Els perills i possibles enganys dels compromisos a llarg termini en la lluita contra el canvi climàtic

13 maig

Els perills i possibles enganys dels compromisos a llarg termini en la lluita contra el canvi climàtic

 

Josep Xercavins Valls & Olga Alcaraz Sendra

 

Que ningú s’enganyi, el món no està revertint la crisi climàtica, més aviat tot el contrari. Dos informes publicats recentment tornen a advertir-nos que globalment seguim avançant en direcció contrària a la que hauríem de seguir per aconseguir encarrilar la situació d’emergència climàtica en què ens trobem.

El primer és el State of the Global Climate 2020 de la World Meteorological Organization publicat el passat 20 d’abril. Aquest informe situa l’increment de temperatura mitjana a la superfície del planeta en (1.2 ± 0.1) oC respecte a l’època preindustrial: un nou desgraciat rècord per al 2020. Recordem, en aquest sentit, que l’objectiu de l’acord de París és fer tot el possible perquè l’augment no arribi a 1.5  oC. Per tant, cada dia estem més a prop de no aconseguir-ho.

El segon és el Global Energy Review 2021 publicat per l’agència internacional de l’energia el mateix 20 d’abril. Aquest adverteix que tot i que les emissions de CO2 procedents del sector energètic van disminuir un 5.8% el 2020, el 2021 s’espera un repunt de les emissions del 4.8% a causa de l’increment en la demanda de carbó, petroli i gas associada a la recuperació econòmica post COVID que, com sempre, es seguirà entenent com a creixement econòmic.

En el nostre anterior article valoràvem com desastrós el resultat de l’informe de Síntesi elaborat pel secretariat de la Convenció Climàtica (UNFCCC) sobre l’efecte agregat de les contribucions determinades nacionalment (NDC) presentades pels països en el Marc de l’Acord de París. A la virtual Cimera de Clima del passat 22 d’abril convocada pel president nord-americà Joe Biden, es van anunciar compromisos -alguns pendents de la seva presentació a la UNFCCC en forma de noves NDC- que milloraran els resultats de l’esmentat informe de Síntesi, però amb un efecte agregat totalment insuficient. És preocupant constatar que alguns anuncis segueixen projectant l’acció cap a mitjans de segle.

Precisament, acabàvem el nostre anterior article advertint sobre la tendència entusiasta d’alguns països a anunciar que treballaran per aconseguir la “neutralitat de carboni” cap a mitjans de segle en lloc de dur a terme, ja, una reducció ambiciosa de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle al llarg de la present dècada, com indica i insisteix a fer-ho l’últim informe de l’IPCC de 2018. En aquest article aprofundirem en el perquè és un greu error demorar la ineludible i urgent acció contra el canvi climàtic.

 

Què és la neutralitat de carboni, i com aconseguir-la?

La neutralitat de carboni, o zero-emissions netes de CO2, implica aconseguir que les emissions antropogèniques de CO2 estiguin compensades per les absorcions antropogèniques de CO2. És a dir, implica arribar a un nivell d’emissions prou baix que pugui ser compensat per l’absorció d’emissions que generen determinades activitats com la reforestació, o la restauració d’ecosistemes degradats. En altres paraules, es tracta de restablir l’equilibri natural que existia en l’efecte hivernacle i en el cicle de carboni abans de la revolució industrial. Revolució que va estar basada en la utilització dels combustibles fòssils i que també ha comportat tales massives d’immenses àrees de vida forestal i vegetal natural.

L’informe l’Escalfament global de 1.5 oC, publicat per l’IPCC el 2018, ens mostra un conjunt de camins de reducció d’emissions compatibles amb l’objectiu global a llarg termini d’estabilitzar l’augment de temperatura que estem experimentant en 1.5 oC. Una de les seves figures clau, és la que reproduïm a continuació com a figura 1 d’aquest article. En aquesta figura es pot veure que hi ha una àmplia varietat de camins de mitigació. Alguns arriben abans a les emissions netes zero i altres més tard, però una àmplia majoria arriben a aquest punt entre 2040 i 2060. Pel que fa a mitjans d’aquest segle el món, en global, hauria d’aconseguir la neutralitat d’emissions explicada en el paràgraf anterior . Però això no implica que tots els països hagin d’arribar a aquest punt el 2050, ni que puguin fer-ho de qualsevol manera i / o seguint camins de mitigació “particulars” que només responguin a interessos i criteris econòmics individuals. De fet, imposar-lo seria una greu injustícia, i és aquí on hem de començar a parlar, entre altres coses, d’equitat.

Com ja hem vingut explicant en els nostres articles, l’Acord de París estableix, coherentment amb l’originària i vigent Convenció Climàtica de 1992, que aquest acord ha de ser implementat sobre les bases de l’equitat. Quan parlem d’equitat, en referència als esforços de mitigació que han d’emprendre els països, el Cinquè Informe d’Avaluació de l’IPCC (AR5), publicat entre 2013 i 2014, ens indica que hem de tenir en compte quatre criteris: responsabilitat en les emissions històriques i presents, igualtat en termes d’emissions per càpita, capacitat financera i tecnològica d’implementar polítiques de mitigació, i també l’inexcusable dret a un desenvolupament humà sostenible que permeti satisfer les necessitats de totes les persones, de tots els països del món, de tal manera que aquestes persones puguin desenvolupar totes els seus potencials i arribar a un benviure a la nostra casa comuna: la mare terra.

Bé, doncs quan es tracen camins de reducció d’emissions per als països incorporant els esmentats criteris d’equitat es constata que hi ha països, com EUA, que haurien d’arribar a la neutralitat de carboni molt abans del 2050, cap al 2035, mentre que altres , com la República Centreafricana, per posar un exemple, podrien aconseguir-la més tard, cap al 2080. Sota aquest prisma, i ja de pas, comentar que els nous compromisos dels EUA presentats el passat 22 d’abril que preveuen una reducció de les seves emissions del 52% el 2030, no compleixen amb els criteris d’equitat i són realment molt poc ambiciosos.

 

Figura 1. Característiques generals de l’evolució de les emissions netes antropogèniques de CO2 i de les emissions totals de metà, carboni negre i òxid nitrós en els camins de mitigació que limiten l’escalfament global a 1.5 ° C. Font: Informe especial de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1.5 ° C.

 

El pressupost global de carboni o el camí importa, ¡i importa molt!

El concepte de pressupost global de carboni és clau per entendre la relació entre emissions de CO2 i l’augment de temperatura que aquestes emissions comporten. Parlar de pressupost global de carboni significa parlar d’emissions acumulades al llarg d’un període temporal. Doncs bé, en el AR5 queda ben establerta la relació de proporcionalitat entre les emissions de CO2 acumulades al llarg del temps en l’atmosfera i l’augment de temperatura a la superfície terrestre. És a dir, arribar a estabilitzar l’augment de temperatura global en 1.5 oC, no depèn d’aconseguir la neutralitat de carboni el 2050 -com any màgic concret-, sinó de que les emissions acumulades d’ara endavant no excedeixin una quantitat llindar coneguda com el pressupost global de carboni restant. Si volem limitar l’augment de temperatura a 1.5 oC (amb una probabilitat del 66%), d’ara endavant no hauríem d’emetre per sobre de les 195 GtCO2 acumulades (segons el Zero in Report 2). I, perquè quedi clar, d’ara endavant vol dir des de principis del 2021 fins a “la fi del món”. És fàcil veure que el pressupost de carboni restant compatible amb l’objectiu d’estabilització de temperatura de 1.5 oC és una quantitat molt reduïda. Tenint en compte que anualment el món emet unes 40 GtCO2 anuals, de seguir amb el ritme actual haurem esgotat aquest pressupost en poc menys de 5 anys. I per aquesta raó diem que el camí que seguim per arribar a la “neutralitat de carboni” importa, i importa molt. Anem a veure-ho!

 

Figura 2. Diferents camins de mitigació (1: línia de punts verd i 2: línia de punts blava) compatibles amb un mateix objectiu de reducció d’emissions (rombe vermell) i les diferents emissions acumulades o pressupost de carboni que aquests camins impliquen (1 : superfície verda i 2: superfície lila). Font: elaboració pròpia

 

La figura 2 il·lustra que, per a un mateix objectiu de mitigació, per exemple, una reducció del 50% de les emissions el 2030 respecte el nivell d’emissions del 1990, depenent de el camí seguit per arribar a l’objectiu, les emissions acumulades associades a aquest camí són diferents i, per tant, l’increment de temperatura que aquests camins comportaran també serà diferent. Per llegir en la gràfica les emissions acumulades que cada camí implica és suficient amb mirar la superfície que aquest camí tanca, la qual hem marcat de color. Així doncs, seguint amb l’exemple de la figura, si aconseguim l’objectiu mitjançant el camí 2 haurem llançat a l’atmosfera un total d’emissions acumulades superior al llançat seguint el camí 1, i per tant haurem contribuït a un major increment de la temperatura.

És per tot el que hem explicat que per molt que situem la neutralitat de carboni en el 2050, si no iniciem ja una dràstica reducció d’emissions i posterguem de moment l’acció a l’any 2030 (com molts estats / part es proposen fer), no aconseguirem mai l’objectiu d’estabilització de la temperatura a 1.5 oC. Perquè en el 2025 ja haurem esgotat tot el pressupost global de carboni restant, i per tant ja no hi haurà marxa enrere possible. És així de greu!

Aquest punt que estem tractant explica moltes de les controvèrsies de les negociacions climàtiques històriques i actuals que creiem cal recordar. I encara que el lector pot perfectament ometre sense perdre el fil del contingut fonamental de l’article, les comentem a continuació:

  1. Quan es van fixar les fites de mitigació d’emissions del Protocol de Kyoto es va incórrer, per primera vegada, i potser en aquella ocasió (era l’any 1997) no va ser de forma del tot conscient, en fer-ho d’aquesta manera tan equívoca : les esmentades metes o objectius s’establien -per l’any de la meta- com una reducció en tant per cent respecte a les emissions respecte a un any base que, en el Protocol de Kyoto, era el 1990, i punt. Si tornem a mirar-nos la Figura 2 d’aquest article se’ns torna a fer ben evident que, de fet, el compliment o no de el Protocol de Kyoto va ser ben arbitrari. Per què? Doncs perquè no es tenien ni es van tenir en compte, en cap cas, ni per al seu seguiment ni avaluació final, les trajectòries o camins que es van seguir en cada cas.
  2. I si actualment, amb l’Acord de París i les NDC, estem en les mateixes, no serà per inconsciència sinó per l’absoluta manca de voluntat política dels estats / part de corregir aquesta qüestió. La Delegació Observadora de la qual formàvem part es va esforçar molt, moltíssim -conjuntament, per descomptat, amb moltes altres-, en què les trajectòries, els camins, s’incloguessin necessàriament dins i explícitament dels compromisos que els estats / part establissin en les seves NDC. Les Regles de Katowice per a la posada en marxa i implementació de l’Acord de París, malauradament, no ho recullen. Serà per això pel que quan els que escrivim aquest article sentim parlar de reduccions del 50% (per citar un nombre) en un any en relació a un altre anterior, sincerament, “se’ns posen els pèls de punta”.
  3. Però és que a més el tema és de gran profunditat. Com estableixen els científics del IPCC les trajectòries que cal seguir per assolir uns nivells determinats d’estabilització de temperatura? Doncs tenint en compte els coneixements que es van adquirint, entre altres temes, sobre els pressupostos globals de carboni explicats anteriorment. En efecte, entre els trets fonamentals de les trajectòries hi ha el de les àrees que tanquen, que a la vegada tenen a veure amb aquests pressupostos de carboni (recordem un cop més la Figura 2 d’aquest article).

 

Neutralitat de carboni o ‘Greenwashing’?

Tal com comentàvem molts estats / part i també grans empreses i grups inversors s’estan apuntant, fervorosament i moltes vegades potser hipòcrita, a anunciar que aconseguiran la seva neutralitat de carboni a mitjans de segle. Vagi per davant que és bo i necessari elaborar estratègies que ens permetin arribar com més aviat millor a la neutralitat de carboni, però aquestes estratègies a mig termini no poden ser creïbles si no van acompanyades per estratègies a molt curt i mitjà termini que condueixin a reduir de forma dràstica les emissions a partir d’ara mateix.

En relació a les estratègies a llarg termini comunicades, la majoria situen la neutralitat de carboni, neutralitat de gasos d’efecte hivernacle, neutralitat climàtica o emissions netes zero cap a 2050, 2060 o, més o menys, a mitjans de segle. No obstant això, aquí identifiquem els següents problemes:

  • Algunes d’aquestes estratègies no són legalment vinculants i a la nostre manera de veure poden ser, moltes vegades, una sortida, “decorosa” però no real, cap a endavant, que deixa per a un futur més aviat llunyà l’afrontar, si és possible, la resolució de l’actual crisi climàtica.
  • No hi ha una pauta sobre com s’haurien d’elaborar aquestes estratègies, i tampoc sobre com fer seguiment de la seva implementació i de l’avaluació del grau de consecució dels seus objectius. Algunes contenen vaguetats importants que impedeixen valorar si són factibles. Abordar aquest vessant reglamentària i de control de la implementació és un treball pendent que potser en la propera COP26 podria abordar-se.
  • Com era d’esperar, aquestes estratègies no s’estan realitzant prenent en consideració l’equitat. Com sempre anem repetint, el canvi climàtic constitueix una gran injustícia a nivell global i revertir la crisi climàtica ha de passar necessàriament per revertir aquesta gran injustícia. Incorporar l’obligatorietat de fer consideracions mínimament serioses sobre equitat en els compromisos que s’adopten és un altre gran repte pendent. Des d’aquí ens manifestem a favor d’una “Task Force on Equity and Ambition” que s’hauria de crear i desenvolupar en la propera COP26.
  • La forma com alguns pensen aconseguir la neutralitat no és clara i en algunes ocasions estaria més basada en la compensació d’emissions mitjançant mecanismes de mercat que en autèntiques polítiques de reducció d’emissions. Tenint en compte que tots els països, tard o d’hora, haurien d’arribar la seva neutralitat d’emissions, que un país o una gran companyia pretengui mantenir la seva neutralitat de forma indefinida comprant “drets d’emissió” a altres països no pot ser acceptable. Recordem que el pressupost global de carboni restant és finit i reduït. Per tant, aquí topem clarament amb un dels límits planetaris, que no hem de superar si volem aconseguir l’objectiu de l’1.5 oC.
  • Finalment, en la majoria dels casos, aquestes estratègies pretenen compensar els danys que causarà l’absència d’estratègies en terminis concordants amb els camins establerts per l’IPCC (vegeu de nou la Figura 1) utilitzant suposades noves tecnologies per compensar les emissions. Per exemple, tecnologies de captura i emmagatzematge de CO2 que, de moment, estan lluny de poder ser implantades a gran escala. Hem de ser cauts amb l’optimisme tecnocràtic. No podem deixar de recordar que de la mateixa manera que va succeir i succeeix amb l’energia nuclear de fusió, l’optimisme tecnocràtic dels anys setanta hauria d’haver portat a l’ésser humà a “2001:una odissea de l’espai”.

 

A manera d’epíleg

Davant del repte que suposa la recuperació del món dels estralls de la COVID, primerament en matèria de salut i després a nivell econòmic, és fàcil caure en el parany de prioritzar una reactivació econòmica impulsada per l’augment de sempre en el consum de combustibles fòssils i deixar per a més endavant abordar l’emergència climàtica. De fet, l’Agència Internacional de l’Energia, en l’informe que comentàvem al principi ja ens adverteix que estem anant per aquest perillós camí.

Hem de ser molt conscients que els impactes del canvi climàtic poden ser, i en algunes parts del món ja estan sent, molt pitjors que els de la pandèmia de l’COVID i que el temps per revertir la crisi climàtica s’està acabant molt ràpidament. De seguir amb els nivells d’emissions actuals ens queden cinc anys; per tant, l’única opció que assegura la viabilitat de la vida de la nostra espècie en el planeta passa per un establiment d’un model de desenvolupament humà sostenible que, sobretot, acabi com més aviat millor amb el model totalment insostenible de creixement econòmic.

En aquest context, la fugida cap endavant que suposa retardar les necessàries reduccions d’emissions que ja haurien d’estar produint-se, no fa sinó agreujar la situació, com vam explicar ja en el nostre anterior article. Bàsicament, perquè -tal com hem argumentat detalladament en l’article d’avui- l’augment de temperatura que es va a aconseguir no depèn de si s’arriba a la neutralitat d’emissions el 2050 sinó, fonamentalment, del total d’emissions llançat a l’atmosfera fins que no s’arribi a aquesta neutralitat. Quan més es retardi arribar al pic d’emissions i començar a reduir-les dràsticament, més gran seran els danys que aquestes emissions aniran produint. ¡Hem d’actuar ja! Ens hi va el futur en això …

 

 

Xerca; Barcelona 13-05-21

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: