Tag Archives: Condicionalitats

Notes diverses sobre l’estat de l’ajuda, i de la seva efectivitat, per al desenvolupament

20 maig

Ara feia un cert temps que no m’apropava a aquests temes i, després de fer-ho una mica, si que puc apuntar algunes notes sobre aspectes que m’han cridat l’atenció!

 

El tema de sempre: l’ajuda augmenta o disminueix?

La qüestió aquí és de molta “finor” perquè les variacions en l’ajuda són tant petites i inclouen un seguit de conceptes diferents que s’acaben sumant, que sempre podrem llegir titulars en un o altre sentit.

Segons l’OCDE, i sempre en el context del DAC (Development Assistance Committee), el titular oficial primer és que el 2013 l’AOD (l’Ajuda Oficial al Desenvolupament) total hauria estat la més alta que mai, arribant als 134,8 bilions de US$ en unitats anglosaxones (i $ del 2012) i donant lloc a una figura, que si que intento “divulgar” cada any, que és la següent:

Captura0

L’ull humà ja ens diu que, des del 2005, i deixant de banda la baixada en el moment més àlgid de la crisi, pràcticament ens movem amb una quantitat constant que en mitjana suposa un 0,3% del PIB dels països donants. Seguim tant lluny com sempre del històric i “màgic”, encara que també del tot insuficient, 0,7%.

No  seria mai bo deixar de recordar que segons l’estudi d’en Jeffrey Sachs de l’any 2005, per assolir els ODMs calia, com a mínim més que duplicar la magnitud de l’AOD.

D’altra banda, i tot i que la figura no ho deixa veure, l’OCDE ens diu que l’ajuda a alguns dels països més necessitats continua baixant i, en particular, a l’Africa Subsahariana ho ha fet en un 4%!

I si ens mirem la figura d’acord amb els tipus d’ajudes que conformen el total observen que es segueixen produint dues tendències en certa manera contraposades. Augmenta l’ajuda humanitària (que òbviament és bo perquè és necessària però que, per així dir-ho, és una ajuda a final de canonada). Disminueix, en canvi, l’ajuda bilateral que, a més de la multilateral (i pel que escriu sempre la més òptima), és la que més contribueix a programes de desenvolupament en països concrets.

 

I del procés sobre l’efectivitat de l’ajuda que en sabem?

El procés sobre l’efectivitat de l’ajuda va començar a París l’any 2005 amb la Declaració de París i ha passat per diverses etapes (Accra, Busan, …), la darrera de les quals s’ha viscut a Mèxic, a mitjans d’abril passat, en una conferència sobre “El Partenariat Global per a una Cooperació al Desenvolupament Efectiva”.

En aquest context l’informe, realitzat per l’OCDE i el PNUD, que hom pot trobar a:

http://www.oecd-ilibrary.org/development/making-development-co-operation-more-effective_9789264209305-en

es pot considerar com a previ a aquesta conferència. I sense poder-ne fer una valoració exhaustiva i que hi destaquen algunes informacions que, des del meu punt de vista, són de gran importància.

El pas de l’etapa més neoliberal de la cooperació al nou marc de l’efectivitat de l’ajuda (París 2015) suposa un conjunt de característiques que, a partir de llavors, haurien d’haver regit la cooperació al desenvolupament entre els països donants i els receptors.

Una d’aquestes característiques, la que probablement més accentuava el deixar enrere l’etapa neoliberal, és que la cooperació, l’ajuda, no podia ser condicionada a res ni a cap interès del donant, sinó només als objectius determinats fonamental ment pel país receptor.

Doncs bé la figura següent d’aquest informe:

Captura

ens diu que, innegablement hem avançat en aquesta direcció, però que 10 anys després de París, encara més d’un 20% de l’ajuda és condicionada.

Finalment, l’ajuda, en el nou context s’havia d’harmonitzar (havia de respondre a una visió conjunta de donants i receptors, guiada sempre pels camins marcats pels receptors) i, a més a més, les ajudes rebudes haurien d’anar a parar als pressupostos dels estats receptors com a millor garantia per a la seva efectivitat.

Doncs bé, en el mateix informe, la següent figura

Captura2

ens diu que, precisament, els països més necessitats no reben l’ajuda que necessitarien per cobrir els seus pressupostos i que, en canvi, països ja no tant necessitats estarien rebent (algun interès especial per part d’algun donant?) més ajuda de la que ells mateixos haurien pressupostat. Aquesta bretxa global d’integració del pressupost és del 36% i afecta a 27 països (en total, al voltant de USD 11 bilions). Alhora, els pressupostos governamentals que han rebut fons registrats en el pressupost més enllà dels previstos, afecten a 11 països, i representen el 23% del total dels desemborsaments programats (en total, al voltant d’US $ 7.000 milions).

 

Comentari final

Malgrat alguns avenços conceptuals gens menyspreables, les xifres de l’ajuda són tan irrisòries (en comparació amb les necessitats reals) que difícilment ni una millor conceptualització ni organització de la mateixa -encara bastant insuficient també- podran canviar el nostre injust món de forma mínimament significativa.

 

Xerca; Barcelona 18 de maig de 2014

%d bloggers like this: