El Protocol de Kyoto ha ressuscitat!

14 des.

El Protocol de Kyoto ha ressuscitat. Lliçons històriques i actuals dins d’un present angoixant.

Josep Xercavins Valls i Olga Alcaraz Sendra (vegeu al final)

Gairebé que m’atreviria a afirmar que “cap” mitjà de comunicació se’n hagi fet ressò, però sí, és cert (m’ho comentava l’Olga a finals de novembre): el 31 de desembre del 2020 entrarà en vigor el SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS 2013 -2020 DEL PROTOCOL DE KYOTO!!!

 

1.- Com ha estat això? I en quins contextos històrics i actuals s’ha arribat a això?

Hi ha molts aspectes a considerar, i de tots en podem aprendre. Però primer els fets, que també són, molts d’ells, lliçons de dret internacional multilateral.

Els estats-part (les parts) en el Protocol de Kyoto van adoptar una esmena al Protocol de Kyoto -que des de llavors s’ha denominat i conegut com l’”Esmena de Doha”- mitjançant la decisió 1 / CMP.8  en el vuitè període de sessions de la “Conferència de les Parts que actua com a reunió de les Parts en el Protocol de Kyoto (CMP)” celebrada a Doha, Qatar, el desembre de 2012. Correspon la seva celebració, per descomptat, amb la de la COP 18 de Doha.

El “temps polític” d’aquest fet el trobem 3 anys després del gran fracàs de Copenhaguen el 2009; era allà on s’havia d’haver aprovat, com a objectiu principal i mínim però imprescindible, les característiques d’un segon període universalitzat de compromisos del Protocol de Kioto; però ni es va fer això ni es van obrir altres vies per a continuar la lluita contra el canvi climàtic. Xoc posttraumàtic. Cancún 2010 va tenir un paper curatiu de les fondes ferides sofertes pel multilateralisme a Copenhaguen (en el seu recent llibre, Obama explica detalls realment interessants del que va passar allà, sobretot en relació al paper jugat per diferents actors / parts clau). I després, de forma extrema, ja contra les cordes del temps final de la corresponent conferència, a Durban 2011 la COP 11 va aprovar la llavor per començar un procés nou -i ple d’interrogants des de l’inici- que havia d’acabar el 2015 i que va acabar sent l’Acord de París. El Protocol de Kyoto semblava haver estat, per tant, del tot abandonat (del tot perdut a Copenhaguen), però a l’any següent de tot lo nou que va obrir Durban, i tal com ja hem dit, però, insistim, ja dins d’aquest nou context general que portaria a París, es va aprovar l’”Esmena de Doha” al Protocol de Kyoto que, en certa mesura, l’intentava ressuscitar ja. Per a alguns (economies emergents i G77 en general) era un punt estratègic fonamental i una exigència irrenunciable per continuar en el camí multilateral redefinit a Durban. Per a altres, segurament, una concessió que van entendre com a menor i poc significativa per poder seguir endavant cap a l’encara “en construcció”, en aquell temps, Acord de París.

La pròpia “Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto establia que es requerien un total de 144 instruments d’acceptació per a l’entrada en vigor de l’esmena com a nou tractat que havia de ser. Jo mateix he estat dels tants que ha afirmat que mai arribaria a aprovar-se i, per tant, ratificar-se, produint una mort passiva, lenta, i silenciosa del propi Protocol. No crec que em falli la memòria si afirmo que fa un any estàvem a unes quaranta signatures d’acceptació favorables a l’esmena.

Doncs bé (estava jo ben equivocat), el passat 28 d’octubre de 2020, 147 estats/parts han dipositat ja el seu instrument d’acceptació, de manera que s’ha arribat al llindar necessari per a l’entrada en vigor de l’”Esmena de Doha”. No tinc la informació necessària per valorar què i amb quines singularitats -i possibles inter compensacions; d’altra banda, gens estranyes en aquests casos- s’hagi desencadenat el procés final d’acceptacions. L’última ha estat la de Nigèria, (la penúltima la de Jamaica), l’últim dia que podia produir-se i ser rebuda pel dipositari (el secretari general de les Nacions Unides), perquè, d’acord amb les Lleis dels Tractats de Viena, l’”Esmena de Doha” entri legalment en vigor precisament -els terminis estan estrictament establerts a l’esmentada Llei dels Tractats- aquest proper 31 de desembre de 2020!

No semblen cap casualitat les dates tant límits que han acabat la partida i, per tant, d’una banda, les economies emergents i el G77 en general han aconseguit el seu objectiu estratègic (quines característiques ja comentarem més endavant) i, d’altra banda, les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres, ben vives. A més (també en parlarem) la vida del Protocol de Kyoto manté, entre altres coses, molt més viva, si es vol, tota la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic (CMNUCC-UNFCCC), en uns moments en què l’Acord de París encara no està totalment assentat ja que, entre altres coses, hi ha aspectes de la seva implementació encara no acordats i / o desenvolupats.

 

2.- Sobre la Convenció Climàtica de 1992 (en vigor des del 1994) i el Protocol de Kyoto 1997 (en vigor des del 2005)

La Convenció Climàtica (CMNUCC-UNFCCC) de 1992, aprovada a la Cimera de la Terra de Rio 92, defineix molt clarament i sàvia el seu objectiu en el seu article 2 ((que, entre altres coses, segueix sent la referència lògicament obligada de l’Article 2.1. de l’Acord de Paris en el qual es defineix el seu objectiu en el 2015: El presente Acuerdo, al mejorar la aplicación de la Convención, incluido el logro de su objetivo, tiene por objeto reforzar la respuesta mundial a la amenaza del cambio climático […]”)) i els seus compromisos principals en el seu article 4; els citem ara textualment, en cursives com sempre fem en aquestes cites textuals, i en el castellà oficial original de les pròpies Nacions Unides:

CC – Artículo 2.- Objetivo. “El objetivo último de la presente Convención y de todo instrumento jurídico conexo que adopte la Conferencia de las Partes, es lograr, de conformidad con las disposiciones pertinentes de la Convención, la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático. Ese nivel debería lograrse en un plazo suficiente para permitir que los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático, asegurar que la producción de alimentos no se vea amenazada y permitir que el desarrollo económico prosiga de manera sostenible.”

CC – Artículo 4. Compromisos. “4.2. Las Partes que son países desarrollados y las demás Partes incluidas en el anexo I se comprometen específicamente a lo que se estipula a continuación:  a) Cada una de esas Partes adoptará políticas nacionales y tomará las medidas correspondientes de mitigación del cambio climático, limitando sus emisiones antropógenas de gases de efecto invernadero y protegiendo y mejorando sus sumideros y depósitos de gases de efecto invernadero.”

Un llistat de 37 països “industrialitzats” l’any 1992 (inclosos en aquell temps, els de l’actual UE, els EUA, Rússia, etc.) són l’Annex I de la Convenció Climàtica.

Però el que no feia la convenció era concretar quines havien de ser aquestes limitacions; per això es va elaborar el Protocol de Kyoto que, en el seu article 3.1. diu expressament i històrica en el 1997:

PK – Artículo 3.1.Las Partes incluidas en el anexo I (de la convención climática) se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A, no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos de 5% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre el año 2008 y el 2012.

I ja que estem de resurrecció del Protocol de Kyoto serà bo, probablement, subratllar els aspectes, des del nostre punt de vista, de tot l’entramat que acaba quantificant l’annex B del Protocol, sobre la lluita climàtica del futur, però vista a finals del segle passat:

Consideració 1.- El conjunt convenció protocol va dividir el món en dos grans grups de països. 1.1. Els de l’Annex 1 de la Convenció (i de l’Annex B del Protocol): els qui com a màxims responsables històrics del canvi climàtic havien de posar-se a mitigar les seves emissions amb les metes / targets fixades en l’Annex B del Protocol; 1.2.) Els països que no estaven en l’Annex 1 de la Convenció (ni, per tant, a l’Annex B del Protocol), coneguts, des de llavors, com a països del No-Annex 1, que, per dir-ho d’una manera no políticament correcta, podien esperar tranquil·lament a que els països de l’Annex 1 resolguessin el problema que ells mateixos, de fet i clarament, havien creat. Per descomptat això no és, o no era, exactament així, però aquest món dividit en dos grups, essencialment si es vol i en un argot més actual, el dels països desenvolupats (industrialitzats en l’argot dels anys 90) i els països en desenvolupats va estar, ha estat i probablement encara seguirà estant en totes les dialèctiques de la lluita i de les negociacions contra el canvi climàtic.

Consideració 2.- La primera dècada de segle XXI veu néixer un fet molt important: l’aparició d’un nou actor econòmic polític en el món que, sens dubte, canviarà -o com a mínim obligaria a canviar- moltes de les bases de les anàlisis i negociacions de les diverses problemàtiques mundials, entre elles, és clar, la del canvi climàtic. Una economia emergent, la Xina, membre del grup No-Annex 1, és, avui dia, el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle. Encara que a l’escriure-ho no hem de deixar d’escriure també que la seva responsabilitat històrica acumulada encara està molt lluny de la dels països de l’Annex 1.

Consideració 3.- A la que personalment acostumo a donar molta importància, sobretot després d’haver seguit en directe tant Copenhaguen com moltes de les negociacions posteriors cap a l’Acord de París. El Protocol de Kyoto és una “rara avis”, en molts aspectes, del dret internacional. Del que jo conegui és dels únics, com a “legislació internacional”, que defineixen explícitament unes metes (uns targets) concretes per a uns determinats països que, en el context del dret internacional, segueixen sent absolutament sobirans. Avui només diria que si es va fer un cop es podria fer moltes altres vegades i potser fos una bona manera d’avançar -amb un dret internacional a l’altura de les circumstàncies- davant moltes problemàtiques mundials.

Consideració 4.- El gran fracàs de Copenhaguen va ser, entre moltes altres coses, una reacció, començada pels països bolivarians, no només a temes de continguts sinó de formes (una d’elles, per descomptat, les característiques acabades de comentar del Protocol de Kyoto) . Eren unes formes top-down que van començar, a Copenhaguen, a ser fortament criticades intentant imposar estratègies alternatives, d’entrada, de negociació, que fossin clarament bottom-up. Aquest fet és extremadament rellevant i darrere de l’Acord de París té molt més pes i explica moltes més coses de les que ara haig/podem però considerar.

 

3.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes legals (no menors).

En realitat, no podia ser d’una altra manera. El mateix Protocol de Kyoto (que no podem oblidar que és un tractat internacional amb tot el que això suposa d’importància) defineix en realitat amb tota claredat que s’estructurarà en PERÍODES DE COMPROMISOS (el que queda definit -2008-2012- en el tractat de 1987 és el primer), i que després d’un primer període se succeiran segons i tercers … períodes de compromisos.

Efectivament, vegeu sinó l’Article 3, paràgraf 9, del Protocol:

PK – Artículo 3.9. Los compromisos de las Partes incluidas en el anexo I para los períodos siguientes se establecerán en enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el presente Protocolo comenzará a considerar esos compromisos al menos siete años antes del término del primer período de compromiso a que se refiere el párrafo 1 supra.

I què diu el paràgraf 7 de l’article 21 del Protocol?

PK – Artículo 21.7. Las enmiendas a los anexos A y B del presente Protocolo se aprobarán y entrarán en vigor de conformidad con el procedimiento establecido en el -26- artículo 20, a reserva de que una enmienda al anexo B sólo podrá aprobarse con el consentimiento escrito de la Parte interesada.

on l’article 20 reescriu totes les condicionalitats per a l’aprovació legal d’un nou tractat o d’una esmena al mateix amb caràcter de tractat. Cal observar també el requeriment addicional, gens menor en aquest cas, establert en l’última frase de l’article 21.7 del Protocol i que, entre altres coses, permet despenjar-se a les parts de períodes de compromisos futurs amb tota facilitat legal. Com així va ser i ha estat, clarament, amb l’”Esmena de Doha”.

Per tant, i aquesta és una constatació important, no era gens trivial acabar amb el Protocol de Kyoto, així, sense més -encara que hi hagués facilitats indirectes acabades de comentar per fer-ho en el futur-. Deixi’ns el lector dedicar en aquest moment aquest escrit a l’admirat Martin Khor, mort aquest abril de 2020, i amb qui, entre altres coses, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses d’ell -en aquest cas de Dret internacional i sobre temes de tractats internacionals -, en les nostres converses als passadissos “infinits” de Copenhaguen.

El món multilateral, fonamentalment a través de les Nacions Unides, s’ha desenvolupat molt, s’ha regulat molt legalment i, davant d’un tractat internacional jugarà sempre a apoderar-lo. El Protocol de Kyoto va ser, era, i ara pot ser que segueixi sent encara en part, el vaixell insígnia de la lluita contra el canvi climàtic. Estic segur que ja hi ha qui està començant a elaborar el que podria ser el seu tercer període de compromisos. Temps al temps.

 

4.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes de continguts (amb més de simbolisme polític que d’una altra cosa).

A nivell de continguts l’”Esmena de Doha” és, lògicament i tal com estava establert que fos i que ja s’ha comentat, una “Esmena al seu Annex B” que, en definitiva, comença dient textualment:

“El siguiente cuadro substituirá al que figura en el anexo B del Protocolo.”

A nivell d’articulat l’esmena queda recollida com a continuació de l’article 3.1. del Protocol, citat abans textualment en l’apartat 2 d’aquest article, i recollit ara i aquí també textualment com article bis:

PK2 – Artículo C – Artículo 3, párrafo 1 bis: Se insertará el siguiente párrafo después del párrafo 1 del artículo 3 del Protocolo: 1 bis. “Las Partes incluidas en el anexo I se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en la tercera columna del cuadro contenido en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos del 18% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre los años 2013 y 2020.”

Per a un lector interessat, ja gairebé només queda esmentar que de la llista de països / part de l’Annex I de la Convenció Climàtica del 92 han quedat en el nou Protocol esmenat, només: els països de la Unió Europea, Austràlia, Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega i Suïssa, que han donat el seu consentiment escrit com a parts interessades -d’acord amb l’article 21.7. del Protocol, ja citat i comentat oportunament a l’apartat 3 d’aquest article-, que, agregadament, s’han compromès a reduir el total de les seves emissions a un nivell inferior en no menys del 18% al de 1990.

Les dades més recents analitzats per la UNFCCC (i comprovades en “Our World in data”) mostren que els països desenvolupats de l’Annex 1 de la Convenció Climàtica que, en la “Esmena de Doha”, continuen en l’Annex B esmenat del Protocol de Kyoto (la llista de països explicitada en el paràgraf anterior) havien reduït les emissions, respecte a les de 1990, en un 25,3% pel 2018. Uns nivells que garanteixen, per tant, el compliment de l’”Esmena de Doha ” del Protocol de Kyoto, encara que, també en el seu conjunt, aquestes metes segueixin estant dins dels marges d’incompliment general (de totes les parts) dels escenaris més optimistes elaborats ja en el context de les primeres NDCs de l’Acord de París.

En definitiva, SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, APROVAT I COMPLERT AQUEST PROPER 31 DE DESEMBRE DE 2020.

 

5.- Consideracions i / o conclusions finals molt diverses d’aquest article

5.1. Sobre l’estructura i el llenguatge polític del marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic

Ja apareixen en el text de l’article, però mereixen ser recollides explícitament en aquestes conclusions en els diferents següents ítems:

5.1.1. “Les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres (Convenció Climàtica, Protocol de Kyoto i Acord de París), ben vives”. No obstant això, cal deixar en un to més matisat d’aquesta afirmació al Protocol de Kyoto perquè a 31 de desembre de 2020 s’haurà acabat (amb compliment satisfactori) el seu SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS la qual cosa vol dir, per la lletra mateixa del Protocol, que la preparació i corresponent aprovació sobre un TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS hauria d’estar acabada i, fins i tot i de fet, haver entrat en vigor ja. No obstant això, també és cert que el segon període de compromisos, que és el de l’”Esmena de Doha” d’aquest article, es va elaborar i aprovar a finals de l’any 2012 i no entrarà en vigor fins al 31 de desembre d’aquest mateix 2020. Per tant, no ha de ser molt suposar que, si hi hagués la voluntat política, hi han ara més que precedents suficients com per elaborar i aprovar en un futur, que no hauria de ser, encara que també suposadament, massa llunyà, aquest TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS del Protocol de Kyoto.

5.1.2. La “resurrecció de el Protocol de Kyoto” suposa, indirectament però també amb certa claredat, que els llenguatges polítics anteriors a l’Acord de París puguin tornar a quedar reforçats i tan utilitzats com algú vulgui. L’Acord de París no utilitza en tot el seu redactat els conceptes Annex 1 i NO-Annex 1, referents permanents del període polític anterior al de l’aprovació d’aquest Acord el 2015. L’Acord de París segueix utilitzant els termes “països desenvolupats” i ” països en desenvolupament” tan propis, fins ara, del món de les Nacions Unides. Actualment, però, és difícil qualificar a la Xina, l’economia potència emergent per excel·lència, com a país en desenvolupament; en canvi segueix i seguirà sent, a la llum de la Convenció Marc Climàtica de 1992, un país del NO-Annex 1. Tots els països que d’acord amb la Convenció Marc Climàtica del 1992 eren països del NO-ANNEX 1 hi segueixen i hi seguiran sent; i a això li dona més força política la “nova vida” del Protocol de Kyoto.

5.1.3. En definitiva, i en un altre ordre de coses, l’aprovació de l’Acord de París, diríem, en paraules nostres, que caminava en la direcció d’acabar, de forma ja qualificada de passiva, lenta i silenciosa, amb el Protocol de Kyoto, tancant així una de les tres potes en què s’ha sustentat la lluita multilateral contra el canvi climàtic; la qual cosa, a més de tot el que s’ha dit ja, hagués simplificat molt algunes de les complexitats de l’entramat climàtic multilateral que, ara i al meu entendre, es perllongarà en el futur (com a mínim proper) en la complexa convivència de tres tractats i, per tant, tres COPs (la COP de la CC, la CMP del KP i la CMA de l’AP), amb totes les seves interrelacions entre ells.

5.2. Sobre la importància quantitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha”

Encara que en propietat no podem parlar encara dels resultats del SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, ja que el període no acaba fins al final d’aquest mes de desembre de 2020 i, només a partir d’aquell moment, començarà el monitoratge oficial del compliment que, per altra banda, no és ni de bon tros, oficialment, un termini de temps curt en el si de la UNFCCC. Però també és cert que el monitoratge extraoficial de tot el relacionat amb el canvi climàtic és cada dia més potent, millor, més complet i permet fer, amb moltes garanties, extrapolacions de futur molt ajustades al que serà la realitat. Ja s’ha esmentat en el text que, amb les dades, fins i tot “oficials”, disponibles fins al 2018, en realitat ja es pot avançar que el segon període de compromisos del Protocol, l’”Esmena de Doha”, s’haurà complert -es complirà segur- a finals d’aquest 2020.

Té alguna importància aquesta conclusió quantitativa? Gairebé que podríem dir ja que molt poca, o millor dit que, en qualsevol cas, s’hagués arribat al mateix resultat quantitatiu sense necessitat d’haver viscut aquest calvari particular de l’”Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto. Finalment, i tal com ja s’ha comentat en l’apartat 4 d’aquest article, només un petit nombre de països ja citats són parts de l’”Esmena de Doha” del PK; les altres parts de l’Annex I ho han anat abandonant de maneres més o menys subtils, o no. Ara bé, només recordant que els objectius de mitigació de la Unió Europea, en la perspectiva de l’any 2020, s’han enunciat i enuncien amb el famós 20-20-20 (entre d’altres, la UE ha tingut aquest objectiu de reducció del 20% de les seves emissions des de que, a Doha, s’aprovés precisament l’”Esmena de Doha” i el % esmentat fos proposat per la pròpia UE), llavors, per molt diverses raons i encara que no totes elles estrictament positives, ha quedat assegurat (ja hi havia quedat), a diferents nivells, l’esmentat compliment.

5.3. Sobre la importància qualitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha” del PK i d’altres herbes de l’Acord de París

En una gran part ja s’han valorat en el grup de conclusions 5.1. Però a aquesta altura de les nostres conclusions, sens dubte, hem d’emfatitzar i aprofundir més en un aspecte que, de fet, lliga amb una realitat molt preocupant del que podríem denominar els aspectes encara no del  tot desenvolupats de l’Acord de París (pendents ara de Glasgow 2021).

És sabut que el G77 en general, però especialment un dels seus més forts subgrups negociadors en l’àmbit dels temes del Canvi Climàtic: el “Like-Minded Developing Countries Group (LMDCG)”, liderat molt especialment per la Xina i l’Índia, han estat clarament a favor -de fet han estat els seus impulsors reals- de dos temes que, des del nostre punt de vista estan, encara que pogués no semblar-ho a primera vista, estretament relacionats:

a) Primer, el tema de la forta acció mitigadora que tenien la responsabilitat d’escometre els països de l’Annex I en el període fins al 2020, coherentment amb la seva gran responsabilitat històrica de la situació en què ens trobem. D’aquí la defensa a ultrança del manteniment del Protocol de Kyoto i, en concret, del seu segon període de compromisos a través de l’”Esmena de Doha”. Cap país del LMDCG està en l’Annex I de la Convenció i, amb la política realitzada i l’”èxit” final obtingut, podríem dir, d’alguna manera, que estaven deixant la responsabilitat de la mitigació -com a mínim fins al 2020- únicament en les mans dels països de l’Annex I. Si he posat la paraula èxit entre cometes és perquè, a la pràctica, fonamentalment només la UE -l’actor “estatal” sens dubte més progressista de la lluita contra el canvi climàtic- es va prestar i s’ha prestat a entrar a acceptar aquesta responsabilitat i paper.

b) Segon, uns redactats endimoniats i contradictoris quan es miren des de les perspectives de l’Acord de París i de les Decisions de la COP de París (que haurien de ser honestament complementaris i mútuament clarificadors) van permetre al mateix LMDCG guanyar una batalla (en les negociacions de Katowice del 2018) molt important sobre l’anomenat “Common Time Frames for NDCs”. Sent molt breus, el que si que es va acabar aprovant, al respecte, és que “les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir del 2031 en endavant”; i que, per tant i de moment, aquests terminis no tenen per què ser comuns abans del 2031; la discussió sobre quins hagin de ser, finalment, els terminis comuns entre les NDCs successives de les parts, segueix, en aquest context, molt oberta i amb algunes polèmiques extremes (a Madrid el text en negociació va acabar sent molt més complex al finalitzar la COP que quan va començar la mateixa -fet, d’altra banda, gens inusual-).

La nostra interpretació és clara, el LMDCG (amb la Xina i l’Índia entre ells) no té cap pressa a avançar en la implementació de l’Acord de París i segueix aplicant la màxima de “vostès primer” referint-se a l’acció que, basant-se en la seva responsabilitat, haurien de portar a terme els països desenvolupats. I, d’altra banda, el LMDCG manté uns nivells d’ambigüitat més que notables sobre el que tenen intenció de fer, i de quan ho portaran a terme.

És d’esperar que el LMDGC segueixi pressionant tant com pugui als països desenvolupats perquè adoptin compromisos molt més ambiciosos de reducció de les seves emissions i aportin els fons compromesos per finançar la mitigació i l’adaptació dels països en desenvolupament. Només recordar que aquests fons haurien d’ascendir als cent mil milions de dòlars anuals el 2020 (i següents anys) i, de moment, aquest nivell de finançament tot i que va en augment, encara no s’ha assolit. I aquí hem d’assenyalar que des de les bases de la Justícia Climàtica el LMDCG té tota la raó política en fer aquestes exigències.

Ja per acabar, una darrera reflexió. Ens trobem avui acabant un 2020 en què el món ha hagut de fer front a una altra crisi global, la del COVID-19. Un 2020 que hagués hagut de ser l’any en què totes les parts de l’Acord de París actualitzessin les seves NDCs per situar els esforços globals en el camí de l’objectiu de l’1.5oC. I tristament, a dia d’avui (8/12/20), de les 189 parts de l’Acord de París només quatre han presentat la seva segona NDC i no arriben a una vintena les que han actualitzat la seva primera NDC. És cert que alguns països han assenyalat que, per efecte de la pandèmia, s’han vist obligats a demorar fins al 2021 la revisió de les seves NDC, però també és cert que en aquests temps de pandèmia les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera no han parat d’augmentar i que els impactes del canvi climàtic són cada dia més apressants.

Ho direm rotundament perquè així és com ho veiem, intentant mirar al món en el seu conjunt. El temps se’ns acaba i ja no podem demorar més una acció climàtica realment ambiciosa i eficaç. I de la mateixa manera que afirmàvem que sota el prisma de la Justícia Climàtica els països del LMDCG tenen tota la raó política, també hem d’afirmar coherentment que per tal de revertir la gran injustícia global que comporta la problemàtica climàtica, els països desenvolupats estan realment obligats a fer més, MOLTÍSSIM MÉS I JA MATEIX contra el canvi climàtic.

 

Xerca; Barcelona 16 de desembre de 2020; a quatre mans

 

Josep Xercavins Valls; professor jubilat de la UPC i ex co-director de l’GGCC

&

Olga Alcaraz Sendra; directora de l’GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: