Tag Archives: G20

Els “líders” mundials són incapaços d’anar més enllà d’una declaració merament retòrica i hipòcrita a la reunió del 2014 del G20!

17 nov.

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a Brisbane (Austràlia) la reunió anual del G20!

Qui no recorda les expectatives i l’expectació que va generar la creació del que, inicialment, havia de ser pràcticament un nou govern mundial. En canvi, llegint avui la Declaració final d’aquesta darrera reunió corresponent a l’any 2014 (7 anys després de l’esclat de la crisis financera i econòmica més important de la història del capitalisme mundial), jo diria que tenim molts més elements per patir davant de les problemàtiques mundials existents, degut, entre altres coses,  a la manifesta incapacitat del G20 de fer anàlisis i/o propostes que ens permetessin mirar endavant amb una mica més d’optimisme i credibilitat!

 

El creixement de l’economia i dels llocs de treball

Constatar que la recuperació global va a poc a poc, que persisteixen els riscos, inclosos els dels mercats financers -i incrementats per les tensions geopolítiques-, està bé perquè és veritat!; però no pot portar només com a conclusió / compromís, gairebé únic, a l’afirmació “de que estem determinats a intentar aconseguir un creixement balancejat amb creació de llocs de treball”. I quedar-se tant tranquils afegint-hi que “hem pres un ambiciós objectiu que és fer créixer l’economia mundial un 2% més, del previst -del que tothom augura-, d’aquí a l’any 2018”. I ja podem estar tranquils perquè si això és així, diuen, s’afegiran a l’economia mundial molta capacitat d’inversió i molts llocs de treball.

I pràcticament hom només pot trobar una suposada línia de treball i decisió darrera d’aquesta pretesa voluntat compromís: una inversió global per a la construcció de grans infraestructures globals. I, a partir d’aquí, el de sempre: l’anunci de creació d’una “Global Infrastructure Facility” lligada al Banc Mundial per estudiar i fer propostes sobre el tema ….i res més!

Malgrat no ser experts en temes econòmics financers, sembla que es pot afirmar amb rotunditat que no sé sap pas on va el món ni com hi va o i deixa d’anar.

 

Una economia global resilient!

La nova paraula màgica que tot ho resolt: “resiliència”, arriba a l’economia de la mà del G20. Això si que són avenços.

Ningú es continua fiant un pel del nostre sistema financer i, per tant, en contes de reformar-lo a fons (cosa que es continua dient que s’ha de fer sense més concreció i més aviat amb propostes contradictòries al suposat fi), s’acaba demanant als bancs que continuïn mantenint les seves pèrdues per tal  d’absorbir capacitat (tresoreria) per saldar als clients en cas de fallides bancaries. Com per quedar-se realment tranquils.

S’afirma que els beneficis han de taxar-se en el lloc on les activitats econòmiques els generin i el valor es creí i per tal objectiu es demana que “tothom” que esta treballant en plans per fer-ho possible ho continuï fent i es preveu que cap al 2018 puguin començar, després dels canvis legislatius necessaris, els intercanvis automàtics d’informació entre els països sobre els temes fiscals corresponents. Tot sona tant artificial i volàtil que sembla ben bé que ni tant sols allò de que canviarà tot perquè no canviï res, estigui sobre la taula futura de la política internacional.

 

Enfortiment de les institucions i els processos internacionals oberts  

De vegades hom creu que es pensen que tothom és idiota.

Insistir en que s’han de tirar endavant les reformes treballades el 2010 del FMI i del BM, quan ja vàrem comentar en el seu moment, en aquest mateix blog (http://wp.me/p1IaoC-gd), que els òrgans parlamentaris dels EUA ho van fer impossible fa uns pocs mesos,  és tant inversemblant i hipòcrita que no em puc imaginar com troben algú que els hi escrigui la declaració final.

Seguir parlant de l’enfortiment de la OMC i de l’augment i liberalització del comerç internacional, quan la majoria dels països asseguts a Brisbane estant treballant en grups separats preparant-se per competir entre ells i, a la pràctica, acabar amb lo que podia tenir de multilateral la mateixa OMC és, també, hipocresia pura i dura.

I quan aquesta setmana s’ha parlat dels grans compromisos que posaven EUA i Xina en la lluita sobre el canvi climàtic (ja en parlarem en una altra ocasió) i trobar, llavors, com a punt de la declaració final de la reunió del G20 a Austràlia la repetició textual de l’Acord de Durban del que hom esperaria que s’ha de fer a París 2015 és, gairebé, un insult als mateixos països que representen aquests líders.

 

Captura

 

Xerca; 17 de novembre de 2014

PS: Hom pot trobar la Declaració comentada a:

https://www.g20.org/sites/default/files/g20_resources/library/brisbane_g20_leaders_summit_communique.pdf

 

 

 

 

 

Els EUA el pitjor “amic” del multilateralisme; el Governament econòmic mundial paralitzat!

7 abr.

L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!

Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!

És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!

 

El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA

És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.

Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.

Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas,  posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.

 

Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial

Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.

 

El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)

Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.

Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots).  La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior  i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.

 

La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI

El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal  i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.

Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.

Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.

 

Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010

Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.

Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.

Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.

A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).

 

Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional

Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.

Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de  gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.

Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:

Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no  ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!

 

Nota final

I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!

 

ch2

 

 

Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014

 

 

L’imprescindible pas de i amb les NNUU a un Governament Democràtic Mundial

29 oct.

La setmana passada es celebrava el dia de les NNUU. No se’n parla mai massa. Diríem que ningú pot parlar ni gaire bé ni gaire malament de les NNUU i que, llavors, el silenci s’acaba fent majoritari.

Jo crec, en canvi, que se’n ha de parlar molt més i que, amb una perspectiva crítica, s’ha d’intentar elaborar propostes que permetin donar un pas clau i imprescindible: fer néixer a partir d’elles i amb elles un nou sistema  de Governament Democràtic Mundial.

El sobiranisme absolut dels estats: primer concepte a superar

Hi ha dos articles de la Carta de les NNUU que, comprensibles si hom es situa en els moments de la seva creació, actualment, davant dels desafiaments que tenim, són una llosa i un llastre sense cap sentit i que, en canvi, impedeixen, a la pràctica, decidir i actuar en tot allò que ho demana a crits.

Són els següents principis de les NNUU:

Article 2.1. L’organització es fonamenta en el principi de la igualtat sobirana de tots els seus membres.

Article 2.7. Cap disposició de la present carta no autoritzarà a les NU a intervenir en assumptes que són essencialment de  la jurisdicció interna de qualsevol  estat, ni obligarà als seus membres  a sotmetre aquests assumptes a procediments de solució conformes a la present Carta […].

Doncs bé, són aquests principis, fonamentalment, els que fan que les NNUU siguin una organització on els estats treballen conjuntament per arribar, o no, a acords internacionals (que després, i sobiranament, compliran o no, i sense que això pugui ser qüestionat per ningú) i els que fan, en canvi, que les NNUU no siguin una institució amb unes atribucions que els permetin actuar, com a tal institució, amb efectes reals sobre l’estat del món.

Són aquests principis els que han donat lloc a un dret internacional que defineix un ordenament jurídic essencialment dispositiu, amb un escassament imperatiu, i un ordenament jurídic essencialment no coercitiu i ancorat, per tant, en projectes de regulació consensuats.

Aquesta argumentació té una excepció, concebuda i inserida dins de la pròpia Carta, que és el Consell de Seguretat on podríem dir que, encara avui, els “guanyadors” de la 2a guerra mundial (EUA, Anglaterra, França, Rússia i Xina) continuen auto atorgant-se i exercint un poder important en els temes propis del Consell.

La separació política i de sobirania entre diferents organitzacions internacionals: segon concepte a superar

En un món globalitzat, interdependent, multipolar, multiactors (els estats no són ja, en molts casos, els actors polítics principals en el món), etc., el tractament dels temes de la pau i la seguretat, dels drets humans, del desenvolupament, del medi ambient, etc., d’una banda, i de l’economia, el comerç i les finances internacionals, d’altra banda, no poden resistir “sobiranies polítiques diferents” ni fer front, en el seu conjunt, als “mals públics” que provoquen els poders reals que conformen el nostre món tal com el coneixem i tenim de malament.

Així, amb unes NNUU lligades de mans i peus per equilibris consensuats impossibles entre els 193 estats membres, llavors, les Institucions de Bretton Woods, amb un poder basat en l’aliança de les principals (fins fa ben poc com a mínim) economies mundials (EUA, Japó, Alemanya, Anglaterra i França), “fan i desfan (encara que actualment potser no tant com sembla)” en l’economia mundial i han estat les responsables, precisament, de 25 anys d’una globalització econòmica neoliberal que ha portat al món, entre altres “mals públics”, l’empobriment de molts països en desenvolupament i la crisi econòmica mundial més important que s’hagi viscut, com a mínim, des de la gran depressió.  

No fora gens correcte oblidar aquí una altra organització (o conglomerat ben opac i complicat d’organitzacions) amb seu a Basilea i que respon al nom general (com a mínim com a hoste) de Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS), on els Bancs centrals principals del món ric juguen, i sobretot deixen jugar, a les finances globals. De fet, una de les organitzacions (en aquest cas gairebé no arribava a la categoria d’organització) de l’entramat era i és l’anomenat G20, del qual s’han ha fet un cert ús (finalment no reeixit) en els temps posteriors a l’esclat de l’actual crisi. Parlem-ne un moment a continuació.

El G20 com exemple del que no és ni pot ser el salt cap a un governament democràtic mundial

El pas del temps, les crisis, l’aparició de nous actors a diferent nivells (com el BRICS – Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica), etc., posen de manifest, de fet, que els conceptes que he senyalat com a conceptes a superar, de fet ja ho estan a la pràctica (o millor dit en la seva incapacitat de tenir efectes pràctics necessaris), però la voluntat i la possibilitat de fer un salt polític en positiu cap endavant segueix resistint-se molt.

La “creació” del G20 n’és un bon exemple. Ells mateixos han arribat a la conclusió que ni eren, ni serien, ni podien ser l’instrument fonamental d’un nou Governament Democràtic Mundial. S’han auto definit, finalment, com un nou fòrum (d’això si que no ens en falten!). I això ha estat així -afortunadament diria jo- perquè entre altres coses (algunes d’elles fonamentals, com seria l’auto atorgació d’aquest paper) ha funcionat sobre les mateixes bases/conceptes que acabem de criticar i que proposem superar.

Només que la decisió aprovada (a la reunió de març del 2009 del G20), però mai implementada, de tancar els paradisos fiscals del món s’hagués dut a terme, avui estaríem probablement en un estadi polític mundial, per bé o per mal, prou diferent del vigent. Però una vegada més, una cosa es escriure i aprovar un paper consensuat i l’altra és que els estats sobirans (aplicant-s’ho ells mateixos també en el context del G20) ho implementessin.

Alguns exemples importants d’alguns “mals públics” que es deriven de la no superació dels conceptes anteriors

1.En l’àmbit financer

– el no tancament dels paradisos fiscals; com que o són ells mateixos estats sobirans o part (més o menys reconeguda) d’altres estats sobirans, finalment, ningú pot aconseguir al món, actualment (no hi ha instruments polítics per fer-ho), el seu tancament

 – no regulació (incloses diverses prohibicions) de dinàmiques financeres merament especulatives, algunes d’elles més o menys supervisades pel Banc Internacional de Pagaments; d’altres, en canvi, totalment anàrquiques i basades en les actuacions -a la boira d’internet- de les companyies financeres (milers i milers d’elles) amb seu als paradisos fiscals; companyies que quedarien immediatament fiscalment controlades si es tanquessin els corresponents paradisos fiscals on neixen i es reprodueixen com a bolets . No cal ni mencionar, i no toca avui, els efectes que això tindria de recaptació fiscal a tants i tants nivells del món. 

2. En l’àmbit dels bens públics ambientals comuns

– no afrontament de la majoria de “mals públics” que afecten als bens públics ambientals comuns (l’atmosfera, els oceans, la biodiversitat, etc.)

– no acords (s’han de prendre per consens) sobre mitigació d’emissions de CO2 en el marc de la Convenció Marc de NNUU sobre el Canvi Climàtic

– no ratificacions d’acords presos a nombroses nivells d’aquest àmbit, en coherència a un dret internacional que hom (l’estat) pot o no auto assumir i auto aplicar, sense més matisos. El Protocol de Nagoya aprovat el 2010, en el marc de la Convenció sobre la Biodiversitat,  només ha estat ratificat, en aquests moments, per 6 estats 

3. En temes de pau i seguretat en el món

– l’ús del veto en el Consell de Seguretat en contra de la Responsabilitat de Protegir, RdeP, als ciutadans de Síria; responsabilitat que, des del 2005, té conferida com a obligació les NNUU i que, de fet, és probablement el pas polític més clar, en la direcció que estem proposant en aquest text, que hagi fet NNUU des de la seva pròpia creació! Es bo comentar aquí que hi va haver una iniciativa, coherent amb la lletra i l’esperit d’aquest text, que des de l’Assemblea General de les NNUU demanava als països en dret a vet en el Consell de Seguretat que no fessin us del mateix, coherentment amb la lletra i l’esperit de la Carta i del nou concepte RdeP, en temes que tinguessin que a veure justament amb RdeP; el projecte de resolució fou finalment retirat davant de les greus pressions rebudes en contra. Avui Síria viu una desastrosa guerra civil!

A mena de proposta per donar el pas clau de/amb NNUU cap a un Governament Democràtic Mundial

Es tractaria simplement (però ben revolucionàriament) d’identificar els BENS PÚBLICS COMUNS MUNDIALS DE LA HUMANiTAT A LA MARE TERRA i crear, en torn dels mateixos, un nou Consell de les NNUU que, sobre aquests bens públics comuns, pogués prendre les decisions necessàries, d’obligat compliment per a tots els estats del món, per tal de salvaguardar-los sosteniblement.

En la mesura que els bens públics comuns mundials no són un dels temes que apareix com a tal a l’actual Carta de les NNUU, aquest pas es podria donar sense modificar la Carta i, sens dubte, suposaria una veritable revolució democràtica pel bé de la humanitat i la mare terra (no cal dir que l’elecció i els acords d’aquest consell s’haurien de prendre per majories extremadament importants, per tal de garantir la legitimitat democràtica tant de les decisions com de les actuacions que sen desprenguin). 

Ja ho he dit i escrit en més d’una ocasió: no n’hi ha prou en pensar globalment i actuar localment (cosa més imprescindible  que mai en aquests moments, des del punt de vista, per exemple, dels ciutadans que vivim en el sud d’Europa); també és tan imprescindible actuar globalment! 

Xerca; 29 d’octubre de 2012

La darrera reunió del G20, altres poderosos Grups (G) i el governament mundial

7 nov.

La darrera reunió del G20 acabava el passat 4 de novembre amb, entre altres documents, el comunicat preceptiu que, textualment, finalitzava de la següent manera (excepte les del títol, les altres negretes i subratllats son meus):

Reforming global governance for the 21st century

30. We welcome the report of UK Prime Minister David Cameron on global governance. We agree that the G20 should remain an informal group. We decide to formalise the Troika. We will pursue consistent and effective engagement with non-members, including the UN and we welcome their contributions to our work.

31. We reaffirm that the G20’s founding spirit of bringing together the major economies on an equal footing to catalyze action is fundamental and therefore agree to put our collective political will behind our economic and financial agenda, and the reform and more effective working of relevant international institutions. We support reforms to be implemented within the FAO and the FSB We have committed to strengthen our multilateral trade framework. We call on international organisations, especially the UN, WTO, the ILO, the WB, the IMF and the OECD, to enhance their dialogue and cooperation, including on the social impact of economic policies, and to intensify their coordination.

La gran problemàtica del governament mundial resta més oberta que mai

S’havia parlat i comentat que les coses podien anar en direcció totalment contraries i que el G20 s’aniria auto constituint en el nou centre de gravetat del governament mundial. Afortunadament, des del meu punt de vista, això no ha estat i ja no serà així; al contrari, s’explicita que continuarà sent un grup informal: aquesta mena de barreja G8-G20 on es troben i relacionen els actuals grups d’estat més poderosos del món sense, de moment, massa èxit en res. Evidentment tenen tot el dret d’anar-se trobant per fer-se la foto de rigor!

També em sembla una bona noticia, encara que tardana i molt hipòcrita, les referències positives a les NNUU i l’expressió d’una voluntat política de reformar i fer més efectives les organitzacions internacionals, a les quals es demana intensificar la seva coordinació i cooperació. Segurament per això la majoria de països del G20 han dificultat, com a mínim fins ara, tots els intents de NNUU de participar i tenir el seu paper en el governament de les finances i l’economia mundial. No toca avui parlar-ne però tothom hauria de tenir molt clar que, per exemple, el Fons Monetari Internacional, FMI, no solament no és sinó que està ben enfrontat a les NNUU.

I precisament per tot això, crec que és més interessant que mai analitzar quins són actualment els grups d’estat més poderosos del món actual que, política i econòmicament, intenten “governar” (o com a mínim s’hi barallen per fer-ho)  l’actual “sistema -món” (en concepte d’Ignacio Ramonet).

El G1 (EUA), el G5 (EUA, Japó, Alemanya, França i Anglaterra), el G7 (G5 + Itàlia i Canada) i el G8 (G7 + Rússia) i el FMI

Des dels anys setanta el poder econòmic mundial (a nivell d’estats) residia clarament en el G5 amb l’hegemonia absoluta del G1 (EUA). Durant els 90 s’hi van afegir Itàlia i Canada i vam sentir parlar molt temps del G7. A començaments del segle XXI es va convidar a Rússia a anar a les seves reunions i s’ha acabat parlant del G8.

Des de l’època del G5 són aquests cinc països els que controlen, com accionistes absolutament majoritaris i, per tant, amb una quota total de vots totalment determinant, les polítiques del FMI (i, naturalment també, del Banc Mundial). I, d’una manera o altra, sempre han anat aconseguint dirigir exclusivament l’economia mundial.

D’acord amb la seva pròpia web, hom pot comprovar que, actualment (hi ha hagut reformes importants que tornarem a citar després), el G7 té, encara, el 47,203% de vot al FMI!  

Així doncs, sense i amb crisis, el FMI, a qui de seguida el G20 va donar la responsabilitat màxima en la sortida de la crisis actual, està governat per aquests 1-5-7 estats.

En aquesta darrera reunió del G20 a Cannes, s’ha tornat a reforçar el paper i la re capitalització del FMI en detriment, en aquest cas, del recentment creat Fons d’Estabilitat Europea. El deute Grec afecta tant a la banca francesa i alemanya que l’autonomia financera europea és, actualment, del tot impossible. Europa esta més que mai en mans del FMI i de les seves rejovenides polítiques d’ajustos estructurals neoliberals. Dins del G7 el percentatge de quotes-vots dels països europeus és del 18,586%; poc més, actualment i després de les darreres reformes, que  el del BRICS.

El BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud Àfrica)

No es pot entendre gairebé res en política internacional quan escollit Lula president de Brasil, l’any 2002, començava de seguida a fer política internacional en serio i, a la reunió de Cancún de la OMC per discutir la Ronda Comercial de Doha, amb estreta connivència amb la Índia i Sud Àfrica (es va parlar, per primera vegada, del IBSA), infligia la primera gran derrota política, en termes de comerç internacional, als EUA i a la UE (el G5 si voleu)!

Des de llavors ençà el G8 va intentar una i altra vegada integrar Brasil en el seu sí; però en contes d’això, Brasil va optar i segueix optant, com a mínim de moment, per liderar políticament les posicions internacionals del, finalment, anomenat i formalment constituït: BRICS! Durant aquesta primera dècada del segle XXI tot esta canviant tant que, actualment, la Xina ja és la segona potència econòmica mundial, Brasil la setena, Índia la desena i Rússia l’onzena (per davant d’Espanya).

Entre moltes altres de les coses que han passat durant els darrers 6 anys (crec que l’any 2005 pot ser considerat un any d’inflexió en molts sentits i nivells de la política internacional) el FMI no ha pogut ignorar aquesta nova realitat i en reformes molt més financeres que de cap altra nivell, ha canviat les quotes-vots dels membres més importants del BRICS que, en conjunt, representen ara el 14,177%. Aquest número, sobretot ara i aquí, s’ha de llegir en el sentit que les aportacions monetàries del BRIC als fons del, valgui la redundància, Fons Monetari Internacional, representen ja aquest important percentatge, tot donant-li, en contrapartida, el mateix percentatge de pes polític decisori.

La resta de països del G20

Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Corea del Sud, Indonèsia, Mèxic i Turquia.

Si hi sumeu la UE, que també en forma part com a tal, tindreu el G20. Espanya segueix en aquell estatus de convidat que tant feliç va fer a en Zapatero.

D’aquesta països, Austràlia, Corea del Sud, Mèxic i Turquia també formen part de l’OCDE.

L’OCDE

Dels seus 34 països, 21 formen part de la UE, 3 són els del G7 no europeus i amb els 4 citats que estan al G20 en tenim 28.

Dels que falten (no estan ni a la UE ni al G20, però si a l’OCDE) alguns d’ells son  prou importants i tenen característiques singulars en gairebé tots els casos: Islàndia, Israel, Noruega, Nova Zelanda, Suïssa i Xile.

La UE

Els 27 països “més perduts” del món en aquests moments! No toca avui!

En resum sobre el G20, la OCDE i el BRICS

A banda dels 6 països “singulars” acabats de citar, el G20 -que conté la UE- coincideix, numèrica i conceptualment, amb l’OCDE més el BRICS!

El G77 + Xina de les NNUU

Deixa’n de banda avui altres aliances militars i econòmic-comercials, la política internacional té un altre grup cabdal que, a més a més, i per complicar-ho tot una mica més, té interseccions ben curioses i interessants amb algun dels grups ja citats.

Efectivament, el BRICS és membre (tots els seus països en son) del G77+Xina de les NNUU.

El G77 el vàrem constituir 77 estats en desenvolupament a finals del anys 60; s’havia acabat el període de descolonització post segona guerra mundial i la no alineació d’una banda, però, sobretot, l’auto concepció com a països en desenvolupament de l’altra, va donar lloc a la creació d’aquest grup que, per bé o per mal -un servidor creu que per molt bé- va determinar gran part del que les NNUU serien a partir de llavors. En l’actualitat aplega 132 estats. Un d’ells és Xina com es fa notar explícitament en la seva denominació actual.

Una negociació a NNUU, en la majoria d’ocasions, suposa i ha d’acabar reflectint, d’una manera o altra,  l’equilibri, en cada moment històric, de les negociacions entre els EUA, la UE i el G77+Xina. Naturalment aquesta suma de 160 estats respecte als 195 que, des d’aquest any amb la incorporació de Sudan del Sud, constitueixin avui les NNUU, hi ha altres actors importants però que no representem mai una posició unitària davant d’un tema, sinó que en funció de quin sigui aquest tema es poden alinear diversament amb un o altre dels actors clau citats.

El segle XXI, el G77+Xina i el BRICS: “cola de león o cabeza de ratón” 

Abans he dit que tot el que fa referència al BRICS és cabdal en aquest començament de segle XXI.

Per no allargar més aquest “post” citaré només dos exemples ben representatius del que pot passar quan el BRICS juga, respecte al G77, un paper o un altre.

A la Conferència -que ja he referit en altres ocasions- de les NNUU sobre la crisis financera i econòmica i els seus efectes sobre el desenvolupament (Juny 2009), el BRICS es va inhibir total i  escandalosament i, per tant, totes les propostes, ben progressistes en aquell cas, presentades a la conferència van ser rebutjades. El G77 sense el BRICS perd una part molt important de la seva força política dins de les NNUU.

En canvi, a Copenhaguen, el desembre del mateix 2009, el BRICS liderava, “descaradament”, les posicions del G77+Xina en les històriques negociacions sobre el canvi climàtic. El fracàs de Copenhaguen (que recorda el de Cancún de la OMC) es el resultat, a la meva manera de veure, de l’actual bloqueig polític del món quan el BRICS fa de “cabeza de ratón”.

I permetran que em pregunti: I què deu defensar de debò el BRICS a les reunions del G20?

Jo crec que més aviat es miren com els EUA i la UE es van debilitant en relació a ells mateixos.

I per quan un nou Governament Democràtic Mundial?

Des de tots els punts de vista (financer, econòmic, energètic, climàtic, alimentari, població, etc.)  és imprescindible prendre decisions que permetin afrontar els grans desafiaments de la humanitat en aquest començament de segle.

Cal doncs acabar amb aquest bloqueig polític gairebé permanent d’uns estats en relació als altres i, amb la pressió imprescindible de la societat civil organitzada i mobilitzada globalment, definir i implementar ja les bases d’un nou governament democràtic mundial (en parlem un altre dia).

 

Xerca; 7 de novembre de 2011

%d bloggers like this: