Arxius | Crisis Globals RSS feed for this section

Perquè estem perdent ja la lluita per aturar el canvi climàtic

21 maig

No és un titular optimista, certament! Però aquesta vegada l’utilitzo de forma totalment conscient, no pas com una provocació per conscienciar (tot i que com sempre ho pretén), ni tampoc, crec, com a part del meu pessimisme existencial. Ve de més lluny i de més al fons, però definitivament aquesta és la dura conclusió a la qual arribo (i no soc pas l’únic ni molt menys -sobretot des de que aquestes darreres setmanes s’hagi aixecat, per fi, una gran polseguera sobre el tema que, emperò, em genera grans desconfiances respecte als seus objectius i voluntats reals), i que intentaré argumentar amb cert detall (el que pot permetre un text com aquest) en aquestes línies de mitjans d’aquest maig del 2019.

En canvi, començaré per destacar l’aparició d’un parell de moviments socials que, per fi diria jo, si que sembla que hagin assumit, seriosament i responsable, aquesta batalla per aturar d’una vegada el canvi climàtic i que, per tant, serien de fet anuncis optimistes. No crec que una cosa sigui contradictòria amb l’altra. Probablement només una gran mobilització a escala de “tota la humanitat” podria tenir la força necessària perquè els actors usuals del “status quo” sortissin de les hipòcrites dinàmiques “Business as Usual” que segueixen, malgrat tot el que en principi han aprovat i deien/diuen que faran. No confio en la possibilitat de que aquests moviments obtinguin els resultats que pretenen, la veritat, però són aquí i cal saludar-los i sumar-s’hi de totes-totes, sense recances.

 

1.De la Greta Thunberg contra el canvi climàtic al “Extinction Rebellion (XR)

La Greta Thunberg és la ja molt coneguda activista sueca de 16 anys que sembla haver esdevingut el “màgic” disruptor de la lluita dels més joves contra el canvi climàtic.

Ho dic així perquè probablement fins i tot en públic i també per escrit, però segur que com a mínim bastantes vegades en privat, havia fet notar la meva constatació/consternació  paradoxal de que, fins ara -fins fa poques setmanes-, i fins i tot en una ciutat com Barcelona (una de les ciutats del món en la que més i més nombroses manifestacions populars es produeixen des de fa bastants anys) hagués estat possible viure ja una manifestació important contra el canvi climàtic.

En aquest cas doncs, el disruptor d’aquesta realitat, ha estat aquesta “angeleta” sueca, Greta Thunberg, la història de la qual comença quan, amb vuit anys, a l’escola li van parlar del canvi climàtic. Es va preocupar molt, i durant els anys següents la seva preocupació va anar augmentant. No entenia per què el món no reaccionava i el tema la va afectar tant que als 11 anys va caure en una depressió i li van diagnosticar Asperger. Per mi, no tenia cap sentit. Era massa irreal. Així que als 11 anys em vaig posar malalta. Vaig caure en una depressió. Vaig deixar de parlar i de menjar. En dos mesos, vaig perdre 10 quilos. Em van diagnosticar Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i mutisme selectiu, o sigui que només parlo quan cal, com en aquest moment” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholm[i]).

Per Greta Thunberg, no hi ha grisos, només blancs o negres, i està convençuda que aquesta radicalitat a l’hora d’abordar el canvi climàtic era i és l’única via possible. Cada cop s’ha anat documentant més i, en una de les seves declaracions, argumenta quin és el motiu per què, segons ella, no es fa front al canvi climàtic. “Per què no hi ha menys emissions? Per què augmenten? Estem provocant una extinció? Som malvats? No, és clar que no. Les persones actuen així perquè la majoria no coneixen els efectes de la nostra vida diària i no entenen que cal canviar. Creiem saber i que tothom sap, però no” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

De fet, ja s’estan notant canvis importants: a l’estiu de l’any passat a Suècia es van registrar unes temperatures rècord. Les més altes dels últims 262 anys. Això va provocar desenes de focs arreu del país i la Greta va pensar que ja n’hi havia prou. “El 2078 faré 75 anys. Si tinc nets, potser seran amb mi. I potser em preguntaran per vostès, les persones del 2018. Potser em pregunten per què no van actuar quan encara es podia. El que fem o no fem afecta tota la meva vida i la vida dels meus fills i nets. El que fem o no fem ara, la meva generació no ho podrà desfer després”  (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

En aquestes frases hi ha, a la meva manera de veure, un altre dels elements disruptors que provoca la Greta. Apel.la, directament i dura, a la responsabilitat de la generació actual i a la seva/nostra actuació; i no es deixa enredar per allò tant amanit i emprat quan “els adults” no sabem pas que fer, de que la formació del jovent actual serà la solució futura del problema. Com a mínim i clarament en aquest cas: no! No hi ha temps!

Vint dies abans de les eleccions de Suècia, la Greta va començar a anar davant del Parlament suec amb una pancarta de cartró on hi havia escrit el missatge “vaga escolar pel clima”. Ella no podria votar, però volia que l’escoltessin. Després de les eleccions, la Greta va transformar la seva proposta diària en setmanal, i des d’aleshores cada divendres, i ja en van més de 30 “FridayForFuture”, se salta les classes a l’institut per seure al davant del Parlament i interpel·lar els polítics suecs. I totes i tots sabem ja com s’està estenen com a taca d’oli el “miracle” de la Greta Thunberg arreu del món.

—————

Emperò, fins i tot aquest “miracle” i visió actual capaç de despertar esperances és capaç també, en els moments en els quals vivim, de despertar recels i crítiques que, sincerament, són ben difícils d’entendre. Hi reflexiona una veu molt autoritzada: la d’en Roberto Savio en el “seu” “Other News” del passat mes de març[ii]; i ho fa, entre altres, amb les següents reflexions textuals:

“La reacción en contra de Greta Thunberg y su movilización es un buen ejemplo de “mal pensamiento”. En lugar de despertar simpatía y apoyo, esta joven está siendo sometida a esta nueva cultura del “mal pensamiento”. Y, sin embargo, está haciendo campaña por la supervivencia del planeta, el único que tenemos, y donde todos debemos vivir juntos, independientemente de nuestros mitos, religiones, partidos y nacionalidades. Dice: no le pidas a mi generación que resuelva el problema del cambio climático, porque cuando hayamos crecido, ya será demasiado tarde. Cuando cumpla los 50 años, habrá 10.000 millones de personas, todas ellas viviendo en ciudades. Pero en sólo diez años, cuando cumpla 26 años, la humanidad necesitará 50 por ciento más de energía y alimentos, y 30 por ciento más de agua, un elemento que ya es escaso en gran parte del mundo y que es una fuente de ingresos para las empresas privadas. ¡No es de extrañar que ella esté tratando de motivar hacia la acción! Salvar al mundo AHORA es un mensaje que ha sido capaz de movilizar a estudiantes de todo el mundo. En la era del “pensamiento maligno”, en lugar de apoyarla, hay quienes miran lo que come, lo que comen sus perros, y lo que hay detrás de ella y la manipulan. En otras palabras, estamos en una era en la que no somos capaces de pensar positivamente: una era marcada por la codicia y el miedo, y con lo que la cultura actual nos ha dado: el “mal pensamiento”. Es más que seguro que, si Greta hubiera vendido ropa deportiva, habría sido aceptada como un fenómeno normal, y nadie se fijaría si estaba comiendo plátanos o manzanas. Este es un buen índice de cómo hemos perdido la capacidad de soñar y seguir adelante”.

—————

De tota manera doncs, caldrà veure ara l’estat d’aquest moviment “FridaysForFuture” que, pel proper divendres 24 de maig, té convocada la segona gran jornada de mobilització a nivell internacional. La resposta que s’obtingui llavors permetrà començar a valorar molt millor si estem davant d’un element de canvi real, o si en el món tan “líquid i gasós” en el qual vivim no té la capacitat -no és pas senzill- de “fer-se gran i fort com a moviment” i transformar-se en un actor realment influent.

D’altra banda, el més d’un miler de detinguts en el context de les manifestacions de Londres dels primers dies de la nostra setmana santa, en contra també del canvi climàtic, promogudes per un també nou moviment i, com a mínim inicialment, de caràcter més radical: “extinction rebellion (XR)[iii]”, són una altra pedra de toc a les capacitats que encara puguem arribar a veure i tenir de reacció popular per aturar el canvi climàtic.

En els darrers dies d’abril aquest moviment ha concretat en els següents punts les seves reivindicacions al món polític anglosaxó: “– Explicar la veritat declarant una emergència climàtica i ecològica, treballant amb altres institucions per comunicar la urgència del canvi; – Actuar ara per aturar la pèrdua de biodiversitat i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero net el 2025; – Esdevenir liderats per les decisions d’una assemblea ciutadana creada per i sobre la justícia climàtica i ecològica”.

I a diversos nivells de la gran Bretanya, i també a la nostra Catalunya, hi ha hagut aquests dies declaracions oficials institucionals d’”emergència climàtica” que, ho sento i malgrat que em puguin semblar molt bé d’entrada, no crec que siguin realment sinceres ni, sobretot, que estiguin basades en anàlisis de fets i propostes a l’alçada de la gran magnitud i urgència del problema.

 

2.Sobre perquè s’han de prendre JA, i INELUDIBLEMENT,  mesures molt dràstiques contra el canvi climàtic a la tant propera dècada 2020-2030, per tal de no arribar precisament a una situació que ja no tingui marxa enrere. O sobre l’informe de l’IPCC sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C”

Gairebé tothom sap ja també que l’objectiu únic però ben important de l’Acord de París, AP, aprovat l’any 2015 per la UNFCCC (Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), és, d’acord amb el seu article 2.1.a):

“Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 oC pel que fa als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic.”

Al mateix París, però, i en el paquet de decisions 1/CP.21 aprovades -destinades a posar en marxa i implementar el propi AP- per la mateixa COP 21, la decisió 17 diu textualment i concreta (i s’ha de llegir en el marc de l’informe AR5 de l’IPCC previ al propi París):

“Observa amb preocupació que els nivells estimats de les emissions agregades de gasos d’efecte hivernacle el 2025 i 2030 resultants de les contribucions previstes determinades a nivell nacional no són compatibles amb els escenaris de 2 oC de menor cost sinó que condueixen a un nivell projectat de 55 gigatones en 2030, i observa també que, per mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a 40 gigatones, o per sota de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a un nivell que es definirà en l’informe especial esmentat en el paràgraf 21 infra, es requerirà un esforç de reducció de les emissions molt més gran que el que suposen les contribucions previstes determinades a nivell nacional”

on el citat paràgraf 21 infra d’aquestes decisions diu:

“Convida al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a que presenti, el 2018, un informe especial sobre els efectes que produiria un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials i les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle”

Tal dit tal fet, a la passada COP 24 de Katowice (Polònia) l’IPCC  va presentar efectivament  un informe especial sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C” [iv] (tal com finalment ha estat denominat). El text que es va aprovar a la COP 24 en que es fa referència a la seva existència, recepció i presentació és realment ben fred; potser sigui perquè, de fet, l’informe encara posa molta més pressió al conjunt del sistema de decisions climàtiques que, a través dels seus actors principals (els estats parts de l’AP, primer que ningú), s’haurien de prendre. Pressió, tensió, que tampoc és aliena a un any, el passat 2018, en el qual el nombre de fenòmens climàtics i la multiplicitat d’aquests i de les seves variades manifestacions territorials, també fa qualificable l’any passat de desastrosament catastròfic.

Però què és això tan important que diu aquest darrer i específic informe de l’IPCC presentat a la passada COP 24 que sigui tant important i que, en definitiva, ara si que sembli que hagi actuat finalment d’alerta mundial de forta ressonància.

Diu moltes coses; en diu tantes que no hi podem pas entrar en un text com el nostre i d’aquestes característiques. Però, a la fi, l’informe respon a la petició/pregunta que li formulava la COP 21 de París en la seva decisió 17 i que hem citat explícitament i textual ja fa una estona.

L’IPCC és sempre molt coherent, i moltes vegades també molt caut, amb les seves metodologies: tant les d’elaboració dels seus informes com les de presentació dels seus resultats. I com a òrgan intergovernamental que és, també ha aprés a ser un mestre en dir les coses de tal manera que gairebé tothom, si hi té interès, i vol defugir potser (escapar-se com si no anés per ell) les conclusions realment fonamentals d’aquests informes, ho pugui fer també i, per tant, també ho poden fer així -com ha passat en molts casos i de diverses maneres- els mitjans de comunicació que ho desitgin (perquè defensen interessos molt poderosos de molts poders econòmics).

Per tant, en aquest cas nosaltres anirem ràpid pel dret i, sense recórrer el llarg (i de vegades tortuós camí de l’informe), intentarem portar al possible lector d’aquestes línies al nucli dur clau de les conclusions de l’informe pel que fa a la pregunta també citada ja i que, adaptada literàriament aquí, li feia la COP 21 a l’IPCC:   Quines són les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle per no sobrepassar un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials?”.

L’elaboració i la presentació de la resposta a la pregunta és -tal com he dit- llarga, però després d’un camí que busca també -lloablement- maximitzar el rigor procedimental i minimitzar els riscos d’errades hom arriba, dins de  la part de l’informe anomenada “Sumary for Policymakers” i, en concret, a la seva pàgina 14 d’aquest resum, al següent text -el primer realment clau, des del meu punt de vista- d’aquest informe que, literalment, afirma (la traducció al català és, en aquest cas, meva):

“C. Camins d’emissions i sistemes de transició consistents amb un escalfament global d’1,5 ° C [v]

C.1 En models de trajectòries amb o sense limitacions de 1.5 ° C, les emissions netes antropogèniques globals de CO2 disminueixen aproximadament un 45% respecte als nivells de l’any 2010 pel 2030 (40-60% de rang), aconseguint el zero net al voltant de 2050 (2045-2055 de rang). Per limitar l’escalfament global a menys de 2 ° C les emissions de CO2 es preveu que disminueixin aproximadament un 25% el 2030 en la majoria de les trajectòries (10-30% rang), aconseguint el zero net al voltant de 2070  (2065 a 2080 de rang). Les emissions dels gasos no CO2 a les trajectòries que limiten l’escalfament global a 1,5 ° C mostren reduccions profundes que són similars a les de camins que limiten l’escalfament a 2 ° C (alta confiança).

La referència a “sense limitacions” té a veure amb el fet que s’estigui treballant amb escenaris en els quals s’accepta, fins i tot, que puguem pujar per sobre dels 1,5o C però tornant a baixar-hi de formes més o menys “rocambolesques” més endavant en el temps; entre altres formes suposant que totes les hipotètiques possibles noves tecnologies, com les diverses de captura i emmagatzematge d’emissions, estiguin ja en ple funcionament, quan, en canvi, encara hi ha més que seriosos dubtes sobre que puguin arribar a passar-se de “idees i plans” i proves pilot a instal·lacions reals, amb el molt important canvi de nivell o d’escala de magnituds que es necessitaria per fer-ho.

En altres paraules: mantenir-se no massa per sobre dels 1,5oC, o també una mica per sota dels  2oC, requereix els canvis de tendències, acabats de mencionar, en les emissions que estem llançant actualment a l’atmosfera. D’aquí a poques línies comentarem que això és ja gairebé  inimaginable.

I no som nosaltres els que ho diem; quan el mateix informe de l’IPCC arriba al seu “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible [vi] i, per tant, segueix aprofundint més i més en el tema, poden llegir-se en la seva pàgina 95, dins del “resum executiu” del capítol, asseveracions textuals tant o més “fortes”, i sobretot també ja molt més concretes que les del text citat anteriorment, com les següents (els nombres en negretes seran comparats més endavant amb d’altres i entre ells, amb resultats molt interessants):

“Limitar l’escalfament a 1,5 ° C depèn de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) durant les pròximes dècades, on emissions més baixes de GEH per al 2030 condueixen a una major probabilitat d’escalfament pic màxim a 1,5 ° C. (alta confiança). Les trajectòries disponibles que tenen com a objectiu un no o un limitat sobre passament de 1,5 ° C (menys de 0,1 ° C), mantenen les emissions de GEH el 2030 a 25-30 GtCO2e/any. Això contrasta amb les estimacions mitjanes d’acord amb les actuals incondicionals NDCs de 52-58 GtCO2e/any el 2030.

Aquestes vies de mitigació es caracteritzen per la reducció de la demanda energètica, la descarbonització de l’electricitat i altres combustibles, l’electrificació de l’ús final de l’energia, la reducció profunda de les emissions agrícoles, i alguna forma d’emmagatzematge de carboni a la terra o de segrest en dipòsits geològics. La baixa demanda energètica i la baixa demanda de béns de consum intensius en terres i GEH faciliten la limitació de l’escalfament tan a prop com sigui possible a 1,5 ° C.

En comparació amb un límit de 2ºC, les transformacions necessàries per limitar l’escalfament a 1,5oC són qualitativament similars, però més pronunciades i ràpides durant les properes dècades (alta confiança). 1,5 ° C implica ambients molt ambiciosos, ambients polítics internacionals molt cooperatius, que transformen tant l’oferta com la demanda (alta confiança).”

Tots aquests són precisament els extremadament canvis radicals de tendències que, insistim, “exigeix el propi IPCC”, i que nosaltres (i creiem que ells tampoc) no sabem veure com a possibles per cap costat i des de cap punt de vista, tenint en compte precisament i una vegada més que les tendències actuals, fins el 2018 i dels escenaris dels proper anys -començant pels dels anys 20-, no només no contenen cap germen quantificable i identificable de les mateixes, sinó que fins i tot van, com a mínim, clarament en la direcció d’empitjorar les actuals prediccions en el marc d’una valoració (que sempre va ser més optimista que real) del que suposaria avançar en la direcció de les actuals NDCs -Contribucions Determinades Nacionalment- de l’Acord de París.

 

3. I sobre PER QUÈ, molt segurament i malaurada, JA ESTEM PERDENT LA LLUITA per aturar el canvi climàtic, d’acord per exemple i fonamentalment amb els darrers estudis de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o, fins i tot, dels recents (reunions de primavera del 2019) temors al respecte del Fons Monetari Internacional (FMI-IMF)

Ha sigut, és i serà l’economia: estúpid! D’acord amb els darrers informes del FMI i del BM -dels que es fa ressò evidentment la IEA- portem ja pràcticament 10 anys (vegeu la primera figura adjunta del “World Economic Outlook 2018[vii]” del FMI i el BM) amb una economia mundial creixent a una mitjana del 3.5%.

I està clar -i encara que hi hagi bastanta gent que segueix-hi “somiant” amb el famós desacoblament entre economia (creixement econòmic) i energia (creixement corresponent de l’energia demandada i utilitzada) i que, en canvi, segueix sense produir-se pas de forma realment significativa -perquè diversos estudis científics l’eleven a la categoria de físicament i asimptòtica impossible-, ens porta a tornar a concloure, com sempre, que un creixement econòmic com en el que estem actualment al món i, de fet, des de fa molts anys -i, i això és el més greu, en el que es pretén continuar estant en el futur-, ens demanda i ens demandarà una energia primària mundial a utilitzar que tampoc para ni pararà de créixer. La següent figura[viii] de la IEA -corresponent al que ells anomenen: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals” (i de la part de futur del qual en parlarem més endavant) ens ho deixa més que clar (encara que de fet hauríem de dir més que “tenebrós” -fins i tot la demanda de carbó ha tornat a pujar durant el 2017 i el 2018!-), destacant un creixement total de l’energia primària demandada i utilitzada durant el 2018 del 2,3% que, per suposat, segueix sense aturar-se -podríem dir que des de mai- i sense aturar, concretament i sobretot, l’augment d’energia provinent dels combustibles fòssils demandada i utilitzada pel món (l’increment de les energies renovables no és encara capaç, ni tant sols, de compensar l’augment total continuat de la demanda energètica utilitzada total que, per tant, explica el continu increment, encara, de la demanda de l’ús de combustibles fòssils):

Se’ns fa difícil comprendre com aquestes constatacions ben solvents, aquestes DADES ben reals, hagin tingut i estiguin tenint el poc impacte polític i mediàtic que, al nostre entendre, haurien de tenir. Aquestes dades contenen sempre, des del nostre punt de vista, una didàctica (un relat) històrica que explicita, inequívocament, que només unes molt fortes dinàmiques de decreixement econòmic i de la conseqüent reducció de la demanda energètica utilitzada en el món dibuixarien un escenari econòmic-energètic mundial que, com el seu factor conductor principal que n’és, podria fer possible arribar a mantenir el canvi climàtic, l’escalfament global, a uns nivells desitjables. En altres paraules, encara que l’IPCC no ho pugui dir explícitament així -però jo sí-, la transició energètica des d’un vector energètic primari mundial (depenent encara avui, i des de fa molts anys, en més del 80% dels combustibles fòssils) a un vector energètic primari mundial net (sense emissions derivades), només serà possible si som capaços de definir i construir un món en el que l’economia mundial deixi, definitivament, de créixer i, per tant, deixi de demandar més i més energia a utilitzar -sobretot i primer que res fòssil-. La continuïtat del creixement econòmic capitalista és incompatible amb un món realment descarbonitzat que aturi el canvi climàtic.

Efectivament, i ara si que tothom o molta gent es comença a preocupar de debò, les emissions associades a l’evolució energètica (quantitativa i qualitativa) de la figura anterior de la IEA son esgarrifoses, i es mereixen realment aquestes altres dues figures, la primera també de la IEA[ix], per posar-ho ben bé de manifest:

I sobretot aquesta segona, la corresponent (amb relació de causa -energia- efecte -emissions- amb la primera) següent figura del WRI[x] que recull l’evolució de les emissions de CO2 en els darrers anys (una altra vegada dades esgarrifoses):

 

3.1.La preocupació del FMI

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington i en base al seu WEO[xi] 2018, situa la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme internacional de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement. Alerta si! Però gran contradicció al situar-la com un dels riscos que, precisament doncs, pugui posar en risc l’intocable i venerat creixement econòmic.

 

4.Sobre escenaris de futur. Els escenaris, la IEAviii i l’”Escenari Desenvolupament Sostenible”

Per tal de poder extreure les principals conclusions finals d’aquest text, és obligat -és condició necessària- preguntar-se abans que en diuen els estudiosos d’escenaris de futur de les possibles evolucions de les dades presentades i fent-ho, sobretot, tenint en compte el que, per dir-ho així, ens ha demanat -són els requeriments necessaris per aturar el canvi climàtic- l’IPCC en el seu darrer informe.

Podríem trobar -es troben- innombrables escenaris de futur sobre el tema, l’anàlisi dels  quals i les seves comparatives cauen, evidentment, fora d’un text com aquest. Però, en canvi, n’hi ha uns de molt significatius -certament més enllà del nostre punt de vista- que val la pena citar (i mostrar-ne fins i tot més que “alguna cosa”) perquè precisament venen d’una de les veus mundials més autoritzades en aquest tema: la mateixa IEA (Agència Internacional de l’Energia). Es tracta, pel que fa a la seva versió  més actualitzada, d’un estudi realitzat el 2017 (i, per tant, amb dades també ja molt actualitzades), on es  defineixen i comparen dos grans escenaris (o famílies d’escenaris) de futur: un en la direcció estàndard del que normalment anomenem els escenaris BaU (ells l’anomenen en aquest cas actualment: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, i el vector energètic del qual ja ha estat contemplat -en la seva part històrica fins a l’actualitat- anteriorment en aquest text), i un altre d’alternatiu i que la pròpia IEA qualifica d’escenari en la direcció d’acompliment de l’Acord de París i que anomena “Escenari Desenvolupament Sostenible”[xii], [xiii].

Aquests escenaris tenen també un gran i especial interès i valor perquè són l’evolució i el resultat de més de 20 anys de treball científic a partir del propi model d’anàlisis de l’IEA de projeccions energètiques futures i, en aquest sentit, han estat contrastats (model i escenaris) exitosament i històrica en el passat per la seva molt bona capacitat prospectiva.

Doncs bé, pel que fa referència a la part de futur o prospectiva del vector energètic del “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, tal com ja hem citat i dit correspon a una evolució de característiques BaU que intenta recollir les bones intencions que uns i altres diuen tenir però que, de fet, no canviarien essencialment cap de les dinàmiques que ja hem relatat. Hauríem millorat, en lo possible però més maquilladorament que d’altra manera, temes d’eficiència energètica, temes d’introducció d’energies renovables, etc., és a dir, el que més o menys esta fent ara el món en el seu conjunt, i que es traduiria, dat i fet, en una continuació manifesta de l’increment mundial d’emissions de GHG en les properes dècades, sense ni tant sols aconseguir arribar al pic d’emissions durant tots aquests anys.

En canvi l’”Escenari Desenvolupament Sostenible” seria, per dir-ho d’alguna manera -en paraules meves-, seria el màxim possible a aconseguir, en una direcció volgudament encaminada al compliment dels Acords de París a llarg termini (després comentarem i conclourem si això és realment així), però que, realistament, arriba fins a on la IEA creu que podria ser possible arribar, anant, per així dir-ho, a màxims, però, òbviament, sense provocar un canvi realment paradigmàtic del sistema econòmic-energètic vigent.

A la figura que vindrà a continuació, provinent d’una presentació de l’estudi per part de la pròpia IEAxii, xiii, tenim els resultats del mix energètic d’aquest darrer escenari que, efectivament, la IEA insisteix en dir que camina en la direcció d’acompliment de l’Acord de París però que, tal com veurem de seguida, no es pas així en absolut, tampoc i malauradament. En definitiva el que ens esta dient la IEA quan insisteix amb el que insisteix (i malgrat que de fet tampoc és el que necessitaríem) és que no veu cap possibilitat de trencar les ingents forces inercials de l’entramat econòmic-energètic actual i que, com a molt molt, potser podríem intentar arribar a dibuixar aquest potser possible futur.

Quines són les hipòtesis de futur en que estan basades la conformació d’aquest possible  “Escenari Desenvolupament Sostenible”? Sense poder entrar en gaires detalls en un text com aquest (i remetent-nos a la bibliografia donada), la primera hipòtesis fonamental d’aquest escenari és caminar ja cap a mantenir definitivament els mateixos nivells actuals del total d’energia primària demandada i utilitzada fins el 2040 (veure el vector energètic corresponent a l’escenari en la propera figura -amb un pic molt pla cap al 2025-); pel que fa a aquesta hipòtesis -en definitiva gairebé la més forta de l’escenari- es considera que no s’escatimarà cap esforç a cap nivell per la millora de l’eficiència energètica per tal de garantir, naturalment!, el creixement econòmic senzillament previsible d’aquí a aquests anys 40 d’aquest segle XXI. Es considera que es podrà i s’haurà de mantenir, pràcticament, la mateixa utilització de gas que l’actual, sense poder prescindir de massa petroli ni pel transport mitjançant grans camions, grans vaixells i molta de l’aviació en general. L’escenari considera i assumeix però que el consum de carbó haurà pogut baixar en una mesura molt important, essent totalment compensada la baixada pel corresponent augment de les renovables netes.

En paraules textuals de la IEA: “Això significa que si el món es pren seriosament el compliment dels seus objectius climàtics, a dia d’avui, cal tenir una preferència sistemàtica per a la inversió en tecnologies energètiques sostenibles. Però també hem de ser molt més intel·ligents sobre la manera d’utilitzar el nostre sistema energètic existent. Podem crear una mena de marge de maniobra mitjançant l’ampliació de l’ús d’utilització i emmagatzematge de la captura de carboni, l’hidrogen, la millora de l’eficiència energètica i, en alguns casos, la retirada anticipada del capital social. Per tenir èxit, caldrà un esforç polític i econòmic global sense precedents ”.

És realment molt interessant i important fixar-se en que aquesta caracterització de l’”escenari desenvolupament sostenible” de l’IEA és molt -molt- semblant, a la caracterització que l’IPCC feia  en el “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible” i que ja hem destacat sobradament quan l’hem citat i comentat.

Doncs bé els efectes d’aquestes polítiques energètiques (d’entrada prou interessants però que, com hem dit, tampoc poden ser unes altres molt diferents i més miraculoses, perquè les nostres dinàmiques econòmiques-energètiques són les que són i presenten unes inèrcies lògicament ingents i espectaculars) porten com a corresponents resultats pel que fa a les emissions de CO2 en el futur considerat a les contemplades a la figura adjunta (sempre de la mateixa fontxii; xiii):

De la figura anterior es conclou, en concret i entre altres coses, que, per a l’any 2030, les emissions de CO2 (però alerta: només les de CO2 -no les de CO2-e) estarien al voltant de les 25 Gt ( que aproximadament, i només a nivell d’ordre de magnitud, correspondrien a unes 35 GtCO2-e).  L’estudi comparatiu de dades i la corresponent extracció de conclusions estan servits!

 

5.Conclusions finals sobre perquè estem perdent la lluita per aturar el canvi climàtic

Ara ja és senzill fer una mena d’estudi comparatiu que ens porti a l’extracció de conclusions que, a parer del qui escriu, no es poden resumir de cap altra manera que no sigui afirmant, taxativament, que ESTEM PERDEN LA LLUITA PER ATURAR  EL CANVI CLIMÀTIC i que, per poc que ens descuidem, el 2030 podem estar perdent per golejada.

Durant aquestes línies d’aquest text (segurament massa llarg com ho faig sempre), han anat sortint dades (les més claus de les quals hem anat destacant en la seva majoria en negretes) que es fixaven tant en diferents anys o intervals d’anys (i també que venien de diverses fonts realment representatives), com en diferents contexts i/o en diferents supòsits en funció dels objectius que ens estiguéssim plantejant.

Doncs bé, observem el següent quadre/taula comparativa (de construcció pròpia) i mirant-lo en detall intentem subratllar-ne el que ens acaba dient com a conclusions principals:

El quadre és només, realment, un recull de dades claus que han anat sortint al llarg del text (amb alguna compleció de series). Per tant, de fet i d’entrada, no hi ha moltes coses a comentar més que les que ja ho han estat sobre les dades en si mateixes; l’interès és veure totes aquestes dades juntes i comparar-les.

Doncs bé, sobretot una d’aquestes comparacions que, en aquest format, és fa molt més evident que en el text i que, a més a més, és la que posa en evidència que efectivament i malaurada ESTEM PERDENT LA LLUITA PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC és la següent: és d’observar i remarcar emfàticament que mentre que l’IPCC en el seu darrer informe SR1.5 considera, concloentment, que de les molts possibles 55GtCO2e de l’any 2030 que alerten les decisions de París 1/CP.21, cal haver baixat (en un 45%) i el més ràpidament possible a entre 25-30GtCO2e (penúltima fila -en verd- del quadre); en canvi, l’escenari més optimista i/o possibilista (l’”Escenari de desenvolupament sostenible”) en el que la IEA es veu en cor de pensar -el veu fins i tot assolible a la pràctica, en la praxis sistèmica actual dels paradigmes econòmics vigents-, la meta assolida el 2030 seria de 25Gt PERÒ DE CO2 (darrera fila -en gris- del quadre) pur i dur, tal com s’ha emfatitzat i avaluat en el paràgraf final de l’apartat anterior. La ciència de l’IPCC i un realisme -realisme- optimista de l’IEA estan tant lluny que, gairebé, no calen més comentaris.

—————

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no havia ni ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington, situa -recordem que ja ho hem citat- la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement.

I potser també per això, i lligant amb el començament d’aquest text -i ja per acabar-lo-, comencem a viure algunes mobilitzacions de masses d’una societat que, fins ara, s’ho havia mirat com una problemàtica dels polítics i les seves reunions itinerants al llarg del món (Rio, Kyoto, Copenhaguen, Cancún, Doha, …).

“Què Deu agafi a la humanitat ben confessada”.

 

Xerca; Barcelona 21 de maig de 2019

 

[i]  https://www.youtube.com/watch?v=EAmmUIEsN9A

[ii] http://www.other-news.info/noticias/2019/03/la-campana-contra-greta-es-un-indice-de-la-perdida-de-valores/

[iii] https://rebellion.earth/

[iv] https://www.ipcc.ch/sr15/

[v]  https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/summary-for-policy-makers/

[vi] https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/2-0/

[vii] https://www.imf.org/external/datamapper/NGDP_RPCH@WEO/WEOWORLD

[viii] https://www.iea.org/weo/

[ix]  Global Enery & CO2 Status Report 2018; IEA 2018; pp 7

[x] https://www.wri.org/blog/2018/12/new-global-co2-emissions-numbers-are-they-re-not-good

[xi] https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2018/09/24/world-economic-outlook-october-2018

[xii] WEO2017launchpresentationprint; IEA 2017

[xiii] https://www.iea.org/weo/

[xiv] Emissions Gap Report 2018; UNEP 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

“L’ajut humanitari en un món sota el foc -de les guerres-“

16 març

Hem començat aquest 2015 amb un conjunt d’informes que, malgrat que habituals any a any, ens parlen de xifres que, quan hi poses el concepte darrera i hi penses un instant més de lo normal, ens fan posar la pell de gallina i, desgraciadament, ens porten a tornar pensar, concloure i dir que el món no para d’empitjorar; no para d’empitjorar perquè cada vegada hi ha més i més sers humans que, per un motiu o un altre, pateixen i pateixen molt -més cada dia que passa!

L’informe sobre “Els Drets Humans al Món 2014-15” d’Amnistia Internacional (de més impacte mediàtic), l’informe de l’ACNUR-UNHCR (Alt Comissionat de les NNUU per als Refugiats – United Nations High Commissioner for Refugees) amb dades de mitjans del 2014 (Mid-Year Trends 2014), l’informe de la Sra. Kyung-Wha Kang, representant de la OCHA (Oficina per a la Coordinació dels Afers Humanitaris) del UNHCR, davant del 3r Congrés Humanitari de Viena (amb el títol concret que aquesta vegada he utilitzat com a títol del post d’avui: “L’ajut humanitari en un món sota el foc”) celebrat el passat 6 de març, etc. ens condueixen, en paraules textuals d’aquesta representant, al “sentiment de que xoquem contra una paret”!

Algunes dades, alguns titulars (alguns d’ells coneguts i recollits pels mitjans de comunicació) que resumirien els continguts d’aquests informes i que fan ben entenedor el sentiment dominant d’impotència :

  • Més de 50 milions de refugiats al món; mai n’hi havia hagut tants des de després de la 2a guerra mundial
  • Més de 100 milions de persones que necessiten ajut humanitari; xifra que s’ha multiplicat per tres en els darrers 10 anys
  • Es requeririen uns 18.000 milions de US$ (xifra que s’ha multiplicat per sis en els darrers 10 anys) per tal d’atendre les necessitats d’aquestes persones que necessiten l’ajut humanitari
  • 30 conflictes amb violència en el món; dels quals 16 són considerats com a guerres amb més de 1000 morts per any
  • El 2013 varen ser atacades al món 474 persones que treballen en organitzacions humanitàries de la societat civil en zones de conflicte; 155 varen perdre la vida
  • ……

Fa feredat! I no és, apunta aquesta representant, que els donants habituals hagin deixat de fer-ho és que, evidentment, les xifres s’han disparat de tal manera que les necessitats augmenten tant que, actualment, “no hi ha pas manera d’arribar-hi”. Pensem que l’ordre de magnitud econòmic anterior ha arribat ja al nivell del de funcionament de tot el sistema de les NNUU.

I tot això clar, lligat fonamentalment a un augment creixent de guerres en el món; de les principals de les quals tenim el seu nom al cap: Síria, Iraq, Sudan del Sud, República Centreafricana.

El director general de la Creu Roja Internacional afirma davant d’aquesta situació: “El món s’enfronta a transformacions dràstiques i la política no esta a l’alçada”. Un frase que hem més o menys escrit desenes de vegades perquè, a més a més, és pot estendre perfectament a moltes de les realitats actuals en el món.

Salil Shetty, d’Amnistia Internacional, torna a posar el dit a la llaga i reclama que el dret de vet no sigui aplicable dins del Consell de Seguretat de les NNUU quan es tracti de valorar i prendre decisions en les que les NNUU tenen, en les que la comunitat internacional ha assumit, la “Responsabilitat de Protegir”.  En el 70è aniversari de les NNUU és més clar i evident que mai que el Consell de Seguretat esta concebut per la post segona guerra mundial i potser fins i tot per la guerra freda, però en el món multipolar d’avui, i després de que s’hagi sembrat tanta iniquitat en el món durant més de 25 anys, el Consell ha d’afrontar altres reptes i, per tant, ha de canviar substancialment.

Cadascun de nosaltres però ha de deixar arribar les dades i xifres anteriors al cap, no acostumant-nos-hi mai, i posant-hi sempre els rostres que ens les han de fer arribar al nostre cor i transformar-lo en motor de canvi.

mosul

Xerca; 16 de març de 2015

La “Gran Acceleració”; ….cap al gran col.lapse?

9 febr.

Un gran treball

De tant en tant aquella frase tan bonica que afirma que som a la societat de la informació i la comunicació i que estem construint la societat del coneixement sembla fins i tot una mica certa. Perdoneu, en la manera de dir-ho, un escepticisme que no aconsegueixo apaivagar mai del tot. I si de la societat del coneixement fóssim finalment capaços de caminar cap a la societat del saber humà, llavors, probablement, hauríem avançat molt. Us imagineu?: mare terra, bon viure, saber humà, …

Doncs bé, del context d’un programa ja molt consolidat del món de la investigació a Suècia: el GLOBAL IGBP CHANGE, on IGBP són les sigles de “International Geosphere-Biosphere Programme”, amb diversos altres centres de recerca parts i aliats, em va arribar un article que, aquesta setmana passada, ha anat veient la llum pública a les corresponents pàgines webs dels diversos centres. Recomano especialment el lloc web:

http://www.igbp.net/news/pressreleases/pressreleases/planetarydashboardshowsgreataccelerationinhumanactivitysince1950.5.950c2fa1495db7081eb42.html

però deixant ben clar que té darrera, fonamentalment, el treball:

The trajectory of the Anthropocene: The Great Acceleration; Will Steffen, Wendy Broadgate, Lisa Deutsch ,Owen Gaffney and Cornelia Ludwig. 2015 Anthropocene Review. Based on Steffen et al. (2004) Global Change and the Earth System

Emperò a la web mencionada hom té accés públic, ja, a les principals figures que, com sempre, diuen més que moltes paraules, les quals formen part i han donat lloc a l’article en qüestió. Vegeu per llegiu aquest post la figura que hi teniu al final o, millor, la que veureu molt més diàfanament si  entreu (altament recomanat) al lloc web anterior.

 

Què tenim davant?

Des d’un punt de vista esquemàtic, el que s’ha fet és actualitzar un conjunt molt ben escollit de gràfics, agrupats i analitzats en l’estudi original publicat el 2004 pel mateix àmbit d’autors i institucions, però ara portant-los tots ells fins l’any 2010 (a l’estudi original arribaven fins el 2000). Una de les altres novetats que s’ha aprofitat per introduir, quan ha estat possible, és que les gràfiques de les tendències socioeconòmiques s’han elaborat també, separada i comparativament, per a tres grans grups de països del món: els països rics (OCDE), els països de les economies emergents (incloent principalment el BRICS) i els altres països del món!

Es tracta concretament de dues series de gràfics. La primera correspon a les grans tendències socioeconòmiques en el període, ara, 1750-2010. La segona correspon a les grans tendències del sistema terra naturalment en el mateix període. En una mentalitat pressió-resposta, les primeres són les pressions antropocèntriques sobre el nostre planeta i les segones les consegüents respostes (molt més complexes que purament deterministes) del sistema terra.

Per a tots aquells que hem estudiat i/o que ens hem interessat per aquests temes, tota aquesta informació és com un manà que ens permet retrobar-nos i re a firmar-nos en diferents discursos que hem anat fent, i/o que hem anat coneixent i digerint, per explicar-nos que estava passant en el rerefons de tota la nostra existència vital i, en relació, a la d’altres i anteriors períodes històrics de la vida de la humanitat en el planeta.

 

Quines són algunes de les principals conclusions concretes i/o específiques que se’n poden treure?

Malgrat que els autors ja alerten de que una dècada (la que s’ha analitzat ara explícitament) és poc temps per treure conclusions a llarg termini, al afegir-la a l’estudi de les dècades anteriors ja analitzades el 2004, si que permet extreure algunes conclusions de tendències que són molt significatives; també en general ja prou conegudes, però aquí amb el valor i interès afegit de tenir-les i veure-les juntes. Pel que fa a les grans tendències econòmiques:

  • l’activitat econòmica de l’empresa humana continua creixent a una taxa ràpida. Fins i tot els moments més discontinus de la crisis financera, del 2008 al 2009, hi queden esmorteïts  i pel que fa als indicadors globals no s’observen signes d’alentiment
  • l’ús de recursos naturals (fertilitzants, paper, aigua, …) no ha parat de créixer
  • el transport i el sector de les telecomunicacions continuen creixent de forma més i més explosiva
  • com ho continua fent, també, la urbanització de la vida humana sobre el planeta

i pel que fa a les grans tendències del sistema terra (només em referiré a una avui):

  • les concentracions atmosfèriques de tres dels principals gasos d’efecte hivernacle -dels de més llarga vida a l’atmosfera- (diòxid de carboni, òxid de nitrogen i metà) s’incrementen totes al llarg de la dècada! (el metà més lentament).  Pel que fa a l’increment de la concentració de diòxid de carboni creix paral·lelament a la utilització de les energies primàries fòssils i al increment del PIB, sense que es pugui apreciar cap tendència de desacoblament en aquestes tendències (sobretot de la primera en relació a les dues segones). AQUEST PUNT ÉS EXTREMADAMENT RELLEVANT A L’HORA DE MIRAR I VEURE A FONS LES DIFICULTATS EN LES NEGOCIACIONS DE CANVI CLIMÀTIC PER PARÍS 2015.

 

Quines són les principals conclusions generals que en treuen els propis autors? De l’holocè a l’antropocè!

La primera és que l’any 1950, seria pels autors, el millor candidat com a data que hauria suposat la transició efectiva de l’holocè a l’antropocè. L’holocè és el període de la història geològica del planeta terra, dins del quaternari, en la qual estaria el planeta terra des de fa uns 10.000anys. No entraré pas en aquests aspectes del tema. Però saber que fins i tot pels geòlegs puguem estar en un clar canvi d’etapa de la història geològica del planeta és obvi que té molta importància. D’aquí el premi Nobel (1989) a un dels científics que ho va proposar per primera vegada: Paul Crutzen.

La segona és la més absoluta reafirmació d’una sentència que ja apareixia en l’informe del 2004 i que diu textualment:

“La segona meitat del segle XX és única a tota la història de l’existència humana a la Terra. Moltes activitats humanes van arribar a punts d’enlairament en algun moment del segle XX i han accelerat bruscament cap al final del segle. Els últims 50 anys del segle XX han vist sens dubte la més ràpida transformació de la relació humana amb el món natural de tota la història de la humanitat.”

Deixi’m el lector tornar al darrer punt i a part del l’apartat anterior d’aquest post, per subratllar que, des del meu humil punt de vista, en casos molt significatius, com els relatius al canvi climàtic, al paràgraf anterior se li podria/hauria d’afegir que l’acceleració ha estat més gran que mai en aquesta darrera dècada 2000-10!

La tercera és resultat de que l’actual estudi, sempre que les dades ho ha permès, ha intentat de construir les tendències socio econòmics en tres grans agregats (tal com ja s’ha subratllat abans): l’OCDE, el BRICS i la resta del món. Les conclusions aquí, no per essencialment conegudes també, queden tant ben quantificades que “fan mal al saber dels ulls més humans”:

  • l’any 2010 els països de l’OCDE contribueixen en un 74% al PIB global, però només a un 18% de la població mundial
  • La gran acceleració doncs ha estat responsabilitat, ha estat conduïda, per una fracció ben petita de la població mundial, la dels països que anomenen desenvolupats

El treball acaba preguntant-se sobre el futur de “la gran acceleració”. Períodes de creixement, col·lapse, seguits per re organitzacions és una traça comuna en el passat de la humanitat. La gran acceleració continua, i els dos grans escenaris possibles són el del “gran desacoblament” (vegeu-ne el sentit en el paràgraf dedicat als temes climàtics) o el del “gran col·lapse”. Els autors diuen que, com a mínim ells, no ho saben preveure…que l’any 2050 veurem que ha passat!

 

Quines conclusions m’atreveixo a treure’n jo, personalment i a més a més, de tot plegat?

Aquest període de “gran acceleració”, com el qualifiquen els autors de l’estudi, ens dona una perspectiva més tangible, i sobretot més real, d’altres qualificacions sobre el mateix període provinents d’altres autors i que es venen utilitzant profusament: “la gran transició”, “la gran transformació (Polanyi)”, “el canvi de civilització”, “el canvi global”, etc., etc.

Avui hi trobo una clara avantatge a parlar de “gran acceleració”. En la mesura que, sobretot, per l’exponencialitat tant manifesta de totes (totes!) les tendències presentades, actualitzades i analitzades, és del tot afirmable que tots els nostres sistemes: socials, econòmics, ambientals, etc. estan clarament accelerant-se -evolucionen amb el temps de forma exponencial: amb una gran  acceleració- i estan, per tant, fora -totalment fora- de tota tendència lineal mínimament estabilitzadora, mínimament propera a futures situacions estacionàries.

Crec que això és tant important que “la inestabilitat”, la manca d’inèrcia, en els sentits físics i intel·lectuals, que estan associades a les acceleracions constatades, fa com si estiguéssim condemnats a una visió merament observadora d’aquestes acceleracions, i relativament incapacitats a incidir-hi “sistèmicament” i, per tant, a proposar transformacions, transicions, canvis que, en un període tant accelerat i inestable, probablement són més difícils que mai tant de proposar com de materialitzar. (Potser avui he entès més que mai una part important del meu neguit existencial).

La única proposta clara, indiscutible i imprescindible, des del  meu punt de vista, és la d’aturar les acceleracions tant ràpidament com puguem. No sé veure, però no m’hi referiré avui, cap factibilitat a la via dels desacoblaments.

En aquell exemple per il·lustrar el problema de l’arribada a sobrepassaments en el context de les “teories dels límits del creixement” (que tan a prop estan de tot el que hem comentat avui) :

…“el camió que veu al lluny un semàfor que esta en groc i que es posarà en vermell, però que inconscient que la carretera del davant està glaçada, no comença encara a frenar i, per tant, quan ho faci, no solament no aconseguirà parar a temps sinó que, a ben segur, es saltarà el semàfor i s’aproparà més encara al desastre”…

la visió de les grans acceleracions ens demana cridar “a tots els conductors” a frenar, i a frenar ja, per evitar el màxim de desastres.

Si aconseguim frenar estarem començant una etapa en la qual podrem plantejar-nos transformar, canviar, fer transicions, ….cap a un món menys “antropocè” i, per tant, més allunyat del col·lapse.

 

the great acceleration

 

Xerca; 9 de febrer 2015

Informe del SG de les NNUU: “El camí cap a la dignitat el 2030” amb els ODSs

8 des.

Acaba de fer-se públic l’esperat i tant anunciat informe de síntesis -encara en versió provisional- del SG de les NNUU que havia i ha de marcar l’inici del procés final cap a l’elaboració de l’agenda pel desenvolupament post 2015.

L’ha titulat: “El camí cap a la dignitat el 2030: Acabant amb la Pobresa, Transformant totes les Vides i Protegint el Planeta”. Un bon títol! El podeu trobar a:

http://sustainabledevelopment.un.org/

S’ha confirmat tot el que ja s’ha comentat en els dos posts anteriors a aquest d’avui sobre que la base pràcticament tancada dels nous ODSs és l’establerta fa uns pocs mesos pel Grup de Treball previst a Rio+20. L’informe del SG de les NNUU inclou una taula (la taula 1) amb tots i cadascun d’ells sense afegir-hi ni treure-hi una coma. Els podeu llegir doncs, cada vegada amb més atenció, en el post de la setmana passada.

Precisament, jo mateix en el post de la setmana passada n’intentava fer-ne una primera lectura a la llum de la sempre permanent controvèrsia i/o dialèctica sobre les tres dimensions de la sostenibilitat.

Doncs bé, sense massa temps més per fer-ne una anàlisi més detallat i exhaustiu, i en la mesura que el SG de les NNUU intenta fer en el seu informe, i entre molts altres coses, una mena de presentació – classificació del joc d’ODSs que tenim sobre la taula, comprendrà el possible lector que me l’hagi mirat i que hi tingui alguna cosa a dir, en comparació amb el que en deia jo la setmana passada.

El SG de les NNUU parla de “Sis elements essencials per a l’assoliment dels nous ODSs” i al fer-ho els esta agrupant a la seva manera en una mena de macro objectius i, per tant, els podria estar classificant en una perspectiva que no em sembla, en general, especialment encertada, sobretot perquè crec que és més estètica que rigorosa i profunda. La figura és la següent

 

SDG-UNSG

 

i els sis elements, que semblen voler jugar el paper d’agrupadors o macro objectius, els següents:

 

Dignity: to end poverty and fight inequalities

People: to ensure healthy lives, knowledge, and the inclusion of women and children

Prosperity: to grow a strong, inclusive, and transformative economy

Planet: to protect our ecosystems for all societies and our children

Justice: to promote safe and peaceful societies, and strong institutions

Partnership: to catalyse global solidarity for sustainable development

 

Tornant a fer un exercici molt semblant al que vaig fer en el post de la setmana passada, tot agrupant, a la meva manera de veure, tots i cadascun dels 17 objectius en una de les dimensions de la sostenibilitat, avui el resultat i/o els comentaris, pels sis elements o “macro objectius” del SG de les NNUU, seria el següent:

 

  1. La sostenibilitat social agruparia, indestriablement,: la Dignitat, la Gent i la Justícia.

No cal tornar a buscar qualificatius nous perquè el document sembli més actual. Desgraciadament la única cosa actual que aportaria utilitzar aquestes tres paraules juntes és constatar que cap d’elles és possible ni realment realitzable sense les altres i, per això, no les podem separar en macro objectius pretesament diferents.

O algú es pensa que acabarem amb la pobresa sense justícia.

2. Utilitzar la paraula prosperitat per emular la dimensió econòmica de la sostenibilitat i tornar-la a equiparar amb el creixement és quelcom sobre el que ja estic esgotant la meva capacitat de desqualificar-ho mitjançant paraules i de clamar, una i una altra vegada, per un canvi de paradigma. Avui em deixo anar del tot  quan escric que, d’acord amb el que va preveure Marx, pot ser que el desenvolupament de les forces productives hagi sigut ja de tal magnitud i característiques que el creixement econòmic industrial capitalista s’estigui autodestruïnt i, a més a més i mentre ho va fent, deixa de necessitar el treball humà i deixa de crear llocs de treball. És la fi del capitalisme que, emperò, no es fa ni en un any ni en no sé quants. Però esta clar que “cap prosperitat futura de la humanitat” pot esperar-se ja del creixement econòmic capitalista.

3. No em sembla pas gens malament, en canvi, que el SG de les NNUU hagi agrupat en un únic macro objectiu tots els corresponents a la sostenibilitat ambiental i, a més a més, en la perspectiva terminològica més sistèmica: planeta.

4. La setmana passada no vaig ni mencionar l’objectiu 17 que, en canvi, avui el SG de les NNUU eleva a la categoria d’encapçalar un dels 6 elements o “macro objectius” per al desenvolupament sostenible.

No és un objectiu; fa referència, com ja ho feia en els ODMs el vuitè objectiu, als mitjans i metodologies per a la seva implementació.

Aquí em ve a la memòria el procés de preparació de la Cimera Rio+10 (Johannesburg 2002) quan el concepte “partnership” es va començar a introduir com el nou manà que ho havia de solucionar tot.

A la pràctica sancionava la privatització de les responsabilitats públiques. Si ni l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament) ni cap altra opció de redistribució pública de la riquesa, en un món en el que la desigualtat és la injustícia més estesa, era capaç d’imposar-se solidàriament en el món, haurien de ser els sectors privats de la societat els que moguessin les forces del mercat per portar justícia equitativa al món, condicionada, evidentment, a l’obtenció de més beneficis per el sectors privats. 14 anys després, la base i essència neoliberal sobre la que es sustenta aquesta opció ha tingut les crisis més imaginables i destructives que hom podia esperar, però, en canvi, segueix regnant fins i tot ideològicament bastant morta.

 

 

Xerca; 8 de desembre de 2014

Els “líders” mundials són incapaços d’anar més enllà d’una declaració merament retòrica i hipòcrita a la reunió del 2014 del G20!

17 nov.

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a Brisbane (Austràlia) la reunió anual del G20!

Qui no recorda les expectatives i l’expectació que va generar la creació del que, inicialment, havia de ser pràcticament un nou govern mundial. En canvi, llegint avui la Declaració final d’aquesta darrera reunió corresponent a l’any 2014 (7 anys després de l’esclat de la crisis financera i econòmica més important de la història del capitalisme mundial), jo diria que tenim molts més elements per patir davant de les problemàtiques mundials existents, degut, entre altres coses,  a la manifesta incapacitat del G20 de fer anàlisis i/o propostes que ens permetessin mirar endavant amb una mica més d’optimisme i credibilitat!

 

El creixement de l’economia i dels llocs de treball

Constatar que la recuperació global va a poc a poc, que persisteixen els riscos, inclosos els dels mercats financers -i incrementats per les tensions geopolítiques-, està bé perquè és veritat!; però no pot portar només com a conclusió / compromís, gairebé únic, a l’afirmació “de que estem determinats a intentar aconseguir un creixement balancejat amb creació de llocs de treball”. I quedar-se tant tranquils afegint-hi que “hem pres un ambiciós objectiu que és fer créixer l’economia mundial un 2% més, del previst -del que tothom augura-, d’aquí a l’any 2018”. I ja podem estar tranquils perquè si això és així, diuen, s’afegiran a l’economia mundial molta capacitat d’inversió i molts llocs de treball.

I pràcticament hom només pot trobar una suposada línia de treball i decisió darrera d’aquesta pretesa voluntat compromís: una inversió global per a la construcció de grans infraestructures globals. I, a partir d’aquí, el de sempre: l’anunci de creació d’una “Global Infrastructure Facility” lligada al Banc Mundial per estudiar i fer propostes sobre el tema ….i res més!

Malgrat no ser experts en temes econòmics financers, sembla que es pot afirmar amb rotunditat que no sé sap pas on va el món ni com hi va o i deixa d’anar.

 

Una economia global resilient!

La nova paraula màgica que tot ho resolt: “resiliència”, arriba a l’economia de la mà del G20. Això si que són avenços.

Ningú es continua fiant un pel del nostre sistema financer i, per tant, en contes de reformar-lo a fons (cosa que es continua dient que s’ha de fer sense més concreció i més aviat amb propostes contradictòries al suposat fi), s’acaba demanant als bancs que continuïn mantenint les seves pèrdues per tal  d’absorbir capacitat (tresoreria) per saldar als clients en cas de fallides bancaries. Com per quedar-se realment tranquils.

S’afirma que els beneficis han de taxar-se en el lloc on les activitats econòmiques els generin i el valor es creí i per tal objectiu es demana que “tothom” que esta treballant en plans per fer-ho possible ho continuï fent i es preveu que cap al 2018 puguin començar, després dels canvis legislatius necessaris, els intercanvis automàtics d’informació entre els països sobre els temes fiscals corresponents. Tot sona tant artificial i volàtil que sembla ben bé que ni tant sols allò de que canviarà tot perquè no canviï res, estigui sobre la taula futura de la política internacional.

 

Enfortiment de les institucions i els processos internacionals oberts  

De vegades hom creu que es pensen que tothom és idiota.

Insistir en que s’han de tirar endavant les reformes treballades el 2010 del FMI i del BM, quan ja vàrem comentar en el seu moment, en aquest mateix blog (http://wp.me/p1IaoC-gd), que els òrgans parlamentaris dels EUA ho van fer impossible fa uns pocs mesos,  és tant inversemblant i hipòcrita que no em puc imaginar com troben algú que els hi escrigui la declaració final.

Seguir parlant de l’enfortiment de la OMC i de l’augment i liberalització del comerç internacional, quan la majoria dels països asseguts a Brisbane estant treballant en grups separats preparant-se per competir entre ells i, a la pràctica, acabar amb lo que podia tenir de multilateral la mateixa OMC és, també, hipocresia pura i dura.

I quan aquesta setmana s’ha parlat dels grans compromisos que posaven EUA i Xina en la lluita sobre el canvi climàtic (ja en parlarem en una altra ocasió) i trobar, llavors, com a punt de la declaració final de la reunió del G20 a Austràlia la repetició textual de l’Acord de Durban del que hom esperaria que s’ha de fer a París 2015 és, gairebé, un insult als mateixos països que representen aquests líders.

 

Captura

 

Xerca; 17 de novembre de 2014

PS: Hom pot trobar la Declaració comentada a:

https://www.g20.org/sites/default/files/g20_resources/library/brisbane_g20_leaders_summit_communique.pdf

 

 

 

 

 

Síria, Iraq, … i la ONU? (…o, millor, un Parlament Mundial?) – Acte 22O

18 oct.

Context: “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”

Aquest proper dimecres 22 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc un acte al Patí Llimona (Carrer del Regomir 3) de Barcelona, organitzat per l'”associació projecte Governament Democràtic Mundial -apGDM” (http://apgdm.org).

És/serà un acte en el context de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” (http://www.worldparliamentnow.org/) que se celebra internacionalment del 17 al 24 d’Octubre!  L’apGDM és la organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial que, actualment, i entre altres grans activitats, impulsa (i nosaltres amb ells), i sempre internacionalment, la “Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU”! Aquesta assemblea hauria de ser, entre altres coses, el pas provisional possibilista que acabés generant el naixement d’un veritable parlament mundial.

Els lemes de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” són: “Que el poble decideixi. Necessitem democràcia sense fronteres. Hem de construir la democràcia global. Necessitem un parlament mundial!”. Nosaltres creiem que, efectivament, encara que a tots plegat ens pugi sonar d’entrada molt llunyà i celestial, cal tornar a caure radicalment del cavall per veure-hi clar; en aquest cas del cavall dels estats amb unes fronteres merament nominals que ja no reals; i que de la mateixa manera que ni la pobresa, ni les emissions de diòxid de carboni, ni el terrorisme, ni l’ebola, ni ….saben de cap frontera i són realitats globals -ben globals-, llavors, cal construir un sistema de presa decisions i d’acció política democràtica governamental que funcioni i respongui a l’escala global i doni respostes als problemes – els fonamentals que té plantejats la humanitat actualment- de nivell global. Per això parlem, es parla, de democràcia global. Però l’instrument clau d’una democràcia és un parlament al qual els ciutadans (tots els ciutadans i ciutadanes del món) que l’escullin puguin cedir democràticament la sobirania i la legitimitat necessària per prendre decisions. I per això, el que necessitem ja és un Parlament Mundial que sigui/estigui realment en el nucli d’un nou sistema d’institucions democràtiques globals a l’alçada de les realitats i dels reptes del segle XXI.

 

La xerrada col·loqui “Síria, Iraq, …i la ONU?” amb l’Antoni Segura i el Pere Vilanova  

L’acte del 22 d’octubre a Barcelona serà una xerrada col·loqui oberta a tothom que contarà amb una moderadora i uns ponents d’excepció. La Lourdes Beneria, professora emèrita d’economia i gènere de la Cornell University dels EUA i membre de l’apGDM, que actuarà de moderadora; i com a ponents l’Antoni Segura, Catedràtic de la Universitat de Barcelona especialitat precisament, entre altres temes, en la “Geopolítica del món arabislàmic” i el Pere Vilanova, també Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis internacionals, pau i seguretat internacional, orient mitjà i Àsia central.

Amb aquests ponents i amb el títol que hem donat a la xerrada esta clar que el gran tema de reflexió i debat serà la greu situació que es viu a Síria i a Iraq (però dins dels punts suspensius també hi podem posar, per exemple, Ucraïna i els països europeus i asiàtics fronterers amb Rússia i ex membres de la Unió Soviètica). Més vells o més nous, formen part d’una extensió molt preocupant de conflictes bèl·lics en el món; sobretot en unes determinades zones geopolítiques molt complexes i inestables, ja des de fa bastant temps. Els ponents ens ajudaran a entendre millor els perquès i les casuístiques principals d’aquests conflictes. Però també a respondre’ns les preguntes que tots tenim sobre la/les respostes internacionals a aquestes greus problemàtiques. Per què el Consell de Seguretat de les NNUU resta paralitzat davant d’aquests conflictes, com si en fossin o aliens o del tot impotents? Cóm hauria d’afrontar el món, ja a la segona dècada del segle XXI, aquests conflictes? Com els podria, sobretot, prevenir i, en cas extrem, com els podria aturar el més ràpidament possible i amb el mínim de costos en vides humanes?

De tot això, i ben segur que de molts més elements, es parlarà a l’acte del dimecres 22 al Patí Llimona!

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 1a part      

No pas amb cap intenció de condicionar o pre-configurar l’acte, m’ha semblat interessant, per a mi mateix i, per tant, potser també ho pugui ser per algun lector, plantejar algunes consideracions i reflexions dels aspectes més institucionals i jurídics -dret internacional- (a nivell de les organitzacions internacionals) que, a la meva manera de veure, estant al voltant dels temes que es tractaran a l’acte.

 

– Pau i seguretat internacional.-

Tots sabem que, després de la 2a guerra mundial, es constitueixen les NNUU i dins d’elles el Consell de Seguretat; de fet aquest és l’únic òrgan de les NNUU que es pot dir que és un òrgan de govern internacional amb poders clars, reals i molt importants. I, principalment, amb la responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. La Carta de les NNUU (que signen tots els estats membres) li atorga tots aquests poders i l’hi dibuixa detalladament com els pot/ha d’exercir.

El Consell de Seguretat és però, també, l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial i per això, en aquells moments -però desgraciadament encara avui- té cinc membres permanents amb dret a vet. EUA, Rússia, Xina, França i Anglaterra. Aquest fet ha anat no evolucionat amb paral·lel a la història i, en canvi, ha anat transformat el Consell, a la pràctica, en un òrgan que, en la majoria d’ocasions, queda bloquejat per algun vet o altre, i no pot, per tant, actuar d’acord amb les seves responsabilitats.

En qualsevol cas, el que teòricament hauria de fer sempre el Consell de Seguretat és actuar quan es fa palès que hi ha algun conflicte que posa en perill la seguretat internacional. I, en aquest context, en cap altra cas!

 

– Responsabilitat de Protegir – R2P (del seu nom en anglès).-

L’any 2005 una Cimera de NNUU impulsada pel llavors SG Kofi Annan va aprovar que les NNUU tenien també, a partir d’aquell moment, la responsabilitat de protegir a aquells sectors de la població del món que fossin víctimes de genocidis i/o crims de lesa humanitat. Aquest va ser un pas que tothom va viure en el context de la incapacitat (en aquell cas es podria dir que per manca d’atribucions) de NNUU d’actuar davant del genocidi de Rwanda.

L’aprovació i l’auto atorgació d’aquesta responsabilitat és, a parer del qui escriu, una de les passes més importants (en relació als paradigmes polítiques que defineixen les NNUU; sobretot en relació al paradigma de la sobirania inviolable dels estats davant de les pròpies NNUU) que s’han donat en un camí de reforma progressista de les NNUU. La R2P permet i obliga a les NNUU a intervenir dins d’àmbits que fins llavors es podien considerar de sobirania il·limitada si, per exemple, els governants d’un país -per molt “sobirà que sigui”- actuen sobre una part de la seva població cometen sobre ella crims execrables com els citats.

Només hi ha dos grans problemes al voltant de l’aplicabilitat d’aquest concepte. El primer és que pels tempos d’unes NNUU com les que tenim, s’han de donar moltes passes encara per tal que realment NNUU sigui operativa, des de tots els punts de vista, quan hagi d’actuar per protegir. El segon és que, com a mínim entretant, la presa de decisions sobre actuar per protegir s’ha traslladat al Consell de Seguretat. I el Consell de Seguretat no ha canviat ni una coma de la seva manera de fer i actuar encara que, ara, la problemàtica a considerar pugui ser molt diferent al que pot ser un conflicte que amenaça la seguretat internacional. Inclòs el dret de vet que, més incomprensiblement que mai en aquests temes de R2P, no té cap senti de cap mena que es pugui aplicar; però que ja ha sigut així en els primers compassos de, precisament, el tema de Síria (d’això ja se’n parlarà, a ben segur, el 22O al Patí Llimona).

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 2a part 

En aquesta segona part de les meves reflexions d’avui faré només un repàs molt breu i esquemàtic dels darrers conflictes bèl·lics internacionals (post caiguda del mur de Berlin i de la Unió Soviètica) i de com se’ls ha anat qualificant per diversos experts -amb els quals coincideixo personalment-, precisament, pel comportament del Consell de Seguretat i/o de la comunitat internacional davant d’ells:

-1a Guerra del Golf (1990): com a resposta a la invasió de Kuwait per part d’Iraq; amb el vist i plau del consell de seguretat que el va considerar una amenaça a la pau i seguretat internacional. Legal i podríem dir que legítim!

-Rwanda (1990-92; 1994-96): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P!

-Iugoslàvia (1999): intervenció de l’OTAN, en contra del parer del Consell de Seguretat (pel vet de Rússia). Hi ha qui -o com  a mínim jo i perdoni el lector la gosadia- l’ha qualificat de, per tant, il·legal però legítima!

 -Iraq (2003): intervenció dels EUA, Anglaterra i Espanya per la teòrica amenaça a la seguretat internacional de les “armes de destrucció massiva” que tindria l’Iraq. Qualificada gairebé per tothom, actualment, com a il·legal (ni tan sols es va presentar una proposta formal al Consell de Seguretat que autoritzes la intervenció) i il·legítima (pel gran engany amb que es va voler justificar). No a la guerra!

 -Darfur (2003): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P. Cal fer constar però, en aquest cas, l’oposició de la Unió Africana que Xina va elevar a la categoria de vet en el Consell de Seguretat!

 -Líbia (2011): la primera i única vegada en que el Consell de Seguretat autoritza la intervenció per donar compliment a la Responsabilitat de Protegir que té les NNUU; les formes en que s’intervé són criticades per alguns membres del Consell de Seguretat per haver anat més enllà del que s’havia aprovat. Qualificable com de legal i legítima, encara que necessàriament millorable.

El dimecres 22O, com a mínim un servidor, preguntarà als ponents sobre aquestes reflexions i, sobretot, els hi preguntarà com qualificarien ells, en una línia comparativa semblant a la seguida aquí o en una línia comparativa pròpia seva, els conflictes actuals de Síria, Iraq, Ucraïna, etc.

 

iraq...

 

Xerca; 18 d’octubre de 2014

…la OMC no es capaç d’avançar en els acords de Balí! …i al marge de la OMC s’ha obert una negociació neoliberal sobre el comerç de serveis!

13 oct.

A finals dels 2013 escrivia un parell de posts consecutius (http://wp.me/p1IaoC-eI; http://wp.me/p1IaoC-eM) en els que m’atrevia (en aquella línia de que la ignorància et dona gosadia) a valorar la reunió de Balí de la OMC del desembre del 2013; primer des de la perspectiva del que podia donar de sí una reunió de la OMC que, per primera vegada a la història, estava presidida per un brasiler – Azevêdo- i, per tant, en certa manera, “pel “sud” del món i, en especial, pel BRICS; i segon intentant valorar des d’un punt de vista molt personal, i aquí si que em molta precaució, que podia haver donat realment de si aquella reunió; allà si que afirmava que aquesta valoració no es podria fer seriosament fins passat un cert temps -de vegades no sempre curt-!

A prop de que es compleixi un any d’aquella reunió de Balí de la OMC, els temes comercials al món estan d’allò més complicats i enredats, i la única cosa que intentaré fer amb aquest post d’avui és descriure els principals fronts oberts de negociacions que, principalment, estan provocant reaccions molt alarmades al coneixes públicament que un nombre de països molt importants han obert una via de negociació d’alguns dels temes comercials, al marge de la OMC; potser aquest darrer fet, el que es faci al marge de la OMC, sigui el més important del que està passant en aquests moments. Vegeu en tot cas, i especialment, el darrer apartat d’aquest post d’avui.

 

Una mica d’història  ( i de quan la història sembla que es repeteixi)

El tema requeriria un llibre (com a mínim) però en aquest context només puc pretendre situar una mica al possible lector.

Quan es crea la OMC (l’any 1994) s’acorda que els seus àmbits de negociació i, per tant, de possible presa d’acords, en seran tres:

  • GATT-  General Agreement on Tariffs and Trade  //  AGCA- Acord General sobre Comerç i Aranzels
  • GATS-  General Agreement on Trade in Services  //  AGCS- Acord General sobre Comerç en/de Serveis
  • TRIPS- Trade Related Aspects of Intellectual Property Rigths  //  ADPIC- Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç

on tant el GATS com el TRIPS són els nous àmbits que ho serien de la OMC, a partir de la seva creació.

El primet àmbit, el GATT, corresponia al primer tractat multilateral sobre el tema, contemporani de l’època de la post 2a guerra  mundial i de creació de les NNUU i de les IBW!

No per més antic ha deixat de ser controvertit i, de fet, ha ocupat la major part d’hores de sang i suor de les reunions de la OMC des de la seva creació.

Dins de la darrera ronda de negociacions de la OMC, la Ronda de Doha que començava a finals del 2001, es poden contar amb dos dits els “moments” d’arribada a algun acord: la reunió de Hong Kong del 2005 i la de Balí del 2013. Aquests acords sempre han estat un cert intent de balanç entre els interessos agrícoles del sud del món (i que principalment han passat i segueixen passant per la eliminació de subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que el nord del món té gairebé com a norma des de fa bastants anys), a canvi de que el sud del món redueixi les tarifes d’entrades als països del sud de productes manufacturats dels països del nord.

Aquests són els termes principals dels acords de Hong Kong (2005) i, en certa mesura, dels de Balí (2013). Amb evidentment molts més elements i matisos no precisament estètics que un post d’un blog no pot pas recollir.

 

La situació a l’OMC gairebé un any després de Balí (2013)   

En paraules no textuals d’Azevêdo (el brasiler actual Director de la OMC) del passat 15 de setembre, Balí va suposar un acord negociat (“Public Stockholding for Food Security Purposes”) que, de fet, és una forta pulsió més de l’AoA (Acord sobre l’Agricultura) de Hong Kong (2005). Es torna a acordar, teòricament en ferm, que ha de desaparèixer qualsevol activitat de dumping distorsionadora dels preus internacionals dels aliments, per tal de no continuar malmetent els estats, ja prou febles, de moltes agricultures del sud del món.

Però Azevêdo també diu que Balí va suposar, de fet i en contrapartida, el començament d’un altre procés negociador, el TFA (Trade Facilitation Agreement), que ha d’obrir molt més les portes del sud als productes manufacturats del nord.

I Azevêdo acaba dient, sobretot, que en la mesura que això esta acordat així, s’ha d’avançar en paral·lel en la implementació de l’acord negociat però, també, en el desenvolupament de la nova negociació oberta.

Malauradament doncs tot sembla indicar que estem com sempre; capaços d’arribar a acords més o menys límit de darrera hora, però llavors, incapaços -per diversos raons i de molt diverses maneres- d’avançar a partir d’allà i, en canvi, d’aprofitar qualsevol escletxa per intentar re obrir negociacions tancades o no obrir realment negociacions obertes i, en definitiva, mantenir tot tal com estava.

Darrerament, aquesta facilitat amb que el multilateralisme és capaç d’una banda d’aprovar coses però sobretot d’incomplir-les totes sistemàticament, és el tret que més em preocupa de tot lo relatiu al funcionament de les institucions internacionals.

 

El tema dels serveis (en la seva primera pel·lícula d’època de neoliberalisme totalment dominant)

És ben sabut que l’OMC neix, quan i com neix, com una de les expressions més característiques dels anys hegemònicament i políticament culminants del desenvolupament de l’opció neoliberal en el món.

Després del seu naixement (1994), al marge de les NNUU, la seva primera reunió a nivell ministerial es celebra a Singapur l’any 1996 i allà es posen sobre la taula, corrent i ràpidament els anomenats “temes de Singapur”, dins dels quals el que es va fer més famós va ser la proposta de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions); però tots ells dins del que podríem anomenar el paquet de serveis com a nou àmbit de treball de l’OMC. Era evident doncs, que, des del punt de vista dels països del nord ric -en aquella època davant d’un sud totalment “desemparat”- era la liberalització dels sectors dels serveis -de tot tipus; inclosos els financers- la culminació volguda del procés de globalització neoliberal que, en aquells moments, ja havia liberalitzat de facto els mercats de producció, treball i consum al món.

Emperò sempre hi ha gotes que fan vessar gots i, probablement, l’AMI va ser aquesta gota. Els famosos llibres sobre la OMC de la Susan George i d’en Martin Khor actuaven de punta de llança d’un moviment que va passar per diverses denominacions però que va acabar sent clarament el moviment antiglobalització. Se’m continua fent difícil concloure si el moviment fou tant fort o si també hi va haver alguns “Cid’s” que guanyaven batalles tot i no existir. Però en qualsevol cas les paraules: Seattle, Göteborg, Gènova, Barcelona, Porto Alegre i Fòrum Social Mundial (amb la seva primera celebració el gener del 2000), Praga, etc., formen part ja d’una història que, entre altres coses, va ser capaç, ni més ni menys, que aturar i “congelar si més no” el procés liberalitzador en l’àmbit dels serveis de tot tipus més important que mai s’hagi intentat.

Però els poderosos poden perdre batalles, però mentre segueixen sent poderosos, les tornarem a plantejar en qualsevol moment ….per inversemblant que pugui resultar aquest moment!

 

El “remake” de l’AMI (prop de 20 anys -i quins anys!- després) en un context de feblesa de la OMC  

Durant aquest 2014 s’ha anat sabent (el primer article que jo tinc guardat, que en parla ja, és del mes de març i de fonts de la Índia -de l’ONG CUTS:  http://www.cuts-international.org/) que, de fet, el tema “AMI” estava ressuscitant!

Le Monde Diplomatique ho ressonava àmpliament en les seves edicions de juliol i setembre. I actualment ja comença a ser, més o menys, de domini públic.

Es constata doncs, en primer lloc, que pels poders reals del món, tota l’operació OMC anava molt més encaminada cap a aquest tema que cap a altra cosa. Quan es va plantejar a Singapur per primera vegada, l’OMC era un instrument en poder dels països rics del nord del món i, per tant, era allà on ho havien i ho pretenien aconseguir. La història però va respondre amb el món antiglobalització i l’arribada de Lula al poder a Brasil. Fets, aquests dos darrers, encara no prou analitzats des del meu punt de vista.

Ara, ben curiosa la història, eh!, en un moment on l’OMC no esta precisament a les mans dels poderosos, ni tampoc en moments on es pugui considerar una organització massa forta, i on el tema de serveis sempre acaba quedant fora de la seva taula de negociació, malgrat els intents permanents d’Europa i els EUA, en venen al cap unes paraules de l’ex director de la OMC, Pascal Lamy, en les que deia que és millor un acord multilateral dolent que cap acord (avui les faria en part meves) .

Lligada aquesta frase amb la meva reflexió final de quan parlava de la situació a la OMC, entenc que sigui possible ja que els poderosos del món organitzin un altre atac per, aprofitant probablement la feblesa i la caòtica i complexa situació en que viu el multilateralisme, assolir els seus objectius de sempre….i fer-ho “passant ja totalment de qualsevol estructura multilateral”.

Efectivament, tot sembla comprovar, que, des del 2012, hi ha negociacions importants separades (hi ha qui les qualifica de secretes; jo més aviat diria que, de moment, ningú creia que portessin enlloc), al marge de l’OMC -malgrat tots els meus malgrat amb l’OMC considero que això és dolent) que inclouen membres de dos grans mercats comercials mundials:

. El TPP (Trans-Pacific Partnership) -inclou els EUA i Austràlia-

. El TTIP (Trans Atlantic Trade and Investment Patnership) -inclou la UE i els EUA

i que, sobretot pel que fa al segon gran mercat (que representa un 60% de l’economia mundial), s’estaria desenvolupant un acord anomenat “Acord sobre el Comerç Internacional de Serveis”, ACS – TISA (de les seves sigles en anglès.

D’aquest darrer intent d’acord s’ha filtrat el capítol dels serveis financers (l’AMI de fa 20 anys, per així dir-ho) que promouria la privatització dels serveis, impediria que tornessin a mans públiques les privatitzacions fracassades, limitaria lleis i reglaments nacionals (com les de seguretat ocupacional, les normes ambientals i les proteccions dels consumidors).

Altres filtracions (algunes d’elles associades al procés de Wikileaks) parlen de que podria arribar a ser possible sostraure del tractament nacional als sistemes educatius, sanitaris i de la cultura.

Res nou sota el sol…el mencionat i clar “remake” de l’AMI de fa 20 anys…

La pregunta és però si la història tornarà ser tant fecunda com fa 20 anys i es desfermaran els anticossos necessaris per tal de tornar a aturar la nova embranzida…

I l’altra pregunta, potser ja més filosòfica o històricament ideològica, és com és possible que després del la crisi financera més important de la història, i resultat sense cap mena de dubte dels grans excessos liberalitzadors del sector financer, encara tinguin els poderosos la gosadia de tornar a plantar cara…la política democràtica no governa pas el món actualment!

10402393_773640052692612_4064828070151041070_n

 

Xerca; 13 d’octubre de 2014

%d bloggers like this: