Tag Archives: Finançament per al Desenvolupament – FfD

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

Finançament per a tot o, al final, Finançament per a res?

18 nov.

El tema ve de molt lluny i ara no es només que vagi per a més lluny encara -que hi va clarament- sinó que  és que hi va per a tot (per al desenvolupament, per al desenvolupament sostenible en les seves tres dimensions, per a la lluita contra el canvi climàtic -per a la seva mitigació i per adaptar-nos-hi-,  per assolir els ODMs i els ODSs presents i post 2015, etc.).

Tenim oberts al món processos d’anàlisi de necessitats de finançament i de com aconseguir els fons necessaris per tal de donar les respostes que es requeririen que, per dir-ho d’alguna manera, és com una gran partida de pòquer amb bastants més jugadors que cartes i que diners per jugar.

El problema és, a la nostra manera de veure, que atenent a l’estructura  i al funcionament de l’actual sistema d’Organitzacions Internacionals el tema no es tracta mai com un tema holístic, com un tema de governament financer global -quan clarament ho és- per atendre prioritzadament les necessitats més importants de la humanitat en el planeta, sinó que cada front, i cada nou front i/o subfront, obra un debat  reiteratiu i moltes vegades totalment repetitiu sobre com es finançarà tal o qual política per a tal o qual tema.

Com a exemple  present a una de les taules de negociacions més importants que estan obertes a finals d’aquest 2013 i a començaments, en general, d’aquest segle XXI,  quan s’ha acabat enguany la 1a setmana de negociacions sobre canvi climàtic a la COP 19 a Varsòvia, els països en desenvolupament estan posant els aspectes financers com a prerequisit per entrar a negociar qualsevol tipus de compromís en qualsevol dels temes i/o subtemes en negociació;  tot plegat, a més de fer-ho tot més enrevessat, tampoc portarà, llavors, a un estudi relativament objectiu de les necessitats financeres globals de la lluita contra el canvi climàtic, sinó sobre algunes de les seves diferents manifestacions (que, en canvi, no són independents entre si!) i, per tant, sobre possibles diferents tipus d’interessos (que no sempre tenen perquè ser  els més importants), segons quines siguin les parts i/o els actor que estiguin negociant la qüestió.

Per entendre’ns, prioritzar mitigació versus adaptació o a l’inrevés canvia les necessitats financeres del conjunt i de les parts i, en canvi i actualment, tothom negocia a cada banda amb posicions de maximalisme tàctic per a cada tema. Davant de la incertesa en les polítiques resultants que es puguin aprovar, hom prioritza el finançament d’allò quins efectes  veu més perillosos per a “ell mateix”. 

 

Una mica d’història

Després de la gran descolonització posterior a la segona guerra mundial, i posterior auto identificació referencial del que s’ha vingut anomenant el món en desenvolupament (en relació a l’anomenat món desenvolupat), les NNUU van apostar, majoritàriament i m’atreviria a dir que sincerament, per una política global d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD-ODA) que estaria basada en un principi de solidaritat i responsabilització internacional,  i que es concretaria en el tant famós 0,7% dels pressupostos dels països rics, que es mobilitzarien per a fer possible aquesta ajuda que, llavors, hagués estat de gran valor i magnitud.

Emperò després del període més sagnant de globalització econòmica industrial neoliberal  (inclosa aquí la política de préstecs usurers -i creació de deutes impagables- per part de les IBW als països en desenvolupament), NNUU es va veure obligada, per així dir-ho, a definir uns ODMs a la Cimera del Mil·lenni del 2000 que, d’una banda, es poden “llegir” com  a indicadors del mal fet (més pobresa, més gana, etc.) i, d’altra banda, com a objectius a assolir (menys pobresa, menys gana) per tal de “sanar les greus ferides produïdes”.

En la mesura que la situació de desequilibris i de pobreses no parava d’augmentar, en la Cimera de NNUU de Monterrey sobre el Finançament per al desenvolupament (FfD) ja no es podia continuar creient que el lent desgranà de l’AOD fos suficient per gairebé  res i es va analitzar a fons la problemàtica d’aquest finançament per al desenvolupament, dibuixant-ne les diferents potes o canalitzacions que podia i hauria de tenir per tal d’assolir, per exemple, els ODMs 2015.

En paral·lel, però, els efectes de l’activitat antropocèntrica sobre el medi ambient natural portaven a les NNUU a donar també una importància cabdal als temes del desenvolupament sostenible, i entre ells i molt especialment al del Canvi Climàtic; de manera que cadascun d’ells, sempre amb una metodologia parcial més que integral o, sobretot, sense cap perspectiva mínimament  holística, anava adquirint el seu pes específic propi i la seva posició política particular en l’agenda internacional.

Això ha arribat als seus màxims extrems en la darrera cimera sobre desenvolupament sostenible a Rio +20 i en les diferents i darreres negociacions sobre canvi climàtic en el si de la UNFCCC.

……………

La quantitat d’àrees temàtiques que, actualment, tenen un -o més de un – fons de finançament associat és cada vegada més nombrosa mentre que, a la vegada, cada una de elles té uns fons reals associats molt menors als que aspirarien i, en canvi, cada cop més irrisoris i a voltes tendint a zero.

Per acabar-ho de posar de manifest fem només una llista, no pas exhaustiva, de fons o dinàmiques de finançament que es treballen actualment en el context de les NNUU i les seves agendes futures:

-Finançament per al Desenvolupament (amb sub fronts pels ODMs)

-Finançament per al Desenvolupament Sostenible (amb sub fronts  per a les seves dimensions; per exemple Fons per a una economia verda; i aviat amb fons pels nous ODSs). Aquest seria un altre exemple extremadament significatiu de la incapacitat de tenir una visió i perspectiva holística i, en canvi, obrir dinàmiques de finançament absurdament diferents per al desenvolupament i per al desenvolupament sostenible que, en canvi, només poden ser que inclusives

-Fons pel Medi Ambient Global (lligat als Acords Ambientals Globals que venen proliferant des de Rio 92)

-Fons per a l’Adaptació al Canvi Climàtic

-Fons pel Canvi Climàtic

-…i altres fons en el context dels temes del canvi climàtic

-Fons per als Països Menys Desenvolupats (en diverses àrees o temes: comerç, canvi climàtic)

-…

I quina seria la llista de fonts amb que es podrien intentar omplir aquests fons? Doncs l’AOD, les remeses (més importants actualment que l’AOD mobilitzada), les fonts innovadores de finançament (sonen bé però se’n desenvolupen poques i, en general, no massa afortunadament -però no és el tema d’avui), la Inversió estrangera directa (IED-FDI), etc.

 

El món del negoci en/del mercat, l’associació d’interessos (el partnership) i la “privatització encoberta” de les polítiques públiques globals referents als bens i als mals públics

Monterrey 2002 identificà el paper clau de, per exemple, la Inversió Estrangera Directe en el futur del desenvolupament dels països. A partir de la lògica de que les altres fonts senyalades no donaran pas suficientment de si mateixes, hom treia la conclusió que ha de ser el món del negoci, de les empreses que, a canvi dels beneficis que en trauran, actuï de motor del desenvolupament al món. Avui, encara en plena crisi, es segueix discutint, emperò, qui és el responsable de la gran darrera crisi global i de com sen ha de sortir.

Però sense tornar tampoc ara al tema de la crisi, la pregunta clau en relació als temes que ens ocupen avui és: a quins criteris, resultats esperats i polítiques respondran les decisions que adopti el món del negoci en el mercat sobre aquestes inversions per al desenvolupament (en les seves més diverses concrecions o fronts).

Johannesburg 2002, que era la Cimera de Rio+10 en el context de la qual era molt difícil identificar que una part del conjunt de peces del FfD (Finançament per al Desenvolupament) arribessin als temes de desenvolupament sostenible (la permanent contradicció encara mai ben resolta), desenvolupà una argumentació que fa (atorga la responsabilitat) a tots els actors en el joc mundial com a interessats (stakeholders) en la solució dels problemes de deteriorament ambiental; el tema de la cimera en qüestió en aquest cas. Lla vors es tractarà de crear associacions (partnerships) entre actors (societat civil, estats i diferents nivells de governament, organitzacions internacionals, el mon del negoci o de l’empresa privada, etc.) per tal que es posin d’acord en quins projectes i amb quins fons es tiraran endavant.

Emperò el que ja no es va fer llavors, ja no s’ha fet mai encara i, per tant, cada dia es més difícil de que es faci alguna vegada, és que quan es tracta de polítiques relacionades amb els bens o mals públics globals, els projectes de partnership corresponents siguin emmarcats i, per tant, monitoritzats en funció dels interessos públics globals i de les corresponents polítiques públiques globals definides per les NNUU. Sinó és així, que no ho és, ens hem temut sempre…i cada vegada més….que qui posi els diners (gairebé sempre els sectors privats) es qui definirà, a la pràctica, les polítiques (siguin o no aquestes les mes necessàries, però en canvi segur que si les mes rendibles pel sector que realment financí) i projectes que vagin endavant. Estem, de fet, privatitzant les polítiques que haurien de respondre només als interessos públics.

 

A mena de consideracions finals

Tota la argumentació desenvolupada porta, des del nostre punt de vista, a les següents consideracions finals encara que, com a mínim de moment, bastant allunyades de com estan anant les coses:

-Cal acabar amb les polítiques de finançaments parcials per temes i sectors, i d’anar obrint dia rere dia un fons si i un altre també, sense saber ben bé si son els que ens calen obrir i si es podran realment omplir i utilitzar.

-Desenvolupament, desenvolupament sostenible (sobretot tal com se’l concep després de Rio+10 i  Rio+20), canvi climàtic… no són temes diferents (com ho serien l’educació, el transport i la indústria en la terminologia econòmica sectorial d’un país) sinó clarament interrelacionats i que, per tant, requereixen unes polítiques molt coherents i molt ben finançades que permetin assolir-ne els objectius pretesos de manera paral·lela i bastant sincronitzada. D’altra manera , qualsevol dels fronts no resolts pot fer mal bé tot lo aconseguit en els altres fronts. Si acabem amb nivells de pobresa en països en els que els desastres climàtics augmentin, la suma algebraica del que haurem assolit pot acabar sent nul.la.

-Per no deixar la existència o no de fons a la decisió dels sectors privats interessats, només hi ha una solució: cal instrumentar una política fiscal global que gravi i, per tant, a minori  la iniquitat al món i, amb els fons recaptats (que poden i han de ser molts) poder definir i implementar polítiques públiques (amb la participació de tots els sectors interessats) que facin possible atendre els grans desafiaments globals i interrelacionats que tenim greument plantejats. 

images

Xerca; 18 de novembre de 2013

%d bloggers like this: