Tag Archives: Atur

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

S’acaben les grans crisis del començament del segle XXI?

16 des.

En el que vol ser el meu darrer post d’aquest 2013, voldria mirar enrere i  reflexionar amb mi mateix sobre com es pot veure, actualment, l’estat del món. Ja fa temps que em sento, i no ho amago, un pessimista actiu (és a dir, no resignat i en pretesa lluita com sempre per un món millor, però certament amb bastanta menys esperança de que sigui fins i tot possible). I suposo, per tant, que és difícil que jo pugui trobar respostes positives a la pregunta plantejada en el títol del post d’avui.  Només intentaré no caure en lamentacions i, analitzant fets i tendències que tots tenim i hem tingut davant nostre -i que cadascú ha vist i veu amb la seva pròpia perspectiva-, concloure  algunes valoracions personals.

 

Com tenim la famosa crisis financera i econòmica?

Des del 2007, si hi hagut una realitat que ho ha impregnat gairebé tot ha estat la de la crisi financera (que esclatava d’amagat, com moltes pel·lícules han sabut relatar molt bé) i que va derivar en la crisi econòmica probablement més important i més analitzada de la història del capitalisme.

Els ciutadans europeus, per exemple, ens hi anem “acostumant” millor o pitjor i, ara, els nostres “líders polítics” i “els líders polítics mundials” afirmen de que ja hem arribat al final del pitjor; però en general aquesta proclama es viu, només, amb un total i savi escepticisme més o menys resignat.

El món tenia dues grans opcions davant de la crisis financera. I aquí hi ha un tret comú que crec que caracteritza la major part de “respostes” -o de “no respostes de fet”- amb les quals anem mal tirant endavant “com a humanitat”, davant dels nostres principals problemes o crisis, en aquest principi de segle XXI.

Una opció era enfrontar-se a la crisi i a les seves causes profundes (una globalització financera electrònica i  neoliberal que ha situat les finances mundials a un ordre de magnitud sense precedents i sense sentit econòmic -d’economia real- ni, per tant, sense cap utilitat social per a la vida humana al planeta). Doncs bé, a la fi, ningú ho ha intentat seriosament des de la política real. Segueixo perplex de, per exemple, no haver vist cap valoració sobre el tema del continuat i impressionant augment dels beneficis de l’especulació financera, del que parlava en el post:   http://wp.me/p1IaoC-dM . I, en canvi,: ni s’han tancat paradisos fiscals; ni s’han prohibit productes financers que només poden rebre el qualificatiu de complexes barbaritats tecnològiques fictícies i merament especulatives i usureres; ni s’han regulat, en la direcció de la defensa del bé  públic, tot allò que s’havia desregulat irresponsablement (per dir-ho suau).

L’altra opció era l’adaptar-se a la nova realitat, assumint l’existència del poder oligàrquic més opac i poderós de la història i seguir-ne els seus designis. I això és el que s’ha fet. Alguns dels resultats principals en els quals ens estem ben instal·lant: el pretès estat benefactor del benestar dels ciutadans, del qual Europa, per exemple, n’era la realitat a emmirallar-se i a imitar, era, per si de cas, un mal exemple per al món i se l’havia de destruir i se’l va destruint dia rere dia; la iniquitat, la fragilitat de les condicions de la vida econòmica i social, la privatització i accés discriminat, per raons econòmiques, dels serveis a que haurien de tenir accés tots els ciutadans (pel simple però fonamental fet de ser-ho), guanya terreny a gran velocitat i és el tipus de capitalisme que s’imposa arreu del món.

Malgrat el creixement econòmic singular de les economies del BRICS i d’altres països emergents, la “utopia de la socialdemocràcia” ha mort i la victòria, a dia d’avui, del neoliberalisme més individualista i ferotge que mai és total. I les tendències que veiem els europeus, per exemple, són les que s’estenen arreu del món. La recuperació del suposadament necessari creixement econòmic, està i estarà basat en, sobretot, condicions de treball humà que ens porten a realitats que ens semblaven presents -i precisament a eradicar- només, encara, als “suds” del món. La globalització del mercat de treball en el món i la lògica de l’acumulació capitalista passa, en aquests moments, per abaratir a qualsevol cost (l’atur europeu amb el corresponent abaratiment dels salaris; les inhumanes condicions de treball a tants “Bangladesh” del món) el mercat de treball humà, ser més competitius en el comerç mundial pel consegüent abaratiment  dels preus dels productes manufacturats i dels serveis, i maximitzar beneficis que cada vegada es distribuiran menys equitativament al llarg de tot el planeta i de tots els seus “mons”; i, en canvi, serviran per continuar invertint a la boira financera especulativa que enriqueix més i més (de vegades hom es pregunta per a què?) a una cada vegada més petita però insaciable capa de sers humans.

Les grans possibilitats tecnològiques fan, precisament també, que siguin possibles productes d’alt valor i cost afegit que gaudiran només els, cada vegada menys, més rics del món. Així doncs una munió de ser humans treballant en indignes condicions per, de fet, tenir una certa capacitat de subsistència pròpia, i tot contribuint, involuntàriament, a satisfer nivells de vida innecessaris i obscens d’ uns molt pocs sers humans. Un equilibri no sé si més injust que inestable i sinistre. Possibilitats tecnològiques que, en canvi, podrien donar respostes reals als principals problemes endèmics de la nostra espècie.

 

I de la crisi climàtica que en podem dir? 

Si la crisi financera i econòmica és la del present, la climàtica és la del futur. Ja feia un cert temps que, de fet, havíem optat per renunciar a actuar sobre el fons del problema (el creixement econòmic basat en el consum de l’energia fòssil) i ens dedicàvem a preveure com ens adaptaríem, quan arribés, al canvi climàtic.

I ara que ja va arribant (amb el cicló de filipines com a darrer exemple) ja ens preguntem qui pagarà els danys que ocasionarà entrar de ple en la inestabilitat climàtica i el desfermament de fenòmens naturals inestables i catastròfics. Segur que el món financer de les assegurances ja esta imaginant productes per treure, de tot plegat, més beneficis. I per això la única cosa que s’ha estat capaç d’aprovar en les darreres conversacions sobre el canvi climàtic, és incloure el tema de “Danys i perills” com un dels centrals a tenir en compte a partir d’ara a l’etern rosari de les negociacions anuals sobre el tema.

Aquí l’especulació ho és sobre el futur. Com que com a mínim “la nostre generació (la que hi té responsabilitats ara”) no en sofrirà les conseqüències més greus, doncs de moment tira tant com pot del model actual, encara que ja tothom sap, i que ningú nega, és i ens porta al desastre.

 

I alguna esperança?

Totes aquestes crisis, com algun filòsof ja va preveure fa anys, porten en si mateixes elements clara i finalment autodestructius. Que en aquesta autodestrucció els nombrosos danys col·laterals siguin els menors possibles pels éssers humans i els hi ensenyin, d’una vegada per totes, que cal canviar radicalment de rumb i posar l’economia al servei de satisfer les necessitats reals dels sers humans en el seu conjunt i, en canvi, no posar les capacitats del sers humans com a societat en satisfer les necessitats irrellevants però assassines d’uns pocs sers humans, és l’esperança que, en la mesura de lo possible, cal intentar precipitar com més aviat millor.

MadMadMax

Xerca; 16 de desembre de 2003

 

Pensaments (II) sobre la crisi (financera)

29 abr.

Des del setembre del 2011, en que escrivia  en aquest blog uns “Pensaments (I) sobre la crisi financera”,  he escrit en bastantes altres ocasions sobre el tema, però més aviat comentant-ne aspectes, evolucions, posicions, paradoxes, etc. que evidentment hi tenien a veure, però sense tornar a intentar una reflexió global més profunda (de les quals en tenim moltes, per cert!). Avui ho torno a intentar des d’una perspectiva que crec diferent, i que podria haver permès altres títols del post com els següents:  Contradiccions entre propostes de com sortir de la crisi i/o nous elements paradigmàtics per a sortir realment de la crisi.

 

Crisis financera, crisis econòmica, crisis del treball i/o versus crisis ambiental

No hi pas cap dubte en que, actualment, estem immersos en dues (de fet en més, però de vegades cal simplificar una mica per poder avançar en algunes idees) grans crisis: l’econòmica derivada de la financera i amb especial manifestació negativa en la del treball, d’una banda; i l’ambiental amb una especial manifestació en la climàtica, de l’altra.

La primera reflexió (i potser també la darrera conclusió) que crec que s’imposa com a preliminar (i potser també com a principal), és que si volem afrontar la primera (d’una forma socialment progressiva neoclàssica) per ella mateixa i, per un moment (i degut al sofriment diari de tantes persones al sud d’Europa o als EUA -que no podem oblidar que s’afegeix al de mitja humanitat en el planeta-), “ens oblidem (no pas per deixadesa, sinó per priorització) de la crisi climàtica i ambiental en general”, podríem acabar sortint d’una crisi tot aprofundint irreversible i irremeiablement l’altra.

 

La sortida neoclàssica Keynesiana a la crisis financera, econòmica i del treball, en front a pretesa (i sempre fracassada) sortida neoliberal 

No mi estendre pas massa. En tenim ja moltes d’opinions, valoracions i propostes a favor de caminar ràpidament cap aquesta sortida Keynesiana i, per tant, només en faré algunes apreciacions sintètiques.

És obvi, per la meva part com per sobretot la de tantes veus realment “autoritzades”, que les polítiques d’austeritat, de reducció de dèficit públic, de contenció i pagament del deute públic -en definitiva d’ajustos estructurals neoliberals amb dosis enormes de privatitzacions- , només comportaran una fase més (una altra fase més, i valgui la redundància) de gran enriquiment dels sectors més especulatius de les finances lligades als paradisos fiscals i, en definitiva, dels jugadors en el casino global de la boira financera que segueix creixent sense cap mena d’escrúpol, ni sentit ni objectiu (excepte el d’aquest llunàtic, sonat, enriquiment mateix).

La contestació a aquestes polítiques comença a ser tant forta que, en una visió optimista, m’atreviria a pronosticar que aniran perdent pes i hegemonia en la palestra de les polítiques mundials. I que d’entrada potser a poc a poc, però després amb molta més velocitat, s’han de canviar i canviaran, radicalment, per un gran enfortiment del sector i les polítiques públiques, que es basarà en dos grans tipus de mesures: a) la dels quitaments al sector financer; ja és hora que se’ls hi deixi de pagar el que ells mateixos han i segueixen malbaratant en funció, única i exclusivament, del seus interessos particulars, i no com els de motors de l’economia real que és la seva única raó de ser des d’un punt social; b) endegar a tota màquina polítiques públiques d’estímul a l’economia real que, fonamentalment, han de ser extensives en la creació de llocs de treball; no ens equivoquéssim pas en això i ens perdéssim en buscar creixements en la producció i el consum de bens i serveis d’alt valor afegit, basats en l’ús de tecnologies més sofisticades que mai, i que només acabessin beneficiant només als sectors econòmics punters que, de fet, no estan pas tant malament, i/però que precisament no necessiten ni creen  gaires llocs de treball i, per tant no afavoreixen l’accés social massiu als bens i serveis de primera necessitat. Compte, molt de compte, amb tota aquesta verborrea de l’emprenedoria, la innovació, l’excel·lència, etc. que ens podria acabar matant del tot des d’un punt de vista social.

 

Desenvolupament (“Creixement”) econòmic social i verd, en front d’un creixement econòmic estàndard i ambientalment depredador

Si la hipòtesis darrera fos correcta, quins serien els nous perills que hauríem d’evitar, d’entrada, a qualsevol preu.

D’una banda que el nou desenvolupament econòmic no donés resposta (com no ho fa ara) al sentit humà del fet econòmic (distribuir recursos i riqueses de base natural -escassos-, per satisfer necessitats humanes -prioritzant sempre, sense  excepcions, les bàsiques i realment necessàries individual i socialment parlant-). Ha de ser doncs una economia social, principalment justa distribuïdora de recursos i riqueses entre els individus de la societat que, com a tals, contribueixen, cadascú des de les seves capacitats, a que, fins i tot sense masses necessitats sistèmiques de créixer en mesures obsoletes com la del PIB, el desenvolupament econòmic social sigui una màquina eficient de funcionament continu.

I l’altra gran perill que s’ha d’evitar, jo diria aquí que amb la màxima i preceptiva prioritat, és que el nou desenvolupament econòmic no sigui verd. A la darrera cimera de NNUU a Rio+20 va quedar establert un concepte, el d’economia verda, que malgrat totes les crítiques sobre les seves insuficiències com a paradigma realment alternatiu per caminar cap un desenvolupament humà sostenible, jo segueixo creient que és un dels vents intel·lectuals més frescos que corren pel nostre voltant.

Lluny de propostes absurdes i fracassades anteriors. Per exemple la de desacoblar l’economia del medi ambient, que sempre em va semblar una mena d’al·lucinació espiritual. L’economia verda s’arrela, precisament, en un nou acoblament de la natura i el ser humà. Una de les bases principals del treball dels individus a la societat ha de ser i estar en relació íntima amb la natura mateixa per, precisament, utilitzar-la i tractar-la com una realitat de la qual formem, en som, una part (“estimant-la, a la mare terra, com a nosaltres mateixos”) i amb la qual con-substanciem sempre  ecològicament.

Aquest nou acoblament implica necessàriament, per exemple, dedicar-nos com a humanitat, com un dels primers, preceptius i màxims objectius dels propers anys, al desenvolupament i utilització d’energies renovables i netes, tot deixant d’utilitzar els combustibles de base fòssil. Estic convençut que aquest objectiu que, en definitiva, suposa una nova revolució en les maneres, qualitatives i quantitatives, de produir els bens necessaris per satisfer les necessitats humanes, és l’únic origen possible d’una nova era que ha de passar pàgina a la de la revolució industrial capitalista de base fòssil. I si dic capitalista és perquè, precisament, la renovabilitat sostenible de les noves energies netes ens portarà, com a realitat sine qua non, a abandonar la ficció d’un creixement at infinitum per consum de quelcom que hem considerat com inesgotable i que, a més de no ser-ho, ens ha portat la catàstrofe ambiental més important que esta sofrint, antropocèntricament, el planeta.

 

Transformar una gran crisis en una gran oportunitat de debò

És en els sentits anteriors que, més que mai, cal transformar crisis en oportunitats. Però aquesta vegada la oportunitat no és sortir de la crisi per tornar a situacions conegudes que, precisament, no són ambientalment viables. Aquesta és l’alerta principal dels meus pensaments d’avui. Sortir de les crisis en les quals estem instal·lats no pot ser mai (no ho podrà ser) tornar a créixer econòmicament de les maneres i amb les bases en les quals ho hem fet fins ara.

Per això transformar avui la gran crisi en una gran oportunitat passa per assentar les bases d’un nou sistema econòmic; no com un exercici teòric o filosòfic sobre nou pensament estrictament econòmic; sinó com a nova i imperiosa realització d’un nou model energètic sostenible (renovable i net) capaç de satisfer d’altres maneres i velocitats (qualitativa i quantitativament parlant) les necessitats humanes socials i individuals.

ecverda

 

Xerca; 29 d’abril de 2013

Del 2012 al 2013 amb la crisi mundial que no ens deixa

14 gen.

S’ha acabat un any que ha estat pitjor del que s’esperava i en comença un altre que, inicialment, es preveu encara  pitjor.

Millor? Pitjor? Des de quina perspectiva? Per un dia deixem que, primer, sigui el famós i controvertit PIB (indicador macroeconòmic que mesura el creixement econòmic “pur i dur”) qui ens permeti un primer nivell de justificació dels adverbis emprats. Després mirem-nos les xifres i tendències d’atur (que tots entenem millor, malgrat siguin de fet estadísticament menys acurades) per acabar de situar-nos.

Taxes de creixement de l’economia mundial

Efectivament, la taxa de creixement del PIB ha baixat aquest 2012, respecte a la del 2011, a totes les grans àrees econòmiques mundials. I, en principi, durant el 2013 es preveu que l’actual taxa de creixement es mantingui igual, la qual cosa, per un món organitzat per créixer, és una clara previsió de pitjor, sobretot, per l’anunci que suposa de persistència i, per tant, aprofundiment, de la crisi.

Si el famós any 2009 en el que la taxa de variació del PIB mundial era negativa per primera vegada des de feia més de 30 anys, ara, i després d’un any de suposada recuperació, el 2010, tant el 2011 primer, com ara el 2012 encara amb més claredat (encara hi haurà ball de dades fins d’aquí a uns tres mesos) i les previsions actuals pel 2013 ens diuen que l’economia mundial va baixant (o com a màxim mantenint) la seva taxa de creixement.

Aquestes dades les podem veure reflectides en els dos gràfics següents.

El primer directament de la pròpia web del FMI (i que hom pot analitzar al seu gust treballant-hi “on line”); el link és   

 http://www.imf.org/external/datamapper/index.php

i la imatge és

Captura

El segon gràfic és del Departament d’Afers Econòmics i Socials de les NNUU; concretament de l’informe: “World Economic Situation and Prospects 2013”; tant el títol del gràfic com la pròpia imatge ens permeten veure amb més claredat les tendències anticipades (tant a nivell de món, com dels diferents tipus d’economies que hi contribueixen actualment) 

Captura2

Resumint-ho en forma de taula -els dos gràfics- només per al 2012 tenim:

Zona  Món  Economies

 “avançades”  

 (Zona Euro)

 Economies  

 emergents

Taxa (%)   3,3          1,3

     (-0,4)

      5,3

la qual cosa ens permet concloure (per un no expert com un servidor) que, com es sabut, qui esta fent possible  el creixement encara positiu de l’economia mundial són les economies emergents però que, també, i comparat amb les tendències de les que venien aquestes economies, cada cop creixen relativament menys. A banda de reforçar el concepte d’un món molt interdependent, hom s’ha de preguntar cap a on porta tot això i si, de fet, no estem davant, també, de certs límits de creixement econòmic que en un món en el que la recepta mèdica actual és l’exportació, no se sap ben bé qui podrà importar tanta “pretesa” exportació.  

Taxes de creixement de l’atur al món

Encara que la correlació entre aquests dos indicadors o realitats no és tan diàfana com de vegades es diu, és evident que l’indicador relacionat que finalment esta fent patir a molta gent al món és el d’unes economies que no creen llocs de treball: el principal i gairebé únic mecanisme de distribució de la riquesa que contempla el sistema capitalista actual.

En paraules de l’Informe 2012 del Banc Mundial sobre el Desenvolupament Humà Mundial:

” En todo el mundo, hay más de 3000 millones de trabajadores, pero casi la mitad de ellos son agricultores o trabajadores por cuenta propia. La mayor parte de los pobres trabaja largas horas pero aun así no gana lo suficiente para vivir.”

De l’altra meitat ens diuen:

” En todo el mundo 200 millones de personas, entre las cuales hay un número desproporcionado de jóvenes, están desempleados y buscan trabajo activamente. Un número estimado de 620 millones de jóvenes, en su mayoría mujeres, ni trabajan ni buscan trabajo.”

I en paraules de l’OIT, respecte a les seves estadístiques 2012 i, en concret, respecte a la figura que bé a continuació,  podem llegir:

“Los mercados laborales no se han recuperado aún de la crisis mundial que estalló en 2008. La tasa de desempleo global (dels aproximadament 1500 milions que no són agricultors o treballadors per conte pròpia a que feia referència el BM) del 60,3% en el 2011, es el 0,9% más baja que antes de la crisis. Todavía existe un déficit de aproximadamente 50 millones de empleos en comparación a la situación anterior a la crisis. Es poco probable que durante los próximos dos años la economía mundial crezca a un ritmo suficiente para reducir el actual déficit de empleo, y ofrecer trabajo a más de 80 millones de personas que se calcula que entrarán en el mercado laboral durante este período.”

 Captura3

De la mateixa manera que abans em preocupava el fet que la recepta actual d’exportació generalitzada em sembli una fugida massa òbvia cap endavant, en relació al treball al món, em sembla que també cal dir que els sectors en els quals es podrà exportar (“competitivament” -quines paraules tant “lletges” avui, eh!-) són cada vegada menys extensius creació de llocs de treball. Així doncs, en les receptes de continuïtat sobre les que ens movem, els límits sobre la creació futura de llocs de treball també estan ben presents i, molt probablement, són molt més estructurals del que ens pensàvem.

Haurem de continuar cercant i tornant a cercar més i noves llums cara al futur!

Xerca; 14 de gener de 2013

Quant i com està de malament l’economia mundial?

22 oct.

A aquestes alçades de l’any la majoria d’informes econòmiques de les organitzacions internacionals multilaterals  (FMI, UNCTAD, UN DESA, …) ja estan disponibles, i s’acaben de realitzar (tal com comentàvem fa un parell de setmanes) les reunions anuals de les IBW (FMI i BM) a Tokio.

Sent no expert en res, ho soc menys en aquest temes, però allò que diuen: “la ignorància és atrevida” i “de tant anar el canti a la font …”.

He contrastat les dades històriques i previstes de l’economia estàndard mundial (cal dir que sempre hi ha petites diferències entre les fonts disponibles) i he llegit els comunicats finals de les reunions de Tokio del FMI i del Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt del FMI i del BM) i he tret les meves inexpertes conclusions.

Si parlem d’economia estàndard mundial estem “assumint” (que no és el meu cas, però això no toca avui) que el creixement econòmic és la “medicina” màgica que tot ho soluciona i que, a la fi, ha passat de ser la medicina instrumental a ser l’objectiu finalista “de tot i tothom”. Els nivells de treball/d’atur hi solen estar molt lligats. I, finalment, els balanços de polítiques fiscals internes i de pagaments i/o d’inversions externes els factors claus que ens poden fer preveure unes evolucions o altres (avui no arribarem a tocar aquest punt).

Pel que fa al creixement econòmic, el PIB segueix sent, invariablement i malgrat totes les disquisicions sobre el tema, l’indicador macroeconòmic per excel·lència. Doncs bé, recollim-ne aquí algunes dades significatives (de taxes de variació del PIB sempre), tot recordant, a priori, que excepte l’any 2009 -aquell any en que l’impacte dels esclats de les crisis financeres i econòmiques ho va remoure tot-, el PIB mundial no ha parat de créixer en els darrers 50ansy i que, durant el segle XXI, s’havia anat movent, majoritàriament, al voltant del 4% d’increment anual!:

  2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012
Món 3,5 4,1 4,0 1,5 -2,3 4,1 2,7 2,3

Ja veiem però que, malgrat el repunt del 2010 que va permetre dir, prematura i equivocadament, que el pitjor ja havia passat, la dada del 2011 i la previsió del 2012 (i la del 2013 esta en la mateixa línia) ens donen una clara perspectiva de que la crisi va per llarg (cada vegada se sent a parlar més de que patirem més d’una dècada de crisi)!

Si ens mirem les contribucions específiques a aquesta evolució percentual anual global, d’alguns països o blocs de països, es poden concloure bastantes altres coses de la pel·lícula que anem vivim:

  2010 2011 2012
Món

4,1

2,7 2,3
       
EUA

2,4

1,7

2,0

       
Euro zona

2,0

1,4

-0,4

Alemanya

3,7

3,0

 0,9

Espanya

-0,3

0,4

-1,5

França

1,7

1,7

  0,1

Itàlia

1,8 0,4

-2,3

       
Japó

4,4

-0,8

2,2

       
Xina

10,4

9,2

7,8

Índia

10,1

6,8

4,9

Brasil

7,5

2,7

1,5

Què ens permeten dir doncs aquestes dades? Probablement res que no sabéssim ja, però que es va consolidant com a tendències clares i no precisament “optimistes” de l’estat de l’economia mundial:

1. L’economia mundial està estancada en un creixement baix (sempre mira’t en relació a l’evolució del PIB)

2. Si la crisis financera i econòmica és, actual i clarament, en el “centre ric del sistema”, així ho continua sent principalment! (sobretot a la zona Euro; però amb Japó i EUA que continuen en una situació inestable que haurem d’acabar de valorar amb les dades definitives del 2012 que encara hauran d’esperar alguns mesos)

3. Les  anomenades economies emergents han estat el motor de l’economia mundial en aquests primers anys de crisi; però, segurament, no estaven preparades per fer aquest paper i, per tant, les seves importants desacceleracions (sobretot a la Índia i al Brasil) poden acabar de portar inexorablement a l’economia mundial a aquest estancament econòmic que tanta por fa a tothom, en termes, insisteixo, estàndards.

Aquí cal recordar el que tant s’ha dit: les economies emergents s’han forjat principalment com a part de la deslocalització industrial al món dins del procés de globalització econòmica neoliberal, i han estat les grans exportadores de productes manufacturats de valor afegit baix i mig a la resta del món que, ara, ha baixat en molt aquesta demanda degut a les respectives situacions de crisis.

En relació a aquest darrer punt, cal afegir-hi allò que no es diu tant clarament, i que fins i tot queda encobert per consignes en sentit contrari, de, actualment, fortes tendències proteccionistes als països “rics” del centre del sistema.

Què hi ha dit la reunió de Tokio del FMI de tot plegat?

En un llenguatge sempre ambigu o auto matisat, vegi el lector algunes afirmacions concretes del  comunicat final de la reunió del FMI;

  • Encara es comença dient: “Necessitem actuar decisivament per trencar els bucles de realimentació negativa i restaurar la trajectòria de l’economia global cap a un fort, sostingut i equilibrat creixement!
  • Estem encara en emfatitzar allò de: “la necessitat d’afrontar la crisis i construir forts fonaments per un futur creixement. Les polítiques per al treball i el creixement, la sostenibilitat del deute,   la reparació dels sistemes financers i la reducció dels desequilibris globals son prioritats claus” de l’Agenda política Global del FMI!    “Ens comprometem a enfortir les fonts de creixement domèstic o intern de les economies emergents, i a augmentar la competitivitat exportadora en els països amb dèficit”. “Ens reafirmem en el nostre compromís d’evitar qualsevol forma de proteccionisme en temes comercial i d’inversió”.

Deu n’hi do, oi?, la llum i la força que ens podem inspirar aquestes frases tant amanides ja!

Tal com hem mencionat ja, en el context de les reunions de les IBW també es reuneix sempre el Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt entre el FMI i el BM) que, com a mínim i potser perquè no seria la veu oficial de cap de les dues organitzacions, és més clar i, per tant, encara ens deixarà més preocupats quan diu en el seu comunicat final: 

  • “L’economia mundial es manté vulnerable. Els desafiaments persisteixen en molts països desenvolupats, mentre el creixement baixa en la majoria d’economies emergents…” 
  • “La recent crisi financera significa menys llocs de treball quan se’n necessiten milions…El sector privat genera la majoria de llocs de treball, però el sector públic té un important paper a jugar també…”                               Haurem de tornar a parlar aviat del tema dels llocs de treball al món. De moment vegeu però la figura que tanca avui aquest post.

Francament, no sé el lector, però, davant de tot això, a mi m’entra un grau tant elevat de desconfiança en que algú sàpiga que fer i com actuar efectivament en el context de crisi tant fort que vivim que, francament, el meu estat de preocupació continua ben alt!

Xerca; 22 d’octubre de 2012

%d bloggers like this: