Tag Archives: Comerç

…la OMC no es capaç d’avançar en els acords de Balí! …i al marge de la OMC s’ha obert una negociació neoliberal sobre el comerç de serveis!

13 oct.

A finals dels 2013 escrivia un parell de posts consecutius (http://wp.me/p1IaoC-eI; http://wp.me/p1IaoC-eM) en els que m’atrevia (en aquella línia de que la ignorància et dona gosadia) a valorar la reunió de Balí de la OMC del desembre del 2013; primer des de la perspectiva del que podia donar de sí una reunió de la OMC que, per primera vegada a la història, estava presidida per un brasiler – Azevêdo- i, per tant, en certa manera, “pel “sud” del món i, en especial, pel BRICS; i segon intentant valorar des d’un punt de vista molt personal, i aquí si que em molta precaució, que podia haver donat realment de si aquella reunió; allà si que afirmava que aquesta valoració no es podria fer seriosament fins passat un cert temps -de vegades no sempre curt-!

A prop de que es compleixi un any d’aquella reunió de Balí de la OMC, els temes comercials al món estan d’allò més complicats i enredats, i la única cosa que intentaré fer amb aquest post d’avui és descriure els principals fronts oberts de negociacions que, principalment, estan provocant reaccions molt alarmades al coneixes públicament que un nombre de països molt importants han obert una via de negociació d’alguns dels temes comercials, al marge de la OMC; potser aquest darrer fet, el que es faci al marge de la OMC, sigui el més important del que està passant en aquests moments. Vegeu en tot cas, i especialment, el darrer apartat d’aquest post d’avui.

 

Una mica d’història  ( i de quan la història sembla que es repeteixi)

El tema requeriria un llibre (com a mínim) però en aquest context només puc pretendre situar una mica al possible lector.

Quan es crea la OMC (l’any 1994) s’acorda que els seus àmbits de negociació i, per tant, de possible presa d’acords, en seran tres:

  • GATT-  General Agreement on Tariffs and Trade  //  AGCA- Acord General sobre Comerç i Aranzels
  • GATS-  General Agreement on Trade in Services  //  AGCS- Acord General sobre Comerç en/de Serveis
  • TRIPS- Trade Related Aspects of Intellectual Property Rigths  //  ADPIC- Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç

on tant el GATS com el TRIPS són els nous àmbits que ho serien de la OMC, a partir de la seva creació.

El primet àmbit, el GATT, corresponia al primer tractat multilateral sobre el tema, contemporani de l’època de la post 2a guerra  mundial i de creació de les NNUU i de les IBW!

No per més antic ha deixat de ser controvertit i, de fet, ha ocupat la major part d’hores de sang i suor de les reunions de la OMC des de la seva creació.

Dins de la darrera ronda de negociacions de la OMC, la Ronda de Doha que començava a finals del 2001, es poden contar amb dos dits els “moments” d’arribada a algun acord: la reunió de Hong Kong del 2005 i la de Balí del 2013. Aquests acords sempre han estat un cert intent de balanç entre els interessos agrícoles del sud del món (i que principalment han passat i segueixen passant per la eliminació de subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que el nord del món té gairebé com a norma des de fa bastants anys), a canvi de que el sud del món redueixi les tarifes d’entrades als països del sud de productes manufacturats dels països del nord.

Aquests són els termes principals dels acords de Hong Kong (2005) i, en certa mesura, dels de Balí (2013). Amb evidentment molts més elements i matisos no precisament estètics que un post d’un blog no pot pas recollir.

 

La situació a l’OMC gairebé un any després de Balí (2013)   

En paraules no textuals d’Azevêdo (el brasiler actual Director de la OMC) del passat 15 de setembre, Balí va suposar un acord negociat (“Public Stockholding for Food Security Purposes”) que, de fet, és una forta pulsió més de l’AoA (Acord sobre l’Agricultura) de Hong Kong (2005). Es torna a acordar, teòricament en ferm, que ha de desaparèixer qualsevol activitat de dumping distorsionadora dels preus internacionals dels aliments, per tal de no continuar malmetent els estats, ja prou febles, de moltes agricultures del sud del món.

Però Azevêdo també diu que Balí va suposar, de fet i en contrapartida, el començament d’un altre procés negociador, el TFA (Trade Facilitation Agreement), que ha d’obrir molt més les portes del sud als productes manufacturats del nord.

I Azevêdo acaba dient, sobretot, que en la mesura que això esta acordat així, s’ha d’avançar en paral·lel en la implementació de l’acord negociat però, també, en el desenvolupament de la nova negociació oberta.

Malauradament doncs tot sembla indicar que estem com sempre; capaços d’arribar a acords més o menys límit de darrera hora, però llavors, incapaços -per diversos raons i de molt diverses maneres- d’avançar a partir d’allà i, en canvi, d’aprofitar qualsevol escletxa per intentar re obrir negociacions tancades o no obrir realment negociacions obertes i, en definitiva, mantenir tot tal com estava.

Darrerament, aquesta facilitat amb que el multilateralisme és capaç d’una banda d’aprovar coses però sobretot d’incomplir-les totes sistemàticament, és el tret que més em preocupa de tot lo relatiu al funcionament de les institucions internacionals.

 

El tema dels serveis (en la seva primera pel·lícula d’època de neoliberalisme totalment dominant)

És ben sabut que l’OMC neix, quan i com neix, com una de les expressions més característiques dels anys hegemònicament i políticament culminants del desenvolupament de l’opció neoliberal en el món.

Després del seu naixement (1994), al marge de les NNUU, la seva primera reunió a nivell ministerial es celebra a Singapur l’any 1996 i allà es posen sobre la taula, corrent i ràpidament els anomenats “temes de Singapur”, dins dels quals el que es va fer més famós va ser la proposta de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions); però tots ells dins del que podríem anomenar el paquet de serveis com a nou àmbit de treball de l’OMC. Era evident doncs, que, des del punt de vista dels països del nord ric -en aquella època davant d’un sud totalment “desemparat”- era la liberalització dels sectors dels serveis -de tot tipus; inclosos els financers- la culminació volguda del procés de globalització neoliberal que, en aquells moments, ja havia liberalitzat de facto els mercats de producció, treball i consum al món.

Emperò sempre hi ha gotes que fan vessar gots i, probablement, l’AMI va ser aquesta gota. Els famosos llibres sobre la OMC de la Susan George i d’en Martin Khor actuaven de punta de llança d’un moviment que va passar per diverses denominacions però que va acabar sent clarament el moviment antiglobalització. Se’m continua fent difícil concloure si el moviment fou tant fort o si també hi va haver alguns “Cid’s” que guanyaven batalles tot i no existir. Però en qualsevol cas les paraules: Seattle, Göteborg, Gènova, Barcelona, Porto Alegre i Fòrum Social Mundial (amb la seva primera celebració el gener del 2000), Praga, etc., formen part ja d’una història que, entre altres coses, va ser capaç, ni més ni menys, que aturar i “congelar si més no” el procés liberalitzador en l’àmbit dels serveis de tot tipus més important que mai s’hagi intentat.

Però els poderosos poden perdre batalles, però mentre segueixen sent poderosos, les tornarem a plantejar en qualsevol moment ….per inversemblant que pugui resultar aquest moment!

 

El “remake” de l’AMI (prop de 20 anys -i quins anys!- després) en un context de feblesa de la OMC  

Durant aquest 2014 s’ha anat sabent (el primer article que jo tinc guardat, que en parla ja, és del mes de març i de fonts de la Índia -de l’ONG CUTS:  http://www.cuts-international.org/) que, de fet, el tema “AMI” estava ressuscitant!

Le Monde Diplomatique ho ressonava àmpliament en les seves edicions de juliol i setembre. I actualment ja comença a ser, més o menys, de domini públic.

Es constata doncs, en primer lloc, que pels poders reals del món, tota l’operació OMC anava molt més encaminada cap a aquest tema que cap a altra cosa. Quan es va plantejar a Singapur per primera vegada, l’OMC era un instrument en poder dels països rics del nord del món i, per tant, era allà on ho havien i ho pretenien aconseguir. La història però va respondre amb el món antiglobalització i l’arribada de Lula al poder a Brasil. Fets, aquests dos darrers, encara no prou analitzats des del meu punt de vista.

Ara, ben curiosa la història, eh!, en un moment on l’OMC no esta precisament a les mans dels poderosos, ni tampoc en moments on es pugui considerar una organització massa forta, i on el tema de serveis sempre acaba quedant fora de la seva taula de negociació, malgrat els intents permanents d’Europa i els EUA, en venen al cap unes paraules de l’ex director de la OMC, Pascal Lamy, en les que deia que és millor un acord multilateral dolent que cap acord (avui les faria en part meves) .

Lligada aquesta frase amb la meva reflexió final de quan parlava de la situació a la OMC, entenc que sigui possible ja que els poderosos del món organitzin un altre atac per, aprofitant probablement la feblesa i la caòtica i complexa situació en que viu el multilateralisme, assolir els seus objectius de sempre….i fer-ho “passant ja totalment de qualsevol estructura multilateral”.

Efectivament, tot sembla comprovar, que, des del 2012, hi ha negociacions importants separades (hi ha qui les qualifica de secretes; jo més aviat diria que, de moment, ningú creia que portessin enlloc), al marge de l’OMC -malgrat tots els meus malgrat amb l’OMC considero que això és dolent) que inclouen membres de dos grans mercats comercials mundials:

. El TPP (Trans-Pacific Partnership) -inclou els EUA i Austràlia-

. El TTIP (Trans Atlantic Trade and Investment Patnership) -inclou la UE i els EUA

i que, sobretot pel que fa al segon gran mercat (que representa un 60% de l’economia mundial), s’estaria desenvolupant un acord anomenat “Acord sobre el Comerç Internacional de Serveis”, ACS – TISA (de les seves sigles en anglès.

D’aquest darrer intent d’acord s’ha filtrat el capítol dels serveis financers (l’AMI de fa 20 anys, per així dir-ho) que promouria la privatització dels serveis, impediria que tornessin a mans públiques les privatitzacions fracassades, limitaria lleis i reglaments nacionals (com les de seguretat ocupacional, les normes ambientals i les proteccions dels consumidors).

Altres filtracions (algunes d’elles associades al procés de Wikileaks) parlen de que podria arribar a ser possible sostraure del tractament nacional als sistemes educatius, sanitaris i de la cultura.

Res nou sota el sol…el mencionat i clar “remake” de l’AMI de fa 20 anys…

La pregunta és però si la història tornarà ser tant fecunda com fa 20 anys i es desfermaran els anticossos necessaris per tal de tornar a aturar la nova embranzida…

I l’altra pregunta, potser ja més filosòfica o històricament ideològica, és com és possible que després del la crisi financera més important de la història, i resultat sense cap mena de dubte dels grans excessos liberalitzadors del sector financer, encara tinguin els poderosos la gosadia de tornar a plantar cara…la política democràtica no governa pas el món actualment!

10402393_773640052692612_4064828070151041070_n

 

Xerca; 13 d’octubre de 2014

Un “pas” històric per la OMC; quin tipus de “pas” per a la humanitat?

9 des.

Amb un dia d’endarreriment, respecte al previst en el programa però gairebé obligat en les dinàmiques habituals de negociació de l’organització, el dissabte 7 de desembre al matí s’aprovava per consens (no pot ser d’altra manera en el si de la OMC) el que ja és i serà ben conegut com a “Paquet de Balí”!

Ben aviat diversos líders mundials i bastants mitjans de comunicació importants (ben callats tots ells fins aquest moment) han saludat, molt generalitzada i destacadament, la importància i la satisfacció per l’acord assolit.

Com és bastant habitual els diferents sectors d’ONGs més properes al tema s’han situat, en canvi i en general, en posicions força, per no dir molt, crítiques.

 

D’un extrem a l’altre!

Hem pogut llegir titulars i valoracions en que s’afirma que és “el primer acord de la OMC des de la seva creació”. Que és “un acord històric” que, precisament en un moment de debilitat econòmica mundial, implicarà importants creixements de l’economia mundial i creació de molts llocs de treball al món. “La OMC ha entrat en una nova era” segons el representant dels EUA a l’Organització. “La OMC assoleix el primer acord global per liberalitzar el comerç” segons La Vanguardia.   I no acabaríem de titulars en aquesta direcció.

En un to polític “intermedi”, també hem pogut llegir: “el primer acord multilateral assolit en gairebé 20 anys”; “Rousseff destaca al multilateralisme com al guanyador i l’atribueix a l’encert del seu nou Director General brasiler”. Per algunes agències: “l’acord pot beneficiar sobretot als països menys desenvolupats”. Malgrat que segons OXFAM “l’acord tindrà poca repercussió en els països pobres”.

I en l’extrem de les ONGs més crítiques, tant “Via Campesina” com OWINFS (“El nostre món no esta en venta”) les grans transnacionals són les grans guanyadores i, per tant, cal abandonar la OMC i caminar cap a un sistema de Justícia Comercial.

 

Alguna possible conclusió clara?

Des del meu punt de vista alguna si, tot i que caldrà bastant temps per veure com els redactats finals dels diferents temes es vagin assentant i, sobretot, aplicant o no, i quins si i quins no i de quina manera, per treure conclusions en ferm.

Però si que m’atreviria a escriure, creient que cal fer-ho, les següents consideracions, sense reiterar el ja comentat en els anteriors posts (sobretot en el de la setmana passada).

 

  1. El comerç és una de les activitats econòmiques en sentit etimològic real (distribució de recursos per satisfer necessitats humanes) més importants al llarg de la història de la humanitat: des de que els excedents de les primeres produccions agrícoles assentades es comencessin a intercanviar entre els humans. Tant el diner com la banca van néixer lligades a l’activitat comercial. Per tant un acord comercial és sempre quelcom molt important i que afecta significativament a la vida dels humans.

 

  1. La creació de la OMC seguirà marcada (potser sempre) per una creu i una cara. Néixer fora de les NNUU és un error i, efectivament, un intent i una aposta d’empoderar els poderosos. Però esdevenir una organització multilateral i acabar, teòricament, amb negociacions comercials bilaterals o plurilaterals en les que el fort sempre imposa les seves condicions al feble, era i és bo. Per tant necessitada de reformes en profunditat i de refundació en el si de les NNUU si! Però millor que existeixi a que no!

 

  1. És fals que estiguem davant del primer acord de la OMC. El primer i únic acord fins ara era i seguirà sent el de Hong Kong l’any 2005 (amb una revisió acordada, però precisament fallida per la  mala aplicació de l’anterior, el 2008).  I precisament el que ara passin o no coses semblants (incompliments parcials importants per algunes de les parts) és el que, en un futur no massa proper, permetrà qualificar la dimensió real de l’acord de Bali i el nivell d’importància que pugui tenir per “a la humanitat”.

 

  1. Però efectivament, la manera com s’ha treballat i assolit i el nivell jurídic que es pretén que tingui l’acord final, si que permet afirmar que, per a la OMC, és un acord històric. Simplement, però no és pas poc, perquè li dona la vida i el futur propi, com organització, que no estava clar encara que l’acabés tenint. Jo crec que a partir d’ara ja el té definitivament.

 

  1. A qui beneficia realment l’acord? Molt difícil de contestar a curt termini. Tenint en compte el post de la setmana passada m’atreveixo a afirmar que és un equilibri imperfecte i inestable sense guanyadors definitivament clars. Això també seria bo. Si el comerç agrícola mundial és una mica més “net” i esta menys condicionat per dinàmiques de dumping per part dels països “rics”, si els països menys desenvolupats tenen molta més facilitat d’accés (accés realment preferencial) als mercats dels països “rics”, llavors que els països “rics” tinguin més facilitats per entrar els seus productes manufacturats en el “suds” del món, no em sembla un preu alt a pagar.

 

Després de Rio+20, el “Paquet de Balí” és l’acord multilateral més important del segle XXI i el segon sota l’hegemonia política del BRICS

De la mateixa manera que fou Brasil qui va marcar clarament les cartes del final de la Cimera de Rio+20, ara ha estat també un estat del BRIC qui, impensablement fa pocs anys, ha aconseguit imposar un dels punts més importants i també més polèmics i inesperats de l’acord final; en aquest cas, la possibilitat temporal de continuar  subsidiant la producció agrícola de la Índia.

Hores d’ara no estic en condicions de valorar que suposa realment aquest acord. Però el que si que em permet reafirmar, és que cada dia més l’hegemonia de les negociacions polítiques en el món esta en mans del BRICS i, principalment, de Brasil i la Índia.

I això és tant important com tot lo important que puguin ser moltes de les coses comentades en aquest post d’avui. Brasil i la Índia són economies clarament emergents i, per tant, dia que passa, més importants en el món però, en canvi, es mantenen com a països al capdavant (normalment) dels interessos dels països en desenvolupament i menys desenvolupats. Aquest fet té conseqüències encara imprevisibles sobre l’evolució de moltes claus de la política internacional.  

images

 

Xerca; 9 de desembre de 2013

La manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món, té el seu examen a la reunió de Bali de la OMC d’aquesta setmana

2 des.

Després de 8 anys de paràlisi en les negociacions de l’anomenada Ronda de Doha (ronda de negociacions comercials oberta a Doha el 2001, amb els darrers resultats significatius -la majoria d’ells incomplerts pels “nords” del món-  a la reunió de Hong Kong de 2005), aquesta nova setmana de negociacions al nivell ministerial, del 3 al 6 de desembre a Bali, serà un dels millors termòmetres per valorar l’estat del multilateralisme al món.

Entre altres coses perquè hi ha una gran diferència entre aquesta reunió i totes les anteriors. Acabat el període de direcció de l’europeu Pascal Lamy, actualment la Organització esta dirigida per un brasiler: Roberto Azevêdo! Les procedències territorials son aquí realment molt importants. D’una direcció general que, clarament, defensava principalment els interessos de la UE i dels EUA (de fet abans de ser-ne el director general, Pascal Lamy era el màxim representant d’Europa en la OMC), hem passat a una direcció general en mans de Brasil que, ja des de la reunió de Cancún el 2003, ha liderat, com a país, les posicions dels “suds” del món dins de la OMC, ha anat aconseguint que aquestes posicions fossin hegemòniques en el si de l’organització i, ara, s’ha atrevit a reobrir la “caixa de pandora de la Ronda de Doha” amb, evidentment, una significativa decantació cap a les visions multilaterals enteses segons el parer pels països en desenvolupament: en definitiva i en resum, el món s’ha d’equilibrar molt més i els interessos dels “suds” han d’estar per sobre dels interessos dels “nords”. Personalment no hi podem estar més d’acord!

Encara que això soni estrany, és la pròpia naturalesa de la OMC (fora de les NNUU, funcionament per consens, amb una cultura de pactes per cessions mútues d’interessos propis en relació als dels altres, resultat d’una altra ronda negociadora de temes comercials -la Ronda Uruguai-), la que explica la possibilitat i l’existència d’aquests trasbalsos tant importants en el si de la organització.

A Bali hi ha la possibilitat de que s’acabessin aprovant textos al voltant dels següents blocs de temes:

a. Agricultura

b. Facilitació del Comerç

c. Desenvolupament dels països menys desenvolupats

En el ben entès que això només serà així, implícitament i com a regla d’or interna fonamental de funcionament,  si s’acaben tancant amb acord (i per tant cessions mútues) en tots els seus aspectes i, per tant, com a paquet conjunt.

Els punts clau en negociació a la soterrada partida de pòquer habitual final

Amb el lideratge de la Índia (Brasil ha de jugar més a través del Director General; que no és pas poc), els “suds” del món tornen a exigir l’aprovació de l’abolició dels subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que, principalment, els EUA i la UE no paren d’aplicar per afavorir els interessos dels seus corresponents sectors però, principalment, per controlar, en favor dels seus interessos com a potències agrícoles, els preus dels productes agrícoles en el mercat global.

Que estan disposats a “donar a canvi” els “suds” del món: determinats acords que facilitin el comerç de productes no agrícoles (manufactures industrials) des dels “nords” als “suds” del món. S’accepta que, actualment, fins a un 7% del valor del comerç global es perd en ineficiències (també se li poden dir polítiques, esta clar) en les fronteres entre els països.

Per tant, una vegada més, com a Hong Kong, la moneda de canvi principal estarà entre les abolicions dels subsidis agrícoles dels “nords” i les reduccions en els sistemes tarifaris dels “suds” del món als productes industrials dels “nords” del món.

Els “suds” del món no volen deixar passar l’ocasió de la seva hegemonia en la reunió, per aprovar també elements concrets importants que signifiquin l’aplicació explícita real del “Sistema de preferències generalitzades” per als Països Menys Desenvolupats; obrint els hi d’una vegada per totes i realment les portes dels “nords” del món als productes, principalment agrícoles, d’aquests països, com a millor manera de potenciar el seu desenvolupament i no perdre’ls en el camí d’una més gran equitat mundial.

Per què serà Bali un examen a la manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món?

Des del meu punt de vista perquè, d’una banda, els resultats que s’estan preparant (que no vol dir pas que s’aprovin) afavoririen realment un camí cap un món més equilibrat i per tant, i a la fi, realment més multilateral. En segon lloc perquè essent la primera vegada que aquestes negociacions estan sota el lideratge dels “suds” del món, es pugui copsar la seva capacitat de lideratge i de ser capaços d’arribar a acords amb els “nords” del món en benefici de tots però prioritàriament dels “suds” del món.

Aquesta darrera possibilitat significaria, a la meva manera de veure, l’avenç més important, en la direcció d’un món més multilateral, que hàgim pogut veure al llarg de gairebé tot el que portem de segle XXI.

L’alternativa, recordem-ho bé, son les negociacions i acords comercials entre blocs regionals que es decanten sempre en favor dels interessos dels meus poderosos. Una reunió multilateral, encara que ho sigui d’una organització tant peculiar com la OMC, és sempre més beneficiosa pel conjunt del món.

aksa-global-commerce-panificacion-de-mercados-0

Xerca; 2 de desembre de 2013

La OMC reprèn la negociació de la Ronda Comercial de Doha a la IX Conferència Ministerial de Bali els propers 3 al 6 de desembre de 2013: una mirada des de la història

4 nov.

Si una organització internacional ha tingut una vida convulsa i ha generat expectatives, controvèrsies  i passions, tant internes com en la societat internacional en general, aquesta ha estat, sens dubte, la Organització Mundial del Comerç, la OMC – WTO (World Trade Organization). I no com un món a part o aïllat, sinó com el terreny on s’ha lliurat la lluita política ideològica mundial més important en el procés de la globalització econòmica neoliberal.

Tot el que arriba en relació a aquesta IX conferència de la organització apunta a la continuïtat en les controvèrsies, lluites i passions. Ja ho seguirem! Avui però pot ser interessant fer una mirada enrere per  estar millor situats a l’hora de seguir-la i “intentar entendre-la”  d’aquí uns dies.

I una manera de fer-ho pot ser anant, des d’ara cap enrere, en grans períodes més o menys identificables com a tals de la vida de la organització.

 

El bloqueig paralitzant des del 2005 (VI Conferència Ministerial de Hong Kong) i la hipòcrita continua crida de tothom, però especialment del G20, de la importància, des de llavors, de tancar la Ronda Comercial de Doha el més ràpidament possible

A la VI Conferència Ministerial de Hong Kong les coses acabaven com si el món estigues al revés. Sempre he defensat que havia acabat molt bé, molt progresistament.  Brasil i la Índia (amb un encara incipient BRICS al darrera i actuant de cap de ratolí dels països del sud) aconseguien un acord històric que, molt resumida i esquemàticament, comprometia al nord ric del món (EUA, UE, etc.) a acabar amb la seva política de subsidis a les seves agricultures; com a mínim en aquell límit en el que el paper d’aquests subsidis fos afavorir les seves exportacions a preus més baixos, en els mercats internacionals, que els preus de cost dels mateixos productes en cap altra agricultura del món. El nord feia i fa encara dumping agrícola al sud.  Així d’escandalosa era i és el tema en els regnes on el paradigma de la liberalització és, teòricament, la religió fonamental.

Aquestes polítiques, amb les que els EUA i la UE -sobretot; però també Austràlia i el Canadà- trencaven i trenquen de soca arrel l’ideari de la suposada liberalització comercial mundial, estaven, i estan encara, ensorrant moltes de les realitats agrícoles del sud del món. I, per tant i de fet, contribuint a incrementar els problemes alimentaris del món.

Si s’hagués complert el compromís de 2005 de Hong Kong, els països del sud es comprometien, llavors i per això dir-ho com a contrapartida, a negociar normes liberalitzadores d’apertura en els seus sectors industrials i de serveis.

Però quan tot aquest gran pas s’havia de materialitzar (i personalment, insisteixo, sempre he defensat que era un molt bon pas), esclatà la crisi financera en la qual encara estem complexament instal·lats, i els països rics (EUA, UE, etc.) no solament no van complir el signat sinó que s’han tornat, com gairebé tothom en un món de desconfiances financeres i econòmiques, molt més proteccionistes i amb moltes més reserves a l’hora de continuar amb la liberalització comercial mundial; excepte amb sectors com el financer i el dels serveis on no solament no hi tenen res a perdre sinó, al contrari, tot a guanyar i on intenten i ho seguiran intentant (també ara a Bali) aconseguir acords liberalitzadors. Emperò, la batalla esta ben servida: amb el BRICS al capdavant el sud del món exigirà, abans de donar cap altre pas, el compliment dels acords signats de Hong Kong.

Entre tant, d’ençà de la crisi, ningú -i sobretot el G20- ha deixat de predicar el contrari del que ha fet: s’ha de tancar la ronda comercial de Doha.

 

De Singapur (1996) i Seattle (1999) a Cancún (2003) passant per Doha (2001)

Les ciutats i els anys corresponen a la 1a, 3a, 5a i 4a reunions, respectivament, de la Conferència Ministerial de la OMC.

Després de l’any del Windows 95 que donava totes les ales necessàries a una adolescència sorprenent d’internet, i en plena fase ja de gran deslocalització dels mercats econòmics de producció, treball  i consum, tot s’havia teixit per reunir per primera vegada una Organització que, no per falta d’intents al llarg de la història, s’havia aconseguit crear, finalment, un parell d’anys abans.

Les primers reunions no podien ser fàcils; ho veiem ara clarament amb la perspectiva dels anys. Els països rics que lideraven el procés de globalització i transnacionalització de les seves empreses volien anar el més ràpid possible (Singapur 1996) i els països del sud no estaven ni tant sols preparats per donar l’abast , ni en recursos humans negociadors, per seguir el dia a dia d’una nova organització que volia córrer abans d’aprendre a caminar. Aquesta gran contradicció esclataria a Seattle 1999, amb l’ajut gens menyspreable  de les mobilitzacions del recentment nat, també, moviment antiglobalització;  alguns historiadors posen l’origen d’aquest moviment en la revolta de Chiapas; en qualsevol cas, el moviment ja seria capaç de convocar, a començaments del 2001, el primer Fòrum Social Mundial a Porto Alegre.

Immediatament després de l’11 de setembre del 2011 (¡!) i en un lloc molt ben triat (llavors de molt difícil accés per a les ONGs i els moviments socials): la capital de Qatar, Doha, permetien que la nova organització fes ús de la vella metodologia (en funcionament des del final de les guerres mundials) i llancés una nova ronda de negociació de temes comercials: la Ronda de Doha! Amagada, al principi, sota l’atractiu nom de : “Programa de Doha per al desenvolupament”.

La creació de l’IBSA (Índia, Brasil i Sud Àfrica) -primera manifestació històrica i embrió del BRICS actual- transformaria Cancún 2003 en un altre mena de Seattle intern, on els EUA i la UE perden una batalla ideològica fonamental en front de Brasil i la Índia per la manera en que el dumping agrícola del nord esta començant a destruir la sobirania alimentària del sud.

Trencada la reunió, la ronda i la organització per totes bandes, Hong Kong canviaria en 360 l’hegemonia (cap al costat del sud del món) dins de l’organització cosa que, naturalment, tornarà a estar en disputa a la pròxima reunió de Balí, d’aquí un mes!

 

Del GATT i la UNCTAD i el Sistema de Preferències Generalitzades  

Però hi ha més antecedents a la història que també tornaran a marcar la reunió de Bali.

D’una banda, l’estructura de negociacions per rondes “open-ended” té els seus orígens en els acords sobre temes comercials presos després de les guerres mundials i continuen “auto obligant” a les parts que negocien a tancar la majoria de temes en negociació perquè es pugui considerar com a tancada equilibrada i definitiva de la ronda negociadora oberta. Actualment estem en el 12 any de negociació de la mateixa fatídica ronda de Doha.

Però d’altra banda la conformació post colonial dels països en desenvolupament, cap allà els anys 60, dona peu a NNUU a convocar una conferència sobre comerç i desenvolupament en la qual es teoritzaria i s’acabaria aprovant el principi del sistema de preferències generalitzades. Sistema que fou finalment incorporat al sistema de negociacions comercials oficial per allà els anys 70 i que, actualment, es considera plenament en vigor sobretot pel que fa als anomenats països menys avançats econòmicament parlant.

Si el comerç és la relació entre les economies que millor afavoreix el desenvolupament, els seus beneficiaris primers han de ser els menys afavorits econòmicament. Per això, els seus productes han de tenir un tractament diferencial prioritari a l’hora de poder entrar en els països rics, sense cap condició de reciprocitat i sense cap proteccionisme que ho desdibuixi en cap sentit ni direcció per part del món ric.

Malgrat que seguim estant molt lluny de la materialització efectiva d’aquest principi, és ben cert que és un comodí negociador que els països en desenvolupament sempre fan i han de fer servir per tal d’intentar equilibrar, comercialment parlant, un món tant desigual.

Ara que la OMC esta dirigida per un brasiler, la barreja en una mateixa reunió de tots els temes que conformen històricament però també actualment les regles del món comercial modern entraran en plena tensió que, sens dubte, haurem de seguir i analitzar amb molta cura.

Captura

 

Xerca, Barcelona 4 de novembre de 2013

Sobre el futur del sistema de comerç multilateral: Made in the World

11 febr.

Un títol, el d’aquest post d’avui, coincident -la primera part-, amb el títol d’un dels darrers discursos de Pascal Lamy, que està acabant el seu mandant com a Director General de l’Organització Mundial del Comerç (OMC-WTO)! Durant aquest 2013 acabarem tenint nou /nova Director/a General de la OMC, d’entre les 9 candidatures presentades! I s’haurà celebrat el 18è aniversari de la creació de la organització!

Pascal Lamy és, sens dubte, un dels principals coneixedors de les característiques del comerç mundial, amb una vida lligada a la OMC des de la seva constitució; primer com a representant de la UE davant de l’organització i, després, com el seu director general que més empremta hi haurà deixat fins ara.

Em limitaré a destacar i comentar breument, algunes de les tesis fonamentals d’un dels primers texts testamentaris -en la mesura que deixarà la seva responsabilitat- d’en Lamy. Quan l’estigui citant textualment ho faré entre cometes i en cursives.

L’estat del comerç internacional

“Suaus prospeccions i suaus expectatives”. En general la realitat del 2012 ha estat, en termes de comerç internacional,  de més baix creixement que el previst, que, em termes històrics, ja era, previsiblement, comparativament baix. “Falses recuperacions, impredictibles taxes de creixement i revaloracions en la majoria de quadrimestres, malgrat les bases teològiques dels nostres models econòmics”. En plens efectes de la crisi 2007-2008! I, en plens efectes de clares tendències proteccionistes que, com sempre, Lamy criticarà com errònies en coherència amb tota la seva cosmovisió.

Lamy basa la seva darrera afirmació amb el conegut anàlisi de la interdependència econòmica del món en aquest segle XXI. Per alguna escola econòmica “la progressió natural dels avantatges comparatius”. Per alguna escola política “la finalització de l’ordre westfalià dels estats-nació”.

Dins d’aquest context, per ell negatiu, destaca -per ell positivament-, basant-se en dades de NNUU (curiós, com a mínim), l’important increment del comerç sud-sud, que suposa ja el 23% del comerç mundial en el 2010, respecte al 13% en el 2000.

“El comerç de tasques, el “Made in the World” i les cadenes de valor afegit”

Els nous elements contextuals de l’apartat anterior conformarien una realitat comercial, un tipus de dinàmiques comercials, diferent/s de com l’havíem entès fins al segle XX.

“Actualment gairebé el 60% del comerç en bens és en intermediació o comerç de tasques, del qual l’import mig relatiu a les exportacions és al voltant del 40%,  cosa que fa irrellevant l’antiga dita de: “importació dolenta, exportació bona””

Cada vegada, més productes no poden ser identificats per un sol país d’origen (Made in a country); només poden ser descrits com a “Made in the World” -“Fet en el món”-

Aquesta anàlisi, que compartim plenament en aquest cas, porta a Lamy a proposar un canvi radical en les maneres de mesurar el comerç, que defugi els “Made in a Country” i que, sobretot, es basi en la valoració del comerç de “valor afegit del bé” i no del bé en qüestió.

En coherència amb aquesta proposta, Lamy introdueix el concepte de “Cadena de Valor Afegit” com a nova manera d’organització  de la producció internacionalment, la qual cosa li permet trobar nous arguments per defensar  la supressió de tarifes, i de tot tipus de costos de regulació, en el comerç entre fronteres dels estat nació.

Malgrat que haig de reconèixer que la nova argumentació és intel·ligent i interessant, és precisament perquè caldria avançar molt radical i ràpidament cap a aquest concepte “Made in de World”, i fer-lo una realitat política i econòmicament tangible, que no veig que, els anti neoliberals com jo mateix,  hi puguem estar d’acord de cap de les maneres.

El comerç i els costos del transport

Per acabar aquestes referències i comentaris a l’article de Lamy, hi ha una premissa de la qual ell parteix com hipòtesis prèvia i indiscutible i que, en canvi i precisament, està, des del meu punt de vista, en el bell mig de la cruïlla dels grans desafiaments interrelacionats de la humanitat en aquest començament de segle XXI.

Lamy dona per fet que l’abaratiment dels costos del transport físic en el món és i continuarà sent una realitat,  que és la que li permet formular la majoria de les darreres de les seves idees comentades aquí.

L’energia en el món és, probablement, el primer dels valors amb costos políticament falsejats o “subsidiats” (d’entrada perquè no té en compte la sostenibilitat intergeneracional amb el futur). Les crisis energètica i climàtica obliguen, des del meu punt de vista, a repensar la deslocalització de la producció en el món i aquest, que podria ser bonic però que molt probablement no serà possible, concepte de “Made in the World” .

 Captura

Xerca; 11 de febrer de 2013

Quant i com està de malament l’economia mundial?

22 oct.

A aquestes alçades de l’any la majoria d’informes econòmiques de les organitzacions internacionals multilaterals  (FMI, UNCTAD, UN DESA, …) ja estan disponibles, i s’acaben de realitzar (tal com comentàvem fa un parell de setmanes) les reunions anuals de les IBW (FMI i BM) a Tokio.

Sent no expert en res, ho soc menys en aquest temes, però allò que diuen: “la ignorància és atrevida” i “de tant anar el canti a la font …”.

He contrastat les dades històriques i previstes de l’economia estàndard mundial (cal dir que sempre hi ha petites diferències entre les fonts disponibles) i he llegit els comunicats finals de les reunions de Tokio del FMI i del Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt del FMI i del BM) i he tret les meves inexpertes conclusions.

Si parlem d’economia estàndard mundial estem “assumint” (que no és el meu cas, però això no toca avui) que el creixement econòmic és la “medicina” màgica que tot ho soluciona i que, a la fi, ha passat de ser la medicina instrumental a ser l’objectiu finalista “de tot i tothom”. Els nivells de treball/d’atur hi solen estar molt lligats. I, finalment, els balanços de polítiques fiscals internes i de pagaments i/o d’inversions externes els factors claus que ens poden fer preveure unes evolucions o altres (avui no arribarem a tocar aquest punt).

Pel que fa al creixement econòmic, el PIB segueix sent, invariablement i malgrat totes les disquisicions sobre el tema, l’indicador macroeconòmic per excel·lència. Doncs bé, recollim-ne aquí algunes dades significatives (de taxes de variació del PIB sempre), tot recordant, a priori, que excepte l’any 2009 -aquell any en que l’impacte dels esclats de les crisis financeres i econòmiques ho va remoure tot-, el PIB mundial no ha parat de créixer en els darrers 50ansy i que, durant el segle XXI, s’havia anat movent, majoritàriament, al voltant del 4% d’increment anual!:

  2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012
Món 3,5 4,1 4,0 1,5 -2,3 4,1 2,7 2,3

Ja veiem però que, malgrat el repunt del 2010 que va permetre dir, prematura i equivocadament, que el pitjor ja havia passat, la dada del 2011 i la previsió del 2012 (i la del 2013 esta en la mateixa línia) ens donen una clara perspectiva de que la crisi va per llarg (cada vegada se sent a parlar més de que patirem més d’una dècada de crisi)!

Si ens mirem les contribucions específiques a aquesta evolució percentual anual global, d’alguns països o blocs de països, es poden concloure bastantes altres coses de la pel·lícula que anem vivim:

  2010 2011 2012
Món

4,1

2,7 2,3
       
EUA

2,4

1,7

2,0

       
Euro zona

2,0

1,4

-0,4

Alemanya

3,7

3,0

 0,9

Espanya

-0,3

0,4

-1,5

França

1,7

1,7

  0,1

Itàlia

1,8 0,4

-2,3

       
Japó

4,4

-0,8

2,2

       
Xina

10,4

9,2

7,8

Índia

10,1

6,8

4,9

Brasil

7,5

2,7

1,5

Què ens permeten dir doncs aquestes dades? Probablement res que no sabéssim ja, però que es va consolidant com a tendències clares i no precisament “optimistes” de l’estat de l’economia mundial:

1. L’economia mundial està estancada en un creixement baix (sempre mira’t en relació a l’evolució del PIB)

2. Si la crisis financera i econòmica és, actual i clarament, en el “centre ric del sistema”, així ho continua sent principalment! (sobretot a la zona Euro; però amb Japó i EUA que continuen en una situació inestable que haurem d’acabar de valorar amb les dades definitives del 2012 que encara hauran d’esperar alguns mesos)

3. Les  anomenades economies emergents han estat el motor de l’economia mundial en aquests primers anys de crisi; però, segurament, no estaven preparades per fer aquest paper i, per tant, les seves importants desacceleracions (sobretot a la Índia i al Brasil) poden acabar de portar inexorablement a l’economia mundial a aquest estancament econòmic que tanta por fa a tothom, en termes, insisteixo, estàndards.

Aquí cal recordar el que tant s’ha dit: les economies emergents s’han forjat principalment com a part de la deslocalització industrial al món dins del procés de globalització econòmica neoliberal, i han estat les grans exportadores de productes manufacturats de valor afegit baix i mig a la resta del món que, ara, ha baixat en molt aquesta demanda degut a les respectives situacions de crisis.

En relació a aquest darrer punt, cal afegir-hi allò que no es diu tant clarament, i que fins i tot queda encobert per consignes en sentit contrari, de, actualment, fortes tendències proteccionistes als països “rics” del centre del sistema.

Què hi ha dit la reunió de Tokio del FMI de tot plegat?

En un llenguatge sempre ambigu o auto matisat, vegi el lector algunes afirmacions concretes del  comunicat final de la reunió del FMI;

  • Encara es comença dient: “Necessitem actuar decisivament per trencar els bucles de realimentació negativa i restaurar la trajectòria de l’economia global cap a un fort, sostingut i equilibrat creixement!
  • Estem encara en emfatitzar allò de: “la necessitat d’afrontar la crisis i construir forts fonaments per un futur creixement. Les polítiques per al treball i el creixement, la sostenibilitat del deute,   la reparació dels sistemes financers i la reducció dels desequilibris globals son prioritats claus” de l’Agenda política Global del FMI!    “Ens comprometem a enfortir les fonts de creixement domèstic o intern de les economies emergents, i a augmentar la competitivitat exportadora en els països amb dèficit”. “Ens reafirmem en el nostre compromís d’evitar qualsevol forma de proteccionisme en temes comercial i d’inversió”.

Deu n’hi do, oi?, la llum i la força que ens podem inspirar aquestes frases tant amanides ja!

Tal com hem mencionat ja, en el context de les reunions de les IBW també es reuneix sempre el Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt entre el FMI i el BM) que, com a mínim i potser perquè no seria la veu oficial de cap de les dues organitzacions, és més clar i, per tant, encara ens deixarà més preocupats quan diu en el seu comunicat final: 

  • “L’economia mundial es manté vulnerable. Els desafiaments persisteixen en molts països desenvolupats, mentre el creixement baixa en la majoria d’economies emergents…” 
  • “La recent crisi financera significa menys llocs de treball quan se’n necessiten milions…El sector privat genera la majoria de llocs de treball, però el sector públic té un important paper a jugar també…”                               Haurem de tornar a parlar aviat del tema dels llocs de treball al món. De moment vegeu però la figura que tanca avui aquest post.

Francament, no sé el lector, però, davant de tot això, a mi m’entra un grau tant elevat de desconfiança en que algú sàpiga que fer i com actuar efectivament en el context de crisi tant fort que vivim que, francament, el meu estat de preocupació continua ben alt!

Xerca; 22 d’octubre de 2012

Està començant una desglobalització econòmica industrial?

24 set.

Recordo clarament, per motius que no venen al cas, que a mitjans dels 90, a casa nostra i en general arreu, ni tant sols ens atrevíem a parlar de globalització. Parlàvem i descrivíem i teoritzàvem que hi havia un “canvi global”. La paraula globalització ni tant sols estava acceptada pels nostres acadèmics de la llengua.

Tot va anar tan ràpid, en canvi, que molt pocs anys després la paraula globalització va passar a ser la paraula clau del moment i tot passava i s’explicava (el cel i l’infern) a través d’ella. A Seattle, a l’any 1999, les manifestacions en contra de la reunió de la OMC acabaven, entre moltes altres coses, donant nom al moviment que s’hi oposava: “el moviment antiglobalització” que, en el període 2000-2005, tingué en el Fòrum Social Mundial el seu aglutinador i potenciador més clar i important; també ho foren diverses importants manifestacions a algunes ciutats europees (Gènova i Barcelona, per citar dos exemples ben significatius) .

De la globalització i l’antiglobalització es va passar a parlar, sense tant èxit, de l’alterglobalització (com a terme no només anti, sinó a favor d’un altre món possible, d’una altra globalització possible).

Emperò, amb el començament de la crisi financera l’any 2007, tots aquests termes s’han anat sentint menys, s’ha anat parlant menys d’ells; i pel que fa als “anti”, per exemple, ara parlem més “d’indignats” que no pas d’antiglobalització.

Reconec, sense embuts, que, durant aquests anys, jo vaig afirmar moltes vegades que el procés de globalització era irreversible i que, efectivament i des de posicions progressistes, es tractava d’intentar avançar cap a una alterglobalització.

En canvi, ara em trobo davant de tota una sèrie de signes o indicadors que més aviat semblen apuntar cap el que podríem anomenar una desglobalització, sobretot en els aspectes econòmics més lligats al sector industrial. 

Algunes caracterització de la globalització econòmica industrial

Com és sabut, la globalització econòmica industrial (de base neoliberal com gairebé totes les dinàmiques globalitzadores) tenia, entre altres, un gran objectiu: abaratir els costos de producció de productes manufacturats de games petita i mitjana (en valor afegit), tot deslocalitzant els processos productius cap a llocs on la ma d’obra (els costos del treball o els salaris dels treballadors) fossin molt sensiblement més baixos que, per exemple, a casa nostra. De tal manera, que allò que abans produíem nosaltres mateixos (el sector tèxtil català n’és un gran exemple de tot el que estic parlant) i acabàvem consumint nosaltres mateixos també, en com a mínim una part significativament important, ara es produïa lluny de les nostres fronteres i, en canvi, ho podíem comprar aquí més barato que abans. I dèiem que la competitivitat de les empreses globalitzades (o transnacionalitzades) havia augmentat molt, quan potser hauríem d’haver dit que el que realment havia passat era que llavors tenien molts més beneficis que abans.

Molts d’aquests beneficis han anat a parar als paradisos fiscals (perquè declarar-ho al lloc d’origen de l’empresa si, llavors, els impostos minvaríem una mica el celebrat augment de beneficis?), on una quantitat ingent de noves empreses financeres feien i fan amb aquests diners, especulant, més i més  diners encara. D’aquesta nova oligarquia financera en forma de multitud d’empreses de gestió especulativa de diners (i ubicades majoritàriament en paradisos fiscals), d’això, és del que parlem ara quan parlem dels famosos i nefastos “mercats”.  

Un altre aspecte característic d’aquesta època, és que tot el que he descrit era possible perquè, com també sabem, els preus de l’energia al món han estat subsidiats amb l’acord de tothom, per i per a tothom.  Si això no fos així, com encara és, la imprescindible internalització d’externalitats negatives (exhauriment de recursos no renovables, contaminacions desastroses, etc.) lligades al consum energètic de, principalment, combustibles fòssils, s’hauria menjat, es menjaria, una part massa important dels beneficis mencionats.

Alguns indicadors del començament d’una desglobalització econòmica industrial

Sabem també que el procés descrit havia portat a bastants països (que anomenen encara desenvolupats) a una desindustrialització molt important. El nostre nou negoci seria l’alt valor afegit, la tecnologia més innovadora. En aquest període, els homes i les dones d’aquests països han passat a treballar (a guanyar-se la vida que em diem) als sectors públics, als sectors de serveis, i a sectors més o menys puntualment creixents com ho fou, durant aquests anys a casa nostra, la construcció.  

En general però, i sigui com sigui i on sigui dels països desenvolupats, la crisi financera ha produït una crisi econòmica i, en general, una crisi de manca de treball (de llocs de treball). Si bé en aquest punt hi ha diferències notables entre el que esta fent els EEUU i Europa, és evident que a Europa en concret s’ha optat pel camí anomenat de l’austeritat que, en definitiva i a la pràctica i entre altres coses tant o més importants per la gent, s’ha traduït en una continua disminució dels costos del treball locals. Així, en principi, recuperarem una part de competitivitat (de marge de beneficis sense augmentar preus de venda) de la nostra indústria i, fins i tot, acabarem potser recuperant – PER RELOCALITZACIÓ- una part de la nostra industria perduda.

Probablement se’m hauria de dir que aquesta argumentació és insuficient per poder parlar de desglobalització. I és cert. Però si la presento i la mantinc és perquè darrerament a la OMC estan passant coses molt importants que cal tenir en compte com a una altra part d’aquesta anàlisi global.

Tant els EUA com Europa acaben de portar a Xina al tribunal de disputes comercials de la OMC

I les dues disputes són, quantitativament parlant, de les més importants a la història de la OMC.

La demanda dels EUA sobre Xina és perquè els EUA sostenen que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ells- els automòbils i els productes automobilístics que posa a l’exportació.  Obama ha volgut sempre, des de que és President (just començada la crisi financera), recuperar els EUA com a potència automobilística que era i, com a mínim, tornar a auto bastir-se internament.

La demanda d’Europa sobre Xina és perquè Europa sosté que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ella- les plaques d’energia solars que posa a l’exportació. Com que actualment Europa no pot subsidiar aquest sector per problemes econòmics, i ara no és moment de deslocalitzacions, a Europa li convé més ser proteccionista.

I, en general, si les dinàmiques que es pretenien dur a terme, precisament mitjançant la OMC, de liberalització comercial s’aturen com s’està fent (la OMC esta més parada que mai i s’ha de dedicar a resoldre disputes d’esperit contrari al que se suposa perquè fou creada), i els proteccionismes s’imposen com a política general davant de les crisis econòmiques, llavors, les deslocalitzacions i la corresponent globalització viuen un punt d’inflexió!  

 

Xerca, 24 de setembre de 2012

UNCTADXIII (21-26 d’abril); …matar el missatge o el missatger, o ambdós?

23 abr.

Aquesta setmana s’està celebrant a Doha (Qatar) aquesta XIII reunió de la Conferència de NNUU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD).

(Aviat tindrem tantes referències internacionals amb el nom de Doha que caldrà fer-ne un glossari particular. Està clar que, actualment, hi ha pocs països al món amb diners i voluntat d’organitzar, hostatjar, reunions internacionals. Qatar, a la seva capital Doha, n’és un dels més proclius en aquests començaments del segle XXI).

Una mica d’història sobre la UNCTAD: significant i significativa

Quan es constitueixen les organitzacions internacionals després de la 2a guerra mundial, s’intenta també constituir-ne una corresponent als temes comercials. No em va el comerç és un dels motors històrics més importants de la dinàmica humana i del seu desenvolupament al llarg de la història. El diner, la banca, …van néixer, històricament, lligats a les dinàmiques comercials. I no poques coses de la història s’expliquen per problemàtiques comercials.

Emperò la Conferència de l’Habana del 1947 no va ser capaç d’arribar a constituir aquesta organització i va acabar encaminant la gestió dels temes comercials internacionals en el marc d’un Acord General sobre Comerç i Tarifes; el famós GATT: General Agreement on Tariffs and Trade. Que, de fet, més que un acord sobre el tema és un acord de com es negociaran internacionalment -en rondes negociadores específiques sobre aspectes específics-  els temes comercials. De la darrera d’aquestes rondes negociadores, la ronda d’Uruguai, n’acabarà naixent finalment, el 1994, l’actual Organització Mundial del Comerç, OMC, clara i definitivament fora del sistema de les NNUU i que, de fet, ha continuat tractant els temes comercials d’una forma pràcticament idèntica a com es feia abans de la seva existència: en rondes negociadores; actualment estaríem dins de la negociació de la Ronda de Doha (!), llençada en aquella ciutat, a finals del 2001.

Ara bé, al vell mig d’aquest llarg recorregut, a les NNUU es va viure un altre mena d’intent de crear una organització, en el seu si, al voltant, essencialment i una altra vegada, d’aquests temes comercials. Efectivament, el 1964 es va celebrar la Conferència de les NNUU sobre Comerç i Desenvolupament. Que, vista en la perspectiva actual, va ser la I d’una sèrie que aquests dies arriba a la XIII.

S’estava acabant el procés de descolonització, havia sorgit (el 1955) el Moviment dels No Alineats, i NNUU començava a conformar-se com una organització en la que els temes dels països en desenvolupament l’hi serien, per dir-ho d’alguna manera, “uns dels més propis”. Els temes relatius als països més rics es tractaven i tractarien molt més en les Institucions de Bretton Woods, IBW, o en noves “organitzacions específiques”; la OCDE, per exemple, que ja s’havia creat el 1961.

En aquest context, la UNCTAD es va transformar en un dels organsimes de les NNUU (dificil de encabir en l’organigrama de l’0rganització, tot sigui dit) on els temes més específics dels països en desenvolupament, en general -i de les seves problemàtiques comercials en particular-, en serien l’eix fonamental. D’aquella reunió en sorgeixen elements tant importants com el Sistema de Preferències Generalitzades (que situaria la necessitat de facilitar i promoure, mundialment, el comerç dels productes dels països en desenvolupament com a factor clau del seu propi desenvolupament i que, més endavant, seria assumit internacionalment al nivell del GATT), com la idea i la necessitat del famòs 0,7% i com la constitució del Grup dels 77, el G77, que, a partir d’aquell moment i encara avui, seria l’agrupació negociadora dels països en desenvolupament en tota la família de les NNUU.

Crec que es pot afirmar que el centre neuràlgic del món internacional dels països en desenvolupament a NNUU és la UNCTAD. Si miréssim, per exemple, la seva reunió XI celebrada a Sao Paolo el 2004, hi trobaríem el naixement, en el seu si, del concepte i de les dinàmiques de la Cooperació Sud-Sud. Les conferències internacionals sobre les problemàtiques específiques dels països menys desenvolupats les ha organitzat sempre la UNCTAD i, en definitiva, si hi ha un centre d’estudis, documentació i activitats relacionades amb les problemàtiques específiques del món en desenvolupament el tenim, clarament, a la UNCTAD.

De tot el que hem dit se’n desprèn, lògicament, que el discurs ideològic i analític de les problemàtiques del món en temes comercials, econòmics i financers, s’hagi allunyat sempre, a la UNCTAD, del discurs dominant en aquests temes, marcat per les Institucions de Bretton Woods i organitzacions afins com la citada OCDE. Que com a mínim hi hagi una pluralitat d’anàlisi i punts de vista al voltant d’aquests temes és saludable i imprescindible.

La XIII reunió en el context de la gran crisi financera i econòmica mundial i l’intent del món ric de reduir el paper, les capacitats i els àmbits de treball i actuació de la UNCTAD

La preceptiva actual reunió de la UNCTAD (té lloc cada 4 anys), la UNCTADXIII, es realitza en el context de la crisis financera, econòmica i, per tant, també comercial, més important de la història del capitalisme.

Per tant, no podria ser d’altra manera, en aquesta reunió, la UNCTAD, agafant el testimoni de la Conferència de les NNUU sobre la crisi econòmica i financera i els seus efectes sobre el desenvolupament celebrada el juny del 2009, afronta el debat i propostes de resolució encaminades, per exemple, al governament financer mundial. Això no agrada als països rics; potser ni tant sols en aquest moments als països emergents; però és fonamental pel món i, especialment com sempre, pels més febles del món que, no ho podem oblidar, estan patint més fortament que ningú la crisi.

Doncs bé, la reunió viu una forta tensió per treure del si de la UNCTAD el debat i les propostes sobre aquest temes que, lògicament, son ben diferents que les que es proposen des del FMI o el BM (les IBW).

És per això que un grup de polítics sèniors que han jugat papers importants a la història de la UNCTAD, han fet una declaració a favor de, com a mínim, el manteniment d’aquest pluralisme institucional en relació a les problemàtiques i a la governança mundial dels mons de les finances, l’economia i el comerç.

El títol d’aquesta  declaració és precisament: “Silenciant el missatge o el missatger…o ambdós?

La societat civil organitzada internacionalment s’ha mobilitzat ràpidament per contrarestar aquest atac que, al meu entendre, només es pot qualificar, com a mínim, d’absurd i estret de mires.

De l’Informe del Secretari General de l’UNCTAD a la UNCTADXIII

Només per tenir un petit flaire de la importància de la dicotomia deixo citades algunes reflexions de l’informe del Sr.Supachai Panichpakdi, SG de l’UNCTAD, a la UNCTADXIII:

Cal “una veritable ruptura” amb el pensament dominant del sistema econòmic mundial en els últims 30 anys i un canvi a un sistema reformat de “desenvolupament centrat en la globalització”, que permet-hi un progrés econòmic més estable i incloent.

L’informe, titulat “El desenvolupament impulsat per la globalització: cap a sendes de desenvolupament sostenible i incloent” ( Development-led globalization: Towards sustainable and inclusive development paths), afirma que “ni sortir del pas, ni un retorn a la normalitat posarà les coses en marxa de nou”.

S’insta a establir un “nou acord global”, tot afirmant:  “Business as usual” és la resposta equivocada; tant al curt termini macroeconòmic com al llarg termini estructural, social i ambiental. Els desafiaments interconnectats de reequilibri dels sistemes financers i les economies reals, el restabliment dels contractes socials, i fer front als desafiaments mediambientals, demogràfics i alimentaris no poden ser el resultat d’accions típiques de la interacció de les forces del mercat “.

 Xerca; 23 d’abril 2012

%d bloggers like this: