Tag Archives: RdeP

Síria posa en evidència totes les grans contradiccions i incapacitats de l’actual sistema internacional

2 set.

Segur que molts de nosaltres comencem el nou curs pendents i donant voltes al conjunt  tant complex d’interrogants que el conflicte de Síria ens planteja; tant al nivell de posicionar-nos-hi personalment (si cadascú de nosaltres fos responsable de  prendre la decisió: intervindríem o no?; crec que és una auto interpel·lació que cal fer-se per analitzar millor els motius i els papers dels diferents actors internacionals en el conflicte) com, sobretot, al nivell d’entendre com i perquè és possible, encara, arribar, en aquests començaments del segle XXI, a una situació tan complicada, desastrosa, inconcebible i intolerable a ulls de, molt probablement, la immensa majoria de la població mundial.

Cada vegada és més difícil, d’altra banda, trobar respostes a aquestes preguntes que molta gent ens fem, tot intentant respondre-hi des de les diferents posicions i perspectives amb les quals hom es pot plantejar analitzar el tema en qüestió. Però, està clar, que no podem ni hem de renunciar en cap cas a fer-ho.

Personalment, per fer-ho, crec que en aquest tema el pas a pas “històric” és el prisma que (quina descomposició de “la llum”) millor pot permetre una anàlisi mínimament rigorosa, en uns moments en que el conflicte  ja esta  tant i tant embolicat.

La Carta de les NNUU i les intervencions militars segons el dret internacional que emana d’ella (fins l’any 2005)

La Carta és ben detallista pel que fa aquest tema. Només el Consell de Seguretat, CS, de les NNUU pot autoritzar una intervenció militar (abans ha d’haver pres tota una sèrie de mesures preliminars de condemna, de sancions, etc., esgotades les quals es pot entrar en la valoració i, si s’escau, decisió de la intervenció militar), i només ho pot fer (si només tenim en compte la carta; en el següent apartat veurem que això si que ha evolucionat i canviat durant l’any 2005) davant de conflictes o situacions que posin en perill la pau i la seguretat internacional (concepte que, evidentment, pot tenir, a més a més, totes les subjectivitats que vulguem).  És a dir, un conflicte de caràcter intern en un país membre de les NNUU, no serà mai considerat (a no sé que es donin altres circumstàncies que el projectin a nivell internacional i que a ulls del CS esdevingui una amenaça a la seguretat i pau internacional), un conflicte sobre el qual la comunitat internacional de les NNUU hi pot o hi hagi d’intervenir.  Insisteixo però que això era així fins l’any 2005 i torno a remetrem en aquest punt al següent apartat d’aquest text.

Quan la guerra d’Irak, i en la mesura que l’argument de la possible tinència d’armes de destrucció massiva per part del règim de Husein no va ser considerat com una amenaça provada (ni la tinència ni l’amenaça) a la pau i la seguretat internacional, el CS mai va aprovar la intervenció i varen ser el “desgraciat” trio de les Açores (EUA, Anglaterra i Espanya) qui va decidir i executar una intervenció unilateral  i, per tant, ben il·legal des d’un punt de vista del dret internacional i explicitat clarament així pel llavors SG de les NNUU: Kofi Annan.

No és un tema de debat subjectiu menor que, i encara que bastant ben vist en general per allò que anomenen l’opinió política mundial -com a mínim jo així ho vaig viure i sentir-, la intervenció dels EUA al capdavant de la OTAN en el conflicte de l’ex Iugoslàvia, va tenir, de fet, el mateix  nivell -amb diferències qualitatives importants que també veurem en el proper apartat- d’il·legalitat internacional.

La pròpia Secretària d’Estat dels EUA, Madeleine Albright, va definir la intervenció com: “il·legal, però legítima”.

I moltes coses semblen indicar que podríem estar a punt, en el cas de Síria, d’una repetició bastant semblant d’aquestes dues realitats històriques, en aquest cas, molt més semblant a la darrera de l’ex Iugoslàvia.

La Responsabilitat de Protegir (RdeP) per part de les NNUU, des del 2005

La incapacitat del sistema internacional de donar resposta a un conflicte com el de l’ex Iugoslàvia però, sobretot diria jo, la gran frustració amb que es va viure dins de les NNUU la inacció total davant del genocidi de Rwanda -al començament de la darrera dècada del segle passat-, són els gèrmens d’uns dels canvis més profunds (per diverses raons) del dret internacional post 2a guerra mundial, amb l’aprovació de la responsabilitat per part del sistema de les NNUU d’actuar davant de determinats conflictes interns. Citant-me  a mi mateix, en aquest mateix blog, en un post (http://wp.me/p1IaoC-6C) del 10 de desembre del 2011,

La Responsabilitat de Protegir, RdeP-R2P  (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels  tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, La Cimera del Mil·lenni de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici) i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els de  genocidis, crims de lesa humanitat, etc. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat. Per primera vegada es defineix un àmbit en el qual l’estat deixa de tenir una sobirania absoluta.”

Líbia 2011: la única experiència d’aplicació de la RdeP per part del Consell de Seguretat de les NNUU

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar a la Cimera del Mil·lenni de NNUU el 2005, i amb els corresponents desenvolupaments normatius a punt, el CS de les NNUU va actuar, per primera i única vegada fins ara a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Efectivament, per primera i de moment única vegada, doncs, es va actuat per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat i sense que el conflicte estigues posant “en perill”, en canvi, la pau i la seguretat internacional.

El cas de Líbia podria ser considerat un exemple de bones pràctiques en tot el que fa referència a arribar a una resolució final que decidia i autoritzava una determinada intervenció militar per aturar les atrocitats del règim de Gadafi sobre la pròpia població del seu país. Efectivament, el CS de les NNUU va donar tots i cadascun dels passos previstos i requerits previs, i la resolució final comptava amb l’informe favorable de totes les parts “relacionades amb el conflicte”: la Cort Penal Internacional, la Lliga d’Estats Àrabs i la Unió d’Estats Africans.

Amb alguna abstenció (inclosa la de Rússia i la Xina -però que, sàviament, no significava l’ús del seu dret de vet dins del CS-) la històrica resolució d’intervenció va ser aprovada.

De la polèmica aplicació de la resolució del CS en el cas de Líbia a la “reaparició”, en el context del marc de la RdeP, del dret de vet en el CS de les NNUU davant del cas de Síria

Sense entrar en detalls que tampoc són els fonamentals, tots recordem que la intervenció militar aprovada pel CS en el cas de Líbia, pretenia, per tal d’aturar el genocidi,  garantir que el règim de Gadafi no pogués utilitzar la seva capacitat militar aèria en contra de la seva pròpia ciutadania en rebel·lió contra aquell règim. A banda de que les fronteres d’aplicació d’aquestes mesures sempre són molt difuses , és evident, que en el cas de Líbia les forces, principalment de l’OTAN, que hi van intervenir van anar molt més enllà del que autoritzava, des d’un punt de vista militar, la lletra menuda de la resolució del CS de les NNUU.

Aquest fet va provocar reiterades protestes i malestar sobretot a Rússia i Xina, que ja eren els països més reticents a haver arribat fins on s’havia arribat.

Error estratègic “d’occident”? Prioritzant acabar el conflicte respecte a atendre la lletra menuda de la resolució -que potser també hagués acabat amb el conflicte, però amb molt més temps i patiment-, nous arguments per a  Rússia i la Xina per oposar-se a aquestes intervencions en nom de la RdeP? En qualsevol cas, si la gestió diplomàtica del conflicte jo diria que fou exemplar, la gestió executiva fou probablement bastant errònia.

Error que va servir en bandeja a Rússia i a Xina la utilització del seu dret a vet quan en el començament del conflicte Sirià, molt semblant al del Líbia, el CS de les NNUU va intentar de totes les maneres arribar a un consens i possibilitat d’actuació també molt semblant al de Líbia.

Cap analista podria deixar de dir aquí que la situació geopolítica i el paper de Síria respecte al de Líbia, són molt més complexos i delicats al vell mig de l’orient mitjà i de l’Àsia Occidental.

L’intent, no reeixit, de no poder utilitzar el dret de vet quan es tracti de conflictes de RdeP

Tema poc conegut i en canvi de gran substància política.  Un grup de 5 països va intentar, durant el període dels inicis del conflicte de Síria, que l’AG de les NNUU aprovés una resolució que no permetés l’ús del dret de vet en el Consell de Seguretat quan es tractés d’un tema que no amenaçava la pau i seguretat internacional, sinó a la població d’un país que era sotmesa a crims de lesa humanitat per les seves pròpies autoritats, és a dir, respecte a un tema de RdeP. La proposta té un gran sentit comú polític . Deixa el dret de vet per a les circumstàncies i situacions històriques pel  que es va preveure, però ens el trèiem de sobre, com a mínim ja, per conflictes que res tenen que veure amb aquelles situacions (i ni ara ni aquí pretenc pas entrar en el tema del dret de vet en el CS de les NNUU ).

Curiosament o no, aquí, tots els cinc països amb dret de vet al CS de Seguretat de les NNUU van realitzar una pressió comuna i ingent en contra d’aquesta resolució que, a la fi, fou retirada pels seus propis promotors. Desgraciadament  doncs, cap dels cinc països amb dret de vet en el CS de les NNUU sembla capaç de posar els interessos de la humanitat per sobre dels seus propis privilegis polítics derivats de la seva “victòria” a la 2a guerra mundial.

La utilització d’armes químiques de destrucció massiva en el conflicte de Síria…tot torna a portar, en aquest cas, a l’aplicació de la RdeP

Si tot ja anava molt malament i el conflicte de Síria ha evolucionat en una guerra civil total (i, a més a més, on es dirimeixen interessos estratègics dels  diferents actors del sempre feble status quo actual en tota la zona de l’orient mitjà), Síria i el seu règim, utilitzen (tot i que probablement mai hi hagin proves cent per cent concloents de la seva responsabilitat) armes químiques.

No és podia posar més llenya al foc . El 29 d’abril del 1997 va entrar en vigor la Convenció de les NNUU que prohibeix la producció, emmagatzematge i utilització d’armes químiques . L’han signat, fins al Juny del 2013, 189 països. Només no han fet: Angola, Myanmar, Egipte, Israel, Corea del Nord, Sudan del Sud i Síria! A banda de Sirià, dels 7 països que no l’han signat, altres dos són de la zona del conflicte que estem considerant.

Però a més a més amb un gravant molt important:  Síria, que tal com hem fet notar, no ha signat ni ratificat la corresponent convenció, des del punt de vista del dret internacional, és un “Tercer Estat” d’aquesta convenció que segons la Convenció de Viena del Dret dels Tractats, no li crea ni obligacions ni drets. En aquests sentit, doncs, i pel que fa a aquesta utilització d’armes químiques, el dret internacional poca cosa hi té a dir. La sobirania dels estats tornà a prevaldre aquí sobre principis humans fonamentals que, sense cap mena de dubte, n’haurien d’esta clarament per sobre i que, de fet, la mateixa evolució del dret internacional així ho va fent (però molt lentament)!

La Convenció fa referència, com és normal, a les sancions que es podran aplicar per l’incompliment de la Convenció. Però acaba dient que ens els casos d’especial gravetat els òrgans propis de la convenció podran portar el tema al Consell de Seguretat de les NNUU com a mesura més important. I tot i així, no esta clar, pel que ja hem dit, que Síria pugui ser portada al Consell de Seguretat per violació d’un tractat que no ha signat.

Per tant estem on estàvem i sense masses possibilitats de sortir de l’embolcallament. De tota manera, i segons la nostra opinió, des del punt de vista, com a mínim, de l’esperit del dret internacional, ara s’haurien de presentar al CS de les NNUU les proves que demostrin qui és el responsable de la utilització que s’ha fet d’aquestes armes químiques.

Tot i sabent que, encara que ara es demostres al CS la utilització per part del règim  Sirià d’armes químiques, és més que dubtós que això pugui, en el marc del dret internacional, canviar de direcció la situació política actual excepte, una vegada més, si la utilització d’aquestes armes contra la pròpia població Siriana no sigui considerada, que sens dubte ho hauria de ser, com un dels crims que obliga a NNUU a protegir a aquesta població i això fes canviar la posició que han mantingut, fins ara, Rússia i Xina sobre el tema dins del CS de les NNUU. D’aquí, una altra vegada, la gran importància del tema de la RdeP.

A mena de resum: contradiccions anacròniques

Un conflicte com el Sirià és irresoluble per vies internacionals legals mentre:

a) Els estats siguin sobirans (amb una sobirania absoluta que impedeix “la intromissió” internacional en els seus afers interns) segons la Carta de les NNUU i on, per tant, fins i tot una Convenció signada per la pràctica totalitat dels estats del món no obliga als pocs que no l’hagin signada!

b) La RdeP no esdevengui una normativa d’imperiós compliment per part de la comunitat internacional i, en el context actual, no es pugui utilitzar “en contra d’ella” el dret de vet en el Consell de Seguretat de les NNUU. Nous temps, noves realitats, nous problemes, nou dret internacional.

sunitas

Xerca; 2 de setembre 2013

%d bloggers like this: