Tag Archives: Crisi financera

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

El BRICS crea les seves pròpies institucions de Bretton Woods; el multilateralisme financer entrarà en una de les seves  més profundes crisis

29 set.

A la VI reunió oficial formal del BRICS (celebrada a Fortaleza, Brasil, el passat 15 de juliol) es va prendre una de les decisions més importants, relatives al tema de les finances mundials, que s’hagin pres mai des del naixement de les Institucions de Bretton Woods, IBW-BWI.

S’han creat unes “noves institucions de Bretton Woods” que, per tant, ara tindrem per parells a nivell de món.

Es podria dir que s’han trencat doncs, per primera vegada, els acords post 2a guerra mundial que van donar a llum a l’actual sistema d’organitzacions internacionals. Deu n’hi do del que ha passat i deu n’hi do de lo poc que se n’ha parlat a nivell de mitjans de comunicació “occidentals”.

En un post que vaig publicar l’abril,  http://wp.me/p1IaoC-gd, comentava el fet que probablement va ser la gota que ha fet vessar el got. El Congrés dels EUA desestimava les propostes de reforma de les Institucions de Bretton Woods, que s’havien acordat a Seul el 2010 -amb l’acord de l’administració Obama- i, per tant, feien impossibles aquestes reformes. En aquell post constatàvem que aquesta ha estat i és una de les grans maneres que té els EUA de fer política internacional; la presidència i l’administració del país tiren endavant acords internacionals, però després no són capaços d’assumir-los i complir-los a nivell intern i, per tant, els “maten per l’esquena”. El mateix va passar amb el protocol de Kyoto, comentàvem també en aquell post.

Com que el tema ja venia de llum i començava a clamar al cel, el BRICS ja s’havia començat a preparar per prendre mesures si les reformes de les IBW no acabaven arribant i, entre altres coses, harmonitzaven el fet que si bé el BRICS en el seu conjunt, representa, actualment, el 24,5% de la economia mundial, el seu pes en vots dins de les IBW totalitza només un 10,3%. El cas més sagnant és el de Xina que amb un pes del 16,1% del PIB mundial, té un 3,8% de pes de vot a les IBW.

I tal dit tal fet, a la reunió d’enguany del BRICS s’han creat dues institucions que, de fet, són la replica, gairebé exacte, a les dues institucions de Bretton Woods: a) el nou banc de desenvolupament, NDB (New Development Bank), que seria la institució parella al Banc Mundial (BM); b) un fons comú de reserva de canvi, CRA (Contingency Reserve Arrangement), que seria la institució parella  al Fons Monetari Internacional (FMI).

No és l’objectiu d’aquest post d’avui entrar en detalls tècnics financers (que d’altra banda no són precisament el punt fort del qui escriu), però si que crec és molt important constatar els següents fets de diversa índole i, per tant, importància tècnica i/o al capdavall fonamentalment política, pel que fa a aquesta tant important notícia:

  1. El NDB s’ha capitalitzat inicialment en 50.000 milions de US$, a parts iguales! entre els cinc països que el funden; l’aposta doncs per la unitat política del BRICS és més que evident i potser, a ulls occidentals, sorprenent. La seva seu serà a Shanghai i el seu primer president Indi.
  2. Els objectius del NDB són, per així dir-ho, “idèntics” als del BM de les IBW; cito textualment de la declaració de Fortaleza: “mobilitzar recursos per a fer infraestructures i projectes de desenvolupament sostenible dels països del BRICS i altres economies emergents i/o en desenvolupament”.
    1. D’una banda doncs el model econòmic pel que aposta el BRICS no presenta diferències respecte al model vigent sobretot pel que fa a la globalització; efectivament, aposta de fet per una internacionalització de les seves empreses; una llàstima!
    2. D’altra banda, i en la mesura que els beneficiaris dels préstecs del nou banc seran, en primer lloc els mateixos països fundadors, així en conjunt aconseguiran, molt probablement, continuar augmentant encara més el seu pes econòmic en el món; emperò, també en seran beneficiaris la resta d’economies emergents i en desenvolupament que, sota el lideratge del BRICS, estan apostant molt seriosament pel que s’ha anomenat “cooperació sud-sud”, posant-se ells com a, d’entrada, “cap de ratolí”. Fins ara la cooperació “sud-sud” era un concepte bonic però eteri; més voluntarista que realista; a partir d’ara, si el BRICS realment té un “projecte de món més just i equitatiu”, la nova eina creada pot jugar-hi un paper fonamental en fer-ho possible
  3. Pel que fa a la creació del CRA -capitalitzat inicialment en 100.000 milions de US $- com a possible institució parella al FMI, és molt important constatar també que:
    1. El FMI es va crear com a tal fons econòmic per poder sortir a l’ajuda dels països que tinguessin problemes econòmics interns -normalment de balança de pagaments- importants (els darrers clients importants del FMI són: Grècia, Irlanda i Portugal!). Però, a la vegada, es va crear amb la intenció de dotar-se d’un sistema monetari internacional que fos estable i això: internacional. Emperò i sense estendre’ns ara en el que és una llarga i apassionant història, actualment, aquest sistema monetari internacional esta basat, exclusivament, en la divisa dòlar US com a patró i en la defensa, sempre, dels interessos d’aquesta divisa i del seu país emissor
    2. En aquests moments de la història financera del món, a qui més perjudica aquesta realitat és a la divisa Yuan xinesa. Per això en aquest cas la creació d’aquest nou fons de contingència si que s’ha d’interpretar, també,  com una manera d’afavorir la internacionalització del Yuan que, en primer lloc, es viurà en el mercat asiàtic. Una nova guerra monetària internacional esta servida en el món.
    3. Però no es gens menyspreable la intenció de la creació d’aquest nou fons, com a fons de reserves per combatre incidències de crisis financeres des de fora del FMI; citant textualment una altra vegada la declaració de Fortaleza: “ajudar a països amb problemes de liquidat a respondre a pressions” especulatives i/o usureres”; “tenir provisió de liquidat per afrontar pressions de canvis de divises sobre balances de pagaments febles”.  Aquí si, una altra vegada, tenir una mena de doble del FMI amb qui negociar per resoldre problemes de financer interns, pots ser una realitat que acabi canviant moltes coses en el món

 

Un món multipolar amb dos grans pols esta servit a curt i mig termini

D’una banda doncs el G7 (fins fa poc G8 i de fet sempre G5 – EUA, Alemanya, Japó, França i Gran Bretanya) veuen de retruc incrementada en el temps la seva hegemonia total en les IBW. Però d’altra banda, malgrat que cal veure, com a mínim,  l’evolució a curt termini de les noves institucions creades pels cinc membres del BRICS, es pot dir que s’estan donant passes de gegants per tenir instruments que els hi permetin poder jugar el mateix paper que les IBW, però des de perspectives i posicions diferents…i no només financerament sinó de concepció del món; i a l’inrevés provablement.

No ho deixarem pas de dir….les nostres simpaties i posicions emocionals i ideològiques favorables al món del sur o al sur dels móns no havia contemplat mai la divisió del món en una mena de dos antimons (matèria i antimatèria), i seguia considerant el multilateralisme, evolucionat cap un multipolarisme amb diversos pols, com el sistema idoni d’evolució de, també, les finances internacionals…

Tenim més motius per viure per veure, veure per entendre i entendre per transformar!

brics 2014

Xerca; 29 de setembre de 2014

Els EUA el pitjor “amic” del multilateralisme; el Governament econòmic mundial paralitzat!

7 abr.

L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!

Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!

És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!

 

El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA

És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.

Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.

Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas,  posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.

 

Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial

Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.

 

El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)

Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.

Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots).  La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior  i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.

 

La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI

El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal  i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.

Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.

Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.

 

Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010

Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.

Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.

Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.

A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).

 

Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional

Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.

Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de  gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.

Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:

Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no  ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!

 

Nota final

I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!

 

ch2

 

 

Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014

 

 

Ai l’FMI (Fons Monetari Internacional): La iniquitat és dolenta pel creixement econòmic!

3 març

Fa dies que no ens acostem a un dels “palaus d’hivern” del capitalisme  del segle XX i XXI! (L’altra “palau d’hivern” son tots els organismes al voltant del Banc Internacional de Pagaments a Basilea).

Però hi ha moments en que et demanen a crits a que parlis d’ells!

 

La crisi i la iniquitat

Estem en uns moments en els quals els estats del món (i les seves organitzacions financeres -principalment el FMI-) comencen a parlar, amb la boca petita però sense reprimir-se gaire, de que ja hem tocat a fons en la crisi financera i econòmica més important que mai hagi viscut el capitalisme  mundial, i que no només veiem ja la llum al final del túnel, sinó que fins i tot aquesta llum ja ens comença a il·luminar una nova fase de “capitalisme triomfant”.

Emperò, tant uns com els altres han d’anar molt en compte perquè la gent al món -de formes molt diverses- ha sofert i continua sofrint molt com a resultat de la crisis i, per tant, a tothom li costa molt empassar-se la nova “bona nova”.

A banda de si estem o no sortint realment de la crisi, si que hi ha una realitat indubtable per a tothom (que absolutament ningú nega en aquests moments) que és que un dels seus efectes més importants i estesos arreu del planeta és el gran augment de la iniquitat! Ho hem llegit moltes vegades dit de molt diverses maneres però, en definitiva, el que ha passat és que ha augmentat encara molt més que abans de la crisis (en que ja era així -cal no oblidar-ho) que, cada vegada, hi ha menys rics però que són molt més rics i que cada vegada hi ha més pobres però que són molt més pobres i que, en general, les classes mitjanes s’han empetitit i han anat i estant anant molt més cap a engruixir les classes pobres. 

Tothom ho denuncia, tothom diu que això és insostenible (socialment i moralment parlant en aquest cas), però és una realitat tant clara i manifesta que comencem a tenir molta literatura sobre el tema en moltes diferents direccions.

Què m’ha cridat l’atenció com per escriure avui aquest post? Doncs un recent document de discussió del staff intern del FMI que, perquè hagi tingut més impacte de lo normal, ha estat explícitament autoritzat a ser públic per Olivier Blanchart, l’economista en cap del FMI. El paper el podeu trobar a:

http://www.imf.org/external/pubs/ft/sdn/2014/sdn1402.pdf

i porta per títol: “Redistribució, iniquitat i creixement”!

 

De com la iniquitat passa a ser “dolenta” quan es pot considerar que és dolenta pel creixement econòmic

Perdoneu l’animadversió (potser massa subjectiva) que li tinc a aquesta organització de Breton Woods, però és que hi ha vegades en que arriben a extrems que resultem realment “endimoniats”.

Amb dates de molts països a la mà, i comparant etapes temporals on es donaven, respecte ara, situacions diferents, el paper acaba, en definitiva, afirmant, entrelligades, les següents conclusions:

  1. L’elevada iniquitat sembla disminuir el creixement econòmic!
  2. Disminuir la iniquitat és bo pel creixement econòmic!
  3. Redistribuir la riquesa, principalment mitjançant impostos, és bo pel creixement econòmic!
  4. Redistribuir la riquesa té un efecte estadístic negatiu insignificant sobre el creixement econòmic!

Valguem Déu, no és que la iniquitat sigui moral i èticament inacceptable per una espècie com la humana; és que resulta que com que la iniquitat és dolenta pel creixement econòmic (ep, això si que és important!) potser si que caldrà començar a lluitar-hi en contra, fins i tot amb polítiques impositives, perquè des del santa santoro del capitalisme neoliberal mundial, el FMI, han arribat a la conclusió que això serà bo pel seu tant estimat capitalisme.

El paper en qüestió analitza també la relació entre impostos i llocs de treball. El que ja he dit sobre la iniquitat, encara portem més temps dient-ho pels llocs de treball al món. Un altre gran i inacceptable resultat de la crisi és la pèrdua de tants i tants llocs de treball al món; qüestió que, evidentment, esta directament relacionada amb l’increment de la iniquitat!

Doncs bé, a les conclusions anteriors, l’informe hi acaba afegint les següents:

  1. Contradir la ben acceptada ortodòxia econòmica que afirma que els impostos són assassins de llocs de treball
  2. I, en general, que les polítiques de redistribució no tenen impacte negatiu sobre l’economia i que, al contrari, quan els beneficis són més equitativament distribuïts, llavors l’economia creix més ràpidament i els cicles de creixement són més llargs!

 

Reflexions finals

Es pot dir que tot esta dit! No deu ser dolent (en termes polítics) però és èticament imperdonable que el FMI trobi ara que per tornar i continuar creixent econòmicament potser haurem de fer alguna cosa amb la iniquitat al món. I que per aquest motiu – el creixement econòmic – si que cal fer-hi alguna cosa amb la iniquitat!

Però escrivint aquest post d’avui m’ha vingut a la memòria la figura de la portada de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de les NNUU per al Desenvolupament) de l’any 1992, que va posar “números” i “imatge” al tema de la iniquitat al món i que, crec, és una de les figures d’informes de les NNUU que més vegades, més sovint i a més llocs he vist publicada. És, em diríem ara, una icona de la lluita per un món millor. La podeu trobar a:  

http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr1992

Una figura més recent, donant una imatge diferent (però equivalent) i uns números actualitzats el 2013 és la següent:

Fig_1_Global_wealth_pyramid

Aquesta piràmide global de la riquesa la podeu trobar a:

http://www.step.org/global-wealth-report

I la taula comparativa, d’aquestes dues referències, que teniu a continuació, ens obliga a acabar clamant al cel i a la terra per un món que evoluciona tant desastrosament!

taula inequitat

 

Xerca; 3 de març 2014

S’acaben les grans crisis del començament del segle XXI?

16 des.

En el que vol ser el meu darrer post d’aquest 2013, voldria mirar enrere i  reflexionar amb mi mateix sobre com es pot veure, actualment, l’estat del món. Ja fa temps que em sento, i no ho amago, un pessimista actiu (és a dir, no resignat i en pretesa lluita com sempre per un món millor, però certament amb bastanta menys esperança de que sigui fins i tot possible). I suposo, per tant, que és difícil que jo pugui trobar respostes positives a la pregunta plantejada en el títol del post d’avui.  Només intentaré no caure en lamentacions i, analitzant fets i tendències que tots tenim i hem tingut davant nostre -i que cadascú ha vist i veu amb la seva pròpia perspectiva-, concloure  algunes valoracions personals.

 

Com tenim la famosa crisis financera i econòmica?

Des del 2007, si hi hagut una realitat que ho ha impregnat gairebé tot ha estat la de la crisi financera (que esclatava d’amagat, com moltes pel·lícules han sabut relatar molt bé) i que va derivar en la crisi econòmica probablement més important i més analitzada de la història del capitalisme.

Els ciutadans europeus, per exemple, ens hi anem “acostumant” millor o pitjor i, ara, els nostres “líders polítics” i “els líders polítics mundials” afirmen de que ja hem arribat al final del pitjor; però en general aquesta proclama es viu, només, amb un total i savi escepticisme més o menys resignat.

El món tenia dues grans opcions davant de la crisis financera. I aquí hi ha un tret comú que crec que caracteritza la major part de “respostes” -o de “no respostes de fet”- amb les quals anem mal tirant endavant “com a humanitat”, davant dels nostres principals problemes o crisis, en aquest principi de segle XXI.

Una opció era enfrontar-se a la crisi i a les seves causes profundes (una globalització financera electrònica i  neoliberal que ha situat les finances mundials a un ordre de magnitud sense precedents i sense sentit econòmic -d’economia real- ni, per tant, sense cap utilitat social per a la vida humana al planeta). Doncs bé, a la fi, ningú ho ha intentat seriosament des de la política real. Segueixo perplex de, per exemple, no haver vist cap valoració sobre el tema del continuat i impressionant augment dels beneficis de l’especulació financera, del que parlava en el post:   http://wp.me/p1IaoC-dM . I, en canvi,: ni s’han tancat paradisos fiscals; ni s’han prohibit productes financers que només poden rebre el qualificatiu de complexes barbaritats tecnològiques fictícies i merament especulatives i usureres; ni s’han regulat, en la direcció de la defensa del bé  públic, tot allò que s’havia desregulat irresponsablement (per dir-ho suau).

L’altra opció era l’adaptar-se a la nova realitat, assumint l’existència del poder oligàrquic més opac i poderós de la història i seguir-ne els seus designis. I això és el que s’ha fet. Alguns dels resultats principals en els quals ens estem ben instal·lant: el pretès estat benefactor del benestar dels ciutadans, del qual Europa, per exemple, n’era la realitat a emmirallar-se i a imitar, era, per si de cas, un mal exemple per al món i se l’havia de destruir i se’l va destruint dia rere dia; la iniquitat, la fragilitat de les condicions de la vida econòmica i social, la privatització i accés discriminat, per raons econòmiques, dels serveis a que haurien de tenir accés tots els ciutadans (pel simple però fonamental fet de ser-ho), guanya terreny a gran velocitat i és el tipus de capitalisme que s’imposa arreu del món.

Malgrat el creixement econòmic singular de les economies del BRICS i d’altres països emergents, la “utopia de la socialdemocràcia” ha mort i la victòria, a dia d’avui, del neoliberalisme més individualista i ferotge que mai és total. I les tendències que veiem els europeus, per exemple, són les que s’estenen arreu del món. La recuperació del suposadament necessari creixement econòmic, està i estarà basat en, sobretot, condicions de treball humà que ens porten a realitats que ens semblaven presents -i precisament a eradicar- només, encara, als “suds” del món. La globalització del mercat de treball en el món i la lògica de l’acumulació capitalista passa, en aquests moments, per abaratir a qualsevol cost (l’atur europeu amb el corresponent abaratiment dels salaris; les inhumanes condicions de treball a tants “Bangladesh” del món) el mercat de treball humà, ser més competitius en el comerç mundial pel consegüent abaratiment  dels preus dels productes manufacturats i dels serveis, i maximitzar beneficis que cada vegada es distribuiran menys equitativament al llarg de tot el planeta i de tots els seus “mons”; i, en canvi, serviran per continuar invertint a la boira financera especulativa que enriqueix més i més (de vegades hom es pregunta per a què?) a una cada vegada més petita però insaciable capa de sers humans.

Les grans possibilitats tecnològiques fan, precisament també, que siguin possibles productes d’alt valor i cost afegit que gaudiran només els, cada vegada menys, més rics del món. Així doncs una munió de ser humans treballant en indignes condicions per, de fet, tenir una certa capacitat de subsistència pròpia, i tot contribuint, involuntàriament, a satisfer nivells de vida innecessaris i obscens d’ uns molt pocs sers humans. Un equilibri no sé si més injust que inestable i sinistre. Possibilitats tecnològiques que, en canvi, podrien donar respostes reals als principals problemes endèmics de la nostra espècie.

 

I de la crisi climàtica que en podem dir? 

Si la crisi financera i econòmica és la del present, la climàtica és la del futur. Ja feia un cert temps que, de fet, havíem optat per renunciar a actuar sobre el fons del problema (el creixement econòmic basat en el consum de l’energia fòssil) i ens dedicàvem a preveure com ens adaptaríem, quan arribés, al canvi climàtic.

I ara que ja va arribant (amb el cicló de filipines com a darrer exemple) ja ens preguntem qui pagarà els danys que ocasionarà entrar de ple en la inestabilitat climàtica i el desfermament de fenòmens naturals inestables i catastròfics. Segur que el món financer de les assegurances ja esta imaginant productes per treure, de tot plegat, més beneficis. I per això la única cosa que s’ha estat capaç d’aprovar en les darreres conversacions sobre el canvi climàtic, és incloure el tema de “Danys i perills” com un dels centrals a tenir en compte a partir d’ara a l’etern rosari de les negociacions anuals sobre el tema.

Aquí l’especulació ho és sobre el futur. Com que com a mínim “la nostre generació (la que hi té responsabilitats ara”) no en sofrirà les conseqüències més greus, doncs de moment tira tant com pot del model actual, encara que ja tothom sap, i que ningú nega, és i ens porta al desastre.

 

I alguna esperança?

Totes aquestes crisis, com algun filòsof ja va preveure fa anys, porten en si mateixes elements clara i finalment autodestructius. Que en aquesta autodestrucció els nombrosos danys col·laterals siguin els menors possibles pels éssers humans i els hi ensenyin, d’una vegada per totes, que cal canviar radicalment de rumb i posar l’economia al servei de satisfer les necessitats reals dels sers humans en el seu conjunt i, en canvi, no posar les capacitats del sers humans com a societat en satisfer les necessitats irrellevants però assassines d’uns pocs sers humans, és l’esperança que, en la mesura de lo possible, cal intentar precipitar com més aviat millor.

MadMadMax

Xerca; 16 de desembre de 2003

 

El mercat més especulatiu del món continua creixent molt!

7 oct.

Potser les meves fonts d’informació i d’anàlisi  no estan prou ben actualitzades, i el que comentaré en aquest post d’avui sigui ja ben conegut i estigui  rebent interessants anàlisis i valoracions.  Però, com a mínim, per si de cas no fos tant així i perquè, de tota manera, considero que  a nivell de ciutadà normal que s’informa i vol estar informat -per entendre una mica més en quin món de bojos vivim-, aquestes informacions i valoracions no arriben, jo faré el possible avui per comentar, dins de les meves limitacions pel tema que és, una noticia (és molt més que una notícia!) que jo crec que hauria d’haver estat, si més no, àmpliament comentada en la majoria de mitjans de comunicació seriosos del món. I, veritablement, em costa entendre perquè no ha estat així. Com així ve passant cada tres anys!

La noticia segurament hauria de tenir, tindria, té un encapçalament (en, naturalment, moltes -moltes- menys paraules periodístiques) que podria ser:

 

El Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS) acaba de fer públic (setembre de 2013) el seu “Estudi tri anual sobre el volum de negoci en el mercat de divises mundial (FOREX)”: aquest volum ha augmentat en un 35% respecte al del 2010, i en un 61% respecte al del 2007; aquest volum ja és, el 2013, prop de 25 vegades el valor del PIB mundial!

I l’article a continuació hauria de començar recordant (http://wp.me/p1IaoC-4S) que:

  1. El FOREX (FOREIGN EXCHANGE), el mercat d’intercanvi de divises mundial, és un dels mercats financers NO regulats del món; no l’únic ni molt menys; però un dels més importants per dos motius: a) pel volum de negoci (probablement, en aquest cas, el 2n en importància) i b) per la seva gran influència sobre el funcionament del sistema monetari internacional i, per tant, per ser un dels principals generadors de crisis financeres, a nivell de valor i de quantitat d’una moneda o monedes. En aquest darrer sentit és, probablement, un dels instruments més poderosos a mans de les noves -per com i on operen- oligarquies financeres per fer, en cada moment en el món, les seves polítiques especulatives en favor dels seus interessos acumulatius. En Georges Soros va ser un dels primers en utilitzar-lo -i sobretot en explicar-ho amb tot detall-,  per fer una operació amb grans guanys que va fer trontollar tota una “lliure esterlina”. En podeu llegir l’explicació, probablement insuficient, que jo en soc capaç de fer en el PS final del blog d’avui!
  2. El seu funcionament el gestiona -és una gestió principalment tècnica que fa possible que el continuat intercanvi es pugui realitzar i que, a més a més, evolucioni tecnològicament de manera que la freqüència d’operacions electròniques d’intercanvi sigui, cada dia que passa, més elevada- una companyia privada. Aquesta companyia privada però, te clars (caldria dir foscos, clar!) lligams, a nivell de consell d’administració, amb persones amb poder polític no pas petit del Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS) i de la Reserva Federal dels EUA, per citar un parell d’exemples. No podem oblidar que el dolar americà segueix sent el referent comú del sistema monetari internacional actualment en funcionament.
  3. Sent un mercat NO regulat i gestionat per una empresa privada tecnològica (amb tots els parèntesis que hi puguem i hi vulguem posar) teòricament no se sap, nosaltres segur que no ho sabem, que hi passa regularment. Podem observar-ne efectes, però poca més informació en tenim; actualment sabem, per exemple, que les monedes d’alguns països emergents del BRICS en pateixen forts atacs especulatius per mitjà d’aquest mercat.
  4. Però ves per on, cada tres anys, el BPI-BIS (el que s’autodefineix com una mena de Banc Central dels bancs centrals i que té la seva seu a Basilea -Bassel-) fa un profund estudi per estimar el valor de negoci mitjà en un dia, també mitjà, del mes d’abril de l’any d’estudi en qüestió. I fa uns pocs dies es va fer públic el del 2013, com s’ha vingut fent des del 1998. En un post informatiu previ a aquest, trobareu els links i la taula principal! Els titulars principals que, al meu entendre, sen poden extreure ja els donat!

Tota aquesta “noticia” és tan important i permet fer-ne tantes anàlisis i extreure’n tantes conclusions que  l’espai i el temps d’avui es queda curt. Però hi ha una d’aquestes conclusions que és tant evident i, a la meva manera de veure, tant -tant- important, que no puc deixar de destacar-la ben explícitament, en forma d’un altre possible “titular” dels d’aquest post d’avui”:

 

On estan anant a parar, a operar, una quantitat, relativament molt important, dels diners públics que han rescatat i continuen rescatant sectors financers privats? Doncs, probablement de formes indirectes, a mercats no regulats i especulatius, com el FOREX, que no han parat de créixer significativa, i jo diria que escandalosament, des d’abans, ja, del començament “oficial” (2007) de la crisi financera en la qual estem immersos! 

 

…………………………

 

Hi haurien, hi han!, altres titulars important a afegir però. Que els podríem posar a part i dels que, llavors, sen derivarien altres articles!  Per exemple, no menor, en uns temps ens els que es parla tant de taxes sobre les transaccions financeres, FTT (per la seva denominació anglesa: Financial Transaction Tax), la que s’aplicaria a aquest mercat concret ha rebut i podria continuar rebent (dins del conjunt de totes les altres i com a una FTT més) la denominació de taxa sobre les transaccions de divises, CTT (per la seva denominació anglesa: Currency Transaction Tax). I ja que tenim números actualitzats a la mà, l’altra titular que n’hauríem de treure és el de la recaptació que estaria donant una CTT. Periodísticament parlant amb, sempre, moltes menys paraules:

 

Aplicant una taxa, una CTT, del 0,005% (com la que proposava Ban ki Moon durant el 2008 -abans de la percepció real de la crisi- i per finançar l’assoliment dels ODMs) al mercat de transacció de divises, es recaptarien, anualment, al voltant de 675.000.000.000US$, és a dir, 27 vegades el pressupost total anual de tot el sistema de NNUU (acció humanitària,…, programes i agències especialitzades incloses)

Aquestes quantitats ens poden deixar més o menys descol·locats. Doncs, ràpid, col·loquem-nos. Posem a sota de la quantitat anterior només una data: el citat pressupost anual total de funcionament del sistema de les NNUU (administració general, acció humanitària i cascos blaus, programes principals -PNUD, …, i agències especialitzades -FAO, …).

675.000.000.000US$ (recaptat per una CTT del 0,005%)

  25.000.000.000US$ (pressupost total de NNUU)

Potser no cal afegir-hi res més!

neilta

 

Xerca; 7 d’octubre 2013

 

PS: Cóm es pot atacar i afeblir una divisa especulativament mitjançant el FOREX, o de com ha  esdevingut incomprensible la incapacitat política del G20 de reformar el sistema monetari internacional vigent i de regular-ne el FOREX?

a) Hem de tenir molts (molts) diners en la divisa que volem atacar per afeblir

b) Comencem a vendre en el mercat (en el FOREX) grans quantitats de la divisa a atacar per afeblir

c) La resposta més habitual, gairebé de manual, i moltes vegades la única resposta possible, és que el Banc Central associat a aquesta divisa respongui comprant molts actius, diners, de la seva pròpia divisa, per compensar la gran venta que s’està produint en el mercat, i mantenir-ne així el seu valor relatiu en aquest mercat en el qual, per un excés d’oferta, està tendint clarament a baixar de valor i, per tant, a provocar altres i més vendes per part d’inversors que tenen actius en la divisió en qüestió. Degut a les característiques del sistema monetari internacional -de relació entre les diferents divises- vigent actualment, que la mencionada resposta sigui pràcticament la única resposta possible, és la única situació que els protagonistes de l’atac s’han d’assegurar que passi

d) “Aquesta lluita” pot continuar durant un cert període de temps; avui en dia fins i tot molt poc, degut a l’augment del número d’operacions de compra venta per unitat de temps que la tecnologia va fent possible en el context del FOREX

e) Si l’atac està ben organitzat i es realment sòlid, amb una capacitat de vendre actius de la divisa en qüestió molt important , el més probable (finalment, gairebé sempre, l’únic possible) és que el banc central associat a la divisa atacada no pugui continuar comprant tants i tants actius de la seva pròpia divisa i, per tant, que el valor relatiu d’aquesta divisa en el mercat acabi baixant de forma significativa, quedant sensiblement afeblida, devaluada

f) L’objectiu d’afeblir la divisa és, actualment, el principal d’aquest tipus d’operacions, i els beneficis que sen treuen per part de l’atacant poden venir de moltes maneres  (per exemple, simplement, dels beneficis econòmics relacionats amb el comerç que es fa amb aquella divisa)

g) Un altre objectiu, actualment no el principal en la majoria de casos, pot ser disposar al final del “dia” d’una quantitat de diner en la divisa considerada, molt superior al que hom hagués pogut comprar al començament del “dia” d’autos, amb la mateixa quantitat de diner de la que jo disposava d’una altra divisa que s’ha mantingut estable

 

 

Estudi tri anual (2013) del BIP-BIS sobre el FOREX

7 oct.

BIS TRICaptura

taula BIS 2013Captura

http://www.bis.org/

http://www.bis.org/publ/rpfx13.htm

http://www.bis.org/publ/rpfx13fx.pdf

(els bilions de dòlars americans són 1.000 milions nostres!)

Xerca; 7 d’octubre de 2013

Les tradicionals reunions financeres de primavera: IWB i ECOSOC; i del Finançament pel Desenvolupament, FfD, què?

15 abr.

Les reunions financeres de primavera

Ja ha arribat el mes d’abril i, com és tradició no escrita, al voltant del proper cap de setmana hi hauran, del 19 al 21 a Washington,  les anomenades reunions de primavera de les Institucions de Bretton Woods, IBW, (del Fons Monetari Internacional, FMI, i del Banc Mundial, BM) i, a continuació, el 22 d’abril a New York, hi haurà la reunió de primavera del ECOSOC de les NNUU amb, teòricament, les IBW i la OMC (la Organització  Mundial de Comerç). Dic  teòricament, perquè és ben sabut que pel que fa a la participació de les IBW i de la OMC en aquesta reunió  és un mer tràmit absolutament intranscendent per a elles. Això té que veure amb el que ja he escrit en alguna ocasió sobre l’ECOSOC com el taló d’Aquil·les de les NNUU i la desgraciada assumpció d’independència, respecte a les NNUU, de les IBW,  gairebé des de l’origen de totes.

En el context actual, seran noticia, naturalment, les reunions de les IBW que permetran tornar a valorar l’estat i les perspectives de l’economia financera mundial. I no és que aquest tema no sigui ben interessant i important (qui sap si algun dia les IBW n’endevinaran alguna dins del seu paper de previsores i anticipadores de les crisis financeres!)

Però històricament, i no hem d’anar massa enredera per comprovar-ho, aquestes reunions han estat sempre les que han avaluat l’estat de l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), els temes del deute dels països en desenvolupament amb les IBW i, en general, els temes de Finançament pel Desenvolupament, FfD. I doncs:

I del Finançament pel Desenvolupament, què?

L’OCDE acaba de fer pública la gràfica que actualitza l’evolució de l’AOD mundial i, com no podia ser d’altra manera, seguim anant a la baixa (un 4% en termes reals durant el 2012 respecte al 2011, després d’una caiguda del 6% en termes reals durant el 2011 respecte al 2010) en quelcom que ja estem tant per sota del que seria necessari i del que s’havia compromès que  …i llavors, encara hi ha qui es pregunta pels motius de no assoliment dels ODMs!

Dels percentatges que acabo de citar del 2012 respecte al 2011, els EUA baixen un 2,8% i Europa un 7,4%. Els motius els sabem tots i avui no tornarem sobre ells. Els efectes en alguns casos poden ser devastadors; per exemple en la davallada en les ajudes alimentàries i per la salut que venen principalment dels EUA. Però a més a més, com sempre, davant d’una situació com aquesta ens fan anàlisis i propostes que no es poden deixar passar.

Tot recordant que l’AOD hauria de ser el famós i mai assolit 0,7%, des d’Europa, es surt actualment en que aquest darrer és un objectiu sense sentit i que les relacions països desenvolupats i països en desenvolupament o entre països donants i països receptors és obsoleta i que cal fer taula rassa del model de solidaritat basat en el Finançament pel Desenvolupament. Que si les economies emergents han de transformar-se en donants (ara que ells se’n han sortit que paguin el que no hem pagat nosaltres fins ara). Que si la dispersió de les polítiques d’AOD a nivell europeu hauria de centralitzar-se a Brussel·les. Ara que Brussel·les funciona tant bé, donem-li més poder i que retalli encara més el que, aquí si que nosaltres mateixos, ha hem retallat gairebé del tot!

No puc entrar en detall a valorar totes aquestes i altres bajanades que actualment hom pot llegir a diversos llocs. Però si que cal entrar una vegada més en la qüestió de fons. Els països més empobrits, en la majoria de casos, ho són com a resultat d’unes polítiques primer colonials i després “d’ajuts neoliberals” (com els que ara coneixem tant bé en el sud d’Europa) que els van, com aquell qui diu, anar empobrint en la mateixa proporció que s’enriquien els països del “nord ric” del món, amb la seva globalització econòmica neoliberal. En aquest sentit, les polítiques de Finançament pel Desenvolupament (inclosa l’AOD) són imprescindibles per corregir les injustícies històriques i, efectivament, redistribuir la riquesa mundial tot ajudant als països empobrits a sortir de les seves situacions de fam i pobreses cròniques. És merament una qüestió de justícia; és el nostre deute històric.

oda 2012

 

Xerca; 15 d’abril de 2013

“Riscos Globals 2013”

4 febr.

El d’avui serà un post construït exclusivament de cites extretes (i traduïdes lliurament per un servidor amb el suport del google trasnlator) d’un informe global molt recent del que en donaré la referència al final.

En el prefaci per part de qui ha encarregat l’informe s’hi pot llegir:

“Per la seva naturalesa, els riscos globals no respecten les fronteres nacionals, com es subratlla en aquest informe. I ara sabem que fenòmens meteorològics extrems exacerbats per el canvi climàtic no limiten els seus efectes als països que són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. Una informació falsa publicada en les  xarxes socials pot propagar-se com la pólvora a l’altre costat del globus en qüestió de milisegons, i els gens que fan bacteris resistents als nostres antibiòtics poden encomanar-se als pacients en un vol intercontinental.”

En el resum executiu de l’informe es diu:

“Dels riscos global que els enquestats -pels autors de l’informe- van qualificar com més probable que es manifestin en els pròxims 10 anys, hi ha la greu disparitat d’ingressos i l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Mentre que entre els riscos classificats com de major impacte si es manifesten serien, entre altres, una fallida financera sistèmica i una crisis de capacitat d’oferta d’aigua.” Es tracta d’una cita relacionada amb la figura (likelihood significa versemblança/probabilitat):

 DAVOS bo

Cita i figura que mereixen, entre altres, el següents comentaris amb preguntes finals:

“La continua tensió en el sistema econòmic mundial es tal que segueix  absorbint l’atenció dels líders cara al futur previsible. Mentrestant, el sistema ambiental de la Terra és l’altre objecte d’una creixent pressió. Les futures crisis simultànies a ambdós sistemes podria desencadenar la “tempesta perfecta global”, amb conseqüències potencialment insuperables. […]  Un col · lapse sobtat i massiu en un front seria l’assegurança de mort per poder desenvolupar solucions a llarg termini. Donada la probabilitat de futures crisis financeres i de catàstrofes naturals, hi ha maneres de construir resiliència en els nostres sistemes econòmics i ambientals al mateix temps?”

“Els sistemes econòmics i ambientals estan simultàniament sota tensió a tot el món, i estan posant a prova la resiliència dels plans mundial i nacionals. Les dificultats econòmiques a tot el món continuen acaparant  grans demandes d’atenció política i de recursos financers. Mentrestant, l’impacte del canvi climàtic és més evident a mesura que augmenta la temperatura i els esdeveniments climàtics extrems més freqüents a l’horitzó. La crisi econòmica i els desafiaments ambientals requereixen tants canvis estructurals i inversions estratègiques, que cal preguntar-se si els països estan preparats  per fer-hi front, possiblement a la vegada?

No em queda gaire cosa més, avui, que deixar ben clar que totes aquestes cites ho són de les primeres pàgines  del 7è. Informe 2013 “Riscos Globals” encarregat, i teòricament debatut, en el darrer Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Hom el pot trobar a:

http://www.weforum.org/reports/global-risks-2013-eighth-edition

I sense abusar-ne massa: a) recomanar-lo a tots aquells “prohoms” que segueixen acusant de catastrofista a tot ser humà preocupat seriosament per aquests temes!; b) deixar escrita la meva preocupació, sobre tot,  perquè la pregunta acabi sent si els països estan preparats per? Em sembla del tot obvi que com a països poca cosa hi poden d’acord amb les premises del propi informe.

figura risks

Xerca; 4 de febrer de 2013

PS1:

La reunió anual del FMI i del BM d’aquesta setmana: com ens hem de veure!

8 oct.

Aquest proper cap de setmana, del 12 al 14 d’octubre, es celebrarà a Tokio la reunió anual de les Institucions de Bretton Woods (IBW): el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (Banc Mundial).

Res de estrany en aquest sentit. Aquestes mal anomenades, però tan importants en la història recent del món, organitzacions multilaterals es reuneixen, al nivell dels seus òrgans màxims de govern, dues vegades l’any. A la primavera, a les seves seus oficials a Washington, i a la tardor, tot fent, cada any, “bolos” per algun lloc del món. Aquest any toca a Tokio.

El fet em permet centrar-me en aquest “com ens em de veure!” del títol del post que, en diferents vessants, em portarà a comentar algunes “paradoxes” al voltant d’aquestes institucions que, per un motiu o altre, encara no han sortit gaire en aquest blog.

Les IBW expressió del poder econòmic del G5 (EUA, Japó, Alemanya, Gran Bretanya i França)

Les IBW es van concebre i tenen un funcionament accionarial amb un sistema de presa de decisions lligat a la quantitat “d’accions” que els països hi tinguin; entre els 60 i els 70 cinc països, el G5 (que ja no responia a la lògica de les post guerres mundial sinó a la de la rellevància econòmica en el món), agafaven el control total d’aquestes organitzacions i es pot i cal afirmar, amb tota claredat i rotunditat, que passen a ser el seu instrument fonamental per definir i, sobretot, implementar les seves polítiques econòmiques mundials.  Això és especialment així a partir dels any 80, quan aquestes institucions començaran una de les operacions político econòmiques més importants de la nostra història recent i que, de fet, té molt a veure (jo els hi atribuiria un 90% de responsabilitat política, com a mínim) a com tenim el món actualment des d’un punt de vista econòmic, comercial i financer. L’anomenada globalització econòmica neoliberal (no és el tema d’avui) és la que ha construït un món al revés en el que les finances globals (“els mercats” dels que tant parlem ara) agafen quantitativa i qualitativament el principal poder mundial actual, transformant el món en un  casino global on es van succeint crisis financeres “regionals”, com a un dels  mètodes principals de realització de més beneficis financers en els llocs “financerament més febles” en cada moment; primer les anomenades “crisis perifèriques”: Mèxic 1994, Àsia de l’Est 1997, Rússia 1998, Brasil 1999, Argentina 2001 i ara la “crisi en el centre del sistema” amb Europa com el punt més feble.

Com ens hem de veure-1! De l’antiglobalització a la indignació

El primer “com ens hem de veure” tindria que veure amb el fet que, no fa pas gaires anys (abans de la “crisi”; ara ja és gairebé imprescindible posar aquesta línia per comentar i entendre bastantes coses de la realitat quotidiana amb una certa rigurositat), aquestes reunions centraven l’atenció dels mitjans i moviments internacionals i anaven lligades a importants campanyes, convocatòries i mobilitzacions de la societat civil organitzada internacionalment. Potser podríem recordar només “l’assalt” al Castell de Praga, l’any 2000, com, entre altres coses, un dels moments més àlgids del moviment antiglobalització que, a més a més, estava aconseguint, des del meu vist de vista, una clara victòria ideològica en contra del neoliberalisme.

No tinc cap dubte que també a Tokio hi hauran manifestacions lligades a la celebració d’aquestes reunions, però no tindran res a veure ni quantitativa ni qualitativament parlant amb el que havien estat no fa pas tants anys.

Pels ciutadans i ciutadanes que viuen (com jo) en l’anomenat nord ric del món, aquesta “crisi en el centre del sistema” que vivim des de l’any 2007 (i ja en son cinc d’anys!) ens ha re localitzat en molts sentits. De ser la cuna dels moviments antiglobalització, amb la solidaritat amb el sud del món com el seu rerefons comú més important, hem passat als moviments dels indignats molt més centrats en els nostres propis problemes; i no és pas cap crítica, és una constatació que, per altra banda, considero ben normal però que, en canvi, considero també errònia. Sembla que abans de la crisi sabíem bé que els problemes del món tenien explicacions globals (bastantes d’elles lligades per exemple al paper d’aquestes institucions de Bretton Woods) i que, en canvi, avui, les “retallades”, per resumir-ho en una paraula que tots entenen tant bé, vinguin de més a prop.

Com ens hem de veure-2! De com un gran fracàs mereix un gran premi

Fa bastant temps que molta gent es pregunta com és que no s’hagin demanat responsabilitats “a ningú” per la crisi financera actual.

Doncs bé, potser cal insistir que si hi ha un responsable originari principal d’aquesta crisi, tal i com ja he senyalat, son 25 anys d’unes determinades polítiques executades per les IBW. Si hom llegeix quines atribucions s’auto atribuïa el propi FMI no fa més de 5 anys…cito textualment de la seva pròpia pàgina web d’aquells anys (una cita que ara ha desaparegut sigil·losament):

“En general, el FMI se encarga de velar por la estabilidad del sistema monetario y financiero internacional … Las actividades del FMI buscan fomentar la estabilidad económica y prevenir las crisis, ayudar a resolver las crisis cuando éstas se producen, y fomentar el crecimiento y aliviar la pobreza. Para lograr estos objetivos, el FMI emplea tres mecanismos principales: la supervisión, la asistencia técnica y la asistencia financiera.”

hom diria que la seva ineptitud ha quedat tant demostrada que més d’alguna responsabilitat s’hauria d’haver demanat; però clar, el poder mai es demana responsabilitats a ell mateix.

Però és que, a més a més, no solament no se li han demanat mai responsabilitats sinó que la reunió més important del G20 (la de març del 2009) va decidir que fos el FMI qui continués jugant el paper de màxim responsable de definir i implementar les polítiques macroeconòmiques i financeres que el G5 proposés pel món. Un gran premi per un gran fracàs. I dic un gran premi perquè en aquells moments, al voltant de l’any 2005, molta gent al món (inclosos els mateixos G5) es preguntava perquè carai servien ja les IBW (aquest, però, tampoc és el tema d’avui).

En aquella reunió, el G5 no va dubtar a re omplir les arques del FMI en un bilió  de dòlars en unitats nostres (és a dir, 1 milió de milions de dòlars) perquè pogués curar el món de les seves malalties. Per tenir només una referència d’ordre de magnitud, estem parlant d’una quantitat  semblant al del PIB actual de l’estat espanyol.

Hi ha dues dades ben curioses i a la vegada ben “indignants” si se’m permet fer-me meva la paraula. a) La majoria d’aquest diners no s’han utilitzat i poder no s’utilitzaran mai, perquè les polítiques d’austeritat s’han imposat a les de injeccions de diners “públics” per activar les economies. b) Què millor que una experiència de 25 anys en polítiques d’ajustament estructural (amb aprimaments de sectors públics i les seves corresponents privatitzacions) per aplicar-les ara a: Grècia, Portugal, Irlanda ( i ….),  que, tal com mostra el propi FMI públicament, són els seus nous clients principals; vegeu el següent lloc web:

http://www.imf.org/external/np/exr/facts/glance.htm

Com ens hem de veure-3! El poder del G5 a través del FMI es desplaça als “mercats”

Sinó presentés ara, i per acabar avui, aquesta tesis, ens podríem quedar amb una foto molt equivocada de la pel·lícula que s’està filmant.

La característica essencial del que viu el món en aquests moments no és emperò un “más de lo mismo”. En la meva opinió, el G5 ja no és el poder econòmic fonamental del món. A banda d’altres elements com ho és l’aparició de les anomenades economies emergents, el complexa conglomerat d’empreses financeres, amb seu molt majoritàriament en els paradisos fiscals, que són les que mouen en el casino global quantitats incommensurables de diners, només per fer més diners encara, deixen de fet, molt poc marge de maniobra (i amb això no els estic pas exculpant de res) al G5 i al FMI. Com he llegit en algun lloc fa pocs dies, quelcom realment important s’ha trencat a l’economia mundial (jo hi afegiria que aquest trencament és precisament l’escandalós predomini de lo financer en l’àmbit econòmic mundial) i que, per tant, tardarem temps encara a trobar nous equilibris. I, durant aquest temps, els antics poderosos només saben aplicar antigues receptes equivocades i en molts casos prevaricadores.

Si, realment, ens hem de veure en temps dolents!

 

Xerca; 8 d’octubre de 2012

%d bloggers like this: