Tag Archives: Consell de Seguretat

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

“L’ajut humanitari en un món sota el foc -de les guerres-“

16 març

Hem començat aquest 2015 amb un conjunt d’informes que, malgrat que habituals any a any, ens parlen de xifres que, quan hi poses el concepte darrera i hi penses un instant més de lo normal, ens fan posar la pell de gallina i, desgraciadament, ens porten a tornar pensar, concloure i dir que el món no para d’empitjorar; no para d’empitjorar perquè cada vegada hi ha més i més sers humans que, per un motiu o un altre, pateixen i pateixen molt -més cada dia que passa!

L’informe sobre “Els Drets Humans al Món 2014-15” d’Amnistia Internacional (de més impacte mediàtic), l’informe de l’ACNUR-UNHCR (Alt Comissionat de les NNUU per als Refugiats – United Nations High Commissioner for Refugees) amb dades de mitjans del 2014 (Mid-Year Trends 2014), l’informe de la Sra. Kyung-Wha Kang, representant de la OCHA (Oficina per a la Coordinació dels Afers Humanitaris) del UNHCR, davant del 3r Congrés Humanitari de Viena (amb el títol concret que aquesta vegada he utilitzat com a títol del post d’avui: “L’ajut humanitari en un món sota el foc”) celebrat el passat 6 de març, etc. ens condueixen, en paraules textuals d’aquesta representant, al “sentiment de que xoquem contra una paret”!

Algunes dades, alguns titulars (alguns d’ells coneguts i recollits pels mitjans de comunicació) que resumirien els continguts d’aquests informes i que fan ben entenedor el sentiment dominant d’impotència :

  • Més de 50 milions de refugiats al món; mai n’hi havia hagut tants des de després de la 2a guerra mundial
  • Més de 100 milions de persones que necessiten ajut humanitari; xifra que s’ha multiplicat per tres en els darrers 10 anys
  • Es requeririen uns 18.000 milions de US$ (xifra que s’ha multiplicat per sis en els darrers 10 anys) per tal d’atendre les necessitats d’aquestes persones que necessiten l’ajut humanitari
  • 30 conflictes amb violència en el món; dels quals 16 són considerats com a guerres amb més de 1000 morts per any
  • El 2013 varen ser atacades al món 474 persones que treballen en organitzacions humanitàries de la societat civil en zones de conflicte; 155 varen perdre la vida
  • ……

Fa feredat! I no és, apunta aquesta representant, que els donants habituals hagin deixat de fer-ho és que, evidentment, les xifres s’han disparat de tal manera que les necessitats augmenten tant que, actualment, “no hi ha pas manera d’arribar-hi”. Pensem que l’ordre de magnitud econòmic anterior ha arribat ja al nivell del de funcionament de tot el sistema de les NNUU.

I tot això clar, lligat fonamentalment a un augment creixent de guerres en el món; de les principals de les quals tenim el seu nom al cap: Síria, Iraq, Sudan del Sud, República Centreafricana.

El director general de la Creu Roja Internacional afirma davant d’aquesta situació: “El món s’enfronta a transformacions dràstiques i la política no esta a l’alçada”. Un frase que hem més o menys escrit desenes de vegades perquè, a més a més, és pot estendre perfectament a moltes de les realitats actuals en el món.

Salil Shetty, d’Amnistia Internacional, torna a posar el dit a la llaga i reclama que el dret de vet no sigui aplicable dins del Consell de Seguretat de les NNUU quan es tracti de valorar i prendre decisions en les que les NNUU tenen, en les que la comunitat internacional ha assumit, la “Responsabilitat de Protegir”.  En el 70è aniversari de les NNUU és més clar i evident que mai que el Consell de Seguretat esta concebut per la post segona guerra mundial i potser fins i tot per la guerra freda, però en el món multipolar d’avui, i després de que s’hagi sembrat tanta iniquitat en el món durant més de 25 anys, el Consell ha d’afrontar altres reptes i, per tant, ha de canviar substancialment.

Cadascun de nosaltres però ha de deixar arribar les dades i xifres anteriors al cap, no acostumant-nos-hi mai, i posant-hi sempre els rostres que ens les han de fer arribar al nostre cor i transformar-lo en motor de canvi.

mosul

Xerca; 16 de març de 2015

Síria, Iraq, … i la ONU? (…o, millor, un Parlament Mundial?) – Acte 22O

18 oct.

Context: “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”

Aquest proper dimecres 22 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc un acte al Patí Llimona (Carrer del Regomir 3) de Barcelona, organitzat per l'”associació projecte Governament Democràtic Mundial -apGDM” (http://apgdm.org).

És/serà un acte en el context de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” (http://www.worldparliamentnow.org/) que se celebra internacionalment del 17 al 24 d’Octubre!  L’apGDM és la organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial que, actualment, i entre altres grans activitats, impulsa (i nosaltres amb ells), i sempre internacionalment, la “Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU”! Aquesta assemblea hauria de ser, entre altres coses, el pas provisional possibilista que acabés generant el naixement d’un veritable parlament mundial.

Els lemes de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” són: “Que el poble decideixi. Necessitem democràcia sense fronteres. Hem de construir la democràcia global. Necessitem un parlament mundial!”. Nosaltres creiem que, efectivament, encara que a tots plegat ens pugi sonar d’entrada molt llunyà i celestial, cal tornar a caure radicalment del cavall per veure-hi clar; en aquest cas del cavall dels estats amb unes fronteres merament nominals que ja no reals; i que de la mateixa manera que ni la pobresa, ni les emissions de diòxid de carboni, ni el terrorisme, ni l’ebola, ni ….saben de cap frontera i són realitats globals -ben globals-, llavors, cal construir un sistema de presa decisions i d’acció política democràtica governamental que funcioni i respongui a l’escala global i doni respostes als problemes – els fonamentals que té plantejats la humanitat actualment- de nivell global. Per això parlem, es parla, de democràcia global. Però l’instrument clau d’una democràcia és un parlament al qual els ciutadans (tots els ciutadans i ciutadanes del món) que l’escullin puguin cedir democràticament la sobirania i la legitimitat necessària per prendre decisions. I per això, el que necessitem ja és un Parlament Mundial que sigui/estigui realment en el nucli d’un nou sistema d’institucions democràtiques globals a l’alçada de les realitats i dels reptes del segle XXI.

 

La xerrada col·loqui “Síria, Iraq, …i la ONU?” amb l’Antoni Segura i el Pere Vilanova  

L’acte del 22 d’octubre a Barcelona serà una xerrada col·loqui oberta a tothom que contarà amb una moderadora i uns ponents d’excepció. La Lourdes Beneria, professora emèrita d’economia i gènere de la Cornell University dels EUA i membre de l’apGDM, que actuarà de moderadora; i com a ponents l’Antoni Segura, Catedràtic de la Universitat de Barcelona especialitat precisament, entre altres temes, en la “Geopolítica del món arabislàmic” i el Pere Vilanova, també Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis internacionals, pau i seguretat internacional, orient mitjà i Àsia central.

Amb aquests ponents i amb el títol que hem donat a la xerrada esta clar que el gran tema de reflexió i debat serà la greu situació que es viu a Síria i a Iraq (però dins dels punts suspensius també hi podem posar, per exemple, Ucraïna i els països europeus i asiàtics fronterers amb Rússia i ex membres de la Unió Soviètica). Més vells o més nous, formen part d’una extensió molt preocupant de conflictes bèl·lics en el món; sobretot en unes determinades zones geopolítiques molt complexes i inestables, ja des de fa bastant temps. Els ponents ens ajudaran a entendre millor els perquès i les casuístiques principals d’aquests conflictes. Però també a respondre’ns les preguntes que tots tenim sobre la/les respostes internacionals a aquestes greus problemàtiques. Per què el Consell de Seguretat de les NNUU resta paralitzat davant d’aquests conflictes, com si en fossin o aliens o del tot impotents? Cóm hauria d’afrontar el món, ja a la segona dècada del segle XXI, aquests conflictes? Com els podria, sobretot, prevenir i, en cas extrem, com els podria aturar el més ràpidament possible i amb el mínim de costos en vides humanes?

De tot això, i ben segur que de molts més elements, es parlarà a l’acte del dimecres 22 al Patí Llimona!

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 1a part      

No pas amb cap intenció de condicionar o pre-configurar l’acte, m’ha semblat interessant, per a mi mateix i, per tant, potser també ho pugui ser per algun lector, plantejar algunes consideracions i reflexions dels aspectes més institucionals i jurídics -dret internacional- (a nivell de les organitzacions internacionals) que, a la meva manera de veure, estant al voltant dels temes que es tractaran a l’acte.

 

– Pau i seguretat internacional.-

Tots sabem que, després de la 2a guerra mundial, es constitueixen les NNUU i dins d’elles el Consell de Seguretat; de fet aquest és l’únic òrgan de les NNUU que es pot dir que és un òrgan de govern internacional amb poders clars, reals i molt importants. I, principalment, amb la responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. La Carta de les NNUU (que signen tots els estats membres) li atorga tots aquests poders i l’hi dibuixa detalladament com els pot/ha d’exercir.

El Consell de Seguretat és però, també, l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial i per això, en aquells moments -però desgraciadament encara avui- té cinc membres permanents amb dret a vet. EUA, Rússia, Xina, França i Anglaterra. Aquest fet ha anat no evolucionat amb paral·lel a la història i, en canvi, ha anat transformat el Consell, a la pràctica, en un òrgan que, en la majoria d’ocasions, queda bloquejat per algun vet o altre, i no pot, per tant, actuar d’acord amb les seves responsabilitats.

En qualsevol cas, el que teòricament hauria de fer sempre el Consell de Seguretat és actuar quan es fa palès que hi ha algun conflicte que posa en perill la seguretat internacional. I, en aquest context, en cap altra cas!

 

– Responsabilitat de Protegir – R2P (del seu nom en anglès).-

L’any 2005 una Cimera de NNUU impulsada pel llavors SG Kofi Annan va aprovar que les NNUU tenien també, a partir d’aquell moment, la responsabilitat de protegir a aquells sectors de la població del món que fossin víctimes de genocidis i/o crims de lesa humanitat. Aquest va ser un pas que tothom va viure en el context de la incapacitat (en aquell cas es podria dir que per manca d’atribucions) de NNUU d’actuar davant del genocidi de Rwanda.

L’aprovació i l’auto atorgació d’aquesta responsabilitat és, a parer del qui escriu, una de les passes més importants (en relació als paradigmes polítiques que defineixen les NNUU; sobretot en relació al paradigma de la sobirania inviolable dels estats davant de les pròpies NNUU) que s’han donat en un camí de reforma progressista de les NNUU. La R2P permet i obliga a les NNUU a intervenir dins d’àmbits que fins llavors es podien considerar de sobirania il·limitada si, per exemple, els governants d’un país -per molt “sobirà que sigui”- actuen sobre una part de la seva població cometen sobre ella crims execrables com els citats.

Només hi ha dos grans problemes al voltant de l’aplicabilitat d’aquest concepte. El primer és que pels tempos d’unes NNUU com les que tenim, s’han de donar moltes passes encara per tal que realment NNUU sigui operativa, des de tots els punts de vista, quan hagi d’actuar per protegir. El segon és que, com a mínim entretant, la presa de decisions sobre actuar per protegir s’ha traslladat al Consell de Seguretat. I el Consell de Seguretat no ha canviat ni una coma de la seva manera de fer i actuar encara que, ara, la problemàtica a considerar pugui ser molt diferent al que pot ser un conflicte que amenaça la seguretat internacional. Inclòs el dret de vet que, més incomprensiblement que mai en aquests temes de R2P, no té cap senti de cap mena que es pugui aplicar; però que ja ha sigut així en els primers compassos de, precisament, el tema de Síria (d’això ja se’n parlarà, a ben segur, el 22O al Patí Llimona).

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 2a part 

En aquesta segona part de les meves reflexions d’avui faré només un repàs molt breu i esquemàtic dels darrers conflictes bèl·lics internacionals (post caiguda del mur de Berlin i de la Unió Soviètica) i de com se’ls ha anat qualificant per diversos experts -amb els quals coincideixo personalment-, precisament, pel comportament del Consell de Seguretat i/o de la comunitat internacional davant d’ells:

-1a Guerra del Golf (1990): com a resposta a la invasió de Kuwait per part d’Iraq; amb el vist i plau del consell de seguretat que el va considerar una amenaça a la pau i seguretat internacional. Legal i podríem dir que legítim!

-Rwanda (1990-92; 1994-96): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P!

-Iugoslàvia (1999): intervenció de l’OTAN, en contra del parer del Consell de Seguretat (pel vet de Rússia). Hi ha qui -o com  a mínim jo i perdoni el lector la gosadia- l’ha qualificat de, per tant, il·legal però legítima!

 -Iraq (2003): intervenció dels EUA, Anglaterra i Espanya per la teòrica amenaça a la seguretat internacional de les “armes de destrucció massiva” que tindria l’Iraq. Qualificada gairebé per tothom, actualment, com a il·legal (ni tan sols es va presentar una proposta formal al Consell de Seguretat que autoritzes la intervenció) i il·legítima (pel gran engany amb que es va voler justificar). No a la guerra!

 -Darfur (2003): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P. Cal fer constar però, en aquest cas, l’oposició de la Unió Africana que Xina va elevar a la categoria de vet en el Consell de Seguretat!

 -Líbia (2011): la primera i única vegada en que el Consell de Seguretat autoritza la intervenció per donar compliment a la Responsabilitat de Protegir que té les NNUU; les formes en que s’intervé són criticades per alguns membres del Consell de Seguretat per haver anat més enllà del que s’havia aprovat. Qualificable com de legal i legítima, encara que necessàriament millorable.

El dimecres 22O, com a mínim un servidor, preguntarà als ponents sobre aquestes reflexions i, sobretot, els hi preguntarà com qualificarien ells, en una línia comparativa semblant a la seguida aquí o en una línia comparativa pròpia seva, els conflictes actuals de Síria, Iraq, Ucraïna, etc.

 

iraq...

 

Xerca; 18 d’octubre de 2014

Ucraïna, Crimea, les NNUU i el Governament Mundial; (i el Moviment Federalista Mundial)

31 març

Sobre el conflicte

En aquest post d’avui no entraré ni en aspectes de descripció ni d’anàlisi del que ha estat, fins ara, el relativament curt però molt intens conflicte d’Ucraïna que, entre altres coses, hauria acabat amb una mena de nou estatus de Crimea: no reconeguda per pràcticament ningú com a nou estat del món, però essent part de Rússia (que no és pas poc).

No hi entraré, perquè només la descripció (i ja no diguem l’anàlisi) dels fets té tants matisos i perspectives que no tinc pas prou elements, ni molt menys, per donar-ne una visió pròpia mínimament coherent i rigorosa. En tot cas parteixo de la base que els fets són essencialment coneguts i que tothom en pot tenir, més o menys, la seva opinió pròpia.

D’altra banda el conflicte no esta pas acabat (i probablement ni molt menys). Quan aquest darrer cap de setmana de març escric aquestes ratlles, llegeixo que Putin ha trucat a Obama i han parlat de solucions diplomàtiques als conflictes (potser aquest fet no ens gens aliè al que és l’objecte d’aquest post d’avui).

Però, sobretot, no entraré en aquests  aspectes perquè sense ser-ne ni molt menys aliens, hi ha tota una altra història al voltant d’ells, podríem dir-ne que paral·lela, que ha provocat una mena de petit tsunami a les NNUU que permet, potser, avançar una mica en l’anàlisi i les propostes dels greus problemes i mancances que tenim de governament democràtic mundial.

 

El Consell de Seguretat, CS, de les NNUU i el conflicte: la pel·lícula de sempre!

Si l’enviament de tropes a Crimea per part de Rússia comença el 27 de febrer passat, i el “referèndum d’autodeterminació de Crimea es convoca”, pocs dies després, pel 16 de març, el Consell de Seguretat de les NNUU es reuneix el 15 de març per debatre una resolució presentada per diversos països (43 països que conformen una llista que no presenta sorpreses): la proposta de resolució S/2014/189 (http://www.un.org/en/ga/search/view_doc.asp?symbol=S/2014/189) .

Amb la presència sol·licitada i acceptada d’Ucraïna, qui presenta la proposta de resolució, es debat una resolució que, en essència, reafirma la sobirania, independència, unitat i integritat territorial d’Ucraïna i que, fent notar que Ucraïna no ha autoritzat el referèndum sobre l’estatus de Crimea, declara que aquest referèndum no pot tenir validesa ni pot suposar la base de cap canvi en l’estatus de Crimea. Com és normal, urgeix a totes les parts a perseguir una resolució pacífica del conflicte a través del diàleg polític directe.

És d’observar que la resolució obvia mencionar el tema de l’entrada de tropes de Rússia a Crimea, la qual cosa, amb la Carta de les NNUU a la mà és realment increïble (de fet hem assistit, en aquest punt, a una mena d’invasió que, és evident, que pot representar una amenaça a la pau i a la seguretat internacional i que, precisament, el Consell de Seguretat és l’òrgan que té la responsabilitat d’actuar davant d’aquests temes).

És de suposar que davant de la rapidesa en que transcorrien els fets, la tàctica darrera de la proposta de resolució tenia dues vessants: a) evitar preses de decisions irreversibles que posessin el conflicte en una situació encara més complicada; b) no enfrontar-se directament amb Rússia i involucrar-la en una sortida diplomàtica més congruent amb l’estatus i l’ordre internacional actual.

La proposta de resolució no va tirar endavant perquè, com és sabut, Rússia si va oposar i va fer ús del seu dret de vet! La pel·lícula de sempre, de la qual de vegades els protagonistes són uns; de vegades altres dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat amb dret a vet! Ja hem opinat abastament en altres ocasions sobre aquest lacra de l’actual sistema d’organitzacions internacionals.

 

El posicionament del Moviment Federalista Mundial (MFM-WFM)  

Davant de la convocatòria d’una reunió de l’AG de les NNUU pel passat dijous 27 de març, el Moviment Federalista Mundial (del qual l’associació projecte Governament Democràtic Mundial, apGDM, n’és l’Organització Catalana Associada) enviava una carta als Ministres d’Afers Estrangers, i als seus Representants Permanents a les NNUU, de tots els estats membres de les NNUU.

Considero que aquesta carta que hom pot llegir íntegrament a:

http://www.wfm-igp.org/site/wfm-igp/wfm-igp-letter-unga-member-states-ukraine-plenary-27-march-2014

té un alt i molt interessant contingut  polític del que en voldria emfatitzar els següents aspectes:

  •  en primer lloc el MFM mostra la seva gran decepció pel fet de que cap membre del Consell de Seguretat presentés objeccions formals sobre la legalitat i lo apropiat del comentat vet de Rússia a la proposta de resolució del CS del 15 de març. L’argumentació de la gran decepció és que el vet no hauria de ser utilitzat mai quan un membre permanent, amb dret a vet, és una part en disputa del tema que es tracta. És tant evident que sembla mentida que no es faci, oi? El MFM posa aquest vet com un altre exemple  més de l’ús del vet contràriament als propòsits, principis, lletra i esperit de la Carta de les NNUU.
  •  en segon lloc el MFM destaca que el CS pren decisions en nom de tots els membres de les NNUU. I per tant considera imperatiu que els estats membres han d’instruir i confrontar el Consell de Seguretat quan pren decisions no concordants amb la Carta de NNUU.
  • En aquest sentit el MFM considera de gran importància que l’AG enfronti els temes relacionats amb la situació d’Ucraïna i amb el vet de Rússia a la resolució considerada i proposa als estats membres que ho facin, sobretot, en base a la històrica decisió de l’AG 377a segons la qual,:

  “Si el CS, degut a l’absència  d’unanimitat dels membres permanents, falla en exercir la seva responsabilitat principal de mantenir la pau i la seguretat internacional […], l’AG considerarà el tema immediatament per tal de fer les recomanacions apropiades als estats membres per a mesures col·lectives […] per mantenir i restaurar la pau i la seguretat internacionals”.

(aquesta resolució 377a es coneix, posteriorment, com la resolució “Units per la Pau”:          http://www.un.org/Depts/dhl/landmark/pdf/ares377e.pdf )

  • El MFM acaba la seva interpel·lació demanant als estats membres que, tant per la problemàtica d’Ucraïna com per tot el que suposa per l’ordre internacional legal, l’AG assumeixi la seva responsabilitat

(Encara que no calgui donar validesa a uns continguts en funció de les trajectòries, em sembla que es bo recordar que el MFM -que en els seus dies fou l’organització on treballaren Bertrand Russell i Albert Einstein- té, entre la seva llarga història, l’aval d’haver estat l’impulsor principalíssim de la creació del Tribunal Penal Internacional -un dels millors exemples d’un organisme imprescindible per un governament democràtic mundial-).

 

Sobre la històrica adopció d’una resolució de l’AG de les NNUU sobre la “Integritat territorial d’Ucraïna”

Aquest passat dijous 27 de març, per 100 vots a favor (més del 50% dels estats membres de les NNUU i , sobretot, més dels que s’esperaven ), 11 vots en contra (Armènia, Belarus, Bolívia, Cuba, Corea del Nord, Nicaragua, Rússia, Sudan, Síria, Veneçuela i Zimbabwe)  i 58 abstencions l’AG de les NNUU ha aprovat una resolució sobre la “Integritat territorial d’Ucraïna”: http://www.un.org/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/68/L.39

La resolució aprovada, fins i tot amb bastantes frases textuals idèntiques a les de la resolució presentada al CS el 15 de març, el que fa, de fet, “és aprovar aquella resolució” i, per tant: reafirmar la sobirania, independència, unitat i integritat territorial d’Ucraïna; far notar que Ucraïna no ha autoritzat el referèndum sobre l’estatus de Crimea i declara que aquest referèndum no pot tenir validesa ni pot suposar la base de cap canvi en l’estatus de Crimea. Com és normal, continua urgint a totes les parts a perseguir una resolució pacífica del conflicte a través del diàleg polític directe.

 

Algunes reflexions finals

Sense voler menystenir, ni molt menys, el problema que ha originat tot aquest procés ni la importància que la resolució pugui tenir per a la seva bona solució futura , si que voldria subratllar la importància històrica del procés, en el fet que l’AG hagi, potser per primera vegada a la història, actuat d’acord amb la citada resolució 377a, i hagi estat, per tant, un instrument de Governament Democràtic Mundial.

Vivim moments històrics molt difícils a molts nivells. També en els de la pau i la seguretat internacional. Síria ens ho continua cridant dia rere dia. L’enfortiment del sistema multilateral és capital per evitar retorns a passats que crèiem impossibles de reviure però que, a tants nivells, semblen a punt de retornar. En aquest sentit crec que, malgrat tots els malgrat (i totes les reformes i refundacions sobre les que tant he escrit i batallat i que segueixen sent imprescindibles), aquesta actuació de l’AG de les NNUU pot ser un punt d’inflexió que ens hagi caigut com a aigua beneïda!

 

UN_security_council_2005

                              (PER REFORMAR URGENTMENT!)

 

Xerca; Barcelona 31 de març de 2014

Síria posa en evidència totes les grans contradiccions i incapacitats de l’actual sistema internacional

2 set.

Segur que molts de nosaltres comencem el nou curs pendents i donant voltes al conjunt  tant complex d’interrogants que el conflicte de Síria ens planteja; tant al nivell de posicionar-nos-hi personalment (si cadascú de nosaltres fos responsable de  prendre la decisió: intervindríem o no?; crec que és una auto interpel·lació que cal fer-se per analitzar millor els motius i els papers dels diferents actors internacionals en el conflicte) com, sobretot, al nivell d’entendre com i perquè és possible, encara, arribar, en aquests començaments del segle XXI, a una situació tan complicada, desastrosa, inconcebible i intolerable a ulls de, molt probablement, la immensa majoria de la població mundial.

Cada vegada és més difícil, d’altra banda, trobar respostes a aquestes preguntes que molta gent ens fem, tot intentant respondre-hi des de les diferents posicions i perspectives amb les quals hom es pot plantejar analitzar el tema en qüestió. Però, està clar, que no podem ni hem de renunciar en cap cas a fer-ho.

Personalment, per fer-ho, crec que en aquest tema el pas a pas “històric” és el prisma que (quina descomposició de “la llum”) millor pot permetre una anàlisi mínimament rigorosa, en uns moments en que el conflicte  ja esta  tant i tant embolicat.

La Carta de les NNUU i les intervencions militars segons el dret internacional que emana d’ella (fins l’any 2005)

La Carta és ben detallista pel que fa aquest tema. Només el Consell de Seguretat, CS, de les NNUU pot autoritzar una intervenció militar (abans ha d’haver pres tota una sèrie de mesures preliminars de condemna, de sancions, etc., esgotades les quals es pot entrar en la valoració i, si s’escau, decisió de la intervenció militar), i només ho pot fer (si només tenim en compte la carta; en el següent apartat veurem que això si que ha evolucionat i canviat durant l’any 2005) davant de conflictes o situacions que posin en perill la pau i la seguretat internacional (concepte que, evidentment, pot tenir, a més a més, totes les subjectivitats que vulguem).  És a dir, un conflicte de caràcter intern en un país membre de les NNUU, no serà mai considerat (a no sé que es donin altres circumstàncies que el projectin a nivell internacional i que a ulls del CS esdevingui una amenaça a la seguretat i pau internacional), un conflicte sobre el qual la comunitat internacional de les NNUU hi pot o hi hagi d’intervenir.  Insisteixo però que això era així fins l’any 2005 i torno a remetrem en aquest punt al següent apartat d’aquest text.

Quan la guerra d’Irak, i en la mesura que l’argument de la possible tinència d’armes de destrucció massiva per part del règim de Husein no va ser considerat com una amenaça provada (ni la tinència ni l’amenaça) a la pau i la seguretat internacional, el CS mai va aprovar la intervenció i varen ser el “desgraciat” trio de les Açores (EUA, Anglaterra i Espanya) qui va decidir i executar una intervenció unilateral  i, per tant, ben il·legal des d’un punt de vista del dret internacional i explicitat clarament així pel llavors SG de les NNUU: Kofi Annan.

No és un tema de debat subjectiu menor que, i encara que bastant ben vist en general per allò que anomenen l’opinió política mundial -com a mínim jo així ho vaig viure i sentir-, la intervenció dels EUA al capdavant de la OTAN en el conflicte de l’ex Iugoslàvia, va tenir, de fet, el mateix  nivell -amb diferències qualitatives importants que també veurem en el proper apartat- d’il·legalitat internacional.

La pròpia Secretària d’Estat dels EUA, Madeleine Albright, va definir la intervenció com: “il·legal, però legítima”.

I moltes coses semblen indicar que podríem estar a punt, en el cas de Síria, d’una repetició bastant semblant d’aquestes dues realitats històriques, en aquest cas, molt més semblant a la darrera de l’ex Iugoslàvia.

La Responsabilitat de Protegir (RdeP) per part de les NNUU, des del 2005

La incapacitat del sistema internacional de donar resposta a un conflicte com el de l’ex Iugoslàvia però, sobretot diria jo, la gran frustració amb que es va viure dins de les NNUU la inacció total davant del genocidi de Rwanda -al començament de la darrera dècada del segle passat-, són els gèrmens d’uns dels canvis més profunds (per diverses raons) del dret internacional post 2a guerra mundial, amb l’aprovació de la responsabilitat per part del sistema de les NNUU d’actuar davant de determinats conflictes interns. Citant-me  a mi mateix, en aquest mateix blog, en un post (http://wp.me/p1IaoC-6C) del 10 de desembre del 2011,

La Responsabilitat de Protegir, RdeP-R2P  (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels  tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, La Cimera del Mil·lenni de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici) i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els de  genocidis, crims de lesa humanitat, etc. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat. Per primera vegada es defineix un àmbit en el qual l’estat deixa de tenir una sobirania absoluta.”

Líbia 2011: la única experiència d’aplicació de la RdeP per part del Consell de Seguretat de les NNUU

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar a la Cimera del Mil·lenni de NNUU el 2005, i amb els corresponents desenvolupaments normatius a punt, el CS de les NNUU va actuar, per primera i única vegada fins ara a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Efectivament, per primera i de moment única vegada, doncs, es va actuat per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat i sense que el conflicte estigues posant “en perill”, en canvi, la pau i la seguretat internacional.

El cas de Líbia podria ser considerat un exemple de bones pràctiques en tot el que fa referència a arribar a una resolució final que decidia i autoritzava una determinada intervenció militar per aturar les atrocitats del règim de Gadafi sobre la pròpia població del seu país. Efectivament, el CS de les NNUU va donar tots i cadascun dels passos previstos i requerits previs, i la resolució final comptava amb l’informe favorable de totes les parts “relacionades amb el conflicte”: la Cort Penal Internacional, la Lliga d’Estats Àrabs i la Unió d’Estats Africans.

Amb alguna abstenció (inclosa la de Rússia i la Xina -però que, sàviament, no significava l’ús del seu dret de vet dins del CS-) la històrica resolució d’intervenció va ser aprovada.

De la polèmica aplicació de la resolució del CS en el cas de Líbia a la “reaparició”, en el context del marc de la RdeP, del dret de vet en el CS de les NNUU davant del cas de Síria

Sense entrar en detalls que tampoc són els fonamentals, tots recordem que la intervenció militar aprovada pel CS en el cas de Líbia, pretenia, per tal d’aturar el genocidi,  garantir que el règim de Gadafi no pogués utilitzar la seva capacitat militar aèria en contra de la seva pròpia ciutadania en rebel·lió contra aquell règim. A banda de que les fronteres d’aplicació d’aquestes mesures sempre són molt difuses , és evident, que en el cas de Líbia les forces, principalment de l’OTAN, que hi van intervenir van anar molt més enllà del que autoritzava, des d’un punt de vista militar, la lletra menuda de la resolució del CS de les NNUU.

Aquest fet va provocar reiterades protestes i malestar sobretot a Rússia i Xina, que ja eren els països més reticents a haver arribat fins on s’havia arribat.

Error estratègic “d’occident”? Prioritzant acabar el conflicte respecte a atendre la lletra menuda de la resolució -que potser també hagués acabat amb el conflicte, però amb molt més temps i patiment-, nous arguments per a  Rússia i la Xina per oposar-se a aquestes intervencions en nom de la RdeP? En qualsevol cas, si la gestió diplomàtica del conflicte jo diria que fou exemplar, la gestió executiva fou probablement bastant errònia.

Error que va servir en bandeja a Rússia i a Xina la utilització del seu dret a vet quan en el començament del conflicte Sirià, molt semblant al del Líbia, el CS de les NNUU va intentar de totes les maneres arribar a un consens i possibilitat d’actuació també molt semblant al de Líbia.

Cap analista podria deixar de dir aquí que la situació geopolítica i el paper de Síria respecte al de Líbia, són molt més complexos i delicats al vell mig de l’orient mitjà i de l’Àsia Occidental.

L’intent, no reeixit, de no poder utilitzar el dret de vet quan es tracti de conflictes de RdeP

Tema poc conegut i en canvi de gran substància política.  Un grup de 5 països va intentar, durant el període dels inicis del conflicte de Síria, que l’AG de les NNUU aprovés una resolució que no permetés l’ús del dret de vet en el Consell de Seguretat quan es tractés d’un tema que no amenaçava la pau i seguretat internacional, sinó a la població d’un país que era sotmesa a crims de lesa humanitat per les seves pròpies autoritats, és a dir, respecte a un tema de RdeP. La proposta té un gran sentit comú polític . Deixa el dret de vet per a les circumstàncies i situacions històriques pel  que es va preveure, però ens el trèiem de sobre, com a mínim ja, per conflictes que res tenen que veure amb aquelles situacions (i ni ara ni aquí pretenc pas entrar en el tema del dret de vet en el CS de les NNUU ).

Curiosament o no, aquí, tots els cinc països amb dret de vet al CS de Seguretat de les NNUU van realitzar una pressió comuna i ingent en contra d’aquesta resolució que, a la fi, fou retirada pels seus propis promotors. Desgraciadament  doncs, cap dels cinc països amb dret de vet en el CS de les NNUU sembla capaç de posar els interessos de la humanitat per sobre dels seus propis privilegis polítics derivats de la seva “victòria” a la 2a guerra mundial.

La utilització d’armes químiques de destrucció massiva en el conflicte de Síria…tot torna a portar, en aquest cas, a l’aplicació de la RdeP

Si tot ja anava molt malament i el conflicte de Síria ha evolucionat en una guerra civil total (i, a més a més, on es dirimeixen interessos estratègics dels  diferents actors del sempre feble status quo actual en tota la zona de l’orient mitjà), Síria i el seu règim, utilitzen (tot i que probablement mai hi hagin proves cent per cent concloents de la seva responsabilitat) armes químiques.

No és podia posar més llenya al foc . El 29 d’abril del 1997 va entrar en vigor la Convenció de les NNUU que prohibeix la producció, emmagatzematge i utilització d’armes químiques . L’han signat, fins al Juny del 2013, 189 països. Només no han fet: Angola, Myanmar, Egipte, Israel, Corea del Nord, Sudan del Sud i Síria! A banda de Sirià, dels 7 països que no l’han signat, altres dos són de la zona del conflicte que estem considerant.

Però a més a més amb un gravant molt important:  Síria, que tal com hem fet notar, no ha signat ni ratificat la corresponent convenció, des del punt de vista del dret internacional, és un “Tercer Estat” d’aquesta convenció que segons la Convenció de Viena del Dret dels Tractats, no li crea ni obligacions ni drets. En aquests sentit, doncs, i pel que fa a aquesta utilització d’armes químiques, el dret internacional poca cosa hi té a dir. La sobirania dels estats tornà a prevaldre aquí sobre principis humans fonamentals que, sense cap mena de dubte, n’haurien d’esta clarament per sobre i que, de fet, la mateixa evolució del dret internacional així ho va fent (però molt lentament)!

La Convenció fa referència, com és normal, a les sancions que es podran aplicar per l’incompliment de la Convenció. Però acaba dient que ens els casos d’especial gravetat els òrgans propis de la convenció podran portar el tema al Consell de Seguretat de les NNUU com a mesura més important. I tot i així, no esta clar, pel que ja hem dit, que Síria pugui ser portada al Consell de Seguretat per violació d’un tractat que no ha signat.

Per tant estem on estàvem i sense masses possibilitats de sortir de l’embolcallament. De tota manera, i segons la nostra opinió, des del punt de vista, com a mínim, de l’esperit del dret internacional, ara s’haurien de presentar al CS de les NNUU les proves que demostrin qui és el responsable de la utilització que s’ha fet d’aquestes armes químiques.

Tot i sabent que, encara que ara es demostres al CS la utilització per part del règim  Sirià d’armes químiques, és més que dubtós que això pugui, en el marc del dret internacional, canviar de direcció la situació política actual excepte, una vegada més, si la utilització d’aquestes armes contra la pròpia població Siriana no sigui considerada, que sens dubte ho hauria de ser, com un dels crims que obliga a NNUU a protegir a aquesta població i això fes canviar la posició que han mantingut, fins ara, Rússia i Xina sobre el tema dins del CS de les NNUU. D’aquí, una altra vegada, la gran importància del tema de la RdeP.

A mena de resum: contradiccions anacròniques

Un conflicte com el Sirià és irresoluble per vies internacionals legals mentre:

a) Els estats siguin sobirans (amb una sobirania absoluta que impedeix “la intromissió” internacional en els seus afers interns) segons la Carta de les NNUU i on, per tant, fins i tot una Convenció signada per la pràctica totalitat dels estats del món no obliga als pocs que no l’hagin signada!

b) La RdeP no esdevengui una normativa d’imperiós compliment per part de la comunitat internacional i, en el context actual, no es pugui utilitzar “en contra d’ella” el dret de vet en el Consell de Seguretat de les NNUU. Nous temps, noves realitats, nous problemes, nou dret internacional.

sunitas

Xerca; 2 de setembre 2013

L’actual intent de reforma del Consell de Seguretat

11 març

Tot a les NNUU en general, i des de sempre, està en possible procés de reforma. I evidentment la possible reforma del Consell de Seguretat no solament no n’és una excepció sinó que és una de les reformes més perseguides però, també, més esquives.

Pel que fa al Consell de Seguretat, actualment caldria que 128 vots (dos terços dels seus membres) a l’Assemblea General de les NNUU aprovessin una resolució per tal de realitzar-ne alguna reforma. La darrera vegada que se’n va fer una, per aprovar una petita expansió de membres no permanents del Consell, fou el 1963. Cal dir però que, des del 2009, estem, en teoria, en un procés de negociació formal o oficial del tema dins de la organització.

La setmana passada va córrer per la xarxa, i em va cridar l’atenció, un escrit molt punyent i, a l’hora, força optimista, del qui havia estat representant permanent de la Índia davant de les NNUU a New York, Hardeep S. Puri. Després de buscar fonts complementàries d’informació, he arribat a la conclusió que, a banda dels desitjos d’alguns estats (i evidentment de l’oposició total d’altres), potser si que s’estigui conformant una majoria suficient per aprovar una resolució a l’AG de les NNUU que reformés de forma molt important el Consell de Seguretat.

L’actual proposta de resolució, que d’entrada qui sap si arribarà mai a posar-se a votació, és del mes passat i és una mena d’evolució (ampliada en quan a recolzaments i amb pocs canvis de fons) de la que està en negociació des de fa uns 4 anys i que es coneix com la L69 (simplement pel número del document presentat com a proposta de resolució, però no arribada a votar, durant el passat 2012). Estava promoguda  per uns 40 països en desenvolupament amb el lideratge de Brasil, Índia i Sud Àfrica (si tenim en compte que tant la Xina com Rússia ja són membres permanents del Consell, ja tornem a estar davant d’una operació BRICS).

La novetat de la proposta de resolució que esta actualment sobre la taula,  no ho és tant en canvis importants de l’anterior sinó, suposadament, en el nombre de suports que podria estar recollint i que podrien acabar portant-la a votació al llarg d’aquest 2013. Bàsicament els nous recolzaments vindrien, de moment, dels països Africans i s’està pendent de reunions formals del conjunt d’aquests països per tal de  formalitzar-la definitivament. Emperò, en el que probablement sigui un moviment tàctic, els països del CARICOM (la comunitat caribenya que sempre juga un paper ensamblador dins de l’orbita dels països en desenvolupament) ha presentat ja, aquest febrer del 2013, la mencionada actual proposta de resolució.

Quines són les característiques principals comunes d’aquestes propostes de resolucions?

Les següents :

“Els seients addicionals a ser escollits per l’AG serien els següents:

  1. Dos seients permanents i dos seients no-permanents per estats africans, essent el Grup Africà a les NNUU el responsable de la seva nominació
  2. Dos seients permanents i un de no permanent pels estats asiàtics
  3. Un seient no permanent pels estats de l’Europa de l’est
  4. Un seient permanent i un de no permanent pels estats de Llatinoamèrica i el Carib
  5. Un seient permanent pels estats de l’Europa Occidental i altres estats
  6. Un seient no permanent pels estats insulars en desenvolupament (els grups regionals asseguraran aquesta representació)”

Passaríem per tant, dels actuals 15 membres -amb 5 de permanents amb dret a veto-, a 27 membres -amb 11 de permanents amb dret a veto-.

Comentaris analítics

És del tot evident que la pressió de reforma actual és una pressió per part de les economies emergents i els països en desenvolupament que, de fet, són una àmplia majoria a l’AG.

Defugint avui anàlisis més polítiques i de fons sobre el propi Consell de Seguretat i el gran tema dels membres permanents (amb dret de veto), em sembla interessant, en canvi, analitzar ara la proposta des del punt de vista de la seva viabilitat (aprovable pels 128 estats que representen els dos terços de l’AG de les NNUU), i de quin Consell acabaria, molt probablement, definint (des del punt de vista, precisament, dels seus nous membres permanents).

És evident, per mi, que es tracta d’una proposta maximalista que ha de garantir el suport de 128 estats. Això explicaria els nombres d’Àfrica, la presència de l’Europa de l’Est , etc. Per dir-ho clar, l’objectiu és una proposta que, bastant lluny de cap altra consideració, sigui, “al preu que calgui”, aprovable per 128 estats. Això és el que en l’actual multipolarisme actual sembli estar proper!

Quins nous estats permanents hi hauria, presumiblement, en el nou Consell de Seguretat? Doncs Brasil, Sud Àfrica i la Índia gairebé segur. Nigèria com l’altre gran pol africà. I un detall molt significatiu: hi ha portes obertes per la candidatura d’Alemanya i del Japó; els dos països que, després dels EUA, són els màxims proveïdors dels pressupostos de les NNUU i que sempre han reivindicat abandonar la seva no presència al Consell com a parts perdedores de la 2a guerra mundial. També hi ha portes obertes per la presència permanent d’un país àrab i/o islàmic.

Tot i que hem dit que no hi entraríem avui, és obvi, pel tema del veto, que un Consell de Seguretat amb 11 membres permanents amb dret a veto, en principi hauria de ser molt més incapaç de prendre cap decisió. Caldria doncs, com a mínim, continuar, immediatament, amb una reforma del sistema de presa de decisions només per àmplies majories.

 

Voting on Iran sanctions

 

Xerca; 11 de març de 2013

%d bloggers like this: