Tag Archives: Taxes transaccions financeres

Finançament per a tot o, al final, Finançament per a res?

18 nov.

El tema ve de molt lluny i ara no es només que vagi per a més lluny encara -que hi va clarament- sinó que  és que hi va per a tot (per al desenvolupament, per al desenvolupament sostenible en les seves tres dimensions, per a la lluita contra el canvi climàtic -per a la seva mitigació i per adaptar-nos-hi-,  per assolir els ODMs i els ODSs presents i post 2015, etc.).

Tenim oberts al món processos d’anàlisi de necessitats de finançament i de com aconseguir els fons necessaris per tal de donar les respostes que es requeririen que, per dir-ho d’alguna manera, és com una gran partida de pòquer amb bastants més jugadors que cartes i que diners per jugar.

El problema és, a la nostra manera de veure, que atenent a l’estructura  i al funcionament de l’actual sistema d’Organitzacions Internacionals el tema no es tracta mai com un tema holístic, com un tema de governament financer global -quan clarament ho és- per atendre prioritzadament les necessitats més importants de la humanitat en el planeta, sinó que cada front, i cada nou front i/o subfront, obra un debat  reiteratiu i moltes vegades totalment repetitiu sobre com es finançarà tal o qual política per a tal o qual tema.

Com a exemple  present a una de les taules de negociacions més importants que estan obertes a finals d’aquest 2013 i a començaments, en general, d’aquest segle XXI,  quan s’ha acabat enguany la 1a setmana de negociacions sobre canvi climàtic a la COP 19 a Varsòvia, els països en desenvolupament estan posant els aspectes financers com a prerequisit per entrar a negociar qualsevol tipus de compromís en qualsevol dels temes i/o subtemes en negociació;  tot plegat, a més de fer-ho tot més enrevessat, tampoc portarà, llavors, a un estudi relativament objectiu de les necessitats financeres globals de la lluita contra el canvi climàtic, sinó sobre algunes de les seves diferents manifestacions (que, en canvi, no són independents entre si!) i, per tant, sobre possibles diferents tipus d’interessos (que no sempre tenen perquè ser  els més importants), segons quines siguin les parts i/o els actor que estiguin negociant la qüestió.

Per entendre’ns, prioritzar mitigació versus adaptació o a l’inrevés canvia les necessitats financeres del conjunt i de les parts i, en canvi i actualment, tothom negocia a cada banda amb posicions de maximalisme tàctic per a cada tema. Davant de la incertesa en les polítiques resultants que es puguin aprovar, hom prioritza el finançament d’allò quins efectes  veu més perillosos per a “ell mateix”. 

 

Una mica d’història

Després de la gran descolonització posterior a la segona guerra mundial, i posterior auto identificació referencial del que s’ha vingut anomenant el món en desenvolupament (en relació a l’anomenat món desenvolupat), les NNUU van apostar, majoritàriament i m’atreviria a dir que sincerament, per una política global d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD-ODA) que estaria basada en un principi de solidaritat i responsabilització internacional,  i que es concretaria en el tant famós 0,7% dels pressupostos dels països rics, que es mobilitzarien per a fer possible aquesta ajuda que, llavors, hagués estat de gran valor i magnitud.

Emperò després del període més sagnant de globalització econòmica industrial neoliberal  (inclosa aquí la política de préstecs usurers -i creació de deutes impagables- per part de les IBW als països en desenvolupament), NNUU es va veure obligada, per així dir-ho, a definir uns ODMs a la Cimera del Mil·lenni del 2000 que, d’una banda, es poden “llegir” com  a indicadors del mal fet (més pobresa, més gana, etc.) i, d’altra banda, com a objectius a assolir (menys pobresa, menys gana) per tal de “sanar les greus ferides produïdes”.

En la mesura que la situació de desequilibris i de pobreses no parava d’augmentar, en la Cimera de NNUU de Monterrey sobre el Finançament per al desenvolupament (FfD) ja no es podia continuar creient que el lent desgranà de l’AOD fos suficient per gairebé  res i es va analitzar a fons la problemàtica d’aquest finançament per al desenvolupament, dibuixant-ne les diferents potes o canalitzacions que podia i hauria de tenir per tal d’assolir, per exemple, els ODMs 2015.

En paral·lel, però, els efectes de l’activitat antropocèntrica sobre el medi ambient natural portaven a les NNUU a donar també una importància cabdal als temes del desenvolupament sostenible, i entre ells i molt especialment al del Canvi Climàtic; de manera que cadascun d’ells, sempre amb una metodologia parcial més que integral o, sobretot, sense cap perspectiva mínimament  holística, anava adquirint el seu pes específic propi i la seva posició política particular en l’agenda internacional.

Això ha arribat als seus màxims extrems en la darrera cimera sobre desenvolupament sostenible a Rio +20 i en les diferents i darreres negociacions sobre canvi climàtic en el si de la UNFCCC.

……………

La quantitat d’àrees temàtiques que, actualment, tenen un -o més de un – fons de finançament associat és cada vegada més nombrosa mentre que, a la vegada, cada una de elles té uns fons reals associats molt menors als que aspirarien i, en canvi, cada cop més irrisoris i a voltes tendint a zero.

Per acabar-ho de posar de manifest fem només una llista, no pas exhaustiva, de fons o dinàmiques de finançament que es treballen actualment en el context de les NNUU i les seves agendes futures:

-Finançament per al Desenvolupament (amb sub fronts pels ODMs)

-Finançament per al Desenvolupament Sostenible (amb sub fronts  per a les seves dimensions; per exemple Fons per a una economia verda; i aviat amb fons pels nous ODSs). Aquest seria un altre exemple extremadament significatiu de la incapacitat de tenir una visió i perspectiva holística i, en canvi, obrir dinàmiques de finançament absurdament diferents per al desenvolupament i per al desenvolupament sostenible que, en canvi, només poden ser que inclusives

-Fons pel Medi Ambient Global (lligat als Acords Ambientals Globals que venen proliferant des de Rio 92)

-Fons per a l’Adaptació al Canvi Climàtic

-Fons pel Canvi Climàtic

-…i altres fons en el context dels temes del canvi climàtic

-Fons per als Països Menys Desenvolupats (en diverses àrees o temes: comerç, canvi climàtic)

-…

I quina seria la llista de fonts amb que es podrien intentar omplir aquests fons? Doncs l’AOD, les remeses (més importants actualment que l’AOD mobilitzada), les fonts innovadores de finançament (sonen bé però se’n desenvolupen poques i, en general, no massa afortunadament -però no és el tema d’avui), la Inversió estrangera directa (IED-FDI), etc.

 

El món del negoci en/del mercat, l’associació d’interessos (el partnership) i la “privatització encoberta” de les polítiques públiques globals referents als bens i als mals públics

Monterrey 2002 identificà el paper clau de, per exemple, la Inversió Estrangera Directe en el futur del desenvolupament dels països. A partir de la lògica de que les altres fonts senyalades no donaran pas suficientment de si mateixes, hom treia la conclusió que ha de ser el món del negoci, de les empreses que, a canvi dels beneficis que en trauran, actuï de motor del desenvolupament al món. Avui, encara en plena crisi, es segueix discutint, emperò, qui és el responsable de la gran darrera crisi global i de com sen ha de sortir.

Però sense tornar tampoc ara al tema de la crisi, la pregunta clau en relació als temes que ens ocupen avui és: a quins criteris, resultats esperats i polítiques respondran les decisions que adopti el món del negoci en el mercat sobre aquestes inversions per al desenvolupament (en les seves més diverses concrecions o fronts).

Johannesburg 2002, que era la Cimera de Rio+10 en el context de la qual era molt difícil identificar que una part del conjunt de peces del FfD (Finançament per al Desenvolupament) arribessin als temes de desenvolupament sostenible (la permanent contradicció encara mai ben resolta), desenvolupà una argumentació que fa (atorga la responsabilitat) a tots els actors en el joc mundial com a interessats (stakeholders) en la solució dels problemes de deteriorament ambiental; el tema de la cimera en qüestió en aquest cas. Lla vors es tractarà de crear associacions (partnerships) entre actors (societat civil, estats i diferents nivells de governament, organitzacions internacionals, el mon del negoci o de l’empresa privada, etc.) per tal que es posin d’acord en quins projectes i amb quins fons es tiraran endavant.

Emperò el que ja no es va fer llavors, ja no s’ha fet mai encara i, per tant, cada dia es més difícil de que es faci alguna vegada, és que quan es tracta de polítiques relacionades amb els bens o mals públics globals, els projectes de partnership corresponents siguin emmarcats i, per tant, monitoritzats en funció dels interessos públics globals i de les corresponents polítiques públiques globals definides per les NNUU. Sinó és així, que no ho és, ens hem temut sempre…i cada vegada més….que qui posi els diners (gairebé sempre els sectors privats) es qui definirà, a la pràctica, les polítiques (siguin o no aquestes les mes necessàries, però en canvi segur que si les mes rendibles pel sector que realment financí) i projectes que vagin endavant. Estem, de fet, privatitzant les polítiques que haurien de respondre només als interessos públics.

 

A mena de consideracions finals

Tota la argumentació desenvolupada porta, des del nostre punt de vista, a les següents consideracions finals encara que, com a mínim de moment, bastant allunyades de com estan anant les coses:

-Cal acabar amb les polítiques de finançaments parcials per temes i sectors, i d’anar obrint dia rere dia un fons si i un altre també, sense saber ben bé si son els que ens calen obrir i si es podran realment omplir i utilitzar.

-Desenvolupament, desenvolupament sostenible (sobretot tal com se’l concep després de Rio+10 i  Rio+20), canvi climàtic… no són temes diferents (com ho serien l’educació, el transport i la indústria en la terminologia econòmica sectorial d’un país) sinó clarament interrelacionats i que, per tant, requereixen unes polítiques molt coherents i molt ben finançades que permetin assolir-ne els objectius pretesos de manera paral·lela i bastant sincronitzada. D’altra manera , qualsevol dels fronts no resolts pot fer mal bé tot lo aconseguit en els altres fronts. Si acabem amb nivells de pobresa en països en els que els desastres climàtics augmentin, la suma algebraica del que haurem assolit pot acabar sent nul.la.

-Per no deixar la existència o no de fons a la decisió dels sectors privats interessats, només hi ha una solució: cal instrumentar una política fiscal global que gravi i, per tant, a minori  la iniquitat al món i, amb els fons recaptats (que poden i han de ser molts) poder definir i implementar polítiques públiques (amb la participació de tots els sectors interessats) que facin possible atendre els grans desafiaments globals i interrelacionats que tenim greument plantejats. 

images

Xerca; 18 de novembre de 2013

El mercat més especulatiu del món continua creixent molt!

7 oct.

Potser les meves fonts d’informació i d’anàlisi  no estan prou ben actualitzades, i el que comentaré en aquest post d’avui sigui ja ben conegut i estigui  rebent interessants anàlisis i valoracions.  Però, com a mínim, per si de cas no fos tant així i perquè, de tota manera, considero que  a nivell de ciutadà normal que s’informa i vol estar informat -per entendre una mica més en quin món de bojos vivim-, aquestes informacions i valoracions no arriben, jo faré el possible avui per comentar, dins de les meves limitacions pel tema que és, una noticia (és molt més que una notícia!) que jo crec que hauria d’haver estat, si més no, àmpliament comentada en la majoria de mitjans de comunicació seriosos del món. I, veritablement, em costa entendre perquè no ha estat així. Com així ve passant cada tres anys!

La noticia segurament hauria de tenir, tindria, té un encapçalament (en, naturalment, moltes -moltes- menys paraules periodístiques) que podria ser:

 

El Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS) acaba de fer públic (setembre de 2013) el seu “Estudi tri anual sobre el volum de negoci en el mercat de divises mundial (FOREX)”: aquest volum ha augmentat en un 35% respecte al del 2010, i en un 61% respecte al del 2007; aquest volum ja és, el 2013, prop de 25 vegades el valor del PIB mundial!

I l’article a continuació hauria de començar recordant (http://wp.me/p1IaoC-4S) que:

  1. El FOREX (FOREIGN EXCHANGE), el mercat d’intercanvi de divises mundial, és un dels mercats financers NO regulats del món; no l’únic ni molt menys; però un dels més importants per dos motius: a) pel volum de negoci (probablement, en aquest cas, el 2n en importància) i b) per la seva gran influència sobre el funcionament del sistema monetari internacional i, per tant, per ser un dels principals generadors de crisis financeres, a nivell de valor i de quantitat d’una moneda o monedes. En aquest darrer sentit és, probablement, un dels instruments més poderosos a mans de les noves -per com i on operen- oligarquies financeres per fer, en cada moment en el món, les seves polítiques especulatives en favor dels seus interessos acumulatius. En Georges Soros va ser un dels primers en utilitzar-lo -i sobretot en explicar-ho amb tot detall-,  per fer una operació amb grans guanys que va fer trontollar tota una “lliure esterlina”. En podeu llegir l’explicació, probablement insuficient, que jo en soc capaç de fer en el PS final del blog d’avui!
  2. El seu funcionament el gestiona -és una gestió principalment tècnica que fa possible que el continuat intercanvi es pugui realitzar i que, a més a més, evolucioni tecnològicament de manera que la freqüència d’operacions electròniques d’intercanvi sigui, cada dia que passa, més elevada- una companyia privada. Aquesta companyia privada però, te clars (caldria dir foscos, clar!) lligams, a nivell de consell d’administració, amb persones amb poder polític no pas petit del Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS) i de la Reserva Federal dels EUA, per citar un parell d’exemples. No podem oblidar que el dolar americà segueix sent el referent comú del sistema monetari internacional actualment en funcionament.
  3. Sent un mercat NO regulat i gestionat per una empresa privada tecnològica (amb tots els parèntesis que hi puguem i hi vulguem posar) teòricament no se sap, nosaltres segur que no ho sabem, que hi passa regularment. Podem observar-ne efectes, però poca més informació en tenim; actualment sabem, per exemple, que les monedes d’alguns països emergents del BRICS en pateixen forts atacs especulatius per mitjà d’aquest mercat.
  4. Però ves per on, cada tres anys, el BPI-BIS (el que s’autodefineix com una mena de Banc Central dels bancs centrals i que té la seva seu a Basilea -Bassel-) fa un profund estudi per estimar el valor de negoci mitjà en un dia, també mitjà, del mes d’abril de l’any d’estudi en qüestió. I fa uns pocs dies es va fer públic el del 2013, com s’ha vingut fent des del 1998. En un post informatiu previ a aquest, trobareu els links i la taula principal! Els titulars principals que, al meu entendre, sen poden extreure ja els donat!

Tota aquesta “noticia” és tan important i permet fer-ne tantes anàlisis i extreure’n tantes conclusions que  l’espai i el temps d’avui es queda curt. Però hi ha una d’aquestes conclusions que és tant evident i, a la meva manera de veure, tant -tant- important, que no puc deixar de destacar-la ben explícitament, en forma d’un altre possible “titular” dels d’aquest post d’avui”:

 

On estan anant a parar, a operar, una quantitat, relativament molt important, dels diners públics que han rescatat i continuen rescatant sectors financers privats? Doncs, probablement de formes indirectes, a mercats no regulats i especulatius, com el FOREX, que no han parat de créixer significativa, i jo diria que escandalosament, des d’abans, ja, del començament “oficial” (2007) de la crisi financera en la qual estem immersos! 

 

…………………………

 

Hi haurien, hi han!, altres titulars important a afegir però. Que els podríem posar a part i dels que, llavors, sen derivarien altres articles!  Per exemple, no menor, en uns temps ens els que es parla tant de taxes sobre les transaccions financeres, FTT (per la seva denominació anglesa: Financial Transaction Tax), la que s’aplicaria a aquest mercat concret ha rebut i podria continuar rebent (dins del conjunt de totes les altres i com a una FTT més) la denominació de taxa sobre les transaccions de divises, CTT (per la seva denominació anglesa: Currency Transaction Tax). I ja que tenim números actualitzats a la mà, l’altra titular que n’hauríem de treure és el de la recaptació que estaria donant una CTT. Periodísticament parlant amb, sempre, moltes menys paraules:

 

Aplicant una taxa, una CTT, del 0,005% (com la que proposava Ban ki Moon durant el 2008 -abans de la percepció real de la crisi- i per finançar l’assoliment dels ODMs) al mercat de transacció de divises, es recaptarien, anualment, al voltant de 675.000.000.000US$, és a dir, 27 vegades el pressupost total anual de tot el sistema de NNUU (acció humanitària,…, programes i agències especialitzades incloses)

Aquestes quantitats ens poden deixar més o menys descol·locats. Doncs, ràpid, col·loquem-nos. Posem a sota de la quantitat anterior només una data: el citat pressupost anual total de funcionament del sistema de les NNUU (administració general, acció humanitària i cascos blaus, programes principals -PNUD, …, i agències especialitzades -FAO, …).

675.000.000.000US$ (recaptat per una CTT del 0,005%)

  25.000.000.000US$ (pressupost total de NNUU)

Potser no cal afegir-hi res més!

neilta

 

Xerca; 7 d’octubre 2013

 

PS: Cóm es pot atacar i afeblir una divisa especulativament mitjançant el FOREX, o de com ha  esdevingut incomprensible la incapacitat política del G20 de reformar el sistema monetari internacional vigent i de regular-ne el FOREX?

a) Hem de tenir molts (molts) diners en la divisa que volem atacar per afeblir

b) Comencem a vendre en el mercat (en el FOREX) grans quantitats de la divisa a atacar per afeblir

c) La resposta més habitual, gairebé de manual, i moltes vegades la única resposta possible, és que el Banc Central associat a aquesta divisa respongui comprant molts actius, diners, de la seva pròpia divisa, per compensar la gran venta que s’està produint en el mercat, i mantenir-ne així el seu valor relatiu en aquest mercat en el qual, per un excés d’oferta, està tendint clarament a baixar de valor i, per tant, a provocar altres i més vendes per part d’inversors que tenen actius en la divisió en qüestió. Degut a les característiques del sistema monetari internacional -de relació entre les diferents divises- vigent actualment, que la mencionada resposta sigui pràcticament la única resposta possible, és la única situació que els protagonistes de l’atac s’han d’assegurar que passi

d) “Aquesta lluita” pot continuar durant un cert període de temps; avui en dia fins i tot molt poc, degut a l’augment del número d’operacions de compra venta per unitat de temps que la tecnologia va fent possible en el context del FOREX

e) Si l’atac està ben organitzat i es realment sòlid, amb una capacitat de vendre actius de la divisa en qüestió molt important , el més probable (finalment, gairebé sempre, l’únic possible) és que el banc central associat a la divisa atacada no pugui continuar comprant tants i tants actius de la seva pròpia divisa i, per tant, que el valor relatiu d’aquesta divisa en el mercat acabi baixant de forma significativa, quedant sensiblement afeblida, devaluada

f) L’objectiu d’afeblir la divisa és, actualment, el principal d’aquest tipus d’operacions, i els beneficis que sen treuen per part de l’atacant poden venir de moltes maneres  (per exemple, simplement, dels beneficis econòmics relacionats amb el comerç que es fa amb aquella divisa)

g) Un altre objectiu, actualment no el principal en la majoria de casos, pot ser disposar al final del “dia” d’una quantitat de diner en la divisa considerada, molt superior al que hom hagués pogut comprar al començament del “dia” d’autos, amb la mateixa quantitat de diner de la que jo disposava d’una altra divisa que s’ha mantingut estable

 

 

Reflexions en relació a la Taxa Robin Hood: setmana d’acció del 15 al 22 de maig!

14 maig

D’aquest proper dimecres 15 de maig (en el que tantes referències i motius de mobilització hi ha) fins el 22 de maig, hi ha convocada una setmana d’acció global sobre la campanya Robin Hood Tax (RHT).

Entre mig tindrem, entre altres coses i com un dels motius principals de la campanya, la reunió del G8 a Camp David (USA), sobre la qual es pretén incidir pel que fa al naixement de la taxa.

És una campanya molt “anglesa” però que ha desvetllat (potser pel gran encert en utilitzar-hi la popular referència de Robin Hood) simpaties i extensions a altres punts del món. Pel que jo soc capaç de veure no gaires a casa nostra, com ja he comentat en alguna altra ocasió.

Fins avui sempre he resistit la temptació d’escriure massa sobre la famosa taxa; potser perquè vaig estar fortament lligat a una campanya en relació a ella durant el 2008 i, en canvi, la perspectiva que m’ha donat el temps -un temps en el qual, d’altra banda, han passat tantes i tant importants coses- em fa veure el tema amb més complexitat -i fins i tot contradiccions internes meves-  que la que ja té per si mateix! Però si necessitava  una ocasió per fer-ho, aquesta setmana de campanya i el fet de que, darrerament, el tema ha perdut una mica la primera línia d’actualitat que ha tingut durant bastant temps, en aquest període de crisis global, avui sembla que l’he trobat. Només serà una primera aproximació, més històrica i conceptual que cap altra cosa.

Sobre el paper dels impostos i/o les taxes, del que va proposar Tobin, del que va proposar ATTAC, de la CTT (Currency Transaction Tax-Taxa sobre la Transferència de Divises) i, ara, de les FTT (Financial Transaction Tax-Taxes sobre les Transaccions Financeres)

Ja veiem que, com gairebé sempre, tenim problemes de llenguatge i referencials importants. La història del tema comença a ser llarga i crec que és important intentar clarificar-la una mica des la perspectiva actual!

Primer que res un apunt sobre el paper dels impostos i/o les taxes que, malgrat no ser exactament el mateix, tenen pel que fa referència al que ens interessa a nosaltres avui una doble perspectiva comuna; una taxa, un impost, té, en general, dos grans objectius que, depenen de l’impost o taxa concreta de que es tracti, poden pesar-hi, cadascun d’ells, més o menys. D’una banda la recaptació de diners per part de qui els aplica (l’impost sobre la renda és gairebé, només, un impost recaptatori per, en definitiva i teòricament, acabar redistribuint, més o menys, la riquesa dins del país). Però d’altra banda, la incidència sobre tendències de tot tipus que interessi modificar, està moltes vegades en l’origen i la raó de ser principal dels impostos o taxes. Una taxa sobre  contaminacions ambientals té, en general, o com a mínim hauria de tenir, un objectiu fonamental de reduir aquesta contaminació, de canviar doncs aquesta tendència negativa per a la societat i el planeta. Feta la llei, feta la trampa, i hi ha qui ens dirà que això respon a la idea: “qui contamina paga” i que, llavors, qui tingui més diners podrà continuar contaminant tot pagant; en aquest cas l’objectiu de l’impost o taxa, i de fet la pròpia realitat, s’hauria tergiversat en part, però no per això deixa de servir-nos com a bon exemple!

……………

L’any 1971, el Sr. James Tobin fa fer una proposta que ell mateix resumiria, bastant més endavant, i d’acord amb Wikipedia, de la següent manera (en el moment en que James Tobin feia aquesta auto-explicació, ja havien tingut lloc les primeres crisis financeres de la globalització: la mexicana (1994), la del sud est asiàtic (1997), la russa (1998) i la brasilera (1999); l’anomenada crisi global en la qual estem, no arribaria fins gairebé 10 anys després al centre del sistema, quan les crisis perifèriques ja no eren suficients pels interessos del capital especulador) : 

“El impuesto a las transacciones financieras fue ideado para amortiguar las fluctuaciones en los tipos de cambios. La idea es muy simple: se aplicaría, en cada cambio de una moneda en otra, un pequeño impuesto -digamos un 0,5% del volumen de la transacción-. Esto disuade a los especuladores ya que muchos inversores invierten su dinero en moneda extranjera a muy corto plazo por lo que tendrían que pagar el impuesto muchas veces. Sin impuestos lo que ocurre cuando el dinero se retira inmediatamente es que los países deben aumentar drásticamente los intereses para que su moneda siga siendo atractiva a los flujos financieros. Pero el alto interés y la constante fluctuación son desastrosos para la economía nacional, como se ha demostrado con las crisis financieras de la década de 1990 en México, el Sudeste asiático y Rusia. Con mi propuesta de impuesto a las transacciones financieras los países recuperarían cierto margen de maniobra para defender la economía nacional y sería por tanto una medida que limitaría el poder excesivo de los mercados financieros”.

Observem doncs, clarament, que l’objectiu que pretenia assolir James Tobin no era la recaptació (que en tot cas n’hi hauria, però no en seria, ni molt menys, l’objectiu principal) sinó el modificar de forma important una tendència, per a ell -i amb això hi estaríem d’acord moltíssima gent actualment-, negativa i amb efectes molt dolents. És d’observar que el tant per cent de l’impost -encara que ell digui que és petit- és, de fet, molt alt (0,5%); això és així perquè l’objectiu és inhibir, disminuir dràsticament, aquestes operacions, no pas tant, insisteixo, recaptar diners.

……………

Va ser justament el 1997 que Ignacio Ramonet, editor de Le Monde Diplomatique, va agafar i reobrir la idea i la proposta i va crear, amb aquest objectiu, la coneguda associació ATTAC (Associació per a la Taxació de les Transaccions i per a l’Ajuda als Ciutadans).

Estàvem en ple procés de globalització econòmica neoliberal i Ignacio Ramonet contribuïa històricament, amb aquesta iniciativa, a empoderar l’anomenat moviment antiglobalització que viuria els seus anys més lluminosos al voltant de les primeres edicions dels Fòrums Socials Mundials de Porto Alegre (2001-2003).

De fet la proposta d’ATTAC va ser coneguda com la de la Taxa Tobin; emperò, i degut a una certa  ambigüitat en els termes, no quedava del tot clar si es tractava d’acabar amb l’especulació financera, que si!, sinó també d’ajudar als ciutadans amb els diners recaptats per la possible aplicació de la taxa. En aquest sentit, és interessant recollir el següent text (procedent també de Wikipedia) de la declaració d’objectius d’ATTAC Espanya (el subratllat és meu):

“Los objetivos primordiales de ATTAC —entre ellos la reivindicación de establecer un impuesto a las transacciones financieras destinado a obtener fondos de ayuda a la ciudadanía— persiguen organizar a la sociedad civil para poner freno a la dictadura de los poderes económicos, ejercida a través de los mecanismos de mercado.”

I és interessant destacar també que, malgrat s’està utilitzant un llenguatge més ampli (Taxació de les Transaccions) de fet, en aquells moments, tothom pensava només en les Transaccions de Divises.

……………

En aquest ambient “bipolar” (antiglobalització neoliberal i antiespeculació, però també recaptació amb fins distributius de riquesa dels diners recaptats per la taxa) es va anar movent el tema durant la 1a dècada del segle XXI.

I va ser llavors quan, amb una iniciativa liderada per en Lula i en Chirac -amb el més que vist-i-plau de Kofi Annan- “el sistema (per dir-ho d’una manera entenedora i en aquest cas no pejorativa”) s’apropià, a la seva manera, de la idea i la incorporà a l’agenda multilateral com a mínim oficiosa.

Quan i com ho fa? Ho fa el 2004 i basant-se en la component recaptatòria; de fet el problema de les NNUU és sempre el finançament, i en plena època de començament del camí cap als objectius de desenvolupament del mil·lenni -ODMs-, a aquests personatges se’ls hi acudeix introduir el concepte de “Noves i Innovadores Fonts de Finançament” per contribuir a assolir, financerament parlant, els objectius de les agendes multilaterals.

Malgrat que d’aquestes preteses fonts innovadores se n’han introduït d’altres, la principal, però ja gairebé definitivament destinada només a recaptar fons (per assolir els ODMs, per lluitar pel canvi climàtic, etc.), és l’evolució de la “Taxa Tobin” cap a la CTT (Currency Transaction Tax – Taxa sobre la Transacció de Divises).

L’opció per recaptar fons i, en canvi, no l’opció inicial pel que la va pensar en James Tobin, es veu clarament reflectida en el fet que el tant per cent que es proposa taxar és molt més petit; hi ha hagut diferents propostes però la que finalment es va imposar més és la del 0,005% (James Tobin va parlar del 0,5%). Amb aquesta taxa, es deia (dèiem -jo inclòs-) que l’efecte sobre els mercats (que malament em sona actualment aquesta frase però, en el context en el qual estàvem ens preocupava recaptar i no pas canviar una tendència) seria pràcticament inexistent i, en canvi, la recaptació seria molt important i contribuiria de forma decisiva al finançament, per exemple, de l’assoliment dels ODMs.

……………

La darrera etapa històrica d’aquest tema és la que correspon a la fase actual de la crisi financera i econòmica global.

Amb tothom descol·locat, aquesta vegada seria el G20, a la seva segona reunió a Londres, a començaments del 2009, qui posava de nou el tema sobre la taula, tot encarregant un informe sobre la seva viabilitat i interès a (cal agafar-se fort) el FMI! Que, cal destacar-ho també, en va acabar fent un informe essencialment positiu.

En aquesta etapa es parlarà, definitivament, de FTT (Taxes sobre les Transaccions Financeres) sense, però, indicar sobre quins tipus de transaccions (n’hi ha tantes i tant diverses en tants sentits) i tornant a aquella bipolaritat que ja vàrem viure i que ja hem descrit. D’una banda són contemplades com a taxes que haurien d’inhibir les dinàmiques més especulatives i, d’altra banda, haurien de recaptar diners, ara però per fins menys filantròpics: es tractaria de recuperar part dels diners que els sistemes públics han posat en el sistema bancari.

I aquí estem encara, essencialment, actualment. De tota manera dues coses són molt clares: a) malgrat l’informe favorable del FMI, el G20 va tallar radicalment el tema; curiosament, però no pas inexplicablement, les posicions contraries més importants venen ara de les economies emergents; per què? doncs perquè en aquests moments la major part de fluxos d’inversió estrangera (un dels tipus importants de transaccions financeres en el món) van a parar a aquests països, i un impost inhibidor com les FTTs els faria perdre part significatives d’aquestes inversions; b) només Europa (en Sarkozy, agafant el relleu de Chirac en aquest tema, n’ha estat fins ara el principal defensor i ho va encomanar a la seva aliada principal: Merkel) té encara el tema sobre la taula, però, clarament i principal, en la vessant recaptatòria i sense que desperti entusiasmes ni al ECOFIN ni al conjunt de caps d’estat o de govern que, des del meu punt de vista, ho acabaran de matar aquest mateix estiu!

……………

Apunts de debats presents pendents i per un debat i acció futura   

Només com enunciats a desenvolupar en futurs posts:

  1. Les polítiques de FTTs només tindran èxit (en la vessant que sigui) si es prohibeixen i tanquen definitivament els paradisos fiscals (és evident que si són paradisos fiscals també ho seran per aquestes taxes)
  2. Actualment hi ha dinàmiques financeres que són simplement una bogeria, un sense sentit que no porta enlloc. Poder comprar bons d’un veí i, a la vegada, fer una assegurança per si el veí no pot pagar-los en el moment del seu venciment, és com tenir accions a la casa del veí i, a la vegada, una assegurança sobre el seu incendi. Això només alimenta dinàmiques especulatives “win to win”; els especuladors o hi guanyen o hi guanyen; i sempre maximitzen el seu guany! 
  3. En el sentit anterior (i hi ha molts altres exemples) cal dir-nos i cal dir ben fort arreu que hi ha tipus (bastants i fins i tot molts) de Transaccions Financeres que simplement s’han de prohibir (i es pot fer-ho) en molts casos i com a mínim regular acuradament en altres! 
  4. En el marc apuntat, i només en aquest marc, no només té sentit sinó que és imprescindible una dinàmica de Taxes sobre Transaccions Financeres però, llavors, amb finalitat recaptatòria; emperò, la destinació de la recaptació ha de ser la distribució de la riquesa mundial entre els guanyadors de la globalització (el nord ric per més que pateixi ara) i el sud empobrit (en gran part per aquesta globalització neoliberal). I en aquest context, encara que no sigui cap imperatiu, el més lògic i just és que aquestes taxes s’apliquen mundialment i siguen gestionades per les NNUU.

 

 

 Xerca; 14 de maig de 2012

Tot esperant el 6è G20 (del 3 de novembre)!

24 oct.

Si!, els propers 3 i 4 de Novembre, a Cannes (sota presidència francesa), tindrà lloc la 6a reunió (en els darrers quatre anys: 2008-2011), a nivell de caps d’estat o de govern, del G20.

Cada vegada se’n parla menys i se’n tenen menys expectatives!  Però aquestes reunions es van instaurar per treure al món de l’actual crisi financera i econòmica mundial, tot “definint” un pretès i suposat “nou” governament de l’economia i les finances mundial. Potser és un bon moment per fer-ne alguna reflexió.

Com és usual ha vingut precedida d’una reunió al nivell dels ministres de finances i/o directors dels bancs centrals d’aquests països, celebrada del 13 al 16 d’octubre passats. Reunió, emperò, molt condicionada (i sobretot molt “tapada”) per l’actual situació i proliferació de reunions al nivell de la UE. I reunió de la qual ha transcendit poc, i el poc que ha transcendit es tant pobre que fa basarda de pensar com s’estan “governant” aquests greus problemes del món.

Tant pobre, tant pobre!, que el que semblava una petita llum dins de tanta foscor: la proposta Merkel Sarkosy sobre les FTT (Impostos sobre les transaccions financeres) ni tan sols va ser formalment considerada i, per tant, quedava del tot descartada per la propera reunió a Cannes del G20. 

Tot i que no es podria dir que també fos usual, la propera reunió del G20 vindrà precedida de dues reunions dels caps d’estat o de govern europeus, la d’ahir diumenge 23 i la de demà passat dimecres 26 d’octubre. Dues reunions que, a priori -quan escric aquestes línies-, es poden qualificar de desconcertants i dramàtiques pel que fa a la crisi a nivell europeu, i de les quals avui no en comentaré res.

Amb més llunyania temporal, el maig passat es va celebrar la darrera cimera del G8 i l’abril passat es va celebrar la darrera cimera del BRICS, totes a nivell de caps d’estat i de govern, on a ben segur es van definir les posicions bàsiques d’aquests grups, de cara a aquesta propera reunió del G20.

Aquesta sisena reunió, tal com hem dit, després de la darrera celebrada a Seoul (sota presidència Koreana) el novembre de 2010, es farà en canvi en un context, en el que, en general, es considera que no solament no hem o estem sortint de la crisi sinó que, fins i tot, podem estar en una recaiguda pitjor que la pròpia malaltia inicial.

Quins temes han vingut posant sobre la taula les reunions del G20? o, si es vol, una mica d’història recent

La primera fou a Washington el 15 de novembre de 2008. Bush (encara president de facto però ja no electe) i Zarkosi (Merkel estava de campanya electoral) van encapçalar una mena de cerimònia de “focs artificials” mitjançant la qual, i al meu entendre, es pretenia tranquil·litzar (i, per si de cas, desmobilitzar) a la població mundial després de l’esclat de la crisi i, particularment, de la fallida de Lehman Brothers i de totes les comparances amb la crisi del 29 del segle passat. Es va decidir fer el primer i, fins ara, més gran rescat de la banca internacional (el món socialitzava les pèrdues d’alguns sectors financers, els més bancaris, que havien perdut les seves particulars partides de pòquer amb altres i nous sectors financers, els més especulatius i més al marge d’allò que s’ha anomenat l’economia real; havien i segueixen guanyant doncs aquests nous sectors financers ).

La segona fou a Londres el 2 d’abril de 2009. L’Obama president i la re escollida Merkel van destacar en un escenari preparat per Brown. Es va decidir, a proposta d’Obama, fer la primera i, fins ara, més important injecció de diner públic a l’economia mundial per estimular-la. No sembla pas que això es vagi assolir ni que estiguem, tampoc, en camí de fer-ho.

Cal recordar que entre ambdues operacions, hom calcula que es van mobilitzar (rescat + estímul) una quantitat de recursos equivalents a, gairebé, el 35% del PIB mundial.

Políticament aquestes dues reunions van suposar, de fet,:

a) el renaixement del FMI (Fons Monetari Internacional) d’una banda (al qual durant els primers anys d’aquest segle XXI es donava per “mort”); després de més de 20anys de polítiques d’ajust estructural al sud del món, empobrint-lo tot entregant-lo a les grans corporacions transnacionals (la globalització econòmica neoliberal), qui ens havia de dir que ara, poc temps després d’aquestes primeres reunions del G20, serien els rics països europeus els que rebrien la mateixa medecina!

b)que es posessin sobre la taula -però finalment només ha sigut això- els, probablement, dos temes sistèmics més importants de l’actual sistema financer mundial: d’una banda la política monetària i la necessitat d’arribar a una moneda única mundial (Xina no ha deixat d’insistir-hi); d’altra banda l’existència i la necessitat imperiosa d’acabar amb els paradisos fiscals.  

Des del meu punt de vista, actualment no hi ha masses dubtes que només implementant aquesta darrera mesura, la política tornaria a estar a l’alçada necessària per governar les finances i l’economia mundial. Però estar clar que la lluita de poder aquí, entre la nova, tenebrosa, tecnocràtica i opaca oligarquia financera especulativa, i uns líders d’uns estat nació dividits en funció dels seus interessos particulars a curt termini, no esta tenint cap mena de color a favor dels primers.

La tercera reunió del G20 fou el setembre del 2009 a Pittsburgh (EUA); es va decidir una mena d’unió (mai realitzada tampoc) entre el G8 i el G20 com a nou nivell polític de governament econòmic mundial. No em va, poques setmanes abans, el juny del mateix 2009, les NNUU -el G194- perdien, com a mínim inicialment, la batalla amb aquest “vell i nou” G20 per tenir un lloc i un pes en aquest governament. El nou governament polític de l’economia i les finances mundials només pot estar basat en la legitimitat democràtica que li acabi donant la població mundial -de tot el món-.

Després d’una poc rellevant cimera de Toronto, el juny del 2010, la cimera de Seoul del novembre del mateix any, després d’haver renunciat a afrontar i gestionar els grans problemes de fons posats sobre la taula a les dues primeres reunions, s’imposa una tecnocràcia reformista que generi consens entre les parts “immiscibles” que constitueixen el G20, i que ha passat per intentar equilibrar la lluita entre “els dos mons financers” citats i caracteritzats abans, tot enfortint-ne la banca financera tradicional que s’havia (i encara esta) empobrit (sense liquidés) i embrutit (amb la caixa plena de papers “escombraria”).

Els anomenats i aprovats acords de Basilea III (Bassel III), estableixen uns dipòsits de tresoreria molt més elevats que els pràcticament ja inexistents (i, com sempre, desregulats) en aquest sistema bancari internacional.

I aquí estem, encara, intentant re capitalitzar la banca (per fer-la menys vulnerable) i començant a crear bancs dolents (on anar-hi portant la brutícia especulativa) per, qui sap si algun dia, cremar-los. De fet la UE sembla intentar accelerar la implementació d’aquestes mesures per sortir del pas dels nous problemes plantejats i fer possible la quitança de Grècia.   

En tot cas, aquí estem intentant posar pedaços i deixar com sempre, per a un altre dia, les reformes profundes imprescindibles d’un sistema financer internacional resultat de la combinació de dues realitats que, complementades, han resultat nefastes, i que es produïren durant els darrers anys del segle XX: a) la globalització financera neoliberal; b) la utilització de les TICs com a eina fonamental de tot tipus de transacció financera.

Campanyes Globals, Catalunya i “Mou-te contra el canvi climàtic el proper 24 de setembre”

19 set.

Fins no fa pas masses anys, la política internacional era cosa de molts pocs països (normalment els estats forts) i,  dins d’aquests estats, de relativament poques persones.

En un país normal, de terme mig, els temes i la política internacional quedaven lluny, i el paper dels lideratges en aquests països es reduïa, en la majoria de casos, en definir i treballar per un model de país propi.

A Catalunya, la no normalitat de la nostra situació política, quan a nació sense estat, encara ha aguditzat més aquesta darrera realitat. I, de fet, mai ens plantegem “seriosament” els temes internacionals; els tenim en compte, naturalment, i sobretot quan, com ara, ens afecten tant directament a la vida quotidiana. Però per exemple, i no només per motius econòmics com els actuals, no tenim un consens de país sobre com i quines relacions internacionals hem de tenir i en que i quan hem d’intervenir directament en política internacional.

I quan estic parlant d’això, no m’estic referint només a allò que anomenen la classe política; la societat civil, en general, més o menys inconscientment adopta la mateixa actitud, pateix del mateix síndrome.

Un parell d’exemples fan ben palesa aquesta realitat.

La Campanya Robin Hood en favor de les taxes sobre les transaccions financeres especulatives, a casa nostra ha passat pràcticament desapercebuda! Sort que, en aquest cas, a nivell internacional, OXFAM era una de las organitzacions que lideraven la campanya i, per tant, a través d’Intermon-OXFAM si que, amb més o menys claredat  i intensitat, es pot dir que la campanya va tenir una petita presència a casa nostra.

Per aquest proper dissabte, 24 de setembre, a banda de la Mercè barcelonina, a nivell internacional hi ha una mobilització específica que aniria molt bé que fos important; es tracta d’una mobilització que té per objectiu anar més enllà dels combustibles fòssils i trobar solucions a la crisi climàtica global en la qual estem immersos.

http://www.moving-planet.org/ 

Doncs bé, si navegueu una mica per la pàgina web, a Barcelona semblaria que hi ha convocat algun acte sota el nom: MOU-TE, sobre el qual es pot llegir: “alguna cosa farem”!

No és cap crítica, al contrari; però crec que és un reflex de quelcom més profund que ja he situat al principi d’aquest text.

En canvi, al meu parer, en un món en globalització on els temes i les crisis globals són les que més determinen el nostre dia a dia local, crec que ningú ni cap país -i, per tant, tampoc Catalunya- es pot permetre no pensar globalment i quan s’escau, com en els exemples citats aquí, actuar globalment.

En general, m’atreveixo a afirmar que per les particulars circumstàncies del nostre país tenim actualment un altre repte que passa per, malgrat la necessitat de dedicar encara molta energia per assolir el nostre estatus desitjat (però justament també per contribuir a assolir-lo treballant, com els primers, a les escales més determinants dels nostres dies),  definir, pensar amb deteniment i sovint amb quin és el món que volem davant dels desafiaments actuals, i trobar les nostres maneres d’actuar, també globalment, de manera cada vegada més normal!

xerca; 19 de setembre de 2011

%d bloggers like this: