Tag Archives: Campanyes globals

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

La UNFCCC, “The Guardian”, etc. recolzen campanyes per a la desinversió en combustibles fòssils: RECURSOS – 4

23 març

El dilluns passat, dia 16 de març, el diari “The Guardian” donava un pas endavant més en la  seva pròpia campanya concreta relacionada amb els temes del canvi climàtic; és una campanya en el context i amb col·laboració  amb d’altres campanyes que es venen desenvolupant a diferents llocs del món en els darrers mesos i, naturalment, en el camí cap a París 2015.

Es tracta, aquesta vegada, d’un conjunt de campanyes a favor de que els combustibles fòssils es quedin en el subsòl del planeta i no siguin utilitzats per la humanitat (“keep it in the ground” és l’eslògan de la campanya de “The Guardian”), de campanyes de desinversió en combustibles fòssils (“divest from fosil fuels”), etc.

http://gofossilfree.org/

http://www.wearepowershift.org/campaigns/divest

http://350.org/category/topic/divestment/

 

—————————————————————-

 

Una part d’un dels articles amb els que “The Guardian” va animant la seva campanya concreta la podeu trobar a:

http://www.theguardian.com/environment/2015/mar/15/climate-change-un-backs-divestment-campaign-paris-summit-fossil-fuels

i, entre altres coses, diu (la traducció “lliura” és meva!) el següent:

 

“L’organisme de les NNUU encarregat de les negociacions mundials sobre el canvi climàtic està recolzant el ràpid creixement de les campanyes per persuadir als inversors a vendre els seus actius en combustibles fòssils. Afirma que esta donant la seva “autoritat moral” per a la campanya de desinversió, ja que comparteix l’ambició d’aconseguir un ferm i fort acord per afrontar l’escalfament global en la cimera de París al desembre.

“Donem suport a la desinversió, ja que envia un senyal a les empreses, especialment a les empreses de carbó, de que “l’edat de ‘cremar el que t’agrada, quan t’agrada’ no pot continuar”, va dir Nick Nuttall, portaveu de la UNFCCC.

És probable que la proposta d’aquesta mesura sigui polèmica en la mesura que les economies de molts països en la taula de negociacions depenen en gran mesura del carbó, petroli i gas.

Diversos anàlisis han demostrat que hi ha més combustibles fòssils en les reserves provades que els que es poden cremar per evitar l’escalfament global catastròfic. Les campanyes de desinversió argumenten que els bilions de dòlars que les empreses segueixen gastant en l’exploració per trobar més combustibles fòssils són un perill tant per al clima com pel capital dels inversors.

Molts alts càrrecs i institucions del món financer, incloent el Banc Mundial, el Banc d’Anglaterra, HSBC, Goldman Sachs i Standard and Poors, han advertit que només una fracció de les reserves de combustibles fòssils conegudes es pot cremar de manera segura, i que la resta podrien caure en picat en valor suposant enormes riscos per als inversors.

“Tot el que fem es basa en la ciència i la ciència és bastant clara quan diu que necessitem un món amb molt menys combustibles fòssils,” Nuttall ha dit a The Guardian. “Hem donat la nostra pròpia autoritat moral com a NNUU a aquells grups o organitzacions que s’estan movent. Estem dient: “donem suport als seus objectius i ambicions, perquè són justos i estan en la direcció de les nostres pròpies ambicions”, que són aconseguir un bon acord a París”.

Molts grups religiosos es troben entre les 180 organitzacions que ja han tret els seus fons d’inversions d’empreses lligades als combustibles fòssils, així com autoritats de ciutats i de les universitats. “Veiem la desinversió de les esglésies, en gran mesura, com un imperatiu moral per a ells”, va dir Nuttall. “Si el seu objectiu és alleujar el sofriment de milions de persones, llavors la desinversió està d’acord amb la forma en què volen que el món evolucioni”.

Un tweet recent de la UNFCCC deia: “La desinversió va servir per alliberar [Sudàfrica] de l’apartheid. Ara pot ajudar a alliberar-nos dels combustibles fòssils”. El tweet porta una citació   i la imatge de l’arquebisbe Desmond Tutu, qui el 2014 va declarar a The Guardian: “Les persones de consciència han de trencar els seus vincles amb les empreses que financen la injustícia del canvi climàtic”.

 

—————————————————————-

 

“Uniu-vos per demanar a la Fundació Gates i a Wellcome Trust per que comencin (i ho acabin de fer del tot en un termini de 5 anys) a des invertir ja en les 200 principals companyies de combustibles i congelin immediatament qualsevol nova inversió en aquestes societats”

Aquest és el darrer pas, ben significatiu, de la campanya de “The Guardian”:

http://www.theguardian.com/environment/2015/mar/20/guardian-climate-change-petition-reaches-100k-signatures

http://www.theguardian.com/environment/ng-interactive/2015/mar/16/keep-it-in-the-ground-guardian-climate-change-campaign

 

the guardian

 

Xerca; 23 de març de 2015

“L’ajut humanitari en un món sota el foc -de les guerres-“

16 març

Hem començat aquest 2015 amb un conjunt d’informes que, malgrat que habituals any a any, ens parlen de xifres que, quan hi poses el concepte darrera i hi penses un instant més de lo normal, ens fan posar la pell de gallina i, desgraciadament, ens porten a tornar pensar, concloure i dir que el món no para d’empitjorar; no para d’empitjorar perquè cada vegada hi ha més i més sers humans que, per un motiu o un altre, pateixen i pateixen molt -més cada dia que passa!

L’informe sobre “Els Drets Humans al Món 2014-15” d’Amnistia Internacional (de més impacte mediàtic), l’informe de l’ACNUR-UNHCR (Alt Comissionat de les NNUU per als Refugiats – United Nations High Commissioner for Refugees) amb dades de mitjans del 2014 (Mid-Year Trends 2014), l’informe de la Sra. Kyung-Wha Kang, representant de la OCHA (Oficina per a la Coordinació dels Afers Humanitaris) del UNHCR, davant del 3r Congrés Humanitari de Viena (amb el títol concret que aquesta vegada he utilitzat com a títol del post d’avui: “L’ajut humanitari en un món sota el foc”) celebrat el passat 6 de març, etc. ens condueixen, en paraules textuals d’aquesta representant, al “sentiment de que xoquem contra una paret”!

Algunes dades, alguns titulars (alguns d’ells coneguts i recollits pels mitjans de comunicació) que resumirien els continguts d’aquests informes i que fan ben entenedor el sentiment dominant d’impotència :

  • Més de 50 milions de refugiats al món; mai n’hi havia hagut tants des de després de la 2a guerra mundial
  • Més de 100 milions de persones que necessiten ajut humanitari; xifra que s’ha multiplicat per tres en els darrers 10 anys
  • Es requeririen uns 18.000 milions de US$ (xifra que s’ha multiplicat per sis en els darrers 10 anys) per tal d’atendre les necessitats d’aquestes persones que necessiten l’ajut humanitari
  • 30 conflictes amb violència en el món; dels quals 16 són considerats com a guerres amb més de 1000 morts per any
  • El 2013 varen ser atacades al món 474 persones que treballen en organitzacions humanitàries de la societat civil en zones de conflicte; 155 varen perdre la vida
  • ……

Fa feredat! I no és, apunta aquesta representant, que els donants habituals hagin deixat de fer-ho és que, evidentment, les xifres s’han disparat de tal manera que les necessitats augmenten tant que, actualment, “no hi ha pas manera d’arribar-hi”. Pensem que l’ordre de magnitud econòmic anterior ha arribat ja al nivell del de funcionament de tot el sistema de les NNUU.

I tot això clar, lligat fonamentalment a un augment creixent de guerres en el món; de les principals de les quals tenim el seu nom al cap: Síria, Iraq, Sudan del Sud, República Centreafricana.

El director general de la Creu Roja Internacional afirma davant d’aquesta situació: “El món s’enfronta a transformacions dràstiques i la política no esta a l’alçada”. Un frase que hem més o menys escrit desenes de vegades perquè, a més a més, és pot estendre perfectament a moltes de les realitats actuals en el món.

Salil Shetty, d’Amnistia Internacional, torna a posar el dit a la llaga i reclama que el dret de vet no sigui aplicable dins del Consell de Seguretat de les NNUU quan es tracti de valorar i prendre decisions en les que les NNUU tenen, en les que la comunitat internacional ha assumit, la “Responsabilitat de Protegir”.  En el 70è aniversari de les NNUU és més clar i evident que mai que el Consell de Seguretat esta concebut per la post segona guerra mundial i potser fins i tot per la guerra freda, però en el món multipolar d’avui, i després de que s’hagi sembrat tanta iniquitat en el món durant més de 25 anys, el Consell ha d’afrontar altres reptes i, per tant, ha de canviar substancialment.

Cadascun de nosaltres però ha de deixar arribar les dades i xifres anteriors al cap, no acostumant-nos-hi mai, i posant-hi sempre els rostres que ens les han de fer arribar al nostre cor i transformar-lo en motor de canvi.

mosul

Xerca; 16 de març de 2015

Dones i NNUU: de Beijing 1995 a la CSW59 2015. Planeta 50-50 pel 2030!

9 març

Ahir, diumenge 8 de març, el dia internacional de les dones!

 

D’avui, dilluns 9 de març, fins al divendres 20 de març, és reunirà la 59 edició de la CSW (Comissió Social de la Dona) de les NNUU, creada l’any 1946 per l’ECOSOC (de les pròpies NNUU).

No tinc la perspectiva històrica ni el coneixement suficient per valorar que ha suposat el treball d’aquesta comissió, al llarg dels anys, en la condició actual de les dones al món.

Emperò, no tinc cap dubte que devia jugar un paper important en la convocatòria de la 4a Cimera de les NNUU sobre la Dona que es va celebrar, ara fa 20 anys, a Beijing 2015.

http://www.un.org/womenwatch/daw/beijing/platform/

 

Aquesta Cimera i la seva “Declaració i Pla d’Acció”

http://www.unwomen.org/~/media/headquarters/attachments/sections/csw/pfa_e_final_web.pdf

forma part de les Cimeres de l’anomenada “època d’or” de les NNUU (que començà amb la Cimera de Rio 1992) i, de la qual, aquesta Cimera concreta de Beijing n’és un altre dels exponents més importants. En la mencionada reunió que comença avui a Nova York, s’analitzarà aquella Declaració i Pla d’Acció, el seu estat d’implementació i, sens dubte, se’n realitzarà la seva actualització tenint en compte les noves realitats i els nous reptes.

 

En la meva experiència de treball als voltants de les NNUU durant els primers anys d’aquest segle XXI si que puc afirmar, sense dubtar-ho, que aquella Cimera, de la qual aquest 2015 en celebrem el seu 20 aniversari, marca un abans i un després en el pes i el paper actiu de la dona en el món. Puc constatar, ben clarament, que, des fa uns quants anys i actualment, no hi ha cap reunió internacional important (o no tant) en la qual les dones no hi facin sentir la seva veu com a tals dones.

No em pertoca a mi opinar aquí i avui sobre el to i el contingut d’aquesta veu…com no em tocaria, tampoc i per entendre’ns, fer-ho en relació a la del món sindical…però si que crec que aquest dies del 2015 són una gran oportunitat per afirmar que les dones estan molt més presents que mai en el món internacional i que això, en si mateix, és tant important que és més que suficient per celebrar-ho i, sobretot, per continuar-hi lluitant per mantenir-ho i incrementar-ho.

 

Com a preparació d’aquesta reunió que comença avui hi ha hagut, com és habitual, campanyes i documents previs. Només en remarcaré una: “La Campanya Planeta 50-50 pel 2030”

http://beijing20.unwomen.org/en/step-it-up

No n’he tingut mai cap dubte i em sembla que la pràctica ho ha demostrat com l’únic camí cap la paritat real dona-home. Només amb polítiques de discriminació positiva que exigeixin, arreu i en tot àmbit, circumstància i moment, la paritat estricta, aconseguirem assolir aquest objectiu.

dona

 

Xerca; 9 de març de 2015

Al Gore segueix empenyent la lluita contra el Canvi climàtic: RECURSOS-1

2 febr.

https://es.noticias.yahoo.com/video/al-gore-announces-live-earth-131455651.html?format=embed&player_autoplay=false

 

Captura

 

 

Post RECURSOS – 1 … o presentació 2015

 

Cada any és especial (com ho és, de fet, cada unitat de temps que el ser humà pot diferenciar d’un altre de forma conscient). L’any 2015, doncs, també.

Però en aquest cas el 2015 és especial també en la mesura que intentàvem anunciar i centrar en el post de la setmana passada, del 26 de gener de 2015:

Personalment, i si tot va com hom desitja, també intentaré viure’l, coherentment, d’una forma especial.

D’una banda, com a docent, s’ha m’ha donat l’oportunitat d’impartir una nova assignatura optativa transversal (per a totes els graus del centre), en el darrer curs dels plans d’estudi de l’EUETIB, l’Escola Industrial, de l’UPC! L’assignatura ho és sobre el Canvi Climàtic. Amb un nou prou llarg, com no podia ser d’altre manera venint de qui ve,: “Canvi Climàtic: Ciència, Economia, Energia, Política i Futur”.

D’altra banda, com a estudiós i analista heterodox i inter disciplinar (com a mínim, amb la voluntat de ser-ho), i en el context del Grup de Recerca Singular de la UPC en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH), venim treballant amb un subgrup de companyes i companys, de diferents procedències i disciplines acadèmiques, per elaborar una proposta de reducció dràstica d’emissions que presentaríem, si tot va bé, en el procés de preparació de París 2015, amb la voluntat d’incidir políticament en la direcció d’assolir un bon final, per a la humanitat, de l’actual procés de negociacions polítiques sobre la lluita contra el canvi climàtic.

Tot això fa que sigui previsible, a priori, que en el blog “actglobally” hi hagi, primer, un cert decantament, com ja va succeir l’any passat, cap a aquests temes.

Però també tindrà, tot plegat, un altre efecte. Si en algun tema de preocupació mundial estem davant d’un diluvi (ben necessari) de recursos, medis, plataformes, debats, etc. és en aquest del canvi climàtic. Per això, em proposo alternar -i diferenciar millor-  els meus posts més d’opinió pròpia, amb posts on es presentin recursos que crec ens poden ajudar a tots plegats a seguir millor el que m’atreviria a dir que serà, gairebé sens dubte, el tema de l’any.

Quan faci aquesta opció, al nom del post hi afegiré sempre la PARAULA: RECURSOS, que aniré numerant per possibles cites i/o seguiments.

 

Xerca; 2 de febrer de 2015

Per un Parlament Mundial

25 febr.

El proper dimarts 5 de març, a les 19h, i en el Patí Llimona de Barcelona, tindrà lloca la presentació d’una Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU. Us en podeu informar i, si és el cas, confirmar la vostra assistència en el lloc web: www.unpa.apgdm.org

Per un Parlament Mundial

Soc ben conscient que sona a utopia, a fer volar coloms, a …m’ho han dit moltes vegades, i tot i reconèixer que és cert el que m’han dit i em diuen, segueixo pensant que és un pas que cal donar, i que cal esperar que s’acabi donant, evidentment, només si hi lluita molta -molta- gent de tot el món: la ciutadania mundial.

Bastantes vegades en aquest blog m’he referit a la situació de bloqueig en que es troben les organitzacions internacionals davant, precisament, dels importants desafiaments que tenim plantejats com a humanitat en aquests començaments del segle XXI.

He escrit en relació a això que, d’una banda, és imprescindible la construcció d’instruments de governament democràtic supranacionals (i amb presència, a més dels representants dels estats, de representants dels stakeholders principals en cada tema).

Està clar però, que el pas que acabo de mencionar té encara una mancança molt important: el de la legitimitat democràtica  de les decisions que es puguin prendre a nivell supranacional. De fet, és el gran problema, en el fons, de les decisions del Consell de Seguretat de les NNUU (on ja sabem que si que se’n prenen de decisions importants).

I aquesta realitat només té una solució. En un món en el que els actors polítics ja no són, només, els estats, i en el que cada dia que passa hi ha més actors i realitats que no queden representades per les organitzacions dels estats, cal construir també l’instrument en el qual es sustenti la democràcia en el món global.

I això, jo crec que només té una resposta: la d’un Parlament Mundial del ciutadans i ciutadanes del món.

Per situar-lo políticament crec que els sistemes polítics democràtics bicamerals en són un bon exemple. L’actual Assemblea General de les NNUU quedaria com una mena de cambra territorial dels estats i/o regions polítiques del món. Però aquests representants territorials estan tant lluny de representar els seus ciutadans, sobretot precisament en els temes globals, que la única manera de garantir que la democràcia mundial o global estigui basada (com no pot ser d’altra manera si parlem de democràcia) en els ciutadans i ciutadanes del món, elles i ells han de poder escollir, cedint-hi sobirania política, el Parlament Mundial.

Aquest conjunt bicameral, del qual hem parlat, és el que escolliria, a partir de llavors, els òrgans de governament democràtic supranacional (i entre ells els consells de les NNUU) que, torno a insistir, són imprescindibles per prendre  decisions -ja- en temes -tant bloquejats- financers, climàtics, alimentaris, etc. mundials.

A partir del moment en que aquesta utopia (conceptual que no real) fos una realitat, no tindrem organitzacions d’estats sinó institucions amb participació d’estats però també d’altres actors polítics. La sobirania del sistema ja no residirà només en aquests estats, sinó, en l’estadi final, també i molt fonamentalment i de forma directa, en la ciutadania mundial, a través del parlament mundial. 

Només destacar, finalment, que si, que estem parlant doncs i efectivament d’un parlament escollit directament pels ciutadans  i ciutadanes del món. Hi ha nombrosos estudis i propostes concretes, també nombroses qüestions a plantejar-se, respondre i resoldre, sobre la viabilitat de la proposta. Des del punt de vista del que escriu només arribant a aquest òrgan es podrà assolir el caràcter realment democràtic, a l’escala mundial, d’una nova governabilitat.

De moment la Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU és una proposta -no pas la única- per anar-hi avançant!

Captura

 

Xerca; 25 de febrer de 2013

 

 

 

 

%d bloggers like this: