intentar incidir-hi políticament.

Copenhaguen, el 2n període de compromisos del PK, etc. no han arribat a bon port per la manca d’acord en la distribució del pressupost de carboni que es pot llençar a l’atmosfera en les properes dècades. Amb el repte afegit de que milions i milions de ciutadans han de poder sortir de la pobresa en molts països en desenvolupament on, per tant, s’ha de poder utilitzar una part important del pressupost de carboni mundial compatible amb els 2oC.

Aquest tema doncs s’ha de portar ja, ineludiblement, al primer pla -públic i transparent- de les negociacions finals, que comencen aquest juny a Bonn, en el camí cap a París 2015.

Em sembla doncs que ja toca intentar constituir una  “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” que segueixi i visqui en directe, i amb màxima voluntat d’incidència política, les properes reunions negociadores de l’ADP de la UNFCCC que tindran lloc a Bonn: aquest mes de juny primer, però després a finals d’agost i d’octubre, respectivament, i poc abans ja de París 2015.

Global_Warming

Xerca; 13 d’abril de 2015

%d bloggers like this: