El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

11 febr.

Preguntes i respostes “inexpertes”, poc després del 70è aniversari (10-12-1948) de la Declaració Universal dels DDHH individuals, i just abans de que comenci el judici a la democràcia contra els presos polítics catalans pels fets de l’1 d’octubre de 2017

 

Els anys 1945 i 1948 són, respectivament, els de la Creació de les Nacions Unides, NNUU, i els de la Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, (que, per tant, han viscut el seu 70è aniversari durant els finals de 2018 -concretament el 10 de desembre).

Tant la Carta de les Nacions Unides, NNUU, com la posterior Declaració Universal dels Drets Humans, DDHH, poden ser considerades, són, com les bases modernes fonamentals del dret internacional multilateral. I això és important per moltes coses, però d’entrada també perquè la mateixa Carta de les NNUU creà i, en subratllà el seu paper clau, la Cort Internacional de Justícia.

A banda de la seva importància intrínseca això és especialment important perquè pel que fa a les competències de l’Assemblea General de les Nacions Unides, la Carta estableix en el seu article 13 el següent (les cites textuals es destacaran sempre en cursives en aquest text; de vegades també en negretes però en això hi haurà més subjectivitat personal per remarcar-ne la seva importància: tant de cites textuals com d’altres conceptes o paraules; i finalment el color blau en destacarà allò realment substancial):

“L’Assemblea General promourà estudis i farà recomanacions per als fins següents: a. fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació”.

 

Una ullada al llarg periple de la història dels tractats internacionals sobre DDHH

Sense entrar -ni és l’objectiu ni soc la persona per fer-ho- en l’exposició ni l’anàlisi dels perquès i els coms de la seva important i, de vegades, ben rocambolesca evolució, si que cal deixar molt clar que la via jurídica principal del món de les Nacions Unides, per fer front a les seves raons de ser i als nous reptes que se l’hi han anat plantejant, han estat els tractats, convencions, pactes, etc. internacionals, és a dir, el dret internacional multilateral en la seva màxima expressió.

Doncs bé, pel que fa als temes de drets humans, actualment es pot dir que tenim més d’una desena de grans pactes o tractats internacionals de drets humans que, a banda de la Declaració Universal dels DDHH individuals del 1948, han anat veient la llum des del 1966 i fins els propis començaments d’aquest segle XXI.

Pels propòsits que ens ocupen els més importants són, respectivament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, nascuts ambdós a finals de l’any 1966; el 16 de desembre.

 

La Carta de les NNUU i els “pobles”

Tornant i començant pel començament, hom pot preguntar-se quin significat tindrà que la Carta de les NNUU comenci amb l’expressió “Nosaltres els pobles de les Nacions Unides…”. Molts autors afirmen que no pot ser interpretada simplement com una forma literària de començar la Carta, sinó que se l’hi ha d’atribuir significat jurídic, màxim quan al llarg de la Carta apareixeran els termes “Estat” 18 vegades, “Poble” 10 vegades, “Nació” tres vegades i “Govern” dues vegades. Quines siguin les respectives significacions i la seva incidència en la visió jurídica de les coses és i serà sempre discutible, però és ben cert que, tot això, tindrà un indubtable valor d’interpretació dels fins i els propòsits de la Carta.

A la pràctica evolutiva de NNUU la paraula “Poble” ha tingut sempre una doble connotació: poble en el context colonial (l’accepció més treballada i desenvolupada també jurídicament, en la mesura que fou la que es va utilitzar per als molt nombrosos processos d’autodeterminació de les colònies, existents encara, al finalitzar la 2a guerra mundial). La importància de la descolonització dels segle XX és tan gran que és molt lògic que la majoria de dret internacional relatiu, d’entrada, al concepte de “Poble” estigui relacionat amb els pobles colonitzats.

Sent això ben cert, també ho és que pel que fa a la Carta de les NNUU el seu article 55 (del seu Capítol IX: Cooperació internacional econòmica i social) diu textualment:

“Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per a les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, l’Organització promourà: […]; c. El respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats.”

No som juristes, no som experts en aquest tema (ni probablement en cap altre), però no sabem veure ni interpretar per enlloc que aquesta lliure determinació dels pobles -promovent drets humans i llibertats fonamentals- hagi de quedar, sota cap concepte, restringit al cas de les colònies. I de fet no ha estat ni serà pas mai així!

 

Els Pactes Internacionals sobre Drets Humans Col·lectius del 1966

Assentades moltes dinàmiques relatives a l’existència i al funcionament de les NNUU, i després de gairebé 20 anys de la seva vida caracteritzada, principalment i fins llavors, per la reconstrucció del món després de la 2a guerra mundial, un dels salts més importants en el Dret internacional dels Drets Humans es dona l’any 1966, després d’un procés de treball llarg i complex que havia començat el 1957 amb la presentació, per a la seva consideració, de dos projectes a l’Assemblea General, que els aprovaria 11 anys després, però que no entrarien en vigor, com a tractats internacionals que varen devanir i són, fins el 1976.

Es tracta -ja han estat citats- dels: Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En una llarga història i a voltes ben complicada -i no pas lògica ni seqüencialment normal-, l’establiment d’aquests nous tractats o convencions internacionals van portar, també, a l’aprovació de Protocols i a la creació de Comitès específics sobre aquests pactes i, en definitiva, a una mena de creació del que s’ha vingut en nomenar, específicament, el Dret Internacional dels Drets Humans.

 

Sobre les relacions entre el Dret Internacional i el Dret Intern dels Estats membres de les Organitzacions Internacionals. Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats del 1969

Un dels quids de tots els rerefons del tema que ens ocupa avui el trobem en les diferents dialèctiques entre el dret internacional i el dret intern dels estats membres de les organitzacions internacionals.

Es tracta de dos ordenaments jurídics diferents, autònoms, i de funcionament diferenciat.

Si es pretén doncs alguna vigència en l’àmbit de l’altre ordenament serà necessari, en conseqüència, que es produeixi mitjançant algun tipus d’incorporació i conversió de les normes d’un d’aquests ordenaments en l’ordenament jurídic paral·lel.

En els sentits anteriors, hom conclouria que hi ha d’haver, que s’ha de preveure d’alguna manera o altra, la recepció de les normes internacionals per part dels ordenaments jurídics interns.

Dit això, encara que les possibles respostes també quedin una mica lluny dels objectius d’aquest escrit, cal preguntar-se per la jerarquia de les normes jurídiques internacionals.

En relació a aquests debats jurídics interpretatius, disposem però també -sempre com a resultat  del treball de les NNUU- d’un instrument fonamental que sempre s’ha de poder utilitzar, i s’ha d’utilitzar, en aquestes discussions i en totes les problemàtiques interpretatives sobre les relacions i jerarquies entre ambdós drets; es tracta del Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats. Quan estiguem immersos i buscant llums interpretatives, en i des del nivell del Dret Internacional, hem d’anar d’entrada a aquest Conveni de Viena del 1969, i amb entrada en vigor el 1980, i amb, per exemple, un paràgraf en el preàmbul com el següent (en que no passa res per posar junts, perquè no son pas antitètics, principis que ho poden semblar):

Tenint presents els principis de dret internacional incorporats a la Carta de les Nacions Unides, com ara els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, de la igualtat sobirana i la independència de tots els Estats, de la no ingerència en els assumptes interns dels Estats, de la prohibició de la amenaça o l’ús de la força i del respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots i l’efectivitat d’aquests drets i llibertats.

i amb alguns articles claus davant de la problemàtica que ens ocupa avui aquí. Fonamentalment els de la seva secció primera de la seva Part III:

PART III. Observança, aplicació i interpretació dels tractats. Secció primera: Observança dels tractats.

  1. “Pacta sunt servanda”. Tot tractat en vigor obliga les parts i ha de ser complert per elles de bona fe.
  2. El dret intern i l’observança dels tractats. Una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

I que importants que són aquests dos textos!

 

El Dret de lliure determinació

Tant el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics -ja contextualitzats anteriorment- tenen una mateixa i comuna Part I amb un únic article 1 -el text clau del tema que ens ocupa avui- que diu textualment:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Si la Carta de les Nacions Unides ja establia el principi de la lliure determinació dels pobles, ara aquests Pactes Internacionals sobre el que podríem considerar els Drets humans col·lectius afirmen clarament que tots els pobles i, per tant Catalunya entre ells, tenen el dret a la lliure determinació.

Normalment el punt 3. de l’article ha estat llegit i interpretat (i a més a més això s’ha estès llavors -diríem que interessadament- a tot el dret de lliure determinació) en el sentit que estaria clarament dirigit cap o lligat al que seria la gran descolonització post segona guerra mundial. Crec que és una interpretació històricament correcte (…fins i tot els estats que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís…) i que, en i per aquesta part del redactat de l’article (de fet per la frase que acabem de recollir en aquest mateix paràgraf), s’ha pogut utilitzar i desenvolupar molt bé.

Però, en canvi, si hom “suprimeix”, o simplement no llegeix, aquesta part del punt 3. de l’article entre comes, llavors queda encara més clar que del que parlen els punts 1. i 2. de l’article, i el punt 3. sense la frase entre comes,  és ben clarament del dret a la lliure determinació dels pobles com el reconeixement d’un dret humà internacional que, a més a més, segons el punt 3. de l’article sense la frase entre comes, els estats part d’aquests Pactes promouran i respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les NNUU.

En canvi, el fet històric (ben positiu) que es va produir d’emparar la descolonització post segona guerra mundial en el context del dret a la lliure determinació, ha anat tenint un efecte “polític” complementari, indesitjable i ben erroni que ha estat voler considerar aquest dret a la lliure determinació com a, de fet, només lligat a l’esmentada descolonització.

És en aquest context perniciós que cal llegir bé i interpretar encara millor una tendència del Dret internacional que ha anat introduint una mena de clàusula de salvaguarda, garantista de la pervivència de l’estat (sobirà en el context de la Carta de les NNUU), consistent en que si l’Estat (i, en concret els seus òrgans de govern) representa a la totalitat de la població del territori de que es tracti, en condicions d’igualtat, i sense establir discriminacions, es suposa que això fa efectiu en aquest estat el desenvolupament d’aquest principi de lliure determinació de tots els pobles que el composen, i per això té garantida la protecció de la seva integritat territorial estatal.

El redactat d’aquesta clàusula garantista, ve dels desenvolupaments normatius “finals” de l’article 1.3. al que estem fent referència per, precisament, no obrir masses portes a les que anava obrint, indirectament de fet, el propi exercici del dret a la lliure determinació de moltes colònies. La clàusula, corresponent a la resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de 1970, acabaria formant part també (amb un redactat pràcticament idèntic, perquè respon a la mateixa raó de ser), com el seu article 2, d’una altra fita ben important, i ben interessant en molts altres aspectes -la immensa majoria- dels i pels drets humans individuals i col·lectius, coneguda com la Declaració i Pla d’Acció de Viena 1993 (resultat d’una Cimera de les NNUU sobre els Drets Humans); diu així:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit de que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrita i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distincions de raça, credo o color”

Cal dir també, per ser d’entrada jurídicament precisos, que tots aquests texts són però de rang jurídic “inferior” als dels tractats internacionals sobre els Pactes de Drets Col·lectius.

En qualsevol cas però, els problemes en relació a aquest dret humà col·lectiu a la lliure determinació rauen de fet en moltes direccions però, simplificant i en la nostre humil opinió, potser en dues de principals:

  1. les èpoques històriques en les quals l’analitzem i en les quals s’hagi desenvolupat el dret en qüestió per un motiu o altre; per exemple, en les primeres dècades després de la creació de les Nacions Unides, i tal com ja hem dit, va ser efectivament utilitzat i fortament desenvolupat (normativitzat, codificat, etc.) en relació al gran procés de descolonització post 2a guerra mundial; però com a altre exemple -en certa manera antitètic-, després de la caiguda del mur de Berlin va tornar a ressorgir en la seva essència 1.1., 1.2. i 1.3. (sense la comentada frase entre comes), i d’aquí, entre altres coses, amb l’aparició simultània de clàusules garantistes (conservadores en el sentit de la no aplicació del dret considerat), en front d’unes noves realitats que s’anaven i s’han anat escapant de les mans de tothom perquè, per bé o per mal, la història va obrint sempre per ella mateixa el seu propi camí; en aquest cas: la reformulació de fronteres a Europa (URSS; Iugoslàvia; …) i, en paral·lel, el tema del Quebec a finals del segle XX i el tema d’Escòcia ja en l’actual segle XXI.
  2. la contradicció intrínseca que, de fet, conté -com un dels seus principals pecats originals- la pròpia Carta de les NNUU; d’una banda tant progressista en alguns aspectes: com per exemple el que ens ocupa aquí; però d’altra banda tant decantada en pro de la sobirania absoluta dels Estats membres que, mirada per exemple, des d’un punt de vista d’una problemàtica humanitària en un Estat, pot arribar a qualificar d’ingerència injustificada a la llum de la Carta qualsevol, gairebé, posicionament, i no diguem ja actuació, de l’organització i dels seus membres en els “afers interns” d’aquest estats.

Això no ho patim només, ni molt menys, en relació als temes que estem analitzant aquí sinó, per posar un exemple ben actual i fonamental, en la posició ben legal però ben il·legítima, des del punt de vista del dret internacional, d’Estats que o bé no ratifiquen mai uns tractats tant importants com ho son els de canvi climàtic, o que en surten arbitràriament fent us de la seva sobirania nacional.

Diríem, per acabar aquest apartat fonamental d’aquest escrit, que, en el món actual, i pel que fa al dret internacional, el seu principal valedor n’ha sigut i en continuaran estant els pobles i les seves gents. I, a més a més, en un doble, dialèctic i, a voltes, contradictori sentit: tant en relació a l’exercici dels programes més progressistes i necessaris que hauria de dur a terme la humanitat sencera davant de les cruïlles que afronta (moltes vegades lluitant contra els impediments que hi posen i posaran els “conservadors de per se” estats membres de les pròpies organitzacions internacionals que els han aprovat), com en relació a l’aprofundiment democràtic de les condicions de vida col·lectiva i individual dels habitants dels seus pobles i gents que, actualment, emanen fonamentalment -amb totes les seves contradiccions- del dret internacional.

 

L’Estat Espanyol i el Dret Internacional  

Pel que hem anat veient una de les qüestions que serà decisiva en l’anàlisi del cas de Catalunya i el seu Dret a la lliure determinació serà la relació del dret intern de l’Estat Espanyol i el Dret Internacional (del qual en formi part, tal com hem comentat, el propi Estat Espanyol).

En aquest cas és obvi que, actualment, el text jurídic màxim i de referència a l’Estat Espanyol és la seva Constitució de 1978 i, primer que res, l’article 10 del seu Títol 1 (en aquest cas, més que mai, les negretes de l’articulat són ben bé meves):

TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals

Article 10

  1. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i, en segon lloc, l’articulat del seu Capítol Tercer

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

Doncs bé, tot i que aquest sistema de recepció del dret internacional no és dels més progressistes que existeixen (ho seria la recepció automàtica), és si més no del tot clar i, en general a més a més, la majoria dels grans tractats internacionals han estat plenament assumits d’acord amb l’Article 96 de la Constitució acabat de citar.

Així, per posar només un exemple però ben significatiu, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals va ser ratificat i publicat en el “«BOE» núm. 103, de 30 de abril de 1977, páginas 9343 a 9347 (5 págs.)”.

En aquest sentit doncs no hi hauria d’haver cap tipus de problemes per part de l’Estat Espanyol en relació al Dret internacional i, en concret, en tot allò ratificat i que, per tant, formi part del seu ordenament intern. Pel deixar-ho fins i tot més clar , els professors d’universitat Oriol Casanovas i Ángel J. Rodrigo recullen en un dels seus llibres: ”Casos y Textos de Derecho Internacional Público”,  una sentencia del 22 de maig del 1989 del Tribunal Suprem que, en el primer dels seus Fonaments de Dret de la sentencia, interpreta clarament, en els sentits comentats, la realitat del dret intern espanyol en relació al dret internacional. Diu així:

Fundamentos de Derecho. Primero

La interdependencia de las relaciones jurídicas en un ámbito superador de fronteras entre Estados ha venido a consagrar la realidad de una verdadera comunidad jurídica supranacional asentada en Tratados y Convenios internacionales, de modo que el Derecho de cada país no puede ya concebirse como simple resultante de parciales actividades legislativas de los Estados, sino que sobre la base del principio de solidaridad e interdependencia en las relaciones internacionales se ha venido a reconocer y a configurar una nueva concepción de la idea de soberanía asentada en las ideas de integración y acatamiento de principios y normas de ámbito supranacional. Tal es, en realidad, el fundamento justificador y básico del capítulo tercero del título III de la vigente Constitución española (artículos 93 a 96 , ambos inclusive) que, dando reconocimiento a los Tratados y Convenios internacionales, los incorpora al ordenamiento interno una vez que, válidamente celebradas, hayan sido publicadas íntegramente en el Boletín Oficial del Estado (artículos 96-1 de la Constitución y 1-5 del Código Civil). Frente a la antigua doctrina dominante entre los internacionalistas clásicos que sostenían el criterio de que los Tratados y Convenios internacionales no eran en sí mismos fuente creadora de Derecho interno, sino una regla solamente vinculante entre los Estados signatarios que para dotarla de fuerza de obligar respecto de sus ciudadanos necesitaban del acto jurídico interno adecuado (Ley, Real-Decreto, etc.), la práctica de las más intensas y coordinadas relaciones internacionales y la consagración plena de Organizaciones supranacionales ha llevado a ese reconocimiento de la aplicación entre los Estados signatarios como Derecho interno, una vez cumplidas las formalidades previstas para formar parte del Ordenamiento jurídico interno de cada uno de los Estados firmantes, sin necesidad de que se produzca ninguna otra disposición legislativa por parte de éstos, confirmadora o desarrolladora de lo que ya pasó a ser Derecho interno.

 

La Constitució de l’Estat Espanyol i Catalunya; té Catalunya el Dret a la lliure Determinació?

Sense ni molt menys pretendre una anàlisi exhaustiva si que ens caldrà recollir textualment, primer, i comentar en el context de la nostra anàlisi, després, alguns articles claus de la Constitució de l’Estat Espanyol que emmarquen el tema de Catalunya en el seu sí!

Segons el nostre entendre són els següents (les negretes tornen a ser, en aquest cas, nostres):

 

1.TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ:

PREÀMBUL

La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

[…]

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

[…]

TÍTOL PRELIMINAR

Article 1

  1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
  2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 3

  1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espa­nyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
  2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respec­tives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
  3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i pro­tecció.

TÍTOL VIII. De l’organització territorial de l’Estat

CAPÍTOL PRIMER. Principis generals

Article 137

L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.

CAPÍTOL TERCER. De les comunitats autònomes

Article 143

  1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius.

DISPOSICIONS TRANSITÒRIES. Segona

Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’ar­ticle 148 […].

 

  1. COMENTARIS ALS TEXTS DE LA CONSTITUCIÓ I A LA NATURALESA POLÍTICA DE CATALUNYA AMB EL SEU DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ, A LA LLUM D’ALGUNES DE LES CLAUS DE LES DECLARACIONS INTERNACIONALS DE DRETS HUMANS INDIVIDUALS I COL·LECTIUS

Al nostre sempre humil parer hi ha quatre maneres en que la Constitució de l’Estat Espanyol es refereix a la naturalesa política (amb probablement i evident efectes jurídics a la llum del dret internacional) de Catalunya (i també per exemple del País Basc i Galícia):

  1. Com a un dels “pobles d’Espanya”, a l’articulat del preàmbul de la constitució acabat de citar!
  2. Com a una de les “nacionalitats”, a les que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia, que integren la Nació Espanyola, a l’article 2
  3. Com a una de “les províncies limítrofes que tinguin característiques his­tòriques, culturals i econòmiques comunes”, a l’article 143.1
  4. Com un dels “territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia”, a la disposició transitòria segona

Totes aquestes identificacions de la realitat política (i tornem a dir més clarament i taxativa) i jurídica de Catalunya la fan, evidentment, subjecte clar i no dubtós, des de cap punt de vista, de tenir i, per tant, poder exercir el dret a la lliure determinació, ja sia segons la pròpia Carta de les NNUU (preàmbul i article 55 citats i comentats anteriorment), ja sia segons l’article 1 comú als Pactes Internacionals de Drets Col·lectius de 1966, que tornem a citar textualment i expressa a continuació en el seu punt 1.:

Article 1

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El qui té la gosadia d’escriure aquestes ratlles no té cap dubte, humilment, en afirmar que, de fet, la Constitució de l’Estat Espanyol és una de les millors afirmacions polítiques i jurídiques de que, efectivament, Catalunya té i ha de poder exercir, si així ho desitja i reclama democràticament, el dret a la lliure determinació. Està democràticament avalada per fer-ho, per la seva història nacional, i pels fets ocorreguts a l’Estat Espanyol després de que una reforma del seu Estatut d’Autonomia, pactada i acordada amb el Parlament de l’Estat Espanyol, i votada afirmativament pel poble de Catalunya fos, a posteriori, modificada molt fortament i unilateral pel Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol (27-06-2010).

Qui afirma que això no és possible en el marc de la Constitució de l’Estat Espanyol ho fa basant-se, única i exclusivament de fet, en els següents articulats (destacats en negretes) ja citats:

Article 1

  1. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, […].

Però és obvi que, en aquest cas i per tots i cadascun dels motius analitzats en aquest escrit, això entra en total confrontació amb un altre article d’aquesta constitució, també citat i analitzat ja, i de rang jurídic clarament superior:

CAPÍTOL TERCER. Dels tractats internacionals

Article 96

  1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modifi­cades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

en la mesura que aquests tractats inclouen entre molts altres els dels Pactes Internacionals dels Drets Col·lectius que comencen amb el reconeixement del Dret a la lliure determinació dels pobles.

Per tant i com a conclusió i resum final més important de tot aquest text, això obliga a totes les parts: Catalunya com a poble i subjecte polític i jurídic interessat, Estat Espanyol com a estat membre de les NNUU, i estat part del tractat que inclou el Dret a la lliure determinació i que, per tant, ha de promoure el seu exercici i respectar aquest dret, i les pròpies Nacions Unides que han vertebrat i desenvolupat aquests pactes i drets.

 

Com es pot exercir el Dret a l’Autodeterminació de Catalunya? Respostes no recollides ni analitzades aquí a la llum de processos “recents” com, per exemple, els de (per ordre alfabètic): Escòcia, Eslovàquia, Eslovènia, Kosovo, Quebec, etc. 

La pregunta del com és, probablement, una en les que més tinta i esdeveniments han concorregut escaladament en els darrers anys a Catalunya, a l’Estat Espanyol i, també encara que amb molta menor mesura, en el món sencer.

Sobre els com fer-ho, és a dir, sobre les respostes a les preguntes polítiques, socials i jurídiques més cercades i debatudes actualment en el nostre país no m’hi vull ni puc pas endinsar avui.

Però si que vull anar acabant amb una altra constatació que, en relació als coms, em sembla clau i que, en aquests moments, té una base bibliogràfica molt extensa. És la que proporciona tot allò que s’ha escrit, en aquest cas sobretot a nivell jurídic, sobre ara ja tants processos similars “recents” arreu del món.

Dels que es citen en el títol d’aquest apartat final d’aquest escrit, recomanar per la seva extensió, equilibri dialèctic entre posicions adverses, aprofundiment, etc. el text: “OPINIÓ CONSULTIVA DEL TRIBUNAL SUPREM DE CANADÀ RELATIVA A LA SECESSIÓ DE QUEBEC” que podem trobar a: http://www.gencat.cat/drep/pdfIEA/IEA000004938/IEA000004938.pdf.

 

Annex.- Notes i reflexió personal final: sobre la història democràtica de tot allò en que va influir l’Assemblea de Catalunya, sobre el qualificat com a gran pacte polític que va confluir en la Constitució de l’Estat Espanyol, i sobre el seu trencament progressiu per part d’aquest Estat 

En aquests moments, sobretot en aquest cas a nivell de forces polítiques, tothom fa referència a l’origen de la Constitució de l’Estat Espanyol com a gran pacte polític entre totes les grans famílies polítiques vives al final del franquisme.

Personalment puc coincidir amb bastantes de les afirmacions que es fan a favor d’aquell pacte i d’aquella Constitució que, personalment i com a jove militant de l’Assemblea de Catalunya i del PSUC, vaig defensar públicament i votar, i animar a fer-ho, afirmativament.

En el pacte hi participava implícitament, i en part explícitament, el que, a Catalunya, havia sigut fins molt poc temps abans, el moviment unitari democràtic català antifranquista, aglutinat a la mai prou valorada Assemblea de Catalunya que, recordem, es reconeixia pels seus quatre punts polítics reivindicatius fonamentals:

  1. La reivindicació de llibertats socials i polítiques,
  2. Una amnistia per als presos polítics de la dictadura,
  3. El restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació,
  4. Coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Quanta gent s’ha oblida’t d’aquest redactat “oficial” dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Tots dèiem i cridàvem (a Sant Boi el 1976, al Passeig de Gràcia de Barcelona el 1977, …): “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Durant molt  temps ens vàrem oblidar que l’Estatut el reclamàvem com una restitució democràtica i com a pas previ de l’autodeterminació! I així hagués pogut continuar sent si l’Estat Espanyol, ara una mica per aquí i ara una mica per allà, no hagués anat trencant i esmicolant aquell pacte polític del 1978.

La pretensió d’aquest text era comprendre i clarificar les bases del debat polític i jurídic sobre l’existència del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Era, com a mínim per a mi (sempre més lligat i identificat amb les lluites per un governament democràtic mundial d’una humanitat amb greus problemes de molts tipus), una necessitat personal per tenir una posició personal més clara i ferma, potser fins i tot pública, a partir de la qual continuar intervenint, més empoderadament, en el procés per a la independència de Catalunya, tot fent meus els versos d’en Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps

és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,

orgullós o covard, quan et sentis cridat

a prendre part, com tothom, en la lluita,

car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

 

 

Xerca; Barcelona, 11 de febrer de 2019

…mirant “una Metamorfosi del món” des d’una diferent cosmovisió -Ulrich Beck-

4 gen.

…després d’algunes setmanes de finals de l’any passat, en les quals algunes de les xacres que ens regala el destí de l’edat havien estat més presents que mai, vaig acabar decidint que necessitava i volia tornar a escriure llarg -no només a piular-, amb la finalitat principal i ja habitual d’intentar (sense aconseguir-ho mai -està clar!) entendre’m una mica més a mi mateix com a un dels éssers d’una humanitat que viu un període a la terra (sense haver pogut pas començar cap de les promeses odissees a l’espai) al que ja tants autors han intentat i intenten identificar una mica, i que ja deu portar a sobre més qualificatius i substantius que, gairebé segur, cap altra a la història…

Els científics naturals i socials, els intel·lectuals més humanistes, els tecnòlegs més estrafolaris pel fet de preguntar-se per les conseqüències d’allò que estan fent i creant …tots des de les seves cosmovisions respectives …bategen des de les seves perspectives allò que estem vivint (…segur?) al final de la segona dècada del segle XXI, tot començant ara el 2019.

No haig de deixar passar gaires més línies sense citar ja i recollir de la font de la que més he begut, des de no fa gaire més d’un any, per intentar minorar la set, la necessitat, que he tingut i tinc de comprensió d’alguna cosa. Es tracta d’un llibre pòstum del sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), que ja em va influenciar molt quan el que em preocupava entendre, a finals del segle passat, era “la globalització”, i que l’atzar, sempre l’atzar, de la cerca erràtica entre les poques llibreries que van quedant a Barcelona amb llibres d’aquestes característiques, em va posar a les mans. Aquest seu llibre pòstum del 2015 és: “La metamorfosis del mundo”. De fet segons expliquen alguns dels seus íntims familiars, amics i col·legues, es tracta del seu llibre inacabat però que, entre totes elles i ells, van assumir -gràcies a Déu- el repte d’acabar-lo i, finalment, publicar-lo com el seu llibre pòstum. A la seva contraportada en castellà de l’editorial Paidós es pot llegir textualment -en cursives sempre que sigui així- (les traduccions al català seran sempre meves):

“Però una afirmació en la que la majoria de la gent coincideix, més enllà de qualsevol antagonisme, i en tots els continents, és la següent; “ Ja no comprenem el món””. (I destacaré en negretes quan pretengui remarcar i remarcar-me a mi mateix la importància que cregui pugui tenir allò destacat!).

La meva identificació total amb aquesta simple però disruptiva frase de la contraportada del llibre va ser suficient per transformar-lo ben immediatament amb el meu llibre de capçalera. I per això, en aquesta nova etapa del meu blog, en tant en tant, i començant naturalment i precisa avui, en faré cites textuals i comentaris meus amb la finalitat d’endinsar-me el més profundament possible en la seva sociologia

 

Perquè metamorfosis del món en lloc de transformació

Aquest és el títol del capítol 1 de la primera part del seu llibre, però abans, en el prefaci del llibre, d’entrada l’amic Ulrich Beck ens deixa, al meu parer, més o menys més clara la frase citada de la contraportada:

L’objectiu d’aquest llibre és intentar comprendre i explicar per què ja no entenem el món. Amb aquesta finalitat introdueixo la distinció entre canvi i metamorfosis o, més exactament, entre canvi social i metamorfosis del món.

i la seva idea inicial de “metamorfosi”:

Metamorfosis, en aquest sentit, significa senzillament que el que era impensable ahir és real i possible avui. […] el que es va descartar d’antuvi com a absolutament inconcebible està tenint lloc a escala planetària i es pot observar en qualsevol sala d’estar en qualsevol part del món, perquè ho retransmeten els mitjans de comunicació de masses.

…………

I ja dins del desenvolupament inicial, brutalment explosiu, del capítol 1 ens anirà desgranant molts dels eixos claus de la seva nova proposta sociològica. Citant-los en un ordre de comprensió meva, ens dirà, per exemple:

[…] Proposo que el sentit comú social dels països i de les llengües adopti el concepte migratori de metamorfosis. És només un intent de donar una resposta a aquesta pregunta urgent: en quin món estem vivint en realitat? La meva resposta és la següent: en la metamorfosi del món. Emperò, aquesta resposta requereix que el lector estigui disposat a arriscar la metamorfosi de la seva cosmovisió.

 […] La noció de metamorfosis podria definir-se com l’acció i l’efecte de convertir-se en quelcom diferent, pel que implica una completa transformació en un model diferent, una realitat diferent, una manera diferent d’estar en el món, de veure el món i d’exercir la política.

…………

[…] I, naturalment, hi ha un altre terme inquietant en el títol: món, que està estretament relacionat amb el vocable humanitat. De què va tot això?

El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic. I aquesta insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor.

D’aquesta manera, el concepte de món s’ha fet familiar. S’ha tornat indispensable per descriure les coses més banals…s’ha instal·lat en el nostre llenguatge col·loquial i quotidià.

Naturalment no entraré encara, ni molt menys -no toca pas i tampoc està clar què sigui capaç de fer-ho massa ni masses vegades-, en una exposició, anàlisi i reflexió sobre la sociologia de les parts i del conjunt del llibre de l’Ulrich Beck. Ho anirem intentant fer, en tot cas, pas per pas, argumentació per argumentació, no en un únic post d’aquest blog sinó en el conjunt d’uns quants d’ells. Però si que ja anirem comentant tot allò que farà d’aquest post (i dels successius -que no consecutius- següents) una mena de diàleg personal meu amb la seva sociologia.

En aquest sentit no vull deixar de dir ja que aquesta afirmació citada de que “la insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor” és una de les que més dubtes em genera i que, com a mínim a mi, no m’acaba de treure, ni de bon tros, del neguit concret i persistent en el qual estic tan instal·lat. Que el concepte i la realitat món siguin una referència inequívocament clau si que em sembla del tot evident (probablement des dels 90 del segle passat) …però que ho siguin per assolir un món millor no em sembla pas, ni molt menys, tan evident. Hi tornarem.

…………

Però, de moment, tornem a deixar que sigui l’Ulrich Beck qui es manifesti amb tota la seva força ( …no deixen de ser aquestes seves primeres línies les que, al llegir-les la primera vegada, com passà ja una altra vegada a la meva vida: quan l’estiu del 92 llegia l’informe al Club de Roma “Més enllà dels límits del creixement”, em provocaven una caiguda del cavall com les de Sant Pau):

[…] El món no s’està morint, com creuen els predicadors de catàstrofes, i el seu rescat, com preconitzen els optimistes defensors del progrés, tampoc és imminent. Més aviat, el món està experimentant una sorprenent però comprensible metamorfosis mitjançant la transformació de l’horitzó referencial i de les coordenades d’acció, que tàcitament es consideren constants i immutables. 

La negació del pessimisme no implica optimisme.

[…] Per comprendre cabalment aquesta metamorfosis no només cal explorar la dissolució de la realitat sociopolítica, sinó que també cal centrar-se en els nous començaments, en el que esta començant a sorgir i en les futures normes i estructures.

Pot ser que el que em passi a mi sigui precisament que em costa molt, però molt, veure aquests nous començaments, el que esta començant a sorgir …a veure si ho aprenem en el camí de seguir l’obra pòstuma que anirem contemplant i comentant.

 

El fracàs del món i el canvi climàtic

“El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic” ens acaba de dir, i així ho hem acabat de citar, l’Ulrich Beck. I de fet el tema en el que en una gran part es basarà ell per tal de sustentar les seves teories serà, precisament, el canvi climàtic tal i com anuncia el títol del capítol 3 de la primera part del seu llibre: De com el canvi climàtic salvaria el món.

I tot i que crec entendre la afirmació, i amb ella crec també entendre una mica millor l’altra afirmació de la que fa unes poques línies n’expressava els meus dubte: aquests dubtes, i potser sobretot per tractar-se precisament del canvi climàtic, no desapareixen pas en absolut! Segueixo sense ser capaç de veure massa clar que en el canvi climàtic s’hi vegin els nous començaments…probablement estic massa condicionat i endinsat en aquest tema i, en particular, pel seguiment dels alarmants avenços científics, d’una banda, i dels continus aturaments del que es demana als decisors polítics en concret i, en general, a la societat, de l’altra.

El canvi climàtic, emperò i aprofito la circumstància, seguirà sent un dels eixos fonamentals d’aquesta nova etapa del blog. L’Ulrich Beck em permet confirmar-me que, en qualsevol dels casos i de qualsevol de les maneres, si hi ha, i hi continuarà havent, un tema cabdal, central, determinant transversalment i holística, aquest ho és, sens dubte, el del canvi climàtic. I tot el que no passi i/o passi en la dècada dels anys 20 d’aquest segle XXI, al voltant d’aquest tema del canvi climàtic, serà decisiu -com a mínim al meu parer- en la conformació futura de la vida humana i de la vida, en general, a la terra. Potser sigui aquest sentiment, entre racional i emocional, d’urgència el que m’impedeixi veure “els nous començaments”.

Tornant de moment a Ulrich Beck i el canvi climàtic ens dirà:

[…] gran part del debat sobre el canvi climàtic s’ha centrat en el fet de si s’està produint realment o no, i, en cas afirmatiu, en què podem fer per detenir-lo o contenir-lo. Però tan èmfasi en les solucions ens impedeixen veure que el canvi climàtic és un agent de la metamorfosi. Ja ha alterat la nostra manera d’estar en el món: la nostra manera de viure en el món, de pensar sobre el món, i d’intentar influir en el món mitjançant la política i l’acció social. […] Així, es crea una manera completament nova de conceptualitzar, tant el món com les nostres possibilitats de sobreviure en el seu sí.

La teoria de la metamorfosis va més enllà de la teoria d’una societat en perill: no es tracta dels efectes secundaris de lo bo, sinó dels positius efectes secundaris de lo dolent.

…………

N’haurem de parlar en calma en un altre moment d’aquests “positius efectes secundaris de lo dolent” que, a banda de recordar-me a Lenin, a l’Ulrich Beck el porten a la seva manera, en aquest cas usual, de passar a lo cosmopolita:

“Aquests efectes creant nous horitzons comunitaris i ens impulsen més enllà del marc nacional, en direcció a un panorama cosmopolita.”

 

El cosmopolitisme metodològic

“Galileo va descobrir que el sol no gira al voltant de la terra, sinó al revés. Actualment ens trobem en una situació distinta, però en certa manera similar. El perill que constitueix el canvi climàtic ens ensenya que la nació no és el centre del món. El món no gira al voltant de la nació, sinó que les nacions giren al voltant de les noves estrelles fixes: el món i la humanitat. Internet és un exemple d’això. Primer crea el món com a unitat de comunicació. I després crea a la humanitat, oferint-nos simplement la possibilitat d’interconnectar literalment a tots els habitants del planeta. En aquest espai és on les fronteres nacionals i d’altre tipus es renegocien, desapareixen i es tornen a construir, això és, es metamorfosegen.

Per tant, el nacionalisme metodològic és com l’exemple del sol que es trasllada al voltant del món…El cosmopolitisme metodològic, al contrari, és com la terra, que es trasllada al voltant del sol, o, millor encara, com les nacions traslladant-se al voltant del “món en perill”…Des de la perspectiva cosmopolítica, la imatge etnocèntrica del món resulta històricament falsa. La metamorfosis del món implica que la seva metafísica està canviant.”

És obvi  que haurem de tornar també a aquestes ratlles d’Ulrich Beck per reflexionar-hi molt més detalladament, com ho fa ell també quan defineix els espais d’acció cosmopolititzats. De moment però deixem que sigui ell mateix que acabi ja aquest post d’avui tal com ho fa al final gairebé del capítol 1 de la seva obra:

“La metamorfosis no és canvi social ni transformació ni revolució ni crisi. És una manera de canviar la naturalesa de l’existència humana. Constitueix l’era dels efectes secundaris (dels positius efectes secundaris de lo dolent). És un desafiament per a la nostra forma d’estar en el món, de pensar en ell, i d’imaginar i posar en pràctica la política. A més a més, requereix una revolució científica (tal com l’entén Tomas Khun, 1962) que converteixi el “nacionalisme metodològic” en “cosmopolitisme metodològic”

…………

I així, com a mínim a mi personalment, no em queda cap dubte que si la resposta a la pregunta: en quin món estem vivint en realitat? és la següent: en la metamorfosi del món. Esta clar que aquesta resposta requereix de mi (de nosaltres?) estar del tot disposat a arriscar la metamorfosi de les meves pròpies cosmovisions!

Xerca; Barcelona, 4 de gener de 2019

Què no podia passar a la COP22? O de com l’Acord de París no es començarà a aplicar, com a molt aviat, fins l’any 2019 o 2020! I Nota Final sobre la participació a la COP22!

3 des.

 

A mena d’introducció

Després que a la COP21, celebrada a París ara encara no fa un any, s’arribés a l’acord que portarà per sempre més el nom de la capital francesa (s’ho van treballar molt!), l’interès de tothom pels temes del Canvi Climàtic sembla haver augmentat considerablement. Això és bo!

Tornaré a repetir, també per començar, que el millor de l’Acord de París és que existeix i que, per tant, a la fi hi ha alguna cosa a la qual agafar-se en la lluita contra el canvi climàtic. Que això on hom es pot agafar sigui més o menys bo o dolent ja és molt més opinable; i un servidor ja fa temps que esta bastant instal·lat en un pessimisme sensible incremental, però actiu, que també aplica a la significació i utilitat real del tant renombrat Acord de París.

Per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que el senyor Obama volia passar a la història per algunes coses; i una d’elles era per posar els EUA al capdavant, o com a mínim que ho semblés, de la lluita del món contra el canvi climàtic. Així, els fets semblen indicar que va ser capaç de convèncer a la Xina perquè tots dos països a l’hora (com els dos grans principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle que són), i tot aprofitant la darrera reunió del G20 d’aquest 2016, ratifiquessin inesperadament –com a mínim per mi-, el que havien aprovat a París l’any passat i signat el passat mes de maig a la seu de les NNUU a Nova York.

Ara la història juga males passades al senyor Obama i ningú sap massa bé que farà el senyor Trump amb l’Acord de París i si, fins i tot, poder tindrem una repetició gairebé calcada d’un altre moment històric dels EUA, quan el senyor Bush es va desdir de ratificar el Protocol de Kyoto que, en canvi, els senyors Clinton i Al Gore havien signat abans. En fi, històries de la lenta però inexorable decadència dels EUA. De tota manera cal dir també, potser ben alt, que no cal que el senyor Trump es desdigui de l’Acord de París, perquè precisament els EUA es varen cuidar molt de que l’Acord de París, d’obligar, de fet no obligues a fer res que hom no vulgui fer i, per tant, el senyor Trump podrà tornar a desdir-se de més coses de les que ha dit a la seva campanya.

Però temes dels EUA a banda, és força indubtable que aquella inesperada –insisteixo que com a mínim per a mi- ratificació molt ràpida de l’Acord de París per part dels EUA i la Xina va provocar una febre ratificadora potser mai vista i, per tant, que en un temps probablement record pel que fa a aquests menesters, l’acord hagi entrat en vigor formalment –hagi passat a formar part del dret internacional multilateral- el passat divendres 4 de novembre, tal com s’anunciava (per l’evolució de les ratificacions), més o menys, un mes abans.

  

La COP22 i la CMA1; però el més calent era a l’aigüera de l’APA

Marràqueix era i hauria d’haver estat en circumstàncies normals la COP22; és a dir, la reunió número 22 de la COP de la UNFCCC: la Conferència de les Parts de la Convenció climàtica. I així ho ha estat.

Però precisament degut a la inusitada i espectacular rapidesa ja citada de la ratificació de l’Acord de París, Marràqueix es va transformar també, poques setmanes abans del seu començament, en la CMA1: la primera reunió de la Conferència de les Parts de l’acord de París. Com a tractat que l’Acord de París és, una vegada entra en vigor –el passat 4 de novembre-, els estats que l’han ratificat es constitueixen en la Conferència de les Parts, el seu màxim òrgan polític, d’aquell nou tractat.

Però aquest fet era, en “tempus” polítics, clarament precipitat. Malauradament, eh! Però així era i ha estat.

A París, a la COP21, es varen aprovar dues grans coses: a) l’Acord de París; b) un paquet de decisions d’enorme importància on s’encarreguen una quantitat molt important (i qualitativament encara més importants) de tasques necessàries per tal de preparar la posada en marxa de l’Acord de París. Es coneix com el paquet de decisions 1/CP.21.

Moltes d’aquestes decisions es refereixen a desenvolupar “Guies, Reglaments, Modalitats, Procediments, etc.” que, precisament, són imprescindibles per posar en marxa, per aplicar, per poder desenvolupar a la pràctica, realment, l’Acord de París.

Aquella frase castellana de: “hagan las leyes y déjennos a nosotros los reglamentos”,  és del tot aplicable a l’Acord de París. L’acord seria la llei; però una llei pendent de molts reglaments que, a més a més, son els que acabaran de conformar, realment, l’aplicació i desenvolupament pràctic concret de l’Acord de París.

Per tal de fer aquests “reglaments”, dins de les pròpies decisions 1/CP.21 de la COP21 de París hi havia la de la creació d’un òrgan de treball de la COP de la Convenció Climàtica (la CMA no existia encara a París), l’anomenat APA, que, en gran part, ha de fer aquests treballs, aquests reglaments que, a la fi, si que hauran de ser aprovats per la CMA1 (de “prematura existència” tal com estem intentant explicar).

De fet, ja els acords de la COP17 de Durban 2011 encarregàvem la realització d’un nou tractat que s’havia d’aprovar el 2015 per entrar en vigor el 2020. En aquest sentit, els “tempus” polítics que la COP21 esperava per l’APA eren previsiblement llargs i importants. I per què? Doncs perquè entre altres coses l’Acord de París té, de fet, unes característiques d’acord marc (amb uns objectius, una metodologia i uns mecanismes genèrics –també tipus marc- per a desenvolupar la metodologia i assolir els objectius) que deixava, per tant, moltes decisions tant de funcionament com d’aplicació concreta i real  de l’acord a la negociació posterior. Però, amb “l’agreujant” si es vol, que molts d’aquests desenvolupaments “reglamentaris” han de resoldre temes de fons que són i poden ser de gran importància.

En poques paraules més: el paper de l’APA és fonamental i no gens senzill de dur a terme perquè de fet és, en parts molt importants, el que acabarà definit el que realment acabi sent l’Acord de París.

L’APA es va reunir per primera vegada a les habituals trobades de maig-juny de Bonn (la seu de la Convenció Climàtica) d’aquest mateix any 2016, i va necessitar tota una setmana només per posar-se d’acord en quina era el seu programa de treball. Per què? Doncs perquè l’Acord de París té moltes ambigüitats i no poques contradiccions internes (fruit d’unes negociacions finals molt napoleòniques) que s’han d’abordar políticament i que seran el resultat de negociacions polítiques tant o més importants, gairebé, que les pròpies de París.

I qui haurà d’acabar aprovant tot el treball de l’APA (i també el d’altres òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica que també tenen encarregades feines)? Doncs, tal com ja hem dit, la primera reunió de la CMA, és a dir, la CMA1. Per tant estava i està clar que s’havia produït un total desfasat polític i de feina a fer, i que no hi havia res fet del que hauria d’aprovar una CMA1.

Solució? “Suspendre i perllongar la reunió de la CMA1” fins, de moment, a finals de l’any 2018 a la COP24. Aquesta és una martingala molt emprada en l’apassionant món de les negociacions climàtiques multilaterals. Per tant, i com de fet es podria dir que estava previst, l’acord de París no es posarà en pràctica, no s’aplicarà de fet, fins l’any 2019 o 2020. Precisament, tal com ja es preveia en el conjunt de decisions 1/CP.21, els estats han de presentar les seves segones NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) durant el 2020. Però per fer-ho necessiten o esperen el guiatge que han de rebre com a resultat del treball de l’APA.

Això és el que de fet ha passat, molt principalment, amb tot el galimaties d’acrònims inclòs, a les reunions de Marràqueix! Tot lo altre simplement és que no podia passar (malauradament continuem “perdent” temps efectiu de lluita contar el canvi climàtic)! Vegeu el text formalment aprovat, dins del document oficial FCCC/PA/CMA/2016/L.3, per tal de retornar a uns temps polítics lògics (des d’un punt de vista del funcionament intern):

  1. Invites the Conference of the Parties to continue to oversee the implementation of the work programme under the Paris Agreement in accordance with the arrangements contained in decision 1/CP.21, and to accelerate work and forward the outcomes at the latest to the third part of the first session of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement to be convened in conjunction with the twenty-fourth session of the Conference of the Parties (December 2018) for its consideration and adoption;

Una visió més completa, i al meu parer bastant objectiva de moltes altres coses de les quals s’ha parlat a Marràqueix, es pot trobar, per exemple a:

http://www.c2es.org/international/negotiations/cop22-marrakech/summary

 

——————————

 

NOTA FINAL A QUATRE MANS D’OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS  –CO DIRECTORS DEL GRUP SOBRE EL GOVERNAMENT DEL CANVI CLIMÀTIC DE LA UPC- RELATIUS A LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA COP22

 

Alguns temes científics, tecnològics, econòmics i polítics de fons al voltant de l’aplicació a curt i mig termini de l’Acord de París. I sobre la nostra insistència de la imperiosa necessitat d’una distribució del pressupost global de carboni  basada en criteris d’equitat i justícia climàtica, que faci possible arreu la implementació conjunta de les agendes climàtiques i de desenvolupament humà sostenible

 

Fa un any escrivíem (i ara destaquem en cursives les poques actualitzacions que en fem en el post COP22):

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 (que esta sent contínuament revisada i confirmada per la comunitat científica internacional en el camí cap a l’AR6 de l’IPCC previst per al 2022) ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions, principalment les de CO2, es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París. I ho ha continuat, ara en motiu de la COP22, i continuarà fent en un futur.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de CO2 que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els 2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992 i el d’equitat subratllat ara a l’acord de París. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

—————

Sobre les anàlisis 2016 de les INDCs

Durant l’any que ha transcorregut des de París fins a Marràqueix han passat moltes coses de les quals, aquí, en volem destacar, abans que res, la següent:

El nombre i nivell d’aprofundiment de les anàlisis realitzades al voltant dels efectes agregats de les anomenades INDCs (Intencions de Contribució Determinades a nivell Nacional) que varen presentar pràcticament tots els estats parts de la Convenció Climàtica fins poc abans de la COP21 a París i que, en la seva gran majoria, constitueixen ja les primeres NDCs (Contribucions Determinades a nivell Nacional) que els estats presentaran cada 5 anys en el context de l’Acord de París. Les segones les presentaran al llarg del 2020.

Totes aquestes anàlisis, inclosa la del secretariat de la UNFCCC, conclouen, entre altres, una mateixa constatació fonamental. Seguint les actuals INDCs presentades pels estats la majoria del Pressupost Global de Carboni se l’estaran i se l’acabaran gastant (i nosaltres tenim el ferm convenciment que això serà així),els països que ja actualment són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. No quedarà, en realitat, pràcticament gens de pressupost global de carboni que puguin utilitzar els països en desenvolupament, que ja històricament no n’han fet us, i que ara es trobaran pressionats, gairebé engarjolats, per uns objectius molt necessaris en la lluita contra el canvi climàtic, del qual però, precisament, ells no en són pas responsables però en pariran, més que ningú, les seves conseqüències.

—————

Falses il·lusions o grans mentides?

La síndrome d’Estocolm positiva que ha despertat en amplis sectors l’aprovació de l’Acord de París és un molt bon “caldo de cultiu” per sembrar-hi falses il·lusions i/o grans mentides.

Tot d’una sembla que la transició del model energètic actual (inseparable del model econòmic vigent que ha fet possible: el capitalisme) basat en les energies fòssils, a un model basat en energies netes i renovables estigui, com aquell qui diu, dat i fet. Sembla que revertir, l’estat actual del vector energètic mundial i passar d’un 80% del mix energètic  basat en fòssils, a un 0%, o el que és el mateix, a un món 100% renovable –i sobretot, no fòssil-, sigui bufar i fer ampolles!

I al servei d’aquest objectiu, hi ha qui manté que cal que: a) els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle facin en 30 anys la transició cap a un model energètic 100% renovable: b) els països en desenvolupament, que necessiten treure urgentment a milions de persones de la fam, la pobresa i la malaltia, es desenvolupin amb un model basat únicament en energies netes i renovables.

No cal dir, que ambdues premisses posen en safata als principals emissors (i per tant principals responsables) el retardar tant com puguin l’iniciar els canvis econòmics, tecnològics i energètics per tal d’anar (primer ells i després la resta del món) cap a una civilització extremadament baixa en emissions de carboni. I mentre es van prenent el seu temps, van consumint el pressupost global de carboni al mateix ritme desbocat de sempre.

I mentrestant els països en desenvolupament, que necessitarien caminar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible del 2030,  queden a l’espera d’una suposada actuació ingent i gairebé immediata de construcció i ús d’instal·lacions d’energies renovables i netes, que faran possible el seu desenvolupament d’una forma no assajada mai fins ara, i  amb unes fonts de finançament que a dia d’avui no està pas clar que estiguin al seu abast.

Malauradament, i d’aquí el nostre escepticisme, encara ningú no ha demostrat, més enllà d’exercicis de prospectiva molt optimistes allunyats de la realitat actual i, segons el nostre parer, del possible desenvolupament a mig termini del coneixement científic i tecnològic,  que la transició energètica sigui possible si no s’atura el creixement econòmic material (de producció i consum de bens i serveis) mundial.

—————

Acabàvem més o menys així fa un any i ho actualitzem ara

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes de la negociació.

Així ho vàrem fer ja en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny del 2015 fins a París, estant presents i treballant com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa; distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”.

Ara, a la COP22, hi hem estat participant tot promovent i començant a avançar la creació d’una

“PLATAFORMA D’ESTATS PARTS I ORGANITZACIONS OBSERVADORES PER A UNA FORTA MITIGACIÓ I UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI, BASADA EN CRITERIS D’EQUITAT I JUSTICIA CLIMÀTICA, I TOT FENT POSSIBLE LA IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DE LES AGENDES CLIMÀTIQUES I DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE”.

Dins dels objectius de la plataforma, tal i com el nom indica, hi ha el lligar l’agenda per al desenvolupament amb l’agenda climàtica. Perquè de fet, ambdues agendes haurien ja d’estar estretament unides, perquè la història ens diu que pujar al carro del desenvolupament comporta un determinat nivell d’emissions llindar. Des de la perspectiva climàtica, i si es vol assolir l’objectiu dels 2ºC,  es constata que en els propers anys la humanitat hauria d’alliberar a l’atmosfera les últimes emissions provinents de la crema de combustibles fòssils. A més a més, a partir d’una anàlisi acurada de les INDCs dels principals emissors, afirmem que de moment, i fins al 2030, en els compromisos d’aquests països no hi ha ni s’entreveu una previsió de reducció dràstica de les seves emissions. Així doncs, l’objectiu dels 2ºC requeriria d’un canvi de rumb clar que no s’està produint. És per tot això que posem sobre la taula la imperiosa necessitat que, abans no sigui massa tard, les últimes emissions de gasos d’efecte hivernacle estiguin al servei de projectes per al desenvolupament humà sostenible!

key-world-energy-statistics-2015-iea

 

Xerca; 3 de desembre 2016

Rècords i més rècords en l’increment del canvi climàtic

26 set.

Ja és habitual i gairebé cada any tenim nous records relatius a l’increment del canvi climàtic (de les seves causes i dels seus efectes)! Serem capaços d’aturar-ho abans que sigui massa tard? Els BREUS d’avui en recullen alguns!

 

La concentració de CO2 a l’atmosfera segueix augmentant (aquest és el pitjor dels indicadors!)

 

mauna-loa-co2

 

La temperatura mitjana a la superfície de la terra també segueix batent records!

 

ytd-horserace-201606

 

El volum de l’àrtic viu aquest estiu el seu segon pitjor any!

 

asina_n_stddev_timeseries-1-350x280

 

Segons la UNCCD cada any es perden 12 milions d’hectàrees de terra fèrtil (en gran part per la sequera)  

“El mundo pierde 12 millones de hectáreas de tierra fértil por año, lo que equivale a 33.000 hectáreas diarias, de 30 a 35 veces más que la proporción histórica. Estudios científicos calculan que la superficie terrestre en condiciones de sequía pasó de 10 a 15 por ciento a principios de 1970 a más de 30 por ciento a principios de 2000, y que esas cifras seguirán aumentando”.

 

Xerca, 26 de setembre de 2016

Estem a l’antropocè i necessitem molts -molts- diners per aturar el canvi climàtic

19 set.

NOTA PRÈVIA: podeu veure la darrera actualització de la presentació d’aquest blog!

 

BREU 1: Estem a l’antropocè!

Els mitjans de comunicació s’han fet reso del treball d’una comissió de científics del món de la geologia que després d’alguns anys de treball han aprovat proposar que, des de l’any 1950, es consideri que s’ha entrat en una nova etapa geològica que s’anomenaria l’antropocè i que es caracteritzaria, principalment, pel fet que una espècie -la humana- ha i està modificant d’una forma irreversible el planeta terra!

http://www.ara.cat/societat/humanitat-canvia-geologiques-arriba-lantropoce_0_1500450063.html

http://www.lavanguardia.com/encatala/20160901/4128591924/lantropoce-lepoca-dels-humans.html

http://cat.elpais.com/cat/2016/09/05/ciencia/1473092509_973513.html

 

BREU 2: necessitem molts -molts- diners per aturar el canvi climàtic

L’aprovació de l’Acord de Paris ha desfermat una quantitat ingent d’interès, activitat i noticies.

Es fa molt difícil seguir tot plegat.

Però avui destacarem un titular del Banc Mundial (que de tota manera el banc atribueix a fonts de l’Agència Internacional de l’Energia):

“En general, el finançament necessari per a una transició ordenada cap a baixes emissions de carboni d’economies en creixement pot ser explicat en els bilions de dòlars, no només en milers de milions. D’acord amb l’Agència Internacional d’Energia, el món necessita $ 1 bilió (1 milió de milions -ordre de magnitud del PIB de l’estat espanyol) a l’any fins al 2050 per finançar una transició cap a baixes emissions”

http://www.worldbank.org/en/topic/climatefinance/overview

 

arton384

 

Xerca; 19 de setembre de 2016

Al voltant del començament de la signatura de l’Acord de París, el proper dia de la “mare terra” 2016: algunes reflexions

19 abr.

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura de l’Acord de París!

El proper 22 d’abril de 2016, el dia internacional de la “mare terra” (un dels dies internacionals  més “joves” de les NNUU: fou designat com a tal l’any 2009), en un acte solemne i d’alt nivell (en l’argot de les NNUU), i a la seu central de les NNUU a Nova York, començarà el procés de signatura de l’Acord de París. El procés de signatura romandrà obert durant un any, fins el 21 d’abril del 2017. Quan escric aquestes ratlles 155 estats estan anunciant la seva presència en aquest acte de signatura: tot un èxit!

L’Acord de París tornarà a estar doncs, probablement, en una certa primera pàgina d’atenció del “món” i, per tant, és un bon moment per anar reflexionant i aprofundint en el que suposa i pot anar suposant estar en els començaments d’un nou context, d’una nova época, de la lluita internacional contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, ha de quedar clar d’entrada que, de moment, estem només davant del procés formal de signatura que, en condicions normals, hauria d’acabar amb la signatura de tots els estats part membres de la Conferència de les Parts, COP, de la Convenció Climàtica de 1992 de les NNUU: la UNFCCC. Això hauria de ser així perquè aquesta signatura només és la formalitat que dona validesa legal al “cop de martell final” del Sr. Laurent Fabious que declarava aprovat (es pot dir que per consens) l’Acord de París, per part de la COP21, el passat dissabte 12 de desembre.

 

Dia de la “mare terra” 2016 i començament del procés de signatura, que no de ratificació ni, per tant, d’entrada en vigor, de l’Acord de París!

Però és que, a més a més, cal tornar a recordar a tothom que en la mesura que l’Acord de París ha estat concebut finalment com un tractat connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i que, com a tal, i d’acord amb el seu article 21.1. (amb un redactat idèntic –pel que fa al llenguatge jurídic- al que trobaríem, per exemple, en el Protocol de Kyoto):

“El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión”.

serà (o no, qui ho sap de cert?) un acord legalment vinculant per a les parts que actuïn d’acord amb l’article anterior, i sempre i quan s’acabin verificant els dos requisits d’entrada en vigor (que queden definits en el propi article) i, per tant, entri llavors, i només llavors, realment en vigor! Sempre s’ha dit, des de Durban 2011 – COP17, que hauria d’entrar en vigor l’any 2020, però això ara no ho pot garantir ni deixar de garantir ningú.

Aquest és un primer punt important que, per determinades ambigüitats, jo diria que ben calculades, es manté en una mena de nebulosa que, en canvi, jo diria també que cal fer ben transparent.

No els vull pas comparar, però l’esmena de Doha (2012 – COP18) al Protocol de Kyoto (la que defineix el seu segon període de compromisos del 2013 al 2020) no aconsegueix pas entrar en vigor. El passat mes de març l’havien ratificat 61 estats parts del Protocol de Kyoto quan cal la ratificació de 144 parts per a la seva entrada en vigor.

No sé ben bé perquè, però sempre que penso en aquest tema em pregunto si el congrés i el senat nord americans acabaran o no ratificant l’Acord de París. Sabem que un president demòcrata el signarà (com Clinton va signar el Protocol de Kyoto), però segueixo pensant que seguim tenim aquí, com sempre, un important interrogant de futur sobre la ratificació efectiva i  final dels EUA a l’Acord de París.

 

L’Acord de París i la caiguda d’alguns paradigmes bàsics de la Convenció Climàtica UNFCCC: la “mort de l’Annex I”

Ara que ja han passat més de quatre mesos des de l’aprovació de l’Acord de París hom es va adonant –hom va digerint- de més i més coses que, per així dir-ho, suposen (tindran quan l’Acord de París entri en vigor) una mena de punt d’inflexió respecte al passat que, d’altra banda, caldrà veure com s’anirà preveient afrontar en el dia a dia de la preparació de l’entrada  en vigor –quan sigui- de l’Acord de París. Preparació que, per cert, començarà el proper mes de maig, del 16 al 26, a Bonn on es constituirà i reunirà, per primera vegada el APA 1, el grup de treball per preparar, precisament, la futura posada en marxa de l’Acord de París.

L’Acord de París és el que s’anomena un ens legal connex a la Convenció Climàtica UNFCCC i així, d’entrada, no anul.la ni canvia res de la mencionada Convenció.

Per tant, en el procés de preparació, segur que hi hauran intents de recuperar llenguatges i conceptes inherents a la Convenció pels quals, en principi i en alguns casos, l’Acord de París suposa fins i tot un cert punt de “ruptura” amb la Convenció.

Després de més de 20 anys parlant i enfrontant-se de diverses maneres els països que la Convenció Climàtica UNFCCC posava en l’Annex I (aquells països industrialitzats que l’any 1992 havien d’assumir compromisos de mitigació del canvi climàtic) i els països que, per complementarietat, hom posava en el No-Annex I, ara aquestes denominacions i tot el que suposaven han desaparegut en l’Acord de París. Com en tot l’argot internacional de les NNUU el món, també ara a nivell de canvi climàtic amb l’Acord de París, es classifica en països desenvolupats i països en desenvolupament. Classificació conceptualment entenedora però en la qual no se sap mai ben bé, i cada cop menys, qui esta realment en la llista de països en desenvolupament. Esta molt més clar quins són països menys desenvolupats, països més vulnerables al canvi climàtic (com molts estats que són illes petites i/o relativament planes), però esta menys clar, per exemple, quines economies emergents (i no parlo només del BRICS) aniran sent considerades països desenvolupats. Recordem, per exemple, que alguns països que hores d’ara ja són OCDE romanen en el G77 (el grup dels països en desenvolupament a les NNUU).

Per concloure aquest punt només fer constar que el comunicat d’una reunió del BASIC (el BRICS en el món del canvi climàtic doncs Rússia esta, en aquest context, en el “Umbrella Group”) celebrada el passat 7 d’abril, quan parlen dels temes de mitigació, en el nou context de l’Acord de París, esmenten especialment la diferenciada obligació en les accions dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

 

L’Acord de París i la “futura mort del Protocol de Kyoto” i d’alguns dels seus llegats més característics (els mecanismes de mercat, per exemple)

Es vulgui o no la via d’implementació dels objectius i compromisos de la Convenció Climàtica UNFCCC ha estat fins ara el Protocol de Kyoto. I ha estat doncs en el marc del Protocol de Kyoto que s’han generat no pas pocs mecanismes, instruments, conceptualitzacions, etc. que, de fet, son doncs patrimoni polític i legal, també, del context de la Convenció Climàtica UNFCCC. En canvi tot sembla indicar que l’entrada en vigor de l’Acord de París suposa la “mort definitiva” del Protocol de Kyoto.

En aquest sentit, aquest és un altre dels temes que m’ha fet pensar bastant en els darrers temps: l’habilitat de la diplomàcia internacional en donar la volta a temes que sempre han semblat d’una manera i que, de cop i volta, acaben sent d’una altra. Així ha estat amb el Protocol de Kyoto.

Si Copenhaguen va fracassar rotundament per la seva incapacitat de resoldre el tema del Protocol de Kyoto i ni tant sols va saber respondre amb claredat la pregunta de si era o no fins i tot obligat que tingués successius períodes d’implementació (i quan de fet ara n’hi ha un segon període definit –tal com ja hem comentat- però que de moment no entra en pas en vigor), ara em provoca una sensació estranya veure, constatar, com l’Acord de París “acaba”, sembla que definitivament, amb el Protocol de Kyoto. Efectivament, si l’Acord de París és definit, no textualment però si conceptualment, com la nova via d’implementar i sobretot assolir els principis de la Convenció Climàtica UNFCCC, no semblaria pas lògic que, a partir de la seva entrada en vigor, caminéssim amb dues vies diferents. Però també em pregunto si la CMP (la Conferència de les parts del Protocol de Kyoto) es deixarà fer l’harakiri, tan senzillament, una vegada siguem a l’any 2020 …i no vull ni pensar en el que podria passar si l’Acord de París  encara no hagués entrat en vigor el 2020…

Finalment, i entrant en els temes que també donen nom a aquest apartat: què passarà amb les concepcions i els instruments que van donar lloc a l’anomenat, genèricament, “mecanismes de mercat” i/o “mercat de carboni” i que, molt principalment, es van anar concebent, aprovant i desenvolupant en el context del Protocol de Kyoto?

L’Acord de Paris toca de forma bastant explícita els temes del que anomena la “cooperació voluntària entre les parts” per contribuir a la mitigació i recolzar el desenvolupament sostenible. Fins i tot preveu la creació d’un nou òrgan en el context de l’Acord de París per a la supervisió d’aquest mecanisme.

Hom diria doncs, aquesta és com a mínim la meva lectura i interpretació, que l’Acord de París recull la filosofia cooperativa de la Convenció Climàtica però, en canvi, no recull pas els mecanismes de mercat (sobretot en la seva concepció de mercat) que en el marc del Protocol de Kyoto tant s’havien desenvolupat i intentat utilitzar.

Així doncs, tot fa pensar que el període de preparació de l’entrada en vigor de l’Acord de París, que esta a punt de començar,  tampoc serà un camí planer ni exempt de les controvèrsies habituals en el món de les negociacions internacionals del canvi climàtic.

 

Comentari final

Mentre tant les emissions mundials de GHG continuem augmentant i no passa mes ni any en que es van baten records climàtics que, esta ben clar, no són pas cap bon auguri per la humanitat en el planeta.

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 19 d’abril de 2016

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

Actualització estadístiques energètiques mundials: “E pur: NO si muove”

16 febr.

Si, tenim actualitzacions de les estadístiques energètiques mundials. I val la pena ser-ne conscients i analitzar-les ni que sigui molt mínimament (l’únic que puc fer jo avui aquí).

Les bases de dades internacionals van esdevenint una mena de “bé públic global” que cal saber apreciar i analitzar com es mereixen. Ens solen dir moltes coses. Donen informació que, moltes vegades, és relativament senzill transformar en coneixement (cosa no pas habitual en la complexitat i incertesa del món actual).

Normalment aquestes dades van un parell o fins i tot tres anys retardades. És no només lògic; és una garantia de qualitat d’aquestes dades. De fet, fins l’any passat qualsevol estudi internacional mínimament rigorós es referia a conjunts de dades del 2010 que són les que es consideren, fins ara, realment assentades. Hi ha una mena de tradició no escrita ni prevista expressament per ningú que és tenir actualitzacions, realment complertes i ben assentades, del que podríem anomenar el conjunt de variables macro econòmiques, ambientals i socials mundials, cada 5 anys.

Però poc a poc començarem a tenir dades de, fins i tot el 2013 i, en algun sector específic, fins i tot del 2014. Amb la qual cosa podem esperar que a finals del 2017 es comencin a reconstruir jocs de dades més complets de la majoria de variables macro econòmiques, socials i ambientals per l’any 2015.

 

Key-world-energy-statistics-2015 de la IEA

L’Agència Internacional de l’Energia, IEA, és un organisme internacional format per una trentena d’estats que tenen en comú ser importants importadors de petroli i que, per tant, volen ser bons coneixedors de les expectatives de variació dels mercats energètics mundials. En particular el del petroli.

A nosaltres personalment el que es interessa d’ells és que són, probablement, un dels organismes amb més expertesa i treballs elaborats sobre estadístiques energètiques mundials. I tot això des de fa molts anys. I d’una reconeguda i avalada solvència.

En concret avui ens interessa referir-nos a la seva publicació de finals de novembre passat, Key-world-energy-statistics-2015, que hom pot trobar ben accessible a:

http://www.iea.org/publications/freepublications/publication/key-world-energy-statistics-2015.html

 

BP-statistical-review-of-world-energy-2015

Una de les companyies petroleres més importants del món té, potser per motius una mica diferents que la IEA, la necessitat i l’interès de tenir ben actualitzades les dades energètiques estadístiques internacionals.

I, en aquest cas, ens va oferir, a finals de juny passat el seu: BP-statistical-review-of-world-energy-2015, que també es pot trobar ben accessible a:

https://www.bp.com/content/dam/bp/pdf/energy-economics/statistical-review-2015/bp-statistical-review-of-world-energy-2015-full-report.pdf

i que també té tot un historial d’anys que avala la seva solvència pel que fa a les dades i a les estadístiques.

 

EL vector energètic mundial del 2013 (i la seva comparació amb anys anteriors de les darreres dècades)

Les dades, i el saber que ens proporcionen, que voldríem significar en aquest post d’avui són les del que anomenem vector energètic mundial (de vegades, i en anglès, “energy mix”), és a dir, del consum energètic mundial total, la distribució en les diferents energies primàries: carbó, petroli, gas, nuclear, hidroelèctrica i altres (que inclou tota la família del que anomenen renovables).

Els dos estudis citats ens el donen per l’any 2013 i el comparem, en el cas de la IEA amb el del 1973 i, en el cas del BP, donen series de dades pels darrers 10anys.

Quina és la conclusió principal, i realment important des del meu punt de vista, doncs que en el vector energètic mundial, any a any, i des de en fa molts (ben bé una trentena) es manté una dependència relativa constant de les energies fòssils que, mirada des de l’informe de l’IEA és del 82%. Segons les dades del BP seria del 87%. No hi ha encara una normativa internacional que posi exactament en els mateixos sacs tots els conceptes relacionats amb el tema.

On està la importància i el valor afegit d’aquesta dada? L’economia mundial fa molts anys que segueix creixent any a any (i malgrat la crisi del 2008 ho ha continuat fent, a voltes com a resultat de més creixement en alguns països, a voltes en uns altres). Per tant, i malgrat les millores en l’eficiència energètica (menys de les que de vegades es diu però, a més a més, sempre difícils d’assolir i sempre també amb uns marges relatius no tant importants com també de vegades es diu) el consum d’energies primàries total al món tampoc ha parta de créixer. Doncs clar, si la dependència relativa dels combustibles fòssils es manté sempre constant vol dir que cada any estem posant més quantitat absoluta de combustibles fòssils a la palestra, en definitiva, i el lector ja entreveu per on vaig, cada any més emissions de CO2.

E pur, NON si muove! NON si muove, doncs, la dependència relativa que tenim dels combustibles fòssils i, per tant, SI si muove, perquè augmenta, la absoluta!


global_energy_2013

 

Xerca, Barcelona 15 de febrer 2016

%d bloggers like this: