Tag Archives: Acord de París

Perquè estem perdent ja la lluita per aturar el canvi climàtic

21 maig

No és un titular optimista, certament! Però aquesta vegada l’utilitzo de forma totalment conscient, no pas com una provocació per conscienciar (tot i que com sempre ho pretén), ni tampoc, crec, com a part del meu pessimisme existencial. Ve de més lluny i de més al fons, però definitivament aquesta és la dura conclusió a la qual arribo (i no soc pas l’únic ni molt menys -sobretot des de que aquestes darreres setmanes s’hagi aixecat, per fi, una gran polseguera sobre el tema que, emperò, em genera grans desconfiances respecte als seus objectius i voluntats reals), i que intentaré argumentar amb cert detall (el que pot permetre un text com aquest) en aquestes línies de mitjans d’aquest maig del 2019.

En canvi, començaré per destacar l’aparició d’un parell de moviments socials que, per fi diria jo, si que sembla que hagin assumit, seriosament i responsable, aquesta batalla per aturar d’una vegada el canvi climàtic i que, per tant, serien de fet anuncis optimistes. No crec que una cosa sigui contradictòria amb l’altra. Probablement només una gran mobilització a escala de “tota la humanitat” podria tenir la força necessària perquè els actors usuals del “status quo” sortissin de les hipòcrites dinàmiques “Business as Usual” que segueixen, malgrat tot el que en principi han aprovat i deien/diuen que faran. No confio en la possibilitat de que aquests moviments obtinguin els resultats que pretenen, la veritat, però són aquí i cal saludar-los i sumar-s’hi de totes-totes, sense recances.

 

1.De la Greta Thunberg contra el canvi climàtic al “Extinction Rebellion (XR)

La Greta Thunberg és la ja molt coneguda activista sueca de 16 anys que sembla haver esdevingut el “màgic” disruptor de la lluita dels més joves contra el canvi climàtic.

Ho dic així perquè probablement fins i tot en públic i també per escrit, però segur que com a mínim bastantes vegades en privat, havia fet notar la meva constatació/consternació  paradoxal de que, fins ara -fins fa poques setmanes-, i fins i tot en una ciutat com Barcelona (una de les ciutats del món en la que més i més nombroses manifestacions populars es produeixen des de fa bastants anys) hagués estat possible viure ja una manifestació important contra el canvi climàtic.

En aquest cas doncs, el disruptor d’aquesta realitat, ha estat aquesta “angeleta” sueca, Greta Thunberg, la història de la qual comença quan, amb vuit anys, a l’escola li van parlar del canvi climàtic. Es va preocupar molt, i durant els anys següents la seva preocupació va anar augmentant. No entenia per què el món no reaccionava i el tema la va afectar tant que als 11 anys va caure en una depressió i li van diagnosticar Asperger. Per mi, no tenia cap sentit. Era massa irreal. Així que als 11 anys em vaig posar malalta. Vaig caure en una depressió. Vaig deixar de parlar i de menjar. En dos mesos, vaig perdre 10 quilos. Em van diagnosticar Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i mutisme selectiu, o sigui que només parlo quan cal, com en aquest moment” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholm[i]).

Per Greta Thunberg, no hi ha grisos, només blancs o negres, i està convençuda que aquesta radicalitat a l’hora d’abordar el canvi climàtic era i és l’única via possible. Cada cop s’ha anat documentant més i, en una de les seves declaracions, argumenta quin és el motiu per què, segons ella, no es fa front al canvi climàtic. “Per què no hi ha menys emissions? Per què augmenten? Estem provocant una extinció? Som malvats? No, és clar que no. Les persones actuen així perquè la majoria no coneixen els efectes de la nostra vida diària i no entenen que cal canviar. Creiem saber i que tothom sap, però no” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

De fet, ja s’estan notant canvis importants: a l’estiu de l’any passat a Suècia es van registrar unes temperatures rècord. Les més altes dels últims 262 anys. Això va provocar desenes de focs arreu del país i la Greta va pensar que ja n’hi havia prou. “El 2078 faré 75 anys. Si tinc nets, potser seran amb mi. I potser em preguntaran per vostès, les persones del 2018. Potser em pregunten per què no van actuar quan encara es podia. El que fem o no fem afecta tota la meva vida i la vida dels meus fills i nets. El que fem o no fem ara, la meva generació no ho podrà desfer després”  (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

En aquestes frases hi ha, a la meva manera de veure, un altre dels elements disruptors que provoca la Greta. Apel.la, directament i dura, a la responsabilitat de la generació actual i a la seva/nostra actuació; i no es deixa enredar per allò tant amanit i emprat quan “els adults” no sabem pas que fer, de que la formació del jovent actual serà la solució futura del problema. Com a mínim i clarament en aquest cas: no! No hi ha temps!

Vint dies abans de les eleccions de Suècia, la Greta va començar a anar davant del Parlament suec amb una pancarta de cartró on hi havia escrit el missatge “vaga escolar pel clima”. Ella no podria votar, però volia que l’escoltessin. Després de les eleccions, la Greta va transformar la seva proposta diària en setmanal, i des d’aleshores cada divendres, i ja en van més de 30 “FridayForFuture”, se salta les classes a l’institut per seure al davant del Parlament i interpel·lar els polítics suecs. I totes i tots sabem ja com s’està estenen com a taca d’oli el “miracle” de la Greta Thunberg arreu del món.

—————

Emperò, fins i tot aquest “miracle” i visió actual capaç de despertar esperances és capaç també, en els moments en els quals vivim, de despertar recels i crítiques que, sincerament, són ben difícils d’entendre. Hi reflexiona una veu molt autoritzada: la d’en Roberto Savio en el “seu” “Other News” del passat mes de març[ii]; i ho fa, entre altres, amb les següents reflexions textuals:

“La reacción en contra de Greta Thunberg y su movilización es un buen ejemplo de “mal pensamiento”. En lugar de despertar simpatía y apoyo, esta joven está siendo sometida a esta nueva cultura del “mal pensamiento”. Y, sin embargo, está haciendo campaña por la supervivencia del planeta, el único que tenemos, y donde todos debemos vivir juntos, independientemente de nuestros mitos, religiones, partidos y nacionalidades. Dice: no le pidas a mi generación que resuelva el problema del cambio climático, porque cuando hayamos crecido, ya será demasiado tarde. Cuando cumpla los 50 años, habrá 10.000 millones de personas, todas ellas viviendo en ciudades. Pero en sólo diez años, cuando cumpla 26 años, la humanidad necesitará 50 por ciento más de energía y alimentos, y 30 por ciento más de agua, un elemento que ya es escaso en gran parte del mundo y que es una fuente de ingresos para las empresas privadas. ¡No es de extrañar que ella esté tratando de motivar hacia la acción! Salvar al mundo AHORA es un mensaje que ha sido capaz de movilizar a estudiantes de todo el mundo. En la era del “pensamiento maligno”, en lugar de apoyarla, hay quienes miran lo que come, lo que comen sus perros, y lo que hay detrás de ella y la manipulan. En otras palabras, estamos en una era en la que no somos capaces de pensar positivamente: una era marcada por la codicia y el miedo, y con lo que la cultura actual nos ha dado: el “mal pensamiento”. Es más que seguro que, si Greta hubiera vendido ropa deportiva, habría sido aceptada como un fenómeno normal, y nadie se fijaría si estaba comiendo plátanos o manzanas. Este es un buen índice de cómo hemos perdido la capacidad de soñar y seguir adelante”.

—————

De tota manera doncs, caldrà veure ara l’estat d’aquest moviment “FridaysForFuture” que, pel proper divendres 24 de maig, té convocada la segona gran jornada de mobilització a nivell internacional. La resposta que s’obtingui llavors permetrà començar a valorar molt millor si estem davant d’un element de canvi real, o si en el món tan “líquid i gasós” en el qual vivim no té la capacitat -no és pas senzill- de “fer-se gran i fort com a moviment” i transformar-se en un actor realment influent.

D’altra banda, el més d’un miler de detinguts en el context de les manifestacions de Londres dels primers dies de la nostra setmana santa, en contra també del canvi climàtic, promogudes per un també nou moviment i, com a mínim inicialment, de caràcter més radical: “extinction rebellion (XR)[iii]”, són una altra pedra de toc a les capacitats que encara puguem arribar a veure i tenir de reacció popular per aturar el canvi climàtic.

En els darrers dies d’abril aquest moviment ha concretat en els següents punts les seves reivindicacions al món polític anglosaxó: “– Explicar la veritat declarant una emergència climàtica i ecològica, treballant amb altres institucions per comunicar la urgència del canvi; – Actuar ara per aturar la pèrdua de biodiversitat i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero net el 2025; – Esdevenir liderats per les decisions d’una assemblea ciutadana creada per i sobre la justícia climàtica i ecològica”.

I a diversos nivells de la gran Bretanya, i també a la nostra Catalunya, hi ha hagut aquests dies declaracions oficials institucionals d’”emergència climàtica” que, ho sento i malgrat que em puguin semblar molt bé d’entrada, no crec que siguin realment sinceres ni, sobretot, que estiguin basades en anàlisis de fets i propostes a l’alçada de la gran magnitud i urgència del problema.

 

2.Sobre perquè s’han de prendre JA, i INELUDIBLEMENT,  mesures molt dràstiques contra el canvi climàtic a la tant propera dècada 2020-2030, per tal de no arribar precisament a una situació que ja no tingui marxa enrere. O sobre l’informe de l’IPCC sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C”

Gairebé tothom sap ja també que l’objectiu únic però ben important de l’Acord de París, AP, aprovat l’any 2015 per la UNFCCC (Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), és, d’acord amb el seu article 2.1.a):

“Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 oC pel que fa als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic.”

Al mateix París, però, i en el paquet de decisions 1/CP.21 aprovades -destinades a posar en marxa i implementar el propi AP- per la mateixa COP 21, la decisió 17 diu textualment i concreta (i s’ha de llegir en el marc de l’informe AR5 de l’IPCC previ al propi París):

“Observa amb preocupació que els nivells estimats de les emissions agregades de gasos d’efecte hivernacle el 2025 i 2030 resultants de les contribucions previstes determinades a nivell nacional no són compatibles amb els escenaris de 2 oC de menor cost sinó que condueixen a un nivell projectat de 55 gigatones en 2030, i observa també que, per mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a 40 gigatones, o per sota de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a un nivell que es definirà en l’informe especial esmentat en el paràgraf 21 infra, es requerirà un esforç de reducció de les emissions molt més gran que el que suposen les contribucions previstes determinades a nivell nacional”

on el citat paràgraf 21 infra d’aquestes decisions diu:

“Convida al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a que presenti, el 2018, un informe especial sobre els efectes que produiria un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials i les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle”

Tal dit tal fet, a la passada COP 24 de Katowice (Polònia) l’IPCC  va presentar efectivament  un informe especial sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C” [iv] (tal com finalment ha estat denominat). El text que es va aprovar a la COP 24 en que es fa referència a la seva existència, recepció i presentació és realment ben fred; potser sigui perquè, de fet, l’informe encara posa molta més pressió al conjunt del sistema de decisions climàtiques que, a través dels seus actors principals (els estats parts de l’AP, primer que ningú), s’haurien de prendre. Pressió, tensió, que tampoc és aliena a un any, el passat 2018, en el qual el nombre de fenòmens climàtics i la multiplicitat d’aquests i de les seves variades manifestacions territorials, també fa qualificable l’any passat de desastrosament catastròfic.

Però què és això tan important que diu aquest darrer i específic informe de l’IPCC presentat a la passada COP 24 que sigui tant important i que, en definitiva, ara si que sembli que hagi actuat finalment d’alerta mundial de forta ressonància.

Diu moltes coses; en diu tantes que no hi podem pas entrar en un text com el nostre i d’aquestes característiques. Però, a la fi, l’informe respon a la petició/pregunta que li formulava la COP 21 de París en la seva decisió 17 i que hem citat explícitament i textual ja fa una estona.

L’IPCC és sempre molt coherent, i moltes vegades també molt caut, amb les seves metodologies: tant les d’elaboració dels seus informes com les de presentació dels seus resultats. I com a òrgan intergovernamental que és, també ha aprés a ser un mestre en dir les coses de tal manera que gairebé tothom, si hi té interès, i vol defugir potser (escapar-se com si no anés per ell) les conclusions realment fonamentals d’aquests informes, ho pugui fer també i, per tant, també ho poden fer així -com ha passat en molts casos i de diverses maneres- els mitjans de comunicació que ho desitgin (perquè defensen interessos molt poderosos de molts poders econòmics).

Per tant, en aquest cas nosaltres anirem ràpid pel dret i, sense recórrer el llarg (i de vegades tortuós camí de l’informe), intentarem portar al possible lector d’aquestes línies al nucli dur clau de les conclusions de l’informe pel que fa a la pregunta també citada ja i que, adaptada literàriament aquí, li feia la COP 21 a l’IPCC:   Quines són les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle per no sobrepassar un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials?”.

L’elaboració i la presentació de la resposta a la pregunta és -tal com he dit- llarga, però després d’un camí que busca també -lloablement- maximitzar el rigor procedimental i minimitzar els riscos d’errades hom arriba, dins de  la part de l’informe anomenada “Sumary for Policymakers” i, en concret, a la seva pàgina 14 d’aquest resum, al següent text -el primer realment clau, des del meu punt de vista- d’aquest informe que, literalment, afirma (la traducció al català és, en aquest cas, meva):

“C. Camins d’emissions i sistemes de transició consistents amb un escalfament global d’1,5 ° C [v]

C.1 En models de trajectòries amb o sense limitacions de 1.5 ° C, les emissions netes antropogèniques globals de CO2 disminueixen aproximadament un 45% respecte als nivells de l’any 2010 pel 2030 (40-60% de rang), aconseguint el zero net al voltant de 2050 (2045-2055 de rang). Per limitar l’escalfament global a menys de 2 ° C les emissions de CO2 es preveu que disminueixin aproximadament un 25% el 2030 en la majoria de les trajectòries (10-30% rang), aconseguint el zero net al voltant de 2070  (2065 a 2080 de rang). Les emissions dels gasos no CO2 a les trajectòries que limiten l’escalfament global a 1,5 ° C mostren reduccions profundes que són similars a les de camins que limiten l’escalfament a 2 ° C (alta confiança).

La referència a “sense limitacions” té a veure amb el fet que s’estigui treballant amb escenaris en els quals s’accepta, fins i tot, que puguem pujar per sobre dels 1,5o C però tornant a baixar-hi de formes més o menys “rocambolesques” més endavant en el temps; entre altres formes suposant que totes les hipotètiques possibles noves tecnologies, com les diverses de captura i emmagatzematge d’emissions, estiguin ja en ple funcionament, quan, en canvi, encara hi ha més que seriosos dubtes sobre que puguin arribar a passar-se de “idees i plans” i proves pilot a instal·lacions reals, amb el molt important canvi de nivell o d’escala de magnituds que es necessitaria per fer-ho.

En altres paraules: mantenir-se no massa per sobre dels 1,5oC, o també una mica per sota dels  2oC, requereix els canvis de tendències, acabats de mencionar, en les emissions que estem llançant actualment a l’atmosfera. D’aquí a poques línies comentarem que això és ja gairebé  inimaginable.

I no som nosaltres els que ho diem; quan el mateix informe de l’IPCC arriba al seu “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible [vi] i, per tant, segueix aprofundint més i més en el tema, poden llegir-se en la seva pàgina 95, dins del “resum executiu” del capítol, asseveracions textuals tant o més “fortes”, i sobretot també ja molt més concretes que les del text citat anteriorment, com les següents (els nombres en negretes seran comparats més endavant amb d’altres i entre ells, amb resultats molt interessants):

“Limitar l’escalfament a 1,5 ° C depèn de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) durant les pròximes dècades, on emissions més baixes de GEH per al 2030 condueixen a una major probabilitat d’escalfament pic màxim a 1,5 ° C. (alta confiança). Les trajectòries disponibles que tenen com a objectiu un no o un limitat sobre passament de 1,5 ° C (menys de 0,1 ° C), mantenen les emissions de GEH el 2030 a 25-30 GtCO2e/any. Això contrasta amb les estimacions mitjanes d’acord amb les actuals incondicionals NDCs de 52-58 GtCO2e/any el 2030.

Aquestes vies de mitigació es caracteritzen per la reducció de la demanda energètica, la descarbonització de l’electricitat i altres combustibles, l’electrificació de l’ús final de l’energia, la reducció profunda de les emissions agrícoles, i alguna forma d’emmagatzematge de carboni a la terra o de segrest en dipòsits geològics. La baixa demanda energètica i la baixa demanda de béns de consum intensius en terres i GEH faciliten la limitació de l’escalfament tan a prop com sigui possible a 1,5 ° C.

En comparació amb un límit de 2ºC, les transformacions necessàries per limitar l’escalfament a 1,5oC són qualitativament similars, però més pronunciades i ràpides durant les properes dècades (alta confiança). 1,5 ° C implica ambients molt ambiciosos, ambients polítics internacionals molt cooperatius, que transformen tant l’oferta com la demanda (alta confiança).”

Tots aquests són precisament els extremadament canvis radicals de tendències que, insistim, “exigeix el propi IPCC”, i que nosaltres (i creiem que ells tampoc) no sabem veure com a possibles per cap costat i des de cap punt de vista, tenint en compte precisament i una vegada més que les tendències actuals, fins el 2018 i dels escenaris dels proper anys -començant pels dels anys 20-, no només no contenen cap germen quantificable i identificable de les mateixes, sinó que fins i tot van, com a mínim, clarament en la direcció d’empitjorar les actuals prediccions en el marc d’una valoració (que sempre va ser més optimista que real) del que suposaria avançar en la direcció de les actuals NDCs -Contribucions Determinades Nacionalment- de l’Acord de París.

 

3. I sobre PER QUÈ, molt segurament i malaurada, JA ESTEM PERDENT LA LLUITA per aturar el canvi climàtic, d’acord per exemple i fonamentalment amb els darrers estudis de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o, fins i tot, dels recents (reunions de primavera del 2019) temors al respecte del Fons Monetari Internacional (FMI-IMF)

Ha sigut, és i serà l’economia: estúpid! D’acord amb els darrers informes del FMI i del BM -dels que es fa ressò evidentment la IEA- portem ja pràcticament 10 anys (vegeu la primera figura adjunta del “World Economic Outlook 2018[vii]” del FMI i el BM) amb una economia mundial creixent a una mitjana del 3.5%.

I està clar -i encara que hi hagi bastanta gent que segueix-hi “somiant” amb el famós desacoblament entre economia (creixement econòmic) i energia (creixement corresponent de l’energia demandada i utilitzada) i que, en canvi, segueix sense produir-se pas de forma realment significativa -perquè diversos estudis científics l’eleven a la categoria de físicament i asimptòtica impossible-, ens porta a tornar a concloure, com sempre, que un creixement econòmic com en el que estem actualment al món i, de fet, des de fa molts anys -i, i això és el més greu, en el que es pretén continuar estant en el futur-, ens demanda i ens demandarà una energia primària mundial a utilitzar que tampoc para ni pararà de créixer. La següent figura[viii] de la IEA -corresponent al que ells anomenen: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals” (i de la part de futur del qual en parlarem més endavant) ens ho deixa més que clar (encara que de fet hauríem de dir més que “tenebrós” -fins i tot la demanda de carbó ha tornat a pujar durant el 2017 i el 2018!-), destacant un creixement total de l’energia primària demandada i utilitzada durant el 2018 del 2,3% que, per suposat, segueix sense aturar-se -podríem dir que des de mai- i sense aturar, concretament i sobretot, l’augment d’energia provinent dels combustibles fòssils demandada i utilitzada pel món (l’increment de les energies renovables no és encara capaç, ni tant sols, de compensar l’augment total continuat de la demanda energètica utilitzada total que, per tant, explica el continu increment, encara, de la demanda de l’ús de combustibles fòssils):

Se’ns fa difícil comprendre com aquestes constatacions ben solvents, aquestes DADES ben reals, hagin tingut i estiguin tenint el poc impacte polític i mediàtic que, al nostre entendre, haurien de tenir. Aquestes dades contenen sempre, des del nostre punt de vista, una didàctica (un relat) històrica que explicita, inequívocament, que només unes molt fortes dinàmiques de decreixement econòmic i de la conseqüent reducció de la demanda energètica utilitzada en el món dibuixarien un escenari econòmic-energètic mundial que, com el seu factor conductor principal que n’és, podria fer possible arribar a mantenir el canvi climàtic, l’escalfament global, a uns nivells desitjables. En altres paraules, encara que l’IPCC no ho pugui dir explícitament així -però jo sí-, la transició energètica des d’un vector energètic primari mundial (depenent encara avui, i des de fa molts anys, en més del 80% dels combustibles fòssils) a un vector energètic primari mundial net (sense emissions derivades), només serà possible si som capaços de definir i construir un món en el que l’economia mundial deixi, definitivament, de créixer i, per tant, deixi de demandar més i més energia a utilitzar -sobretot i primer que res fòssil-. La continuïtat del creixement econòmic capitalista és incompatible amb un món realment descarbonitzat que aturi el canvi climàtic.

Efectivament, i ara si que tothom o molta gent es comença a preocupar de debò, les emissions associades a l’evolució energètica (quantitativa i qualitativa) de la figura anterior de la IEA son esgarrifoses, i es mereixen realment aquestes altres dues figures, la primera també de la IEA[ix], per posar-ho ben bé de manifest:

I sobretot aquesta segona, la corresponent (amb relació de causa -energia- efecte -emissions- amb la primera) següent figura del WRI[x] que recull l’evolució de les emissions de CO2 en els darrers anys (una altra vegada dades esgarrifoses):

 

3.1.La preocupació del FMI

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington i en base al seu WEO[xi] 2018, situa la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme internacional de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement. Alerta si! Però gran contradicció al situar-la com un dels riscos que, precisament doncs, pugui posar en risc l’intocable i venerat creixement econòmic.

 

4.Sobre escenaris de futur. Els escenaris, la IEAviii i l’”Escenari Desenvolupament Sostenible”

Per tal de poder extreure les principals conclusions finals d’aquest text, és obligat -és condició necessària- preguntar-se abans que en diuen els estudiosos d’escenaris de futur de les possibles evolucions de les dades presentades i fent-ho, sobretot, tenint en compte el que, per dir-ho així, ens ha demanat -són els requeriments necessaris per aturar el canvi climàtic- l’IPCC en el seu darrer informe.

Podríem trobar -es troben- innombrables escenaris de futur sobre el tema, l’anàlisi dels  quals i les seves comparatives cauen, evidentment, fora d’un text com aquest. Però, en canvi, n’hi ha uns de molt significatius -certament més enllà del nostre punt de vista- que val la pena citar (i mostrar-ne fins i tot més que “alguna cosa”) perquè precisament venen d’una de les veus mundials més autoritzades en aquest tema: la mateixa IEA (Agència Internacional de l’Energia). Es tracta, pel que fa a la seva versió  més actualitzada, d’un estudi realitzat el 2017 (i, per tant, amb dades també ja molt actualitzades), on es  defineixen i comparen dos grans escenaris (o famílies d’escenaris) de futur: un en la direcció estàndard del que normalment anomenem els escenaris BaU (ells l’anomenen en aquest cas actualment: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, i el vector energètic del qual ja ha estat contemplat -en la seva part històrica fins a l’actualitat- anteriorment en aquest text), i un altre d’alternatiu i que la pròpia IEA qualifica d’escenari en la direcció d’acompliment de l’Acord de París i que anomena “Escenari Desenvolupament Sostenible”[xii], [xiii].

Aquests escenaris tenen també un gran i especial interès i valor perquè són l’evolució i el resultat de més de 20 anys de treball científic a partir del propi model d’anàlisis de l’IEA de projeccions energètiques futures i, en aquest sentit, han estat contrastats (model i escenaris) exitosament i històrica en el passat per la seva molt bona capacitat prospectiva.

Doncs bé, pel que fa referència a la part de futur o prospectiva del vector energètic del “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, tal com ja hem citat i dit correspon a una evolució de característiques BaU que intenta recollir les bones intencions que uns i altres diuen tenir però que, de fet, no canviarien essencialment cap de les dinàmiques que ja hem relatat. Hauríem millorat, en lo possible però més maquilladorament que d’altra manera, temes d’eficiència energètica, temes d’introducció d’energies renovables, etc., és a dir, el que més o menys esta fent ara el món en el seu conjunt, i que es traduiria, dat i fet, en una continuació manifesta de l’increment mundial d’emissions de GHG en les properes dècades, sense ni tant sols aconseguir arribar al pic d’emissions durant tots aquests anys.

En canvi l’”Escenari Desenvolupament Sostenible” seria, per dir-ho d’alguna manera -en paraules meves-, seria el màxim possible a aconseguir, en una direcció volgudament encaminada al compliment dels Acords de París a llarg termini (després comentarem i conclourem si això és realment així), però que, realistament, arriba fins a on la IEA creu que podria ser possible arribar, anant, per així dir-ho, a màxims, però, òbviament, sense provocar un canvi realment paradigmàtic del sistema econòmic-energètic vigent.

A la figura que vindrà a continuació, provinent d’una presentació de l’estudi per part de la pròpia IEAxii, xiii, tenim els resultats del mix energètic d’aquest darrer escenari que, efectivament, la IEA insisteix en dir que camina en la direcció d’acompliment de l’Acord de París però que, tal com veurem de seguida, no es pas així en absolut, tampoc i malauradament. En definitiva el que ens esta dient la IEA quan insisteix amb el que insisteix (i malgrat que de fet tampoc és el que necessitaríem) és que no veu cap possibilitat de trencar les ingents forces inercials de l’entramat econòmic-energètic actual i que, com a molt molt, potser podríem intentar arribar a dibuixar aquest potser possible futur.

Quines són les hipòtesis de futur en que estan basades la conformació d’aquest possible  “Escenari Desenvolupament Sostenible”? Sense poder entrar en gaires detalls en un text com aquest (i remetent-nos a la bibliografia donada), la primera hipòtesis fonamental d’aquest escenari és caminar ja cap a mantenir definitivament els mateixos nivells actuals del total d’energia primària demandada i utilitzada fins el 2040 (veure el vector energètic corresponent a l’escenari en la propera figura -amb un pic molt pla cap al 2025-); pel que fa a aquesta hipòtesis -en definitiva gairebé la més forta de l’escenari- es considera que no s’escatimarà cap esforç a cap nivell per la millora de l’eficiència energètica per tal de garantir, naturalment!, el creixement econòmic senzillament previsible d’aquí a aquests anys 40 d’aquest segle XXI. Es considera que es podrà i s’haurà de mantenir, pràcticament, la mateixa utilització de gas que l’actual, sense poder prescindir de massa petroli ni pel transport mitjançant grans camions, grans vaixells i molta de l’aviació en general. L’escenari considera i assumeix però que el consum de carbó haurà pogut baixar en una mesura molt important, essent totalment compensada la baixada pel corresponent augment de les renovables netes.

En paraules textuals de la IEA: “Això significa que si el món es pren seriosament el compliment dels seus objectius climàtics, a dia d’avui, cal tenir una preferència sistemàtica per a la inversió en tecnologies energètiques sostenibles. Però també hem de ser molt més intel·ligents sobre la manera d’utilitzar el nostre sistema energètic existent. Podem crear una mena de marge de maniobra mitjançant l’ampliació de l’ús d’utilització i emmagatzematge de la captura de carboni, l’hidrogen, la millora de l’eficiència energètica i, en alguns casos, la retirada anticipada del capital social. Per tenir èxit, caldrà un esforç polític i econòmic global sense precedents ”.

És realment molt interessant i important fixar-se en que aquesta caracterització de l’”escenari desenvolupament sostenible” de l’IEA és molt -molt- semblant, a la caracterització que l’IPCC feia  en el “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible” i que ja hem destacat sobradament quan l’hem citat i comentat.

Doncs bé els efectes d’aquestes polítiques energètiques (d’entrada prou interessants però que, com hem dit, tampoc poden ser unes altres molt diferents i més miraculoses, perquè les nostres dinàmiques econòmiques-energètiques són les que són i presenten unes inèrcies lògicament ingents i espectaculars) porten com a corresponents resultats pel que fa a les emissions de CO2 en el futur considerat a les contemplades a la figura adjunta (sempre de la mateixa fontxii; xiii):

De la figura anterior es conclou, en concret i entre altres coses, que, per a l’any 2030, les emissions de CO2 (però alerta: només les de CO2 -no les de CO2-e) estarien al voltant de les 25 Gt ( que aproximadament, i només a nivell d’ordre de magnitud, correspondrien a unes 35 GtCO2-e).  L’estudi comparatiu de dades i la corresponent extracció de conclusions estan servits!

 

5.Conclusions finals sobre perquè estem perdent la lluita per aturar el canvi climàtic

Ara ja és senzill fer una mena d’estudi comparatiu que ens porti a l’extracció de conclusions que, a parer del qui escriu, no es poden resumir de cap altra manera que no sigui afirmant, taxativament, que ESTEM PERDEN LA LLUITA PER ATURAR  EL CANVI CLIMÀTIC i que, per poc que ens descuidem, el 2030 podem estar perdent per golejada.

Durant aquestes línies d’aquest text (segurament massa llarg com ho faig sempre), han anat sortint dades (les més claus de les quals hem anat destacant en la seva majoria en negretes) que es fixaven tant en diferents anys o intervals d’anys (i també que venien de diverses fonts realment representatives), com en diferents contexts i/o en diferents supòsits en funció dels objectius que ens estiguéssim plantejant.

Doncs bé, observem el següent quadre/taula comparativa (de construcció pròpia) i mirant-lo en detall intentem subratllar-ne el que ens acaba dient com a conclusions principals:

El quadre és només, realment, un recull de dades claus que han anat sortint al llarg del text (amb alguna compleció de series). Per tant, de fet i d’entrada, no hi ha moltes coses a comentar més que les que ja ho han estat sobre les dades en si mateixes; l’interès és veure totes aquestes dades juntes i comparar-les.

Doncs bé, sobretot una d’aquestes comparacions que, en aquest format, és fa molt més evident que en el text i que, a més a més, és la que posa en evidència que efectivament i malaurada ESTEM PERDENT LA LLUITA PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC és la següent: és d’observar i remarcar emfàticament que mentre que l’IPCC en el seu darrer informe SR1.5 considera, concloentment, que de les molts possibles 55GtCO2e de l’any 2030 que alerten les decisions de París 1/CP.21, cal haver baixat (en un 45%) i el més ràpidament possible a entre 25-30GtCO2e (penúltima fila -en verd- del quadre); en canvi, l’escenari més optimista i/o possibilista (l’”Escenari de desenvolupament sostenible”) en el que la IEA es veu en cor de pensar -el veu fins i tot assolible a la pràctica, en la praxis sistèmica actual dels paradigmes econòmics vigents-, la meta assolida el 2030 seria de 25Gt PERÒ DE CO2 (darrera fila -en gris- del quadre) pur i dur, tal com s’ha emfatitzat i avaluat en el paràgraf final de l’apartat anterior. La ciència de l’IPCC i un realisme -realisme- optimista de l’IEA estan tant lluny que, gairebé, no calen més comentaris.

—————

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no havia ni ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington, situa -recordem que ja ho hem citat- la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement.

I potser també per això, i lligant amb el començament d’aquest text -i ja per acabar-lo-, comencem a viure algunes mobilitzacions de masses d’una societat que, fins ara, s’ho havia mirat com una problemàtica dels polítics i les seves reunions itinerants al llarg del món (Rio, Kyoto, Copenhaguen, Cancún, Doha, …).

“Què Deu agafi a la humanitat ben confessada”.

 

Xerca; Barcelona 21 de maig de 2019

 

[i]  https://www.youtube.com/watch?v=EAmmUIEsN9A

[ii] http://www.other-news.info/noticias/2019/03/la-campana-contra-greta-es-un-indice-de-la-perdida-de-valores/

[iii] https://rebellion.earth/

[iv] https://www.ipcc.ch/sr15/

[v]  https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/summary-for-policy-makers/

[vi] https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/2-0/

[vii] https://www.imf.org/external/datamapper/NGDP_RPCH@WEO/WEOWORLD

[viii] https://www.iea.org/weo/

[ix]  Global Enery & CO2 Status Report 2018; IEA 2018; pp 7

[x] https://www.wri.org/blog/2018/12/new-global-co2-emissions-numbers-are-they-re-not-good

[xi] https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2018/09/24/world-economic-outlook-october-2018

[xii] WEO2017launchpresentationprint; IEA 2017

[xiii] https://www.iea.org/weo/

[xiv] Emissions Gap Report 2018; UNEP 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què no podia passar a la COP22? O de com l’Acord de París no es començarà a aplicar, com a molt aviat, fins l’any 2019 o 2020! I Nota Final sobre la participació a la COP22!

3 des.

 

A mena d’introducció

Després que a la COP21, celebrada a París ara encara no fa un any, s’arribés a l’acord que portarà per sempre més el nom de la capital francesa (s’ho van treballar molt!), l’interès de tothom pels temes del Canvi Climàtic sembla haver augmentat considerablement. Això és bo!

Tornaré a repetir, també per començar, que el millor de l’Acord de París és que existeix i que, per tant, a la fi hi ha alguna cosa a la qual agafar-se en la lluita contra el canvi climàtic. Que això on hom es pot agafar sigui més o menys bo o dolent ja és molt més opinable; i un servidor ja fa temps que esta bastant instal·lat en un pessimisme sensible incremental, però actiu, que també aplica a la significació i utilitat real del tant renombrat Acord de París.

Per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que el senyor Obama volia passar a la història per algunes coses; i una d’elles era per posar els EUA al capdavant, o com a mínim que ho semblés, de la lluita del món contra el canvi climàtic. Així, els fets semblen indicar que va ser capaç de convèncer a la Xina perquè tots dos països a l’hora (com els dos grans principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle que són), i tot aprofitant la darrera reunió del G20 d’aquest 2016, ratifiquessin inesperadament –com a mínim per mi-, el que havien aprovat a París l’any passat i signat el passat mes de maig a la seu de les NNUU a Nova York.

Ara la història juga males passades al senyor Obama i ningú sap massa bé que farà el senyor Trump amb l’Acord de París i si, fins i tot, poder tindrem una repetició gairebé calcada d’un altre moment històric dels EUA, quan el senyor Bush es va desdir de ratificar el Protocol de Kyoto que, en canvi, els senyors Clinton i Al Gore havien signat abans. En fi, històries de la lenta però inexorable decadència dels EUA. De tota manera cal dir també, potser ben alt, que no cal que el senyor Trump es desdigui de l’Acord de París, perquè precisament els EUA es varen cuidar molt de que l’Acord de París, d’obligar, de fet no obligues a fer res que hom no vulgui fer i, per tant, el senyor Trump podrà tornar a desdir-se de més coses de les que ha dit a la seva campanya.

Però temes dels EUA a banda, és força indubtable que aquella inesperada –insisteixo que com a mínim per a mi- ratificació molt ràpida de l’Acord de París per part dels EUA i la Xina va provocar una febre ratificadora potser mai vista i, per tant, que en un temps probablement record pel que fa a aquests menesters, l’acord hagi entrat en vigor formalment –hagi passat a formar part del dret internacional multilateral- el passat divendres 4 de novembre, tal com s’anunciava (per l’evolució de les ratificacions), més o menys, un mes abans.

  

La COP22 i la CMA1; però el més calent era a l’aigüera de l’APA

Marràqueix era i hauria d’haver estat en circumstàncies normals la COP22; és a dir, la reunió número 22 de la COP de la UNFCCC: la Conferència de les Parts de la Convenció climàtica. I així ho ha estat.

Però precisament degut a la inusitada i espectacular rapidesa ja citada de la ratificació de l’Acord de París, Marràqueix es va transformar també, poques setmanes abans del seu començament, en la CMA1: la primera reunió de la Conferència de les Parts de l’acord de París. Com a tractat que l’Acord de París és, una vegada entra en vigor –el passat 4 de novembre-, els estats que l’han ratificat es constitueixen en la Conferència de les Parts, el seu màxim òrgan polític, d’aquell nou tractat.

Però aquest fet era, en “tempus” polítics, clarament precipitat. Malauradament, eh! Però així era i ha estat.

A París, a la COP21, es varen aprovar dues grans coses: a) l’Acord de París; b) un paquet de decisions d’enorme importància on s’encarreguen una quantitat molt important (i qualitativament encara més importants) de tasques necessàries per tal de preparar la posada en marxa de l’Acord de París. Es coneix com el paquet de decisions 1/CP.21.

Moltes d’aquestes decisions es refereixen a desenvolupar “Guies, Reglaments, Modalitats, Procediments, etc.” que, precisament, són imprescindibles per posar en marxa, per aplicar, per poder desenvolupar a la pràctica, realment, l’Acord de París.

Aquella frase castellana de: “hagan las leyes y déjennos a nosotros los reglamentos”,  és del tot aplicable a l’Acord de París. L’acord seria la llei; però una llei pendent de molts reglaments que, a més a més, son els que acabaran de conformar, realment, l’aplicació i desenvolupament pràctic concret de l’Acord de París.

Per tal de fer aquests “reglaments”, dins de les pròpies decisions 1/CP.21 de la COP21 de París hi havia la de la creació d’un òrgan de treball de la COP de la Convenció Climàtica (la CMA no existia encara a París), l’anomenat APA, que, en gran part, ha de fer aquests treballs, aquests reglaments que, a la fi, si que hauran de ser aprovats per la CMA1 (de “prematura existència” tal com estem intentant explicar).

De fet, ja els acords de la COP17 de Durban 2011 encarregàvem la realització d’un nou tractat que s’havia d’aprovar el 2015 per entrar en vigor el 2020. En aquest sentit, els “tempus” polítics que la COP21 esperava per l’APA eren previsiblement llargs i importants. I per què? Doncs perquè entre altres coses l’Acord de París té, de fet, unes característiques d’acord marc (amb uns objectius, una metodologia i uns mecanismes genèrics –també tipus marc- per a desenvolupar la metodologia i assolir els objectius) que deixava, per tant, moltes decisions tant de funcionament com d’aplicació concreta i real  de l’acord a la negociació posterior. Però, amb “l’agreujant” si es vol, que molts d’aquests desenvolupaments “reglamentaris” han de resoldre temes de fons que són i poden ser de gran importància.

En poques paraules més: el paper de l’APA és fonamental i no gens senzill de dur a terme perquè de fet és, en parts molt importants, el que acabarà definit el que realment acabi sent l’Acord de París.

L’APA es va reunir per primera vegada a les habituals trobades de maig-juny de Bonn (la seu de la Convenció Climàtica) d’aquest mateix any 2016, i va necessitar tota una setmana només per posar-se d’acord en quina era el seu programa de treball. Per què? Doncs perquè l’Acord de París té moltes ambigüitats i no poques contradiccions internes (fruit d’unes negociacions finals molt napoleòniques) que s’han d’abordar políticament i que seran el resultat de negociacions polítiques tant o més importants, gairebé, que les pròpies de París.

I qui haurà d’acabar aprovant tot el treball de l’APA (i també el d’altres òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica que també tenen encarregades feines)? Doncs, tal com ja hem dit, la primera reunió de la CMA, és a dir, la CMA1. Per tant estava i està clar que s’havia produït un total desfasat polític i de feina a fer, i que no hi havia res fet del que hauria d’aprovar una CMA1.

Solució? “Suspendre i perllongar la reunió de la CMA1” fins, de moment, a finals de l’any 2018 a la COP24. Aquesta és una martingala molt emprada en l’apassionant món de les negociacions climàtiques multilaterals. Per tant, i com de fet es podria dir que estava previst, l’acord de París no es posarà en pràctica, no s’aplicarà de fet, fins l’any 2019 o 2020. Precisament, tal com ja es preveia en el conjunt de decisions 1/CP.21, els estats han de presentar les seves segones NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) durant el 2020. Però per fer-ho necessiten o esperen el guiatge que han de rebre com a resultat del treball de l’APA.

Això és el que de fet ha passat, molt principalment, amb tot el galimaties d’acrònims inclòs, a les reunions de Marràqueix! Tot lo altre simplement és que no podia passar (malauradament continuem “perdent” temps efectiu de lluita contar el canvi climàtic)! Vegeu el text formalment aprovat, dins del document oficial FCCC/PA/CMA/2016/L.3, per tal de retornar a uns temps polítics lògics (des d’un punt de vista del funcionament intern):

  1. Invites the Conference of the Parties to continue to oversee the implementation of the work programme under the Paris Agreement in accordance with the arrangements contained in decision 1/CP.21, and to accelerate work and forward the outcomes at the latest to the third part of the first session of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement to be convened in conjunction with the twenty-fourth session of the Conference of the Parties (December 2018) for its consideration and adoption;

Una visió més completa, i al meu parer bastant objectiva de moltes altres coses de les quals s’ha parlat a Marràqueix, es pot trobar, per exemple a:

http://www.c2es.org/international/negotiations/cop22-marrakech/summary

 

——————————

 

NOTA FINAL A QUATRE MANS D’OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS  –CO DIRECTORS DEL GRUP SOBRE EL GOVERNAMENT DEL CANVI CLIMÀTIC DE LA UPC- RELATIUS A LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA COP22

 

Alguns temes científics, tecnològics, econòmics i polítics de fons al voltant de l’aplicació a curt i mig termini de l’Acord de París. I sobre la nostra insistència de la imperiosa necessitat d’una distribució del pressupost global de carboni  basada en criteris d’equitat i justícia climàtica, que faci possible arreu la implementació conjunta de les agendes climàtiques i de desenvolupament humà sostenible

 

Fa un any escrivíem (i ara destaquem en cursives les poques actualitzacions que en fem en el post COP22):

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 (que esta sent contínuament revisada i confirmada per la comunitat científica internacional en el camí cap a l’AR6 de l’IPCC previst per al 2022) ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions, principalment les de CO2, es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París. I ho ha continuat, ara en motiu de la COP22, i continuarà fent en un futur.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de CO2 que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els 2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992 i el d’equitat subratllat ara a l’acord de París. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

—————

Sobre les anàlisis 2016 de les INDCs

Durant l’any que ha transcorregut des de París fins a Marràqueix han passat moltes coses de les quals, aquí, en volem destacar, abans que res, la següent:

El nombre i nivell d’aprofundiment de les anàlisis realitzades al voltant dels efectes agregats de les anomenades INDCs (Intencions de Contribució Determinades a nivell Nacional) que varen presentar pràcticament tots els estats parts de la Convenció Climàtica fins poc abans de la COP21 a París i que, en la seva gran majoria, constitueixen ja les primeres NDCs (Contribucions Determinades a nivell Nacional) que els estats presentaran cada 5 anys en el context de l’Acord de París. Les segones les presentaran al llarg del 2020.

Totes aquestes anàlisis, inclosa la del secretariat de la UNFCCC, conclouen, entre altres, una mateixa constatació fonamental. Seguint les actuals INDCs presentades pels estats la majoria del Pressupost Global de Carboni se l’estaran i se l’acabaran gastant (i nosaltres tenim el ferm convenciment que això serà així),els països que ja actualment són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. No quedarà, en realitat, pràcticament gens de pressupost global de carboni que puguin utilitzar els països en desenvolupament, que ja històricament no n’han fet us, i que ara es trobaran pressionats, gairebé engarjolats, per uns objectius molt necessaris en la lluita contra el canvi climàtic, del qual però, precisament, ells no en són pas responsables però en pariran, més que ningú, les seves conseqüències.

—————

Falses il·lusions o grans mentides?

La síndrome d’Estocolm positiva que ha despertat en amplis sectors l’aprovació de l’Acord de París és un molt bon “caldo de cultiu” per sembrar-hi falses il·lusions i/o grans mentides.

Tot d’una sembla que la transició del model energètic actual (inseparable del model econòmic vigent que ha fet possible: el capitalisme) basat en les energies fòssils, a un model basat en energies netes i renovables estigui, com aquell qui diu, dat i fet. Sembla que revertir, l’estat actual del vector energètic mundial i passar d’un 80% del mix energètic  basat en fòssils, a un 0%, o el que és el mateix, a un món 100% renovable –i sobretot, no fòssil-, sigui bufar i fer ampolles!

I al servei d’aquest objectiu, hi ha qui manté que cal que: a) els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle facin en 30 anys la transició cap a un model energètic 100% renovable: b) els països en desenvolupament, que necessiten treure urgentment a milions de persones de la fam, la pobresa i la malaltia, es desenvolupin amb un model basat únicament en energies netes i renovables.

No cal dir, que ambdues premisses posen en safata als principals emissors (i per tant principals responsables) el retardar tant com puguin l’iniciar els canvis econòmics, tecnològics i energètics per tal d’anar (primer ells i després la resta del món) cap a una civilització extremadament baixa en emissions de carboni. I mentre es van prenent el seu temps, van consumint el pressupost global de carboni al mateix ritme desbocat de sempre.

I mentrestant els països en desenvolupament, que necessitarien caminar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible del 2030,  queden a l’espera d’una suposada actuació ingent i gairebé immediata de construcció i ús d’instal·lacions d’energies renovables i netes, que faran possible el seu desenvolupament d’una forma no assajada mai fins ara, i  amb unes fonts de finançament que a dia d’avui no està pas clar que estiguin al seu abast.

Malauradament, i d’aquí el nostre escepticisme, encara ningú no ha demostrat, més enllà d’exercicis de prospectiva molt optimistes allunyats de la realitat actual i, segons el nostre parer, del possible desenvolupament a mig termini del coneixement científic i tecnològic,  que la transició energètica sigui possible si no s’atura el creixement econòmic material (de producció i consum de bens i serveis) mundial.

—————

Acabàvem més o menys així fa un any i ho actualitzem ara

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes de la negociació.

Així ho vàrem fer ja en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny del 2015 fins a París, estant presents i treballant com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa; distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”.

Ara, a la COP22, hi hem estat participant tot promovent i començant a avançar la creació d’una

“PLATAFORMA D’ESTATS PARTS I ORGANITZACIONS OBSERVADORES PER A UNA FORTA MITIGACIÓ I UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI, BASADA EN CRITERIS D’EQUITAT I JUSTICIA CLIMÀTICA, I TOT FENT POSSIBLE LA IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DE LES AGENDES CLIMÀTIQUES I DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE”.

Dins dels objectius de la plataforma, tal i com el nom indica, hi ha el lligar l’agenda per al desenvolupament amb l’agenda climàtica. Perquè de fet, ambdues agendes haurien ja d’estar estretament unides, perquè la història ens diu que pujar al carro del desenvolupament comporta un determinat nivell d’emissions llindar. Des de la perspectiva climàtica, i si es vol assolir l’objectiu dels 2ºC,  es constata que en els propers anys la humanitat hauria d’alliberar a l’atmosfera les últimes emissions provinents de la crema de combustibles fòssils. A més a més, a partir d’una anàlisi acurada de les INDCs dels principals emissors, afirmem que de moment, i fins al 2030, en els compromisos d’aquests països no hi ha ni s’entreveu una previsió de reducció dràstica de les seves emissions. Així doncs, l’objectiu dels 2ºC requeriria d’un canvi de rumb clar que no s’està produint. És per tot això que posem sobre la taula la imperiosa necessitat que, abans no sigui massa tard, les últimes emissions de gasos d’efecte hivernacle estiguin al servei de projectes per al desenvolupament humà sostenible!

key-world-energy-statistics-2015-iea

 

Xerca; 3 de desembre 2016

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

%d bloggers like this: