Tag Archives: Xercavins

El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

11 febr.

Preguntes i respostes “inexpertes”, poc després del 70è aniversari (10-12-1948) de la Declaració Universal dels DDHH individuals, i just abans de que comenci el judici a la democràcia contra els presos polítics catalans pels fets de l’1 d’octubre de 2017

 

Els anys 1945 i 1948 són, respectivament, els de la Creació de les Nacions Unides, NNUU, i els de la Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, (que, per tant, han viscut el seu 70è aniversari durant els finals de 2018 -concretament el 10 de desembre).

Tant la Carta de les Nacions Unides, NNUU, com la posterior Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, poden ser considerades, són, com les bases modernes fonamentals del dret internacional multilateral. I això és important per moltes coses, però d’entrada també perquè la mateixa Carta de les NNUU creà i, en subratllà el seu paper clau, la Cort Internacional de Justícia.

A banda de la seva importància intrínseca això és especialment important perquè pel que fa a les competències de l’Assemblea General de les Nacions Unides, la Carta estableix en el seu article 13 el següent (les cites textuals es destacaran sempre en cursives en aquest text; de vegades també en negretes però en això hi haurà més subjectivitat personal per remarcar-ne la seva importància: tant de cites textuals com d’altres conceptes o paraules; i finalment el color blau en destacarà allò realment substancial):

“L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents: a. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”.

 

Una ullada al llarg periple de la història dels tractats internacionals sobre DDHH

Sense entrar -ni és l’objectiu ni soc la persona per fer-ho- en l’exposició ni l’anàlisi dels perquès i els coms de la seva important i, de vegades, ben rocambolesca evolució, si que cal deixar molt clar que la via jurídica principal del món de les Nacions Unides, per fer front a les seves raons de ser i als nous reptes que se l’hi han anat plantejant, han estat els tractats, convencions, pactes, etc. internacionals, és a dir, el dret internacional multilateral en la seva màxima expressió.

Doncs bé, pel que fa als temes de drets humans, actualment es pot dir que tenim més d’una desena de grans pactes o tractats internacionals de drets humans que, a banda de la Declaració Universal dels DDHH individuals del 1948, han anat veient la llum des del 1966 i fins els propis començaments d’aquest segle XXI.

Pels propòsits que ens ocupen els més importants són, respectivament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, nascuts ambdós a finals de l’any 1966; el 16 de desembre.

 

La Carta de les NNUU i els “pobles”

Tornant i començant pel començament, hom pot preguntar-se quin significat tindrà que la Carta de les NNUU comenci amb l’expressió “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides…”. Molts autors afirmen que no pot ser interpretada simplement com una forma literària de començar la Carta, sinó que se l’hi ha d’atribuir significat jurídic, màxim quan al llarg de la Carta apareixeran els termes “Estat” 18 vegades, “Poble” 10 vegades, “Nació” tres vegades i “Govern” dues vegades. Quines siguin les respectives significacions i la seva incidència en la visió jurídica de les coses és i serà sempre discutible, però és ben cert que, tot això, tindrà un indubtable valor d’interpretació dels fins i els propòsits de la Carta.

A la pràctica evolutiva de NNUU la paraula “Poble” ha tingut sempre una doble connotació: poble en el context colonial (l’accepció més treballada i desenvolupada també jurídicament, en la mesura que fou la que es va utilitzar per als molt nombrosos processos d’autodeterminació de les colònies, existents encara, al finalitzar la 2a guerra mundial). La importància de la descolonització dels segle XX és tan gran que és molt lògic que la majoria de dret internacional relatiu, d’entrada, al concepte de “Poble” estigui relacionat amb els pobles colonitzats.

Sent això ben cert, també ho és que pel que fa a la Carta de les NNUU el seu article 55 (del seu Capítol IX: Cooperació internacional econòmica i social) diu textualment:

“Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per a les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, l’Organització promourà: […]; c. El respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats.”

No som juristes, no som experts en aquest tema (ni probablement en cap altre), però no sabem veure ni interpretar per enlloc que aquesta lliure determinació dels pobles -promovent drets humans i llibertats fonamentals- hagi de quedar, sota cap concepte, restringit al cas de les colònies. I de fet no ha estat ni serà pas mai així!

 

Els Pactes Internacionals sobre Drets Humans Col·lectius del 1966

Assentades moltes dinàmiques relatives a l’existència i al funcionament de les NNUU, i després de gairebé 20 anys de la seva vida caracteritzada, principalment i fins llavors, per la reconstrucció del món després de la 2a guerra mundial, un dels salts més importants en el Dret internacional dels Drets Humans es dona l’any 1966, després d’un procés de treball llarg i complex que havia començat el 1957 amb la presentació, per a la seva consideració, de dos projectes a l’Assemblea General, que els aprovaria 11 anys després, però que no entrarien en vigor, com a tractats internacionals que varen devanir i són, fins el 1976.

Es tracta -ja han estat citats- dels: Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En una llarga història i a voltes ben complicada -i no pas lògica ni seqüencialment normal-, l’establiment d’aquests nous tractats o convencions internacionals van portar, també, a l’aprovació de Protocols i a la creació de Comitès específics sobre aquests pactes i, en definitiva, a una mena de creació del que s’ha vingut en nomenar, específicament, el Dret Internacional dels Drets Humans.

 

Sobre les relacions entre el Dret Internacional i el Dret Intern dels Estats membres de les Organitzacions Internacionals. Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats del 1969

Un dels quids de tots els rerefons del tema que ens ocupa avui el trobem en les diferents dialèctiques entre el dret internacional i el dret intern dels estats membres de les organitzacions internacionals.

Es tracta de dos ordenaments jurídics diferents, autònoms, i de funcionament diferenciat.

Si es pretén doncs alguna vigència en l’àmbit de l’altre ordenament serà necessari, en conseqüència, que es produeixi mitjançant algun tipus d’incorporació i conversió de les normes d’un d’aquests ordenaments en l’ordenament jurídic paral·lel.

En els sentits anteriors, hom conclouria que hi ha d’haver, que s’ha de preveure d’alguna manera o altra, la recepció de les normes internacionals per part dels ordenaments jurídics interns.

Dit això, encara que les possibles respostes també quedin una mica lluny dels objectius d’aquest escrit, cal preguntar-se per la jerarquia de les normes jurídiques internacionals.

En relació a aquests debats jurídics interpretatius, disposem però també -sempre com a resultat  del treball de les NNUU- d’un instrument fonamental que sempre s’ha de poder utilitzar, i s’ha d’utilitzar, en aquestes discussions i en totes les problemàtiques interpretatives sobre les relacions i jerarquies entre ambdós drets; es tracta del Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats. Quan estiguem immersos i buscant llums interpretatives, en i des del nivell del Dret Internacional, hem d’anar d’entrada a aquest Conveni de Viena del 1969, i amb entrada en vigor el 1980, i amb, per exemple, un paràgraf en el preàmbul com el següent (en que no passa res per posar junts, perquè no son pas antitètics, principis que ho poden semblar):

Tenint presents els principis de dret internacional incorporats a la Carta de les Nacions Unides, com ara els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, de la igualtat sobirana i la independència de tots els Estats, de la no ingerència en els assumptes interns dels Estats, de la prohibició de la amenaça o l’ús de la força i del respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots i l’efectivitat d’aquests drets i llibertats.

i amb alguns articles claus davant de la problemàtica que ens ocupa avui aquí. Fonamentalment els de la seva secció primera de la seva Part III:

PART III. Observança, aplicació i interpretació dels tractats. Secció primera: Observança dels tractats.

  1. “Pacta sunt servanda”. Tot tractat en vigor obliga les parts i ha de ser complert per elles de bona fe.
  2. El dret intern i l’observança dels tractats. Una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

I que importants que són aquests dos textos!

 

El Dret de lliure determinació

Tant el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics -ja contextualitzats anteriorment- tenen una mateixa i comuna Part I amb un únic article 1 -el text clau del tema que ens ocupa avui- que diu textualment:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Si la Carta de les Nacions Unides ja establia el principi de la lliure determinació dels pobles, ara aquests Pactes Internacionals sobre el que podríem considerar els Drets humans col·lectius afirmen clarament que tots els pobles i, per tant Catalunya entre ells, tenen el dret a la lliure determinació.

Normalment el punt 3. de l’article ha estat llegit i interpretat (i a més a més això s’ha estès llavors -diríem que interessadament- a tot el dret de lliure determinació) en el sentit que estaria clarament dirigit cap o lligat al que seria la gran descolonització post segona guerra mundial. Crec que és una interpretació històricament correcte (…fins i tot els estats que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís…) i que, en i per aquesta part del redactat de l’article (de fet per la frase que acabem de recollir en aquest mateix paràgraf), s’ha pogut utilitzar i desenvolupar molt bé.

Però, en canvi, si hom “suprimeix”, o simplement no llegeix, aquesta part del punt 3. de l’article entre comes, llavors queda encara més clar que del que parlen els punts 1. i 2. de l’article, i el punt 3. sense la frase entre comes,  és ben clarament del dret a la lliure determinació dels pobles com el reconeixement d’un dret humà internacional que, a més a més, segons el punt 3. de l’article sense la frase entre comes, els estats part d’aquests Pactes promouran i respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les NNUU.

En canvi, el fet històric (ben positiu) que es va produir d’emparar la descolonització post segona guerra mundial en el context del dret a la lliure determinació, ha anat tenint un efecte “polític” complementari, indesitjable i ben erroni que ha estat voler considerar aquest dret a la lliure determinació com a, de fet, només lligat a l’esmentada descolonització.

És en aquest context perniciós que cal llegir bé i interpretar encara millor una tendència del Dret internacional que ha anat introduint una mena de clàusula de salvaguarda, garantista de la pervivència de l’estat (sobirà en el context de la Carta de les NNUU), consistent en que si l’Estat (i, en concret els seus òrgans de govern) representa a la totalitat de la població del territori de que es tracti, en condicions d’igualtat, i sense establir discriminacions, es suposa que això fa efectiu en aquest estat el desenvolupament d’aquest principi de lliure determinació de tots els pobles que el composen, i per això té garantida la protecció de la seva integritat territorial estatal.

El redactat d’aquesta clàusula garantista, ve dels desenvolupaments normatius “finals” de l’article 1.3. al que estem fent referència per, precisament, no obrir masses portes a les que anava obrint, indirectament de fet, el propi exercici del dret a la lliure determinació de moltes colònies. La clàusula, corresponent a la resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de 1970, acabaria formant part també (amb un redactat pràcticament idèntic, perquè respon a la mateixa raó de ser), com el seu article 2, d’una altra fita ben important, i ben interessant en molts altres aspectes -la immensa majoria- dels i pels drets humans individuals i col·lectius, coneguda com la Declaració i Pla d’Acció de Viena 1993 (resultat d’una Cimera de les NNUU sobre els Drets Humans); diu així:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit de que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrita i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distincions de raça, credo o color”

Cal dir també, per ser d’entrada jurídicament precisos, que tots aquests texts són però de rang jurídic “inferior” als dels tractats internacionals sobre els Pactes de Drets Col·lectius.

En qualsevol cas però, els problemes en relació a aquest dret humà col·lectiu a la lliure determinació rauen de fet en moltes direccions però, simplificant i en la nostre humil opinió, potser en dues de principals:

  1. les èpoques històriques en les quals l’analitzem i en les quals s’hagi desenvolupat el dret en qüestió per un motiu o altre; per exemple, en les primeres dècades després de la creació de les Nacions Unides, i tal com ja hem dit, va ser efectivament utilitzat i fortament desenvolupat (normativitzat, codificat, etc.) en relació al gran procés de descolonització post 2a guerra mundial; però com a altre exemple -en certa manera antitètic-, després de la caiguda del mur de Berlin va tornar a ressorgir en la seva essència 1.1., 1.2. i 1.3. (sense la comentada frase entre comes), i d’aquí, entre altres coses, amb l’aparició simultània de clàusules garantistes (conservadores en el sentit de la no aplicació del dret considerat), en front d’unes noves realitats que s’anaven i s’han anat escapant de les mans de tothom perquè, per bé o per mal, la història va obrint sempre per ella mateixa el seu propi camí; en aquest cas: la reformulació de fronteres a Europa (URSS; Iugoslàvia; …) i, en paral·lel, el tema del Quebec a finals del segle XX i el tema d’Escòcia ja en l’actual segle XXI.
  2. la contradicció intrínseca que, de fet, conté -com un dels seus principals pecats originals- la pròpia Carta de les NNUU; d’una banda tant progressista en alguns aspectes: com per exemple el que ens ocupa aquí; però d’altra banda tant decantada en pro de la sobirania absoluta dels Estats membres que, mirada per exemple, des d’un punt de vista d’una problemàtica humanitària en un Estat, pot arribar a qualificar d’ingerència injustificada a la llum de la Carta qualsevol, gairebé, posicionament, i no diguem ja actuació, de l’organització i dels seus membres en els “afers interns” d’aquest estats.

Això no ho patim només, ni molt menys, en relació als temes que estem analitzant aquí sinó, per posar un exemple ben actual i fonamental, en la posició ben legal però ben il·legítima, des del punt de vista del dret internacional, d’Estats que o bé no ratifiquen mai uns tractats tant importants com ho son els de canvi climàtic, o que en surten arbitràriament fent us de la seva sobirania nacional.

Diríem, per acabar aquest apartat fonamental d’aquest escrit, que, en el món actual, i pel que fa al dret internacional, el seu principal valedor n’ha sigut i en continuaran estant els pobles i les seves gents. I, a més a més, en un doble, dialèctic i, a voltes, contradictori sentit: tant en relació a l’exercici dels programes més progressistes i necessaris que hauria de dur a terme la humanitat sencera davant de les cruïlles que afronta (moltes vegades lluitant contra els impediments que hi posen i posaran els “conservadors de per se” estats membres de les pròpies organitzacions internacionals que els han aprovat), com en relació a l’aprofundiment democràtic de les condicions de vida col·lectiva i individual dels habitants dels seus pobles i gents que, actualment, emanen fonamentalment -amb totes les seves contradiccions- del dret internacional.

 

L’Estat Espanyol i el Dret Internacional  

Pel que hem anat veient una de les qüestions que serà decisiva en l’anàlisi del cas de Catalunya i el seu Dret a la lliure determinació serà la relació del dret intern de l’Estat Espanyol i el Dret Internacional (del qual en formi part, tal com hem comentat, el propi Estat Espanyol).

En aquest cas és obvi que, actualment, el text jurídic màxim i de referència a l’Estat Espanyol és la seva Constitució de 1978 i, primer que res, l’article 10 del seu Títol 1 (en aquest cas, més que mai, les negretes de l’articulat són ben bé meves):

TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals

Article 10

  1. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i, en segon lloc, l’articulat del seu Capítol Tercer

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

Doncs bé, tot i que aquest sistema de recepció del dret internacional no és dels més progressistes que existeixen (ho seria la recepció automàtica), és si més no del tot clar i, en general a més a més, la majoria dels grans tractats internacionals han estat plenament assumits d’acord amb l’Article 96 de la Constitució acabat de citar.

Així, per posar només un exemple però ben significatiu, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals va ser ratificat i publicat en el “«BOE» núm. 103, de 30 de abril de 1977, páginas 9343 a 9347 (5 págs.)”.

En aquest sentit doncs no hi hauria d’haver cap tipus de problemes per part de l’Estat Espanyol en relació al Dret internacional i, en concret, en tot allò ratificat i que, per tant, formi part del seu ordenament intern. Pel deixar-ho fins i tot més clar , els professors d’universitat Oriol Casanovas i Ángel J. Rodrigo recullen en un dels seus llibres: ”Casos y Textos de Derecho Internacional Público”,  una sentencia del 22 de maig del 1989 del Tribunal Suprem que, en el primer dels seus Fonaments de Dret de la sentencia, interpreta clarament, en els sentits comentats, la realitat del dret intern espanyol en relació al dret internacional. Diu així:

Fundamentos de Derecho. Primero

La interdependencia de las relaciones jurídicas en un ámbito superador de fronteras entre Estados ha venido a consagrar la realidad de una verdadera comunidad jurídica supranacional asentada en Tratados y Convenios internacionales, de modo que el Derecho de cada país no puede ya concebirse como simple resultante de parciales actividades legislativas de los Estados, sino que sobre la base del principio de solidaridad e interdependencia en las relaciones internacionales se ha venido a reconocer y a configurar una nueva concepción de la idea de soberanía asentada en las ideas de integración y acatamiento de principios y normas de ámbito supranacional. Tal es, en realidad, el fundamento justificador y básico del capítulo tercero del título III de la vigente Constitución española (artículos 93 a 96 , ambos inclusive) que, dando reconocimiento a los Tratados y Convenios internacionales, los incorpora al ordenamiento interno una vez que, válidamente celebradas, hayan sido publicadas íntegramente en el Boletín Oficial del Estado (artículos 96-1 de la Constitución y 1-5 del Código Civil). Frente a la antigua doctrina dominante entre los internacionalistas clásicos que sostenían el criterio de que los Tratados y Convenios internacionales no eran en sí mismos fuente creadora de Derecho interno, sino una regla solamente vinculante entre los Estados signatarios que para dotarla de fuerza de obligar respecto de sus ciudadanos necesitaban del acto jurídico interno adecuado (Ley, Real-Decreto, etc.), la práctica de las más intensas y coordinadas relaciones internacionales y la consagración plena de Organizaciones supranacionales ha llevado a ese reconocimiento de la aplicación entre los Estados signatarios como Derecho interno, una vez cumplidas las formalidades previstas para formar parte del Ordenamiento jurídico interno de cada uno de los Estados firmantes, sin necesidad de que se produzca ninguna otra disposición legislativa por parte de éstos, confirmadora o desarrolladora de lo que ya pasó a ser Derecho interno.

 

La Constitució de l’Estat Espanyol i Catalunya; té Catalunya el Dret a la lliure Determinació?

Sense ni molt menys pretendre una anàlisi exhaustiva si que ens caldrà recollir textualment, primer, i comentar en el context de la nostra anàlisi, després, alguns articles claus de la Constitució de l’Estat Espanyol que emmarquen el tema de Catalunya en el seu sí!

Segons el nostre entendre són els següents (les negretes tornen a ser, en aquest cas, nostres):

 

1.TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ:

PREÀMBUL

La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

[…]

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

[…]

TÍTOL PRELIMINAR

Article 1

  1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
  2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 3

  1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espa­nyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
  2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respec­tives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
  3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i pro­tecció.

TÍTOL VIII. De l’organització territorial de l’Estat

CAPÍTOL PRIMER. Principis generals

Article 137

L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.

CAPÍTOL TERCER. De les comunitats autònomes

Article 143

  1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius.

DISPOSICIONS TRANSITÒRIES. Segona

Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’ar­ticle 148 […].

 

  1. COMENTARIS ALS TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ I A LA NATURALESA POLÍTICA DE CATALUNYA AMB EL SEU DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ, A LA LLUM D’ALGUNES DE LES CLAUS DE LES DECLARACIONS INTERNACIONALS DE DRETS HUMANS INDIVIDUALS I COL·LECTIUS

Al nostre sempre humil parer hi ha quatre maneres en que la Constitució de l’Estat Espanyol es refereix a la naturalesa política (amb probablement i evident efectes jurídics a la llum del dret internacional) de Catalunya (i també per exemple del País Basc i Galícia):

  1. Com a un dels “pobles d’Espanya”, a l’articulat del preàmbul de la constitució acabat de citar!
  2. Com a una de les “nacionalitats”, a les que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia, que integren la Nació Espanyola, a l’article 2
  3. Com a una de “les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes”, a l’article 143.1
  4. Com un dels “territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia”, a la disposició transitòria segona

Totes aquestes identificacions de la realitat política (i tornem a dir més clarament i taxativa) i jurídica de Catalunya la fan, evidentment, subjecte clar i no dubtós, des de cap punt de vista, de tenir i, per tant, poder exercir el dret a la lliure determinació, ja sia segons la pròpia Carta de les NNUU (preàmbul i article 55 citats i comentats anteriorment), ja sia segons l’article 1 comú als Pactes Internacionals de Drets Col·lectius de 1966, que tornem a citar textualment i expressa a continuació en el seu punt 1.:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El qui té la gosadia d’escriure aquestes ratlles no té cap dubte, humilment, en afirmar que, de fet, la Constitució de l’Estat Espanyol és una de les millors afirmacions polítiques i jurídiques de que, efectivament, Catalunya té i ha de poder exercir, si així ho desitja i reclama democràticament, el dret a la lliure determinació. Està democràticament avalada per fer-ho, per la seva història nacional, i pels fets ocorreguts a l’Estat Espanyol després de que una reforma del seu Estatut d’Autonomia, pactada i acordada amb el Parlament de l’Estat Espanyol, i votada afirmativament pel poble de Catalunya fos, a posteriori, modificada molt fortament i unilateral pel Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol (27-06-2010).

Qui afirma que això no és possible en el marc de la Constitució de l’Estat Espanyol ho fa basant-se, única i exclusivament de fet, en els següents articulats (destacats en negretes) ja citats:

Article 1

  1. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, […].

Però és obvi que, en aquest cas i per tots i cadascun dels motius analitzats en aquest escrit, això entra en total confrontació amb un altre article d’aquesta constitució, també citat i analitzat ja, i de rang jurídic clarament superior:

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

en la mesura que aquests tractats inclouen entre molts altres els dels Pactes Internacionals dels Drets Col·lectius que comencen amb el reconeixement del Dret a la lliure determinació dels pobles.

Per tant i com a conclusió i resum final més important de tot aquest text, això obliga a totes les parts: Catalunya com a poble i subjecte polític i jurídic interessat, Estat Espanyol com a estat membre de les NNUU, i estat part del tractat que inclou el Dret a la lliure determinació i que, per tant, ha de promoure el seu exercici i respectar aquest dret, i les pròpies Nacions Unides que han vertebrat i desenvolupat aquests pactes i drets.

 

Com es pot exercir el Dret a l’Autodeterminació de Catalunya? Respostes no recollides ni analitzades aquí a la llum de processos “recents” com, per exemple, els de (per ordre alfabètic): Escòcia, Eslovàquia, Eslovènia, Kosovo, Quebec, etc. 

La pregunta del com és, probablement, una en les que més tinta i esdeveniments han concorregut escaladament en els darrers anys a Catalunya, a l’Estat Espanyol i, també encara que amb molta menor mesura, en el món sencer.

Sobre els com fer-ho, és a dir, sobre les respostes a les preguntes polítiques, socials i jurídiques més cercades i debatudes actualment en el nostre país no m’hi vull ni puc pas endinsar avui.

Però si que vull anar acabant amb una altra constatació que, en relació als coms, em sembla clau i que, en aquests moments, té una base bibliogràfica molt extensa. És la que proporciona tot allò que s’ha escrit, en aquest cas sobretot a nivell jurídic, sobre ara ja tants processos similars “recents” arreu del món.

Dels que es citen en el títol d’aquest apartat final d’aquest escrit, recomanar per la seva extensió, equilibri dialèctic entre posicions adverses, aprofundiment, etc. el text: “OPINIÓ CONSULTIVA DEL TRIBUNAL SUPREM DE CANADÀ RELATIVA A LA SECESSIÓ DE QUEBEC” que podem trobar a: http://www.gencat.cat/drep/pdfIEA/IEA000004938/IEA000004938.pdf.

 

Annex.- Notes i reflexió personal final: sobre la història democràtica de tot allò en que va influir l’Assemblea de Catalunya, sobre el qualificat com a gran pacte polític que va confluir en la Constitució de l’Estat Espanyol, i sobre el seu trencament progressiu per part d’aquest Estat 

En aquests moments, sobretot en aquest cas a nivell de forces polítiques, tothom fa referència a l’origen de la Constitució de l’Estat Espanyol com a gran pacte polític entre totes les grans famílies polítiques vives al final del franquisme.

Personalment puc coincidir amb bastantes de les afirmacions que es fan a favor d’aquell pacte i d’aquella Constitució que, personalment i com a jove militant de l’Assemblea de Catalunya i del PSUC, vaig defensar públicament i votar, i animar a fer-ho, afirmativament.

En el pacte hi participava implícitament, i en part explícitament, el que, a Catalunya, havia sigut fins molt poc temps abans, el moviment unitari democràtic català antifranquista, aglutinat a la mai prou valorada Assemblea de Catalunya que, recordem, es reconeixia pels seus quatre punts polítics reivindicatius fonamentals:

  1. La reivindicació de llibertats socials i polítiques,
  2. Una amnistia per als presos polítics de la dictadura,
  3. El restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació,
  4. Coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Quanta gent s’ha oblida’t d’aquest redactat “oficial” dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Tots dèiem i cridàvem (a Sant Boi el 1976, al Passeig de Gràcia de Barcelona el 1977, …): “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Durant molt  temps ens vàrem oblidar que l’Estatut el reclamàvem com una restitució democràtica i com a pas previ de l’autodeterminació! I així hagués pogut continuar sent si l’Estat Espanyol, ara una mica per aquí i ara una mica per allà, no hagués anat trencant i esmicolant aquell pacte polític del 1978.

La pretensió d’aquest text era comprendre i clarificar les bases del debat polític i jurídic sobre l’existència del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Era, com a mínim per a mi (sempre més lligat i identificat amb les lluites per un governament democràtic mundial d’una humanitat amb greus problemes de molts tipus), una necessitat personal per tenir una posició personal més clara i ferma, potser fins i tot pública, a partir de la qual continuar intervenint, més empoderadament, en el procés per a la independència de Catalunya, tot fent meus els versos d’en Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

 

 

Xerca; Barcelona, 11 de febrer de 2019

…mirant “una Metamorfosi del món” des d’una diferent cosmovisió -Ulrich Beck-

4 gen.

…després d’algunes setmanes de finals de l’any passat, en les quals algunes de les xacres que ens regala el destí de l’edat havien estat més presents que mai, vaig acabar decidint que necessitava i volia tornar a escriure llarg -no només a piular-, amb la finalitat principal i ja habitual d’intentar (sense aconseguir-ho mai -està clar!) entendre’m una mica més a mi mateix com a un dels éssers d’una humanitat que viu un període a la terra (sense haver pogut pas començar cap de les promeses odissees a l’espai) al que ja tants autors han intentat i intenten identificar una mica, i que ja deu portar a sobre més qualificatius i substantius que, gairebé segur, cap altra a la història…

Els científics naturals i socials, els intel·lectuals més humanistes, els tecnòlegs més estrafolaris pel fet de preguntar-se per les conseqüències d’allò que estan fent i creant …tots des de les seves cosmovisions respectives …bategen des de les seves perspectives allò que estem vivint (…segur?) al final de la segona dècada del segle XXI, tot començant ara el 2019.

No haig de deixar passar gaires més línies sense citar ja i recollir de la font de la que més he begut, des de no fa gaire més d’un any, per intentar minorar la set, la necessitat, que he tingut i tinc de comprensió d’alguna cosa. Es tracta d’un llibre pòstum del sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), que ja em va influenciar molt quan el que em preocupava entendre, a finals del segle passat, era “la globalització”, i que l’atzar, sempre l’atzar, de la cerca erràtica entre les poques llibreries que van quedant a Barcelona amb llibres d’aquestes característiques, em va posar a les mans. Aquest seu llibre pòstum del 2015 és: “La metamorfosis del mundo”. De fet segons expliquen alguns dels seus íntims familiars, amics i col·legues, es tracta del seu llibre inacabat però que, entre totes elles i ells, van assumir -gràcies a Déu- el repte d’acabar-lo i, finalment, publicar-lo com el seu llibre pòstum. A la seva contraportada en castellà de l’editorial Paidós es pot llegir textualment -en cursives sempre que sigui així- (les traduccions al català seran sempre meves):

“Però una afirmació en la que la majoria de la gent coincideix, més enllà de qualsevol antagonisme, i en tots els continents, és la següent; “ Ja no comprenem el món””. (I destacaré en negretes quan pretengui remarcar i remarcar-me a mi mateix la importància que cregui pugui tenir allò destacat!).

La meva identificació total amb aquesta simple però disruptiva frase de la contraportada del llibre va ser suficient per transformar-lo ben immediatament amb el meu llibre de capçalera. I per això, en aquesta nova etapa del meu blog, en tant en tant, i començant naturalment i precisa avui, en faré cites textuals i comentaris meus amb la finalitat d’endinsar-me el més profundament possible en la seva sociologia

 

Perquè metamorfosis del món en lloc de transformació

Aquest és el títol del capítol 1 de la primera part del seu llibre, però abans, en el prefaci del llibre, d’entrada l’amic Ulrich Beck ens deixa, al meu parer, més o menys més clara la frase citada de la contraportada:

L’objectiu d’aquest llibre és intentar comprendre i explicar per què ja no entenem el món. Amb aquesta finalitat introdueixo la distinció entre canvi i metamorfosis o, més exactament, entre canvi social i metamorfosis del món.

i la seva idea inicial de “metamorfosi”:

Metamorfosis, en aquest sentit, significa senzillament que el que era impensable ahir és real i possible avui. […] el que es va descartar d’antuvi com a absolutament inconcebible està tenint lloc a escala planetària i es pot observar en qualsevol sala d’estar en qualsevol part del món, perquè ho retransmeten els mitjans de comunicació de masses.

…………

I ja dins del desenvolupament inicial, brutalment explosiu, del capítol 1 ens anirà desgranant molts dels eixos claus de la seva nova proposta sociològica. Citant-los en un ordre de comprensió meva, ens dirà, per exemple:

[…] Proposo que el sentit comú social dels països i de les llengües adopti el concepte migratori de metamorfosis. És només un intent de donar una resposta a aquesta pregunta urgent: en quin món estem vivint en realitat? La meva resposta és la següent: en la metamorfosi del món. Emperò, aquesta resposta requereix que el lector estigui disposat a arriscar la metamorfosi de la seva cosmovisió.

 […] La noció de metamorfosis podria definir-se com l’acció i l’efecte de convertir-se en quelcom diferent, pel que implica una completa transformació en un model diferent, una realitat diferent, una manera diferent d’estar en el món, de veure el món i d’exercir la política.

…………

[…] I, naturalment, hi ha un altre terme inquietant en el títol: món, que està estretament relacionat amb el vocable humanitat. De què va tot això?

El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic. I aquesta insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor.

D’aquesta manera, el concepte de món s’ha fet familiar. S’ha tornat indispensable per descriure les coses més banals…s’ha instal·lat en el nostre llenguatge col·loquial i quotidià.

Naturalment no entraré encara, ni molt menys -no toca pas i tampoc està clar què sigui capaç de fer-ho massa ni masses vegades-, en una exposició, anàlisi i reflexió sobre la sociologia de les parts i del conjunt del llibre de l’Ulrich Beck. Ho anirem intentant fer, en tot cas, pas per pas, argumentació per argumentació, no en un únic post d’aquest blog sinó en el conjunt d’uns quants d’ells. Però si que ja anirem comentant tot allò que farà d’aquest post (i dels successius -que no consecutius- següents) una mena de diàleg personal meu amb la seva sociologia.

En aquest sentit no vull deixar de dir ja que aquesta afirmació citada de que “la insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor” és una de les que més dubtes em genera i que, com a mínim a mi, no m’acaba de treure, ni de bon tros, del neguit concret i persistent en el qual estic tan instal·lat. Que el concepte i la realitat món siguin una referència inequívocament clau si que em sembla del tot evident (probablement des dels 90 del segle passat) …però que ho siguin per assolir un món millor no em sembla pas, ni molt menys, tan evident. Hi tornarem.

…………

Però, de moment, tornem a deixar que sigui l’Ulrich Beck qui es manifesti amb tota la seva força ( …no deixen de ser aquestes seves primeres línies les que, al llegir-les la primera vegada, com passà ja una altra vegada a la meva vida: quan l’estiu del 92 llegia l’informe al Club de Roma “Més enllà dels límits del creixement”, em provocaven una caiguda del cavall com les de Sant Pau):

[…] El món no s’està morint, com creuen els predicadors de catàstrofes, i el seu rescat, com preconitzen els optimistes defensors del progrés, tampoc és imminent. Més aviat, el món està experimentant una sorprenent però comprensible metamorfosis mitjançant la transformació de l’horitzó referencial i de les coordenades d’acció, que tàcitament es consideren constants i immutables. 

La negació del pessimisme no implica optimisme.

[…] Per comprendre cabalment aquesta metamorfosis no només cal explorar la dissolució de la realitat sociopolítica, sinó que també cal centrar-se en els nous començaments, en el que esta començant a sorgir i en les futures normes i estructures.

Pot ser que el que em passi a mi sigui precisament que em costa molt, però molt, veure aquests nous començaments, el que esta començant a sorgir …a veure si ho aprenem en el camí de seguir l’obra pòstuma que anirem contemplant i comentant.

 

El fracàs del món i el canvi climàtic

“El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic” ens acaba de dir, i així ho hem acabat de citar, l’Ulrich Beck. I de fet el tema en el que en una gran part es basarà ell per tal de sustentar les seves teories serà, precisament, el canvi climàtic tal i com anuncia el títol del capítol 3 de la primera part del seu llibre: De com el canvi climàtic salvaria el món.

I tot i que crec entendre la afirmació, i amb ella crec també entendre una mica millor l’altra afirmació de la que fa unes poques línies n’expressava els meus dubte: aquests dubtes, i potser sobretot per tractar-se precisament del canvi climàtic, no desapareixen pas en absolut! Segueixo sense ser capaç de veure massa clar que en el canvi climàtic s’hi vegin els nous començaments…probablement estic massa condicionat i endinsat en aquest tema i, en particular, pel seguiment dels alarmants avenços científics, d’una banda, i dels continus aturaments del que es demana als decisors polítics en concret i, en general, a la societat, de l’altra.

El canvi climàtic, emperò i aprofito la circumstància, seguirà sent un dels eixos fonamentals d’aquesta nova etapa del blog. L’Ulrich Beck em permet confirmar-me que, en qualsevol dels casos i de qualsevol de les maneres, si hi ha, i hi continuarà havent, un tema cabdal, central, determinant transversalment i holística, aquest ho és, sens dubte, el del canvi climàtic. I tot el que no passi i/o passi en la dècada dels anys 20 d’aquest segle XXI, al voltant d’aquest tema del canvi climàtic, serà decisiu -com a mínim al meu parer- en la conformació futura de la vida humana i de la vida, en general, a la terra. Potser sigui aquest sentiment, entre racional i emocional, d’urgència el que m’impedeixi veure “els nous començaments”.

Tornant de moment a Ulrich Beck i el canvi climàtic ens dirà:

[…] gran part del debat sobre el canvi climàtic s’ha centrat en el fet de si s’està produint realment o no, i, en cas afirmatiu, en què podem fer per detenir-lo o contenir-lo. Però tan èmfasi en les solucions ens impedeixen veure que el canvi climàtic és un agent de la metamorfosi. Ja ha alterat la nostra manera d’estar en el món: la nostra manera de viure en el món, de pensar sobre el món, i d’intentar influir en el món mitjançant la política i l’acció social. […] Així, es crea una manera completament nova de conceptualitzar, tant el món com les nostres possibilitats de sobreviure en el seu sí.

La teoria de la metamorfosis va més enllà de la teoria d’una societat en perill: no es tracta dels efectes secundaris de lo bo, sinó dels positius efectes secundaris de lo dolent.

…………

N’haurem de parlar en calma en un altre moment d’aquests “positius efectes secundaris de lo dolent” que, a banda de recordar-me a Lenin, a l’Ulrich Beck el porten a la seva manera, en aquest cas usual, de passar a lo cosmopolita:

“Aquests efectes creant nous horitzons comunitaris i ens impulsen més enllà del marc nacional, en direcció a un panorama cosmopolita.”

 

El cosmopolitisme metodològic

“Galileo va descobrir que el sol no gira al voltant de la terra, sinó al revés. Actualment ens trobem en una situació distinta, però en certa manera similar. El perill que constitueix el canvi climàtic ens ensenya que la nació no és el centre del món. El món no gira al voltant de la nació, sinó que les nacions giren al voltant de les noves estrelles fixes: el món i la humanitat. Internet és un exemple d’això. Primer crea el món com a unitat de comunicació. I després crea a la humanitat, oferint-nos simplement la possibilitat d’interconnectar literalment a tots els habitants del planeta. En aquest espai és on les fronteres nacionals i d’altre tipus es renegocien, desapareixen i es tornen a construir, això és, es metamorfosegen.

Per tant, el nacionalisme metodològic és com l’exemple del sol que es trasllada al voltant del món…El cosmopolitisme metodològic, al contrari, és com la terra, que es trasllada al voltant del sol, o, millor encara, com les nacions traslladant-se al voltant del “món en perill”…Des de la perspectiva cosmopolítica, la imatge etnocèntrica del món resulta històricament falsa. La metamorfosis del món implica que la seva metafísica està canviant.”

És obvi  que haurem de tornar també a aquestes ratlles d’Ulrich Beck per reflexionar-hi molt més detalladament, com ho fa ell també quan defineix els espais d’acció cosmopolititzats. De moment però deixem que sigui ell mateix que acabi ja aquest post d’avui tal com ho fa al final gairebé del capítol 1 de la seva obra:

“La metamorfosis no és canvi social ni transformació ni revolució ni crisi. És una manera de canviar la naturalesa de l’existència humana. Constitueix l’era dels efectes secundaris (dels positius efectes secundaris de lo dolent). És un desafiament per a la nostra forma d’estar en el món, de pensar en ell, i d’imaginar i posar en pràctica la política. A més a més, requereix una revolució científica (tal com l’entén Tomas Khun, 1962) que converteixi el “nacionalisme metodològic” en “cosmopolitisme metodològic”

…………

I així, com a mínim a mi personalment, no em queda cap dubte que si la resposta a la pregunta: en quin món estem vivint en realitat? és la següent: en la metamorfosi del món. Esta clar que aquesta resposta requereix de mi (de nosaltres?) estar del tot disposat a arriscar la metamorfosi de les meves pròpies cosmovisions!

Xerca; Barcelona, 4 de gener de 2019

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

Actualització estadístiques energètiques mundials: “E pur: NO si muove”

16 febr.

Si, tenim actualitzacions de les estadístiques energètiques mundials. I val la pena ser-ne conscients i analitzar-les ni que sigui molt mínimament (l’únic que puc fer jo avui aquí).

Les bases de dades internacionals van esdevenint una mena de “bé públic global” que cal saber apreciar i analitzar com es mereixen. Ens solen dir moltes coses. Donen informació que, moltes vegades, és relativament senzill transformar en coneixement (cosa no pas habitual en la complexitat i incertesa del món actual).

Normalment aquestes dades van un parell o fins i tot tres anys retardades. És no només lògic; és una garantia de qualitat d’aquestes dades. De fet, fins l’any passat qualsevol estudi internacional mínimament rigorós es referia a conjunts de dades del 2010 que són les que es consideren, fins ara, realment assentades. Hi ha una mena de tradició no escrita ni prevista expressament per ningú que és tenir actualitzacions, realment complertes i ben assentades, del que podríem anomenar el conjunt de variables macro econòmiques, ambientals i socials mundials, cada 5 anys.

Però poc a poc començarem a tenir dades de, fins i tot el 2013 i, en algun sector específic, fins i tot del 2014. Amb la qual cosa podem esperar que a finals del 2017 es comencin a reconstruir jocs de dades més complets de la majoria de variables macro econòmiques, socials i ambientals per l’any 2015.

 

Key-world-energy-statistics-2015 de la IEA

L’Agència Internacional de l’Energia, IEA, és un organisme internacional format per una trentena d’estats que tenen en comú ser importants importadors de petroli i que, per tant, volen ser bons coneixedors de les expectatives de variació dels mercats energètics mundials. En particular el del petroli.

A nosaltres personalment el que es interessa d’ells és que són, probablement, un dels organismes amb més expertesa i treballs elaborats sobre estadístiques energètiques mundials. I tot això des de fa molts anys. I d’una reconeguda i avalada solvència.

En concret avui ens interessa referir-nos a la seva publicació de finals de novembre passat, Key-world-energy-statistics-2015, que hom pot trobar ben accessible a:

http://www.iea.org/publications/freepublications/publication/key-world-energy-statistics-2015.html

 

BP-statistical-review-of-world-energy-2015

Una de les companyies petroleres més importants del món té, potser per motius una mica diferents que la IEA, la necessitat i l’interès de tenir ben actualitzades les dades energètiques estadístiques internacionals.

I, en aquest cas, ens va oferir, a finals de juny passat el seu: BP-statistical-review-of-world-energy-2015, que també es pot trobar ben accessible a:

https://www.bp.com/content/dam/bp/pdf/energy-economics/statistical-review-2015/bp-statistical-review-of-world-energy-2015-full-report.pdf

i que també té tot un historial d’anys que avala la seva solvència pel que fa a les dades i a les estadístiques.

 

EL vector energètic mundial del 2013 (i la seva comparació amb anys anteriors de les darreres dècades)

Les dades, i el saber que ens proporcionen, que voldríem significar en aquest post d’avui són les del que anomenem vector energètic mundial (de vegades, i en anglès, “energy mix”), és a dir, del consum energètic mundial total, la distribució en les diferents energies primàries: carbó, petroli, gas, nuclear, hidroelèctrica i altres (que inclou tota la família del que anomenen renovables).

Els dos estudis citats ens el donen per l’any 2013 i el comparem, en el cas de la IEA amb el del 1973 i, en el cas del BP, donen series de dades pels darrers 10anys.

Quina és la conclusió principal, i realment important des del meu punt de vista, doncs que en el vector energètic mundial, any a any, i des de en fa molts (ben bé una trentena) es manté una dependència relativa constant de les energies fòssils que, mirada des de l’informe de l’IEA és del 82%. Segons les dades del BP seria del 87%. No hi ha encara una normativa internacional que posi exactament en els mateixos sacs tots els conceptes relacionats amb el tema.

On està la importància i el valor afegit d’aquesta dada? L’economia mundial fa molts anys que segueix creixent any a any (i malgrat la crisi del 2008 ho ha continuat fent, a voltes com a resultat de més creixement en alguns països, a voltes en uns altres). Per tant, i malgrat les millores en l’eficiència energètica (menys de les que de vegades es diu però, a més a més, sempre difícils d’assolir i sempre també amb uns marges relatius no tant importants com també de vegades es diu) el consum d’energies primàries total al món tampoc ha parta de créixer. Doncs clar, si la dependència relativa dels combustibles fòssils es manté sempre constant vol dir que cada any estem posant més quantitat absoluta de combustibles fòssils a la palestra, en definitiva, i el lector ja entreveu per on vaig, cada any més emissions de CO2.

E pur, NON si muove! NON si muove, doncs, la dependència relativa que tenim dels combustibles fòssils i, per tant, SI si muove, perquè augmenta, la absoluta!


global_energy_2013

 

Xerca, Barcelona 15 de febrer 2016

L’agenda d’implementació de l’Acord de París: dates clau amb primeres anàlisi i problemes de fons

1 febr.

En el post de fa un parell de setmanes, en el que fèiem una anàlisi de continguts del nou acord, deixàvem pendents aspectes més concrets però, a voltes, tant o més importants que el cor de l’acord, i que, avui, intentarem situar aquí.

 

Un nou tractat internacional pendent, per tant, de entrada en vigor

L’article 21.1. del propi acord de París diu textualment:

21.1. “El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión.”

i, per tant, ningú sap d’entrada quan serà això. En la Plataforma de Durban (2011) que obria el procés cap a París, s’afirma que l’acord s’havia d’aprovar a París (2015) per tal que entrés en vigor l’any 2020. Però quan es tracta d’entrada en vigor de tractats un text, de característiques semblants a les del que acabem de citar, sempre deixa pendent de la voluntat real de les parts el fet de que això sigui així i, sobretot, de quan sigui així!

Tenim dos exemples (un històric i l’altre ben recent i encara no acabat) que així ho posen de manifest:

a) el Protocol de Kyoto es va aprovar i signar el 1997 però no va entrar en vigor fins el 2005

b) l’esmena de Doha (2012) al Protocol de Kyoto, que en defineix una mena de 2n període de compromisos del 2013 al 2020, encara no ha entrat en vigor: només l’han ratificat, a dia d’avui, 59 parts i, en canvi, per tal de que entri en vigor l’han de ratificar 144 estats-part! Aquest és un fet més important del que pot semblar: malgrat totes les “decisions preses per la pròpia COP21”, tot el que s’anomena l’acció reforçada en el període anterior a 2020 s’està fent i es farà, de fet, en una mena de buit legal que permet, a la pràctica, que tothom estigui fent el que vulgui pel que fa, per exemple, a les seves emissions. Fa esgarrifar una mica pensar en quin nivell global d’emissions podem arribar a estar el 2020 (suposant que llavors si que entri en vigor l’Acord de París)!

De moment doncs només saben del cert el següent:

a) que del 22 d’abril del 2016 (en sessió solemne organitzada pel Secretari General de les NNUU) al 21 d’abril del 2017, l’Acord estarà obert a la signatura (acte que dona formalitat oficial a l’aprovació via “toc de martell” del darrer dia de la COP21 a París); com passa generalment en aquests casos és de preveure que tothom el signarà

b) es crea de moment, i mentre l’Acord de París no entri en vigor, el que en el text figura textualment, dins de la secció de decisions de la COP21 dedicada a l’aprovació de l’acord, com:

  1. Decide establecer el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París […]
  2. Decide también que el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París se encargará de los preparativos para la entrada en vigor del Acuerdo y para la celebración del primer período de sesiones de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París

 

De les INDCs a les noves NDCs

El llarg procés cap a París va comportar que 186 dels 195 estats part, de la Convenció Climàtica UNFCCC de referència, hagin presentat les seves INDCS (Contribucions Previstes Nacionalment Determinades). La metodologia principal de l’acord de París es sustenta en la presentació periòdica per part de tothom del que ara s’anomenaran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades).

Doncs bé, d’una manera o altre i abans o després (crec que els detalls no són aquí massa importants) aquestes INDCs ja presentades, amb les que falten per fer-ho, amb algunes actualitzacions per a unes altres, etc. es transformaran, a la pràctica, en la primera col·lecció de NDCs de l’any 2020.

Aquesta és la col·lecció de la qual es farà, l’any 2023, el primer “Balanç Mundial” formal per part dels òrgans (que se suposa que ja estaran en ple funcionament) de l’Acord de París.

La seqüència 2020-2023 és la que s’anirà repetint cada cinc 5 anys a partir d’aquesta primera.

 

Dates, anàlisis i moments importants durant el període fins a la entrada en vigor de l’Acord de París

La valoració global o agregada de les INDCs de les que ja disposem serà, durant aquest període “inter regnos” una referència clau. Per això es preveu que ja aquest mateix mes de maig del 2016 hi hagi una primera actualització de l’esmentada valoració.

Així doncs tindrem, entre altres, els següents moments, anàlisis i dates importants a curt termini, tot començant per la ja mencionada,:

  • 2016 (2 de maig): actualització informe de síntesi sobre l’efecte agregat de les INDCs
  • 2018: Cito textualment texts que hom troba en el document de decisions de la COP21):

   I. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

  1. Decide organizar, en 2018, un diálogo de facilitación entre las Partes para hacer un balance de sus esfuerzos colectivos y determinar el avance en el logro del objetivo a largo plazo que se describe en el artículo 4, párrafo 1, del Acuerdo, y para orientar la preparación de las contribuciones determinadas a nivel nacional de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, párrafo 8, del Acuerdo;
  • 2018
  1. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

Aquest informe serà, molt probablement, una primera prova de foc de l’Acord de París i del seu nivell d’ambició. L’article 2 de l’Acord de París diu textualment que:

[…] proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

però, en canvi, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5, de fet ja no considerava aquesta opció com a viable. En la mesura que, sobretot, els estats que són majoritàriament illes petites feien d’aquesta referència ambiciosa una línia vermella, llavors s’ha hagut d’encarregar, explícitament, aquest nou informe específic de l’IPCC que, sense cap mena de dubte, no deixarà a ningú indiferent!   

 

Una olla dels trons que queda finalment ben oberta

Una part important dels acords anteriors s’ha d’entendre també en una de les afirmacions més importants, i probablement inaudites i inesperables, en la mateixa part del text que veníem resseguint. Es tracta, cito com sempre textualment, de l’article 17

  1. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 ºC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 gigatoneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 gigatoneladas, o por debajo de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

Aquesta es la manera més descarnada, que òbviament felicito, de dir que les INDCs presentades durant el 2015, abans de París, ens condueixen “al més absolut desastre”. Ja n’hem parlat: cap als 3,7oC més que la temperatura de l’època pre industrial.

 En aquest context doncs, i per acabar aquest post d’avui, deixeu-me fer els següents comentaris de diferent naturalesa:

a) no és del tot congruent -per dir-ho suau- que si afirmen això, llavors, tant l’objectiu central a llarg termini com la metodologia de l’acord de París sigui tant matisada, poc concreta, ambigua i quedi, en primer i en darrer terme, en mans només dels estats

b) el redactat que acaben de citar textualment i destacar notablement només es pot entendre a la llum de la figura  que avui il·lustrarà aquest post (veieu el comentari escrit al seu peu per tal de lligar caps); i aquesta figura suposa esta assumint tot l’informe AR5 de l’IPCC i, en particular, la identificació quantificada del Pressupost Global de Carboni com la màxima quantitat d’emissions que encara es poden llençar a l’atmosfera si no volem depassar els 2oC i que, precisament, és el que correspon a la superfície definida per l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC. Aquesta referència clau, però, és la que no es va voler mantenir en les successives versions finals del text durant la segona de les dues setmanes de les negociacions de París.

 

RCPs

NOTA CLAU: per tal que a l’any 2030 tinguéssim només unes 40 GtCO2eq d’emissions caldria haver seguit -no hi ha altra opció d’acord amb l’AR5 de l’IPCC- l’escenari RCP2.6

 

Xerca; Barcelona 1 de febrer de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

The way forward: preparar un París bis? Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i III; Bonn 19 al 23 d’octubre)

26 oct.

 

Preliminar 1: sobre el títol

The way forward, el camí a seguir, ha estat, probablement, la frase concepte més utilitzat en les diverses sessions plenàries de crisis que han caracteritzat la darrera reunió a Bonn, abans de París 2015, de les negociacions climàtiques. En una de les darreres intervencions abans del plenari formal final, Rússia afirmava que, al seu parer, calia començar a preparar un París bis perquè seria impossible arribar a un acord amb el temps de negociació que poden donar de si les dues setmanes de la COP21 a París.

 

Preliminar 2: sobre el meu possible suspens com “analista polític”!  

En el meu darrer post (del 5 de setembre) sobre les negociacions climàtiques que podeu llegir a:

http://wp.me/p1IaoC-kS

acabava dient textualment:

“Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.”

Doncs bé, tal com podreu llegir avui i aquí, si que hi havia algú disposat a intentar “un altre camí”!

 

La “fonamental” crisis dels dos primers dies: antecedents, evolució i resolució

L’anomenat “no document dels co chairs de 5 d’octubre” que havia de ser el resultat de la reunió anterior de negociacions (Bonn setembre) es va fer públic, com és obvi per la seva denominació, el 5 d’octubre. De fet havia de ser i pretenia ser, seguint el fil de les darreres setmanes de negociació, molt més que un resum; s’havia d’anar transformant pas a pas en el text base del futur acord de París. Com és habitual, els dies abans de l’obertura d’una, i en aquest cas d’aquesta darrera, setmana de negociacions (Bonn octubre) són dies de consultes i de negociacions prèvies.

En el plenari d’obertura del dilluns 19 al matí els co chairs i la representant del G77+Xina tenen un llarg i “tens” debat (naturalment amb moltes altres intervencions de diverses delegacions o estats-parts de la convenció climàtica) sobre quin era l’acord al que havien arribat durant una reunió que s’havia celebrat el diumenge a la nit!

El G77+Xina guanyava al final la primera gran i “fonamental” batalla de la setmana i, en la sessió de la tarda, en sessió plenària oberta, les delegacions podrien afegir al “no document dels co chairs de 5 d’octubre” els textos que segons ells no havien quedat ben recollits o ni tan sols recollits en el “no document”.

Aquesta victòria trencava, per tant, la dinàmica encetada la segona setmana de la reunió de juny a Bonn, en la qual, i de fet per primera vegada després dels darrers anys (si, anys, perquè això no havia passat durant tot el post Copenhaguen), els estats parts encomanaven un text guia per a la negociació als co chairs. Podeu llegir-ne la meva anàlisi en el meu post del 14 de    juny:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Així doncs, amb aquesta “fonamental“ batalla inicial guanyada el G77+Xina i, de fet, amb el vist i plau de bastantes altres parts (sobretot, i bastant especialment, de la Unió Europea que venia sent molt crítica amb els darrers texts dels co chairs) es tornava, en part, al text de Ginebra del Febrer (The GNT, The Geneva Negotiation Text) que, cal recordar, és sempre, des de llavors,  l’únic text oficial de referència de les negociacions fins a París.

El resultat de l’exercici de la tarda del dilluns va ser que, només pel que fa a la part corresponent al que seria l’Acord de París, el “no document dels co chairs de 5 d’octubre” passava de tenir 9 pàgines a tenir-ne 34 pàgines (i així ha quedat, en nombre de pàgines, al final).

En paraules del G77+Xina i, insisteixo, de la Unió Europea particularment (Estats Units, Canada, Rússia, Austràlia, Japó, etc.  –el UMBRELLA Group-  no estaven ni molt menys tan contents però ho acceptaven de fet) el nou text de dimarts a la tarda tornava ser “propietat de les parts i no dels co chairs”, tornava a ser “party driven”.

El dimarts al matí, en sessió plenària també, s’aprovava explícitament que el nou text compilat i editat pel secretariat de la convenció, durant la nit del dilluns al dimarts, passava a ser el nou text base per a la continuació de les negociacions. Negociacions doncs que, es pot afirmar amb certa rotunditat, estarien començant essencialment de nou a partir d’aquell moment.

 

Dos dies i mig de “reunions” en “spin off (grups de treball)” tancades a les organitzacions observadores

Des de dimarts a la tarda fins a dijous al vespre aquesta seria la dinàmica política de la setmana.

Malgrat que el G77+Xina va demanar que les reunions dels spin of fossin obertes, l’oposició de Japó va deixar el tema a l’aire i les reunions es van acabar fent, totes, tancades.

Són dos dies i mig de pau aparent a les negociacions, de rumors, de petites protestes de les organitzacions observadores.

Però crec que cal pensar una mica en que va passar realment durant aquests dos dies i mig.

Com he comentat diverses vegades el G77+Xina no té de fet, ni molt menys, una posició comuna ni tant sols unitària en molts dels temes en debat i negociació. Com es pot entendre perfectament els interessos de la Xina o els de Bangladesh i els països menys desenvolupats en general o els dels petits estats insulars de la zona del carib ni poden ser, ni són, els mateixos.

L’ampliació al començament de la setmana del text base a negociar del possible acord de París no és doncs una ampliació coherent; està plena de diferents opcions moltes vegades no solament contradictòries sinó fins i tot antagòniques; i, naturalment, no només per les contradiccions dins del G77+Xina sinó perquè, llavors i òbviament, tothom (la UE, el UMBRELLA Group citat, etc.) va aprofitat per entrar text nou (molt del qual ni tan sols trobaríem en el GNT). I com que durant els dos dies i mig en qüestió de fet el que es va fer és, en general, introduir encara més text i només intentar ordenar-lo una mica en opcions, ens trobem que en el nou text que es va construint és cada cop més complicat, més difícil de treballar i més difícil, per tant, de negociar realment.

En aquest context s’ha de dir doncs que, de fet, la negociació pròpiament dita entre els estats-part encara ni tan sols ha començat de forma seriosa. Primer les parts han d’analitzar les posicions de les altres i “confrontar-les” amb les seves pròpies i, lògicament, en els primers intents de debat negociador el més normal és que encara aparegui, inicialment, més text.

Es pot afirmar doncs que, finalment, no s’ha entrat de fet en negociacions reals i profundes entre els estats perquè el text que s’anava construint no esta ni tant sols a punt com per fer-ho.

Un exemple citat per una delegació i realment exemplificador de la situació: una opció presentada per algun estat en algun article o part d’ell és “no text”, és a dir, “cap text”. És una precaució pre negociadora davant d’una part de text que a un estat part no li agrada pas. Però esta clar, és difícil negociar un text amb o contra un “no text”, oi?

En paral·lel a tot aquest procés comencen a sorgir tot tipus de rumors. Sobretot el d’un Pla B. Al meu parer el més versemblant d’aquests plans B era que els co chairs i el secretariat esperaven que, el darrer dia, les grans inconsistències del text obliguessin a les parts a tornar a demanar als co chairs que  tornessin a agafar ells la iniciativa i tornessin a ser ells els que preparessin el text a negociar durant les dues darreres setmanes a París mateix. Crec que França podia estar també al darrera d’aquesta opció.

 

El “Like-Minded Group of Developing Countries, LMDC” de nou en escena

Deixi’m el possible lector que hagi tingut la santa paciència d’arribar fins aquí que, abans d’arribar al final d’aquest relat-anàlisi, comenti una reflexió personal que em vaig anar fent i que em va anar neguitejant durant aquests dies i que, precisament, fins que no he escrit i treballat aquestes ratlles no he acabat d’entendre.

Per què el G77+Xina no va fer la crisis que ha fet aquesta setmana i va deixar passar un moment de tensió semblant el dimecres de la setmana de negociacions del setembre a Bonn?

Doncs bé, sàpiga el lector que durant aquesta setmana a Bonn “ha ressuscitat” un dels sub grups del G77: “The Like Minded Group of Developing Countries, LMDC” (format, actualment, per: Argentina, Bolivia, Xina, Cuba, El Salvador, Equador, Iran, Nicaragua, Veneçuela, Malàisia, Vietnam, Aràbia Saudita i Índia) –Like Minded es pot traduir com “afins”-. Aquest grup havia estat molt actiu en l’etapa que va del 2013 al 2014 però havia desaparegut després de Lima i, sobretot, a les darreres reunions negociadores del juny i el setembre a Bonn.

Si hom busca una mica pot trobar a internet el comunicat final d’una reunió d’aquest grup que va tenir lloc a la Índia, precisament, el passat 15 de setembre!:

http://pib.nic.in/newsite/PrintRelease.aspx?relid=126913

La lectura d’aquest comunicat crec que explica perfectament el canvi i a qui cal atribuir-lo de les posicions del G77+Xina entre la reunió del setembre i aquesta reunió d’octubre.

En aquest comunicat hi ha una clara advertència als co chairs sobre el text que havien de presentar a començaments d’octubre. Aquí si que no puc respondre’m la pregunta de perquè els co chairs no els hi varen fer ni el més mínim cas.

El contingut principal del comunicat referit és una crida rotunda a tornar als principis i elements claus de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic. Tornar doncs al principi CBDR (Responsabilitats Comunes però Diferenciades) sense afegits ni matisos (com els de “d’acord amb les circumstàncies nacionals i les capacitats de cadascú”). Tornar a la classificació entre Annex I i Annex II i No-Annex I i a les responsabilitats ben diferenciades que els hi requeria, a cadascun d’ells, la convenció.

És obvi que el text dels co chairs superava clarament aquest marc històric de referència. No és que el negués però el superava anant en altres direccions que el comunicat que estic “comentant” qualifica de: “lop-sided text”, és a dir, text desequilibrat!

No em puc reprimir un: i que malament va el món quan ningú és capaç de valorar, com ara ho puc fer jo, la importància d’aquest comunicat del 15 de setembre a New Delhi.

 

L’altra “fonamental” i gran crisis, ara del dijous a la nit; l’ultimàtum de Veneçuela; i la resolució d’aquesta nova crisis el divendres al matí

El dijous al vespre es convoca un nou plenari de crisi que té molts elements, com a mínim per a mi, inicialment ben críptics.

Aparentment el conflicte que el generava era que no s’havia esperat la finalització d’una reunió del grup del G77+Xina per començar una reunió d’un nou spin off. I els co chairs l’aprofitarien també, aquest nou plenari, per fer una proposta de metodologia per acabar la setmana de negociació.

Però el plenari mateix començava sense la presència de la representant actual del G77+Xina que continuava en una reunió del grup i, immediatament, Veneçuela demanava la paraula per, en un punt d’ordre, demanar que s’esperés la finalització d’aquesta reunió i, concretament, la presència de la representant del G77+Xina en el plenari per tal de començar-lo.

Això passava ràpidament, i la primera intervenció de la representant del G77+Xina és una mica entretallada (per la manca d’aire d’una persona que ha vingut corrents) i confusa però, de moment, no sembla que la sang hagi d’arribar al riu.

Els  co chairs presenten llavors la proposta de finalització de la setmana de negociació. Es faria una sessió oberta només als caps de les delegacions on es mostraria en pantalla l’estat del text al qual s’hauria arribat després de les darreres reunions dels spin off durant el dijous a la nit i el divendres al matí. I a continuació es debatria “the way forward”!

El G77+Xina s’hi oposa; fonamentalment a que sigui només una reunió dels caps de delegació i a que sigui tancada a les organitzacions observadores.

Entre mig de diverses intervencions ho fa, novament, Veneçuela. La seva ambaixadora davant de la Unió Europea, arribada expressament per aquella reunió, començava dient que parlava havent rebut directius directes explícites del seu cap d’estat. Referint-se principalment, primer, a un possible pla B “amenaçava” clarament en actuar, davant d’aquesta possibilitat, com ho varen fer ja a Copenhaguen. El possible lector s’avorrirà de tornar-me a llegir el que escriure ara: no havent-hi procediment de pressa de decisions aprovat dins de la convenció, a la pràctica tots els països tenen dret a vet, i així el varen exercir alguns d’ells a Copenhaguen. Per tant, l’amenaça de Veneçuela a un possible pla B que sortís del guió que s’estava seguint fou tan clara (i, per a mi, tant important i alarmant) que va provocar que la representant del G77+Xina demanes immediatament la suspensió del plenari, per fer consultes, i el seu ajornament fins el divendres al matí. I així es va fer.

Queda pendent però acabar el relat de la intervenció de Veneçuela, en la part en la qual va qualificar d’impresentable que el procés s’estigués fent a porta tancada a les organitzacions observadores i va exigir que això es corregís immediatament.

Doncs bé, si el primer dia i mig el G77+Xina va guanyar la seva batalla “fonamental”, Veneçuela va guanyar totalment aquesta darrera i òbviament també fonamental batalla del dijous al vespre.

Efectivament, en el plenari de divendres al matí es proposava i decidia amb molta rapidesa que el plenari de la tarda fos obert a tots els membres de les delegacions i a totes les organitzacions observadores i que, després de que fos compilat pel secretariat i presentat al plenari el text conjunt al qual s’hagués arribat, es debatria “the way forward”.

 

Els plenaris finals, els acords finals i algunes frases finals

Tres hores més tard del previst, pràcticament a les 19h, començaven els plenaris finals (parlo en plural perquè primer es fa el plenari no formal en el qual és on realment es treballa i decideixen coses durant la setmana, i després un plenari final formal que enllaça amb l’inicial de l’obertura formal del primer dia i on, formalment, s’acaben aprovant coses si ningú s´hi oposa; una metodologia complexa que torna a respondre, fonamentalment, al problema que ha generat i genera sempre el tema de no tenir un sistema de pressa de decisions aprovat).

El que essencialment es va aprovar:

1. El nou text base de les negociacions és el que s’ha construït durant aquesta darrera setmana de negociacions climàtiques a Bonn; podeu trobar la seva versió actual a:

http://unfccc.int/files/bodies/application/pdf/ws1and2@2330.pdf

2. Els co chairs i el secretariat el treballaran editorial i tècnicament però sense afectar els seus continguts. En un text que no tinc i que es va llegir diverses vegades per uns i pels altres, amb unes cares “preocupades i mal humorades” dels co chairs, queden ben explicitats els termes d’aquest nou document que s’anomenarà, sembla, document tècnic adjunt a l’anterior del link, i que serà la base de les negociacions a partir d’ara, és a dir, a París. Es publicarà a la web de la UNFCCC a començaments de novembre.

3. Les reunions dels spin off a París seran obertes a les organitzacions observadores.

……………

I acabaré aquest post d’avui amb, principalment, algunes referències a diverses intervencions que crec que, sobretot aquesta vegada, il·lustren millor que cap altra comentari per part meva –que de tota manera no podré deixar de fer-, quina és la situació actual:

Malàisia, en nom de l’esmentat LMDC, va dir bastant explícitament que el text era, ara si, “party driven” i que s’havia recuperat o restaurat la credibilitat del procés. Que, emperò, volien deixar constància de la seva preocupació per alguns intents de marginar, en l’acord de París, els principis de la convenció marc. Lligueu caps, oi?

Resumin doncs diverses intervencions dels subgrups del G77+Xina i també d’altres delegacions tal com he vingut referint, es pot dir que, actualment, “EL TEXT ÉS PROPIETAT DE LES PARTS I QUE LA NEGOCIACIÓ ENCARA NO HA COMENÇAT”.

Al bell mig del plenari final no formal, Mèxic, en una emocionada intervenció, es referia a l’arribada a les seves costes de l’huracà Patricia (que en aquells moments es preveia molt temible). En totes les intervencions posteriors tothom va mostrar la seva solidaritat amb Mèxic. Però em va cridar l’atenció que en una intervenció (no citaré l’estat) es subratllés que, precisament, ara ja estàvem en millors condicions per adaptar-nos al canvi climàtic. Ai que malament que anem!

França en una intervenció pràcticament final del plenari formal final, es va comprometre en tot el que s’havia aprovat prèviament i va afirmar taxativament que ni hi havia hagut, ni hi havia ni hi hauria pla B. A la vegada, però, afirmava la responsabilitat col·lectiva de totes les parts i dels seus negociadors en tot el procés i en el seus resultats.

No estaria França traient-se ja de sobre seu la responsabilitat d’un bon final de París?

Pocs minuts abans, s’acabava pràcticament el plenari final no formal amb una intervenció de Rússia en la qual mostrava una gran preocupació pels resultats del procés. Segons ells el text actual era impossible de negociar amb les dues setmanes de temps que hi havia a París. I per això calia anar pensat en un París bis.

images

(Imatge huracà Patricia)

 

Xerca; entre el 24 d’octubre de 2015 a Bonn i el 25 d’octubre de 2015 a Barcelona

 

Nota final sobre el GGCC del STH de la UPC

Hi podria haver algun lector que es preguntés que carai hi fa un servidor seguint tot aquest procés de tant a prop. Es que, per vèncer un avorriment lligat al seu envelliment natural, es dedica a anar a reunions internacionals per fer-ne després un escrit que, molt probablement, arribarà a algunes dotzenes de persones? Una mica estrany, certament. Però tot plegat s’entén millor quan se sap que l’escrit que s’ha acabat fa unes línies també forma part d’un projecte que, com a mínim personalment, em permet situar-me millor en l’escenari polític del proper pas (ara ja només queda París -o també París bis?-). Així doncs, tots aquests escrits són possibles pel motiu següent:

El maig del 2014, en un seminari públic que vàrem organitzar el company i amic Pepe Antequera i jo mateix, ens vàrem plantejar (i proposar obertament): “De Rio 92 a París 2015: conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre canvi climàtic”.

Com a resultat d’aquell seminari va néixer, amb la voluntat i objectiu citat, el “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, dins del Grup Singular de Recerca de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH”. El GGCC tindria també una pota “exterior” dins de l’apGDM: “associació projecte Governament Democràtic Mundial”.

Doncs bé, sota la direcció de la professora Olga Alcaraz (olga.alcaraz@upc.edu) i de la meva  (josep.xercavins@upc.edu), d’aquest GGCC n’han acabat formant part molt activa, i ben imprescindible en tots els casos i diferents nivells de treball i participació, des d’altres professores i professors de la UPC, a professors i professores de la UB i de la UAB, a estudiants (i ex estudiants) de molts diferents nivells de l’EUETIB de la UPC i de la Universitat Ramon Llull, i a col·laboradors externs del mencionat grup singular de recerca de la UPC. Tots plegats, prop d’una trentena de persones, hi hem participat i treballat, sempre voluntàriament. La voluntarietat ha estat la base de tot el projecte. I ens acabarà portant a la reunió de la COP 21 a París (del 30 de novembre al 11 de desembre).

En aquests moments, i dins del text que arribarà a París, hi ha una frase pendent de la negociació final (com gairebé tot el text) que diu:

Article 3 (Mitigation). 1. Collective long-term goal. Option 1: [Parties aim [to achieve the global temperature goal] …. [according to the Global Carbon Budget distribution based on Climate Justice] ….

Doncs bé, crec que es pot afirmar, humilment però  a la vegada ben rigorosament, que  aquesta frase hi és, en bona part, perquè hem aconseguit incidir en les negociacions climàtiques internacionals, després d’haver creat, entre altres elements més polítics, un “Grup d’Estats Amics per a una Forta Mitigació, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”, del qual el GGCC n’és el seu secretariat. No volem pas llençar les campanes al vol; som molt conscients que és molt difícil que aquesta frase acabi estant en un hipotètic text consensuat final, però seguirem treballant fins al final per intentar aconseguir-ho!

No és el moment ni el lloc ni l’espai per entrar en detalls. Sobre tot en relació a tota la recerca acadèmica realitzada sobre els dos conceptes claus mencionats: Pressupost Global de Carboni i Justicia Climàtica. El lector interessat pot trobar totes les publicacions científiques elaborades durant el darrer any i mig i tots els materials, activitats i accions polítiques realitzades, principalment durant les darreres 4 setmanes de negociacions a Bonn (dues al juny, una el setembre i la darrera la setmana passada) en el següent lloc web (en la seva versió anglesa):

http://sth.upc.edu/ggcc-bonn-2015?set_language=en

 

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

%d bloggers like this: