Tag Archives: Població

21, 22 i 23 de març: dies internacionals dels boscos, de l’aigua i de la meteorologia

24 març

Feia un cert temps que no revisava tendències d’alguns dels temes dels quals la setmana que acabem de passar n’ha celebrat els corresponents dies internacionals.

Sobre el 21 de març com a dia internacional dels boscos podeu trobar la informació a:

http://www.un.org/en/events/forestsday/

Sobre el 22 de març com a dia internacional de l’aigua podeu trobar la informació a:

http://www.un.org/en/events/waterday/

amb el lema particular l’any 2014: “aigua i energia”

Sobre el 23 de març com a dia internacional de la meteorologia podeu trobar la informació a:

http://www.wmo.int/worldmetday/index_en.html

amb el lema particular l’any 2014: “temps i clima: comprometen als joves”.

                                                                …………………………

La qualificació que, personalment però també molt compartidament, assumeixo com absolutament fonamental de l’època en que vivim és la d’una crisi global sense precedents històrics. Una crisi global en que s’hi concatenen i retroalimenten -lògicament però és bo observar-ho- un seguit de crisis globals en, m’atreviria a dir, gairebé tots els temes relatius a la vida en el planeta terra.

Per això avui, em que hom troba amb més facilitat, dades i reflexions sobre, concretament,  tres d’aquests temes: els boscos, l’aigua i la meteorologia  (i d’altres temes molt estretament lligats a ells), em sembla que és una bon moment per valorar alguns trets fonamentals de les respectives crisis com, a la vegada, part i indicadors de la crisi global.

 

Sobre els boscos del món 

D’acord amb dades de la FAO, actualment els boscos cobreixen 4.000 milions d’hectàrees, el 31%, de la superfície terrestre del planeta.

Emperò si ha una realitat en la que la ma de l’home ha estat especialment devastadora és en, precisament, desforestar. Es calcula que en els darrers 5.000 anys s’han perdut, acumulativament, 1.800 milions d’hectàrees de boscos. Representa, en mitjana, una pèrdua de 360.000 hectàrees de boscos a l’any.

Si ens acostem als nostres dies, es calcula que en els darrers 10 anys s’han perdut 5,2 milions d’hectàrees netes de boscos.  Això suposa una pèrdua de 520.000 hectàrees de boscos a l’any.

Em sembla una dada realment escandalosa. Malgrat que l’informe de la FAO ens diu que aquesta velocitat de desforestació ha baixat respecte a la que teníem en el període abans de l’any 1950, no deixa de dir-nos que, actualment, estem desforestant a una velocitat superior a la mitjana d’alguns mil·lennis precedents.

I llavors és sobretot escandalosa, perquè quan es tracten, per exemple, els temes del canvi climàtic (que segueixo més d’a prop) no es deixa de parlar de reforestació (en aquest cas valorant el paper d’absorció de CO2 que juguen els boscos). Alguns programes específics desenvolupats en el si de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic són, precisament, els relatius a la reforestació. Fins i tot, un dels anomenats “mecanismes nets -no ve al cas ara entrar en detalls sobre això-” que permeten a un país desenvolupat restar, políticament, del seu nivell d’emissions les “absorcions” associades a la inversió en projectes de reforestació. Valguem Déu”: per cada projecte lligat a aquest concepte, se’n deuen desenvolupar desenes, més o menys “amagadament”, de desforestació.

Sobre l’aigua al món

El dia de l’aigua d’aquest 2014 porta com a lema: “Aigua i energia”. I en el context d’aquest blog m’agradaria subratllar i criticar, precisament, un dels missatges corresponents:

“Els subministraments són limitats i la demanda va en augment .- La demanda d’aigua dolça i energia seguirà augmentant significativament en les pròximes dècades. Aquest augment ens portarà grans desafiaments i tensions relacionades amb aquests recursos en gairebé totes les regions, especialment en les en desenvolupament i en les economies emergents.”

Fa temps que ho sabem i, pel que fa a l’aigua (un recurs renovable però finit), és la tendència de creixement més lògica que podem tenir. L’aigua és el recurs més vital per a la vida humana (directament i per a la seva alimentació). Si la població humana, des de l’any 1950, s’ha ja pràcticament triplicat i s’acabarà quadruplicant cap allà el 2050, la necessitat creixent d’aigua per a la nostra vida i per a la nostra suficiència alimentària és inqüestionable.

Emperò no m’acaba d’agradar, crec que és incorrecte i perillós, aquest equiparament entre els creixements d’aigua i d’energia que, si el deixem passar sense més, ens podria anar conduint a concebre i valorar els dos recursos de forma idèntica. No hi ha alternativa al recurs aigua. En canvi, és del tot evident encara que complicat (sobretot pel que suposaria de canvi de models de vida) que podríem viure, com a humanitat, consumint molta, però molta, menys energia.

 

Sobre la meteorologia o, més concretament, sobre el clima i el “temps meteorològic” al món

De fet el lema del dia de la meteorologia d’enguany, a banda de buscar el compromís del jovent, ens demana reflexionar sobre el clima i el temps meteorològic.

En el post de la setmana passada escrivíem justament:

“Un canvi de temperatura en la superfície de la terra d’entre 4 i 5C portaria irremissiblement, en una primera etapa relativament immediata, a canvis irregulars i variats però molt important en les meteorologies locals, tant a nivell de temperatures com de precipitacions.”

que era una frase textual d’un informe de les Acadèmies de Ciències dels EUA i de la GB sobre “Evidencies i causes del canvi climàtic.

Sense repetir-nos gaire, ambdues referències (la del dia internacional que estem comentant, i la del informe que comentàvem la setmana passada) ens demanen de fet el mateix: diferenciar molt curosament tres conceptes ben diferents (encara que estretament interrelacionats): l’escalfament global del planeta degut a les emissions antropocèntriques de CO2, el clima mundial i local, i la meteorologia local.

Tenim un molt greu fenomen global (l’escalfament de la terra) que, d’entrada, esta començant a produir canvis climàtics i meteorològics principalment a nivell local (tant al nivell de la variabilitat del temps meteorològic com a la de l’increment notable i palès de fenòmens meteorològics extrems). Durant bastants anys, aquests canvis en fenomenologies locals, són i seran fins i tot contradictoris i permetran interpretacions també contradictòries però, precisament, el que cal subratllar és que, malauradament, són causats per un mateix i ben conegut fenomen -l’escalfament global-,  sobre el qual les negociacions internacionals governamentals són, de moment, un rosari inacabable de despropòsits.  

lightbox-weather-vs-climate

Podeu trobar la imatge adjunta, i veure’n les seves  interessants animacions en el lloc web: http://www.epa.gov/climatechange/science/overview.html

Xerca; Barcelona 24 de març de 2014

Ai l’FMI (Fons Monetari Internacional): La iniquitat és dolenta pel creixement econòmic!

3 març

Fa dies que no ens acostem a un dels “palaus d’hivern” del capitalisme  del segle XX i XXI! (L’altra “palau d’hivern” son tots els organismes al voltant del Banc Internacional de Pagaments a Basilea).

Però hi ha moments en que et demanen a crits a que parlis d’ells!

 

La crisi i la iniquitat

Estem en uns moments en els quals els estats del món (i les seves organitzacions financeres -principalment el FMI-) comencen a parlar, amb la boca petita però sense reprimir-se gaire, de que ja hem tocat a fons en la crisi financera i econòmica més important que mai hagi viscut el capitalisme  mundial, i que no només veiem ja la llum al final del túnel, sinó que fins i tot aquesta llum ja ens comença a il·luminar una nova fase de “capitalisme triomfant”.

Emperò, tant uns com els altres han d’anar molt en compte perquè la gent al món -de formes molt diverses- ha sofert i continua sofrint molt com a resultat de la crisis i, per tant, a tothom li costa molt empassar-se la nova “bona nova”.

A banda de si estem o no sortint realment de la crisi, si que hi ha una realitat indubtable per a tothom (que absolutament ningú nega en aquests moments) que és que un dels seus efectes més importants i estesos arreu del planeta és el gran augment de la iniquitat! Ho hem llegit moltes vegades dit de molt diverses maneres però, en definitiva, el que ha passat és que ha augmentat encara molt més que abans de la crisis (en que ja era així -cal no oblidar-ho) que, cada vegada, hi ha menys rics però que són molt més rics i que cada vegada hi ha més pobres però que són molt més pobres i que, en general, les classes mitjanes s’han empetitit i han anat i estant anant molt més cap a engruixir les classes pobres. 

Tothom ho denuncia, tothom diu que això és insostenible (socialment i moralment parlant en aquest cas), però és una realitat tant clara i manifesta que comencem a tenir molta literatura sobre el tema en moltes diferents direccions.

Què m’ha cridat l’atenció com per escriure avui aquest post? Doncs un recent document de discussió del staff intern del FMI que, perquè hagi tingut més impacte de lo normal, ha estat explícitament autoritzat a ser públic per Olivier Blanchart, l’economista en cap del FMI. El paper el podeu trobar a:

http://www.imf.org/external/pubs/ft/sdn/2014/sdn1402.pdf

i porta per títol: “Redistribució, iniquitat i creixement”!

 

De com la iniquitat passa a ser “dolenta” quan es pot considerar que és dolenta pel creixement econòmic

Perdoneu l’animadversió (potser massa subjectiva) que li tinc a aquesta organització de Breton Woods, però és que hi ha vegades en que arriben a extrems que resultem realment “endimoniats”.

Amb dates de molts països a la mà, i comparant etapes temporals on es donaven, respecte ara, situacions diferents, el paper acaba, en definitiva, afirmant, entrelligades, les següents conclusions:

  1. L’elevada iniquitat sembla disminuir el creixement econòmic!
  2. Disminuir la iniquitat és bo pel creixement econòmic!
  3. Redistribuir la riquesa, principalment mitjançant impostos, és bo pel creixement econòmic!
  4. Redistribuir la riquesa té un efecte estadístic negatiu insignificant sobre el creixement econòmic!

Valguem Déu, no és que la iniquitat sigui moral i èticament inacceptable per una espècie com la humana; és que resulta que com que la iniquitat és dolenta pel creixement econòmic (ep, això si que és important!) potser si que caldrà començar a lluitar-hi en contra, fins i tot amb polítiques impositives, perquè des del santa santoro del capitalisme neoliberal mundial, el FMI, han arribat a la conclusió que això serà bo pel seu tant estimat capitalisme.

El paper en qüestió analitza també la relació entre impostos i llocs de treball. El que ja he dit sobre la iniquitat, encara portem més temps dient-ho pels llocs de treball al món. Un altre gran i inacceptable resultat de la crisi és la pèrdua de tants i tants llocs de treball al món; qüestió que, evidentment, esta directament relacionada amb l’increment de la iniquitat!

Doncs bé, a les conclusions anteriors, l’informe hi acaba afegint les següents:

  1. Contradir la ben acceptada ortodòxia econòmica que afirma que els impostos són assassins de llocs de treball
  2. I, en general, que les polítiques de redistribució no tenen impacte negatiu sobre l’economia i que, al contrari, quan els beneficis són més equitativament distribuïts, llavors l’economia creix més ràpidament i els cicles de creixement són més llargs!

 

Reflexions finals

Es pot dir que tot esta dit! No deu ser dolent (en termes polítics) però és èticament imperdonable que el FMI trobi ara que per tornar i continuar creixent econòmicament potser haurem de fer alguna cosa amb la iniquitat al món. I que per aquest motiu – el creixement econòmic – si que cal fer-hi alguna cosa amb la iniquitat!

Però escrivint aquest post d’avui m’ha vingut a la memòria la figura de la portada de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de les NNUU per al Desenvolupament) de l’any 1992, que va posar “números” i “imatge” al tema de la iniquitat al món i que, crec, és una de les figures d’informes de les NNUU que més vegades, més sovint i a més llocs he vist publicada. És, em diríem ara, una icona de la lluita per un món millor. La podeu trobar a:  

http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr1992

Una figura més recent, donant una imatge diferent (però equivalent) i uns números actualitzats el 2013 és la següent:

Fig_1_Global_wealth_pyramid

Aquesta piràmide global de la riquesa la podeu trobar a:

http://www.step.org/global-wealth-report

I la taula comparativa, d’aquestes dues referències, que teniu a continuació, ens obliga a acabar clamant al cel i a la terra per un món que evoluciona tant desastrosament!

taula inequitat

 

Xerca; 3 de març 2014

“Quan es parla de fam l’únic nombre acceptable és zero!” Població, alimentació, fam, pobresa, …

15 oct.

Com cada any, el 16 i el 17 d’octubre són, respectivament, els dies internacionals de les NNUU per a l’alimentació i l’eradicació de la pobresa!

Recordo, i hi faig una mirada, que l’any passat per aquestes dates ja vaig fer un post sobre el tema. Hom es pregunta: aquest any també? què puc comentar de diferent? …?

Doncs si, aquesta any també! De fet, si miro enrere, no en fa d’anys que parlo d’aquest tema…no n’hi ha de gent que any rere any, fins i tot dia rere dia, i afortunadament, parlen d’aquest tema i hi actuen…

Com s’ha dit des de la FAO, amb motiu de la presentació del corresponent informe anual sobre “la inseguretat alimentària”, “QUAN ES PARLA DE FAM L’ÚNIC NOMBRE ACCEPTABLE ÉS ZERO!” Per tant, amb més o menys contradiccions, amb més o menys ànims, amb més o menys lucidesa, no podem deixar pas de parlar d’aquests temes. Fins i tot amb el risc de repetir-nos i de no ser capaços de dir-hi res massa nou, n’hem de seguir parlant fins que, final i definitivament, no calgui parlar-ne perquè s’han eradicat.

Sobre la fam i la pobresa al món

La FAO ha canviat de director general; actualment és el Sr. José Graziano da Silva, brasiler. Aquests canvis, no sempre però de vegades si, es noten. En aquest cas, hi ha, per exemple, discontinuïtats no petites entre les dates sobre nombre de persones crònicament desnodrides en el món, que s’han justificat per variacions introduïdes recentment per la mateixa FAO en la manera de comptabilitzar la fam al món. Hem perdut continuïtat en les dades i, en general, el discurs de la FAO és més optimista.

La gran alerta de l’any 2009, en ple desencadenament de les crisis financeres i econòmiques globals, de que durant el 2010, i per diferents factors, arribaríem als 1.000 milions de persones crònicament desnodrides, ha passat, el 2011, a la quantitat de 870 milions de persones, dada que lliga més amb l’històric de dades sobre el tema que es donaven al llarg de la passada dècada. Sens diu també, que d’aquestes persones, 16 milions ho són en els països desenvolupats. I, per tant, que en els països en desenvolupament hi tenim un 15% de la població en condicions de desnutrició crònica.

Repetint les paraules que ja he citat del propi director de la FAO: “QUAN ES PARLA DE FAM L’ÚNIC NOMBRE ACCEPTABLE ÉS ZERO!”, amb les noves dades, i mira’t a nivell global, tenim la següent visualització del problema: a la humanitat, una de cada vuit persones -un de cada vuit de nosaltres- està crònicament desnodrida. Crònicament desnodrida vol dir, a la fi, pràcticament del tot hipotecada en relació a poder desenvolupar-se normalment, amb totes les seves capacitats potencials, com a ser humà.

I hom es pregunta, llavors, i quanta gent passa gana al món actualment, encara que no arribi a la desnutrició crònica? Probablement, més o menys la mateixa que viu en condicions de pobresa econòmica que, actualment, hom considera que està a prop del 50% de la humanitat! Podeu veure-ho en el post de l’any passat:  http://wp.me/p1IaoC-4o

I esta clar, ara que aquesta gana relacionada amb la pobresa econòmica, torna a arribar a les cases del món desenvolupat i que, des dels països en desenvolupament, sens diu que els impactes de la crisis del “nord ric” del món es comencen a notar, en serio i en molt, en el “sud pobre”, m’haig de preguntar, inevitablement, sobre el que hauré d’escriure l’any vinent per aquestes dates. …i m’esgarrifo!

Sobre l’alimentació mundial

Darrera de la fam al món, i com a factor conductor principal, hi ha sens dubte el tema de l’alimentació mundial.

Hem dono compte que he escrit poc, encara, sobre aquest tema en aquest blog. I avui em sembla que no hi haig d’entrar a fons, per no concentrar l’atenció en un dels subjectes del post, sinó més aviat en la relació entre ells, i deixar per un altre dia el desenvolupament més aprofundit del tema de l’alimentació. Però si que crec, en canvi, que serà bo enumerar els elements fonamentals de l’anomenada “crisis alimentària mundial”.

Precisament estem en un any, el 2012, que juntament amb el 2009 (la “crisi financera global” una i altra vegada), s’ha parlat molt d’aquest tema. De fet a la seva reunió d’enguany, fins i tot el G20 hi va dedicar una atenció especial (la qual cosa no permet concloure que això hagi servit per res). Els motius fonamentals han estat dos: a) l’augment de preus dels productes alimentaris a nivell mundial; b) anys de produccions força dolentes en l’agricultura mundial. És obvi que aquest dos temes i, a més a més, actuant conjuntament, posen la problemàtica alimentària en un primer pla d’actualitat.

Però en aquest cas no és l’actualitat el que voldria subratllar sinó els aspectes de fons que expliquen que aquestes actualitats hagin estat tant subratllades i seguides.

Fa molt de temps que la pregunta clau sobre la seguretat alimentària mundial es resolt sense masses més matisos com un problema de distribució. I certament, si més no ara, ben distribuïda, la producció agrícola mundial donaria probablement per a tothom. Emperò, des del meu punt de vista, les senyals que veiem darrerament sobre el tema, ens hauríem d’alertar sobre una problemàtica més greu encara: com alimentarem a una població creixent (fonamentalment al sud del món) en una perspectiva, per exemple, 2050?

He dit que no hi entraria i acabo, per tant, citant només els següents tòpics claus sobre la discussió: a) amb pràcticament tota la terra conreable del planeta en ús, i tota la que és irrigable ja irrigada, com podrem continuar augmentant la producció agrícola mundial per abastir una població creixent?; b) si les crisis climàtiques obren, com esta passant ja, tendències importants d’ús de sòl agrícola per a agró combustibles, com evolucionarà la resposta a la pregunta anterior?; c) quins estàndards alimentaris universals acabarem considerant com a òptims i/o possibles, tenint en compte que quan l’alimentació és de base animal, l’eficiència global de l’agricultura per a l’alimentació humana disminueix molt? ; d) no serà, tot plegat, un dels temes en els quals estem arribant a límits d’escassetat per creixement de la demanda (cosa que explicaria que els mercats financers s’hi interessin com a “nova” possibilitat de benefici especulatiu sobre els preus del futur)?       

Sobre la població mundial

Ara fa més o menys un any, la població mundial arribava als 7.000 milions. També en vaig parlar.  Avui, un any després, podríem fer notar que actualment ja devem ser uns 7070 milions, doncs la població humana al món segueix creixent encara a l’1% anual.

A començaments d’aquest mes s’ha sabut que NNUU convoca pel 2014, 20 anys després de la Conferència del Caire sobre Població, una revisió dels resultats del pla d’acció que s’hi va aprovar. Hi ha hagut una afirmació taxativa i realment incomprensible. En relació a un dels objectius fonamentals d’aquell pla d’acció: “accés a serveis de salut reproductiva i sexual, inclosos el de planificació familiar”, el que s’ha aconseguit en general és tant poc, i amb tants entrebancs, que hi ha qui es pregunta, ben indignadament,: cóm és possible que encara hàgim de debatre sobre aquest tema?

En la terminologia que sovint utilitzo de les “crisis globals”: si hi ha una crisis global que ni tan sols té agenda real d’acció per afrontar-la, aquesta és la del creixement de la població mundial. Creixement que no sabem, hores d’ara, ni si és possible atendre alimentàriament parlant, amb les lligadures agrícoles de les quals hem parlat. 

…una i una altra vegada, doncs, els límits dels creixements ho són, entre altres, de la pròpia població i de la seva alimentació! …i mentre tant hi pot haver més fam i més pobresa!

Xerca; 15 d’octubre de 2012

31-10-11: Ja som 7.000 milions de ser humans!

31 oct.

En el post del 5 d’Octubre ja vaig anticipar i comentar el tema

http://wp.me/p1IaoC-3s

que, de fet, és “la” noticia d’avui 31/10/11, allà les 18:45 de la tarda (hora de Barcelona), segons

http://www.worldometers.info/

un interessant “Projecte d’estadístiques en temps real”.

Com ja vaig argumentar jo el considero, probablement, el tema dels temes del segle XXI; si hom vol pensar-hi una estona, veure’n perquès, tendències, perspectives, etc. li recomano que jugui una estona al lloc:

http://7billionactions.org/data

I si vol un informe aprofundit, les NNUU han aprofitat per treure el seu informe anual “Sobre l’Estat de la Població Mundial 2011” que el podeu trobar a:

http://www.unfpa.org/swp/

Jo aprofitaré l’avinentesa per realitzar alguns comentaris més sobre el tema; crec que mai hi pensem prou. En alguns casos, trobareu les dades que es comenten que en el post de dades que precedeix, avui, aquest post.

El creixement de la població

Actualment la població mundial creix amb un taxa (que ve minvant) del 1%; però clar, és un taxa que s’aplica a un “capital -nombre d’habitants-” tant gran que, enguany, haurà sumat una quantitat neta de al voltant de 70 milions de persones a aquesta població.

Ja vàrem comentar en el post del 5 d’octubre passat que això portarà, bastant probablement, a una població mundial relativament estabilitzada (en la mesura que les taxes de natalitat i mortalitat mundials s’anivellin) de 9.000 milions cap allà l’any 2050.

El fenomen de creixement de la població és un dels exemples més clars i intuïtius d’un creixement de tipus exponencial, en el que es combinen dos cicles de signe contrari: la natalitat (que fa créixer) i la mortalitat (que fa decréixer). Una diferència neta a favor de la primera (la qual cosa ve passant des de començaments del segle passat) genera una taxa neta de creixement exponencial que, com afirmava en Marcel Coderch en un relativament recent programa de TV3 (i que recomano molt especialment)

http://www.tv3.cat/videos/2775770

és, probablement, un dels tipus de creixements més mal compresos i que, per això, ens ve donant grans sorpreses!

 On creix la població mundial?

 On creix i on ha crescut durant tot el segle passat la població del món: doncs en el que anomenen “el sud” del món, el “món en desenvolupament”! Que justament és, i aquí venen els problemes fonamentals, on com a humanitat menys preparats estem per satisfer les necessitats (començant per les més bàsiques) d’una població creixent. I aquí és on tenim i tindrem el repte fonamental dels propers anys.

A més a més l’augment de la població (molt principalment al sud) ve acompanyat, també molt principalment al sud del món, per una immigració creixent del món rural al món urbà que fa que, actualment, al voltant del 50% de la població mundial visqui urbanament, i que, al llindar del 2050, més del 70% de la població humana visqui en condicions urbanes. Fenomen del que en destaca, desgraciadament, l’augment de població en els grans i “deixats de la mà de l’home” suburbis de les grans ciutats del sud del món; allà on la misèria humana arriba, segurament, als seus nivells més intolerables.

El repte: 50-50-50

En un discurs del Secretari General de NNUU situava els reptes de futur de la humanitat en la tríada: 50-50-50!

L’any 2050 haurem d’estar preparats per alimentar i satisfer (com a mínim) les necessitats bàsiques d’un 50% més de la població mundial (respecte a finals del segle passat) i, a la vegada, a reduir en un 50% les emissions mundials de CO2 (respecte al 1990).

Estem obligats a canviar radicalment de rumb

Ja sé que encara son molts els que creuen que tot això son exageracions sense fonament propis de persones pessimistes i alarmistes. Què bé que fos així! Què bé que ja a finals d’aquesta dècada, es demostrin els errors dels que, efectivament, creiem que, amb la informació i el coneixement existent ens estem abocant a un precipici i, fins i tot, que quan frenen la inèrcia ens impedeixi aturar-nos a temps.

Ara bé, ni que només fos per un principi de precaució radicat en una certa humilitat antropocèntrica, crec que ja estem més que obligats a fer un canvi de rumb radical en les actuals maneres de viure la humanitat al món.

Algunes dades sobre el tema de la població mundial

31 oct.

La població humana arribarà als 7.000milions a finals d’aquest Octubre

5 oct.

El segle passat (el segle XX) ha estat el segle d’un dels creixements exponencials més espectaculars i, des del meu punt de vista, més importants que s’hagin viscut mai en el planeta blau. Dels 1.600 milions de persones que vivien al planeta l’any 1900, hem anat passant als 2.500 l’any 1950, als 6.000 l’any 1998 (mai, fins llavors, havien viscut, sumades al llarg de la història, tantes persones en el planeta) i, ara, més o menys el dia 31 d’Octubre d’aquest 2011, arribarem als 7.000milions. Les prospeccions sobre aquest tema, que sempre es condueixen des de les NNUU, apunten actualment a que l’any 2050, arribarem molt probablement als 9.000milions.

Els comentaris sobre aquestes prospeccions, sobretot en els mitjans de comunicació, no solen tenir “desperdici” i responen, casi sempre, als perjudicis particulars del comentarista i/o als interessos que hi hagin darrera del mitja en qüestió. Que si NNUU va ser una vegada més catastrofista i es va equivocar del tot en les seves prediccions. Que si, finalment, el tema de la quantitat de població no serà mai un problema important per la humanitat. Doncs bé, NNUU no s’ha equivocat mai, encara, en aquest tema tant important! Si es consulten les diferents prediccions fetes des de començaments dels noranta fins ara (la darrera el 2010), pràcticament sempre han apuntat al mateix, que s’ha anat fent realitat una vegada rere l’altra. Vegeu el Post informatiu que acompanyarà a aquest!

Quan es parla d’aquest tema la controvèrsia està servida; diria que és gairebé inevitable, des de que en Malthus, a començaments del segle XIX, alertés de que el planeta terra no podria suportar les tendències creixents de la seva població humana. És obvi que, en el seu moment, es va equivocar plenament; no va ser capaç d’imaginar, en cap sentit, que tindria lloc la revolució científic tecnològica que conformaria, indestriablement, la revolució industrial i el que serien el final del segle XIX i el segle XX.

El tema és, ara i avui, si el malthusianisme és, però, una teoria permanentment equivocada, de la qual ni tan sols cal parlar en l’actual segle XXI. La pregunta es pot formular de moltes maneres; una d’elles: quantes persones pot suportar, sosteniblement -sense hipotecar la vida de les generacions futures-, el planeta blau? Hi ha hagut tantes i tant diferents respostes a aquesta pregunta que, al meu parer, només s’explica perquè amaguen dues coses: des de la dificultat objectiva de la resposta concreta, fins una mena de tabú que ens auto imposem perquè no ens agraden cap de les respostes que s’hi han donat. I és que aquestes respostes són, sempre, relatives. Relatives a què? Relatives a temes molt importants. Essencialment al nivell (qualitatiu i quantitatiu) de satisfacció de necessitats que vulguem preveure que ha de satisfer, i satisfarà o no, aquesta població. Les unitats de cures intensives per a transplantaments d’òrgans vitals? Les proporcionalment necessàries per a tots els 7.000milions de persones, o només per, probablement, un 10% de la població mundial que és la que té accés, de fet, a un 85% de la riquesa econòmica generada actualment al món. Qui alimentarà Xina? És una pregunta, ben sabia per cert, d’en Lester R. Brown. Un dels motius que expliquen alguns aspectes de les darreres puntes de crisis alimentàries mundials, és el fet que els canvis d’hàbits alimentaris de, per exemple, les noves “classes mitjanes” de la Xina o la Índia, que en contes de menjar cereals, començant a menjar bastanta més carn que abans (i, per tant, passen a consumir, indirectament, molt més cereals), fan, una vegada més que la resposta no pugui ser absoluta sinó relativa a decisions “polítiques” fonamentals que la humanitat hauria d’anar prenent.

És un tema que m’apassiona! Soc clarament malthusià. I no veig per enlloc la resposta a la pregunta: com alimentarem a les, ara 7.000, i d’aquí a no massa, 9.000milions de persones que aniran vivint en aquest petit planeta blau. De moment, més de 1.000milions de les actuals viuen en condicions de desnutrició greu (passen gana en serio -cada vegada que ens trobem 7 persones, hauríem de pensar que, estadísticament, una d’elles passa gana en serio)! I, personalment, no vull viure en un món en el qual ens cansem de repetir que hi ha aliments per a tots i totes, però en canvi no diem que, mentre visquem com ho fem i amb les opcions principals que venim prenent, mai els hi arribaran!

Xerca; 5 d’Octubre de 2011

%d bloggers like this: