Tag Archives: Resiliència

“Riscos Globals 2013”

4 febr.

El d’avui serà un post construït exclusivament de cites extretes (i traduïdes lliurament per un servidor amb el suport del google trasnlator) d’un informe global molt recent del que en donaré la referència al final.

En el prefaci per part de qui ha encarregat l’informe s’hi pot llegir:

“Per la seva naturalesa, els riscos globals no respecten les fronteres nacionals, com es subratlla en aquest informe. I ara sabem que fenòmens meteorològics extrems exacerbats per el canvi climàtic no limiten els seus efectes als països que són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. Una informació falsa publicada en les  xarxes socials pot propagar-se com la pólvora a l’altre costat del globus en qüestió de milisegons, i els gens que fan bacteris resistents als nostres antibiòtics poden encomanar-se als pacients en un vol intercontinental.”

En el resum executiu de l’informe es diu:

“Dels riscos global que els enquestats -pels autors de l’informe- van qualificar com més probable que es manifestin en els pròxims 10 anys, hi ha la greu disparitat d’ingressos i l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Mentre que entre els riscos classificats com de major impacte si es manifesten serien, entre altres, una fallida financera sistèmica i una crisis de capacitat d’oferta d’aigua.” Es tracta d’una cita relacionada amb la figura (likelihood significa versemblança/probabilitat):

 DAVOS bo

Cita i figura que mereixen, entre altres, el següents comentaris amb preguntes finals:

“La continua tensió en el sistema econòmic mundial es tal que segueix  absorbint l’atenció dels líders cara al futur previsible. Mentrestant, el sistema ambiental de la Terra és l’altre objecte d’una creixent pressió. Les futures crisis simultànies a ambdós sistemes podria desencadenar la “tempesta perfecta global”, amb conseqüències potencialment insuperables. […]  Un col · lapse sobtat i massiu en un front seria l’assegurança de mort per poder desenvolupar solucions a llarg termini. Donada la probabilitat de futures crisis financeres i de catàstrofes naturals, hi ha maneres de construir resiliència en els nostres sistemes econòmics i ambientals al mateix temps?”

“Els sistemes econòmics i ambientals estan simultàniament sota tensió a tot el món, i estan posant a prova la resiliència dels plans mundial i nacionals. Les dificultats econòmiques a tot el món continuen acaparant  grans demandes d’atenció política i de recursos financers. Mentrestant, l’impacte del canvi climàtic és més evident a mesura que augmenta la temperatura i els esdeveniments climàtics extrems més freqüents a l’horitzó. La crisi econòmica i els desafiaments ambientals requereixen tants canvis estructurals i inversions estratègiques, que cal preguntar-se si els països estan preparats  per fer-hi front, possiblement a la vegada?

No em queda gaire cosa més, avui, que deixar ben clar que totes aquestes cites ho són de les primeres pàgines  del 7è. Informe 2013 “Riscos Globals” encarregat, i teòricament debatut, en el darrer Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Hom el pot trobar a:

http://www.weforum.org/reports/global-risks-2013-eighth-edition

I sense abusar-ne massa: a) recomanar-lo a tots aquells “prohoms” que segueixen acusant de catastrofista a tot ser humà preocupat seriosament per aquests temes!; b) deixar escrita la meva preocupació, sobre tot,  perquè la pregunta acabi sent si els països estan preparats per? Em sembla del tot obvi que com a països poca cosa hi poden d’acord amb les premises del propi informe.

figura risks

Xerca; 4 de febrer de 2013

PS1:

La propera setmana comença Rio+20; el futur que voldria Ban Ki-Moon

4 juny

No ho he fet mai ni sé massa bé com ho faré ni que acabarà sent…però la voluntat hi és!

En la mesura que tindré la oportunitat de seguir, en representació de l’associació projecte Governament Democràtic Mundial – apGDM, tot el procés, doncs això, probablement a mena de notes molt personals diàries (si la realitat -segur que desbordant- ho permet) intentaré anar pensant i escrivint sobre el que va passant i, principalment, sobre el que es vagi conformant.

La nostra nova i jove associació (www.apgdm.org) ha estat acreditada per participar activament en el seguiment de la Cimera Oficial. I això és el que intentaré fer! La qual cosa em farà gairebé impossible seguir moltes altres realitats de tot el que serà Rio+20; per exemple, no crec pas que pugui seguir gairebé res de la Cimera dels Pobles (la usual, però aqueta vegada preparada amb molta energia política i com una mena de Fòrum Social Mundial temàtic, cimera paral·lela de la societat civil i els moviments socials).

De fet el procés començarà pròpiament el dimarts 13 de juny amb el PrepCom 3 (la 3a reunió -i en aquest cas la darrera-  del Comitè Preparatori del la Conferència). Serà, oficialment, fins el 15 de juny i, en principi ja hauré començat a escriure, ja des del primer dia, des de Rio de Janeiro ; informalment però, les negociacions continuaran amb tota seguretat i intensitat fins el dia 20 de juny en el que començarà pròpiament la Cimera. Amb presència ja de Caps d’Estat i de Govern (que mai se sap si enreden més que cap altra cosa) la Cimera s’acabarà el divendres 22 de juny a la tarda (però qui no imagina una d’aquelles nits en la que pot passar de tot i/o de res)!

Avui doncs, més pendent de preparatius que de cap altra cosa acabaré aquest post només amb alguna noticia de darrera hora i unes cites d’un article ben especial del SG de les NNUU a l’edició del passat 23 de maig del New York Times.

La noticia és que -no seria ni lògic que en fos ara una altra-, de fet, després del darrer informal informal, que va tenir lloc des del 29 de maig fins l’1 de juny, el nivell de desacords i de manca de concrecions en la majoria de temes i, naturalment i sobretot, en els més importants continua ben palès!

I de l’article d’en Ban Ki-Moon crec que llegir-ne les següents cites mostra la importància que NNUU dona a la Cimera i, a la vegada, la gran preocupació de que, novament, no estiguem, ni molt menys a l’alçada de les circumstàncies! I ho diu qui ho diu!

The Future We Want; by Ban Ki-Moon; NYT May 23, 2012

[…] Two decades later (es refereix a Rio 92), we are back to the future. The challenges facing humanity today are much the same as then, only larger. Slowly, we have come to realize that we have entered a new era. Some even call it a new geological epoch, where human activity is fundamentally altering the Earth’s dynamics.

Global economic growth per capita has combined with a world population (passing 7 billion last year) to put unprecedented stress on fragile ecosystems. We recognize that we can not continue to burn and consume our way to prosperity. Yet we have not embraced the obvious solution — the only possible solution, now as it was 20 years ago: sustainable development.

Fortunately, we have a second chance to act. In less than a month, world leaders will gather again in Rio — this time for the U.N. Conference on Sustainable Development, or Rio+20. And once again, Rio offers a generational opportunity to hit the reset button: to set a new course toward a future that balances the economic, social and environmental dimensions of prosperity and human well-being.

[…] Their overarching challenge: to galvanize global support for a transformative agenda for change — to set in motion a conceptual revolution in how we think about creating dynamic yet sustainable growth for the 21st century and beyond.

If I were to offer advice as U.N. secretary general, it would be to focus on three “clusters” of outcomes that will mark Rio+20 as the watershed that it should be.

First, Rio+20 should inspire new thinking — and action. Clearly, the old economic model is breaking down. In too many places, growth has stalled. Jobs are lagging. Gaps are growing between rich and poor, and we see alarming scarcities of food, fuel and the natural resources on which civilization depends.

(I si se’m permet un comentari entre línies: això no ho diu ni un anti globalització, ni un anti sitema ni un indignat, eh!)

Second, Rio+20 should be about people — a people’s summit that offers concrete hope for real improvements in daily lives. Options before the negotiators include declaring a “zero hunger” future — zero stunting of children for lack of adequate nutrition, zero waste of food and agricultural inputs in societies where people do not get enough to eat.

Third, Rio+20 should issue a clarion call to action: waste not. Mother Earth has been kind to us. Let humanity reciprocate by respecting her natural boundaries. At Rio, governments should call for smarter use of resources. Our oceans must be protected. So must our water, air and forests. Our cities must be made more liveable — places we inhabit in greater harmony with nature.

At Rio+20, I will call on governments, business and other coalitions to advance on my own Sustainable Energy for All initiative. The goal: universal access to sustainable energy, a doubling of energy efficiency and a doubling of the use of renewable sources of energy by 2030.

Because so many of today’s challenges are global, they demand a global response […]!

Xerca; 4 de juny de 2012

Segons el Panel sobre Sostenibilitat Global, Rio+20 ha d’apostar per més resiliència (deu n’hi do)!

6 febr.

En el procés cap a Rio+20 hi havia una mena d’intent de guiatge paral·lel, molt usual també en les dinàmiques de NNUU. Es tractava d’un Panel d’Alt Nivell del Secretari General sobre, en aquest cas, Sostenibilitat Global. L’han format persones eminents, adequadament “balancejades” per tal de ser “representatives” dels diferents pensaments i visions de suposats lideratges mundials. En teniu tota la informació a:

http://www.un.org/wcm/content/site/climatechange/pages/gsp

Estava previst que aquest Panel emetés el seu informe bastant abans de que es fes públic el Draft 0 del possible document final de Rio+20. Sembla ser que la gran dificultat per arribar a consensos l’ha retardat. Emperò, el retard en el temps no l’ha fet pas guanyar en cap altra cosa.

Amb el títol de “Resiliència de les persones, resiliència del planeta; un futur digne d’escollir”, l’informe s’ha fet públic el passat 31 de gener i ens dona claus  importants per entendre millor que “El futur que volem”, d’acord amb el títol del Draft 0 del possible document final de Rio+20, es ben poca cosa i, per tant, em nego a acceptar que sigui digne d’escollir.

Tot plegat sembla que hàgim tirat la tovallola. I que ho confiem tot a la paraula de moda, a la resiliència (capacitat d’adaptació, de suportar, etc.) de les persones i del planeta. 

La visió del panel

La mirada i l’aposta visionària per un futur que hagi afrontat realment els grans i greus desafiaments plantejats, ja no pot ser fruit del consens. Si com observa el propi panel:

“La població mundial creix de 7 a gairebé 9 mili milions per al 2040, el nombre de consumidors de classe mitjana augmenta cap els 3 mil milions d’aquí a 20 anys, la demanda de recursos creixerà exponencialment. Per al 2030, el món necessitarà com a mínim un 50% més d’aliments, un 45% més d’energia i un 30% més d’aigua  – tot a l’hora quan les lligadures ambientals estan aixecant nous límits a l’oferta”

llavors, no si val en fer equilibris polítics en els que tothom pugui acabar estant-hi d’acord. I si realment es creu que “l’actual model de desenvolupament global és insostenible”, i que el que ha passat fins ara és que “no hi hagut voluntat política” i que “el desenvolupament sostenible no s’ha posat en pràctica”, llavors no és acceptable contemporitzar amb tot plegat i apostar per “una nova política econòmica per al desenvolupament sostenible” i, gairebé, quedar-se aquí repetint propostes, conceptes, idees, etc. del tot sentits i coneguts i, per tant, ben rovellats ja.

I si, a més a més, les conclusions de la visió porten a parlar, com a grans idees, d’un “creixement sostenible”  i/o d’un “creixement verd”, llavors, la meva desesperança s’incrementa notablement.

Desesperança que no pot entendre una frase, suposadament visionària, com aquesta gairebé final: “Totes les grans consecucions en la història de la humanitat han començat per una visió abans d’esdevenir una realitat. La visió de la sostenibilitat global, produint a la vegada unes persones resilients i un planeta resilient, no és diferent”.

La Resiliència o la renuncia a canviar apostant per adaptar-nos

Aquesta és, al meu entendre, l’aposta -la terrible i ben equivocada aposta- que hi darrera la visió del panel i, en general, de l’establishment planetari.

No sabem i/o no volem canviar els nostres paradigmes (fonamentalment el del creixement econòmic) i, per tant, hem d’encaminar les nostres capacitats cap a l’adaptació.

Ja fa temps que ho veiem, ho sentim, en les negociacions sobre el canvi climàtic. Estem parlant i invertint més diners en veure com ens adaptarem als efectes del canvi climàtic que no pas en aturar-lo.

I segons l’informe que aquest Panel ha elevat al SG de les NNUU, i el Draft 0 del possible document final de Rio+20, anem, en tots els viaranys, en la mateixa, i ben suïcida, direcció.

Algunes “grans” propostes comunes dels documents “El futur que volem -draft 0-” i “El futur digne d’escollir” -del panel- . I una consideració òbvia personal final

És ben cert que algun bon exemple val més que moltes paraules.

1. Objectius per al Desenvolupament Sostenible

Ambdós documents proposen elaborar uns “Objectius per al Desenvolupament Sostenible” tot emulant, es suposa, l’èxit extraordinari! dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Home! Dona! Com a mínim, si es que tingués algun sentit, potser haguessin pogut aprofitar Rio+20 per definir-los, treballar-los, proposar-los, etc. Doncs no, el que farem serà proposar que es proposin!

2. Índex de Desenvolupament Sostenible

La proposta és més vella que l’anar a peu!  Se segueix plantejant com una necessitat alternativa o complementària al PIB.

Deixi’m acabar aquestes reflexions amb una consideració òbvia sobre aquest tema de l’índex. De fet, el millor Índex de desenvolupament Sostenible és el propi PIB. Si el PIB mundial continua creixent cada cop som més insostenibles. Quan el PIB mundial comenci a decréixer estarem, per fi, canviant de rumb cap a la sostenibilitat. Cal fer notar aquí que estem parlant del PIB mundial. Hi ha molts llocs del planeta on el PIB ha de continuar creixent durant temps (amb les tecnologies més sostenibles possibles i amb el menor impacte ambiental possible) mentre que a altres llocs del món el PIB ha de començar a decréixer, de manera que, globalment, la petjada ecològica del planeta equivalgui a, només, un planeta terra (actualment sabem que equival a dos planetes i mig). I tot plegat de tal manera que el PIB/càpita mundial es vagi equilibrant més i més arreu del món, tot dibuixant un món més equitatiu i, per tant, inclusiu (una altra de les condicions de la pretesa sostenibilitat, en aquest cas social.) 

Xerca; 6 de febrer de 2012

%d bloggers like this: