Arxius | Crisis “Locals” RSS feed for this section

El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

11 febr.

Preguntes i respostes “inexpertes”, poc després del 70è aniversari (10-12-1948) de la Declaració Universal dels DDHH individuals, i just abans de que comenci el judici a la democràcia contra els presos polítics catalans pels fets de l’1 d’octubre de 2017

 

Els anys 1945 i 1948 són, respectivament, els de la Creació de les Nacions Unides, NNUU, i els de la Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, (que, per tant, han viscut el seu 70è aniversari durant els finals de 2018 -concretament el 10 de desembre).

Tant la Carta de les Nacions Unides, NNUU, com la posterior Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, poden ser considerades, són, com les bases modernes fonamentals del dret internacional multilateral. I això és important per moltes coses, però d’entrada també perquè la mateixa Carta de les NNUU creà i, en subratllà el seu paper clau, la Cort Internacional de Justícia.

A banda de la seva importància intrínseca això és especialment important perquè pel que fa a les competències de l’Assemblea General de les Nacions Unides, la Carta estableix en el seu article 13 el següent (les cites textuals es destacaran sempre en cursives en aquest text; de vegades també en negretes però en això hi haurà més subjectivitat personal per remarcar-ne la seva importància: tant de cites textuals com d’altres conceptes o paraules; i finalment el color blau en destacarà allò realment substancial):

“L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents: a. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”.

 

Una ullada al llarg periple de la història dels tractats internacionals sobre DDHH

Sense entrar -ni és l’objectiu ni soc la persona per fer-ho- en l’exposició ni l’anàlisi dels perquès i els coms de la seva important i, de vegades, ben rocambolesca evolució, si que cal deixar molt clar que la via jurídica principal del món de les Nacions Unides, per fer front a les seves raons de ser i als nous reptes que se l’hi han anat plantejant, han estat els tractats, convencions, pactes, etc. internacionals, és a dir, el dret internacional multilateral en la seva màxima expressió.

Doncs bé, pel que fa als temes de drets humans, actualment es pot dir que tenim més d’una desena de grans pactes o tractats internacionals de drets humans que, a banda de la Declaració Universal dels DDHH individuals del 1948, han anat veient la llum des del 1966 i fins els propis començaments d’aquest segle XXI.

Pels propòsits que ens ocupen els més importants són, respectivament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, nascuts ambdós a finals de l’any 1966; el 16 de desembre.

 

La Carta de les NNUU i els “pobles”

Tornant i començant pel començament, hom pot preguntar-se quin significat tindrà que la Carta de les NNUU comenci amb l’expressió “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides…”. Molts autors afirmen que no pot ser interpretada simplement com una forma literària de començar la Carta, sinó que se l’hi ha d’atribuir significat jurídic, màxim quan al llarg de la Carta apareixeran els termes “Estat” 18 vegades, “Poble” 10 vegades, “Nació” tres vegades i “Govern” dues vegades. Quines siguin les respectives significacions i la seva incidència en la visió jurídica de les coses és i serà sempre discutible, però és ben cert que, tot això, tindrà un indubtable valor d’interpretació dels fins i els propòsits de la Carta.

A la pràctica evolutiva de NNUU la paraula “Poble” ha tingut sempre una doble connotació: poble en el context colonial (l’accepció més treballada i desenvolupada també jurídicament, en la mesura que fou la que es va utilitzar per als molt nombrosos processos d’autodeterminació de les colònies, existents encara, al finalitzar la 2a guerra mundial). La importància de la descolonització dels segle XX és tan gran que és molt lògic que la majoria de dret internacional relatiu, d’entrada, al concepte de “Poble” estigui relacionat amb els pobles colonitzats.

Sent això ben cert, també ho és que pel que fa a la Carta de les NNUU el seu article 55 (del seu Capítol IX: Cooperació internacional econòmica i social) diu textualment:

“Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per a les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, l’Organització promourà: […]; c. El respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats.”

No som juristes, no som experts en aquest tema (ni probablement en cap altre), però no sabem veure ni interpretar per enlloc que aquesta lliure determinació dels pobles -promovent drets humans i llibertats fonamentals- hagi de quedar, sota cap concepte, restringit al cas de les colònies. I de fet no ha estat ni serà pas mai així!

 

Els Pactes Internacionals sobre Drets Humans Col·lectius del 1966

Assentades moltes dinàmiques relatives a l’existència i al funcionament de les NNUU, i després de gairebé 20 anys de la seva vida caracteritzada, principalment i fins llavors, per la reconstrucció del món després de la 2a guerra mundial, un dels salts més importants en el Dret internacional dels Drets Humans es dona l’any 1966, després d’un procés de treball llarg i complex que havia començat el 1957 amb la presentació, per a la seva consideració, de dos projectes a l’Assemblea General, que els aprovaria 11 anys després, però que no entrarien en vigor, com a tractats internacionals que varen devanir i són, fins el 1976.

Es tracta -ja han estat citats- dels: Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En una llarga història i a voltes ben complicada -i no pas lògica ni seqüencialment normal-, l’establiment d’aquests nous tractats o convencions internacionals van portar, també, a l’aprovació de Protocols i a la creació de Comitès específics sobre aquests pactes i, en definitiva, a una mena de creació del que s’ha vingut en nomenar, específicament, el Dret Internacional dels Drets Humans.

 

Sobre les relacions entre el Dret Internacional i el Dret Intern dels Estats membres de les Organitzacions Internacionals. Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats del 1969

Un dels quids de tots els rerefons del tema que ens ocupa avui el trobem en les diferents dialèctiques entre el dret internacional i el dret intern dels estats membres de les organitzacions internacionals.

Es tracta de dos ordenaments jurídics diferents, autònoms, i de funcionament diferenciat.

Si es pretén doncs alguna vigència en l’àmbit de l’altre ordenament serà necessari, en conseqüència, que es produeixi mitjançant algun tipus d’incorporació i conversió de les normes d’un d’aquests ordenaments en l’ordenament jurídic paral·lel.

En els sentits anteriors, hom conclouria que hi ha d’haver, que s’ha de preveure d’alguna manera o altra, la recepció de les normes internacionals per part dels ordenaments jurídics interns.

Dit això, encara que les possibles respostes també quedin una mica lluny dels objectius d’aquest escrit, cal preguntar-se per la jerarquia de les normes jurídiques internacionals.

En relació a aquests debats jurídics interpretatius, disposem però també -sempre com a resultat  del treball de les NNUU- d’un instrument fonamental que sempre s’ha de poder utilitzar, i s’ha d’utilitzar, en aquestes discussions i en totes les problemàtiques interpretatives sobre les relacions i jerarquies entre ambdós drets; es tracta del Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats. Quan estiguem immersos i buscant llums interpretatives, en i des del nivell del Dret Internacional, hem d’anar d’entrada a aquest Conveni de Viena del 1969, i amb entrada en vigor el 1980, i amb, per exemple, un paràgraf en el preàmbul com el següent (en que no passa res per posar junts, perquè no son pas antitètics, principis que ho poden semblar):

Tenint presents els principis de dret internacional incorporats a la Carta de les Nacions Unides, com ara els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, de la igualtat sobirana i la independència de tots els Estats, de la no ingerència en els assumptes interns dels Estats, de la prohibició de la amenaça o l’ús de la força i del respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots i l’efectivitat d’aquests drets i llibertats.

i amb alguns articles claus davant de la problemàtica que ens ocupa avui aquí. Fonamentalment els de la seva secció primera de la seva Part III:

PART III. Observança, aplicació i interpretació dels tractats. Secció primera: Observança dels tractats.

  1. “Pacta sunt servanda”. Tot tractat en vigor obliga les parts i ha de ser complert per elles de bona fe.
  2. El dret intern i l’observança dels tractats. Una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

I que importants que són aquests dos textos!

 

El Dret de lliure determinació

Tant el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics -ja contextualitzats anteriorment- tenen una mateixa i comuna Part I amb un únic article 1 -el text clau del tema que ens ocupa avui- que diu textualment:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Si la Carta de les Nacions Unides ja establia el principi de la lliure determinació dels pobles, ara aquests Pactes Internacionals sobre el que podríem considerar els Drets humans col·lectius afirmen clarament que tots els pobles i, per tant Catalunya entre ells, tenen el dret a la lliure determinació.

Normalment el punt 3. de l’article ha estat llegit i interpretat (i a més a més això s’ha estès llavors -diríem que interessadament- a tot el dret de lliure determinació) en el sentit que estaria clarament dirigit cap o lligat al que seria la gran descolonització post segona guerra mundial. Crec que és una interpretació històricament correcte (…fins i tot els estats que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís…) i que, en i per aquesta part del redactat de l’article (de fet per la frase que acabem de recollir en aquest mateix paràgraf), s’ha pogut utilitzar i desenvolupar molt bé.

Però, en canvi, si hom “suprimeix”, o simplement no llegeix, aquesta part del punt 3. de l’article entre comes, llavors queda encara més clar que del que parlen els punts 1. i 2. de l’article, i el punt 3. sense la frase entre comes,  és ben clarament del dret a la lliure determinació dels pobles com el reconeixement d’un dret humà internacional que, a més a més, segons el punt 3. de l’article sense la frase entre comes, els estats part d’aquests Pactes promouran i respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les NNUU.

En canvi, el fet històric (ben positiu) que es va produir d’emparar la descolonització post segona guerra mundial en el context del dret a la lliure determinació, ha anat tenint un efecte “polític” complementari, indesitjable i ben erroni que ha estat voler considerar aquest dret a la lliure determinació com a, de fet, només lligat a l’esmentada descolonització.

És en aquest context perniciós que cal llegir bé i interpretar encara millor una tendència del Dret internacional que ha anat introduint una mena de clàusula de salvaguarda, garantista de la pervivència de l’estat (sobirà en el context de la Carta de les NNUU), consistent en que si l’Estat (i, en concret els seus òrgans de govern) representa a la totalitat de la població del territori de que es tracti, en condicions d’igualtat, i sense establir discriminacions, es suposa que això fa efectiu en aquest estat el desenvolupament d’aquest principi de lliure determinació de tots els pobles que el composen, i per això té garantida la protecció de la seva integritat territorial estatal.

El redactat d’aquesta clàusula garantista, ve dels desenvolupaments normatius “finals” de l’article 1.3. al que estem fent referència per, precisament, no obrir masses portes a les que anava obrint, indirectament de fet, el propi exercici del dret a la lliure determinació de moltes colònies. La clàusula, corresponent a la resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de 1970, acabaria formant part també (amb un redactat pràcticament idèntic, perquè respon a la mateixa raó de ser), com el seu article 2, d’una altra fita ben important, i ben interessant en molts altres aspectes -la immensa majoria- dels i pels drets humans individuals i col·lectius, coneguda com la Declaració i Pla d’Acció de Viena 1993 (resultat d’una Cimera de les NNUU sobre els Drets Humans); diu així:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit de que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrita i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distincions de raça, credo o color”

Cal dir també, per ser d’entrada jurídicament precisos, que tots aquests texts són però de rang jurídic “inferior” als dels tractats internacionals sobre els Pactes de Drets Col·lectius.

En qualsevol cas però, els problemes en relació a aquest dret humà col·lectiu a la lliure determinació rauen de fet en moltes direccions però, simplificant i en la nostre humil opinió, potser en dues de principals:

  1. les èpoques històriques en les quals l’analitzem i en les quals s’hagi desenvolupat el dret en qüestió per un motiu o altre; per exemple, en les primeres dècades després de la creació de les Nacions Unides, i tal com ja hem dit, va ser efectivament utilitzat i fortament desenvolupat (normativitzat, codificat, etc.) en relació al gran procés de descolonització post 2a guerra mundial; però com a altre exemple -en certa manera antitètic-, després de la caiguda del mur de Berlin va tornar a ressorgir en la seva essència 1.1., 1.2. i 1.3. (sense la comentada frase entre comes), i d’aquí, entre altres coses, amb l’aparició simultània de clàusules garantistes (conservadores en el sentit de la no aplicació del dret considerat), en front d’unes noves realitats que s’anaven i s’han anat escapant de les mans de tothom perquè, per bé o per mal, la història va obrint sempre per ella mateixa el seu propi camí; en aquest cas: la reformulació de fronteres a Europa (URSS; Iugoslàvia; …) i, en paral·lel, el tema del Quebec a finals del segle XX i el tema d’Escòcia ja en l’actual segle XXI.
  2. la contradicció intrínseca que, de fet, conté -com un dels seus principals pecats originals- la pròpia Carta de les NNUU; d’una banda tant progressista en alguns aspectes: com per exemple el que ens ocupa aquí; però d’altra banda tant decantada en pro de la sobirania absoluta dels Estats membres que, mirada per exemple, des d’un punt de vista d’una problemàtica humanitària en un Estat, pot arribar a qualificar d’ingerència injustificada a la llum de la Carta qualsevol, gairebé, posicionament, i no diguem ja actuació, de l’organització i dels seus membres en els “afers interns” d’aquest estats.

Això no ho patim només, ni molt menys, en relació als temes que estem analitzant aquí sinó, per posar un exemple ben actual i fonamental, en la posició ben legal però ben il·legítima, des del punt de vista del dret internacional, d’Estats que o bé no ratifiquen mai uns tractats tant importants com ho son els de canvi climàtic, o que en surten arbitràriament fent us de la seva sobirania nacional.

Diríem, per acabar aquest apartat fonamental d’aquest escrit, que, en el món actual, i pel que fa al dret internacional, el seu principal valedor n’ha sigut i en continuaran estant els pobles i les seves gents. I, a més a més, en un doble, dialèctic i, a voltes, contradictori sentit: tant en relació a l’exercici dels programes més progressistes i necessaris que hauria de dur a terme la humanitat sencera davant de les cruïlles que afronta (moltes vegades lluitant contra els impediments que hi posen i posaran els “conservadors de per se” estats membres de les pròpies organitzacions internacionals que els han aprovat), com en relació a l’aprofundiment democràtic de les condicions de vida col·lectiva i individual dels habitants dels seus pobles i gents que, actualment, emanen fonamentalment -amb totes les seves contradiccions- del dret internacional.

 

L’Estat Espanyol i el Dret Internacional  

Pel que hem anat veient una de les qüestions que serà decisiva en l’anàlisi del cas de Catalunya i el seu Dret a la lliure determinació serà la relació del dret intern de l’Estat Espanyol i el Dret Internacional (del qual en formi part, tal com hem comentat, el propi Estat Espanyol).

En aquest cas és obvi que, actualment, el text jurídic màxim i de referència a l’Estat Espanyol és la seva Constitució de 1978 i, primer que res, l’article 10 del seu Títol 1 (en aquest cas, més que mai, les negretes de l’articulat són ben bé meves):

TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals

Article 10

  1. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i, en segon lloc, l’articulat del seu Capítol Tercer

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

Doncs bé, tot i que aquest sistema de recepció del dret internacional no és dels més progressistes que existeixen (ho seria la recepció automàtica), és si més no del tot clar i, en general a més a més, la majoria dels grans tractats internacionals han estat plenament assumits d’acord amb l’Article 96 de la Constitució acabat de citar.

Així, per posar només un exemple però ben significatiu, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals va ser ratificat i publicat en el “«BOE» núm. 103, de 30 de abril de 1977, páginas 9343 a 9347 (5 págs.)”.

En aquest sentit doncs no hi hauria d’haver cap tipus de problemes per part de l’Estat Espanyol en relació al Dret internacional i, en concret, en tot allò ratificat i que, per tant, formi part del seu ordenament intern. Pel deixar-ho fins i tot més clar , els professors d’universitat Oriol Casanovas i Ángel J. Rodrigo recullen en un dels seus llibres: ”Casos y Textos de Derecho Internacional Público”,  una sentencia del 22 de maig del 1989 del Tribunal Suprem que, en el primer dels seus Fonaments de Dret de la sentencia, interpreta clarament, en els sentits comentats, la realitat del dret intern espanyol en relació al dret internacional. Diu així:

Fundamentos de Derecho. Primero

La interdependencia de las relaciones jurídicas en un ámbito superador de fronteras entre Estados ha venido a consagrar la realidad de una verdadera comunidad jurídica supranacional asentada en Tratados y Convenios internacionales, de modo que el Derecho de cada país no puede ya concebirse como simple resultante de parciales actividades legislativas de los Estados, sino que sobre la base del principio de solidaridad e interdependencia en las relaciones internacionales se ha venido a reconocer y a configurar una nueva concepción de la idea de soberanía asentada en las ideas de integración y acatamiento de principios y normas de ámbito supranacional. Tal es, en realidad, el fundamento justificador y básico del capítulo tercero del título III de la vigente Constitución española (artículos 93 a 96 , ambos inclusive) que, dando reconocimiento a los Tratados y Convenios internacionales, los incorpora al ordenamiento interno una vez que, válidamente celebradas, hayan sido publicadas íntegramente en el Boletín Oficial del Estado (artículos 96-1 de la Constitución y 1-5 del Código Civil). Frente a la antigua doctrina dominante entre los internacionalistas clásicos que sostenían el criterio de que los Tratados y Convenios internacionales no eran en sí mismos fuente creadora de Derecho interno, sino una regla solamente vinculante entre los Estados signatarios que para dotarla de fuerza de obligar respecto de sus ciudadanos necesitaban del acto jurídico interno adecuado (Ley, Real-Decreto, etc.), la práctica de las más intensas y coordinadas relaciones internacionales y la consagración plena de Organizaciones supranacionales ha llevado a ese reconocimiento de la aplicación entre los Estados signatarios como Derecho interno, una vez cumplidas las formalidades previstas para formar parte del Ordenamiento jurídico interno de cada uno de los Estados firmantes, sin necesidad de que se produzca ninguna otra disposición legislativa por parte de éstos, confirmadora o desarrolladora de lo que ya pasó a ser Derecho interno.

 

La Constitució de l’Estat Espanyol i Catalunya; té Catalunya el Dret a la lliure Determinació?

Sense ni molt menys pretendre una anàlisi exhaustiva si que ens caldrà recollir textualment, primer, i comentar en el context de la nostra anàlisi, després, alguns articles claus de la Constitució de l’Estat Espanyol que emmarquen el tema de Catalunya en el seu sí!

Segons el nostre entendre són els següents (les negretes tornen a ser, en aquest cas, nostres):

 

1.TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ:

PREÀMBUL

La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

[…]

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

[…]

TÍTOL PRELIMINAR

Article 1

  1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
  2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 3

  1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espa­nyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
  2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respec­tives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
  3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i pro­tecció.

TÍTOL VIII. De l’organització territorial de l’Estat

CAPÍTOL PRIMER. Principis generals

Article 137

L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.

CAPÍTOL TERCER. De les comunitats autònomes

Article 143

  1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius.

DISPOSICIONS TRANSITÒRIES. Segona

Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’ar­ticle 148 […].

 

  1. COMENTARIS ALS TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ I A LA NATURALESA POLÍTICA DE CATALUNYA AMB EL SEU DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ, A LA LLUM D’ALGUNES DE LES CLAUS DE LES DECLARACIONS INTERNACIONALS DE DRETS HUMANS INDIVIDUALS I COL·LECTIUS

Al nostre sempre humil parer hi ha quatre maneres en que la Constitució de l’Estat Espanyol es refereix a la naturalesa política (amb probablement i evident efectes jurídics a la llum del dret internacional) de Catalunya (i també per exemple del País Basc i Galícia):

  1. Com a un dels “pobles d’Espanya”, a l’articulat del preàmbul de la constitució acabat de citar!
  2. Com a una de les “nacionalitats”, a les que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia, que integren la Nació Espanyola, a l’article 2
  3. Com a una de “les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes”, a l’article 143.1
  4. Com un dels “territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia”, a la disposició transitòria segona

Totes aquestes identificacions de la realitat política (i tornem a dir més clarament i taxativa) i jurídica de Catalunya la fan, evidentment, subjecte clar i no dubtós, des de cap punt de vista, de tenir i, per tant, poder exercir el dret a la lliure determinació, ja sia segons la pròpia Carta de les NNUU (preàmbul i article 55 citats i comentats anteriorment), ja sia segons l’article 1 comú als Pactes Internacionals de Drets Col·lectius de 1966, que tornem a citar textualment i expressa a continuació en el seu punt 1.:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El qui té la gosadia d’escriure aquestes ratlles no té cap dubte, humilment, en afirmar que, de fet, la Constitució de l’Estat Espanyol és una de les millors afirmacions polítiques i jurídiques de que, efectivament, Catalunya té i ha de poder exercir, si així ho desitja i reclama democràticament, el dret a la lliure determinació. Està democràticament avalada per fer-ho, per la seva història nacional, i pels fets ocorreguts a l’Estat Espanyol després de que una reforma del seu Estatut d’Autonomia, pactada i acordada amb el Parlament de l’Estat Espanyol, i votada afirmativament pel poble de Catalunya fos, a posteriori, modificada molt fortament i unilateral pel Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol (27-06-2010).

Qui afirma que això no és possible en el marc de la Constitució de l’Estat Espanyol ho fa basant-se, única i exclusivament de fet, en els següents articulats (destacats en negretes) ja citats:

Article 1

  1. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, […].

Però és obvi que, en aquest cas i per tots i cadascun dels motius analitzats en aquest escrit, això entra en total confrontació amb un altre article d’aquesta constitució, també citat i analitzat ja, i de rang jurídic clarament superior:

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

en la mesura que aquests tractats inclouen entre molts altres els dels Pactes Internacionals dels Drets Col·lectius que comencen amb el reconeixement del Dret a la lliure determinació dels pobles.

Per tant i com a conclusió i resum final més important de tot aquest text, això obliga a totes les parts: Catalunya com a poble i subjecte polític i jurídic interessat, Estat Espanyol com a estat membre de les NNUU, i estat part del tractat que inclou el Dret a la lliure determinació i que, per tant, ha de promoure el seu exercici i respectar aquest dret, i les pròpies Nacions Unides que han vertebrat i desenvolupat aquests pactes i drets.

 

Com es pot exercir el Dret a l’Autodeterminació de Catalunya? Respostes no recollides ni analitzades aquí a la llum de processos “recents” com, per exemple, els de (per ordre alfabètic): Escòcia, Eslovàquia, Eslovènia, Kosovo, Quebec, etc. 

La pregunta del com és, probablement, una en les que més tinta i esdeveniments han concorregut escaladament en els darrers anys a Catalunya, a l’Estat Espanyol i, també encara que amb molta menor mesura, en el món sencer.

Sobre els com fer-ho, és a dir, sobre les respostes a les preguntes polítiques, socials i jurídiques més cercades i debatudes actualment en el nostre país no m’hi vull ni puc pas endinsar avui.

Però si que vull anar acabant amb una altra constatació que, en relació als coms, em sembla clau i que, en aquests moments, té una base bibliogràfica molt extensa. És la que proporciona tot allò que s’ha escrit, en aquest cas sobretot a nivell jurídic, sobre ara ja tants processos similars “recents” arreu del món.

Dels que es citen en el títol d’aquest apartat final d’aquest escrit, recomanar per la seva extensió, equilibri dialèctic entre posicions adverses, aprofundiment, etc. el text: “OPINIÓ CONSULTIVA DEL TRIBUNAL SUPREM DE CANADÀ RELATIVA A LA SECESSIÓ DE QUEBEC” que podem trobar a: http://www.gencat.cat/drep/pdfIEA/IEA000004938/IEA000004938.pdf.

 

Annex.- Notes i reflexió personal final: sobre la història democràtica de tot allò en que va influir l’Assemblea de Catalunya, sobre el qualificat com a gran pacte polític que va confluir en la Constitució de l’Estat Espanyol, i sobre el seu trencament progressiu per part d’aquest Estat 

En aquests moments, sobretot en aquest cas a nivell de forces polítiques, tothom fa referència a l’origen de la Constitució de l’Estat Espanyol com a gran pacte polític entre totes les grans famílies polítiques vives al final del franquisme.

Personalment puc coincidir amb bastantes de les afirmacions que es fan a favor d’aquell pacte i d’aquella Constitució que, personalment i com a jove militant de l’Assemblea de Catalunya i del PSUC, vaig defensar públicament i votar, i animar a fer-ho, afirmativament.

En el pacte hi participava implícitament, i en part explícitament, el que, a Catalunya, havia sigut fins molt poc temps abans, el moviment unitari democràtic català antifranquista, aglutinat a la mai prou valorada Assemblea de Catalunya que, recordem, es reconeixia pels seus quatre punts polítics reivindicatius fonamentals:

  1. La reivindicació de llibertats socials i polítiques,
  2. Una amnistia per als presos polítics de la dictadura,
  3. El restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació,
  4. Coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Quanta gent s’ha oblida’t d’aquest redactat “oficial” dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Tots dèiem i cridàvem (a Sant Boi el 1976, al Passeig de Gràcia de Barcelona el 1977, …): “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Durant molt  temps ens vàrem oblidar que l’Estatut el reclamàvem com una restitució democràtica i com a pas previ de l’autodeterminació! I així hagués pogut continuar sent si l’Estat Espanyol, ara una mica per aquí i ara una mica per allà, no hagués anat trencant i esmicolant aquell pacte polític del 1978.

La pretensió d’aquest text era comprendre i clarificar les bases del debat polític i jurídic sobre l’existència del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Era, com a mínim per a mi (sempre més lligat i identificat amb les lluites per un governament democràtic mundial d’una humanitat amb greus problemes de molts tipus), una necessitat personal per tenir una posició personal més clara i ferma, potser fins i tot pública, a partir de la qual continuar intervenint, més empoderadament, en el procés per a la independència de Catalunya, tot fent meus els versos d’en Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

 

 

Xerca; Barcelona, 11 de febrer de 2019

%d bloggers like this: