Tag Archives: Subsidis

…la OMC no es capaç d’avançar en els acords de Balí! …i al marge de la OMC s’ha obert una negociació neoliberal sobre el comerç de serveis!

13 oct.

A finals dels 2013 escrivia un parell de posts consecutius (http://wp.me/p1IaoC-eI; http://wp.me/p1IaoC-eM) en els que m’atrevia (en aquella línia de que la ignorància et dona gosadia) a valorar la reunió de Balí de la OMC del desembre del 2013; primer des de la perspectiva del que podia donar de sí una reunió de la OMC que, per primera vegada a la història, estava presidida per un brasiler – Azevêdo- i, per tant, en certa manera, “pel “sud” del món i, en especial, pel BRICS; i segon intentant valorar des d’un punt de vista molt personal, i aquí si que em molta precaució, que podia haver donat realment de si aquella reunió; allà si que afirmava que aquesta valoració no es podria fer seriosament fins passat un cert temps -de vegades no sempre curt-!

A prop de que es compleixi un any d’aquella reunió de Balí de la OMC, els temes comercials al món estan d’allò més complicats i enredats, i la única cosa que intentaré fer amb aquest post d’avui és descriure els principals fronts oberts de negociacions que, principalment, estan provocant reaccions molt alarmades al coneixes públicament que un nombre de països molt importants han obert una via de negociació d’alguns dels temes comercials, al marge de la OMC; potser aquest darrer fet, el que es faci al marge de la OMC, sigui el més important del que està passant en aquests moments. Vegeu en tot cas, i especialment, el darrer apartat d’aquest post d’avui.

 

Una mica d’història  ( i de quan la història sembla que es repeteixi)

El tema requeriria un llibre (com a mínim) però en aquest context només puc pretendre situar una mica al possible lector.

Quan es crea la OMC (l’any 1994) s’acorda que els seus àmbits de negociació i, per tant, de possible presa d’acords, en seran tres:

  • GATT-  General Agreement on Tariffs and Trade  //  AGCA- Acord General sobre Comerç i Aranzels
  • GATS-  General Agreement on Trade in Services  //  AGCS- Acord General sobre Comerç en/de Serveis
  • TRIPS- Trade Related Aspects of Intellectual Property Rigths  //  ADPIC- Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç

on tant el GATS com el TRIPS són els nous àmbits que ho serien de la OMC, a partir de la seva creació.

El primet àmbit, el GATT, corresponia al primer tractat multilateral sobre el tema, contemporani de l’època de la post 2a guerra  mundial i de creació de les NNUU i de les IBW!

No per més antic ha deixat de ser controvertit i, de fet, ha ocupat la major part d’hores de sang i suor de les reunions de la OMC des de la seva creació.

Dins de la darrera ronda de negociacions de la OMC, la Ronda de Doha que començava a finals del 2001, es poden contar amb dos dits els “moments” d’arribada a algun acord: la reunió de Hong Kong del 2005 i la de Balí del 2013. Aquests acords sempre han estat un cert intent de balanç entre els interessos agrícoles del sud del món (i que principalment han passat i segueixen passant per la eliminació de subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que el nord del món té gairebé com a norma des de fa bastants anys), a canvi de que el sud del món redueixi les tarifes d’entrades als països del sud de productes manufacturats dels països del nord.

Aquests són els termes principals dels acords de Hong Kong (2005) i, en certa mesura, dels de Balí (2013). Amb evidentment molts més elements i matisos no precisament estètics que un post d’un blog no pot pas recollir.

 

La situació a l’OMC gairebé un any després de Balí (2013)   

En paraules no textuals d’Azevêdo (el brasiler actual Director de la OMC) del passat 15 de setembre, Balí va suposar un acord negociat (“Public Stockholding for Food Security Purposes”) que, de fet, és una forta pulsió més de l’AoA (Acord sobre l’Agricultura) de Hong Kong (2005). Es torna a acordar, teòricament en ferm, que ha de desaparèixer qualsevol activitat de dumping distorsionadora dels preus internacionals dels aliments, per tal de no continuar malmetent els estats, ja prou febles, de moltes agricultures del sud del món.

Però Azevêdo també diu que Balí va suposar, de fet i en contrapartida, el començament d’un altre procés negociador, el TFA (Trade Facilitation Agreement), que ha d’obrir molt més les portes del sud als productes manufacturats del nord.

I Azevêdo acaba dient, sobretot, que en la mesura que això esta acordat així, s’ha d’avançar en paral·lel en la implementació de l’acord negociat però, també, en el desenvolupament de la nova negociació oberta.

Malauradament doncs tot sembla indicar que estem com sempre; capaços d’arribar a acords més o menys límit de darrera hora, però llavors, incapaços -per diversos raons i de molt diverses maneres- d’avançar a partir d’allà i, en canvi, d’aprofitar qualsevol escletxa per intentar re obrir negociacions tancades o no obrir realment negociacions obertes i, en definitiva, mantenir tot tal com estava.

Darrerament, aquesta facilitat amb que el multilateralisme és capaç d’una banda d’aprovar coses però sobretot d’incomplir-les totes sistemàticament, és el tret que més em preocupa de tot lo relatiu al funcionament de les institucions internacionals.

 

El tema dels serveis (en la seva primera pel·lícula d’època de neoliberalisme totalment dominant)

És ben sabut que l’OMC neix, quan i com neix, com una de les expressions més característiques dels anys hegemònicament i políticament culminants del desenvolupament de l’opció neoliberal en el món.

Després del seu naixement (1994), al marge de les NNUU, la seva primera reunió a nivell ministerial es celebra a Singapur l’any 1996 i allà es posen sobre la taula, corrent i ràpidament els anomenats “temes de Singapur”, dins dels quals el que es va fer més famós va ser la proposta de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions); però tots ells dins del que podríem anomenar el paquet de serveis com a nou àmbit de treball de l’OMC. Era evident doncs, que, des del punt de vista dels països del nord ric -en aquella època davant d’un sud totalment “desemparat”- era la liberalització dels sectors dels serveis -de tot tipus; inclosos els financers- la culminació volguda del procés de globalització neoliberal que, en aquells moments, ja havia liberalitzat de facto els mercats de producció, treball i consum al món.

Emperò sempre hi ha gotes que fan vessar gots i, probablement, l’AMI va ser aquesta gota. Els famosos llibres sobre la OMC de la Susan George i d’en Martin Khor actuaven de punta de llança d’un moviment que va passar per diverses denominacions però que va acabar sent clarament el moviment antiglobalització. Se’m continua fent difícil concloure si el moviment fou tant fort o si també hi va haver alguns “Cid’s” que guanyaven batalles tot i no existir. Però en qualsevol cas les paraules: Seattle, Göteborg, Gènova, Barcelona, Porto Alegre i Fòrum Social Mundial (amb la seva primera celebració el gener del 2000), Praga, etc., formen part ja d’una història que, entre altres coses, va ser capaç, ni més ni menys, que aturar i “congelar si més no” el procés liberalitzador en l’àmbit dels serveis de tot tipus més important que mai s’hagi intentat.

Però els poderosos poden perdre batalles, però mentre segueixen sent poderosos, les tornarem a plantejar en qualsevol moment ….per inversemblant que pugui resultar aquest moment!

 

El “remake” de l’AMI (prop de 20 anys -i quins anys!- després) en un context de feblesa de la OMC  

Durant aquest 2014 s’ha anat sabent (el primer article que jo tinc guardat, que en parla ja, és del mes de març i de fonts de la Índia -de l’ONG CUTS:  http://www.cuts-international.org/) que, de fet, el tema “AMI” estava ressuscitant!

Le Monde Diplomatique ho ressonava àmpliament en les seves edicions de juliol i setembre. I actualment ja comença a ser, més o menys, de domini públic.

Es constata doncs, en primer lloc, que pels poders reals del món, tota l’operació OMC anava molt més encaminada cap a aquest tema que cap a altra cosa. Quan es va plantejar a Singapur per primera vegada, l’OMC era un instrument en poder dels països rics del nord del món i, per tant, era allà on ho havien i ho pretenien aconseguir. La història però va respondre amb el món antiglobalització i l’arribada de Lula al poder a Brasil. Fets, aquests dos darrers, encara no prou analitzats des del meu punt de vista.

Ara, ben curiosa la història, eh!, en un moment on l’OMC no esta precisament a les mans dels poderosos, ni tampoc en moments on es pugui considerar una organització massa forta, i on el tema de serveis sempre acaba quedant fora de la seva taula de negociació, malgrat els intents permanents d’Europa i els EUA, en venen al cap unes paraules de l’ex director de la OMC, Pascal Lamy, en les que deia que és millor un acord multilateral dolent que cap acord (avui les faria en part meves) .

Lligada aquesta frase amb la meva reflexió final de quan parlava de la situació a la OMC, entenc que sigui possible ja que els poderosos del món organitzin un altre atac per, aprofitant probablement la feblesa i la caòtica i complexa situació en que viu el multilateralisme, assolir els seus objectius de sempre….i fer-ho “passant ja totalment de qualsevol estructura multilateral”.

Efectivament, tot sembla comprovar, que, des del 2012, hi ha negociacions importants separades (hi ha qui les qualifica de secretes; jo més aviat diria que, de moment, ningú creia que portessin enlloc), al marge de l’OMC -malgrat tots els meus malgrat amb l’OMC considero que això és dolent) que inclouen membres de dos grans mercats comercials mundials:

. El TPP (Trans-Pacific Partnership) -inclou els EUA i Austràlia-

. El TTIP (Trans Atlantic Trade and Investment Patnership) -inclou la UE i els EUA

i que, sobretot pel que fa al segon gran mercat (que representa un 60% de l’economia mundial), s’estaria desenvolupant un acord anomenat “Acord sobre el Comerç Internacional de Serveis”, ACS – TISA (de les seves sigles en anglès.

D’aquest darrer intent d’acord s’ha filtrat el capítol dels serveis financers (l’AMI de fa 20 anys, per així dir-ho) que promouria la privatització dels serveis, impediria que tornessin a mans públiques les privatitzacions fracassades, limitaria lleis i reglaments nacionals (com les de seguretat ocupacional, les normes ambientals i les proteccions dels consumidors).

Altres filtracions (algunes d’elles associades al procés de Wikileaks) parlen de que podria arribar a ser possible sostraure del tractament nacional als sistemes educatius, sanitaris i de la cultura.

Res nou sota el sol…el mencionat i clar “remake” de l’AMI de fa 20 anys…

La pregunta és però si la història tornarà ser tant fecunda com fa 20 anys i es desfermaran els anticossos necessaris per tal de tornar a aturar la nova embranzida…

I l’altra pregunta, potser ja més filosòfica o històricament ideològica, és com és possible que després del la crisi financera més important de la història, i resultat sense cap mena de dubte dels grans excessos liberalitzadors del sector financer, encara tinguin els poderosos la gosadia de tornar a plantar cara…la política democràtica no governa pas el món actualment!

10402393_773640052692612_4064828070151041070_n

 

Xerca; 13 d’octubre de 2014

Canvi climàtic: més, i més preocupants, informes, dades, …(cap a París 2015 – 1)

17 febr.

Mai havia vist una expectació semblant davant d’una reunió que s’ha de celebrar d’aquí a dos anys! Efectivament, del 2 al 13 de desembre del 2015 tindrà lloc a París la COP 21 (la 21 reunió de la Conferència de les Parts signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic – UNFCCC).

És ben sabut també que en aquesta reunió la comunitat internacional hauria d’aprovar els nous objectius i instruments per, definitivament, lluitar seriosament contra el canvi climàtic. He escrit sovint sobre el tema i segueixo molt preocupat (per dir-ho suau) pel que crec que serà un nou fracàs com el de Copenhaguen 2009. Potser per això ja hi vull començar a escriure a partir d’ara i sumar-me, humilment, a l’allau d’iniciatives de tot tipus que intenten capgirar aquesta estesa pessimista previsió.

Avui ho faré subratllant-ne tres aspectes: primer el de determinats fòrums que ja han tingut lloc o hi tindran durant aquest 2014 i que donen una primera mesura de la importància que tothom sembla donar al tema; segon el tema de les diverses darreres dades més significatives sobre el tema en qüestió; tercer, i contrastant clarament amb les dues perspectives anteriors, la de com la majoria de governs dels estats importants del món no solament no semblen posar-se a l’alçada política de la reunió del 2015, sinó que, al contrari, continuen mirant els seus interessos -com si el tema no anés per ells- i fins i tot continuen incrementen polítiques nacionals concretes que empitjoren, des de diversos punts de vista, les arrels del problema que tenim!

 

Del Fòrum de Davos a l’AG de les NNUU 

No fa gaires dies que l’any ha començat amb la cita habitual del Fòrum Econòmic de Davos (poc sospitós de catastrofista; aquella paraula que tant s’ha utilitzat i s’utilitza per desacreditar la preocupació pel tema). Com és habitual allà, també s’hi ha presentat l’informe anual “Globals Risks Report 2014” que podeu trobar a:

http://reports.weforum.org/global-risks-2014/

i del que només en vull extreure la següent cita textual (les negretes són meves i gairebé ho diuen tot, si hom té en compte qui ho diu) de la pàgina 9:

“The risks considered high impact and high likelihood are mostly environmental and economic in nature: greater incidence of extreme weather events, failure of climate change mitigation and adaptation, water crises, severe income disparity, structurally high unemployment and underemployment and fiscal crises in key economies”.

D’altra banda, aquest 2014, durant els dies d’apertura de la sessió 69 de l’Assemblea General de les NNUU (com sempre el setembre a Nova York), a la qual solen assistir-hi nombrosos caps d’estat i de govern del món, se celebrarà, en principi el dia 23 de setembre, una Cimera extraordinària sobre el Canvi Climàtic, hostejada pel SG de les NNUU: “Intended to be a key moment for raising ambition and political will en route to COP 21 in Paris in December 2015”.

D’això em podem estar ben segurs: de trobades, informes, etc. no en faltaran! De vegades ens caldrà però veure-hi clar davant de tanta “llum”!

 

L’informe de l’Organització Mundial de la Metereologia, OMM-WMO, i algunes “senyals vitals” del Worldwatch Institute, WI

Una nota de premsa del passat 5 de febrer de la WMO, en relació a un dels seus informes, m’ha cridat especialment l’atenció i en transcriuré, sempre textualment avui, algunes afirmacions que em semblen especialment significatives i que serien, sens dubte, justificatives del qualificatiu d’alt risc de l’informe de Davos.

“El 2013 entre els 10 anys més càlids registrats” -des de que es tenen mesures reals de temperatures: l’any 1850 en tots els casos-.”Empatat amb l’any 2007 com a sisè any més calorós.”

“13 dels 14 anys més calorosos ho han sigut durant el segle XXI. Els anys més calents han estat el 2010 i el 2005. L’altre any més calorós és el 1998 on hi va haver un excepcionalment fort any  del “niño”.

“Ni el “niño” ni la “niña” -conductors principals de la variabilitat climàtica natural- van ser presents l’any 2013, la qual cosa el transforma en el quart any més calorós, quan no hi ha els mencionats fenòmens, des del 1850″.

Ja ningú amb dos dits de front posa en dubte que tot aquest escalfament és degut a l’efecte hivernacle que es manifesta pel continuat creixement de la concentració del CO2 (i altres gasos d’efecte hivernacle)  a la nostra atmosfera. En aquest sentit “les senyals vitals” del WI del passat 27 de novembre diuen, també textualment,:

“Primarily as a result of fossil fuel combustion as well as deforestation and land use change, the mean atmospheric concentration of CO2 stood at approximately 393.9 parts per million (ppm) in 2012, an increase of more than 40 percent since 1750 and of 24 percent since the Scripps Institution of Oceanography began keeping records in 1959; the Institution’s initial 2013 average from January through September is 396.2 ppm (See Figure 3. -adjunta a continuació-). Scientists have suggested that the CO2 concentration will need to be reduced to at least 350 ppm if we hope to maintain a climate similar to that which has supported human civilization to date. Atmospheric CO2 concentration increased by 2.2 ppm in 2012 alone, which exceeds the average annual increase over the past 10 years.”

Capturaco2

Haurem d’esperar encara fins a l’estiu per tal de tenir la tercera part del cinquè informe de valoració (AR5 – Assessment Report 5)) de l’IPCC perquè totes aquestes dades i informacions acabin d’engranar-se i, sense cap mena de dubte, donin la pitjor fotografia que hàgim tingut mai del conjunt de la problemàtica del canvi climàtic.

Tot això, en teoria, per esclafar els motors de la negociació que hauria d’acabar a París a finals del 2015.

 

I mentre tant que fan els governs dels estats del món? A la llum del World Energy Outlook 2013 del passat mes de novembre!

Doncs bé, segons aquest informe de l’IEA (Agència Internacional de l’Energia), que incorpora totes les mesures que els governs del món han anunciat en matèria d’energia i mitigació del canvi climàtic , en una perspectiva 2035 el petroli seguirà fluint de manera creixent per alimentar l’augment esperat del consum que superarà els 101 milions de barrils diaris per l’any mencionat (havent crescut per tant en uns 12 milions de barrils diaris).  Aquest consum es concentrarà molt principalment en el transport i la petroquímica. Tot l’augment esperat de l’extracció de cru provindrà dels jaciments no convencionals: petroli extra pesat, sorres asfàltiques, plataformes submarines, etc. El petroli convencional, el qual ha alimentat el creixement econòmic durant el darrer segle, i passat ja el “peak oil i la meseta corresponent”, continuarà el seu declivi i podrà oferir, com a màxim, 65 milions de barrils diaris. El cost del cru per aquella data es situarà al voltant dels 128 dòlars per barril, que es el que farà viable l’explotació dels jaciments no convencionals. Sobretot, i aquí ve potser el més important de tot, això serà possible perquè els governs del món continuaran subsidiant la producció de petroli, que l’any 2012, va suposar uns 544.000 milions de dòlars (5 vegades més que el total de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament en el món – el famós 0,7%). Escandalós.

Vegeu: http://www.worldenergyoutlook.org/publications/weo-2013/

Mentre tant els subsidis per a la producció d’energia renovable neta, com els propis objectius concrets de tants per cents volguts de les mateixes, baixen, fins i tot, a la UE, fins ara la capdavantera en aquestes polítiques.

Així, d’un vector energètic mundial en el que el 82% de l’energia primària és de combustibles fòssils (com des de fa 25 anys), d’acord amb aquest informe, per l’any 2035 només podem esperar que aquest percentatge catastròfic vagi al 75%.

No sembla pas que res vagi per un bon camí!

Xerca; 17 de febrer de 2014

Un “pas” històric per la OMC; quin tipus de “pas” per a la humanitat?

9 des.

Amb un dia d’endarreriment, respecte al previst en el programa però gairebé obligat en les dinàmiques habituals de negociació de l’organització, el dissabte 7 de desembre al matí s’aprovava per consens (no pot ser d’altra manera en el si de la OMC) el que ja és i serà ben conegut com a “Paquet de Balí”!

Ben aviat diversos líders mundials i bastants mitjans de comunicació importants (ben callats tots ells fins aquest moment) han saludat, molt generalitzada i destacadament, la importància i la satisfacció per l’acord assolit.

Com és bastant habitual els diferents sectors d’ONGs més properes al tema s’han situat, en canvi i en general, en posicions força, per no dir molt, crítiques.

 

D’un extrem a l’altre!

Hem pogut llegir titulars i valoracions en que s’afirma que és “el primer acord de la OMC des de la seva creació”. Que és “un acord històric” que, precisament en un moment de debilitat econòmica mundial, implicarà importants creixements de l’economia mundial i creació de molts llocs de treball al món. “La OMC ha entrat en una nova era” segons el representant dels EUA a l’Organització. “La OMC assoleix el primer acord global per liberalitzar el comerç” segons La Vanguardia.   I no acabaríem de titulars en aquesta direcció.

En un to polític “intermedi”, també hem pogut llegir: “el primer acord multilateral assolit en gairebé 20 anys”; “Rousseff destaca al multilateralisme com al guanyador i l’atribueix a l’encert del seu nou Director General brasiler”. Per algunes agències: “l’acord pot beneficiar sobretot als països menys desenvolupats”. Malgrat que segons OXFAM “l’acord tindrà poca repercussió en els països pobres”.

I en l’extrem de les ONGs més crítiques, tant “Via Campesina” com OWINFS (“El nostre món no esta en venta”) les grans transnacionals són les grans guanyadores i, per tant, cal abandonar la OMC i caminar cap a un sistema de Justícia Comercial.

 

Alguna possible conclusió clara?

Des del meu punt de vista alguna si, tot i que caldrà bastant temps per veure com els redactats finals dels diferents temes es vagin assentant i, sobretot, aplicant o no, i quins si i quins no i de quina manera, per treure conclusions en ferm.

Però si que m’atreviria a escriure, creient que cal fer-ho, les següents consideracions, sense reiterar el ja comentat en els anteriors posts (sobretot en el de la setmana passada).

 

  1. El comerç és una de les activitats econòmiques en sentit etimològic real (distribució de recursos per satisfer necessitats humanes) més importants al llarg de la història de la humanitat: des de que els excedents de les primeres produccions agrícoles assentades es comencessin a intercanviar entre els humans. Tant el diner com la banca van néixer lligades a l’activitat comercial. Per tant un acord comercial és sempre quelcom molt important i que afecta significativament a la vida dels humans.

 

  1. La creació de la OMC seguirà marcada (potser sempre) per una creu i una cara. Néixer fora de les NNUU és un error i, efectivament, un intent i una aposta d’empoderar els poderosos. Però esdevenir una organització multilateral i acabar, teòricament, amb negociacions comercials bilaterals o plurilaterals en les que el fort sempre imposa les seves condicions al feble, era i és bo. Per tant necessitada de reformes en profunditat i de refundació en el si de les NNUU si! Però millor que existeixi a que no!

 

  1. És fals que estiguem davant del primer acord de la OMC. El primer i únic acord fins ara era i seguirà sent el de Hong Kong l’any 2005 (amb una revisió acordada, però precisament fallida per la  mala aplicació de l’anterior, el 2008).  I precisament el que ara passin o no coses semblants (incompliments parcials importants per algunes de les parts) és el que, en un futur no massa proper, permetrà qualificar la dimensió real de l’acord de Bali i el nivell d’importància que pugui tenir per “a la humanitat”.

 

  1. Però efectivament, la manera com s’ha treballat i assolit i el nivell jurídic que es pretén que tingui l’acord final, si que permet afirmar que, per a la OMC, és un acord històric. Simplement, però no és pas poc, perquè li dona la vida i el futur propi, com organització, que no estava clar encara que l’acabés tenint. Jo crec que a partir d’ara ja el té definitivament.

 

  1. A qui beneficia realment l’acord? Molt difícil de contestar a curt termini. Tenint en compte el post de la setmana passada m’atreveixo a afirmar que és un equilibri imperfecte i inestable sense guanyadors definitivament clars. Això també seria bo. Si el comerç agrícola mundial és una mica més “net” i esta menys condicionat per dinàmiques de dumping per part dels països “rics”, si els països menys desenvolupats tenen molta més facilitat d’accés (accés realment preferencial) als mercats dels països “rics”, llavors que els països “rics” tinguin més facilitats per entrar els seus productes manufacturats en el “suds” del món, no em sembla un preu alt a pagar.

 

Després de Rio+20, el “Paquet de Balí” és l’acord multilateral més important del segle XXI i el segon sota l’hegemonia política del BRICS

De la mateixa manera que fou Brasil qui va marcar clarament les cartes del final de la Cimera de Rio+20, ara ha estat també un estat del BRIC qui, impensablement fa pocs anys, ha aconseguit imposar un dels punts més importants i també més polèmics i inesperats de l’acord final; en aquest cas, la possibilitat temporal de continuar  subsidiant la producció agrícola de la Índia.

Hores d’ara no estic en condicions de valorar que suposa realment aquest acord. Però el que si que em permet reafirmar, és que cada dia més l’hegemonia de les negociacions polítiques en el món esta en mans del BRICS i, principalment, de Brasil i la Índia.

I això és tant important com tot lo important que puguin ser moltes de les coses comentades en aquest post d’avui. Brasil i la Índia són economies clarament emergents i, per tant, dia que passa, més importants en el món però, en canvi, es mantenen com a països al capdavant (normalment) dels interessos dels països en desenvolupament i menys desenvolupats. Aquest fet té conseqüències encara imprevisibles sobre l’evolució de moltes claus de la política internacional.  

images

 

Xerca; 9 de desembre de 2013

La manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món, té el seu examen a la reunió de Bali de la OMC d’aquesta setmana

2 des.

Després de 8 anys de paràlisi en les negociacions de l’anomenada Ronda de Doha (ronda de negociacions comercials oberta a Doha el 2001, amb els darrers resultats significatius -la majoria d’ells incomplerts pels “nords” del món-  a la reunió de Hong Kong de 2005), aquesta nova setmana de negociacions al nivell ministerial, del 3 al 6 de desembre a Bali, serà un dels millors termòmetres per valorar l’estat del multilateralisme al món.

Entre altres coses perquè hi ha una gran diferència entre aquesta reunió i totes les anteriors. Acabat el període de direcció de l’europeu Pascal Lamy, actualment la Organització esta dirigida per un brasiler: Roberto Azevêdo! Les procedències territorials son aquí realment molt importants. D’una direcció general que, clarament, defensava principalment els interessos de la UE i dels EUA (de fet abans de ser-ne el director general, Pascal Lamy era el màxim representant d’Europa en la OMC), hem passat a una direcció general en mans de Brasil que, ja des de la reunió de Cancún el 2003, ha liderat, com a país, les posicions dels “suds” del món dins de la OMC, ha anat aconseguint que aquestes posicions fossin hegemòniques en el si de l’organització i, ara, s’ha atrevit a reobrir la “caixa de pandora de la Ronda de Doha” amb, evidentment, una significativa decantació cap a les visions multilaterals enteses segons el parer pels països en desenvolupament: en definitiva i en resum, el món s’ha d’equilibrar molt més i els interessos dels “suds” han d’estar per sobre dels interessos dels “nords”. Personalment no hi podem estar més d’acord!

Encara que això soni estrany, és la pròpia naturalesa de la OMC (fora de les NNUU, funcionament per consens, amb una cultura de pactes per cessions mútues d’interessos propis en relació als dels altres, resultat d’una altra ronda negociadora de temes comercials -la Ronda Uruguai-), la que explica la possibilitat i l’existència d’aquests trasbalsos tant importants en el si de la organització.

A Bali hi ha la possibilitat de que s’acabessin aprovant textos al voltant dels següents blocs de temes:

a. Agricultura

b. Facilitació del Comerç

c. Desenvolupament dels països menys desenvolupats

En el ben entès que això només serà així, implícitament i com a regla d’or interna fonamental de funcionament,  si s’acaben tancant amb acord (i per tant cessions mútues) en tots els seus aspectes i, per tant, com a paquet conjunt.

Els punts clau en negociació a la soterrada partida de pòquer habitual final

Amb el lideratge de la Índia (Brasil ha de jugar més a través del Director General; que no és pas poc), els “suds” del món tornen a exigir l’aprovació de l’abolició dels subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que, principalment, els EUA i la UE no paren d’aplicar per afavorir els interessos dels seus corresponents sectors però, principalment, per controlar, en favor dels seus interessos com a potències agrícoles, els preus dels productes agrícoles en el mercat global.

Que estan disposats a “donar a canvi” els “suds” del món: determinats acords que facilitin el comerç de productes no agrícoles (manufactures industrials) des dels “nords” als “suds” del món. S’accepta que, actualment, fins a un 7% del valor del comerç global es perd en ineficiències (també se li poden dir polítiques, esta clar) en les fronteres entre els països.

Per tant, una vegada més, com a Hong Kong, la moneda de canvi principal estarà entre les abolicions dels subsidis agrícoles dels “nords” i les reduccions en els sistemes tarifaris dels “suds” del món als productes industrials dels “nords” del món.

Els “suds” del món no volen deixar passar l’ocasió de la seva hegemonia en la reunió, per aprovar també elements concrets importants que signifiquin l’aplicació explícita real del “Sistema de preferències generalitzades” per als Països Menys Desenvolupats; obrint els hi d’una vegada per totes i realment les portes dels “nords” del món als productes, principalment agrícoles, d’aquests països, com a millor manera de potenciar el seu desenvolupament i no perdre’ls en el camí d’una més gran equitat mundial.

Per què serà Bali un examen a la manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món?

Des del meu punt de vista perquè, d’una banda, els resultats que s’estan preparant (que no vol dir pas que s’aprovin) afavoririen realment un camí cap un món més equilibrat i per tant, i a la fi, realment més multilateral. En segon lloc perquè essent la primera vegada que aquestes negociacions estan sota el lideratge dels “suds” del món, es pugui copsar la seva capacitat de lideratge i de ser capaços d’arribar a acords amb els “nords” del món en benefici de tots però prioritàriament dels “suds” del món.

Aquesta darrera possibilitat significaria, a la meva manera de veure, l’avenç més important, en la direcció d’un món més multilateral, que hàgim pogut veure al llarg de gairebé tot el que portem de segle XXI.

L’alternativa, recordem-ho bé, son les negociacions i acords comercials entre blocs regionals que es decanten sempre en favor dels interessos dels meus poderosos. Una reunió multilateral, encara que ho sigui d’una organització tant peculiar com la OMC, és sempre més beneficiosa pel conjunt del món.

aksa-global-commerce-panificacion-de-mercados-0

Xerca; 2 de desembre de 2013

La OMC reprèn la negociació de la Ronda Comercial de Doha a la IX Conferència Ministerial de Bali els propers 3 al 6 de desembre de 2013: una mirada des de la història

4 nov.

Si una organització internacional ha tingut una vida convulsa i ha generat expectatives, controvèrsies  i passions, tant internes com en la societat internacional en general, aquesta ha estat, sens dubte, la Organització Mundial del Comerç, la OMC – WTO (World Trade Organization). I no com un món a part o aïllat, sinó com el terreny on s’ha lliurat la lluita política ideològica mundial més important en el procés de la globalització econòmica neoliberal.

Tot el que arriba en relació a aquesta IX conferència de la organització apunta a la continuïtat en les controvèrsies, lluites i passions. Ja ho seguirem! Avui però pot ser interessant fer una mirada enrere per  estar millor situats a l’hora de seguir-la i “intentar entendre-la”  d’aquí uns dies.

I una manera de fer-ho pot ser anant, des d’ara cap enrere, en grans períodes més o menys identificables com a tals de la vida de la organització.

 

El bloqueig paralitzant des del 2005 (VI Conferència Ministerial de Hong Kong) i la hipòcrita continua crida de tothom, però especialment del G20, de la importància, des de llavors, de tancar la Ronda Comercial de Doha el més ràpidament possible

A la VI Conferència Ministerial de Hong Kong les coses acabaven com si el món estigues al revés. Sempre he defensat que havia acabat molt bé, molt progresistament.  Brasil i la Índia (amb un encara incipient BRICS al darrera i actuant de cap de ratolí dels països del sud) aconseguien un acord històric que, molt resumida i esquemàticament, comprometia al nord ric del món (EUA, UE, etc.) a acabar amb la seva política de subsidis a les seves agricultures; com a mínim en aquell límit en el que el paper d’aquests subsidis fos afavorir les seves exportacions a preus més baixos, en els mercats internacionals, que els preus de cost dels mateixos productes en cap altra agricultura del món. El nord feia i fa encara dumping agrícola al sud.  Així d’escandalosa era i és el tema en els regnes on el paradigma de la liberalització és, teòricament, la religió fonamental.

Aquestes polítiques, amb les que els EUA i la UE -sobretot; però també Austràlia i el Canadà- trencaven i trenquen de soca arrel l’ideari de la suposada liberalització comercial mundial, estaven, i estan encara, ensorrant moltes de les realitats agrícoles del sud del món. I, per tant i de fet, contribuint a incrementar els problemes alimentaris del món.

Si s’hagués complert el compromís de 2005 de Hong Kong, els països del sud es comprometien, llavors i per això dir-ho com a contrapartida, a negociar normes liberalitzadores d’apertura en els seus sectors industrials i de serveis.

Però quan tot aquest gran pas s’havia de materialitzar (i personalment, insisteixo, sempre he defensat que era un molt bon pas), esclatà la crisi financera en la qual encara estem complexament instal·lats, i els països rics (EUA, UE, etc.) no solament no van complir el signat sinó que s’han tornat, com gairebé tothom en un món de desconfiances financeres i econòmiques, molt més proteccionistes i amb moltes més reserves a l’hora de continuar amb la liberalització comercial mundial; excepte amb sectors com el financer i el dels serveis on no solament no hi tenen res a perdre sinó, al contrari, tot a guanyar i on intenten i ho seguiran intentant (també ara a Bali) aconseguir acords liberalitzadors. Emperò, la batalla esta ben servida: amb el BRICS al capdavant el sud del món exigirà, abans de donar cap altre pas, el compliment dels acords signats de Hong Kong.

Entre tant, d’ençà de la crisi, ningú -i sobretot el G20- ha deixat de predicar el contrari del que ha fet: s’ha de tancar la ronda comercial de Doha.

 

De Singapur (1996) i Seattle (1999) a Cancún (2003) passant per Doha (2001)

Les ciutats i els anys corresponen a la 1a, 3a, 5a i 4a reunions, respectivament, de la Conferència Ministerial de la OMC.

Després de l’any del Windows 95 que donava totes les ales necessàries a una adolescència sorprenent d’internet, i en plena fase ja de gran deslocalització dels mercats econòmics de producció, treball  i consum, tot s’havia teixit per reunir per primera vegada una Organització que, no per falta d’intents al llarg de la història, s’havia aconseguit crear, finalment, un parell d’anys abans.

Les primers reunions no podien ser fàcils; ho veiem ara clarament amb la perspectiva dels anys. Els països rics que lideraven el procés de globalització i transnacionalització de les seves empreses volien anar el més ràpid possible (Singapur 1996) i els països del sud no estaven ni tant sols preparats per donar l’abast , ni en recursos humans negociadors, per seguir el dia a dia d’una nova organització que volia córrer abans d’aprendre a caminar. Aquesta gran contradicció esclataria a Seattle 1999, amb l’ajut gens menyspreable  de les mobilitzacions del recentment nat, també, moviment antiglobalització;  alguns historiadors posen l’origen d’aquest moviment en la revolta de Chiapas; en qualsevol cas, el moviment ja seria capaç de convocar, a començaments del 2001, el primer Fòrum Social Mundial a Porto Alegre.

Immediatament després de l’11 de setembre del 2011 (¡!) i en un lloc molt ben triat (llavors de molt difícil accés per a les ONGs i els moviments socials): la capital de Qatar, Doha, permetien que la nova organització fes ús de la vella metodologia (en funcionament des del final de les guerres mundials) i llancés una nova ronda de negociació de temes comercials: la Ronda de Doha! Amagada, al principi, sota l’atractiu nom de : “Programa de Doha per al desenvolupament”.

La creació de l’IBSA (Índia, Brasil i Sud Àfrica) -primera manifestació històrica i embrió del BRICS actual- transformaria Cancún 2003 en un altre mena de Seattle intern, on els EUA i la UE perden una batalla ideològica fonamental en front de Brasil i la Índia per la manera en que el dumping agrícola del nord esta començant a destruir la sobirania alimentària del sud.

Trencada la reunió, la ronda i la organització per totes bandes, Hong Kong canviaria en 360 l’hegemonia (cap al costat del sud del món) dins de l’organització cosa que, naturalment, tornarà a estar en disputa a la pròxima reunió de Balí, d’aquí un mes!

 

Del GATT i la UNCTAD i el Sistema de Preferències Generalitzades  

Però hi ha més antecedents a la història que també tornaran a marcar la reunió de Bali.

D’una banda, l’estructura de negociacions per rondes “open-ended” té els seus orígens en els acords sobre temes comercials presos després de les guerres mundials i continuen “auto obligant” a les parts que negocien a tancar la majoria de temes en negociació perquè es pugui considerar com a tancada equilibrada i definitiva de la ronda negociadora oberta. Actualment estem en el 12 any de negociació de la mateixa fatídica ronda de Doha.

Però d’altra banda la conformació post colonial dels països en desenvolupament, cap allà els anys 60, dona peu a NNUU a convocar una conferència sobre comerç i desenvolupament en la qual es teoritzaria i s’acabaria aprovant el principi del sistema de preferències generalitzades. Sistema que fou finalment incorporat al sistema de negociacions comercials oficial per allà els anys 70 i que, actualment, es considera plenament en vigor sobretot pel que fa als anomenats països menys avançats econòmicament parlant.

Si el comerç és la relació entre les economies que millor afavoreix el desenvolupament, els seus beneficiaris primers han de ser els menys afavorits econòmicament. Per això, els seus productes han de tenir un tractament diferencial prioritari a l’hora de poder entrar en els països rics, sense cap condició de reciprocitat i sense cap proteccionisme que ho desdibuixi en cap sentit ni direcció per part del món ric.

Malgrat que seguim estant molt lluny de la materialització efectiva d’aquest principi, és ben cert que és un comodí negociador que els països en desenvolupament sempre fan i han de fer servir per tal d’intentar equilibrar, comercialment parlant, un món tant desigual.

Ara que la OMC esta dirigida per un brasiler, la barreja en una mateixa reunió de tots els temes que conformen històricament però també actualment les regles del món comercial modern entraran en plena tensió que, sens dubte, haurem de seguir i analitzar amb molta cura.

Captura

 

Xerca, Barcelona 4 de novembre de 2013

Països “desenvolupats” vs BRICS: re lineaments en política mundial?

4 març

A banda que la nostra realitat més local (catalana, espanyola, sud europea) encara us en ho fa veure i viure tot amb més preocupació, és del tot evident que ja portem instal·lats més de 5 anys en una de les crisis mundials més greus i dures de la història.

S’ha dit, escrit, llegit i pronosticat de tot al voltant d’ella. Però de moment la metàfora del túnel del qual encara no es veu pas cap llum de sortida segueix sent l’únic resum encertat i adequat. A banda, també, del de la incapacitat dels instruments polítics internacionals existents (el Fons Monetari Internacional -FMI, per exemple),  o intentats crear (el G20 -no podem oblidar ni les seves primeres i prepotents  proclames , ni el seu final desmantellament en un altre fòrum mundial més), que han estat incapaços de donar-hi una resposta unitària, coherent i, sobretot, contundent i efectiva. Només veiem vacil·lacions, desacords, …i una mena de “campi qui pugui” que busca la “salvació” particular independentment de la del conjunt, incapaços tots plegats d’enfrontar-se políticament al “casino global” on la boira financera es cada cop més densa. 

Aquestes quatre ratlles d’avui no pretenen, en aquest cas, tornar-hi a donar voltes, sinó més aviat analitzar alguns moviments estratègics que semblen començar estar a punt de produir-se, i mitjançant els quals alguns, més o menys poderosos encara, estats nació, es començarien a re posicionar, prioritzant clarament els seus interessos a mig termini i defugint (i això si que ho vull criticar durament) la responsabilitat de donar respostes col·lectives i globals a una crisi que és ben global i que, probablement, és, en definitiva, la gran crisi de la globalització econòmica neoliberal i de la corresponent i darrera fase expansiva del capitalisme mundial, començada als anys 80.

Del bloqueig de la Ronda negociadora comercial de Doha a l’alineament proteccionista del “món ric”

Quan tota la dinàmica neoliberal globalitzadora començava a tenyir tot el món del seu color, la creació de la OMC i les seves propostes de màxima liberalització comercial, eren com una mena de pedra angular que coronaria l’edifici d’un món neoliberalment globalitzat on el “lliure mercat” seria, ja, l’únic govern real de tot el món.

A banda del fracàs de l’operació, fou precisament en el context d’aquestes negociacions en que es va començar a forjar una nova aliança que, al cap de pocs anys, ha donat lloc al BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud Àfrica).

Llavors encara en una forma bastant incipient com a grup, Brasil i la Índia, fonamentalment, van aconseguir donar un tomb molt important a aquelles negociacions. Si el món “ric” volia liberalitzar els mercats mundials de bens i serveis, abans havia d’acabar amb l’escàndol  del proteccionisme (i corresponent dumping) a l’exportació, del tot injust i deslleial, dels seus productes agrícoles. I de fet així ho van arribar a signar a la reunió de Hong Kong de l’any 2005, però per no complir-ho mai, i menys després del començament de la crisis actual.

Al contrari, aquell proteccionismes sembla estendre’s ara a tot tipus de realitat econòmica i a dividir el món en dos grans blocs comercials i probablement financers (de vegades sembla que només “sapiguem viure” cercant equilibris inestables de “mons bipolars”).

Les noves propostes comercials dels EUA

Efectivament, actualment, els EUA impulsen dos grans acords comercials plurilaterals.

D’una banda, el “Transpacific Partnership” que inclouria els seus socis llatinoamericans del TLC  (Tractat de lliure comerç) amb els seus millors aliats asiàtics (Singapur, Malàisia, Australià, etc.).

I, d’altra banda, acaba d’anunciar la seva intenció de promoure un nou “Tractat Transatlàntic”, a mena de nou TLC entre EUA i Europa.

Així doncs, els EUA estan apostant, diàfanament, per la construcció d’un súper bloc comercial financer que, es calcula, abraçaria un 60% del comerç i la inversió mundial, i que es clarament identificable amb el que anomenem “món ric”.   

Hom té el dret i el deure de preguntar-se que pot donar de si, en positiu, aquest nou bloc quan, precisament, els EUA acaben d’assumir, a la pràctica, el predicament sempre neoliberal de les polítiques austeres d’ajust estructural que ja regnen a tot Europa. No estarem davant de propostes d’aliances de fracassos i de protecció i intent d’afebliment d’altres blocs emergents?

Probablement la resposta sigui que aquesta no és, efectivament, una proposta per anar “cap endavant” sinó per defensar-se, comercial i econòmicament, dels actuals conductors del creixement de l’economia mundial: les economies emergents, el BRICS principalment.

Dels possibles resultats de la propera reunió d’alt nivell del BRICS (a finals d’aquest mes de març de 2013): El Banc de Desenvolupament BRICS  

Ja va quedar anunciat en la reunió corresponent de l’any passat, però ara s’ha concretat molt, i són tants els detalls que es coneixen ja de la proposta que hi haurà sobre la taula de la reunió que, com a mínim, anuncien una probabilitat molt elevada de que sigui la noticia d’aquest començament d’any.

 Es podria crear el BRICS Development Bank (Banc de desenvolupament BRICS). Moltes raons ho explicarien. Moltes conseqüències tindria.

Entre les raons, el permanent fracàs en la pretesa reforma del FMI que havia de donar un pes real, i corresponent a les realitats del món actual, als països en desenvolupament, a través fonamentalment -cal dir-ho tot- del augment, d’altra banda lògic donat el gran increment de la seva importància econòmica relativa, del pes del BRICS dins de la organització.

Entre les conseqüències, d’una banda, al crear-lo, el BRICS estaria posant-se al capdavant dels ajuts i les inversions en els països del sud que, d’una banda, deixarien de dependre del FMI i les seves condicionalitats i, d’altra banda -cal dir-ho tot-, garantirien l’increment de les dinàmiques comercials, d’inversió i d’ajut “sud – sud” que, òbviament, liderarien els propis països del BRICS. Tant la cooperació “nord – sud” com la inversió estrangera directa “nord – sud” passarien clarament a un segon terme i estaríem davant d’un canvi molt notable en el que de vegades s’anomena “l’ordre mundial”.  Però de fet és clarament una operació necessària: la crisi fa ja que el “món ric” estigui anant  molt a la baixa en les seves polítiques de cooperació i inversió al sud.

El tema monetari podria no quedar al marge d’aquesta opció. I la creació del nou banc podria anar lligada, a mig termini, a la internacionalització d’una moneda “BRICS” que, llavors si, capgiraria de soca arrel aquest referit ordre mundial.

Comentaris finals

Sobretot el que acabo de comentar en aquest darrer apartat d’aquest text seria, per a mi, una bona noticia, en la mesura, principalment, que crec que pot contribuir a treure moltes persones del món de la pobresa més dura i de condicions de vida inacceptables humanament parlant.

La vessant negativa, per a mi, de la qüestió general és, una vegada més, la incapacitat de trobar i donar sortides globals a crisis globals i que, a més a més, tenen conseqüències molt importants sobre altres crisis mundials com la climàtica i ambiental en general, o com la del multilateralisme, que podria quedar molt més maltret encara del que ho esta actualment. Com pot ser que el món no es torni a mirar les propostes de la Comissió Stiglitz que, davant de la crisis, NNUU va intentar, sense èxit pel boicot del G20, aprovar el juny del 2009?

Em temo doncs, finalment, que estaríem entrant en una fase clarament post G20 però també clarament fora de les NNUU, on, de moment, les “guerres” financeres i “comercials” serien les receptes per, qui sap si: sortir més aviat del túnel o quedar-s’hi encara molt més temps a dins.

Què difícils els temps de crisis paradigmàtiques, on, mentre no emergeix “el nou” paradigma, es continua fent i aplicant més del mateix com aquell que pica pedra sense cap capacitat ja de trencar-la més!

BRICS

 

Xerca; 4 de març de 2013

Sobre el futur del sistema de comerç multilateral: Made in the World

11 febr.

Un títol, el d’aquest post d’avui, coincident -la primera part-, amb el títol d’un dels darrers discursos de Pascal Lamy, que està acabant el seu mandant com a Director General de l’Organització Mundial del Comerç (OMC-WTO)! Durant aquest 2013 acabarem tenint nou /nova Director/a General de la OMC, d’entre les 9 candidatures presentades! I s’haurà celebrat el 18è aniversari de la creació de la organització!

Pascal Lamy és, sens dubte, un dels principals coneixedors de les característiques del comerç mundial, amb una vida lligada a la OMC des de la seva constitució; primer com a representant de la UE davant de l’organització i, després, com el seu director general que més empremta hi haurà deixat fins ara.

Em limitaré a destacar i comentar breument, algunes de les tesis fonamentals d’un dels primers texts testamentaris -en la mesura que deixarà la seva responsabilitat- d’en Lamy. Quan l’estigui citant textualment ho faré entre cometes i en cursives.

L’estat del comerç internacional

“Suaus prospeccions i suaus expectatives”. En general la realitat del 2012 ha estat, en termes de comerç internacional,  de més baix creixement que el previst, que, em termes històrics, ja era, previsiblement, comparativament baix. “Falses recuperacions, impredictibles taxes de creixement i revaloracions en la majoria de quadrimestres, malgrat les bases teològiques dels nostres models econòmics”. En plens efectes de la crisi 2007-2008! I, en plens efectes de clares tendències proteccionistes que, com sempre, Lamy criticarà com errònies en coherència amb tota la seva cosmovisió.

Lamy basa la seva darrera afirmació amb el conegut anàlisi de la interdependència econòmica del món en aquest segle XXI. Per alguna escola econòmica “la progressió natural dels avantatges comparatius”. Per alguna escola política “la finalització de l’ordre westfalià dels estats-nació”.

Dins d’aquest context, per ell negatiu, destaca -per ell positivament-, basant-se en dades de NNUU (curiós, com a mínim), l’important increment del comerç sud-sud, que suposa ja el 23% del comerç mundial en el 2010, respecte al 13% en el 2000.

“El comerç de tasques, el “Made in the World” i les cadenes de valor afegit”

Els nous elements contextuals de l’apartat anterior conformarien una realitat comercial, un tipus de dinàmiques comercials, diferent/s de com l’havíem entès fins al segle XX.

“Actualment gairebé el 60% del comerç en bens és en intermediació o comerç de tasques, del qual l’import mig relatiu a les exportacions és al voltant del 40%,  cosa que fa irrellevant l’antiga dita de: “importació dolenta, exportació bona””

Cada vegada, més productes no poden ser identificats per un sol país d’origen (Made in a country); només poden ser descrits com a “Made in the World” -“Fet en el món”-

Aquesta anàlisi, que compartim plenament en aquest cas, porta a Lamy a proposar un canvi radical en les maneres de mesurar el comerç, que defugi els “Made in a Country” i que, sobretot, es basi en la valoració del comerç de “valor afegit del bé” i no del bé en qüestió.

En coherència amb aquesta proposta, Lamy introdueix el concepte de “Cadena de Valor Afegit” com a nova manera d’organització  de la producció internacionalment, la qual cosa li permet trobar nous arguments per defensar  la supressió de tarifes, i de tot tipus de costos de regulació, en el comerç entre fronteres dels estat nació.

Malgrat que haig de reconèixer que la nova argumentació és intel·ligent i interessant, és precisament perquè caldria avançar molt radical i ràpidament cap a aquest concepte “Made in de World”, i fer-lo una realitat política i econòmicament tangible, que no veig que, els anti neoliberals com jo mateix,  hi puguem estar d’acord de cap de les maneres.

El comerç i els costos del transport

Per acabar aquestes referències i comentaris a l’article de Lamy, hi ha una premissa de la qual ell parteix com hipòtesis prèvia i indiscutible i que, en canvi i precisament, està, des del meu punt de vista, en el bell mig de la cruïlla dels grans desafiaments interrelacionats de la humanitat en aquest començament de segle XXI.

Lamy dona per fet que l’abaratiment dels costos del transport físic en el món és i continuarà sent una realitat,  que és la que li permet formular la majoria de les darreres de les seves idees comentades aquí.

L’energia en el món és, probablement, el primer dels valors amb costos políticament falsejats o “subsidiats” (d’entrada perquè no té en compte la sostenibilitat intergeneracional amb el futur). Les crisis energètica i climàtica obliguen, des del meu punt de vista, a repensar la deslocalització de la producció en el món i aquest, que podria ser bonic però que molt probablement no serà possible, concepte de “Made in the World” .

 Captura

Xerca; 11 de febrer de 2013

Està començant una desglobalització econòmica industrial?

24 set.

Recordo clarament, per motius que no venen al cas, que a mitjans dels 90, a casa nostra i en general arreu, ni tant sols ens atrevíem a parlar de globalització. Parlàvem i descrivíem i teoritzàvem que hi havia un “canvi global”. La paraula globalització ni tant sols estava acceptada pels nostres acadèmics de la llengua.

Tot va anar tan ràpid, en canvi, que molt pocs anys després la paraula globalització va passar a ser la paraula clau del moment i tot passava i s’explicava (el cel i l’infern) a través d’ella. A Seattle, a l’any 1999, les manifestacions en contra de la reunió de la OMC acabaven, entre moltes altres coses, donant nom al moviment que s’hi oposava: “el moviment antiglobalització” que, en el període 2000-2005, tingué en el Fòrum Social Mundial el seu aglutinador i potenciador més clar i important; també ho foren diverses importants manifestacions a algunes ciutats europees (Gènova i Barcelona, per citar dos exemples ben significatius) .

De la globalització i l’antiglobalització es va passar a parlar, sense tant èxit, de l’alterglobalització (com a terme no només anti, sinó a favor d’un altre món possible, d’una altra globalització possible).

Emperò, amb el començament de la crisi financera l’any 2007, tots aquests termes s’han anat sentint menys, s’ha anat parlant menys d’ells; i pel que fa als “anti”, per exemple, ara parlem més “d’indignats” que no pas d’antiglobalització.

Reconec, sense embuts, que, durant aquests anys, jo vaig afirmar moltes vegades que el procés de globalització era irreversible i que, efectivament i des de posicions progressistes, es tractava d’intentar avançar cap a una alterglobalització.

En canvi, ara em trobo davant de tota una sèrie de signes o indicadors que més aviat semblen apuntar cap el que podríem anomenar una desglobalització, sobretot en els aspectes econòmics més lligats al sector industrial. 

Algunes caracterització de la globalització econòmica industrial

Com és sabut, la globalització econòmica industrial (de base neoliberal com gairebé totes les dinàmiques globalitzadores) tenia, entre altres, un gran objectiu: abaratir els costos de producció de productes manufacturats de games petita i mitjana (en valor afegit), tot deslocalitzant els processos productius cap a llocs on la ma d’obra (els costos del treball o els salaris dels treballadors) fossin molt sensiblement més baixos que, per exemple, a casa nostra. De tal manera, que allò que abans produíem nosaltres mateixos (el sector tèxtil català n’és un gran exemple de tot el que estic parlant) i acabàvem consumint nosaltres mateixos també, en com a mínim una part significativament important, ara es produïa lluny de les nostres fronteres i, en canvi, ho podíem comprar aquí més barato que abans. I dèiem que la competitivitat de les empreses globalitzades (o transnacionalitzades) havia augmentat molt, quan potser hauríem d’haver dit que el que realment havia passat era que llavors tenien molts més beneficis que abans.

Molts d’aquests beneficis han anat a parar als paradisos fiscals (perquè declarar-ho al lloc d’origen de l’empresa si, llavors, els impostos minvaríem una mica el celebrat augment de beneficis?), on una quantitat ingent de noves empreses financeres feien i fan amb aquests diners, especulant, més i més  diners encara. D’aquesta nova oligarquia financera en forma de multitud d’empreses de gestió especulativa de diners (i ubicades majoritàriament en paradisos fiscals), d’això, és del que parlem ara quan parlem dels famosos i nefastos “mercats”.  

Un altre aspecte característic d’aquesta època, és que tot el que he descrit era possible perquè, com també sabem, els preus de l’energia al món han estat subsidiats amb l’acord de tothom, per i per a tothom.  Si això no fos així, com encara és, la imprescindible internalització d’externalitats negatives (exhauriment de recursos no renovables, contaminacions desastroses, etc.) lligades al consum energètic de, principalment, combustibles fòssils, s’hauria menjat, es menjaria, una part massa important dels beneficis mencionats.

Alguns indicadors del començament d’una desglobalització econòmica industrial

Sabem també que el procés descrit havia portat a bastants països (que anomenen encara desenvolupats) a una desindustrialització molt important. El nostre nou negoci seria l’alt valor afegit, la tecnologia més innovadora. En aquest període, els homes i les dones d’aquests països han passat a treballar (a guanyar-se la vida que em diem) als sectors públics, als sectors de serveis, i a sectors més o menys puntualment creixents com ho fou, durant aquests anys a casa nostra, la construcció.  

En general però, i sigui com sigui i on sigui dels països desenvolupats, la crisi financera ha produït una crisi econòmica i, en general, una crisi de manca de treball (de llocs de treball). Si bé en aquest punt hi ha diferències notables entre el que esta fent els EEUU i Europa, és evident que a Europa en concret s’ha optat pel camí anomenat de l’austeritat que, en definitiva i a la pràctica i entre altres coses tant o més importants per la gent, s’ha traduït en una continua disminució dels costos del treball locals. Així, en principi, recuperarem una part de competitivitat (de marge de beneficis sense augmentar preus de venda) de la nostra indústria i, fins i tot, acabarem potser recuperant – PER RELOCALITZACIÓ- una part de la nostra industria perduda.

Probablement se’m hauria de dir que aquesta argumentació és insuficient per poder parlar de desglobalització. I és cert. Però si la presento i la mantinc és perquè darrerament a la OMC estan passant coses molt importants que cal tenir en compte com a una altra part d’aquesta anàlisi global.

Tant els EUA com Europa acaben de portar a Xina al tribunal de disputes comercials de la OMC

I les dues disputes són, quantitativament parlant, de les més importants a la història de la OMC.

La demanda dels EUA sobre Xina és perquè els EUA sostenen que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ells- els automòbils i els productes automobilístics que posa a l’exportació.  Obama ha volgut sempre, des de que és President (just començada la crisi financera), recuperar els EUA com a potència automobilística que era i, com a mínim, tornar a auto bastir-se internament.

La demanda d’Europa sobre Xina és perquè Europa sosté que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ella- les plaques d’energia solars que posa a l’exportació. Com que actualment Europa no pot subsidiar aquest sector per problemes econòmics, i ara no és moment de deslocalitzacions, a Europa li convé més ser proteccionista.

I, en general, si les dinàmiques que es pretenien dur a terme, precisament mitjançant la OMC, de liberalització comercial s’aturen com s’està fent (la OMC esta més parada que mai i s’ha de dedicar a resoldre disputes d’esperit contrari al que se suposa perquè fou creada), i els proteccionismes s’imposen com a política general davant de les crisis econòmiques, llavors, les deslocalitzacions i la corresponent globalització viuen un punt d’inflexió!  

 

Xerca, 24 de setembre de 2012

%d bloggers like this: