¿La dècada 2020-2030, tornarà a ser una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic?

14 abr.

L’Informe de Síntesi del Secretariat de la Convenció Climàtica del passat 26 de febrero.  ¿La dècada 2020-2030, tornarà a ser una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic?

 

Olga Alcaraz Sendra & Josep Xercavins Valls

 

La propera dècada, 2020-2030, és crucial per al futur de la humanitat. A les nostres mans està el revertir l’actual crisi climàtica. Si en els propers anys, no som capaços de començar a reduir dràsticament i ràpida les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle (GEH), ja no hi haurà marxa enrere possible.

En aquest sentit, l’Informe de Síntesi sobre les Contribucions Determinades Nacionalment (NDC) presentat el passat 26 de febrer pel secretariat de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre  el Canvi Climàtic (UNFCCC) permet entreveure que, amb els compromisos estatals, o NDC, que actualment estan sobre la taula, haurem aconseguit el 2030 una mínima i irrisòria reducció d’emissions. L’Informe ha estat un altre gerro d’aigua freda i alhora un bany de realitat que hauria de vacunar la societat civil, la ciutadania mundial i els mitjans de comunicació d’alguns discursos, al nostre entendre, il·lusòriament optimistes que res tenen a veure amb el que ens indiquen les xifres resultat dels compromisos dels estats.

Anem a començar contextualitzant aquest Informe de Síntesi per acabar amb les principals conclusions que s’extreuen del mateix.

 

1. Preliminars importants

 

1.1. Tot es torna a moure pensant en la COP26 de Glasgow, al novembre de 2021

Després que un any de pandèmia global hagi trastocat tots els tempos i espais de trobada i negociació sobre les problemàtiques mundials, i quan es comença a albirar la possibilitat que la COP26 de Glasgow pugui realitzar-se presencialment al novembre, alguns polsos i impulsos sobre en quina situació estem i, per tant, sobre com preparar les reunions / negociacions de Glasgow han començat a produir-se. El 2020 haurà estat llavors l’únic any sense negociacions climàtiques internacionals, creuem els dits …

L’última anàlisi, i potser una de les més importants i que més desencadenants està tenint, ha estat la publicació, a finals de febrer, de l ‘ “Informe de Síntesi de les NDC” de què parlem en aquest article. Però abans, cal, i és enormement aclaridor, contextualitzar el seu origen.

 

1.2.  De l’origen polític d’aquest Informe de Síntesi, i d’altres coses també molt importants en  les decisions de la COP de París, 1 / CP.21, que es van prendre conjunta però separadament amb l’aprovació de l’Acord de París com a tractat internacional

De sobte tot s’està fent, meridiana però també malauradament, més clar.

L’Acord de París no especifica objectius de reducció d’emissions que els països hagin de complir. D’haver estat així, l’Acord mai hagués arribat a aprovar-se. El que fa l’Acord és marcar un objectiu d’estabilització de l’augment de la temperatura mitjana mundial, dient que aquest augment ha de quedar molt per sota dels 2 oC i que s’intentarà limitar als 1,5 oC. Aquest objectiu és molt ambiciós i la comunitat científica ja ha vingut advertint sobre això, i també, que és extremadament necessari per assegurar la viabilitat dels ecosistemes terrestres i, en definitiva, la vida de l’espècie humana.

El mateix Acord deixa en mans dels estats / part que decideixin les reduccions d’emissions que duran a terme per contribuir a assolir l’objectiu anterior, les quals queden plasmades en les Contribucions Determinades a nivell Nacional (NDC) que hauran d’elaborar cada cinc anys.

Quan a París es va optar per la via d’aprovar com a tractat internacional un Acord que deixa en mà dels estats / part la responsabilitat d’aconseguir, o no, l’objectiu d’estabilització de la temperatura, s’estava optant, en realitat, per un brindis al sol amb un enorme risc que l’objectiu no arribés a complir-se mai.

Els qui fossin els “autèntics arquitectes de París 2015” eren conscients d’això i es van curar en salut, políticament parlant, prenent un conjunt de Decisions de París, aprovades en paral·lel a l’Acord de París. A nivell legal, les Decisions no tenen el mateix rang que l’Acord (que és un tractat internacional), sinó que estan al mateix nivell dels acords habituals que es prenen en totes les COP. Vist a hores d’ara, insistim, tot va quedant molt clar, sobretot si llegim textualment les Decisions 17, 21 i 25 de Paris, 1 / CP.21, que citem a continuació (les negretes en el text oficial en espanyol són nostres):

17. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 oC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 giga toneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 oC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 giga toneladas, o por debajo de 1,5 oC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional;

21. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático, IPCC, a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 oC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

25. Decide que las Partes deberán presentar a la secretaría sus contribuciones determinadas a nivel nacional a que se hace referencia en el artículo 4 del Acuerdo como mínimo entre 9 y 12 meses antes de que se celebre el período de sesiones pertinente de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, CMA, a fin de facilitar la claridad, transparencia y comprensión de esas contribuciones, entre otras cosas mediante un informe de síntesis que elaborará la secretaría;

Aquesta última decisió és citada, recollida i concretada temporalment a la Decisió 1 / CMA.2 de la COP25 de Xile-Madrid de 2019 (l’última realitzada fins ara a causa de la COVID); textualment (les negretes en el text són nostres):

Chile – Madrid: Tiempo de Actuar

Recordando la decisión 3/CMA.1,

Recuerda la petición a la secretaría, formulada en la decisión 1/CP.21, párrafo 25, de que prepare un informe de síntesis, y pide a la secretaría que presente ese informe a la Conferencia de las Partes en su 26º período de sesiones (noviembre de 2020);

I, començant per comentar aquesta última decisió, el Secretariat de la UNFCCC fa notar com a presentació del seu “Informe de Síntesi de les NDC” el següent (la cita és una altra vegada textual; la traducció a l’espanyol nostra):

El informe de síntesis de las NDC se prepara en respuesta a las solicitudes de la COP 21 (París, 2015) y la CMA 2 (Madrid, 2019) a la secretaría para preparar un informe de síntesis de las NDC presentado por las Partes antes de la COP 26. En vista del aplazamiento de la COP 26 a noviembre de 2021 y el impacto de la pandemia de COVID-19 en el proceso de preparación de las NDC, la secretaría decidió emitir el informe de síntesis de las NDC en dos ediciones: una versión inicial para el 28 de febrero de 2021 y la versión final antes de la COP 26 (fecha por determinar aún).

 

1.3.  A tall de reflexió sobre el nus gordià de l’Acord de París i les Decisions de París: Per què les Decisions de París són la necessària i imprescindible salvaguarda perquè l’Acord de París tingués algun sentit?

L’Acord de París fixa el seu objectiu en l’increment de temperatura a estabilitzar, però:

a) no el tradueix en cap cas a objectius de reducció d’emissions de GEH;

b) deixa als estats / part la iniciativa sobirana perquè cadascú decideixi quines aportacions farà a la mitigació dels GEH, per, contradictòriament amb l’ítem anterior, contribuir a assolir l’objectiu de l’Acord fixat en termes de la temperatura a estabilitzar;

c) limita molt l’anàlisi agregat de les NDC, conegut com a inventari global. Aquest només pot realitzar-se cada cinc anys i se n’ha d’avaluar el total (no la contribució de cada estat / part), i a més el seu resultat únicament té una finalitat informativa perquè els estats / part ho prenguin en consideració cada vegada que elaborin una nova NDC.

Davant d’aquest altre brindis a el sol, els “autèntics arquitectes de París 2015” van traslladar a les Decisions de París el plantejament i la resolució de les dues equacions, per així dir-ho, necessàries perquè tot tingués algun sentit i tingués alguna mínima possibilitat d’èxit final:

a) la Decisió 21 encarrega a l’IPCC que tradueixi científicament l’objectiu d’estabilització de la temperatura terrestre en objectius concrets de mitigació a nivell global de GEH. I, efectivament, a finals de l’any 2018, l’IPCC publica el SR1.5 o Informe sobre l’escalfament global 1,5 ° C, el qual és essencial per posar en marxa l’Acord de París, perquè és el que fixa els objectius de reducció d’emissions a aconseguir a nivell global. En definitiva, els objectius que poden assolir l’objectiu de temperatura de l’Acord de París.

b) la Decisió 25 encarrega al secretariat de la UNFCCC que realitzi les anàlisis agregades dels resultats que tindran, a nivell de la mitigació d’emissions, les NDC que presenten els estats / part. Aquesta anàlisi en l’Acord de París queda limitada a un inventari global cada cinc anys. Atès que el mandat de les Decisions és més feble legalment, no sabem si les successives reunions de la COP i de la CMA prendran o no decisions com la que es va prendre a Xile-Madrid. No obstant això, les NDC que els països presenten són públiques i accessibles, i, per tant, sempre tindrem organitzacions disposades a realitzar aquesta imprescindible anàlisi, com ara el UNEP-PNUMA que elabora cada any el seu Informe sobre la bretxa en les emissions, conegut popularment com el GAP.

 

1.4. El GAP en les emissions

No és objecte d’aquest article entrar a comentar aquest informe de l’UNEP-PNUMA, però sí que cal constatar en relació al mateix que un cop publicat el SR1.5 de l’IPCC, i, tenint en compte que les NDC es poden consultar en línia, llavors “qualsevol” pot fer una anàlisi agregada de l’efecte de les NDC presentades pels estats / part, i comparar la mitigació de GEH que les NDC comporten amb l’objectiu global que, segons l’IPCC SR1.5, hauria de ser sense cap dubte la referència per a tothom.

L’últim informe -de finals de 2020- de l’UNEP-PNUMA sobre el GAP en les emissions ja ho diu pràcticament tot en la ja famosa figura que adjuntem a continuació. En aquesta figura s’aprecia l’enorme bretxa, d’unes 32 GtCO2eq, que per a l’any 2030 existeix entre els compromisos incondicionals de les NDC i el camí de reducció d’emissions compatible amb que la temperatura no pugi més de 1,5 ° C. 

Figura 1. Font: United Nations Environment Programme (2020). Emissions Gap Report 2020 Executive summary. Nairobi. (Fragment del Gràfic ES.5)

 

2. Sobre els resultats de l’últim Informe de Síntesi del Secretariat de la UNFCCC de 26 de febrer de 2021: “Contribucions Determinades a nivell Nacional, NDC, en el marc de l’Acord de París”

L’Informe de Síntesi presentat pel secretariat de la UNFCCC el passat 26 de febrer, no fa sinó corroborar el contingut de l’informe de la UNEP-PNUMA, i alhora ens dona una imatge més actualitzada considerant totes les NDC presentades fins a 31 de desembre de 2020.

  1. És important subratllar que al llarg de 2020 les parts de l’Acord de París estaven cridades a actualitzar i a incrementar l’ambició de les seves NDC. L’objectiu de l’informe era, precisament, visualitzar l’augment d’ambició aconseguit. Però a finals de 2020 només havien estat actualitzades 48 NDC que representen a 75 parts, responsables d’aproximadament un 30% de les emissions globals de GEH. A causa dels impactes de la pandèmia es dona per fet que el termini per actualitzar les NDC s’estén fins a l’inici de la COP26, al novembre de 2021. Per aquesta raó, el secretariat presentarà la propera tardor (en data a determinar) un altre informe incorporant les últimes actualitzacions i ja amb les valoracions del total de les 196 parts de l’Acord de París.

De moment, segons l’Informe de Síntesi, l’agregat de les 48 NDC que van ser actualitzades el 2020, només augmenta en un 2,8% la reducció d’emissions prevista per al 2030, respecte a l’anterior versió de les mateixes. És a dir, la resposta a la crida per incrementar l’ambició de les NDC només ha aconseguit, fins ara, que aquesta augmentés un pírric 2,8%.

Per si no n’hi hagués prou, l’informe conclou també que l’efecte agregat de les NDC actualitzades al finalitzar 2020, només comporta una reducció de l’0,5% de les emissions en 2030 respecte als seus valors de 2010. I recorda que segons el SR1.5, per aconseguir no sobrepassar el llindar dels 1,5 ° C, les emissions antropogèniques netes mundials de CO2 han de disminuir en aproximadament un 45% el 2030 respecte al nivell de 2010.

No, no és una broma, tot i que ho sembla. Per mantenir l’augment de temperatura a 1,5 ° C, la ciència ens diu que el 2030 les emissions han d’estar un 45% per sota dels nivells de 2010; i tots els “esforços” polítics que els estats han posat fins avui sobre la taula aconseguiran reduir-les un 0,5% … sempre que, el compromès en les NDC arribi a fer-se realitat !!!

 

A mena d’epíleg

La situació és extremadament descoratjadora. Les reduccions d’emissions previstes en les NDC per 2030 ens situen molt lluny d’assolir els objectius d’estabilització de la temperatura de l’Acord de París. I, segons la comunitat científica, de no aconseguir aquests objectius estarem situant a la totalitat dels ecosistemes del planeta en unes condicions mai registrades al llarg de el període geològic en què s’ha desenvolupat la nostra espècie.

Al llarg del 2021 alguns estats / part, que avui dia són responsables de la major part de les emissions de GEH, han manifestat la seva intenció d’incrementar l’ambició de les seves NDC. Entre ells s’espera que EUA ho faci el proper 22 d’abril a la cimera internacional de líders del món sobre canvi climàtic convocada pel president Biden. També Xina ha manifestat la intenció d’actualitzar la seva NDC, i potser també ho faci Índia.

Per descomptat, hem de quedar pendents de l’informe que el Secretariat de la UNFCCC presentarà a la tardor incorporant com més actualitzacions millor. No obstant això, totes les notícies sobre les possibles actualitzacions de les NDC dels EUA, Xina, etc. no semblen anar en la direcció que permetria, encara que fos en part, canviar les desastroses conclusions d’aquest article. Sembla ser que a molts països els resulta més fàcil apuntar a la denominada “neutralitat de carboni” a mitjans de segle que dur a terme una mitigació ambiciosa en la pròxima dècada. No cal dir que això resta molta credibilitat al seu discurs. Al nostre entendre, anteposar l’objectiu de la “neutralitat de carboni” a la ineludible acció que ja hauria d’implementar-se urgentment és un gran error que ens aboca a una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic. Error del què parlarem a fons en el nostre proper article.

Per tant, molt a pesar nostre, si al setembre es confirmen les xifres de l’informe actual, ja no quedarà espai per a l’esperança.

 

 

Xerca; Barcelona 14-04-21

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: