Tag Archives: Principis de Rio

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

Corrents d’aire velles (la majoria) i noves (alguna) en les darreres negociacions sobre Canvi Climàtic a Bonn (4-15 Juny 2014): Cap a París 2015!  

9 jul.

Una immersió com la que he tingut la oportunitat de fer aquests dies, assistint i participant a les reunions de Bonn, no té preu. Sempre ho he dit: estar present i participar en aquestes reunions és com realitzar un màster intensiu del qual hom en surt amb una mica més de “coneixement”; no ja d’informació, no ja sobre les diverses posicions, postures i contradiccions, no ja de les dificultats conegudes i de les oportunitats per crear, no ja de … sinó, amb perdo, amb una mica més de “saber” sobre el tema.

Intentaré doncs, aquesta vegada, deixar negre sobre blanc els principals elements de nou “coneixement” que diria haver adquirit, per tal d’assentar-los en mi mateix (és escrivint com millor em va fer-ho i com fins i tot es transformen –els “coneixements”- en aquesta mica més de nou “saber”) i, a la vegada, comunicar-los a qui hi pugui estar interessat.

L’índex específic que seguiré neix, d’una banda, dels “inputs” (molts) rebuts aquests dies –i que en nombroses ocasions t’obliguen a recuperar, i repassar més o menys, antigues fites del propi procés- i, d’altra banda, del treball que ja vinc fent al voltant del tema en el context del procés de construcció del GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de l’STH (Grup de Recerca de la UPC en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme) i l’apGDM (associació projecte Governament Democràtic Mundial) i que té per objectiu:   començar un programa de treball de recerca interdisciplinari  i d’acció política que, a partir del millor coneixement possible de la problemàtica mencionada, pugui ésser capaç d’elaborar, en el termini aproximat d’un any, una proposta d’acord mundial de mitigació dràstica de les emissions de CO2 (i dels GEH en general) que pugui contribuir, en definitiva, a un final positiu, pel bé de la humanitat, de París 2015!

 

  1. La NO penetració del darrer informe de l’IPCC en les actuals negociacions intergovernamentals (Bonn Juny 2014) i l’unànime assentament polític de l’objectiu global dels 2oC; traduïble a un objectiu global dràstic de mitigació d’emissions? Tot plegat però sense “sensació d’urgència”!

Si més no de moment sembla que les delegacions de les parts (dels estats que han ratificat la convenció) no s’han llegit encara ni els resums per als “policy makers” que l’IPCC distribueix abastament aquests dies a Bonn. Em sembla preocupant i per això ho remarco com a punt inicial que justifica la part final del títol d’aquest primer apartat d’aquest text: sense “sensació d’urgència”! Mentre que a molts nivells del món, que ara no toca explicitar, es nota –ho noto jo però crec que pot ser una sensació molt compartida- cada vegada més fort i cada vegada amb més força aquest “sentit, sensació, d’urgència”, a Bonn no si sentia pas –el pes de la costum?-.

D’altra banda he pogut constatar (aquelles coses que hom no acaba de realitzar sinó fa la immersió mencionada) que l’únic objectiu polític global que tothom (tothom!) comparteix i repeteix és el de que la temperatura a la superfície de la terra no ha de superar els 2oC.  En aquest sentit, el resultat indirecta de Copenhaguen, recollit en l’acord que porta el seu nom i que no va ser aprovat llavors, va ser explícita i unànimement aprovat a la COP de Cancún el 2010 (cosa de la qual jo no n’era, com he dit, del tot conscient fins ara a Bonn) i que, com a començament a Cancún del després de Copenhaguen, ha acabat agafant un cert caràcter simbòlic i sintètic que, ara mateix, valoro políticament més del que ho havia fet fins ara. Em segueix semblant una mena de “meta” objectiu que, en si mateix, no concreta evidentment res, però com a mínim expressa, potser, la única voluntat comuna realment compartida actualment per tothom. Sempre queda algú més optimistament ambiciós que parla de 1,5oC!

Emperò segueix sense existir (i segueix semblant políticament molt lluny que existeixi) cap concreció sobre els possibles camins que cal recórrer per tal d’assegurar que aquest objectiu global comú es pugui complir.

Només Noruega, Sud Àfrica, la UE (sempre molt més tímida després de Copenhaguen), Mèxic i Tuvalu (en nom de AOSIS – Alliance of Small Islands States-) són l’excepció a la regla general anterior.

Fent una mena de síntesi del que més o menys diuen en comú (de vegades no totalment i amb èmfasis prou diferents en aspectes diferents, però que ara no té importància significar-los), i quan ho diuen citen l’IPCC, podem destacar que: situen l’any 2025 com l’any pic (quan les emissions arribin al seu màxim global i comencin ja a baixar), l’any 2050 com el de la descarbonització total (0 emissions globals al món!) i el final del segle XXI com el d’un món amb emissions negatives.

Són aquests països, molt ben argumentat per Noruega, els que plantegen amb meridiana claredat que l’objectiu global dels 2oC s’ha de transformar en un objectiu global (també global!) a mig i llarg termini de reducció dràstica de les emissions. Un objectiu que ha de ser molt ambiciós, a la vegada que equitatiu, i que ha de portar, com ja he dit (però dona gust repetir-ho) a emissions 0 pel 2050 i a emissions negatives pel 2100. Tuvalu proposa períodes de compromisos de 5 anys després de l’any pic 2025, lligats a Informes de Valoració (Assessments Reports – AR) de l’IPCC també cada 5 anys.

Per aquests països no hi ha dubte que el resultat legal de París 2015 ha de ser un nou Protocol.

Adonem-nos només que, per a tant importants propostes, són molt pocs països.

 

  1. El nou full de ruta de la plataforma de Durban i una certa tornada als orígens negociadors sobre el canvi climàtic: el retrobament amb el text de la Convenció

Si recordem l’acord fonamental de Durban com a nova fulla de ruta que ens ha de conduir a París 2015:

2. Also decides to launch a process to develop a  protocol, another legal instrument or a legal outcome under the Convention applicable to all Parties, through a subsidiary body under the Convention hereby established and to be known as the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action;

4. Decides that the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action shall complete its work as early as possible but no later than 2015 in order to adopt this protocol, legal instrument or legal outcome at the twenty-first session of the Conference of the Parties and for it to come into effect and be implemented from 2020!

avui, després de la meva immersió personal en la reunió 2-5 de l’ADP d’aquest mes de juny de 2014 a Bonn, se’m fan molt clares les següents constatacions/reflexions:

a)      Que les dues idees clau sobre les que sempre girarà gran part de la negociació i del procés en el seu conjunt són: “sota la convenció” i “aplicable a totes les parts”. Totes les diverses posicions es construiran en base al pes que donin a una o altra idea o, el que seria desitjable però realment difícil, a una certa i il·luminadora ponderació de les dues.

b)      Sigui el que sigui el que s’acabi elaborant a Paris ho serà sota el paraigua de la Convenció. Això es utilitzat de forma diversa pels països parts de la convenció. Per a un grup molt important i majoritari d’ells (països no annex I, en desenvolupament, etc. –principalment-) això ja es immutable i serà molt difícil moure’ls d’una anàlisi que afirma, molt taxativament, que si la convenció s’hagués aplicat i acomplert pels països de l’annex I i II (països rics, desenvolupats, OCDE, etc.), avui no tindríem la desastrosa realitat que tenim i, per tant, tot ha de re començar amb l’aplicació “estrictus sensus” i d’entrada del que ja diu la convenció.

c)       Per l’altra gran grup de països (recordem que, de fet, la convenció divideix el món en dos submóns: els països de l’annex I –i II- i els països del no annex I –quan es redactava la convenció, allà pel 1992, aquesta era una manera no massa errònia de classificar els països entre desenvolupats i en desenvolupament-) el món ha experimentat grans canvis (la qual cosa si que sembla objectivament certa tot i que també cal interpretar i situar més acuradament del que normalment es fa, en relació a les causes sobretot de que això sigui així) i, per tant, aquests països “de l’annex I –i II-” reneguen (per entendre’ns) de la classificació de la convenció i, en aquest cas, basen i sobretot emfatitzant la seva argumentació en una petita part del text de la plataforma de Durban quan diu que ‘el nou instrument serà aplicable a totes les parts”

Per completar aquest apartat, que considero essencial, em sembla pertinent constatar dos temes de gran importància, que estan en la frontera dels dos anteriors, però que son temes claus del món actual.

a)      Hi ha un element real i tangible que uneix en certa manera a totes les parts de la convenció més enllà de l’evolució que hagi experimentat cadascuna d’elles. Aquest element que les uneix a totes, insisteixo en certa manera, és tot el patrimoni elaborat i aprovat, precisament de forma col·lectiva, COP rere COP. Aquest patrimoni s’ha construït sota la convenció i esta aprovat (sempre amb interpretacions diverses) per totes les parts.

Un exemple important: actualment ningú qüestiona que els grans temes sobre els que cal treballar i prendre decisions són (i això es construcció progressiva en el context dels anys de vida de la convenció): MITIGACIÓ, ADAPTACIÓ, FINANÇAMENT, TECNOLOGIA I “CAPACITY BUILDING”. Diria fins i tot que hi ha alguns altres grans subtemes que estan madurs, estan a punt d’entrar en el que podríem anomenar la categoria dels “core issues”, i que mai podran faltar en un document programàtic de la convenció: PÈRDUES I RISCOS I MITJANS D’IMPLEMENTACIÓ.

I crec que l’exemple es important perquè en aquests moments alguna part defensa que el nou acord de Paris només ha de fer referencia a la MITIGACIÓ. Jo mateix, que ja en tindria prou si això fos així i fos un acord important i realment ambiciós, soc més i del tot conscient ara que és impossible pensar en un acord que no suposi avenços en tots els “core issues”…per exemple: els països menys desenvolupats, que pràcticament no produeixen cap emissió, els estats que son illes més o menys petites, i que només poden esperar del món propostes i dinàmiques d’adaptació, no podrien aprovar mai un acord nomes sobre mitigació.

Bo o dolent, això ja només podrà ser així; però això és a la vegada el que ho acaba de complicar tot, tot i que també és cert –si es vol contradictòriament- que és l’únic que pot donar sentit a tot plegat. Estem, de fet, davant de la imperiosa necessitat d’una mena de nou acord constituent en tots els “core issues”; d’aquí les grans dificultats que hi hauran per aprovar quelcom important a París 2015.

Només cal esperar que d’això no en sofreixi excessivament, ans el contrari, un ambiciós acord de reducció dràstica d’emissions com a camí per acomplir l’objectiu global comú dels 2oC. Però que això serà, per dir-ho de forma políticament no correcta, a costa d’importants concessions financeres per adaptació, transferència de tecnologia, mitjans d’implementació i pèrdues I riscos, és ja del tot indubtable.

b)      En un món que esta definint les agendes de desenvolupament I desenvolupament sostenible post 2015, l’agenda climàtica haurà de ser a més a més, ho ha de ser ineludiblement des del meu punt de vista, compatible i complementaria amb l’agenda d’aquests desenvolupaments.

La Xina i la Indià estant al capdavant d’aquesta realitat, dinàmica i a l’hora controvertida qüestió.

En una apassionada intervenció la Índia afirmava que les seves emissions per càpita estan al voltant d’un quart de la mitjana mundial i que la seva lluita contra la pobresa ha de continuar, sigui en la forma actual, sigui en les formes que la comunitat internacional li facilitin! I afirma taxativament: els països en desenvolupament no poden mitigar sense el suport dels països desenvolupats.

Xina esta cada vegada m’és a prop de la mitjana mundial d’emissions per càpita. Però tampoc deixen d’insistir que el seu mon rural d’uns 800 milions de persones viu encara en condicions de pobresa extrema. Accepta avançar en la seva agenda de desenvolupament a partir de paradigmes econòmics diferents als actuals. Però, com la Índia, demana a la comunitat internacional implicació conjunta i innovadora en aquest camí. La Xina es posiciona doncs gairebé idènticament que la Índia i reclama mes ambició als països desenvolupats i el seu suport pels països en desenvolupament. El suport dels països de l’annex II no és una condició és, segons Xina i no hi estaríem pas en desacord, una obligació d’acord amb la convenció. La Xina auto afirma que la responsabilitat comuna és el desenvolupament sostenible arreu i la diferenciació entre les parts esta en les condicions de cadascú. (Tornarem més endavant a aquest important punt: la diferenciació).

En nom del G77 al complert Bolívia, que n’ostenta aquests 2014 la presidència, proposa que els “core issues” siguin: mitigació, adaptació, desenvolupament sostenible i eradicació de la pobresa.

 

3. El principi CBDR-RC en el centre de tot. La DIFERENCIACIÓ com a nova paraula i concepte clau per re conceptualitzar i actualitzar el principi

Com que no el podrem oblidar ni menystenir mai en tot aquest procés val més que el tornem a escriure textualment tal com el defineix la convenció com a principi:

Artículo 3. Principios

1. Las Partes deberían proteger el sistema climático en beneficio de las generaciones presentes y futuras, sobre la base de la equidad y de conformidad con sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus respectivas capacidades. En consecuencia, las Partes que son países desarrollados deberían tomar la iniciativa en lo que respecta a combatir el cambio climático y sus efectos adversos.

Davant de l’argument del gran canvi en l’evolució d’algunes economies i de la seva responsabilitat actual en les emissions actuals – argument que esgrimeixen, m’atreviria a dir que amb menys èmfasi que a Copenhaguen, els països desenvolupats-, els països en desenvolupament i, entre ells, les anomenades economies emergents, esgrimeixin, aquí si que amb un gran èmfasi, el fet de que les responsabilitats actuals per càpita (les emissions per càpita) permeten precisament continuar aplicant la lletra i l’esperit del CBDR a, més o menys, els dos mons (annex I i no annex I) en que la convenció dividia al mon el 1992.

La nova paraula clau que ha de sortir com a re conceptualitzada de tot això a Paris, per tal de posar al dia el més conegut i citat dels principis de la convenció, es DIFERENCIACIÓ (entre annex I i no annex I, entre països desenvolupats i en desenvolupament (Xina i la Índia reivindiquen clarament, tal com ja hem comentat, la seva situació de països de fet en desenvolupament), entre països OCDE i països no OCDE.

La DIFERENCIACIÓ es lliga amb molts altres conceptes. Es lliga, per exemple, amb la FLEXIBILITAT, malgrat que tothom hagi de rendir contes i pugui fer us dels nous mecanismes de mercat. Dins dels països rics, annex I (ara EUA hi es perquè hem tornat a la convenció; ja no estem parlant del protocol de Kyoto), OCDE, etc. els països (especialment precisament els EUA) també reclamen diferenciació en funció, sobretot, de les CIRCUMSTÀNCIES nacionals de cada país. En la mesura que els EUA ja els hi interessa molt tenir oberta aquesta porta, la porta estarà definitivament oberta. És la manera en que els EUA expliquen al món que les seves administracions de vegades poden ser progressistes, però que els seus congressos i senats no sempre estan en la mateixa harmonia.

LES CAPACITATS en canvi son relativament ignorades per tothom (no interessa parlar-ne als extrems: ni a les economies emergents ni als EUA, per exemple). Si algú les esmenta ho farà sempre després de la paraula responsabilitats i, gairebé tothom, parlarà de RESPONSABILITATS + CAPACITATS, amb la qual cosa esta, de fet, accentuant que són els països desenvolupats els que, en qualsevol cas, han de liderar: tenen més RESPONSABILITATS i tenen més CAPACITATS. Per tant, el principi clau, en sigles anglosaxones, quedarà com: CBDR-RC. Els països desenvolupats intenten que la paraula CAPACITATS ha de jugar un paper més important com a manera de que les economies emergents, cada dia que passa, més capacitades, s’hagin d’involucrar més del que pretenen fer-ho.

Dins de les responsabilitats, i la re lectura de la convenció així ens ho diu certament, no hi han només les del lideratge de la mitigació, sinó també i molt especialment el de l’ajuda financera, tecnològica, de mitjans d’implementació, etc., que el nord ha de transferir al sud.

Cap país del sud es va abstenir de recordar que el mecanisme de finançament específic creat a Cancún (GCF – Global Climate Fund), en relació al canvi climàtic i depenen de la UNFCCC, esta per capitalitzar i que cal fer-ho a un ritme d’entre 70-100US$/any.

 

  1. Les NDCs com una de les esperances sorgida de la COP 19 de Varsòvia

Dèiem fa una bona estona que un dels elements positius que “uneixen de fet a totes les parts” és tot el patrimoni elaborat i aprovat, precisament de forma col•lectiva, COP rere COP. Aquest patrimoni s’ha construït sota la convenció i esta aprovat (sempre amb interpretacions diverses) per totes les parts.

En aquest sentit la COP de Varsòvia també va prendre les seves decisions i, sobretot en el context de la “Decision 1/CP.19, “ Further advancing the Durban Platform”, va decidir específicament:

2. Decides, in the context of its determination to adopt a protocol, another legal instrument or an agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties at its twenty-first session (December 2015) and for it to come into effect and be implemented from 2020:

 (a) To request the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action to further elaborate, beginning at its first session in 2014, elements for a draft  negotiating text, taking into consideration its work, including, inter alia, on mitigation, adaptation, finance, technology development and transfer, capacity-building and transparency of action and support;

 (b) To invite all Parties to initiate or intensify domestic preparations for their intended nationally determined contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions, in the context of adopting a protocol, another legal instrument or an agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2 and to communicate them well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions;

 (c) To request the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action to identify, by the twentieth session of the Conference of the Parties, the information that Parties will provide when putting forward their contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions, referred to in paragraph 2(b) above;  (d) To urge and request developed country Parties, the operating entities of the financial mechanism and any other organizations in a position to do so to provide support for the related activities referred to in paragraphs 2(b) and 2(c) above as early as possible in 2014;

Doncs bé, el paràgraf 2) destacat en negretes és, probablement, una bomba de rellotgeria posada intel·ligentment per tal d’anticipar-se i arribar a París amb elements realment clarificadors. És opinable si això esta fet amb propòsits d’afavorir o no un bon acord, però en tots cas hi posa una pressió considerable.

Que el març de l’any vinent, 2015,  les parts facin públiques les seves NDCs (intended nationally determined contributions) donarà una perspectiva dels nivells d’ambició que tenen i, com a mínim, donaran un marge raonable de temps per avisar a tots els bombers “determinats nacionalment” o, en el seu defecte, als cossos de bombers globals que, davant, d’una suma que no sumi, ni de bon tros, el que tothom sap que ha de sumar, es puguin trobar maneres de que París no sigui el segon Copenhaguen de la història!

—————————————–

I en aquest context, per situar-lo en algun lloc estrany d’aquest propi text, cal emmarcar sempre la posició dels fugidosos (queda vegada m’agrada com els vaig batejar a Copenhaguen) EUA.

Avisant abans que res que l’acord de París no es pot condicionar al finançament internacional, les seves posicions fan un joc ben interessant amb l’assumpció, en el seu favor, del principi de les CBDR-RC. La diferenciació per ells és extremadament important i l’associen, fonamentalment, a les circumstàncies de tot tipus que fan possibles unes capacitats o unes altres. Així per exemple les temporitzacions no les contemplen com unitàries sinó com a diferenciables pels diferents països. I que totes aquestes circumstancialitats han d’aparèixer explícitament en els NDCs, per exemple. Juntament amb altres països desenvolupats estan d’acord amb implementar nous mecanismes de mercat que, sense permetre una doble comptabilitat (frase que ja tothom repeteix per no ser repudiat), siguin clars, flexibles, transparents, no restrictius de les polítiques nacionals.

I la UE? “Nari nant” com dèiem per aquí. La seva confrontació amb la Xina és evident quan afirma que la diferenciació no ha de venir per les responsabilitats històriques sinó en funció de les realitats econòmiques actuals. En canvi segueix sent qui més aposta perquè el nou acord de París sigui legalment vinculant per totes les parts, sigui multilateral i permeti l’”accountability” i estigui basat en un objectiu a llarg termini basat en el que diu l’IPCC; i amb uns nivells d’ambició que, sobretot, s’han de trobar en les mitigacions de les que totes les NDCs de totes les parts han de pronunciar-se amb metes explicites i capacitats concretes.

 

5. Els propers passos

Tant en properes reunions preparatòries de l’ADP com a la COP de Lima mateix, tot semblaria indicar que continuarem en un marc de debat genèric sobre els “elements for a draft  negotiating text, taking into consideration its work, including, inter alia, on mitigation, adaptation, finance, technology development and transfer, capacity-building and transparency of action and support”, d’acord amb el punt 2.a) de l’acord citat anteriorment de Varsòvia. Draft que, en la meva visió, no veurem pròpiament com a tal fins a la Conferència de Bonn del 2015, tal dia farà un any!

En canvi l’ADP s’ha de concentrar per tal que a Lima si que s’aprovin el màxim de coses sobre les NDCs (continguts, formats, metodologies, mètriques, suports, etc.). Són ara mateix les informacions clau que necessita saber el món per afrontar d’una manera o altra París 2015.

Captura

 

Xerca; Barcelona, 9 de juliol de 2014

De Rio 92 a París 2015: Seminari per a conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic; divendres 9 de maig

24 abr.

De Rio 92 a París 2015: Seminari per a conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre el Canvi Climàtic.

Divendres 9 de maig, de 16 a 20h, a la Sala d’Actes de l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, EUETIB (l’Escola Industrial de Barcelona); Carrer Comte d’Urgell 187

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Després del fracàs de Copenhaguen (2009), el món es debat entre lluitar contra el canvi climàtic o adaptar-s’hi, preparant-se per a tota mena de riscos i conseqüències.

París 2015 és la nova fita –el final d’un nou full de ruta- que la comunitat internacional s’ha marcat per tal d’intentar posar-se d’acord en com combatre el canvi climàtic. De moment, els darrers informes de l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) que estan sortint a la llum no deixen lloc per a una tercera oportunitat política; perduda la de Copenhaguen, o és a París 2015 o ens encaminarem irremissiblement a un futur ple d’incerteses, climatològicament parlant.

Les persones que organitzem aquest primer i inicial seminari obert, i del qual en teniu tota la informació adjunta en aquest email, també impulsem la creació i l’organització d’un “Grup de Governament del Canvi Climàtic, GGCC”. Ens proposem, a partir de la  realització del seminari, començar un programa de treball de recerca interdisciplinari i d’acció política que, a partir del millor coneixement possible de la problemàtica mencionada, pugui ésser capaç d’elaborar, en el termini aproximat d’un any, una proposta d’acord mundial de mitigació dràstica de les emissions de CO2 (i dels Gasos d’Efecte Hivernacle, GEH, en general) que pugui contribuir, en definitiva, a un final positiu, pel bé de la humanitat, de París 2015.

Tot això, evidentment,  intentant engrescar a la comunitat UPC i, en general, a la societat catalana, per a que hi participi activament al nivell que sigui (sensibilització, formació, recerca, acció política, etc.)!

Per aquest motiu us convidem a participar en el seminari que us estem anunciant. Per formalitzar la inscripció, ho podeu fer per correu electrònic a  josep.xercavins@upc.edu  i maria.teresa.pardo@upc.edu

 

Ben cordialment,

 

Josep Xercavins Valls

Coordinador del GGCC del STH i de l’apGDM (*)

(*) al final del “post especial d’avui”, i després del programa del seminari que vé a continuació -i que és lo important, teniu més informació dels contexts estructurals de tota aquesta iniciativa, per si fossin del vostre interès!

De Rio 92 a París 2015 - Seminari - 9 de maig de 16 a 20h a l'EUETIB - definitiu_Página_1

De Rio 92 a París 2015 - Seminari - 9 de maig de 16 a 20h a l'EUETIB - definitiu_Página_2

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

 (*) PRESENTACIÓ-ESTRUCTURAL DINS DEL STH

Aquesta iniciativa neix en el si d’un doble context.

D’una banda, el nou GGCC és un nou subgrup de treball del Grup de Recerca de la UPC en: Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH.

Des de l’estiu del 2013, i passades diverses etapes des de la seva creació el 2004 lligada a un Programa de Doctorat de la Càtedra UNESCO a la UPC en Sostenibilitat,  els membres que quedaven en el grup decideixen revitalitzar i apoderar el Grup de Recerca a la UPC: STH, relativament al marge de les realitats mencionades anteriorment, i reafirmant-se en els seus objectius i línies de treball però actualitzant-les i, sobretot, donant l’entrada a nous membres.

Podeu veure-ho en detall a:

https://sth.upc.edu

http://eprints.upc.edu/producciocientifica/grup/176526

 

PRESENTACIÓ-ESTRUCTURAL en el context de l’apGDM

La majoria de persones que han impulsat dins de l’STH la creació del nou subgrup GGCC són, a la vegada, membres d’una associació catalana (que, a la vegada, és l’organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial -MFM-WFM-): l’associació projecte Governament Democràtic Mundial, apGDM, de la qual en podeu trobar tota la informació corresponent al seu lloc web:

http://apgdm.org

En la mesura que es dóna aquesta coincidència no casual, aquestes persones estan impulsant també la creació d’un grup de treball específic de l’apGDM: el GGCC de l’apGDM que serà, a la pràctica, una mateixa realitat amb uns mateixos objectius però, en principi, impulsant més la part  d’acció política transversal, tant a nivell de Catalunya com internacionalment parlant.

 

ANTECEDENTS

Com a antecedents d’aquest programa de recerca i d’incidència podeu identificar en el lloc web:

http://www.upc.edu/sostenible2015/copenhaguen/visio-general/copy_of_resum

el treball  elaborat per en Josep Xercavins (actualment coordinador tant del STH com del GGCC i president de l’apGDM, que precedí tot un seguit d’actes de sensibilització de la comunitat UPC en el conte enrere cap a Copenhaguen, així com en la preparació de la participació oficial de la UPC en la COP15 de Copenhaguen, tot plegat en un primer intent de crear una “Comunitat climàtica UPCCC”.

 

MEMBRES

Tot i quedant molt clar que s’està en ple procés de creació, constitució i organització del grup i del seu treball, hom pot citar ja com a membres inicials del GGCC a:

Antequera, Josep                   (col·laborador extern de l’STH i membre de l’apGDM)

Alcaraz, Olga                           (PDI UPC de l’STH i membre de l’apGDM)

Cruz, Yazmín                            (col·laboradora externa de l’STH, membre apGDM)

Navarro, M. Teresa                (PDI UPC de l’STH i membre de l’apGDM)

Tollin, Nicola                            (membre de l’STH; estudiant de doctorat)

Xercavins, Josep                     (PDI UPC de l’STH i membre de l’apGDM)

 

Xerca; Barcelona 24 d’abril de 2014 

Rio+20: La primera agenda política global significativa del segle XXI!

25 juny

Rio+20: La primera agenda política global significativa del segle XXI! Un petit pas per al món, el primer missatge clar d’un cert canvi de rumb cap a un desenvolupament humà sostenible, un gran repte de futur per a les NNUU!

Sota els efectes de la síndrome d’Estocolm!

Segons Wikipèdia, la síndrome d’Estocolm és una reacció psíquica en la qual la víctima d’un segrest, o persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb qui l’ha segrestat.

Malgrat que, en aquest cas, fos clarament per voluntat pròpia, de fet no he deixat d’estar segrestat durant 10 dies (del 13 al 22 de juny de 2012) en els espais  -principalment en el pavelló 3 de negociacions-  de “Riocenter” de Rio de Janeiro, seguint les dures, intenses i molt interessants negociacions i processos que  han conduït al document final de la Cimera de les NNUU sobre el Desenvolupament Sostenible 2012: Rio+20. Document aprovat, precisament, el migdia del 19 juny, sota un lideratge clar del país hoste  -Brasil-,  un dia abans de començar la cimera d’alt nivell pròpiament dita per, precisament, evitar un altre Copenhaguen.

M’atreveixo a dir que aquesta síndrome d’Estocolm no només m’ha afectat a mi; també, segur, als negociadors dels estats, als membres de les NNUU més involucrats (incloent el SG Ban Ki-Moon i les seves contradictòries declaracions durant els darrers dies), als representant de la societat civil en les seves més diverses accepcions i varietats (també els que van passar aquest dies a la Cimera dels Pobles, a dues hores de temps real per cobrir-ne la distància física i a moltíssimes més hores per cobrir-ne les distàncies polítiques -potser a voltes més formalment suposades que tant  reals)!

Doncs bé, conscient de que pateixo aquesta síndrome, escric avui dilluns 25 de juny, recent acabada la Cimera i retornat a Barcelona i ho faig, fonamental i gairebé exclusivament, sobre el mencionat document final que hom pot trobar a internet a:

http://www.uncsd2012.org/thefuturewewant.html

Si m’atreveixo a fer-ho en el context de la síndrome d’Estocolm és per tres raons: a) perquè, de fet, el meu primer escrit (no publicat en aquest cas) sobre aquest llarg procés, i arrel de la meva participació en la reunió del PrepCom2  (Comitè Preparatori 2, del març del 2011), era un escrit en el que veia i destacava punts i perspectives molt interessants i positives que, a la fi, jo crec que s’han acomplert bastant! ; b) perquè tots els meus escrits pessimistes i crítics durant el procés ho havien de ser per a una doble raó: perquè políticament calia pressionar i perquè, en molts moments, el procés ha estat a punt de donar lloc a un altre Copenhaguen! (cosa que hagués fet un mal molt important a les realitats més progressistes de les NNUU); c) perquè després de seguir les negociacions i viure intensament la conformació d’un determinat consens i analitzar-lo, ara ja amb una certa perspectiva, crec, sincerament, que els títols d’aquest escrit reflecteixen certament la meva primera valoració política prou positiva de tot plegat…i mira que soc conscient que en fa de temps que no podia escriure en aquest termes!

Algunes qüestions comparatives de context, no gens menors

Hi ha dues perspectives comparatives relatives que permeten justificar una determinada valoració, bastant positiva en aquest cas  -a la meva manera de veure-, del que ha estat i donat de si Rio+20:

1.La comparació Rio 1992 amb Rio 2012; quins contextos tant diferents!

Encara que al 1992 els resultats de Rio foren inicialment molt criticats des de, també, gairebé totes les perspectives, ara que tothom coincideix en qualificar-los com històrics i referencials, no podem oblidar que en aquells moments havia acabat de caure el mur de Berlin, les NNUU començaven a viure el que s’ha anomenat ja, pels acadèmics, la seva dècada d’or i, efectiva i realment, vist des de la perspectiva d’avui, s’obrien nombroses perspectives (les convencions de Rio), objectius (l’agenda 21), metodologies (els grups principals), etc., que han marcat tantes i tantes polítiques i accions durant aquest darrers 20 anys. Sobretot durant els primers anys després del 1992 quan la globalització econòmica neoliberal encara no havia fet  -o encara no es veia clar que fos tant així- el gran mal que ha fet al món i es vivia, amb una certa il·lusió, les oportunitats polítiques que obriria un proper canvi de segle!

Avui, en ple 2012, el món viu, molt probablement, el període històric de més i més importants crisis globals (financera, econòmica, alimentària, energètica, climàtica, etc.) que hàgi viscut mai i, en conseqüència, la fi d’una època i el començament d’una altra es veuen a venir però amb l’absència encara dels nous i imprescindibles paradigmes de canvi que han de desencadenar la transició. És doncs aquest context molt més convuls i confós que potser hàgi viscut la humanitat des de les guerres mundials dels segle XX, el context de la cimera Rio+20!

Per tant, no podíem demanar-nos en aquest moment històric anar gaire més enllà d’on s’ha pogut arribar; encara que molts (i jo també) així ho haguéssim desitjat i volgut!

2.La comparació Copenhaguen (Canvi Climàtic) amb Rio+20 (Desenvolupament Sostenible)!

Encara que la crisi climàtica és una (i potser la més important) de les crisis ambientals antropocèntriques que tenim plantejades, a Copenhaguen (i després a Cancún i a Durban) els objectius a assolir eren (i continuen sent) molt clars: mitigar i invertir radicalment les tendències absolutament insostenibles d’emissions de CO2 a l’atmosfera que no paren de créixer! En la mesura que això no s’ha aconseguit, ni de bon tros, la qualificació de fracàs de Copenhaguen no és pot matisar i continua sent i movent-se (també i potser més encara des de Durban) en el pitjor dels escenaris de futur possibles. Val a dir que aquest punt tant i tant negatiu no ha estat abordat a Rio+20 i que, des del meu punt de vista, aquest si que ha estat un molt greu error (potser un dels més importants) de Rio+20.

Però què permet valorar que una estratègia cap al Desenvolupament Humà Sostenible sigui l’adequada o no és molt més difícil de definir, d’acordar , de valorar…d’aquí les diferències de lectures que hi hagut, hi ha i hi haurà dels resultats de Rio+20.

Ara, a la llum del que, sempre des del meu punt de vista, hi ha de positiu (avui no em dedicaré -pràcticament- als aspectes negatius que, òbviament, també n’hi hi ha i molts) en el document final de Rio+20 (i en el procés que hi ha portat), estaré valorant de fet que no solament no hem fracassat (com desgraciadament és tant habitual) sinó que molt probablement hem fet, a la fi, un avenç força significatiu!

Sobre el document final de Rio+20: l’estructura i els elements claus positius (l’índex d’aquesta part d’aquest post és el del mateix document aprovat a Rio+20; quan el text esta en cursiva, s’estan citant, textualment, articles del text aprovat)

I. LA NOSTRA VISIÓ COMUNA

“La nostra visió comuna” conté un primer missatge clar d’un cert, per fi, canvi de rumb cap a un desenvolupament humà sostenible; i ho dic així perquè el document, excepte deshonroses excepcions, és una visió molt holística dels grans problemes de la humanitat en la cruïlla actual i, davant d’això, l’opció global (no fragmentada o asbaixada en determinades direccions o contexts)  és la del desenvolupament humà sostenible (social, ambiental i econòmicament parlant): important i imprescindible i reflectit així tant clarament, potser per primera vegada, en un document de NNUU. A Rio 92 encara no se sabia de que es parlava ben bé quan es parlava de desenvolupament sostenible i a Johannesburg (Rio+10) tot just ens havíem adonat que la sostenibilitat tenia tres pilars que calia interrelacionar.

Vegem alguns articles clau d’aquesta part I del document que apostant pel canvi de rumb:

1. We, the Heads of State and Government and high-level representatives, having met at Rio de Janeiro, Brazil, from 20 to 22 June 2012 […], renew our commitment to sustainable development and to ensuring the promotion of an economically, socially and environmentally sustainable future for our planet and for present and future generations.

2. Eradicating poverty is the greatest global challenge facing the world today and an indispensable requirement for sustainable development. In this regard we are committed to freeing humanity from poverty and hunger as a matter of urgency.

3. We therefore acknowledge the need to further mainstream sustainable development at all levels, integrating economic, social and environmental aspects and recognizing their interlinkages, so as to achieve sustainable development in all its dimensions.

4. We recognize that poverty eradication, changing unsustainable and promoting sustainable patterns of consumption and production and protecting and managing the natural resource base of economic and social development are the overarching objectives of and essential requirements for sustainable development.

II. RENOVANT ELS COMPROMISOS POLÍTICS

15. We reaffirm all the principles of the Rio Declaration on Environment and Development, including, inter alia, the principle of common but differentiated responsibilities, as set out in principle 7 of the Rio Declaration.

La reafirmació explicitada del “Principi de les responsabilitats comunes però diferenciades”, un dels cavalls de batalla de tots aquest mesos de negociació és un pas (perquè es pretenia “suprimir-lo” per part de més d’una delegació negociadora) que garanteix el camí i la finalitat de l’equitat en la direcció del Desenvolupament Humà Sostenible. És el món industrialitzat, ric i poderós qui ha portat al planeta i a la humanitat als grans problemes actuals i, per tant, és aquest món qui té la responsabilitat ben principal de contribuir a canviar les tendències i a implementar les solucions a nivell mundial.

Però és que a més a més:

39. We recognize that planet Earth and its ecosystems are our home and that “Mother Earth” is a common expression in a number of countries and regions, and we note that some countries recognize the rights of nature in the context of the promotion of sustainable development. We are convinced that in order to achieve a just balance among the economic, social and environmental needs of present and future generations, it is necessary to promote harmony with nature.

40. We call for holistic and integrated approaches to sustainable development that will guide humanity to live in harmony with nature and lead to efforts to restore the health and integrity of the Earth’s ecosystem.

no solament renovem compromisos sinó que, efectivament i tal com ja em subratllat, marquem un sensible canvi de rumb, com afirma aquest article 40!

III. ECONOMIA VERDA EN EL CONTEXT DEL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE I L’ERADICACIÓ DE LA POBRESA

56. We affirm that there are different approaches, visions, models and tools available to each country, in accordance with its national circumstances and priorities, to achieve sustainable development in its three dimensions which is our overarching goal. In this regard, we consider green economy in the context of sustainable development and poverty eradication as one of the important tools available for achieving sustainable development and that it could provide options for policymaking but should not be a rigid set of rules. We emphasize that it should contribute to eradicating poverty as well as sustained economic growth, enhancing social inclusion, improving human welfare and creating opportunities for employment and decent work for all, while maintaining the healthy functioning of the Earth’s ecosystems.

Aquesta definició final d’economia verda ha requerit hores i més hores de discussió per ser finalment acceptada pels països en desenvolupament (el G77). Com a metodologia i període tàctic (que no estratègic) vers un definitiu desenvolupament sostenible em sembla, finalment, un pas prou significatiu ì ben equilibrat que, molt probablement, anirà implementant moltes noves realitats en els propers anys.  Que l’economia verda que el nord industrialitzat, ric i poderós del món vol portar a la pràctica per tal de fer més ambientalment sostenible la seva pròpia i tant insostenible petjada ecològica, s’estengui al sud del món -tot contribuint indestriablement a l’eradicació de la pobresa-, dependrà, principalment, de que el nord assumeixi les responsabilitats històriques i presents que ja hem subratllat.

Com que en aquesta definició hi surt el concepte tabú del creixement econòmic sostingut (que en el document apareix -afortunadament molt poques vegades ja- gairebé sempre amb el següent llenguatge: “sostingut, inclusiu i equitatiu creixement econòmic”) això em permet i m’obliga a comentar el següent: l’ortodòxia sostenible ens demana  -ho he defensat i ho seguiré defensant insistentment- defenestrar aquest concepte; emperò el cert és que no tenim encara l’alternativa paradigmàtica a aquest funcionament i, a més a més i en qualsevol cas, quan la tinguem requeriria primer el decreixement dels que ja han crescut i molt al llarg de la història i, encara, creixements no menors en els terrenys de les infraestructures i els serveis bàsics en els països en desenvolupament.

Mai fins ara un text de NNUU havia solucionat tant bé aquest repte tant esquerp i que tant sens resisteix!

I ja posats a destacar una altra tema ben positiu i ben relacionat, l’article 38:

38. We recognize the need for broader measures of progress to complement gross domestic product, GDP, in order to better inform policy decisions, and in this regard we request the United Nations Statistical Commission, in consultation with relevant United Nations system entities and other relevant organizations, to launch a programme of work in this area building on existing initiatives.

deixa ja escrit un dels passos imprescindibles per tal de que el paradigma econòmic dominant però obsolet pugui anar sent enterrat.

IV. MARC INSTITUCIONAL PER AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE (MIDS-IFSD)

L’apartat més important del document per a una persona que, com jo, creu que davant de les crisis globals tan importants que tenim plantejades cal, més que mai, la construcció d’un Governament Democràtic Mundial.

I no només puc dic que estic d’acord ara, a posteriori, sobre com ha quedat, perquè, en allò més important, estructurarà NNUU en la forma que jo mateix m’atrevia a proposar en el post del 28-05-12, abans de Rio+20, i com jo mateix veia com s’anava conformant a Rio+20 en el post escrit, des d’allà, del 18-06-12. Posts que podeu òbviament llegir dins d’aquest mateix blog!

Dos apartats “chapeaux” de contingut profund, encertat i prou “enfortidors” de NNUU i de la necessitat de governament  mundial democràtic:

A. Strengthening the three dimensions of sustainable development

75. We underscore the importance of a strengthened institutional framework for sustainable development which responds coherently and effectively to current and future challenges and efficiently bridges gaps in the implementation of the sustainable development agenda. The institutional framework for sustainable development should integrate the three dimensions of sustainable development in a balanced manner and enhance implementation by, inter alia, strengthening coherence, coordination, avoiding duplication of efforts and reviewing progress in implementing sustainable development. We also reaffirm that the framework should be inclusive, transparent and effective and that it should find common solutions related to global challenges to sustainable development.

B. Strengthening intergovernmental arrangements for sustainable development

77. We acknowledge the vital importance of an inclusive, transparent, reformed, strengthened and effective multilateral system in order to better address the urgent global challenges of sustainable development today, recognizing the universality and central role of the United Nations and reaffirming our commitment to promote and strengthen the effectiveness and efficiency of the United Nations system.

passant per un article dedicat a l’ECOSOC que podria desencadenar la seva eternament demanada i imprescindible reforma

Economic and Social Council

83. We commit to strengthen the Economic and Social Council within its mandate under the Charter, as a principal organ in the integrated and coordinated follow-up of the outcomes of all major United Nations conferences and summits in the economic, social, environmental and related fields, and recognize its key role in achieving a balanced integration of the three dimensions of sustainable development. We look forward to the review of the implementation of General Assembly resolution 61/16 on the strengthening of the Economic and Social Council.

ens acaben portant als articles més importants (definitoris del seu emmarcament dins de la institució i de les seves atribucions fonamentals) corresponents a las dues peces clau del MIDS-IFSD, i que han quedat així:

High-level political forum

84. We decide to establish a universal intergovernmental high-level political forum, building on the strengths, experiences, resources and inclusive participation modalities of the Commission on Sustainable Development, and subsequently replacing the Commission. The high-level political forum shall follow up on the implementation of sustainable development and should avoid overlap with existing structures, bodies and entities in a cost-effective manner.

en aquest cas amb un text definitori dels més difícils i elaborats que hom pot trobar en el document i que, en la fase final, va contar amb la ploma de l’ambaixador mexicà Luis Alfonso de Alba, primer director del Consell de Drets Humans al qual, i creuem els dits per tal de contribuir-hi, vol apuntar clarament aquest nou òrgan de les NNUU. En la mesura que la sostenibilitat inclou també el pilar econòmic, podria ser, fins i tot, la manera de que l’economia entrés, d’una vegada per totes, per una porta gran i important a les NNUU!

C. Environmental pillar in the context of sustainable development

87. We reaffirm the need to strengthen international environmental governance within the context of the institutional framework for sustainable development, in order to promote a balanced integration of the economic, social and environmental dimensions of sustainable development as well as coordination within the United Nations system.

88. We are committed to strengthening the role of the United Nations Environment Programme (UNEP) as the leading global environmental authority that sets the global environmental agenda, promotes the coherent implementation of the environmental dimension of sustainable development within the United Nations system and serves as an authoritative advocate for the global environment. We reaffirm resolution 2997 (XXVII) of 15 December 1972 which established UNEP and other relevant resolutions that reinforce its mandate, as well as the 1997 Nairobi Declaration on the Role and Mandate of UNEP and the 2000 Malmö Ministerial Declaration. In this regard, we invite the General Assembly, at its sixty-seventh session, to adopt a resolution strengthening and upgrading UNEP in the following manner […]

Efectivament no s’ha transformat el PNUMA-UNEP en una nova agència especialitzada del sistema de NNUU com volien Europa i Àfrica. Una bona noticia pel qui escriu. Composició universal del seu màxim òrgan de govern, mandat clar i fort, pressupost que haurà de créixer molt substanciosament, etc. em semblen “més que suficients, i molt millor manera d’empoderament” que continuant donant vida incrementant l’obsolet món de les agències especialitzades (en orbites pròpies i aïllades) de les NNUU.

V. MARC PER A L’ACCIÓ I SEGUIMENT

Sense ni espai ni temps com per entrar en gairebé cap detall, estem aquí davant de l’agenda global per a l’acció més holística i actualitzada de la que ens dotem, per primera vegada, durant aquest segle XXI; ordenada a la meva manera (i entre parèntesi alguns comentaris meus sobre algunes significances importants sempre, naturalment, des del meu punt de vista):

Població i salut (els desafiaments cap els 9.000 milions)

Alimentació (un apartat crucial i molt ben definit i contemplat)

Aigua i sanejament

Eradicació de la pobresa

Treball i protecció social universal per a tothom (escrit a casa nostra, ara i avui, sona revolucionari; i inserit en un document cap al desenvolupament sostenible, el fa, probablement, el més equilibrat escrit mai a NNUU des del punt de vista del pilar social de la sostenibilitat)

Energia (des incentivant els subsidis sobre polítiques no renovables i no eficients)

Oceans i mars

Ciutats i assentaments humans

Canvi Climàtic (llenguatge fort però sense entrar en el fons del problema del bloqueig de les negociacions dins de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic)

Biodiversitat

Desertificació

Residus

Producció i Consum Sostenibles (desencallant la celebració d’una dècada sobre el tema; cosa que havia estat bloquejada fins ara)

Equitat de gènere i empoderament de les dones

es concretarà en els

B. Sustainable Development Goals, SDG

uns Objectius de Desenvolupament Sostenible que no s’han definit explícitament (com algú pretenia), de pressa i corrents i per salvar la cara d’algú durant la pròpia Rio+20, i que, a partir d’ara i dins del funcionament normal de les NNUU, es definiran participadament, conjuntament amb la revisió aprofundida dels ODMs, tot definint el que serà l’agenda post 2015 de les NNUU; probablement la més important de la qual ens hàgim dotat mai com a humanitat sencera (la qual cosa no és un mèrit en si mateix, sinó la resposta imprescindible a una realitat que ho reclama a crits).

Una agenda política global amb terminis polítics molt clars per ser posada en marxa per l’AG de les NNUU, durant el període 2012-14

El problema no era definir el futur que volem (potser seria impossible que ens poséssim d’acord, a nivell de món, sobre el futur que volem, en aquest moment històric multipolar, multinivell, multistakeholder i multidimensional), sinó definir els instruments institucionals i polítics que haurien de permetre caminar cap a la conformació i construcció consensuada del camí i del caminar realment  cap a un Desenvolupament Humà Sostenible.

Doncs vegem com ho fa el document; potser de la manera més seriosa que s’hagi fet en molt temps dins de NNUU i que, en definitiva, posa a l’Assemblea General de les NNUU (i a tots els stakeholders que s’hi puguin i vulguin aproximar) a treballar com potser mai ho ha hagut de fer mai (els subratllats són meus):

a)La reforma de l’ECOSOC i l’article 83

83.[…] We look forward to the review of the implementation of General Assembly resolution 61/16 on the strengthening of the Economic and Social Council.

b)El High Level Political Forum i l’article 86

86. We decide to launch an intergovernmental and open, transparent and inclusive negotiation process under the General Assembly to define the format and organizational aspects of the high-level forum with the aim of convening the first high-level forum at the beginning of the sixty-eighth session of the Assembly. We will also consider the need for promoting intergenerational solidarity for the achievement of sustainable development, taking into account the needs of future generations, including by inviting the Secretary-General to present a report on this issue.

c)La UNEP-PNUMA i l’article 88

88.[…]In this regard, we invite the General Assembly, at its sixty-seventh session, to adopt a resolution strengthening and upgrading UNEP in the following manner:

(a) Establish universal membership in the Governing Council of UNEP, as well as other measures to strengthen its governance as well its responsiveness and accountability to Member States;

(b) Have secure, stable, adequate and increased financial resources from the regular budget of the United Nations and voluntary contributions to fulfil its mandate;

(c) Enhance the voice of UNEP and its ability to fulfil its coordination mandate within the United Nations system by strengthening UNEP engagement in key United Nations coordination bodies and empowering UNEP to lead efforts to formulate United Nations system-wide strategies on the environment;

[…]

d)Els oceans i els mars i l’article 162

162. We recognize the importance of the conservation and sustainable use of marine biodiversity beyond areas of national jurisdiction. We note the ongoing work under the General Assembly of an ad hoc open-ended informal working group to study issues relating to the conservation and sustainable use of marine biological diversity beyond areas of national jurisdiction. Building on the work of the ad hoc working group and before the end of the sixty-ninth session of the General Assembly we commit to address, on an urgent basis, the issue of the conservation and sustainable use of marine biological diversity of areas beyond national jurisdiction, including by taking a decision on the development of an international instrument under the United Nations Convention on the Law of the Sea.

e)Producció i consum sostenibles i l’article 226

226. We adopt the 10-year framework of programmes on sustainable consumption and production patterns, as contained in document A/CONF.216/5, and highlight that the programmes included in the 10-year framework are voluntary. We invite the General Assembly, at its sixty-seventh session, to designate a Member State body to take any necessary steps to fully operationalize the framework.

e)Els SDGs i l’article 248

248. We resolve to establish an inclusive and transparent intergovernmental process on sustainable development goals that is open to all stakeholders, with a view to developing global sustainable development goals to be agreed by the General Assembly. An open working group shall be constituted no later than at the opening of the sixty-seventh session of the Assembly and shall comprise 30 representatives, nominated by Member States from the five United Nations regional groups, with the aim of achieving fair, equitable and balanced geographic representation. At the outset, this open working group will decide on its methods of work, including developing modalities to ensure the full involvement of relevant stakeholders and expertise from civil society, the scientific community and the United Nations system in its work, in order to provide a diversity of perspectives and experience. It will submit a report, to the sixty-eighth session of the Assembly, containing a proposal for sustainable development goals for consideration and appropriate action.

f)El finançament i els articles 255 i 256

255. We agree to establish an intergovernmental process under the auspices of the General Assembly, with technical support from the United Nations system and in open and broad consultation with relevant international and regional financial institutions and other relevant stakeholders. The process will assess financing needs, consider the effectiveness, consistency and synergies of existing instruments and frameworks, and evaluate additional initiatives, with a view to preparing a report proposing options on an effective sustainable development financing strategy to facilitate the mobilization of resources and their effective use in achieving sustainable development objectives.

256. An intergovernmental committee, comprising 30 experts nominated by regional groups, with equitable geographical representation, will implement this process, concluding its work by 2014.

Comentari  final

Durant la Cimera pròpiament dita (amb el document tancat i aprovat el dimarts 19 de juny allà les 13h!) les declaracions contradictòries i els debats sobre si fracàs si o fracàs no es van anar succeint!  Fins i tot el SG de les NNUU, tal com he començat comentat, es va contradir.

Doncs bé, citant-lo a ell mateix en l’article al NYT del 23 de maig passat:

Fortunately, we have a second chance to act. In less than a month, world leaders will gather again in Rio — this time for the U.N. Conference on Sustainable Development, or Rio+20. And once again, Rio offers a generational opportunity to hit the reset button: to set a new course toward a future that balances the economic, social and environmental dimensions of prosperity and human well-being.

m’atreveixo a dir que el text en si mateix aprovat no és, pròpiament, la segona oportunitat a la que es referia el SG, però si que pot ser perfectament el començament, menys espectacular, d’aquest nou camí, d’aquest nou rumb cap al Desenvolupament Humà Sostenible!

PS: fotografia de la mesa del plenari del dimarts 19 de juny al migdia, en el qual es va aprovar el document final de Rio+20; el Ministre d’Afers Exteriors de Brasil, Antoni de Aguiar Patriota, es dirigeix al plenari després d’obtenir l’aprovació!

Xerca; 25 de juny de 2012

La propera setmana comença Rio+20; el futur que voldria Ban Ki-Moon

4 juny

No ho he fet mai ni sé massa bé com ho faré ni que acabarà sent…però la voluntat hi és!

En la mesura que tindré la oportunitat de seguir, en representació de l’associació projecte Governament Democràtic Mundial – apGDM, tot el procés, doncs això, probablement a mena de notes molt personals diàries (si la realitat -segur que desbordant- ho permet) intentaré anar pensant i escrivint sobre el que va passant i, principalment, sobre el que es vagi conformant.

La nostra nova i jove associació (www.apgdm.org) ha estat acreditada per participar activament en el seguiment de la Cimera Oficial. I això és el que intentaré fer! La qual cosa em farà gairebé impossible seguir moltes altres realitats de tot el que serà Rio+20; per exemple, no crec pas que pugui seguir gairebé res de la Cimera dels Pobles (la usual, però aqueta vegada preparada amb molta energia política i com una mena de Fòrum Social Mundial temàtic, cimera paral·lela de la societat civil i els moviments socials).

De fet el procés començarà pròpiament el dimarts 13 de juny amb el PrepCom 3 (la 3a reunió -i en aquest cas la darrera-  del Comitè Preparatori del la Conferència). Serà, oficialment, fins el 15 de juny i, en principi ja hauré començat a escriure, ja des del primer dia, des de Rio de Janeiro ; informalment però, les negociacions continuaran amb tota seguretat i intensitat fins el dia 20 de juny en el que començarà pròpiament la Cimera. Amb presència ja de Caps d’Estat i de Govern (que mai se sap si enreden més que cap altra cosa) la Cimera s’acabarà el divendres 22 de juny a la tarda (però qui no imagina una d’aquelles nits en la que pot passar de tot i/o de res)!

Avui doncs, més pendent de preparatius que de cap altra cosa acabaré aquest post només amb alguna noticia de darrera hora i unes cites d’un article ben especial del SG de les NNUU a l’edició del passat 23 de maig del New York Times.

La noticia és que -no seria ni lògic que en fos ara una altra-, de fet, després del darrer informal informal, que va tenir lloc des del 29 de maig fins l’1 de juny, el nivell de desacords i de manca de concrecions en la majoria de temes i, naturalment i sobretot, en els més importants continua ben palès!

I de l’article d’en Ban Ki-Moon crec que llegir-ne les següents cites mostra la importància que NNUU dona a la Cimera i, a la vegada, la gran preocupació de que, novament, no estiguem, ni molt menys a l’alçada de les circumstàncies! I ho diu qui ho diu!

The Future We Want; by Ban Ki-Moon; NYT May 23, 2012

[…] Two decades later (es refereix a Rio 92), we are back to the future. The challenges facing humanity today are much the same as then, only larger. Slowly, we have come to realize that we have entered a new era. Some even call it a new geological epoch, where human activity is fundamentally altering the Earth’s dynamics.

Global economic growth per capita has combined with a world population (passing 7 billion last year) to put unprecedented stress on fragile ecosystems. We recognize that we can not continue to burn and consume our way to prosperity. Yet we have not embraced the obvious solution — the only possible solution, now as it was 20 years ago: sustainable development.

Fortunately, we have a second chance to act. In less than a month, world leaders will gather again in Rio — this time for the U.N. Conference on Sustainable Development, or Rio+20. And once again, Rio offers a generational opportunity to hit the reset button: to set a new course toward a future that balances the economic, social and environmental dimensions of prosperity and human well-being.

[…] Their overarching challenge: to galvanize global support for a transformative agenda for change — to set in motion a conceptual revolution in how we think about creating dynamic yet sustainable growth for the 21st century and beyond.

If I were to offer advice as U.N. secretary general, it would be to focus on three “clusters” of outcomes that will mark Rio+20 as the watershed that it should be.

First, Rio+20 should inspire new thinking — and action. Clearly, the old economic model is breaking down. In too many places, growth has stalled. Jobs are lagging. Gaps are growing between rich and poor, and we see alarming scarcities of food, fuel and the natural resources on which civilization depends.

(I si se’m permet un comentari entre línies: això no ho diu ni un anti globalització, ni un anti sitema ni un indignat, eh!)

Second, Rio+20 should be about people — a people’s summit that offers concrete hope for real improvements in daily lives. Options before the negotiators include declaring a “zero hunger” future — zero stunting of children for lack of adequate nutrition, zero waste of food and agricultural inputs in societies where people do not get enough to eat.

Third, Rio+20 should issue a clarion call to action: waste not. Mother Earth has been kind to us. Let humanity reciprocate by respecting her natural boundaries. At Rio, governments should call for smarter use of resources. Our oceans must be protected. So must our water, air and forests. Our cities must be made more liveable — places we inhabit in greater harmony with nature.

At Rio+20, I will call on governments, business and other coalitions to advance on my own Sustainable Energy for All initiative. The goal: universal access to sustainable energy, a doubling of energy efficiency and a doubling of the use of renewable sources of energy by 2030.

Because so many of today’s challenges are global, they demand a global response […]!

Xerca; 4 de juny de 2012

A 45 dies de Rio+20: diàlegs de sords!?

7 maig

Divendres passat, 4 de maig, acabaven els, teòricament, darrers quinze dies de negociació abans d’arribar a Rio, en el format tant original de ” Informals consultes informals” o, en una traducció més correcte i menys literal, “Consultes oficioses”.

La principal conclusió és que, constatat el gran nivell (quantitatiu i qualitatiu)  de desacord i la molt escassa, no diré nul.la però gairebé, capacitat de tancar amb acord parts, paràgrafs, del possible document final de la Cimera, s’ha decidit que hi hagi una altra sessió de “Consultes Oficioses”, des del 29 de Maig al 2 de Juny.

Després ja només quedarà el 3r PrepCom (Comitè Preparatori) a Rio mateix, del 13 al 15 de juny, i la cimera pròpiament, del 20 al 22 de Juny!

Aquestes darreres consultes oficioses acaben amb un document de 420 paràgrafs (el draft o esborrany 0 en tenia 128), dels quals 400 estan entre claudàtors, és a dir, bloquejats pel desacord, més o menys important, d’alguna de les parts negociadores. Les parts en desacord tenen, com gairebé sempre, un cert comú denominador: nord-sud. Però tant a nivell de nord com de sud -i aquí rau una de les novetats principals del procés actual, que lliga perfectament i precisa amb el que ve succeint a nivell de les negociacions sobre canvi climàtic)  cada vegada tothom té més dificultats per consensuar les seves pròpies posicions. I les mètriques respectives, és adir, les posicions de suport a un o altre punt, són sovint diferents per a cada tema, és a dir, desafinen sovint.

A nivell de nord tenim els dos grans subgrups de sempre: Europa, Noruega, Suïssa i Corea, d’una banda (més partidaris de que el sector públic tingui un paper important i dels marcs reguladors) i USA, Canada i Austràlia de l’altra.

A nivell de sud (G77+Xina) la dificultat de consensuar les seves pròpies posicions  augmenta dia a dia, en la mateixa proporció que varia dia a dia la diferència entre les seves diferents realitats; les economies emergents i Àfrica, per situar dos pols, cada vegada ho tenen  més difícil per tenir un projecte comú! 

Per les informacions que m’arriben i el seguiment que en puc fer des de la llunyania, dedicaré aquest post d’avui a descriure les principals controvèrsies en les que jo estic més interessat (i que per suposat no poden ser totes); en definitiva, els principals punts sobre els que probablement molts esperaríem nous acords importants ben necessaris i on, probablement en canvi, tot tornarà a quedar en un text tancat de pressa i corrents, i a darrera hora, amb moltes declaracions de bones intencions i molt poques, potser gairebé cap, decisions en ferm i a realment implementar. 

L’Índex del Document Final

No sembla ja que aquest índex pugui canviar i, per tant, es bo agafar-lo de referència:

1. Preàmbul

2. Renovant el compromís polític

3. Economia Verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa

4. Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

5. Marc per a l’acció i seguiment

Com ja he comentat altres vegades no estic seguint ni els temes corresponents a l’apartat III ni al V (tot i que d’aquest apartat si que en segueixo l’estructura i algun subtema que, en si mateixos, diuen ja moltes coses).

Desacords principals relatius al Preàmbul i a la Renovació del compromís polític

Mentre des de Europa (UE) es lidera la posició de que canviar les tendències insostenibles de producció i consum, i protegir i millorar el medi ambient, són crítics per lluitar contra la pobresa, des del G77+Xina s’insisteix que l’eradicació de la pobresa requereix focalitzar-se en els tres pilars del desenvolupament sostenible , i esta en contra d’una desproporcionada atenció al pilar ambiental.

L’altre gran desacord esta en la singularització que el G77+Xina vol continuar fent del Principi 7 de Rio: “responsabilitats comunes però diferenciades”, i l’oposició cada vegada més gran del nord en mencionar aquest principi. 

En canvi, el G77+Xina no solament no deixa d’insistir-hi i a més a més, tot posant el dit a la llaga, ho lliga sempre en emfatitzar l’incompliment del nord de tants i tants acords i promeses i en reivindicar el seu compliment; davant de la qual cosa la posició del nord és dir que el cal és mirar endavant.

És en el context d’aquestes dues grans diferències a nivells de principis, que es pot i, al meu parer, s’ha d’entendre la diferent passió per l’economia verda que el nord ven com la panacea i al sud li fa més por que gracia.

Segueix, finalment,  la confrontació sobre, d’una banda, el paper del sector privat i, en general, però a diferents nivells, dels diferents Grups o actors principals, en aquests temes. D’una banda, per exemple, el nord vol potenciar més, sobretot, el “partnership” públic privat i, d’altra banda sobre les dinàmiques de monitorització i seguiment del que fan els diferents actors, és el sud qui més reticències hi té.

Desacords principals (de fet potser el principal és que hi ha desacord en tot) relatius al Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

Cal dir abans que res que en aquests temes sempre és més difícil arribar a acords i sobretot tancar-los en consens de bones paraules. Si hom parla de crear un nou òrgan o de modificar l’estatus d’un altre, llavors “no hi ha tutia”, o ho fas o no ho fas, però les posicions diluïdes són molt més difícils de justificar; és en aquest sentit que, aquesta vegada, la conferència es valorarà fonamentalment pels acords i/o els no acords en aquest àmbit.

De fet, malgrat no ser pas un entusiasta de l’actual SG de les NNUU, sempre li he reconegut el seu atreviment (imprescindible d’altra banda) en posar sobre la taula els temes de, en definitiva,  Governament Mundial del Desenvolupament Sostenible i/o del Medi Ambient, en particular, en aquest procés cap a Rio+20.

Podríem dir que hi ha dos grans nivells en els que s’està treballant: un és el més orgànic i, per tant, també més normatiu (“legislatiu”), i l’altre és el més operatiu i, per tant, més lligat a la gestió i la implementació.

Al nivell més orgànic, actualment l’ECOSOC (el Consell Econòmic i Social de les NNUU -ja l’he qualificat moltes vegades com el taló d’Aquil·les de les NNUU, en la mesura que els assumptes econòmics i financers es van quedar a les Institucions de Bretton Woods) té, dins del seu paraigua, la Comissió de Desenvolupament Sostenible creada, precisament, a la Cimera de Rio 92. Empoderar, reformar, etc. aquests dos òrgans és, primer, una qüestió que afecta als dos a la vegada i, segon, quelcom que obre la caixa dels trons de la reforma de la mateixa Carta de les NNUU, cosa que ningú (jo tampoc) considera prudent en aquest moments (quedaria molt pitjor que la que tenim!)

Com alternativa, hi ha la proposta de fer un d’aquells “salts a la carta” (en el doble sentit que pot tenir en aquest context aquesta frase) i, com es va fer amb la Comissió de Drets Humans, transformar la Comissió de Desenvolupament Sostenible en un nou Consell de les NNUU: el Consell de Desenvolupament Sostenible; precisament per la similitud amb el que ha succeït amb el tema de drets humans (fa poc que es va fer aquell pas; el Consell de DDHH esta funcionat molt bé) no em fa pas ser optimista respecte a que aquesta sigui la decisió que es prengui; en qualsevol cas és quelcom que té molts números de no resoldre’s pas fins la nit abans de tancar la Cimera. En aquests moments, per exemple, el G77+Xina per no tenir, no té ni posició clara sobre el tema. La meva opinió i les seves contradiccions quedaran per un altre dia.

Al nivell de gestió i implementació pràcticament tot gira al voltant de la decisió de transformar, o no, el PNUMA (Programa de les Nacions Unides Sobre el Medi Ambient) en una agència especialitzada del sistema (com ho són una UNESCO, una FAO, una OIT, etc.). També deixo per un altre dia la meva opinió i les seves contradiccions. I també en aquest punt no sé pas veure un desenllaç en cap sentit fins a darrera hora.
Si que pot ser oportú, en canvi, citar avui i aquí que aquest punt és una escletxa important en el sí del G77+Xina; el grup com a tal sembla no estar-hi a favor però, en canvi, els països africans si: seria la primera agència del sistema de NNUU amb seu al continent Àfrica. 

Consideració particular (i final d’aquest post) sobre l’evolució del capítol V: Marc per a l’acció

Aquí la tendència que s’està veient és la del maximalisme polític: tu vols que es parli d’això, doncs jo vull que és parli d’allò, i així tothom content. Això és així de tal manera que, actualment, la meitat del text total l’ocupa aquest capítol.

Només em segueixen escandalitzant, principalment, dues qüestions sobre aquest capítol, amb les quals acabaré avui:

1. Que, pràcticament, no es parli de canvi climàtic més enllà de citar Durban; la qual cosa és, des del meu punt de vista, com beneir la traïció de judes

2. Que es parli, en canvi, de “desastres”; de com afrontar-los, gestionar-los, etc.

Evidentment estem donant per fet que no actuarem com hauríem d’actuar, que seguirem fent el mateix que estem fins ara, que en contes de canviar de rumb, ens adaptarem als danys que provoqui el rumb actual i que, per tant, haurem d’aprendre a gestionar millor els desastres que vindran. Valguem Déu, quina barbaritat!

Xerca; 7 de maig de 2012

Rio+20 i l’economia verda – the green economy

20 febr.

També des de l’informe del SG de les NNUU al 2n PrepCom (segona reunió del comitè preparatori; mes de març del 2011) del  procés cap a Rio+20, va quedar clar que l’altra gran tema, sobre el que es treballaria també fonamentalment en el procés, i sobre el que la Conferència pretendria acabar prenent decisions, seria el de l'”Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”.

Per què ara un nou concepte?

Ara, tot el capítol III del draft 0 esta dedicat al tema, i els seus dos primers articles donem per a reflexionar-hi molt!

25. We are convinced that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should contribute to meeting key goals – in particular the priorities of poverty eradication, food security, sound water management, universal access to modern energy services, sustainable cities, management of oceans and improving resilience and disaster preparedness, as well as public health, human resource development and sustained, inclusive and equitable growth that generates employment, including for youth. It should be based on the Rio principles, in particular the principle of common but differentiated responsibilities, and should be people-centred and inclusive, providing opportunities and benefits for all citizens and all countries.

26. We view the green economy as a means to achieve sustainable development, which must remain our overarching goal. We acknowledge that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should protect and enhance the natural resource base, increase resource efficiency, promote sustainable consumption and production patterns, and move the world toward low-carbon development.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que en la dialèctica països desenvolupats vs països en desenvolupament, a NNUU li toca, històricament, “defensar” els països en desenvolupament i, per tant, proposar els objectius i les polítiques per a contribuir al seu desenvolupament. En aquest context, l’article 25 citat és una de les definicions més completes del que desitgem, del que voldríem assolir, dels “key goals” pel món en desenvolupament. A una mirada sostenibilista “forta” li fa mal, només, la lletania de sempre del “creixement que genera treball”. Però aquí hi ha, no em cansaré de subratllar-ho, el desafiament paradigmàtic més rellevant dels nostres temps: desenvolupar-se sense continuar creixent (com a mínim globalment; és adir, el contrari del que passa: que continuem creixent globalment però no aconseguim, en general, el desenvolupament arreu del món).

Jo diria que en els “pactes previs al procés de la cimera” aquest frase: “Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”, va ser la troballa perquè tothom es sentís còmode en la organització d’una nova cimera sobre el desenvolupament sostenible, on aquest desenvolupament no pogués ser excusa per aturar la lluita per a l’eradicació de la pobresa; és a dir, un desenvolupament sostenible que no condemnés el creixement econòmic, sense el qual ningú és capaç encara de veure com podríem i hauríem de desenvolupar-nos, en definitiva, de viure sostenible i decentment en el nostre planeta.

En aquest context, l’article 26 citat és molt clarificador i, encara que petit, sigui probablement un avenç (sobre el que jo seguiria pensant que també arriba massa tard). L’economia verda com a medi (com a economia de transició l’han definit alguns) per caminar cap al desenvolupament sostenible; el nostre objectiu veritable i real final.

Perdoni el lector que li pugui semblar que me’n vaig de l’olla. Però no es poden imaginar que contents estaven els sindicats internacionals (la Confederació Internacional de Sindicats, CIS) amb aquesta troballa. Els sindicats dels treballadors, un actor molt important el món, però que deixaria d’existir si el “treball assalariat” deixes de ser la moneda de canvi de l’economia: de la distribució de recursos (escassos; cada cop més escassos) per satisfer necessitats (sempre il·limitades, si ens deixem portar per nosaltres mateixos). Així, aquesta economia verda que no qüestiona el creixement econòmic durant una etapa (curta, llarga ?) però que, teòricament, el sostenibilitza en un sentit transitori, és una gran troballa.

I potser avui m’està sortint una vena conformista / realista, però probablement, ara com a ara, ningú al món sap com sortir-se’n d’una altra manera. Els que vivim on vivim (Catalunya-Espanya), ho vivim molt clarament a les nostres pròpies carns socials.

En conclusió, el nou concepte és una mena de navalla de dos fils, no és el desenvolupament sostenible cap al que hauríem de caminar molt de presa sinó volem que el tren del nostre planeta descarrili, ni és la inanició total de tants i tants texts i “bla bla bla” múltiples i diversos.

L’economia verda, el PNUMA i el draft 0 de Rio+20

Tornant a les realitats més habituals, el que és indecent és el que el draft 0 de Rio continua plantejant després sobre aquesta economia verda. Després dels dos articles citats i comentats: encefalograma pla! Sembla mentida! I és contradictori.

Del meu post de dilluns passat vàrem veure que el PNUMA (Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient) serà, d’una amanera o altra, un dels puntals principals del “nou”  “Marc Institucional pel Desenvolupament Sostenible “.  Doncs bé el pare de la idea, la concreció i les propostes sobre l’Economia Verda és precisament el PNUMA.

Al voltant del 2n PrepCom del mes de març de l’any passat, el PNUMA va llençar un informe, que recomano especialment i que podeu trobar a:

http://www.pnuma.org/eficienciarecursos/documentos/GER_synthesis_sp.pdf

sobre el que podia i hauria de ser una economia verda; en recullo aquí una part molt significativa del seu índex (soc dels que, normalment, troba més coses en els índexs que en els texts!):

Hechos principales

La economía verde reconoce el valor del capital natural e invierte en él

La economía verde es primordial para la mitigación de la pobreza

La economía verde crea puestos de trabajo e impulsa la equidad social

La economía verde sustituye los combustibles fósiles por energías renovables y

tecnologías con bajas emisiones de carbono

La economía verde promueve un uso eficiente de recursos y energía

La economía verde facilita una vida urbana más sostenible y reduce las emisiones de carbono ocasionadas por los desplazamientos

La economía verde crece con mayor celeridad que la marrón y permite conservar y recuperar el capital natural

Condiciones favorables

Establecimiento de marcos reguladores sólidos

Priorización de la inversión y el gasto estatales para impulsar el enverdecimiento de los sectores económicos

Limitación del gasto estatal en áreas perjudiciales para el capital natural

Aplicación de impuestos e instrumentos basados en el mercado para promover las inversiones e innovaciones de carácter medioambiental

Inversión en construcción de capacidades, formación y educación

Fortalecimiento de la gobernanza internacional

No tinc prou espai ni temps avui per fer-ne una anàlisi mínimament aprofundida. L’índex ja ens fa veure que hi trobarem moltes contradiccions, moltes coses que no ens aproparan a la sostenibilitat però també, era la única gracia que tenia el tema, alguns aspectes que realment podien donar lloc, ja, a un període de transició cap a un desenvolupament més sostenible social, ambiental i econòmicament parlant, a la vegada.

Molt em temo, a la vista del draft 0 de Rio+20, que ni aquí (ni molt menys) arribarem!

Xerca, 20 de febrer de 2012

Hi anem molt malament cap a Rio + 20 (I)

23 gen.

Conscient de que aquest blog sembla una vall de llàgrimes, només diré, com a nota prèvia a aquest post d’avui, que si, que efectivament ho és!; però ho és com el món mateix en aquests moments i perquè, sense analitzar-ho i sense ser-ne rigorosament conscients, no estarem preparats per veure’n, que n’hi hauran, escletxes -petites o grosses- per començar-ne una profunda transformació. Com dic darrerament: soc un pessimista actiu i utòpicament optimista.

Ja tenim l’esborrany 0 per començar a negociar un possible document final de Rio+20

El tenim des de la segona setmana de gener, i els primers debats oficials al seu voltant tindran lloc des de demà, 24 de gener, fins el divendres 27, a la seu de NNUU a New York. Després segueix tot un calendari de negociacions que podeu repassar en el post del 21 de Novembre d’aquest mateix blog! Des d’aquest punt de vista res que surti de la normalitat d’un procés a les NNUU.

El nom del document (que normalment es mantindria fins al final) és: “The future we want”. No diré que és lo únic que m’ha agradat, però poc hi ha faltat.

No és un problema de les meves expectatives (que no eren pas altes pel que fa al document i que, malgrat tot, ho segueixen sent -d’altes- en relació a tot el procés). És que costa d’entendre que després de tantes i tantes reunions, a tants nivells i a tants llocs, que després de processos oberts de presentació d’aportacions prou reeixits (diria que com mai en la història recent de les NNUU), els “co chairs” o “co autors” del document hagin arribat a tant poc. Els dos “co chairs” responen també a les dinàmiques usuals de les NNUU: el Sr. Ashe (podríem dir que pel grup dels 77 + Xina) i el Sr. Kim (ambaixador de Corea del Sud, alineada, actualment, amb el “món ric”).

Evidentment, si dic que considero que el document ens porta molt malament cap a Rio+20 haig d’argumentar-ho. Ho faré concentrant-me en els aspectes que més he seguit i segueixo del procés i que, cal dir-ho tot, no cobreixen tot els apartats del document, però si la majoria dels fonamentals. Avui, en aquest primer post (I) sobre el tema, em concentraré en el capítol II (el document en té cinc) del document: “II.Renewing Political Commitment”.

Sobre la “Renovació del Compromís Polític”

B. Sobre la valoració de la situació

Si el document em sembla tant fluix pot ser, entre altres coses, perquè en aquesta part B) d’aquest capítol II de “Renovació del compromís polític” si que hi podem llegir afirmacions que, en canvi, no trobaran després, ni molt menys, la seva translació en les parts “normatives” i “operatives” posteriors del document.

Hi podem llegir, i cal subratllar-ho com a molt positiu, que es digui amb la força que es diu i entre altres coses el següent:

“Unsustainable development has increased the stress on the earth’s limited natural resources and on the carrying capacity of ecosystems”

“Sustainable development remains a distant goal”

“Food insecurity, climate change and biodiversity loss have adversely affected development gains”

“We acknowledge the particular responsibility to nurture sustainable development and sustainable consumption and productions patterns.

“We call for a holistic approach to sustainable development which will guide humanity to live in harmony with nature”

Si tot això és cert i esta realment assumit, llavors, la resta del document sembla esta escrit per a un altre planeta amb una altra humanitat.

Però és que, a més a més, aquestes frases que formen part de l’apartat B de valoració de la situació dins d’aquest capítol II, ja no es veuen ni tan sols ben acompanyades per altres afirmacions i/o parts senceres del mateix capítol II.

A. Sobre la reafirmació dels Principis de Rio

En efecte, pel que fa a la reafirmació dels Principis de Rio, n’hi ha alguns (Rio 92 va tenir un paper paradigmàtic a molts diversos nivells) que estan en el centre de totes les lluites polítiques mundials actuals; i algunes parts d’ells, i no pas per casualitat, es repeteixen explícitament en aquesta part del document.

Així, es repeteix la part més substantiva del principi 7: “el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades” que, en la versió original del 1992, continua dient que es reconeix la responsabilitat dels països desenvolupats, a la vista de les pressions que les seves societats exerceixen sobre el medi ambient mundial.

En canvi, en l’article 9 d’aquesta part A del capítol que estem comentant, la cita anterior continua textualment amb la següent: ” i el principi del dret a la sobirania dels estats sobre els seus recursos naturals”.

M’ha sobtat molt que només s’explicitin, i d’aquesta manera copulativa, aquestes parts dels Principis de Rio. Entre altres coses perquè aquesta segona cita, en aquest cas provinent del principi 2 de Rio, esta tallada. Citem-lo complet:

“[…] Els estats tenen el dret sobirà d’aprofitar els seus propis recursos segons les seves pròpies polítiques ambientals i de desenvolupament, i la responsabilitat de vetllar perquè les activitats realitzades dins de la seva jurisdicció o sota el seu control no causin danys al medi ambient d’altres estats o de zones que estiguin fora dels límits de la jurisdicció nacional.”

Desgraciadament, les desastroses negociacions climàtiques, a més a més d’anar molt malament, estant enfortint les posicions sobiranistes estatalistes que tan mal estant fent al món. I és per això que, aquest article 9 de l’esborrany zero de Rio+20 que estem comentant, em sembla extremadament perillós tal com esta redactat i, al meu parer, s’hauria d’aconseguir canviar-lo durant el procés de negociació.

Les parts “C) Engaging major groups” i “D) Framework for action” d’aquest capítol II, ja van agafant un to i nivell més insuls que obre la porta al que seguirem comentant en futurs posts sobre aquest document cap a Rio+20.

Xerca; 23 de gener de 2012 

%d bloggers like this: