Tag Archives: Protocol de Kyoto

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

L’agenda d’implementació de l’Acord de París: dates clau amb primeres anàlisi i problemes de fons

1 febr.

En el post de fa un parell de setmanes, en el que fèiem una anàlisi de continguts del nou acord, deixàvem pendents aspectes més concrets però, a voltes, tant o més importants que el cor de l’acord, i que, avui, intentarem situar aquí.

 

Un nou tractat internacional pendent, per tant, de entrada en vigor

L’article 21.1. del propi acord de París diu textualment:

21.1. “El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión.”

i, per tant, ningú sap d’entrada quan serà això. En la Plataforma de Durban (2011) que obria el procés cap a París, s’afirma que l’acord s’havia d’aprovar a París (2015) per tal que entrés en vigor l’any 2020. Però quan es tracta d’entrada en vigor de tractats un text, de característiques semblants a les del que acabem de citar, sempre deixa pendent de la voluntat real de les parts el fet de que això sigui així i, sobretot, de quan sigui així!

Tenim dos exemples (un històric i l’altre ben recent i encara no acabat) que així ho posen de manifest:

a) el Protocol de Kyoto es va aprovar i signar el 1997 però no va entrar en vigor fins el 2005

b) l’esmena de Doha (2012) al Protocol de Kyoto, que en defineix una mena de 2n període de compromisos del 2013 al 2020, encara no ha entrat en vigor: només l’han ratificat, a dia d’avui, 59 parts i, en canvi, per tal de que entri en vigor l’han de ratificar 144 estats-part! Aquest és un fet més important del que pot semblar: malgrat totes les “decisions preses per la pròpia COP21”, tot el que s’anomena l’acció reforçada en el període anterior a 2020 s’està fent i es farà, de fet, en una mena de buit legal que permet, a la pràctica, que tothom estigui fent el que vulgui pel que fa, per exemple, a les seves emissions. Fa esgarrifar una mica pensar en quin nivell global d’emissions podem arribar a estar el 2020 (suposant que llavors si que entri en vigor l’Acord de París)!

De moment doncs només saben del cert el següent:

a) que del 22 d’abril del 2016 (en sessió solemne organitzada pel Secretari General de les NNUU) al 21 d’abril del 2017, l’Acord estarà obert a la signatura (acte que dona formalitat oficial a l’aprovació via “toc de martell” del darrer dia de la COP21 a París); com passa generalment en aquests casos és de preveure que tothom el signarà

b) es crea de moment, i mentre l’Acord de París no entri en vigor, el que en el text figura textualment, dins de la secció de decisions de la COP21 dedicada a l’aprovació de l’acord, com:

  1. Decide establecer el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París […]
  2. Decide también que el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París se encargará de los preparativos para la entrada en vigor del Acuerdo y para la celebración del primer período de sesiones de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París

 

De les INDCs a les noves NDCs

El llarg procés cap a París va comportar que 186 dels 195 estats part, de la Convenció Climàtica UNFCCC de referència, hagin presentat les seves INDCS (Contribucions Previstes Nacionalment Determinades). La metodologia principal de l’acord de París es sustenta en la presentació periòdica per part de tothom del que ara s’anomenaran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades).

Doncs bé, d’una manera o altre i abans o després (crec que els detalls no són aquí massa importants) aquestes INDCs ja presentades, amb les que falten per fer-ho, amb algunes actualitzacions per a unes altres, etc. es transformaran, a la pràctica, en la primera col·lecció de NDCs de l’any 2020.

Aquesta és la col·lecció de la qual es farà, l’any 2023, el primer “Balanç Mundial” formal per part dels òrgans (que se suposa que ja estaran en ple funcionament) de l’Acord de París.

La seqüència 2020-2023 és la que s’anirà repetint cada cinc 5 anys a partir d’aquesta primera.

 

Dates, anàlisis i moments importants durant el període fins a la entrada en vigor de l’Acord de París

La valoració global o agregada de les INDCs de les que ja disposem serà, durant aquest període “inter regnos” una referència clau. Per això es preveu que ja aquest mateix mes de maig del 2016 hi hagi una primera actualització de l’esmentada valoració.

Així doncs tindrem, entre altres, els següents moments, anàlisis i dates importants a curt termini, tot començant per la ja mencionada,:

  • 2016 (2 de maig): actualització informe de síntesi sobre l’efecte agregat de les INDCs
  • 2018: Cito textualment texts que hom troba en el document de decisions de la COP21):

   I. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

  1. Decide organizar, en 2018, un diálogo de facilitación entre las Partes para hacer un balance de sus esfuerzos colectivos y determinar el avance en el logro del objetivo a largo plazo que se describe en el artículo 4, párrafo 1, del Acuerdo, y para orientar la preparación de las contribuciones determinadas a nivel nacional de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, párrafo 8, del Acuerdo;
  • 2018
  1. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

Aquest informe serà, molt probablement, una primera prova de foc de l’Acord de París i del seu nivell d’ambició. L’article 2 de l’Acord de París diu textualment que:

[…] proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

però, en canvi, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5, de fet ja no considerava aquesta opció com a viable. En la mesura que, sobretot, els estats que són majoritàriament illes petites feien d’aquesta referència ambiciosa una línia vermella, llavors s’ha hagut d’encarregar, explícitament, aquest nou informe específic de l’IPCC que, sense cap mena de dubte, no deixarà a ningú indiferent!   

 

Una olla dels trons que queda finalment ben oberta

Una part important dels acords anteriors s’ha d’entendre també en una de les afirmacions més importants, i probablement inaudites i inesperables, en la mateixa part del text que veníem resseguint. Es tracta, cito com sempre textualment, de l’article 17

  1. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 ºC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 gigatoneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 gigatoneladas, o por debajo de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

Aquesta es la manera més descarnada, que òbviament felicito, de dir que les INDCs presentades durant el 2015, abans de París, ens condueixen “al més absolut desastre”. Ja n’hem parlat: cap als 3,7oC més que la temperatura de l’època pre industrial.

 En aquest context doncs, i per acabar aquest post d’avui, deixeu-me fer els següents comentaris de diferent naturalesa:

a) no és del tot congruent -per dir-ho suau- que si afirmen això, llavors, tant l’objectiu central a llarg termini com la metodologia de l’acord de París sigui tant matisada, poc concreta, ambigua i quedi, en primer i en darrer terme, en mans només dels estats

b) el redactat que acaben de citar textualment i destacar notablement només es pot entendre a la llum de la figura  que avui il·lustrarà aquest post (veieu el comentari escrit al seu peu per tal de lligar caps); i aquesta figura suposa esta assumint tot l’informe AR5 de l’IPCC i, en particular, la identificació quantificada del Pressupost Global de Carboni com la màxima quantitat d’emissions que encara es poden llençar a l’atmosfera si no volem depassar els 2oC i que, precisament, és el que correspon a la superfície definida per l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC. Aquesta referència clau, però, és la que no es va voler mantenir en les successives versions finals del text durant la segona de les dues setmanes de les negociacions de París.

 

RCPs

NOTA CLAU: per tal que a l’any 2030 tinguéssim només unes 40 GtCO2eq d’emissions caldria haver seguit -no hi ha altra opció d’acord amb l’AR5 de l’IPCC- l’escenari RCP2.6

 

Xerca; Barcelona 1 de febrer de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

“Les primeres INDCs escalfaran el planeta abans d’arribar a París 2015!”. Cap a una TASK FORCE pro Distribució forta i justa de MITIGACIONS?

13 abr.

Portal de les INDCs a la web de la UNFCCC

Ja estan arribant les primeres INDCs (Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) al portal corresponent de la UNFCCC; concretament, al lloc web:

http://www4.unfccc.int/submissions/indc/Submission%20Pages/submissions.aspx,

hom pot trobar ja les INDCs de la UE dels 28, dels EUA, de Rússia i de Mèxic com les més significatives de les 7 presentades, de moment, a finals de la segona setmana d’aquest mes d’abril.

 

Sobre les INDCs segons la Declaració Final de Lima

Recordem que a la Declaració Final de la COP 20 de Lima 2014, l’article 13 reiterava la invitació a les parts a:

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”;

mentre que l’article 14 anava fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estaven les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer) diu:

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

Doncs bé comencen a arribar, tal com hem dit, les primeres INDCs. I de les primeres que arriben algunes ben importants; claus a ben segur les dels EUA i la UE dels 28.

I malgrat que l’article 8 de la mateixa Declaració de Lima diu també textualment:

“Notes that the arrangements specified in this decision in relation to intended nationally determined contributions are without prejudice to the legal nature and content of the intended nationally determined contributions of Parties or to the content of the protocol, another legal instrument or agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties;”

interpretable, a la meva manera de veure, en el sentit que una cosa són les INDCs i una altra el que digui el possible futur “acord de París”, esta clar que “tot esta a punt” per a un xoc de trens entre el que comencen a dir i diran que es proposen fer les INDCs i el que hauria de dir l'”acord de París” des d’una perspectiva global de món i tenint en compte, precisament, la pròpia preocupació que encapçala la mateixa Declaració de Lima:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial levels”.

 

Una primera anàlisi de les INDCs de la UE, els EUA, Rússia i Mèxic

1.La variabilitat de l’any base com a primera font de confusió

Mentre que per la UE i Rússia l’any base continua sent el 1990 (com ho fou en el Protocol de Kyoto), pels EUA és l’any 2005 i per Mèxic l’any 2013.

En canvi, les dades internacionals més consolidades i els darrers informes de l’IPCC aconsellerien, sens dubte, que l’any base sigui/fos el 2010; doncs no: tothom va a la seva i la comparabilitat inicial es fa, d’entrada, menys evident!

 

2. El % de reducció d’emissions per a un any futur, respecte a un any base, no és suficient per valorar quantitativament la proposta de forma acurada

En efecte, la trajectòria que es segueixi per tal d’evolucionar en el període de mitigació definit, és un altre factor determinant per valorar, llavors si amb certesa, les emissions que s’acabaran llençant a l’atmosfera durant aquest període. La superfície definida pels anys inicial i final del període i la trajectòria en qüestió ens donaria, llavors si, el “pressupost de carboni” que utilitzaria -que pensa utilitzar- l’estat-part en qüestió en aquell període.

 

3. És cert que no sona del tot malament sentir a parlar o llegir en les INDCs que:

 

  • La UE dels 28 reduirà un 40% les seves emissions de GEG (Gasos d’Efecte Hivernacle) pel 2031, i respecte a les del 1990, en el període 2021-2031
    • Permetria a la UE esta emetent sense límit durant els propers 5 anys; no dic ni que ho faci ni que ho pensi fer, però la possibilitat hi seria.
    • Ho dic perquè, de fet, llegim noticies d’arreu del món que fan pensar en que el període 2015-2020 pugui ser una mena de període de “no llei seca” en que hi puguin haver moltes iniciatives de “cremar tant combustible fòssil com es pugui…i com més brut millor”, abans de que no entri en vigor un suposat i hipotèticament progressista “acord de París”; els humans som capaços de fer això i més; i només cal recordar que el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto 2013-2020 -aprovat a la COP de Doha 2012- és gairebé segur que no arribarà a entrar mai en vigor!

 

  • Els EUA reduirà entre un 26 i un 28% les seves emissions de GEG pel 2025, respecte a l’any 2005. I afirma que això estarà en la línia futura d’arribar a reduir un 80% pel 2050.
    • Es fa difícil entendre tanta precisió en el mig o gairebé curt termini i, en canvi, permetés el brindis al sol, sense justificació de cap mena, per l’any 2050
    • El desconeixement de les trajectòries fa prou difícil valorar, pels dos extrems anteriors, la magnitud real de la proposta que, emperò, sembla més que ben pobre pel que comentarem més endavant

 

  • Rússia reduirà entre un 70 i un 75% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 1990
    • Seria la “intenció més progressista”, en el sentit de més coherent  i més compatible amb l’esperit i la lletra del darrer informe de valoració, AR5, de l’IPCC

 

  • Mèxic reduirà un 25% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 2013
    • És molt important que Mèxic hagi fet els deures; sobretot en la mesura que Mèxic no és un país de l’annex I de la Convenció i, en canvi, esta fent seva obertament -quan fa aquests deures-, la idea de que l’acord de París ha de ser aplicable a totes les parts (cosa que afirma la Plataforma de Durban però que té, encara, una forta resistència per part de molts estats que troben en la mateixa Convenció Climàtica del 1992, en la qual s’ha de basar l'”acord de París”, arguments per diferenciacions radicals entre diferents tipus d’estats-parts

 

4. Però no n’hi ha prou en dir si sonen bé o malament; cal, com s’ha dit, una anàlisi més profunda de la que permet un text com aquest. I sobretot cal que aquesta anàlisi ens permeti fer: a) comparatives entre els estats-part i, sobretot, b) comparatives en relació a tot el món i a les metes globals que l’IPCC considera com a imprescindibles per frenar el canvi climàtic. Només així és podrà valorar la resposta a la pregunta clau: la suma de les parts serà igual al tot global necessari?

 

Propera presentació d’un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació compatible amb l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC

A la Conferència de la UNFCCC de Bonn del proper mes de juny,  el GGCC de l’STH de la UPC (el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic, GGCC, del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH, de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) presentarà, per primera vegada i pública i formalment, un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació d’emissions entre els estats-parts de la UNFCCC, que és compatible amb un escenari de futur del cinquè i ben recent informe de valoració, AR5, de l’IPCC. Aquest escenari és l’anomenat RCP2.6  i és l’únic que garantiria que, al llarg del segle XXI, la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

D’acord amb aquest estudi, que he tingut la oportunitat de co liderar amb altres companyes i companys del grup esmentat, puc avançar ja, des de la fase de redacció final en la qual estem, que la suma congruentment  comparable dels pressupostos de carboni que acabarien gastant d’aquí al 2050 (fent una extrapolació raonable de les seves propostes recentment conegudes -INDCs- i citades i pre analitzades en aquest text) els EUA, la UE i Rússia, conjuntament, seria dues vegades el que podrien utilitzar si hom vol que la seva contribució conjunta sigui/fos compatible amb la meta objectiu global reiteradament citada dels 2oC i que, per cert, tothom diu assumir plenament.

No, no anem pas gens bé. Així doncs, a aquesta velocitat i encara que dit de forma expressament exagerada el planeta i París 2015 es continuen escalfant més i massa!

 

Creació d’una “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” a la propera reunió de la UNFCCC – Bonn, 1 al 11 de juny, en el camí final cap a París 2015?

Lluny de quedar-nos en el terreny de l’anàlisi numèrica i científica més o menys acadèmica, o de la crítica política d’observadors forans, potser és l’hora de ficar-se a dins del procés i intentar incidir-hi políticament.

Copenhaguen, el 2n període de compromisos del PK, etc. no han arribat a bon port per la manca d’acord en la distribució del pressupost de carboni que es pot llençar a l’atmosfera en les properes dècades. Amb el repte afegit de que milions i milions de ciutadans han de poder sortir de la pobresa en molts països en desenvolupament on, per tant, s’ha de poder utilitzar una part important del pressupost de carboni mundial compatible amb els 2oC.

Aquest tema doncs s’ha de portar ja, ineludiblement, al primer pla -públic i transparent- de les negociacions finals, que comencen aquest juny a Bonn, en el camí cap a París 2015.

Em sembla doncs que ja toca intentar constituir una  “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” que segueixi i visqui en directe, i amb màxima voluntat d’incidència política, les properes reunions negociadores de l’ADP de la UNFCCC que tindran lloc a Bonn: aquest mes de juny primer, però després a finals d’agost i d’octubre, respectivament, i poc abans ja de París 2015.

Global_Warming

Xerca; 13 d’abril de 2015

Ja tenim objectiu!: El món ha d’haver reduït, l’any 2050, d’entre un 41 a un 72%  les seves emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (respecte a les seves emissions del 2010).

3 nov.

La notícia i l’accés als informes

Acabada la reunió de l’IPCC el passat divendres 31 d’octubre, i fets públics els seus resultats el diumenge 2 de Novembre (el dia de difunts, el dia dels morts a tants llocs dels món!; curiós, eh!), des d’ahir, ara si, tots els mitjans de comunicació se’n fa ressò i sembla del tot evident, per agafar un dels centenars de titulars que hom pot trobar-hi, que tothom està d’acord en que:

“El canvi climàtic és el desafiament més gran de la història de la humanitat!

Per posar les coses al seu lloc, de fet la única cosa (que no és pas poca, però) que ha passat aquesta setmana a la reunió de l’IPCC, és que s’ha aprovat (en un exercici -de molt temps i molt treball- de combinació científica i democràtica potser mai viscut a la història de la humanitat) l’anomenat “Informe de Síntesi” (“Synthesis Report”) de l'”Informe de Valoració 5″ (el cinquè de la seva història des de la creació de l’IPCC el 1988)) de l’IPCC: l'”Assesment Report 5″. Les seves sigles en anglès són, per tant,: AR5 SYR.

No és gens difícil d’obtenir. Ben transparentment hom el pot trobar avui a “la home” de la pàgina web de l’IPCC:

http://www.ipcc.ch

des d’on es podrà baixar o bé l’informe complert, o bé (molt recomanable d’entrada) el “Resum per als decisors polítics” (“Summary for policy makers”).

http://www.ipcc.ch/pdf/assessment-report/ar5/syr/SYR_AR5_SPM.pdf

De moment, això si, només en anglès però segur que ben aviat traduït a les llengües oficials de les NNUU. I qui sap si el CADS o el Departament de Medi Ambient ens en facilitaran, també aviat, una versió en català.

Si no elevo més el to sobre la efemèrides és perquè de fet és un “Informe de Síntesi” de tres informes que han anat sortint durant el darrer any. I, de fet, el seu contingut no és precisament novador en relació als tres informes ja coneguts, encara que inclou elaboracions, explicacions i afegits, fruïts precisament del treball de síntesis que, en si mateix, el transforma llavors també en un informe cabdal: el llibre de capçalera d’aquí a París 2015.

 

El punt clau: Ja tenim objectiu!

A la pàgina SPM-23 tenim la Taula SPM.1 que esta comentada a la pàgina SPM.16. És la taula de les característiques clau dels escenaris recollits i valorats pels informes sobre els possibles camins a seguir per a la mitigació de les emissions, si hom vol realment assolir la fita de que la temperatura a la superfície de la terra no augmenti més enllà dels 2 graus centígrads.

Aquests escenaris, que en l’informe 4 del 2007 n’eren uns quants més i no tant durs, avui s’han reduït de fet a 1 i molt dràstic…..però que és que a part de la insignificança (perquè la realitat històrica de l’evolució de les emissions l’ha fet insignificant) del que es va fer durant el primer (i fins ara únic) període de compromisos del protocol de Kyoto, el món no ha parat d’enviar cada vegada més i més emissions a l’atmosfera.

Per això i encara que soni i sigui molt dur, si hom no vol caure en contemplacions, especulacions, circumstancials i subjuntius (en sabem tant d’això els humans), la noticia avui és que només tenim com a camí possible el que condueix a:

“El món ha d’haver reduït, l’any 2050, d’entre un 41 a un 72%  les seves emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (respecte a les seves emissions del 2010). (I l’any 2100 d’entre un 78 a un 118%)

I això és duríssim perquè en 35 anys requereix, inevitablement, canvis dràstics no només en el model energètic mundial (que òbviament) sinó en el model econòmic mundial directament i, especialment, en el precepte fins ara sagrat i intocable del creixement econòmic capitalista. No hi ha temps de canviar el model energètic tant en profunditat si l’economia ha de continuar creixent als ritmes actuals.

Em sembla que avui, deixant-ho aquí i convidant a llegir diaris i comentaris (que n’hi hauran molts), però sobretot i si és possible, a llegir el AR5 SYR, no toca que jo digui gaire cosa més

 

Captura

 

Xerca; 3 de novembre de 2014

 

Les negociacions sobre el canvi climàtic (Bonn, 20-25 d’octubre) segueixen del tot embarrancades a un mes de Lima i un any de París

27 oct.

Malauradament haig de persistir en titulars ben pessimistes. És ben cert que jo soc molt pessimista pel que fa a aquest transcendental tema. Però també és ben cert que, de vegades, dona la sensació que els estats del món s’hagin posat d’acord (implícitament) només en una cosa: tots i cadascun de “nosaltres” posarem tants pals a les rodes com puguem per tal que, sigui com sigui, no arribar, una altra vegada, a cap acord. I que, per tant, a mi ja em comença a venir al cap anomenar-lo “l’acord imaginari”.

Després d’aquest començament, i per tal de, malgrat tot, “motivar” al possible lector a continuar llegint el post d’avui, n’explicitaré prèviament el seu índex de continguts:

 

Sobre la darrera nova setmana de negociacions a Bonn (del 20 al 25 d’octubre) de l’ADP, abans de la COP 20 de Lima (a un mes vista) i de París 2015 (a un any en l’horitzó). Els “co-chairs” acaben anunciant ja reunions extraordinàries de l’ADP pel 2015 (la primera del 8 al 13 de febrer a Ginebra)!  

Es segueix dedicant una part important de l’energia de l’ADP en el que s’anomena l’eix de treball 2 (pre 2020 ambició), mentre que l’esmena de Doha 2012 que defineix el segon període de compromisos (2012-2020) del PK (Protocol de Kyoto) només ha estat ratificada per 18 països; només dos d’ells “desenvolupats”

El màxim de desacords polaritzats sobre la taula en l’únic tema que realment es pretén (s’hauria d’) aprovar a Lima: els continguts i la naturalesa legal de les INDCs (les Contribucions Nacionalment Determinades) que els estats han de presentar el proper mes de març de 2015 

Quan el desacord es troba fins i tot en quins han de ser els propis elements (document dels “co-chairs”: “esborrany dels elements dels que hauria de tractar un esborrany d’un possible futur text” per aprovar a París!) a considerar i debatre en el camí cap a París 2015

I sobre la hipòcrita “sortida a l’escena” de la UE

…………………………………………………………………….

 

Sobre la darrera nova setmana de negociacions a Bonn (del 20 al 25 d’octubre) de l’ADP, abans de la COP 20 de Lima (a un mes vista) i de París 2015 (a un any en l’horitzó). Els “co-chairs” acaben anunciant ja reunions extraordinàries de l’ADP pel 2015 (la primera del 8 al 13 de febrer a Ginebra)! 

Potser algun lector es pot preguntar, abans que res, com és possible treure un post avui dilluns sobre una reunió que es va acabar dissabte i a la qual no vaig pas poder assistir.

Malgrat que els estats segueixen entossudits en avorrir-nos molt, el món i la humanitat és molt més conscient de la importància del tema i no es cansa d’esperar quelcom interessant, fins i tot, d’una reunió com la d’aquesta darrera setmana; coherentment, hom ha tingut accés a, com a mínim, quatre fonts d’informació diferents especialitzades sobre el que, diàriament, passava a la reunió. No és el mateix ni molt menys que estar-hi present, però, si hom ha estat a altres reunions i coneix una mica el tema, és més informació que la necessària per treure conclusions clares sobre el que ha estat, essencialment, la reunió.

Comparteixo, naturalment, aquestes fonts:

  1. a) IISD Reporting Services; Earth Negotiations Bulletin; http://www.iisd.ca/climate/adp/adp2-6/
  2. b) TWN Bonn News Update; http://www.twn.my
  3. c) The Daily tck; http://tcktcktck.org/news
  4. d) ECO (de CAN) ;http://www.climatenetwork.org/event/adp-2-6-intersessional

I, en aquest context, potser la millor manera de copsar, d’entrada, el grau de satisfacció sobre la reunió és el recollit en el final del titular d’aquesta part del post. Els “co-chairs” que condueixin el procés de negociacions (com poden i amb moltes dificultats: si fan perquè fan i sinó fan perquè no fan) han hagut d’anunciar ja (independentment del que doni de si Lima) reunions extraordinàries de l’ADP per l’any 2015: la primera el mes de febrer (del 8 al 13)!

 

Es segueix dedicant una part important de l’energia de l’ADP en el que s’anomena l’eix de treball 2 (pre 2020 ambició), mentre que l’esmena de Doha 2012 que defineix el segon període de compromisos (2012-2020) del PK (Protocol de Kyoto) només ha estat ratificada per 18 països; només dos d’ells “desenvolupats”

Forma part del seu mandat i per això ho fa, però la veritat és que sembla ben inútil que l’ADP dediqui energies importants (en temps i discussions) en aquesta línia de treball que està condemnada simplement a no néixer mai. Encara que, com sempre, sigui veritat que de tot treball se’n treu, diuen, alguna cosa positiva.

Però crec que, pel que fa a aquest tema, la gran notícia ben desesperançadora, i que cal fer arribar arreu!, és que el nivell i la velocitat de ratificació de l’esmena aprovada a Doha i que defineix el 2n període de compromisos (2012-2020) del PK (Protocol de Kyoto), sembla molt lluny de que entri mai en vigor. L’han de ratificar -per tal que entri en vigor- 144 països i, en canvi, només ho han fet 18, dels quals només 2 es poden considerar “països desenvolupats”.

 

El màxim de desacords polaritzats sobre la taula en l’únic tema que realment es pretén (s’hauria d’) aprovar a Lima: els continguts i la naturalesa legal de les INDCs (les Contribucions Nacionalment Determinades) que els estats han de presentar el proper mes de març de 2015 

Per sort o per desgràcia, a Varsòvia (a la COP de l’any passat 2013), es va decidir, com a punt metodològic per caminar millor (o pitjor, però ara no toca valorar-ho) cap a París, que els estats parts de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic haurien de presentar formalment, als òrgans de la Convenció, el que, segons ells mateixos, siguin les contribucions que pensen dur a terme per tal d’afrontar els reptes plantejats al voltant del canvi climàtic.

A partir d’aquell moment, i amb tothom molt content per haver arribat a un, aquest mencionat, acord, tot han estat nous motius de desavinences sobre dues coses tant senzilles com les següents: a) “el tipus d’informació que els estats hauran de proveir” i b) “com aquestes contribucions han de ser considerades” posteriorment per la UNFCCC.

En aquest punt, i degut a la seva urgència i importància els “co-chairs” van presentar un esborrany de text pensat per el seu debat i aprovació final a Lima.

Emperò aquest text (“el que crema més actualment”) va despertar tots els dimonis ancestrals de les reunions en el si de la Convenció. Començant pel començament, està clar,: 20 anys després de l’aprovació de la convenció el món és encara binari (una part clarament desenvolupada i un altra part clarament en desenvolupament)? I, en funció de la resposta d’aquesta pregunta de sempre,: les INDCs han de ser iguals per a uns i per als altres?

L’únic i, per tant, el resultat més important aconseguit és que s’accepti que existeixi aquest text en el camí cap a Lima (a un mes de Lima!), però que els chairs l’han de re escriure tenint en compte el que s’ha dit aquests dies a Bonn (com si quadrar els cercles fos senzill). En definitiva doncs, tot feina oberta i ben oberta, ben pendent per la pròpia Lima.

 

Quan el desacord es troba fins i tot en quins han de ser els propis elements (document dels “co-chairs”: “esborrany dels elements dels que hauria de tractar un esborrany d’un possible futur text” per aprovar a París!) a considerar i debatre en el camí cap a París 2015

S’ha vist i es veu de tot en els processos de negociació al voltant de les NNUU i de totes les seves derivades.

Aquest procés n’ha portat un altre. Suposo que fins i tot haver parlat de “Non-paper” o “Non-document” -que ja té delicte- no hagués estat suficient per poder intentar discutir alguna cosa. Els “Co-Chairs” s’han inventat aquesta vegada el concepte “d’esborrany sobre els elements dels que hauria de tractar un esborrany d’un possible futur text”.

Se’ls hi ha de reconèixer que, com a mínim, la seva inventiva fa que ara hi hagi alguna cosa escrita sobre la qual “pensar”.  Però més enllà d’això cap avenç. Tot el que sigui començar a definir alguna cosa sobre el que hauria de ser el transcendental acord a aprovar a París segueix, per així dir-ho, vetat; i així ha estat, de fet, una altra vegada. …ja ho he comentat en altres ocasions: tot ha de venir de les parts i ser aprovat per totes!  Semblaria com si alguns poderosos deus dels estats pretenguin començar (per precisament no arribar enlloc) abans del moment 0 del Bing-bang i així, potser, esborrar-ne l’error original dels deus pel que fa al canvi climàtic!

La reunió, en aquest sentit, ha servit perquè, com a mínim, el Programa d’Afers Legals del Secretariat de la UNFCCC hagi fet públic un document que porta per títol: “Preguntes i respostes sobre alguns aspectes legals i institucionals de l’acord del 2015”. Ho comentarem properament. Potser sigui el llegat més important d’aquesta reunió!

Segons el pla de treball que han posat sobre la taula els “co-chairs”: el mes d’abril de 2015 hi hauria d’haver un primer text esborrany del possible acord que s’hauria de prendre a París 2015. De moment però, i tal com ja hem dit, després de la setmana passada a Bonn, “el més calent segueix sobre l’aigüera”. D’aquí la convocatòria immediata de noves reunions de treball.

Crec, finalment, que una frase per pensar, d’unes de les fonts d’informació citades al principi d’aquest post, és la següent: “Discussions en absència de negociacions no poden prosperar”; i potser per això, afirmaria jo, ningú sembla voler negociar.

 

I sobre la hipòcrita “sortida a l’escena” de la UE

La UE ha volgut estar indirectament molt present en aquesta altra setmana de negociacions de Bonn. Se li ha de reconèixer que, com a mínim, ha recordat als negociadors que de la única cosa de la qual no és parla és la realment important al final: els compromisos de reducció d’emissions.

Però, sincerament, crec que l’operació publicitària d’aquesta setmana és un intent de passar-se per sobre, per la mínima, el proper informe de síntesi que l’IPCC farà públic aquesta mateixa setmana del 27 al 31 d’octubre, després de més de dos anys d’un treball extraordinari i extraordinàriament ben fet.

Dic això perquè els números que ha posat sobre la taula la UE corresponen, exactament, als “targets” que l’IPCC posava l’any 2007 en el camí cap a Copenhaguen. Tothom que segueix el tema sap que l’impacte antropocèntric ha augmentat molt aquests darrers anys i que els nous “targets” que acabarà posant l’IPCC seran, lògicament (no hem fet pas la feina darrerament; ans al contrari), bastants més ambiciosos, però a la vegada del tot imprescindibles d’assolir, si es vol capgirar el greu i incremental problema que tenim a sobre.

És per això que veig una certa hipocresia en aquesta darrera “sortida a l’escena”  de la UE en anunciar el que seran, en l’argot actual, les seves INDCs. Ara que ja estan dites, sempre serà més difícil fer els hi canviar.

 

Temp_09-2014

 

Xerca; 27 d’octubre de 2014

Després de Doha aquesta és ja la dècada perduda de la lluita contra el canvi climàtic

10 des.

Ni el desglaç de l’àrtic, ni l’increment de catàstrofes naturals associades a l’escalfament global, ni la cada vegada més gran alerta científica sobre el tema han servit per res. Doha ha fet exactament el que li va encomanar Durban (aquest seria un fet polític positiu però, en aquest cas, de conseqüències ben nefastes com nefast fou el resultat de Durban) i el més a la baixa possible.

Després d’una lectura molt ràpida dels principals documents aprovats (que com tothom qui segueix el tema sap, no són precisament senzills de contextualitzar i  relacionar) que es poden trobar a:

http://unfccc.int/2860.php#decisions

i de les informacions que han anat donant diferents medis de comunicació, m’atreveixo a deixar escrites unes primeres valoracions/conclusions sobre com ha quedat i quin futur es pot preveure sobre l’estat de les negociacions  en el context de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic.

Kyoto II: massa nom per tant poca cosa

D’una banda s’ha acabat amb el soroll que tanta polèmica generava del segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Hi ha doncs, finalment, un Kyoto II en el període del 2013 al 2020, sent el 2020, tal com va aprovar implícitament Durban, el final definitiu del protocol (per tornar a evitar la polèmica permanent que ens ha acompanyat des del 2007 a Bali al voltant d’aquest instrument que, amb tots els seus defectes, ha sigut i continuarà sent fins el 2020 l’únic vaixell insígnia que identificarà la lluita compromesa, cada cop més diluïda, contra el canvi climàtic).

Això si, amb la sortida de parts (estats) molt importants (Canadà, Japó i Rússia), de tal manera que, en aquest segon període, només s’han compromès a alguna cosa un conjunt de països que, actualment, només són responsables del 15% de les emissions mundials. I a allò  que s’han compromès -el  menys que han pogut-, pràcticament ja ho estan complint degut (és el clar cas d’Europa; l’únic actor realment important que ha continuat dins del protocol) a la crisis econòmica i al pes de les antigues economies soviètiques (que econòmicament segueixen tenint importants davallades respecte al seu passat soviètic).

Tot plegat però (i aquest però és en un sentit de “politiqueria”) s’han tret de sobre una pedra a la sabata que donava molta força negociadora als països del sud en la seva reivindicació històrica del principi de les responsabilitats comunes però diferenciades.

El corresponent grup de treball ha quedat dissolt!

Incineració gens gloriosa del “Pla d’acció de Bali” i del nefast Copenhaguen, però amb una consigna-llastre important com a llegat

D’altra banda s’han incinerat, efectivament, les restes del que havia quedat de la mort a Durban del “Pla d’acció de Balí” que va guiar fins a Copenhaguen.

El grup de treball corresponent, que també ha acabat dissolt, ha tancat una feina, no del tot dolenta, sense cap vinculació legal. I no ha parat de repetir la cantarella del famós “acord de Copenhaguen” (que per no ser ni va ser aprovat) segons el qual no superarem els 20C però sense dir com! Que car que pagarem aquesta inútil i insensata sentència política, mitjançant la qual les negociacions sempre s’acaben amb suposats èxits, perquè reafirmen la consigna!    

Plataforma de Durban: “poc a poc que no tenim cap pressa”

I, finalment, en el context de la Plataforma de Durban en la direcció d’un nou protocol (o “instrument” no identificat semblant) a aprovar, teòricament, el 2015, per entrar en vigor el 2020, doncs s’han passat les dues setmanes mirant com els hi treien de sobre les restes del passat.

I clar, bons i experimentats coneixedors de com van les negociacions climàtiques no es pot apostar pas res a que tindrem el nou “instrument” pel 2015 (total, no ha d’entrar en vigor fins el 2020! I queden moltes nits d’ara fins a llavors per a resultats de negociacions per cansament). Per tant tenim des del 2013 al 2019 per no fer res seriós en la mitigació d’emissions. La concentració a l’atmosfera de les emissions de CO2 no pararà de créixer perquè, malgrat les crisis, l’economia mundial segueix creixent i creixent.  I per això aquella arribada a un pic màxim de concentració i una posterior davallada fins a les 350ppm (la que hi havia l’any 1990) no la veurem pas dins d’aquesta dècada que hem de qualificar, clarament, com a perduda

A mena de reflexions finals diverses

1. Però…i la “mare terra” que hi dirà a tot això? Només la seva saviesa a la mena de Gaia pot fer trontollar aquest panorama tant trist, a costa, està clar, de més desastres i patiments  que qui sap si faran reaccionar a algú.

2. La Plataforma de Durban preveu que el nou “instrument” ho ha de ser en el context de la Convenció Marc de les NNUU sobre el canvi climàtic. I aquest és un altra llastre que tampoc ens hem tret de sobre. L’annex I de la convenció amb la llista de parts (estats) que es comprometien a mitigar emissions és obsolet i, per tant, la convenció mateixa és, des del meu punt de vista, obsoleta. El mon de l’any 1992 (en el qual es va redactar la convenció) no s’assembla pas gaire al món d’aquest 2012 que ja s’acaba. No sé pas doncs com ens ho farem per, algun dia, estar a l’alçada de les circumstàncies!

doha12

Xerca; 10 de desembre de 2012

A 15 dies de començar noves negociacions (amb nous fracassos) sobre Canvi Climàtic

12 nov.

El proper dilluns 26 de novembre començaran les reunions de la COP18 i la CMP8. Són les reunions de les  Conferències de les Parts (estats) que han signat i ratificat, respectivament, la Convenció de les NNUU sobre Canvi Climàtic (COP18) i el Protocol de Kyoto (CMP8). En aquest i en molts altres sentits res de nou “sota el sol” i, sobretot, cap esperança, a priori, sobre res de nou positiu com a resultat d’aquestes reunions. D’entrada, perquè ni tan sols està clar que és el que se’n pot esperar (en els temes realment importants)!

Enguany les reunions son a Doha, la capital de Qatar, omnipresent (en aquests darrers anys) pel que fa a organitzadora de reunions dins del multilateralisme. Deu ser un dels pocs països que viu al marge de la crisi i que es pot permetre hostejar un munt de reunions del món de les NNUU. Res a dir-hi, al contrari! Però no fora just no recordar que la seva economia és el resultat de tenir petroli; més paradoxes del món que ens toca viure.

Després de Copenhaguen 2009 (el gran fracàs que tant car pagarem del multilateralisme), Cancún 2010 (on es diu que es va recuperar l’esperit multilateral trencat a Copenhaguen) i Durban 2011 (on davant de la possibilitat d’un nou trencament, es va aprovar, in extremis, “tirar pilotes fora i jugar-les en un altre partit” cap al final de l’actual dècada), tindrem, Doha 2012 on, insisteixo, no és previsible que passi res important positiu!

Si que és molt previsible que hi tornin a passar coses importants negatives. Quines? 

1. Que el Protocol de Kyoto, o es mori definitivament o quedi tant tocat que tant si val si s’ha mort com no! Tothom que segueix aquest temes, sap que aquest 2012 és el darrer any del 1r període de compromisos de reducció d’emissions dins del protocol i que, molt probablement, no n’hi hagi un segon! És més greu simbòlicament que cap altra cosa: no tindrem, molt probablement a partir de Doha,  cap acord vinculant vigent sobre reducció d’emissions.

Ara que fins i tot l’alcalde de New York, en particular, i els EUA en general, semblen adonar-se que això del canvi climàtic va en serio (els hi durarà ben poc, emperò), la humanitat s’ho mira com sinó ja no anés amb ella. Quants “Sandy” seran necessaris perquè els incrèduls “Sants Tomàs” admetin l’evidència científica?   

Per tant, s’estarà imposant el pitjor dels remeis en un món interdependent en el que l’atmosfera ho és de tots i totes i del planeta en particular (és un bé públic comú planetari); que tothom faci el que consideri convenient de fer i qui dia tira any empeny! Ai  dels anys que s’empenyen d’aquesta manera! Ai d’un món que cadascú (sobretot cada estat) arreglarà individualment segons les seves conveniències i donant per fet que els altres hi tenen més responsabilitat.

2. Que les negociacions sobre el que es va anomenar la Plataforma de Durban tinguin “tot el temps del món” per “marejar la perdiu” sobre si el nou instrument legal que hauria d’entrar en vigor pel 2020, serà un protocol, un instrument legal o un altre “resultat” legal.

El lector interessat pot recordar d’un post de l’any passat en aquest blog (http://wp.me/p1IaoC-6Oe) els memorables articles de la plataforma de Durban:

” Also decides to launch a process to develop a protocol, another legal instrument or a legal outcome under the Convention applicable to all Parties, through a subsidiary body under the Convention hereby established and to be known as the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action;

. Decides that the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action shall complete its work as early as possible but no later than 2015 in order to adopt this protocol, legal instrument or legal outcome at the twenty-first session of the Conference of the Parties and for it to come into effect and be implemented from 2020!”

D’on no es mou res i d’on sembla que comenci a preocupar alguna cosa

Els que seguim aquest tema hem notat que, enguany, les campanyes pròpies de, per exemple, la societat civil han, pràcticament, desaparegut. Ens falta fe, lògicament. Estem tirant la tovallola  tot esperant que les coses empitjorin (recordeu, amb perdó, el que deia Lenin?) i arribi finalment, per reacció desesperada, el moment (segur que tard) de fer-hi alguna cosa.

El món de l’acadèmia, del business, dels actors especialitzats fan estudis i més estudis sobre els voltants del tema evitant, en general (no fos cas que els posessin a la foguera), l’únic tema clau: la reducció d’emissions!

Només soc capaç de detectar una espurna de novetat “positiva”. Des d’alguns sectors del multilateralisme,  es comença a preguntar si les polítiques necessàries són aprovables per consens, si l’arquitectura institucional que utilitzem per enfrontar el tema és l’adequada, si… Si, és la única espurna positiva que se veure de tot el que m’arriba i soc capaç de seguir…emperò, quan tardarem a respondre aquests preguntes amb un NO rotund i, per tant, serem capaços de construir els mecanismes que ens permetin prendre les decisions que ja s’haurien d’haver pres fa temps…de moment seguim anant amb els “papers cremats”!

 

 

Xerca; 12 de novembre de 2012

PS: ja s’ha vist que avui no m’he vist en cor de tornar a parlar de la “Creació d’una Autoritat Climàtica Democràtica Supranacional” (http://wp.me/p1IaoC-6Oe); el meu pessimisme  actiu no exempt d’il·lusions passa moments baixos!

S’agreuja la crisi climàtica i empitjoren les perspectives de resultats en les negociacions climàtiques de Doha 2012

10 set.

Empitjoren les perspectives de resultats de les properes negociacions climàtiques de Doha 2012

Les negociacions internacionals multilaterals sobre canvi climàtic tenen, cada any, un moment àlgid que és el de la reunió plenària dels òrgans màxims de decisió derivats dels diferents tractats al voltant de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) i que, aquest 2012, és, pel que fa a aquesta convenció, la divuitena vegada que es reuneixen des de la seva entrada en vigor.  Serà a Doha, la capital de Qatar, i sentirem a parlar doncs (des d’ara i fins a finals de novembre-començaments de desembre, i entre bastantes altres sigles) de la COP18 de la UNFCCC a Doha 2012.

Aquesta reunió màxima anual es prepara cada any en, com a mínim, una reunió a Bonn (seu de la UNFCCC) que sol tenir lloc cada mes de juliol i en, moltes vegades, una reunió informal intermèdia que enguany es va celebrar la passada setmana (30 d’agost al 5 de setembre) a Bangkok.

El primer símptoma de que les negociacions -començant simplement per l’ambient que les envolta- no van precisament bé és que aquesta darrera reunió va estar a punt de no fer-se per problemes pressupostaris. Si als estats ja els hi costa trobar diners per dur a terme les seves reunions sobre el canvi climàtic és que, políticament, tot continua empitjorant molt. 

Després del gran fracàs de Copenhaguen (2009-COP15) i de les successives reunions anuals a Cancún (2010-COP16) i Durban (2011-COP17) els instruments i les problemàtiques negociadores no paren de complicar-se. I, un any més, arribarem a Doha sense res més o menys acordat o tancat i, per tant, amb el màxim de probabilitats de continuar sense cap avenç real que condueixi als imprescindibles nous acords internacionals sobre el tema. Principalment, sobre com mitigar les emissions de CO2  que continuen creixent i augmentant, per tant, la temperatura mitjana de la superfície de la terra i provocant, com a conseqüència realment més  greu, dinàmiques cada vegada més important de canvi climàtic.

Ara, des de l’any passat a Durban, les negociacions han quedat organitzades a tres nivells principals:

a) en el grup que teòricament mira el llarg termini (ADH-LCA) de tot el que s’aixopluga sota la convenció i que si a Bali va semblar que seria la manera de trobar la nova llum davant de tanta foscor, ara discuteix principalment si aquesta via negociadora s’ha de tancar ja -doncs de fet no ha servit pel que es va crear- o cal continuar-la d’alguna manera; és a dir, es mira el seu propi mèlic en contes de l’estratègia a llarg termini!

b) en el grup que segueix el Protocol de Kyoto (ADH-KP). Ara tothom s’ha donat compte que aquest 2012 s’acaba el primer període de l’únic acord real de mitigació d’emissions que, per bé o per mal, hi hagut fins ara i que és el Protocol de Kyoto. Ara, per tant, tot són presses -o tot el contrari, per segons qui- per intentar definir un segon període, que hauria de començar ja el mateix 2013, però que ningú sap amb quins països, amb quines metes concretes, en quin període d’anys, …; i, a més a més, tenint en compte que si per casualitat hi hagués algun acord -jo crec que no existeix aquesta possibilitat-, el que s’aprovés s’ha de ratificar després pels països i això no es fa ni en un any ni en dos ni en …; absurd tot plegat i, molt probablement, el preludi de la mort anunciada del propi protocol. Encara que el protocol, entre moltes altres coses, ha estat totalment depassat per la història, si es produeix el seu enterrament més o menys soterrat, això serà sempre i en tot cas una molt mala noticia pel planeta

c) en el grup que ha desenvolupar el punt principal de l’anomenada Plataforma de Durban (ADH-DP); és a dir un gran nou protocol (o alguna altra cosa que se li assembli i que ningú sap que pot ser) que entraria en vigor (com objectiu, clar) el 2020… Haurem fet ja tant tard!!!

Definitivament doncs, crec que és impossible trobar un punt on agafar-se i a partir del qual  poder intentar entreveure un cert optimisme.

Emperò, avui només pretenia, pel que fa a aquests temes (dels quals es poden trobar bastants posts amb més aprofundiment dins d’aquest mateix blog), situar-los en el temps i en l’agenda propera, més que cap altra cosa.

S’agreuja la crisi climàtica

En canvi, si que volia i vull remarcar noticies importants sobre indicadors claus de tot el que envolta el canvi climàtic i que, darrerament, han sortit a la llum, o sens han explicat ja ben públicament.

Malgrat que l’IPCC (la veu oficial en aquest temes) no acaba de tancar el seu proper informe, nombrosos estudis/investigadors ja donen per del tot bons (desgraciadament) increments mitjans de la temperatura a la superfície de la terra, que fan esgarrifar. Si la cita oficial acceptada actualment és de que aquesta temperatura hauria augmentat en 0,74 graus centígrades, des del 1850 fins al 2005, la realitat hauria evolucionat de tal manera, malaurada però inexorablement també en la mesura que no s’està fent res per evitar-ho, que la temperatura hauria augmentat ja 1,4 graus centígrades fins el 2010; dels informes publicats en els darrers mesos sobre aquest punt, n’adjunto una de les figures i de les webs més fidedignes:

 http://berkeleyearth.org/results-summary/

I també ha estat en els darrers mesos en que s’han fet públics estudis que venen a dir que l’escalfament de tota la zona àrtica va dues vegades més ràpida que la global; és a dir, que en el període 1850-2005 la temperatura mitjana en aquella zona hauria augmentat en prop de 1,5 graus centígrads i que en el període que arriba fins ara ho hauria fet en gairebé 3 graus centígrads. I hi ha qui continuarà defensant que l’escenari BaU (tot continua seguint la mateixa tendència) és el preferible.

Encara som uns grans desconeixedors dels efectes que pot tenir aquesta realitat àrtica pel conjunt del nostre planeta, però no em trobarem cap que ens parli de bonances a cap nivell.

                                                                  ……………

Cóm pot ser que continuem empitjorant en un problema que ja comencem a conèixer bastant bé, i en canvi empitjorem també en les metodologies i les voluntats polítiques per canviar el nostre rumb que, com el d’un titànic més, és arrogant, del tot equivocat i ens porta a un xoc frontal de conseqüències molt probablement fatals!

Xerca, 10 de setembre de 2012 (vigilia d’una celebració especialment important de la diada nacional de Catalunya)!

%d bloggers like this: