Tag Archives: R2P

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

Síria, Iraq, … i la ONU? (…o, millor, un Parlament Mundial?) – Acte 22O

18 oct.

Context: “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”

Aquest proper dimecres 22 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc un acte al Patí Llimona (Carrer del Regomir 3) de Barcelona, organitzat per l'”associació projecte Governament Democràtic Mundial -apGDM” (http://apgdm.org).

És/serà un acte en el context de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” (http://www.worldparliamentnow.org/) que se celebra internacionalment del 17 al 24 d’Octubre!  L’apGDM és la organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial que, actualment, i entre altres grans activitats, impulsa (i nosaltres amb ells), i sempre internacionalment, la “Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU”! Aquesta assemblea hauria de ser, entre altres coses, el pas provisional possibilista que acabés generant el naixement d’un veritable parlament mundial.

Els lemes de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” són: “Que el poble decideixi. Necessitem democràcia sense fronteres. Hem de construir la democràcia global. Necessitem un parlament mundial!”. Nosaltres creiem que, efectivament, encara que a tots plegat ens pugi sonar d’entrada molt llunyà i celestial, cal tornar a caure radicalment del cavall per veure-hi clar; en aquest cas del cavall dels estats amb unes fronteres merament nominals que ja no reals; i que de la mateixa manera que ni la pobresa, ni les emissions de diòxid de carboni, ni el terrorisme, ni l’ebola, ni ….saben de cap frontera i són realitats globals -ben globals-, llavors, cal construir un sistema de presa decisions i d’acció política democràtica governamental que funcioni i respongui a l’escala global i doni respostes als problemes – els fonamentals que té plantejats la humanitat actualment- de nivell global. Per això parlem, es parla, de democràcia global. Però l’instrument clau d’una democràcia és un parlament al qual els ciutadans (tots els ciutadans i ciutadanes del món) que l’escullin puguin cedir democràticament la sobirania i la legitimitat necessària per prendre decisions. I per això, el que necessitem ja és un Parlament Mundial que sigui/estigui realment en el nucli d’un nou sistema d’institucions democràtiques globals a l’alçada de les realitats i dels reptes del segle XXI.

 

La xerrada col·loqui “Síria, Iraq, …i la ONU?” amb l’Antoni Segura i el Pere Vilanova  

L’acte del 22 d’octubre a Barcelona serà una xerrada col·loqui oberta a tothom que contarà amb una moderadora i uns ponents d’excepció. La Lourdes Beneria, professora emèrita d’economia i gènere de la Cornell University dels EUA i membre de l’apGDM, que actuarà de moderadora; i com a ponents l’Antoni Segura, Catedràtic de la Universitat de Barcelona especialitat precisament, entre altres temes, en la “Geopolítica del món arabislàmic” i el Pere Vilanova, també Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis internacionals, pau i seguretat internacional, orient mitjà i Àsia central.

Amb aquests ponents i amb el títol que hem donat a la xerrada esta clar que el gran tema de reflexió i debat serà la greu situació que es viu a Síria i a Iraq (però dins dels punts suspensius també hi podem posar, per exemple, Ucraïna i els països europeus i asiàtics fronterers amb Rússia i ex membres de la Unió Soviètica). Més vells o més nous, formen part d’una extensió molt preocupant de conflictes bèl·lics en el món; sobretot en unes determinades zones geopolítiques molt complexes i inestables, ja des de fa bastant temps. Els ponents ens ajudaran a entendre millor els perquès i les casuístiques principals d’aquests conflictes. Però també a respondre’ns les preguntes que tots tenim sobre la/les respostes internacionals a aquestes greus problemàtiques. Per què el Consell de Seguretat de les NNUU resta paralitzat davant d’aquests conflictes, com si en fossin o aliens o del tot impotents? Cóm hauria d’afrontar el món, ja a la segona dècada del segle XXI, aquests conflictes? Com els podria, sobretot, prevenir i, en cas extrem, com els podria aturar el més ràpidament possible i amb el mínim de costos en vides humanes?

De tot això, i ben segur que de molts més elements, es parlarà a l’acte del dimecres 22 al Patí Llimona!

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 1a part      

No pas amb cap intenció de condicionar o pre-configurar l’acte, m’ha semblat interessant, per a mi mateix i, per tant, potser també ho pugui ser per algun lector, plantejar algunes consideracions i reflexions dels aspectes més institucionals i jurídics -dret internacional- (a nivell de les organitzacions internacionals) que, a la meva manera de veure, estant al voltant dels temes que es tractaran a l’acte.

 

– Pau i seguretat internacional.-

Tots sabem que, després de la 2a guerra mundial, es constitueixen les NNUU i dins d’elles el Consell de Seguretat; de fet aquest és l’únic òrgan de les NNUU que es pot dir que és un òrgan de govern internacional amb poders clars, reals i molt importants. I, principalment, amb la responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. La Carta de les NNUU (que signen tots els estats membres) li atorga tots aquests poders i l’hi dibuixa detalladament com els pot/ha d’exercir.

El Consell de Seguretat és però, també, l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial i per això, en aquells moments -però desgraciadament encara avui- té cinc membres permanents amb dret a vet. EUA, Rússia, Xina, França i Anglaterra. Aquest fet ha anat no evolucionat amb paral·lel a la història i, en canvi, ha anat transformat el Consell, a la pràctica, en un òrgan que, en la majoria d’ocasions, queda bloquejat per algun vet o altre, i no pot, per tant, actuar d’acord amb les seves responsabilitats.

En qualsevol cas, el que teòricament hauria de fer sempre el Consell de Seguretat és actuar quan es fa palès que hi ha algun conflicte que posa en perill la seguretat internacional. I, en aquest context, en cap altra cas!

 

– Responsabilitat de Protegir – R2P (del seu nom en anglès).-

L’any 2005 una Cimera de NNUU impulsada pel llavors SG Kofi Annan va aprovar que les NNUU tenien també, a partir d’aquell moment, la responsabilitat de protegir a aquells sectors de la població del món que fossin víctimes de genocidis i/o crims de lesa humanitat. Aquest va ser un pas que tothom va viure en el context de la incapacitat (en aquell cas es podria dir que per manca d’atribucions) de NNUU d’actuar davant del genocidi de Rwanda.

L’aprovació i l’auto atorgació d’aquesta responsabilitat és, a parer del qui escriu, una de les passes més importants (en relació als paradigmes polítiques que defineixen les NNUU; sobretot en relació al paradigma de la sobirania inviolable dels estats davant de les pròpies NNUU) que s’han donat en un camí de reforma progressista de les NNUU. La R2P permet i obliga a les NNUU a intervenir dins d’àmbits que fins llavors es podien considerar de sobirania il·limitada si, per exemple, els governants d’un país -per molt “sobirà que sigui”- actuen sobre una part de la seva població cometen sobre ella crims execrables com els citats.

Només hi ha dos grans problemes al voltant de l’aplicabilitat d’aquest concepte. El primer és que pels tempos d’unes NNUU com les que tenim, s’han de donar moltes passes encara per tal que realment NNUU sigui operativa, des de tots els punts de vista, quan hagi d’actuar per protegir. El segon és que, com a mínim entretant, la presa de decisions sobre actuar per protegir s’ha traslladat al Consell de Seguretat. I el Consell de Seguretat no ha canviat ni una coma de la seva manera de fer i actuar encara que, ara, la problemàtica a considerar pugui ser molt diferent al que pot ser un conflicte que amenaça la seguretat internacional. Inclòs el dret de vet que, més incomprensiblement que mai en aquests temes de R2P, no té cap senti de cap mena que es pugui aplicar; però que ja ha sigut així en els primers compassos de, precisament, el tema de Síria (d’això ja se’n parlarà, a ben segur, el 22O al Patí Llimona).

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 2a part 

En aquesta segona part de les meves reflexions d’avui faré només un repàs molt breu i esquemàtic dels darrers conflictes bèl·lics internacionals (post caiguda del mur de Berlin i de la Unió Soviètica) i de com se’ls ha anat qualificant per diversos experts -amb els quals coincideixo personalment-, precisament, pel comportament del Consell de Seguretat i/o de la comunitat internacional davant d’ells:

-1a Guerra del Golf (1990): com a resposta a la invasió de Kuwait per part d’Iraq; amb el vist i plau del consell de seguretat que el va considerar una amenaça a la pau i seguretat internacional. Legal i podríem dir que legítim!

-Rwanda (1990-92; 1994-96): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P!

-Iugoslàvia (1999): intervenció de l’OTAN, en contra del parer del Consell de Seguretat (pel vet de Rússia). Hi ha qui -o com  a mínim jo i perdoni el lector la gosadia- l’ha qualificat de, per tant, il·legal però legítima!

 -Iraq (2003): intervenció dels EUA, Anglaterra i Espanya per la teòrica amenaça a la seguretat internacional de les “armes de destrucció massiva” que tindria l’Iraq. Qualificada gairebé per tothom, actualment, com a il·legal (ni tan sols es va presentar una proposta formal al Consell de Seguretat que autoritzes la intervenció) i il·legítima (pel gran engany amb que es va voler justificar). No a la guerra!

 -Darfur (2003): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P. Cal fer constar però, en aquest cas, l’oposició de la Unió Africana que Xina va elevar a la categoria de vet en el Consell de Seguretat!

 -Líbia (2011): la primera i única vegada en que el Consell de Seguretat autoritza la intervenció per donar compliment a la Responsabilitat de Protegir que té les NNUU; les formes en que s’intervé són criticades per alguns membres del Consell de Seguretat per haver anat més enllà del que s’havia aprovat. Qualificable com de legal i legítima, encara que necessàriament millorable.

El dimecres 22O, com a mínim un servidor, preguntarà als ponents sobre aquestes reflexions i, sobretot, els hi preguntarà com qualificarien ells, en una línia comparativa semblant a la seguida aquí o en una línia comparativa pròpia seva, els conflictes actuals de Síria, Iraq, Ucraïna, etc.

 

iraq...

 

Xerca; 18 d’octubre de 2014

Síria posa en evidència totes les grans contradiccions i incapacitats de l’actual sistema internacional

2 set.

Segur que molts de nosaltres comencem el nou curs pendents i donant voltes al conjunt  tant complex d’interrogants que el conflicte de Síria ens planteja; tant al nivell de posicionar-nos-hi personalment (si cadascú de nosaltres fos responsable de  prendre la decisió: intervindríem o no?; crec que és una auto interpel·lació que cal fer-se per analitzar millor els motius i els papers dels diferents actors internacionals en el conflicte) com, sobretot, al nivell d’entendre com i perquè és possible, encara, arribar, en aquests començaments del segle XXI, a una situació tan complicada, desastrosa, inconcebible i intolerable a ulls de, molt probablement, la immensa majoria de la població mundial.

Cada vegada és més difícil, d’altra banda, trobar respostes a aquestes preguntes que molta gent ens fem, tot intentant respondre-hi des de les diferents posicions i perspectives amb les quals hom es pot plantejar analitzar el tema en qüestió. Però, està clar, que no podem ni hem de renunciar en cap cas a fer-ho.

Personalment, per fer-ho, crec que en aquest tema el pas a pas “històric” és el prisma que (quina descomposició de “la llum”) millor pot permetre una anàlisi mínimament rigorosa, en uns moments en que el conflicte  ja esta  tant i tant embolicat.

La Carta de les NNUU i les intervencions militars segons el dret internacional que emana d’ella (fins l’any 2005)

La Carta és ben detallista pel que fa aquest tema. Només el Consell de Seguretat, CS, de les NNUU pot autoritzar una intervenció militar (abans ha d’haver pres tota una sèrie de mesures preliminars de condemna, de sancions, etc., esgotades les quals es pot entrar en la valoració i, si s’escau, decisió de la intervenció militar), i només ho pot fer (si només tenim en compte la carta; en el següent apartat veurem que això si que ha evolucionat i canviat durant l’any 2005) davant de conflictes o situacions que posin en perill la pau i la seguretat internacional (concepte que, evidentment, pot tenir, a més a més, totes les subjectivitats que vulguem).  És a dir, un conflicte de caràcter intern en un país membre de les NNUU, no serà mai considerat (a no sé que es donin altres circumstàncies que el projectin a nivell internacional i que a ulls del CS esdevingui una amenaça a la seguretat i pau internacional), un conflicte sobre el qual la comunitat internacional de les NNUU hi pot o hi hagi d’intervenir.  Insisteixo però que això era així fins l’any 2005 i torno a remetrem en aquest punt al següent apartat d’aquest text.

Quan la guerra d’Irak, i en la mesura que l’argument de la possible tinència d’armes de destrucció massiva per part del règim de Husein no va ser considerat com una amenaça provada (ni la tinència ni l’amenaça) a la pau i la seguretat internacional, el CS mai va aprovar la intervenció i varen ser el “desgraciat” trio de les Açores (EUA, Anglaterra i Espanya) qui va decidir i executar una intervenció unilateral  i, per tant, ben il·legal des d’un punt de vista del dret internacional i explicitat clarament així pel llavors SG de les NNUU: Kofi Annan.

No és un tema de debat subjectiu menor que, i encara que bastant ben vist en general per allò que anomenen l’opinió política mundial -com a mínim jo així ho vaig viure i sentir-, la intervenció dels EUA al capdavant de la OTAN en el conflicte de l’ex Iugoslàvia, va tenir, de fet, el mateix  nivell -amb diferències qualitatives importants que també veurem en el proper apartat- d’il·legalitat internacional.

La pròpia Secretària d’Estat dels EUA, Madeleine Albright, va definir la intervenció com: “il·legal, però legítima”.

I moltes coses semblen indicar que podríem estar a punt, en el cas de Síria, d’una repetició bastant semblant d’aquestes dues realitats històriques, en aquest cas, molt més semblant a la darrera de l’ex Iugoslàvia.

La Responsabilitat de Protegir (RdeP) per part de les NNUU, des del 2005

La incapacitat del sistema internacional de donar resposta a un conflicte com el de l’ex Iugoslàvia però, sobretot diria jo, la gran frustració amb que es va viure dins de les NNUU la inacció total davant del genocidi de Rwanda -al començament de la darrera dècada del segle passat-, són els gèrmens d’uns dels canvis més profunds (per diverses raons) del dret internacional post 2a guerra mundial, amb l’aprovació de la responsabilitat per part del sistema de les NNUU d’actuar davant de determinats conflictes interns. Citant-me  a mi mateix, en aquest mateix blog, en un post (http://wp.me/p1IaoC-6C) del 10 de desembre del 2011,

La Responsabilitat de Protegir, RdeP-R2P  (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels  tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, La Cimera del Mil·lenni de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici) i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els de  genocidis, crims de lesa humanitat, etc. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat. Per primera vegada es defineix un àmbit en el qual l’estat deixa de tenir una sobirania absoluta.”

Líbia 2011: la única experiència d’aplicació de la RdeP per part del Consell de Seguretat de les NNUU

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar a la Cimera del Mil·lenni de NNUU el 2005, i amb els corresponents desenvolupaments normatius a punt, el CS de les NNUU va actuar, per primera i única vegada fins ara a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Efectivament, per primera i de moment única vegada, doncs, es va actuat per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat i sense que el conflicte estigues posant “en perill”, en canvi, la pau i la seguretat internacional.

El cas de Líbia podria ser considerat un exemple de bones pràctiques en tot el que fa referència a arribar a una resolució final que decidia i autoritzava una determinada intervenció militar per aturar les atrocitats del règim de Gadafi sobre la pròpia població del seu país. Efectivament, el CS de les NNUU va donar tots i cadascun dels passos previstos i requerits previs, i la resolució final comptava amb l’informe favorable de totes les parts “relacionades amb el conflicte”: la Cort Penal Internacional, la Lliga d’Estats Àrabs i la Unió d’Estats Africans.

Amb alguna abstenció (inclosa la de Rússia i la Xina -però que, sàviament, no significava l’ús del seu dret de vet dins del CS-) la històrica resolució d’intervenció va ser aprovada.

De la polèmica aplicació de la resolució del CS en el cas de Líbia a la “reaparició”, en el context del marc de la RdeP, del dret de vet en el CS de les NNUU davant del cas de Síria

Sense entrar en detalls que tampoc són els fonamentals, tots recordem que la intervenció militar aprovada pel CS en el cas de Líbia, pretenia, per tal d’aturar el genocidi,  garantir que el règim de Gadafi no pogués utilitzar la seva capacitat militar aèria en contra de la seva pròpia ciutadania en rebel·lió contra aquell règim. A banda de que les fronteres d’aplicació d’aquestes mesures sempre són molt difuses , és evident, que en el cas de Líbia les forces, principalment de l’OTAN, que hi van intervenir van anar molt més enllà del que autoritzava, des d’un punt de vista militar, la lletra menuda de la resolució del CS de les NNUU.

Aquest fet va provocar reiterades protestes i malestar sobretot a Rússia i Xina, que ja eren els països més reticents a haver arribat fins on s’havia arribat.

Error estratègic “d’occident”? Prioritzant acabar el conflicte respecte a atendre la lletra menuda de la resolució -que potser també hagués acabat amb el conflicte, però amb molt més temps i patiment-, nous arguments per a  Rússia i la Xina per oposar-se a aquestes intervencions en nom de la RdeP? En qualsevol cas, si la gestió diplomàtica del conflicte jo diria que fou exemplar, la gestió executiva fou probablement bastant errònia.

Error que va servir en bandeja a Rússia i a Xina la utilització del seu dret a vet quan en el començament del conflicte Sirià, molt semblant al del Líbia, el CS de les NNUU va intentar de totes les maneres arribar a un consens i possibilitat d’actuació també molt semblant al de Líbia.

Cap analista podria deixar de dir aquí que la situació geopolítica i el paper de Síria respecte al de Líbia, són molt més complexos i delicats al vell mig de l’orient mitjà i de l’Àsia Occidental.

L’intent, no reeixit, de no poder utilitzar el dret de vet quan es tracti de conflictes de RdeP

Tema poc conegut i en canvi de gran substància política.  Un grup de 5 països va intentar, durant el període dels inicis del conflicte de Síria, que l’AG de les NNUU aprovés una resolució que no permetés l’ús del dret de vet en el Consell de Seguretat quan es tractés d’un tema que no amenaçava la pau i seguretat internacional, sinó a la població d’un país que era sotmesa a crims de lesa humanitat per les seves pròpies autoritats, és a dir, respecte a un tema de RdeP. La proposta té un gran sentit comú polític . Deixa el dret de vet per a les circumstàncies i situacions històriques pel  que es va preveure, però ens el trèiem de sobre, com a mínim ja, per conflictes que res tenen que veure amb aquelles situacions (i ni ara ni aquí pretenc pas entrar en el tema del dret de vet en el CS de les NNUU ).

Curiosament o no, aquí, tots els cinc països amb dret de vet al CS de Seguretat de les NNUU van realitzar una pressió comuna i ingent en contra d’aquesta resolució que, a la fi, fou retirada pels seus propis promotors. Desgraciadament  doncs, cap dels cinc països amb dret de vet en el CS de les NNUU sembla capaç de posar els interessos de la humanitat per sobre dels seus propis privilegis polítics derivats de la seva “victòria” a la 2a guerra mundial.

La utilització d’armes químiques de destrucció massiva en el conflicte de Síria…tot torna a portar, en aquest cas, a l’aplicació de la RdeP

Si tot ja anava molt malament i el conflicte de Síria ha evolucionat en una guerra civil total (i, a més a més, on es dirimeixen interessos estratègics dels  diferents actors del sempre feble status quo actual en tota la zona de l’orient mitjà), Síria i el seu règim, utilitzen (tot i que probablement mai hi hagin proves cent per cent concloents de la seva responsabilitat) armes químiques.

No és podia posar més llenya al foc . El 29 d’abril del 1997 va entrar en vigor la Convenció de les NNUU que prohibeix la producció, emmagatzematge i utilització d’armes químiques . L’han signat, fins al Juny del 2013, 189 països. Només no han fet: Angola, Myanmar, Egipte, Israel, Corea del Nord, Sudan del Sud i Síria! A banda de Sirià, dels 7 països que no l’han signat, altres dos són de la zona del conflicte que estem considerant.

Però a més a més amb un gravant molt important:  Síria, que tal com hem fet notar, no ha signat ni ratificat la corresponent convenció, des del punt de vista del dret internacional, és un “Tercer Estat” d’aquesta convenció que segons la Convenció de Viena del Dret dels Tractats, no li crea ni obligacions ni drets. En aquests sentit, doncs, i pel que fa a aquesta utilització d’armes químiques, el dret internacional poca cosa hi té a dir. La sobirania dels estats tornà a prevaldre aquí sobre principis humans fonamentals que, sense cap mena de dubte, n’haurien d’esta clarament per sobre i que, de fet, la mateixa evolució del dret internacional així ho va fent (però molt lentament)!

La Convenció fa referència, com és normal, a les sancions que es podran aplicar per l’incompliment de la Convenció. Però acaba dient que ens els casos d’especial gravetat els òrgans propis de la convenció podran portar el tema al Consell de Seguretat de les NNUU com a mesura més important. I tot i així, no esta clar, pel que ja hem dit, que Síria pugui ser portada al Consell de Seguretat per violació d’un tractat que no ha signat.

Per tant estem on estàvem i sense masses possibilitats de sortir de l’embolcallament. De tota manera, i segons la nostra opinió, des del punt de vista, com a mínim, de l’esperit del dret internacional, ara s’haurien de presentar al CS de les NNUU les proves que demostrin qui és el responsable de la utilització que s’ha fet d’aquestes armes químiques.

Tot i sabent que, encara que ara es demostres al CS la utilització per part del règim  Sirià d’armes químiques, és més que dubtós que això pugui, en el marc del dret internacional, canviar de direcció la situació política actual excepte, una vegada més, si la utilització d’aquestes armes contra la pròpia població Siriana no sigui considerada, que sens dubte ho hauria de ser, com un dels crims que obliga a NNUU a protegir a aquesta població i això fes canviar la posició que han mantingut, fins ara, Rússia i Xina sobre el tema dins del CS de les NNUU. D’aquí, una altra vegada, la gran importància del tema de la RdeP.

A mena de resum: contradiccions anacròniques

Un conflicte com el Sirià és irresoluble per vies internacionals legals mentre:

a) Els estats siguin sobirans (amb una sobirania absoluta que impedeix “la intromissió” internacional en els seus afers interns) segons la Carta de les NNUU i on, per tant, fins i tot una Convenció signada per la pràctica totalitat dels estats del món no obliga als pocs que no l’hagin signada!

b) La RdeP no esdevengui una normativa d’imperiós compliment per part de la comunitat internacional i, en el context actual, no es pugui utilitzar “en contra d’ella” el dret de vet en el Consell de Seguretat de les NNUU. Nous temps, noves realitats, nous problemes, nou dret internacional.

sunitas

Xerca; 2 de setembre 2013

De Líbia a Síria amb l’anacrònic veto per entremig; i d’una ocasió “històrica” per començar-hi a acabar

21 maig

Qui no s’ha preguntat durant les darreres setmanes (mesos ja) perquè a Líbia si i, en canvi, a Síria no!

Segur, i tothom hi ha pensat també, que hi ha moltes realitats geopolític estratègiques que poden explicar els fons de la diferència. Però, en qualsevol cas, el mecanisme que ha conduït a un tracte ben diferent d’unes situacions molt semblants ha estat, una vegada més, l’anacrònic us del veto per part d’alguns membres permanents (P5: EUA, França, Anglaterra, Rússia i Xina) del Consell de Seguretat de les NNUU. L’han utilitzat per Síria i no han varen fer per Líbia.

Com comentava en aquest mateix blog en un post (http://wp.me/p1IaoC-6C) del 10 de desembre passat:

La Responsabilitat de Protegir, RdP-R2P  (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans.- Moguts pels  tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, La Cimera del Mil·lenni de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”. La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici) i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats (genocidis, crims de lesa humanitat, etc.). Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P.- D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar a la Cimera del Mil·lenni de NNUU el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

I de la mateixa manera que en aquell post no vaig entrar en tots els aspectes relacionats amb aquestes realitats que són polèmics i sobre els que cal anar treballant molt per evitar arbitrarietats, mals usos d’una magnífica eina política i posteriors derives aprofitades en l’aplicació de les intervencions autoritzades, tampoc ho faré avui entrant en les singularitats i particularitats de tot el referent al cas de Síria; em cenyiré, d’acord amb el títol del post, al mecanisme que ha impedit el mateix tracte que a Líbia i, sobretot, a una iniciativa dins de les pròpies NNUU que ha intentat que aquesta diferència de tracte, per raó d’un mecanisme anacrònic, no es pogués tornar a repetir.

La proposta de resolució de l’AG de les NNUU sobre la no utilització del veto en crims compresos dins del concepte de RdeP

Durant aquests mesos d’abril i maig, cinc petits països (que com tants de nosaltres tampoc han entès per que a Líbia si i a Síria no, i també han estat capaços de sintetitzar la clau de la diferència en el mecanisme del veto dins del consell de seguretat) han liderat un procés que, en una perspectiva àmplia de millora de diferents aspectes del funcionament i l’eficàcia del Consell de Seguretat, acabava proposant textualment, entre altres coses,:

“refraining from use a veto  to block Council action aimed at preventing or ending genocide, war crimes and crimes against humanity” …  és a dir, la proposició demana que els països permanents del Consell de Seguretat  s’abstinguin d’utilitzar el veto en votacions referents als aspectes relacionats amb tot el tema de la RdeP!

Els cinc països són Costa Rica, Jordània, Liechtenstein, Singapur i Suïssa! I se’ls ha conegut com el S5! La votació d’aquesta proposta de resolució s’havia de realitzar el passat 16 de maig però, finalment, aquests països la van retirar.

En la intervenció del govern de Suïssa explicant en nom del S5 el perquè retiraven la proposta de resolució, s’hi poden veure reflectides totes les misèries que poden arribar a fer aquells que s’aferren a poders anacrònics a qualsevol preu i encara que sigui sense cap argument sòlid per fer-ho. La intervenció Suïssa destil.la una certa desesperança, s’interroga sobre els perquès de la quantitat i intensitat ingent de pressions que han rebut del P5 per tal que retiressin la proposta i, tot lamentant-ho, i reiterant una i una altra banda els arguments de fons, ben en positiu, de la seva proposta, fan una crida als estat membres a reprendre el tema d’aquí uns mesos. Una altra oportunitat “històrica” perduda, com a mínim de moment!

El nus gordià dels arguments polítics a favor de la proposta

Si hom vol contemplar el tema del veto en una perspectiva històrica “comprensiva”, ha de recordar que el Consell de Seguretat (quan a membres, permanències, vetos i a atribucions segons la Carta de les NNUU) és el resultat principal de l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial. Ells s’atorgaran el màxim poder de decisió sobre els temes de pau i seguretat internacionals, s’imposaran els uns als altres l’acord de tots ells per valorar i, si de cas, actuar davant d’amenaces de la pau i la seguretat internacionals i així continuem funcionant 65 anys després. La visió “comprensiva” de l’existència d’aquests membres permanents i del veto, s’acabaria però, com a mínim, quan no estigués en joc la pau i la seguretat internacional i el Consell fos crida’t a atendre altres temes importants.

Quan esta en joc la vida de persones per raons de genocidi i crims de lesa humanitat i, per tant, cal protegir aquestes persones, el paper de NNUU, des del 2005, és encoratjar i ajudar als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU, a través, fonamentalment, del Consell de Seguretat.

I és en aquest context de la RdeP on tot allò “que pot explicar històricament la permanència i el veto dins del Consell de Seguretat en pro de la seguretat internacional” es transforma en un sense sentit i on, en canvi, la proposta de resolució del S5 adquireix una saviesa que, el fet de que el P5 no hagi estat capaç d’entendre-la i assumir-la, fa mal al cor i a la ment de tot ser humà de bona voluntat.

Suports; i el paper del Moviment Federalista Mundial (*)

En aquests processos en el si de les NNUU, hi juguen moltes forces i molts actors. En aquest cas no puc ni vull deixar de posar de manifest que el Moviment Federalista Mundial, MFM-WFM, amb les coalicions de la societat civil per al Tribunal Penal Internacional i per a la Responsabilitat de Protegir al capdavant, han fet tot el possible per donar suport i estendre el consens entre els estats sobre la proposta.

La resolució navegava per rius i vents molt propicis i cada dia sumava noves adhesions. Però llavors, els poderosos P5 van utilitzar el purisme que tant els caracteritza quan va a favor d’ells, i van demanar una tractament del tema dins de l’AG que impliqués que la resolució s’havia d’aprovar per una majoria de 2/3. El S5 va desenvolupar tota una bateria d’arguments (incontestables des del meu punt de vista i que no comento avui per no allargar-me més) que justament posava les coses on eren i no al extrem que les pretenia posar el P5; i ha estat tot l’enrariment final del tema en el si de les NNUU que, com a mínim i de moment -i cal desitjar i mobilitzar-se perquè un tema oportú i necessari no quedi definitivament mort- ha aplaçat la votació.

Per la democràcia global

En uns moments de la història en que tant important és prendre decisions, la lluita exitosa perquè això es faci -a més a més i també- cada vegada més democràticament: és imprescindible de fer-la i de guanyar-la.

Ja que avui hem parlat de vetos sense sentit se’m fa difícil no mencionar que, en el sistema d’organitzacions multilaterals, hi ha de fet altres vetos no tant reconeguts ni criticats però tant nefastos com el que avui hem contemplat. Així per exemple, la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic, en aquest cas perquè no té aprovat l’article del seu reglament de funcionament que hauria de regular com es prenen les decisions en el si de la Convenció, obliga a funcionar actualment de tal manera que tot s’ha d’aprovar per consens de totes les parts; és a dir, totes les parts tenen opció de veto! I l’exerceixen sovint!

És imprescindible doncs, en tots aquests sentits, aprofundir les lluites per la democràcia global a tots els nivells de les organitzacions internacionals.

Xerca; 21 de maig de 2012   

(*) Des de pocs mesos tenim a Catalunya una Organització Catalana Associada, OCA, al Moviment Federalista Mundial (www.apgdm.org)

Dia dels drets humans 2011: any en que per primera vegada NNUU ha assumit, a Líbia, la Responsabilitat de Protegir, R2P

10 des.

El 10 de desembre de 1948 l’AG de las NNUU aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans (que podríem anomenar individuals). El 1996 s’aprovava el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (que podríem anomenar col·lectius). El conjunt sol anomenar-se la “Carta Internacional dels drets humans”

Menys jurista que qualsevol altre cosa, he estat conscient en els darrers anys i per diverses circumstàncies, que unes declaracions que a mi em semblaven més un marc de valors morals que es pretenien universals i, per tant, comuns de la humanitat, fossin de fet la base i a l’hora l’element vertebral fonamental del Dret Internacional del Drets Humans. 

L’existència del “dret” en si mateixa ens ajuda poc si no es produeixi el seu desenvolupament normatiu i codificador i, sobretot, si, finalment, no hi ha els organismes que vetllin per la seva salvaguarda i als quals hom pugui adreçar-se en cas de vulneració dels drets; és a dir, sinó hi ha un sistema de Justícia Internacional o, millor, Universal.

Aquesta primera dècada acabada del nou segle, ha estat extremadament prolífica en avenços en aquesta direcció. I sempre amb la recança de la meva usual no expertesa, m’agradaria fer-me’n ressò en l’aniversari d’avui; en un any, el 2011, en el qual, justament, s’han produït nous fruits en aquesta direcció que, fins fa molt poc temps, eren inimaginables i que, a la meva manera de veure, han estat molt positius (com sempre també amb molts malgrat…).

El Tribunal Penal Internacional

Després dels terribles genocidis a Rwanda (a la foto adjunta)  i a l’antiga Iugoslàvia, la ciutat de Roma va viure, l’any 1998, una Conferencia Diplomàtica de plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre’ establiment d’ una Cort Penal Internacional. Va quedar establerta a l’acta final d’aquella conferència i va entrar en vigor l’any 2002. Es tracta doncs del primer organisme judicial internacional de caràcter permanent encarregat de perseguir y condemnar els crims més greus, comesos per individus, en contra del Dret  Internacional. Estem parlant de genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra, etc.

No cal doncs insistir que, d’acord amb la primera part d’aquest text, es un pas gegantí, sobre la importància del qual encara no tenim, molt probablement, prou perspectiva històrica.

La Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels mateixos tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, l’AG de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici)  i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P

(Nota prèvia: Per què si a Líbia i, ara, no a Síria? L’actuació militar que es va emprendre és la que autoritzava el Consell de Seguretat o es va depassar en molt? El Consell de Seguretat té legitimitat? Els resultats de l’actuació, amb els assassinats finals dels líders Gadafistes, la qüestionen en si mateixa?  Aquestes i altres preguntes ben importants no són l’objecte d’aquest post. Hom admet que las possibles respostes a aquestes preguntes, i a moltes altres relacionades, enfosqueixen molt els possibles aspectes positius que l’autor si que contemplarà del tema. Emperò, l’autor considera que els aspectes positius tenen i s’han d’analitzar amb llum pròpia.)

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat  per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

Hi ha un parell d’aspectes que cal ressaltar que són algunes de les condicions necessàries prèvies perquè el Consell de Seguretat pugui decidir actuar com ho ha fet en el cas de Líbia. Els actors polítics regionals han d’avalar i, per tant, estar d’acord en la gravetat de la situació interna i, per tant, en la necessitat d’intervenir-hi (tant la Unió Africana com la Lliga d’Estat Àrabs així ho van fer en el cas de Líbia). El TPI ha de fer el mateix i, està clar, també ho va fer en aquest cas!

Aquest darrer aspecte no és menor en cap sentit: tinguis en compte, per exemple, que els EUA són el principal  “enèmic polític” del TPI.

Un fil de llum (en mig de tanta foscor) en el dia dels drets humans 2011

Malgrat tots els malgrat (com m’agrada dir, per què és ben cert, sempre) aquesta via tant lenta dels drets humans, del dret internacional dels drets humans i, a la fi, de la justícia internacional (millor universal) es potser la que ha donat al món resultats més positius durant aquesta primera dècada del segle XXI.

Ens imaginem que podria passar si algun dia són reconeguts i jurídicament normativitzats drets humans al desenvolupament, a la pau, etc. i, llavors, es normativitza la Responsabilitat de Protegir-los.

En Carlos Villán, des de Luarca (Astúries) així ho promou pel que fa al dret a la pau i, d’ell vaig aprendre i entendre (no sé si més o menys correctament) moltes de les coses que avui he aprofitar per escriure aquestes ratlles. 

 http://www.ugr.es/~revpaz/documentacion/rpc_n1_2008_doc1.pdf   

Xerca, 10 de desembre 2011 

%d bloggers like this: