Tag Archives: Drets Humans

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

“L’ajut humanitari en un món sota el foc -de les guerres-“

16 març

Hem començat aquest 2015 amb un conjunt d’informes que, malgrat que habituals any a any, ens parlen de xifres que, quan hi poses el concepte darrera i hi penses un instant més de lo normal, ens fan posar la pell de gallina i, desgraciadament, ens porten a tornar pensar, concloure i dir que el món no para d’empitjorar; no para d’empitjorar perquè cada vegada hi ha més i més sers humans que, per un motiu o un altre, pateixen i pateixen molt -més cada dia que passa!

L’informe sobre “Els Drets Humans al Món 2014-15” d’Amnistia Internacional (de més impacte mediàtic), l’informe de l’ACNUR-UNHCR (Alt Comissionat de les NNUU per als Refugiats – United Nations High Commissioner for Refugees) amb dades de mitjans del 2014 (Mid-Year Trends 2014), l’informe de la Sra. Kyung-Wha Kang, representant de la OCHA (Oficina per a la Coordinació dels Afers Humanitaris) del UNHCR, davant del 3r Congrés Humanitari de Viena (amb el títol concret que aquesta vegada he utilitzat com a títol del post d’avui: “L’ajut humanitari en un món sota el foc”) celebrat el passat 6 de març, etc. ens condueixen, en paraules textuals d’aquesta representant, al “sentiment de que xoquem contra una paret”!

Algunes dades, alguns titulars (alguns d’ells coneguts i recollits pels mitjans de comunicació) que resumirien els continguts d’aquests informes i que fan ben entenedor el sentiment dominant d’impotència :

  • Més de 50 milions de refugiats al món; mai n’hi havia hagut tants des de després de la 2a guerra mundial
  • Més de 100 milions de persones que necessiten ajut humanitari; xifra que s’ha multiplicat per tres en els darrers 10 anys
  • Es requeririen uns 18.000 milions de US$ (xifra que s’ha multiplicat per sis en els darrers 10 anys) per tal d’atendre les necessitats d’aquestes persones que necessiten l’ajut humanitari
  • 30 conflictes amb violència en el món; dels quals 16 són considerats com a guerres amb més de 1000 morts per any
  • El 2013 varen ser atacades al món 474 persones que treballen en organitzacions humanitàries de la societat civil en zones de conflicte; 155 varen perdre la vida
  • ……

Fa feredat! I no és, apunta aquesta representant, que els donants habituals hagin deixat de fer-ho és que, evidentment, les xifres s’han disparat de tal manera que les necessitats augmenten tant que, actualment, “no hi ha pas manera d’arribar-hi”. Pensem que l’ordre de magnitud econòmic anterior ha arribat ja al nivell del de funcionament de tot el sistema de les NNUU.

I tot això clar, lligat fonamentalment a un augment creixent de guerres en el món; de les principals de les quals tenim el seu nom al cap: Síria, Iraq, Sudan del Sud, República Centreafricana.

El director general de la Creu Roja Internacional afirma davant d’aquesta situació: “El món s’enfronta a transformacions dràstiques i la política no esta a l’alçada”. Un frase que hem més o menys escrit desenes de vegades perquè, a més a més, és pot estendre perfectament a moltes de les realitats actuals en el món.

Salil Shetty, d’Amnistia Internacional, torna a posar el dit a la llaga i reclama que el dret de vet no sigui aplicable dins del Consell de Seguretat de les NNUU quan es tracti de valorar i prendre decisions en les que les NNUU tenen, en les que la comunitat internacional ha assumit, la “Responsabilitat de Protegir”.  En el 70è aniversari de les NNUU és més clar i evident que mai que el Consell de Seguretat esta concebut per la post segona guerra mundial i potser fins i tot per la guerra freda, però en el món multipolar d’avui, i després de que s’hagi sembrat tanta iniquitat en el món durant més de 25 anys, el Consell ha d’afrontar altres reptes i, per tant, ha de canviar substancialment.

Cadascun de nosaltres però ha de deixar arribar les dades i xifres anteriors al cap, no acostumant-nos-hi mai, i posant-hi sempre els rostres que ens les han de fer arribar al nostre cor i transformar-lo en motor de canvi.

mosul

Xerca; 16 de març de 2015

La recent Cimera de Teheran del Moviment dels No Alineats (MNA)

1 oct.

El 31 d’agost passat s’acabava a Teheran (la capital d’Iran) la 16a Cimera de Caps d’Estat i de Govern del Moviment dels Països No Alineats (MPNA). El moviment dels no-alineats (MNA-MNA) és una “organització internacional” que, actualment, agrupa 120 estats (equivalents a un 55% de la població mundial) i 17 d’observadors (des del 1992 Xina n’és un d’ells) -a la figura de sota els estats membres en bla fosc i els observadors en blau clar; procedència: wikipedia). Des d’occident n’hem sentit a parlar poc d’aquesta reunió i, menys, dels seus resultats. El que més es va destacar és la pressió dels EUA per tal que el SG de les NNUU, Ban Ki-moon, no hi assistís; sobretot pel fet de celebrar-se a l’Iran. EN Ban Ki-moon però, hi va assistir!

Una mica d’història

El moviment es va conformar en el context del conflicte geopolític mundial de la segona meitat  del segle XX, la Guerra Freda, on es manifestava, principalment, l’enfrontament indirecte entre la Unió Soviètica i els EUA. La finalitat del MNA era conservar una posició  “neutral” en el conflicte, no aliant-se a cap  de les dues  superpotències. Encara que hagi caigut el Mur de Berlín i l’antiga URSS s’hagi dissolt, la organització dels no alineats continua viva i prou activa. Van promoure la seva creació Índia, Indonesia i Egipte a la Conferència de Bandung (Indonesia) del 1955; encara que no fou fins l’any 1961 en que es constituí formalment. Des de la seva concepció inicial, el MNA pretenia i pretén jugar un paper actiu en política internacional formulant les seves pròpies posicions independents, reflectint els seus interessos i condicions com a països militarment febles i econòmicament no desenvolupats, “no sentint-se alineats ni amb, ni contra de cap gran potència mundial”.

Encara que amb estructures i alguns principis diferents, el MNA està, clarament, a l’origen del Grup dels 77 (actualment el G77+Xina) que es constituïa el 1967 en el context de la primera Conferència de les NNUU sobre Comerç i Desenvolupament (la UNCTAD). Una possible lectura d’aquesta dualitat, és que el MNA ha estat, sobretot, i és un “organisme” més ideològic; en canvi, el G77, és un instrument polític operatiu, més general, de defensa dels interessos dels països en desenvolupament en el si de les NNUU. De tota manera, si hom inclou dins del MNA els seus observadors, estem davant de, pràcticament, una mateixa realitat política. Una amb un paper més ideològic (MNA)i l’altra (G77+Xina) com un actor polític clau en el sí de les NNUU.

A la 14a cimera del MNA, celebrada a La Habana (Cuba) el 2006, el moviment va intentar redefinir-se i adequar-se millor a les noves realitats i, ara, a Teheran, s’ha dotat d’un anomenat “Document final o Declaració de Teheran” que presenta tota una visió pròpia dels afers globals i, en definitiva, tot un pla d’acció del que, com a mínim, voldria destacar d’entrada que ningú n’ha explicat ni tret, en el món occidental, característiques, conclusions, etc. D’una miopia absurda podem arribar a una ceguera penosa.

Del “Document Final o Declaració de Teheran 2012 del MNA”: NNUU, drets humans i democràcia!

Des d’un punt de vista de principis fonamentals que s’han actualitzat i que  es desenvolupen en el document, cal destacar-ne els següents:

1. Una opció explícita i molt clara de defensa de les NNUU com a instrument de governament global que, actualment, cal reformar en profunditat (reforma sobre la que el document entra plenament i sobre la que fa una quantitat important de propostes, totes elles amb un denominador comú: la democratització de la presa de decisions i la necessita d’un finançament d’acord amb el seu paper). En aquest context la reforma del Consell de Seguretat és un dels objectius fonamentals actuals del MNA; i com no podria ser-ho, mentre Àfrica i Llatinoamèrica senceres continuant, per exemple, no tenint-hi cap membre permanent!

2. Respecte i assumpció dels propòsits i els principis de la Carta de les NNUU i del dret internacional. En concret, i molt subratllable, respecte i promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals per a tothom, incloent-hi la implementació efectiva del dret dels pobles a la pau i el desenvolupament. Crec que cal emfatitzar aquest punt. Tant sovint ens convencem una i altra vegada de que les llibertats i els drets humans són patrimonis occidentals que molt difícilment veurem realitzar-se en altres cultures i civilitzacions i, en canvi, han estat i són cada vegada més del tot assumits gairebé arreu del món. I això és molt important. Emperò, son fonamentals dues consideracions: a) sense pau i desenvolupament, com destaquen des del MNA, l’exercici dels drets i les llibertats es fa moltes vegades gairebé impossible; b) hem de saber  veure i analitzar com opcions que venen més dels valors de la nostra cultura, són inculturitzats per altres civilitzacions i, sobretot, saber respectar i promoure aquestes dinàmiques.

3. Defensa i consolidació de la  democràcia, reafirmant que la democràcia és un valor universal basat en la voluntat lliurement expressada pel poble per determinar els seus propis  sistemes polítics, econòmics, socials i culturals i la seva plena  participació en tots els aspectes de la seva vida. Hauria de repetir , encara amb més èmfasi, la consideració personal que acabo de fer en el punt anterior. I, en tot cas, no és en va que la Índia ha estat sempre un (per no dir el) dels capdavanters principals d’aquest moviment!

Doncs si, un document final de 162 pàgines i 700 articles desenvolupa fil per randa posicions i propostes d’actuació en la direcció de fer realitat aquests i altres principis de l’actual MNA! En necessitem més d’aquest aire oriental, en desenvolupament, ple de problemes i conflictes interns (Palestina, Síria ara mateix, energia nuclear vs armament nuclear, etc.) que ens esquitxen a tots i a totes però que, com una mostra més de la llibertat d’expressió dins del MNA, va permetre a Egipte criticar durament a Iran (“a casa seva”) pel seu recolzament actual al règim sirià!

Com afirma un articulista indi arrel de la Cimera de Teheran: “si construir relacions amb les nacions riques i poderoses ha beneficiat Índia en les recents dècades, abandonar la solidaritat amb les altres nacions en desenvolupament dins del MNA podria acabar afectant adversament els seus interessos més estratègics”.

En qualsevol cas, la vitalitat mostrada a Teheran pel MNA contribueix encara més a definir un món cada vegada més multipolar que necessitarà de tothom per afrontar els reptes globals.

Xerca; 1 d’octubre 2012

Dia dels drets humans 2011: any en que per primera vegada NNUU ha assumit, a Líbia, la Responsabilitat de Protegir, R2P

10 des.

El 10 de desembre de 1948 l’AG de las NNUU aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans (que podríem anomenar individuals). El 1996 s’aprovava el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (que podríem anomenar col·lectius). El conjunt sol anomenar-se la “Carta Internacional dels drets humans”

Menys jurista que qualsevol altre cosa, he estat conscient en els darrers anys i per diverses circumstàncies, que unes declaracions que a mi em semblaven més un marc de valors morals que es pretenien universals i, per tant, comuns de la humanitat, fossin de fet la base i a l’hora l’element vertebral fonamental del Dret Internacional del Drets Humans. 

L’existència del “dret” en si mateixa ens ajuda poc si no es produeixi el seu desenvolupament normatiu i codificador i, sobretot, si, finalment, no hi ha els organismes que vetllin per la seva salvaguarda i als quals hom pugui adreçar-se en cas de vulneració dels drets; és a dir, sinó hi ha un sistema de Justícia Internacional o, millor, Universal.

Aquesta primera dècada acabada del nou segle, ha estat extremadament prolífica en avenços en aquesta direcció. I sempre amb la recança de la meva usual no expertesa, m’agradaria fer-me’n ressò en l’aniversari d’avui; en un any, el 2011, en el qual, justament, s’han produït nous fruits en aquesta direcció que, fins fa molt poc temps, eren inimaginables i que, a la meva manera de veure, han estat molt positius (com sempre també amb molts malgrat…).

El Tribunal Penal Internacional

Després dels terribles genocidis a Rwanda (a la foto adjunta)  i a l’antiga Iugoslàvia, la ciutat de Roma va viure, l’any 1998, una Conferencia Diplomàtica de plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre’ establiment d’ una Cort Penal Internacional. Va quedar establerta a l’acta final d’aquella conferència i va entrar en vigor l’any 2002. Es tracta doncs del primer organisme judicial internacional de caràcter permanent encarregat de perseguir y condemnar els crims més greus, comesos per individus, en contra del Dret  Internacional. Estem parlant de genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra, etc.

No cal doncs insistir que, d’acord amb la primera part d’aquest text, es un pas gegantí, sobre la importància del qual encara no tenim, molt probablement, prou perspectiva històrica.

La Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels mateixos tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, l’AG de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici)  i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P

(Nota prèvia: Per què si a Líbia i, ara, no a Síria? L’actuació militar que es va emprendre és la que autoritzava el Consell de Seguretat o es va depassar en molt? El Consell de Seguretat té legitimitat? Els resultats de l’actuació, amb els assassinats finals dels líders Gadafistes, la qüestionen en si mateixa?  Aquestes i altres preguntes ben importants no són l’objecte d’aquest post. Hom admet que las possibles respostes a aquestes preguntes, i a moltes altres relacionades, enfosqueixen molt els possibles aspectes positius que l’autor si que contemplarà del tema. Emperò, l’autor considera que els aspectes positius tenen i s’han d’analitzar amb llum pròpia.)

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat  per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

Hi ha un parell d’aspectes que cal ressaltar que són algunes de les condicions necessàries prèvies perquè el Consell de Seguretat pugui decidir actuar com ho ha fet en el cas de Líbia. Els actors polítics regionals han d’avalar i, per tant, estar d’acord en la gravetat de la situació interna i, per tant, en la necessitat d’intervenir-hi (tant la Unió Africana com la Lliga d’Estat Àrabs així ho van fer en el cas de Líbia). El TPI ha de fer el mateix i, està clar, també ho va fer en aquest cas!

Aquest darrer aspecte no és menor en cap sentit: tinguis en compte, per exemple, que els EUA són el principal  “enèmic polític” del TPI.

Un fil de llum (en mig de tanta foscor) en el dia dels drets humans 2011

Malgrat tots els malgrat (com m’agrada dir, per què és ben cert, sempre) aquesta via tant lenta dels drets humans, del dret internacional dels drets humans i, a la fi, de la justícia internacional (millor universal) es potser la que ha donat al món resultats més positius durant aquesta primera dècada del segle XXI.

Ens imaginem que podria passar si algun dia són reconeguts i jurídicament normativitzats drets humans al desenvolupament, a la pau, etc. i, llavors, es normativitza la Responsabilitat de Protegir-los.

En Carlos Villán, des de Luarca (Astúries) així ho promou pel que fa al dret a la pau i, d’ell vaig aprendre i entendre (no sé si més o menys correctament) moltes de les coses que avui he aprofitar per escriure aquestes ratlles. 

 http://www.ugr.es/~revpaz/documentacion/rpc_n1_2008_doc1.pdf   

Xerca, 10 de desembre 2011 

%d bloggers like this: