I ara què? Multilateralisme, Nacions Unides i Dret Internacional – Part II: Conclusions i Propostes

2 des.

No sé veure cap altra via cap a un imprescindible Governament Democràtic Mundial que la de preservar activament i apoderar efectivament, en la dècada crucial que estem començant, una tríada-trinomi inseparable: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL – PART II: CONCLUSIONS DE L’ASSAIG d’un inexpert en el tema, però a la vegada (potser ben ingènuament) d’un sorprès en les seves pròpies conclusions

 

Preliminars

  • Una malaltia crònica que ve de lluny i que empitjora amb l’edat (i ja en són 64) em dona actualment, en un any, pocs dies efectius de capacitat de pensar i escriure (o d’escriure i pensar que més aviat és el que sempre crec que he fet, o intentat fer); estaríem dins d’un període (que no se sap mai quan durarà) amb ganes i possibilitats de fer-ho i, si més no, ho començo a fer (a escriure) a mitjans de novembre de 2020.
  • Donald Trump acaba de perdre les eleccions als EUA i, si no passa res, estem davant d’una de les millors noticies que hem tingut en els darrers temps. Si un president dels EUA ha fet mal al món, ha fet mal al multilateralisme i a Nacions Unides, ha estat ell. A Octubre d’aquest 2020, les Nacions Unides (NNUU) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), tenen un “sorprenent dèficit de 5.100 milions de dòlars que amenaça greument la capacitat de complir amb els seus compromisos, amb el seu mandat i amb la seva raó de ser”. Degut, gairebé exclusivament -encara que evidentment lligat a altres aspectes de la realitat-, als impagaments del seu màxim i primer contribuent: els EUA presidits per en Trump!
  • Estem en una dècada, la 2020-2030, que tot just estem començant, i que es considerada essencial -per gairebé tothom que segueix els temes del món- pel que fa a l’evolució que tinguin la majoria de desafiaments sobre el futur de la humanitat en el planeta. És essencial el que s’acabi fent o no (sembla que estiguem anant enrere) en/amb l’Agenda pel Desenvolupament 2030 (intentant assolir els tant necessaris Objectius de Desenvolupament Sostenible), i/o en la lluita contra el Canvi Climàtic per mantenir la temperatura mitjana a la superfície planetària en uns nivells que no hipotequin més, del que ja ho està, el futur de la vida humana en el planeta. A més a més, en aquest començament d’aquesta dècada la pandèmia Covid-19, a finals del passat mes d’octubre del 2020, ha contagiat ja a 51.636.989 habitants de la terra (la qual cosa representa unes 6.641 persones per cada milió d’habitants), dels quals n’han mort ja 1.275.124 sers humans.
  • En el context dels preliminars anteriors es fa difícil decidir-se per quines haurien de ser les prioritats dels humans en aquests moments. Qui escriu ha arribat a la conclusió que en són moltes i, a més a més, difícils de prioritzar entre elles i que, de vegades al fer-ho, segons quines prioritzacions en poden empitjorar d’altres. Però la meva conclusió és que en tot cas han d’incloure, segurament potser no d’una manera obsessiva i sobretot no excloent -sinó més aviat evolvent-, la preservació proactiva -paral·lela i incloent a totes les accions corresponents a/de totes les prioritats que es decideixi definir i afrontar- i l’apoderament efectiu del Multilateralisme, les Nacions Unides i el Dret Internacional. La llavor d’aquesta conclusió se’m va sembrar fa molt temps -i al final se m’ha anat transformant en una mena de flor tardana- en una conversa singular i intensa amb en Carlos Villan Duran, president-fundador de la – amb seu a Astúries- “Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos”. Espero que com a gran expert i activista en el tema no s’ofengui pas perquè li dediqui avui aquest assaig meu -d’un inexpert que, com St. Pau, ha tornat a caure d’un cavall-.

En aquest context, el que he acabat anomenant com “Assaig” sembla que es va acabant (ja comença el desembre d’aquest 2020) però en dues parts. La primera l’Assaig en si com un camí de reflexió, estudi i aprenentatge personal que jo necessitava fer per intentar veure-hi clar en aquella llavor que em va sembrar en Carlos Villan. Però, com sempre que es tracta de mi, l’Assaig és massa llarg i no crec que ningú més que jo se l’arribi a llegir mai. Queda obertament publicat en el meu blog personal:  https://actglobally.wordpress.com/, com a PART I (post anterior) d’aquesta feina. Però com a resultat d’aquest treball les conclusions que n’he pogut acabar traient (i que de fet crec que intuïa i cercava expressament poder treure), efectivament m’han sorprès a mi mateix perquè crec que podrien tenir més interès, força i possibilitats de les que jo en podia intuir a priori. Aquesta PART II d’aquesta feina queda també obertament publicada en el meu mateix blog personal, sense oblidar que tenen aquest caràcter de CONCLUSIONS/PROPOSTES de l’assaig anterior però, deu-nos-en guard, no en requereixen pas la seva lectura. Si un hipotètic lector d’aquesta PART II vol trobar-ne algun antecedent que li permeti aprofundir en quelcom en particular, sempre podrà anar a la PART I.

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 1: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME[i] (deixarem una resposta indirecta a la pregunta del com, per a una conclusió prepositiva posterior)

Ni l’Organització de les NNUU ni el Dret Internacional (molt lligats entre sí però també sempre amb vida pròpia i singular) serien possibles, existirien encara, sense una voluntat política multilateral originària, i sense que un multilateralisme amb grans dificultats, contradiccions i enemics de tot tipus hagi anat sobrevisquin, a voltes més o menys feblement, al llarg del temps.

Sembla empíricament cert que: El multilateralisme és, en referencia o en el context de les relacions i la vida i realitats internacionals, l’actuació d’un conjunt de països sobre assumptes determinats que, al i per fer-ho, creen Organismes Multilaterals -les Nacions Unides com exemple més paradigmàtic-, amb el propòsit d’abandonar  -en els moments de la creació d’aquests organismes- la unilateralitat que va derivar en guerres, com la segona guerra mundial, essent substituïda llavors per la multilateralitat  com a forma de cooperació de molts països per tractar de conservar l’estabilitat i la pau a nivell mundial”.[ii]

[iii]En el text de referència més citat fins els nostres dies en els treballs sobre multilateralisme, Ruggie[iv] feia notar que l’institucionalisme neoliberal, aproximació central en la disciplina de les Relacions Internacionals en els anys vuitanta, s’havia centrat en l’estudi de les institucions i de les normes, però no havia dedicat atenció a la forma multilateral d’aquestes institucions. […] Així, per Ruggie, el multilateralisme és «una forma institucional que coordina les relacions entre tres o més estats en base a principis generalitzats de conducta, és a dir, principis que especifiquen la conducta adequada per a cada tipus d’acció, sense prendre en consideració els interessos particulars de les parts o les exigències estratègiques que puguin donar-se en cada cas concret ». La interpretació maximalista de Ruggie destaca la importància dels principis que regeixen en l’actuació multilateral i dels quals es deriven alguns corol·laris (*), com la situació d’indivisibilitat entre els membres d’un marc multilateral o la reciprocitat difusa, que marca l’expectativa d’aquests membres que els beneficis agregats al llarg del temps seran equivalents per a tots ells. El que clarament limita l’autonomia dels Estats per formular polítiques guiades pels seus interessos més directes.”

Sobretot pel que acaba suposant el Multilateralisme per al Dret internacional, no podem deixar que es perdi aquesta accepció del multilateralisme, i, humilment però convençuda, la volem deixar recollida com a primera gran conclusió explícita d’aquest treball, en la seva formulació prepositiva: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME!

 

CONCLUSIÓ 2:  El DRET INTERNACIONAL, és del tot servil als esdeveniments històrics i està estrictament lligat, des d’un inici, al reconeixement de les igualtats sobiranes de les entitats polítiques existents[v] (veieu emperò la conclusió/proposta 3)

Acadèmicament sabem que “El terme Dret internacional públic va ser utilitzat per primera vegada pel britànic Bentham, en 1780, com a forma de distinció del dret nacional”.

“Si en les ciències jurídiques la referència a la història és una dada indefugible, el Dret Internacional és el més històric de tots els drets: la seva dependència de les circumstàncies socials és extremada; però peca encara més d’una autèntica servitud en la qual es troba amb relació als esdeveniments històrics.”

En realitat, el Dret internacional, com el coneixem actualment, només va ser possible després de la proclamació de la igualtat sobirana de les entitats polítiques existents, proclamació que, amb tota puritat, al menys pel conjunt d’estats del nostre entorn, es produeix amb motiu de la “Pau de Westfalia del 1648” i dels seus corresponents tractats que varen suposar, de fet i a la vegada, el naixement de l’estat nació sobirà.

Tot i que aquesta és una visió occidentalitzada de la història, en contexts i amb històries diferents, és, de fet, aplicable al món oriental i a l’auto identificació històrica de la Xina i el Japó, per exemple, com estats nació sobirans.

El 1945 es va crear l’organització mundial haguda i per haver per excel·lència, la Organització de les Nacions Unides (ONU), que neix amb cinquanta un estats, la pràctica totalitat d’estats existents en el món en aquell moment, que són reticents a qualsevol creixement, que no pogués ser bàsicament -tal com va ser- el resultat de l’accés a la independència de territoris sotmesos a dominació colonial.” […] “La societat internacional està constituïda, en efecte, per tots els estats de la societat internacional. Des d’una perspectiva exclusivament jurídica, s’afirma el dogma de la igualtat sobirana de tots els estats.”

És obvi que, tant històricament com actual, la realitat sociopolítica i, sobretot, econòmica fan quimèrica i estrictament retòrica la igualtat -real- afirmada entre els estats.  

La font de referènciav que hem seguit principalment  en aquest apartat no té ni el més mínim pudor d’acabar donant la seva pròpia definició de Dret internacional que, nosaltres, voldríem recollir i emfatitzar com a part, si es vol, ja prepositiva d’aquesta segona conclusió d’aquest treball.

“El Dret internacional ha de ser entès com el conjunt de normes jurídiques que regulen la societat internacional y les relacions dels seus membres en la consecució dels seus interessos socials col·lectius i individuals”.

i la font de referència n’afirma, a continuació, algunes característiques peculiars del Dret internacional en el trànsit al segle XXI:

  1. És un ordenament de geometria variable, això és, que en front a l’existència d’un conjunt d’obligacions mínimes uniformes per a tots els estats, permet que cadascun d’ells es vinculi amb major intensitat amb tots els demés membres de la societat, a amb grups reduïts de la mateixa, per a la millor satisfacció dels seus interessos i necessitats
  2. És un ordenament que cerca la seva plenitud o inacabat […]
  3. És un ordenament jurídic essencialment dispositiu: la persistència de la sobirania estatal com a fonament bàsic del Dret Internacional fa que la naturalesa essencial de les seves normes sigui de naturalesa essencialment dispositiva […]
  4. És un ordenament jurídic essencialment no coercitiu […].

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 3: En la seva evolució històrica des de mitjans del segle XX fins els nostres dies el Dret internacional ha experimentat extraordinàries transformacions tant en les característiques i els fons dels seus continguts com en les formes de construir-lo.  Per exemple, ara s’està fent un Dret internacional amb funcions expandides i que, de fet, s’introdueixen clarament en el que fins ara eren competències internes dels estats. Aquest és un camí que no podem ni volem deixar que s’aturi i que (COM A PROPOSTA CLAU) ha de passar a ser central per trobar la via cap a un nou rumb progressista en el futur de les Nacions Unides i del Multilateralisme

Seguint en la mateixa referència que seguíem en la conclusió anteriorv: “Però la societat internacional ha experimentat un procés de creixement diferent a la incorporació d’extensos territoris com a resultat de la descolonització produïda predominantment en els anys 60 i 70. […] És per això que en els darrers anys hagi estat possible assistir a un nou canvi en l’escena internacional: el món dels vells Estats, insatisfets amb la política d’enfrontament i confrontació que els nous Estats sorgits de la descolonització realitzaven en els fòrums de les organitzacions internacionals, […], s’han resistit al procés d’universalització de la societat internacional, […], rebutjant a la vegada el tan costós procés de socialització internacional dels problemes. […] En darrer terme , la multiplicació del nombre d’Estats acceptats en les Organitzacions internacionals, ha tornat a posar de manifest la reticència dels Estats de l’ahir a considerar com autèntics subjectes del Dret internacional als nous Estats.”

Emperò aquesta és una resistència que, a banda de més o menys comprensible, té molt més d’inercial que de real, sobretot en aquells (i en aquests si se’m permet) moments de la història en que el lideratge asiàtic (liderat, i valgui la redundància, per la Xina) no sembla tenir cap fre.

El Dret internacional ha experimentat unes extraordinàries transforacions en els darrers 60 anys (**). […] Ara, en canvi, es pretén que l’ordenament internacional, encara que muntat sobre bases interestatals, atengui demandes plantejades per realitats i entitats infra o supra estatals. […] A l’hora, i per sobre dels àmbits de competència, apareixen invocacions progressives a que les normes internacionals solucionin qüestions candents relatives al desenvolupament econòmic […] o a pal·liar la inexorable degradació del medi ambient. De pretendre impedir que unilateralment un subjecte jurídic pretengués la modificació de situacions existents, el Dret internacional es veu requerit a modificar situacions que els subjectes jurídics no volen -o no poden- transformar (i que n’és d’important i de paradigmàtica aqueta constatació que recordarem com la (***).[…] La mutació en les funcions del Dret internacional senyalen el gran drama d’aquest ordenament jurídic: en front a les funcions clàssiques assignades al Dret internacional, les creixents necessitats i exigències de la vida de relació internacional, progressivament independent, pretén un Dret internacional amb funcions expandides i que s’introdueixi en el que fins ara eren competències internes dels estats.

[….] Gairebé no seria possible trobar alguna qüestió sobre la qual no existeixi una àmplia gama de normes internacionals, en creixement geomètric. Però en front d’aquesta demanda, els instruments operatius del Dret internacional i les exigències de regulació no han vingut acompanyades de la concessió de competències de control i verificació (****).”

“També hi hagut però una transformació en el procés d’elaboració de les nomes. Ara, la proba del consentiment dels Estats és més assequible en el cas dels tractats o dels actes d’organitzacions o en els actes unilaterals, que en el cas de les normes consuetudinàries. […] Els tractats són, sens dubte -des dels anys seixanta-, la forma més important avui de generació d’obligacions jurídiques per als estats (*****).”

———

L’aparent contradicció entre la conclusió 2 anterior a aquesta i aquesta conclusió 3 (elevada, ara i aquí si, a la categoria de proposta), en la qual estem ara i que és fonamental, requereixen alguns aclariments i/o arguments  per part meva per tal de veure que, de fet, són, paradoxalment, ben compatibles.

Els estats nació principals del món (els vells i alguns dels nous) no han deixat ni deixaran de fer prevaldre, en tot el que puguin, el principi (actualment molt més teòric que real) de la persistència de la seva sobirania estatal com a base del Dret Internacional.

Efectivament, és en aquest punt en el que un servidor veu “del tot perduda -si és que mai s’ha intentat realment-” cap possibilitat d’evolució en la direcció de que els Estats Sobirans abdiquin d’aquest principi i es plantegin construir positivament, i acceptar de grat com un pas correcte endavant en el camí “progressista” de la història, una preeminència diferent sobre ells d’una nova jurisprudència internacional emanada d’institucions que, llavors, haurien de rebre -dels estats com a mínim- la sobirania cedida i capacitativa per fer-ho. I en el no fer-ho, n’estic convençut, s’hi apuntarien també la majoria dels nous estats fruit de la descolonització que, fins i tot, serien més “papistes que el papa”.

Però aquesta realitat tant radicalment ancorada en el passat i mantinguda en el present, és una realitat teòrica (que no real) perquè, a la pràctica, ha estat totalment superada per una evolució globalitzada del món (1995-Període presidencial de Trump[vi] als EUA -?-), en la qual les interdependències econòmiques, financeres, socials (migracions massives), de comunicació i informació, etc. són tant fortes que desborden totalment (excepte teòricament en lo polític-però això és de fet també, i clarament, una gran fal·làcia-) les suposades teòriques sobiranies estatals.

Però en canvi, com es subratlla en l’enunciat d’aquesta darrera conclusió 3, tant en els continguts com en les formes el Dret internacional (i bastantes organitzacions internacionals de la societat universal internacional) si que han superat a la pràctica (una pràctica no pas exempta de contradiccions i friccions inercials internes -en principi prou lògiques-) principis i realitats que ja només formen part del passat. Tornem a llegir acuradament el paràgraf (**) de la conclusió en la qual estem.

Aquest darrer fet introdueix inestabilitats i ineficiències en el sistema, però que són la mesura de les contradiccions de canvi d’època -com a mínim d’època- que ningú sembla voler afrontar en el món. I dic ningú, perquè segueixo sense veure, entre altres moltes coses, cap dinàmica del que anomenem societat civil internacional i/o moviments socials globals que, en lo fonamental, qüestioni el, entre moltes altres coses, l’internament contradictori estatus quo que acabo de comentar. No ho fan de fet, per exemple, ni les propostes d’una UNPA (Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides), d’un WP (Parlament mundial), o d’una conformació Kantiana -o més modernament de Russell i Einstein en el context del WFM (Moviment Federalista Mundial)- d’una ciutadania universal. A mi personalment, que les he defensat al llarg de la meva vida “política” i he treballat per fer-les possibles, no em mereixen, en aquests moments, cap símptoma de veridicitat. Les veig simplement impossibles de materialitzar, sobretot, perquè no existeix -no neix per enlloc- el subjecte polític “ciutadà universal o del món”.  I cada dia que passa se’m fa més difícil pensar, fins i tot, que pugui arribar a existir i, fins i tot, que fos bo que existís (emperò, no vull deixar de dir, que aquí l’edat -que és conservadora en essència- en pot estar traint).

En canvi les activitats, lluites, mobilitzacions que la societat civil, la ciutadania i, cada vegada, més actors d’aquells anomenats com a “Grups Principals” i definits en el revolucionari “Programa 21” de la Cimera de la Terra de Rio 92, treballen, moltes vegades, al costat o directament dins i amb els propis estats en fer possibles els Objectius de Desenvolupament Sostenible i en intentar implementar -sense pas massa èxit- l’Acord de París (exemple paradigmàtic del que li demanem al Dret internacional dels nostres dies, tornant al paràgraf (*)).

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 4: El bastió fonamental de la difícil lluita per a un món millor -en aquesta dècada crucial 2020-2030- l’hem de continuar tenint en aquelles formulacions de la Carta de les Nacions Unides (i de moltes de les dinàmiques que emergeixen del complex conglomerat de la ONU) i a qui ningú “pot” ni ha de renunciar a portar més i millor a la pràctica (i, a les que, com a mínim teòricament i en la seva majoria, ningú al món s’hi oposa -altra cosa és que s’hi esforcin massa en complir-les-), traient-ne totes les possibilitats -que poden ser i seran moltes encara-  que siguem capaços d’extreuren

Quin és doncs aquest bastió? Doncs no pas gaires però suficients articles essencials de la pròpia Carta –en el fil de la tríada-trinomi del nostre assaig– que, lògicament, tornem a posar negre sobre blanc a continuació:

PREÀMBUL DE LA CARTA DE LES NACIONS UNIDES[vii]

“Nosaltres els pobles de les Nacions Unides

resolts […]

a crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a les obligacions emanades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional[viii]

CAPÍTOL I Propòsits i Principis

Article 1

Els Propòsits de les Nacions Unides són:

  1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquesta finalitat: […] aconseguir per mitjans pacífics, i de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o arranjament de controvèrsies o situacions internacionals susceptibles de conduir a trencaments de la pau;

CAPÍTOL IV L’Assemblea General

Article 13.1

L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents:

  1. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació;

CAPÍTOL X El Consell Econòmic i Social

Funcions i Poders

article 62.3

El Consell Econòmic i Social pot formular projectes de convenció pel que fa a qüestions de la seva competència per sotmetre’ls a l’Assemblea General

CAPÍTOL XVI: Disposicions Diverses

Article 102.1

Tot tractat i tot acord internacional concertats per qualssevol Membres de les Nacions Unides després d’entrar en vigor aquesta Carta, seran registrades en la Secretaria i publicats per aquesta a la major brevetat possible.

 Article 103

En cas de conflicte entre les obligacions contretes pels Membres de les Nacions Unides en virtut d’aquesta Carta i les seves obligacions contretes en virtut de qualsevol altre conveni internacional, prevaldran les obligacions imposades per aquesta Carta.”

 ———

 També aquí calen alguns aclariments, molts d’ells de fons, per part de l’autor:

  1. No citar ni els articles relacionats amb la sobirania dels estats ni amb el consell de seguretat no vol dir que no els tinguem en compte. Pel que fa a les qüestions de sobiranies crec que els comentaris de la part final de la conclusió 3 ho deixen, si més no a la pràctica, resolt. Pel que fa als temes del Consell de Seguretat són, sens dubte, el punt més feble del conjunt de les meves conclusions; però crec que haurem de ser més “intel·ligents que mai” i “deixar” que aquests temes caiguin, de forma gairebé natural com a fruita madura, al final d’una estratègia d’apoderament del conjunt de les NNUU que, de ser exitosa, faria d’evolvent ofegadora als referits temes del Consell de Seguretat, que n’hauria de precipitar una reforma que, llavors si, ho hauria de ser -i a fons- de la lletra de la pròpia Carta, cosa que, ara mateix, no és possible ni plantejar. NOTA: En dades de 2018 la suma de la població de Xina, EUA i Rússia era d’uns 2.000 milions d’habitants; aproximadament un 26% de la població mundial; la suma dels PIB corrents era de 36.226 mil de milions de dòlars; aproximadament un 45% de l’economia mundial; sumant-li els pesos específics de França i el Regne Unit, és evident que els guanyadors de la 2a guerra mundial no renunciaran encara al seu botí polític més preuat: “el seu” “Consell de seguretat”.
  2. En aquest treball estem parlant del cor de les Nacions Unides definit per la Carta; el complex d’òrgans, agències, programes, tractats (que tenen els seus òrgans de governament propis), etc., és un món molt més ampli i complicat del qual caldrien -calen segur-, certament, reformes i desenvolupaments en profunditat. A la primera dècada d’aquest segle XXI el “Fòrum Ubuntu: fòrum de xarxes de la societat civil internacional” va mantenir oberta i molt viva una “Campanya per a una Profunda Reforma del Sistema d’Institucions Internacionals”, en la qual la refundació i reinclusió en el sí de la ONU, de les Institucions Financeres de Bretton Woods (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial) i de l’Organització Mundial del Comerç era, i hauria de continuar sent-ho ara, un objectiu fonamental. Però en aquests moments, aquestes reformes les posaríem a un nivell semblant (en tots els aspectes i per les mateixes raons) a les que acabem d’esmentar pel Consell de Seguretat de la ONU.

Estem proposant de fet, com a tal conclusió prepositiva 4, un canvi d’estratègia de lluita política internacional: “no intentem fer lo impossible o lo utòpic o allò que realment “clama al cel però que encara no és possible a la terra”, i concentrem-nos a utilitzar i desenvolupar tant com puguem, i més i millor, el que si que és possible fer, perquè de fet, ja s’ha vingut i ho estem fent i ho sabem fer i és, essencialment, el tot allò més positiu i progressiu resultat històric i actual (i ho ha de continuar sent en el futur) de la nostra tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL, de la qual el Dret internacional (vist d’acord amb la conclusió/proposta 3 anterior a aquesta) n’és, finalment, el que més n’ha quedat, queda i n’ha de quedar, del que més en continuem i n’hem de continuar traient i vivint, políticament parlant.

Per exemple, no pels seus èxits encara, però -malgrat tots els malgrat ’s; i els meus són molt crítics- que faríem avui sense l’Acord de París i els seus desenvolupaments (més que tímids però com a mínim existents). Si més no tenim un nord respecte al qual canalitzar la lluita.  

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 5: Si hom poses en el costat esquerra d’una “balança de polítiques”, tot l’ingent, immens i extraordinari patrimoni construït i desenvolupat en l’extremadament fecund context de la tríada-trinomi MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL i, al costat dret de la balança, tot allò que n‘haguéssim volgut canviar i/o reformar (i que encara ho volem fer, però que -com dèiem abans- cal arribar a les condicions per poder-ho fer), malgrat tots els malgrat ’s el desequilibri favorable a tot lo positiu i progressiu del costat esquerra és abismal (encara que de vegades pugui semblar que “ni tant sols existeix”, perquè passa com desapercebut, sobretot només, perquè no fa “tan soroll”). I si ens ho continuem mirant a través del que n’és el resultat realment fonamental i més tangible de la tant mencionada tríada-trinomi, és a dir, el DRET INTERNACIONAL, llavors una de les nostres conclusions/propostes/preocupacions fonamentals a partir d’ara ha de ser -ha de continuar sent- (segurament no en pot ser, de moment, gairebé cap altre -per impossibilitat de “condicions objectives”-; i agafant-ne com exemple paradigmàtic negatiu la de moment impossible reforma del Consell de Seguretat), re valoritzar, posar millor en pràctica, revisar amb la profunditat necessària, estendre i, en definitiva, implementar el més correctament i àmplia possible, totes les possibilitats que ens ha vingut obrint, que ens ha donat i ens dona, aquest patrimoni extraordinari del DRET INTERNACIONAL que, per així dir-ho, és, gràcies al Multilateralisme i a través de les Nacions Unides, el nostre més potent vehicle per anar avançant  fermament en la direcció d’assolir, simplement si voleu (però que seria molt), el que ja es va proposar el preàmbul complet de la Carta de la ONU -el que es cita en aquest treball n’és només, com és sabut, una part: aquella part que entrelliga la tríada-trinomi estudiat-.

En el fons, l’actual i, repeteixo, ingent Dret internacional és, exigeix ara (a diferents nivells i en diverses mires cada vegada més ambicioses) que, a través de les Nacions Unides (AG, Consells, Agències, Programes, Fons, Corts, etc.) com a instrument principal, faci, entre altres papers i efectes, com de l’amalgama que mantingui inseparable el Multilateralisme com a força de progrés i de lluita política internacional més important, a la disposició del món, i per a continuar, molt més eficientment, fent front a tots els desafiaments que tenim plantejats com a humanitat (i potser sigui el moment de tornar a llegir les constatacions (*), (***) i (*****)).

Preservar i apoderar la nostre tríada-trinomi és aconseguir que cap intent d’unilateralitat, bilateralitat, polaritats, multipolaritats, etc., pugui tenir cap opció d’esdevenir hegemònic. La lluita, la tensió permanent existent (contra les Institucions de Bretton Woods, contra els G7 o els G20, contra els governaments “ocults” des de les organitzacions financeres de Basilea) per ostentar l’hegemonia caurà, ha de caurà sempre, del costat del potent vehicle construït i en construcció del Dret internacional multilateral.

———

Per què i per a què aquesta darrera conclusió/proposta -amb tints o escriptura gairebé apocalíptica i gairebé més del costat de “fe i tossuda voluntat” que de “raó realment argumentada”) del nostre assaig? No es pot esgotar la paciència d’un possible i estranyat (i per a mi ja inimaginable) lector de les conclusions d’aquest assaig i, per tant, allargar-se massa més seria totalment inadequat. Però, naturalment, l’autor ha de justificar el fons (que no la forma) d’una proposta que, primer, és perfectament realitzable per les actuals Nacions Unides i, segon, podria esdevenir, a la vegada, el revulsiu imprescindible per preservar activament i apoderar efectivament la tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Quin és aquí el canvi d’estratègia progressista que es proposa?

Deixeu que citem (es fa també i més ben emmarcadament a la PART I de l’assaig) la pròpia web oficial de les Nacions Unides quan fa la seva visió prou crítica, i sense deperdició, sobre el conjunt de temes del dret internacional i les Nacions Unides en una secció on es parla dels orígens i antecedents de la Comissió de Dret Internacional, CDI, de les Nacions Unides:

“Sobre la redacció i aplicació del paràgraf 1 de l’article 13 de la Carta de les Nacions Unides i la constitució de la CDI[ix]

Els governs que van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides es van oposar aclaparadament a conferir a les Nacions Unides el poder legislatiu per promulgar normes vinculants de dret internacional. Com a corol·lari, també van rebutjar les propostes de conferir a l’Assemblea General el poder d’imposar determinats convenis generals als estats mitjançant alguna forma de vot per majoria. No obstant això, hi va haver un fort suport per atorgar a l’Assemblea General els poders d’estudi i recomanació més limitats, cosa que va conduir a l’adopció de la disposició següent a l’article 13, paràgraf 1, sub paràgraf a de la Carta:

“1. L’Assemblea General iniciarà estudis i formularà recomanacions per tal de:

“a. … fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació “.

La disposició fou la 94 (I), adoptada per  l’Assemblea General, l’11 de desembre de 1946, per la qual s’establia el Comitè per al desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. La citada CDI.

En el procés de treball cap a aquesta resolució, segons la continuació de la mateixa cita anterior, […] “es va discutir a fons diverses qüestions importants de principi relacionades amb l’organització, l’abast, les funcions i els mètodes d’una comissió de dret internacional. Alguns membres del Comitè no van veure cap distinció marcada entre el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. En ambdós casos, van observar, seria necessari celebrar convencions internacionals abans que els resultats fossin vinculants per als estats.

Tot plegat va fer que pel que fa a les NNUU, la millor via per desenvolupar nou Dret internacional hagi estat i, si més no de moment, ho continua sent, la via dels tractats o convencions internacions expressament construïts com a tals (amb reunions extraordinàries de l’Assemblea General concebudes ja, en si mateixes, com a convencions per a l’objectiu exprés en qüestió de dotar-se d’un tractat, o amb processos a voltes més complexos i llargs per arribar a tractats o convencions més delicades, etc.).

Com que això va esdevenir una evidència bastant clara ben aviat, llavors, i no pas massa tard, es va haver de construir un específic Dret, o Lleis, dels Tractats. El principal i, per dir-ho així, “llei dels tractats” és el “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[x], Viena 23 de maig de 1969, de caràcter molt jurídic i més aviat poc polític.

I, finalment, la realitat històrica ha estat la que ha estat i, en aquests moments, tenim 560 tractats en vigor que, per suposat, són extremadament heterogenis des de molts punts de vista i, sobretot i clarament, estan mancats de gairebé cap tipus de coherència (ni temàtica -lògic-, ni estructural, ni de governament, ni de coordinació, ni des del punt de vista -de vegades- de les seves relacions operatives amb els cors de les NNUU, etc.). Però hi són i els tenim!

——–

Només afrontar una seva REVISIÓ (la dels 560 tractats en vigor — i si se’m apura tan sols només -encara que sigui un dir- perquè la comunitat internacional pogués conèixer millor i mínimament bé quin és, de fet, el seu ordenament jurídic multilateral i com se’n pot extreure d’ell un governament democràtic mundial necessari i coherent, i a l’alçada dels nostres desafiaments actuals) seria un revulsiu imparable, n’estic convençut, per preservar activament i apoderar efectivament la “nostre” tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Per tot això, i donant continuïtat final a la conclusió/proposta 5 amb un caràcter més concret, però sobretot com EXEMPLE OPERATIU POSSIBLE i que pugui ser il·lustrador i, fins i tot, “auto engrescador” (però sense oblidar-ne la seva raó de ser darrera fonamental), proposarem que,  durant la dècada 2020-2030 s’impulsi i es dugui a terme: A) “LA REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES” (el podríem anomenar expressa i definitivament: Dret internacional multilateral de les Nacions Unides) i B) “L’ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS -HISTÒRIC, ACTUAL I FUTUR-” (per exemple en el de la constatació (****))”, considerant-lo essencialment (però afegint-hi els altres elements del Dret internacional multilateral existent que s’hi puguin i vulguin incorporar) el conjunt dels 560 Tractats o Convencions Internacionals vigents i emparats, principalment, pel  Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[xi],x (Viena, 23 de maig de 1969) amb, com alguns dels pressupòsits i també propòsits d’aquesta revisió i anàlisi, els següents:

  1. Deixar que la Comissió de Dret Internacional (International Law Comission) i el seu pont amb la Sisena Comissió Jurídica de l’Assemblea General (veure la PART I de l’assaig del qual s’han extret aquestes conclusions) continuï amb les seves tasques habituals sense intervenir ni interferir directament, però si i molt important, alimentant “des de fora” la REVISIÓ I L’ANÀLISI proposada i fent-ne el pont amb l’AG de la ONU, a través de la seva sexta comissió que, llavors (n’estem convençuts també) agafaria molta més vitalitat pròpia dins del conjunt d’activitats de l’AG.
  2. Que, a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, l’Assemblea General anomeni una Presidència provisional col·legiada que, combini sàviament un gran coneixement tant dels aspectes polítics com jurídics del món de les relacions internacionals de la Societat Universal Multilateral que és qui té, en les Nacions Unides, el seu Organisme Màxim. Que aquesta Presidència provisional col·legiada tingui, com objectiu inicial, entre altres possibles, proposar els objectius finals mínims a priori de l’esmentada REVISIÓ I ANÀLISI, per a ser aprovats a finals de l’any 2022, també a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, i sempre per l’Assemblea General de les Nacions Unides.
  3. Que, com un altre d’aquests objectius inicials, s’hi inclogui un objectiu ad hoc, sobre la proposta de procés de preparació d’una Convenció Extraordinària de l’Assemblea General, a realitzar (no en cap seu oficial de les NNUU) durant el primer semestre de l’any 2029 amb, com a mínim, els següents punts de l’Ordre del Dia: 1) PRESENTACIÓ i aprovació de la “REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES”; 2) PRESENTACIÓ i aprovació de l’”ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS” (per exemple, insistim, en el de la constatació (****)); 3) Presentació, debat i aprovació si s’escau dels nous Tractats internacionals que s’hagin de construir, com a conseqüència dels resultats dels punts anteriors, per actuar d’evolvent directiva i coordinadora futura del conjunt dels Tractats i del Dret internacional Multilateral de les Nacions Unides.

Barcelona, 2 de desembre de 2020

 

———

 

[i] La PART I de l’Assaig del qual es desprenen aquestes conclusions, ja conté de fet -en una part prou important, però majoritàriament no formulades com a tals conclusions- les conclusions que ara se’n extreuen. Les cites referencials finals coincideixen per tant aquí amb les de l’assaig que, en general però, allà estan més explicitades, clares i estructurades. Les cursives d’aquest text respecten, quan és així, el caràcter de cita referenciada textualment a la PART I de l’assaig.

[ii]https://economipedia.com/definiciones/multilateralismo.html Accés el novembre de 2020 com article de Francisco Coll Morales

[iii] Esther Barbé. 2010. Multilateralisme: adaptació a un món amb potències emergents. Revista Espanyola de Dret Internacional, juliol-desembre 2010, pp. 21-50

[iv] Ruggie, J. G.. 1992. Multilateralism: The Anatomy of an Institution». International Organization,vol. 46, núm. 3, summer 1992, pp. 561-598

[v] Rodríguez Carrión, Alejandro J. 2009. Lecciones de derecho internacional público (sexta edición, segunda reimpresión 2009. Editorial Tecnos, Madrid 2009

[vi] Trump ha estat (a mesura que passen els dies em sento més segur de poder parlar en passat) el dirigent que amb el seu “America first” més ha intentat tornar enrere en el camí de la història i, per tant i tal com ja hem dit però cal repetir-ho, més ha fet en contra del multilateralisme. No ha estat només a Nacions Unides. Per a l’Organització Mundial del Comerç, com exemple gens insignificant- ha estat devastador (això emperò ens obligaria a desviar-nos massa del traçat del nostre treball).

[vii] https://www.un.org/es/charter-united-nations/ Accés el novembre de 2020

[viii] Com ho són segons el mateix preàmbul i sobre el Dret internacional construït progressivament per les Nacions Unides a partir d’aquesta Carta, però no citats textualment ni exhaustiva aquí, per no sortir-nos del fil seguit de la nostra tríada-trinomi: els Drets Humans Individuals Universals; els Drets Humans Civils, Polítics, Econòmics, Socials i Culturals; la Eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; les Prohibicions de la proliferació i l’ús de tot tipus d’armament; el Dret al Desenvolupament i al comerç internacional; tot el Dret ambiental, etc. etc.

[ix]https://legal.un.org/ilc/drafting.shtml Accés el novembre de 2020

[x] https://treaties.un.org/doc/source/docs/A_CONF.39_11_Add.2-E.pdf Accés el novembre de 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: