El Protocol de Kyoto ha ressuscitat!

14 des.

El Protocol de Kyoto ha ressuscitat. Lliçons històriques i actuals dins d’un present angoixant.

Josep Xercavins Valls i Olga Alcaraz Sendra (vegeu al final)

Gairebé que m’atreviria a afirmar que “cap” mitjà de comunicació se’n hagi fet ressò, però sí, és cert (m’ho comentava l’Olga a finals de novembre): el 31 de desembre del 2020 entrarà en vigor el SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS 2013 -2020 DEL PROTOCOL DE KYOTO!!!

 

1.- Com ha estat això? I en quins contextos històrics i actuals s’ha arribat a això?

Hi ha molts aspectes a considerar, i de tots en podem aprendre. Però primer els fets, que també són, molts d’ells, lliçons de dret internacional multilateral.

Els estats-part (les parts) en el Protocol de Kyoto van adoptar una esmena al Protocol de Kyoto -que des de llavors s’ha denominat i conegut com l’”Esmena de Doha”- mitjançant la decisió 1 / CMP.8  en el vuitè període de sessions de la “Conferència de les Parts que actua com a reunió de les Parts en el Protocol de Kyoto (CMP)” celebrada a Doha, Qatar, el desembre de 2012. Correspon la seva celebració, per descomptat, amb la de la COP 18 de Doha.

El “temps polític” d’aquest fet el trobem 3 anys després del gran fracàs de Copenhaguen el 2009; era allà on s’havia d’haver aprovat, com a objectiu principal i mínim però imprescindible, les característiques d’un segon període universalitzat de compromisos del Protocol de Kioto; però ni es va fer això ni es van obrir altres vies per a continuar la lluita contra el canvi climàtic. Xoc posttraumàtic. Cancún 2010 va tenir un paper curatiu de les fondes ferides sofertes pel multilateralisme a Copenhaguen (en el seu recent llibre, Obama explica detalls realment interessants del que va passar allà, sobretot en relació al paper jugat per diferents actors / parts clau). I després, de forma extrema, ja contra les cordes del temps final de la corresponent conferència, a Durban 2011 la COP 11 va aprovar la llavor per començar un procés nou -i ple d’interrogants des de l’inici- que havia d’acabar el 2015 i que va acabar sent l’Acord de París. El Protocol de Kyoto semblava haver estat, per tant, del tot abandonat (del tot perdut a Copenhaguen), però a l’any següent de tot lo nou que va obrir Durban, i tal com ja hem dit, però, insistim, ja dins d’aquest nou context general que portaria a París, es va aprovar l’”Esmena de Doha” al Protocol de Kyoto que, en certa mesura, l’intentava ressuscitar ja. Per a alguns (economies emergents i G77 en general) era un punt estratègic fonamental i una exigència irrenunciable per continuar en el camí multilateral redefinit a Durban. Per a altres, segurament, una concessió que van entendre com a menor i poc significativa per poder seguir endavant cap a l’encara “en construcció”, en aquell temps, Acord de París.

La pròpia “Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto establia que es requerien un total de 144 instruments d’acceptació per a l’entrada en vigor de l’esmena com a nou tractat que havia de ser. Jo mateix he estat dels tants que ha afirmat que mai arribaria a aprovar-se i, per tant, ratificar-se, produint una mort passiva, lenta, i silenciosa del propi Protocol. No crec que em falli la memòria si afirmo que fa un any estàvem a unes quaranta signatures d’acceptació favorables a l’esmena.

Doncs bé (estava jo ben equivocat), el passat 28 d’octubre de 2020, 147 estats/parts han dipositat ja el seu instrument d’acceptació, de manera que s’ha arribat al llindar necessari per a l’entrada en vigor de l’”Esmena de Doha”. No tinc la informació necessària per valorar què i amb quines singularitats -i possibles inter compensacions; d’altra banda, gens estranyes en aquests casos- s’hagi desencadenat el procés final d’acceptacions. L’última ha estat la de Nigèria, (la penúltima la de Jamaica), l’últim dia que podia produir-se i ser rebuda pel dipositari (el secretari general de les Nacions Unides), perquè, d’acord amb les Lleis dels Tractats de Viena, l’”Esmena de Doha” entri legalment en vigor precisament -els terminis estan estrictament establerts a l’esmentada Llei dels Tractats- aquest proper 31 de desembre de 2020!

No semblen cap casualitat les dates tant límits que han acabat la partida i, per tant, d’una banda, les economies emergents i el G77 en general han aconseguit el seu objectiu estratègic (quines característiques ja comentarem més endavant) i, d’altra banda, les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres, ben vives. A més (també en parlarem) la vida del Protocol de Kyoto manté, entre altres coses, molt més viva, si es vol, tota la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic (CMNUCC-UNFCCC), en uns moments en què l’Acord de París encara no està totalment assentat ja que, entre altres coses, hi ha aspectes de la seva implementació encara no acordats i / o desenvolupats.

 

2.- Sobre la Convenció Climàtica de 1992 (en vigor des del 1994) i el Protocol de Kyoto 1997 (en vigor des del 2005)

La Convenció Climàtica (CMNUCC-UNFCCC) de 1992, aprovada a la Cimera de la Terra de Rio 92, defineix molt clarament i sàvia el seu objectiu en el seu article 2 ((que, entre altres coses, segueix sent la referència lògicament obligada de l’Article 2.1. de l’Acord de Paris en el qual es defineix el seu objectiu en el 2015: El presente Acuerdo, al mejorar la aplicación de la Convención, incluido el logro de su objetivo, tiene por objeto reforzar la respuesta mundial a la amenaza del cambio climático […]”)) i els seus compromisos principals en el seu article 4; els citem ara textualment, en cursives com sempre fem en aquestes cites textuals, i en el castellà oficial original de les pròpies Nacions Unides:

CC – Artículo 2.- Objetivo. “El objetivo último de la presente Convención y de todo instrumento jurídico conexo que adopte la Conferencia de las Partes, es lograr, de conformidad con las disposiciones pertinentes de la Convención, la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático. Ese nivel debería lograrse en un plazo suficiente para permitir que los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático, asegurar que la producción de alimentos no se vea amenazada y permitir que el desarrollo económico prosiga de manera sostenible.”

CC – Artículo 4. Compromisos. “4.2. Las Partes que son países desarrollados y las demás Partes incluidas en el anexo I se comprometen específicamente a lo que se estipula a continuación:  a) Cada una de esas Partes adoptará políticas nacionales y tomará las medidas correspondientes de mitigación del cambio climático, limitando sus emisiones antropógenas de gases de efecto invernadero y protegiendo y mejorando sus sumideros y depósitos de gases de efecto invernadero.”

Un llistat de 37 països “industrialitzats” l’any 1992 (inclosos en aquell temps, els de l’actual UE, els EUA, Rússia, etc.) són l’Annex I de la Convenció Climàtica.

Però el que no feia la convenció era concretar quines havien de ser aquestes limitacions; per això es va elaborar el Protocol de Kyoto que, en el seu article 3.1. diu expressament i històrica en el 1997:

PK – Artículo 3.1.Las Partes incluidas en el anexo I (de la convención climática) se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A, no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos de 5% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre el año 2008 y el 2012.

I ja que estem de resurrecció del Protocol de Kyoto serà bo, probablement, subratllar els aspectes, des del nostre punt de vista, de tot l’entramat que acaba quantificant l’annex B del Protocol, sobre la lluita climàtica del futur, però vista a finals del segle passat:

Consideració 1.- El conjunt convenció protocol va dividir el món en dos grans grups de països. 1.1. Els de l’Annex 1 de la Convenció (i de l’Annex B del Protocol): els qui com a màxims responsables històrics del canvi climàtic havien de posar-se a mitigar les seves emissions amb les metes / targets fixades en l’Annex B del Protocol; 1.2.) Els països que no estaven en l’Annex 1 de la Convenció (ni, per tant, a l’Annex B del Protocol), coneguts, des de llavors, com a països del No-Annex 1, que, per dir-ho d’una manera no políticament correcta, podien esperar tranquil·lament a que els països de l’Annex 1 resolguessin el problema que ells mateixos, de fet i clarament, havien creat. Per descomptat això no és, o no era, exactament així, però aquest món dividit en dos grups, essencialment si es vol i en un argot més actual, el dels països desenvolupats (industrialitzats en l’argot dels anys 90) i els països en desenvolupats va estar, ha estat i probablement encara seguirà estant en totes les dialèctiques de la lluita i de les negociacions contra el canvi climàtic.

Consideració 2.- La primera dècada de segle XXI veu néixer un fet molt important: l’aparició d’un nou actor econòmic polític en el món que, sens dubte, canviarà -o com a mínim obligaria a canviar- moltes de les bases de les anàlisis i negociacions de les diverses problemàtiques mundials, entre elles, és clar, la del canvi climàtic. Una economia emergent, la Xina, membre del grup No-Annex 1, és, avui dia, el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle. Encara que a l’escriure-ho no hem de deixar d’escriure també que la seva responsabilitat històrica acumulada encara està molt lluny de la dels països de l’Annex 1.

Consideració 3.- A la que personalment acostumo a donar molta importància, sobretot després d’haver seguit en directe tant Copenhaguen com moltes de les negociacions posteriors cap a l’Acord de París. El Protocol de Kyoto és una “rara avis”, en molts aspectes, del dret internacional. Del que jo conegui és dels únics, com a “legislació internacional”, que defineixen explícitament unes metes (uns targets) concretes per a uns determinats països que, en el context del dret internacional, segueixen sent absolutament sobirans. Avui només diria que si es va fer un cop es podria fer moltes altres vegades i potser fos una bona manera d’avançar -amb un dret internacional a l’altura de les circumstàncies- davant moltes problemàtiques mundials.

Consideració 4.- El gran fracàs de Copenhaguen va ser, entre moltes altres coses, una reacció, començada pels països bolivarians, no només a temes de continguts sinó de formes (una d’elles, per descomptat, les característiques acabades de comentar del Protocol de Kyoto) . Eren unes formes top-down que van començar, a Copenhaguen, a ser fortament criticades intentant imposar estratègies alternatives, d’entrada, de negociació, que fossin clarament bottom-up. Aquest fet és extremadament rellevant i darrere de l’Acord de París té molt més pes i explica moltes més coses de les que ara haig/podem però considerar.

 

3.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes legals (no menors).

En realitat, no podia ser d’una altra manera. El mateix Protocol de Kyoto (que no podem oblidar que és un tractat internacional amb tot el que això suposa d’importància) defineix en realitat amb tota claredat que s’estructurarà en PERÍODES DE COMPROMISOS (el que queda definit -2008-2012- en el tractat de 1987 és el primer), i que després d’un primer període se succeiran segons i tercers … períodes de compromisos.

Efectivament, vegeu sinó l’Article 3, paràgraf 9, del Protocol:

PK – Artículo 3.9. Los compromisos de las Partes incluidas en el anexo I para los períodos siguientes se establecerán en enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el presente Protocolo comenzará a considerar esos compromisos al menos siete años antes del término del primer período de compromiso a que se refiere el párrafo 1 supra.

I què diu el paràgraf 7 de l’article 21 del Protocol?

PK – Artículo 21.7. Las enmiendas a los anexos A y B del presente Protocolo se aprobarán y entrarán en vigor de conformidad con el procedimiento establecido en el -26- artículo 20, a reserva de que una enmienda al anexo B sólo podrá aprobarse con el consentimiento escrito de la Parte interesada.

on l’article 20 reescriu totes les condicionalitats per a l’aprovació legal d’un nou tractat o d’una esmena al mateix amb caràcter de tractat. Cal observar també el requeriment addicional, gens menor en aquest cas, establert en l’última frase de l’article 21.7 del Protocol i que, entre altres coses, permet despenjar-se a les parts de períodes de compromisos futurs amb tota facilitat legal. Com així va ser i ha estat, clarament, amb l’”Esmena de Doha”.

Per tant, i aquesta és una constatació important, no era gens trivial acabar amb el Protocol de Kyoto, així, sense més -encara que hi hagués facilitats indirectes acabades de comentar per fer-ho en el futur-. Deixi’ns el lector dedicar en aquest moment aquest escrit a l’admirat Martin Khor, mort aquest abril de 2020, i amb qui, entre altres coses, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses d’ell -en aquest cas de Dret internacional i sobre temes de tractats internacionals -, en les nostres converses als passadissos “infinits” de Copenhaguen.

El món multilateral, fonamentalment a través de les Nacions Unides, s’ha desenvolupat molt, s’ha regulat molt legalment i, davant d’un tractat internacional jugarà sempre a apoderar-lo. El Protocol de Kyoto va ser, era, i ara pot ser que segueixi sent encara en part, el vaixell insígnia de la lluita contra el canvi climàtic. Estic segur que ja hi ha qui està començant a elaborar el que podria ser el seu tercer període de compromisos. Temps al temps.

 

4.- L’”Esmena de Doha” sobre el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Aspectes de continguts (amb més de simbolisme polític que d’una altra cosa).

A nivell de continguts l’”Esmena de Doha” és, lògicament i tal com estava establert que fos i que ja s’ha comentat, una “Esmena al seu Annex B” que, en definitiva, comença dient textualment:

“El siguiente cuadro substituirá al que figura en el anexo B del Protocolo.”

A nivell d’articulat l’esmena queda recollida com a continuació de l’article 3.1. del Protocol, citat abans textualment en l’apartat 2 d’aquest article, i recollit ara i aquí també textualment com article bis:

PK2 – Artículo C – Artículo 3, párrafo 1 bis: Se insertará el siguiente párrafo después del párrafo 1 del artículo 3 del Protocolo: 1 bis. “Las Partes incluidas en el anexo I se asegurarán, individual o conjuntamente, de que sus emisiones antropógenas agregadas, expresadas en dióxido de carbono equivalente, de los gases de efecto invernadero enumerados en el anexo A no excedan de las cantidades atribuidas a ellas, calculadas en función de los compromisos cuantificados de limitación y reducción de las emisiones consignados para ellas en la tercera columna del cuadro contenido en el anexo B y de conformidad con lo dispuesto en el presente artículo, con miras a reducir el total de sus emisiones de esos gases a un nivel inferior en no menos del 18% al de 1990 en el período de compromiso comprendido entre los años 2013 y 2020.”

Per a un lector interessat, ja gairebé només queda esmentar que de la llista de països / part de l’Annex I de la Convenció Climàtica del 92 han quedat en el nou Protocol esmenat, només: els països de la Unió Europea, Austràlia, Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega i Suïssa, que han donat el seu consentiment escrit com a parts interessades -d’acord amb l’article 21.7. del Protocol, ja citat i comentat oportunament a l’apartat 3 d’aquest article-, que, agregadament, s’han compromès a reduir el total de les seves emissions a un nivell inferior en no menys del 18% al de 1990.

Les dades més recents analitzats per la UNFCCC (i comprovades en “Our World in data”) mostren que els països desenvolupats de l’Annex 1 de la Convenció Climàtica que, en la “Esmena de Doha”, continuen en l’Annex B esmenat del Protocol de Kyoto (la llista de països explicitada en el paràgraf anterior) havien reduït les emissions, respecte a les de 1990, en un 25,3% pel 2018. Uns nivells que garanteixen, per tant, el compliment de l’”Esmena de Doha ” del Protocol de Kyoto, encara que, també en el seu conjunt, aquestes metes segueixin estant dins dels marges d’incompliment general (de totes les parts) dels escenaris més optimistes elaborats ja en el context de les primeres NDCs de l’Acord de París.

En definitiva, SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, APROVAT I COMPLERT AQUEST PROPER 31 DE DESEMBRE DE 2020.

 

5.- Consideracions i / o conclusions finals molt diverses d’aquest article

5.1. Sobre l’estructura i el llenguatge polític del marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic

Ja apareixen en el text de l’article, però mereixen ser recollides explícitament en aquestes conclusions en els diferents següents ítems:

5.1.1. “Les tres grans potes en què se sustenta avui el marc legal per a la lluita contra el canvi climàtic segueixen, les tres (Convenció Climàtica, Protocol de Kyoto i Acord de París), ben vives”. No obstant això, cal deixar en un to més matisat d’aquesta afirmació al Protocol de Kyoto perquè a 31 de desembre de 2020 s’haurà acabat (amb compliment satisfactori) el seu SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS la qual cosa vol dir, per la lletra mateixa del Protocol, que la preparació i corresponent aprovació sobre un TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS hauria d’estar acabada i, fins i tot i de fet, haver entrat en vigor ja. No obstant això, també és cert que el segon període de compromisos, que és el de l’”Esmena de Doha” d’aquest article, es va elaborar i aprovar a finals de l’any 2012 i no entrarà en vigor fins al 31 de desembre d’aquest mateix 2020. Per tant, no ha de ser molt suposar que, si hi hagués la voluntat política, hi han ara més que precedents suficients com per elaborar i aprovar en un futur, que no hauria de ser, encara que també suposadament, massa llunyà, aquest TERCER PERÍODE DE COMPROMISOS del Protocol de Kyoto.

5.1.2. La “resurrecció de el Protocol de Kyoto” suposa, indirectament però també amb certa claredat, que els llenguatges polítics anteriors a l’Acord de París puguin tornar a quedar reforçats i tan utilitzats com algú vulgui. L’Acord de París no utilitza en tot el seu redactat els conceptes Annex 1 i NO-Annex 1, referents permanents del període polític anterior al de l’aprovació d’aquest Acord el 2015. L’Acord de París segueix utilitzant els termes “països desenvolupats” i ” països en desenvolupament” tan propis, fins ara, del món de les Nacions Unides. Actualment, però, és difícil qualificar a la Xina, l’economia potència emergent per excel·lència, com a país en desenvolupament; en canvi segueix i seguirà sent, a la llum de la Convenció Marc Climàtica de 1992, un país del NO-Annex 1. Tots els països que d’acord amb la Convenció Marc Climàtica del 1992 eren països del NO-ANNEX 1 hi segueixen i hi seguiran sent; i a això li dona més força política la “nova vida” del Protocol de Kyoto.

5.1.3. En definitiva, i en un altre ordre de coses, l’aprovació de l’Acord de París, diríem, en paraules nostres, que caminava en la direcció d’acabar, de forma ja qualificada de passiva, lenta i silenciosa, amb el Protocol de Kyoto, tancant així una de les tres potes en què s’ha sustentat la lluita multilateral contra el canvi climàtic; la qual cosa, a més de tot el que s’ha dit ja, hagués simplificat molt algunes de les complexitats de l’entramat climàtic multilateral que, ara i al meu entendre, es perllongarà en el futur (com a mínim proper) en la complexa convivència de tres tractats i, per tant, tres COPs (la COP de la CC, la CMP del KP i la CMA de l’AP), amb totes les seves interrelacions entre ells.

5.2. Sobre la importància quantitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha”

Encara que en propietat no podem parlar encara dels resultats del SEGON PERÍODE DE COMPROMISOS DEL PROTOCOL DE KYOTO, ja que el període no acaba fins al final d’aquest mes de desembre de 2020 i, només a partir d’aquell moment, començarà el monitoratge oficial del compliment que, per altra banda, no és ni de bon tros, oficialment, un termini de temps curt en el si de la UNFCCC. Però també és cert que el monitoratge extraoficial de tot el relacionat amb el canvi climàtic és cada dia més potent, millor, més complet i permet fer, amb moltes garanties, extrapolacions de futur molt ajustades al que serà la realitat. Ja s’ha esmentat en el text que, amb les dades, fins i tot “oficials”, disponibles fins al 2018, en realitat ja es pot avançar que el segon període de compromisos del Protocol, l’”Esmena de Doha”, s’haurà complert -es complirà segur- a finals d’aquest 2020.

Té alguna importància aquesta conclusió quantitativa? Gairebé que podríem dir ja que molt poca, o millor dit que, en qualsevol cas, s’hagués arribat al mateix resultat quantitatiu sense necessitat d’haver viscut aquest calvari particular de l’”Esmena de Doha” del Protocol de Kyoto. Finalment, i tal com ja s’ha comentat en l’apartat 4 d’aquest article, només un petit nombre de països ja citats són parts de l’”Esmena de Doha” del PK; les altres parts de l’Annex I ho han anat abandonant de maneres més o menys subtils, o no. Ara bé, només recordant que els objectius de mitigació de la Unió Europea, en la perspectiva de l’any 2020, s’han enunciat i enuncien amb el famós 20-20-20 (entre d’altres, la UE ha tingut aquest objectiu de reducció del 20% de les seves emissions des de que, a Doha, s’aprovés precisament l’”Esmena de Doha” i el % esmentat fos proposat per la pròpia UE), llavors, per molt diverses raons i encara que no totes elles estrictament positives, ha quedat assegurat (ja hi havia quedat), a diferents nivells, l’esmentat compliment.

5.3. Sobre la importància qualitativa dels resultats de l’”Esmena de Doha” del PK i d’altres herbes de l’Acord de París

En una gran part ja s’han valorat en el grup de conclusions 5.1. Però a aquesta altura de les nostres conclusions, sens dubte, hem d’emfatitzar i aprofundir més en un aspecte que, de fet, lliga amb una realitat molt preocupant del que podríem denominar els aspectes encara no del  tot desenvolupats de l’Acord de París (pendents ara de Glasgow 2021).

És sabut que el G77 en general, però especialment un dels seus més forts subgrups negociadors en l’àmbit dels temes del Canvi Climàtic: el “Like-Minded Developing Countries Group (LMDCG)”, liderat molt especialment per la Xina i l’Índia, han estat clarament a favor -de fet han estat els seus impulsors reals- de dos temes que, des del nostre punt de vista estan, encara que pogués no semblar-ho a primera vista, estretament relacionats:

a) Primer, el tema de la forta acció mitigadora que tenien la responsabilitat d’escometre els països de l’Annex I en el període fins al 2020, coherentment amb la seva gran responsabilitat històrica de la situació en què ens trobem. D’aquí la defensa a ultrança del manteniment del Protocol de Kyoto i, en concret, del seu segon període de compromisos a través de l’”Esmena de Doha”. Cap país del LMDCG està en l’Annex I de la Convenció i, amb la política realitzada i l’”èxit” final obtingut, podríem dir, d’alguna manera, que estaven deixant la responsabilitat de la mitigació -com a mínim fins al 2020- únicament en les mans dels països de l’Annex I. Si he posat la paraula èxit entre cometes és perquè, a la pràctica, fonamentalment només la UE -l’actor “estatal” sens dubte més progressista de la lluita contra el canvi climàtic- es va prestar i s’ha prestat a entrar a acceptar aquesta responsabilitat i paper.

b) Segon, uns redactats endimoniats i contradictoris quan es miren des de les perspectives de l’Acord de París i de les Decisions de la COP de París (que haurien de ser honestament complementaris i mútuament clarificadors) van permetre al mateix LMDCG guanyar una batalla (en les negociacions de Katowice del 2018) molt important sobre l’anomenat “Common Time Frames for NDCs”. Sent molt breus, el que si que es va acabar aprovant, al respecte, és que “les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir del 2031 en endavant”; i que, per tant i de moment, aquests terminis no tenen per què ser comuns abans del 2031; la discussió sobre quins hagin de ser, finalment, els terminis comuns entre les NDCs successives de les parts, segueix, en aquest context, molt oberta i amb algunes polèmiques extremes (a Madrid el text en negociació va acabar sent molt més complex al finalitzar la COP que quan va començar la mateixa -fet, d’altra banda, gens inusual-).

La nostra interpretació és clara, el LMDCG (amb la Xina i l’Índia entre ells) no té cap pressa a avançar en la implementació de l’Acord de París i segueix aplicant la màxima de “vostès primer” referint-se a l’acció que, basant-se en la seva responsabilitat, haurien de portar a terme els països desenvolupats. I, d’altra banda, el LMDCG manté uns nivells d’ambigüitat més que notables sobre el que tenen intenció de fer, i de quan ho portaran a terme.

És d’esperar que el LMDGC segueixi pressionant tant com pugui als països desenvolupats perquè adoptin compromisos molt més ambiciosos de reducció de les seves emissions i aportin els fons compromesos per finançar la mitigació i l’adaptació dels països en desenvolupament. Només recordar que aquests fons haurien d’ascendir als cent mil milions de dòlars anuals el 2020 (i següents anys) i, de moment, aquest nivell de finançament tot i que va en augment, encara no s’ha assolit. I aquí hem d’assenyalar que des de les bases de la Justícia Climàtica el LMDCG té tota la raó política en fer aquestes exigències.

Ja per acabar, una darrera reflexió. Ens trobem avui acabant un 2020 en què el món ha hagut de fer front a una altra crisi global, la del COVID-19. Un 2020 que hagués hagut de ser l’any en què totes les parts de l’Acord de París actualitzessin les seves NDCs per situar els esforços globals en el camí de l’objectiu de l’1.5oC. I tristament, a dia d’avui (8/12/20), de les 189 parts de l’Acord de París només quatre han presentat la seva segona NDC i no arriben a una vintena les que han actualitzat la seva primera NDC. És cert que alguns països han assenyalat que, per efecte de la pandèmia, s’han vist obligats a demorar fins al 2021 la revisió de les seves NDC, però també és cert que en aquests temps de pandèmia les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera no han parat d’augmentar i que els impactes del canvi climàtic són cada dia més apressants.

Ho direm rotundament perquè així és com ho veiem, intentant mirar al món en el seu conjunt. El temps se’ns acaba i ja no podem demorar més una acció climàtica realment ambiciosa i eficaç. I de la mateixa manera que afirmàvem que sota el prisma de la Justícia Climàtica els països del LMDCG tenen tota la raó política, també hem d’afirmar coherentment que per tal de revertir la gran injustícia global que comporta la problemàtica climàtica, els països desenvolupats estan realment obligats a fer més, MOLTÍSSIM MÉS I JA MATEIX contra el canvi climàtic.

 

Xerca; Barcelona 16 de desembre de 2020; a quatre mans

 

Josep Xercavins Valls; professor jubilat de la UPC i ex co-director de l’GGCC

&

Olga Alcaraz Sendra; directora de l’GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya)

I ara què? Multilateralisme, Nacions Unides i Dret Internacional – Part II: Conclusions i Propostes

2 des.

No sé veure cap altra via cap a un imprescindible Governament Democràtic Mundial que la de preservar activament i apoderar efectivament, en la dècada crucial que estem començant, una tríada-trinomi inseparable: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL – PART II: CONCLUSIONS DE L’ASSAIG d’un inexpert en el tema, però a la vegada (potser ben ingènuament) d’un sorprès en les seves pròpies conclusions

 

Preliminars

  • Una malaltia crònica que ve de lluny i que empitjora amb l’edat (i ja en són 64) em dona actualment, en un any, pocs dies efectius de capacitat de pensar i escriure (o d’escriure i pensar que més aviat és el que sempre crec que he fet, o intentat fer); estaríem dins d’un període (que no se sap mai quan durarà) amb ganes i possibilitats de fer-ho i, si més no, ho començo a fer (a escriure) a mitjans de novembre de 2020.
  • Donald Trump acaba de perdre les eleccions als EUA i, si no passa res, estem davant d’una de les millors noticies que hem tingut en els darrers temps. Si un president dels EUA ha fet mal al món, ha fet mal al multilateralisme i a Nacions Unides, ha estat ell. A Octubre d’aquest 2020, les Nacions Unides (NNUU) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), tenen un “sorprenent dèficit de 5.100 milions de dòlars que amenaça greument la capacitat de complir amb els seus compromisos, amb el seu mandat i amb la seva raó de ser”. Degut, gairebé exclusivament -encara que evidentment lligat a altres aspectes de la realitat-, als impagaments del seu màxim i primer contribuent: els EUA presidits per en Trump!
  • Estem en una dècada, la 2020-2030, que tot just estem començant, i que es considerada essencial -per gairebé tothom que segueix els temes del món- pel que fa a l’evolució que tinguin la majoria de desafiaments sobre el futur de la humanitat en el planeta. És essencial el que s’acabi fent o no (sembla que estiguem anant enrere) en/amb l’Agenda pel Desenvolupament 2030 (intentant assolir els tant necessaris Objectius de Desenvolupament Sostenible), i/o en la lluita contra el Canvi Climàtic per mantenir la temperatura mitjana a la superfície planetària en uns nivells que no hipotequin més, del que ja ho està, el futur de la vida humana en el planeta. A més a més, en aquest començament d’aquesta dècada la pandèmia Covid-19, a finals del passat mes d’octubre del 2020, ha contagiat ja a 51.636.989 habitants de la terra (la qual cosa representa unes 6.641 persones per cada milió d’habitants), dels quals n’han mort ja 1.275.124 sers humans.
  • En el context dels preliminars anteriors es fa difícil decidir-se per quines haurien de ser les prioritats dels humans en aquests moments. Qui escriu ha arribat a la conclusió que en són moltes i, a més a més, difícils de prioritzar entre elles i que, de vegades al fer-ho, segons quines prioritzacions en poden empitjorar d’altres. Però la meva conclusió és que en tot cas han d’incloure, segurament potser no d’una manera obsessiva i sobretot no excloent -sinó més aviat evolvent-, la preservació proactiva -paral·lela i incloent a totes les accions corresponents a/de totes les prioritats que es decideixi definir i afrontar- i l’apoderament efectiu del Multilateralisme, les Nacions Unides i el Dret Internacional. La llavor d’aquesta conclusió se’m va sembrar fa molt temps -i al final se m’ha anat transformant en una mena de flor tardana- en una conversa singular i intensa amb en Carlos Villan Duran, president-fundador de la – amb seu a Astúries- “Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos”. Espero que com a gran expert i activista en el tema no s’ofengui pas perquè li dediqui avui aquest assaig meu -d’un inexpert que, com St. Pau, ha tornat a caure d’un cavall-.

En aquest context, el que he acabat anomenant com “Assaig” sembla que es va acabant (ja comença el desembre d’aquest 2020) però en dues parts. La primera l’Assaig en si com un camí de reflexió, estudi i aprenentatge personal que jo necessitava fer per intentar veure-hi clar en aquella llavor que em va sembrar en Carlos Villan. Però, com sempre que es tracta de mi, l’Assaig és massa llarg i no crec que ningú més que jo se l’arribi a llegir mai. Queda obertament publicat en el meu blog personal:  https://actglobally.wordpress.com/, com a PART I (post anterior) d’aquesta feina. Però com a resultat d’aquest treball les conclusions que n’he pogut acabar traient (i que de fet crec que intuïa i cercava expressament poder treure), efectivament m’han sorprès a mi mateix perquè crec que podrien tenir més interès, força i possibilitats de les que jo en podia intuir a priori. Aquesta PART II d’aquesta feina queda també obertament publicada en el meu mateix blog personal, sense oblidar que tenen aquest caràcter de CONCLUSIONS/PROPOSTES de l’assaig anterior però, deu-nos-en guard, no en requereixen pas la seva lectura. Si un hipotètic lector d’aquesta PART II vol trobar-ne algun antecedent que li permeti aprofundir en quelcom en particular, sempre podrà anar a la PART I.

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 1: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME[i] (deixarem una resposta indirecta a la pregunta del com, per a una conclusió prepositiva posterior)

Ni l’Organització de les NNUU ni el Dret Internacional (molt lligats entre sí però també sempre amb vida pròpia i singular) serien possibles, existirien encara, sense una voluntat política multilateral originària, i sense que un multilateralisme amb grans dificultats, contradiccions i enemics de tot tipus hagi anat sobrevisquin, a voltes més o menys feblement, al llarg del temps.

Sembla empíricament cert que: El multilateralisme és, en referencia o en el context de les relacions i la vida i realitats internacionals, l’actuació d’un conjunt de països sobre assumptes determinats que, al i per fer-ho, creen Organismes Multilaterals -les Nacions Unides com exemple més paradigmàtic-, amb el propòsit d’abandonar  -en els moments de la creació d’aquests organismes- la unilateralitat que va derivar en guerres, com la segona guerra mundial, essent substituïda llavors per la multilateralitat  com a forma de cooperació de molts països per tractar de conservar l’estabilitat i la pau a nivell mundial”.[ii]

[iii]En el text de referència més citat fins els nostres dies en els treballs sobre multilateralisme, Ruggie[iv] feia notar que l’institucionalisme neoliberal, aproximació central en la disciplina de les Relacions Internacionals en els anys vuitanta, s’havia centrat en l’estudi de les institucions i de les normes, però no havia dedicat atenció a la forma multilateral d’aquestes institucions. […] Així, per Ruggie, el multilateralisme és «una forma institucional que coordina les relacions entre tres o més estats en base a principis generalitzats de conducta, és a dir, principis que especifiquen la conducta adequada per a cada tipus d’acció, sense prendre en consideració els interessos particulars de les parts o les exigències estratègiques que puguin donar-se en cada cas concret ». La interpretació maximalista de Ruggie destaca la importància dels principis que regeixen en l’actuació multilateral i dels quals es deriven alguns corol·laris (*), com la situació d’indivisibilitat entre els membres d’un marc multilateral o la reciprocitat difusa, que marca l’expectativa d’aquests membres que els beneficis agregats al llarg del temps seran equivalents per a tots ells. El que clarament limita l’autonomia dels Estats per formular polítiques guiades pels seus interessos més directes.”

Sobretot pel que acaba suposant el Multilateralisme per al Dret internacional, no podem deixar que es perdi aquesta accepció del multilateralisme, i, humilment però convençuda, la volem deixar recollida com a primera gran conclusió explícita d’aquest treball, en la seva formulació prepositiva: Tot ha passat i ha de tornar a passar pel MULTILATERALISME!

 

CONCLUSIÓ 2:  El DRET INTERNACIONAL, és del tot servil als esdeveniments històrics i està estrictament lligat, des d’un inici, al reconeixement de les igualtats sobiranes de les entitats polítiques existents[v] (veieu emperò la conclusió/proposta 3)

Acadèmicament sabem que “El terme Dret internacional públic va ser utilitzat per primera vegada pel britànic Bentham, en 1780, com a forma de distinció del dret nacional”.

“Si en les ciències jurídiques la referència a la història és una dada indefugible, el Dret Internacional és el més històric de tots els drets: la seva dependència de les circumstàncies socials és extremada; però peca encara més d’una autèntica servitud en la qual es troba amb relació als esdeveniments històrics.”

En realitat, el Dret internacional, com el coneixem actualment, només va ser possible després de la proclamació de la igualtat sobirana de les entitats polítiques existents, proclamació que, amb tota puritat, al menys pel conjunt d’estats del nostre entorn, es produeix amb motiu de la “Pau de Westfalia del 1648” i dels seus corresponents tractats que varen suposar, de fet i a la vegada, el naixement de l’estat nació sobirà.

Tot i que aquesta és una visió occidentalitzada de la història, en contexts i amb històries diferents, és, de fet, aplicable al món oriental i a l’auto identificació històrica de la Xina i el Japó, per exemple, com estats nació sobirans.

El 1945 es va crear l’organització mundial haguda i per haver per excel·lència, la Organització de les Nacions Unides (ONU), que neix amb cinquanta un estats, la pràctica totalitat d’estats existents en el món en aquell moment, que són reticents a qualsevol creixement, que no pogués ser bàsicament -tal com va ser- el resultat de l’accés a la independència de territoris sotmesos a dominació colonial.” […] “La societat internacional està constituïda, en efecte, per tots els estats de la societat internacional. Des d’una perspectiva exclusivament jurídica, s’afirma el dogma de la igualtat sobirana de tots els estats.”

És obvi que, tant històricament com actual, la realitat sociopolítica i, sobretot, econòmica fan quimèrica i estrictament retòrica la igualtat -real- afirmada entre els estats.  

La font de referènciav que hem seguit principalment  en aquest apartat no té ni el més mínim pudor d’acabar donant la seva pròpia definició de Dret internacional que, nosaltres, voldríem recollir i emfatitzar com a part, si es vol, ja prepositiva d’aquesta segona conclusió d’aquest treball.

“El Dret internacional ha de ser entès com el conjunt de normes jurídiques que regulen la societat internacional y les relacions dels seus membres en la consecució dels seus interessos socials col·lectius i individuals”.

i la font de referència n’afirma, a continuació, algunes característiques peculiars del Dret internacional en el trànsit al segle XXI:

  1. És un ordenament de geometria variable, això és, que en front a l’existència d’un conjunt d’obligacions mínimes uniformes per a tots els estats, permet que cadascun d’ells es vinculi amb major intensitat amb tots els demés membres de la societat, a amb grups reduïts de la mateixa, per a la millor satisfacció dels seus interessos i necessitats
  2. És un ordenament que cerca la seva plenitud o inacabat […]
  3. És un ordenament jurídic essencialment dispositiu: la persistència de la sobirania estatal com a fonament bàsic del Dret Internacional fa que la naturalesa essencial de les seves normes sigui de naturalesa essencialment dispositiva […]
  4. És un ordenament jurídic essencialment no coercitiu […].

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 3: En la seva evolució històrica des de mitjans del segle XX fins els nostres dies el Dret internacional ha experimentat extraordinàries transformacions tant en les característiques i els fons dels seus continguts com en les formes de construir-lo.  Per exemple, ara s’està fent un Dret internacional amb funcions expandides i que, de fet, s’introdueixen clarament en el que fins ara eren competències internes dels estats. Aquest és un camí que no podem ni volem deixar que s’aturi i que (COM A PROPOSTA CLAU) ha de passar a ser central per trobar la via cap a un nou rumb progressista en el futur de les Nacions Unides i del Multilateralisme

Seguint en la mateixa referència que seguíem en la conclusió anteriorv: “Però la societat internacional ha experimentat un procés de creixement diferent a la incorporació d’extensos territoris com a resultat de la descolonització produïda predominantment en els anys 60 i 70. […] És per això que en els darrers anys hagi estat possible assistir a un nou canvi en l’escena internacional: el món dels vells Estats, insatisfets amb la política d’enfrontament i confrontació que els nous Estats sorgits de la descolonització realitzaven en els fòrums de les organitzacions internacionals, […], s’han resistit al procés d’universalització de la societat internacional, […], rebutjant a la vegada el tan costós procés de socialització internacional dels problemes. […] En darrer terme , la multiplicació del nombre d’Estats acceptats en les Organitzacions internacionals, ha tornat a posar de manifest la reticència dels Estats de l’ahir a considerar com autèntics subjectes del Dret internacional als nous Estats.”

Emperò aquesta és una resistència que, a banda de més o menys comprensible, té molt més d’inercial que de real, sobretot en aquells (i en aquests si se’m permet) moments de la història en que el lideratge asiàtic (liderat, i valgui la redundància, per la Xina) no sembla tenir cap fre.

El Dret internacional ha experimentat unes extraordinàries transforacions en els darrers 60 anys (**). […] Ara, en canvi, es pretén que l’ordenament internacional, encara que muntat sobre bases interestatals, atengui demandes plantejades per realitats i entitats infra o supra estatals. […] A l’hora, i per sobre dels àmbits de competència, apareixen invocacions progressives a que les normes internacionals solucionin qüestions candents relatives al desenvolupament econòmic […] o a pal·liar la inexorable degradació del medi ambient. De pretendre impedir que unilateralment un subjecte jurídic pretengués la modificació de situacions existents, el Dret internacional es veu requerit a modificar situacions que els subjectes jurídics no volen -o no poden- transformar (i que n’és d’important i de paradigmàtica aqueta constatació que recordarem com la (***).[…] La mutació en les funcions del Dret internacional senyalen el gran drama d’aquest ordenament jurídic: en front a les funcions clàssiques assignades al Dret internacional, les creixents necessitats i exigències de la vida de relació internacional, progressivament independent, pretén un Dret internacional amb funcions expandides i que s’introdueixi en el que fins ara eren competències internes dels estats.

[….] Gairebé no seria possible trobar alguna qüestió sobre la qual no existeixi una àmplia gama de normes internacionals, en creixement geomètric. Però en front d’aquesta demanda, els instruments operatius del Dret internacional i les exigències de regulació no han vingut acompanyades de la concessió de competències de control i verificació (****).”

“També hi hagut però una transformació en el procés d’elaboració de les nomes. Ara, la proba del consentiment dels Estats és més assequible en el cas dels tractats o dels actes d’organitzacions o en els actes unilaterals, que en el cas de les normes consuetudinàries. […] Els tractats són, sens dubte -des dels anys seixanta-, la forma més important avui de generació d’obligacions jurídiques per als estats (*****).”

———

L’aparent contradicció entre la conclusió 2 anterior a aquesta i aquesta conclusió 3 (elevada, ara i aquí si, a la categoria de proposta), en la qual estem ara i que és fonamental, requereixen alguns aclariments i/o arguments  per part meva per tal de veure que, de fet, són, paradoxalment, ben compatibles.

Els estats nació principals del món (els vells i alguns dels nous) no han deixat ni deixaran de fer prevaldre, en tot el que puguin, el principi (actualment molt més teòric que real) de la persistència de la seva sobirania estatal com a base del Dret Internacional.

Efectivament, és en aquest punt en el que un servidor veu “del tot perduda -si és que mai s’ha intentat realment-” cap possibilitat d’evolució en la direcció de que els Estats Sobirans abdiquin d’aquest principi i es plantegin construir positivament, i acceptar de grat com un pas correcte endavant en el camí “progressista” de la història, una preeminència diferent sobre ells d’una nova jurisprudència internacional emanada d’institucions que, llavors, haurien de rebre -dels estats com a mínim- la sobirania cedida i capacitativa per fer-ho. I en el no fer-ho, n’estic convençut, s’hi apuntarien també la majoria dels nous estats fruit de la descolonització que, fins i tot, serien més “papistes que el papa”.

Però aquesta realitat tant radicalment ancorada en el passat i mantinguda en el present, és una realitat teòrica (que no real) perquè, a la pràctica, ha estat totalment superada per una evolució globalitzada del món (1995-Període presidencial de Trump[vi] als EUA -?-), en la qual les interdependències econòmiques, financeres, socials (migracions massives), de comunicació i informació, etc. són tant fortes que desborden totalment (excepte teòricament en lo polític-però això és de fet també, i clarament, una gran fal·làcia-) les suposades teòriques sobiranies estatals.

Però en canvi, com es subratlla en l’enunciat d’aquesta darrera conclusió 3, tant en els continguts com en les formes el Dret internacional (i bastantes organitzacions internacionals de la societat universal internacional) si que han superat a la pràctica (una pràctica no pas exempta de contradiccions i friccions inercials internes -en principi prou lògiques-) principis i realitats que ja només formen part del passat. Tornem a llegir acuradament el paràgraf (**) de la conclusió en la qual estem.

Aquest darrer fet introdueix inestabilitats i ineficiències en el sistema, però que són la mesura de les contradiccions de canvi d’època -com a mínim d’època- que ningú sembla voler afrontar en el món. I dic ningú, perquè segueixo sense veure, entre altres moltes coses, cap dinàmica del que anomenem societat civil internacional i/o moviments socials globals que, en lo fonamental, qüestioni el, entre moltes altres coses, l’internament contradictori estatus quo que acabo de comentar. No ho fan de fet, per exemple, ni les propostes d’una UNPA (Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides), d’un WP (Parlament mundial), o d’una conformació Kantiana -o més modernament de Russell i Einstein en el context del WFM (Moviment Federalista Mundial)- d’una ciutadania universal. A mi personalment, que les he defensat al llarg de la meva vida “política” i he treballat per fer-les possibles, no em mereixen, en aquests moments, cap símptoma de veridicitat. Les veig simplement impossibles de materialitzar, sobretot, perquè no existeix -no neix per enlloc- el subjecte polític “ciutadà universal o del món”.  I cada dia que passa se’m fa més difícil pensar, fins i tot, que pugui arribar a existir i, fins i tot, que fos bo que existís (emperò, no vull deixar de dir, que aquí l’edat -que és conservadora en essència- en pot estar traint).

En canvi les activitats, lluites, mobilitzacions que la societat civil, la ciutadania i, cada vegada, més actors d’aquells anomenats com a “Grups Principals” i definits en el revolucionari “Programa 21” de la Cimera de la Terra de Rio 92, treballen, moltes vegades, al costat o directament dins i amb els propis estats en fer possibles els Objectius de Desenvolupament Sostenible i en intentar implementar -sense pas massa èxit- l’Acord de París (exemple paradigmàtic del que li demanem al Dret internacional dels nostres dies, tornant al paràgraf (*)).

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 4: El bastió fonamental de la difícil lluita per a un món millor -en aquesta dècada crucial 2020-2030- l’hem de continuar tenint en aquelles formulacions de la Carta de les Nacions Unides (i de moltes de les dinàmiques que emergeixen del complex conglomerat de la ONU) i a qui ningú “pot” ni ha de renunciar a portar més i millor a la pràctica (i, a les que, com a mínim teòricament i en la seva majoria, ningú al món s’hi oposa -altra cosa és que s’hi esforcin massa en complir-les-), traient-ne totes les possibilitats -que poden ser i seran moltes encara-  que siguem capaços d’extreuren

Quin és doncs aquest bastió? Doncs no pas gaires però suficients articles essencials de la pròpia Carta –en el fil de la tríada-trinomi del nostre assaig– que, lògicament, tornem a posar negre sobre blanc a continuació:

PREÀMBUL DE LA CARTA DE LES NACIONS UNIDES[vii]

“Nosaltres els pobles de les Nacions Unides

resolts […]

a crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a les obligacions emanades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional[viii]

CAPÍTOL I Propòsits i Principis

Article 1

Els Propòsits de les Nacions Unides són:

  1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquesta finalitat: […] aconseguir per mitjans pacífics, i de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o arranjament de controvèrsies o situacions internacionals susceptibles de conduir a trencaments de la pau;

CAPÍTOL IV L’Assemblea General

Article 13.1

L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents:

  1. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació;

CAPÍTOL X El Consell Econòmic i Social

Funcions i Poders

article 62.3

El Consell Econòmic i Social pot formular projectes de convenció pel que fa a qüestions de la seva competència per sotmetre’ls a l’Assemblea General

CAPÍTOL XVI: Disposicions Diverses

Article 102.1

Tot tractat i tot acord internacional concertats per qualssevol Membres de les Nacions Unides després d’entrar en vigor aquesta Carta, seran registrades en la Secretaria i publicats per aquesta a la major brevetat possible.

 Article 103

En cas de conflicte entre les obligacions contretes pels Membres de les Nacions Unides en virtut d’aquesta Carta i les seves obligacions contretes en virtut de qualsevol altre conveni internacional, prevaldran les obligacions imposades per aquesta Carta.”

 ———

 També aquí calen alguns aclariments, molts d’ells de fons, per part de l’autor:

  1. No citar ni els articles relacionats amb la sobirania dels estats ni amb el consell de seguretat no vol dir que no els tinguem en compte. Pel que fa a les qüestions de sobiranies crec que els comentaris de la part final de la conclusió 3 ho deixen, si més no a la pràctica, resolt. Pel que fa als temes del Consell de Seguretat són, sens dubte, el punt més feble del conjunt de les meves conclusions; però crec que haurem de ser més “intel·ligents que mai” i “deixar” que aquests temes caiguin, de forma gairebé natural com a fruita madura, al final d’una estratègia d’apoderament del conjunt de les NNUU que, de ser exitosa, faria d’evolvent ofegadora als referits temes del Consell de Seguretat, que n’hauria de precipitar una reforma que, llavors si, ho hauria de ser -i a fons- de la lletra de la pròpia Carta, cosa que, ara mateix, no és possible ni plantejar. NOTA: En dades de 2018 la suma de la població de Xina, EUA i Rússia era d’uns 2.000 milions d’habitants; aproximadament un 26% de la població mundial; la suma dels PIB corrents era de 36.226 mil de milions de dòlars; aproximadament un 45% de l’economia mundial; sumant-li els pesos específics de França i el Regne Unit, és evident que els guanyadors de la 2a guerra mundial no renunciaran encara al seu botí polític més preuat: “el seu” “Consell de seguretat”.
  2. En aquest treball estem parlant del cor de les Nacions Unides definit per la Carta; el complex d’òrgans, agències, programes, tractats (que tenen els seus òrgans de governament propis), etc., és un món molt més ampli i complicat del qual caldrien -calen segur-, certament, reformes i desenvolupaments en profunditat. A la primera dècada d’aquest segle XXI el “Fòrum Ubuntu: fòrum de xarxes de la societat civil internacional” va mantenir oberta i molt viva una “Campanya per a una Profunda Reforma del Sistema d’Institucions Internacionals”, en la qual la refundació i reinclusió en el sí de la ONU, de les Institucions Financeres de Bretton Woods (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial) i de l’Organització Mundial del Comerç era, i hauria de continuar sent-ho ara, un objectiu fonamental. Però en aquests moments, aquestes reformes les posaríem a un nivell semblant (en tots els aspectes i per les mateixes raons) a les que acabem d’esmentar pel Consell de Seguretat de la ONU.

Estem proposant de fet, com a tal conclusió prepositiva 4, un canvi d’estratègia de lluita política internacional: “no intentem fer lo impossible o lo utòpic o allò que realment “clama al cel però que encara no és possible a la terra”, i concentrem-nos a utilitzar i desenvolupar tant com puguem, i més i millor, el que si que és possible fer, perquè de fet, ja s’ha vingut i ho estem fent i ho sabem fer i és, essencialment, el tot allò més positiu i progressiu resultat històric i actual (i ho ha de continuar sent en el futur) de la nostra tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL, de la qual el Dret internacional (vist d’acord amb la conclusió/proposta 3 anterior a aquesta) n’és, finalment, el que més n’ha quedat, queda i n’ha de quedar, del que més en continuem i n’hem de continuar traient i vivint, políticament parlant.

Per exemple, no pels seus èxits encara, però -malgrat tots els malgrat ’s; i els meus són molt crítics- que faríem avui sense l’Acord de París i els seus desenvolupaments (més que tímids però com a mínim existents). Si més no tenim un nord respecte al qual canalitzar la lluita.  

 

CONCLUSIÓ/PROPOSTA 5: Si hom poses en el costat esquerra d’una “balança de polítiques”, tot l’ingent, immens i extraordinari patrimoni construït i desenvolupat en l’extremadament fecund context de la tríada-trinomi MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL i, al costat dret de la balança, tot allò que n‘haguéssim volgut canviar i/o reformar (i que encara ho volem fer, però que -com dèiem abans- cal arribar a les condicions per poder-ho fer), malgrat tots els malgrat ’s el desequilibri favorable a tot lo positiu i progressiu del costat esquerra és abismal (encara que de vegades pugui semblar que “ni tant sols existeix”, perquè passa com desapercebut, sobretot només, perquè no fa “tan soroll”). I si ens ho continuem mirant a través del que n’és el resultat realment fonamental i més tangible de la tant mencionada tríada-trinomi, és a dir, el DRET INTERNACIONAL, llavors una de les nostres conclusions/propostes/preocupacions fonamentals a partir d’ara ha de ser -ha de continuar sent- (segurament no en pot ser, de moment, gairebé cap altre -per impossibilitat de “condicions objectives”-; i agafant-ne com exemple paradigmàtic negatiu la de moment impossible reforma del Consell de Seguretat), re valoritzar, posar millor en pràctica, revisar amb la profunditat necessària, estendre i, en definitiva, implementar el més correctament i àmplia possible, totes les possibilitats que ens ha vingut obrint, que ens ha donat i ens dona, aquest patrimoni extraordinari del DRET INTERNACIONAL que, per així dir-ho, és, gràcies al Multilateralisme i a través de les Nacions Unides, el nostre més potent vehicle per anar avançant  fermament en la direcció d’assolir, simplement si voleu (però que seria molt), el que ja es va proposar el preàmbul complet de la Carta de la ONU -el que es cita en aquest treball n’és només, com és sabut, una part: aquella part que entrelliga la tríada-trinomi estudiat-.

En el fons, l’actual i, repeteixo, ingent Dret internacional és, exigeix ara (a diferents nivells i en diverses mires cada vegada més ambicioses) que, a través de les Nacions Unides (AG, Consells, Agències, Programes, Fons, Corts, etc.) com a instrument principal, faci, entre altres papers i efectes, com de l’amalgama que mantingui inseparable el Multilateralisme com a força de progrés i de lluita política internacional més important, a la disposició del món, i per a continuar, molt més eficientment, fent front a tots els desafiaments que tenim plantejats com a humanitat (i potser sigui el moment de tornar a llegir les constatacions (*), (***) i (*****)).

Preservar i apoderar la nostre tríada-trinomi és aconseguir que cap intent d’unilateralitat, bilateralitat, polaritats, multipolaritats, etc., pugui tenir cap opció d’esdevenir hegemònic. La lluita, la tensió permanent existent (contra les Institucions de Bretton Woods, contra els G7 o els G20, contra els governaments “ocults” des de les organitzacions financeres de Basilea) per ostentar l’hegemonia caurà, ha de caurà sempre, del costat del potent vehicle construït i en construcció del Dret internacional multilateral.

———

Per què i per a què aquesta darrera conclusió/proposta -amb tints o escriptura gairebé apocalíptica i gairebé més del costat de “fe i tossuda voluntat” que de “raó realment argumentada”) del nostre assaig? No es pot esgotar la paciència d’un possible i estranyat (i per a mi ja inimaginable) lector de les conclusions d’aquest assaig i, per tant, allargar-se massa més seria totalment inadequat. Però, naturalment, l’autor ha de justificar el fons (que no la forma) d’una proposta que, primer, és perfectament realitzable per les actuals Nacions Unides i, segon, podria esdevenir, a la vegada, el revulsiu imprescindible per preservar activament i apoderar efectivament la tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Quin és aquí el canvi d’estratègia progressista que es proposa?

Deixeu que citem (es fa també i més ben emmarcadament a la PART I de l’assaig) la pròpia web oficial de les Nacions Unides quan fa la seva visió prou crítica, i sense deperdició, sobre el conjunt de temes del dret internacional i les Nacions Unides en una secció on es parla dels orígens i antecedents de la Comissió de Dret Internacional, CDI, de les Nacions Unides:

“Sobre la redacció i aplicació del paràgraf 1 de l’article 13 de la Carta de les Nacions Unides i la constitució de la CDI[ix]

Els governs que van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides es van oposar aclaparadament a conferir a les Nacions Unides el poder legislatiu per promulgar normes vinculants de dret internacional. Com a corol·lari, també van rebutjar les propostes de conferir a l’Assemblea General el poder d’imposar determinats convenis generals als estats mitjançant alguna forma de vot per majoria. No obstant això, hi va haver un fort suport per atorgar a l’Assemblea General els poders d’estudi i recomanació més limitats, cosa que va conduir a l’adopció de la disposició següent a l’article 13, paràgraf 1, sub paràgraf a de la Carta:

“1. L’Assemblea General iniciarà estudis i formularà recomanacions per tal de:

“a. … fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació “.

La disposició fou la 94 (I), adoptada per  l’Assemblea General, l’11 de desembre de 1946, per la qual s’establia el Comitè per al desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. La citada CDI.

En el procés de treball cap a aquesta resolució, segons la continuació de la mateixa cita anterior, […] “es va discutir a fons diverses qüestions importants de principi relacionades amb l’organització, l’abast, les funcions i els mètodes d’una comissió de dret internacional. Alguns membres del Comitè no van veure cap distinció marcada entre el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. En ambdós casos, van observar, seria necessari celebrar convencions internacionals abans que els resultats fossin vinculants per als estats.

Tot plegat va fer que pel que fa a les NNUU, la millor via per desenvolupar nou Dret internacional hagi estat i, si més no de moment, ho continua sent, la via dels tractats o convencions internacions expressament construïts com a tals (amb reunions extraordinàries de l’Assemblea General concebudes ja, en si mateixes, com a convencions per a l’objectiu exprés en qüestió de dotar-se d’un tractat, o amb processos a voltes més complexos i llargs per arribar a tractats o convencions més delicades, etc.).

Com que això va esdevenir una evidència bastant clara ben aviat, llavors, i no pas massa tard, es va haver de construir un específic Dret, o Lleis, dels Tractats. El principal i, per dir-ho així, “llei dels tractats” és el “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[x], Viena 23 de maig de 1969, de caràcter molt jurídic i més aviat poc polític.

I, finalment, la realitat històrica ha estat la que ha estat i, en aquests moments, tenim 560 tractats en vigor que, per suposat, són extremadament heterogenis des de molts punts de vista i, sobretot i clarament, estan mancats de gairebé cap tipus de coherència (ni temàtica -lògic-, ni estructural, ni de governament, ni de coordinació, ni des del punt de vista -de vegades- de les seves relacions operatives amb els cors de les NNUU, etc.). Però hi són i els tenim!

——–

Només afrontar una seva REVISIÓ (la dels 560 tractats en vigor — i si se’m apura tan sols només -encara que sigui un dir- perquè la comunitat internacional pogués conèixer millor i mínimament bé quin és, de fet, el seu ordenament jurídic multilateral i com se’n pot extreure d’ell un governament democràtic mundial necessari i coherent, i a l’alçada dels nostres desafiaments actuals) seria un revulsiu imparable, n’estic convençut, per preservar activament i apoderar efectivament la “nostre” tríada-trinomi: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL.

Per tot això, i donant continuïtat final a la conclusió/proposta 5 amb un caràcter més concret, però sobretot com EXEMPLE OPERATIU POSSIBLE i que pugui ser il·lustrador i, fins i tot, “auto engrescador” (però sense oblidar-ne la seva raó de ser darrera fonamental), proposarem que,  durant la dècada 2020-2030 s’impulsi i es dugui a terme: A) “LA REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES” (el podríem anomenar expressa i definitivament: Dret internacional multilateral de les Nacions Unides) i B) “L’ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS -HISTÒRIC, ACTUAL I FUTUR-” (per exemple en el de la constatació (****))”, considerant-lo essencialment (però afegint-hi els altres elements del Dret internacional multilateral existent que s’hi puguin i vulguin incorporar) el conjunt dels 560 Tractats o Convencions Internacionals vigents i emparats, principalment, pel  Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[xi],x (Viena, 23 de maig de 1969) amb, com alguns dels pressupòsits i també propòsits d’aquesta revisió i anàlisi, els següents:

  1. Deixar que la Comissió de Dret Internacional (International Law Comission) i el seu pont amb la Sisena Comissió Jurídica de l’Assemblea General (veure la PART I de l’assaig del qual s’han extret aquestes conclusions) continuï amb les seves tasques habituals sense intervenir ni interferir directament, però si i molt important, alimentant “des de fora” la REVISIÓ I L’ANÀLISI proposada i fent-ne el pont amb l’AG de la ONU, a través de la seva sexta comissió que, llavors (n’estem convençuts també) agafaria molta més vitalitat pròpia dins del conjunt d’activitats de l’AG.
  2. Que, a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, l’Assemblea General anomeni una Presidència provisional col·legiada que, combini sàviament un gran coneixement tant dels aspectes polítics com jurídics del món de les relacions internacionals de la Societat Universal Multilateral que és qui té, en les Nacions Unides, el seu Organisme Màxim. Que aquesta Presidència provisional col·legiada tingui, com objectiu inicial, entre altres possibles, proposar els objectius finals mínims a priori de l’esmentada REVISIÓ I ANÀLISI, per a ser aprovats a finals de l’any 2022, també a proposta del Secretari General de les Nacions Unides, i sempre per l’Assemblea General de les Nacions Unides.
  3. Que, com un altre d’aquests objectius inicials, s’hi inclogui un objectiu ad hoc, sobre la proposta de procés de preparació d’una Convenció Extraordinària de l’Assemblea General, a realitzar (no en cap seu oficial de les NNUU) durant el primer semestre de l’any 2029 amb, com a mínim, els següents punts de l’Ordre del Dia: 1) PRESENTACIÓ i aprovació de la “REVISIÓ PROFUNDA DEL DRET INTERNACIONAL DE LES NACIONS UNIDES”; 2) PRESENTACIÓ i aprovació de l’”ANÀLISI DE LES PROBLEMÀTIQUES DE LA SEVA APLICACIÓ I APLICABILITAT EN TOTS ELS SENTITS I TEMPS” (per exemple, insistim, en el de la constatació (****)); 3) Presentació, debat i aprovació si s’escau dels nous Tractats internacionals que s’hagin de construir, com a conseqüència dels resultats dels punts anteriors, per actuar d’evolvent directiva i coordinadora futura del conjunt dels Tractats i del Dret internacional Multilateral de les Nacions Unides.

Barcelona, 2 de desembre de 2020

 

———

 

[i] La PART I de l’Assaig del qual es desprenen aquestes conclusions, ja conté de fet -en una part prou important, però majoritàriament no formulades com a tals conclusions- les conclusions que ara se’n extreuen. Les cites referencials finals coincideixen per tant aquí amb les de l’assaig que, en general però, allà estan més explicitades, clares i estructurades. Les cursives d’aquest text respecten, quan és així, el caràcter de cita referenciada textualment a la PART I de l’assaig.

[ii]https://economipedia.com/definiciones/multilateralismo.html Accés el novembre de 2020 com article de Francisco Coll Morales

[iii] Esther Barbé. 2010. Multilateralisme: adaptació a un món amb potències emergents. Revista Espanyola de Dret Internacional, juliol-desembre 2010, pp. 21-50

[iv] Ruggie, J. G.. 1992. Multilateralism: The Anatomy of an Institution». International Organization,vol. 46, núm. 3, summer 1992, pp. 561-598

[v] Rodríguez Carrión, Alejandro J. 2009. Lecciones de derecho internacional público (sexta edición, segunda reimpresión 2009. Editorial Tecnos, Madrid 2009

[vi] Trump ha estat (a mesura que passen els dies em sento més segur de poder parlar en passat) el dirigent que amb el seu “America first” més ha intentat tornar enrere en el camí de la història i, per tant i tal com ja hem dit però cal repetir-ho, més ha fet en contra del multilateralisme. No ha estat només a Nacions Unides. Per a l’Organització Mundial del Comerç, com exemple gens insignificant- ha estat devastador (això emperò ens obligaria a desviar-nos massa del traçat del nostre treball).

[vii] https://www.un.org/es/charter-united-nations/ Accés el novembre de 2020

[viii] Com ho són segons el mateix preàmbul i sobre el Dret internacional construït progressivament per les Nacions Unides a partir d’aquesta Carta, però no citats textualment ni exhaustiva aquí, per no sortir-nos del fil seguit de la nostra tríada-trinomi: els Drets Humans Individuals Universals; els Drets Humans Civils, Polítics, Econòmics, Socials i Culturals; la Eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; les Prohibicions de la proliferació i l’ús de tot tipus d’armament; el Dret al Desenvolupament i al comerç internacional; tot el Dret ambiental, etc. etc.

[ix]https://legal.un.org/ilc/drafting.shtml Accés el novembre de 2020

[x] https://treaties.un.org/doc/source/docs/A_CONF.39_11_Add.2-E.pdf Accés el novembre de 2020

I ara què? Multilateralisme, Nacions Unides i Dret Internacional – Part I

2 des.

No sé veure cap altra via cap a un imprescindible Governament Democràtic Mundial que la de preservar activament i apoderar efectivament, en la dècada crucial que estem començant, una tríada-trinomi inseparable: MULTILATERALISME, NACIONS UNIDES I DRET INTERNACIONAL – PART I: ASSAIG d’un inexpert en el tema, però a la vegada d’un sorprès (potser ben ingènuament) en les seves pròpies conclusions

 

0. Preliminars

  • Una malaltia crònica que ve de lluny i que empitjora amb l’edat (i ja en són 64) em dona actualment, en un any, pocs dies efectius de capacitat de pensar i escriure (o d’escriure i pensar que més aviat és el que sempre crec que he fet, o intentat fer); estaríem dins d’un període (que no se sap mai quan durarà) amb ganes i possibilitats de fer-ho i, si més no, ho començo a fer (a escriure) a mitjans de novembre de 2020.
  • Donald Trump acaba de perdre les eleccions als EUA i, si no passa res, estem davant d’una de les millors noticies que hem tingut en els darrers temps. Si un president dels EUA ha fet mal al món, ha fet mal al multilateralisme i a Nacions Unides, ha estat ell. A Octubre d’aquest 2020, les Nacions Unides (NNUU) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), tenen un “sorprenent dèficit de 5.100 milions de dòlars que amenaça greument la capacitat de complir amb els seus compromisos, amb el seu mandat i amb la seva raó de ser”. Degut, gairebé exclusivament -encara que evidentment lligat a altres aspectes de la realitat-, als impagaments del seu màxim i primer contribuent: els EUA presidits per en Trump!
  • Estem en una dècada, la 2020-2030, que tot just estem començant, i que es considerada essencial -per gairebé tothom que segueix els temes del món- pel que fa a l’evolució que tinguin la majoria de desafiaments sobre el futur de la humanitat en el planeta. És essencial el que s’acabi fent o no en/amb l’Agenda pel Desenvolupament 2030 (intentant assolir els tant necessaris Objectius de Desenvolupament Sostenible), i/o en la lluita contra el Canvi Climàtic per mantenir la temperatura mitjana a la superfície planetària en uns nivells que no hipotequin més, del que ja ho està, el futur de la vida humana en el planeta. A més a més, en aquest començament d’aquesta dècada la pandèmia Covid-19, a finals del passat mes d’octubre del 2020, ha contagiat ja a 51.636.989 habitants de la terra (la qual cosa representa unes 6.641 persones per cada milió d’habitants), dels quals n’han mort ja 1.275.124 sers humans.
  • En el context dels preliminars anteriors es fa difícil decidir-se per quines haurien de ser les prioritats dels humans en aquests moments. Qui escriu ha arribat a la conclusió que en són moltes i, sobretot, difícils de prioritzar entre elles i que, de vegades al fer-ho, segons quines prioritzacions en poden empitjorar d’altres. Però la meva conclusió és que en tot cas han d’incloure, segurament potser no d’una manera obsessiva i sobretot no excloent -sinó més aviat evolvent-, la preservació proactiva -paral·lela i incloent a totes les accions corresponents a/de totes les prioritats que s’acordin definir i afrontar- i l’apoderament efectiu del Multilateralisme, les Nacions Unides i el Dret Internacional. La llavor d’aquesta conclusió se’m va sembrar fa molt temps -i al final se m’ha anat transformant en una mena de flor tardana- en una conversa singular i intensa amb en Carlos Villan Duran, president-fundador de la – amb seu a Astúries- “Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos”. Espero que com a gran expert i activista en el tema no s’ofengui pas perquè li dediqui avui aquest assaig meu -d’un inexpert que, com St. Pau, ha tornat a caure d’un cavall-.

Intentaré, a partir d’aquí, desgranar la importància decisiva de la tríada/trinomi ben inseparable del títol, en una part -i amb una mena de part que jo tenia la necessitat de viure, d’escriure- segur que massa llarga, per permetre’m arribar a una part final conclusiva i prepositiva que és la que m’agradaria ser capaç de construir (és escrivint com penso i aprenc) i compartir públicament.

 

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.1. Sobre el MULTILATERALISME

Definir “Multilateralisme” ens podria omplir pàgines i pàgines de dissertacions més o menys erudites basades en innumerables i ben diverses fonts bibliogràfiques, però que, de fet, només acaben posen de relleu un dels problemes més importants de fons que tenim actualment, definir la política i les relacions internacionals en el nostre món actual,  qualificat amb molt diverses paraules (totes elles segur que interessants -algunes contradictòries i fins i tot antagòniques entre si-): multipolar, unipolar, bipolar, unilateral, multilateral, governat, ingovernable,  etc., per malgrat tot seguir prenent l’opció política personal del multilateralisme, en el ben entès que, com a mínim des del meu punt de vista és la única opció que reforça i pot donar l’apoderament de la tríada/trinomi objecte d’aquest assaig, sense portar-nos inexorablement a un desgavell de resultats ben imprevisiblement dolents.

Sense estendrem massa en aquest punt inicial (al qual però -òbviament tal com acabo de pre anunciar- retornarem en la part conclusiva d’aquest assaig), serveixi com a reflexió gairebé inicial al respecte, que ni l’Organització de les NNUU ni el Dret Internacional (també molt lligats entre sí però també sempre amb vida pròpia i singular) serien possibles, existirien encara, sense una voluntat política multilateral originària, i sense que un multilateralisme amb grans dificultats, contradiccions i enemics hagi anat sobrevivint, més o menys feblement al llarg del temps, i que com en les altres parts de la tríada/trinomi, ens costaria molt de definir aïlladament de les altres dues de les tres potes d’aquest assaig.

Tot acabarà sent una mica més senzill si es lliga una conceptualització àmplia del multilateralisme (la que recullen d’entrada la majoria d’enciclopèdies virtuals: El multilateralisme és, en referencia o en el context de les relacions i la vida i realitats internacionals, l’actuació d’un conjunt de països sobre assumptes determinats que, al i per fer-ho, creen Organismes Multilaterals -les Nacions Unides com exemple més paradigmàtic, amb la Societat de Nacions com a un dels precedents frustrats-, amb el propòsit d’abandonar -en els moments de la creació d’aquests organismes- la unilateralitat que va derivar en guerres, com la segona guerra mundial, essent substituïda llavors per la multilateralitat  com a forma de cooperació de molts països per tractar de conservar l’estabilitat i la pau a nivell mundial.”[i]

En una de les obres de la Catedràtica de la Universitat de Barcelona Esther Barbé[ii] hi trobem la següent cita: “En el text de referència més citat fins els nostres dies en els treballs sobre multilateralisme, Ruggie[iii] feia notar que l’institucionalisme neoliberal, aproximació central en la disciplina de les Relacions Internacionals en els anys vuitanta, s’havia centrat en l’estudi de les institucions i de les normes, però no havia dedicat atenció a la forma multilateral d’aquestes institucions. […] Així, per Ruggie, el multilateralisme és «una forma institucional que coordina les relacions entre tres o més estats en base a principis generalitzats de conducta, és a dir, principis que especifiquen la conducta adequada per a cada tipus d’acció, sense prendre en consideració els interessos particulars de les parts o les exigències estratègiques que puguin donar-se en cada cas concret ». Amb això, l’autor es diferencia de la definició funcional i quantitativa de multilateralisme utilitzada àmpliament, entre d’altres per Robert Keohane, per a qui el multilateralisme és «la pràctica de coordinar polítiques nacionals en grups de tres o més estats, a través de mecanismes ad hoc o per mitjà d’institucions». La interpretació maximalista de Ruggie destaca la importància dels principis que regeixen en l’actuació multilateral i dels quals es deriven alguns corol·laris, com la situació d’indivisibilitat entre els membres d’un marc multilateral o la reciprocitat difusa, que marca l’expectativa d’aquests membres que els beneficis agregats al llarg del temps seran equivalents per a tots ells. El que clarament limita l’autonomia dels Estats per formular polítiques guiades pels seus interessos més directes.”

 

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.2. Sobre el DRET INTERNACIONAL

Ens agrada especialment (també ens desborda com a analfabets en la matèria, però ens fascina per la seva gran capacitat de combinar la seva vessant acadèmica excel·lent amb la seva capacitat comunicativa a, també, no experts en el tema com un servidor) la COMPRENSIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL recollida dins de la lliçó 1a. del llibre de Alejandro J. Rodríguez Carrión[iv].

Només en citarem alguns paràgrafs que, al nostre entendre,  són els que necessitem per poder donar aixopluc rigorós a l’objectiu d’aquest assaig.

“El terme Dret internacional públic va ser utilitzat per primera vegada pel britànic Bentham, en 1780, com a forma de distinció del dret nacional”.

“Si en les ciències jurídiques la referència a la història és una dada indefugible, el Dret Internacional és el més històric de tots els drets: la seva dependència de les circumstàncies socials és extremada; però peca encara més d’una autèntica servitud en la qual es troba amb relació als esdeveniments històrics.”

En realitat, el Dret internacional, com el coneixem actualment, només va ser possible després de la proclamació de la igualtat sobirana de les entitats polítiques existents, proclamació que, amb tota puritat, al menys pel conjunt d’estats del nostre entorn, es produeix amb motiu dels “Tractats de Westfalia del 1648”, que varen posar fi a les guerres europees de religió, proclamant el dret de cada estat a escollir per si mateix, sense acceptar la possibilitat d’intervenció superior de cap altra autoritat.” Suposaven doncs el naixement de l’estat nació sobirà.

El 1945 es va crear l’organització mundial haguda i per haver per excel·lència, la Organització de les Nacions Unides (ONU), que neix amb cinquanta un estats, la pràctica totalitat d’estats existents en el món en aquell moment, que són reticents a qualsevol creixement, que no pogués ser bàsicament -tal com va ser- el resultat de l’accés a la independència de territoris sotmesos a dominació colonial.” […] “La societat internacional està constituïda, en efecte, per tots els estats de la societat internacional. Des d’una perspectiva exclusivament jurídica, s’afirma el dogma de la igualtat sobirana de tots els estats.”

Si la unanimitat no és essencial en totes les qüestions de que, de fet, s’ocupa la ONU, si que ho és en aquelles que pertoquen o es refereixen a la pau i seguretat internacionals. A més a més, en l’Assemblea General, òrgan democràtic per excel·lència en el qual les resolucions s’adopten per majories dels estats, aquestes resolucions no tenen caràcter obligatori, sinó de recomanació.”

“Però la societat internacional ha experimentat un procés de creixement diferent a la incorporació d’extensos territoris com a resultat de la descolonització produïda predominantment en els anys 60 i 70. […] És per això que en els darrers anys hagi estat possible assistir a un nou canvi en l’escena internacional: el món dels vells Estats, insatisfets amb la política d’enfrontament i confrontació que els nous Estats sorgits de la descolonització realitzaven en els fòrums de les organitzacions internacionals, […], s’han resistit al procés d’universalització de la societat internacional, […], rebutjant a la vegada el tan costós procés de socialització internacional dels problemes. […] En darrer terme , la multiplicació del nombre d’Estats acceptats en les Organitzacions internacionals, ha tornat a posar de manifest la reticència dels Estats de l’ahir a considerar com autèntics subjectes del Dret internacional als nous Estats.”   

El Dret internacional ha experimentat unes extraordinàries transforacions en els darrers 60 anys. […] Ara, en canvi, es pretén que l’ordenament internacional, encara que muntat sobre bases interestatals, atengui demandes plantejades per realitats i entitats infra o supra estatals. […] A l’hora, i per sobre dels àmbits de competència, apareixen invocacions progressives a que les normes internacionals solucionin qüestions candents relatives al desenvolupament econòmic […] o a pal·liar la inexorable degradació del medi ambient. De pretendre impedir que unilateralment un subjecte jurídic pretengués la modificació de situacions existents, el Dret internacional es veu requerit a modificar situacions que els subjectes jurídics no volen transformar.[…] La mutació en les funcions del Dret internacional senyalen el gran drama d’aquest ordenament jurídic: en front a les funcions clàssiques assignades al Dret internacional, les creixents necessitats i exigències de la vida de relació internacional, progressivament independent, pretén un Dret internacional amb funcions expandides i que s’introdueix en el que fins ara eren competències internes dels estats. [….] Gairebé no seria possible trobar alguna qüestió sobre la qual no existeixi una àmplia gama de normes internacionals, en creixement geomètric. Però en front d’aquesta demanda, els instruments operatius del Dret internacional i les exigències de regulació no han vingut acompanyades de la concessió de competències de control i verificació.”

“També hi hagut però una transformació en el procés d’elaboració de les nomes. Ara, la proba del consentiment dels Estats és més assequible en el cas dels tractats o dels actes d’organitzacions o en els actes unilaterals, que en el cas de les normes consuetudinàries. […] Els tractats són, sens dubte, la forma més important avui de generació d’obligacions jurídiques per als estats.”

La lliçó 1a de la font de referènciaiv que estem seguint no té ni el més mínim pudor d’acabar donant la seva pròpia definició:

“El Dret internacional ha de ser entès com el conjunt de normes jurídiques que regulen la societat internacional y les relacions dels seus membres en la consecució dels seus interessos socials col·lectius i individuals”

Tot afirmant algunes característiques peculiars del Dret internacional en el trànsit al segle XXI:

  1. És un ordenament de geometria variable, això és, que en front a l’existència d’un conjunt d’obligacions mínimes uniformes per a tots els estats, permet que cadascun d’ells es vinculi amb major intensitat amb tots els demés membres de la societat, a amb grups reduïts de la mateixa, per a la millor satisfacció dels seus interessos i necessitats
  2. És un ordenament que cerca la seva plenitud o inacabat […]
  3. És un ordenament jurídic essencialment dispositiu: la persistència de la sobirania estatal com a fonament bàsic del Dret Internacional fa que la naturalesa essencial de les seves normes sigui de naturalesa essencialment dispositiva […]
  4. És un ordenament jurídic essencialment no coercitiu […]

  

  1. Una tríada/trinomi inseparable. 1.3. Sobre la CARTA DE LES NACIONS UNIDES (i, per tant, sobre les NACIONS UNIDES) observada només en la seva relació amb el dret internacional del qual, i a l’inrevés, en forma part preeminent!

Els apartats anteriors ens deixen pendents, per que siguin complets i potser realment comprensius, en mans, primer que res, de la definició de les Nacions Unides, només vista indeslligablement de la seva relació amb el dret internacional del que n’és, a la vegada, art i part. Però fer això, definir Nacions Unides amb el fil identificador que hem triat, a banda d’apassionant, és recórrer, simplement passatge a passatge, la seva Carta (Charter) aprovada a San Francisco ha fet ja 75 anys aquest 2020, i considerada des de llavors com un dels nous pilars fonamentals del propi dret internacional! No tenim per que no dir-ho ja: a la Carta no hi trobem, enlloc, la paraula multilateral o multilateralisme. Aquesta vista de la Carta ens anirà portant a altres vistes en el mateix context de les Nacions Unides i, potser, un índex previ del camí a recórrer ens pot ajudar a seguir tot plegat amb una certa visió prèvia més de conjunt.

1.3.1. Carta de les Nacions Unides

1.3.2. Estatut de la Cort Internacional de Justícia

1.3.3. Comissió de Dret Internacional/International Law Comission

1.3.4. Sisena Comissió de l’Assemblea General

1.3.5. Sobre les resolucions de l’Assemblea General i el dret internacional

1.3.6. El Dret internacional, la gran importància dels Tractats o convencions internacional i les Convencions de Viena sobre els Tractats

1.3.7. Col·lecció de tractats de les Nacions Unides

1.3.8. Les Nacions Unides i l’Estat de Dret (The United Nations and the Rule of Law)

Podem començar, potser, citant directament la web oficial de Nacions Unides en relació a la seva pròpia Carta, on[v] podem llegir, per exemple,:

“La Carta de les Nacions Unides, en el seu Preàmbul, va marcar un objectiu: «crear condicions sota les quals puguin mantenir-se la justícia i el respecte a les obligacions emanades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional». Des de llavors, el desenvolupament del dret internacional i el respecte pel mateix han estat elements claus de la feina de l’Organització, de la seva pròpia definició. Aquest treball es porta a terme a través de corts, tribunals, tractats multilaterals; així com a través del Consell de Seguretat, que pot aprovar missions de manteniment de la pau, imposar sancions o, si ho considera necessari, autoritzar l’ús de la força quan hi hagi una amenaça contra la pau i la seguretat internacionals. La Carta de les Nacions Unides, concebuda com un tractat internacional (una de les formes més apoderades de dret internacional), li atorga aquests poders. Com a tal, és un instrument de dret internacional i és vinculant per als estats membres de les NNUU, que són els estats que l’han ratificat i signat. La Carta de les Nacions Unides recull els principis de les relacions internacionals, des de la igualtat sobirana dels Estats, fins a la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals”.

Així doncs el multilateralisme post segona guerra mundial creava un organisme, les NNUU o la ONU, per poder mantenir el respecte a les obligacions dels tractats i del dret internacional. I la nostra tríada/trinomi anava quedant cada vegada més indeslligable, més entrelligada! En aquest sentit ara s’escau fer una petita passada sempre sota el fil identificador de sempre, primer, naturalment, per la Carta de les NNUU com a tal, començant per una part -de fet ja citat- del seu preàmbul,  en la direcció de fer encara més evident la triada/trinomi estudiat (cosa que veurem més clarament en els destacats en negretes de, com sempre que són cites, textos en cursives). De la versió original en espanyol oficial (no traduir al català l’espanyol oficial de la ONU és quelcom que faré prou habitualment):

 

1.3.1. CARTA DE LAS NACIONES UNIDAS[vi]

PREÁMBULO

“Nosotros los pueblos de las Naciones Unidas

resueltos […]

a crear condiciones bajo las cuales puedan mantenerse la justicia y el respeto a las obligaciones emanadas de los tratados y de otras fuentes del derecho internacional”

CAPÍTULO I Propósitos y Principios

Artículo 1

Los Propósitos de las Naciones Unidas son:

  1. Mantener la paz y la seguridad internacionales, y con tal fin: […] lograr por medios pacíficos, y de conformidad con los principios de la justicia y del derecho internacional, el ajuste o arreglo de controversias o situaciones internacionales susceptibles de conducir a quebrantamientos de la paz;

CAPÍTULO IV La Asamblea General

Artículo 13.1

La Asamblea General promoverá estudios y hará recomendaciones para los fines siguientes:
a. fomentar la cooperación internacional en el campo político e impulsar el desarrollo progresivo del derecho internacional y su codificación;

CAPÍTULO X El Consejo Económico y Social

Funciones y Poderes

Artículo 62.3

El Consejo Económico y Social podrá formular proyectos de convención con respecto a cuestiones de su competencia para someterlos a la Asamblea General

CAPÍTULO XIV La Corte Internacional de Justicia

Artículo 92

La Corte Internacional de Justicia será el órgano judicial principal de las Naciones Unidas; funcionará de conformidad con el Estatuto anexo, que está basado en el de la Corte Permanente de Justicia Internacional, y que forma parte integrante de esta Carta.

CAPÍTULO XVI: Disposiciones Varias

Artículo 102.1

Todo tratado y todo acuerdo internacional concertados por cualesquiera Miembros de las Naciones Unidas después de entrar en vigor esta Carta, serán registrados en la Secretaría y publicados por ésta a la mayor brevedad posible.

Artículo 102.2

Ninguna de las partes en un tratado o acuerdo internacional que no haya sido registrado conforme a las disposiciones del párrafo 1 de este Artículo, podrá invocar dicho tratado o acuerdo ante órgano alguno de las Naciones Unidas

Artículo 103

En caso de conflicto entre las obligaciones contraídas por los Miembros de las Naciones Unidas en virtud de la presente Carta y sus obligaciones contraídas en virtud de cualquier otro convenio internacional, prevalecerán las obligaciones impuestas por la presente Carta.”

 

—————-

En la mesura que l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia és citat i contemplat d’acord amb l’article 92 de la Carta com a part de la pròpia carta, és procedent continuar, amb el mateix fil conductor identificador, el recorregut que veníem fent de la Carta en els següents nous passos:

 

1.3.2. ESTATUTO DE LA CORTE INTERNACIONAL DE JUSTICIA

CAPÍTULO II Competencia de la Corte

Artículo 36.1

La competencia de la Corte se extiende a todos los litigios que las partes le sometan y a todos los asuntos especialmente previstos en la Carta de las Naciones Unidas o en los tratados y convenciones vigentes.

Artículo 38.1

La Corte, cuya función es decidir conforme al derecho internacional las controversias que le sean sometidas, deberá aplicar:

  1. las convenciones internacionales, sean generales o particulares, que establecen reglas expresamente reconocidas por los Estados litigantes;
  2. la costumbre internacional como prueba de una práctica generalmente aceptada como derecho;
  3. los principios generales de derecho reconocidos por las naciones civilizadas;
  4. las decisiones judiciales y las doctrinas de los publicistas de mayor competencia de las distintas naciones, como medio auxiliar para la determinación de las reglas de derecho […]

—-

En aquest context és prou pertinent veure, una altra vegada, que diu la web oficial de les Nacions Unides en aquella cita iv sobre la seva pròpia Carta amb la que hem començat aquest apartat d’aquest assaig:

“El dret internacional defineix les responsabilitats legals dels Estats en les seves relacions entre ells, i el tracte als individus dins de les fronteres estatals. Les seves competències comprenen una gran varietat de problemes d’importància internacional, entre els quals figuren els drets humans, el desarmament, el delicte internacional, els refugiats, les migracions, els problemes de nacionalitat, el tracte als presoners, l’ús de la força i la conducta durant la guerra. També regula els béns comuns mundials, com el medi ambient, el desenvolupament sostenible, les aigües internacionals, l’espai ultra terrestre, les comunicacions mundials i el comerç internacional.”

 

—————-

I per constatar expressament la importància que en els anys fundadors de Nacions Unides es donava a aquests temes, del fil identificador que estem seguint, és extremadament rellevant recollir aquí una de les coses que es van fer, més de pressa que corrent, una vegada les NNUU es van posar en marxa?[vii]

“Una vegada creades, multilateralment, les Nacions Unides, l ‘Assemblea General, el 1947, en virtut de l ‘article 13 (1) (a) de la Carta de les Nacions Unides, per “iniciar estudis i fer recomanacions a efectes de. .. fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”, va crear la Comissió de Dret Internacional de la qual es fa lògicament del tot inevitable, òbviament, citar-ne, explícitament, l’Estatut de la seva creació i fer una passada per alguns dels seus articles més rellevants dins del nostre fil argumental de sempre.

 

1.3.3. COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL/INTERNATIONAL LAW COMISSION

ESTATUT DE LA COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL 1947

Adoptat per l’assemblea general en la resolució 174 (ii) de 21 de novembre de 1947.

Article 1

  1. La Comissió de Dret Internacional tindrà per objecte promoure el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació.

CAPÍTOL II FUNCIONS DE LA COMISSIÓ DE DRET INTERNACIONAL

Article 15

En els articles següents, l’expressió “desenvolupament progressiu del dret internacional” s’utilitza per conveniència com a preparació de projectes de convenis sobre temes que encara no han estat regulats pel dret internacional o respecte dels quals la llei encara no s’ha desenvolupat prou a la pràctica dels Estats. De la mateixa manera, l’expressió “codificació del dret internacional” s’utilitza per conveniència com a formulació i sistematització més precisa de les normes del dret internacional en camps on ja hi ha hagut una àmplia pràctica, precedents i doctrines estatals.

  1. DESENVOLUPAMENT PROGRESSIU DEL DRET INTERNACIONAL
  2. CODIFICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL

Article 24

La Comissió ha d’examinar les maneres i mitjans de fer que les proves siguin habituals en el dret internacional més fàcilment disponible, com ara la recopilació i publicació de documents relatius a la pràctica estatal i les decisions dels tribunals nacionals i internacionals sobre qüestions de dret internacional, i farà un informe a l’Assemblea General sobre aquest tema.

 

—————

I com s’acaba tancant el fil dels temes del Dret Internacional en el sí de les NNUU, de la ONU,? Doncs com no podia ser d’altra manera en el si de l’Assemblea General i, en concret al nivell del treball preparatori corresponent abans d’arribar al plenari, de la seva sexta comissió o comitè.

 

1.3.4. SISENA COMISSIÓ DE L’ASSEMBLEA GENERAL

Segons el seu propi lloc web dins de la web oficial de les Nacions Unides (ONU), la Sisena Comissió és el fòrum principal per a l’examen de qüestions jurídiques en  l’Assemblea General. Tots els estats membres de les Nacions Unides tenen dret a la representació a la Sisena Comissió com a un dels principals comitès de l’Assemblea General.

El seu mencionat lloc web:

https://www.un.org/en/ga/sixth/

conté informació relativa a la tasca de la Sisena Comissió durant la sessió actual o la més recent de l’Assemblea General, així com enllaços als llocs web de sessions anteriors.

No deixa de sorprendrem, una vegada més com tantes vegades m’ha passat a l’anar coneixent les NNUU, el treball, i l’interès d’aquesta comissió -més aviat més que desconeguda- que, en general, és la validació o no del resultat final del treball de la CDI.

A la darrera sessió de l’AG, la 74, la sexta comissió va donar, per exemple, aquests fruits:

https://www.un.org/en/ga/sixth/74/resolutions_extracts.pdf

Recopilació d’extractes de resolucions adoptades per l’Assemblea General, a recomanació de la Sisena Comissió, que contenen sol·licituds dirigides als estats, a les organitzacions internacionals i al secretari general (2019-2020)

que ens mostren que, si més no, el marc per estendre i desenvolupar el paper del Dret internacional en el sí de les Nacions Unides, existeix i va donant els seus resultats.

No volem acabar aquest subapartat de l’assaig sense també citar explícitament una visió -prou crítica però molt interessant- de la mateixa web oficial de les Nacions Unides sobre aquest conjunt de temes del dret internacional i les Nacions Unides que estem tractant:

ORIGEN I ANTECEDENTS DE LA CDI: Sobre la redacció i aplicació del paràgraf 1 de l’article 13 de la Carta de les Nacions Unides i la constitució de la CDI[viii]

Els governs que van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides es van oposar aclaparadament a conferir a les Nacions Unides el poder legislatiu per promulgar normes vinculants de dret internacional. Com a corol·lari, també van rebutjar les propostes de conferir a l’Assemblea General el poder d’imposar determinats convenis generals als estats mitjançant alguna forma de vot per majoria. No obstant això, hi va haver un fort suport per atorgar a l’Assemblea General els poders d’estudi i recomanació més limitats, cosa que va conduir a l’adopció de la disposició següent a l’article 13, paràgraf 1, sub paràgraf a:

“1. L’Assemblea General iniciarà estudis i formularà recomanacions per tal de:

“a. … fomentant el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació “.

Durant la segona part de la seva primera sessió, l’Assemblea General, l’11 de desembre de 1946, va adoptar la resolució 94 (I) per la qual s’establia el Comitè per al desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació, de vegades conegut com el “Comitè dels disset”. Es va demanar al Comitè que considerés els procediments que es recomanarien per a l’acompliment de les responsabilitats de l’Assemblea General en virtut del paràgraf 1 de l’article 13.

El Comitè va celebrar trenta reunions del 12 de maig al 17 de juny de 1947 i va adoptar un informe que recomana l’establiment d’una comissió de dret internacional i estableix disposicions destinades a servir de base per al seu estatut.

El Comitè va discutir a fons diverses qüestions importants de principi relacionades amb l’organització, l’abast, les funcions i els mètodes d’una comissió de dret internacional. Alguns membres del Comitè no van veure cap distinció marcada entre el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació. En ambdós casos, van observar, seria necessari celebrar convencions internacionals abans que els resultats fossin vinculants per als estats. La majoria dels altres membres, però, pensaven que hi havia diferències de naturalesa substancial entre la codificació i el desenvolupament progressiu, tot i que hi havia divergències en l’èmfasi que posaven en un o l’altre dels dos conceptes.

Pel que fa a la composició d’una comissió de dret internacional, la majoria del Comitè va afavorir la idea que els membres no havien de ser representants dels governs, sinó que havien de prestar funcions individuals com a persones de reconeguda competència en dret internacional. Tot i que alguns membres del comitè van subratllar el caràcter científic i no polític del treball a realitzar per la comissió proposada, la majoria del comitè va considerar que el treball de la comissió s’hauria de dur a terme sempre en estreta cooperació amb les autoritats polítiques dels estats i que les accions en relació amb els esborranys preparats per la Comissió haurien de ser decidides per l’Assemblea General.

Durant la segona sessió de l’Assemblea General, una àmplia majoria del Sisè Comitè (Legal) 4 va afavorir la creació d’una comissió de dret internacional i un subcomitè de la Sisena Comissió va preparar un projecte d’estatut de la Comissió de Dret Internacional. El 21 de novembre de 1947, l’Assemblea General va adoptar la resolució 174 (II), per la qual es crea la Comissió de Dret Internacional (ILC) i s’aprova el seu estatut. Des de llavors, l’estatut ha estat modificat per sis resolucions més de l’Assemblea General, adoptades en part per iniciativa de la Comissió i en part per la dels governs.

D’acord amb les disposicions pertinents de l’estatut (articles 3 a 10), les primeres eleccions a la Comissió de Dret Internacional van tenir lloc el 3 de novembre de 1948 i la Comissió va obrir la primera de les seves sessions anuals el 12 d’abril de 1949.

 

—————

 

1.3.5. Sobre les resolucions de l’Assemblea General i el dret internacional

La Carta de la ONU és molt clara en relació a la naturalesa recomanativa i no vinculant de les resolucions de l’Assemblea General en els seus processos de treball general habitual dins de l’àmbit de les seves competències.

Emperò, mai esta tot dit sobre un tema i, en aquest punt, ens sembla especialment interessant citar textualment una reflexió al respecte provinent del món dels blogs[ix]:

“Las resoluciones de la Asamblea General tienen el carácter de recomendaciones (art. 10 y ss. de la Carta de la ONU). Esto significa que dichas recomendaciones no tienen carácter vinculante. Las únicas decisiones de la Asamblea General que tienen efectos jurídicos vinculantes son aquéllas referidas al propio funcionamiento interno de la ONU (incorporación o expulsión de miembros, cuestiones presupuestarias, etc.). […] Las resoluciones de la Asamblea General tienen, por tanto, una fuerza moral que tendrá más o menos efecto en función de la fuerza real, y el compromiso con el contenido de dichas resoluciones, que tengan los Estados que las apoyan.

Ahora bien: el derecho internacional tiene la particularidad de que se reconoce jurisprudencialmente la existencia de normas imperativas (ius cogens), una suerte de principios morales universales jurídicamente vinculantes. Se distinguen de las meras costumbres en que un Estado soberano tiene el derecho de decidir que una costumbre no se le aplica, pero no puede sustraerse al ius cogens, se trate o no de una norma escrita.

El derecho de los tratados (Convención de Viena de 1969, artículos 53 y 64 -no tardarem a parlar-ne-) reconoce la existencia de estas normas, pero no las enumera, de modo que es la práctica cotidiana de los Estados y de los tribunales internacionales la que establece qué es o no es una norma imperativa: forman parte del ius cogens algunos principios jurídicos fundamentales (como el de proporcionalidad) y algunas normas jurídicas que, aun recogidas por escrito, son vinculantes hasta para los Estados no firmantes (como los derechos humanos fundamentales). Esta advertencia es útil porque si la Asamblea General de Naciones Unidas emite reiteradamente resoluciones que subrayan la obligatoriedad de determinadas normas o principios, ello constituye una señal importante de que tales normas forman parte de la “moral” de la sociedad internacional y pueden conducir a los tribunales internacionales a incorporarlas como casos de ius cogens. Evidentemente se trata de un efecto jurídico indirecto, débil y excepcional, pero no debe ser obviado.

Hay, por lo demás, otra excepción interesante, que tiene que ver con la intrahistoria de las Naciones Unidas y de los conflictos entre el Consejo de Seguridad y la Asamblea General: el procedimiento de “Unión Pro Paz”, que permite excepcionalmente a la Asamblea General tomar decisiones relativas al mantenimiento de la paz, que normalmente dependerían del Consejo de Seguridad, si éste se encuentra bloqueado como consecuencia del poder de veto.

Què diu, per cert, la “Resolució Unión pro paz” de l’AG[x]?

La resolució 377ª (V), «Unión pro paz», aprovada per l’Assemblea General en 1950 diu:

«Resuelve que si el Consejo de Seguridad, por falta de unanimidad entre sus miembros permanentes, deja de cumplir con su responsabilidad primordial de mantener la paz y la seguridad internacionales en todo caso en que resulte haber una amenaza a la paz, un quebrantamiento de la paz o un acto de agresión, la Asamblea General examinará inmediatamente el asunto, con miras a dirigir a los miembros recomendaciones apropiadas para la adopción de medidas colectivas, inclusive, en caso de quebrantamiento de la paz o acto de agresión, el uso de fuerzas armadas cuando fuere necesario, a fin de mantener o restaurar la paz y la seguridad internacionales. De no estar a la sazón reunida, la Asamblea General puede reunirse en período extraordinario de sesiones de emergencia dentro de las 24 horas siguientes a la presentación de una solicitud al efecto. Tal período extraordinario de sesiones de emergencia será convocado si así lo solicita el Consejo de Seguridad por el voto de siete cualesquiera de sus miembros, o bien la mayoría de los Miembros de las Naciones Unidas».

 

—————

 

1.3.6. El Dret internacional, la gran importància dels tractats i les Convencions de Viena sobre els tractats

Si una cosa ha quedat clara des de moltes de les referències que hem vist fins ara, és que pel que fa a les NNUU, la millor via per desenvolupar nou Dret internacional ha estat i, si més no de moment, ho continua sent (tot i que també presenta problemes específics que es comentaran més endavant i/o en un segon assaig), la via dels tractats o convencions internacions expressament construïts com a tals (amb reunions extraordinàries de l’Assemblea General concebudes ja com a convencions en si mateixes per a l’objectiu en qüestió de dotar-se d’un tractat, amb processos a voltes més complexos per arribar a tractats més delicats, etc.).

Com que això va esdevenir una evidència bastant clara ben aviat, llavors, i no pas massa tard, es va haver de construir un específic Dret, o Lleis, dels Tractats. En tenim tres que corresponen a períodes històrics successius i que són:

  1. Conveni de Viena sobre el dret dels tractats[xi]. Viena, 23 de maig de 1969
  2. Conveni de Viena sobre la successió d’Estats pel que fa als tractats[xii]. Viena, 23 d’agost de 1978
  3. Conveni de Viena sobre el dret dels tractats entre estats i organitzacions internacionals o entre organitzacions internacionals. Viena, 21 de març de 1986

A banda del seu interès intrínsec, donada només la importància que han adquirit els tractats en l’evolució del Dret internacional en el context de la ONU, a nosaltres ens interessa posar de manifest, només, que aquesta legislació no ha deixat de ser ben i explícitament conscient que era una part d’un tot més ampli: el Dret internacional.

En el sentit anterior, dins d’aquests convenis troben en el primer i en el segon un parell d’articles que podrien semblar menors però que, al meu humil parer, posen de manifest les repercussions que, fins i tot per a estats tercers (estats que no són parts d’algun tractat; que no el fan seu com a Dret internacional), els tractats no deixen d’anar conformant Dret internacional general que pot esdevenir consuetudinari i ser Dret per a tothom. Evident però no òbvia ni trivial conclusió.

En el Conveni de Viena del 1969 hi tenim el següent article 38:

Article 38.

Regles d’un tractat que esdevenen vinculants per a tercers estats per costum internacional. Res dels articles 34 a 37 no impedeix que una norma establerta en un tractat esdevingui vinculant per a un tercer Estat com a norma consuetudinària del dret internacional, reconeguda com a tal.

i en el Conveni de Viena del 1978 hi tenim el següent article 5:

Article 5.

Obligacions imposades pel dret internacional independentment d’un tractat.

El fet que no es consideri que un tractat està en vigor respecte a un Estat en virtut de l’aplicació del present Conveni no afectarà de cap manera el deure d’aquest Estat de complir-ne cap obligació plasmada en el tractat al qual està subjecte segons el dret internacional independentment del tractat.

Finalment, en aquest context i sempre intentant vestir el millor possible el nostre fil conductor, en el primer Conveni de Viena hi trobem també alguns altres articles que podrien rebre un comentari idèntic al que hem fet pels dos articles anteriors, tancant cercles diferents de, sempre, la mateixa idiosincràsia d’aquest assaig:

Article 9.

Adopció del text

  1. L’adopció del text d’un tractat es fa amb el consentiment de tots els estats que participen en la seva elaboració, tret del que es disposa al paràgraf 2.
  2. L’adopció del text d’un tractat en una conferència internacional es fa mitjançant el vot de dos terços dels estats presents i votants, tret que per la mateixa majoria decideixin aplicar una norma diferent.

No toca ara ni avui però la descoberta d’aquest article encara em provoca més desconcert amb el que va passar i continua passant amb la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi climàtic – ho deixem també pel proper assaig-.

Article 53

Tractats en conflicte amb una norma imperativa del dret internacional general (“jus cogens”).

Un tractat és nul si, en el moment de la seva conclusió, entra en conflicte amb una norma imperativa del dret internacional general. Als efectes del present Conveni, una norma imperativa del dret internacional general és una norma acceptada i reconeguda per la comunitat internacional dels estats en el seu conjunt com a norma de la qual no s’admeten derogacions i que només es pot modificar mitjançant una norma posterior de dret internacional general amb el mateix caràcter.

Que, si més no, deixa també més tancat/clarificat alguna altra sorpresa, també ben important i interessant encara que molt poc utilitzada, que hem trobat al final del subapartat 1.3.5.

 

—————

 

1.3.7. Col·lecció de tractats de les Nacions Unides[xiii]

La web oficial dels tractes de les Nacions Unides és, essencialment, -cito textualment-: una base de dades que proporciona informació sobre l’estat de més de 560 principals instruments multilaterals dipositats al secretari general de les Nacions Unides (incloses les accions del tractat posteriors, textos de reserves, declaracions i objeccions) i reflecteix l’últim estat consolidat d’aquests instruments, com a membres els estats signen, ratifiquen, accedeixen o presenten declaracions, reserves o objeccions. Aquesta base de dades s’actualitza diàriament i intra-diàriament, segons sigui necessari”

“Aquesta base de dades conté:

  • Tots els tractats multilaterals dipositats al secretari general (actualment més de 560 tractats);
  • La Carta de les Nacions Unides, en relació amb la qual s’han atribuït al Secretari General determinades funcions de dipositari (tot i que la mateixa Carta es troba dipositada al Govern dels Estats Units d’Amèrica);
  • Tractats multilaterals que anteriorment havien estat dipositats al secretari general de la Societat de Nacions, en la mesura que s’hagin pres formalitats o decisions que els afectessin en el marc de les Nacions Unides;
  • Alguns tractats anteriors a les Nacions Unides, diferents dels que anteriorment havien estat dipositats al Secretari General de la Societat de Nacions, que van ser modificats per protocols adoptats per l’Assemblea General de les Nacions Unides.”

 

—————

 

1.3.8. Les Nacions Unides i l’Estat de Dret (United Nations and the Rule of Law)

Dins de la web oficial de les Nacions Unides trobem, també, una secció dedicada a aquests temes (The Rule of Law) i, com a darrer apartat d’aquest assaig, crec oportú citar textualment el següent text[xiv]:

“En la Declaración de la Reunión de Alto Nivel sobre el Estado de Derecho[1],[2],los Estados Miembros reafirmaron que los Estados deben cumplir todas las obligaciones que les incumben con arreglo al derecho internacional. Al hacerlo, los estados Miembros se hicieron eco del Preámbulo de la Carta de las Naciones Unidas, que afirma que uno de los objetivos de las Naciones Unidas es «crear condiciones bajo las cuales puedan mantenerse la justicia y el respeto a las obligaciones emanadas de los tratados y de otras fuentes del derecho internacional».

El Secretario General es el principal depositario de tratados multilaterales del mundo. En la actualidad hay más de 560 tratados multilaterales depositados en poder del Secretario General, que abordan una amplia variedad de cuestiones, como los derechos humanos, el desarme y el medio ambiente. Como depositario, el Secretario General es responsable de garantizar la adecuada ejecución de todas las medidas relativas a tratados relacionadas con esos tratados. En la práctica, la Sección de Tratados de la Oficina de Asuntos Jurídicos de las Naciones Unidas lleva a cabo funciones de depositaria en nombre del Secretario General.

De conformidad con el Artículo 102 de la Carta de las Naciones Unidas, y con el objetivo de asegurar que todos los tratados y acuerdos internacionales sigan en el dominio público, la Secretaría de las Naciones Unidas, por conducto de la Sección de Tratados de la Oficina de Asuntos Jurídicos, apoya también el registro y la posterior publicación de todos los tratados concertados por los Estados Miembros.

En cumplimiento de esas funciones, el Secretario General mantiene un amplio recurso en línea, la Colección de Tratados de las Naciones Unidas, que proporciona acceso a información actualizada sobre la situación de todos los tratados multilaterales depositados en poder del Secretario General y a decenas de miles de tratados registrados por los Estados de conformidad con el Artículo 102 de la Carta.

La Sexta Comisión (Comisión jurídica) es el principal foro para el examen de las cuestiones jurídicas en la Asamblea General. El sistema de las Naciones Unidas también apoya el desarrollo progresivo y la codificación del derecho internacional mediante la labor de la Comisión de Derecho Internacional, a la que se encomió en la Declaración de la Reunión de Alto Nivel sobre el Estado de Derecho”

 […][xv],[3] Entre los grandes logros de las Naciones Unidas destaca el desarrollo de un corpus de derecho internacional fundamental tanto para la promoción del desarrollo económico y social, como para la paz y seguridad internacionales.

El derecho internacional está consagrado en convenciones, tratados y normas. Muchos de los tratados creados por la ONU forman la base del derecho que rige las relaciones interestatales. Aunque el trabajo de la ONU en este campo no siempre recibe mucha atención, tiene una repercusión diaria en la vida de todos los habitantes del mundo.

El trabajo jurídico de la ONU ha sido pionero en muchos ámbitos a medida que la Organización ha ido afrontando problemas que adquirían un cariz internacional. La ONU ha estado a la cabeza de los esfuerzos por establecer un marco jurídico en áreas tales como la protección del medioambiente, la regulación de la inmigración laboral, la reducción del tráfico de drogas y la lucha contra el terrorismo. Esta labor continúa hoy a medida que el derecho internacional asume un papel aún más importante en un amplio espectro de cuestiones, tales como los derechos humanos y el derecho internacional humanitario.

 —-

De l’Informe mencionat i referenciat del Secretari General, preparatiu de la Reunió corresponent d’Alt Nivell de l’AG, també citada i referenciada, del setembre del 2012, en volem destacar el seu resum:

“El respeto por el estado de derecho en los planos nacional e internacional resulta fundamental para garantizar que las relaciones internacionales sean predecibles y legítimas, así como para lograr resultados justos para la vida cotidiana de todas las personas. A pesar de que el refuerzo del estado de derecho es responsabilidad de los Estados Miembros y de sus ciudadanos, las Naciones Unidas se hallan en una posición idónea para apoyar sus actividades en este sentido, así como para prestarles una asistencia integrada y eficaz. Con el fin de galvanizar los esfuerzos colectivos por reforzar el estado de derecho en los planos nacional e internacional, el Secretario General propone que la Asamblea General apruebe un programa de acción sobre el estado de derecho, dé su acuerdo a un proceso de elaboración de unos objetivos claros en materia de estado de derecho y apruebe otros mecanismos clave para mejorar el diálogo al respecto. Los Estados Miembros también deberían aprovechar la ocasión que brinda la reunión de alto nivel de la Asamblea General sobre el tema “El estado de derecho en los planos nacional e internacional”, durante el sexagésimo séptimo período de sesiones, para realizar promesas individuales relacionadas con el estado de derecho.

1. Programa de acción                                                                                                                El Secretario General propone que los Estados Miembros y las Naciones Unidas adopten algunos compromisos, presentados a continuación, con el objetivo de abordar los problemas actuales a la hora de reforzar el estado de derecho en los planos internacional y nacional. Dichos compromisos se articulan en un programa de acción que tiene por objetivo establecer un programa común para todos los Estados Miembros y las Naciones Unidas, de forma que los debates futuros en esta amplia esfera puedan ser estructurados de manera eficaz y se pueda concretar mejor la acción colectiva.

I de la Declaració mencionada de la Reunió d’Alt Nivell de l’AG de setembre del 2012, en voldríem citar textualment, el següent text:

  1. Ponemos de relieve la importancia de proseguir nuestra consideración y promoción del estado de derecho en todos sus aspectos, y a ese efecto decidimos continuar nuestra labor en la Asamblea General para seguir desarrollando los vínculos entre el estado de derecho y los tres pilares principales de las Naciones Unidas, a saber, la paz y la seguridad, los derechos humanos y el desarrollo. Con tal fin, solicitamos al Secretario General que proponga medios y arbitrios para seguir desarrollando esos vínculos con una participación amplia de los interesados, y que incluya sus propuestas en el informe que presente a la Asamblea en su sexagésimo octavo período de sesiones.

 

I que n’ha quedat de tot aquest procés? Segons la web de sempre[xvi] i citant textualment:

“En septiembre de 2012, el Secretario General imprimió una nueva dirección a los esfuerzos colectivos del sistema de las Naciones Unidas y creó un nuevo sistema de tres niveles que reforzara la capacidad de la Organización para llevar a cabo actividades relacionadas con el estado de derecho sobre el terreno, en la Sede (apoyo operacional) y a nivel ejecutivo superior.

Sobre el terreno, se han ampliado las competencias del personal directivo de las Naciones Unidas. Ahora los administradores sobre el terreno son responsables y rinden cuentas de la orientación y la supervisión de las estrategias de estado de derecho de las Naciones Unidas, la solución de los obstáculos políticos y la coordinación del apoyo de las Naciones Unidas en el país en materia de estado de derecho. Si bien la responsabilidad de la ejecución de los programas descansa firmemente en manos de las distintas entidades de las Naciones Unidas, a fin de aprovechar al máximo sus ventajas comparativas, estas entidades deben cooperar también con el personal directivo superior sobre el terreno.”

i es va arribar a crear el:

“Grupo de Coordinación y Apoyo sobre el Estado de Derecho (The Rule of Law Coordination and Resource Group)”

A nivel ejecutivo superior, la función de dirección general en asuntos de estado de derecho se ha asignado al Grupo de Coordinación y Apoyo sobre el Estado de Derecho (GCAED), presidido por el Vicesecretario General. Vela por que las Naciones Unidas puedan aprovechar nuevas oportunidades y hacer frente a nuevos retos. El Grupo toma en cuenta la aparición de nuevos agentes y realidades en el ámbito del estado de derecho y ofrece orientación para asegurar la coordinación y la coherencia generales en el apoyo de la Organización a los Estados Miembros. Con una dirección reforzada y nuevos mecanismos institucionales en pie, la Organización está en mejores condiciones de hacer frente a los retos que entraña fortalecer el estado de derecho.

Malauradament, i com tantes vegades, el més calent és a l’aigüera! Emperò, crec que el que acabem de comentar és un intent en el camí correcte i imprescindible de ser reprès, probablement, amb molta més força i claredat! En aquests moments, i si hom es mira el tema una mica a fons, la única cosa viva on sembla que es busqui, entre altres coses, una certa continuïtat en el tema que acabem de presentar és en el ODS-SDG 16: Pau, Justícia i Institucions solides (aquí si que, però, no ens toca obrir el que seria, clarament, un altre fil).

Però, en canvi, no puc reprimir, això no, en aquest final de l’assaig -i de fet molt relacionat amb el que hem acabat tractant en aquest darrer apartat- una referència a un altre procés que es vivia, i que Ban Ki-moon també el vivia molt especialment, que era la preparació de la Conferència sobre Desenvolupament Sostenible, Rio+20, que es celebraria a Rio de Janeiro el mateix 2012. Només deixaré citat, per al bon entendre d’algun seguidor més boig que jo encara, dos articles de l’Informe Preparatori, per excel·lència, del SG de la ONU del procés cap a RIO 20 (del qual, no seria bo oblidar-ho, en va acabar sortint tota l’agenda actual del desenvolupament sostenible 2020-2030); del Document A/CONF.216/7[xvii] i textualment: 

  1. Enfoques dirigidos a reforzar el marco institucional para el desarrollo sostenible (MIDS-IFSD)
  2. El marco institucional para el desarrollo sostenible abarca un conjunto de organismos, organizaciones, redes y arreglos con distinto grado de oficialidad que participan en actividades de formulación o ejecución de políticas. Dicho marco debe considerarse en los planos local, nacional, regional e internacional. A escala mundial, dentro del marco institucional ha habido un crecimiento espectacular en el número de instituciones y acuerdos, existiendo actualmente más de 500 acuerdos medioambientales multiaterales. Por lo tanto, se ha ampliado sustancialmente el alcance de la gobernanza en materia de desarrollo sostenible. Sin embargo, el continuo deterioro de los recursos naturales, las amenazas a los ecosistemas, los efectos del cambio climático a nivel mundial y la pobreza persistente plantean dudas sobre su eficacia. Se considera que el panorama institucional internacional está fragmentado y presenta una configuración de regímenes e instituciones compartimentada, con la consiguiente falta de coherencia y coordinación.
  3. Un examen amplio del marco institucional para el desarrollo sostenible estaría incompleto si no se tomara en cuenta el crecimiento en el número de arreglos oficiosos, acuerdos voluntarios, redes y arreglos de la sociedad civil, establecidos en muchos casos por agentes no estatales. Ha habido un importante grado de innovación en la elaboración de normas y códigos por parte de agentes no gubernamentales, con distintos grados de participación de los gobiernos y las instituciones internacionales.

Xerca; Barcelona, 2 de desembre de 2020

 


[1] Celebrada en el període 67 de sessions de l’AG de l’any 2012: A_RES_67_1_S

[2] Precedida d’un Informe preparatori del secretari general de l’any 2011: A_66_749_S

[3] Aquest interès per l’autoresponsabilització de la ONU en els temes del Dret Internacional (per altra banda obligat, podríem dir, per la pròpia Carta) va ser específicament impulsat pel Secretari General de les NNUU senyor Ban Ki-moon. Així, i a banda del que tantes vegades sol passar, després gairebé tot va quedar obert i poques coses han tingut continuïtat.   

—————

[i]https://economipedia.com/definiciones/multilateralismo.html Accés el novembre de 2020 com article de Francisco Coll Morales

[ii] Esther Barbé. 2010. Multilateralisme: adaptació a un món amb potències emergents. Revista Espanyola de Dret Internacional, juliol-desembre 2010, pp. 21-50

[iii] Ruggie, J. G.. 1992. Multilateralism: The Anatomy of an Institution». International Organization,

vol. 46, núm. 3, summer 1992, pp. 561-598

[iv] Rodríguez Carrión, Alejandro J. 2009. Lecciones de derecho internacional público (sexta edición, segunda reimpresión 2009. Editorial Tecnos, Madrid 2009

[v] https://www.un.org/es/sections/what-we-do/uphold-international-law/ Accés el novembre de 2020

[vi] https://www.un.org/es/charter-united-nations/ Accés el novembre de 2020

[vii]https://legal.un.org/ilc/ Accés el novembre de 2020

[viii]https://legal.un.org/ilc/drafting.shtml Accés el novembre de 2020

[ix]https://forocontralaguerra.files.wordpress.com/2016/06/2016-06-07-estatus-jurc3addico-de-las-resoluciones-de-nnuu.pdf Accés el novembre de 2020

[x] https://www.un.org/es/ga/sessions/emergency.shtml Accés el novembre de 2020

[xi] https://treaties.un.org/doc/source/docs/A_CONF.39_11_Add.2-E.pdf Accés el novembre de 2020

[xii] https://legal.un.org/ilc/texts/instruments/english/conventions/3_2_1978.pdf Accés el novembre de 2020

[xiii] https://treaties.un.org/ Accés el novembre de 2020

[xiv] https://www.un.org/ruleoflaw/es/thematic-areas/international-law-courts-tribunals/treaties-and-the-development-of-international-law/ Accés el novembre de 2020

[xv] https://www.un.org/es/sections/issues-depth/international-law-and-justice/index.html  Accés el novembre del 2020

[xvi] https://www.un.org/ruleoflaw/es/what-is-the-rule-of-law/coordination-of-rule-of-law-activities/ Accés el novembre de 2020

[xvii] https://www.un.org/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/CONF.216/PC/7&Lang=S Accés el novembre de 2020

 

Setmana del 14 d’octubre de 2019 — Setmana de la sentència — El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

13 oct.

Setmana del 14 d’octubre de 2019 – Setmana de la sentència

…després de més de dos anys en que l’1 d’Octubre el poble ho fos, segurament, més que mai…

…i que, personalment -jo mateix i tant@s d’altres- per exemple, ens hi poguéssim identificar tant –jo, com a mínim, pogués ser i sentir-me realment poble- que passéssim a estar, probablement per sempre més,  independentistes, incloent, segur que com sempre i per sempre, els que no hi estan…

…arriba ara, plena d’estratagemes i astúcies foranies  –inclosa una campanya electoral sense cap altra sentit-, la sentència que no respectarem ni acatarem mai i que, només espero, que ens torni a aplegar com el poble que fórem aquell 1 d’Octubre, fins aconseguir que els presos surtin de les presons, els exiliats tornin de l’exili i la proclamació efectiva de la Declaració Unilateral d’Independència obri el pas definitiu al referèndum final per l’autodeterminació…

…en definitiva, necessitava fer-me meu, a la meva manera i paraula, el vers d’en Miquel Martí i Pol  –escrit el juliol de 1965- que tant s’ha emprat ja en aquest context, i que tant bé ens va avui, una altra vegada, als qui no tenim el do de comunicar allò que realment és essencial…

Miquel Martí i Pol

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

 

Xerca; 13 d’octubre de 2019

(11-02-19: El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya;  https://wp.me/p1IaoC-nr)

 

 

El 23 de setembre Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic: MASSA SOROLL I POQUES NOUS

19 set.

De la convocatòria de la Cimera

“Les últimes anàlisis demostren que, si actuem ara, podem reduir les emissions de carboni en un termini de dotze anys i mantenir l’augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 ° C i, fins i tot, tal com demana la darrera coneixença científica, fins a 1,5 º C per sobre de la dels nivells preindustrials.

Afortunadament, tenim l’Acord de París: un marc polític visionari, viable i de futur, que estableix exactament què cal fer per aturar l’alteració climàtica i revertir els seus impactes. Però l’acord en si no té sentit sense una actuació ambiciosa.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, fa una crida a tots els líders a venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”.

Així encapçalen textualment (cites en cursives – els subratllats i les negretes son meves-) les Nacions Unides, UN, a la seva pàgina web

https://www.un.org/en/climatechange/un-climate-summit-2019.shtml

la convocatòria d’aquesta cimera “extraordinari” i el SG António Guterres hi emfatitza personalment:

“Vull saber sobre com anem a aturar l’augment d’emissions cap al 2020 i reduir dramàticament les emissions fins arribar a les emissions netes zero a mitjans de segle.”

 

Primers comentaris personals

Qui m’hagi llegit alguna vegada darrerament sap del meu pessimisme generalitzat i, especialment, davant de tanta proliferació d’afirmacions “grandiloqüents”, però “buides”, de tot tipus. Però no és un pessimisme destructiu i intenta ser no desesperançat. És un pessimisme que intento sempre raonar i que, a més a més, el considero necessari per poder ser, a l’hora, crítics i realistes i, al final, esdevenir poder realment transformadors de la realitat. Transformadors però de debò i constructivament, i davant del que ja tanta gent reconeix, finalment, com el repte més gran que ha d’afrontar la humanitat, tal vegada al llarg de tota la seva història com a espècie.

És cert, ara si -i ho emfatitzo-, que tothom en parla, que sembla que tothom es mobilitza, que allò que també tanta gent ha vingut intentant posar en l’agenda de la humanitat durant tants anys sembla que finalment hi sigui. I, en aquest context, i en coherència amb el meu pensament i les meves anàlisis, el que crec que haig de fer avui es posar en negre sobre blanc algunes de les grans contradiccions d’aquesta suposada “revolució actual” contra el canvi climàtic que, sincerament, malgrat tant soroll que, d’entrada, podria semblar ben positiu, jo no sé veure gairebé per enlloc. Ho intentaré fer pas a pas amb l’objectiu ja entreobert: identificar entre tant soroll on pot ser el gra (molt poc encara) i on és la palla i el jull (tanta i tant, que hi ha el perill que acabi matant tot el gra).

 

Sobre una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, UN, a NY el 23 de setembre de 2019 i sobre la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, i la seva propera Conferència a Xile del 2 al 13 de desembre d’aquest 2019 

No m’haig d’estendre massa en els aspectes legals que posen de manifest les contradiccions, de gairebé sempre, de, malgrat tot, les meves estimades i apreciades Nacions Unides, UN. Però no posar de manifest aquestes contradiccions una altra vegada, en aquests moments, seria una greu irresponsabilitat que, en el fons i evidentment al meu parer, no vol explicar, contradictòriament segons la meva manera de veureu, el “hiperactiu” Secretari General de UN: Antònio Guterres.

A la Cimera de Rio 92 es va optar per treballar i actuar sobre els temes del Canvi Climàtic a través d’un tractat internacional -la citada Convenció Marc Climàtica-, que, al cap i a la fi, no deixa de ser en aquests casos -tractats internacionals multilaterals- com unes petites UN: amb el text de la Convenció jugant el paper de la Carta, i amb la reunió dels estats-part (els estats que van ratificar la Convenció; 197 en l’actualitat) jugant el paper de la seva Assemblea General. En el context dels tractats internacionals aquesta mena d’Assemblea General s’anomena Conferència de les Parts, COP (Conference Of the Parties) i a Xile tindrem la seva reunió anual número 25: la COP 25. Però d’aquesta Convenció Climàtica n’han nascut més tractats; el darrer l’Acord de París que, per tant, també té, actualment, la seva Conferència de les Parts de sigles CMA (les diferents sigles pretenen bàsicament no confondre les diferents sobiranies que hi ha respecte als diferents tractats: la Convenció Climàtica, el Protocol de Kyoto i, ara, l’Acord de París). En qualsevol cas a Xile tindrà lloc també, i això és molt important de ser destacat i explicat, la reunió de la CMA 2; pròpiament la segona reunió d’aquesta Conferència de les Parts de l’Acord de París; la qual cosa vol dir que s’ha acabat finalment – a Polònia l’any passat- la primera reunió pròpiament dita de la CMA que jugava i va jugar, tal com estava previst, un paper clarament “constituent” relatiu a la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París.

En la mesura que aquest és el marc legal del que la humanitat s’ha dotat per lluitar contra el Canvi Climàtic, caldria que el SG de UN no deixes mai de dir, d’explicar més explícitament, que, quan ell convoca una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic, de fet, i per ser il·lustratius, esta convocant una mena de xerrada d’amics (o no tant amics) d’un club molt interessant, en la que, i encara que hi acudeixin màxims dirigents (els Caps d’Estat i/o de Govern dels estats del món), el màxim que hi podran fer és això: xerrar. I si, durant aquesta xerrada, estiguessin més o menys d’acord i volen passar dels possibles acords concrets i/o proclamacions grandiloqüents i/o de línies d’acció dramàtiques (com les qualifica Antònio Guterres), llavors, haurien d’actuar en conseqüència però, precisament, on normalment no ho acabant fent ni tant -ni molt menys- ni usualment (sobretot si es tracta realment de les imprescindibles línies d’acció dramàtiques): en aquest cas a les reunions realment legals i procedents en aquest cas de Xile de la CMA 2 i la COP 25 del proper desembre.

 

Com estan les coses per la UNFCCC?

Doncs prou malament com gairebé sempre; costa tant, sempre, arribar a acords realment significatius i transformadors de la realitat actual i futura del Canvi Climàtic que seria fins i tot estrany que poguéssim escriure el contrari.

 

  • Sobre la ratificació de l’Acord de París:

Dels 197 estats que han anat ratificant la UNFCCC (la Convenció Climàtica en el que suposa de tractat internacional legal) al llarg de la història que va començar el 1992, 185 d’ells han ratificat també, ara, l’Acord de París aprovat el 2015. Qui no ho ha fet encara?: doncs, per exemple, i més significativament, no ho han fet ni Rússia, ni l’Iran, ni Turquia.

Una de les grans desgracies del món actual és que el Sr. Trump sigui el President dels EUA i hagi anunciat per activa i per passiva que sortirà de l’Acord de París perquè, segons diu, no hi creu i, a més a més, és lesiu, sempre segons ell, pels interessos dels EUA. La sortida legal no podia ser immediata després que Obama, en el seu segon mandat, portés als EUA a ser, conjuntament amb la Xina, un dels primers ratificadors (i de fet principals impulsors conjunts de tot el procés) de l’Acord de París. Els analistes diuen que Trump no acabarà fent efectiva la seva sortida real de l’Acord fins que no guanyi (si les guanya, clar) les eleccions de l’any vinent per a un segon mandat. Però de moment, a la pràctica, ha sortit ja realment del mateix i està basant pràcticament tota la política energètica dels EUA en, una altra vegada, més i més combustibles fòssils (aquests dies s’ha fet públic que, per exemple, ja és el primer exportador mundial de petroli).

No és baladí per tant fer constar ara i aquí que, en aquests moments de la història (i després de la Xina), els EUA, Rússia i Iran estan entre els primers productors i, també, i evidentment, utilitzadors de combustibles fòssils del món i, per tant, no s’hauria de preveure doncs pas -sota cap concepte- que estiguin -m’atreviria a dir que en absolut- per la feina de col·laborar realment -ni fins i tot aparentment- en el que faria possible, potser i in extremis, complir els objectius en termes de temperatura de l’Acord de París.

 

  • Sobre la finalització -a Polònia l’any passat- de la CMA 1 de l’Acord de París i, sobretot, d’un dels temes pendents d’aprovació, com a mínim en certs i importants aspectes, encara – COMMON TIME FRAMES / TERMINIS COMUNS TEMPORALS- sobre la posada en marxa i implementació de l’Acord de París

És sabut que, en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París es varen aprovar, també, les anomenades Decisions de París. No tenien caràcter de tractat internacional; només de decisions legals fermes de la mateixa COP 21 (la Conferència de les Parts de la Convenció Climàtica reunida a París el 2015), concebudes i aprovades com a elements imprescindibles per preparar la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París com  a tal que, com a tractat que és, no va voler entrar, per així dir-ho, al nivell d’auto contenir els reglaments, les normatives, les modalitats, etc. necessàries per a la seva pròpia aplicació.

Des de començaments de l’any 2016 fins a finals de l’any 2018 un òrgan ad hoc creat per les pròpies i mencionades Decisions de París s’ha encarregat, amb moltes dificultats per arribar a resultats, de desenvolupar tot allò que li demanaven aquestes Decisions de París, en general, i, en algun cas, de mandats continguts en el propi Acord de París. Tot això s’havia d’acabar aprovant per la primera reunió de la CMA de l’Acord que, per aquest motiu, va esdevenir oberta, com a tal sessió 1, des de la COP 22 de Marràqueix fins la passada COP 24 de Katowice.

Però tot i el temps utilitzat per tancar aquest, per així dir-ho, segon capítol de la història de l’Acord de París encara hi ha alguns serrells -gens intranscendents- que han quedat oberts i que, per tant, s’hauran de resoldre en properes sessions de la CMA; teòricament, per exemple, en la de Xile d’aquest Desembre; emperò, la reunió anual dels òrgans subsidiaris dels tractats internacionals sobre Canvi Climàtic, celebrada a Bonn el passat mes de juny (com és habitual que així sigui anualment), tampoc va ser capaç d’arribar, encara, a acords al respecte.

I això és important -molt important afegiria jo mateix- i molt contradictori. Recentment (finals de l’any passat) l’Informe de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1,5 o C (una altra de les Decisions de París és l’origen de l’existència d’aquest importantíssim informe científic) ha establert possibles camins quantificats per tal d’assolir els objectius en termes de temperatures de l’Acord de París. Molta gent els esta utilitzant ja, se’ls esta fent seus,  com les seves metes en la lluita contra el canvi climàtic. Com així ho fa, per exemple i és molt lloable que així ho faci, el SG de les Nacions Unides, UN, en les línies amb les quals començàvem aquest escrit. Emperò, i per suposat entre altres raons -algunes de les importants ja comentades anteriorment-, precisament desacords com el citat i que ara comentaré amb més detall fan gairebé (de fet, al meu parer, sense el gairebé) del tot impossible que aquests camins globals es segueixin i es compleixin de cap manera.

Efectivament, és sabut també que la única cosa que han de fer, de fet, els estats, des d’un punt de vista de mitigar les seves emissions, és proposar-s’ho realment, sent el màxim d’ambiciosos possible, i deixar-ho públicament definit i programat, i entrat -com entre altres coses expressió del compromís de complir-les- en un registre públic -recentment creat per aquesta finalitat- de la UNFCCC -entesa aquí una altra vegada com la casa específica de les UN on es viuen i tracten oficial i legalment tots aquests temes-. Per tant aquest registre públic acull ja i anirà acollint a partir d’ara i en un futur les anomenades, i ja bastant conegudes com a tals,: Contribucions Nacionalment Determinades, NDCs (National Determined Contributions).

Però, on és el punt, en relació a aquestes NDCs, on no hi ha manera que hi hagi acord (i, en canvi, el SG de les Nacions Unides, UN, no els hi pregunta res sobre aquest aspecte quan convoca els estats a NY el 23 de setembre): doncs bé, el punt en el qual no hi ha acord és quan -i després cada quan- s’hauran de presentar les properes NDCs. I clar, sense noves i molt ambicioses NDCs ja sabem que, amb les presentades durant els anys 2015, fonamentalment, i 2016 (tot això en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París), anem disparats cap als 3,5 o C, bastant abans de la meitat d’aquest segle XXI. Això seria -i hi ha masses probabilitats de que així sigui- un gran desastre!

Els motius del desacord no són, en principi, evidents, tenen la seva base en certes complexitats dels propis textos aprovats i, ben utilitzats per estats, amb interessos més aviat espuris, esdevenen una roca difícil de foradar i travessar. Cal reconèixer que la història de les NDCs (que van néixer com a manera de fer entreveure i pre convèncer als estats que un acord -però un acord com el que ho acabaria sent el de París- era possible) té les seves incongruències. De les presentades com a primera NDC, n’hi ha de molts diferents tipus. Quant a temps, per exemple, unes arriben fins l’any 2025 i altres fins l’any 2030. I, en relació a aquest punt concret i com dèiem abans, aquí les Decisions de París no contenen precisament els texts més diàfans i esclaridors. Tot plegat fa que, sota la denominació: COMMON TIME FRAMES – TERMINIS COMUNS TEMPORALS, continuï ben obert i sense acord un tema tant important com el de cada quan, i a partir de quan, es presentaran NDCs.

En el de vegades anomenat “Llibre de Regles de Katowice” aprovat per la CMA 1 es diu textualment en relació a aquest tema (i ho deixo en la versió original en anglès perquè cada frase, cada paraula, està molt plena de matisos -els subratllats són meus-):

 

Common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement

The Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement, CMA,

Recalling Article 4, paragraphs 9 and 10, of the Paris Agreement,

Also recalling decision 1/CP.21, paragraphs 23–25,

  1. Welcomes the progress made in the consideration of common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement, and takes note of the rich exchange of views and range of options considered and proposed by Parties on this matter;
  2. Decides that Parties shall apply common time frames to their nationally determined contributions to be implemented from 2031 onward;
  3. Requests the Subsidiary Body for Implementation, SBI, to continue the consideration of common time frames for nationally determined contributions at its fiftieth session (June 2019) with a view to making a recommendation there on for consideration and adoption by the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement.

 

(Versió traduïda:

Terminis comuns temporals per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París

La Conferència de les Parts que actua com a reunió de les parts en l’Acord de París, CMA,

Recordant els paràgrafs 9 i 10 de l’article 4 de l’Acord de París,

Recordant també la decisió 1 / CP.21, paràgrafs 23-25,

  1. Acull amb beneplàcit els progressos realitzats en la consideració de terminis comuns per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París, i pren nota del ric intercanvi d’opinions i la gamma d’opcions considerades i proposades per les parts sobre aquest assumpte;
  2. Decideix que les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir de 2031 en endavant;
  3. Demana a l’Òrgan Subsidiari d’Implementació, SBI, que continuï la consideració de terminis comuns per contribucions determinades a nivell nacional en el seu cinquantè període de sessions (juny de 2019) per tal de fer una recomanació per a la seva consideració i aprovació per la Conferència de les parts servint com la reunió de les parts en l’Acord de París.)

 

El text subratllat del subapartat 2, i la persistència en el no acord sobre quan s’han de presentar, des d’avui fins al 2031, les següents NDCs, és un obús amb tota regla a la línia de flotació contra les possibilitats reals de caminar realment cap a l’assoliment de l’objectiu sobre les temperatures de l’Acord de París. L’aprovació d’aquest text i el no acord continuat en el SBI són, doncs, la porta oberta a que, com a mínim de moment, tothom faci el que vulgui en els propers anys. No hi ha cap garantia, ni de fet cap obligació legal, en aquets moments, de que els estats presentin la seva segona NDC durant el 2020. Tot sembla indicar que, sobretot els estats menys interessats en fer-ho (perquè mentrestant els seus compromisos de mitigació són els ja coneguts -en tots els casos ben insuficients- i no actualitzar-los voldrà dir segur, a la pràctica, que continuaran amb les seves nefastes tendències actuals -business as usual- ), les aniran presentant quan cadascun d’ells vulgui. Fins i tot el període de 5 anys entre la presentació de les NDCs consecutives esta en discussió oberta en aquests moments.

 

Quines haurien de ser doncs les primeres preguntes a les que el SG de les Nacions Unides, UN, hauria d’exigir una resposta immediata dels estats membres de les UN, en la Conferència “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic del proper 23 de Setembre?

La primera pregunta hauria de ser, per entendre’ns, sobre quin mes de l’any 2020 ha d’acabar el termini per tal que els estats part de l’Acord de Paris presentin la seva 2a NDC? I dins de la resposta hi hauria d’haver inclòs el compromís d’aprovar aquest termini a la reunió de Xile de la CMA 2!

La segona pregunta hauria de ser, sempre per entendre’ns, com es pot garantir que aquestes segones NDCs siguin les realment més ambicioses possibles i, sobretot, donin com a resultat agregat (sumant els efectes de totes les NDCs de tots els estats) l’objectiu amb el qual s’ha convocat la conferència “extraordinària” d’aquest 23 de setembre, i que va ser definit per l’IPCC en el seu informe de fa uns mesos?

És a dir, tornant al principi de l’article i per, gairebé, acabar-lo, quan el Secretari General de les Nacions Unides, UN, convida als seus Estats membres a “venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”, cal dir que l’objectiu de millorar les NDCs per al 2020 ( suposant que primer haguem aconseguit la resposta comentada afirmativa a la pregunta anterior i que la mateixa sigui activada efectivament), en la línia definida per l’IPCC, no s’aconsegueix de cap manera si no s’encarrega a la CMA 2 de Xile l’elaboració i aprovació d’una proposta concreta del que, amb justícia climàtica (i, per tant també, responsabilitat històrica) com a criteri polític contemplat explícitament en el mateix Acord de París, li toca assolir a cada país amb la seva NDC, per tal que el resultat agregat de totes les NDCs sigui el clarament definit, insistim, per l’Informe de finals de 2018 l’IPCC.

És quimèric això? Científicament és del tot possible fer el model corresponent i obtenir com a resultat del mateix quin ha de ser l’objectiu de cada país! Els resultats concrets seran realment dramàtics (sobretot per als països que tenen una responsabilitat quantitativa històrica i actual més important en el nombre d’emissions que han arribat i continuen arribant a l’atmosfera)! És per això, en realitat, que tot és tan difícil en el terreny polític on, a nivell internacional, les UN (i, per tant també, la UNFCCC) no són una institució de govern i on, de fet, tot s’ha d’aprovar bàsicament per consens però, a més a més, després cada estat pot o no aplicar-ho i/o complir-ho segons la seva sobirania absoluta tan explícitament recollida en la Carta de les UN.

 

A mena de conclusió d’aquest article

Les pròpies UN van poder néixer només després d’una hecatombe com la que fou la segona guerra mundial. I com tantes altres coses, i malauradament, encara que en aquests moments hi hagi fins i tot massa soroll (dic massa perquè de vegades és ensordidor i no permet escoltar el que realment és essencialment important) molt em temo que, de fet, la humanitat (tant com a col·lectiu de milions d’individus d’una banda, i com a estructures polítiques que, en certa manera, els representen mínimament, d’altra banda) no es prou conscient ni esta prou preocupada pel tsunami que ens ve a sobre i, de fet, continua especulant amb l’optimisme tecnològic i no deixa d’esperar que les coses s’acabin solucionant per elles mateixes i, no exempts de certs patiments, al final tot continuï endavant sense les repercussions més greus que la ciència prediu en aquests moments. No és capaç de veure (jo tampoc soc, malauradament, capaç de visionar-ho) de quina manera es podria aturar aquesta mena de màquina infernal que es va posar en marxa amb la revolució industrial, però sobretot quan aquesta es va posar al servei del model de creixement econòmic capitalista.

No sé acabar d’una altra manera que començant a pensar quina pot ser la “segona arca de Noé” que calgui plantejar-se imaginar i construir!

 

 

Xerca

Barcelona, 19 de setembre de 2019

Perquè estem perdent ja la lluita per aturar el canvi climàtic

21 maig

No és un titular optimista, certament! Però aquesta vegada l’utilitzo de forma totalment conscient, no pas com una provocació per conscienciar (tot i que com sempre ho pretén), ni tampoc, crec, com a part del meu pessimisme existencial. Ve de més lluny i de més al fons, però definitivament aquesta és la dura conclusió a la qual arribo (i no soc pas l’únic ni molt menys -sobretot des de que aquestes darreres setmanes s’hagi aixecat, per fi, una gran polseguera sobre el tema que, emperò, em genera grans desconfiances respecte als seus objectius i voluntats reals), i que intentaré argumentar amb cert detall (el que pot permetre un text com aquest) en aquestes línies de mitjans d’aquest maig del 2019.

En canvi, començaré per destacar l’aparició d’un parell de moviments socials que, per fi diria jo, si que sembla que hagin assumit, seriosament i responsable, aquesta batalla per aturar d’una vegada el canvi climàtic i que, per tant, serien de fet anuncis optimistes. No crec que una cosa sigui contradictòria amb l’altra. Probablement només una gran mobilització a escala de “tota la humanitat” podria tenir la força necessària perquè els actors usuals del “status quo” sortissin de les hipòcrites dinàmiques “Business as Usual” que segueixen, malgrat tot el que en principi han aprovat i deien/diuen que faran. No confio en la possibilitat de que aquests moviments obtinguin els resultats que pretenen, la veritat, però són aquí i cal saludar-los i sumar-s’hi de totes-totes, sense recances.

 

1.De la Greta Thunberg contra el canvi climàtic al “Extinction Rebellion (XR)

La Greta Thunberg és la ja molt coneguda activista sueca de 16 anys que sembla haver esdevingut el “màgic” disruptor de la lluita dels més joves contra el canvi climàtic.

Ho dic així perquè probablement fins i tot en públic i també per escrit, però segur que com a mínim bastantes vegades en privat, havia fet notar la meva constatació/consternació  paradoxal de que, fins ara -fins fa poques setmanes-, i fins i tot en una ciutat com Barcelona (una de les ciutats del món en la que més i més nombroses manifestacions populars es produeixen des de fa bastants anys) hagués estat possible viure ja una manifestació important contra el canvi climàtic.

En aquest cas doncs, el disruptor d’aquesta realitat, ha estat aquesta “angeleta” sueca, Greta Thunberg, la història de la qual comença quan, amb vuit anys, a l’escola li van parlar del canvi climàtic. Es va preocupar molt, i durant els anys següents la seva preocupació va anar augmentant. No entenia per què el món no reaccionava i el tema la va afectar tant que als 11 anys va caure en una depressió i li van diagnosticar Asperger. Per mi, no tenia cap sentit. Era massa irreal. Així que als 11 anys em vaig posar malalta. Vaig caure en una depressió. Vaig deixar de parlar i de menjar. En dos mesos, vaig perdre 10 quilos. Em van diagnosticar Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i mutisme selectiu, o sigui que només parlo quan cal, com en aquest moment” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholm[i]).

Per Greta Thunberg, no hi ha grisos, només blancs o negres, i està convençuda que aquesta radicalitat a l’hora d’abordar el canvi climàtic era i és l’única via possible. Cada cop s’ha anat documentant més i, en una de les seves declaracions, argumenta quin és el motiu per què, segons ella, no es fa front al canvi climàtic. “Per què no hi ha menys emissions? Per què augmenten? Estem provocant una extinció? Som malvats? No, és clar que no. Les persones actuen així perquè la majoria no coneixen els efectes de la nostra vida diària i no entenen que cal canviar. Creiem saber i que tothom sap, però no” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

De fet, ja s’estan notant canvis importants: a l’estiu de l’any passat a Suècia es van registrar unes temperatures rècord. Les més altes dels últims 262 anys. Això va provocar desenes de focs arreu del país i la Greta va pensar que ja n’hi havia prou. “El 2078 faré 75 anys. Si tinc nets, potser seran amb mi. I potser em preguntaran per vostès, les persones del 2018. Potser em pregunten per què no van actuar quan encara es podia. El que fem o no fem afecta tota la meva vida i la vida dels meus fills i nets. El que fem o no fem ara, la meva generació no ho podrà desfer després”  (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

En aquestes frases hi ha, a la meva manera de veure, un altre dels elements disruptors que provoca la Greta. Apel.la, directament i dura, a la responsabilitat de la generació actual i a la seva/nostra actuació; i no es deixa enredar per allò tant amanit i emprat quan “els adults” no sabem pas que fer, de que la formació del jovent actual serà la solució futura del problema. Com a mínim i clarament en aquest cas: no! No hi ha temps!

Vint dies abans de les eleccions de Suècia, la Greta va començar a anar davant del Parlament suec amb una pancarta de cartró on hi havia escrit el missatge “vaga escolar pel clima”. Ella no podria votar, però volia que l’escoltessin. Després de les eleccions, la Greta va transformar la seva proposta diària en setmanal, i des d’aleshores cada divendres, i ja en van més de 30 “FridayForFuture”, se salta les classes a l’institut per seure al davant del Parlament i interpel·lar els polítics suecs. I totes i tots sabem ja com s’està estenen com a taca d’oli el “miracle” de la Greta Thunberg arreu del món.

—————

Emperò, fins i tot aquest “miracle” i visió actual capaç de despertar esperances és capaç també, en els moments en els quals vivim, de despertar recels i crítiques que, sincerament, són ben difícils d’entendre. Hi reflexiona una veu molt autoritzada: la d’en Roberto Savio en el “seu” “Other News” del passat mes de març[ii]; i ho fa, entre altres, amb les següents reflexions textuals:

“La reacción en contra de Greta Thunberg y su movilización es un buen ejemplo de “mal pensamiento”. En lugar de despertar simpatía y apoyo, esta joven está siendo sometida a esta nueva cultura del “mal pensamiento”. Y, sin embargo, está haciendo campaña por la supervivencia del planeta, el único que tenemos, y donde todos debemos vivir juntos, independientemente de nuestros mitos, religiones, partidos y nacionalidades. Dice: no le pidas a mi generación que resuelva el problema del cambio climático, porque cuando hayamos crecido, ya será demasiado tarde. Cuando cumpla los 50 años, habrá 10.000 millones de personas, todas ellas viviendo en ciudades. Pero en sólo diez años, cuando cumpla 26 años, la humanidad necesitará 50 por ciento más de energía y alimentos, y 30 por ciento más de agua, un elemento que ya es escaso en gran parte del mundo y que es una fuente de ingresos para las empresas privadas. ¡No es de extrañar que ella esté tratando de motivar hacia la acción! Salvar al mundo AHORA es un mensaje que ha sido capaz de movilizar a estudiantes de todo el mundo. En la era del “pensamiento maligno”, en lugar de apoyarla, hay quienes miran lo que come, lo que comen sus perros, y lo que hay detrás de ella y la manipulan. En otras palabras, estamos en una era en la que no somos capaces de pensar positivamente: una era marcada por la codicia y el miedo, y con lo que la cultura actual nos ha dado: el “mal pensamiento”. Es más que seguro que, si Greta hubiera vendido ropa deportiva, habría sido aceptada como un fenómeno normal, y nadie se fijaría si estaba comiendo plátanos o manzanas. Este es un buen índice de cómo hemos perdido la capacidad de soñar y seguir adelante”.

—————

De tota manera doncs, caldrà veure ara l’estat d’aquest moviment “FridaysForFuture” que, pel proper divendres 24 de maig, té convocada la segona gran jornada de mobilització a nivell internacional. La resposta que s’obtingui llavors permetrà començar a valorar molt millor si estem davant d’un element de canvi real, o si en el món tan “líquid i gasós” en el qual vivim no té la capacitat -no és pas senzill- de “fer-se gran i fort com a moviment” i transformar-se en un actor realment influent.

D’altra banda, el més d’un miler de detinguts en el context de les manifestacions de Londres dels primers dies de la nostra setmana santa, en contra també del canvi climàtic, promogudes per un també nou moviment i, com a mínim inicialment, de caràcter més radical: “extinction rebellion (XR)[iii]”, són una altra pedra de toc a les capacitats que encara puguem arribar a veure i tenir de reacció popular per aturar el canvi climàtic.

En els darrers dies d’abril aquest moviment ha concretat en els següents punts les seves reivindicacions al món polític anglosaxó: “– Explicar la veritat declarant una emergència climàtica i ecològica, treballant amb altres institucions per comunicar la urgència del canvi; – Actuar ara per aturar la pèrdua de biodiversitat i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero net el 2025; – Esdevenir liderats per les decisions d’una assemblea ciutadana creada per i sobre la justícia climàtica i ecològica”.

I a diversos nivells de la gran Bretanya, i també a la nostra Catalunya, hi ha hagut aquests dies declaracions oficials institucionals d’”emergència climàtica” que, ho sento i malgrat que em puguin semblar molt bé d’entrada, no crec que siguin realment sinceres ni, sobretot, que estiguin basades en anàlisis de fets i propostes a l’alçada de la gran magnitud i urgència del problema.

 

2.Sobre perquè s’han de prendre JA, i INELUDIBLEMENT,  mesures molt dràstiques contra el canvi climàtic a la tant propera dècada 2020-2030, per tal de no arribar precisament a una situació que ja no tingui marxa enrere. O sobre l’informe de l’IPCC sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C”

Gairebé tothom sap ja també que l’objectiu únic però ben important de l’Acord de París, AP, aprovat l’any 2015 per la UNFCCC (Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), és, d’acord amb el seu article 2.1.a):

“Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 oC pel que fa als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic.”

Al mateix París, però, i en el paquet de decisions 1/CP.21 aprovades -destinades a posar en marxa i implementar el propi AP- per la mateixa COP 21, la decisió 17 diu textualment i concreta (i s’ha de llegir en el marc de l’informe AR5 de l’IPCC previ al propi París):

“Observa amb preocupació que els nivells estimats de les emissions agregades de gasos d’efecte hivernacle el 2025 i 2030 resultants de les contribucions previstes determinades a nivell nacional no són compatibles amb els escenaris de 2 oC de menor cost sinó que condueixen a un nivell projectat de 55 gigatones en 2030, i observa també que, per mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a 40 gigatones, o per sota de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a un nivell que es definirà en l’informe especial esmentat en el paràgraf 21 infra, es requerirà un esforç de reducció de les emissions molt més gran que el que suposen les contribucions previstes determinades a nivell nacional”

on el citat paràgraf 21 infra d’aquestes decisions diu:

“Convida al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a que presenti, el 2018, un informe especial sobre els efectes que produiria un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials i les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle”

Tal dit tal fet, a la passada COP 24 de Katowice (Polònia) l’IPCC  va presentar efectivament  un informe especial sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C” [iv] (tal com finalment ha estat denominat). El text que es va aprovar a la COP 24 en que es fa referència a la seva existència, recepció i presentació és realment ben fred; potser sigui perquè, de fet, l’informe encara posa molta més pressió al conjunt del sistema de decisions climàtiques que, a través dels seus actors principals (els estats parts de l’AP, primer que ningú), s’haurien de prendre. Pressió, tensió, que tampoc és aliena a un any, el passat 2018, en el qual el nombre de fenòmens climàtics i la multiplicitat d’aquests i de les seves variades manifestacions territorials, també fa qualificable l’any passat de desastrosament catastròfic.

Però què és això tan important que diu aquest darrer i específic informe de l’IPCC presentat a la passada COP 24 que sigui tant important i que, en definitiva, ara si que sembli que hagi actuat finalment d’alerta mundial de forta ressonància.

Diu moltes coses; en diu tantes que no hi podem pas entrar en un text com el nostre i d’aquestes característiques. Però, a la fi, l’informe respon a la petició/pregunta que li formulava la COP 21 de París en la seva decisió 17 i que hem citat explícitament i textual ja fa una estona.

L’IPCC és sempre molt coherent, i moltes vegades també molt caut, amb les seves metodologies: tant les d’elaboració dels seus informes com les de presentació dels seus resultats. I com a òrgan intergovernamental que és, també ha aprés a ser un mestre en dir les coses de tal manera que gairebé tothom, si hi té interès, i vol defugir potser (escapar-se com si no anés per ell) les conclusions realment fonamentals d’aquests informes, ho pugui fer també i, per tant, també ho poden fer així -com ha passat en molts casos i de diverses maneres- els mitjans de comunicació que ho desitgin (perquè defensen interessos molt poderosos de molts poders econòmics).

Per tant, en aquest cas nosaltres anirem ràpid pel dret i, sense recórrer el llarg (i de vegades tortuós camí de l’informe), intentarem portar al possible lector d’aquestes línies al nucli dur clau de les conclusions de l’informe pel que fa a la pregunta també citada ja i que, adaptada literàriament aquí, li feia la COP 21 a l’IPCC:   Quines són les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle per no sobrepassar un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials?”.

L’elaboració i la presentació de la resposta a la pregunta és -tal com he dit- llarga, però després d’un camí que busca també -lloablement- maximitzar el rigor procedimental i minimitzar els riscos d’errades hom arriba, dins de  la part de l’informe anomenada “Sumary for Policymakers” i, en concret, a la seva pàgina 14 d’aquest resum, al següent text -el primer realment clau, des del meu punt de vista- d’aquest informe que, literalment, afirma (la traducció al català és, en aquest cas, meva):

“C. Camins d’emissions i sistemes de transició consistents amb un escalfament global d’1,5 ° C [v]

C.1 En models de trajectòries amb o sense limitacions de 1.5 ° C, les emissions netes antropogèniques globals de CO2 disminueixen aproximadament un 45% respecte als nivells de l’any 2010 pel 2030 (40-60% de rang), aconseguint el zero net al voltant de 2050 (2045-2055 de rang). Per limitar l’escalfament global a menys de 2 ° C les emissions de CO2 es preveu que disminueixin aproximadament un 25% el 2030 en la majoria de les trajectòries (10-30% rang), aconseguint el zero net al voltant de 2070  (2065 a 2080 de rang). Les emissions dels gasos no CO2 a les trajectòries que limiten l’escalfament global a 1,5 ° C mostren reduccions profundes que són similars a les de camins que limiten l’escalfament a 2 ° C (alta confiança).

La referència a “sense limitacions” té a veure amb el fet que s’estigui treballant amb escenaris en els quals s’accepta, fins i tot, que puguem pujar per sobre dels 1,5o C però tornant a baixar-hi de formes més o menys “rocambolesques” més endavant en el temps; entre altres formes suposant que totes les hipotètiques possibles noves tecnologies, com les diverses de captura i emmagatzematge d’emissions, estiguin ja en ple funcionament, quan, en canvi, encara hi ha més que seriosos dubtes sobre que puguin arribar a passar-se de “idees i plans” i proves pilot a instal·lacions reals, amb el molt important canvi de nivell o d’escala de magnituds que es necessitaria per fer-ho.

En altres paraules: mantenir-se no massa per sobre dels 1,5oC, o també una mica per sota dels  2oC, requereix els canvis de tendències, acabats de mencionar, en les emissions que estem llançant actualment a l’atmosfera. D’aquí a poques línies comentarem que això és ja gairebé  inimaginable.

I no som nosaltres els que ho diem; quan el mateix informe de l’IPCC arriba al seu “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible [vi] i, per tant, segueix aprofundint més i més en el tema, poden llegir-se en la seva pàgina 95, dins del “resum executiu” del capítol, asseveracions textuals tant o més “fortes”, i sobretot també ja molt més concretes que les del text citat anteriorment, com les següents (els nombres en negretes seran comparats més endavant amb d’altres i entre ells, amb resultats molt interessants):

“Limitar l’escalfament a 1,5 ° C depèn de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) durant les pròximes dècades, on emissions més baixes de GEH per al 2030 condueixen a una major probabilitat d’escalfament pic màxim a 1,5 ° C. (alta confiança). Les trajectòries disponibles que tenen com a objectiu un no o un limitat sobre passament de 1,5 ° C (menys de 0,1 ° C), mantenen les emissions de GEH el 2030 a 25-30 GtCO2e/any. Això contrasta amb les estimacions mitjanes d’acord amb les actuals incondicionals NDCs de 52-58 GtCO2e/any el 2030.

Aquestes vies de mitigació es caracteritzen per la reducció de la demanda energètica, la descarbonització de l’electricitat i altres combustibles, l’electrificació de l’ús final de l’energia, la reducció profunda de les emissions agrícoles, i alguna forma d’emmagatzematge de carboni a la terra o de segrest en dipòsits geològics. La baixa demanda energètica i la baixa demanda de béns de consum intensius en terres i GEH faciliten la limitació de l’escalfament tan a prop com sigui possible a 1,5 ° C.

En comparació amb un límit de 2ºC, les transformacions necessàries per limitar l’escalfament a 1,5oC són qualitativament similars, però més pronunciades i ràpides durant les properes dècades (alta confiança). 1,5 ° C implica ambients molt ambiciosos, ambients polítics internacionals molt cooperatius, que transformen tant l’oferta com la demanda (alta confiança).”

Tots aquests són precisament els extremadament canvis radicals de tendències que, insistim, “exigeix el propi IPCC”, i que nosaltres (i creiem que ells tampoc) no sabem veure com a possibles per cap costat i des de cap punt de vista, tenint en compte precisament i una vegada més que les tendències actuals, fins el 2018 i dels escenaris dels proper anys -començant pels dels anys 20-, no només no contenen cap germen quantificable i identificable de les mateixes, sinó que fins i tot van, com a mínim, clarament en la direcció d’empitjorar les actuals prediccions en el marc d’una valoració (que sempre va ser més optimista que real) del que suposaria avançar en la direcció de les actuals NDCs -Contribucions Determinades Nacionalment- de l’Acord de París.

 

3. I sobre PER QUÈ, molt segurament i malaurada, JA ESTEM PERDENT LA LLUITA per aturar el canvi climàtic, d’acord per exemple i fonamentalment amb els darrers estudis de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o, fins i tot, dels recents (reunions de primavera del 2019) temors al respecte del Fons Monetari Internacional (FMI-IMF)

Ha sigut, és i serà l’economia: estúpid! D’acord amb els darrers informes del FMI i del BM -dels que es fa ressò evidentment la IEA- portem ja pràcticament 10 anys (vegeu la primera figura adjunta del “World Economic Outlook 2018[vii]” del FMI i el BM) amb una economia mundial creixent a una mitjana del 3.5%.

I està clar -i encara que hi hagi bastanta gent que segueix-hi “somiant” amb el famós desacoblament entre economia (creixement econòmic) i energia (creixement corresponent de l’energia demandada i utilitzada) i que, en canvi, segueix sense produir-se pas de forma realment significativa -perquè diversos estudis científics l’eleven a la categoria de físicament i asimptòtica impossible-, ens porta a tornar a concloure, com sempre, que un creixement econòmic com en el que estem actualment al món i, de fet, des de fa molts anys -i, i això és el més greu, en el que es pretén continuar estant en el futur-, ens demanda i ens demandarà una energia primària mundial a utilitzar que tampoc para ni pararà de créixer. La següent figura[viii] de la IEA -corresponent al que ells anomenen: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals” (i de la part de futur del qual en parlarem més endavant) ens ho deixa més que clar (encara que de fet hauríem de dir més que “tenebrós” -fins i tot la demanda de carbó ha tornat a pujar durant el 2017 i el 2018!-), destacant un creixement total de l’energia primària demandada i utilitzada durant el 2018 del 2,3% que, per suposat, segueix sense aturar-se -podríem dir que des de mai- i sense aturar, concretament i sobretot, l’augment d’energia provinent dels combustibles fòssils demandada i utilitzada pel món (l’increment de les energies renovables no és encara capaç, ni tant sols, de compensar l’augment total continuat de la demanda energètica utilitzada total que, per tant, explica el continu increment, encara, de la demanda de l’ús de combustibles fòssils):

Se’ns fa difícil comprendre com aquestes constatacions ben solvents, aquestes DADES ben reals, hagin tingut i estiguin tenint el poc impacte polític i mediàtic que, al nostre entendre, haurien de tenir. Aquestes dades contenen sempre, des del nostre punt de vista, una didàctica (un relat) històrica que explicita, inequívocament, que només unes molt fortes dinàmiques de decreixement econòmic i de la conseqüent reducció de la demanda energètica utilitzada en el món dibuixarien un escenari econòmic-energètic mundial que, com el seu factor conductor principal que n’és, podria fer possible arribar a mantenir el canvi climàtic, l’escalfament global, a uns nivells desitjables. En altres paraules, encara que l’IPCC no ho pugui dir explícitament així -però jo sí-, la transició energètica des d’un vector energètic primari mundial (depenent encara avui, i des de fa molts anys, en més del 80% dels combustibles fòssils) a un vector energètic primari mundial net (sense emissions derivades), només serà possible si som capaços de definir i construir un món en el que l’economia mundial deixi, definitivament, de créixer i, per tant, deixi de demandar més i més energia a utilitzar -sobretot i primer que res fòssil-. La continuïtat del creixement econòmic capitalista és incompatible amb un món realment descarbonitzat que aturi el canvi climàtic.

Efectivament, i ara si que tothom o molta gent es comença a preocupar de debò, les emissions associades a l’evolució energètica (quantitativa i qualitativa) de la figura anterior de la IEA son esgarrifoses, i es mereixen realment aquestes altres dues figures, la primera també de la IEA[ix], per posar-ho ben bé de manifest:

I sobretot aquesta segona, la corresponent (amb relació de causa -energia- efecte -emissions- amb la primera) següent figura del WRI[x] que recull l’evolució de les emissions de CO2 en els darrers anys (una altra vegada dades esgarrifoses):

 

3.1.La preocupació del FMI

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington i en base al seu WEO[xi] 2018, situa la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme internacional de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement. Alerta si! Però gran contradicció al situar-la com un dels riscos que, precisament doncs, pugui posar en risc l’intocable i venerat creixement econòmic.

 

4.Sobre escenaris de futur. Els escenaris, la IEAviii i l’”Escenari Desenvolupament Sostenible”

Per tal de poder extreure les principals conclusions finals d’aquest text, és obligat -és condició necessària- preguntar-se abans que en diuen els estudiosos d’escenaris de futur de les possibles evolucions de les dades presentades i fent-ho, sobretot, tenint en compte el que, per dir-ho així, ens ha demanat -són els requeriments necessaris per aturar el canvi climàtic- l’IPCC en el seu darrer informe.

Podríem trobar -es troben- innombrables escenaris de futur sobre el tema, l’anàlisi dels  quals i les seves comparatives cauen, evidentment, fora d’un text com aquest. Però, en canvi, n’hi ha uns de molt significatius -certament més enllà del nostre punt de vista- que val la pena citar (i mostrar-ne fins i tot més que “alguna cosa”) perquè precisament venen d’una de les veus mundials més autoritzades en aquest tema: la mateixa IEA (Agència Internacional de l’Energia). Es tracta, pel que fa a la seva versió  més actualitzada, d’un estudi realitzat el 2017 (i, per tant, amb dades també ja molt actualitzades), on es  defineixen i comparen dos grans escenaris (o famílies d’escenaris) de futur: un en la direcció estàndard del que normalment anomenem els escenaris BaU (ells l’anomenen en aquest cas actualment: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, i el vector energètic del qual ja ha estat contemplat -en la seva part històrica fins a l’actualitat- anteriorment en aquest text), i un altre d’alternatiu i que la pròpia IEA qualifica d’escenari en la direcció d’acompliment de l’Acord de París i que anomena “Escenari Desenvolupament Sostenible”[xii], [xiii].

Aquests escenaris tenen també un gran i especial interès i valor perquè són l’evolució i el resultat de més de 20 anys de treball científic a partir del propi model d’anàlisis de l’IEA de projeccions energètiques futures i, en aquest sentit, han estat contrastats (model i escenaris) exitosament i històrica en el passat per la seva molt bona capacitat prospectiva.

Doncs bé, pel que fa referència a la part de futur o prospectiva del vector energètic del “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, tal com ja hem citat i dit correspon a una evolució de característiques BaU que intenta recollir les bones intencions que uns i altres diuen tenir però que, de fet, no canviarien essencialment cap de les dinàmiques que ja hem relatat. Hauríem millorat, en lo possible però més maquilladorament que d’altra manera, temes d’eficiència energètica, temes d’introducció d’energies renovables, etc., és a dir, el que més o menys esta fent ara el món en el seu conjunt, i que es traduiria, dat i fet, en una continuació manifesta de l’increment mundial d’emissions de GHG en les properes dècades, sense ni tant sols aconseguir arribar al pic d’emissions durant tots aquests anys.

En canvi l’”Escenari Desenvolupament Sostenible” seria, per dir-ho d’alguna manera -en paraules meves-, seria el màxim possible a aconseguir, en una direcció volgudament encaminada al compliment dels Acords de París a llarg termini (després comentarem i conclourem si això és realment així), però que, realistament, arriba fins a on la IEA creu que podria ser possible arribar, anant, per així dir-ho, a màxims, però, òbviament, sense provocar un canvi realment paradigmàtic del sistema econòmic-energètic vigent.

A la figura que vindrà a continuació, provinent d’una presentació de l’estudi per part de la pròpia IEAxii, xiii, tenim els resultats del mix energètic d’aquest darrer escenari que, efectivament, la IEA insisteix en dir que camina en la direcció d’acompliment de l’Acord de París però que, tal com veurem de seguida, no es pas així en absolut, tampoc i malauradament. En definitiva el que ens esta dient la IEA quan insisteix amb el que insisteix (i malgrat que de fet tampoc és el que necessitaríem) és que no veu cap possibilitat de trencar les ingents forces inercials de l’entramat econòmic-energètic actual i que, com a molt molt, potser podríem intentar arribar a dibuixar aquest potser possible futur.

Quines són les hipòtesis de futur en que estan basades la conformació d’aquest possible  “Escenari Desenvolupament Sostenible”? Sense poder entrar en gaires detalls en un text com aquest (i remetent-nos a la bibliografia donada), la primera hipòtesis fonamental d’aquest escenari és caminar ja cap a mantenir definitivament els mateixos nivells actuals del total d’energia primària demandada i utilitzada fins el 2040 (veure el vector energètic corresponent a l’escenari en la propera figura -amb un pic molt pla cap al 2025-); pel que fa a aquesta hipòtesis -en definitiva gairebé la més forta de l’escenari- es considera que no s’escatimarà cap esforç a cap nivell per la millora de l’eficiència energètica per tal de garantir, naturalment!, el creixement econòmic senzillament previsible d’aquí a aquests anys 40 d’aquest segle XXI. Es considera que es podrà i s’haurà de mantenir, pràcticament, la mateixa utilització de gas que l’actual, sense poder prescindir de massa petroli ni pel transport mitjançant grans camions, grans vaixells i molta de l’aviació en general. L’escenari considera i assumeix però que el consum de carbó haurà pogut baixar en una mesura molt important, essent totalment compensada la baixada pel corresponent augment de les renovables netes.

En paraules textuals de la IEA: “Això significa que si el món es pren seriosament el compliment dels seus objectius climàtics, a dia d’avui, cal tenir una preferència sistemàtica per a la inversió en tecnologies energètiques sostenibles. Però també hem de ser molt més intel·ligents sobre la manera d’utilitzar el nostre sistema energètic existent. Podem crear una mena de marge de maniobra mitjançant l’ampliació de l’ús d’utilització i emmagatzematge de la captura de carboni, l’hidrogen, la millora de l’eficiència energètica i, en alguns casos, la retirada anticipada del capital social. Per tenir èxit, caldrà un esforç polític i econòmic global sense precedents ”.

És realment molt interessant i important fixar-se en que aquesta caracterització de l’”escenari desenvolupament sostenible” de l’IEA és molt -molt- semblant, a la caracterització que l’IPCC feia  en el “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible” i que ja hem destacat sobradament quan l’hem citat i comentat.

Doncs bé els efectes d’aquestes polítiques energètiques (d’entrada prou interessants però que, com hem dit, tampoc poden ser unes altres molt diferents i més miraculoses, perquè les nostres dinàmiques econòmiques-energètiques són les que són i presenten unes inèrcies lògicament ingents i espectaculars) porten com a corresponents resultats pel que fa a les emissions de CO2 en el futur considerat a les contemplades a la figura adjunta (sempre de la mateixa fontxii; xiii):

De la figura anterior es conclou, en concret i entre altres coses, que, per a l’any 2030, les emissions de CO2 (però alerta: només les de CO2 -no les de CO2-e) estarien al voltant de les 25 Gt ( que aproximadament, i només a nivell d’ordre de magnitud, correspondrien a unes 35 GtCO2-e).  L’estudi comparatiu de dades i la corresponent extracció de conclusions estan servits!

 

5.Conclusions finals sobre perquè estem perdent la lluita per aturar el canvi climàtic

Ara ja és senzill fer una mena d’estudi comparatiu que ens porti a l’extracció de conclusions que, a parer del qui escriu, no es poden resumir de cap altra manera que no sigui afirmant, taxativament, que ESTEM PERDEN LA LLUITA PER ATURAR  EL CANVI CLIMÀTIC i que, per poc que ens descuidem, el 2030 podem estar perdent per golejada.

Durant aquestes línies d’aquest text (segurament massa llarg com ho faig sempre), han anat sortint dades (les més claus de les quals hem anat destacant en la seva majoria en negretes) que es fixaven tant en diferents anys o intervals d’anys (i també que venien de diverses fonts realment representatives), com en diferents contexts i/o en diferents supòsits en funció dels objectius que ens estiguéssim plantejant.

Doncs bé, observem el següent quadre/taula comparativa (de construcció pròpia) i mirant-lo en detall intentem subratllar-ne el que ens acaba dient com a conclusions principals:

El quadre és només, realment, un recull de dades claus que han anat sortint al llarg del text (amb alguna compleció de series). Per tant, de fet i d’entrada, no hi ha moltes coses a comentar més que les que ja ho han estat sobre les dades en si mateixes; l’interès és veure totes aquestes dades juntes i comparar-les.

Doncs bé, sobretot una d’aquestes comparacions que, en aquest format, és fa molt més evident que en el text i que, a més a més, és la que posa en evidència que efectivament i malaurada ESTEM PERDENT LA LLUITA PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC és la següent: és d’observar i remarcar emfàticament que mentre que l’IPCC en el seu darrer informe SR1.5 considera, concloentment, que de les molts possibles 55GtCO2e de l’any 2030 que alerten les decisions de París 1/CP.21, cal haver baixat (en un 45%) i el més ràpidament possible a entre 25-30GtCO2e (penúltima fila -en verd- del quadre); en canvi, l’escenari més optimista i/o possibilista (l’”Escenari de desenvolupament sostenible”) en el que la IEA es veu en cor de pensar -el veu fins i tot assolible a la pràctica, en la praxis sistèmica actual dels paradigmes econòmics vigents-, la meta assolida el 2030 seria de 25Gt PERÒ DE CO2 (darrera fila -en gris- del quadre) pur i dur, tal com s’ha emfatitzat i avaluat en el paràgraf final de l’apartat anterior. La ciència de l’IPCC i un realisme -realisme- optimista de l’IEA estan tant lluny que, gairebé, no calen més comentaris.

—————

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no havia ni ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington, situa -recordem que ja ho hem citat- la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement.

I potser també per això, i lligant amb el començament d’aquest text -i ja per acabar-lo-, comencem a viure algunes mobilitzacions de masses d’una societat que, fins ara, s’ho havia mirat com una problemàtica dels polítics i les seves reunions itinerants al llarg del món (Rio, Kyoto, Copenhaguen, Cancún, Doha, …).

“Què Deu agafi a la humanitat ben confessada”.

 

Xerca; Barcelona 21 de maig de 2019

 

[i]  https://www.youtube.com/watch?v=EAmmUIEsN9A

[ii] http://www.other-news.info/noticias/2019/03/la-campana-contra-greta-es-un-indice-de-la-perdida-de-valores/

[iii] https://rebellion.earth/

[iv] https://www.ipcc.ch/sr15/

[v]  https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/summary-for-policy-makers/

[vi] https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/2-0/

[vii] https://www.imf.org/external/datamapper/NGDP_RPCH@WEO/WEOWORLD

[viii] https://www.iea.org/weo/

[ix]  Global Enery & CO2 Status Report 2018; IEA 2018; pp 7

[x] https://www.wri.org/blog/2018/12/new-global-co2-emissions-numbers-are-they-re-not-good

[xi] https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2018/09/24/world-economic-outlook-october-2018

[xii] WEO2017launchpresentationprint; IEA 2017

[xiii] https://www.iea.org/weo/

[xiv] Emissions Gap Report 2018; UNEP 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

11 febr.

Preguntes i respostes “inexpertes”, poc després del 70è aniversari (10-12-1948) de la Declaració Universal dels DDHH individuals, i just abans de que comenci el judici a la democràcia contra els presos polítics catalans pels fets de l’1 d’octubre de 2017

 

Els anys 1945 i 1948 són, respectivament, els de la Creació de les Nacions Unides, NNUU, i els de la Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, (que, per tant, han viscut el seu 70è aniversari durant els finals de 2018 -concretament el 10 de desembre).

Tant la Carta de les Nacions Unides, NNUU, com la posterior Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, poden ser considerades, són, com les bases modernes fonamentals del dret internacional multilateral. I això és important per moltes coses, però d’entrada també perquè la mateixa Carta de les NNUU creà i, en subratllà el seu paper clau, la Cort Internacional de Justícia.

A banda de la seva importància intrínseca això és especialment important perquè pel que fa a les competències de l’Assemblea General de les Nacions Unides, la Carta estableix en el seu article 13 el següent (les cites textuals es destacaran sempre en cursives en aquest text; de vegades també en negretes però en això hi haurà més subjectivitat personal per remarcar-ne la seva importància: tant de cites textuals com d’altres conceptes o paraules; i finalment el color blau en destacarà allò realment substancial):

“L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents: a. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”.

 

Una ullada al llarg periple de la història dels tractats internacionals sobre DDHH

Sense entrar -ni és l’objectiu ni soc la persona per fer-ho- en l’exposició ni l’anàlisi dels perquès i els coms de la seva important i, de vegades, ben rocambolesca evolució, si que cal deixar molt clar que la via jurídica principal del món de les Nacions Unides, per fer front a les seves raons de ser i als nous reptes que se l’hi han anat plantejant, han estat els tractats, convencions, pactes, etc. internacionals, és a dir, el dret internacional multilateral en la seva màxima expressió.

Doncs bé, pel que fa als temes de drets humans, actualment es pot dir que tenim més d’una desena de grans pactes o tractats internacionals de drets humans que, a banda de la Declaració Universal dels DDHH individuals del 1948, han anat veient la llum des del 1966 i fins els propis començaments d’aquest segle XXI.

Pels propòsits que ens ocupen els més importants són, respectivament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, nascuts ambdós a finals de l’any 1966; el 16 de desembre.

 

La Carta de les NNUU i els “pobles”

Tornant i començant pel començament, hom pot preguntar-se quin significat tindrà que la Carta de les NNUU comenci amb l’expressió “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides…”. Molts autors afirmen que no pot ser interpretada simplement com una forma literària de començar la Carta, sinó que se l’hi ha d’atribuir significat jurídic, màxim quan al llarg de la Carta apareixeran els termes “Estat” 18 vegades, “Poble” 10 vegades, “Nació” tres vegades i “Govern” dues vegades. Quines siguin les respectives significacions i la seva incidència en la visió jurídica de les coses és i serà sempre discutible, però és ben cert que, tot això, tindrà un indubtable valor d’interpretació dels fins i els propòsits de la Carta.

A la pràctica evolutiva de NNUU la paraula “Poble” ha tingut sempre una doble connotació: poble en el context colonial (l’accepció més treballada i desenvolupada també jurídicament, en la mesura que fou la que es va utilitzar per als molt nombrosos processos d’autodeterminació de les colònies, existents encara, al finalitzar la 2a guerra mundial). La importància de la descolonització dels segle XX és tan gran que és molt lògic que la majoria de dret internacional relatiu, d’entrada, al concepte de “Poble” estigui relacionat amb els pobles colonitzats.

Sent això ben cert, també ho és que pel que fa a la Carta de les NNUU el seu article 55 (del seu Capítol IX: Cooperació internacional econòmica i social) diu textualment:

“Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per a les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, l’Organització promourà: […]; c. El respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats.”

No som juristes, no som experts en aquest tema (ni probablement en cap altre), però no sabem veure ni interpretar per enlloc que aquesta lliure determinació dels pobles -promovent drets humans i llibertats fonamentals- hagi de quedar, sota cap concepte, restringit al cas de les colònies. I de fet no ha estat ni serà pas mai així!

 

Els Pactes Internacionals sobre Drets Humans Col·lectius del 1966

Assentades moltes dinàmiques relatives a l’existència i al funcionament de les NNUU, i després de gairebé 20 anys de la seva vida caracteritzada, principalment i fins llavors, per la reconstrucció del món després de la 2a guerra mundial, un dels salts més importants en el Dret internacional dels Drets Humans es dona l’any 1966, després d’un procés de treball llarg i complex que havia començat el 1957 amb la presentació, per a la seva consideració, de dos projectes a l’Assemblea General, que els aprovaria 11 anys després, però que no entrarien en vigor, com a tractats internacionals que varen devanir i són, fins el 1976.

Es tracta -ja han estat citats- dels: Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En una llarga història i a voltes ben complicada -i no pas lògica ni seqüencialment normal-, l’establiment d’aquests nous tractats o convencions internacionals van portar, també, a l’aprovació de Protocols i a la creació de Comitès específics sobre aquests pactes i, en definitiva, a una mena de creació del que s’ha vingut en nomenar, específicament, el Dret Internacional dels Drets Humans.

 

Sobre les relacions entre el Dret Internacional i el Dret Intern dels Estats membres de les Organitzacions Internacionals. Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats del 1969

Un dels quids de tots els rerefons del tema que ens ocupa avui el trobem en les diferents dialèctiques entre el dret internacional i el dret intern dels estats membres de les organitzacions internacionals.

Es tracta de dos ordenaments jurídics diferents, autònoms, i de funcionament diferenciat.

Si es pretén doncs alguna vigència en l’àmbit de l’altre ordenament serà necessari, en conseqüència, que es produeixi mitjançant algun tipus d’incorporació i conversió de les normes d’un d’aquests ordenaments en l’ordenament jurídic paral·lel.

En els sentits anteriors, hom conclouria que hi ha d’haver, que s’ha de preveure d’alguna manera o altra, la recepció de les normes internacionals per part dels ordenaments jurídics interns.

Dit això, encara que les possibles respostes també quedin una mica lluny dels objectius d’aquest escrit, cal preguntar-se per la jerarquia de les normes jurídiques internacionals.

En relació a aquests debats jurídics interpretatius, disposem però també -sempre com a resultat  del treball de les NNUU- d’un instrument fonamental que sempre s’ha de poder utilitzar, i s’ha d’utilitzar, en aquestes discussions i en totes les problemàtiques interpretatives sobre les relacions i jerarquies entre ambdós drets; es tracta del Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats. Quan estiguem immersos i buscant llums interpretatives, en i des del nivell del Dret Internacional, hem d’anar d’entrada a aquest Conveni de Viena del 1969, i amb entrada en vigor el 1980, i amb, per exemple, un paràgraf en el preàmbul com el següent (en que no passa res per posar junts, perquè no son pas antitètics, principis que ho poden semblar):

Tenint presents els principis de dret internacional incorporats a la Carta de les Nacions Unides, com ara els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, de la igualtat sobirana i la independència de tots els Estats, de la no ingerència en els assumptes interns dels Estats, de la prohibició de la amenaça o l’ús de la força i del respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots i l’efectivitat d’aquests drets i llibertats.

i amb alguns articles claus davant de la problemàtica que ens ocupa avui aquí. Fonamentalment els de la seva secció primera de la seva Part III:

PART III. Observança, aplicació i interpretació dels tractats. Secció primera: Observança dels tractats.

  1. “Pacta sunt servanda”. Tot tractat en vigor obliga les parts i ha de ser complert per elles de bona fe.
  2. El dret intern i l’observança dels tractats. Una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

I que importants que són aquests dos textos!

 

El Dret de lliure determinació

Tant el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics -ja contextualitzats anteriorment- tenen una mateixa i comuna Part I amb un únic article 1 -el text clau del tema que ens ocupa avui- que diu textualment:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Si la Carta de les Nacions Unides ja establia el principi de la lliure determinació dels pobles, ara aquests Pactes Internacionals sobre el que podríem considerar els Drets humans col·lectius afirmen clarament que tots els pobles i, per tant Catalunya entre ells, tenen el dret a la lliure determinació.

Normalment el punt 3. de l’article ha estat llegit i interpretat (i a més a més això s’ha estès llavors -diríem que interessadament- a tot el dret de lliure determinació) en el sentit que estaria clarament dirigit cap o lligat al que seria la gran descolonització post segona guerra mundial. Crec que és una interpretació històricament correcte (…fins i tot els estats que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís…) i que, en i per aquesta part del redactat de l’article (de fet per la frase que acabem de recollir en aquest mateix paràgraf), s’ha pogut utilitzar i desenvolupar molt bé.

Però, en canvi, si hom “suprimeix”, o simplement no llegeix, aquesta part del punt 3. de l’article entre comes, llavors queda encara més clar que del que parlen els punts 1. i 2. de l’article, i el punt 3. sense la frase entre comes,  és ben clarament del dret a la lliure determinació dels pobles com el reconeixement d’un dret humà internacional que, a més a més, segons el punt 3. de l’article sense la frase entre comes, els estats part d’aquests Pactes promouran i respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les NNUU.

En canvi, el fet històric (ben positiu) que es va produir d’emparar la descolonització post segona guerra mundial en el context del dret a la lliure determinació, ha anat tenint un efecte “polític” complementari, indesitjable i ben erroni que ha estat voler considerar aquest dret a la lliure determinació com a, de fet, només lligat a l’esmentada descolonització.

És en aquest context perniciós que cal llegir bé i interpretar encara millor una tendència del Dret internacional que ha anat introduint una mena de clàusula de salvaguarda, garantista de la pervivència de l’estat (sobirà en el context de la Carta de les NNUU), consistent en que si l’Estat (i, en concret els seus òrgans de govern) representa a la totalitat de la població del territori de que es tracti, en condicions d’igualtat, i sense establir discriminacions, es suposa que això fa efectiu en aquest estat el desenvolupament d’aquest principi de lliure determinació de tots els pobles que el composen, i per això té garantida la protecció de la seva integritat territorial estatal.

El redactat d’aquesta clàusula garantista, ve dels desenvolupaments normatius “finals” de l’article 1.3. al que estem fent referència per, precisament, no obrir masses portes a les que anava obrint, indirectament de fet, el propi exercici del dret a la lliure determinació de moltes colònies. La clàusula, corresponent a la resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de 1970, acabaria formant part també (amb un redactat pràcticament idèntic, perquè respon a la mateixa raó de ser), com el seu article 2, d’una altra fita ben important, i ben interessant en molts altres aspectes -la immensa majoria- dels i pels drets humans individuals i col·lectius, coneguda com la Declaració i Pla d’Acció de Viena 1993 (resultat d’una Cimera de les NNUU sobre els Drets Humans); diu així:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit de que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrita i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distincions de raça, credo o color”

Cal dir també, per ser d’entrada jurídicament precisos, que tots aquests texts són però de rang jurídic “inferior” als dels tractats internacionals sobre els Pactes de Drets Col·lectius.

En qualsevol cas però, els problemes en relació a aquest dret humà col·lectiu a la lliure determinació rauen de fet en moltes direccions però, simplificant i en la nostre humil opinió, potser en dues de principals:

  1. les èpoques històriques en les quals l’analitzem i en les quals s’hagi desenvolupat el dret en qüestió per un motiu o altre; per exemple, en les primeres dècades després de la creació de les Nacions Unides, i tal com ja hem dit, va ser efectivament utilitzat i fortament desenvolupat (normativitzat, codificat, etc.) en relació al gran procés de descolonització post 2a guerra mundial; però com a altre exemple -en certa manera antitètic-, després de la caiguda del mur de Berlin va tornar a ressorgir en la seva essència 1.1., 1.2. i 1.3. (sense la comentada frase entre comes), i d’aquí, entre altres coses, amb l’aparició simultània de clàusules garantistes (conservadores en el sentit de la no aplicació del dret considerat), en front d’unes noves realitats que s’anaven i s’han anat escapant de les mans de tothom perquè, per bé o per mal, la història va obrint sempre per ella mateixa el seu propi camí; en aquest cas: la reformulació de fronteres a Europa (URSS; Iugoslàvia; …) i, en paral·lel, el tema del Quebec a finals del segle XX i el tema d’Escòcia ja en l’actual segle XXI.
  2. la contradicció intrínseca que, de fet, conté -com un dels seus principals pecats originals- la pròpia Carta de les NNUU; d’una banda tant progressista en alguns aspectes: com per exemple el que ens ocupa aquí; però d’altra banda tant decantada en pro de la sobirania absoluta dels Estats membres que, mirada per exemple, des d’un punt de vista d’una problemàtica humanitària en un Estat, pot arribar a qualificar d’ingerència injustificada a la llum de la Carta qualsevol, gairebé, posicionament, i no diguem ja actuació, de l’organització i dels seus membres en els “afers interns” d’aquest estats.

Això no ho patim només, ni molt menys, en relació als temes que estem analitzant aquí sinó, per posar un exemple ben actual i fonamental, en la posició ben legal però ben il·legítima, des del punt de vista del dret internacional, d’Estats que o bé no ratifiquen mai uns tractats tant importants com ho son els de canvi climàtic, o que en surten arbitràriament fent us de la seva sobirania nacional.

Diríem, per acabar aquest apartat fonamental d’aquest escrit, que, en el món actual, i pel que fa al dret internacional, el seu principal valedor n’ha sigut i en continuaran estant els pobles i les seves gents. I, a més a més, en un doble, dialèctic i, a voltes, contradictori sentit: tant en relació a l’exercici dels programes més progressistes i necessaris que hauria de dur a terme la humanitat sencera davant de les cruïlles que afronta (moltes vegades lluitant contra els impediments que hi posen i posaran els “conservadors de per se” estats membres de les pròpies organitzacions internacionals que els han aprovat), com en relació a l’aprofundiment democràtic de les condicions de vida col·lectiva i individual dels habitants dels seus pobles i gents que, actualment, emanen fonamentalment -amb totes les seves contradiccions- del dret internacional.

 

L’Estat Espanyol i el Dret Internacional  

Pel que hem anat veient una de les qüestions que serà decisiva en l’anàlisi del cas de Catalunya i el seu Dret a la lliure determinació serà la relació del dret intern de l’Estat Espanyol i el Dret Internacional (del qual en formi part, tal com hem comentat, el propi Estat Espanyol).

En aquest cas és obvi que, actualment, el text jurídic màxim i de referència a l’Estat Espanyol és la seva Constitució de 1978 i, primer que res, l’article 10 del seu Títol 1 (en aquest cas, més que mai, les negretes de l’articulat són ben bé meves):

TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals

Article 10

  1. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i, en segon lloc, l’articulat del seu Capítol Tercer

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

Doncs bé, tot i que aquest sistema de recepció del dret internacional no és dels més progressistes que existeixen (ho seria la recepció automàtica), és si més no del tot clar i, en general a més a més, la majoria dels grans tractats internacionals han estat plenament assumits d’acord amb l’Article 96 de la Constitució acabat de citar.

Així, per posar només un exemple però ben significatiu, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals va ser ratificat i publicat en el “«BOE» núm. 103, de 30 de abril de 1977, páginas 9343 a 9347 (5 págs.)”.

En aquest sentit doncs no hi hauria d’haver cap tipus de problemes per part de l’Estat Espanyol en relació al Dret internacional i, en concret, en tot allò ratificat i que, per tant, formi part del seu ordenament intern. Pel deixar-ho fins i tot més clar , els professors d’universitat Oriol Casanovas i Ángel J. Rodrigo recullen en un dels seus llibres: ”Casos y Textos de Derecho Internacional Público”,  una sentencia del 22 de maig del 1989 del Tribunal Suprem que, en el primer dels seus Fonaments de Dret de la sentencia, interpreta clarament, en els sentits comentats, la realitat del dret intern espanyol en relació al dret internacional. Diu així:

Fundamentos de Derecho. Primero

La interdependencia de las relaciones jurídicas en un ámbito superador de fronteras entre Estados ha venido a consagrar la realidad de una verdadera comunidad jurídica supranacional asentada en Tratados y Convenios internacionales, de modo que el Derecho de cada país no puede ya concebirse como simple resultante de parciales actividades legislativas de los Estados, sino que sobre la base del principio de solidaridad e interdependencia en las relaciones internacionales se ha venido a reconocer y a configurar una nueva concepción de la idea de soberanía asentada en las ideas de integración y acatamiento de principios y normas de ámbito supranacional. Tal es, en realidad, el fundamento justificador y básico del capítulo tercero del título III de la vigente Constitución española (artículos 93 a 96 , ambos inclusive) que, dando reconocimiento a los Tratados y Convenios internacionales, los incorpora al ordenamiento interno una vez que, válidamente celebradas, hayan sido publicadas íntegramente en el Boletín Oficial del Estado (artículos 96-1 de la Constitución y 1-5 del Código Civil). Frente a la antigua doctrina dominante entre los internacionalistas clásicos que sostenían el criterio de que los Tratados y Convenios internacionales no eran en sí mismos fuente creadora de Derecho interno, sino una regla solamente vinculante entre los Estados signatarios que para dotarla de fuerza de obligar respecto de sus ciudadanos necesitaban del acto jurídico interno adecuado (Ley, Real-Decreto, etc.), la práctica de las más intensas y coordinadas relaciones internacionales y la consagración plena de Organizaciones supranacionales ha llevado a ese reconocimiento de la aplicación entre los Estados signatarios como Derecho interno, una vez cumplidas las formalidades previstas para formar parte del Ordenamiento jurídico interno de cada uno de los Estados firmantes, sin necesidad de que se produzca ninguna otra disposición legislativa por parte de éstos, confirmadora o desarrolladora de lo que ya pasó a ser Derecho interno.

 

La Constitució de l’Estat Espanyol i Catalunya; té Catalunya el Dret a la lliure Determinació?

Sense ni molt menys pretendre una anàlisi exhaustiva si que ens caldrà recollir textualment, primer, i comentar en el context de la nostra anàlisi, després, alguns articles claus de la Constitució de l’Estat Espanyol que emmarquen el tema de Catalunya en el seu sí!

Segons el nostre entendre són els següents (les negretes tornen a ser, en aquest cas, nostres):

 

1.TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ:

PREÀMBUL

La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

[…]

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

[…]

TÍTOL PRELIMINAR

Article 1

  1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
  2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 3

  1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espa­nyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
  2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respec­tives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
  3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i pro­tecció.

TÍTOL VIII. De l’organització territorial de l’Estat

CAPÍTOL PRIMER. Principis generals

Article 137

L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.

CAPÍTOL TERCER. De les comunitats autònomes

Article 143

  1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius.

DISPOSICIONS TRANSITÒRIES. Segona

Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’ar­ticle 148 […].

 

  1. COMENTARIS ALS TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ I A LA NATURALESA POLÍTICA DE CATALUNYA AMB EL SEU DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ, A LA LLUM D’ALGUNES DE LES CLAUS DE LES DECLARACIONS INTERNACIONALS DE DRETS HUMANS INDIVIDUALS I COL·LECTIUS

Al nostre sempre humil parer hi ha quatre maneres en que la Constitució de l’Estat Espanyol es refereix a la naturalesa política (amb probablement i evident efectes jurídics a la llum del dret internacional) de Catalunya (i també per exemple del País Basc i Galícia):

  1. Com a un dels “pobles d’Espanya”, a l’articulat del preàmbul de la constitució acabat de citar!
  2. Com a una de les “nacionalitats”, a les que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia, que integren la Nació Espanyola, a l’article 2
  3. Com a una de “les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes”, a l’article 143.1
  4. Com un dels “territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia”, a la disposició transitòria segona

Totes aquestes identificacions de la realitat política (i tornem a dir més clarament i taxativa) i jurídica de Catalunya la fan, evidentment, subjecte clar i no dubtós, des de cap punt de vista, de tenir i, per tant, poder exercir el dret a la lliure determinació, ja sia segons la pròpia Carta de les NNUU (preàmbul i article 55 citats i comentats anteriorment), ja sia segons l’article 1 comú als Pactes Internacionals de Drets Col·lectius de 1966, que tornem a citar textualment i expressa a continuació en el seu punt 1.:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El qui té la gosadia d’escriure aquestes ratlles no té cap dubte, humilment, en afirmar que, de fet, la Constitució de l’Estat Espanyol és una de les millors afirmacions polítiques i jurídiques de que, efectivament, Catalunya té i ha de poder exercir, si així ho desitja i reclama democràticament, el dret a la lliure determinació. Està democràticament avalada per fer-ho, per la seva història nacional, i pels fets ocorreguts a l’Estat Espanyol després de que una reforma del seu Estatut d’Autonomia, pactada i acordada amb el Parlament de l’Estat Espanyol, i votada afirmativament pel poble de Catalunya fos, a posteriori, modificada molt fortament i unilateral pel Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol (27-06-2010).

Qui afirma que això no és possible en el marc de la Constitució de l’Estat Espanyol ho fa basant-se, única i exclusivament de fet, en els següents articulats (destacats en negretes) ja citats:

Article 1

  1. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, […].

Però és obvi que, en aquest cas i per tots i cadascun dels motius analitzats en aquest escrit, això entra en total confrontació amb un altre article d’aquesta constitució, també citat i analitzat ja, i de rang jurídic clarament superior:

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

en la mesura que aquests tractats inclouen entre molts altres els dels Pactes Internacionals dels Drets Col·lectius que comencen amb el reconeixement del Dret a la lliure determinació dels pobles.

Per tant i com a conclusió i resum final més important de tot aquest text, això obliga a totes les parts: Catalunya com a poble i subjecte polític i jurídic interessat, Estat Espanyol com a estat membre de les NNUU, i estat part del tractat que inclou el Dret a la lliure determinació i que, per tant, ha de promoure el seu exercici i respectar aquest dret, i les pròpies Nacions Unides que han vertebrat i desenvolupat aquests pactes i drets.

 

Com es pot exercir el Dret a l’Autodeterminació de Catalunya? Respostes no recollides ni analitzades aquí a la llum de processos “recents” com, per exemple, els de (per ordre alfabètic): Escòcia, Eslovàquia, Eslovènia, Kosovo, Quebec, etc. 

La pregunta del com és, probablement, una en les que més tinta i esdeveniments han concorregut escaladament en els darrers anys a Catalunya, a l’Estat Espanyol i, també encara que amb molta menor mesura, en el món sencer.

Sobre els com fer-ho, és a dir, sobre les respostes a les preguntes polítiques, socials i jurídiques més cercades i debatudes actualment en el nostre país no m’hi vull ni puc pas endinsar avui.

Però si que vull anar acabant amb una altra constatació que, en relació als coms, em sembla clau i que, en aquests moments, té una base bibliogràfica molt extensa. És la que proporciona tot allò que s’ha escrit, en aquest cas sobretot a nivell jurídic, sobre ara ja tants processos similars “recents” arreu del món.

Dels que es citen en el títol d’aquest apartat final d’aquest escrit, recomanar per la seva extensió, equilibri dialèctic entre posicions adverses, aprofundiment, etc. el text: “OPINIÓ CONSULTIVA DEL TRIBUNAL SUPREM DE CANADÀ RELATIVA A LA SECESSIÓ DE QUEBEC” que podem trobar a: http://www.gencat.cat/drep/pdfIEA/IEA000004938/IEA000004938.pdf.

 

Annex.- Notes i reflexió personal final: sobre la història democràtica de tot allò en que va influir l’Assemblea de Catalunya, sobre el qualificat com a gran pacte polític que va confluir en la Constitució de l’Estat Espanyol, i sobre el seu trencament progressiu per part d’aquest Estat 

En aquests moments, sobretot en aquest cas a nivell de forces polítiques, tothom fa referència a l’origen de la Constitució de l’Estat Espanyol com a gran pacte polític entre totes les grans famílies polítiques vives al final del franquisme.

Personalment puc coincidir amb bastantes de les afirmacions que es fan a favor d’aquell pacte i d’aquella Constitució que, personalment i com a jove militant de l’Assemblea de Catalunya i del PSUC, vaig defensar públicament i votar, i animar a fer-ho, afirmativament.

En el pacte hi participava implícitament, i en part explícitament, el que, a Catalunya, havia sigut fins molt poc temps abans, el moviment unitari democràtic català antifranquista, aglutinat a la mai prou valorada Assemblea de Catalunya que, recordem, es reconeixia pels seus quatre punts polítics reivindicatius fonamentals:

  1. La reivindicació de llibertats socials i polítiques,
  2. Una amnistia per als presos polítics de la dictadura,
  3. El restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació,
  4. Coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Quanta gent s’ha oblida’t d’aquest redactat “oficial” dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Tots dèiem i cridàvem (a Sant Boi el 1976, al Passeig de Gràcia de Barcelona el 1977, …): “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Durant molt  temps ens vàrem oblidar que l’Estatut el reclamàvem com una restitució democràtica i com a pas previ de l’autodeterminació! I així hagués pogut continuar sent si l’Estat Espanyol, ara una mica per aquí i ara una mica per allà, no hagués anat trencant i esmicolant aquell pacte polític del 1978.

La pretensió d’aquest text era comprendre i clarificar les bases del debat polític i jurídic sobre l’existència del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Era, com a mínim per a mi (sempre més lligat i identificat amb les lluites per un governament democràtic mundial d’una humanitat amb greus problemes de molts tipus), una necessitat personal per tenir una posició personal més clara i ferma, potser fins i tot pública, a partir de la qual continuar intervenint, més empoderadament, en el procés per a la independència de Catalunya, tot fent meus els versos d’en Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

 

 

Xerca; Barcelona, 11 de febrer de 2019

…mirant “una Metamorfosi del món” des d’una diferent cosmovisió -Ulrich Beck-

4 gen.

…després d’algunes setmanes de finals de l’any passat, en les quals algunes de les xacres que ens regala el destí de l’edat havien estat més presents que mai, vaig acabar decidint que necessitava i volia tornar a escriure llarg -no només a piular-, amb la finalitat principal i ja habitual d’intentar (sense aconseguir-ho mai -està clar!) entendre’m una mica més a mi mateix com a un dels éssers d’una humanitat que viu un període a la terra (sense haver pogut pas començar cap de les promeses odissees a l’espai) al que ja tants autors han intentat i intenten identificar una mica, i que ja deu portar a sobre més qualificatius i substantius que, gairebé segur, cap altra a la història…

Els científics naturals i socials, els intel·lectuals més humanistes, els tecnòlegs més estrafolaris pel fet de preguntar-se per les conseqüències d’allò que estan fent i creant …tots des de les seves cosmovisions respectives …bategen des de les seves perspectives allò que estem vivint (…segur?) al final de la segona dècada del segle XXI, tot començant ara el 2019.

No haig de deixar passar gaires més línies sense citar ja i recollir de la font de la que més he begut, des de no fa gaire més d’un any, per intentar minorar la set, la necessitat, que he tingut i tinc de comprensió d’alguna cosa. Es tracta d’un llibre pòstum del sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), que ja em va influenciar molt quan el que em preocupava entendre, a finals del segle passat, era “la globalització”, i que l’atzar, sempre l’atzar, de la cerca erràtica entre les poques llibreries que van quedant a Barcelona amb llibres d’aquestes característiques, em va posar a les mans. Aquest seu llibre pòstum del 2015 és: “La metamorfosis del mundo”. De fet segons expliquen alguns dels seus íntims familiars, amics i col·legues, es tracta del seu llibre inacabat però que, entre totes elles i ells, van assumir -gràcies a Déu- el repte d’acabar-lo i, finalment, publicar-lo com el seu llibre pòstum. A la seva contraportada en castellà de l’editorial Paidós es pot llegir textualment -en cursives sempre que sigui així- (les traduccions al català seran sempre meves):

“Però una afirmació en la que la majoria de la gent coincideix, més enllà de qualsevol antagonisme, i en tots els continents, és la següent; “ Ja no comprenem el món””. (I destacaré en negretes quan pretengui remarcar i remarcar-me a mi mateix la importància que cregui pugui tenir allò destacat!).

La meva identificació total amb aquesta simple però disruptiva frase de la contraportada del llibre va ser suficient per transformar-lo ben immediatament amb el meu llibre de capçalera. I per això, en aquesta nova etapa del meu blog, en tant en tant, i començant naturalment i precisa avui, en faré cites textuals i comentaris meus amb la finalitat d’endinsar-me el més profundament possible en la seva sociologia

 

Perquè metamorfosis del món en lloc de transformació

Aquest és el títol del capítol 1 de la primera part del seu llibre, però abans, en el prefaci del llibre, d’entrada l’amic Ulrich Beck ens deixa, al meu parer, més o menys més clara la frase citada de la contraportada:

L’objectiu d’aquest llibre és intentar comprendre i explicar per què ja no entenem el món. Amb aquesta finalitat introdueixo la distinció entre canvi i metamorfosis o, més exactament, entre canvi social i metamorfosis del món.

i la seva idea inicial de “metamorfosi”:

Metamorfosis, en aquest sentit, significa senzillament que el que era impensable ahir és real i possible avui. […] el que es va descartar d’antuvi com a absolutament inconcebible està tenint lloc a escala planetària i es pot observar en qualsevol sala d’estar en qualsevol part del món, perquè ho retransmeten els mitjans de comunicació de masses.

…………

I ja dins del desenvolupament inicial, brutalment explosiu, del capítol 1 ens anirà desgranant molts dels eixos claus de la seva nova proposta sociològica. Citant-los en un ordre de comprensió meva, ens dirà, per exemple:

[…] Proposo que el sentit comú social dels països i de les llengües adopti el concepte migratori de metamorfosis. És només un intent de donar una resposta a aquesta pregunta urgent: en quin món estem vivint en realitat? La meva resposta és la següent: en la metamorfosi del món. Emperò, aquesta resposta requereix que el lector estigui disposat a arriscar la metamorfosi de la seva cosmovisió.

 […] La noció de metamorfosis podria definir-se com l’acció i l’efecte de convertir-se en quelcom diferent, pel que implica una completa transformació en un model diferent, una realitat diferent, una manera diferent d’estar en el món, de veure el món i d’exercir la política.

…………

[…] I, naturalment, hi ha un altre terme inquietant en el títol: món, que està estretament relacionat amb el vocable humanitat. De què va tot això?

El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic. I aquesta insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor.

D’aquesta manera, el concepte de món s’ha fet familiar. S’ha tornat indispensable per descriure les coses més banals…s’ha instal·lat en el nostre llenguatge col·loquial i quotidià.

Naturalment no entraré encara, ni molt menys -no toca pas i tampoc està clar què sigui capaç de fer-ho massa ni masses vegades-, en una exposició, anàlisi i reflexió sobre la sociologia de les parts i del conjunt del llibre de l’Ulrich Beck. Ho anirem intentant fer, en tot cas, pas per pas, argumentació per argumentació, no en un únic post d’aquest blog sinó en el conjunt d’uns quants d’ells. Però si que ja anirem comentant tot allò que farà d’aquest post (i dels successius -que no consecutius- següents) una mena de diàleg personal meu amb la seva sociologia.

En aquest sentit no vull deixar de dir ja que aquesta afirmació citada de que “la insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor” és una de les que més dubtes em genera i que, com a mínim a mi, no m’acaba de treure, ni de bon tros, del neguit concret i persistent en el qual estic tan instal·lat. Que el concepte i la realitat món siguin una referència inequívocament clau si que em sembla del tot evident (probablement des dels 90 del segle passat) …però que ho siguin per assolir un món millor no em sembla pas, ni molt menys, tan evident. Hi tornarem.

…………

Però, de moment, tornem a deixar que sigui l’Ulrich Beck qui es manifesti amb tota la seva força ( …no deixen de ser aquestes seves primeres línies les que, al llegir-les la primera vegada, com passà ja una altra vegada a la meva vida: quan l’estiu del 92 llegia l’informe al Club de Roma “Més enllà dels límits del creixement”, em provocaven una caiguda del cavall com les de Sant Pau):

[…] El món no s’està morint, com creuen els predicadors de catàstrofes, i el seu rescat, com preconitzen els optimistes defensors del progrés, tampoc és imminent. Més aviat, el món està experimentant una sorprenent però comprensible metamorfosis mitjançant la transformació de l’horitzó referencial i de les coordenades d’acció, que tàcitament es consideren constants i immutables. 

La negació del pessimisme no implica optimisme.

[…] Per comprendre cabalment aquesta metamorfosis no només cal explorar la dissolució de la realitat sociopolítica, sinó que també cal centrar-se en els nous començaments, en el que esta començant a sorgir i en les futures normes i estructures.

Pot ser que el que em passi a mi sigui precisament que em costa molt, però molt, veure aquests nous començaments, el que esta començant a sorgir …a veure si ho aprenem en el camí de seguir l’obra pòstuma que anirem contemplant i comentant.

 

El fracàs del món i el canvi climàtic

“El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic” ens acaba de dir, i així ho hem acabat de citar, l’Ulrich Beck. I de fet el tema en el que en una gran part es basarà ell per tal de sustentar les seves teories serà, precisament, el canvi climàtic tal i com anuncia el títol del capítol 3 de la primera part del seu llibre: De com el canvi climàtic salvaria el món.

I tot i que crec entendre la afirmació, i amb ella crec també entendre una mica millor l’altra afirmació de la que fa unes poques línies n’expressava els meus dubte: aquests dubtes, i potser sobretot per tractar-se precisament del canvi climàtic, no desapareixen pas en absolut! Segueixo sense ser capaç de veure massa clar que en el canvi climàtic s’hi vegin els nous començaments…probablement estic massa condicionat i endinsat en aquest tema i, en particular, pel seguiment dels alarmants avenços científics, d’una banda, i dels continus aturaments del que es demana als decisors polítics en concret i, en general, a la societat, de l’altra.

El canvi climàtic, emperò i aprofito la circumstància, seguirà sent un dels eixos fonamentals d’aquesta nova etapa del blog. L’Ulrich Beck em permet confirmar-me que, en qualsevol dels casos i de qualsevol de les maneres, si hi ha, i hi continuarà havent, un tema cabdal, central, determinant transversalment i holística, aquest ho és, sens dubte, el del canvi climàtic. I tot el que no passi i/o passi en la dècada dels anys 20 d’aquest segle XXI, al voltant d’aquest tema del canvi climàtic, serà decisiu -com a mínim al meu parer- en la conformació futura de la vida humana i de la vida, en general, a la terra. Potser sigui aquest sentiment, entre racional i emocional, d’urgència el que m’impedeixi veure “els nous començaments”.

Tornant de moment a Ulrich Beck i el canvi climàtic ens dirà:

[…] gran part del debat sobre el canvi climàtic s’ha centrat en el fet de si s’està produint realment o no, i, en cas afirmatiu, en què podem fer per detenir-lo o contenir-lo. Però tan èmfasi en les solucions ens impedeixen veure que el canvi climàtic és un agent de la metamorfosi. Ja ha alterat la nostra manera d’estar en el món: la nostra manera de viure en el món, de pensar sobre el món, i d’intentar influir en el món mitjançant la política i l’acció social. […] Així, es crea una manera completament nova de conceptualitzar, tant el món com les nostres possibilitats de sobreviure en el seu sí.

La teoria de la metamorfosis va més enllà de la teoria d’una societat en perill: no es tracta dels efectes secundaris de lo bo, sinó dels positius efectes secundaris de lo dolent.

…………

N’haurem de parlar en calma en un altre moment d’aquests “positius efectes secundaris de lo dolent” que, a banda de recordar-me a Lenin, a l’Ulrich Beck el porten a la seva manera, en aquest cas usual, de passar a lo cosmopolita:

“Aquests efectes creant nous horitzons comunitaris i ens impulsen més enllà del marc nacional, en direcció a un panorama cosmopolita.”

 

El cosmopolitisme metodològic

“Galileo va descobrir que el sol no gira al voltant de la terra, sinó al revés. Actualment ens trobem en una situació distinta, però en certa manera similar. El perill que constitueix el canvi climàtic ens ensenya que la nació no és el centre del món. El món no gira al voltant de la nació, sinó que les nacions giren al voltant de les noves estrelles fixes: el món i la humanitat. Internet és un exemple d’això. Primer crea el món com a unitat de comunicació. I després crea a la humanitat, oferint-nos simplement la possibilitat d’interconnectar literalment a tots els habitants del planeta. En aquest espai és on les fronteres nacionals i d’altre tipus es renegocien, desapareixen i es tornen a construir, això és, es metamorfosegen.

Per tant, el nacionalisme metodològic és com l’exemple del sol que es trasllada al voltant del món…El cosmopolitisme metodològic, al contrari, és com la terra, que es trasllada al voltant del sol, o, millor encara, com les nacions traslladant-se al voltant del “món en perill”…Des de la perspectiva cosmopolítica, la imatge etnocèntrica del món resulta històricament falsa. La metamorfosis del món implica que la seva metafísica està canviant.”

És obvi  que haurem de tornar també a aquestes ratlles d’Ulrich Beck per reflexionar-hi molt més detalladament, com ho fa ell també quan defineix els espais d’acció cosmopolititzats. De moment però deixem que sigui ell mateix que acabi ja aquest post d’avui tal com ho fa al final gairebé del capítol 1 de la seva obra:

“La metamorfosis no és canvi social ni transformació ni revolució ni crisi. És una manera de canviar la naturalesa de l’existència humana. Constitueix l’era dels efectes secundaris (dels positius efectes secundaris de lo dolent). És un desafiament per a la nostra forma d’estar en el món, de pensar en ell, i d’imaginar i posar en pràctica la política. A més a més, requereix una revolució científica (tal com l’entén Tomas Khun, 1962) que converteixi el “nacionalisme metodològic” en “cosmopolitisme metodològic”

…………

I així, com a mínim a mi personalment, no em queda cap dubte que si la resposta a la pregunta: en quin món estem vivint en realitat? és la següent: en la metamorfosi del món. Esta clar que aquesta resposta requereix de mi (de nosaltres?) estar del tot disposat a arriscar la metamorfosi de les meves pròpies cosmovisions!

Xerca; Barcelona, 4 de gener de 2019

Què no podia passar a la COP22? O de com l’Acord de París no es començarà a aplicar, com a molt aviat, fins l’any 2019 o 2020! I Nota Final sobre la participació a la COP22!

3 des.

 

A mena d’introducció

Després que a la COP21, celebrada a París ara encara no fa un any, s’arribés a l’acord que portarà per sempre més el nom de la capital francesa (s’ho van treballar molt!), l’interès de tothom pels temes del Canvi Climàtic sembla haver augmentat considerablement. Això és bo!

Tornaré a repetir, també per començar, que el millor de l’Acord de París és que existeix i que, per tant, a la fi hi ha alguna cosa a la qual agafar-se en la lluita contra el canvi climàtic. Que això on hom es pot agafar sigui més o menys bo o dolent ja és molt més opinable; i un servidor ja fa temps que esta bastant instal·lat en un pessimisme sensible incremental, però actiu, que també aplica a la significació i utilitat real del tant renombrat Acord de París.

Per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que el senyor Obama volia passar a la història per algunes coses; i una d’elles era per posar els EUA al capdavant, o com a mínim que ho semblés, de la lluita del món contra el canvi climàtic. Així, els fets semblen indicar que va ser capaç de convèncer a la Xina perquè tots dos països a l’hora (com els dos grans principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle que són), i tot aprofitant la darrera reunió del G20 d’aquest 2016, ratifiquessin inesperadament –com a mínim per mi-, el que havien aprovat a París l’any passat i signat el passat mes de maig a la seu de les NNUU a Nova York.

Ara la història juga males passades al senyor Obama i ningú sap massa bé que farà el senyor Trump amb l’Acord de París i si, fins i tot, poder tindrem una repetició gairebé calcada d’un altre moment històric dels EUA, quan el senyor Bush es va desdir de ratificar el Protocol de Kyoto que, en canvi, els senyors Clinton i Al Gore havien signat abans. En fi, històries de la lenta però inexorable decadència dels EUA. De tota manera cal dir també, potser ben alt, que no cal que el senyor Trump es desdigui de l’Acord de París, perquè precisament els EUA es varen cuidar molt de que l’Acord de París, d’obligar, de fet no obligues a fer res que hom no vulgui fer i, per tant, el senyor Trump podrà tornar a desdir-se de més coses de les que ha dit a la seva campanya.

Però temes dels EUA a banda, és força indubtable que aquella inesperada –insisteixo que com a mínim per a mi- ratificació molt ràpida de l’Acord de París per part dels EUA i la Xina va provocar una febre ratificadora potser mai vista i, per tant, que en un temps probablement record pel que fa a aquests menesters, l’acord hagi entrat en vigor formalment –hagi passat a formar part del dret internacional multilateral- el passat divendres 4 de novembre, tal com s’anunciava (per l’evolució de les ratificacions), més o menys, un mes abans.

  

La COP22 i la CMA1; però el més calent era a l’aigüera de l’APA

Marràqueix era i hauria d’haver estat en circumstàncies normals la COP22; és a dir, la reunió número 22 de la COP de la UNFCCC: la Conferència de les Parts de la Convenció climàtica. I així ho ha estat.

Però precisament degut a la inusitada i espectacular rapidesa ja citada de la ratificació de l’Acord de París, Marràqueix es va transformar també, poques setmanes abans del seu començament, en la CMA1: la primera reunió de la Conferència de les Parts de l’acord de París. Com a tractat que l’Acord de París és, una vegada entra en vigor –el passat 4 de novembre-, els estats que l’han ratificat es constitueixen en la Conferència de les Parts, el seu màxim òrgan polític, d’aquell nou tractat.

Però aquest fet era, en “tempus” polítics, clarament precipitat. Malauradament, eh! Però així era i ha estat.

A París, a la COP21, es varen aprovar dues grans coses: a) l’Acord de París; b) un paquet de decisions d’enorme importància on s’encarreguen una quantitat molt important (i qualitativament encara més importants) de tasques necessàries per tal de preparar la posada en marxa de l’Acord de París. Es coneix com el paquet de decisions 1/CP.21.

Moltes d’aquestes decisions es refereixen a desenvolupar “Guies, Reglaments, Modalitats, Procediments, etc.” que, precisament, són imprescindibles per posar en marxa, per aplicar, per poder desenvolupar a la pràctica, realment, l’Acord de París.

Aquella frase castellana de: “hagan las leyes y déjennos a nosotros los reglamentos”,  és del tot aplicable a l’Acord de París. L’acord seria la llei; però una llei pendent de molts reglaments que, a més a més, son els que acabaran de conformar, realment, l’aplicació i desenvolupament pràctic concret de l’Acord de París.

Per tal de fer aquests “reglaments”, dins de les pròpies decisions 1/CP.21 de la COP21 de París hi havia la de la creació d’un òrgan de treball de la COP de la Convenció Climàtica (la CMA no existia encara a París), l’anomenat APA, que, en gran part, ha de fer aquests treballs, aquests reglaments que, a la fi, si que hauran de ser aprovats per la CMA1 (de “prematura existència” tal com estem intentant explicar).

De fet, ja els acords de la COP17 de Durban 2011 encarregàvem la realització d’un nou tractat que s’havia d’aprovar el 2015 per entrar en vigor el 2020. En aquest sentit, els “tempus” polítics que la COP21 esperava per l’APA eren previsiblement llargs i importants. I per què? Doncs perquè entre altres coses l’Acord de París té, de fet, unes característiques d’acord marc (amb uns objectius, una metodologia i uns mecanismes genèrics –també tipus marc- per a desenvolupar la metodologia i assolir els objectius) que deixava, per tant, moltes decisions tant de funcionament com d’aplicació concreta i real  de l’acord a la negociació posterior. Però, amb “l’agreujant” si es vol, que molts d’aquests desenvolupaments “reglamentaris” han de resoldre temes de fons que són i poden ser de gran importància.

En poques paraules més: el paper de l’APA és fonamental i no gens senzill de dur a terme perquè de fet és, en parts molt importants, el que acabarà definit el que realment acabi sent l’Acord de París.

L’APA es va reunir per primera vegada a les habituals trobades de maig-juny de Bonn (la seu de la Convenció Climàtica) d’aquest mateix any 2016, i va necessitar tota una setmana només per posar-se d’acord en quina era el seu programa de treball. Per què? Doncs perquè l’Acord de París té moltes ambigüitats i no poques contradiccions internes (fruit d’unes negociacions finals molt napoleòniques) que s’han d’abordar políticament i que seran el resultat de negociacions polítiques tant o més importants, gairebé, que les pròpies de París.

I qui haurà d’acabar aprovant tot el treball de l’APA (i també el d’altres òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica que també tenen encarregades feines)? Doncs, tal com ja hem dit, la primera reunió de la CMA, és a dir, la CMA1. Per tant estava i està clar que s’havia produït un total desfasat polític i de feina a fer, i que no hi havia res fet del que hauria d’aprovar una CMA1.

Solució? “Suspendre i perllongar la reunió de la CMA1” fins, de moment, a finals de l’any 2018 a la COP24. Aquesta és una martingala molt emprada en l’apassionant món de les negociacions climàtiques multilaterals. Per tant, i com de fet es podria dir que estava previst, l’acord de París no es posarà en pràctica, no s’aplicarà de fet, fins l’any 2019 o 2020. Precisament, tal com ja es preveia en el conjunt de decisions 1/CP.21, els estats han de presentar les seves segones NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) durant el 2020. Però per fer-ho necessiten o esperen el guiatge que han de rebre com a resultat del treball de l’APA.

Això és el que de fet ha passat, molt principalment, amb tot el galimaties d’acrònims inclòs, a les reunions de Marràqueix! Tot lo altre simplement és que no podia passar (malauradament continuem “perdent” temps efectiu de lluita contar el canvi climàtic)! Vegeu el text formalment aprovat, dins del document oficial FCCC/PA/CMA/2016/L.3, per tal de retornar a uns temps polítics lògics (des d’un punt de vista del funcionament intern):

  1. Invites the Conference of the Parties to continue to oversee the implementation of the work programme under the Paris Agreement in accordance with the arrangements contained in decision 1/CP.21, and to accelerate work and forward the outcomes at the latest to the third part of the first session of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement to be convened in conjunction with the twenty-fourth session of the Conference of the Parties (December 2018) for its consideration and adoption;

Una visió més completa, i al meu parer bastant objectiva de moltes altres coses de les quals s’ha parlat a Marràqueix, es pot trobar, per exemple a:

http://www.c2es.org/international/negotiations/cop22-marrakech/summary

 

——————————

 

NOTA FINAL A QUATRE MANS D’OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS  –CO DIRECTORS DEL GRUP SOBRE EL GOVERNAMENT DEL CANVI CLIMÀTIC DE LA UPC- RELATIUS A LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA COP22

 

Alguns temes científics, tecnològics, econòmics i polítics de fons al voltant de l’aplicació a curt i mig termini de l’Acord de París. I sobre la nostra insistència de la imperiosa necessitat d’una distribució del pressupost global de carboni  basada en criteris d’equitat i justícia climàtica, que faci possible arreu la implementació conjunta de les agendes climàtiques i de desenvolupament humà sostenible

 

Fa un any escrivíem (i ara destaquem en cursives les poques actualitzacions que en fem en el post COP22):

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 (que esta sent contínuament revisada i confirmada per la comunitat científica internacional en el camí cap a l’AR6 de l’IPCC previst per al 2022) ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions, principalment les de CO2, es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París. I ho ha continuat, ara en motiu de la COP22, i continuarà fent en un futur.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de CO2 que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els 2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992 i el d’equitat subratllat ara a l’acord de París. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

—————

Sobre les anàlisis 2016 de les INDCs

Durant l’any que ha transcorregut des de París fins a Marràqueix han passat moltes coses de les quals, aquí, en volem destacar, abans que res, la següent:

El nombre i nivell d’aprofundiment de les anàlisis realitzades al voltant dels efectes agregats de les anomenades INDCs (Intencions de Contribució Determinades a nivell Nacional) que varen presentar pràcticament tots els estats parts de la Convenció Climàtica fins poc abans de la COP21 a París i que, en la seva gran majoria, constitueixen ja les primeres NDCs (Contribucions Determinades a nivell Nacional) que els estats presentaran cada 5 anys en el context de l’Acord de París. Les segones les presentaran al llarg del 2020.

Totes aquestes anàlisis, inclosa la del secretariat de la UNFCCC, conclouen, entre altres, una mateixa constatació fonamental. Seguint les actuals INDCs presentades pels estats la majoria del Pressupost Global de Carboni se l’estaran i se l’acabaran gastant (i nosaltres tenim el ferm convenciment que això serà així),els països que ja actualment són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. No quedarà, en realitat, pràcticament gens de pressupost global de carboni que puguin utilitzar els països en desenvolupament, que ja històricament no n’han fet us, i que ara es trobaran pressionats, gairebé engarjolats, per uns objectius molt necessaris en la lluita contra el canvi climàtic, del qual però, precisament, ells no en són pas responsables però en pariran, més que ningú, les seves conseqüències.

—————

Falses il·lusions o grans mentides?

La síndrome d’Estocolm positiva que ha despertat en amplis sectors l’aprovació de l’Acord de París és un molt bon “caldo de cultiu” per sembrar-hi falses il·lusions i/o grans mentides.

Tot d’una sembla que la transició del model energètic actual (inseparable del model econòmic vigent que ha fet possible: el capitalisme) basat en les energies fòssils, a un model basat en energies netes i renovables estigui, com aquell qui diu, dat i fet. Sembla que revertir, l’estat actual del vector energètic mundial i passar d’un 80% del mix energètic  basat en fòssils, a un 0%, o el que és el mateix, a un món 100% renovable –i sobretot, no fòssil-, sigui bufar i fer ampolles!

I al servei d’aquest objectiu, hi ha qui manté que cal que: a) els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle facin en 30 anys la transició cap a un model energètic 100% renovable: b) els països en desenvolupament, que necessiten treure urgentment a milions de persones de la fam, la pobresa i la malaltia, es desenvolupin amb un model basat únicament en energies netes i renovables.

No cal dir, que ambdues premisses posen en safata als principals emissors (i per tant principals responsables) el retardar tant com puguin l’iniciar els canvis econòmics, tecnològics i energètics per tal d’anar (primer ells i després la resta del món) cap a una civilització extremadament baixa en emissions de carboni. I mentre es van prenent el seu temps, van consumint el pressupost global de carboni al mateix ritme desbocat de sempre.

I mentrestant els països en desenvolupament, que necessitarien caminar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible del 2030,  queden a l’espera d’una suposada actuació ingent i gairebé immediata de construcció i ús d’instal·lacions d’energies renovables i netes, que faran possible el seu desenvolupament d’una forma no assajada mai fins ara, i  amb unes fonts de finançament que a dia d’avui no està pas clar que estiguin al seu abast.

Malauradament, i d’aquí el nostre escepticisme, encara ningú no ha demostrat, més enllà d’exercicis de prospectiva molt optimistes allunyats de la realitat actual i, segons el nostre parer, del possible desenvolupament a mig termini del coneixement científic i tecnològic,  que la transició energètica sigui possible si no s’atura el creixement econòmic material (de producció i consum de bens i serveis) mundial.

—————

Acabàvem més o menys així fa un any i ho actualitzem ara

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes de la negociació.

Així ho vàrem fer ja en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny del 2015 fins a París, estant presents i treballant com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa; distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”.

Ara, a la COP22, hi hem estat participant tot promovent i començant a avançar la creació d’una

“PLATAFORMA D’ESTATS PARTS I ORGANITZACIONS OBSERVADORES PER A UNA FORTA MITIGACIÓ I UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI, BASADA EN CRITERIS D’EQUITAT I JUSTICIA CLIMÀTICA, I TOT FENT POSSIBLE LA IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DE LES AGENDES CLIMÀTIQUES I DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE”.

Dins dels objectius de la plataforma, tal i com el nom indica, hi ha el lligar l’agenda per al desenvolupament amb l’agenda climàtica. Perquè de fet, ambdues agendes haurien ja d’estar estretament unides, perquè la història ens diu que pujar al carro del desenvolupament comporta un determinat nivell d’emissions llindar. Des de la perspectiva climàtica, i si es vol assolir l’objectiu dels 2ºC,  es constata que en els propers anys la humanitat hauria d’alliberar a l’atmosfera les últimes emissions provinents de la crema de combustibles fòssils. A més a més, a partir d’una anàlisi acurada de les INDCs dels principals emissors, afirmem que de moment, i fins al 2030, en els compromisos d’aquests països no hi ha ni s’entreveu una previsió de reducció dràstica de les seves emissions. Així doncs, l’objectiu dels 2ºC requeriria d’un canvi de rumb clar que no s’està produint. És per tot això que posem sobre la taula la imperiosa necessitat que, abans no sigui massa tard, les últimes emissions de gasos d’efecte hivernacle estiguin al servei de projectes per al desenvolupament humà sostenible!

key-world-energy-statistics-2015-iea

 

Xerca; 3 de desembre 2016

Rècords i més rècords en l’increment del canvi climàtic

26 set.

Ja és habitual i gairebé cada any tenim nous records relatius a l’increment del canvi climàtic (de les seves causes i dels seus efectes)! Serem capaços d’aturar-ho abans que sigui massa tard? Els BREUS d’avui en recullen alguns!

 

La concentració de CO2 a l’atmosfera segueix augmentant (aquest és el pitjor dels indicadors!)

 

mauna-loa-co2

 

La temperatura mitjana a la superfície de la terra també segueix batent records!

 

ytd-horserace-201606

 

El volum de l’àrtic viu aquest estiu el seu segon pitjor any!

 

asina_n_stddev_timeseries-1-350x280

 

Segons la UNCCD cada any es perden 12 milions d’hectàrees de terra fèrtil (en gran part per la sequera)  

“El mundo pierde 12 millones de hectáreas de tierra fértil por año, lo que equivale a 33.000 hectáreas diarias, de 30 a 35 veces más que la proporción histórica. Estudios científicos calculan que la superficie terrestre en condiciones de sequía pasó de 10 a 15 por ciento a principios de 1970 a más de 30 por ciento a principios de 2000, y que esas cifras seguirán aumentando”.

 

Xerca, 26 de setembre de 2016

%d bloggers like this: