Tag Archives: Acord de París

Què no podia passar a la COP22? O de com l’Acord de París no es començarà a aplicar, com a molt aviat, fins l’any 2019 o 2020! I Nota Final sobre la participació a la COP22!

3 des.

 

A mena d’introducció

Després que a la COP21, celebrada a París ara encara no fa un any, s’arribés a l’acord que portarà per sempre més el nom de la capital francesa (s’ho van treballar molt!), l’interès de tothom pels temes del Canvi Climàtic sembla haver augmentat considerablement. Això és bo!

Tornaré a repetir, també per començar, que el millor de l’Acord de París és que existeix i que, per tant, a la fi hi ha alguna cosa a la qual agafar-se en la lluita contra el canvi climàtic. Que això on hom es pot agafar sigui més o menys bo o dolent ja és molt més opinable; i un servidor ja fa temps que esta bastant instal·lat en un pessimisme sensible incremental, però actiu, que també aplica a la significació i utilitat real del tant renombrat Acord de París.

Per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que el senyor Obama volia passar a la història per algunes coses; i una d’elles era per posar els EUA al capdavant, o com a mínim que ho semblés, de la lluita del món contra el canvi climàtic. Així, els fets semblen indicar que va ser capaç de convèncer a la Xina perquè tots dos països a l’hora (com els dos grans principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle que són), i tot aprofitant la darrera reunió del G20 d’aquest 2016, ratifiquessin inesperadament –com a mínim per mi-, el que havien aprovat a París l’any passat i signat el passat mes de maig a la seu de les NNUU a Nova York.

Ara la història juga males passades al senyor Obama i ningú sap massa bé que farà el senyor Trump amb l’Acord de París i si, fins i tot, poder tindrem una repetició gairebé calcada d’un altre moment històric dels EUA, quan el senyor Bush es va desdir de ratificar el Protocol de Kyoto que, en canvi, els senyors Clinton i Al Gore havien signat abans. En fi, històries de la lenta però inexorable decadència dels EUA. De tota manera cal dir també, potser ben alt, que no cal que el senyor Trump es desdigui de l’Acord de París, perquè precisament els EUA es varen cuidar molt de que l’Acord de París, d’obligar, de fet no obligues a fer res que hom no vulgui fer i, per tant, el senyor Trump podrà tornar a desdir-se de més coses de les que ha dit a la seva campanya.

Però temes dels EUA a banda, és força indubtable que aquella inesperada –insisteixo que com a mínim per a mi- ratificació molt ràpida de l’Acord de París per part dels EUA i la Xina va provocar una febre ratificadora potser mai vista i, per tant, que en un temps probablement record pel que fa a aquests menesters, l’acord hagi entrat en vigor formalment –hagi passat a formar part del dret internacional multilateral- el passat divendres 4 de novembre, tal com s’anunciava (per l’evolució de les ratificacions), més o menys, un mes abans.

  

La COP22 i la CMA1; però el més calent era a l’aigüera de l’APA

Marràqueix era i hauria d’haver estat en circumstàncies normals la COP22; és a dir, la reunió número 22 de la COP de la UNFCCC: la Conferència de les Parts de la Convenció climàtica. I així ho ha estat.

Però precisament degut a la inusitada i espectacular rapidesa ja citada de la ratificació de l’Acord de París, Marràqueix es va transformar també, poques setmanes abans del seu començament, en la CMA1: la primera reunió de la Conferència de les Parts de l’acord de París. Com a tractat que l’Acord de París és, una vegada entra en vigor –el passat 4 de novembre-, els estats que l’han ratificat es constitueixen en la Conferència de les Parts, el seu màxim òrgan polític, d’aquell nou tractat.

Però aquest fet era, en “tempus” polítics, clarament precipitat. Malauradament, eh! Però així era i ha estat.

A París, a la COP21, es varen aprovar dues grans coses: a) l’Acord de París; b) un paquet de decisions d’enorme importància on s’encarreguen una quantitat molt important (i qualitativament encara més importants) de tasques necessàries per tal de preparar la posada en marxa de l’Acord de París. Es coneix com el paquet de decisions 1/CP.21.

Moltes d’aquestes decisions es refereixen a desenvolupar “Guies, Reglaments, Modalitats, Procediments, etc.” que, precisament, són imprescindibles per posar en marxa, per aplicar, per poder desenvolupar a la pràctica, realment, l’Acord de París.

Aquella frase castellana de: “hagan las leyes y déjennos a nosotros los reglamentos”,  és del tot aplicable a l’Acord de París. L’acord seria la llei; però una llei pendent de molts reglaments que, a més a més, son els que acabaran de conformar, realment, l’aplicació i desenvolupament pràctic concret de l’Acord de París.

Per tal de fer aquests “reglaments”, dins de les pròpies decisions 1/CP.21 de la COP21 de París hi havia la de la creació d’un òrgan de treball de la COP de la Convenció Climàtica (la CMA no existia encara a París), l’anomenat APA, que, en gran part, ha de fer aquests treballs, aquests reglaments que, a la fi, si que hauran de ser aprovats per la CMA1 (de “prematura existència” tal com estem intentant explicar).

De fet, ja els acords de la COP17 de Durban 2011 encarregàvem la realització d’un nou tractat que s’havia d’aprovar el 2015 per entrar en vigor el 2020. En aquest sentit, els “tempus” polítics que la COP21 esperava per l’APA eren previsiblement llargs i importants. I per què? Doncs perquè entre altres coses l’Acord de París té, de fet, unes característiques d’acord marc (amb uns objectius, una metodologia i uns mecanismes genèrics –també tipus marc- per a desenvolupar la metodologia i assolir els objectius) que deixava, per tant, moltes decisions tant de funcionament com d’aplicació concreta i real  de l’acord a la negociació posterior. Però, amb “l’agreujant” si es vol, que molts d’aquests desenvolupaments “reglamentaris” han de resoldre temes de fons que són i poden ser de gran importància.

En poques paraules més: el paper de l’APA és fonamental i no gens senzill de dur a terme perquè de fet és, en parts molt importants, el que acabarà definit el que realment acabi sent l’Acord de París.

L’APA es va reunir per primera vegada a les habituals trobades de maig-juny de Bonn (la seu de la Convenció Climàtica) d’aquest mateix any 2016, i va necessitar tota una setmana només per posar-se d’acord en quina era el seu programa de treball. Per què? Doncs perquè l’Acord de París té moltes ambigüitats i no poques contradiccions internes (fruit d’unes negociacions finals molt napoleòniques) que s’han d’abordar políticament i que seran el resultat de negociacions polítiques tant o més importants, gairebé, que les pròpies de París.

I qui haurà d’acabar aprovant tot el treball de l’APA (i també el d’altres òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica que també tenen encarregades feines)? Doncs, tal com ja hem dit, la primera reunió de la CMA, és a dir, la CMA1. Per tant estava i està clar que s’havia produït un total desfasat polític i de feina a fer, i que no hi havia res fet del que hauria d’aprovar una CMA1.

Solució? “Suspendre i perllongar la reunió de la CMA1” fins, de moment, a finals de l’any 2018 a la COP24. Aquesta és una martingala molt emprada en l’apassionant món de les negociacions climàtiques multilaterals. Per tant, i com de fet es podria dir que estava previst, l’acord de París no es posarà en pràctica, no s’aplicarà de fet, fins l’any 2019 o 2020. Precisament, tal com ja es preveia en el conjunt de decisions 1/CP.21, els estats han de presentar les seves segones NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) durant el 2020. Però per fer-ho necessiten o esperen el guiatge que han de rebre com a resultat del treball de l’APA.

Això és el que de fet ha passat, molt principalment, amb tot el galimaties d’acrònims inclòs, a les reunions de Marràqueix! Tot lo altre simplement és que no podia passar (malauradament continuem “perdent” temps efectiu de lluita contar el canvi climàtic)! Vegeu el text formalment aprovat, dins del document oficial FCCC/PA/CMA/2016/L.3, per tal de retornar a uns temps polítics lògics (des d’un punt de vista del funcionament intern):

  1. Invites the Conference of the Parties to continue to oversee the implementation of the work programme under the Paris Agreement in accordance with the arrangements contained in decision 1/CP.21, and to accelerate work and forward the outcomes at the latest to the third part of the first session of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement to be convened in conjunction with the twenty-fourth session of the Conference of the Parties (December 2018) for its consideration and adoption;

Una visió més completa, i al meu parer bastant objectiva de moltes altres coses de les quals s’ha parlat a Marràqueix, es pot trobar, per exemple a:

http://www.c2es.org/international/negotiations/cop22-marrakech/summary

 

——————————

 

NOTA FINAL A QUATRE MANS D’OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS  –CO DIRECTORS DEL GRUP SOBRE EL GOVERNAMENT DEL CANVI CLIMÀTIC DE LA UPC- RELATIUS A LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA COP22

 

Alguns temes científics, tecnològics, econòmics i polítics de fons al voltant de l’aplicació a curt i mig termini de l’Acord de París. I sobre la nostra insistència de la imperiosa necessitat d’una distribució del pressupost global de carboni  basada en criteris d’equitat i justícia climàtica, que faci possible arreu la implementació conjunta de les agendes climàtiques i de desenvolupament humà sostenible

 

Fa un any escrivíem (i ara destaquem en cursives les poques actualitzacions que en fem en el post COP22):

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 (que esta sent contínuament revisada i confirmada per la comunitat científica internacional en el camí cap a l’AR6 de l’IPCC previst per al 2022) ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions, principalment les de CO2, es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París. I ho ha continuat, ara en motiu de la COP22, i continuarà fent en un futur.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de CO2 que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els 2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992 i el d’equitat subratllat ara a l’acord de París. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

—————

Sobre les anàlisis 2016 de les INDCs

Durant l’any que ha transcorregut des de París fins a Marràqueix han passat moltes coses de les quals, aquí, en volem destacar, abans que res, la següent:

El nombre i nivell d’aprofundiment de les anàlisis realitzades al voltant dels efectes agregats de les anomenades INDCs (Intencions de Contribució Determinades a nivell Nacional) que varen presentar pràcticament tots els estats parts de la Convenció Climàtica fins poc abans de la COP21 a París i que, en la seva gran majoria, constitueixen ja les primeres NDCs (Contribucions Determinades a nivell Nacional) que els estats presentaran cada 5 anys en el context de l’Acord de París. Les segones les presentaran al llarg del 2020.

Totes aquestes anàlisis, inclosa la del secretariat de la UNFCCC, conclouen, entre altres, una mateixa constatació fonamental. Seguint les actuals INDCs presentades pels estats la majoria del Pressupost Global de Carboni se l’estaran i se l’acabaran gastant (i nosaltres tenim el ferm convenciment que això serà així),els països que ja actualment són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. No quedarà, en realitat, pràcticament gens de pressupost global de carboni que puguin utilitzar els països en desenvolupament, que ja històricament no n’han fet us, i que ara es trobaran pressionats, gairebé engarjolats, per uns objectius molt necessaris en la lluita contra el canvi climàtic, del qual però, precisament, ells no en són pas responsables però en pariran, més que ningú, les seves conseqüències.

—————

Falses il·lusions o grans mentides?

La síndrome d’Estocolm positiva que ha despertat en amplis sectors l’aprovació de l’Acord de París és un molt bon “caldo de cultiu” per sembrar-hi falses il·lusions i/o grans mentides.

Tot d’una sembla que la transició del model energètic actual (inseparable del model econòmic vigent que ha fet possible: el capitalisme) basat en les energies fòssils, a un model basat en energies netes i renovables estigui, com aquell qui diu, dat i fet. Sembla que revertir, l’estat actual del vector energètic mundial i passar d’un 80% del mix energètic  basat en fòssils, a un 0%, o el que és el mateix, a un món 100% renovable –i sobretot, no fòssil-, sigui bufar i fer ampolles!

I al servei d’aquest objectiu, hi ha qui manté que cal que: a) els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle facin en 30 anys la transició cap a un model energètic 100% renovable: b) els països en desenvolupament, que necessiten treure urgentment a milions de persones de la fam, la pobresa i la malaltia, es desenvolupin amb un model basat únicament en energies netes i renovables.

No cal dir, que ambdues premisses posen en safata als principals emissors (i per tant principals responsables) el retardar tant com puguin l’iniciar els canvis econòmics, tecnològics i energètics per tal d’anar (primer ells i després la resta del món) cap a una civilització extremadament baixa en emissions de carboni. I mentre es van prenent el seu temps, van consumint el pressupost global de carboni al mateix ritme desbocat de sempre.

I mentrestant els països en desenvolupament, que necessitarien caminar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible del 2030,  queden a l’espera d’una suposada actuació ingent i gairebé immediata de construcció i ús d’instal·lacions d’energies renovables i netes, que faran possible el seu desenvolupament d’una forma no assajada mai fins ara, i  amb unes fonts de finançament que a dia d’avui no està pas clar que estiguin al seu abast.

Malauradament, i d’aquí el nostre escepticisme, encara ningú no ha demostrat, més enllà d’exercicis de prospectiva molt optimistes allunyats de la realitat actual i, segons el nostre parer, del possible desenvolupament a mig termini del coneixement científic i tecnològic,  que la transició energètica sigui possible si no s’atura el creixement econòmic material (de producció i consum de bens i serveis) mundial.

—————

Acabàvem més o menys així fa un any i ho actualitzem ara

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes de la negociació.

Així ho vàrem fer ja en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny del 2015 fins a París, estant presents i treballant com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa; distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”.

Ara, a la COP22, hi hem estat participant tot promovent i començant a avançar la creació d’una

“PLATAFORMA D’ESTATS PARTS I ORGANITZACIONS OBSERVADORES PER A UNA FORTA MITIGACIÓ I UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI, BASADA EN CRITERIS D’EQUITAT I JUSTICIA CLIMÀTICA, I TOT FENT POSSIBLE LA IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DE LES AGENDES CLIMÀTIQUES I DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE”.

Dins dels objectius de la plataforma, tal i com el nom indica, hi ha el lligar l’agenda per al desenvolupament amb l’agenda climàtica. Perquè de fet, ambdues agendes haurien ja d’estar estretament unides, perquè la història ens diu que pujar al carro del desenvolupament comporta un determinat nivell d’emissions llindar. Des de la perspectiva climàtica, i si es vol assolir l’objectiu dels 2ºC,  es constata que en els propers anys la humanitat hauria d’alliberar a l’atmosfera les últimes emissions provinents de la crema de combustibles fòssils. A més a més, a partir d’una anàlisi acurada de les INDCs dels principals emissors, afirmem que de moment, i fins al 2030, en els compromisos d’aquests països no hi ha ni s’entreveu una previsió de reducció dràstica de les seves emissions. Així doncs, l’objectiu dels 2ºC requeriria d’un canvi de rumb clar que no s’està produint. És per tot això que posem sobre la taula la imperiosa necessitat que, abans no sigui massa tard, les últimes emissions de gasos d’efecte hivernacle estiguin al servei de projectes per al desenvolupament humà sostenible!

key-world-energy-statistics-2015-iea

 

Xerca; 3 de desembre 2016

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

%d bloggers like this: