Els perills i possibles enganys dels compromisos a llarg termini en la lluita contra el canvi climàtic

13 maig

Els perills i possibles enganys dels compromisos a llarg termini en la lluita contra el canvi climàtic

 

Josep Xercavins Valls & Olga Alcaraz Sendra

 

Que ningú s’enganyi, el món no està revertint la crisi climàtica, més aviat tot el contrari. Dos informes publicats recentment tornen a advertir-nos que globalment seguim avançant en direcció contrària a la que hauríem de seguir per aconseguir encarrilar la situació d’emergència climàtica en què ens trobem.

El primer és el State of the Global Climate 2020 de la World Meteorological Organization publicat el passat 20 d’abril. Aquest informe situa l’increment de temperatura mitjana a la superfície del planeta en (1.2 ± 0.1) oC respecte a l’època preindustrial: un nou desgraciat rècord per al 2020. Recordem, en aquest sentit, que l’objectiu de l’acord de París és fer tot el possible perquè l’augment no arribi a 1.5  oC. Per tant, cada dia estem més a prop de no aconseguir-ho.

El segon és el Global Energy Review 2021 publicat per l’agència internacional de l’energia el mateix 20 d’abril. Aquest adverteix que tot i que les emissions de CO2 procedents del sector energètic van disminuir un 5.8% el 2020, el 2021 s’espera un repunt de les emissions del 4.8% a causa de l’increment en la demanda de carbó, petroli i gas associada a la recuperació econòmica post COVID que, com sempre, es seguirà entenent com a creixement econòmic.

En el nostre anterior article valoràvem com desastrós el resultat de l’informe de Síntesi elaborat pel secretariat de la Convenció Climàtica (UNFCCC) sobre l’efecte agregat de les contribucions determinades nacionalment (NDC) presentades pels països en el Marc de l’Acord de París. A la virtual Cimera de Clima del passat 22 d’abril convocada pel president nord-americà Joe Biden, es van anunciar compromisos -alguns pendents de la seva presentació a la UNFCCC en forma de noves NDC- que milloraran els resultats de l’esmentat informe de Síntesi, però amb un efecte agregat totalment insuficient. És preocupant constatar que alguns anuncis segueixen projectant l’acció cap a mitjans de segle.

Precisament, acabàvem el nostre anterior article advertint sobre la tendència entusiasta d’alguns països a anunciar que treballaran per aconseguir la “neutralitat de carboni” cap a mitjans de segle en lloc de dur a terme, ja, una reducció ambiciosa de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle al llarg de la present dècada, com indica i insisteix a fer-ho l’últim informe de l’IPCC de 2018. En aquest article aprofundirem en el perquè és un greu error demorar la ineludible i urgent acció contra el canvi climàtic.

 

Què és la neutralitat de carboni, i com aconseguir-la?

La neutralitat de carboni, o zero-emissions netes de CO2, implica aconseguir que les emissions antropogèniques de CO2 estiguin compensades per les absorcions antropogèniques de CO2. És a dir, implica arribar a un nivell d’emissions prou baix que pugui ser compensat per l’absorció d’emissions que generen determinades activitats com la reforestació, o la restauració d’ecosistemes degradats. En altres paraules, es tracta de restablir l’equilibri natural que existia en l’efecte hivernacle i en el cicle de carboni abans de la revolució industrial. Revolució que va estar basada en la utilització dels combustibles fòssils i que també ha comportat tales massives d’immenses àrees de vida forestal i vegetal natural.

L’informe l’Escalfament global de 1.5 oC, publicat per l’IPCC el 2018, ens mostra un conjunt de camins de reducció d’emissions compatibles amb l’objectiu global a llarg termini d’estabilitzar l’augment de temperatura que estem experimentant en 1.5 oC. Una de les seves figures clau, és la que reproduïm a continuació com a figura 1 d’aquest article. En aquesta figura es pot veure que hi ha una àmplia varietat de camins de mitigació. Alguns arriben abans a les emissions netes zero i altres més tard, però una àmplia majoria arriben a aquest punt entre 2040 i 2060. Pel que fa a mitjans d’aquest segle el món, en global, hauria d’aconseguir la neutralitat d’emissions explicada en el paràgraf anterior . Però això no implica que tots els països hagin d’arribar a aquest punt el 2050, ni que puguin fer-ho de qualsevol manera i / o seguint camins de mitigació “particulars” que només responguin a interessos i criteris econòmics individuals. De fet, imposar-lo seria una greu injustícia, i és aquí on hem de començar a parlar, entre altres coses, d’equitat.

Com ja hem vingut explicant en els nostres articles, l’Acord de París estableix, coherentment amb l’originària i vigent Convenció Climàtica de 1992, que aquest acord ha de ser implementat sobre les bases de l’equitat. Quan parlem d’equitat, en referència als esforços de mitigació que han d’emprendre els països, el Cinquè Informe d’Avaluació de l’IPCC (AR5), publicat entre 2013 i 2014, ens indica que hem de tenir en compte quatre criteris: responsabilitat en les emissions històriques i presents, igualtat en termes d’emissions per càpita, capacitat financera i tecnològica d’implementar polítiques de mitigació, i també l’inexcusable dret a un desenvolupament humà sostenible que permeti satisfer les necessitats de totes les persones, de tots els països del món, de tal manera que aquestes persones puguin desenvolupar totes els seus potencials i arribar a un benviure a la nostra casa comuna: la mare terra.

Bé, doncs quan es tracen camins de reducció d’emissions per als països incorporant els esmentats criteris d’equitat es constata que hi ha països, com EUA, que haurien d’arribar a la neutralitat de carboni molt abans del 2050, cap al 2035, mentre que altres , com la República Centreafricana, per posar un exemple, podrien aconseguir-la més tard, cap al 2080. Sota aquest prisma, i ja de pas, comentar que els nous compromisos dels EUA presentats el passat 22 d’abril que preveuen una reducció de les seves emissions del 52% el 2030, no compleixen amb els criteris d’equitat i són realment molt poc ambiciosos.

 

Figura 1. Característiques generals de l’evolució de les emissions netes antropogèniques de CO2 i de les emissions totals de metà, carboni negre i òxid nitrós en els camins de mitigació que limiten l’escalfament global a 1.5 ° C. Font: Informe especial de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1.5 ° C.

 

El pressupost global de carboni o el camí importa, ¡i importa molt!

El concepte de pressupost global de carboni és clau per entendre la relació entre emissions de CO2 i l’augment de temperatura que aquestes emissions comporten. Parlar de pressupost global de carboni significa parlar d’emissions acumulades al llarg d’un període temporal. Doncs bé, en el AR5 queda ben establerta la relació de proporcionalitat entre les emissions de CO2 acumulades al llarg del temps en l’atmosfera i l’augment de temperatura a la superfície terrestre. És a dir, arribar a estabilitzar l’augment de temperatura global en 1.5 oC, no depèn d’aconseguir la neutralitat de carboni el 2050 -com any màgic concret-, sinó de que les emissions acumulades d’ara endavant no excedeixin una quantitat llindar coneguda com el pressupost global de carboni restant. Si volem limitar l’augment de temperatura a 1.5 oC (amb una probabilitat del 66%), d’ara endavant no hauríem d’emetre per sobre de les 195 GtCO2 acumulades (segons el Zero in Report 2). I, perquè quedi clar, d’ara endavant vol dir des de principis del 2021 fins a “la fi del món”. És fàcil veure que el pressupost de carboni restant compatible amb l’objectiu d’estabilització de temperatura de 1.5 oC és una quantitat molt reduïda. Tenint en compte que anualment el món emet unes 40 GtCO2 anuals, de seguir amb el ritme actual haurem esgotat aquest pressupost en poc menys de 5 anys. I per aquesta raó diem que el camí que seguim per arribar a la “neutralitat de carboni” importa, i importa molt. Anem a veure-ho!

 

Figura 2. Diferents camins de mitigació (1: línia de punts verd i 2: línia de punts blava) compatibles amb un mateix objectiu de reducció d’emissions (rombe vermell) i les diferents emissions acumulades o pressupost de carboni que aquests camins impliquen (1 : superfície verda i 2: superfície lila). Font: elaboració pròpia

 

La figura 2 il·lustra que, per a un mateix objectiu de mitigació, per exemple, una reducció del 50% de les emissions el 2030 respecte el nivell d’emissions del 1990, depenent de el camí seguit per arribar a l’objectiu, les emissions acumulades associades a aquest camí són diferents i, per tant, l’increment de temperatura que aquests camins comportaran també serà diferent. Per llegir en la gràfica les emissions acumulades que cada camí implica és suficient amb mirar la superfície que aquest camí tanca, la qual hem marcat de color. Així doncs, seguint amb l’exemple de la figura, si aconseguim l’objectiu mitjançant el camí 2 haurem llançat a l’atmosfera un total d’emissions acumulades superior al llançat seguint el camí 1, i per tant haurem contribuït a un major increment de la temperatura.

És per tot el que hem explicat que per molt que situem la neutralitat de carboni en el 2050, si no iniciem ja una dràstica reducció d’emissions i posterguem de moment l’acció a l’any 2030 (com molts estats / part es proposen fer), no aconseguirem mai l’objectiu d’estabilització de la temperatura a 1.5 oC. Perquè en el 2025 ja haurem esgotat tot el pressupost global de carboni restant, i per tant ja no hi haurà marxa enrere possible. És així de greu!

Aquest punt que estem tractant explica moltes de les controvèrsies de les negociacions climàtiques històriques i actuals que creiem cal recordar. I encara que el lector pot perfectament ometre sense perdre el fil del contingut fonamental de l’article, les comentem a continuació:

  1. Quan es van fixar les fites de mitigació d’emissions del Protocol de Kyoto es va incórrer, per primera vegada, i potser en aquella ocasió (era l’any 1997) no va ser de forma del tot conscient, en fer-ho d’aquesta manera tan equívoca : les esmentades metes o objectius s’establien -per l’any de la meta- com una reducció en tant per cent respecte a les emissions respecte a un any base que, en el Protocol de Kyoto, era el 1990, i punt. Si tornem a mirar-nos la Figura 2 d’aquest article se’ns torna a fer ben evident que, de fet, el compliment o no de el Protocol de Kyoto va ser ben arbitrari. Per què? Doncs perquè no es tenien ni es van tenir en compte, en cap cas, ni per al seu seguiment ni avaluació final, les trajectòries o camins que es van seguir en cada cas.
  2. I si actualment, amb l’Acord de París i les NDC, estem en les mateixes, no serà per inconsciència sinó per l’absoluta manca de voluntat política dels estats / part de corregir aquesta qüestió. La Delegació Observadora de la qual formàvem part es va esforçar molt, moltíssim -conjuntament, per descomptat, amb moltes altres-, en què les trajectòries, els camins, s’incloguessin necessàriament dins i explícitament dels compromisos que els estats / part establissin en les seves NDC. Les Regles de Katowice per a la posada en marxa i implementació de l’Acord de París, malauradament, no ho recullen. Serà per això pel que quan els que escrivim aquest article sentim parlar de reduccions del 50% (per citar un nombre) en un any en relació a un altre anterior, sincerament, “se’ns posen els pèls de punta”.
  3. Però és que a més el tema és de gran profunditat. Com estableixen els científics del IPCC les trajectòries que cal seguir per assolir uns nivells determinats d’estabilització de temperatura? Doncs tenint en compte els coneixements que es van adquirint, entre altres temes, sobre els pressupostos globals de carboni explicats anteriorment. En efecte, entre els trets fonamentals de les trajectòries hi ha el de les àrees que tanquen, que a la vegada tenen a veure amb aquests pressupostos de carboni (recordem un cop més la Figura 2 d’aquest article).

 

Neutralitat de carboni o ‘Greenwashing’?

Tal com comentàvem molts estats / part i també grans empreses i grups inversors s’estan apuntant, fervorosament i moltes vegades potser hipòcrita, a anunciar que aconseguiran la seva neutralitat de carboni a mitjans de segle. Vagi per davant que és bo i necessari elaborar estratègies que ens permetin arribar com més aviat millor a la neutralitat de carboni, però aquestes estratègies a mig termini no poden ser creïbles si no van acompanyades per estratègies a molt curt i mitjà termini que condueixin a reduir de forma dràstica les emissions a partir d’ara mateix.

En relació a les estratègies a llarg termini comunicades, la majoria situen la neutralitat de carboni, neutralitat de gasos d’efecte hivernacle, neutralitat climàtica o emissions netes zero cap a 2050, 2060 o, més o menys, a mitjans de segle. No obstant això, aquí identifiquem els següents problemes:

  • Algunes d’aquestes estratègies no són legalment vinculants i a la nostre manera de veure poden ser, moltes vegades, una sortida, “decorosa” però no real, cap a endavant, que deixa per a un futur més aviat llunyà l’afrontar, si és possible, la resolució de l’actual crisi climàtica.
  • No hi ha una pauta sobre com s’haurien d’elaborar aquestes estratègies, i tampoc sobre com fer seguiment de la seva implementació i de l’avaluació del grau de consecució dels seus objectius. Algunes contenen vaguetats importants que impedeixen valorar si són factibles. Abordar aquest vessant reglamentària i de control de la implementació és un treball pendent que potser en la propera COP26 podria abordar-se.
  • Com era d’esperar, aquestes estratègies no s’estan realitzant prenent en consideració l’equitat. Com sempre anem repetint, el canvi climàtic constitueix una gran injustícia a nivell global i revertir la crisi climàtica ha de passar necessàriament per revertir aquesta gran injustícia. Incorporar l’obligatorietat de fer consideracions mínimament serioses sobre equitat en els compromisos que s’adopten és un altre gran repte pendent. Des d’aquí ens manifestem a favor d’una “Task Force on Equity and Ambition” que s’hauria de crear i desenvolupar en la propera COP26.
  • La forma com alguns pensen aconseguir la neutralitat no és clara i en algunes ocasions estaria més basada en la compensació d’emissions mitjançant mecanismes de mercat que en autèntiques polítiques de reducció d’emissions. Tenint en compte que tots els països, tard o d’hora, haurien d’arribar la seva neutralitat d’emissions, que un país o una gran companyia pretengui mantenir la seva neutralitat de forma indefinida comprant “drets d’emissió” a altres països no pot ser acceptable. Recordem que el pressupost global de carboni restant és finit i reduït. Per tant, aquí topem clarament amb un dels límits planetaris, que no hem de superar si volem aconseguir l’objectiu de l’1.5 oC.
  • Finalment, en la majoria dels casos, aquestes estratègies pretenen compensar els danys que causarà l’absència d’estratègies en terminis concordants amb els camins establerts per l’IPCC (vegeu de nou la Figura 1) utilitzant suposades noves tecnologies per compensar les emissions. Per exemple, tecnologies de captura i emmagatzematge de CO2 que, de moment, estan lluny de poder ser implantades a gran escala. Hem de ser cauts amb l’optimisme tecnocràtic. No podem deixar de recordar que de la mateixa manera que va succeir i succeeix amb l’energia nuclear de fusió, l’optimisme tecnocràtic dels anys setanta hauria d’haver portat a l’ésser humà a “2001:una odissea de l’espai”.

 

A manera d’epíleg

Davant del repte que suposa la recuperació del món dels estralls de la COVID, primerament en matèria de salut i després a nivell econòmic, és fàcil caure en el parany de prioritzar una reactivació econòmica impulsada per l’augment de sempre en el consum de combustibles fòssils i deixar per a més endavant abordar l’emergència climàtica. De fet, l’Agència Internacional de l’Energia, en l’informe que comentàvem al principi ja ens adverteix que estem anant per aquest perillós camí.

Hem de ser molt conscients que els impactes del canvi climàtic poden ser, i en algunes parts del món ja estan sent, molt pitjors que els de la pandèmia de l’COVID i que el temps per revertir la crisi climàtica s’està acabant molt ràpidament. De seguir amb els nivells d’emissions actuals ens queden cinc anys; per tant, l’única opció que assegura la viabilitat de la vida de la nostra espècie en el planeta passa per un establiment d’un model de desenvolupament humà sostenible que, sobretot, acabi com més aviat millor amb el model totalment insostenible de creixement econòmic.

En aquest context, la fugida cap endavant que suposa retardar les necessàries reduccions d’emissions que ja haurien d’estar produint-se, no fa sinó agreujar la situació, com vam explicar ja en el nostre anterior article. Bàsicament, perquè -tal com hem argumentat detalladament en l’article d’avui- l’augment de temperatura que es va a aconseguir no depèn de si s’arriba a la neutralitat d’emissions el 2050 sinó, fonamentalment, del total d’emissions llançat a l’atmosfera fins que no s’arribi a aquesta neutralitat. Quan més es retardi arribar al pic d’emissions i començar a reduir-les dràsticament, més gran seran els danys que aquestes emissions aniran produint. ¡Hem d’actuar ja! Ens hi va el futur en això …

 

 

Xerca; Barcelona 13-05-21

¿La dècada 2020-2030, tornarà a ser una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic?

14 abr.

L’Informe de Síntesi del Secretariat de la Convenció Climàtica del passat 26 de febrero.  ¿La dècada 2020-2030, tornarà a ser una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic?

 

Olga Alcaraz Sendra & Josep Xercavins Valls

 

La propera dècada, 2020-2030, és crucial per al futur de la humanitat. A les nostres mans està el revertir l’actual crisi climàtica. Si en els propers anys, no som capaços de començar a reduir dràsticament i ràpida les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle (GEH), ja no hi haurà marxa enrere possible.

En aquest sentit, l’Informe de Síntesi sobre les Contribucions Determinades Nacionalment (NDC) presentat el passat 26 de febrer pel secretariat de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre  el Canvi Climàtic (UNFCCC) permet entreveure que, amb els compromisos estatals, o NDC, que actualment estan sobre la taula, haurem aconseguit el 2030 una mínima i irrisòria reducció d’emissions. L’Informe ha estat un altre gerro d’aigua freda i alhora un bany de realitat que hauria de vacunar la societat civil, la ciutadania mundial i els mitjans de comunicació d’alguns discursos, al nostre entendre, il·lusòriament optimistes que res tenen a veure amb el que ens indiquen les xifres resultat dels compromisos dels estats.

Anem a començar contextualitzant aquest Informe de Síntesi per acabar amb les principals conclusions que s’extreuen del mateix.

 

1. Preliminars importants

 

1.1. Tot es torna a moure pensant en la COP26 de Glasgow, al novembre de 2021

Després que un any de pandèmia global hagi trastocat tots els tempos i espais de trobada i negociació sobre les problemàtiques mundials, i quan es comença a albirar la possibilitat que la COP26 de Glasgow pugui realitzar-se presencialment al novembre, alguns polsos i impulsos sobre en quina situació estem i, per tant, sobre com preparar les reunions / negociacions de Glasgow han començat a produir-se. El 2020 haurà estat llavors l’únic any sense negociacions climàtiques internacionals, creuem els dits …

L’última anàlisi, i potser una de les més importants i que més desencadenants està tenint, ha estat la publicació, a finals de febrer, de l ‘ “Informe de Síntesi de les NDC” de què parlem en aquest article. Però abans, cal, i és enormement aclaridor, contextualitzar el seu origen.

 

1.2.  De l’origen polític d’aquest Informe de Síntesi, i d’altres coses també molt importants en  les decisions de la COP de París, 1 / CP.21, que es van prendre conjunta però separadament amb l’aprovació de l’Acord de París com a tractat internacional

De sobte tot s’està fent, meridiana però també malauradament, més clar.

L’Acord de París no especifica objectius de reducció d’emissions que els països hagin de complir. D’haver estat així, l’Acord mai hagués arribat a aprovar-se. El que fa l’Acord és marcar un objectiu d’estabilització de l’augment de la temperatura mitjana mundial, dient que aquest augment ha de quedar molt per sota dels 2 oC i que s’intentarà limitar als 1,5 oC. Aquest objectiu és molt ambiciós i la comunitat científica ja ha vingut advertint sobre això, i també, que és extremadament necessari per assegurar la viabilitat dels ecosistemes terrestres i, en definitiva, la vida de l’espècie humana.

El mateix Acord deixa en mans dels estats / part que decideixin les reduccions d’emissions que duran a terme per contribuir a assolir l’objectiu anterior, les quals queden plasmades en les Contribucions Determinades a nivell Nacional (NDC) que hauran d’elaborar cada cinc anys.

Quan a París es va optar per la via d’aprovar com a tractat internacional un Acord que deixa en mà dels estats / part la responsabilitat d’aconseguir, o no, l’objectiu d’estabilització de la temperatura, s’estava optant, en realitat, per un brindis al sol amb un enorme risc que l’objectiu no arribés a complir-se mai.

Els qui fossin els “autèntics arquitectes de París 2015” eren conscients d’això i es van curar en salut, políticament parlant, prenent un conjunt de Decisions de París, aprovades en paral·lel a l’Acord de París. A nivell legal, les Decisions no tenen el mateix rang que l’Acord (que és un tractat internacional), sinó que estan al mateix nivell dels acords habituals que es prenen en totes les COP. Vist a hores d’ara, insistim, tot va quedant molt clar, sobretot si llegim textualment les Decisions 17, 21 i 25 de Paris, 1 / CP.21, que citem a continuació (les negretes en el text oficial en espanyol són nostres):

17. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 oC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 giga toneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 oC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 giga toneladas, o por debajo de 1,5 oC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional;

21. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático, IPCC, a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 oC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

25. Decide que las Partes deberán presentar a la secretaría sus contribuciones determinadas a nivel nacional a que se hace referencia en el artículo 4 del Acuerdo como mínimo entre 9 y 12 meses antes de que se celebre el período de sesiones pertinente de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, CMA, a fin de facilitar la claridad, transparencia y comprensión de esas contribuciones, entre otras cosas mediante un informe de síntesis que elaborará la secretaría;

Aquesta última decisió és citada, recollida i concretada temporalment a la Decisió 1 / CMA.2 de la COP25 de Xile-Madrid de 2019 (l’última realitzada fins ara a causa de la COVID); textualment (les negretes en el text són nostres):

Chile – Madrid: Tiempo de Actuar

Recordando la decisión 3/CMA.1,

Recuerda la petición a la secretaría, formulada en la decisión 1/CP.21, párrafo 25, de que prepare un informe de síntesis, y pide a la secretaría que presente ese informe a la Conferencia de las Partes en su 26º período de sesiones (noviembre de 2020);

I, començant per comentar aquesta última decisió, el Secretariat de la UNFCCC fa notar com a presentació del seu “Informe de Síntesi de les NDC” el següent (la cita és una altra vegada textual; la traducció a l’espanyol nostra):

El informe de síntesis de las NDC se prepara en respuesta a las solicitudes de la COP 21 (París, 2015) y la CMA 2 (Madrid, 2019) a la secretaría para preparar un informe de síntesis de las NDC presentado por las Partes antes de la COP 26. En vista del aplazamiento de la COP 26 a noviembre de 2021 y el impacto de la pandemia de COVID-19 en el proceso de preparación de las NDC, la secretaría decidió emitir el informe de síntesis de las NDC en dos ediciones: una versión inicial para el 28 de febrero de 2021 y la versión final antes de la COP 26 (fecha por determinar aún).

 

1.3.  A tall de reflexió sobre el nus gordià de l’Acord de París i les Decisions de París: Per què les Decisions de París són la necessària i imprescindible salvaguarda perquè l’Acord de París tingués algun sentit?

L’Acord de París fixa el seu objectiu en l’increment de temperatura a estabilitzar, però:

a) no el tradueix en cap cas a objectius de reducció d’emissions de GEH;

b) deixa als estats / part la iniciativa sobirana perquè cadascú decideixi quines aportacions farà a la mitigació dels GEH, per, contradictòriament amb l’ítem anterior, contribuir a assolir l’objectiu de l’Acord fixat en termes de la temperatura a estabilitzar;

c) limita molt l’anàlisi agregat de les NDC, conegut com a inventari global. Aquest només pot realitzar-se cada cinc anys i se n’ha d’avaluar el total (no la contribució de cada estat / part), i a més el seu resultat únicament té una finalitat informativa perquè els estats / part ho prenguin en consideració cada vegada que elaborin una nova NDC.

Davant d’aquest altre brindis a el sol, els “autèntics arquitectes de París 2015” van traslladar a les Decisions de París el plantejament i la resolució de les dues equacions, per així dir-ho, necessàries perquè tot tingués algun sentit i tingués alguna mínima possibilitat d’èxit final:

a) la Decisió 21 encarrega a l’IPCC que tradueixi científicament l’objectiu d’estabilització de la temperatura terrestre en objectius concrets de mitigació a nivell global de GEH. I, efectivament, a finals de l’any 2018, l’IPCC publica el SR1.5 o Informe sobre l’escalfament global 1,5 ° C, el qual és essencial per posar en marxa l’Acord de París, perquè és el que fixa els objectius de reducció d’emissions a aconseguir a nivell global. En definitiva, els objectius que poden assolir l’objectiu de temperatura de l’Acord de París.

b) la Decisió 25 encarrega al secretariat de la UNFCCC que realitzi les anàlisis agregades dels resultats que tindran, a nivell de la mitigació d’emissions, les NDC que presenten els estats / part. Aquesta anàlisi en l’Acord de París queda limitada a un inventari global cada cinc anys. Atès que el mandat de les Decisions és més feble legalment, no sabem si les successives reunions de la COP i de la CMA prendran o no decisions com la que es va prendre a Xile-Madrid. No obstant això, les NDC que els països presenten són públiques i accessibles, i, per tant, sempre tindrem organitzacions disposades a realitzar aquesta imprescindible anàlisi, com ara el UNEP-PNUMA que elabora cada any el seu Informe sobre la bretxa en les emissions, conegut popularment com el GAP.

 

1.4. El GAP en les emissions

No és objecte d’aquest article entrar a comentar aquest informe de l’UNEP-PNUMA, però sí que cal constatar en relació al mateix que un cop publicat el SR1.5 de l’IPCC, i, tenint en compte que les NDC es poden consultar en línia, llavors “qualsevol” pot fer una anàlisi agregada de l’efecte de les NDC presentades pels estats / part, i comparar la mitigació de GEH que les NDC comporten amb l’objectiu global que, segons l’IPCC SR1.5, hauria de ser sense cap dubte la referència per a tothom.

L’últim informe -de finals de 2020- de l’UNEP-PNUMA sobre el GAP en les emissions ja ho diu pràcticament tot en la ja famosa figura que adjuntem a continuació. En aquesta figura s’aprecia l’enorme bretxa, d’unes 32 GtCO2eq, que per a l’any 2030 existeix entre els compromisos incondicionals de les NDC i el camí de reducció d’emissions compatible amb que la temperatura no pugi més de 1,5 ° C. 

Figura 1. Font: United Nations Environment Programme (2020). Emissions Gap Report 2020 Executive summary. Nairobi. (Fragment del Gràfic ES.5)

 

2. Sobre els resultats de l’últim Informe de Síntesi del Secretariat de la UNFCCC de 26 de febrer de 2021: “Contribucions Determinades a nivell Nacional, NDC, en el marc de l’Acord de París”

L’Informe de Síntesi presentat pel secretariat de la UNFCCC el passat 26 de febrer, no fa sinó corroborar el contingut de l’informe de la UNEP-PNUMA, i alhora ens dona una imatge més actualitzada considerant totes les NDC presentades fins a 31 de desembre de 2020.

  1. És important subratllar que al llarg de 2020 les parts de l’Acord de París estaven cridades a actualitzar i a incrementar l’ambició de les seves NDC. L’objectiu de l’informe era, precisament, visualitzar l’augment d’ambició aconseguit. Però a finals de 2020 només havien estat actualitzades 48 NDC que representen a 75 parts, responsables d’aproximadament un 30% de les emissions globals de GEH. A causa dels impactes de la pandèmia es dona per fet que el termini per actualitzar les NDC s’estén fins a l’inici de la COP26, al novembre de 2021. Per aquesta raó, el secretariat presentarà la propera tardor (en data a determinar) un altre informe incorporant les últimes actualitzacions i ja amb les valoracions del total de les 196 parts de l’Acord de París.

De moment, segons l’Informe de Síntesi, l’agregat de les 48 NDC que van ser actualitzades el 2020, només augmenta en un 2,8% la reducció d’emissions prevista per al 2030, respecte a l’anterior versió de les mateixes. És a dir, la resposta a la crida per incrementar l’ambició de les NDC només ha aconseguit, fins ara, que aquesta augmentés un pírric 2,8%.

Per si no n’hi hagués prou, l’informe conclou també que l’efecte agregat de les NDC actualitzades al finalitzar 2020, només comporta una reducció de l’0,5% de les emissions en 2030 respecte als seus valors de 2010. I recorda que segons el SR1.5, per aconseguir no sobrepassar el llindar dels 1,5 ° C, les emissions antropogèniques netes mundials de CO2 han de disminuir en aproximadament un 45% el 2030 respecte al nivell de 2010.

No, no és una broma, tot i que ho sembla. Per mantenir l’augment de temperatura a 1,5 ° C, la ciència ens diu que el 2030 les emissions han d’estar un 45% per sota dels nivells de 2010; i tots els “esforços” polítics que els estats han posat fins avui sobre la taula aconseguiran reduir-les un 0,5% … sempre que, el compromès en les NDC arribi a fer-se realitat !!!

 

A mena d’epíleg

La situació és extremadament descoratjadora. Les reduccions d’emissions previstes en les NDC per 2030 ens situen molt lluny d’assolir els objectius d’estabilització de la temperatura de l’Acord de París. I, segons la comunitat científica, de no aconseguir aquests objectius estarem situant a la totalitat dels ecosistemes del planeta en unes condicions mai registrades al llarg de el període geològic en què s’ha desenvolupat la nostra espècie.

Al llarg del 2021 alguns estats / part, que avui dia són responsables de la major part de les emissions de GEH, han manifestat la seva intenció d’incrementar l’ambició de les seves NDC. Entre ells s’espera que EUA ho faci el proper 22 d’abril a la cimera internacional de líders del món sobre canvi climàtic convocada pel president Biden. També Xina ha manifestat la intenció d’actualitzar la seva NDC, i potser també ho faci Índia.

Per descomptat, hem de quedar pendents de l’informe que el Secretariat de la UNFCCC presentarà a la tardor incorporant com més actualitzacions millor. No obstant això, totes les notícies sobre les possibles actualitzacions de les NDC dels EUA, Xina, etc. no semblen anar en la direcció que permetria, encara que fos en part, canviar les desastroses conclusions d’aquest article. Sembla ser que a molts països els resulta més fàcil apuntar a la denominada “neutralitat de carboni” a mitjans de segle que dur a terme una mitigació ambiciosa en la pròxima dècada. No cal dir que això resta molta credibilitat al seu discurs. Al nostre entendre, anteposar l’objectiu de la “neutralitat de carboni” a la ineludible acció que ja hauria d’implementar-se urgentment és un gran error que ens aboca a una altra dècada perduda en la lluita contra el canvi climàtic. Error del què parlarem a fons en el nostre proper article.

Per tant, molt a pesar nostre, si al setembre es confirmen les xifres de l’informe actual, ja no quedarà espai per a l’esperança.

 

 

Xerca; Barcelona 14-04-21

“I gràcies sempre, Arcadi: de per vida”, per David Fernandez al Diari ARA del 6-4-2021 & “No podrem dir que no ho sabíem”, per Martí Olivella el 5-4-2021

13 abr.

🎓⚖️🕊 «I gràcies sempre, Arcadi: de per vida», per David Fernandez. Ara, 6-4-2021.

https://www.ara.cat/opinio/gracies-sempre-arcadi-vida-david-fernandez_129_3939086.html

 

 

—————–

 

                                                                                                              A Arcadi Oliveres
el gran concienciador

 

No podrem dir que no ho sabíem

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que la fam mata, ara, aquí i arreu, a 8 milions d’éssers humans com nosaltres cada any.
Sabem que la misèria i les malalties evitables fan malviure la meitat dels habitants de la Terra.
Sabem que només 40 ultra rics acaparen tant com aquestes 4.000.000 de persones empobrides.
Sabem que desplaçats, migrats i refugiats són tractats com criminals en camps de concentració.
Sabem que fins i tot el “món lliure” continua traficant i explotant esclaus “lliures”.
Sabem que els tanquen i torturen en camps de “refugiats”, en “CIES” o en “guetos”.
Sabem que els compren i venen en treballs precaris o en prostíbuls denigrants.
Sabem, que cap fortalesa, cap mur, cap presó han durat per sempre, però cal evitar-los ja.
Sabem que es creen diners per salvar els bancs però no per salvar les persones ni les pimes.
Sabem que es creen diners per fer guerres però no per evitar-ne les seves causes.
Sabem que es creen diners del no res i que unes minories decideixen a qui destinar-los.
Sabem que el diner en efectiu és l’arma que corromp els qui ens haurien de protegir.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que els salaris just garanteixen la supervivència de cada nivell i grup social.
Sabem que ens creen necessitats insaciables que només podem satisfer endeutant-nos fora límit.
Sabem que els interessos bancaris són usura que ens esclavitza pel deute.
Sabem que els deutes amb interessos són un parany, acaben sent impagables i eterns.
Sabem que sobretot són homes, rics i blancs qui estan al cim de la piràmide del poder.
Sabem que són sobretot dones, pobres i de pobles originaris qui estan a sota de tot i de tothom.
Sabem que les violències, l’agressió i la violació són les armes de l’abús de poder i de posició.
Sabem que segons el gènere, el color de la pell o la classe social no tothom té els mateixos drets.
Sabem que la democràcia ja no és el menys dolent dels sistemes i que cal transformar-lo.
Sabem que la casta dominant utilitza la democràcia per fer creure que no hi pot haver res millor.
Sabem que la democràcia fa llufa quan l’opinió pública està en mans de 4 grups mediàtics mundials.
Sabem que els governs no representen tothom i que la justícia està quasi sempre a favor del poderosos.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que hi ha massa gent sense casa i massa cases sense gent.
Sabem que el lucre i la cobdícia impera per sobre dels drets i llibertats.
Sabem que hi ha massa gent enfeinada i massa gent sense feina.
Sabem que hi ha massa gent sobrealimentada i massa gent desnodrida.
Sabem que no totes les violències són visibles, les més esteses no provoquen sang ni morts.
Sabem que l’abús de poder, les pressions, les amenaces, les coaccions són violències.
Sabem que no tenir ingressos, no tenir casa, ni educació, ni sanitat són violències.
Sabem que estar forçats a fer el que creiem que no hem de fer, és violència,
Sabem que la violència dels privilegiats mostra la feblesa de la seva suposada justificació.
Sabem que la violència dels revoltats fa evident els conflictes, però també els pot entelar.
Sabem que les policies i els tribunals acostumen a defensar l’ordre establert i a reprimir la dissidència.
Sabem que els exèrcits són la darrera arma dels privilegiats per mantenir els seus privilegis.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que els drets i llibertats es guanyen i es mantenen amb una lluita permanent.
Sabem que els drets i llibertats no sols són individuals sinó també dels pobles i cultures.
Sabem que els estats-nació i els imperialismes són contraris als drets dels pobles.
Sabem que l’alliberament dels pobles per exercir els seus drets també es fa lluitant.
Sabem que els capitalismes de mercat o d’estat es basen en l’acumulació i l’explotació.
Sabem que estan accelerant l’extinció de les formes de vida actuals del planeta.
Sabem que cada any fan desaparèixer milers d’espècies en destruir els seus habitats.
Sabem que les diferents vies de contaminació estan provocant efectes nocius irreparables.
Sabem que el treball, en tant que obligatori per viure, és una forma subtil de servitud.
Sabem que no hi ha treball digne ni decent quan l’alternativa és la pobresa i l’exclusió.
Sabem que universalitzar l’educació, la sanitat i els serveis socials és un primer pas imprescindible.
Sabem, però, que en un món robotitzat cal una renda bàsica perquè tothom pugui exercir els drets bàsics.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que tenir cura de la infància i la joventut és la millor aposta per el futur de la societat.
Sabem que la precarietat de les feines parentals entorpeix una bona educació dels infants.
Sabem que la preeminència emocional del jovent el fa molt influenciable i manipulable.
Sabem que el context omni-digital està generant al jovent una ruptura entre expectatives i realitat.
Sabem que la societat del benestar i del consumisme genera efectes secundaris molt nocius.
Sabem que els adults, malgrat tenir feina i ingressos, no tenen la vida feliç que esperaven.
Sabem que la gent gran i les persones discapacitades passen a ser un destorb per un estil de vida accelerat.
Sabem que guarderies d’infants, residències de gent gran i psiquiàtrics són aparcaments dels no productius.
Sabem que les megàpolis generen més problemes que els que volien resoldre les ciutats.
Sabem que la mobilitat de persones i mercaderies està sent cada vegada menys eficient i més contaminant.
Sabem que el despoblament rural incrementa els desequilibris territorials.
Sabem que la mobilitat elèctrica tampoc no és universalitzable pel límit dels recursos que demanda.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que l’aigua dolça, la terra cultivable, els boscos, la pesca… estan en recessió.
Sabem que l’energia renovable també te límits i no pot abastar necessitats infinites.
Sabem que la tecnologia no sempre tindrà resposta a tots els reptes ni en el termini necessari.
Sabem que la ciència està, com quasi tothom, en mans i al servei de qui la paga.
Sabem que l’educació formal està orientada a disciplinar treballadors i consumidors.
Sabem que hem deixat la nostra salut en mans dels metges i del interessos de les farmacèutiques.
Sabem que les indústries culturals estan orientades a construir opinions públiques submises.
Sabem que les xarxes i les plataformes són un nou sistema de control sota aparença de serveis.
Sabem que la sexualitat continua sent un tabú i que la sexualització és un reclam pervers.
Sabem que la pornografia ha substituït una quasi inexistent educació sexo-afectiva.
Sabem que les imatges d’una sexualitat denigrant conformen relacions masclistes violentes.
Sabem que pornografia i prostitució són immensos negocis que exploten dones i desitjos.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que les democràcies són la justificació dels grups que viuen de l’ordre establert.
Sabem que les tiranies les imposen aquests grups quan no poden mantenir-lo sense recórrer a la violència.
Sabem que el sistema de partits no representa les necessitats d’una política al servei del bé comú.
Sabem que la corrupció amb sobres o per amenaces subtils és la sang del sistema.
Sabem que el planeta és limitat i que les nostres necessitats no poden ser il·limitades.
Sabem que els humans som una plaga insaciable que està col·lapsant els sistemes naturals.
Sabem que som massa gent si tots volem consumir/destruir com ho fa una minoria.
Sabem que el creixement exponencial de necessitats posa en risc les condicions de vida humana.
Sabem que els codis divins han limitat la barbàrie però també han exterminat els infidels.
Sabem que molts sacerdots justifiquen la resignació a la Terra esperant la recompensa en el més enllà.
Sabem que sense esperança no es pot viure però que només invocant-la, tampoc.
Sabem que la moderació responsable, la simplicitat voluntària són un camí que només depèn de nosaltres.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

Sabem que quan tota la gent viu bé, sense angoixes, no precisa migrar, ni robar, ni revoltar-se.
Sabem que són les violències estructurals, les iniquitats, les que provoquen molts delictes i revoltes.
Sabem que la pau imposada sense equitat és un engany per mantenir l’ordre establert.
Sabem que només farem les paus quan visquem en un món realment habitable per a tothom.
Sabem que tots aquest desequilibris tenen algunes poques causes comunes.
Sabem que l’hybris -la desmesura, l’ambició, la cobdícia, l’afany de poder- n’és una.
Sabem que la podem reduir quan fem un món més lliure i segur i unes persones re-evolucionades.
Sabem que l’arma principal d’aquest desig de poder absolut és el diner que tot ho compra i ven.
Sabem que hi ha monedes anònimes, com l’efectiu, que permeten la impunitat dels abusos de poder.
Sabem que hi ha monedes ètiques, la monètica, que redueixen la corrupció, el frau i la impunitat.
Sabem que tenim el repte clau de domar democràticament les noves monedes digitals.
Sabem que si no ho fem estarem sotmesos al règim més subtilment totalitari de la història.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.
Sabem que la informació no és coneixement ni saviesa per discernir què sabem i què fer.
Sabem que la ignorància i la mentida són armes per dificultar la imprescindible re-evolució global
Sabem que la veritat més profunda és que simplement som persones germanes d’una mateixa espècie.
Sabem que la fraternitat es cultiva però que només es concreta amb una equitativa distribució de tot.
Sabem que per sobreviure com a humanitat cal reduir totes les violències en tots els àmbits.
Sabem que hem de superar aquest món desequilibrat, aquesta societat malalta.
Sabem que ens cal cercar l’equilibri en tots els àmbits, equilibris desitjables i possibles.
Sabem que cal prioritzar els re-equilibris d’aquells àmbits que generen més violències.
Sabem que la bona gent és l’esperança de la re-evolució cap a un món més habitable.
Sabem però, que la bona gent ha de sortir de l’estat de confort per fer aquesta re-evolució.
Sabem que la bona gent, quan calla, quan no actua, és còmplice del desordre establert.
Sabem que o empenyem la re-evolució global noviolenta o continuarem cap a l’auto-extermini*.

Quan els damnats de la Terra ens jutgin,
que és ara,
no podrem dir que no ho sabíem.

 

Martí Olivella & altres. 05/04/2021
*Vegis manifest
https://lluitanoviolenta.cat/re-evolucio-noviolenta-o-extermini

 

Xerca; Barcelona 13-04-2021

Multilateralismo y Organizaciones Internacionales – LA IMPERIOSA NECESIDAD DE UNA REFORMA PARADIGMÁTICA DEL DERECHO INTERNACIONAL

17 març
  1. Que Donald Trump haya perdido las elecciones y la presidencia de los EE. UU. ha sido una de las mejores noticias que hemos tenido en los últimos tiempos. Si un presidente de EE. UU. ha hecho daño al mundo, ha hecho daño al multilateralismo, a unas debilitadas Naciones Unidas (ONU), pero también a la Organización Mundial del Comercio (OMC), ha sido él. Una vez finalizada su presidencia debemos valorar hasta qué punto han quedado debilitados el multilateralismo, las organizaciones internacionales y el Derecho Internacional, que constituyen la tríada en la que se asienta una débil y frágil gobernanza democrática mundial que empezó a construirse después de las guerras mundiales del siglo XX.
  2. El nuevo presidente de los EE. UU., Joe Biden, recién nominado ha empezado a reparar los daños causados por su predecesor, y hay que agradecérselo y felicitarle por ello. Pero también aquí debe ponerse el énfasis en la responsabilidad histórica que en gran parte recae en los EE. UU., de reparados los daños, empezar a construir urgentemente las bases de una nueva etapa de la mencionada tríada. En primer lugar, preservando y blindando el mínimo nivel de gobernanza democrática mundial de que disponemos, ante cualquier otro Trump que pueda emerger en el mundo. Y, en segundo lugar, reconstruyéndola y empoderándola para que esté a la altura de los graves desafíos que actualmente se ciernen sobre la vida de la humanidad en el planeta, y cuya evolución en la década que estamos empezando, la 2020-2030, es a todas luces crucial.

Sobre el multilateralismo

Ni la Organización de las Naciones Unidas (ONU) ni las otras organizaciones internacionales existentes, ni el Derecho Internacional del que disponemos en la actualidad hubiesen sido posibles, sin una voluntad política multilateral ejercida como respuesta a la Segunda Guerra Mundial. Esta voluntad sin precedentes marcó un punto de inflexión en la historia contemporánea. A pesar de los Trump de la historia, aquel multilateralismo iniciático ha ido sobreviviendo y evolucionando a lo largo del tiempo, no siempre, sin embargo, de forma coherente ni suficientemente progresiva.

El multilateralismo representa la actuación conjunta de un amplio número de estados sobre asuntos de interés común. Estos estados se han dotado, entonces, de organismos multilaterales, entre los que se encuentra la ONU como ejemplo paradigmático; o, entre los ejemplos más recientes pero controvertidos, la OMC. La multilateralidad, sin duda ha contribuido a conservar durante casi un siglo la «macro paz» a nivel mundial, pese a innumerables fracasos en otros ámbitos.

Según los expertos, durante bastante tiempo el análisis de las relaciones internacionales se ha centrado en el estudio de las organizaciones y del derecho internacional —las normas jurídicas o leyes—, pero no se ha dedicado atención suficiente a la forma multilateral de las mismas. En este sentido, y académicamente hablando, se define ahora el multilateralismo como una forma «organizada» que coordina las relaciones entre tres o más estados en base a principios generalizados de conducta, que los especifican como adecuados para cada tipo de acción, sin tomar en consideración los intereses particulares de las partes. En esta acepción queda muy destacada la importancia de los principios que rigen en las actuaciones multilaterales y que suelen enunciarse como corolarios de las mismas: la situación de indivisibilidad entre los miembros de un marco multilateral o la reciprocidad difusa que marca, para la expectativa de estos miembros, que los beneficios agregados a lo largo del tiempo serán equivalentes para todos ellos, quedando entonces claramente justificada la autolimitación de la autonomía de los estados intervinientes para formular políticas guiadas por sus intereses más particulares y directos.

Cuando se dedica atención a esta conceptualización moderna de la raíz multilateral de las organizaciones y del Derecho Internacional, es cuando se pone de manifiesto la variabilidad de las geometrías (cuántos y qué estados participan en una actuación multilateral) y los importantes efectos que ello tiene en el conjunto de la tríada objeto de este artículo.

Sobre el Derecho Internacional y sobre la Carta de la ONU

El término Derecho Internacional Público fue utilizado por primera vez por el británico Bentham, en 1780, como forma de distinción del Derecho Nacional o Estatal. Pero en realidad, el Derecho Internacional, como lo conocemos actualmente, ya fue posible después de la proclamación de la igualdad soberana y la integridad territorial de las entidades político-jurídicas existentes en cada momento. Proclamación que, con toda claridad, se produce con motivo de la Paz de Westfalia del 1648, en la medida que esta supuso, de hecho, el nacimiento del moderno estado nación soberano, como sujeto jurídico-político.

En 1945 se creó la organización mundial por excelencia: la ONU. Nació con 51 estados —la práctica totalidad de los existentes en aquellos dramáticos momentos de la historia— y, entre otras actuaciones de gran relevancia, la ONU abrió y condujo la más grande descolonización del mundo que, 75 años después, ha elevado a 193 los estados soberanos miembros. La membresía en la ONU y la existencia como Estado soberano son indestriables y, por así decirlo, definirían lo que —para entendernos— podríamos denominar como «mundolateralidad» o «geometría multilateral máxima».

La creación de la ONU conlleva elementos de gran importancia y también algunos equívocos intrínsecos:

a) es la actuación multilateral de mayor significancia e importancia política del siglo XX;

b) su creación se hace en base a la Carta de la ONU que es un tratado multilateral y una de las normas jurídicas más importantes del derecho internacional moderno;

c) desde una perspectiva exclusivamente jurídica, la Carta afirma y consagra el principio de «la igualdad soberana de todos los estados miembros de la ONU»;

d) tanto en el preámbulo de la Carta como en la definición de las atribuciones principales de la Asamblea General de la ONU se incluye entre sus fines «impulsar el desarrollo progresivo del derecho internacional y de su codificación»;

e) el conjunto de todos estos elementos, puede dar la falsa impresión que el Derecho Internacional es, solamente, aquel que emana del seno contextual de la ONU. Este equívoco se produce cuando no se da la atención requerida a la posible forma o geometría multilateral de las organizaciones y del Derecho Internacional emanado de las mismas.

Se entiende entonces que numerosas definiciones del Derecho Internacional reflejan una concepción que tiene sus raíces en los equívocos elementos citados anteriormente y que se han ido arrastrando en el contexto de Naciones Unidas.

Sobre el Derecho Internacional contemporáneo

El Derecho Internacional ha experimentado una gran transformación en los últimos 60 años. Esta transformación lo conduce a atender demandas planteadas por realidades y problemáticas supraestatales, aunque haciéndolo aún sobre bases interestatales.

Los nuevos desafíos a los que el Derecho Internacional debe contribuir a dar respuesta, así como la propia evolución histórica de las relaciones internacionales lo conminan a evolucionar más allá de sus ámbitos de competencia tradicionales. Aparecen, por ejemplo, invocaciones a que las normas jurídicas internacionales solucionen cuestiones candentes relativas al desarrollo mundial global y local, o a paliar la inexorable degradación del medio ambiente planetario e, incluso, a regular las finanzas internacionales. Se interpela al Derecho Internacional para que regule sobre situaciones, como por ejemplo el cambio climático, que desbordan la capacidad de control y de transformación de los estados. Y esto, no puede ser de otra manera en un mundo en el que las interdependencias financieras, comerciales, económicas, sociales, ambientales, de comunicación e información, etc. son tan fuertes que van mucho más allá de las teóricas soberanías estatales.

A día de hoy sería muy difícil encontrar alguna cuestión sobre la que no exista una amplia gama de normas jurídicas internacionales, a partir de las cuales —y son inprescindibles para ello— se construyen después muchas de las normas jurídicas nacionales. Pero frente a esta realidad, aún queda pendiente la clarificación de muchos aspectos nada menores, como por ejemplo el seguimiento de los procesos de implementación del Derecho o legislación internacional, la obligación y verificación de su cumplimiento, la geometría de la multilateralidad asociada al mismo y, en definitiva, el «estatus real» del Derecho Internacional, tanto al nivel «universal» como dentro del corpus legal de un Estado, etc.

Sobre las contradicciones inherentes al nudo gordiano de la trilogía: multilateralismo, organizaciones internacionales y Derecho Internacional

El multilateralismo no dejará de ser nunca una opción política libre y legítima de los estados que quieran utilizarlo para abordar problemas del mundo y de las relaciones internacionales. Nos ha legado ya mucho de bueno y de positivo y sin, a nuestro entender, alternativa visible mejor por ningún lado, será bueno que siga haciéndolo. Sin embargo, tal y como ya se ha dicho anteriormente, cuando se estudia la forma multilateral de las organizaciones y de las normas jurídicas internacionales se pone de manifiesto que la variabilidad de las geometrías —cuántos y qué estados— del Derecho Internacional tiene efectos muy importantes en el conjunto de la tríada objeto de este artículo: es probablemente su nudo gordiano.

La ONU es la que es, y muy probablemente, hoy en día siga siendo no factible plantear una reforma profunda de la misma. Sus actuales 193 miembros definen la máxima geometría multilateral que existe en el mundo (a la que hemos llamado, para entendernos, «mundolateralidad»). Sin embargo, los estados han trasladado y trasladan al Derecho Internacional y al funcionamiento de las organizaciones internacionales «avispadas vías» para operar en entornos multilaterales con diverso número de miembros —con diversas geometrías multilaterales reales—, en función del ámbito de actuación.

Esta realidad genera multitud de contradicciones y tensiones. Destacamos a continuación algunos de los problemas a resolver:

1) Si el Derecho Internacional se ha acabado desplegando como lo ha hecho ha sido, por un lado y ciertamente, por la voluntad y el trabajo multilateral desarrollado mayoritariamente en el seno y el entorno de la ONU, la cual acoge como miembros a todos los estados soberanos que así devienen como tales. Por otro lado, porque ha habido un requerimiento imparable de nuevo Derecho Internacional con el objetivo de abordar situaciones que los estados no pueden abordar unilateralmente. ¿Qué grandes problemáticas subyacen ante estas viejas y nuevas realidades?

1.1) Una problemática, es la ya citada y nunca abordada relación de tensión entre la soberanía de los estados y las normas jurídicas elaboradas como Derecho Internacional por ellos mismos. En este sentido, la Convención de Viena de 1969 sobre el Derecho de los tratados elaborados en el entorno de Naciones Unidas, elevó a los tratados internacionales a una especie de «máxima categoría» del Derecho Internacional, y a la vez, sancionó las formalidades legales a seguir para que sean efectivos como legislación internacional. Según la Convención, un Estado hace constar, pero puede no hacerlo en virtud de su soberanía, su consentimiento en obligarse por un tratado internacional. Dicha formalidad acaba definiendo el nivel de multilateralidad real de los tratados. De esta forma se introduce inexorablemente una de las debilidades, a nuestro entender, más importantes del Derecho Internacional ligado a la ONU, ya que se acepta que un Estado pueda no quedar obligado por un acuerdo internacional. Con ello se pone a un nivel político más alto la soberanía de los estados que la voluntad multilateral mundial que, en un proceso de la ONU, es la máxima posible. Además, el siguiente articulado de la Convención: «Los instrumentos de ratificación se depositarán en poder del Secretario General de las Naciones Unidas» permite la creación de un registro público del estado de ratificación de dichos tratados, y de esta forma visibilizar claramente la geometría variable final de un tratado internacional «multilateral», y por lo tanto su nivel de multilariedad real. Nos a treveríamos a decir que es una fórmula realmente poco relevante para la gran importancia política que tiene.

Ejemplos históricos —de gran trascendencia en algunos casos— de estas geometrías variables son la no ratificación por parte de los EE. UU. del Protocolo de Kioto; o la no ratificación de la Corte Penal Internacional por parte de estados con dirigentes que podrían llegar a ser juzgados por crímenes a la humanidad. Estas geometrías variables, resultado de espurios intereses estatales, pueden poner —estan poniendo— en entredicho la capacidad dispositiva y resolutiva del Derecho Internacional elaborado —cada vez más— para dar respuesta a importantes necesidades y desafíos colectivos globales.

2) Otra organización internacional prolífica generando Derecho Internacional propio, a veces calificado de sui generis, es la Organización Mundial del Comercio, OMC. Esta, aunque nacida finalmente como una organización independiente de la ONU, tiene entre sus bases constituyentes algunos tratados internacionales que forman parte del patrimonio del Derecho Internacional bajo el depósito del Secretario General de la ONU (el GATT de 1947, como ejemplo más significativo). A nuestro modo de ver, no es políticamente sostenible que los acuerdos comerciales multilaterales de la OMC sigan sin formar parte, como mínimo, de la familia política del Derecho Internacional bajo el depósito común del Secretario General de la ONU.

2.1) Hoy en día, también es urgente estabilizar la OMC (tocada también de muerte por Donald Trump) como organización multilateral que es y acabar con el retroceso en la democratización de las relaciones comerciales internacionales. Este retroceso conlleva la proliferación de acuerdos plurilaterales —al margen de la propia OMC— donde la ley del más fuerte vuelve a predominar, evocando períodos nefastos de la historia como los vividos entre las grandes guerras mundiales del siglo XX.

2.2) En la OMC las tensiones entre la multilateralidad y el derecho internacional se manifiestan de otra manera. La multilateralidad se ha transformado en lo que podríamos denominar, otra vez —aunque circunscrita a sus 160 miembros actuales—, una «mundolateralidad», porque los estados miembros asumen todos los acuerdos jurídicos que se alcanzan en su seno, y lo hacen en su totalidad, y asumen, también, los procedimientos de funcionamiento de la OMC como el sistema internacional de resolución de diferencias. El papel del BRICS en el controvertido contexto de la OMC, hizo posible una de las épocas más progresistas en las relaciones comerciales Norte-Sur. A la que el Norte respondió con graves incumplimientos, alejándose de la organización y promoviendo la «plurilateralidad» (en grado máximo con Trump).

3) Después de la crisis financiera de 2007, emergen estructuras multilaterales como el G20 cada vez más alejadas de alguna legitimidad ciudadana. Frente a la crisis, se utilizó el Foro de Estabilidad Financiera de Basilea, reuniéndolo por primera vez al nivel de jefes de Estado o de gobierno, institucionalizando su actual reunión anual y dando al Foro el estatus de Consejo. En definitiva quedaba un poco más visible el entramado internacional de las organizaciones financieras de Basilea, con el Banco Internacional de Pagos en la cúspide. Pero dichas estructuras multilaterales también han promovido acuerdos internacionales. Acuerdos, como los sucesivos tratados de Basilea, que persiguen el gobierno y supervisión del mundo bancario, del sistema monetario internacional y de las poderosísimas finanzas internacionales, que no dejan de ser, ni en su esencia ni en su finalidad, Derecho Internacional que podríamos calificar, jocosamente, como electrones libres del mismo, y que, a veces, reciben el calificativo de «soft law».

3.1) También aquí debemos ser lo suficientemente valientes como para mirárnoslo todo desde la perspectiva de lo que es y debiera ser para el mundo el Derecho Internacional. Por supuesto, preguntándonos, a la vez, dónde queda en el mundo financiero actual la soberanía de los estados y si serian además identificables algunos otros niveles de geometría variable de los sujetos jurídicos que lo gobiernan realmente en la más pura opacidad.

3.2) Al día de hoy los alimentos básicos y no tan básicos, el agua, los recursos energéticos, las armas, la deuda pública… ya forman parte de los «nuevos juegos» del «casino internacional» en el que, según decía Fidel Castro, se ha convertido la hegemónica economía financiera global. Ante esta situación, el más grave de los errores que podríamos hacer es excluir a todas estas realidades de los retos que tiene por delante el Derecho Internacional Público.

A modo de propuesta final

Llega un momento en que las complejidades de los constructos humanos se alejan completamente de aquello para lo que fueron construidos. Es en este momento que, de acuerdo con los análisis y propuestas de Kuhn, es imprescindible un cambio de paradigma que pueda observar estos constructos desde una perspectiva «virginal» para, abstrayéndose de sus repetidos e imbricados remiendos, arrojar luz suficiente como para «volver a empezar».

Debemos ser capaces de destrizar y volver a poner lo realmente importante en el punto de mira de la humanidad. Ser capaces de avanzar en cómo abordar los graves desafíos que tenemos por delante con una nueva visión, misión y, sobre todo, con una nueva metodología general.

La ya citada Convención de Viena sobre el Derecho de los Tratados fue suscrita en Viena el 1969 y entró en vigor en 1980. No fue un paso sencillo ni nada inocuo. Y, está ratificada, precisamente, con una geometría muy escasa.

Fue elaborada por una conferencia internacional reunida en la capital austriaca sobre la base de un proyecto preparado durante más de quince años de trabajo en el seno de la ONU, cuyo fin fue codificar el Derecho Internacional consuetudinario (de lo que era y es de costumbre) de los tratados elaborados en el seno o en el entorno de la ONU durante su primer cuarto de siglo de existencia.

Siendo éste un paso muy necesario, a día de hoy y desde una perspectiva histórica, nos atreveríamos a decir que en la Convención de Viena se comete el gran error de apuntalar de forma efectiva la soberanía de los estados frente al Derecho Internacional. Esto es lo que realmente abrió la vía a las dañinas y diversas geometrías variables de la multilateralidad.

En este sentido nuestra tesis es que ha llegado el momento de comenzar un proceso de características similares a aquel que condujo al tratado de Viena en 1969, pero, no sólo para los tratados del ámbito de Naciones Unidas, sino para el conjunto de todo el Derecho Internacional contemporáneo, en el sentido más amplio posible. A bien seguro ello precisará de algunas acotaciones iniciales que, aunque no elementalmente, debieran ser las mínimas posibles y que, entre otras, tengan en cuenta que:

  1. Bajo el epígrafe de Derecho o legislación Internacional debería incluirse a la inmensa mayoría de la ingente cantidad de elementos jurídicos o legislativos de la vida y de las relaciones internacionales. Los cuales, debido a la gran diversidad temática y a sus múltiples y diversos orígenes multilaterales, son a menudo contradictorios, en sí mismos y/o en relación a sus respectivos contextos y multilateralidades.
  2. En la medida en que el marco de la ONU, está hoy en día sobrepasado por las diversas realidades del Derecho Internacional, el trabajo que se propone debe tener una dirección y autoría multiorganizacional por parte de todas las organizaciones multilaterales: ONU, instituciones de Bretton Woods, OMC y el entramado conjunto del G20 y las organizaciones financieras de Basilea.

Sus objetivos esenciales deberían abarcar:

  1. Una redefinición actualizada y multicontextual de lo que es y se quiera que sea el Derecho Internacional, de los sujetos jurídicos a los que concierne y aplica (internacionales —incluyendo las Organizaciones Internacionales— y estatales), y también de las temáticas que ya forman parte de su alcance.
  2. La identificación del Derecho Internacional ya existente con los diversos grados de multilateralidad que lo han desarrollado y, fundamentalmente, que se lo han acabado aplicando o no, y, por lo tanto, de las geometrías que incluye y excluye. Esta identificación también debería hacerse con los niveles de soberanía política que ostentan los sujetos jurídicos a los que aplica. Y todo ello con la definición de su papel y proyección en el futuro.
  3. La definición de los caminos más adecuados para identificar las posibilidades y metodologías de armonización de los aspectos más contradictorios que pongan de relieve los análisis anteriores, junto con la previsión de metodologías de minimización de los mismos en el futuro.

Según nuestra modesta opinión, este es un ejercicio esencial, imprescindible y muy urgente para que el Derecho Internacional contemporáneo sea un instrumento realmente eficaz para abordar los grandes retos que interpelan al conjunto de la humanidad del siglo XXI. Hacerlo podría servir para reforzar, consolidar, seguramente reformar y hacer efectiva y eficiente la gobernanza democrática mundial.

 

Xerca, Barcelona 17-03-2021

Artículo publicado en WSI (Wall Street Internacional) el 13 de marzo de 2021, en coautoría con Olga Alcaraz Sendra

https://wsimag.com/es/economia-y-politica/65143-multilateralismo-y-organizaciones-internacionales

 

Re-evolució global o extermini total (iniciativa liderada per Martí Olivella i Solé)

5 març

Re-evolució global o extermini total

Una nova i gran re-evolució global està emergint

i és imprescindible per aturar el quasi inexorable

auto-extermini total 

de l’actual civilització i de gran part de les formes de

vida, especialment la humana, del planeta Terra.

 

Una re-evolució, entesa com un conjunt d’evolucions ràpides, dràstiques, efectives, individuals i col·lectives que afecten la globalitat de les inter-relacions humanes i d’aquestes amb la natura.

Una re-evolució post-violenta, que no compta amb la violència perquè la considera un caràcter recessiu de l’hominització, una característica patriarcal i masclista a superar. Una re-evolució que fa emergir els conflictes latents per activar els canvis necessaris; que fomenta la creació i no la destrucció; que no pretén l’aniquilació dels oponents sinó el diàleg constructiu i la negociació entre iguals: per això cerca la sinergia entre tothom que vulgui fer front als descomunals reptes, emergències i desequilibris que hem d’afrontar per sobreviure.

Ha de ser forçosament noviolenta per superar i no agreujar les violències inacceptables que ens colpeixen en el dia a dia: violències culturals, estructurals i corporals que provoquen patiments evitables, especialment a la immensa majoria de cada país i del món; violències que ens infringeixen els poders establerts per perpetuar els desequilibris sobre els que basen la seva dominació destructiva. Les violències contra les dones i les diversitats de gènere, contra els infants, joves i grans, contra els pobles originaris i els pobles ocupats, contra les persones empobrides, racialitzades, migrants, contra persones camperoles, treballadores, emprenedores… Les violències s’exerceixen des del totalitarisme i la repressió física, legal, judicial, mediàtiques, policial…, i des de les polítiques econòmiques, laborals, sanitàries, socials, culturals, mediàtiques… que creen i perpetuen els desequilibris que impedeixen una vida digna i un món habitable per a tothom.

Cada dia veiem també com s’exerceixen violències inacceptables contra totes les formes de vida no humana i els seus hàbitats convertint-los en meres mercaderies, en recursos cobdiciosament explotables o en abocadors de les nostres deixalles contaminants.

Tant les violències contra les persones com contra les altres formes de vida ja  tenen un efecte devastador però, el dany no és sols aquest. Totes les civilitzacions tenen data de caducitat i, en el seu apogeu, la majoria dels seus habitants no s’adonen que cada dia que passa s’acosten al seu final. En el nostre cas, no és l’extermini d’una civilització localitzada en una illa o en un indret concret. Per la dinàmica globalitzadora actual, l’emergència és mundial, i la re-evolució cap a una nova civilització serà global o l’extermini serà total.

Cal, per tant, aturar els desequilibris i les violències – físiques, culturals i estructurals- que els provoquen. Per aconseguir-ho no hem de combatre-les amb més violències ja que tota espiral de violències accelerarà l’auto-extermini. Alhora també, tota passivitat per aturar els desequilibris o tota connivència amb les violències no aturarà l’auto-extermini, el farà agònic, però inevitable.

Aquests dies, i anirà a més, veiem arreu aldarulls, avalots, revoltes, rebel·lions, que tenen la mateixa causa que gran part de la petita delinqüència, dels robatoris, dels saquejos, de les baralles entre iguals, de les violències quotidianes… Són l’expressió i el resultat de la frustració dels sense veu, dels sense futur, dels que el sistema ha exclòs, de les persones que estan sotmeses a duríssimes violències i desequilibris i que no veuen possible canalitzar les seves necessitats pels camins formals que la societat ofereix.

Sense menjar, sense ingressos, sense feina, sense papers, sense casa, sense amor, sense dignitat, sense llibertats sense reconeixement; sense protecció, sense seguretat; sense present, sense futur, també sovint sense passat… la ràbia necessita expressar-se, i la destrucció és una veu desesperada quan la creació esperançada sembla impossible.

La resposta a les revoltes no és més violència, ni més repressió. La resposta és la re-evolució que dona veu a qui no la te, que actua per reduir les violències denunciades per les revoltes. Quanta més repressió, més violenta serà la següent revolta. Quanta menys re-evolució global més inevitable i terrible serà l’auto-extermini d’aquesta civilització.

Aquesta re-evolució glocal (global i local alhora) està en marxa, encara no te nom ni, potser, en són conscients els seus protagonistes: els crits dels sense veu, les lluites i els moviments que volen aturar i reduir totes les violències, tots els desequilibris, en tots els àmbits de la vida i en tots els racons del món.

Després de la Guerra Freda, la manca d’un projecte global, d’un model alternatiu a les variants del capitalisme, ha fet que el capitalisme neoliberal, molt menys regulat i governat, hagi augmentat el seu impacte genocida i ecocida. La resistència s’ha organitzat des dels moviments socials especialitzats i les seves xarxes, i amb campanyes, algunes transversals, contra els impactes més nocius en les diferents poblacions i col·lectius, dels diversos països, amb un increment en la coordinació internacional.

El Fòrum Social Mundial, en les seves diverses convocatòries arreu del món, va aplegar gran part d’aquests moviments lluites i xarxes; Occupy i el 15M van destacar les greus mancances de les democràcies i del sistema financer.

Òbviament, en el plantejament i en la forma d’acció, el moviment Rebel·lió o Extinció (Extinction Rebellion) és qui més intenta aplegar la necessitat d’un dràstic canvi en el sistema i en l’estil de vida, en aquest cas sota l’amenaça de l’escalfament global que ens està portant a l’extinció com a espècie.

Cal seguir amb l’articulació entre els moviments emancipadors (obrer, camperol, feminista, LGTBI, antiracista, pacifista, antimilitarista, ecologista, cooperació, drets humans, cooperativista, habitatge, d’autodeterminació, dels refugiats i migrants, anti-capitalista, d’alternatives econòmiques, monetàries i financeres…)

Recentment dues noves iniciatives la Internacional Convivialista i la Internacional Progressista intenten ser espais de generació d’aquesta nova re-evolució, en el camp de les idees post neoliberals i en el camp d’unes accions mundials més coordinades.

Si volem generar una civilització equilibrada i sense violències només ho podem aconseguir des de la re-evolució noviolenta activa, compromesa i enxarxada, glo-cal en totes les relacions personals i quotidianes, socials i polítiques, econòmiques i jurídiques, de valors i de normes.

Aquesta nova re-evolució no te l’objectiu de “prendre el poder” polític, ni ocupar el govern, ni controlar l’estat, ni “tombar la truita”; però sí pretén “exercir el poder”, el poder de fer els canvis necessaris i imprescindibles en tots aquests àmbits, “des de la ciutadania” amb les eines de la lluita noviolenta:

  1. fer evidents els desequilibris i les desigualtats inacceptables,
  2. elaborar propostes i cercar acords per modificar-los; i, en cas que els acords amb els seus responsables no siguin possibles,
  3. denunciar-los,
  4. deixar de cooperar-hi,
  5. exercir la desobediència civil i
  6. generar les alternatives que permetin mostrar que un reequilibri de les relacions denunciades és possible.

Per fer evidents les violències estructurals, els desequilibris inacceptables, primer cal aturar-nos i revisar els actes i les relacions que les sustenten: l’estil de vida personal, familiar; les relacions locals, nacionals, internacionals… amb un criteri bàsic: quins desequilibris patim o provoquem amb les nostres activitats, amb les nostres accions i projectes, personals o col·lectius?

Aquesta revisió la podem fer individualment, però convé fer-la també en grup, en cercles d’equilibri o en les organitzacions en què participem.

Per elaborar propostes i cercar acords per modificar els desequilibris, ens cal valorar en cada cas quin grau d’equilibri és desitjable i acceptable, i proposar vies per reequilibrar les relacions:

  • Amb el nostre cos, la nostra ment, les nostres emocions…
  • Amb les persones amb qui convivim o treballem
  • En les organitzacions en què participem: socials, culturals, polítiques, econòmiques…
  • Amb el medi natural i els ecosistemes…

Identificats els principals responsables dels desequilibris, – que podem ser nosaltres mateixos –  cercar acords, quan abans millor, per aturar-los, reduir-los i no generar-ne més. 

Si som capaços d’arribar fins aquí, la resta d’eines de la lluita noviolenta seran més fàcils d’aplicar, perquè els objectius de reequilibri seran clars i coherents en el marc de la re-evolució global postviolenta per fer un món més equilibrat, més habitable per a tothom.

És una re-evolució on totes les persones i lluites tenim el poder i el deure de realitzar-la. Ens hi posem?

Catalunya-Món, 4 de març 2021.

 

Primeres signatures: Arcadi Oliveres i Boadella, Pepe Beunza Vázquez, Martí Olivella i Solé, Itziar Gonzalez Virós, Eudald Carbonell, Jordi Palou i Loverdos, Luca Gervasoni i Vila, Xavier Antich Valero, Cécile Barbeito Thonon, Natxo Tarrés Garcia, Josep Busquets Urpí, Noe Ayguasenosa i Soro, Josep Xercavins Valls, Jordi Griera i Roig, Sandra Saura Mas, Antoni Soler i Ricart, Joan Tarrida Bellver, LluísIgnasi Pastrana i Icart, Jaume Osete Gómez, Josep Redorta Lorente, Simonetta Costanzo Pittaluga, Feliu Madaula Canadell, Lluís Torrens Mèlich, Louis Lemkow Zetterling, Olga Alcaraz Sendra, Javier Wilhelm Wainsztein, Victor Fanlo Punter, Jordi Ticó Ferrer, Montserrat Castellà Olivé, Albert Torras Corbella, Pilar Quera Colomina, Virginia Martínez Martínez, Josep-Lluís Rognoni Plana, Brigitte Hansmann, Anna Maria Comas Masferrer, Joan Mª Bovet i Ballús, Ma Mercè Balasch Sagrera, Montserrat Montané Carreras, Carme Tarrida i Bonet, Laura Palou Loverdos, Carme Montore Perez, Jordi Masip Vidal, Anna Pérez Catal, Fina Tapias i Caus, Ricard López Casino, Pilar Rebaque Mas, Ulrich Franken, Pep Cruanyes i Tor…

Si us hi voleu adherir ompliu el formulari

Més informació: info@lluitanoviolenta.cat

El Protocol de Kyoto ha ressuscitat!

14 des.

El Protocol de Kyoto ha ressuscitat. Lliçons històriques i actuals dins d’un present angoixant.

Josep Xercavins Valls i Olga Alcaraz Sendra (vegeu al final)

Gairebé que m’atreviria a afirmar que “cap” mitjà de comunicació se’n hagi fet ressò, però sí, és cert (m’ho comentava l’Olga a finals de novembre): el 31 de desembre del 2020 entrarà en vigor el SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS 2013 -2020 DEL PROTOCOL DE KYOTO!!!

 

1.- Com ha estat això? I en quins contextos històrics i actuals s’ha arribat a això?

Hi ha molts aspectes a considerar, i de tots en podem aprendre. Però primer els fets, que també són, molts d’ells, lliçons de dret internacional multilateral.

Els estats-part (les parts) en el Protocol de Kyoto van adoptar una esmena al Protocol de Kyoto -que des de llavors s’ha denominat i conegut com l’”Esmena de Doha”- mitjançant la decisió 1 / CMP.8  en el vuitè període de sessions de la “Conferència de les Parts que actua com a reunió de les Parts en el Protocol de Kyoto (CMP)” celebrada a Doha, Qatar, el desembre de 2012. Correspon la seva celebració, per descomptat, amb la de la COP 18 de Doha.

El “temps polític” d’aquest fet el trobem 3 anys després del gran fracàs de Copenhaguen el 2009; era allà on s’havia d’haver aprovat, com a objectiu principal i mínim però imprescindible, les característiques d’un segon període universalitzat de compromisos del Protocol de Kioto; però ni es va fer això ni es van obrir altres vies per a continuar la lluita contra el canvi climàtic. Xoc posttraumàtic. Cancún 2010 va tenir un paper curatiu de les fondes ferides sofertes pel multilateralisme a Copenhaguen (en el seu recent llibre, Obama explica detalls realment interessants del que va passar allà, sobretot en relació al paper jugat per diferents actors / parts clau). I després, de forma extrema, ja contra les cordes del temps final de la corresponent conferència, a Durban 2011 la COP 11 va aprovar la llavor per començar un procés nou -i ple d’interrogants des de l’inici- que havia d’acabar el 2015 i que va acabar sent l’Acord de París. El Protocol de Kyoto semblava haver estat, per tant, del tot abandonat (del tot perdut a Copenhaguen), però a l’any següent de tot lo nou que va obrir Durban, i tal com ja hem dit, però, insistim, ja dins d’aquest nou context general que portaria a París, es va aprovar l’”Esmena de Doha” al Protocol de Kyoto que, en certa mesura, l’intentava ressuscitar ja. Per a alguns (economies emergents i G77 en general) era un punt estratègic fonamental i una exigència irrenunciable per continuar en el camí multilateral redefinit a Durban. Per a altres, segurament, una concessió que van entendre com a menor i poc significativa per poder seguir endavant cap a l’encara “en construcció”, en aquell temps, Acord de París.

La pròpia “Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto establia que es requerien un total de 144 instruments d’acceptació per a l’entrada en vigor de l’esmena com a nou tractat que havia de ser. Jo mateix he estat dels tants que ha afirmat que mai arribaria a aprovar-se i, per tant, ratificar-se, produint una mort passiva, lenta, i silenciosa del propi Protocol. No crec que em falli la memòria si afirmo que fa un any estàvem a unes quaranta signatures d’acceptació favorables a l’esmena.

Doncs bé (estava jo ben equivocat), el passat 28 d’octubre de 2020, 147 estats/parts han dipositat ja el seu instrument d’acceptació, de manera que s’ha arribat al llindar necessari per a l’entrada en vigor de l’”Esmena de Doha”. No tinc la informació necessària per valorar què i amb quines singularitats -i possibles inter compensacions; d’altra banda, gens estranyes en aquests casos- s’hagi desencadenat el procés final d’acceptacions. L’última ha estat la de Nigèria, (la penúltima la de Jamaica), l’últim dia que podia produir-se i ser rebuda pel dipositari (el secretari general de les Nacions Unides), perquè, d’acord amb les Lleis dels Tractats de Viena, l’”Esmena de Doha” entri legalment en vigor precisament -els terminis estan estrictament establerts a l’esmentada Llei dels Tractats- aquest proper 31 de desembre de 2020!

No semblen cap casualitat les dates tant límits que han acabat la partida i, per tant, d’una banda, les economies emergents i el G77 en general han aconseguit el seu objectiu estratègic (quines característiques ja comentarem més endavant) i, d’altra banda, les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres, ben vives. A més (també en parlarem) la vida del Protocol de Kyoto manté, entre altres coses, molt més viva, si es vol, tota la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic (CMNUCC-UNFCCC), en uns moments en què l’Acord de París encara no està totalment assentat ja que, entre altres coses, hi ha aspectes de la seva implementació encara no acordats i / o desenvolupats.

 

2.- Sobre la Convenció Climàtica de 1992 (en vigor des del 1994) i el Protocol de Kyoto 1997 (en vigor des del 2005)

La Convenció Climàtica (CMNUCC-UNFCCC) de 1992, aprovada a la Cimera de la Terra de Rio 92, defineix molt clarament i sàvia el seu objectiu en el seu article 2 ((que, entre altres coses, segueix sent la referència lògicament obligada de l’Article 2.1. de l’Acord de Paris en el qual es defineix el seu objectiu en el 2015: El presente Acuerdo, al mejorar la aplicación de la Convención, incluido el logro de su objetivo, tiene por objeto reforzar la respuesta mundial a la amenaza del cambio climático […]”)) i els seus compromisos principals en el seu article 4; els citem ara textualment, en cursives com sempre fem en aquestes cites textuals, i en el castellà oficial original de les pròpies Nacions Unides:

CC – Artículo 2.- Objetivo. “El objetivo último de la presente Convención y de todo instrumento jurídico conexo que adopte la Conferencia de las Partes, es lograr, de conformidad con las disposiciones pertinentes de la Convención, la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático. Ese nivel debería lograrse en un plazo suficiente para permitir que los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático, asegurar que la producción de alimentos no se vea amenazada y permitir que el desarrollo económico prosiga de manera sostenible.”

CC – Artículo 4. Compromisos. “4.2. Las Partes que son países desarrollados y las demás Partes incluidas en el anexo I se comprometen específicamente a lo que se estipula a continuación:  a) Cada una de esas Partes adoptará políticas nacionales y tomará las medidas correspondientes de mitigación del cambio climático, limitando sus emisiones antropógenas de gases de efecto invernadero y protegiendo y mejorando sus sumideros y depósitos de gases de efecto invernadero.”

Un llistat de 37 països “industrialitzats” l’any 1992 (inclosos en aquell temps, els de l’actual UE, els EUA, Rússia, etc.) són l’Annex I de la Convenció Climàtica.

Però el que no feia la convenció era concretar quines havien de ser aquestes limitacions; per això es va elaborar el Protocol de Kyoto que, en el seu article 3.1. diu expressament i històrica en el 1997:

PK – Artículo 3.1.Las Partes incluidas en el anexo I (de la convención climática) se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A, no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos de 5% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre el año 2008 y el 2012.

I ja que estem de resurrecció del Protocol de Kyoto serà bo, probablement, subratllar els aspectes, des del nostre punt de vista, de tot l’entramat que acaba quantificant l’annex B del Protocol, sobre la lluita climàtica del futur, però vista a finals del segle passat:

Consideració 1.- El conjunt convenció protocol va dividir el món en dos grans grups de països. 1.1. Els de l’Annex 1 de la Convenció (i de l’Annex B del Protocol): els qui com a màxims responsables històrics del canvi climàtic havien de posar-se a mitigar les seves emissions amb les metes / targets fixades en l’Annex B del Protocol; 1.2.) Els països que no estaven en l’Annex 1 de la Convenció (ni, per tant, a l’Annex B del Protocol), coneguts, des de llavors, com a països del No-Annex 1, que, per dir-ho d’una manera no políticament correcta, podien esperar tranquil·lament a que els països de l’Annex 1 resolguessin el problema que ells mateixos, de fet i clarament, havien creat. Per descomptat això no és, o no era, exactament així, però aquest món dividit en dos grups, essencialment si es vol i en un argot més actual, el dels països desenvolupats (industrialitzats en l’argot dels anys 90) i els països en desenvolupats va estar, ha estat i probablement encara seguirà estant en totes les dialèctiques de la lluita i de les negociacions contra el canvi climàtic.

Consideració 2.- La primera dècada de segle XXI veu néixer un fet molt important: l’aparició d’un nou actor econòmic polític en el món que, sens dubte, canviarà -o com a mínim obligaria a canviar- moltes de les bases de les anàlisis i negociacions de les diverses problemàtiques mundials, entre elles, és clar, la del canvi climàtic. Una economia emergent, la Xina, membre del grup No-Annex 1, és, avui dia, el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle. Encara que a l’escriure-ho no hem de deixar d’escriure també que la seva responsabilitat històrica acumulada encara està molt lluny de la dels països de l’Annex 1.

Consideració 3.- A la que personalment acostumo a donar molta importància, sobretot després d’haver seguit en directe tant Copenhaguen com moltes de les negociacions posteriors cap a l’Acord de París. El Protocol de Kyoto és una “rara avis”, en molts aspectes, del dret internacional. Del que jo conegui és dels únics, com a “legislació internacional”, que defineixen explícitament unes metes (uns targets) concretes per a uns determinats països que, en el context del dret internacional, segueixen sent absolutament sobirans. Avui només diria que si es va fer un cop es podria fer moltes altres vegades i potser fos una bona manera d’avançar -amb un dret internacional a l’altura de les circumstàncies- davant moltes problemàtiques mundials.

Consideració 4.- El gran fracàs de Copenhaguen va ser, entre moltes altres coses, una reacció, començada pels països bolivarians, no només a temes de continguts sinó de formes (una d’elles, per descomptat, les característiques acabades de comentar del Protocol de Kyoto) . Eren unes formes top-down que van començar, a Copenhaguen, a ser fortament criticades intentant imposar estratègies alternatives, d’entrada, de negociació, que fossin clarament bottom-up. Aquest fet és extremadament rellevant i darrere de l’Acord de París té molt més pes i explica moltes més coses de les que ara haig/podem però considerar.

 

3.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes legals (no menors).

En realitat, no podia ser d’una altra manera. El mateix Protocol de Kyoto (que no podem oblidar que és un tractat internacional amb tot el que això suposa d’importància) defineix en realitat amb tota claredat que s’estructurarà en PERÍODES DE COMPROMISOS (el que queda definit -2008-2012- en el tractat de 1987 és el primer), i que després d’un primer període se succeiran segons i tercers … períodes de compromisos.

Efectivament, vegeu sinó l’Article 3, paràgraf 9, del Protocol:

PK – Artículo 3.9. Los compromisos de las Partes incluidas en el anexo I para los períodos siguientes se establecerán en enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el presente Protocolo comenzará a considerar esos compromisos al menos siete años antes del término del primer período de compromiso a que se refiere el párrafo 1 supra.

I què diu el paràgraf 7 de l’article 21 del Protocol?

PK – Artículo 21.7. Las enmiendas a los anexos A y B del presente Protocolo se aprobarán y entrarán en vigor de conformidad con el procedimiento establecido en el -26- artículo 20, a reserva de que una enmienda al anexo B sólo podrá aprobarse con el consentimiento escrito de la Parte interesada.

on l’article 20 reescriu totes les condicionalitats per a l’aprovació legal d’un nou tractat o d’una esmena al mateix amb caràcter de tractat. Cal observar també el requeriment addicional, gens menor en aquest cas, establert en l’última frase de l’article 21.7 del Protocol i que, entre altres coses, permet despenjar-se a les parts de períodes de compromisos futurs amb tota facilitat legal. Com així va ser i ha estat, clarament, amb l’”Esmena de Doha”.

Per tant, i aquesta és una constatació important, no era gens trivial acabar amb el Protocol de Kyoto, així, sense més -encara que hi hagués facilitats indirectes acabades de comentar per fer-ho en el futur-. Deixi’ns el lector dedicar en aquest moment aquest escrit a l’admirat Martin Khor, mort aquest abril de 2020, i amb qui, entre altres coses, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses d’ell -en aquest cas de Dret internacional i sobre temes de tractats internacionals -, en les nostres converses als passadissos “infinits” de Copenhaguen.

El món multilateral, fonamentalment a través de les Nacions Unides, s’ha desenvolupat molt, s’ha regulat molt legalment i, davant d’un tractat internacional jugarà sempre a apoderar-lo. El Protocol de Kyoto va ser, era, i ara pot ser que segueixi sent encara en part, el vaixell insígnia de la lluita contra el canvi climàtic. Estic segur que ja hi ha qui està començant a elaborar el que podria ser el seu tercer període de compromisos. Temps al temps.

 

4.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes de continguts (amb més de simbolisme polític que d’una altra cosa).

A nivell de continguts l’”Esmena de Doha” és, lògicament i tal com estava establert que fos i que ja s’ha comentat, una “Esmena al seu Annex B” que, en definitiva, comença dient textualment:

“El siguiente cuadro substituirá al que figura en el anexo B del Protocolo.”

A nivell d’articulat l’esmena queda recollida com a continuació de l’article 3.1. del Protocol, citat abans textualment en l’apartat 2 d’aquest article, i recollit ara i aquí també textualment com article bis:

PK2 – Artículo C – Artículo 3, párrafo 1 bis: Se insertará el siguiente párrafo después del párrafo 1 del artículo 3 del Protocolo: 1 bis. “Las Partes incluidas en el anexo I se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en la tercera columna del cuadro contenido en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos del 18% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre los años 2013 y 2020.”

Per a un lector interessat, ja gairebé només queda esmentar que de la llista de països / part de l’Annex I de la Convenció Climàtica del 92 han quedat en el nou Protocol esmenat, només: els països de la Unió Europea, Austràlia, Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega i Suïssa, que han donat el seu consentiment escrit com a parts interessades -d’acord amb l’article 21.7. del Protocol, ja citat i comentat oportunament a l’apartat 3 d’aquest article-, que, agregadament, s’han compromès a reduir el total de les seves emissions a un nivell inferior en no menys del 18% al de 1990.

Les dades més recents analitzats per la UNFCCC (i comprovades en “Our World in data”) mostren que els països desenvolupats de l’Annex 1 de la Convenció Climàtica que, en la “Esmena de Doha”, continuen en l’Annex B esmenat del Protocol de Kyoto (la llista de països explicitada en el paràgraf anterior) havien reduït les emissions, respecte a les de 1990, en un 25,3% pel 2018. Uns nivells que garanteixen, per tant, el compliment de l’”Esmena de Doha ” del Protocol de Kyoto, encara que, també en el seu conjunt, aquestes metes segueixin estant dins dels marges d’incompliment general (de totes les parts) dels escenaris més optimistes elaborats ja en el context de les primeres NDCs de l’Acord de París.

En definitiva, SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, APROVAT I COMPLERT AQUEST PROPER 31 DE DESEMBRE DE 2020.

 

5.- Consideracions i / o conclusions finals molt diverses d’aquest article

5.1. Sobre l’estructura i el llenguatge polític del marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic

Ja apareixen en el text de l’article, però mereixen ser recollides explícitament en aquestes conclusions en els diferents següents ítems:

5.1.1. “Les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres (Convenció Climàtica, Protocol de Kyoto i Acord de París), ben vives”. No obstant això, cal deixar en un to més matisat d’aquesta afirmació al Protocol de Kyoto perquè a 31 de desembre de 2020 s’haurà acabat (amb compliment satisfactori) el seu SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS la qual cosa vol dir, per la lletra mateixa del Protocol, que la preparació i corresponent aprovació sobre un TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS hauria d’estar acabada i, fins i tot i de fet, haver entrat en vigor ja. No obstant això, també és cert que el segon període de compromisos, que és el de l’”Esmena de Doha” d’aquest article, es va elaborar i aprovar a finals de l’any 2012 i no entrarà en vigor fins al 31 de desembre d’aquest mateix 2020. Per tant, no ha de ser molt suposar que, si hi hagués la voluntat política, hi han ara més que precedents suficients com per elaborar i aprovar en un futur, que no hauria de ser, encara que també suposadament, massa llunyà, aquest TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS del Protocol de Kyoto.

5.1.2. La “resurrecció de el Protocol de Kyoto” suposa, indirectament però també amb certa claredat, que els llenguatges polítics anteriors a l’Acord de París puguin tornar a quedar reforçats i tan utilitzats com algú vulgui. L’Acord de París no utilitza en tot el seu redactat els conceptes Annex 1 i NO-Annex 1, referents permanents del període polític anterior al de l’aprovació d’aquest Acord el 2015. L’Acord de París segueix utilitzant els termes “països desenvolupats” i ” països en desenvolupament” tan propis, fins ara, del món de les Nacions Unides. Actualment, però, és difícil qualificar a la Xina, l’economia potència emergent per excel·lència, com a país en desenvolupament; en canvi segueix i seguirà sent, a la llum de la Convenció Marc Climàtica de 1992, un país del NO-Annex 1. Tots els països que d’acord amb la Convenció Marc Climàtica del 1992 eren països del NO-ANNEX 1 hi segueixen i hi seguiran sent; i a això li dona més força política la “nova vida” del Protocol de Kyoto.

5.1.3. En definitiva, i en un altre ordre de coses, l’aprovació de l’Acord de París, diríem, en paraules nostres, que caminava en la direcció d’acabar, de forma ja qualificada de passiva, lenta i silenciosa, amb el Protocol de Kyoto, tancant així una de les tres potes en què s’ha sustentat la lluita multilateral contra el canvi climàtic; la qual cosa, a més de tot el que s’ha dit ja, hagués simplificat molt algunes de les complexitats de l’entramat climàtic multilateral que, ara i al meu entendre, es perllongarà en el futur (com a mínim proper) en la complexa convivència de tres tractats i, per tant, tres COPs (la COP de la CC, la CMP del KP i la CMA de l’AP), amb totes les seves interrelacions entre ells.

5.2. Sobre la importància quantitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha”

Encara que en propietat no podem parlar encara dels resultats del SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, ja que el període no acaba fins al final d’aquest mes de desembre de 2020 i, només a partir d’aquell moment, començarà el monitoratge oficial del compliment que, per altra banda, no és ni de bon tros, oficialment, un termini de temps curt en el si de la UNFCCC. Però també és cert que el monitoratge extraoficial de tot el relacionat amb el canvi climàtic és cada dia més potent, millor, més complet i permet fer, amb moltes garanties, extrapolacions de futur molt ajustades al que serà la realitat. Ja s’ha esmentat en el text que, amb les dades, fins i tot “oficials”, disponibles fins al 2018, en realitat ja es pot avançar que el segon període de compromisos del Protocol, l’”Esmena de Doha”, s’haurà complert -es complirà segur- a finals d’aquest 2020.

Té alguna importància aquesta conclusió quantitativa? Gairebé que podríem dir ja que molt poca, o millor dit que, en qualsevol cas, s’hagués arribat al mateix resultat quantitatiu sense necessitat d’haver viscut aquest calvari particular de l’”Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto. Finalment, i tal com ja s’ha comentat en l’apartat 4 d’aquest article, només un petit nombre de països ja citats són parts de l’”Esmena de Doha” del PK; les altres parts de l’Annex I ho han anat abandonant de maneres més o menys subtils, o no. Ara bé, només recordant que els objectius de mitigació de la Unió Europea, en la perspectiva de l’any 2020, s’han enunciat i enuncien amb el famós 20-20-20 (entre d’altres, la UE ha tingut aquest objectiu de reducció del 20% de les seves emissions des de que, a Doha, s’aprovés precisament l’”Esmena de Doha” i el % esmentat fos proposat per la pròpia UE), llavors, per molt diverses raons i encara que no totes elles estrictament positives, ha quedat assegurat (ja hi havia quedat), a diferents nivells, l’esmentat compliment.

5.3. Sobre la importància qualitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha” del PK i d’altres herbes de l’Acord de París

En una gran part ja s’han valorat en el grup de conclusions 5.1. Però a aquesta altura de les nostres conclusions, sens dubte, hem d’emfatitzar i aprofundir més en un aspecte que, de fet, lliga amb una realitat molt preocupant del que podríem denominar els aspectes encara no del  tot desenvolupats de l’Acord de París (pendents ara de Glasgow 2021).

És sabut que el G77 en general, però especialment un dels seus més forts subgrups negociadors en l’àmbit dels temes del Canvi Climàtic: el “Like-Minded Developing Countries Group (LMDCG)”, liderat molt especialment per la Xina i l’Índia, han estat clarament a favor -de fet han estat els seus impulsors reals- de dos temes que, des del nostre punt de vista estan, encara que pogués no semblar-ho a primera vista, estretament relacionats:

a) Primer, el tema de la forta acció mitigadora que tenien la responsabilitat d’escometre els països de l’Annex I en el període fins al 2020, coherentment amb la seva gran responsabilitat històrica de la situació en què ens trobem. D’aquí la defensa a ultrança del manteniment del Protocol de Kyoto i, en concret, del seu segon període de compromisos a través de l’”Esmena de Doha”. Cap país del LMDCG està en l’Annex I de la Convenció i, amb la política realitzada i l’”èxit” final obtingut, podríem dir, d’alguna manera, que estaven deixant la responsabilitat de la mitigació -com a mínim fins al 2020- únicament en les mans dels països de l’Annex I. Si he posat la paraula èxit entre cometes és perquè, a la pràctica, fonamentalment només la UE -l’actor “estatal” sens dubte més progressista de la lluita contra el canvi climàtic- es va prestar i s’ha prestat a entrar a acceptar aquesta responsabilitat i paper.

b) Segon, uns redactats endimoniats i contradictoris quan es miren des de les perspectives de l’Acord de París i de les Decisions de la COP de París (que haurien de ser honestament complementaris i mútuament clarificadors) van permetre al mateix LMDCG guanyar una batalla (en les negociacions de Katowice del 2018) molt important sobre l’anomenat “Common Time Frames for NDCs”. Sent molt breus, el que si que es va acabar aprovant, al respecte, és que “les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir del 2031 en endavant”; i que, per tant i de moment, aquests terminis no tenen per què ser comuns abans del 2031; la discussió sobre quins hagin de ser, finalment, els terminis comuns entre les NDCs successives de les parts, segueix, en aquest context, molt oberta i amb algunes polèmiques extremes (a Madrid el text en negociació va acabar sent molt més complex al finalitzar la COP que quan va començar la mateixa -fet, d’altra banda, gens inusual-).

La nostra interpretació és clara, el LMDCG (amb la Xina i l’Índia entre ells) no té cap pressa a avançar en la implementació de l’Acord de París i segueix aplicant la màxima de “vostès primer” referint-se a l’acció que, basant-se en la seva responsabilitat, haurien de portar a terme els països desenvolupats. I, d’altra banda, el LMDCG manté uns nivells d’ambigüitat més que notables sobre el que tenen intenció de fer, i de quan ho portaran a terme.

És d’esperar que el LMDGC segueixi pressionant tant com pugui als països desenvolupats perquè adoptin compromisos molt més ambiciosos de reducció de les seves emissions i aportin els fons compromesos per finançar la mitigació i l’adaptació dels països en desenvolupament. Només recordar que aquests fons haurien d’ascendir als cent mil milions de dòlars anuals el 2020 (i següents anys) i, de moment, aquest nivell de finançament tot i que va en augment, encara no s’ha assolit. I aquí hem d’assenyalar que des de les bases de la Justícia Climàtica el LMDCG té tota la raó política en fer aquestes exigències.

Ja per acabar, una darrera reflexió. Ens trobem avui acabant un 2020 en què el món ha hagut de fer front a una altra crisi global, la del COVID-19. Un 2020 que hagués hagut de ser l’any en què totes les parts de l’Acord de París actualitzessin les seves NDCs per situar els esforços globals en el camí de l’objectiu de l’1.5oC. I tristament, a dia d’avui (8/12/20), de les 189 parts de l’Acord de París només quatre han presentat la seva segona NDC i no arriben a una vintena les que han actualitzat la seva primera NDC. És cert que alguns països han assenyalat que, per efecte de la pandèmia, s’han vist obligats a demorar fins al 2021 la revisió de les seves NDC, però també és cert que en aquests temps de pandèmia les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera no han parat d’augmentar i que els impactes del canvi climàtic són cada dia més apressants.

Ho direm rotundament perquè així és com ho veiem, intentant mirar al món en el seu conjunt. El temps se’ns acaba i ja no podem demorar més una acció climàtica realment ambiciosa i eficaç. I de la mateixa manera que afirmàvem que sota el prisma de la Justícia Climàtica els països del LMDCG tenen tota la raó política, també hem d’afirmar coherentment que per tal de revertir la gran injustícia global que comporta la problemàtica climàtica, els països desenvolupats estan realment obligats a fer més, MOLTÍSSIM MÉS I JA MATEIX contra el canvi climàtic.

 

Xerca; Barcelona 16 de desembre de 2020; a quatre mans

 

Josep Xercavins Valls; professor jubilat de la UPC i ex co-director de l’GGCC

&

Olga Alcaraz Sendra; directora de l’GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya)

I ara què? Multilateralisme, Nacions Unides i Dret Internacional – Part II: Conclusions i Propostes

2 des.

No sé veure cap altra via cap a un imprescindible Governament Democràtic Mundial que la de preservar activament i apoderar efectivament, en la dècada crucial que estem començant, una tríada-trinomi inseparable: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL – PART II: CONCLUSIONS DE L’ASSAIG d’un inexpert en el tema, però a la vegada (potser ben ingènuament) d’un sorprès en les seves pròpies conclusions

 

Preliminars

  • Una malaltia crònica que ve de lluny i que empitjora amb l’edat (i ja en són 64) em dona actualment, en un any, pocs dies efectius de capacitat de pensar i escriure (o d’escriure i pensar que més aviat és el que sempre crec que he fet, o intentat fer); estaríem dins d’un període (que no se sap mai quan durarà) amb ganes i possibilitats de fer-ho i, si més no, ho començo a fer (a escriure) a mitjans de novembre de 2020.
  • Donald Trump acaba de perdre les eleccions als EUA i, si no passa res, estem davant d’una de les millors noticies que hem tingut en els darrers temps. Si un president dels EUA ha fet mal al món, ha fet mal al multilateralisme i a Nacions Unides, ha estat ell. A Octubre d’aquest 2020, les Nacions Unides (NNUU) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), tenen un “sorprenent dèficit de 5.100 milions de dòlars que amenaça greument la capacitat de complir amb els seus compromisos, amb el seu mandat i amb la seva raó de ser”. Degut, gairebé exclusivament -encara que evidentment lligat a altres aspectes de la realitat-, als impagaments del seu màxim i primer contribuent: els EUA presidits per en Trump!
  • Estem en una dècada, la 2020-2030, que tot just estem començant, i que es considerada essencial -per gairebé tothom que segueix els temes del món- pel que fa a l’evolució que tinguin la majoria de desafiaments sobre el futur de la humanitat en el planeta. És essencial el que s’acabi fent o no (sembla que estiguem anant enrere) en/amb l’Agenda pel Desenvolupament 2030 (intentant assolir els tant necessaris Objectius de Desenvolupament Sostenible), i/o en la lluita contra el Canvi Climàtic per mantenir la temperatura mitjana a la superfície planetària en uns nivells que no hipotequin més, del que ja ho està, el futur de la vida humana en el planeta. A més a més, en aquest començament d’aquesta dècada la pandèmia Covid-19, a finals del passat mes d’octubre del 2020, ha contagiat ja a 51.636.989 habitants de la terra (la qual cosa representa unes 6.641 persones per cada milió d’habitants), dels quals n’han mort ja 1.275.124 sers humans.
  • En el context dels preliminars anteriors es fa difícil decidir-se per quines haurien de ser les prioritats dels humans en aquests moments. Qui escriu ha arribat a la conclusió que en són moltes i, a més a més, difícils de prioritzar entre elles i que, de vegades al fer-ho, segons quines prioritzacions en poden empitjorar d’altres. Però la meva conclusió és que en tot cas han d’incloure, segurament potser no d’una manera obsessiva i sobretot no excloent -sinó més aviat evolvent-, la preservació proactiva -paral·lela i incloent a totes les accions corresponents a/de totes les prioritats que es decideixi definir i afrontar- i l’apoderament efectiu del Multilateralisme, les Nacions Unides i el Dret Internacional. La llavor d’aquesta conclusió se’m va sembrar fa molt temps -i al final se m’ha anat transformant en una mena de flor tardana- en una conversa singular i intensa amb en Carlos Villan Duran, president-fundador de la – amb seu a Astúries- “Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos”. Espero que com a gran expert i activista en el tema no s’ofengui pas perquè li dediqui avui aquest assaig meu -d’un inexpert que, com St. Pau, ha tornat a caure d’un cavall-.

En aquest context, el que he acabat anomenant com “Assaig” sembla que es va acabant (ja comença el desembre d’aquest 2020) però en dues parts. La primera l’Assaig en si com un camí de reflexió, estudi i aprenentatge personal que jo necessitava fer per intentar veure-hi clar en aquella llavor que em va sembrar en Carlos Villan. Però, com sempre que es tracta de mi, l’Assaig és massa llarg i no crec que ningú més que jo se l’arribi a llegir mai. Queda obertament publicat en el meu blog personal:  https://actglobally.wordpress.com/, com a PART I (post anterior) d’aquesta feina. Però com a resultat d’aquest treball les conclusions que n’he pogut acabar traient (i que de fet crec que intuïa i cercava expressament poder treure), efectivament m’han sorprès a mi mateix perquè crec que podrien tenir més interès, força i possibilitats de les que jo en podia intuir a priori. Aquesta PART II d’aquesta feina queda també obertament publicada en el meu mateix blog personal, sense oblidar que tenen aquest caràcter de CONCLUSIONS/PROPOSTES de l’assaig anterior però, deu-nos-en guard, no en requereixen pas la seva lectura. Si un hipotètic lector d’aquesta PART II vol trobar-ne algun antecedent que li permeti aprofundir en quelcom en particular, sempre podrà anar a la PART I.

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 1: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME[i] (deixarem una resposta indirecta a la pregunta del com, per a una conclusió prepositiva posterior)

Ni l’Organització de les NNUU ni el Dret Internacional (molt lligats entre sí però també sempre amb vida pròpia i singular) serien possibles, existirien encara, sense una voluntat política multilateral originària, i sense que un multilateralisme amb grans dificultats, contradiccions i enemics de tot tipus hagi anat sobrevisquin, a voltes més o menys feblement, al llarg del temps.

Sembla empíricament cert que: El multilateralisme és, en referencia o en el context de les relacions i la vida i realitats internacionals, l’actuació d’un conjunt de països sobre assumptes determinats que, al i per fer-ho, creen Organismes Multilaterals -les Nacions Unides com exemple més paradigmàtic-, amb el propòsit d’abandonar  -en els moments de la creació d’aquests organismes- la unilateralitat que va derivar en guerres, com la segona guerra mundial, essent substituïda llavors per la multilateralitat  com a forma de cooperació de molts països per tractar de conservar l’estabilitat i la pau a nivell mundial”.[ii]

[iii]En el text de referència més citat fins els nostres dies en els treballs sobre multilateralisme, Ruggie[iv] feia notar que l’institucionalisme neoliberal, aproximació central en la disciplina de les Relacions Internacionals en els anys vuitanta, s’havia centrat en l’estudi de les institucions i de les normes, però no havia dedicat atenció a la forma multilateral d’aquestes institucions. […] Així, per Ruggie, el multilateralisme és «una forma institucional que coordina les relacions entre tres o més estats en base a principis generalitzats de conducta, és a dir, principis que especifiquen la conducta adequada per a cada tipus d’acció, sense prendre en consideració els interessos particulars de les parts o les exigències estratègiques que puguin donar-se en cada cas concret ». La interpretació maximalista de Ruggie destaca la importància dels principis que regeixen en l’actuació multilateral i dels quals es deriven alguns corol·laris (*), com la situació d’indivisibilitat entre els membres d’un marc multilateral o la reciprocitat difusa, que marca l’expectativa d’aquests membres que els beneficis agregats al llarg del temps seran equivalents per a tots ells. El que clarament limita l’autonomia dels Estats per formular polítiques guiades pels seus interessos més directes.”

Sobretot pel que acaba suposant el Multilateralisme per al Dret internacional, no podem deixar que es perdi aquesta accepció del multilateralisme, i, humilment però convençuda, la volem deixar recollida com a primera gran conclusió explícita d’aquest treball, en la seva formulació prepositiva: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME!

 

CONCLUSIÓ 2:  El DRET INTERNACIONAL, és del tot servil als esdeveniments històrics i està estrictament lligat, des d’un inici, al reconeixement de les igualtats sobiranes de les entitats polítiques existents[v] (veieu emperò la conclusió/proposta 3)

Acadèmicament sabem que “El terme Dret internacional públic va ser utilitzat per primera vegada pel britànic Bentham, en 1780, com a forma de distinció del dret nacional”.

“Si en les ciències jurídiques la referència a la història és una dada indefugible, el Dret Internacional és el més històric de tots els drets: la seva dependència de les circumstàncies socials és extremada; però peca encara més d’una autèntica servitud en la qual es troba amb relació als esdeveniments històrics.”

En realitat, el Dret internacional, com el coneixem actualment, només va ser possible després de la proclamació de la igualtat sobirana de les entitats polítiques existents, proclamació que, amb tota puritat, al menys pel conjunt d’estats del nostre entorn, es produeix amb motiu de la “Pau de Westfalia del 1648” i dels seus corresponents tractats que varen suposar, de fet i a la vegada, el naixement de l’estat nació sobirà.

Tot i que aquesta és una visió occidentalitzada de la història, en contexts i amb històries diferents, és, de fet, aplicable al món oriental i a l’auto identificació històrica de la Xina i el Japó, per exemple, com estats nació sobirans.

El 1945 es va crear l’organització mundial haguda i per haver per excel·lència, la Organització de les Nacions Unides (ONU), que neix amb cinquanta un estats, la pràctica totalitat d’estats existents en el món en aquell moment, que són reticents a qualsevol creixement, que no pogués ser bàsicament -tal com va ser- el resultat de l’accés a la independència de territoris sotmesos a dominació colonial.” […] “La societat internacional està constituïda, en efecte, per tots els estats de la societat internacional. Des d’una perspectiva exclusivament jurídica, s’afirma el dogma de la igualtat sobirana de tots els estats.”

És obvi que, tant històricament com actual, la realitat sociopolítica i, sobretot, econòmica fan quimèrica i estrictament retòrica la igualtat -real- afirmada entre els estats.  

La font de referènciav que hem seguit principalment  en aquest apartat no té ni el més mínim pudor d’acabar donant la seva pròpia definició de Dret internacional que, nosaltres, voldríem recollir i emfatitzar com a part, si es vol, ja prepositiva d’aquesta segona conclusió d’aquest treball.

“El Dret internacional ha de ser entès com el conjunt de normes jurídiques que regulen la societat internacional y les relacions dels seus membres en la consecució dels seus interessos socials col·lectius i individuals”.

i la font de referència n’afirma, a continuació, algunes característiques peculiars del Dret internacional en el trànsit al segle XXI:

  1. És un ordenament de geometria variable, això és, que en front a l’existència d’un conjunt d’obligacions mínimes uniformes per a tots els estats, permet que cadascun d’ells es vinculi amb major intensitat amb tots els demés membres de la societat, a amb grups reduïts de la mateixa, per a la millor satisfacció dels seus interessos i necessitats
  2. És un ordenament que cerca la seva plenitud o inacabat […]
  3. És un ordenament jurídic essencialment dispositiu: la persistència de la sobirania estatal com a fonament bàsic del Dret Internacional fa que la naturalesa essencial de les seves normes sigui de naturalesa essencialment dispositiva […]
  4. És un ordenament jurídic essencialment no coercitiu […].

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 3: En la seva evolució històrica des de mitjans del segle XX fins els nostres dies el Dret internacional ha experimentat extraordinàries transformacions tant en les característiques i els fons dels seus continguts com en les formes de construir-lo.  Per exemple, ara s’està fent un Dret internacional amb funcions expandides i que, de fet, s’introdueixen clarament en el que fins ara eren competències internes dels estats. Aquest és un camí que no podem ni volem deixar que s’aturi i que (COM A PROPOSTA CLAU) ha de passar a ser central per trobar la via cap a un nou rumb progressista en el futur de les Nacions Unides i del Multilateralisme

Seguint en la mateixa referència que seguíem en la conclusió anteriorv: “Però la societat internacional ha experimentat un procés de creixement diferent a la incorporació d’extensos territoris com a resultat de la descolonització produïda predominantment en els anys 60 i 70. […] És per això que en els darrers anys hagi estat possible assistir a un nou canvi en l’escena internacional: el món dels vells Estats, insatisfets amb la política d’enfrontament i confrontació que els nous Estats sorgits de la descolonització realitzaven en els fòrums de les organitzacions internacionals, […], s’han resistit al procés d’universalització de la societat internacional, […], rebutjant a la vegada el tan costós procés de socialització internacional dels problemes. […] En darrer terme , la multiplicació del nombre d’Estats acceptats en les Organitzacions internacionals, ha tornat a posar de manifest la reticència dels Estats de l’ahir a considerar com autèntics subjectes del Dret internacional als nous Estats.”

Emperò aquesta és una resistència que, a banda de més o menys comprensible, té molt més d’inercial que de real, sobretot en aquells (i en aquests si se’m permet) moments de la història en que el lideratge asiàtic (liderat, i valgui la redundància, per la Xina) no sembla tenir cap fre.

El Dret internacional ha experimentat unes extraordinàries transforacions en els darrers 60 anys (**). […] Ara, en canvi, es pretén que l’ordenament internacional, encara que muntat sobre bases interestatals, atengui demandes plantejades per realitats i entitats infra o supra estatals. […] A l’hora, i per sobre dels àmbits de competència, apareixen invocacions progressives a que les normes internacionals solucionin qüestions candents relatives al desenvolupament econòmic […] o a pal·liar la inexorable degradació del medi ambient. De pretendre impedir que unilateralment un subjecte jurídic pretengués la modificació de situacions existents, el Dret internacional es veu requerit a modificar situacions que els subjectes jurídics no volen -o no poden- transformar (i que n’és d’important i de paradigmàtica aqueta constatació que recordarem com la (***).[…] La mutació en les funcions del Dret internacional senyalen el gran drama d’aquest ordenament jurídic: en front a les funcions clàssiques assignades al Dret internacional, les creixents necessitats i exigències de la vida de relació internacional, progressivament independent, pretén un Dret internacional amb funcions expandides i que s’introdueixi en el que fins ara eren competències internes dels estats.

[….] Gairebé no seria possible trobar alguna qüestió sobre la qual no existeixi una àmplia gama de normes internacionals, en creixement geomètric. Però en front d’aquesta demanda, els instruments operatius del Dret internacional i les exigències de regulació no han vingut acompanyades de la concessió de competències de control i verificació (****).”

“També hi hagut però una transformació en el procés d’elaboració de les nomes. Ara, la proba del consentiment dels Estats és més assequible en el cas dels tractats o dels actes d’organitzacions o en els actes unilaterals, que en el cas de les normes consuetudinàries. […] Els tractats són, sens dubte -des dels anys seixanta-, la forma més important avui de generació d’obligacions jurídiques per als estats (*****).”

———

L’aparent contradicció entre la conclusió 2 anterior a aquesta i aquesta conclusió 3 (elevada, ara i aquí si, a la categoria de proposta), en la qual estem ara i que és fonamental, requereixen alguns aclariments i/o arguments  per part meva per tal de veure que, de fet, són, paradoxalment, ben compatibles.

Els estats nació principals del món (els vells i alguns dels nous) no han deixat ni deixaran de fer prevaldre, en tot el que puguin, el principi (actualment molt més teòric que real) de la persistència de la seva sobirania estatal com a base del Dret Internacional.

Efectivament, és en aquest punt en el que un servidor veu “del tot perduda -si és que mai s’ha intentat realment-” cap possibilitat d’evolució en la direcció de que els Estats Sobirans abdiquin d’aquest principi i es plantegin construir positivament, i acceptar de grat com un pas correcte endavant en el camí “progressista” de la història, una preeminència diferent sobre ells d’una nova jurisprudència internacional emanada d’institucions que, llavors, haurien de rebre -dels estats com a mínim- la sobirania cedida i capacitativa per fer-ho. I en el no fer-ho, n’estic convençut, s’hi apuntarien també la majoria dels nous estats fruit de la descolonització que, fins i tot, serien més “papistes que el papa”.

Però aquesta realitat tant radicalment ancorada en el passat i mantinguda en el present, és una realitat teòrica (que no real) perquè, a la pràctica, ha estat totalment superada per una evolució globalitzada del món (1995-Període presidencial de Trump[vi] als EUA -?-), en la qual les interdependències econòmiques, financeres, socials (migracions massives), de comunicació i informació, etc. són tant fortes que desborden totalment (excepte teòricament en lo polític-però això és de fet també, i clarament, una gran fal·làcia-) les suposades teòriques sobiranies estatals.

Però en canvi, com es subratlla en l’enunciat d’aquesta darrera conclusió 3, tant en els continguts com en les formes el Dret internacional (i bastantes organitzacions internacionals de la societat universal internacional) si que han superat a la pràctica (una pràctica no pas exempta de contradiccions i friccions inercials internes -en principi prou lògiques-) principis i realitats que ja només formen part del passat. Tornem a llegir acuradament el paràgraf (**) de la conclusió en la qual estem.

Aquest darrer fet introdueix inestabilitats i ineficiències en el sistema, però que són la mesura de les contradiccions de canvi d’època -com a mínim d’època- que ningú sembla voler afrontar en el món. I dic ningú, perquè segueixo sense veure, entre altres moltes coses, cap dinàmica del que anomenem societat civil internacional i/o moviments socials globals que, en lo fonamental, qüestioni el, entre moltes altres coses, l’internament contradictori estatus quo que acabo de comentar. No ho fan de fet, per exemple, ni les propostes d’una UNPA (Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides), d’un WP (Parlament mundial), o d’una conformació Kantiana -o més modernament de Russell i Einstein en el context del WFM (Moviment Federalista Mundial)- d’una ciutadania universal. A mi personalment, que les he defensat al llarg de la meva vida “política” i he treballat per fer-les possibles, no em mereixen, en aquests moments, cap símptoma de veridicitat. Les veig simplement impossibles de materialitzar, sobretot, perquè no existeix -no neix per enlloc- el subjecte polític “ciutadà universal o del món”.  I cada dia que passa se’m fa més difícil pensar, fins i tot, que pugui arribar a existir i, fins i tot, que fos bo que existís (emperò, no vull deixar de dir, que aquí l’edat -que és conservadora en essència- en pot estar traint).

En canvi les activitats, lluites, mobilitzacions que la societat civil, la ciutadania i, cada vegada, més actors d’aquells anomenats com a “Grups Principals” i definits en el revolucionari “Programa 21” de la Cimera de la Terra de Rio 92, treballen, moltes vegades, al costat o directament dins i amb els propis estats en fer possibles els Objectius de Desenvolupament Sostenible i en intentar implementar -sense pas massa èxit- l’Acord de París (exemple paradigmàtic del que li demanem al Dret internacional dels nostres dies, tornant al paràgraf (*)).

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 4: El bastió fonamental de la difícil lluita per a un món millor -en aquesta dècada crucial 2020-2030- l’hem de continuar tenint en aquelles formulacions de la Carta de les Nacions Unides (i de moltes de les dinàmiques que emergeixen del complex conglomerat de la ONU) i a qui ningú “pot” ni ha de renunciar a portar més i millor a la pràctica (i, a les que, com a mínim teòricament i en la seva majoria, ningú al món s’hi oposa -altra cosa és que s’hi esforcin massa en complir-les-), traient-ne totes les possibilitats -que poden ser i seran moltes encara-  que siguem capaços d’extreuren

Quin és doncs aquest bastió? Doncs no pas gaires però suficients articles essencials de la pròpia Carta –en el fil de la tríada-trinomi del nostre assaig– que, lògicament, tornem a posar negre sobre blanc a continuació:

PREÀMBUL DE LA CARTA DE LES NACIONS UNIDES[vii]

“Nosaltres els pobles de les Nacions Unides

resolts […]

a crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a les obligacions emanades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional[viii]

CAPÍTOL I Propòsits i Principis

Article 1

Els Propòsits de les Nacions Unides són:

  1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquesta finalitat: […] aconseguir per mitjans pacífics, i de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o arranjament de controvèrsies o situacions internacionals susceptibles de conduir a trencaments de la pau;

CAPÍTOL IV L’Assemblea General

Article 13.1

L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents:

  1. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació;

CAPÍTOL X El Consell Econòmic i Social

Funcions i Poders

article 62.3

El Consell Econòmic i Social pot formular projectes de convenció pel que fa a qüestions de la seva competència per sotmetre’ls a l’Assemblea General

CAPÍTOL XVI: Disposicions Diverses

Article 102.1

Tot tractat i tot acord internacional concertats per qualssevol Membres de les Nacions Unides després d’entrar en vigor aquesta Carta, seran registrades en la Secretaria i publicats per aquesta a la major brevetat possible.

 Article 103

En cas de conflicte entre les obligacions contretes pels Membres de les Nacions Unides en virtut d’aquesta Carta i les seves obligacions contretes en virtut de qualsevol altre conveni internacional, prevaldran les obligacions imposades per aquesta Carta.”

 ———

 També aquí calen alguns aclariments, molts d’ells de fons, per part de l’autor:

  1. No citar ni els articles relacionats amb la sobirania dels estats ni amb el consell de seguretat no vol dir que no els tinguem en compte. Pel que fa a les qüestions de sobiranies crec que els comentaris de la part final de la conclusió 3 ho deixen, si més no a la pràctica, resolt. Pel que fa als temes del Consell de Seguretat són, sens dubte, el punt més feble del conjunt de les meves conclusions; però crec que haurem de ser més “intel·ligents que mai” i “deixar” que aquests temes caiguin, de forma gairebé natural com a fruita madura, al final d’una estratègia d’apoderament del conjunt de les NNUU que, de ser exitosa, faria d’evolvent ofegadora als referits temes del Consell de Seguretat, que n’hauria de precipitar una reforma que, llavors si, ho hauria de ser -i a fons- de la lletra de la pròpia Carta, cosa que, ara mateix, no és possible ni plantejar. NOTA: En dades de 2018 la suma de la població de Xina, EUA i Rússia era d’uns 2.000 milions d’habitants; aproximadament un 26% de la població mundial; la suma dels PIB corrents era de 36.226 mil de milions de dòlars; aproximadament un 45% de l’economia mundial; sumant-li els pesos específics de França i el Regne Unit, és evident que els guanyadors de la 2a guerra mundial no renunciaran encara al seu botí polític més preuat: “el seu” “Consell de seguretat”.
  2. En aquest treball estem parlant del cor de les Nacions Unides definit per la Carta; el complex d’òrgans, agències, programes, tractats (que tenen els seus òrgans de governament propis), etc., és un món molt més ampli i complicat del qual caldrien -calen segur-, certament, reformes i desenvolupaments en profunditat. A la primera dècada d’aquest segle XXI el “Fòrum Ubuntu: fòrum de xarxes de la societat civil internacional” va mantenir oberta i molt viva una “Campanya per a una Profunda Reforma del Sistema d’Institucions Internacionals”, en la qual la refundació i reinclusió en el sí de la ONU, de les Institucions Financeres de Bretton Woods (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial) i de l’Organització Mundial del Comerç era, i hauria de continuar sent-ho ara, un objectiu fonamental. Però en aquests moments, aquestes reformes les posaríem a un nivell semblant (en tots els aspectes i per les mateixes raons) a les que acabem d’esmentar pel Consell de Seguretat de la ONU.

Estem proposant de fet, com a tal conclusió prepositiva 4, un canvi d’estratègia de lluita política internacional: “no intentem fer lo impossible o lo utòpic o allò que realment “clama al cel però que encara no és possible a la terra”, i concentrem-nos a utilitzar i desenvolupar tant com puguem, i més i millor, el que si que és possible fer, perquè de fet, ja s’ha vingut i ho estem fent i ho sabem fer i és, essencialment, el tot allò més positiu i progressiu resultat històric i actual (i ho ha de continuar sent en el futur) de la nostra tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL, de la qual el Dret internacional (vist d’acord amb la conclusió/proposta 3 anterior a aquesta) n’és, finalment, el que més n’ha quedat, queda i n’ha de quedar, del que més en continuem i n’hem de continuar traient i vivint, políticament parlant.

Per exemple, no pels seus èxits encara, però -malgrat tots els malgrat ’s; i els meus són molt crítics- que faríem avui sense l’Acord de París i els seus desenvolupaments (més que tímids però com a mínim existents). Si més no tenim un nord respecte al qual canalitzar la lluita.  

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 5: Si hom poses en el costat esquerra d’una “balança de polítiques”, tot l’ingent, immens i extraordinari patrimoni construït i desenvolupat en l’extremadament fecund context de la tríada-trinomi MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL i, al costat dret de la balança, tot allò que n‘haguéssim volgut canviar i/o reformar (i que encara ho volem fer, però que -com dèiem abans- cal arribar a les condicions per poder-ho fer), malgrat tots els malgrat ’s el desequilibri favorable a tot lo positiu i progressiu del costat esquerra és abismal (encara que de vegades pugui semblar que “ni tant sols existeix”, perquè passa com desapercebut, sobretot només, perquè no fa “tan soroll”). I si ens ho continuem mirant a través del que n’és el resultat realment fonamental i més tangible de la tant mencionada tríada-trinomi, és a dir, el DRET INTERNACIONAL, llavors una de les nostres conclusions/propostes/preocupacions fonamentals a partir d’ara ha de ser -ha de continuar sent- (segurament no en pot ser, de moment, gairebé cap altre -per impossibilitat de “condicions objectives”-; i agafant-ne com exemple paradigmàtic negatiu la de moment impossible reforma del Consell de Seguretat), re valoritzar, posar millor en pràctica, revisar amb la profunditat necessària, estendre i, en definitiva, implementar el més correctament i àmplia possible, totes les possibilitats que ens ha vingut obrint, que ens ha donat i ens dona, aquest patrimoni extraordinari del DRET INTERNACIONAL que, per així dir-ho, és, gràcies al Multilateralisme i a través de les Nacions Unides, el nostre més potent vehicle per anar avançant  fermament en la direcció d’assolir, simplement si voleu (però que seria molt), el que ja es va proposar el preàmbul complet de la Carta de la ONU -el que es cita en aquest treball n’és només, com és sabut, una part: aquella part que entrelliga la tríada-trinomi estudiat-.

En el fons, l’actual i, repeteixo, ingent Dret internacional és, exigeix ara (a diferents nivells i en diverses mires cada vegada més ambicioses) que, a través de les Nacions Unides (AG, Consells, Agències, Programes, Fons, Corts, etc.) com a instrument principal, faci, entre altres papers i efectes, com de l’amalgama que mantingui inseparable el Multilateralisme com a força de progrés i de lluita política internacional més important, a la disposició del món, i per a continuar, molt més eficientment, fent front a tots els desafiaments que tenim plantejats com a humanitat (i potser sigui el moment de tornar a llegir les constatacions (*), (***) i (*****)).

Preservar i apoderar la nostre tríada-trinomi és aconseguir que cap intent d’unilateralitat, bilateralitat, polaritats, multipolaritats, etc., pugui tenir cap opció d’esdevenir hegemònic. La lluita, la tensió permanent existent (contra les Institucions de Bretton Woods, contra els G7 o els G20, contra els governaments “ocults” des de les organitzacions financeres de Basilea) per ostentar l’hegemonia caurà, ha de caurà sempre, del costat del potent vehicle construït i en construcció del Dret internacional multilateral.

———

Per què i per a què aquesta darrera conclusió/proposta -amb tints o escriptura gairebé apocalíptica i gairebé més del costat de “fe i tossuda voluntat” que de “raó realment argumentada”) del nostre assaig? No es pot esgotar la paciència d’un possible i estranyat (i per a mi ja inimaginable) lector de les conclusions d’aquest assaig i, per tant, allargar-se massa més seria totalment inadequat. Però, naturalment, l’autor ha de justificar el fons (que no la forma) d’una proposta que, primer, és perfectament realitzable per les actuals Nacions Unides i, segon, podria esdevenir, a la vegada, el revulsiu imprescindible per preservar activament i apoderar efectivament la tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Quin és aquí el canvi d’estratègia progressista que es proposa?

Deixeu que citem (es fa també i més ben emmarcadament a la PART I de l’assaig) la pròpia web oficial de les Nacions Unides quan fa la seva visió prou crítica, i sense deperdició, sobre el conjunt de temes del dret internacional i les Nacions Unides en una secció on es parla dels orígens i antecedents de la Comissió de Dret Internacional, CDI, de les Nacions Unides:

“Sobre la redacció i aplicació del paràgraf 1 de l’article 13 de la Carta de les Nacions Unides i la constitució de la CDI[ix]

Els governs que van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides es van oposar aclaparadament a conferir a les Nacions Unides el poder legislatiu per promulgar normes vinculants de dret internacional. Com a corol·lari, també van rebutjar les propostes de conferir a l’Assemblea General el poder d’imposar determinats convenis generals als estats mitjançant alguna forma de vot per majoria. No obstant això, hi va haver un fort suport per atorgar a l’Assemblea General els poders d’estudi i recomanació més limitats, cosa que va conduir a l’adopció de la disposició següent a l’article 13, paràgraf 1, sub paràgraf a de la Carta:

“1. L’Assemblea General iniciarà estudis i formularà recomanacions per tal de:

“a. … fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació “.

La disposició fou la 94 (I), adoptada per  l’Assemblea General, l’11 de desembre de 1946, per la qual s’establia el Comitè per al desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. La citada CDI.

En el procés de treball cap a aquesta resolució, segons la continuació de la mateixa cita anterior, […] “es va discutir a fons diverses qüestions importants de principi relacionades amb l’organització, l’abast, les funcions i els mètodes d’una comissió de dret internacional. Alguns membres del Comitè no van veure cap distinció marcada entre el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. En ambdós casos, van observar, seria necessari celebrar convencions internacionals abans que els resultats fossin vinculants per als estats.

Tot plegat va fer que pel que fa a les NNUU, la millor via per desenvolupar nou Dret internacional hagi estat i, si més no de moment, ho continua sent, la via dels tractats o convencions internacions expressament construïts com a tals (amb reunions extraordinàries de l’Assemblea General concebudes ja, en si mateixes, com a convencions per a l’objectiu exprés en qüestió de dotar-se d’un tractat, o amb processos a voltes més complexos i llargs per arribar a tractats o convencions més delicades, etc.).

Com que això va esdevenir una evidència bastant clara ben aviat, llavors, i no pas massa tard, es va haver de construir un específic Dret, o Lleis, dels Tractats. El principal i, per dir-ho així, “llei dels tractats” és el “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[x], Viena 23 de maig de 1969, de caràcter molt jurídic i més aviat poc polític.

I, finalment, la realitat històrica ha estat la que ha estat i, en aquests moments, tenim 560 tractats en vigor que, per suposat, són extremadament heterogenis des de molts punts de vista i, sobretot i clarament, estan mancats de gairebé cap tipus de coherència (ni temàtica -lògic-, ni estructural, ni de governament, ni de coordinació, ni des del punt de vista -de vegades- de les seves relacions operatives amb els cors de les NNUU, etc.). Però hi són i els tenim!

——–

Només afrontar una seva REVISIÓ (la dels 560 tractats en vigor — i si se’m apura tan sols només -encara que sigui un dir- perquè la comunitat internacional pogués conèixer millor i mínimament bé quin és, de fet, el seu ordenament jurídic multilateral i com se’n pot extreure d’ell un governament democràtic mundial necessari i coherent, i a l’alçada dels nostres desafiaments actuals) seria un revulsiu imparable, n’estic convençut, per preservar activament i apoderar efectivament la “nostre” tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Per tot això, i donant continuïtat final a la conclusió/proposta 5 amb un caràcter més concret, però sobretot com EXEMPLE OPERATIU POSSIBLE i que pugui ser il·lustrador i, fins i tot, “auto engrescador” (però sense oblidar-ne la seva raó de ser darrera fonamental), proposarem que,  durant la dècada 2020-2030 s’impulsi i es dugui a terme: A) “LA REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES” (el podríem anomenar expressa i definitivament: Dret internacional multilateral de les Nacions Unides) i B) “L’ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS -HISTÒRIC, ACTUAL I FUTUR-” (per exemple en el de la constatació (****))”, considerant-lo essencialment (però afegint-hi els altres elements del Dret internacional multilateral existent que s’hi puguin i vulguin incorporar) el conjunt dels 560 Tractats o Convencions Internacionals vigents i emparats, principalment, pel  Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[xi],x (Viena, 23 de maig de 1969) amb, com alguns dels pressupòsits i també propòsits d’aquesta revisió i anàlisi, els següents:

  1. Deixar que la Comissió de Dret Internacional (International Law Comission) i el seu pont amb la Sisena Comissió Jurídica de l’Assemblea General (veure la PART I de l’assaig del qual s’han extret aquestes conclusions) continuï amb les seves tasques habituals sense intervenir ni interferir directament, però si i molt important, alimentant “des de fora” la REVISIÓ I L’ANÀLISI proposada i fent-ne el pont amb l’AG de la ONU, a través de la seva sexta comissió que, llavors (n’estem convençuts també) agafaria molta més vitalitat pròpia dins del conjunt d’activitats de l’AG.
  2. Que, a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, l’Assemblea General anomeni una Presidència provisional col·legiada que, combini sàviament un gran coneixement tant dels aspectes polítics com jurídics del món de les relacions internacionals de la Societat Universal Multilateral que és qui té, en les Nacions Unides, el seu Organisme Màxim. Que aquesta Presidència provisional col·legiada tingui, com objectiu inicial, entre altres possibles, proposar els objectius finals mínims a priori de l’esmentada REVISIÓ I ANÀLISI, per a ser aprovats a finals de l’any 2022, també a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, i sempre per l’Assemblea General de les Nacions Unides.
  3. Que, com un altre d’aquests objectius inicials, s’hi inclogui un objectiu ad hoc, sobre la proposta de procés de preparació d’una Convenció Extraordinària de l’Assemblea General, a realitzar (no en cap seu oficial de les NNUU) durant el primer semestre de l’any 2029 amb, com a mínim, els següents punts de l’Ordre del Dia: 1) PRESENTACIÓ i aprovació de la “REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES”; 2) PRESENTACIÓ i aprovació de l’”ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS” (per exemple, insistim, en el de la constatació (****)); 3) Presentació, debat i aprovació si s’escau dels nous Tractats internacionals que s’hagin de construir, com a conseqüència dels resultats dels punts anteriors, per actuar d’evolvent directiva i coordinadora futura del conjunt dels Tractats i del Dret internacional Multilateral de les Nacions Unides.

Barcelona, 2 de desembre de 2020

 

———

 

[i] La PART I de l’Assaig del qual es desprenen aquestes conclusions, ja conté de fet -en una part prou important, però majoritàriament no formulades com a tals conclusions- les conclusions que ara se’n extreuen. Les cites referencials finals coincideixen per tant aquí amb les de l’assaig que, en general però, allà estan més explicitades, clares i estructurades. Les cursives d’aquest text respecten, quan és així, el caràcter de cita referenciada textualment a la PART I de l’assaig.

[ii]https://economipedia.com/definiciones/multilateralismo.html Accés el novembre de 2020 com article de Francisco Coll Morales

[iii] Esther Barbé. 2010. Multilateralisme: adaptació a un món amb potències emergents. Revista Espanyola de Dret Internacional, juliol-desembre 2010, pp. 21-50

[iv] Ruggie, J. G.. 1992. Multilateralism: The Anatomy of an Institution». International Organization,vol. 46, núm. 3, summer 1992, pp. 561-598

[v] Rodríguez Carrión, Alejandro J. 2009. Lecciones de derecho internacional público (sexta edición, segunda reimpresión 2009. Editorial Tecnos, Madrid 2009

[vi] Trump ha estat (a mesura que passen els dies em sento més segur de poder parlar en passat) el dirigent que amb el seu “America first” més ha intentat tornar enrere en el camí de la història i, per tant i tal com ja hem dit però cal repetir-ho, més ha fet en contra del multilateralisme. No ha estat només a Nacions Unides. Per a l’Organització Mundial del Comerç, com exemple gens insignificant- ha estat devastador (això emperò ens obligaria a desviar-nos massa del traçat del nostre treball).

[vii] https://www.un.org/es/charter-united-nations/ Accés el novembre de 2020

[viii] Com ho són segons el mateix preàmbul i sobre el Dret internacional construït progressivament per les Nacions Unides a partir d’aquesta Carta, però no citats textualment ni exhaustiva aquí, per no sortir-nos del fil seguit de la nostra tríada-trinomi: els Drets Humans Individuals Universals; els Drets Humans Civils, Polítics, Econòmics, Socials i Culturals; la Eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; les Prohibicions de la proliferació i l’ús de tot tipus d’armament; el Dret al Desenvolupament i al comerç internacional; tot el Dret ambiental, etc. etc.

[ix]https://legal.un.org/ilc/drafting.shtml Accés el novembre de 2020

[x] https://treaties.un.org/doc/source/docs/A_CONF.39_11_Add.2-E.pdf Accés el novembre de 2020

I ara què? Multilateralisme, Nacions Unides i Dret Internacional – Part I

2 des.

No sé veure cap altra via cap a un imprescindible Governament Democràtic Mundial que la de preservar activament i apoderar efectivament, en la dècada crucial que estem començant, una tríada-trinomi inseparable: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL – PART I: ASSAIG d’un inexpert en el tema, però a la vegada d’un sorprès (potser ben ingènuament) en les seves pròpies conclusions

 

0. Preliminars

  • Una malaltia crònica que ve de lluny i que empitjora amb l’edat (i ja en són 64) em dona actualment, en un any, pocs dies efectius de capacitat de pensar i escriure (o d’escriure i pensar que més aviat és el que sempre crec que he fet, o intentat fer); estaríem dins d’un període (que no se sap mai quan durarà) amb ganes i possibilitats de fer-ho i, si més no, ho començo a fer (a escriure) a mitjans de novembre de 2020.
  • Donald Trump acaba de perdre les eleccions als EUA i, si no passa res, estem davant d’una de les millors noticies que hem tingut en els darrers temps. Si un president dels EUA ha fet mal al món, ha fet mal al multilateralisme i a Nacions Unides, ha estat ell. A Octubre d’aquest 2020, les Nacions Unides (NNUU) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), tenen un “sorprenent dèficit de 5.100 milions de dòlars que amenaça greument la capacitat de complir amb els seus compromisos, amb el seu mandat i amb la seva raó de ser”. Degut, gairebé exclusivament -encara que evidentment lligat a altres aspectes de la realitat-, als impagaments del seu màxim i primer contribuent: els EUA presidits per en Trump!
  • Estem en una dècada, la 2020-2030, que tot just estem començant, i que es considerada essencial -per gairebé tothom que segueix els temes del món- pel que fa a l’evolució que tinguin la majoria de desafiaments sobre el futur de la humanitat en el planeta. És essencial el que s’acabi fent o no en/amb l’Agenda pel Desenvolupament 2030 (intentant assolir els tant necessaris Objectius de Desenvolupament Sostenible), i/o en la lluita contra el Canvi Climàtic per mantenir la temperatura mitjana a la superfície planetària en uns nivells que no hipotequin més, del que ja ho està, el futur de la vida humana en el planeta. A més a més, en aquest començament d’aquesta dècada la pandèmia Covid-19, a finals del passat mes d’octubre del 2020, ha contagiat ja a 51.636.989 habitants de la terra (la qual cosa representa unes 6.641 persones per cada milió d’habitants), dels quals n’han mort ja 1.275.124 sers humans.
  • En el context dels preliminars anteriors es fa difícil decidir-se per quines haurien de ser les prioritats dels humans en aquests moments. Qui escriu ha arribat a la conclusió que en són moltes i, sobretot, difícils de prioritzar entre elles i que, de vegades al fer-ho, segons quines prioritzacions en poden empitjorar d’altres. Però la meva conclusió és que en tot cas han d’incloure, segurament potser no d’una manera obsessiva i sobretot no excloent -sinó més aviat evolvent-, la preservació proactiva -paral·lela i incloent a totes les accions corresponents a/de totes les prioritats que s’acordin definir i afrontar- i l’apoderament efectiu del Multilateralisme, les Nacions Unides i el Dret Internacional. La llavor d’aquesta conclusió se’m va sembrar fa molt temps -i al final se m’ha anat transformant en una mena de flor tardana- en una conversa singular i intensa amb en Carlos Villan Duran, president-fundador de la – amb seu a Astúries- “Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos”. Espero que com a gran expert i activista en el tema no s’ofengui pas perquè li dediqui avui aquest assaig meu -d’un inexpert que, com St. Pau, ha tornat a caure d’un cavall-.

Intentaré, a partir d’aquí, desgranar la importància decisiva de la tríada/trinomi ben inseparable del títol, en una part -i amb una mena de part que jo tenia la necessitat de viure, d’escriure- segur que massa llarga, per permetre’m arribar a una part final conclusiva i prepositiva que és la que m’agradaria ser capaç de construir (és escrivint com penso i aprenc) i compartir públicament.

 

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.1. Sobre el MULTILATERALISME

Definir “Multilateralisme” ens podria omplir pàgines i pàgines de dissertacions més o menys erudites basades en innumerables i ben diverses fonts bibliogràfiques, però que, de fet, només acaben posen de relleu un dels problemes més importants de fons que tenim actualment, definir la política i les relacions internacionals en el nostre món actual,  qualificat amb molt diverses paraules (totes elles segur que interessants -algunes contradictòries i fins i tot antagòniques entre si-): multipolar, unipolar, bipolar, unilateral, multilateral, governat, ingovernable,  etc., per malgrat tot seguir prenent l’opció política personal del multilateralisme, en el ben entès que, com a mínim des del meu punt de vista és la única opció que reforça i pot donar l’apoderament de la tríada/trinomi objecte d’aquest assaig, sense portar-nos inexorablement a un desgavell de resultats ben imprevisiblement dolents.

Sense estendrem massa en aquest punt inicial (al qual però -òbviament tal com acabo de pre anunciar- retornarem en la part conclusiva d’aquest assaig), serveixi com a reflexió gairebé inicial al respecte, que ni l’Organització de les NNUU ni el Dret Internacional (també molt lligats entre sí però també sempre amb vida pròpia i singular) serien possibles, existirien encara, sense una voluntat política multilateral originària, i sense que un multilateralisme amb grans dificultats, contradiccions i enemics hagi anat sobrevivint, més o menys feblement al llarg del temps, i que com en les altres parts de la tríada/trinomi, ens costaria molt de definir aïlladament de les altres dues de les tres potes d’aquest assaig.

Tot acabarà sent una mica més senzill si es lliga una conceptualització àmplia del multilateralisme (la que recullen d’entrada la majoria d’enciclopèdies virtuals: El multilateralisme és, en referencia o en el context de les relacions i la vida i realitats internacionals, l’actuació d’un conjunt de països sobre assumptes determinats que, al i per fer-ho, creen Organismes Multilaterals -les Nacions Unides com exemple més paradigmàtic, amb la Societat de Nacions com a un dels precedents frustrats-, amb el propòsit d’abandonar -en els moments de la creació d’aquests organismes- la unilateralitat que va derivar en guerres, com la segona guerra mundial, essent substituïda llavors per la multilateralitat  com a forma de cooperació de molts països per tractar de conservar l’estabilitat i la pau a nivell mundial.”[i]

En una de les obres de la Catedràtica de la Universitat de Barcelona Esther Barbé[ii] hi trobem la següent cita: “En el text de referència més citat fins els nostres dies en els treballs sobre multilateralisme, Ruggie[iii] feia notar que l’institucionalisme neoliberal, aproximació central en la disciplina de les Relacions Internacionals en els anys vuitanta, s’havia centrat en l’estudi de les institucions i de les normes, però no havia dedicat atenció a la forma multilateral d’aquestes institucions. […] Així, per Ruggie, el multilateralisme és «una forma institucional que coordina les relacions entre tres o més estats en base a principis generalitzats de conducta, és a dir, principis que especifiquen la conducta adequada per a cada tipus d’acció, sense prendre en consideració els interessos particulars de les parts o les exigències estratègiques que puguin donar-se en cada cas concret ». Amb això, l’autor es diferencia de la definició funcional i quantitativa de multilateralisme utilitzada àmpliament, entre d’altres per Robert Keohane, per a qui el multilateralisme és «la pràctica de coordinar polítiques nacionals en grups de tres o més estats, a través de mecanismes ad hoc o per mitjà d’institucions». La interpretació maximalista de Ruggie destaca la importància dels principis que regeixen en l’actuació multilateral i dels quals es deriven alguns corol·laris, com la situació d’indivisibilitat entre els membres d’un marc multilateral o la reciprocitat difusa, que marca l’expectativa d’aquests membres que els beneficis agregats al llarg del temps seran equivalents per a tots ells. El que clarament limita l’autonomia dels Estats per formular polítiques guiades pels seus interessos més directes.”

 

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.2. Sobre el DRET INTERNACIONAL

Ens agrada especialment (també ens desborda com a analfabets en la matèria, però ens fascina per la seva gran capacitat de combinar la seva vessant acadèmica excel·lent amb la seva capacitat comunicativa a, també, no experts en el tema com un servidor) la COMPRENSIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL recollida dins de la lliçó 1a. del llibre de Alejandro J. Rodríguez Carrión[iv].

Només en citarem alguns paràgrafs que, al nostre entendre,  són els que necessitem per poder donar aixopluc rigorós a l’objectiu d’aquest assaig.

“El terme Dret internacional públic va ser utilitzat per primera vegada pel britànic Bentham, en 1780, com a forma de distinció del dret nacional”.

“Si en les ciències jurídiques la referència a la història és una dada indefugible, el Dret Internacional és el més històric de tots els drets: la seva dependència de les circumstàncies socials és extremada; però peca encara més d’una autèntica servitud en la qual es troba amb relació als esdeveniments històrics.”

En realitat, el Dret internacional, com el coneixem actualment, només va ser possible després de la proclamació de la igualtat sobirana de les entitats polítiques existents, proclamació que, amb tota puritat, al menys pel conjunt d’estats del nostre entorn, es produeix amb motiu dels “Tractats de Westfalia del 1648”, que varen posar fi a les guerres europees de religió, proclamant el dret de cada estat a escollir per si mateix, sense acceptar la possibilitat d’intervenció superior de cap altra autoritat.” Suposaven doncs el naixement de l’estat nació sobirà.

El 1945 es va crear l’organització mundial haguda i per haver per excel·lència, la Organització de les Nacions Unides (ONU), que neix amb cinquanta un estats, la pràctica totalitat d’estats existents en el món en aquell moment, que són reticents a qualsevol creixement, que no pogués ser bàsicament -tal com va ser- el resultat de l’accés a la independència de territoris sotmesos a dominació colonial.” […] “La societat internacional està constituïda, en efecte, per tots els estats de la societat internacional. Des d’una perspectiva exclusivament jurídica, s’afirma el dogma de la igualtat sobirana de tots els estats.”

Si la unanimitat no és essencial en totes les qüestions de que, de fet, s’ocupa la ONU, si que ho és en aquelles que pertoquen o es refereixen a la pau i seguretat internacionals. A més a més, en l’Assemblea General, òrgan democràtic per excel·lència en el qual les resolucions s’adopten per majories dels estats, aquestes resolucions no tenen caràcter obligatori, sinó de recomanació.”

“Però la societat internacional ha experimentat un procés de creixement diferent a la incorporació d’extensos territoris com a resultat de la descolonització produïda predominantment en els anys 60 i 70. […] És per això que en els darrers anys hagi estat possible assistir a un nou canvi en l’escena internacional: el món dels vells Estats, insatisfets amb la política d’enfrontament i confrontació que els nous Estats sorgits de la descolonització realitzaven en els fòrums de les organitzacions internacionals, […], s’han resistit al procés d’universalització de la societat internacional, […], rebutjant a la vegada el tan costós procés de socialització internacional dels problemes. […] En darrer terme , la multiplicació del nombre d’Estats acceptats en les Organitzacions internacionals, ha tornat a posar de manifest la reticència dels Estats de l’ahir a considerar com autèntics subjectes del Dret internacional als nous Estats.”   

El Dret internacional ha experimentat unes extraordinàries transforacions en els darrers 60 anys. […] Ara, en canvi, es pretén que l’ordenament internacional, encara que muntat sobre bases interestatals, atengui demandes plantejades per realitats i entitats infra o supra estatals. […] A l’hora, i per sobre dels àmbits de competència, apareixen invocacions progressives a que les normes internacionals solucionin qüestions candents relatives al desenvolupament econòmic […] o a pal·liar la inexorable degradació del medi ambient. De pretendre impedir que unilateralment un subjecte jurídic pretengués la modificació de situacions existents, el Dret internacional es veu requerit a modificar situacions que els subjectes jurídics no volen transformar.[…] La mutació en les funcions del Dret internacional senyalen el gran drama d’aquest ordenament jurídic: en front a les funcions clàssiques assignades al Dret internacional, les creixents necessitats i exigències de la vida de relació internacional, progressivament independent, pretén un Dret internacional amb funcions expandides i que s’introdueix en el que fins ara eren competències internes dels estats. [….] Gairebé no seria possible trobar alguna qüestió sobre la qual no existeixi una àmplia gama de normes internacionals, en creixement geomètric. Però en front d’aquesta demanda, els instruments operatius del Dret internacional i les exigències de regulació no han vingut acompanyades de la concessió de competències de control i verificació.”

“També hi hagut però una transformació en el procés d’elaboració de les nomes. Ara, la proba del consentiment dels Estats és més assequible en el cas dels tractats o dels actes d’organitzacions o en els actes unilaterals, que en el cas de les normes consuetudinàries. […] Els tractats són, sens dubte, la forma més important avui de generació d’obligacions jurídiques per als estats.”

La lliçó 1a de la font de referènciaiv que estem seguint no té ni el més mínim pudor d’acabar donant la seva pròpia definició:

“El Dret internacional ha de ser entès com el conjunt de normes jurídiques que regulen la societat internacional y les relacions dels seus membres en la consecució dels seus interessos socials col·lectius i individuals”

Tot afirmant algunes característiques peculiars del Dret internacional en el trànsit al segle XXI:

  1. És un ordenament de geometria variable, això és, que en front a l’existència d’un conjunt d’obligacions mínimes uniformes per a tots els estats, permet que cadascun d’ells es vinculi amb major intensitat amb tots els demés membres de la societat, a amb grups reduïts de la mateixa, per a la millor satisfacció dels seus interessos i necessitats
  2. És un ordenament que cerca la seva plenitud o inacabat […]
  3. És un ordenament jurídic essencialment dispositiu: la persistència de la sobirania estatal com a fonament bàsic del Dret Internacional fa que la naturalesa essencial de les seves normes sigui de naturalesa essencialment dispositiva […]
  4. És un ordenament jurídic essencialment no coercitiu […]

  

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.3. Sobre la CARTA DE LES NACIONS UNIDES (i, per tant, sobre les NACIONS UNIDES) observada només en la seva relació amb el dret internacional del qual, i a l’inrevés, en forma part preeminent!

Els apartats anteriors ens deixen pendents, per que siguin complets i potser realment comprensius, en mans, primer que res, de la definició de les Nacions Unides, només vista indeslligablement de la seva relació amb el dret internacional del que n’és, a la vegada, art i part. Però fer això, definir Nacions Unides amb el fil identificador que hem triat, a banda d’apassionant, és recórrer, simplement passatge a passatge, la seva Carta (Charter) aprovada a San Francisco ha fet ja 75 anys aquest 2020, i considerada des de llavors com un dels nous pilars fonamentals del propi dret internacional! No tenim per que no dir-ho ja: a la Carta no hi trobem, enlloc, la paraula multilateral o multilateralisme. Aquesta vista de la Carta ens anirà portant a altres vistes en el mateix context de les Nacions Unides i, potser, un índex previ del camí a recórrer ens pot ajudar a seguir tot plegat amb una certa visió prèvia més de conjunt.

1.3.1. Carta de les Nacions Unides

1.3.2. Estatut de la Cort Internacional de Justícia

1.3.3. Comissió de Dret Internacional/International Law Comission

1.3.4. Sisena Comissió de l’Assemblea General

1.3.5. Sobre les resolucions de l’Assemblea General i el dret internacional

1.3.6. El Dret internacional, la gran importància dels Tractats o convencions internacional i les Convencions de Viena sobre els Tractats

1.3.7. Col·lecció de tractats de les Nacions Unides

1.3.8. Les Nacions Unides i l’Estat de Dret (The United Nations and the Rule of Law)

Podem començar, potser, citant directament la web oficial de Nacions Unides en relació a la seva pròpia Carta, on[v] podem llegir, per exemple,:

“La Carta de les Nacions Unides, en el seu Preàmbul, va marcar un objectiu: «crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a les obligacions emanades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional». Des de llavors, el desenvolupament del dret internacional i el respecte pel mateix han estat elements claus de la feina de l’Organització, de la seva pròpia definició. Aquest treball es porta a terme a través de corts, tribunals, tractats multilaterals; així com a través del Consell de Seguretat, que pot aprovar missions de manteniment de la pau, imposar sancions o, si ho considera necessari, autoritzar l’ús de la força quan hi hagi una amenaça contra la pau i la seguretat internacionals. La Carta de les Nacions Unides, concebuda com un tractat internacional (una de les formes més apoderades de dret internacional), li atorga aquests poders. Com a tal, és un instrument de dret internacional i és vinculant per als estats membres de les NNUU, que són els estats que l’han ratificat i signat. La Carta de les Nacions Unides recull els principis de les relacions internacionals, des de la igualtat sobirana dels Estats, fins a la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals”.

Així doncs el multilateralisme post segona guerra mundial creava un organisme, les NNUU o la ONU, per poder mantenir el respecte a les obligacions dels tractats i del dret internacional. I la nostra tríada/trinomi anava quedant cada vegada més indeslligable, més entrelligada! En aquest sentit ara s’escau fer una petita passada sempre sota el fil identificador de sempre, primer, naturalment, per la Carta de les NNUU com a tal, començant per una part -de fet ja citat- del seu preàmbul,  en la direcció de fer encara més evident la triada/trinomi estudiat (cosa que veurem més clarament en els destacats en negretes de, com sempre que són cites, textos en cursives). De la versió original en espanyol oficial (no traduir al català l’espanyol oficial de la ONU és quelcom que faré prou habitualment):

 

1.3.1. CARTA DE LAS NACIONES UNIDAS[vi]

PREÁMBULO

“Nosotros los pueblos de las Naciones Unidas

resueltos […]

a crear condiciones bajo las cuales puedan mantenerse la justicia y el respeto a las obligaciones emanadas de los tratados y de otras fuentes del derecho internacional”

CAPÍTULO I Propósitos y Principios

Artículo 1

Los Propósitos de las Naciones Unidas son:

  1. Mantener la paz y la seguridad internacionales, y con tal fin: […] lograr por medios pacíficos, y de conformidad con los principios de la justicia y del derecho internacional, el ajuste o arreglo de controversias o situaciones internacionales susceptibles de conducir a quebrantamientos de la paz;

CAPÍTULO IV La Asamblea General

Artículo 13.1

La Asamblea General promoverá estudios y hará recomendaciones para los fines siguientes:
a. fomentar la cooperación internacional en el campo político e impulsar el desarrollo progresivo del derecho internacional y su codificación;

CAPÍTULO X El Consejo Económico y Social

Funciones y Poderes

Artículo 62.3

El Consejo Económico y Social podrá formular proyectos de convención con respecto a cuestiones de su competencia para someterlos a la Asamblea General

CAPÍTULO XIV La Corte Internacional de Justicia

Artículo 92

La Corte Internacional de Justicia será el órgano judicial principal de las Naciones Unidas; funcionará de conformidad con el Estatuto anexo, que está basado en el de la Corte Permanente de Justicia Internacional, y que forma parte integrante de esta Carta.

CAPÍTULO XVI: Disposiciones Varias

Artículo 102.1

Todo tratado y todo acuerdo internacional concertados por cualesquiera Miembros de las Naciones Unidas después de entrar en vigor esta Carta, serán registrados en la Secretaría y publicados por ésta a la mayor brevedad posible.

Artículo 102.2

Ninguna de las partes en un tratado o acuerdo internacional que no haya sido registrado conforme a las disposiciones del párrafo 1 de este Artículo, podrá invocar dicho tratado o acuerdo ante órgano alguno de las Naciones Unidas

Artículo 103

En caso de conflicto entre las obligaciones contraídas por los Miembros de las Naciones Unidas en virtud de la presente Carta y sus obligaciones contraídas en virtud de cualquier otro convenio internacional, prevalecerán las obligaciones impuestas por la presente Carta.”

 

—————-

En la mesura que l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia és citat i contemplat d’acord amb l’article 92 de la Carta com a part de la pròpia carta, és procedent continuar, amb el mateix fil conductor identificador, el recorregut que veníem fent de la Carta en els següents nous passos:

 

1.3.2. ESTATUTO DE LA CORTE INTERNACIONAL DE JUSTICIA

CAPÍTULO II Competencia de la Corte

Artículo 36.1

La competencia de la Corte se extiende a todos los litigios que las partes le sometan y a todos los asuntos especialmente previstos en la Carta de las Naciones Unidas o en los tratados y convenciones vigentes.

Artículo 38.1

La Corte, cuya función es decidir conforme al derecho internacional las controversias que le sean sometidas, deberá aplicar:

  1. las convenciones internacionales, sean generales o particulares, que establecen reglas expresamente reconocidas por los Estados litigantes;
  2. la costumbre internacional como prueba de una práctica generalmente aceptada como derecho;
  3. los principios generales de derecho reconocidos por las naciones civilizadas;
  4. las decisiones judiciales y las doctrinas de los publicistas de mayor competencia de las distintas naciones, como medio auxiliar para la determinación de las reglas de derecho […]

—-

En aquest context és prou pertinent veure, una altra vegada, que diu la web oficial de les Nacions Unides en aquella cita iv sobre la seva pròpia Carta amb la que hem començat aquest apartat d’aquest assaig:

“El dret internacional defineix les responsabilitats legals dels Estats en les seves relacions entre ells, i el tracte als individus dins de les fronteres estatals. Les seves competències comprenen una gran varietat de problemes d’importància internacional, entre els quals figuren els drets humans, el desarmament, el delicte internacional, els refugiats, les migracions, els problemes de nacionalitat, el tracte als presoners, l’ús de la força i la conducta durant la guerra. També regula els béns comuns mundials, com el medi ambient, el desenvolupament sostenible, les aigües internacionals, l’espai ultra terrestre, les comunicacions mundials i el comerç internacional.”

 

—————-

I per constatar expressament la importància que en els anys fundadors de Nacions Unides es donava a aquests temes, del fil identificador que estem seguint, és extremadament rellevant recollir aquí una de les coses que es van fer, més de pressa que corrent, una vegada les NNUU es van posar en marxa?[vii]

“Una vegada creades, multilateralment, les Nacions Unides, l ‘Assemblea General, el 1947, en virtut de l ‘article 13 (1) (a) de la Carta de les Nacions Unides, per “iniciar estudis i fer recomanacions a efectes de. .. fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”, va crear la Comissió de Dret Internacional de la qual es fa lògicament del tot inevitable, òbviament, citar-ne, explícitament, l’Estatut de la seva creació i fer una passada per alguns dels seus articles més rellevants dins del nostre fil argumental de sempre.

 

1.3.3. COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL/INTERNATIONAL LAW COMISSION

ESTATUT DE LA COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL 1947

Adoptat per l’assemblea general en la resolució 174 (ii) de 21 de novembre de 1947.

Article 1

  1. La Comissió de Dret Internacional tindrà per objecte promoure el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació.

CAPÍTOL II FUNCIONS DE LA COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL

Article 15

En els articles següents, l’expressió “desenvolupament progressiu del dret internacional” s’utilitza per conveniència com a preparació de projectes de convenis sobre temes que encara no han estat regulats pel dret internacional o respecte dels quals la llei encara no s’ha desenvolupat prou a la pràctica dels Estats. De la mateixa manera, l’expressió “codificació del dret internacional” s’utilitza per conveniència com a formulació i sistematització més precisa de les normes del dret internacional en camps on ja hi ha hagut una àmplia pràctica, precedents i doctrines estatals.

  1. DESENVOLUPAMENT PROGRESSIU DEL DRET INTERNACIONAL
  2. CODIFICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL

Article 24

La Comissió ha d’examinar les maneres i mitjans de fer que les proves siguin habituals en el dret internacional més fàcilment disponible, com ara la recopilació i publicació de documents relatius a la pràctica estatal i les decisions dels tribunals nacionals i internacionals sobre qüestions de dret internacional, i farà un informe a l’Assemblea General sobre aquest tema.

 

—————

I com s’acaba tancant el fil dels temes del Dret Internacional en el sí de les NNUU, de la ONU,? Doncs com no podia ser d’altra manera en el si de l’Assemblea General i, en concret al nivell del treball preparatori corresponent abans d’arribar al plenari, de la seva sexta comissió o comitè.

 

1.3.4. SISENA COMISSIÓ DE L’ASSEMBLEA GENERAL

Segons el seu propi lloc web dins de la web oficial de les Nacions Unides (ONU), la Sisena Comissió és el fòrum principal per a l’examen de qüestions jurídiques en  l’Assemblea General. Tots els estats membres de les Nacions Unides tenen dret a la representació a la Sisena Comissió com a un dels principals comitès de l’Assemblea General.

El seu mencionat lloc web:

https://www.un.org/en/ga/sixth/

conté informació relativa a la tasca de la Sisena Comissió durant la sessió actual o la més recent de l’Assemblea General, així com enllaços als llocs web de sessions anteriors.

No deixa de sorprendrem, una vegada més com tantes vegades m’ha passat a l’anar coneixent les NNUU, el treball, i l’interès d’aquesta comissió -més aviat més que desconeguda- que, en general, és la validació o no del resultat final del treball de la CDI.

A la darrera sessió de l’AG, la 74, la sexta comissió va donar, per exemple, aquests fruits:

https://www.un.org/en/ga/sixth/74/resolutions_extracts.pdf

Recopilació d’extractes de resolucions adoptades per l’Assemblea General, a recomanació de la Sisena Comissió, que contenen sol·licituds dirigides als estats, a les organitzacions internacionals i al secretari general (2019-2020)

que ens mostren que, si més no, el marc per estendre i desenvolupar el paper del Dret internacional en el sí de les Nacions Unides, existeix i va donant els seus resultats.

No volem acabar aquest subapartat de l’assaig sense també citar explícitament una visió -prou crítica però molt interessant- de la mateixa web oficial de les Nacions Unides sobre aquest conjunt de temes del dret internacional i les Nacions Unides que estem tractant:

ORIGEN I ANTECEDENTS DE LA CDI: Sobre la redacció i aplicació del paràgraf 1 de l’article 13 de la Carta de les Nacions Unides i la constitució de la CDI[viii]

Els governs que van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides es van oposar aclaparadament a conferir a les Nacions Unides el poder legislatiu per promulgar normes vinculants de dret internacional. Com a corol·lari, també van rebutjar les propostes de conferir a l’Assemblea General el poder d’imposar determinats convenis generals als estats mitjançant alguna forma de vot per majoria. No obstant això, hi va haver un fort suport per atorgar a l’Assemblea General els poders d’estudi i recomanació més limitats, cosa que va conduir a l’adopció de la disposició següent a l’article 13, paràgraf 1, sub paràgraf a:

“1. L’Assemblea General iniciarà estudis i formularà recomanacions per tal de:

“a. … fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació “.

Durant la segona part de la seva primera sessió, l’Assemblea General, l’11 de desembre de 1946, va adoptar la resolució 94 (I) per la qual s’establia el Comitè per al desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació, de vegades conegut com el “Comitè dels disset”. Es va demanar al Comitè que considerés els procediments que es recomanarien per a l’acompliment de les responsabilitats de l’Assemblea General en virtut del paràgraf 1 de l’article 13.

El Comitè va celebrar trenta reunions del 12 de maig al 17 de juny de 1947 i va adoptar un informe que recomana l’establiment d’una comissió de dret internacional i estableix disposicions destinades a servir de base per al seu estatut.

El Comitè va discutir a fons diverses qüestions importants de principi relacionades amb l’organització, l’abast, les funcions i els mètodes d’una comissió de dret internacional. Alguns membres del Comitè no van veure cap distinció marcada entre el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. En ambdós casos, van observar, seria necessari celebrar convencions internacionals abans que els resultats fossin vinculants per als estats. La majoria dels altres membres, però, pensaven que hi havia diferències de naturalesa substancial entre la codificació i el desenvolupament progressiu, tot i que hi havia divergències en l’èmfasi que posaven en un o l’altre dels dos conceptes.

Pel que fa a la composició d’una comissió de dret internacional, la majoria del Comitè va afavorir la idea que els membres no havien de ser representants dels governs, sinó que havien de prestar funcions individuals com a persones de reconeguda competència en dret internacional. Tot i que alguns membres del comitè van subratllar el caràcter científic i no polític del treball a realitzar per la comissió proposada, la majoria del comitè va considerar que el treball de la comissió s’hauria de dur a terme sempre en estreta cooperació amb les autoritats polítiques dels estats i que les accions en relació amb els esborranys preparats per la Comissió haurien de ser decidides per l’Assemblea General.

Durant la segona sessió de l’Assemblea General, una àmplia majoria del Sisè Comitè (Legal) 4 va afavorir la creació d’una comissió de dret internacional i un subcomitè de la Sisena Comissió va preparar un projecte d’estatut de la Comissió de Dret Internacional. El 21 de novembre de 1947, l’Assemblea General va adoptar la resolució 174 (II), per la qual es crea la Comissió de Dret Internacional (ILC) i s’aprova el seu estatut. Des de llavors, l’estatut ha estat modificat per sis resolucions més de l’Assemblea General, adoptades en part per iniciativa de la Comissió i en part per la dels governs.

D’acord amb les disposicions pertinents de l’estatut (articles 3 a 10), les primeres eleccions a la Comissió de Dret Internacional van tenir lloc el 3 de novembre de 1948 i la Comissió va obrir la primera de les seves sessions anuals el 12 d’abril de 1949.

 

—————

 

1.3.5. Sobre les resolucions de l’Assemblea General i el dret internacional

La Carta de la ONU és molt clara en relació a la naturalesa recomanativa i no vinculant de les resolucions de l’Assemblea General en els seus processos de treball general habitual dins de l’àmbit de les seves competències.

Emperò, mai esta tot dit sobre un tema i, en aquest punt, ens sembla especialment interessant citar textualment una reflexió al respecte provinent del món dels blogs[ix]:

“Las resoluciones de la Asamblea General tienen el carácter de recomendaciones (art. 10 y ss. de la Carta de la ONU). Esto significa que dichas recomendaciones no tienen carácter vinculante. Las únicas decisiones de la Asamblea General que tienen efectos jurídicos vinculantes son aquéllas referidas al propio funcionamiento interno de la ONU (incorporación o expulsión de miembros, cuestiones presupuestarias, etc.). […] Las resoluciones de la Asamblea General tienen, por tanto, una fuerza moral que tendrá más o menos efecto en función de la fuerza real, y el compromiso con el contenido de dichas resoluciones, que tengan los Estados que las apoyan.

Ahora bien: el derecho internacional tiene la particularidad de que se reconoce jurisprudencialmente la existencia de normas imperativas (ius cogens), una suerte de principios morales universales jurídicamente vinculantes. Se distinguen de las meras costumbres en que un Estado soberano tiene el derecho de decidir que una costumbre no se le aplica, pero no puede sustraerse al ius cogens, se trate o no de una norma escrita.

El derecho de los tratados (Convención de Viena de 1969, artículos 53 y 64 -no tardarem a parlar-ne-) reconoce la existencia de estas normas, pero no las enumera, de modo que es la práctica cotidiana de los Estados y de los tribunales internacionales la que establece qué es o no es una norma imperativa: forman parte del ius cogens algunos principios jurídicos fundamentales (como el de proporcionalidad) y algunas normas jurídicas que, aun recogidas por escrito, son vinculantes hasta para los Estados no firmantes (como los derechos humanos fundamentales). Esta advertencia es útil porque si la Asamblea General de Naciones Unidas emite reiteradamente resoluciones que subrayan la obligatoriedad de determinadas normas o principios, ello constituye una señal importante de que tales normas forman parte de la “moral” de la sociedad internacional y pueden conducir a los tribunales internacionales a incorporarlas como casos de ius cogens. Evidentemente se trata de un efecto jurídico indirecto, débil y excepcional, pero no debe ser obviado.

Hay, por lo demás, otra excepción interesante, que tiene que ver con la intrahistoria de las Naciones Unidas y de los conflictos entre el Consejo de Seguridad y la Asamblea General: el procedimiento de “Unión Pro Paz”, que permite excepcionalmente a la Asamblea General tomar decisiones relativas al mantenimiento de la paz, que normalmente dependerían del Consejo de Seguridad, si éste se encuentra bloqueado como consecuencia del poder de veto.

Què diu, per cert, la “Resolució Unión pro paz” de l’AG[x]?

La resolució 377ª (V), «Unión pro paz», aprovada per l’Assemblea General en 1950 diu:

«Resuelve que si el Consejo de Seguridad, por falta de unanimidad entre sus miembros permanentes, deja de cumplir con su responsabilidad primordial de mantener la paz y la seguridad internacionales en todo caso en que resulte haber una amenaza a la paz, un quebrantamiento de la paz o un acto de agresión, la Asamblea General examinará inmediatamente el asunto, con miras a dirigir a los miembros recomendaciones apropiadas para la adopción de medidas colectivas, inclusive, en caso de quebrantamiento de la paz o acto de agresión, el uso de fuerzas armadas cuando fuere necesario, a fin de mantener o restaurar la paz y la seguridad internacionales. De no estar a la sazón reunida, la Asamblea General puede reunirse en período extraordinario de sesiones de emergencia dentro de las 24 horas siguientes a la presentación de una solicitud al efecto. Tal período extraordinario de sesiones de emergencia será convocado si así lo solicita el Consejo de Seguridad por el voto de siete cualesquiera de sus miembros, o bien la mayoría de los Miembros de las Naciones Unidas».

 

—————

 

1.3.6. El Dret internacional, la gran importància dels tractats i les Convencions de Viena sobre els tractats

Si una cosa ha quedat clara des de moltes de les referències que hem vist fins ara, és que pel que fa a les NNUU, la millor via per desenvolupar nou Dret internacional ha estat i, si més no de moment, ho continua sent (tot i que també presenta problemes específics que es comentaran més endavant i/o en un segon assaig), la via dels tractats o convencions internacions expressament construïts com a tals (amb reunions extraordinàries de l’Assemblea General concebudes ja com a convencions en si mateixes per a l’objectiu en qüestió de dotar-se d’un tractat, amb processos a voltes més complexos per arribar a tractats més delicats, etc.).

Com que això va esdevenir una evidència bastant clara ben aviat, llavors, i no pas massa tard, es va haver de construir un específic Dret, o Lleis, dels Tractats. En tenim tres que corresponen a períodes històrics successius i que són:

  1. Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[xi]. Viena, 23 de maig de 1969
  2. Conveni de Viena sobre la successió d’Estats pel que fa als tractats[xii]. Viena, 23 d’agost de 1978
  3. Conveni de Viena sobre el dret dels tractats entre estats i organitzacions internacionals o entre organitzacions internacionals. Viena, 21 de març de 1986

A banda del seu interès intrínsec, donada només la importància que han adquirit els tractats en l’evolució del Dret internacional en el context de la ONU, a nosaltres ens interessa posar de manifest, només, que aquesta legislació no ha deixat de ser ben i explícitament conscient que era una part d’un tot més ampli: el Dret internacional.

En el sentit anterior, dins d’aquests convenis troben en el primer i en el segon un parell d’articles que podrien semblar menors però que, al meu humil parer, posen de manifest les repercussions que, fins i tot per a estats tercers (estats que no són parts d’algun tractat; que no el fan seu com a Dret internacional), els tractats no deixen d’anar conformant Dret internacional general que pot esdevenir consuetudinari i ser Dret per a tothom. Evident però no òbvia ni trivial conclusió.

En el Conveni de Viena del 1969 hi tenim el següent article 38:

Article 38.

Regles d’un tractat que esdevenen vinculants per a tercers estats per costum internacional. Res dels articles 34 a 37 no impedeix que una norma establerta en un tractat esdevingui vinculant per a un tercer Estat com a norma consuetudinària del dret internacional, reconeguda com a tal.

i en el Conveni de Viena del 1978 hi tenim el següent article 5:

Article 5.

Obligacions imposades pel dret internacional independentment d’un tractat.

El fet que no es consideri que un tractat està en vigor respecte a un Estat en virtut de l’aplicació del present Conveni no afectarà de cap manera el deure d’aquest Estat de complir-ne cap obligació plasmada en el tractat al qual està subjecte segons el dret internacional independentment del tractat.

Finalment, en aquest context i sempre intentant vestir el millor possible el nostre fil conductor, en el primer Conveni de Viena hi trobem també alguns altres articles que podrien rebre un comentari idèntic al que hem fet pels dos articles anteriors, tancant cercles diferents de, sempre, la mateixa idiosincràsia d’aquest assaig:

Article 9.

Adopció del text

  1. L’adopció del text d’un tractat es fa amb el consentiment de tots els estats que participen en la seva elaboració, tret del que es disposa al paràgraf 2.
  2. L’adopció del text d’un tractat en una conferència internacional es fa mitjançant el vot de dos terços dels estats presents i votants, tret que per la mateixa majoria decideixin aplicar una norma diferent.

No toca ara ni avui però la descoberta d’aquest article encara em provoca més desconcert amb el que va passar i continua passant amb la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi climàtic – ho deixem també pel proper assaig-.

Article 53

Tractats en conflicte amb una norma imperativa del dret internacional general (“jus cogens”).

Un tractat és nul si, en el moment de la seva conclusió, entra en conflicte amb una norma imperativa del dret internacional general. Als efectes del present Conveni, una norma imperativa del dret internacional general és una norma acceptada i reconeguda per la comunitat internacional dels estats en el seu conjunt com a norma de la qual no s’admeten derogacions i que només es pot modificar mitjançant una norma posterior de dret internacional general amb el mateix caràcter.

Que, si més no, deixa també més tancat/clarificat alguna altra sorpresa, també ben important i interessant encara que molt poc utilitzada, que hem trobat al final del subapartat 1.3.5.

 

—————

 

1.3.7. Col·lecció de tractats de les Nacions Unides[xiii]

La web oficial dels tractes de les Nacions Unides és, essencialment, -cito textualment-: una base de dades que proporciona informació sobre l’estat de més de 560 principals instruments multilaterals dipositats al secretari general de les Nacions Unides (incloses les accions del tractat posteriors, textos de reserves, declaracions i objeccions) i reflecteix l’últim estat consolidat d’aquests instruments, com a membres els estats signen, ratifiquen, accedeixen o presenten declaracions, reserves o objeccions. Aquesta base de dades s’actualitza diàriament i intra-diàriament, segons sigui necessari”

“Aquesta base de dades conté:

  • Tots els tractats multilaterals dipositats al secretari general (actualment més de 560 tractats);
  • La Carta de les Nacions Unides, en relació amb la qual s’han atribuït al Secretari General determinades funcions de dipositari (tot i que la mateixa Carta es troba dipositada al Govern dels Estats Units d’Amèrica);
  • Tractats multilaterals que anteriorment havien estat dipositats al secretari general de la Societat de Nacions, en la mesura que s’hagin pres formalitats o decisions que els afectessin en el marc de les Nacions Unides;
  • Alguns tractats anteriors a les Nacions Unides, diferents dels que anteriorment havien estat dipositats al Secretari General de la Societat de Nacions, que van ser modificats per protocols adoptats per l’Assemblea General de les Nacions Unides.”

 

—————

 

1.3.8. Les Nacions Unides i l’Estat de Dret (United Nations and the Rule of Law)

Dins de la web oficial de les Nacions Unides trobem, també, una secció dedicada a aquests temes (The Rule of Law) i, com a darrer apartat d’aquest assaig, crec oportú citar textualment el següent text[xiv]:

“En la Declaración de la Reunión de Alto Nivel sobre el Estado de Derecho[1],[2],los Estados Miembros reafirmaron que los Estados deben cumplir todas las obligaciones que les incumben con arreglo al derecho internacional. Al hacerlo, los estados Miembros se hicieron eco del Preámbulo de la Carta de las Naciones Unidas, que afirma que uno de los objetivos de las Naciones Unidas es «crear condiciones bajo las cuales puedan mantenerse la justicia y el respeto a las obligaciones emanadas de los tratados y de otras fuentes del derecho internacional».

El Secretario General es el principal depositario de tratados multilaterales del mundo. En la actualidad hay más de 560 tratados multilaterales depositados en poder del Secretario General, que abordan una amplia variedad de cuestiones, como los derechos humanos, el desarme y el medio ambiente. Como depositario, el Secretario General es responsable de garantizar la adecuada ejecución de todas las medidas relativas a tratados relacionadas con esos tratados. En la práctica, la Sección de Tratados de la Oficina de Asuntos Jurídicos de las Naciones Unidas lleva a cabo funciones de depositaria en nombre del Secretario General.

De conformidad con el Artículo 102 de la Carta de las Naciones Unidas, y con el objetivo de asegurar que todos los tratados y acuerdos internacionales sigan en el dominio público, la Secretaría de las Naciones Unidas, por conducto de la Sección de Tratados de la Oficina de Asuntos Jurídicos, apoya también el registro y la posterior publicación de todos los tratados concertados por los Estados Miembros.

En cumplimiento de esas funciones, el Secretario General mantiene un amplio recurso en línea, la Colección de Tratados de las Naciones Unidas, que proporciona acceso a información actualizada sobre la situación de todos los tratados multilaterales depositados en poder del Secretario General y a decenas de miles de tratados registrados por los Estados de conformidad con el Artículo 102 de la Carta.

La Sexta Comisión (Comisión jurídica) es el principal foro para el examen de las cuestiones jurídicas en la Asamblea General. El sistema de las Naciones Unidas también apoya el desarrollo progresivo y la codificación del derecho internacional mediante la labor de la Comisión de Derecho Internacional, a la que se encomió en la Declaración de la Reunión de Alto Nivel sobre el Estado de Derecho”

 […][xv],[3] Entre los grandes logros de las Naciones Unidas destaca el desarrollo de un corpus de derecho internacional fundamental tanto para la promoción del desarrollo económico y social, como para la paz y seguridad internacionales.

El derecho internacional está consagrado en convenciones, tratados y normas. Muchos de los tratados creados por la ONU forman la base del derecho que rige las relaciones interestatales. Aunque el trabajo de la ONU en este campo no siempre recibe mucha atención, tiene una repercusión diaria en la vida de todos los habitantes del mundo.

El trabajo jurídico de la ONU ha sido pionero en muchos ámbitos a medida que la Organización ha ido afrontando problemas que adquirían un cariz internacional. La ONU ha estado a la cabeza de los esfuerzos por establecer un marco jurídico en áreas tales como la protección del medioambiente, la regulación de la inmigración laboral, la reducción del tráfico de drogas y la lucha contra el terrorismo. Esta labor continúa hoy a medida que el derecho internacional asume un papel aún más importante en un amplio espectro de cuestiones, tales como los derechos humanos y el derecho internacional humanitario.

 —-

De l’Informe mencionat i referenciat del Secretari General, preparatiu de la Reunió corresponent d’Alt Nivell de l’AG, també citada i referenciada, del setembre del 2012, en volem destacar el seu resum:

“El respeto por el estado de derecho en los planos nacional e internacional resulta fundamental para garantizar que las relaciones internacionales sean predecibles y legítimas, así como para lograr resultados justos para la vida cotidiana de todas las personas. A pesar de que el refuerzo del estado de derecho es responsabilidad de los Estados Miembros y de sus ciudadanos, las Naciones Unidas se hallan en una posición idónea para apoyar sus actividades en este sentido, así como para prestarles una asistencia integrada y eficaz. Con el fin de galvanizar los esfuerzos colectivos por reforzar el estado de derecho en los planos nacional e internacional, el Secretario General propone que la Asamblea General apruebe un programa de acción sobre el estado de derecho, dé su acuerdo a un proceso de elaboración de unos objetivos claros en materia de estado de derecho y apruebe otros mecanismos clave para mejorar el diálogo al respecto. Los Estados Miembros también deberían aprovechar la ocasión que brinda la reunión de alto nivel de la Asamblea General sobre el tema “El estado de derecho en los planos nacional e internacional”, durante el sexagésimo séptimo período de sesiones, para realizar promesas individuales relacionadas con el estado de derecho.

1. Programa de acción                                                                                                                El Secretario General propone que los Estados Miembros y las Naciones Unidas adopten algunos compromisos, presentados a continuación, con el objetivo de abordar los problemas actuales a la hora de reforzar el estado de derecho en los planos internacional y nacional. Dichos compromisos se articulan en un programa de acción que tiene por objetivo establecer un programa común para todos los Estados Miembros y las Naciones Unidas, de forma que los debates futuros en esta amplia esfera puedan ser estructurados de manera eficaz y se pueda concretar mejor la acción colectiva.

I de la Declaració mencionada de la Reunió d’Alt Nivell de l’AG de setembre del 2012, en voldríem citar textualment, el següent text:

  1. Ponemos de relieve la importancia de proseguir nuestra consideración y promoción del estado de derecho en todos sus aspectos, y a ese efecto decidimos continuar nuestra labor en la Asamblea General para seguir desarrollando los vínculos entre el estado de derecho y los tres pilares principales de las Naciones Unidas, a saber, la paz y la seguridad, los derechos humanos y el desarrollo. Con tal fin, solicitamos al Secretario General que proponga medios y arbitrios para seguir desarrollando esos vínculos con una participación amplia de los interesados, y que incluya sus propuestas en el informe que presente a la Asamblea en su sexagésimo octavo período de sesiones.

 

I que n’ha quedat de tot aquest procés? Segons la web de sempre[xvi] i citant textualment:

“En septiembre de 2012, el Secretario General imprimió una nueva dirección a los esfuerzos colectivos del sistema de las Naciones Unidas y creó un nuevo sistema de tres niveles que reforzara la capacidad de la Organización para llevar a cabo actividades relacionadas con el estado de derecho sobre el terreno, en la Sede (apoyo operacional) y a nivel ejecutivo superior.

Sobre el terreno, se han ampliado las competencias del personal directivo de las Naciones Unidas. Ahora los administradores sobre el terreno son responsables y rinden cuentas de la orientación y la supervisión de las estrategias de estado de derecho de las Naciones Unidas, la solución de los obstáculos políticos y la coordinación del apoyo de las Naciones Unidas en el país en materia de estado de derecho. Si bien la responsabilidad de la ejecución de los programas descansa firmemente en manos de las distintas entidades de las Naciones Unidas, a fin de aprovechar al máximo sus ventajas comparativas, estas entidades deben cooperar también con el personal directivo superior sobre el terreno.”

i es va arribar a crear el:

“Grupo de Coordinación y Apoyo sobre el Estado de Derecho (The Rule of Law Coordination and Resource Group)”

A nivel ejecutivo superior, la función de dirección general en asuntos de estado de derecho se ha asignado al Grupo de Coordinación y Apoyo sobre el Estado de Derecho (GCAED), presidido por el Vicesecretario General. Vela por que las Naciones Unidas puedan aprovechar nuevas oportunidades y hacer frente a nuevos retos. El Grupo toma en cuenta la aparición de nuevos agentes y realidades en el ámbito del estado de derecho y ofrece orientación para asegurar la coordinación y la coherencia generales en el apoyo de la Organización a los Estados Miembros. Con una dirección reforzada y nuevos mecanismos institucionales en pie, la Organización está en mejores condiciones de hacer frente a los retos que entraña fortalecer el estado de derecho.

Malauradament, i com tantes vegades, el més calent és a l’aigüera! Emperò, crec que el que acabem de comentar és un intent en el camí correcte i imprescindible de ser reprès, probablement, amb molta més força i claredat! En aquests moments, i si hom es mira el tema una mica a fons, la única cosa viva on sembla que es busqui, entre altres coses, una certa continuïtat en el tema que acabem de presentar és en el ODS-SDG 16: Pau, Justícia i Institucions solides (aquí si que, però, no ens toca obrir el que seria, clarament, un altre fil).

Però, en canvi, no puc reprimir, això no, en aquest final de l’assaig -i de fet molt relacionat amb el que hem acabat tractant en aquest darrer apartat- una referència a un altre procés que es vivia, i que Ban Ki-moon també el vivia molt especialment, que era la preparació de la Conferència sobre Desenvolupament Sostenible, Rio+20, que es celebraria a Rio de Janeiro el mateix 2012. Només deixaré citat, per al bon entendre d’algun seguidor més boig que jo encara, dos articles de l’Informe Preparatori, per excel·lència, del SG de la ONU del procés cap a RIO 20 (del qual, no seria bo oblidar-ho, en va acabar sortint tota l’agenda actual del desenvolupament sostenible 2020-2030); del Document A/CONF.216/7[xvii] i textualment: 

  1. Enfoques dirigidos a reforzar el marco institucional para el desarrollo sostenible (MIDS-IFSD)
  2. El marco institucional para el desarrollo sostenible abarca un conjunto de organismos, organizaciones, redes y arreglos con distinto grado de oficialidad que participan en actividades de formulación o ejecución de políticas. Dicho marco debe considerarse en los planos local, nacional, regional e internacional. A escala mundial, dentro del marco institucional ha habido un crecimiento espectacular en el número de instituciones y acuerdos, existiendo actualmente más de 500 acuerdos medioambientales multiaterales. Por lo tanto, se ha ampliado sustancialmente el alcance de la gobernanza en materia de desarrollo sostenible. Sin embargo, el continuo deterioro de los recursos naturales, las amenazas a los ecosistemas, los efectos del cambio climático a nivel mundial y la pobreza persistente plantean dudas sobre su eficacia. Se considera que el panorama institucional internacional está fragmentado y presenta una configuración de regímenes e instituciones compartimentada, con la consiguiente falta de coherencia y coordinación.
  3. Un examen amplio del marco institucional para el desarrollo sostenible estaría incompleto si no se tomara en cuenta el crecimiento en el número de arreglos oficiosos, acuerdos voluntarios, redes y arreglos de la sociedad civil, establecidos en muchos casos por agentes no estatales. Ha habido un importante grado de innovación en la elaboración de normas y códigos por parte de agentes no gubernamentales, con distintos grados de participación de los gobiernos y las instituciones internacionales.

Xerca; Barcelona, 2 de desembre de 2020

 


[1] Celebrada en el període 67 de sessions de l’AG de l’any 2012: A_RES_67_1_S

[2] Precedida d’un Informe preparatori del secretari general de l’any 2011: A_66_749_S

[3] Aquest interès per l’autoresponsabilització de la ONU en els temes del Dret Internacional (per altra banda obligat, podríem dir, per la pròpia Carta) va ser específicament impulsat pel Secretari General de les NNUU senyor Ban Ki-moon. Així, i a banda del que tantes vegades sol passar, després gairebé tot va quedar obert i poques coses han tingut continuïtat.   

—————

[i]https://economipedia.com/definiciones/multilateralismo.html Accés el novembre de 2020 com article de Francisco Coll Morales

[ii] Esther Barbé. 2010. Multilateralisme: adaptació a un món amb potències emergents. Revista Espanyola de Dret Internacional, juliol-desembre 2010, pp. 21-50

[iii] Ruggie, J. G.. 1992. Multilateralism: The Anatomy of an Institution». International Organization,

vol. 46, núm. 3, summer 1992, pp. 561-598

[iv] Rodríguez Carrión, Alejandro J. 2009. Lecciones de derecho internacional público (sexta edición, segunda reimpresión 2009. Editorial Tecnos, Madrid 2009

[v] https://www.un.org/es/sections/what-we-do/uphold-international-law/ Accés el novembre de 2020

[vi] https://www.un.org/es/charter-united-nations/ Accés el novembre de 2020

[vii]https://legal.un.org/ilc/ Accés el novembre de 2020

[viii]https://legal.un.org/ilc/drafting.shtml Accés el novembre de 2020

[ix]https://forocontralaguerra.files.wordpress.com/2016/06/2016-06-07-estatus-jurc3addico-de-las-resoluciones-de-nnuu.pdf Accés el novembre de 2020

[x] https://www.un.org/es/ga/sessions/emergency.shtml Accés el novembre de 2020

[xi] https://treaties.un.org/doc/source/docs/A_CONF.39_11_Add.2-E.pdf Accés el novembre de 2020

[xii] https://legal.un.org/ilc/texts/instruments/english/conventions/3_2_1978.pdf Accés el novembre de 2020

[xiii] https://treaties.un.org/ Accés el novembre de 2020

[xiv] https://www.un.org/ruleoflaw/es/thematic-areas/international-law-courts-tribunals/treaties-and-the-development-of-international-law/ Accés el novembre de 2020

[xv] https://www.un.org/es/sections/issues-depth/international-law-and-justice/index.html  Accés el novembre del 2020

[xvi] https://www.un.org/ruleoflaw/es/what-is-the-rule-of-law/coordination-of-rule-of-law-activities/ Accés el novembre de 2020

[xvii] https://www.un.org/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/CONF.216/PC/7&Lang=S Accés el novembre de 2020

 

Setmana del 14 d’octubre de 2019 — Setmana de la sentència — El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

13 oct.

Setmana del 14 d’octubre de 2019 – Setmana de la sentència

…després de més de dos anys en que l’1 d’Octubre el poble ho fos, segurament, més que mai…

…i que, personalment -jo mateix i tant@s d’altres- per exemple, ens hi poguéssim identificar tant –jo, com a mínim, pogués ser i sentir-me realment poble- que passéssim a estar, probablement per sempre més,  independentistes, incloent, segur que com sempre i per sempre, els que no hi estan…

…arriba ara, plena d’estratagemes i astúcies foranies  –inclosa una campanya electoral sense cap altra sentit-, la sentència que no respectarem ni acatarem mai i que, només espero, que ens torni a aplegar com el poble que fórem aquell 1 d’Octubre, fins aconseguir que els presos surtin de les presons, els exiliats tornin de l’exili i la proclamació efectiva de la Declaració Unilateral d’Independència obri el pas definitiu al referèndum final per l’autodeterminació…

…en definitiva, necessitava fer-me meu, a la meva manera i paraula, el vers d’en Miquel Martí i Pol  –escrit el juliol de 1965- que tant s’ha emprat ja en aquest context, i que tant bé ens va avui, una altra vegada, als qui no tenim el do de comunicar allò que realment és essencial…

Miquel Martí i Pol

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

 

Xerca; 13 d’octubre de 2019

(11-02-19: El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya;  https://wp.me/p1IaoC-nr)

 

 

El 23 de setembre Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic: MASSA SOROLL I POQUES NOUS

19 set.

De la convocatòria de la Cimera

“Les últimes anàlisis demostren que, si actuem ara, podem reduir les emissions de carboni en un termini de dotze anys i mantenir l’augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 ° C i, fins i tot, tal com demana la darrera coneixença científica, fins a 1,5 º C per sobre de la dels nivells preindustrials.

Afortunadament, tenim l’Acord de París: un marc polític visionari, viable i de futur, que estableix exactament què cal fer per aturar l’alteració climàtica i revertir els seus impactes. Però l’acord en si no té sentit sense una actuació ambiciosa.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, fa una crida a tots els líders a venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”.

Així encapçalen textualment (cites en cursives – els subratllats i les negretes son meves-) les Nacions Unides, UN, a la seva pàgina web

https://www.un.org/en/climatechange/un-climate-summit-2019.shtml

la convocatòria d’aquesta cimera “extraordinari” i el SG António Guterres hi emfatitza personalment:

“Vull saber sobre com anem a aturar l’augment d’emissions cap al 2020 i reduir dramàticament les emissions fins arribar a les emissions netes zero a mitjans de segle.”

 

Primers comentaris personals

Qui m’hagi llegit alguna vegada darrerament sap del meu pessimisme generalitzat i, especialment, davant de tanta proliferació d’afirmacions “grandiloqüents”, però “buides”, de tot tipus. Però no és un pessimisme destructiu i intenta ser no desesperançat. És un pessimisme que intento sempre raonar i que, a més a més, el considero necessari per poder ser, a l’hora, crítics i realistes i, al final, esdevenir poder realment transformadors de la realitat. Transformadors però de debò i constructivament, i davant del que ja tanta gent reconeix, finalment, com el repte més gran que ha d’afrontar la humanitat, tal vegada al llarg de tota la seva història com a espècie.

És cert, ara si -i ho emfatitzo-, que tothom en parla, que sembla que tothom es mobilitza, que allò que també tanta gent ha vingut intentant posar en l’agenda de la humanitat durant tants anys sembla que finalment hi sigui. I, en aquest context, i en coherència amb el meu pensament i les meves anàlisis, el que crec que haig de fer avui es posar en negre sobre blanc algunes de les grans contradiccions d’aquesta suposada “revolució actual” contra el canvi climàtic que, sincerament, malgrat tant soroll que, d’entrada, podria semblar ben positiu, jo no sé veure gairebé per enlloc. Ho intentaré fer pas a pas amb l’objectiu ja entreobert: identificar entre tant soroll on pot ser el gra (molt poc encara) i on és la palla i el jull (tanta i tant, que hi ha el perill que acabi matant tot el gra).

 

Sobre una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, UN, a NY el 23 de setembre de 2019 i sobre la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, i la seva propera Conferència a Xile del 2 al 13 de desembre d’aquest 2019 

No m’haig d’estendre massa en els aspectes legals que posen de manifest les contradiccions, de gairebé sempre, de, malgrat tot, les meves estimades i apreciades Nacions Unides, UN. Però no posar de manifest aquestes contradiccions una altra vegada, en aquests moments, seria una greu irresponsabilitat que, en el fons i evidentment al meu parer, no vol explicar, contradictòriament segons la meva manera de veureu, el “hiperactiu” Secretari General de UN: Antònio Guterres.

A la Cimera de Rio 92 es va optar per treballar i actuar sobre els temes del Canvi Climàtic a través d’un tractat internacional -la citada Convenció Marc Climàtica-, que, al cap i a la fi, no deixa de ser en aquests casos -tractats internacionals multilaterals- com unes petites UN: amb el text de la Convenció jugant el paper de la Carta, i amb la reunió dels estats-part (els estats que van ratificar la Convenció; 197 en l’actualitat) jugant el paper de la seva Assemblea General. En el context dels tractats internacionals aquesta mena d’Assemblea General s’anomena Conferència de les Parts, COP (Conference Of the Parties) i a Xile tindrem la seva reunió anual número 25: la COP 25. Però d’aquesta Convenció Climàtica n’han nascut més tractats; el darrer l’Acord de París que, per tant, també té, actualment, la seva Conferència de les Parts de sigles CMA (les diferents sigles pretenen bàsicament no confondre les diferents sobiranies que hi ha respecte als diferents tractats: la Convenció Climàtica, el Protocol de Kyoto i, ara, l’Acord de París). En qualsevol cas a Xile tindrà lloc també, i això és molt important de ser destacat i explicat, la reunió de la CMA 2; pròpiament la segona reunió d’aquesta Conferència de les Parts de l’Acord de París; la qual cosa vol dir que s’ha acabat finalment – a Polònia l’any passat- la primera reunió pròpiament dita de la CMA que jugava i va jugar, tal com estava previst, un paper clarament “constituent” relatiu a la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París.

En la mesura que aquest és el marc legal del que la humanitat s’ha dotat per lluitar contra el Canvi Climàtic, caldria que el SG de UN no deixes mai de dir, d’explicar més explícitament, que, quan ell convoca una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic, de fet, i per ser il·lustratius, esta convocant una mena de xerrada d’amics (o no tant amics) d’un club molt interessant, en la que, i encara que hi acudeixin màxims dirigents (els Caps d’Estat i/o de Govern dels estats del món), el màxim que hi podran fer és això: xerrar. I si, durant aquesta xerrada, estiguessin més o menys d’acord i volen passar dels possibles acords concrets i/o proclamacions grandiloqüents i/o de línies d’acció dramàtiques (com les qualifica Antònio Guterres), llavors, haurien d’actuar en conseqüència però, precisament, on normalment no ho acabant fent ni tant -ni molt menys- ni usualment (sobretot si es tracta realment de les imprescindibles línies d’acció dramàtiques): en aquest cas a les reunions realment legals i procedents en aquest cas de Xile de la CMA 2 i la COP 25 del proper desembre.

 

Com estan les coses per la UNFCCC?

Doncs prou malament com gairebé sempre; costa tant, sempre, arribar a acords realment significatius i transformadors de la realitat actual i futura del Canvi Climàtic que seria fins i tot estrany que poguéssim escriure el contrari.

 

  • Sobre la ratificació de l’Acord de París:

Dels 197 estats que han anat ratificant la UNFCCC (la Convenció Climàtica en el que suposa de tractat internacional legal) al llarg de la història que va començar el 1992, 185 d’ells han ratificat també, ara, l’Acord de París aprovat el 2015. Qui no ho ha fet encara?: doncs, per exemple, i més significativament, no ho han fet ni Rússia, ni l’Iran, ni Turquia.

Una de les grans desgracies del món actual és que el Sr. Trump sigui el President dels EUA i hagi anunciat per activa i per passiva que sortirà de l’Acord de París perquè, segons diu, no hi creu i, a més a més, és lesiu, sempre segons ell, pels interessos dels EUA. La sortida legal no podia ser immediata després que Obama, en el seu segon mandat, portés als EUA a ser, conjuntament amb la Xina, un dels primers ratificadors (i de fet principals impulsors conjunts de tot el procés) de l’Acord de París. Els analistes diuen que Trump no acabarà fent efectiva la seva sortida real de l’Acord fins que no guanyi (si les guanya, clar) les eleccions de l’any vinent per a un segon mandat. Però de moment, a la pràctica, ha sortit ja realment del mateix i està basant pràcticament tota la política energètica dels EUA en, una altra vegada, més i més combustibles fòssils (aquests dies s’ha fet públic que, per exemple, ja és el primer exportador mundial de petroli).

No és baladí per tant fer constar ara i aquí que, en aquests moments de la història (i després de la Xina), els EUA, Rússia i Iran estan entre els primers productors i, també, i evidentment, utilitzadors de combustibles fòssils del món i, per tant, no s’hauria de preveure doncs pas -sota cap concepte- que estiguin -m’atreviria a dir que en absolut- per la feina de col·laborar realment -ni fins i tot aparentment- en el que faria possible, potser i in extremis, complir els objectius en termes de temperatura de l’Acord de París.

 

  • Sobre la finalització -a Polònia l’any passat- de la CMA 1 de l’Acord de París i, sobretot, d’un dels temes pendents d’aprovació, com a mínim en certs i importants aspectes, encara – COMMON TIME FRAMES / TERMINIS COMUNS TEMPORALS- sobre la posada en marxa i implementació de l’Acord de París

És sabut que, en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París es varen aprovar, també, les anomenades Decisions de París. No tenien caràcter de tractat internacional; només de decisions legals fermes de la mateixa COP 21 (la Conferència de les Parts de la Convenció Climàtica reunida a París el 2015), concebudes i aprovades com a elements imprescindibles per preparar la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París com  a tal que, com a tractat que és, no va voler entrar, per així dir-ho, al nivell d’auto contenir els reglaments, les normatives, les modalitats, etc. necessàries per a la seva pròpia aplicació.

Des de començaments de l’any 2016 fins a finals de l’any 2018 un òrgan ad hoc creat per les pròpies i mencionades Decisions de París s’ha encarregat, amb moltes dificultats per arribar a resultats, de desenvolupar tot allò que li demanaven aquestes Decisions de París, en general, i, en algun cas, de mandats continguts en el propi Acord de París. Tot això s’havia d’acabar aprovant per la primera reunió de la CMA de l’Acord que, per aquest motiu, va esdevenir oberta, com a tal sessió 1, des de la COP 22 de Marràqueix fins la passada COP 24 de Katowice.

Però tot i el temps utilitzat per tancar aquest, per així dir-ho, segon capítol de la història de l’Acord de París encara hi ha alguns serrells -gens intranscendents- que han quedat oberts i que, per tant, s’hauran de resoldre en properes sessions de la CMA; teòricament, per exemple, en la de Xile d’aquest Desembre; emperò, la reunió anual dels òrgans subsidiaris dels tractats internacionals sobre Canvi Climàtic, celebrada a Bonn el passat mes de juny (com és habitual que així sigui anualment), tampoc va ser capaç d’arribar, encara, a acords al respecte.

I això és important -molt important afegiria jo mateix- i molt contradictori. Recentment (finals de l’any passat) l’Informe de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1,5 o C (una altra de les Decisions de París és l’origen de l’existència d’aquest importantíssim informe científic) ha establert possibles camins quantificats per tal d’assolir els objectius en termes de temperatures de l’Acord de París. Molta gent els esta utilitzant ja, se’ls esta fent seus,  com les seves metes en la lluita contra el canvi climàtic. Com així ho fa, per exemple i és molt lloable que així ho faci, el SG de les Nacions Unides, UN, en les línies amb les quals començàvem aquest escrit. Emperò, i per suposat entre altres raons -algunes de les importants ja comentades anteriorment-, precisament desacords com el citat i que ara comentaré amb més detall fan gairebé (de fet, al meu parer, sense el gairebé) del tot impossible que aquests camins globals es segueixin i es compleixin de cap manera.

Efectivament, és sabut també que la única cosa que han de fer, de fet, els estats, des d’un punt de vista de mitigar les seves emissions, és proposar-s’ho realment, sent el màxim d’ambiciosos possible, i deixar-ho públicament definit i programat, i entrat -com entre altres coses expressió del compromís de complir-les- en un registre públic -recentment creat per aquesta finalitat- de la UNFCCC -entesa aquí una altra vegada com la casa específica de les UN on es viuen i tracten oficial i legalment tots aquests temes-. Per tant aquest registre públic acull ja i anirà acollint a partir d’ara i en un futur les anomenades, i ja bastant conegudes com a tals,: Contribucions Nacionalment Determinades, NDCs (National Determined Contributions).

Però, on és el punt, en relació a aquestes NDCs, on no hi ha manera que hi hagi acord (i, en canvi, el SG de les Nacions Unides, UN, no els hi pregunta res sobre aquest aspecte quan convoca els estats a NY el 23 de setembre): doncs bé, el punt en el qual no hi ha acord és quan -i després cada quan- s’hauran de presentar les properes NDCs. I clar, sense noves i molt ambicioses NDCs ja sabem que, amb les presentades durant els anys 2015, fonamentalment, i 2016 (tot això en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París), anem disparats cap als 3,5 o C, bastant abans de la meitat d’aquest segle XXI. Això seria -i hi ha masses probabilitats de que així sigui- un gran desastre!

Els motius del desacord no són, en principi, evidents, tenen la seva base en certes complexitats dels propis textos aprovats i, ben utilitzats per estats, amb interessos més aviat espuris, esdevenen una roca difícil de foradar i travessar. Cal reconèixer que la història de les NDCs (que van néixer com a manera de fer entreveure i pre convèncer als estats que un acord -però un acord com el que ho acabaria sent el de París- era possible) té les seves incongruències. De les presentades com a primera NDC, n’hi ha de molts diferents tipus. Quant a temps, per exemple, unes arriben fins l’any 2025 i altres fins l’any 2030. I, en relació a aquest punt concret i com dèiem abans, aquí les Decisions de París no contenen precisament els texts més diàfans i esclaridors. Tot plegat fa que, sota la denominació: COMMON TIME FRAMES – TERMINIS COMUNS TEMPORALS, continuï ben obert i sense acord un tema tant important com el de cada quan, i a partir de quan, es presentaran NDCs.

En el de vegades anomenat “Llibre de Regles de Katowice” aprovat per la CMA 1 es diu textualment en relació a aquest tema (i ho deixo en la versió original en anglès perquè cada frase, cada paraula, està molt plena de matisos -els subratllats són meus-):

 

Common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement

The Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement, CMA,

Recalling Article 4, paragraphs 9 and 10, of the Paris Agreement,

Also recalling decision 1/CP.21, paragraphs 23–25,

  1. Welcomes the progress made in the consideration of common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement, and takes note of the rich exchange of views and range of options considered and proposed by Parties on this matter;
  2. Decides that Parties shall apply common time frames to their nationally determined contributions to be implemented from 2031 onward;
  3. Requests the Subsidiary Body for Implementation, SBI, to continue the consideration of common time frames for nationally determined contributions at its fiftieth session (June 2019) with a view to making a recommendation there on for consideration and adoption by the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement.

 

(Versió traduïda:

Terminis comuns temporals per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París

La Conferència de les Parts que actua com a reunió de les parts en l’Acord de París, CMA,

Recordant els paràgrafs 9 i 10 de l’article 4 de l’Acord de París,

Recordant també la decisió 1 / CP.21, paràgrafs 23-25,

  1. Acull amb beneplàcit els progressos realitzats en la consideració de terminis comuns per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París, i pren nota del ric intercanvi d’opinions i la gamma d’opcions considerades i proposades per les parts sobre aquest assumpte;
  2. Decideix que les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir de 2031 en endavant;
  3. Demana a l’Òrgan Subsidiari d’Implementació, SBI, que continuï la consideració de terminis comuns per contribucions determinades a nivell nacional en el seu cinquantè període de sessions (juny de 2019) per tal de fer una recomanació per a la seva consideració i aprovació per la Conferència de les parts servint com la reunió de les parts en l’Acord de París.)

 

El text subratllat del subapartat 2, i la persistència en el no acord sobre quan s’han de presentar, des d’avui fins al 2031, les següents NDCs, és un obús amb tota regla a la línia de flotació contra les possibilitats reals de caminar realment cap a l’assoliment de l’objectiu sobre les temperatures de l’Acord de París. L’aprovació d’aquest text i el no acord continuat en el SBI són, doncs, la porta oberta a que, com a mínim de moment, tothom faci el que vulgui en els propers anys. No hi ha cap garantia, ni de fet cap obligació legal, en aquets moments, de que els estats presentin la seva segona NDC durant el 2020. Tot sembla indicar que, sobretot els estats menys interessats en fer-ho (perquè mentrestant els seus compromisos de mitigació són els ja coneguts -en tots els casos ben insuficients- i no actualitzar-los voldrà dir segur, a la pràctica, que continuaran amb les seves nefastes tendències actuals -business as usual- ), les aniran presentant quan cadascun d’ells vulgui. Fins i tot el període de 5 anys entre la presentació de les NDCs consecutives esta en discussió oberta en aquests moments.

 

Quines haurien de ser doncs les primeres preguntes a les que el SG de les Nacions Unides, UN, hauria d’exigir una resposta immediata dels estats membres de les UN, en la Conferència “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic del proper 23 de Setembre?

La primera pregunta hauria de ser, per entendre’ns, sobre quin mes de l’any 2020 ha d’acabar el termini per tal que els estats part de l’Acord de Paris presentin la seva 2a NDC? I dins de la resposta hi hauria d’haver inclòs el compromís d’aprovar aquest termini a la reunió de Xile de la CMA 2!

La segona pregunta hauria de ser, sempre per entendre’ns, com es pot garantir que aquestes segones NDCs siguin les realment més ambicioses possibles i, sobretot, donin com a resultat agregat (sumant els efectes de totes les NDCs de tots els estats) l’objectiu amb el qual s’ha convocat la conferència “extraordinària” d’aquest 23 de setembre, i que va ser definit per l’IPCC en el seu informe de fa uns mesos?

És a dir, tornant al principi de l’article i per, gairebé, acabar-lo, quan el Secretari General de les Nacions Unides, UN, convida als seus Estats membres a “venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”, cal dir que l’objectiu de millorar les NDCs per al 2020 ( suposant que primer haguem aconseguit la resposta comentada afirmativa a la pregunta anterior i que la mateixa sigui activada efectivament), en la línia definida per l’IPCC, no s’aconsegueix de cap manera si no s’encarrega a la CMA 2 de Xile l’elaboració i aprovació d’una proposta concreta del que, amb justícia climàtica (i, per tant també, responsabilitat històrica) com a criteri polític contemplat explícitament en el mateix Acord de París, li toca assolir a cada país amb la seva NDC, per tal que el resultat agregat de totes les NDCs sigui el clarament definit, insistim, per l’Informe de finals de 2018 l’IPCC.

És quimèric això? Científicament és del tot possible fer el model corresponent i obtenir com a resultat del mateix quin ha de ser l’objectiu de cada país! Els resultats concrets seran realment dramàtics (sobretot per als països que tenen una responsabilitat quantitativa històrica i actual més important en el nombre d’emissions que han arribat i continuen arribant a l’atmosfera)! És per això, en realitat, que tot és tan difícil en el terreny polític on, a nivell internacional, les UN (i, per tant també, la UNFCCC) no són una institució de govern i on, de fet, tot s’ha d’aprovar bàsicament per consens però, a més a més, després cada estat pot o no aplicar-ho i/o complir-ho segons la seva sobirania absoluta tan explícitament recollida en la Carta de les UN.

 

A mena de conclusió d’aquest article

Les pròpies UN van poder néixer només després d’una hecatombe com la que fou la segona guerra mundial. I com tantes altres coses, i malauradament, encara que en aquests moments hi hagi fins i tot massa soroll (dic massa perquè de vegades és ensordidor i no permet escoltar el que realment és essencialment important) molt em temo que, de fet, la humanitat (tant com a col·lectiu de milions d’individus d’una banda, i com a estructures polítiques que, en certa manera, els representen mínimament, d’altra banda) no es prou conscient ni esta prou preocupada pel tsunami que ens ve a sobre i, de fet, continua especulant amb l’optimisme tecnològic i no deixa d’esperar que les coses s’acabin solucionant per elles mateixes i, no exempts de certs patiments, al final tot continuï endavant sense les repercussions més greus que la ciència prediu en aquests moments. No és capaç de veure (jo tampoc soc, malauradament, capaç de visionar-ho) de quina manera es podria aturar aquesta mena de màquina infernal que es va posar en marxa amb la revolució industrial, però sobretot quan aquesta es va posar al servei del model de creixement econòmic capitalista.

No sé acabar d’una altra manera que començant a pensar quina pot ser la “segona arca de Noé” que calgui plantejar-se imaginar i construir!

 

 

Xerca

Barcelona, 19 de setembre de 2019

%d bloggers like this: