Tag Archives: TPI

De Líbia a Síria amb l’anacrònic veto per entremig; i d’una ocasió “històrica” per començar-hi a acabar

21 maig

Qui no s’ha preguntat durant les darreres setmanes (mesos ja) perquè a Líbia si i, en canvi, a Síria no!

Segur, i tothom hi ha pensat també, que hi ha moltes realitats geopolític estratègiques que poden explicar els fons de la diferència. Però, en qualsevol cas, el mecanisme que ha conduït a un tracte ben diferent d’unes situacions molt semblants ha estat, una vegada més, l’anacrònic us del veto per part d’alguns membres permanents (P5: EUA, França, Anglaterra, Rússia i Xina) del Consell de Seguretat de les NNUU. L’han utilitzat per Síria i no han varen fer per Líbia.

Com comentava en aquest mateix blog en un post (http://wp.me/p1IaoC-6C) del 10 de desembre passat:

La Responsabilitat de Protegir, RdP-R2P  (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans.- Moguts pels  tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, La Cimera del Mil·lenni de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”. La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici) i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats (genocidis, crims de lesa humanitat, etc.). Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P.- D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar a la Cimera del Mil·lenni de NNUU el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

I de la mateixa manera que en aquell post no vaig entrar en tots els aspectes relacionats amb aquestes realitats que són polèmics i sobre els que cal anar treballant molt per evitar arbitrarietats, mals usos d’una magnífica eina política i posteriors derives aprofitades en l’aplicació de les intervencions autoritzades, tampoc ho faré avui entrant en les singularitats i particularitats de tot el referent al cas de Síria; em cenyiré, d’acord amb el títol del post, al mecanisme que ha impedit el mateix tracte que a Líbia i, sobretot, a una iniciativa dins de les pròpies NNUU que ha intentat que aquesta diferència de tracte, per raó d’un mecanisme anacrònic, no es pogués tornar a repetir.

La proposta de resolució de l’AG de les NNUU sobre la no utilització del veto en crims compresos dins del concepte de RdeP

Durant aquests mesos d’abril i maig, cinc petits països (que com tants de nosaltres tampoc han entès per que a Líbia si i a Síria no, i també han estat capaços de sintetitzar la clau de la diferència en el mecanisme del veto dins del consell de seguretat) han liderat un procés que, en una perspectiva àmplia de millora de diferents aspectes del funcionament i l’eficàcia del Consell de Seguretat, acabava proposant textualment, entre altres coses,:

“refraining from use a veto  to block Council action aimed at preventing or ending genocide, war crimes and crimes against humanity” …  és a dir, la proposició demana que els països permanents del Consell de Seguretat  s’abstinguin d’utilitzar el veto en votacions referents als aspectes relacionats amb tot el tema de la RdeP!

Els cinc països són Costa Rica, Jordània, Liechtenstein, Singapur i Suïssa! I se’ls ha conegut com el S5! La votació d’aquesta proposta de resolució s’havia de realitzar el passat 16 de maig però, finalment, aquests països la van retirar.

En la intervenció del govern de Suïssa explicant en nom del S5 el perquè retiraven la proposta de resolució, s’hi poden veure reflectides totes les misèries que poden arribar a fer aquells que s’aferren a poders anacrònics a qualsevol preu i encara que sigui sense cap argument sòlid per fer-ho. La intervenció Suïssa destil.la una certa desesperança, s’interroga sobre els perquès de la quantitat i intensitat ingent de pressions que han rebut del P5 per tal que retiressin la proposta i, tot lamentant-ho, i reiterant una i una altra banda els arguments de fons, ben en positiu, de la seva proposta, fan una crida als estat membres a reprendre el tema d’aquí uns mesos. Una altra oportunitat “històrica” perduda, com a mínim de moment!

El nus gordià dels arguments polítics a favor de la proposta

Si hom vol contemplar el tema del veto en una perspectiva històrica “comprensiva”, ha de recordar que el Consell de Seguretat (quan a membres, permanències, vetos i a atribucions segons la Carta de les NNUU) és el resultat principal de l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial. Ells s’atorgaran el màxim poder de decisió sobre els temes de pau i seguretat internacionals, s’imposaran els uns als altres l’acord de tots ells per valorar i, si de cas, actuar davant d’amenaces de la pau i la seguretat internacionals i així continuem funcionant 65 anys després. La visió “comprensiva” de l’existència d’aquests membres permanents i del veto, s’acabaria però, com a mínim, quan no estigués en joc la pau i la seguretat internacional i el Consell fos crida’t a atendre altres temes importants.

Quan esta en joc la vida de persones per raons de genocidi i crims de lesa humanitat i, per tant, cal protegir aquestes persones, el paper de NNUU, des del 2005, és encoratjar i ajudar als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU, a través, fonamentalment, del Consell de Seguretat.

I és en aquest context de la RdeP on tot allò “que pot explicar històricament la permanència i el veto dins del Consell de Seguretat en pro de la seguretat internacional” es transforma en un sense sentit i on, en canvi, la proposta de resolució del S5 adquireix una saviesa que, el fet de que el P5 no hagi estat capaç d’entendre-la i assumir-la, fa mal al cor i a la ment de tot ser humà de bona voluntat.

Suports; i el paper del Moviment Federalista Mundial (*)

En aquests processos en el si de les NNUU, hi juguen moltes forces i molts actors. En aquest cas no puc ni vull deixar de posar de manifest que el Moviment Federalista Mundial, MFM-WFM, amb les coalicions de la societat civil per al Tribunal Penal Internacional i per a la Responsabilitat de Protegir al capdavant, han fet tot el possible per donar suport i estendre el consens entre els estats sobre la proposta.

La resolució navegava per rius i vents molt propicis i cada dia sumava noves adhesions. Però llavors, els poderosos P5 van utilitzar el purisme que tant els caracteritza quan va a favor d’ells, i van demanar una tractament del tema dins de l’AG que impliqués que la resolució s’havia d’aprovar per una majoria de 2/3. El S5 va desenvolupar tota una bateria d’arguments (incontestables des del meu punt de vista i que no comento avui per no allargar-me més) que justament posava les coses on eren i no al extrem que les pretenia posar el P5; i ha estat tot l’enrariment final del tema en el si de les NNUU que, com a mínim i de moment -i cal desitjar i mobilitzar-se perquè un tema oportú i necessari no quedi definitivament mort- ha aplaçat la votació.

Per la democràcia global

En uns moments de la història en que tant important és prendre decisions, la lluita exitosa perquè això es faci -a més a més i també- cada vegada més democràticament: és imprescindible de fer-la i de guanyar-la.

Ja que avui hem parlat de vetos sense sentit se’m fa difícil no mencionar que, en el sistema d’organitzacions multilaterals, hi ha de fet altres vetos no tant reconeguts ni criticats però tant nefastos com el que avui hem contemplat. Així per exemple, la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic, en aquest cas perquè no té aprovat l’article del seu reglament de funcionament que hauria de regular com es prenen les decisions en el si de la Convenció, obliga a funcionar actualment de tal manera que tot s’ha d’aprovar per consens de totes les parts; és a dir, totes les parts tenen opció de veto! I l’exerceixen sovint!

És imprescindible doncs, en tots aquests sentits, aprofundir les lluites per la democràcia global a tots els nivells de les organitzacions internacionals.

Xerca; 21 de maig de 2012   

(*) Des de pocs mesos tenim a Catalunya una Organització Catalana Associada, OCA, al Moviment Federalista Mundial (www.apgdm.org)

Dia dels drets humans 2011: any en que per primera vegada NNUU ha assumit, a Líbia, la Responsabilitat de Protegir, R2P

10 des.

El 10 de desembre de 1948 l’AG de las NNUU aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans (que podríem anomenar individuals). El 1996 s’aprovava el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (que podríem anomenar col·lectius). El conjunt sol anomenar-se la “Carta Internacional dels drets humans”

Menys jurista que qualsevol altre cosa, he estat conscient en els darrers anys i per diverses circumstàncies, que unes declaracions que a mi em semblaven més un marc de valors morals que es pretenien universals i, per tant, comuns de la humanitat, fossin de fet la base i a l’hora l’element vertebral fonamental del Dret Internacional del Drets Humans. 

L’existència del “dret” en si mateixa ens ajuda poc si no es produeixi el seu desenvolupament normatiu i codificador i, sobretot, si, finalment, no hi ha els organismes que vetllin per la seva salvaguarda i als quals hom pugui adreçar-se en cas de vulneració dels drets; és a dir, sinó hi ha un sistema de Justícia Internacional o, millor, Universal.

Aquesta primera dècada acabada del nou segle, ha estat extremadament prolífica en avenços en aquesta direcció. I sempre amb la recança de la meva usual no expertesa, m’agradaria fer-me’n ressò en l’aniversari d’avui; en un any, el 2011, en el qual, justament, s’han produït nous fruits en aquesta direcció que, fins fa molt poc temps, eren inimaginables i que, a la meva manera de veure, han estat molt positius (com sempre també amb molts malgrat…).

El Tribunal Penal Internacional

Després dels terribles genocidis a Rwanda (a la foto adjunta)  i a l’antiga Iugoslàvia, la ciutat de Roma va viure, l’any 1998, una Conferencia Diplomàtica de plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre’ establiment d’ una Cort Penal Internacional. Va quedar establerta a l’acta final d’aquella conferència i va entrar en vigor l’any 2002. Es tracta doncs del primer organisme judicial internacional de caràcter permanent encarregat de perseguir y condemnar els crims més greus, comesos per individus, en contra del Dret  Internacional. Estem parlant de genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra, etc.

No cal doncs insistir que, d’acord amb la primera part d’aquest text, es un pas gegantí, sobre la importància del qual encara no tenim, molt probablement, prou perspectiva històrica.

La Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels mateixos tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, l’AG de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici)  i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P

(Nota prèvia: Per què si a Líbia i, ara, no a Síria? L’actuació militar que es va emprendre és la que autoritzava el Consell de Seguretat o es va depassar en molt? El Consell de Seguretat té legitimitat? Els resultats de l’actuació, amb els assassinats finals dels líders Gadafistes, la qüestionen en si mateixa?  Aquestes i altres preguntes ben importants no són l’objecte d’aquest post. Hom admet que las possibles respostes a aquestes preguntes, i a moltes altres relacionades, enfosqueixen molt els possibles aspectes positius que l’autor si que contemplarà del tema. Emperò, l’autor considera que els aspectes positius tenen i s’han d’analitzar amb llum pròpia.)

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat  per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

Hi ha un parell d’aspectes que cal ressaltar que són algunes de les condicions necessàries prèvies perquè el Consell de Seguretat pugui decidir actuar com ho ha fet en el cas de Líbia. Els actors polítics regionals han d’avalar i, per tant, estar d’acord en la gravetat de la situació interna i, per tant, en la necessitat d’intervenir-hi (tant la Unió Africana com la Lliga d’Estat Àrabs així ho van fer en el cas de Líbia). El TPI ha de fer el mateix i, està clar, també ho va fer en aquest cas!

Aquest darrer aspecte no és menor en cap sentit: tinguis en compte, per exemple, que els EUA són el principal  “enèmic polític” del TPI.

Un fil de llum (en mig de tanta foscor) en el dia dels drets humans 2011

Malgrat tots els malgrat (com m’agrada dir, per què és ben cert, sempre) aquesta via tant lenta dels drets humans, del dret internacional dels drets humans i, a la fi, de la justícia internacional (millor universal) es potser la que ha donat al món resultats més positius durant aquesta primera dècada del segle XXI.

Ens imaginem que podria passar si algun dia són reconeguts i jurídicament normativitzats drets humans al desenvolupament, a la pau, etc. i, llavors, es normativitza la Responsabilitat de Protegir-los.

En Carlos Villán, des de Luarca (Astúries) així ho promou pel que fa al dret a la pau i, d’ell vaig aprendre i entendre (no sé si més o menys correctament) moltes de les coses que avui he aprofitar per escriure aquestes ratlles. 

 http://www.ugr.es/~revpaz/documentacion/rpc_n1_2008_doc1.pdf   

Xerca, 10 de desembre 2011 

%d bloggers like this: