Tag Archives: Pobresa

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

A punt de començar la fase final de les negociacions climàtiques en el camí cap a París: Conferència de la UNFCCC a Bonn de l’1 al 11 de Juny del 2015. Nosaltres hi participarem activament!

18 maig

Introducció

Arriba, després de tant parlar-ne, la fase final de negociacions climàtiques reals que ens ha de portar fins a París a finals d’any.

Probablement aquesta propera reunió, d’altra banda habitual en el funcionament de la UNFCCC -és la reunió d’estiu a Bonn dels òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica- serà, aquesta vegada, una de les reunions claus que marcarà, jo diria que bastant indefectiblement, les característiques de la conte enrere política cap a la COP 21 de París.

En particular, la reunió de Bonn serà la reunió 2-9 de l’ADP: l’òrgan subsidiari de treball específic que esta intentant fer el camí de Durban 2011 a París 2015 tot intentant desenvolupar la “Plataforma de Durban” que, en el seu moment, decidia elaborar un nou protocol -o  semblant!- que s’hauria d’aprovar el 2015 a la COP 21 -ara sabem que a París- per entrar en vigor el 2020. De vegades utilitzo l’analogia acadèmica de que París és “la repesca de Copenhaguen”.

http://unfccc.int/2860.php

Per què serà tant important aquesta reunió? Doncs perquè després de la reunió de Ginebra del febrer passat tenim finalment un “Negotiating Text” que, això, s’ha de començar a negociar. Per entendre’ns: el text de Ginebra és un embolic de textos en el que tots els estat parts de la UNFCCC hi posàvem el que hi volguessin posar. Ara, a la fi, ens queden com a molt uns 7 mesos per passar d’aquest jeroglífic o puzle desordenat i de màxim nivell de complicació -i amb moltes més peces que les que hi poden cabre- per ordenar i construir …amb una altra complicació afegida: el dibuix del puzle que s’ha de fer és, de moment, molt diferent segons qui se’l imagini/miri!

En aquest mateix blog podeu trobar-hi alguns fils per situar-vos millor en el moment actual:

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-iK

 

Participació personal en el context d’un grup de recerca de la UPC

La vida dona moltes voltes i, en aquesta ocasió, m’ha brindat una altra vegada l’oportunitat de ser present en un procés com aquest,  i de participar-hi potser molt més activament del que jo mateix hagués pogut imaginar.

Naturalment no és una participació personal sinó a través d’un col·lectiu: el del “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, del grup singular de recerca en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH” de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC.

http://sth.upc.edu

Un grup, val a dir-ho d’entrada, amb participació de persones d’altres universitats (directa o indirectament: de la UAB, de la UB i de la URLL) i d’altres diversos mons de fora de la universitat.

Doncs bé, després de més d’un any d’apassionant treball de recerca interdisciplinària amb voluntat d’acció política aquest grup ha arribat a elaborar una proposta que, formalment, porta per títol:

PROPOSTA QUANTIFICADA – BASADA EN UN CRITERI DE JUSTÍCIA CLIMÀTICA PER CÀPITA- DE DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS DIFERENTS ESTATS-PARTS DE L’UNFCCC DE L’OBJECTIU GLOBAL DE MITIGACIÓ D’EMISSIONS DEFINIT PER L’ESCENARI RCP2.6 DE L’AR5 DE L’IPCC 

i que, més políticament, podria portar aquest títol:

“Els pressupostos de carboni que faran que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial”

Aquesta proposta serà presentada públicament per primera vegada en un “Side Event” dins del programa oficial de la Conferència, el primer dia de la Conferència; és a dir, l’1 de Juny a les 15h a Bonn. El Secretariat de la UNFCCC ens ha donat doncs molta visibilitat política tot posant-nos, a més a més, en una de les sales de més capacitat. Podria ser que considerés interessant la proposta?

 

Perquè una proposta i de quin tipus de proposta es tracta

En el cor del nostre treball hi ha l’assumpció que quan es parla de canvi climàtic, el tema clau és (si o si) la mitigació de les emissions que l’actual sistema econòmic continua emeten, més i a més velocitat, cap a l’atmosfera i els altres embornals de CO2.

De fet, i en aquest sentit, tots els principals desacords de profunditat que hem tingut en les diverses COPs (especialment a Copenhaguen, és clar) eren, de fet, en aquest punt. Per això sense propostes noves i de pes sobre aquest tema París tornarà a ser un fracàs.

Ara bé, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5 del 2013-14, ha aportat un nivell de coneixement recent més detallat relacionat amb els objectius globals de mitigació que s’haurien d’implementar per tal de satisfer la meta de no augmentar la temperatura mitjana a la superfície de la terra més de 2ºC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

Aquesta important i molt interessant novetat és l’estimació de la quantitat de Gt de CO2 que podrien ser encara enviades a l’atmosfera durant aquest segle XXI: al voltant de 1.000! Però no pas més!

Per tant, al nostre parer, estem en una millor posició per proposar un paradigma alternatiu relacionat amb els objectius de mitigació globals i nacionals en el context d’un possible “Acord de París”. El nostre treball ha estat proposar, d’una forma molt clara, senzilla, rigorosa i específica com s’hauria de distribuir aquesta quantitat entre els diferents estat parts de la UNFCCC, atenent a un criteri polític de Justícia Climàtica per Càpita. Un model matemàtic pensat i desenvolupat per la companya i professora Olga Alcaraz ens ha donat uns resultats poderosos, i des del nostre punt de vista molt interessants, que volem intentar que incideixen en el procés de negociació que començarà ara a Bonn i acabarà d’aquí uns mesos a París.

En la mesura que aquests resultats obeeixen a una voluntat de justícia climàtica, decanten clarament l’assignació dels “pressupostos de carboni” cap a aquells països que més els necessiten per eradicar la pobresa que, majoritàriament, encara regne al món.

 

Cap a una “Task Force a favor d’una forta Mitigació d’Emissions basada en un Criteri de Justícia Climàtica”

En aquest sentit la nostra presència a Bonn no es limitarà a presentar una proposta i continuar després en un paper més o menys habitual d’espectadors de les negociacions.

A partir de la presentació esmentada ens proposem començar, immediatament, un procés polític cap a una constitució  d’una Task Froce (en l’argot multilateral habitual: un grup actiu de pressió i intervenció), durant el procés, que es proposi influir tant com pugui en els redactats claus del text del possible “Acord de París” relatius als objectius de mitigació, on proposarem, òbviament, la consideració dels nostres criteris polítics i dels resultats concrets del nostre model.

 

Us mantindrem informats

Treballar en aquests temes a dia d’avui i a casa nostra (on hi ha tanta energia en moviment lligada a tants temes que fan malviure social i econòmicament a tantes persones) dificulta la comunicació del treball que es pot fer en una tema com aquest.

Intentarem, en la mesura de les nostres possibilitats, mantenir el màxim nivell d’informació que el temps (aquell bé tant escàs) ens permeti.

Durant les properes setmanes, doncs, ens trobareu en aquestes pàgines d’aquest blog que, en aquest període, serà més grupal (GGCC) que personal; també ens trobareu a la pàgina web del nostre grup de recerca:

http://sth.upc.edu/ggcc/participacio-a-la-reunio-de-bonn-de-la-unfccc-1-11-de-juny-2015

 

I, si voleu, ens hi podeu ajudar

Per acabar aquest singular post d’avui, m’atreveixo a demanar-vos que considereu la possibilitat de donar suport a aquest projecte. Hi ha tants llocs i tants temes on cal donar suport actualment, que no seré pas jo qui digui que aquest projecte té cap prioritat especial. Però si que diré que en una perspectiva de solidaritat amb les generacions futures, com acabi París té una importància cabdal.

I de la mateixa manera que, com he dit fa un moment, aquest no és un tema visible en aquests moments a casa nostra, doncs, òbviament, aquest és un tema que, actualment, no rep tampoc, pràcticament, cap suport d’enlloc. Va caminant a “peu coix” gràcies a l’esforç d’aportacions personals. Aprofito doncs, també, per donar-vos, per tant, un número de conte corrent on, si acabeu decidint fer una aportació econòmica al projecte, podeu fer la corresponent transferència bancària.

És la conte corrent de “la caixa”: 2100 1841 06 0200221867

I us agrairia que si hi feu una transferència hi féssiu constar el concepte: GGCC. És la conte corrent de l’associació sense ànim de lucre apGDM; associació que aquest any està de “sabàtic”, però que crec que és la més adient per rebre, si és el cas, donacions d’aquest tipus.

 

Informació concreta del Side Events a Bonn 2015

https://seors.unfccc.int/seors/reports/events_list.html

 

Captura3

 

Xerca; 18 de maig 2015

Passes decisives en la direcció metodològica d’aprovació de l’agenda per al desenvolupament Post 2015 de les NNUU

24 nov.

S’està acabant el 2014 i, per fi, es va clarificant, ja sembla que prou definitivament, les maneres (les modalitats en l’argot propi) , els continguts previs bàsics, els calendaris, etc., d’un dels processos en el que les NNUU han invertit més energia -en tots els sentits-, en aquesta segona dècada del segle XXI, per tal de dotar al món d’una agenda per al desenvolupament post 2015. Una agenda que, d’altra banda, marcarà en molta part la pròpia agenda de treball de les mateixes NNUU després del 2015.

Fins ara jo he estat reticent a parlar massa del tema perquè potser veia encara masses incògnites per resoldre; si avui en parlo és perquè des de diverses fonts arriben noticies bastant coincidents que, a més a més, dibuixen un panorama prou coherent i detallat com per assumir-lo ja, pràcticament, com el bo (encara que d’aquí fins abans de Nadal hi puguin haver encara algunes modificacions i, perquè no, s’hi puguin afegir alguns elements nous, també importants, sobre la taula).

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (1) els ODMs

Els ODMs aprovats a la Cimera del Mil·lenni suposen, a la meva manera de veure, un cert abans i després en la pròpia història de les NNUU. Després de 20 anys de neoliberalisme, el seu fracàs pel que feia, com a mínim, a resoldre els gran temes del desenvolupament humà sostenible (pobresa, fam, salut, medi ambient, etc.) era tant manifest que les NNUU “van trobar el terreny abonat -o no tenien altre remei-“, aprofitant el momentum de l’any 2000, que posar negre sobre blanc uns objectius que, de fet, eren l’antítesi i la resposta necessària als grans fracassos del neoliberalisme.

L’èxit va ser tal, que el que hom troba més aviat desdibuixat en els acords de la cimera, es va convertir ràpidament en tota una maquinària de metes concretes, indicadors per avaluar les evolucions dels temes, valoracions econòmiques i, sobretot, un nord de treball concret de les NNUU i les seves agències i programes que, sempre des del meu punt de vista, no tenia precedents en el passat. NNUU deixava de ser un actor més aviat reactiu a ser un actor actiu en els temes concrets i del dia a dia del desenvolupament humà.

Quantes dinàmiques i energies, algunes amb resultats més satisfactoris que d’altres -perquè les arrels dels problemes són molt profundes-, s’han mobilitzat durant tots aquest primers anys del segle XXI. Jo m’atreviria a qualificar-les com un dels fets, encara que insisteixo sempre insatisfactoris, més significatius en positiu de les NNUU i la humanitat durant aquests anys.

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (2) La Cimera de Rio+20 i els ODSs

Fa un parell d’anys, el juny del 2012, es celebrava a Rio de Janeiro, Rio+20 per tant, la Cimera de les NNUU sobre el desenvolupament sostenible.

Jo ja vaig qualificar aquella cimera (http://wp.me/p1IaoC-9k) com la primera realment a l’alçada del nou segle XXI. Com a resultats posteriors, n’hi ha hagut de ben erronis (com el de la molt dolenta creació del “High Level Political Forum”) i, en canvi, n’han evolucionat d’altres, com precisament el de dotar-se, a semblança dels ODMs, d’uns ODSs, que han portat a uns resultats ben importants i interessants.

De fet, en la mesura que Rio+20 tenia per objectius “eradicar la pobresa” i “fer-ho econòmica i institucionalment de tal manera que ens conduís cap a un desenvolupament humà sostenible”, i que el treball realitzat pel Grup de Treball que la pròpia Rio+20 havia aprovat crear i fer funcionar per dotar-se dels nous ODSs, d’alguna manera, en aquest cas bastant lògica, aquest procés ha acabat englobant la revisió dels ODMs, i ha portat a una certa simplificació del que ha d’acabar sent la definició de l’agenda per al desenvolupament post 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (1) Sobre dates i modalitats   

Ja esta definitivament fixat que l’agenda post 2015 s’ha d’aprovar a la Cimera de NNUU a Nova York dels dies 21 al 23 de setembre del 2015!

El procés preparatori es farà a semblança molt important de com ha funcionat aquest mateix 2014 el OWG (el grup de treball previst a la cimera de Rio+20 i que ha aprovat la proposta actualment existent de ODSs)

Es preveuen negociacions intergovernamentals durant 4 o 5 dies de cada més (gener a juliol) del proper 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (2) Sobre els documents de referència

L’AG de les NNUU va aprovar fa uns mesos, tot i que fos una decisió sobtada i que va sobtar a més d’un, que el principal document de referència seria el que hom pot trobar a la següent pàgina web

http://sustainabledevelopment.un.org/index.html

i que és la proposta d’ODSs que va acabar aprovant l’OWG mencionat!

Hom resta a l’espera de l’informe que estava previst que el SG de les NNUU treies a la llum a finals d’aquest any (i que així serà), però que, a la fi, tot sembla indicar que assumirà també, finalment, com a punt de partida el mateix document ja citat. Per tant la incògnita principal, a nivell de continguts previs, que planejava sobre el procés sembla bastant resolta.

Es tracta doncs de tornar a posar sobre les nostres taules el document mencionat!

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (3) Els objectius del procés

Els objectius del procés -tampoc podien ser altres-: assegurar l’eradicació de la pobresa i assolir el desenvolupament sostenible pel 2030.

El text que hom pensa preparar, discutir i acabar aprovant, es visualitza, de moment, amb quatre grans parts:

  • Una declaració introductòria
  • Objectius de desenvolupament sostenible; metes i indicadors
  • Mitjans d’Implementació d’un nou Partenariat Global
  • Marc per monitoritzar i revisar la implementació

On la part dels ODSs tothom dona per bastant tancada en el document citat i referenciat.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (4) i els temes financers?; doncs a la 3a Conferència de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament, FfD

Durant el procés de treball de l’OWG, va treballar en paral·lel un grup sobre els aspectes del Finançament del Desenvolupament Sostenible. Els resultats d’aquest grup no van ser satisfactoris per moltes parts i, llavors, les NNUU han pres una decisió que té bastant de salomònica però que també té la seva coherència i que, personalment, considero molt ben trobada.

Una vegada aprovats els ODMs, a Monterrey 2002 es va celebrar la primera Cimera de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament (aquesta cimera va tenir una primera replica l’any 2008). Hi havia definits uns ODMs i es tractava de veure com es finançava el seu assoliment.

Doncs bé, ara, i en paral·lel a tota l’altre part del procés -la dels objectius-, les NNUU han convocat la 3a Conferència sobre el Finançament per al Desenvolupament (FfD), que es realitzarà a Addis Abeba del 13 al 16 de juliol i que hauria d’aprovar la pota financera de l’agenda del desenvolupament post 2015.

Deu n’hi do….però certament, tot plegat, i llàstima que serà complicat de seguir, fa preveure un any d’intens i molt interessant treball polític per definir acuradament el màxim d’elements possibles de la nova agenda del desenvolupament Post 2015.

 

Captura

 

Xerca; 24 de novembre de 2014

El darrer dia internacional de les NNUU per a l’eradicació de la pobresa abans de l’agenda post 2015; no crec pas que anem pel bon camí

6 oct.

El proper 17 d’octubre es celebrarà, com cada any, el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. El mes d’octubre sen celebren molts de dies internacionals de les NNUU, però semblaria que aquest any es vol donar una especial rellevància a aquest dia dedicat a l’eradicació de la pobresa.

Tot i que a priori és una particularitat poc important, és el darrer any que celebrarem aquest dia abans que una nova agenda pel desenvolupament (o serà directa i explícitament pel desenvolupament humà sostenible?) s’aprovi l’any vinent com l’Agenda Post 2015, després de 15 anys amb una agenda basada en els ODMs i amb, ara i després de Rio+20, el repte de tenir també una agenda de ODSs!

Potser per això i perquè, sense cap mena de dubte, el primer objectiu de l’agenda post 2015 que s’acabi aprovant serà eliminar la pobresa al món, aquest any hi hagi aquesta voluntat particular de deixar ben palesa quina és la realitat del problema al món.

 

La pobresa, les extremes pobreses i les línies de pobresa

Ja han sortit alguna vegada en aquest blog però, en el mateix sentit particularitzador anterior, el BM ha volgut refrescar les seves estadístiques sobre les mesures que es fan sobre la pobresa.

Es considera que hom viu a l’extrema pobresa quan hom té uns ingressos econòmics per sota del que s’anomena la línia de pobresa extrema, és a dir, per sota dels 1,25US$ (en preus del 2005) / dia. Si apliquem aquest estàndard a un context de barri barceloní, i per tal de posar “realitat” al “número”, podríem dir que aquesta persona com a molt es pot pagar una oferta de pasta i tallat al dia; això és extrema pobresa, està clar!

Mirant enrere, al “mig-llarg termini”, el BM és molt optimista i afirma que, actualment (la referència és d’una nota actualitzada del passat mes de maig),

http://www.worldbank.org/en/topic/poverty/overview

el 21% de la gent en el món en desenvolupament viu en l’extrema pobresa per sota dels citats 1,25US$ diaris, però que això representa una baixada del 43% respecte a l’any 1990 i d’un 52% respecte a l’any 1981. Que en nombre de persones vol dir que al 2010 vivien en la pobresa extrema 1220 milions de sers humans (gairebé 2 persones de cada 10 de tots nosaltres), però que hi hauria hagut una baixada important comparada amb les 1940 milions que hi vivien el 1981. 720 milions de persones sortint de l’extrema pobresa no és una xifra menyspreable, cert …. però?

El mateix BM reconeix, en la mateixa nota que estic utilitzant de referència pel post d’avui, que mirat respecte a una línia de pobresa de 2 US$ / dia “els números no són tant bons”: 2400 milions de persones (entre 3 i 4 persones de cada 10 de tots nosaltres) viuen amb menys de 2US$ / dia i que, aquest nivell -això és probablement el més greu de tot-, és un molt petit decreixement respecte al nivell del 1981 en que hi vivien 2590 milions de persones.

Tornant a les ofertes d’un barri barceloní ara en tindríem per una pasta amb cafè amb llet (si sempre és més nutritiu un cafè llet que un tallat però….)

 

Alguna (esgarrifosa? sorprenent?) conclusió

No sé que en pensarà el possible lector, però em fa l’efecte que el que de fet sembla haver succeït al món és que d’aquells 720 milions que teòricament haurien sortit de l’extrema pobresa des del 1981 fins al 2010, la majoria d’ells, de fet, el que hagin viscut només, realment, és el pas del tallat al cafè en llet! I no estic pas fent broma, eh!

No es pot obviar al comentar aquests números que en un període d’anys com el que s’està considerant tant la població com l’economia mundial han crescut de forma molt important! Efectivament, la població mundial s’ha multiplicat per 1,53 i, en aquest sentit, l’anàlisi de les dades seria una mica més favorable.

Però l’economia mundial s’ha multiplicat en el mateix període per, aproximadament 5.5 i, llavors, i ara en aquest sentit, les coses es tornen més sorprenents! No descobriré pas res, però em sembla doncs que l’altra conclusió que s’extreu de tot plegat és que el creixement econòmic mundial, com a mínim (per ser cautelosos) tal com s’està duent a terme, no és, des del punt de vista, aquell factor conductor que tanta gent considera la condició sine qua non per eradicar la pobresa al món!

poverty2014

Xerca; 6 d’octubre de 2014

Notes diverses sobre l’estat de l’ajuda, i de la seva efectivitat, per al desenvolupament

20 maig

Ara feia un cert temps que no m’apropava a aquests temes i, després de fer-ho una mica, si que puc apuntar algunes notes sobre aspectes que m’han cridat l’atenció!

 

El tema de sempre: l’ajuda augmenta o disminueix?

La qüestió aquí és de molta “finor” perquè les variacions en l’ajuda són tant petites i inclouen un seguit de conceptes diferents que s’acaben sumant, que sempre podrem llegir titulars en un o altre sentit.

Segons l’OCDE, i sempre en el context del DAC (Development Assistance Committee), el titular oficial primer és que el 2013 l’AOD (l’Ajuda Oficial al Desenvolupament) total hauria estat la més alta que mai, arribant als 134,8 bilions de US$ en unitats anglosaxones (i $ del 2012) i donant lloc a una figura, que si que intento “divulgar” cada any, que és la següent:

Captura0

L’ull humà ja ens diu que, des del 2005, i deixant de banda la baixada en el moment més àlgid de la crisi, pràcticament ens movem amb una quantitat constant que en mitjana suposa un 0,3% del PIB dels països donants. Seguim tant lluny com sempre del històric i “màgic”, encara que també del tot insuficient, 0,7%.

No  seria mai bo deixar de recordar que segons l’estudi d’en Jeffrey Sachs de l’any 2005, per assolir els ODMs calia, com a mínim més que duplicar la magnitud de l’AOD.

D’altra banda, i tot i que la figura no ho deixa veure, l’OCDE ens diu que l’ajuda a alguns dels països més necessitats continua baixant i, en particular, a l’Africa Subsahariana ho ha fet en un 4%!

I si ens mirem la figura d’acord amb els tipus d’ajudes que conformen el total observen que es segueixen produint dues tendències en certa manera contraposades. Augmenta l’ajuda humanitària (que òbviament és bo perquè és necessària però que, per així dir-ho, és una ajuda a final de canonada). Disminueix, en canvi, l’ajuda bilateral que, a més de la multilateral (i pel que escriu sempre la més òptima), és la que més contribueix a programes de desenvolupament en països concrets.

 

I del procés sobre l’efectivitat de l’ajuda que en sabem?

El procés sobre l’efectivitat de l’ajuda va començar a París l’any 2005 amb la Declaració de París i ha passat per diverses etapes (Accra, Busan, …), la darrera de les quals s’ha viscut a Mèxic, a mitjans d’abril passat, en una conferència sobre “El Partenariat Global per a una Cooperació al Desenvolupament Efectiva”.

En aquest context l’informe, realitzat per l’OCDE i el PNUD, que hom pot trobar a:

http://www.oecd-ilibrary.org/development/making-development-co-operation-more-effective_9789264209305-en

es pot considerar com a previ a aquesta conferència. I sense poder-ne fer una valoració exhaustiva i que hi destaquen algunes informacions que, des del meu punt de vista, són de gran importància.

El pas de l’etapa més neoliberal de la cooperació al nou marc de l’efectivitat de l’ajuda (París 2015) suposa un conjunt de característiques que, a partir de llavors, haurien d’haver regit la cooperació al desenvolupament entre els països donants i els receptors.

Una d’aquestes característiques, la que probablement més accentuava el deixar enrere l’etapa neoliberal, és que la cooperació, l’ajuda, no podia ser condicionada a res ni a cap interès del donant, sinó només als objectius determinats fonamental ment pel país receptor.

Doncs bé la figura següent d’aquest informe:

Captura

ens diu que, innegablement hem avançat en aquesta direcció, però que 10 anys després de París, encara més d’un 20% de l’ajuda és condicionada.

Finalment, l’ajuda, en el nou context s’havia d’harmonitzar (havia de respondre a una visió conjunta de donants i receptors, guiada sempre pels camins marcats pels receptors) i, a més a més, les ajudes rebudes haurien d’anar a parar als pressupostos dels estats receptors com a millor garantia per a la seva efectivitat.

Doncs bé, en el mateix informe, la següent figura

Captura2

ens diu que, precisament, els països més necessitats no reben l’ajuda que necessitarien per cobrir els seus pressupostos i que, en canvi, països ja no tant necessitats estarien rebent (algun interès especial per part d’algun donant?) més ajuda de la que ells mateixos haurien pressupostat. Aquesta bretxa global d’integració del pressupost és del 36% i afecta a 27 països (en total, al voltant de USD 11 bilions). Alhora, els pressupostos governamentals que han rebut fons registrats en el pressupost més enllà dels previstos, afecten a 11 països, i representen el 23% del total dels desemborsaments programats (en total, al voltant d’US $ 7.000 milions).

 

Comentari final

Malgrat alguns avenços conceptuals gens menyspreables, les xifres de l’ajuda són tan irrisòries (en comparació amb les necessitats reals) que difícilment ni una millor conceptualització ni organització de la mateixa -encara bastant insuficient també- podran canviar el nostre injust món de forma mínimament significativa.

 

Xerca; Barcelona 18 de maig de 2014

Ai l’FMI (Fons Monetari Internacional): La iniquitat és dolenta pel creixement econòmic!

3 març

Fa dies que no ens acostem a un dels “palaus d’hivern” del capitalisme  del segle XX i XXI! (L’altra “palau d’hivern” son tots els organismes al voltant del Banc Internacional de Pagaments a Basilea).

Però hi ha moments en que et demanen a crits a que parlis d’ells!

 

La crisi i la iniquitat

Estem en uns moments en els quals els estats del món (i les seves organitzacions financeres -principalment el FMI-) comencen a parlar, amb la boca petita però sense reprimir-se gaire, de que ja hem tocat a fons en la crisi financera i econòmica més important que mai hagi viscut el capitalisme  mundial, i que no només veiem ja la llum al final del túnel, sinó que fins i tot aquesta llum ja ens comença a il·luminar una nova fase de “capitalisme triomfant”.

Emperò, tant uns com els altres han d’anar molt en compte perquè la gent al món -de formes molt diverses- ha sofert i continua sofrint molt com a resultat de la crisis i, per tant, a tothom li costa molt empassar-se la nova “bona nova”.

A banda de si estem o no sortint realment de la crisi, si que hi ha una realitat indubtable per a tothom (que absolutament ningú nega en aquests moments) que és que un dels seus efectes més importants i estesos arreu del planeta és el gran augment de la iniquitat! Ho hem llegit moltes vegades dit de molt diverses maneres però, en definitiva, el que ha passat és que ha augmentat encara molt més que abans de la crisis (en que ja era així -cal no oblidar-ho) que, cada vegada, hi ha menys rics però que són molt més rics i que cada vegada hi ha més pobres però que són molt més pobres i que, en general, les classes mitjanes s’han empetitit i han anat i estant anant molt més cap a engruixir les classes pobres. 

Tothom ho denuncia, tothom diu que això és insostenible (socialment i moralment parlant en aquest cas), però és una realitat tant clara i manifesta que comencem a tenir molta literatura sobre el tema en moltes diferents direccions.

Què m’ha cridat l’atenció com per escriure avui aquest post? Doncs un recent document de discussió del staff intern del FMI que, perquè hagi tingut més impacte de lo normal, ha estat explícitament autoritzat a ser públic per Olivier Blanchart, l’economista en cap del FMI. El paper el podeu trobar a:

http://www.imf.org/external/pubs/ft/sdn/2014/sdn1402.pdf

i porta per títol: “Redistribució, iniquitat i creixement”!

 

De com la iniquitat passa a ser “dolenta” quan es pot considerar que és dolenta pel creixement econòmic

Perdoneu l’animadversió (potser massa subjectiva) que li tinc a aquesta organització de Breton Woods, però és que hi ha vegades en que arriben a extrems que resultem realment “endimoniats”.

Amb dates de molts països a la mà, i comparant etapes temporals on es donaven, respecte ara, situacions diferents, el paper acaba, en definitiva, afirmant, entrelligades, les següents conclusions:

  1. L’elevada iniquitat sembla disminuir el creixement econòmic!
  2. Disminuir la iniquitat és bo pel creixement econòmic!
  3. Redistribuir la riquesa, principalment mitjançant impostos, és bo pel creixement econòmic!
  4. Redistribuir la riquesa té un efecte estadístic negatiu insignificant sobre el creixement econòmic!

Valguem Déu, no és que la iniquitat sigui moral i èticament inacceptable per una espècie com la humana; és que resulta que com que la iniquitat és dolenta pel creixement econòmic (ep, això si que és important!) potser si que caldrà començar a lluitar-hi en contra, fins i tot amb polítiques impositives, perquè des del santa santoro del capitalisme neoliberal mundial, el FMI, han arribat a la conclusió que això serà bo pel seu tant estimat capitalisme.

El paper en qüestió analitza també la relació entre impostos i llocs de treball. El que ja he dit sobre la iniquitat, encara portem més temps dient-ho pels llocs de treball al món. Un altre gran i inacceptable resultat de la crisi és la pèrdua de tants i tants llocs de treball al món; qüestió que, evidentment, esta directament relacionada amb l’increment de la iniquitat!

Doncs bé, a les conclusions anteriors, l’informe hi acaba afegint les següents:

  1. Contradir la ben acceptada ortodòxia econòmica que afirma que els impostos són assassins de llocs de treball
  2. I, en general, que les polítiques de redistribució no tenen impacte negatiu sobre l’economia i que, al contrari, quan els beneficis són més equitativament distribuïts, llavors l’economia creix més ràpidament i els cicles de creixement són més llargs!

 

Reflexions finals

Es pot dir que tot esta dit! No deu ser dolent (en termes polítics) però és èticament imperdonable que el FMI trobi ara que per tornar i continuar creixent econòmicament potser haurem de fer alguna cosa amb la iniquitat al món. I que per aquest motiu – el creixement econòmic – si que cal fer-hi alguna cosa amb la iniquitat!

Però escrivint aquest post d’avui m’ha vingut a la memòria la figura de la portada de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de les NNUU per al Desenvolupament) de l’any 1992, que va posar “números” i “imatge” al tema de la iniquitat al món i que, crec, és una de les figures d’informes de les NNUU que més vegades, més sovint i a més llocs he vist publicada. És, em diríem ara, una icona de la lluita per un món millor. La podeu trobar a:  

http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr1992

Una figura més recent, donant una imatge diferent (però equivalent) i uns números actualitzats el 2013 és la següent:

Fig_1_Global_wealth_pyramid

Aquesta piràmide global de la riquesa la podeu trobar a:

http://www.step.org/global-wealth-report

I la taula comparativa, d’aquestes dues referències, que teniu a continuació, ens obliga a acabar clamant al cel i a la terra per un món que evoluciona tant desastrosament!

taula inequitat

 

Xerca; 3 de març 2014

Alguns pocs “transhumans” i molts humans desemparats!

3 febr.

PREVI:  he tornat a agafar-me un parell de mesos de vacances i avui escric el primer post del nou any 2014. És un post diferent.  En una època passada, en la que jo coordinava la Càtedra UNESCO a la UPC en Sostenibilitat, vàrem endegar diverses dinàmiques de treball transdisciplinar en relació a temes al voltant de la “tecnologia, els desequilibris, el desenvolupament sostenible y la globalització”.  En aquest context vaig tenir la oportunitat de conèixer i treballar transdisciplinariament amb l’Albert Cortina (un advocat que treballa en temes d’urbanisme). A finals de setembre passat l’Albert Cortina obria un dels temes de debat de “La Vanguardia”: “Humans o posthumans?” Ha aconseguit generar un interessant debat al voltant del tema a la “Vanguardia Digital” i em va proposar que hi participés i que hi digués la meva. En aquest context el post d’avui és, en primer lloc, un resum meu de l’article inicial de l’Albert Cortina i, a continuació, la meva participació en el debat. Gràcies Albert!

De l’article “Humans o post humans” de l’Albert Cortina (http://www.lavanguardia.com/opinion/temas-de-debate/20130929/54388125935/humanos-o-posthumanos.html)

Per a l’enginyer de Google Ray Kurzweil, la singularitat tecnològica està a prop. […] Cal dir que Kurzweil és un insigne representant de la ideologia transhumanista molt estesa en àmbits científics que desenvolupen tecnologies NBIC (nanotecnologia, biotecnologia, tecnologia de la informació, ciència cognitiva) i d’altres com intel·ligència artificial, robòtica o neurociència espiritual, així com entre filòsofs, intel·lectuals, financers i polítics que cerquen una finalitat: la millora de l’espècie humana, el canvi en la seva naturalesa i la prolongació de la seva existència.

El filòsof Nick Bostrom ha definit el transhumanisme com “un moviment cultural, intel·lectual i científic que afirma el deure moral de millorar les capacitats físiques i cognitives de l’espècie humana, i d’aplicar a l’home les noves tecnologies, a fi que es puguin eliminar els aspectes no desitjats i no necessaris de la condició humana: el patiment, la malaltia, l’envelliment i, fins i tot, la condició mortal”.

Som (afirma Albert Cortina al final de l’article) davant d’un gran debat sobre el futur de la condició humana, l’organització social, l’hàbitat urbà, el misteri de la iniquitat, i la nostra relació amb l’ordre natural que regeix el món i el cosmos. La racionalitat del cosmos pot entendre’s mitjançant la llei natural, fonament del dret positiu i de l’ètica universal que identifica el bé comú en cada moment i situació. La consciència en sentit ampli, els principis morals, i una democràcia avançada i justa, permetran fixar mesures d’autocontrol i definir els límits infranquejables davant les noves tecnologies, per tal d’evitar en el futur, el domini absolut d’uns quants posthumans envers la resta de la humanitat.

posthumans

O més aviat: alguns pocs “transhumans” i molts humans desemparats! (la meva participació en el debat)

No soc pas un expert en debats filosòfics i ètics en general i, menys, sobre el tema plantejat; emperò el tema és apassionant, i per a mi esgarrifós si ens el mirem des d’una perspectiva social i política.

Avui viuen al món més de 7.000 milions d’humans. Molt pocs de molt rics que es poden pagar ja tractaments mèdics individualitzats basats en els nous coneixements científics i tecnològics en els àmbits de la biologia en particular i de la medicina en general; suposo que estem parlant de primeres realitats “transhumanes”. La majoria però d’aquests 7.000 milions d’humans no es poden pas permetre aquests luxes. Al contrari, gairebé un 50%  viuen en la pobresa i tenen problemes per alimentar-se. Tot això en una tendència, ja totalment fora de dubta, de que d’aquí 25anys habitaran el planeta uns 9.000 milions d’humans. Algú creu que la immensa majoria d’ells tenen cap possibilitat d’esdevenir un “transhumà”?

No fa pas gaires dies un alt executiu de la farmacèutica Bayer ho responia, de fet, molt clarament; la noticia jo la vaig llegir en aquesta cita d’un diari espanyol:

“Nosotros no desarrollamos este medicamento para el mercado indio, lo hemos desarrollado para los pacientes occidentales que pueden permitírselo”. Son las palabras del consejero delegado de la farmacéutica alemana Bayer, Marijn Dekkers, en un foro de la industria farmacéutica celebrado el pasado 3 de diciembre en Londres y posteriormente recogidas por la revista semanal Bloomberg Business Week y que han provocado la indignación de muchos. Los medicamentos a los que se refiere son tratamientos contra el cáncer, VIH y la diabetes, según fuentes de Business Week citadas por Bloomberg, aunque podría ampliarse hasta 20.”

La singularitat no és tecnològica, o com a mínim mai ha estat ni mai serà només tecnològica. Ja fa molt de temps que tenim una singularitat ben discontinua al món: un singular desequilibri social (tant a nivell de món global com a nivell de cadascun de la majoria dels seus submóns), que no és cap realitat natural inevitable sinó el resultat de polítiques econòmiques tant clares i singulars, com la que ens acaben de reconèixer des de la Bayer, i que decisions polítiques (no pas resultats de cap evolució més o menys natural) dels darrers 50 anys han volgut fer possibles. Hi ha un clar i despòtic governament mundial exercit per les elits financeres i econòmiques del món, que només s’acabarà si s’aconsegueix reformar profundament l’actual sistema d’organitzacions internacionals tot transformant-lo en un veritable sistema de Governament Democràtic Humà –dels humans mortals-Mundial.

Després de més de 40 anys de fer-se el sord al discurs tant evidenciat dels límits del creixement i de la imperiosa necessitat d’un desenvolupament humà sostenible a la terra, tot apunta ja a incidències catastròfiques de les que molts i molts humans en pateixen ja i, sobretot, en patiran molt més les conseqüències.

Mentre tant, no tinc cap dubte, tal com apunten els autors del “tema de debat”, que hi ha dinàmiques molt poderoses en marxa per fer possibles “transhumants” i “posthumans” que, i això és el que jo voldria aportar humilment en aquest debat, de ser-ho en seran molt i molt pocs, perquè, entre altres coses no son pas a cost de recursos naturals zero. Em queda el dubte molt angoixant de si quedaran humans desemparats i de, en cas de resposta afirmativa, quines relacions de nous “esclavatges” (desgraciadament ja en tenim uns quants d’emergents ben importants en aquests moments en el món) tindran sota els “transhumans”.

Xerca; Barcelona 3 de febrer de 2014

%d bloggers like this: