Arxius | Informes – dades – tendències RSS feed for this section

Perquè estem perdent ja la lluita per aturar el canvi climàtic

21 maig

No és un titular optimista, certament! Però aquesta vegada l’utilitzo de forma totalment conscient, no pas com una provocació per conscienciar (tot i que com sempre ho pretén), ni tampoc, crec, com a part del meu pessimisme existencial. Ve de més lluny i de més al fons, però definitivament aquesta és la dura conclusió a la qual arribo (i no soc pas l’únic ni molt menys -sobretot des de que aquestes darreres setmanes s’hagi aixecat, per fi, una gran polseguera sobre el tema que, emperò, em genera grans desconfiances respecte als seus objectius i voluntats reals), i que intentaré argumentar amb cert detall (el que pot permetre un text com aquest) en aquestes línies de mitjans d’aquest maig del 2019.

En canvi, començaré per destacar l’aparició d’un parell de moviments socials que, per fi diria jo, si que sembla que hagin assumit, seriosament i responsable, aquesta batalla per aturar d’una vegada el canvi climàtic i que, per tant, serien de fet anuncis optimistes. No crec que una cosa sigui contradictòria amb l’altra. Probablement només una gran mobilització a escala de “tota la humanitat” podria tenir la força necessària perquè els actors usuals del “status quo” sortissin de les hipòcrites dinàmiques “Business as Usual” que segueixen, malgrat tot el que en principi han aprovat i deien/diuen que faran. No confio en la possibilitat de que aquests moviments obtinguin els resultats que pretenen, la veritat, però són aquí i cal saludar-los i sumar-s’hi de totes-totes, sense recances.

 

1.De la Greta Thunberg contra el canvi climàtic al “Extinction Rebellion (XR)

La Greta Thunberg és la ja molt coneguda activista sueca de 16 anys que sembla haver esdevingut el “màgic” disruptor de la lluita dels més joves contra el canvi climàtic.

Ho dic així perquè probablement fins i tot en públic i també per escrit, però segur que com a mínim bastantes vegades en privat, havia fet notar la meva constatació/consternació  paradoxal de que, fins ara -fins fa poques setmanes-, i fins i tot en una ciutat com Barcelona (una de les ciutats del món en la que més i més nombroses manifestacions populars es produeixen des de fa bastants anys) hagués estat possible viure ja una manifestació important contra el canvi climàtic.

En aquest cas doncs, el disruptor d’aquesta realitat, ha estat aquesta “angeleta” sueca, Greta Thunberg, la història de la qual comença quan, amb vuit anys, a l’escola li van parlar del canvi climàtic. Es va preocupar molt, i durant els anys següents la seva preocupació va anar augmentant. No entenia per què el món no reaccionava i el tema la va afectar tant que als 11 anys va caure en una depressió i li van diagnosticar Asperger. Per mi, no tenia cap sentit. Era massa irreal. Així que als 11 anys em vaig posar malalta. Vaig caure en una depressió. Vaig deixar de parlar i de menjar. En dos mesos, vaig perdre 10 quilos. Em van diagnosticar Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i mutisme selectiu, o sigui que només parlo quan cal, com en aquest moment” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholm[i]).

Per Greta Thunberg, no hi ha grisos, només blancs o negres, i està convençuda que aquesta radicalitat a l’hora d’abordar el canvi climàtic era i és l’única via possible. Cada cop s’ha anat documentant més i, en una de les seves declaracions, argumenta quin és el motiu per què, segons ella, no es fa front al canvi climàtic. “Per què no hi ha menys emissions? Per què augmenten? Estem provocant una extinció? Som malvats? No, és clar que no. Les persones actuen així perquè la majoria no coneixen els efectes de la nostra vida diària i no entenen que cal canviar. Creiem saber i que tothom sap, però no” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

De fet, ja s’estan notant canvis importants: a l’estiu de l’any passat a Suècia es van registrar unes temperatures rècord. Les més altes dels últims 262 anys. Això va provocar desenes de focs arreu del país i la Greta va pensar que ja n’hi havia prou. “El 2078 faré 75 anys. Si tinc nets, potser seran amb mi. I potser em preguntaran per vostès, les persones del 2018. Potser em pregunten per què no van actuar quan encara es podia. El que fem o no fem afecta tota la meva vida i la vida dels meus fills i nets. El que fem o no fem ara, la meva generació no ho podrà desfer després”  (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

En aquestes frases hi ha, a la meva manera de veure, un altre dels elements disruptors que provoca la Greta. Apel.la, directament i dura, a la responsabilitat de la generació actual i a la seva/nostra actuació; i no es deixa enredar per allò tant amanit i emprat quan “els adults” no sabem pas que fer, de que la formació del jovent actual serà la solució futura del problema. Com a mínim i clarament en aquest cas: no! No hi ha temps!

Vint dies abans de les eleccions de Suècia, la Greta va començar a anar davant del Parlament suec amb una pancarta de cartró on hi havia escrit el missatge “vaga escolar pel clima”. Ella no podria votar, però volia que l’escoltessin. Després de les eleccions, la Greta va transformar la seva proposta diària en setmanal, i des d’aleshores cada divendres, i ja en van més de 30 “FridayForFuture”, se salta les classes a l’institut per seure al davant del Parlament i interpel·lar els polítics suecs. I totes i tots sabem ja com s’està estenen com a taca d’oli el “miracle” de la Greta Thunberg arreu del món.

—————

Emperò, fins i tot aquest “miracle” i visió actual capaç de despertar esperances és capaç també, en els moments en els quals vivim, de despertar recels i crítiques que, sincerament, són ben difícils d’entendre. Hi reflexiona una veu molt autoritzada: la d’en Roberto Savio en el “seu” “Other News” del passat mes de març[ii]; i ho fa, entre altres, amb les següents reflexions textuals:

“La reacción en contra de Greta Thunberg y su movilización es un buen ejemplo de “mal pensamiento”. En lugar de despertar simpatía y apoyo, esta joven está siendo sometida a esta nueva cultura del “mal pensamiento”. Y, sin embargo, está haciendo campaña por la supervivencia del planeta, el único que tenemos, y donde todos debemos vivir juntos, independientemente de nuestros mitos, religiones, partidos y nacionalidades. Dice: no le pidas a mi generación que resuelva el problema del cambio climático, porque cuando hayamos crecido, ya será demasiado tarde. Cuando cumpla los 50 años, habrá 10.000 millones de personas, todas ellas viviendo en ciudades. Pero en sólo diez años, cuando cumpla 26 años, la humanidad necesitará 50 por ciento más de energía y alimentos, y 30 por ciento más de agua, un elemento que ya es escaso en gran parte del mundo y que es una fuente de ingresos para las empresas privadas. ¡No es de extrañar que ella esté tratando de motivar hacia la acción! Salvar al mundo AHORA es un mensaje que ha sido capaz de movilizar a estudiantes de todo el mundo. En la era del “pensamiento maligno”, en lugar de apoyarla, hay quienes miran lo que come, lo que comen sus perros, y lo que hay detrás de ella y la manipulan. En otras palabras, estamos en una era en la que no somos capaces de pensar positivamente: una era marcada por la codicia y el miedo, y con lo que la cultura actual nos ha dado: el “mal pensamiento”. Es más que seguro que, si Greta hubiera vendido ropa deportiva, habría sido aceptada como un fenómeno normal, y nadie se fijaría si estaba comiendo plátanos o manzanas. Este es un buen índice de cómo hemos perdido la capacidad de soñar y seguir adelante”.

—————

De tota manera doncs, caldrà veure ara l’estat d’aquest moviment “FridaysForFuture” que, pel proper divendres 24 de maig, té convocada la segona gran jornada de mobilització a nivell internacional. La resposta que s’obtingui llavors permetrà començar a valorar molt millor si estem davant d’un element de canvi real, o si en el món tan “líquid i gasós” en el qual vivim no té la capacitat -no és pas senzill- de “fer-se gran i fort com a moviment” i transformar-se en un actor realment influent.

D’altra banda, el més d’un miler de detinguts en el context de les manifestacions de Londres dels primers dies de la nostra setmana santa, en contra també del canvi climàtic, promogudes per un també nou moviment i, com a mínim inicialment, de caràcter més radical: “extinction rebellion (XR)[iii]”, són una altra pedra de toc a les capacitats que encara puguem arribar a veure i tenir de reacció popular per aturar el canvi climàtic.

En els darrers dies d’abril aquest moviment ha concretat en els següents punts les seves reivindicacions al món polític anglosaxó: “– Explicar la veritat declarant una emergència climàtica i ecològica, treballant amb altres institucions per comunicar la urgència del canvi; – Actuar ara per aturar la pèrdua de biodiversitat i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero net el 2025; – Esdevenir liderats per les decisions d’una assemblea ciutadana creada per i sobre la justícia climàtica i ecològica”.

I a diversos nivells de la gran Bretanya, i també a la nostra Catalunya, hi ha hagut aquests dies declaracions oficials institucionals d’”emergència climàtica” que, ho sento i malgrat que em puguin semblar molt bé d’entrada, no crec que siguin realment sinceres ni, sobretot, que estiguin basades en anàlisis de fets i propostes a l’alçada de la gran magnitud i urgència del problema.

 

2.Sobre perquè s’han de prendre JA, i INELUDIBLEMENT,  mesures molt dràstiques contra el canvi climàtic a la tant propera dècada 2020-2030, per tal de no arribar precisament a una situació que ja no tingui marxa enrere. O sobre l’informe de l’IPCC sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C”

Gairebé tothom sap ja també que l’objectiu únic però ben important de l’Acord de París, AP, aprovat l’any 2015 per la UNFCCC (Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), és, d’acord amb el seu article 2.1.a):

“Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 oC pel que fa als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic.”

Al mateix París, però, i en el paquet de decisions 1/CP.21 aprovades -destinades a posar en marxa i implementar el propi AP- per la mateixa COP 21, la decisió 17 diu textualment i concreta (i s’ha de llegir en el marc de l’informe AR5 de l’IPCC previ al propi París):

“Observa amb preocupació que els nivells estimats de les emissions agregades de gasos d’efecte hivernacle el 2025 i 2030 resultants de les contribucions previstes determinades a nivell nacional no són compatibles amb els escenaris de 2 oC de menor cost sinó que condueixen a un nivell projectat de 55 gigatones en 2030, i observa també que, per mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a 40 gigatones, o per sota de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a un nivell que es definirà en l’informe especial esmentat en el paràgraf 21 infra, es requerirà un esforç de reducció de les emissions molt més gran que el que suposen les contribucions previstes determinades a nivell nacional”

on el citat paràgraf 21 infra d’aquestes decisions diu:

“Convida al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a que presenti, el 2018, un informe especial sobre els efectes que produiria un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials i les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle”

Tal dit tal fet, a la passada COP 24 de Katowice (Polònia) l’IPCC  va presentar efectivament  un informe especial sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C” [iv] (tal com finalment ha estat denominat). El text que es va aprovar a la COP 24 en que es fa referència a la seva existència, recepció i presentació és realment ben fred; potser sigui perquè, de fet, l’informe encara posa molta més pressió al conjunt del sistema de decisions climàtiques que, a través dels seus actors principals (els estats parts de l’AP, primer que ningú), s’haurien de prendre. Pressió, tensió, que tampoc és aliena a un any, el passat 2018, en el qual el nombre de fenòmens climàtics i la multiplicitat d’aquests i de les seves variades manifestacions territorials, també fa qualificable l’any passat de desastrosament catastròfic.

Però què és això tan important que diu aquest darrer i específic informe de l’IPCC presentat a la passada COP 24 que sigui tant important i que, en definitiva, ara si que sembli que hagi actuat finalment d’alerta mundial de forta ressonància.

Diu moltes coses; en diu tantes que no hi podem pas entrar en un text com el nostre i d’aquestes característiques. Però, a la fi, l’informe respon a la petició/pregunta que li formulava la COP 21 de París en la seva decisió 17 i que hem citat explícitament i textual ja fa una estona.

L’IPCC és sempre molt coherent, i moltes vegades també molt caut, amb les seves metodologies: tant les d’elaboració dels seus informes com les de presentació dels seus resultats. I com a òrgan intergovernamental que és, també ha aprés a ser un mestre en dir les coses de tal manera que gairebé tothom, si hi té interès, i vol defugir potser (escapar-se com si no anés per ell) les conclusions realment fonamentals d’aquests informes, ho pugui fer també i, per tant, també ho poden fer així -com ha passat en molts casos i de diverses maneres- els mitjans de comunicació que ho desitgin (perquè defensen interessos molt poderosos de molts poders econòmics).

Per tant, en aquest cas nosaltres anirem ràpid pel dret i, sense recórrer el llarg (i de vegades tortuós camí de l’informe), intentarem portar al possible lector d’aquestes línies al nucli dur clau de les conclusions de l’informe pel que fa a la pregunta també citada ja i que, adaptada literàriament aquí, li feia la COP 21 a l’IPCC:   Quines són les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle per no sobrepassar un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials?”.

L’elaboració i la presentació de la resposta a la pregunta és -tal com he dit- llarga, però després d’un camí que busca també -lloablement- maximitzar el rigor procedimental i minimitzar els riscos d’errades hom arriba, dins de  la part de l’informe anomenada “Sumary for Policymakers” i, en concret, a la seva pàgina 14 d’aquest resum, al següent text -el primer realment clau, des del meu punt de vista- d’aquest informe que, literalment, afirma (la traducció al català és, en aquest cas, meva):

“C. Camins d’emissions i sistemes de transició consistents amb un escalfament global d’1,5 ° C [v]

C.1 En models de trajectòries amb o sense limitacions de 1.5 ° C, les emissions netes antropogèniques globals de CO2 disminueixen aproximadament un 45% respecte als nivells de l’any 2010 pel 2030 (40-60% de rang), aconseguint el zero net al voltant de 2050 (2045-2055 de rang). Per limitar l’escalfament global a menys de 2 ° C les emissions de CO2 es preveu que disminueixin aproximadament un 25% el 2030 en la majoria de les trajectòries (10-30% rang), aconseguint el zero net al voltant de 2070  (2065 a 2080 de rang). Les emissions dels gasos no CO2 a les trajectòries que limiten l’escalfament global a 1,5 ° C mostren reduccions profundes que són similars a les de camins que limiten l’escalfament a 2 ° C (alta confiança).

La referència a “sense limitacions” té a veure amb el fet que s’estigui treballant amb escenaris en els quals s’accepta, fins i tot, que puguem pujar per sobre dels 1,5o C però tornant a baixar-hi de formes més o menys “rocambolesques” més endavant en el temps; entre altres formes suposant que totes les hipotètiques possibles noves tecnologies, com les diverses de captura i emmagatzematge d’emissions, estiguin ja en ple funcionament, quan, en canvi, encara hi ha més que seriosos dubtes sobre que puguin arribar a passar-se de “idees i plans” i proves pilot a instal·lacions reals, amb el molt important canvi de nivell o d’escala de magnituds que es necessitaria per fer-ho.

En altres paraules: mantenir-se no massa per sobre dels 1,5oC, o també una mica per sota dels  2oC, requereix els canvis de tendències, acabats de mencionar, en les emissions que estem llançant actualment a l’atmosfera. D’aquí a poques línies comentarem que això és ja gairebé  inimaginable.

I no som nosaltres els que ho diem; quan el mateix informe de l’IPCC arriba al seu “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible [vi] i, per tant, segueix aprofundint més i més en el tema, poden llegir-se en la seva pàgina 95, dins del “resum executiu” del capítol, asseveracions textuals tant o més “fortes”, i sobretot també ja molt més concretes que les del text citat anteriorment, com les següents (els nombres en negretes seran comparats més endavant amb d’altres i entre ells, amb resultats molt interessants):

“Limitar l’escalfament a 1,5 ° C depèn de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) durant les pròximes dècades, on emissions més baixes de GEH per al 2030 condueixen a una major probabilitat d’escalfament pic màxim a 1,5 ° C. (alta confiança). Les trajectòries disponibles que tenen com a objectiu un no o un limitat sobre passament de 1,5 ° C (menys de 0,1 ° C), mantenen les emissions de GEH el 2030 a 25-30 GtCO2e/any. Això contrasta amb les estimacions mitjanes d’acord amb les actuals incondicionals NDCs de 52-58 GtCO2e/any el 2030.

Aquestes vies de mitigació es caracteritzen per la reducció de la demanda energètica, la descarbonització de l’electricitat i altres combustibles, l’electrificació de l’ús final de l’energia, la reducció profunda de les emissions agrícoles, i alguna forma d’emmagatzematge de carboni a la terra o de segrest en dipòsits geològics. La baixa demanda energètica i la baixa demanda de béns de consum intensius en terres i GEH faciliten la limitació de l’escalfament tan a prop com sigui possible a 1,5 ° C.

En comparació amb un límit de 2ºC, les transformacions necessàries per limitar l’escalfament a 1,5oC són qualitativament similars, però més pronunciades i ràpides durant les properes dècades (alta confiança). 1,5 ° C implica ambients molt ambiciosos, ambients polítics internacionals molt cooperatius, que transformen tant l’oferta com la demanda (alta confiança).”

Tots aquests són precisament els extremadament canvis radicals de tendències que, insistim, “exigeix el propi IPCC”, i que nosaltres (i creiem que ells tampoc) no sabem veure com a possibles per cap costat i des de cap punt de vista, tenint en compte precisament i una vegada més que les tendències actuals, fins el 2018 i dels escenaris dels proper anys -començant pels dels anys 20-, no només no contenen cap germen quantificable i identificable de les mateixes, sinó que fins i tot van, com a mínim, clarament en la direcció d’empitjorar les actuals prediccions en el marc d’una valoració (que sempre va ser més optimista que real) del que suposaria avançar en la direcció de les actuals NDCs -Contribucions Determinades Nacionalment- de l’Acord de París.

 

3. I sobre PER QUÈ, molt segurament i malaurada, JA ESTEM PERDENT LA LLUITA per aturar el canvi climàtic, d’acord per exemple i fonamentalment amb els darrers estudis de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o, fins i tot, dels recents (reunions de primavera del 2019) temors al respecte del Fons Monetari Internacional (FMI-IMF)

Ha sigut, és i serà l’economia: estúpid! D’acord amb els darrers informes del FMI i del BM -dels que es fa ressò evidentment la IEA- portem ja pràcticament 10 anys (vegeu la primera figura adjunta del “World Economic Outlook 2018[vii]” del FMI i el BM) amb una economia mundial creixent a una mitjana del 3.5%.

I està clar -i encara que hi hagi bastanta gent que segueix-hi “somiant” amb el famós desacoblament entre economia (creixement econòmic) i energia (creixement corresponent de l’energia demandada i utilitzada) i que, en canvi, segueix sense produir-se pas de forma realment significativa -perquè diversos estudis científics l’eleven a la categoria de físicament i asimptòtica impossible-, ens porta a tornar a concloure, com sempre, que un creixement econòmic com en el que estem actualment al món i, de fet, des de fa molts anys -i, i això és el més greu, en el que es pretén continuar estant en el futur-, ens demanda i ens demandarà una energia primària mundial a utilitzar que tampoc para ni pararà de créixer. La següent figura[viii] de la IEA -corresponent al que ells anomenen: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals” (i de la part de futur del qual en parlarem més endavant) ens ho deixa més que clar (encara que de fet hauríem de dir més que “tenebrós” -fins i tot la demanda de carbó ha tornat a pujar durant el 2017 i el 2018!-), destacant un creixement total de l’energia primària demandada i utilitzada durant el 2018 del 2,3% que, per suposat, segueix sense aturar-se -podríem dir que des de mai- i sense aturar, concretament i sobretot, l’augment d’energia provinent dels combustibles fòssils demandada i utilitzada pel món (l’increment de les energies renovables no és encara capaç, ni tant sols, de compensar l’augment total continuat de la demanda energètica utilitzada total que, per tant, explica el continu increment, encara, de la demanda de l’ús de combustibles fòssils):

Se’ns fa difícil comprendre com aquestes constatacions ben solvents, aquestes DADES ben reals, hagin tingut i estiguin tenint el poc impacte polític i mediàtic que, al nostre entendre, haurien de tenir. Aquestes dades contenen sempre, des del nostre punt de vista, una didàctica (un relat) històrica que explicita, inequívocament, que només unes molt fortes dinàmiques de decreixement econòmic i de la conseqüent reducció de la demanda energètica utilitzada en el món dibuixarien un escenari econòmic-energètic mundial que, com el seu factor conductor principal que n’és, podria fer possible arribar a mantenir el canvi climàtic, l’escalfament global, a uns nivells desitjables. En altres paraules, encara que l’IPCC no ho pugui dir explícitament així -però jo sí-, la transició energètica des d’un vector energètic primari mundial (depenent encara avui, i des de fa molts anys, en més del 80% dels combustibles fòssils) a un vector energètic primari mundial net (sense emissions derivades), només serà possible si som capaços de definir i construir un món en el que l’economia mundial deixi, definitivament, de créixer i, per tant, deixi de demandar més i més energia a utilitzar -sobretot i primer que res fòssil-. La continuïtat del creixement econòmic capitalista és incompatible amb un món realment descarbonitzat que aturi el canvi climàtic.

Efectivament, i ara si que tothom o molta gent es comença a preocupar de debò, les emissions associades a l’evolució energètica (quantitativa i qualitativa) de la figura anterior de la IEA son esgarrifoses, i es mereixen realment aquestes altres dues figures, la primera també de la IEA[ix], per posar-ho ben bé de manifest:

I sobretot aquesta segona, la corresponent (amb relació de causa -energia- efecte -emissions- amb la primera) següent figura del WRI[x] que recull l’evolució de les emissions de CO2 en els darrers anys (una altra vegada dades esgarrifoses):

 

3.1.La preocupació del FMI

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington i en base al seu WEO[xi] 2018, situa la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme internacional de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement. Alerta si! Però gran contradicció al situar-la com un dels riscos que, precisament doncs, pugui posar en risc l’intocable i venerat creixement econòmic.

 

4.Sobre escenaris de futur. Els escenaris, la IEAviii i l’”Escenari Desenvolupament Sostenible”

Per tal de poder extreure les principals conclusions finals d’aquest text, és obligat -és condició necessària- preguntar-se abans que en diuen els estudiosos d’escenaris de futur de les possibles evolucions de les dades presentades i fent-ho, sobretot, tenint en compte el que, per dir-ho així, ens ha demanat -són els requeriments necessaris per aturar el canvi climàtic- l’IPCC en el seu darrer informe.

Podríem trobar -es troben- innombrables escenaris de futur sobre el tema, l’anàlisi dels  quals i les seves comparatives cauen, evidentment, fora d’un text com aquest. Però, en canvi, n’hi ha uns de molt significatius -certament més enllà del nostre punt de vista- que val la pena citar (i mostrar-ne fins i tot més que “alguna cosa”) perquè precisament venen d’una de les veus mundials més autoritzades en aquest tema: la mateixa IEA (Agència Internacional de l’Energia). Es tracta, pel que fa a la seva versió  més actualitzada, d’un estudi realitzat el 2017 (i, per tant, amb dades també ja molt actualitzades), on es  defineixen i comparen dos grans escenaris (o famílies d’escenaris) de futur: un en la direcció estàndard del que normalment anomenem els escenaris BaU (ells l’anomenen en aquest cas actualment: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, i el vector energètic del qual ja ha estat contemplat -en la seva part històrica fins a l’actualitat- anteriorment en aquest text), i un altre d’alternatiu i que la pròpia IEA qualifica d’escenari en la direcció d’acompliment de l’Acord de París i que anomena “Escenari Desenvolupament Sostenible”[xii], [xiii].

Aquests escenaris tenen també un gran i especial interès i valor perquè són l’evolució i el resultat de més de 20 anys de treball científic a partir del propi model d’anàlisis de l’IEA de projeccions energètiques futures i, en aquest sentit, han estat contrastats (model i escenaris) exitosament i històrica en el passat per la seva molt bona capacitat prospectiva.

Doncs bé, pel que fa referència a la part de futur o prospectiva del vector energètic del “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, tal com ja hem citat i dit correspon a una evolució de característiques BaU que intenta recollir les bones intencions que uns i altres diuen tenir però que, de fet, no canviarien essencialment cap de les dinàmiques que ja hem relatat. Hauríem millorat, en lo possible però més maquilladorament que d’altra manera, temes d’eficiència energètica, temes d’introducció d’energies renovables, etc., és a dir, el que més o menys esta fent ara el món en el seu conjunt, i que es traduiria, dat i fet, en una continuació manifesta de l’increment mundial d’emissions de GHG en les properes dècades, sense ni tant sols aconseguir arribar al pic d’emissions durant tots aquests anys.

En canvi l’”Escenari Desenvolupament Sostenible” seria, per dir-ho d’alguna manera -en paraules meves-, seria el màxim possible a aconseguir, en una direcció volgudament encaminada al compliment dels Acords de París a llarg termini (després comentarem i conclourem si això és realment així), però que, realistament, arriba fins a on la IEA creu que podria ser possible arribar, anant, per així dir-ho, a màxims, però, òbviament, sense provocar un canvi realment paradigmàtic del sistema econòmic-energètic vigent.

A la figura que vindrà a continuació, provinent d’una presentació de l’estudi per part de la pròpia IEAxii, xiii, tenim els resultats del mix energètic d’aquest darrer escenari que, efectivament, la IEA insisteix en dir que camina en la direcció d’acompliment de l’Acord de París però que, tal com veurem de seguida, no es pas així en absolut, tampoc i malauradament. En definitiva el que ens esta dient la IEA quan insisteix amb el que insisteix (i malgrat que de fet tampoc és el que necessitaríem) és que no veu cap possibilitat de trencar les ingents forces inercials de l’entramat econòmic-energètic actual i que, com a molt molt, potser podríem intentar arribar a dibuixar aquest potser possible futur.

Quines són les hipòtesis de futur en que estan basades la conformació d’aquest possible  “Escenari Desenvolupament Sostenible”? Sense poder entrar en gaires detalls en un text com aquest (i remetent-nos a la bibliografia donada), la primera hipòtesis fonamental d’aquest escenari és caminar ja cap a mantenir definitivament els mateixos nivells actuals del total d’energia primària demandada i utilitzada fins el 2040 (veure el vector energètic corresponent a l’escenari en la propera figura -amb un pic molt pla cap al 2025-); pel que fa a aquesta hipòtesis -en definitiva gairebé la més forta de l’escenari- es considera que no s’escatimarà cap esforç a cap nivell per la millora de l’eficiència energètica per tal de garantir, naturalment!, el creixement econòmic senzillament previsible d’aquí a aquests anys 40 d’aquest segle XXI. Es considera que es podrà i s’haurà de mantenir, pràcticament, la mateixa utilització de gas que l’actual, sense poder prescindir de massa petroli ni pel transport mitjançant grans camions, grans vaixells i molta de l’aviació en general. L’escenari considera i assumeix però que el consum de carbó haurà pogut baixar en una mesura molt important, essent totalment compensada la baixada pel corresponent augment de les renovables netes.

En paraules textuals de la IEA: “Això significa que si el món es pren seriosament el compliment dels seus objectius climàtics, a dia d’avui, cal tenir una preferència sistemàtica per a la inversió en tecnologies energètiques sostenibles. Però també hem de ser molt més intel·ligents sobre la manera d’utilitzar el nostre sistema energètic existent. Podem crear una mena de marge de maniobra mitjançant l’ampliació de l’ús d’utilització i emmagatzematge de la captura de carboni, l’hidrogen, la millora de l’eficiència energètica i, en alguns casos, la retirada anticipada del capital social. Per tenir èxit, caldrà un esforç polític i econòmic global sense precedents ”.

És realment molt interessant i important fixar-se en que aquesta caracterització de l’”escenari desenvolupament sostenible” de l’IEA és molt -molt- semblant, a la caracterització que l’IPCC feia  en el “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible” i que ja hem destacat sobradament quan l’hem citat i comentat.

Doncs bé els efectes d’aquestes polítiques energètiques (d’entrada prou interessants però que, com hem dit, tampoc poden ser unes altres molt diferents i més miraculoses, perquè les nostres dinàmiques econòmiques-energètiques són les que són i presenten unes inèrcies lògicament ingents i espectaculars) porten com a corresponents resultats pel que fa a les emissions de CO2 en el futur considerat a les contemplades a la figura adjunta (sempre de la mateixa fontxii; xiii):

De la figura anterior es conclou, en concret i entre altres coses, que, per a l’any 2030, les emissions de CO2 (però alerta: només les de CO2 -no les de CO2-e) estarien al voltant de les 25 Gt ( que aproximadament, i només a nivell d’ordre de magnitud, correspondrien a unes 35 GtCO2-e).  L’estudi comparatiu de dades i la corresponent extracció de conclusions estan servits!

 

5.Conclusions finals sobre perquè estem perdent la lluita per aturar el canvi climàtic

Ara ja és senzill fer una mena d’estudi comparatiu que ens porti a l’extracció de conclusions que, a parer del qui escriu, no es poden resumir de cap altra manera que no sigui afirmant, taxativament, que ESTEM PERDEN LA LLUITA PER ATURAR  EL CANVI CLIMÀTIC i que, per poc que ens descuidem, el 2030 podem estar perdent per golejada.

Durant aquestes línies d’aquest text (segurament massa llarg com ho faig sempre), han anat sortint dades (les més claus de les quals hem anat destacant en la seva majoria en negretes) que es fixaven tant en diferents anys o intervals d’anys (i també que venien de diverses fonts realment representatives), com en diferents contexts i/o en diferents supòsits en funció dels objectius que ens estiguéssim plantejant.

Doncs bé, observem el següent quadre/taula comparativa (de construcció pròpia) i mirant-lo en detall intentem subratllar-ne el que ens acaba dient com a conclusions principals:

El quadre és només, realment, un recull de dades claus que han anat sortint al llarg del text (amb alguna compleció de series). Per tant, de fet i d’entrada, no hi ha moltes coses a comentar més que les que ja ho han estat sobre les dades en si mateixes; l’interès és veure totes aquestes dades juntes i comparar-les.

Doncs bé, sobretot una d’aquestes comparacions que, en aquest format, és fa molt més evident que en el text i que, a més a més, és la que posa en evidència que efectivament i malaurada ESTEM PERDENT LA LLUITA PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC és la següent: és d’observar i remarcar emfàticament que mentre que l’IPCC en el seu darrer informe SR1.5 considera, concloentment, que de les molts possibles 55GtCO2e de l’any 2030 que alerten les decisions de París 1/CP.21, cal haver baixat (en un 45%) i el més ràpidament possible a entre 25-30GtCO2e (penúltima fila -en verd- del quadre); en canvi, l’escenari més optimista i/o possibilista (l’”Escenari de desenvolupament sostenible”) en el que la IEA es veu en cor de pensar -el veu fins i tot assolible a la pràctica, en la praxis sistèmica actual dels paradigmes econòmics vigents-, la meta assolida el 2030 seria de 25Gt PERÒ DE CO2 (darrera fila -en gris- del quadre) pur i dur, tal com s’ha emfatitzat i avaluat en el paràgraf final de l’apartat anterior. La ciència de l’IPCC i un realisme -realisme- optimista de l’IEA estan tant lluny que, gairebé, no calen més comentaris.

—————

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no havia ni ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington, situa -recordem que ja ho hem citat- la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement.

I potser també per això, i lligant amb el començament d’aquest text -i ja per acabar-lo-, comencem a viure algunes mobilitzacions de masses d’una societat que, fins ara, s’ho havia mirat com una problemàtica dels polítics i les seves reunions itinerants al llarg del món (Rio, Kyoto, Copenhaguen, Cancún, Doha, …).

“Què Deu agafi a la humanitat ben confessada”.

 

Xerca; Barcelona 21 de maig de 2019

 

[i]  https://www.youtube.com/watch?v=EAmmUIEsN9A

[ii] http://www.other-news.info/noticias/2019/03/la-campana-contra-greta-es-un-indice-de-la-perdida-de-valores/

[iii] https://rebellion.earth/

[iv] https://www.ipcc.ch/sr15/

[v]  https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/summary-for-policy-makers/

[vi] https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/2-0/

[vii] https://www.imf.org/external/datamapper/NGDP_RPCH@WEO/WEOWORLD

[viii] https://www.iea.org/weo/

[ix]  Global Enery & CO2 Status Report 2018; IEA 2018; pp 7

[x] https://www.wri.org/blog/2018/12/new-global-co2-emissions-numbers-are-they-re-not-good

[xi] https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2018/09/24/world-economic-outlook-october-2018

[xii] WEO2017launchpresentationprint; IEA 2017

[xiii] https://www.iea.org/weo/

[xiv] Emissions Gap Report 2018; UNEP 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

“L’ajut humanitari en un món sota el foc -de les guerres-“

16 març

Hem començat aquest 2015 amb un conjunt d’informes que, malgrat que habituals any a any, ens parlen de xifres que, quan hi poses el concepte darrera i hi penses un instant més de lo normal, ens fan posar la pell de gallina i, desgraciadament, ens porten a tornar pensar, concloure i dir que el món no para d’empitjorar; no para d’empitjorar perquè cada vegada hi ha més i més sers humans que, per un motiu o un altre, pateixen i pateixen molt -més cada dia que passa!

L’informe sobre “Els Drets Humans al Món 2014-15” d’Amnistia Internacional (de més impacte mediàtic), l’informe de l’ACNUR-UNHCR (Alt Comissionat de les NNUU per als Refugiats – United Nations High Commissioner for Refugees) amb dades de mitjans del 2014 (Mid-Year Trends 2014), l’informe de la Sra. Kyung-Wha Kang, representant de la OCHA (Oficina per a la Coordinació dels Afers Humanitaris) del UNHCR, davant del 3r Congrés Humanitari de Viena (amb el títol concret que aquesta vegada he utilitzat com a títol del post d’avui: “L’ajut humanitari en un món sota el foc”) celebrat el passat 6 de març, etc. ens condueixen, en paraules textuals d’aquesta representant, al “sentiment de que xoquem contra una paret”!

Algunes dades, alguns titulars (alguns d’ells coneguts i recollits pels mitjans de comunicació) que resumirien els continguts d’aquests informes i que fan ben entenedor el sentiment dominant d’impotència :

  • Més de 50 milions de refugiats al món; mai n’hi havia hagut tants des de després de la 2a guerra mundial
  • Més de 100 milions de persones que necessiten ajut humanitari; xifra que s’ha multiplicat per tres en els darrers 10 anys
  • Es requeririen uns 18.000 milions de US$ (xifra que s’ha multiplicat per sis en els darrers 10 anys) per tal d’atendre les necessitats d’aquestes persones que necessiten l’ajut humanitari
  • 30 conflictes amb violència en el món; dels quals 16 són considerats com a guerres amb més de 1000 morts per any
  • El 2013 varen ser atacades al món 474 persones que treballen en organitzacions humanitàries de la societat civil en zones de conflicte; 155 varen perdre la vida
  • ……

Fa feredat! I no és, apunta aquesta representant, que els donants habituals hagin deixat de fer-ho és que, evidentment, les xifres s’han disparat de tal manera que les necessitats augmenten tant que, actualment, “no hi ha pas manera d’arribar-hi”. Pensem que l’ordre de magnitud econòmic anterior ha arribat ja al nivell del de funcionament de tot el sistema de les NNUU.

I tot això clar, lligat fonamentalment a un augment creixent de guerres en el món; de les principals de les quals tenim el seu nom al cap: Síria, Iraq, Sudan del Sud, República Centreafricana.

El director general de la Creu Roja Internacional afirma davant d’aquesta situació: “El món s’enfronta a transformacions dràstiques i la política no esta a l’alçada”. Un frase que hem més o menys escrit desenes de vegades perquè, a més a més, és pot estendre perfectament a moltes de les realitats actuals en el món.

Salil Shetty, d’Amnistia Internacional, torna a posar el dit a la llaga i reclama que el dret de vet no sigui aplicable dins del Consell de Seguretat de les NNUU quan es tracti de valorar i prendre decisions en les que les NNUU tenen, en les que la comunitat internacional ha assumit, la “Responsabilitat de Protegir”.  En el 70è aniversari de les NNUU és més clar i evident que mai que el Consell de Seguretat esta concebut per la post segona guerra mundial i potser fins i tot per la guerra freda, però en el món multipolar d’avui, i després de que s’hagi sembrat tanta iniquitat en el món durant més de 25 anys, el Consell ha d’afrontar altres reptes i, per tant, ha de canviar substancialment.

Cadascun de nosaltres però ha de deixar arribar les dades i xifres anteriors al cap, no acostumant-nos-hi mai, i posant-hi sempre els rostres que ens les han de fer arribar al nostre cor i transformar-lo en motor de canvi.

mosul

Xerca; 16 de març de 2015

Dones i NNUU: de Beijing 1995 a la CSW59 2015. Planeta 50-50 pel 2030!

9 març

Ahir, diumenge 8 de març, el dia internacional de les dones!

 

D’avui, dilluns 9 de març, fins al divendres 20 de març, és reunirà la 59 edició de la CSW (Comissió Social de la Dona) de les NNUU, creada l’any 1946 per l’ECOSOC (de les pròpies NNUU).

No tinc la perspectiva històrica ni el coneixement suficient per valorar que ha suposat el treball d’aquesta comissió, al llarg dels anys, en la condició actual de les dones al món.

Emperò, no tinc cap dubte que devia jugar un paper important en la convocatòria de la 4a Cimera de les NNUU sobre la Dona que es va celebrar, ara fa 20 anys, a Beijing 2015.

http://www.un.org/womenwatch/daw/beijing/platform/

 

Aquesta Cimera i la seva “Declaració i Pla d’Acció”

http://www.unwomen.org/~/media/headquarters/attachments/sections/csw/pfa_e_final_web.pdf

forma part de les Cimeres de l’anomenada “època d’or” de les NNUU (que començà amb la Cimera de Rio 1992) i, de la qual, aquesta Cimera concreta de Beijing n’és un altre dels exponents més importants. En la mencionada reunió que comença avui a Nova York, s’analitzarà aquella Declaració i Pla d’Acció, el seu estat d’implementació i, sens dubte, se’n realitzarà la seva actualització tenint en compte les noves realitats i els nous reptes.

 

En la meva experiència de treball als voltants de les NNUU durant els primers anys d’aquest segle XXI si que puc afirmar, sense dubtar-ho, que aquella Cimera, de la qual aquest 2015 en celebrem el seu 20 aniversari, marca un abans i un després en el pes i el paper actiu de la dona en el món. Puc constatar, ben clarament, que, des fa uns quants anys i actualment, no hi ha cap reunió internacional important (o no tant) en la qual les dones no hi facin sentir la seva veu com a tals dones.

No em pertoca a mi opinar aquí i avui sobre el to i el contingut d’aquesta veu…com no em tocaria, tampoc i per entendre’ns, fer-ho en relació a la del món sindical…però si que crec que aquest dies del 2015 són una gran oportunitat per afirmar que les dones estan molt més presents que mai en el món internacional i que això, en si mateix, és tant important que és més que suficient per celebrar-ho i, sobretot, per continuar-hi lluitant per mantenir-ho i incrementar-ho.

 

Com a preparació d’aquesta reunió que comença avui hi ha hagut, com és habitual, campanyes i documents previs. Només en remarcaré una: “La Campanya Planeta 50-50 pel 2030”

http://beijing20.unwomen.org/en/step-it-up

No n’he tingut mai cap dubte i em sembla que la pràctica ho ha demostrat com l’únic camí cap la paritat real dona-home. Només amb polítiques de discriminació positiva que exigeixin, arreu i en tot àmbit, circumstància i moment, la paritat estricta, aconseguirem assolir aquest objectiu.

dona

 

Xerca; 9 de març de 2015

La “Gran Acceleració”; ….cap al gran col.lapse?

9 febr.

Un gran treball

De tant en tant aquella frase tan bonica que afirma que som a la societat de la informació i la comunicació i que estem construint la societat del coneixement sembla fins i tot una mica certa. Perdoneu, en la manera de dir-ho, un escepticisme que no aconsegueixo apaivagar mai del tot. I si de la societat del coneixement fóssim finalment capaços de caminar cap a la societat del saber humà, llavors, probablement, hauríem avançat molt. Us imagineu?: mare terra, bon viure, saber humà, …

Doncs bé, del context d’un programa ja molt consolidat del món de la investigació a Suècia: el GLOBAL IGBP CHANGE, on IGBP són les sigles de “International Geosphere-Biosphere Programme”, amb diversos altres centres de recerca parts i aliats, em va arribar un article que, aquesta setmana passada, ha anat veient la llum pública a les corresponents pàgines webs dels diversos centres. Recomano especialment el lloc web:

http://www.igbp.net/news/pressreleases/pressreleases/planetarydashboardshowsgreataccelerationinhumanactivitysince1950.5.950c2fa1495db7081eb42.html

però deixant ben clar que té darrera, fonamentalment, el treball:

The trajectory of the Anthropocene: The Great Acceleration; Will Steffen, Wendy Broadgate, Lisa Deutsch ,Owen Gaffney and Cornelia Ludwig. 2015 Anthropocene Review. Based on Steffen et al. (2004) Global Change and the Earth System

Emperò a la web mencionada hom té accés públic, ja, a les principals figures que, com sempre, diuen més que moltes paraules, les quals formen part i han donat lloc a l’article en qüestió. Vegeu per llegiu aquest post la figura que hi teniu al final o, millor, la que veureu molt més diàfanament si  entreu (altament recomanat) al lloc web anterior.

 

Què tenim davant?

Des d’un punt de vista esquemàtic, el que s’ha fet és actualitzar un conjunt molt ben escollit de gràfics, agrupats i analitzats en l’estudi original publicat el 2004 pel mateix àmbit d’autors i institucions, però ara portant-los tots ells fins l’any 2010 (a l’estudi original arribaven fins el 2000). Una de les altres novetats que s’ha aprofitat per introduir, quan ha estat possible, és que les gràfiques de les tendències socioeconòmiques s’han elaborat també, separada i comparativament, per a tres grans grups de països del món: els països rics (OCDE), els països de les economies emergents (incloent principalment el BRICS) i els altres països del món!

Es tracta concretament de dues series de gràfics. La primera correspon a les grans tendències socioeconòmiques en el període, ara, 1750-2010. La segona correspon a les grans tendències del sistema terra naturalment en el mateix període. En una mentalitat pressió-resposta, les primeres són les pressions antropocèntriques sobre el nostre planeta i les segones les consegüents respostes (molt més complexes que purament deterministes) del sistema terra.

Per a tots aquells que hem estudiat i/o que ens hem interessat per aquests temes, tota aquesta informació és com un manà que ens permet retrobar-nos i re a firmar-nos en diferents discursos que hem anat fent, i/o que hem anat coneixent i digerint, per explicar-nos que estava passant en el rerefons de tota la nostra existència vital i, en relació, a la d’altres i anteriors períodes històrics de la vida de la humanitat en el planeta.

 

Quines són algunes de les principals conclusions concretes i/o específiques que se’n poden treure?

Malgrat que els autors ja alerten de que una dècada (la que s’ha analitzat ara explícitament) és poc temps per treure conclusions a llarg termini, al afegir-la a l’estudi de les dècades anteriors ja analitzades el 2004, si que permet extreure algunes conclusions de tendències que són molt significatives; també en general ja prou conegudes, però aquí amb el valor i interès afegit de tenir-les i veure-les juntes. Pel que fa a les grans tendències econòmiques:

  • l’activitat econòmica de l’empresa humana continua creixent a una taxa ràpida. Fins i tot els moments més discontinus de la crisis financera, del 2008 al 2009, hi queden esmorteïts  i pel que fa als indicadors globals no s’observen signes d’alentiment
  • l’ús de recursos naturals (fertilitzants, paper, aigua, …) no ha parat de créixer
  • el transport i el sector de les telecomunicacions continuen creixent de forma més i més explosiva
  • com ho continua fent, també, la urbanització de la vida humana sobre el planeta

i pel que fa a les grans tendències del sistema terra (només em referiré a una avui):

  • les concentracions atmosfèriques de tres dels principals gasos d’efecte hivernacle -dels de més llarga vida a l’atmosfera- (diòxid de carboni, òxid de nitrogen i metà) s’incrementen totes al llarg de la dècada! (el metà més lentament).  Pel que fa a l’increment de la concentració de diòxid de carboni creix paral·lelament a la utilització de les energies primàries fòssils i al increment del PIB, sense que es pugui apreciar cap tendència de desacoblament en aquestes tendències (sobretot de la primera en relació a les dues segones). AQUEST PUNT ÉS EXTREMADAMENT RELLEVANT A L’HORA DE MIRAR I VEURE A FONS LES DIFICULTATS EN LES NEGOCIACIONS DE CANVI CLIMÀTIC PER PARÍS 2015.

 

Quines són les principals conclusions generals que en treuen els propis autors? De l’holocè a l’antropocè!

La primera és que l’any 1950, seria pels autors, el millor candidat com a data que hauria suposat la transició efectiva de l’holocè a l’antropocè. L’holocè és el període de la història geològica del planeta terra, dins del quaternari, en la qual estaria el planeta terra des de fa uns 10.000anys. No entraré pas en aquests aspectes del tema. Però saber que fins i tot pels geòlegs puguem estar en un clar canvi d’etapa de la història geològica del planeta és obvi que té molta importància. D’aquí el premi Nobel (1989) a un dels científics que ho va proposar per primera vegada: Paul Crutzen.

La segona és la més absoluta reafirmació d’una sentència que ja apareixia en l’informe del 2004 i que diu textualment:

“La segona meitat del segle XX és única a tota la història de l’existència humana a la Terra. Moltes activitats humanes van arribar a punts d’enlairament en algun moment del segle XX i han accelerat bruscament cap al final del segle. Els últims 50 anys del segle XX han vist sens dubte la més ràpida transformació de la relació humana amb el món natural de tota la història de la humanitat.”

Deixi’m el lector tornar al darrer punt i a part del l’apartat anterior d’aquest post, per subratllar que, des del meu humil punt de vista, en casos molt significatius, com els relatius al canvi climàtic, al paràgraf anterior se li podria/hauria d’afegir que l’acceleració ha estat més gran que mai en aquesta darrera dècada 2000-10!

La tercera és resultat de que l’actual estudi, sempre que les dades ho ha permès, ha intentat de construir les tendències socio econòmics en tres grans agregats (tal com ja s’ha subratllat abans): l’OCDE, el BRICS i la resta del món. Les conclusions aquí, no per essencialment conegudes també, queden tant ben quantificades que “fan mal al saber dels ulls més humans”:

  • l’any 2010 els països de l’OCDE contribueixen en un 74% al PIB global, però només a un 18% de la població mundial
  • La gran acceleració doncs ha estat responsabilitat, ha estat conduïda, per una fracció ben petita de la població mundial, la dels països que anomenen desenvolupats

El treball acaba preguntant-se sobre el futur de “la gran acceleració”. Períodes de creixement, col·lapse, seguits per re organitzacions és una traça comuna en el passat de la humanitat. La gran acceleració continua, i els dos grans escenaris possibles són el del “gran desacoblament” (vegeu-ne el sentit en el paràgraf dedicat als temes climàtics) o el del “gran col·lapse”. Els autors diuen que, com a mínim ells, no ho saben preveure…que l’any 2050 veurem que ha passat!

 

Quines conclusions m’atreveixo a treure’n jo, personalment i a més a més, de tot plegat?

Aquest període de “gran acceleració”, com el qualifiquen els autors de l’estudi, ens dona una perspectiva més tangible, i sobretot més real, d’altres qualificacions sobre el mateix període provinents d’altres autors i que es venen utilitzant profusament: “la gran transició”, “la gran transformació (Polanyi)”, “el canvi de civilització”, “el canvi global”, etc., etc.

Avui hi trobo una clara avantatge a parlar de “gran acceleració”. En la mesura que, sobretot, per l’exponencialitat tant manifesta de totes (totes!) les tendències presentades, actualitzades i analitzades, és del tot afirmable que tots els nostres sistemes: socials, econòmics, ambientals, etc. estan clarament accelerant-se -evolucionen amb el temps de forma exponencial: amb una gran  acceleració- i estan, per tant, fora -totalment fora- de tota tendència lineal mínimament estabilitzadora, mínimament propera a futures situacions estacionàries.

Crec que això és tant important que “la inestabilitat”, la manca d’inèrcia, en els sentits físics i intel·lectuals, que estan associades a les acceleracions constatades, fa com si estiguéssim condemnats a una visió merament observadora d’aquestes acceleracions, i relativament incapacitats a incidir-hi “sistèmicament” i, per tant, a proposar transformacions, transicions, canvis que, en un període tant accelerat i inestable, probablement són més difícils que mai tant de proposar com de materialitzar. (Potser avui he entès més que mai una part important del meu neguit existencial).

La única proposta clara, indiscutible i imprescindible, des del  meu punt de vista, és la d’aturar les acceleracions tant ràpidament com puguem. No sé veure, però no m’hi referiré avui, cap factibilitat a la via dels desacoblaments.

En aquell exemple per il·lustrar el problema de l’arribada a sobrepassaments en el context de les “teories dels límits del creixement” (que tan a prop estan de tot el que hem comentat avui) :

…“el camió que veu al lluny un semàfor que esta en groc i que es posarà en vermell, però que inconscient que la carretera del davant està glaçada, no comença encara a frenar i, per tant, quan ho faci, no solament no aconseguirà parar a temps sinó que, a ben segur, es saltarà el semàfor i s’aproparà més encara al desastre”…

la visió de les grans acceleracions ens demana cridar “a tots els conductors” a frenar, i a frenar ja, per evitar el màxim de desastres.

Si aconseguim frenar estarem començant una etapa en la qual podrem plantejar-nos transformar, canviar, fer transicions, ….cap a un món menys “antropocè” i, per tant, més allunyat del col·lapse.

 

the great acceleration

 

Xerca; 9 de febrer 2015

El darrer dia internacional de les NNUU per a l’eradicació de la pobresa abans de l’agenda post 2015; no crec pas que anem pel bon camí

6 oct.

El proper 17 d’octubre es celebrarà, com cada any, el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. El mes d’octubre sen celebren molts de dies internacionals de les NNUU, però semblaria que aquest any es vol donar una especial rellevància a aquest dia dedicat a l’eradicació de la pobresa.

Tot i que a priori és una particularitat poc important, és el darrer any que celebrarem aquest dia abans que una nova agenda pel desenvolupament (o serà directa i explícitament pel desenvolupament humà sostenible?) s’aprovi l’any vinent com l’Agenda Post 2015, després de 15 anys amb una agenda basada en els ODMs i amb, ara i després de Rio+20, el repte de tenir també una agenda de ODSs!

Potser per això i perquè, sense cap mena de dubte, el primer objectiu de l’agenda post 2015 que s’acabi aprovant serà eliminar la pobresa al món, aquest any hi hagi aquesta voluntat particular de deixar ben palesa quina és la realitat del problema al món.

 

La pobresa, les extremes pobreses i les línies de pobresa

Ja han sortit alguna vegada en aquest blog però, en el mateix sentit particularitzador anterior, el BM ha volgut refrescar les seves estadístiques sobre les mesures que es fan sobre la pobresa.

Es considera que hom viu a l’extrema pobresa quan hom té uns ingressos econòmics per sota del que s’anomena la línia de pobresa extrema, és a dir, per sota dels 1,25US$ (en preus del 2005) / dia. Si apliquem aquest estàndard a un context de barri barceloní, i per tal de posar “realitat” al “número”, podríem dir que aquesta persona com a molt es pot pagar una oferta de pasta i tallat al dia; això és extrema pobresa, està clar!

Mirant enrere, al “mig-llarg termini”, el BM és molt optimista i afirma que, actualment (la referència és d’una nota actualitzada del passat mes de maig),

http://www.worldbank.org/en/topic/poverty/overview

el 21% de la gent en el món en desenvolupament viu en l’extrema pobresa per sota dels citats 1,25US$ diaris, però que això representa una baixada del 43% respecte a l’any 1990 i d’un 52% respecte a l’any 1981. Que en nombre de persones vol dir que al 2010 vivien en la pobresa extrema 1220 milions de sers humans (gairebé 2 persones de cada 10 de tots nosaltres), però que hi hauria hagut una baixada important comparada amb les 1940 milions que hi vivien el 1981. 720 milions de persones sortint de l’extrema pobresa no és una xifra menyspreable, cert …. però?

El mateix BM reconeix, en la mateixa nota que estic utilitzant de referència pel post d’avui, que mirat respecte a una línia de pobresa de 2 US$ / dia “els números no són tant bons”: 2400 milions de persones (entre 3 i 4 persones de cada 10 de tots nosaltres) viuen amb menys de 2US$ / dia i que, aquest nivell -això és probablement el més greu de tot-, és un molt petit decreixement respecte al nivell del 1981 en que hi vivien 2590 milions de persones.

Tornant a les ofertes d’un barri barceloní ara en tindríem per una pasta amb cafè amb llet (si sempre és més nutritiu un cafè llet que un tallat però….)

 

Alguna (esgarrifosa? sorprenent?) conclusió

No sé que en pensarà el possible lector, però em fa l’efecte que el que de fet sembla haver succeït al món és que d’aquells 720 milions que teòricament haurien sortit de l’extrema pobresa des del 1981 fins al 2010, la majoria d’ells, de fet, el que hagin viscut només, realment, és el pas del tallat al cafè en llet! I no estic pas fent broma, eh!

No es pot obviar al comentar aquests números que en un període d’anys com el que s’està considerant tant la població com l’economia mundial han crescut de forma molt important! Efectivament, la població mundial s’ha multiplicat per 1,53 i, en aquest sentit, l’anàlisi de les dades seria una mica més favorable.

Però l’economia mundial s’ha multiplicat en el mateix període per, aproximadament 5.5 i, llavors, i ara en aquest sentit, les coses es tornen més sorprenents! No descobriré pas res, però em sembla doncs que l’altra conclusió que s’extreu de tot plegat és que el creixement econòmic mundial, com a mínim (per ser cautelosos) tal com s’està duent a terme, no és, des del punt de vista, aquell factor conductor que tanta gent considera la condició sine qua non per eradicar la pobresa al món!

poverty2014

Xerca; 6 d’octubre de 2014

Notes diverses sobre l’estat de l’ajuda, i de la seva efectivitat, per al desenvolupament

20 maig

Ara feia un cert temps que no m’apropava a aquests temes i, després de fer-ho una mica, si que puc apuntar algunes notes sobre aspectes que m’han cridat l’atenció!

 

El tema de sempre: l’ajuda augmenta o disminueix?

La qüestió aquí és de molta “finor” perquè les variacions en l’ajuda són tant petites i inclouen un seguit de conceptes diferents que s’acaben sumant, que sempre podrem llegir titulars en un o altre sentit.

Segons l’OCDE, i sempre en el context del DAC (Development Assistance Committee), el titular oficial primer és que el 2013 l’AOD (l’Ajuda Oficial al Desenvolupament) total hauria estat la més alta que mai, arribant als 134,8 bilions de US$ en unitats anglosaxones (i $ del 2012) i donant lloc a una figura, que si que intento “divulgar” cada any, que és la següent:

Captura0

L’ull humà ja ens diu que, des del 2005, i deixant de banda la baixada en el moment més àlgid de la crisi, pràcticament ens movem amb una quantitat constant que en mitjana suposa un 0,3% del PIB dels països donants. Seguim tant lluny com sempre del històric i “màgic”, encara que també del tot insuficient, 0,7%.

No  seria mai bo deixar de recordar que segons l’estudi d’en Jeffrey Sachs de l’any 2005, per assolir els ODMs calia, com a mínim més que duplicar la magnitud de l’AOD.

D’altra banda, i tot i que la figura no ho deixa veure, l’OCDE ens diu que l’ajuda a alguns dels països més necessitats continua baixant i, en particular, a l’Africa Subsahariana ho ha fet en un 4%!

I si ens mirem la figura d’acord amb els tipus d’ajudes que conformen el total observen que es segueixen produint dues tendències en certa manera contraposades. Augmenta l’ajuda humanitària (que òbviament és bo perquè és necessària però que, per així dir-ho, és una ajuda a final de canonada). Disminueix, en canvi, l’ajuda bilateral que, a més de la multilateral (i pel que escriu sempre la més òptima), és la que més contribueix a programes de desenvolupament en països concrets.

 

I del procés sobre l’efectivitat de l’ajuda que en sabem?

El procés sobre l’efectivitat de l’ajuda va començar a París l’any 2005 amb la Declaració de París i ha passat per diverses etapes (Accra, Busan, …), la darrera de les quals s’ha viscut a Mèxic, a mitjans d’abril passat, en una conferència sobre “El Partenariat Global per a una Cooperació al Desenvolupament Efectiva”.

En aquest context l’informe, realitzat per l’OCDE i el PNUD, que hom pot trobar a:

http://www.oecd-ilibrary.org/development/making-development-co-operation-more-effective_9789264209305-en

es pot considerar com a previ a aquesta conferència. I sense poder-ne fer una valoració exhaustiva i que hi destaquen algunes informacions que, des del meu punt de vista, són de gran importància.

El pas de l’etapa més neoliberal de la cooperació al nou marc de l’efectivitat de l’ajuda (París 2015) suposa un conjunt de característiques que, a partir de llavors, haurien d’haver regit la cooperació al desenvolupament entre els països donants i els receptors.

Una d’aquestes característiques, la que probablement més accentuava el deixar enrere l’etapa neoliberal, és que la cooperació, l’ajuda, no podia ser condicionada a res ni a cap interès del donant, sinó només als objectius determinats fonamental ment pel país receptor.

Doncs bé la figura següent d’aquest informe:

Captura

ens diu que, innegablement hem avançat en aquesta direcció, però que 10 anys després de París, encara més d’un 20% de l’ajuda és condicionada.

Finalment, l’ajuda, en el nou context s’havia d’harmonitzar (havia de respondre a una visió conjunta de donants i receptors, guiada sempre pels camins marcats pels receptors) i, a més a més, les ajudes rebudes haurien d’anar a parar als pressupostos dels estats receptors com a millor garantia per a la seva efectivitat.

Doncs bé, en el mateix informe, la següent figura

Captura2

ens diu que, precisament, els països més necessitats no reben l’ajuda que necessitarien per cobrir els seus pressupostos i que, en canvi, països ja no tant necessitats estarien rebent (algun interès especial per part d’algun donant?) més ajuda de la que ells mateixos haurien pressupostat. Aquesta bretxa global d’integració del pressupost és del 36% i afecta a 27 països (en total, al voltant de USD 11 bilions). Alhora, els pressupostos governamentals que han rebut fons registrats en el pressupost més enllà dels previstos, afecten a 11 països, i representen el 23% del total dels desemborsaments programats (en total, al voltant d’US $ 7.000 milions).

 

Comentari final

Malgrat alguns avenços conceptuals gens menyspreables, les xifres de l’ajuda són tan irrisòries (en comparació amb les necessitats reals) que difícilment ni una millor conceptualització ni organització de la mateixa -encara bastant insuficient també- podran canviar el nostre injust món de forma mínimament significativa.

 

Xerca; Barcelona 18 de maig de 2014

21, 22 i 23 de març: dies internacionals dels boscos, de l’aigua i de la meteorologia

24 març

Feia un cert temps que no revisava tendències d’alguns dels temes dels quals la setmana que acabem de passar n’ha celebrat els corresponents dies internacionals.

Sobre el 21 de març com a dia internacional dels boscos podeu trobar la informació a:

http://www.un.org/en/events/forestsday/

Sobre el 22 de març com a dia internacional de l’aigua podeu trobar la informació a:

http://www.un.org/en/events/waterday/

amb el lema particular l’any 2014: “aigua i energia”

Sobre el 23 de març com a dia internacional de la meteorologia podeu trobar la informació a:

http://www.wmo.int/worldmetday/index_en.html

amb el lema particular l’any 2014: “temps i clima: comprometen als joves”.

                                                                …………………………

La qualificació que, personalment però també molt compartidament, assumeixo com absolutament fonamental de l’època en que vivim és la d’una crisi global sense precedents històrics. Una crisi global en que s’hi concatenen i retroalimenten -lògicament però és bo observar-ho- un seguit de crisis globals en, m’atreviria a dir, gairebé tots els temes relatius a la vida en el planeta terra.

Per això avui, em que hom troba amb més facilitat, dades i reflexions sobre, concretament,  tres d’aquests temes: els boscos, l’aigua i la meteorologia  (i d’altres temes molt estretament lligats a ells), em sembla que és una bon moment per valorar alguns trets fonamentals de les respectives crisis com, a la vegada, part i indicadors de la crisi global.

 

Sobre els boscos del món 

D’acord amb dades de la FAO, actualment els boscos cobreixen 4.000 milions d’hectàrees, el 31%, de la superfície terrestre del planeta.

Emperò si ha una realitat en la que la ma de l’home ha estat especialment devastadora és en, precisament, desforestar. Es calcula que en els darrers 5.000 anys s’han perdut, acumulativament, 1.800 milions d’hectàrees de boscos. Representa, en mitjana, una pèrdua de 360.000 hectàrees de boscos a l’any.

Si ens acostem als nostres dies, es calcula que en els darrers 10 anys s’han perdut 5,2 milions d’hectàrees netes de boscos.  Això suposa una pèrdua de 520.000 hectàrees de boscos a l’any.

Em sembla una dada realment escandalosa. Malgrat que l’informe de la FAO ens diu que aquesta velocitat de desforestació ha baixat respecte a la que teníem en el període abans de l’any 1950, no deixa de dir-nos que, actualment, estem desforestant a una velocitat superior a la mitjana d’alguns mil·lennis precedents.

I llavors és sobretot escandalosa, perquè quan es tracten, per exemple, els temes del canvi climàtic (que segueixo més d’a prop) no es deixa de parlar de reforestació (en aquest cas valorant el paper d’absorció de CO2 que juguen els boscos). Alguns programes específics desenvolupats en el si de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic són, precisament, els relatius a la reforestació. Fins i tot, un dels anomenats “mecanismes nets -no ve al cas ara entrar en detalls sobre això-” que permeten a un país desenvolupat restar, políticament, del seu nivell d’emissions les “absorcions” associades a la inversió en projectes de reforestació. Valguem Déu”: per cada projecte lligat a aquest concepte, se’n deuen desenvolupar desenes, més o menys “amagadament”, de desforestació.

Sobre l’aigua al món

El dia de l’aigua d’aquest 2014 porta com a lema: “Aigua i energia”. I en el context d’aquest blog m’agradaria subratllar i criticar, precisament, un dels missatges corresponents:

“Els subministraments són limitats i la demanda va en augment .- La demanda d’aigua dolça i energia seguirà augmentant significativament en les pròximes dècades. Aquest augment ens portarà grans desafiaments i tensions relacionades amb aquests recursos en gairebé totes les regions, especialment en les en desenvolupament i en les economies emergents.”

Fa temps que ho sabem i, pel que fa a l’aigua (un recurs renovable però finit), és la tendència de creixement més lògica que podem tenir. L’aigua és el recurs més vital per a la vida humana (directament i per a la seva alimentació). Si la població humana, des de l’any 1950, s’ha ja pràcticament triplicat i s’acabarà quadruplicant cap allà el 2050, la necessitat creixent d’aigua per a la nostra vida i per a la nostra suficiència alimentària és inqüestionable.

Emperò no m’acaba d’agradar, crec que és incorrecte i perillós, aquest equiparament entre els creixements d’aigua i d’energia que, si el deixem passar sense més, ens podria anar conduint a concebre i valorar els dos recursos de forma idèntica. No hi ha alternativa al recurs aigua. En canvi, és del tot evident encara que complicat (sobretot pel que suposaria de canvi de models de vida) que podríem viure, com a humanitat, consumint molta, però molta, menys energia.

 

Sobre la meteorologia o, més concretament, sobre el clima i el “temps meteorològic” al món

De fet el lema del dia de la meteorologia d’enguany, a banda de buscar el compromís del jovent, ens demana reflexionar sobre el clima i el temps meteorològic.

En el post de la setmana passada escrivíem justament:

“Un canvi de temperatura en la superfície de la terra d’entre 4 i 5C portaria irremissiblement, en una primera etapa relativament immediata, a canvis irregulars i variats però molt important en les meteorologies locals, tant a nivell de temperatures com de precipitacions.”

que era una frase textual d’un informe de les Acadèmies de Ciències dels EUA i de la GB sobre “Evidencies i causes del canvi climàtic.

Sense repetir-nos gaire, ambdues referències (la del dia internacional que estem comentant, i la del informe que comentàvem la setmana passada) ens demanen de fet el mateix: diferenciar molt curosament tres conceptes ben diferents (encara que estretament interrelacionats): l’escalfament global del planeta degut a les emissions antropocèntriques de CO2, el clima mundial i local, i la meteorologia local.

Tenim un molt greu fenomen global (l’escalfament de la terra) que, d’entrada, esta començant a produir canvis climàtics i meteorològics principalment a nivell local (tant al nivell de la variabilitat del temps meteorològic com a la de l’increment notable i palès de fenòmens meteorològics extrems). Durant bastants anys, aquests canvis en fenomenologies locals, són i seran fins i tot contradictoris i permetran interpretacions també contradictòries però, precisament, el que cal subratllar és que, malauradament, són causats per un mateix i ben conegut fenomen -l’escalfament global-,  sobre el qual les negociacions internacionals governamentals són, de moment, un rosari inacabable de despropòsits.  

lightbox-weather-vs-climate

Podeu trobar la imatge adjunta, i veure’n les seves  interessants animacions en el lloc web: http://www.epa.gov/climatechange/science/overview.html

Xerca; Barcelona 24 de març de 2014

“Canvi climàtic: evidències i causes” (Acadèmies nacionals de ciències dels EUA i de GB)

17 març

Una altra vegada “soroll” qüestionant el canvi climàtic

Cada vegada que comença un període significatiu que hauria de poder portar a acords internacionals sobre el tema del canvi climàtic, tornen a aparèixer noticies, opinions, “soroll” en general que qüestionen el tema i l’acaben portant, fins i tot, al terreny de la mofa.

En alguns mitjans de comunicació anglesos, de la boca d’alguns assessors de governants -australians en aquest cas-, i sempre animats per alguns think tanks escèptics, darrerament s’han pogut llegir frases com les següents:

“D’acord amb un nombre creixent de seriosos científics climàtics, els models computacionals utilitzats durant anys per predir imminents desastres són defectuosos” – Daily Mail      

“El darrer informe de l’IPCC està ple de ciència abracadabra”. “Els millors científics climàtics admeten que les prediccions sobre l’escalfament global estaven equivocades” – Telegraph

De fet aquests soroll s’ha tornat a sentir després de l’aparició de la primera part del 5è i nou Informe de Valoració (AR5) de l’IPCC, aparegut a finals de l’any passat, sobre les bases científiques del canvi climàtic. Sobre aquest important informe i sobre el mateix IPCC, em vàrem parlar fa poc en aquest mateix blog: http://wp.me/p1IaoC-el

Aquesta vegada el punt que hauria permès l’aparició de “nou soroll” ha estat el fet que les dades mesurades sobre l’augment de la temperatura mitjana a la superfície terrestre han estat menors de les que les tendències de les quals veníem semblaven augurar. Emperò, en un sentit contrari i sense estar previst, la temperatura mitjana de l’aigua dels mars i els oceans ha augmentat, amb la qual cosa, la gravetat del fenomen de l’escalfament global i del consegüent canvi climàtic, agafa dimensions potser encara més preocupants que les que ja havíem observat.

Analitzant aquestes crítiques acaba d’aparèixer un estudi ben interessant de la “New Economics Foundation” que hom pot trobar a: http://www.neweconomics.org/publications/entry/model-behaviour, i que precisament analitza, entre altres coses, l’acurat treball científic que ha vingut fent l’IPCC al llarg dels darrers 20 anys. El nombre de revisors científics, el nombre de models diferents utilitzats, la reiteració amb les previsions i prediccions fetes des de ja fa anys, no deixen lloc per l’especulació humorística.  

Però el tema és tant seriós que cal blindar-lo de tota sospita. Per això és d’agrair, i així ha estat subratllat per molt diverses fonts, que les acadèmies científiques nacionals dels EUA i de la GB hagin fent públic un informe que hom pot trobar a: http://www.nap.edu/catalog.php?record_id=18730 i que porta per títol el del post d’avui:

 

“Canvi climàtic: evidències i causes” (Acadèmies nacionals de ciències dels EUA i de la GB)

Un informe de dues de les més prestigioses institucions científiques del món és, evidentment, molt benvingut a la palestra. El paper d’aquestes institucions és precisament elevar a la categoria d’inqüestionable allò que els científics han fet evident després de nombrosos anys de treball rigorós i pacient.

En aquest sentit l’informe  esta escrit en llenguatge planer, és senzill d’entendre i inclou clares explicacions de les evidencies científiques del fenomen i, a més a més, es posiciona explícita i argumentadament en contra dels tòpics que es venen utilitzant per justificar el fet de no prendre decisions per lluitar contra el canvi climàtic i els seus efectes.  

Per exemple:

  • El fet de que la mesura directa de la concentració de CO2 a l’atmosfera hagi augmentat en un 40% des del 1800 fins el 2012, es considerat una evidencia de que el fenomen esta causat per l’activitat humana en aquest període, no poden ser atribuït a canvis naturals .
  • Essent cert que el CO2 ha estat sempre a l’atmosfera de forma natural, és evident que l’increment de concentració citada només es pot explicar per l’ús humà massiu de combustibles de fase fòsil.
  • La tendència menys acusada en l’augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, d’acord amb el darrer informe de l’IPCC, no és cap evidencia de que l’escalfament global no estigui tenint lloc. Malgrat la velocitat d’increment més baixa, esta fora de tot dubte que els 2000s han estat més calents que els 1990s i que els fenòmens de canvi climàtic són i han estat sempre d’escala de temps llarga.
  • Les mesures directes des de satèl·lits, des dels 70s, mostren que la variació neta en les emissions energètiques solars, no poden ser les responsables de l’escalfament global  del nostre planeta. Les correlacions entre les dues variacions no poden explicar l’escalfament global del nostre planeta.
  • Un canvi de temperatura en la superfície de la terra d’entre 4 i 5C portaria irremissiblement, en una primera etapa relativament immediata, a canvis irregulars i variats però molt important en les meteorologies locals, tant a nivell de temperatures com de precipitacions.

Ho sabíem, però es bo tenir i recordar sovint aquestes afirmacions i les fonts de les quals provenen, per tal de que el “soroll” que només es justifica per defensar interessos econòmics a curt termini, no afebleixi la lluita per, definitivament, canviar el nostre rumb de vida a la terra.

cover

Xerca;  Barcelona, 17 de març de 2014

Les primeres previsions econòmiques per al 2014 segueixen sent, globalment, dolentes

10 març

No és que m’agradi trobar cada setmana un títol que ens recordi que anem malament. Del que es tracta és d’intentar seguir analitzant la realitat el més correctament possible. I cada nou informe global ens continua portant a les mateixes conclusions. No vol ser el tema d’avui, però la tesi -el problema greu seria- que no estiguéssim en un període econòmic contra cíclic llarg, sinó que, com apunta Immanuel Wallerstein, aquest contra cicle ja no fos un període sinó una època. Queda pendent parlar-ne.

 

L’Informe anual de UN DESA (Departament d’Afers Econòmics i Socials de les NNUU) sobre la situació i les perspectives de l’economia mundial per al 2014   

Aprofito la circumstància per cridar l’atenció sobre aquest departament de les NNUU. En unes NNUU a les que gairebé els hi esta prohibit parlar d’economia, comerç i finances, doncs els mateixos estats membres  tracten aquest temes en altres organitzacions internacionals  (les IBW, la OMC, ..), la Secretaria General esta organitzada en departaments (de vegades divisions; en definitiva una mena de ministeris) presidits -cadascun d’ells- per un sots secretari general de l’organització que, lògicament, ha anomenat el SG de les NNUU. Doncs potser per la prohibició real esmentada, la Secretaria General de les NNUU té en aquest departament un dels seus centres de recopilació d’informació, de producció de coneixement i de generació d’activitat més potents del món.

Dins dels informes anuals que no falten mai a la cita, acaba de sortir fa unes poques setmanes el de la “Situació i perspectives de l’economia mundial per al 2014” que hom pot trobar (gairebé sempre -actualment- amb accés lliure) a:

http://www.un.org/en/development/desa/policy/wesp/index.shtml 

Després d’un any 2013 on l’economia mundial hauria crescut un 2,1% (continuant la tendència a la baixa dels anys anteriors) la tendència seria ara cap a un creixement del 3% en el 2014! Darrera d’aquesta tendència agregada cal tenir en compte però que, mentre que en els darrers anys, el manteniment del creixement ha estat gairebé en mans exclusives de les economies emergents (del BRICS principalment), ara aquestes economies estarien en tendència de reducció de les seves taxes de creixement que, en el 2014, s’hauria de veure compensat, per garantir les previsions, per unes esperades millores en les economies dels països rics. 

Emperò els riscos són molt i molt complexes d’avaluar quant, sobretot, als seus impactes. Els països rics, començant pels EUA, disminuiran l’aportació de liquidés pública als mercats i les conseqüències d’aquestes polítiques no són encara deterministes. No esta gens clar que l’economia estigui prou en marxa com perquè sense estímuls públics pugui continuar una remuntada creixent per ella mateixa. D’altra banda, i com efecte de la política anterior, els països emergents han començat a notar davallades importants en les inversions estrangeres directes (IED) i, per tant, veiem espurnes de problemes monetaris en alguns d’ells i ningú es capaç de predir, amb fiabilitat, quins efectes tindrà tot això, al llarg de l’any, sobre el creixement final d’aquests països.

En qualsevol cas però, l’alerta principal de l’informe es segueix situant en el tant elevat atur que tenim al món!

 

L’informe anual de l’OIT sobre les “Tendències Globals d’Ocupació 2014”

Efectivament, i de forma molt detallada, així ho corrobora l’altre informe anual que tampoc falla mai a la cita. En aquest cas el de l’agència de les NNUU dedicada al món del treball: la Organització Internacional del Treball, OIT, en el seu informe sobre les “Tendències Globals d’Ocupació 2014” que hom pot trobar també a:

http://www.ilo.org/global/research/global-reports/global-employment-trends/2014/WCMS_234107/lang–en/index.htm

L’any 2013 el nombre de persones aturades en el món s’haurà apropat als 202 milions (5 milions més que l’any anterior 2012; un 1,4% més d’atur al món). Si hom té en compte que la força de treball mundial haurà augmentat en uns 47 milions  -un 1,01%-, hom conclou que la destrucció de llocs de treball creix bastant més ràpidament que l’augment de la força de treball. Horrorós! I després llegirem que, a partir de segons quins tants per cents de creixement de l’economia, es crea ja ocupació. Com a mínim a nivell mundial actualment això no es pas així.

De fet, segons la OIT, el 2013 el dèficit haurà augmentat fins als 62 milions d’ocupació, inclosos 32 milions més de persones que buscaven feina i 7 milions de persones que ja l’han deixat de buscar.

I, a aquest ritme, la OIT preveu que per al 2018 arribarem a l’escandalosa xifra de 215 milions d’aturats al món.

Però tal com ja s’ha remarcat, la tendència més dura de digerir i que ens torna a fer pensar en elements sistèmics més que conjunturals, és la de que la creació neta de llocs de treball al món esta agafant una tendència decreixent molt preocupant. Haurem de tornar doncs a Wallerstein. De moment ens quedem amb la figura de l’informe que il·lustra aquesta tant negativa tendència: la creació neta de llocs de treballs, després de la crisis, segueix una tendència creixent en augment! 

jobs gap

Xerca; Barcelona, 10 de març de 2013

%d bloggers like this: