Tag Archives: Boira financera

S’acaben les grans crisis del començament del segle XXI?

16 des.

En el que vol ser el meu darrer post d’aquest 2013, voldria mirar enrere i  reflexionar amb mi mateix sobre com es pot veure, actualment, l’estat del món. Ja fa temps que em sento, i no ho amago, un pessimista actiu (és a dir, no resignat i en pretesa lluita com sempre per un món millor, però certament amb bastanta menys esperança de que sigui fins i tot possible). I suposo, per tant, que és difícil que jo pugui trobar respostes positives a la pregunta plantejada en el títol del post d’avui.  Només intentaré no caure en lamentacions i, analitzant fets i tendències que tots tenim i hem tingut davant nostre -i que cadascú ha vist i veu amb la seva pròpia perspectiva-, concloure  algunes valoracions personals.

 

Com tenim la famosa crisis financera i econòmica?

Des del 2007, si hi hagut una realitat que ho ha impregnat gairebé tot ha estat la de la crisi financera (que esclatava d’amagat, com moltes pel·lícules han sabut relatar molt bé) i que va derivar en la crisi econòmica probablement més important i més analitzada de la història del capitalisme.

Els ciutadans europeus, per exemple, ens hi anem “acostumant” millor o pitjor i, ara, els nostres “líders polítics” i “els líders polítics mundials” afirmen de que ja hem arribat al final del pitjor; però en general aquesta proclama es viu, només, amb un total i savi escepticisme més o menys resignat.

El món tenia dues grans opcions davant de la crisis financera. I aquí hi ha un tret comú que crec que caracteritza la major part de “respostes” -o de “no respostes de fet”- amb les quals anem mal tirant endavant “com a humanitat”, davant dels nostres principals problemes o crisis, en aquest principi de segle XXI.

Una opció era enfrontar-se a la crisi i a les seves causes profundes (una globalització financera electrònica i  neoliberal que ha situat les finances mundials a un ordre de magnitud sense precedents i sense sentit econòmic -d’economia real- ni, per tant, sense cap utilitat social per a la vida humana al planeta). Doncs bé, a la fi, ningú ho ha intentat seriosament des de la política real. Segueixo perplex de, per exemple, no haver vist cap valoració sobre el tema del continuat i impressionant augment dels beneficis de l’especulació financera, del que parlava en el post:   http://wp.me/p1IaoC-dM . I, en canvi,: ni s’han tancat paradisos fiscals; ni s’han prohibit productes financers que només poden rebre el qualificatiu de complexes barbaritats tecnològiques fictícies i merament especulatives i usureres; ni s’han regulat, en la direcció de la defensa del bé  públic, tot allò que s’havia desregulat irresponsablement (per dir-ho suau).

L’altra opció era l’adaptar-se a la nova realitat, assumint l’existència del poder oligàrquic més opac i poderós de la història i seguir-ne els seus designis. I això és el que s’ha fet. Alguns dels resultats principals en els quals ens estem ben instal·lant: el pretès estat benefactor del benestar dels ciutadans, del qual Europa, per exemple, n’era la realitat a emmirallar-se i a imitar, era, per si de cas, un mal exemple per al món i se l’havia de destruir i se’l va destruint dia rere dia; la iniquitat, la fragilitat de les condicions de la vida econòmica i social, la privatització i accés discriminat, per raons econòmiques, dels serveis a que haurien de tenir accés tots els ciutadans (pel simple però fonamental fet de ser-ho), guanya terreny a gran velocitat i és el tipus de capitalisme que s’imposa arreu del món.

Malgrat el creixement econòmic singular de les economies del BRICS i d’altres països emergents, la “utopia de la socialdemocràcia” ha mort i la victòria, a dia d’avui, del neoliberalisme més individualista i ferotge que mai és total. I les tendències que veiem els europeus, per exemple, són les que s’estenen arreu del món. La recuperació del suposadament necessari creixement econòmic, està i estarà basat en, sobretot, condicions de treball humà que ens porten a realitats que ens semblaven presents -i precisament a eradicar- només, encara, als “suds” del món. La globalització del mercat de treball en el món i la lògica de l’acumulació capitalista passa, en aquests moments, per abaratir a qualsevol cost (l’atur europeu amb el corresponent abaratiment dels salaris; les inhumanes condicions de treball a tants “Bangladesh” del món) el mercat de treball humà, ser més competitius en el comerç mundial pel consegüent abaratiment  dels preus dels productes manufacturats i dels serveis, i maximitzar beneficis que cada vegada es distribuiran menys equitativament al llarg de tot el planeta i de tots els seus “mons”; i, en canvi, serviran per continuar invertint a la boira financera especulativa que enriqueix més i més (de vegades hom es pregunta per a què?) a una cada vegada més petita però insaciable capa de sers humans.

Les grans possibilitats tecnològiques fan, precisament també, que siguin possibles productes d’alt valor i cost afegit que gaudiran només els, cada vegada menys, més rics del món. Així doncs una munió de ser humans treballant en indignes condicions per, de fet, tenir una certa capacitat de subsistència pròpia, i tot contribuint, involuntàriament, a satisfer nivells de vida innecessaris i obscens d’ uns molt pocs sers humans. Un equilibri no sé si més injust que inestable i sinistre. Possibilitats tecnològiques que, en canvi, podrien donar respostes reals als principals problemes endèmics de la nostra espècie.

 

I de la crisi climàtica que en podem dir? 

Si la crisi financera i econòmica és la del present, la climàtica és la del futur. Ja feia un cert temps que, de fet, havíem optat per renunciar a actuar sobre el fons del problema (el creixement econòmic basat en el consum de l’energia fòssil) i ens dedicàvem a preveure com ens adaptaríem, quan arribés, al canvi climàtic.

I ara que ja va arribant (amb el cicló de filipines com a darrer exemple) ja ens preguntem qui pagarà els danys que ocasionarà entrar de ple en la inestabilitat climàtica i el desfermament de fenòmens naturals inestables i catastròfics. Segur que el món financer de les assegurances ja esta imaginant productes per treure, de tot plegat, més beneficis. I per això la única cosa que s’ha estat capaç d’aprovar en les darreres conversacions sobre el canvi climàtic, és incloure el tema de “Danys i perills” com un dels centrals a tenir en compte a partir d’ara a l’etern rosari de les negociacions anuals sobre el tema.

Aquí l’especulació ho és sobre el futur. Com que com a mínim “la nostre generació (la que hi té responsabilitats ara”) no en sofrirà les conseqüències més greus, doncs de moment tira tant com pot del model actual, encara que ja tothom sap, i que ningú nega, és i ens porta al desastre.

 

I alguna esperança?

Totes aquestes crisis, com algun filòsof ja va preveure fa anys, porten en si mateixes elements clara i finalment autodestructius. Que en aquesta autodestrucció els nombrosos danys col·laterals siguin els menors possibles pels éssers humans i els hi ensenyin, d’una vegada per totes, que cal canviar radicalment de rumb i posar l’economia al servei de satisfer les necessitats reals dels sers humans en el seu conjunt i, en canvi, no posar les capacitats del sers humans com a societat en satisfer les necessitats irrellevants però assassines d’uns pocs sers humans, és l’esperança que, en la mesura de lo possible, cal intentar precipitar com més aviat millor.

MadMadMax

Xerca; 16 de desembre de 2003

 

El mercat més especulatiu del món continua creixent molt!

7 oct.

Potser les meves fonts d’informació i d’anàlisi  no estan prou ben actualitzades, i el que comentaré en aquest post d’avui sigui ja ben conegut i estigui  rebent interessants anàlisis i valoracions.  Però, com a mínim, per si de cas no fos tant així i perquè, de tota manera, considero que  a nivell de ciutadà normal que s’informa i vol estar informat -per entendre una mica més en quin món de bojos vivim-, aquestes informacions i valoracions no arriben, jo faré el possible avui per comentar, dins de les meves limitacions pel tema que és, una noticia (és molt més que una notícia!) que jo crec que hauria d’haver estat, si més no, àmpliament comentada en la majoria de mitjans de comunicació seriosos del món. I, veritablement, em costa entendre perquè no ha estat així. Com així ve passant cada tres anys!

La noticia segurament hauria de tenir, tindria, té un encapçalament (en, naturalment, moltes -moltes- menys paraules periodístiques) que podria ser:

 

El Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS) acaba de fer públic (setembre de 2013) el seu “Estudi tri anual sobre el volum de negoci en el mercat de divises mundial (FOREX)”: aquest volum ha augmentat en un 35% respecte al del 2010, i en un 61% respecte al del 2007; aquest volum ja és, el 2013, prop de 25 vegades el valor del PIB mundial!

I l’article a continuació hauria de començar recordant (http://wp.me/p1IaoC-4S) que:

  1. El FOREX (FOREIGN EXCHANGE), el mercat d’intercanvi de divises mundial, és un dels mercats financers NO regulats del món; no l’únic ni molt menys; però un dels més importants per dos motius: a) pel volum de negoci (probablement, en aquest cas, el 2n en importància) i b) per la seva gran influència sobre el funcionament del sistema monetari internacional i, per tant, per ser un dels principals generadors de crisis financeres, a nivell de valor i de quantitat d’una moneda o monedes. En aquest darrer sentit és, probablement, un dels instruments més poderosos a mans de les noves -per com i on operen- oligarquies financeres per fer, en cada moment en el món, les seves polítiques especulatives en favor dels seus interessos acumulatius. En Georges Soros va ser un dels primers en utilitzar-lo -i sobretot en explicar-ho amb tot detall-,  per fer una operació amb grans guanys que va fer trontollar tota una “lliure esterlina”. En podeu llegir l’explicació, probablement insuficient, que jo en soc capaç de fer en el PS final del blog d’avui!
  2. El seu funcionament el gestiona -és una gestió principalment tècnica que fa possible que el continuat intercanvi es pugui realitzar i que, a més a més, evolucioni tecnològicament de manera que la freqüència d’operacions electròniques d’intercanvi sigui, cada dia que passa, més elevada- una companyia privada. Aquesta companyia privada però, te clars (caldria dir foscos, clar!) lligams, a nivell de consell d’administració, amb persones amb poder polític no pas petit del Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS) i de la Reserva Federal dels EUA, per citar un parell d’exemples. No podem oblidar que el dolar americà segueix sent el referent comú del sistema monetari internacional actualment en funcionament.
  3. Sent un mercat NO regulat i gestionat per una empresa privada tecnològica (amb tots els parèntesis que hi puguem i hi vulguem posar) teòricament no se sap, nosaltres segur que no ho sabem, que hi passa regularment. Podem observar-ne efectes, però poca més informació en tenim; actualment sabem, per exemple, que les monedes d’alguns països emergents del BRICS en pateixen forts atacs especulatius per mitjà d’aquest mercat.
  4. Però ves per on, cada tres anys, el BPI-BIS (el que s’autodefineix com una mena de Banc Central dels bancs centrals i que té la seva seu a Basilea -Bassel-) fa un profund estudi per estimar el valor de negoci mitjà en un dia, també mitjà, del mes d’abril de l’any d’estudi en qüestió. I fa uns pocs dies es va fer públic el del 2013, com s’ha vingut fent des del 1998. En un post informatiu previ a aquest, trobareu els links i la taula principal! Els titulars principals que, al meu entendre, sen poden extreure ja els donat!

Tota aquesta “noticia” és tan important i permet fer-ne tantes anàlisis i extreure’n tantes conclusions que  l’espai i el temps d’avui es queda curt. Però hi ha una d’aquestes conclusions que és tant evident i, a la meva manera de veure, tant -tant- important, que no puc deixar de destacar-la ben explícitament, en forma d’un altre possible “titular” dels d’aquest post d’avui”:

 

On estan anant a parar, a operar, una quantitat, relativament molt important, dels diners públics que han rescatat i continuen rescatant sectors financers privats? Doncs, probablement de formes indirectes, a mercats no regulats i especulatius, com el FOREX, que no han parat de créixer significativa, i jo diria que escandalosament, des d’abans, ja, del començament “oficial” (2007) de la crisi financera en la qual estem immersos! 

 

…………………………

 

Hi haurien, hi han!, altres titulars important a afegir però. Que els podríem posar a part i dels que, llavors, sen derivarien altres articles!  Per exemple, no menor, en uns temps ens els que es parla tant de taxes sobre les transaccions financeres, FTT (per la seva denominació anglesa: Financial Transaction Tax), la que s’aplicaria a aquest mercat concret ha rebut i podria continuar rebent (dins del conjunt de totes les altres i com a una FTT més) la denominació de taxa sobre les transaccions de divises, CTT (per la seva denominació anglesa: Currency Transaction Tax). I ja que tenim números actualitzats a la mà, l’altra titular que n’hauríem de treure és el de la recaptació que estaria donant una CTT. Periodísticament parlant amb, sempre, moltes menys paraules:

 

Aplicant una taxa, una CTT, del 0,005% (com la que proposava Ban ki Moon durant el 2008 -abans de la percepció real de la crisi- i per finançar l’assoliment dels ODMs) al mercat de transacció de divises, es recaptarien, anualment, al voltant de 675.000.000.000US$, és a dir, 27 vegades el pressupost total anual de tot el sistema de NNUU (acció humanitària,…, programes i agències especialitzades incloses)

Aquestes quantitats ens poden deixar més o menys descol·locats. Doncs, ràpid, col·loquem-nos. Posem a sota de la quantitat anterior només una data: el citat pressupost anual total de funcionament del sistema de les NNUU (administració general, acció humanitària i cascos blaus, programes principals -PNUD, …, i agències especialitzades -FAO, …).

675.000.000.000US$ (recaptat per una CTT del 0,005%)

  25.000.000.000US$ (pressupost total de NNUU)

Potser no cal afegir-hi res més!

neilta

 

Xerca; 7 d’octubre 2013

 

PS: Cóm es pot atacar i afeblir una divisa especulativament mitjançant el FOREX, o de com ha  esdevingut incomprensible la incapacitat política del G20 de reformar el sistema monetari internacional vigent i de regular-ne el FOREX?

a) Hem de tenir molts (molts) diners en la divisa que volem atacar per afeblir

b) Comencem a vendre en el mercat (en el FOREX) grans quantitats de la divisa a atacar per afeblir

c) La resposta més habitual, gairebé de manual, i moltes vegades la única resposta possible, és que el Banc Central associat a aquesta divisa respongui comprant molts actius, diners, de la seva pròpia divisa, per compensar la gran venta que s’està produint en el mercat, i mantenir-ne així el seu valor relatiu en aquest mercat en el qual, per un excés d’oferta, està tendint clarament a baixar de valor i, per tant, a provocar altres i més vendes per part d’inversors que tenen actius en la divisió en qüestió. Degut a les característiques del sistema monetari internacional -de relació entre les diferents divises- vigent actualment, que la mencionada resposta sigui pràcticament la única resposta possible, és la única situació que els protagonistes de l’atac s’han d’assegurar que passi

d) “Aquesta lluita” pot continuar durant un cert període de temps; avui en dia fins i tot molt poc, degut a l’augment del número d’operacions de compra venta per unitat de temps que la tecnologia va fent possible en el context del FOREX

e) Si l’atac està ben organitzat i es realment sòlid, amb una capacitat de vendre actius de la divisa en qüestió molt important , el més probable (finalment, gairebé sempre, l’únic possible) és que el banc central associat a la divisa atacada no pugui continuar comprant tants i tants actius de la seva pròpia divisa i, per tant, que el valor relatiu d’aquesta divisa en el mercat acabi baixant de forma significativa, quedant sensiblement afeblida, devaluada

f) L’objectiu d’afeblir la divisa és, actualment, el principal d’aquest tipus d’operacions, i els beneficis que sen treuen per part de l’atacant poden venir de moltes maneres  (per exemple, simplement, dels beneficis econòmics relacionats amb el comerç que es fa amb aquella divisa)

g) Un altre objectiu, actualment no el principal en la majoria de casos, pot ser disposar al final del “dia” d’una quantitat de diner en la divisa considerada, molt superior al que hom hagués pogut comprar al començament del “dia” d’autos, amb la mateixa quantitat de diner de la que jo disposava d’una altra divisa que s’ha mantingut estable

 

 

La reunió del G20 de St. Petersburg: un batibull!

9 set.

Si agafem l’accepció de la paraula “batibull” com “a conjunt de coses en desordre i difícils d’aclarir” crec que ens aproximem una mica al que deu haver estat aquesta reunió dels passats 6 i 7 de setembre del G20 a St. Petersburg!

Què és el G20? Han servit i serveixen per alguna cosa les reunions del G20?

Immersos encara en la crisi financera i econòmica més important de la història del capitalisme (i ja hi portem 6 anys des d’aquell estiu del 2007), és difícil esborrar dels nostres pensaments algunes d’aquelles declaracions tan inusuals i tan espectaculars, “semblaven revolucionàries”, de líders mundials, al voltant de les dues primeres reunions del G20 (finals del 2008 i començaments del 2009). Aquell conjunt de països que “representaven” -potser seria més correcte dir que comprenien- uns  tants per cents molt espectaculars de la població i de l’economia (en termes del PIB) mundial, la qual cosa “els hi demanava i els hi atorgava” una “representació” i, en teoria, una capacitat d’actuació que ho resoldria tot; la que ens queia a sobre era molt forta i requeria la creació “d’un G20”, d’una mena de govern mundial fàctic, que ho resoldria tot!

A banda de tapar amb molts diners públics el gran forat en que s’havia transformat el sistema bancari internacional, però sense saber realment quin era aquest forat -i en gran part per això encara som on som: perquè no se sap!-, m’atreveixo a dir que poca cosa més efectiva i real ha donat de si la història del G20. Potser l’altre acord real i d’una certa efectivitat, però que tot just s’està implementant, són els anomenats acords de Basilea III (2010) que, en definitiva, exigeixen al sistema bancari internacional tenir unes tresoreries que, com a mínim, els hi permetin, en qualsevol cas, afrontar riscos com els que solen/poden/han de prendre. Però quan el G20 pren aquesta decisió, de fet ja ho esta fent, no tant com a G20, sinó més aviat com un dels organismes de governament financer mundial del complex conglomerat de Basilea, al voltant del Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS). Per això doncs no calia la teatralitat  del G20!

No és pas estrany, doncs, que el propi G20 trenqués totes les expectatives sobre ell mateix i el 2011 definís la seva existència i futur com la d’un altre fòrum més (diríem que tampoc qualsevol) que no podia considerar-se en cap cas, ja no com una mena de govern mundial com havia arribat a semblar, sinó tampoc com a cap nova organització intergovernamental.

En aquest context no és estrany que, en general, les reunions del G20 tinguin cada vegada menys reso dins de l’agenda internacional.

La reunió de G20 de St. Petersburg i el conflicte de Síria

La reunió de St. Petersburg ha trencat aquesta tendència i crec que, fins i tot, ha tingut algun efecte beneficiós en relació a la crisi més greu que estem vivint darrerament: la del conflicte de Síria.

Parlàvem d’aquest conflicte en el post de la setmana passada i no ens cal, doncs, tornar-lo a situar.

Que ha suposat la reunió de St. Petersburg del G20 pel conflicte de Síria. Diverses coses (algunes ben hipòcrites  però no per això dolentes) : a) el intercanvi de posicions directes entre els líders mundials; una casualitat (la reunió no tenia aquest tema a l’agenda, però, lògicament, l’agenda real actual del món entrava a la reunió per la porta gran); b) l’aïllament en que ha quedat l’anomenat “bloc occidental” en relació a l’opció dels EUA d’una intervenció de càstig per la utilització d’armes químiques per part del govern Sirià; c) el posicionament a favor de tot el BRICS al voltant de la posició de Putin (i d’una Xina menys sorollosa); aquest és un punt probablement novados en l’estatus quo internacional; és diferent, des del meu punt de vista, que Rússia i Xina juguin més o menys el paper de sempre en el Consell de Seguretat, que ara això estigui avalat  -gairebé representi- per tot el BRICS (amb la Índia, Brasil i Sud Àfrica); d) el posicionament de tot “aquest bloc no occidental” a favor de que qualsevol intervenció ha de partir del dret internacional i, per tant, i en aquests moments, del Consell de Seguretat de les NNUU; definitivament una intervenció dels EUA d’Obama, de la França d’Hollande i d’Austràlia, tipus el trio de las Açores, seria un cop molt dur, i de nefastes conseqüències futures en relació al governament dels temes de la pau i seguretat mundials, a la ja bastant maltreta “autoritat legítima”  de les NNUU.

Sigui com sigui doncs, els debats parlamentaris en les democràcies occidentals, l’intercanvi i la presa directe de posicions en el si d’una reunió com la del G20 que passava per allà, semblen conduir a un enfocament més racional i, sobretot, més multilateralment internacional d’un conflicte que no havia d’haver arribat mai on ha arribat (vegeu el post de la setmana passada) i que, tenint en compte la geopolítica de la zona, és, a més a més, un polvorí per la pau i la seguretat internacional.

D’un batibull de reunió a un batibull de post: i de que anava en realitat la reunió del G20 de St. Petersburg? 

He intentat, com sempre, seguir els fils de la reunió que tocava a St. Petersburg. I curiosament, o no, tenen bastant a veure amb alguns dels comentaris que he fet en el primer apartat d’aquest post.

Conscient de fer un post batibull, en consonància amb una reunió batibull, em sembla interessant deixar escrit quin era un dels temes de fons de l’agenda d’aquesta darrera reunió del G20.

En poques paraules i només enunciant-ho, es pot dir que el tema de fons de la reunió era intentar respondre a una pregunta que poques vegades es planteja i respon adequadament (potser perquè aquesta resposta és molt complexa).

Per què no hi ha manera d’estabilitzar el sistema bancari internacional?

Doncs bé, l’agenda i el comunicat final de la reunió del G20 que havia de ser i de fet ha estat, deixen més clar que mai, que mentre no es tregui de la boira (en un sentit internet) i de les tenebres (en un sentit totalment ocult i opac) el que per fi s’anomena sense embuts: “sistema bancari internacional a l’ombra” (ombra que passa sempre per els paradisos fiscals interconnectats en aquesta boira d’internet) no serà possible estabilitzar res ni tancar la part més incontrolada i amb trets de permanència de la crisis financera.

Bo que se’n parli, bo que se’n parli pel seu nom….potser alguna dia es farà alguna cosa en serio; cosa que no pot ser altre que actuar ja (tancant-los, tal com deia el comunicat de la 2a reunió del G20) sobre els paradisos fiscals.

G20russia

 

Xerca; 9 de setembre 2013

Pensaments (II) sobre la crisi (financera)

29 abr.

Des del setembre del 2011, en que escrivia  en aquest blog uns “Pensaments (I) sobre la crisi financera”,  he escrit en bastantes altres ocasions sobre el tema, però més aviat comentant-ne aspectes, evolucions, posicions, paradoxes, etc. que evidentment hi tenien a veure, però sense tornar a intentar una reflexió global més profunda (de les quals en tenim moltes, per cert!). Avui ho torno a intentar des d’una perspectiva que crec diferent, i que podria haver permès altres títols del post com els següents:  Contradiccions entre propostes de com sortir de la crisi i/o nous elements paradigmàtics per a sortir realment de la crisi.

 

Crisis financera, crisis econòmica, crisis del treball i/o versus crisis ambiental

No hi pas cap dubte en que, actualment, estem immersos en dues (de fet en més, però de vegades cal simplificar una mica per poder avançar en algunes idees) grans crisis: l’econòmica derivada de la financera i amb especial manifestació negativa en la del treball, d’una banda; i l’ambiental amb una especial manifestació en la climàtica, de l’altra.

La primera reflexió (i potser també la darrera conclusió) que crec que s’imposa com a preliminar (i potser també com a principal), és que si volem afrontar la primera (d’una forma socialment progressiva neoclàssica) per ella mateixa i, per un moment (i degut al sofriment diari de tantes persones al sud d’Europa o als EUA -que no podem oblidar que s’afegeix al de mitja humanitat en el planeta-), “ens oblidem (no pas per deixadesa, sinó per priorització) de la crisi climàtica i ambiental en general”, podríem acabar sortint d’una crisi tot aprofundint irreversible i irremeiablement l’altra.

 

La sortida neoclàssica Keynesiana a la crisis financera, econòmica i del treball, en front a pretesa (i sempre fracassada) sortida neoliberal 

No mi estendre pas massa. En tenim ja moltes d’opinions, valoracions i propostes a favor de caminar ràpidament cap aquesta sortida Keynesiana i, per tant, només en faré algunes apreciacions sintètiques.

És obvi, per la meva part com per sobretot la de tantes veus realment “autoritzades”, que les polítiques d’austeritat, de reducció de dèficit públic, de contenció i pagament del deute públic -en definitiva d’ajustos estructurals neoliberals amb dosis enormes de privatitzacions- , només comportaran una fase més (una altra fase més, i valgui la redundància) de gran enriquiment dels sectors més especulatius de les finances lligades als paradisos fiscals i, en definitiva, dels jugadors en el casino global de la boira financera que segueix creixent sense cap mena d’escrúpol, ni sentit ni objectiu (excepte el d’aquest llunàtic, sonat, enriquiment mateix).

La contestació a aquestes polítiques comença a ser tant forta que, en una visió optimista, m’atreviria a pronosticar que aniran perdent pes i hegemonia en la palestra de les polítiques mundials. I que d’entrada potser a poc a poc, però després amb molta més velocitat, s’han de canviar i canviaran, radicalment, per un gran enfortiment del sector i les polítiques públiques, que es basarà en dos grans tipus de mesures: a) la dels quitaments al sector financer; ja és hora que se’ls hi deixi de pagar el que ells mateixos han i segueixen malbaratant en funció, única i exclusivament, del seus interessos particulars, i no com els de motors de l’economia real que és la seva única raó de ser des d’un punt social; b) endegar a tota màquina polítiques públiques d’estímul a l’economia real que, fonamentalment, han de ser extensives en la creació de llocs de treball; no ens equivoquéssim pas en això i ens perdéssim en buscar creixements en la producció i el consum de bens i serveis d’alt valor afegit, basats en l’ús de tecnologies més sofisticades que mai, i que només acabessin beneficiant només als sectors econòmics punters que, de fet, no estan pas tant malament, i/però que precisament no necessiten ni creen  gaires llocs de treball i, per tant no afavoreixen l’accés social massiu als bens i serveis de primera necessitat. Compte, molt de compte, amb tota aquesta verborrea de l’emprenedoria, la innovació, l’excel·lència, etc. que ens podria acabar matant del tot des d’un punt de vista social.

 

Desenvolupament (“Creixement”) econòmic social i verd, en front d’un creixement econòmic estàndard i ambientalment depredador

Si la hipòtesis darrera fos correcta, quins serien els nous perills que hauríem d’evitar, d’entrada, a qualsevol preu.

D’una banda que el nou desenvolupament econòmic no donés resposta (com no ho fa ara) al sentit humà del fet econòmic (distribuir recursos i riqueses de base natural -escassos-, per satisfer necessitats humanes -prioritzant sempre, sense  excepcions, les bàsiques i realment necessàries individual i socialment parlant-). Ha de ser doncs una economia social, principalment justa distribuïdora de recursos i riqueses entre els individus de la societat que, com a tals, contribueixen, cadascú des de les seves capacitats, a que, fins i tot sense masses necessitats sistèmiques de créixer en mesures obsoletes com la del PIB, el desenvolupament econòmic social sigui una màquina eficient de funcionament continu.

I l’altra gran perill que s’ha d’evitar, jo diria aquí que amb la màxima i preceptiva prioritat, és que el nou desenvolupament econòmic no sigui verd. A la darrera cimera de NNUU a Rio+20 va quedar establert un concepte, el d’economia verda, que malgrat totes les crítiques sobre les seves insuficiències com a paradigma realment alternatiu per caminar cap un desenvolupament humà sostenible, jo segueixo creient que és un dels vents intel·lectuals més frescos que corren pel nostre voltant.

Lluny de propostes absurdes i fracassades anteriors. Per exemple la de desacoblar l’economia del medi ambient, que sempre em va semblar una mena d’al·lucinació espiritual. L’economia verda s’arrela, precisament, en un nou acoblament de la natura i el ser humà. Una de les bases principals del treball dels individus a la societat ha de ser i estar en relació íntima amb la natura mateixa per, precisament, utilitzar-la i tractar-la com una realitat de la qual formem, en som, una part (“estimant-la, a la mare terra, com a nosaltres mateixos”) i amb la qual con-substanciem sempre  ecològicament.

Aquest nou acoblament implica necessàriament, per exemple, dedicar-nos com a humanitat, com un dels primers, preceptius i màxims objectius dels propers anys, al desenvolupament i utilització d’energies renovables i netes, tot deixant d’utilitzar els combustibles de base fòssil. Estic convençut que aquest objectiu que, en definitiva, suposa una nova revolució en les maneres, qualitatives i quantitatives, de produir els bens necessaris per satisfer les necessitats humanes, és l’únic origen possible d’una nova era que ha de passar pàgina a la de la revolució industrial capitalista de base fòssil. I si dic capitalista és perquè, precisament, la renovabilitat sostenible de les noves energies netes ens portarà, com a realitat sine qua non, a abandonar la ficció d’un creixement at infinitum per consum de quelcom que hem considerat com inesgotable i que, a més de no ser-ho, ens ha portat la catàstrofe ambiental més important que esta sofrint, antropocèntricament, el planeta.

 

Transformar una gran crisis en una gran oportunitat de debò

És en els sentits anteriors que, més que mai, cal transformar crisis en oportunitats. Però aquesta vegada la oportunitat no és sortir de la crisi per tornar a situacions conegudes que, precisament, no són ambientalment viables. Aquesta és l’alerta principal dels meus pensaments d’avui. Sortir de les crisis en les quals estem instal·lats no pot ser mai (no ho podrà ser) tornar a créixer econòmicament de les maneres i amb les bases en les quals ho hem fet fins ara.

Per això transformar avui la gran crisi en una gran oportunitat passa per assentar les bases d’un nou sistema econòmic; no com un exercici teòric o filosòfic sobre nou pensament estrictament econòmic; sinó com a nova i imperiosa realització d’un nou model energètic sostenible (renovable i net) capaç de satisfer d’altres maneres i velocitats (qualitativa i quantitativament parlant) les necessitats humanes socials i individuals.

ecverda

 

Xerca; 29 d’abril de 2013

Nova valoració quantitativa de l’escàndol dels Paradisos Fiscals

5 nov.

Fa gairebé un any exacte, el 24 d’octubre de 2011, publicava un post en aquest blog

http://wp.me/p1IaoC-4F

que duia per nom “Dades sobre la boira financera especulativa”.

Doncs bé, el passat mes de juliol, en el si d’una de les xarxes d’ONGs internacionals més series sobre les qüestions fiscals al món: Tax Justice Network  

http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcat=2

ha vist la llum un nou estudi sobre la valoració quantitativa dels números relatius als paradisos fiscals

http://tjn-usa.org/storage/documents/Price_of_Offshore_Revisited_72612.docx

Si fa un any jo no donava, precisament, cap dada sobre aquest concepte, és perquè llavors les dades que trobava em semblaven poc seriosos i, sobretot, no em quadràvem amb el conjunt de macro dades econòmiques mundials que jo donava en aquell post i de les quals, en termes generals, estic prou convençut de la seva veracitat.

Doncs bé, justament, aquesta nova estimació (molt ben argumentada en l’estudi mencionat) posa un nou número en la palestra del gran escàndol mundial que pesa sobre tot el món financer internacional.

Entre 21 i 32 milions de milions de $ (bilions per nosaltres; trilions pel món anglosaxó), és a dir:

32.000.000.000.000$

es considera, d’acord  amb aquest estudi, que estan “dipositats o invertits” en més de 80 llocs paradisos fiscals o jurisdiccions offshore (extraterritorials) en l’argot financer!

El entre 21 i 32 es considerat com a fluctuació, doncs a diferència d’aquella idea antiquada dels bancs de Suïssa en els que hom guardava fraudulentament els seus “enciams”, ara la majoria de diners en els paradisos fiscals estan en moviment continu i són la base de les operacions financeres especulatives que ja vàrem valorar en el post referit! De fet aquests “llocs offshore” estan ja molt més a la “boira financera” que en un lloc físic o territorial concret.

El lector mateix pot contextualitzar aquesta dada en el context d’aquelles dades publicades fa un any aquí mateix. Per si li fa mandra, li faré notar, només, que la dada explicitada equival, en ordre de magnitud, a la meitat del PIB (Producte Interior Brut) de l’economia mundial! En termes financers doncs, la meitat equivalent a la riquesa (en bens i serveis) que es produeix actualment en el món en un any, esta dipositada o, potser millor dit, es mou en el si d’aquesta boira financera, lliure de cap impost.

L’autor de l’informe destaca altres aspectes relatius a les seves estimacions que de ser correctes apunten clarament (a coses que de fet ja tothom dona per reals): a) la iniquitat financera en el món s’incrementa dia rere dia, doncs aquests diners no es caracteritzen pas per estar distribuïts entre moltes persones ; b) molts països amb problemes de deute pública (mal anomenada perquè de fet de pública normalment en té molt poc) de fet no en tindrien si els propietaris d’aquests actius financers estiguessin legalment ubicats i paguessin els seus impostos; c) la manca de capacitat i/o voluntat política del estats de actuar d’una vegada sobre aquest món virtual i merament especulatiu és, en sentit històric, del tot incomprensible .

En relació a la darrera afirmació, com que sempre ho cito, avui em sembla adequat recollir-ho explícitament aquí; en el pla d’acció aprovat a la segona reunió del G20 (Londres, abril del 2009) es deia textualment:

1.To this end we are implementing the Action Plan agreed at our last meeting, as set out in the attached progress report. We have today also issued a Declaration, Strengthening the Financial System. In particular we agree:

  • to extend regulation and oversight to all systemically important financial institutions, instruments and markets. This will include, for the first time, systemically important hedge funds;
  • to take action against non-cooperative jurisdictions, including tax havens. We stand ready to deploy sanctions to protect our public finances and financial systems. The era of banking secrecy is over. We note that the OECD has today published a list of countries assessed by the Global Forum against the international standard for exchange of tax information;
  • […]

Xerca; 5 de novembre de 2012

La reunió anual del FMI i del BM d’aquesta setmana: com ens hem de veure!

8 oct.

Aquest proper cap de setmana, del 12 al 14 d’octubre, es celebrarà a Tokio la reunió anual de les Institucions de Bretton Woods (IBW): el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (Banc Mundial).

Res de estrany en aquest sentit. Aquestes mal anomenades, però tan importants en la història recent del món, organitzacions multilaterals es reuneixen, al nivell dels seus òrgans màxims de govern, dues vegades l’any. A la primavera, a les seves seus oficials a Washington, i a la tardor, tot fent, cada any, “bolos” per algun lloc del món. Aquest any toca a Tokio.

El fet em permet centrar-me en aquest “com ens em de veure!” del títol del post que, en diferents vessants, em portarà a comentar algunes “paradoxes” al voltant d’aquestes institucions que, per un motiu o altre, encara no han sortit gaire en aquest blog.

Les IBW expressió del poder econòmic del G5 (EUA, Japó, Alemanya, Gran Bretanya i França)

Les IBW es van concebre i tenen un funcionament accionarial amb un sistema de presa de decisions lligat a la quantitat “d’accions” que els països hi tinguin; entre els 60 i els 70 cinc països, el G5 (que ja no responia a la lògica de les post guerres mundial sinó a la de la rellevància econòmica en el món), agafaven el control total d’aquestes organitzacions i es pot i cal afirmar, amb tota claredat i rotunditat, que passen a ser el seu instrument fonamental per definir i, sobretot, implementar les seves polítiques econòmiques mundials.  Això és especialment així a partir dels any 80, quan aquestes institucions començaran una de les operacions político econòmiques més importants de la nostra història recent i que, de fet, té molt a veure (jo els hi atribuiria un 90% de responsabilitat política, com a mínim) a com tenim el món actualment des d’un punt de vista econòmic, comercial i financer. L’anomenada globalització econòmica neoliberal (no és el tema d’avui) és la que ha construït un món al revés en el que les finances globals (“els mercats” dels que tant parlem ara) agafen quantitativa i qualitativament el principal poder mundial actual, transformant el món en un  casino global on es van succeint crisis financeres “regionals”, com a un dels  mètodes principals de realització de més beneficis financers en els llocs “financerament més febles” en cada moment; primer les anomenades “crisis perifèriques”: Mèxic 1994, Àsia de l’Est 1997, Rússia 1998, Brasil 1999, Argentina 2001 i ara la “crisi en el centre del sistema” amb Europa com el punt més feble.

Com ens hem de veure-1! De l’antiglobalització a la indignació

El primer “com ens hem de veure” tindria que veure amb el fet que, no fa pas gaires anys (abans de la “crisi”; ara ja és gairebé imprescindible posar aquesta línia per comentar i entendre bastantes coses de la realitat quotidiana amb una certa rigurositat), aquestes reunions centraven l’atenció dels mitjans i moviments internacionals i anaven lligades a importants campanyes, convocatòries i mobilitzacions de la societat civil organitzada internacionalment. Potser podríem recordar només “l’assalt” al Castell de Praga, l’any 2000, com, entre altres coses, un dels moments més àlgids del moviment antiglobalització que, a més a més, estava aconseguint, des del meu vist de vista, una clara victòria ideològica en contra del neoliberalisme.

No tinc cap dubte que també a Tokio hi hauran manifestacions lligades a la celebració d’aquestes reunions, però no tindran res a veure ni quantitativa ni qualitativament parlant amb el que havien estat no fa pas tants anys.

Pels ciutadans i ciutadanes que viuen (com jo) en l’anomenat nord ric del món, aquesta “crisi en el centre del sistema” que vivim des de l’any 2007 (i ja en son cinc d’anys!) ens ha re localitzat en molts sentits. De ser la cuna dels moviments antiglobalització, amb la solidaritat amb el sud del món com el seu rerefons comú més important, hem passat als moviments dels indignats molt més centrats en els nostres propis problemes; i no és pas cap crítica, és una constatació que, per altra banda, considero ben normal però que, en canvi, considero també errònia. Sembla que abans de la crisi sabíem bé que els problemes del món tenien explicacions globals (bastantes d’elles lligades per exemple al paper d’aquestes institucions de Bretton Woods) i que, en canvi, avui, les “retallades”, per resumir-ho en una paraula que tots entenen tant bé, vinguin de més a prop.

Com ens hem de veure-2! De com un gran fracàs mereix un gran premi

Fa bastant temps que molta gent es pregunta com és que no s’hagin demanat responsabilitats “a ningú” per la crisi financera actual.

Doncs bé, potser cal insistir que si hi ha un responsable originari principal d’aquesta crisi, tal i com ja he senyalat, son 25 anys d’unes determinades polítiques executades per les IBW. Si hom llegeix quines atribucions s’auto atribuïa el propi FMI no fa més de 5 anys…cito textualment de la seva pròpia pàgina web d’aquells anys (una cita que ara ha desaparegut sigil·losament):

“En general, el FMI se encarga de velar por la estabilidad del sistema monetario y financiero internacional … Las actividades del FMI buscan fomentar la estabilidad económica y prevenir las crisis, ayudar a resolver las crisis cuando éstas se producen, y fomentar el crecimiento y aliviar la pobreza. Para lograr estos objetivos, el FMI emplea tres mecanismos principales: la supervisión, la asistencia técnica y la asistencia financiera.”

hom diria que la seva ineptitud ha quedat tant demostrada que més d’alguna responsabilitat s’hauria d’haver demanat; però clar, el poder mai es demana responsabilitats a ell mateix.

Però és que, a més a més, no solament no se li han demanat mai responsabilitats sinó que la reunió més important del G20 (la de març del 2009) va decidir que fos el FMI qui continués jugant el paper de màxim responsable de definir i implementar les polítiques macroeconòmiques i financeres que el G5 proposés pel món. Un gran premi per un gran fracàs. I dic un gran premi perquè en aquells moments, al voltant de l’any 2005, molta gent al món (inclosos els mateixos G5) es preguntava perquè carai servien ja les IBW (aquest, però, tampoc és el tema d’avui).

En aquella reunió, el G5 no va dubtar a re omplir les arques del FMI en un bilió  de dòlars en unitats nostres (és a dir, 1 milió de milions de dòlars) perquè pogués curar el món de les seves malalties. Per tenir només una referència d’ordre de magnitud, estem parlant d’una quantitat  semblant al del PIB actual de l’estat espanyol.

Hi ha dues dades ben curioses i a la vegada ben “indignants” si se’m permet fer-me meva la paraula. a) La majoria d’aquest diners no s’han utilitzat i poder no s’utilitzaran mai, perquè les polítiques d’austeritat s’han imposat a les de injeccions de diners “públics” per activar les economies. b) Què millor que una experiència de 25 anys en polítiques d’ajustament estructural (amb aprimaments de sectors públics i les seves corresponents privatitzacions) per aplicar-les ara a: Grècia, Portugal, Irlanda ( i ….),  que, tal com mostra el propi FMI públicament, són els seus nous clients principals; vegeu el següent lloc web:

http://www.imf.org/external/np/exr/facts/glance.htm

Com ens hem de veure-3! El poder del G5 a través del FMI es desplaça als “mercats”

Sinó presentés ara, i per acabar avui, aquesta tesis, ens podríem quedar amb una foto molt equivocada de la pel·lícula que s’està filmant.

La característica essencial del que viu el món en aquests moments no és emperò un “más de lo mismo”. En la meva opinió, el G5 ja no és el poder econòmic fonamental del món. A banda d’altres elements com ho és l’aparició de les anomenades economies emergents, el complexa conglomerat d’empreses financeres, amb seu molt majoritàriament en els paradisos fiscals, que són les que mouen en el casino global quantitats incommensurables de diners, només per fer més diners encara, deixen de fet, molt poc marge de maniobra (i amb això no els estic pas exculpant de res) al G5 i al FMI. Com he llegit en algun lloc fa pocs dies, quelcom realment important s’ha trencat a l’economia mundial (jo hi afegiria que aquest trencament és precisament l’escandalós predomini de lo financer en l’àmbit econòmic mundial) i que, per tant, tardarem temps encara a trobar nous equilibris. I, durant aquest temps, els antics poderosos només saben aplicar antigues receptes equivocades i en molts casos prevaricadores.

Si, realment, ens hem de veure en temps dolents!

 

Xerca; 8 d’octubre de 2012

Tot esperant el 6è G20 (del 3 de novembre)!

24 oct.

Si!, els propers 3 i 4 de Novembre, a Cannes (sota presidència francesa), tindrà lloc la 6a reunió (en els darrers quatre anys: 2008-2011), a nivell de caps d’estat o de govern, del G20.

Cada vegada se’n parla menys i se’n tenen menys expectatives!  Però aquestes reunions es van instaurar per treure al món de l’actual crisi financera i econòmica mundial, tot “definint” un pretès i suposat “nou” governament de l’economia i les finances mundial. Potser és un bon moment per fer-ne alguna reflexió.

Com és usual ha vingut precedida d’una reunió al nivell dels ministres de finances i/o directors dels bancs centrals d’aquests països, celebrada del 13 al 16 d’octubre passats. Reunió, emperò, molt condicionada (i sobretot molt “tapada”) per l’actual situació i proliferació de reunions al nivell de la UE. I reunió de la qual ha transcendit poc, i el poc que ha transcendit es tant pobre que fa basarda de pensar com s’estan “governant” aquests greus problemes del món.

Tant pobre, tant pobre!, que el que semblava una petita llum dins de tanta foscor: la proposta Merkel Sarkosy sobre les FTT (Impostos sobre les transaccions financeres) ni tan sols va ser formalment considerada i, per tant, quedava del tot descartada per la propera reunió a Cannes del G20. 

Tot i que no es podria dir que també fos usual, la propera reunió del G20 vindrà precedida de dues reunions dels caps d’estat o de govern europeus, la d’ahir diumenge 23 i la de demà passat dimecres 26 d’octubre. Dues reunions que, a priori -quan escric aquestes línies-, es poden qualificar de desconcertants i dramàtiques pel que fa a la crisi a nivell europeu, i de les quals avui no en comentaré res.

Amb més llunyania temporal, el maig passat es va celebrar la darrera cimera del G8 i l’abril passat es va celebrar la darrera cimera del BRICS, totes a nivell de caps d’estat i de govern, on a ben segur es van definir les posicions bàsiques d’aquests grups, de cara a aquesta propera reunió del G20.

Aquesta sisena reunió, tal com hem dit, després de la darrera celebrada a Seoul (sota presidència Koreana) el novembre de 2010, es farà en canvi en un context, en el que, en general, es considera que no solament no hem o estem sortint de la crisi sinó que, fins i tot, podem estar en una recaiguda pitjor que la pròpia malaltia inicial.

Quins temes han vingut posant sobre la taula les reunions del G20? o, si es vol, una mica d’història recent

La primera fou a Washington el 15 de novembre de 2008. Bush (encara president de facto però ja no electe) i Zarkosi (Merkel estava de campanya electoral) van encapçalar una mena de cerimònia de “focs artificials” mitjançant la qual, i al meu entendre, es pretenia tranquil·litzar (i, per si de cas, desmobilitzar) a la població mundial després de l’esclat de la crisi i, particularment, de la fallida de Lehman Brothers i de totes les comparances amb la crisi del 29 del segle passat. Es va decidir fer el primer i, fins ara, més gran rescat de la banca internacional (el món socialitzava les pèrdues d’alguns sectors financers, els més bancaris, que havien perdut les seves particulars partides de pòquer amb altres i nous sectors financers, els més especulatius i més al marge d’allò que s’ha anomenat l’economia real; havien i segueixen guanyant doncs aquests nous sectors financers ).

La segona fou a Londres el 2 d’abril de 2009. L’Obama president i la re escollida Merkel van destacar en un escenari preparat per Brown. Es va decidir, a proposta d’Obama, fer la primera i, fins ara, més important injecció de diner públic a l’economia mundial per estimular-la. No sembla pas que això es vagi assolir ni que estiguem, tampoc, en camí de fer-ho.

Cal recordar que entre ambdues operacions, hom calcula que es van mobilitzar (rescat + estímul) una quantitat de recursos equivalents a, gairebé, el 35% del PIB mundial.

Políticament aquestes dues reunions van suposar, de fet,:

a) el renaixement del FMI (Fons Monetari Internacional) d’una banda (al qual durant els primers anys d’aquest segle XXI es donava per “mort”); després de més de 20anys de polítiques d’ajust estructural al sud del món, empobrint-lo tot entregant-lo a les grans corporacions transnacionals (la globalització econòmica neoliberal), qui ens havia de dir que ara, poc temps després d’aquestes primeres reunions del G20, serien els rics països europeus els que rebrien la mateixa medecina!

b)que es posessin sobre la taula -però finalment només ha sigut això- els, probablement, dos temes sistèmics més importants de l’actual sistema financer mundial: d’una banda la política monetària i la necessitat d’arribar a una moneda única mundial (Xina no ha deixat d’insistir-hi); d’altra banda l’existència i la necessitat imperiosa d’acabar amb els paradisos fiscals.  

Des del meu punt de vista, actualment no hi ha masses dubtes que només implementant aquesta darrera mesura, la política tornaria a estar a l’alçada necessària per governar les finances i l’economia mundial. Però estar clar que la lluita de poder aquí, entre la nova, tenebrosa, tecnocràtica i opaca oligarquia financera especulativa, i uns líders d’uns estat nació dividits en funció dels seus interessos particulars a curt termini, no esta tenint cap mena de color a favor dels primers.

La tercera reunió del G20 fou el setembre del 2009 a Pittsburgh (EUA); es va decidir una mena d’unió (mai realitzada tampoc) entre el G8 i el G20 com a nou nivell polític de governament econòmic mundial. No em va, poques setmanes abans, el juny del mateix 2009, les NNUU -el G194- perdien, com a mínim inicialment, la batalla amb aquest “vell i nou” G20 per tenir un lloc i un pes en aquest governament. El nou governament polític de l’economia i les finances mundials només pot estar basat en la legitimitat democràtica que li acabi donant la població mundial -de tot el món-.

Després d’una poc rellevant cimera de Toronto, el juny del 2010, la cimera de Seoul del novembre del mateix any, després d’haver renunciat a afrontar i gestionar els grans problemes de fons posats sobre la taula a les dues primeres reunions, s’imposa una tecnocràcia reformista que generi consens entre les parts “immiscibles” que constitueixen el G20, i que ha passat per intentar equilibrar la lluita entre “els dos mons financers” citats i caracteritzats abans, tot enfortint-ne la banca financera tradicional que s’havia (i encara esta) empobrit (sense liquidés) i embrutit (amb la caixa plena de papers “escombraria”).

Els anomenats i aprovats acords de Basilea III (Bassel III), estableixen uns dipòsits de tresoreria molt més elevats que els pràcticament ja inexistents (i, com sempre, desregulats) en aquest sistema bancari internacional.

I aquí estem, encara, intentant re capitalitzar la banca (per fer-la menys vulnerable) i començant a crear bancs dolents (on anar-hi portant la brutícia especulativa) per, qui sap si algun dia, cremar-los. De fet la UE sembla intentar accelerar la implementació d’aquestes mesures per sortir del pas dels nous problemes plantejats i fer possible la quitança de Grècia.   

En tot cas, aquí estem intentant posar pedaços i deixar com sempre, per a un altre dia, les reformes profundes imprescindibles d’un sistema financer internacional resultat de la combinació de dues realitats que, complementades, han resultat nefastes, i que es produïren durant els darrers anys del segle XX: a) la globalització financera neoliberal; b) la utilització de les TICs com a eina fonamental de tot tipus de transacció financera.

Sobre la història recent del governament econòmic i financer mundial -I- : el BIP – BIS

24 oct.

Obriré una possible sèrie de reflexions sobre aquest tema de la mateixa manera i amb les mateixes consideracions amb que vaig obrir la sèrie dels “Pensaments sobre la crisi financera i econòmica mundial”. Podrien ser una mateixa sèrie? Probablement, però al meu parer hi ha dues problemàtiques estructurals diferents (encara que òbviament del tot interrelacionades): a) la crisi  sistèmica financera i econòmica; b) la crisi del governament democràtic mundial. En aquest cas, aquesta sèrie que començo avui reflexionaria, òbviament, sobre el segon aspecte.

El sistema financer mundial ha vingut pivotant, durant el segle XXI, sobre dues organitzacions: el BIS i el FMI. Avui parlarem de la primera, nascuda l’any 1930, i anomenada Banc Internacional de Pagaments, (BIP-BIS), Banc of International Settlements. És una mena de banc central dels principals bancs centrals mundials i es podria dir que és el responsable dels aspectes “més tècnics” de les finances internacionals. El desenvolupament de les TIC l’hi ha donat un poder, que si ja era molt important, ara és difícil de veure si té algun “límit”.

Dins de l’entramat organitzatiu d’aquest banc, amb seu a Basilea (¡!), hi tenim tant el Comitè que vetlla pels anomenats acords de Basilea (Bassel I, Bassel II 2004 i, recentment, Bassel III 2010) de supervisió bancària, com el Fòrum sobre l’estabilitat financera que, curiosament, és, genèticament, l’actual G20; fins a la primera  reunió de Washington a nivell de caps d’estat i de govern, el G20 funcionava ja, i es venia reunint a nivell de ministres de finances i/o directors de bancs centrals, des de la seva constitució l’any 1999.

D’una forma ben opaca, com tot el relacionat amb aquest organisme, el sistema mundial que “organitza” el FOREX (el mercat més especulatiu del món d’intercanvi de divises) té darrera, de fet, el BIS. I és el BIS l’únic organisme que, tri anualment,  en treu les dades estadístiques oficials sobre el moviment en aquest mercat.

I són justament aquestes dades les que, un servidor, no pot entendre que no siguin fruit del escàndol més important de la història del capitalisme. Il·lustren la total primacia que, citada en el “darrer post d’avui”, té el nou sector financer especulatiu mundial sobre el sistema bancari tradicional.

En el “primer post d’avui” i previ  -el de les dades- hi trobareu la justificació d’aquestes paraules.

 

Dades sobre la “boira financera” especulativa

24 oct.

En temps de boires (la d’internet, la climàtica, …) crec que la millor denominació que es pot donar als temes de les crisis financeres actuals és el de “boira financera”!

Els sòls i els mars planetaris, les especies que hi viuen -inclosa la nostra, clar-, les activitats econòmiques reals que (millor o pitjor) intenten distribuir/assignar recursos (sempre escassos) per satisfer necessitats (de vegades sembla que  il·limitades) i, fins i tot, algunes activitats financeres lligades a la part més noble del sistema bancari, són impotents davant d’una “boira financera” que, com a tal boira, ens envolta a tots i, principalment de forma informàtica, compra i ven, sense parar, quantitats de diners fora de qualsevol ordre de magnitud real; compra i ven “papers” sense cap valor d’us, però que a força de canviar i canviar informàticament de mans esdevenen el valor de canvi més important dels nostres dies! Absurd, ben absurd!

Interessat per aquesta realitat, i sempre des d’una perspectiva inexperta, porto uns quatre anys intentant quantificar la “boira financera” i comparar-la, quan a ordre de magnitud, amb alguns grans números del que anomenem economia real mundial. El resultat és el quadre que ve a continuació; és d’elaboració pròpia -amb algunes estimacions, i valgui la redundància, pròpies també- , a partir de dades de les principals organitzacions internacionals.

A continuació del quadre i teniu la font d’on provenen les estimacions més significatives sobre la magnitud de la boira financera. Es tracta del darrer informe tri anual (en aquest cas el del 2010) del Banc Internacional de Pagaments, BIP-BIS, sobre els mercats d’intercanvi de divises i de derivats.

%d bloggers like this: