Tag Archives: Economia

El BRICS crea les seves pròpies institucions de Bretton Woods; el multilateralisme financer entrarà en una de les seves  més profundes crisis

29 set.

A la VI reunió oficial formal del BRICS (celebrada a Fortaleza, Brasil, el passat 15 de juliol) es va prendre una de les decisions més importants, relatives al tema de les finances mundials, que s’hagin pres mai des del naixement de les Institucions de Bretton Woods, IBW-BWI.

S’han creat unes “noves institucions de Bretton Woods” que, per tant, ara tindrem per parells a nivell de món.

Es podria dir que s’han trencat doncs, per primera vegada, els acords post 2a guerra mundial que van donar a llum a l’actual sistema d’organitzacions internacionals. Deu n’hi do del que ha passat i deu n’hi do de lo poc que se n’ha parlat a nivell de mitjans de comunicació “occidentals”.

En un post que vaig publicar l’abril,  http://wp.me/p1IaoC-gd, comentava el fet que probablement va ser la gota que ha fet vessar el got. El Congrés dels EUA desestimava les propostes de reforma de les Institucions de Bretton Woods, que s’havien acordat a Seul el 2010 -amb l’acord de l’administració Obama- i, per tant, feien impossibles aquestes reformes. En aquell post constatàvem que aquesta ha estat i és una de les grans maneres que té els EUA de fer política internacional; la presidència i l’administració del país tiren endavant acords internacionals, però després no són capaços d’assumir-los i complir-los a nivell intern i, per tant, els “maten per l’esquena”. El mateix va passar amb el protocol de Kyoto, comentàvem també en aquell post.

Com que el tema ja venia de llum i començava a clamar al cel, el BRICS ja s’havia començat a preparar per prendre mesures si les reformes de les IBW no acabaven arribant i, entre altres coses, harmonitzaven el fet que si bé el BRICS en el seu conjunt, representa, actualment, el 24,5% de la economia mundial, el seu pes en vots dins de les IBW totalitza només un 10,3%. El cas més sagnant és el de Xina que amb un pes del 16,1% del PIB mundial, té un 3,8% de pes de vot a les IBW.

I tal dit tal fet, a la reunió d’enguany del BRICS s’han creat dues institucions que, de fet, són la replica, gairebé exacte, a les dues institucions de Bretton Woods: a) el nou banc de desenvolupament, NDB (New Development Bank), que seria la institució parella al Banc Mundial (BM); b) un fons comú de reserva de canvi, CRA (Contingency Reserve Arrangement), que seria la institució parella  al Fons Monetari Internacional (FMI).

No és l’objectiu d’aquest post d’avui entrar en detalls tècnics financers (que d’altra banda no són precisament el punt fort del qui escriu), però si que crec és molt important constatar els següents fets de diversa índole i, per tant, importància tècnica i/o al capdavall fonamentalment política, pel que fa a aquesta tant important notícia:

  1. El NDB s’ha capitalitzat inicialment en 50.000 milions de US$, a parts iguales! entre els cinc països que el funden; l’aposta doncs per la unitat política del BRICS és més que evident i potser, a ulls occidentals, sorprenent. La seva seu serà a Shanghai i el seu primer president Indi.
  2. Els objectius del NDB són, per així dir-ho, “idèntics” als del BM de les IBW; cito textualment de la declaració de Fortaleza: “mobilitzar recursos per a fer infraestructures i projectes de desenvolupament sostenible dels països del BRICS i altres economies emergents i/o en desenvolupament”.
    1. D’una banda doncs el model econòmic pel que aposta el BRICS no presenta diferències respecte al model vigent sobretot pel que fa a la globalització; efectivament, aposta de fet per una internacionalització de les seves empreses; una llàstima!
    2. D’altra banda, i en la mesura que els beneficiaris dels préstecs del nou banc seran, en primer lloc els mateixos països fundadors, així en conjunt aconseguiran, molt probablement, continuar augmentant encara més el seu pes econòmic en el món; emperò, també en seran beneficiaris la resta d’economies emergents i en desenvolupament que, sota el lideratge del BRICS, estan apostant molt seriosament pel que s’ha anomenat “cooperació sud-sud”, posant-se ells com a, d’entrada, “cap de ratolí”. Fins ara la cooperació “sud-sud” era un concepte bonic però eteri; més voluntarista que realista; a partir d’ara, si el BRICS realment té un “projecte de món més just i equitatiu”, la nova eina creada pot jugar-hi un paper fonamental en fer-ho possible
  3. Pel que fa a la creació del CRA -capitalitzat inicialment en 100.000 milions de US $- com a possible institució parella al FMI, és molt important constatar també que:
    1. El FMI es va crear com a tal fons econòmic per poder sortir a l’ajuda dels països que tinguessin problemes econòmics interns -normalment de balança de pagaments- importants (els darrers clients importants del FMI són: Grècia, Irlanda i Portugal!). Però, a la vegada, es va crear amb la intenció de dotar-se d’un sistema monetari internacional que fos estable i això: internacional. Emperò i sense estendre’ns ara en el que és una llarga i apassionant història, actualment, aquest sistema monetari internacional esta basat, exclusivament, en la divisa dòlar US com a patró i en la defensa, sempre, dels interessos d’aquesta divisa i del seu país emissor
    2. En aquests moments de la història financera del món, a qui més perjudica aquesta realitat és a la divisa Yuan xinesa. Per això en aquest cas la creació d’aquest nou fons de contingència si que s’ha d’interpretar, també,  com una manera d’afavorir la internacionalització del Yuan que, en primer lloc, es viurà en el mercat asiàtic. Una nova guerra monetària internacional esta servida en el món.
    3. Però no es gens menyspreable la intenció de la creació d’aquest nou fons, com a fons de reserves per combatre incidències de crisis financeres des de fora del FMI; citant textualment una altra vegada la declaració de Fortaleza: “ajudar a països amb problemes de liquidat a respondre a pressions” especulatives i/o usureres”; “tenir provisió de liquidat per afrontar pressions de canvis de divises sobre balances de pagaments febles”.  Aquí si, una altra vegada, tenir una mena de doble del FMI amb qui negociar per resoldre problemes de financer interns, pots ser una realitat que acabi canviant moltes coses en el món

 

Un món multipolar amb dos grans pols esta servit a curt i mig termini

D’una banda doncs el G7 (fins fa poc G8 i de fet sempre G5 – EUA, Alemanya, Japó, França i Gran Bretanya) veuen de retruc incrementada en el temps la seva hegemonia total en les IBW. Però d’altra banda, malgrat que cal veure, com a mínim,  l’evolució a curt termini de les noves institucions creades pels cinc membres del BRICS, es pot dir que s’estan donant passes de gegants per tenir instruments que els hi permetin poder jugar el mateix paper que les IBW, però des de perspectives i posicions diferents…i no només financerament sinó de concepció del món; i a l’inrevés provablement.

No ho deixarem pas de dir….les nostres simpaties i posicions emocionals i ideològiques favorables al món del sur o al sur dels móns no havia contemplat mai la divisió del món en una mena de dos antimons (matèria i antimatèria), i seguia considerant el multilateralisme, evolucionat cap un multipolarisme amb diversos pols, com el sistema idoni d’evolució de, també, les finances internacionals…

Tenim més motius per viure per veure, veure per entendre i entendre per transformar!

brics 2014

Xerca; 29 de setembre de 2014

Els EUA el pitjor “amic” del multilateralisme; el Governament econòmic mundial paralitzat!

7 abr.

L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!

Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!

És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!

 

El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA

És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.

Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.

Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas,  posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.

 

Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial

Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.

 

El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)

Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.

Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots).  La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior  i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.

 

La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI

El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal  i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.

Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.

Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.

 

Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010

Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.

Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.

Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.

A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).

 

Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional

Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.

Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de  gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.

Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:

Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no  ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!

 

Nota final

I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!

 

ch2

 

 

Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014

 

 

Les primeres previsions econòmiques per al 2014 segueixen sent, globalment, dolentes

10 març

No és que m’agradi trobar cada setmana un títol que ens recordi que anem malament. Del que es tracta és d’intentar seguir analitzant la realitat el més correctament possible. I cada nou informe global ens continua portant a les mateixes conclusions. No vol ser el tema d’avui, però la tesi -el problema greu seria- que no estiguéssim en un període econòmic contra cíclic llarg, sinó que, com apunta Immanuel Wallerstein, aquest contra cicle ja no fos un període sinó una època. Queda pendent parlar-ne.

 

L’Informe anual de UN DESA (Departament d’Afers Econòmics i Socials de les NNUU) sobre la situació i les perspectives de l’economia mundial per al 2014   

Aprofito la circumstància per cridar l’atenció sobre aquest departament de les NNUU. En unes NNUU a les que gairebé els hi esta prohibit parlar d’economia, comerç i finances, doncs els mateixos estats membres  tracten aquest temes en altres organitzacions internacionals  (les IBW, la OMC, ..), la Secretaria General esta organitzada en departaments (de vegades divisions; en definitiva una mena de ministeris) presidits -cadascun d’ells- per un sots secretari general de l’organització que, lògicament, ha anomenat el SG de les NNUU. Doncs potser per la prohibició real esmentada, la Secretaria General de les NNUU té en aquest departament un dels seus centres de recopilació d’informació, de producció de coneixement i de generació d’activitat més potents del món.

Dins dels informes anuals que no falten mai a la cita, acaba de sortir fa unes poques setmanes el de la “Situació i perspectives de l’economia mundial per al 2014” que hom pot trobar (gairebé sempre -actualment- amb accés lliure) a:

http://www.un.org/en/development/desa/policy/wesp/index.shtml 

Després d’un any 2013 on l’economia mundial hauria crescut un 2,1% (continuant la tendència a la baixa dels anys anteriors) la tendència seria ara cap a un creixement del 3% en el 2014! Darrera d’aquesta tendència agregada cal tenir en compte però que, mentre que en els darrers anys, el manteniment del creixement ha estat gairebé en mans exclusives de les economies emergents (del BRICS principalment), ara aquestes economies estarien en tendència de reducció de les seves taxes de creixement que, en el 2014, s’hauria de veure compensat, per garantir les previsions, per unes esperades millores en les economies dels països rics. 

Emperò els riscos són molt i molt complexes d’avaluar quant, sobretot, als seus impactes. Els països rics, començant pels EUA, disminuiran l’aportació de liquidés pública als mercats i les conseqüències d’aquestes polítiques no són encara deterministes. No esta gens clar que l’economia estigui prou en marxa com perquè sense estímuls públics pugui continuar una remuntada creixent per ella mateixa. D’altra banda, i com efecte de la política anterior, els països emergents han començat a notar davallades importants en les inversions estrangeres directes (IED) i, per tant, veiem espurnes de problemes monetaris en alguns d’ells i ningú es capaç de predir, amb fiabilitat, quins efectes tindrà tot això, al llarg de l’any, sobre el creixement final d’aquests països.

En qualsevol cas però, l’alerta principal de l’informe es segueix situant en el tant elevat atur que tenim al món!

 

L’informe anual de l’OIT sobre les “Tendències Globals d’Ocupació 2014”

Efectivament, i de forma molt detallada, així ho corrobora l’altre informe anual que tampoc falla mai a la cita. En aquest cas el de l’agència de les NNUU dedicada al món del treball: la Organització Internacional del Treball, OIT, en el seu informe sobre les “Tendències Globals d’Ocupació 2014” que hom pot trobar també a:

http://www.ilo.org/global/research/global-reports/global-employment-trends/2014/WCMS_234107/lang–en/index.htm

L’any 2013 el nombre de persones aturades en el món s’haurà apropat als 202 milions (5 milions més que l’any anterior 2012; un 1,4% més d’atur al món). Si hom té en compte que la força de treball mundial haurà augmentat en uns 47 milions  -un 1,01%-, hom conclou que la destrucció de llocs de treball creix bastant més ràpidament que l’augment de la força de treball. Horrorós! I després llegirem que, a partir de segons quins tants per cents de creixement de l’economia, es crea ja ocupació. Com a mínim a nivell mundial actualment això no es pas així.

De fet, segons la OIT, el 2013 el dèficit haurà augmentat fins als 62 milions d’ocupació, inclosos 32 milions més de persones que buscaven feina i 7 milions de persones que ja l’han deixat de buscar.

I, a aquest ritme, la OIT preveu que per al 2018 arribarem a l’escandalosa xifra de 215 milions d’aturats al món.

Però tal com ja s’ha remarcat, la tendència més dura de digerir i que ens torna a fer pensar en elements sistèmics més que conjunturals, és la de que la creació neta de llocs de treball al món esta agafant una tendència decreixent molt preocupant. Haurem de tornar doncs a Wallerstein. De moment ens quedem amb la figura de l’informe que il·lustra aquesta tant negativa tendència: la creació neta de llocs de treballs, després de la crisis, segueix una tendència creixent en augment! 

jobs gap

Xerca; Barcelona, 10 de març de 2013

Ai l’FMI (Fons Monetari Internacional): La iniquitat és dolenta pel creixement econòmic!

3 març

Fa dies que no ens acostem a un dels “palaus d’hivern” del capitalisme  del segle XX i XXI! (L’altra “palau d’hivern” son tots els organismes al voltant del Banc Internacional de Pagaments a Basilea).

Però hi ha moments en que et demanen a crits a que parlis d’ells!

 

La crisi i la iniquitat

Estem en uns moments en els quals els estats del món (i les seves organitzacions financeres -principalment el FMI-) comencen a parlar, amb la boca petita però sense reprimir-se gaire, de que ja hem tocat a fons en la crisi financera i econòmica més important que mai hagi viscut el capitalisme  mundial, i que no només veiem ja la llum al final del túnel, sinó que fins i tot aquesta llum ja ens comença a il·luminar una nova fase de “capitalisme triomfant”.

Emperò, tant uns com els altres han d’anar molt en compte perquè la gent al món -de formes molt diverses- ha sofert i continua sofrint molt com a resultat de la crisis i, per tant, a tothom li costa molt empassar-se la nova “bona nova”.

A banda de si estem o no sortint realment de la crisi, si que hi ha una realitat indubtable per a tothom (que absolutament ningú nega en aquests moments) que és que un dels seus efectes més importants i estesos arreu del planeta és el gran augment de la iniquitat! Ho hem llegit moltes vegades dit de molt diverses maneres però, en definitiva, el que ha passat és que ha augmentat encara molt més que abans de la crisis (en que ja era així -cal no oblidar-ho) que, cada vegada, hi ha menys rics però que són molt més rics i que cada vegada hi ha més pobres però que són molt més pobres i que, en general, les classes mitjanes s’han empetitit i han anat i estant anant molt més cap a engruixir les classes pobres. 

Tothom ho denuncia, tothom diu que això és insostenible (socialment i moralment parlant en aquest cas), però és una realitat tant clara i manifesta que comencem a tenir molta literatura sobre el tema en moltes diferents direccions.

Què m’ha cridat l’atenció com per escriure avui aquest post? Doncs un recent document de discussió del staff intern del FMI que, perquè hagi tingut més impacte de lo normal, ha estat explícitament autoritzat a ser públic per Olivier Blanchart, l’economista en cap del FMI. El paper el podeu trobar a:

http://www.imf.org/external/pubs/ft/sdn/2014/sdn1402.pdf

i porta per títol: “Redistribució, iniquitat i creixement”!

 

De com la iniquitat passa a ser “dolenta” quan es pot considerar que és dolenta pel creixement econòmic

Perdoneu l’animadversió (potser massa subjectiva) que li tinc a aquesta organització de Breton Woods, però és que hi ha vegades en que arriben a extrems que resultem realment “endimoniats”.

Amb dates de molts països a la mà, i comparant etapes temporals on es donaven, respecte ara, situacions diferents, el paper acaba, en definitiva, afirmant, entrelligades, les següents conclusions:

  1. L’elevada iniquitat sembla disminuir el creixement econòmic!
  2. Disminuir la iniquitat és bo pel creixement econòmic!
  3. Redistribuir la riquesa, principalment mitjançant impostos, és bo pel creixement econòmic!
  4. Redistribuir la riquesa té un efecte estadístic negatiu insignificant sobre el creixement econòmic!

Valguem Déu, no és que la iniquitat sigui moral i èticament inacceptable per una espècie com la humana; és que resulta que com que la iniquitat és dolenta pel creixement econòmic (ep, això si que és important!) potser si que caldrà començar a lluitar-hi en contra, fins i tot amb polítiques impositives, perquè des del santa santoro del capitalisme neoliberal mundial, el FMI, han arribat a la conclusió que això serà bo pel seu tant estimat capitalisme.

El paper en qüestió analitza també la relació entre impostos i llocs de treball. El que ja he dit sobre la iniquitat, encara portem més temps dient-ho pels llocs de treball al món. Un altre gran i inacceptable resultat de la crisi és la pèrdua de tants i tants llocs de treball al món; qüestió que, evidentment, esta directament relacionada amb l’increment de la iniquitat!

Doncs bé, a les conclusions anteriors, l’informe hi acaba afegint les següents:

  1. Contradir la ben acceptada ortodòxia econòmica que afirma que els impostos són assassins de llocs de treball
  2. I, en general, que les polítiques de redistribució no tenen impacte negatiu sobre l’economia i que, al contrari, quan els beneficis són més equitativament distribuïts, llavors l’economia creix més ràpidament i els cicles de creixement són més llargs!

 

Reflexions finals

Es pot dir que tot esta dit! No deu ser dolent (en termes polítics) però és èticament imperdonable que el FMI trobi ara que per tornar i continuar creixent econòmicament potser haurem de fer alguna cosa amb la iniquitat al món. I que per aquest motiu – el creixement econòmic – si que cal fer-hi alguna cosa amb la iniquitat!

Però escrivint aquest post d’avui m’ha vingut a la memòria la figura de la portada de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de les NNUU per al Desenvolupament) de l’any 1992, que va posar “números” i “imatge” al tema de la iniquitat al món i que, crec, és una de les figures d’informes de les NNUU que més vegades, més sovint i a més llocs he vist publicada. És, em diríem ara, una icona de la lluita per un món millor. La podeu trobar a:  

http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr1992

Una figura més recent, donant una imatge diferent (però equivalent) i uns números actualitzats el 2013 és la següent:

Fig_1_Global_wealth_pyramid

Aquesta piràmide global de la riquesa la podeu trobar a:

http://www.step.org/global-wealth-report

I la taula comparativa, d’aquestes dues referències, que teniu a continuació, ens obliga a acabar clamant al cel i a la terra per un món que evoluciona tant desastrosament!

taula inequitat

 

Xerca; 3 de març 2014

S’acaben les grans crisis del començament del segle XXI?

16 des.

En el que vol ser el meu darrer post d’aquest 2013, voldria mirar enrere i  reflexionar amb mi mateix sobre com es pot veure, actualment, l’estat del món. Ja fa temps que em sento, i no ho amago, un pessimista actiu (és a dir, no resignat i en pretesa lluita com sempre per un món millor, però certament amb bastanta menys esperança de que sigui fins i tot possible). I suposo, per tant, que és difícil que jo pugui trobar respostes positives a la pregunta plantejada en el títol del post d’avui.  Només intentaré no caure en lamentacions i, analitzant fets i tendències que tots tenim i hem tingut davant nostre -i que cadascú ha vist i veu amb la seva pròpia perspectiva-, concloure  algunes valoracions personals.

 

Com tenim la famosa crisis financera i econòmica?

Des del 2007, si hi hagut una realitat que ho ha impregnat gairebé tot ha estat la de la crisi financera (que esclatava d’amagat, com moltes pel·lícules han sabut relatar molt bé) i que va derivar en la crisi econòmica probablement més important i més analitzada de la història del capitalisme.

Els ciutadans europeus, per exemple, ens hi anem “acostumant” millor o pitjor i, ara, els nostres “líders polítics” i “els líders polítics mundials” afirmen de que ja hem arribat al final del pitjor; però en general aquesta proclama es viu, només, amb un total i savi escepticisme més o menys resignat.

El món tenia dues grans opcions davant de la crisis financera. I aquí hi ha un tret comú que crec que caracteritza la major part de “respostes” -o de “no respostes de fet”- amb les quals anem mal tirant endavant “com a humanitat”, davant dels nostres principals problemes o crisis, en aquest principi de segle XXI.

Una opció era enfrontar-se a la crisi i a les seves causes profundes (una globalització financera electrònica i  neoliberal que ha situat les finances mundials a un ordre de magnitud sense precedents i sense sentit econòmic -d’economia real- ni, per tant, sense cap utilitat social per a la vida humana al planeta). Doncs bé, a la fi, ningú ho ha intentat seriosament des de la política real. Segueixo perplex de, per exemple, no haver vist cap valoració sobre el tema del continuat i impressionant augment dels beneficis de l’especulació financera, del que parlava en el post:   http://wp.me/p1IaoC-dM . I, en canvi,: ni s’han tancat paradisos fiscals; ni s’han prohibit productes financers que només poden rebre el qualificatiu de complexes barbaritats tecnològiques fictícies i merament especulatives i usureres; ni s’han regulat, en la direcció de la defensa del bé  públic, tot allò que s’havia desregulat irresponsablement (per dir-ho suau).

L’altra opció era l’adaptar-se a la nova realitat, assumint l’existència del poder oligàrquic més opac i poderós de la història i seguir-ne els seus designis. I això és el que s’ha fet. Alguns dels resultats principals en els quals ens estem ben instal·lant: el pretès estat benefactor del benestar dels ciutadans, del qual Europa, per exemple, n’era la realitat a emmirallar-se i a imitar, era, per si de cas, un mal exemple per al món i se l’havia de destruir i se’l va destruint dia rere dia; la iniquitat, la fragilitat de les condicions de la vida econòmica i social, la privatització i accés discriminat, per raons econòmiques, dels serveis a que haurien de tenir accés tots els ciutadans (pel simple però fonamental fet de ser-ho), guanya terreny a gran velocitat i és el tipus de capitalisme que s’imposa arreu del món.

Malgrat el creixement econòmic singular de les economies del BRICS i d’altres països emergents, la “utopia de la socialdemocràcia” ha mort i la victòria, a dia d’avui, del neoliberalisme més individualista i ferotge que mai és total. I les tendències que veiem els europeus, per exemple, són les que s’estenen arreu del món. La recuperació del suposadament necessari creixement econòmic, està i estarà basat en, sobretot, condicions de treball humà que ens porten a realitats que ens semblaven presents -i precisament a eradicar- només, encara, als “suds” del món. La globalització del mercat de treball en el món i la lògica de l’acumulació capitalista passa, en aquests moments, per abaratir a qualsevol cost (l’atur europeu amb el corresponent abaratiment dels salaris; les inhumanes condicions de treball a tants “Bangladesh” del món) el mercat de treball humà, ser més competitius en el comerç mundial pel consegüent abaratiment  dels preus dels productes manufacturats i dels serveis, i maximitzar beneficis que cada vegada es distribuiran menys equitativament al llarg de tot el planeta i de tots els seus “mons”; i, en canvi, serviran per continuar invertint a la boira financera especulativa que enriqueix més i més (de vegades hom es pregunta per a què?) a una cada vegada més petita però insaciable capa de sers humans.

Les grans possibilitats tecnològiques fan, precisament també, que siguin possibles productes d’alt valor i cost afegit que gaudiran només els, cada vegada menys, més rics del món. Així doncs una munió de ser humans treballant en indignes condicions per, de fet, tenir una certa capacitat de subsistència pròpia, i tot contribuint, involuntàriament, a satisfer nivells de vida innecessaris i obscens d’ uns molt pocs sers humans. Un equilibri no sé si més injust que inestable i sinistre. Possibilitats tecnològiques que, en canvi, podrien donar respostes reals als principals problemes endèmics de la nostra espècie.

 

I de la crisi climàtica que en podem dir? 

Si la crisi financera i econòmica és la del present, la climàtica és la del futur. Ja feia un cert temps que, de fet, havíem optat per renunciar a actuar sobre el fons del problema (el creixement econòmic basat en el consum de l’energia fòssil) i ens dedicàvem a preveure com ens adaptaríem, quan arribés, al canvi climàtic.

I ara que ja va arribant (amb el cicló de filipines com a darrer exemple) ja ens preguntem qui pagarà els danys que ocasionarà entrar de ple en la inestabilitat climàtica i el desfermament de fenòmens naturals inestables i catastròfics. Segur que el món financer de les assegurances ja esta imaginant productes per treure, de tot plegat, més beneficis. I per això la única cosa que s’ha estat capaç d’aprovar en les darreres conversacions sobre el canvi climàtic, és incloure el tema de “Danys i perills” com un dels centrals a tenir en compte a partir d’ara a l’etern rosari de les negociacions anuals sobre el tema.

Aquí l’especulació ho és sobre el futur. Com que com a mínim “la nostre generació (la que hi té responsabilitats ara”) no en sofrirà les conseqüències més greus, doncs de moment tira tant com pot del model actual, encara que ja tothom sap, i que ningú nega, és i ens porta al desastre.

 

I alguna esperança?

Totes aquestes crisis, com algun filòsof ja va preveure fa anys, porten en si mateixes elements clara i finalment autodestructius. Que en aquesta autodestrucció els nombrosos danys col·laterals siguin els menors possibles pels éssers humans i els hi ensenyin, d’una vegada per totes, que cal canviar radicalment de rumb i posar l’economia al servei de satisfer les necessitats reals dels sers humans en el seu conjunt i, en canvi, no posar les capacitats del sers humans com a societat en satisfer les necessitats irrellevants però assassines d’uns pocs sers humans, és l’esperança que, en la mesura de lo possible, cal intentar precipitar com més aviat millor.

MadMadMax

Xerca; 16 de desembre de 2003

 

Del 2012 al 2013 amb la crisi mundial que no ens deixa

14 gen.

S’ha acabat un any que ha estat pitjor del que s’esperava i en comença un altre que, inicialment, es preveu encara  pitjor.

Millor? Pitjor? Des de quina perspectiva? Per un dia deixem que, primer, sigui el famós i controvertit PIB (indicador macroeconòmic que mesura el creixement econòmic “pur i dur”) qui ens permeti un primer nivell de justificació dels adverbis emprats. Després mirem-nos les xifres i tendències d’atur (que tots entenem millor, malgrat siguin de fet estadísticament menys acurades) per acabar de situar-nos.

Taxes de creixement de l’economia mundial

Efectivament, la taxa de creixement del PIB ha baixat aquest 2012, respecte a la del 2011, a totes les grans àrees econòmiques mundials. I, en principi, durant el 2013 es preveu que l’actual taxa de creixement es mantingui igual, la qual cosa, per un món organitzat per créixer, és una clara previsió de pitjor, sobretot, per l’anunci que suposa de persistència i, per tant, aprofundiment, de la crisi.

Si el famós any 2009 en el que la taxa de variació del PIB mundial era negativa per primera vegada des de feia més de 30 anys, ara, i després d’un any de suposada recuperació, el 2010, tant el 2011 primer, com ara el 2012 encara amb més claredat (encara hi haurà ball de dades fins d’aquí a uns tres mesos) i les previsions actuals pel 2013 ens diuen que l’economia mundial va baixant (o com a màxim mantenint) la seva taxa de creixement.

Aquestes dades les podem veure reflectides en els dos gràfics següents.

El primer directament de la pròpia web del FMI (i que hom pot analitzar al seu gust treballant-hi “on line”); el link és   

 http://www.imf.org/external/datamapper/index.php

i la imatge és

Captura

El segon gràfic és del Departament d’Afers Econòmics i Socials de les NNUU; concretament de l’informe: “World Economic Situation and Prospects 2013”; tant el títol del gràfic com la pròpia imatge ens permeten veure amb més claredat les tendències anticipades (tant a nivell de món, com dels diferents tipus d’economies que hi contribueixen actualment) 

Captura2

Resumint-ho en forma de taula -els dos gràfics- només per al 2012 tenim:

Zona  Món  Economies

 “avançades”  

 (Zona Euro)

 Economies  

 emergents

Taxa (%)   3,3          1,3

     (-0,4)

      5,3

la qual cosa ens permet concloure (per un no expert com un servidor) que, com es sabut, qui esta fent possible  el creixement encara positiu de l’economia mundial són les economies emergents però que, també, i comparat amb les tendències de les que venien aquestes economies, cada cop creixen relativament menys. A banda de reforçar el concepte d’un món molt interdependent, hom s’ha de preguntar cap a on porta tot això i si, de fet, no estem davant, també, de certs límits de creixement econòmic que en un món en el que la recepta mèdica actual és l’exportació, no se sap ben bé qui podrà importar tanta “pretesa” exportació.  

Taxes de creixement de l’atur al món

Encara que la correlació entre aquests dos indicadors o realitats no és tan diàfana com de vegades es diu, és evident que l’indicador relacionat que finalment esta fent patir a molta gent al món és el d’unes economies que no creen llocs de treball: el principal i gairebé únic mecanisme de distribució de la riquesa que contempla el sistema capitalista actual.

En paraules de l’Informe 2012 del Banc Mundial sobre el Desenvolupament Humà Mundial:

” En todo el mundo, hay más de 3000 millones de trabajadores, pero casi la mitad de ellos son agricultores o trabajadores por cuenta propia. La mayor parte de los pobres trabaja largas horas pero aun así no gana lo suficiente para vivir.”

De l’altra meitat ens diuen:

” En todo el mundo 200 millones de personas, entre las cuales hay un número desproporcionado de jóvenes, están desempleados y buscan trabajo activamente. Un número estimado de 620 millones de jóvenes, en su mayoría mujeres, ni trabajan ni buscan trabajo.”

I en paraules de l’OIT, respecte a les seves estadístiques 2012 i, en concret, respecte a la figura que bé a continuació,  podem llegir:

“Los mercados laborales no se han recuperado aún de la crisis mundial que estalló en 2008. La tasa de desempleo global (dels aproximadament 1500 milions que no són agricultors o treballadors per conte pròpia a que feia referència el BM) del 60,3% en el 2011, es el 0,9% más baja que antes de la crisis. Todavía existe un déficit de aproximadamente 50 millones de empleos en comparación a la situación anterior a la crisis. Es poco probable que durante los próximos dos años la economía mundial crezca a un ritmo suficiente para reducir el actual déficit de empleo, y ofrecer trabajo a más de 80 millones de personas que se calcula que entrarán en el mercado laboral durante este período.”

 Captura3

De la mateixa manera que abans em preocupava el fet que la recepta actual d’exportació generalitzada em sembli una fugida massa òbvia cap endavant, en relació al treball al món, em sembla que també cal dir que els sectors en els quals es podrà exportar (“competitivament” -quines paraules tant “lletges” avui, eh!-) són cada vegada menys extensius creació de llocs de treball. Així doncs, en les receptes de continuïtat sobre les que ens movem, els límits sobre la creació futura de llocs de treball també estan ben presents i, molt probablement, són molt més estructurals del que ens pensàvem.

Haurem de continuar cercant i tornant a cercar més i noves llums cara al futur!

Xerca; 14 de gener de 2013

Quant i com està de malament l’economia mundial?

22 oct.

A aquestes alçades de l’any la majoria d’informes econòmiques de les organitzacions internacionals multilaterals  (FMI, UNCTAD, UN DESA, …) ja estan disponibles, i s’acaben de realitzar (tal com comentàvem fa un parell de setmanes) les reunions anuals de les IBW (FMI i BM) a Tokio.

Sent no expert en res, ho soc menys en aquest temes, però allò que diuen: “la ignorància és atrevida” i “de tant anar el canti a la font …”.

He contrastat les dades històriques i previstes de l’economia estàndard mundial (cal dir que sempre hi ha petites diferències entre les fonts disponibles) i he llegit els comunicats finals de les reunions de Tokio del FMI i del Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt del FMI i del BM) i he tret les meves inexpertes conclusions.

Si parlem d’economia estàndard mundial estem “assumint” (que no és el meu cas, però això no toca avui) que el creixement econòmic és la “medicina” màgica que tot ho soluciona i que, a la fi, ha passat de ser la medicina instrumental a ser l’objectiu finalista “de tot i tothom”. Els nivells de treball/d’atur hi solen estar molt lligats. I, finalment, els balanços de polítiques fiscals internes i de pagaments i/o d’inversions externes els factors claus que ens poden fer preveure unes evolucions o altres (avui no arribarem a tocar aquest punt).

Pel que fa al creixement econòmic, el PIB segueix sent, invariablement i malgrat totes les disquisicions sobre el tema, l’indicador macroeconòmic per excel·lència. Doncs bé, recollim-ne aquí algunes dades significatives (de taxes de variació del PIB sempre), tot recordant, a priori, que excepte l’any 2009 -aquell any en que l’impacte dels esclats de les crisis financeres i econòmiques ho va remoure tot-, el PIB mundial no ha parat de créixer en els darrers 50ansy i que, durant el segle XXI, s’havia anat movent, majoritàriament, al voltant del 4% d’increment anual!:

  2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012
Món 3,5 4,1 4,0 1,5 -2,3 4,1 2,7 2,3

Ja veiem però que, malgrat el repunt del 2010 que va permetre dir, prematura i equivocadament, que el pitjor ja havia passat, la dada del 2011 i la previsió del 2012 (i la del 2013 esta en la mateixa línia) ens donen una clara perspectiva de que la crisi va per llarg (cada vegada se sent a parlar més de que patirem més d’una dècada de crisi)!

Si ens mirem les contribucions específiques a aquesta evolució percentual anual global, d’alguns països o blocs de països, es poden concloure bastantes altres coses de la pel·lícula que anem vivim:

  2010 2011 2012
Món

4,1

2,7 2,3
       
EUA

2,4

1,7

2,0

       
Euro zona

2,0

1,4

-0,4

Alemanya

3,7

3,0

 0,9

Espanya

-0,3

0,4

-1,5

França

1,7

1,7

  0,1

Itàlia

1,8 0,4

-2,3

       
Japó

4,4

-0,8

2,2

       
Xina

10,4

9,2

7,8

Índia

10,1

6,8

4,9

Brasil

7,5

2,7

1,5

Què ens permeten dir doncs aquestes dades? Probablement res que no sabéssim ja, però que es va consolidant com a tendències clares i no precisament “optimistes” de l’estat de l’economia mundial:

1. L’economia mundial està estancada en un creixement baix (sempre mira’t en relació a l’evolució del PIB)

2. Si la crisis financera i econòmica és, actual i clarament, en el “centre ric del sistema”, així ho continua sent principalment! (sobretot a la zona Euro; però amb Japó i EUA que continuen en una situació inestable que haurem d’acabar de valorar amb les dades definitives del 2012 que encara hauran d’esperar alguns mesos)

3. Les  anomenades economies emergents han estat el motor de l’economia mundial en aquests primers anys de crisi; però, segurament, no estaven preparades per fer aquest paper i, per tant, les seves importants desacceleracions (sobretot a la Índia i al Brasil) poden acabar de portar inexorablement a l’economia mundial a aquest estancament econòmic que tanta por fa a tothom, en termes, insisteixo, estàndards.

Aquí cal recordar el que tant s’ha dit: les economies emergents s’han forjat principalment com a part de la deslocalització industrial al món dins del procés de globalització econòmica neoliberal, i han estat les grans exportadores de productes manufacturats de valor afegit baix i mig a la resta del món que, ara, ha baixat en molt aquesta demanda degut a les respectives situacions de crisis.

En relació a aquest darrer punt, cal afegir-hi allò que no es diu tant clarament, i que fins i tot queda encobert per consignes en sentit contrari, de, actualment, fortes tendències proteccionistes als països “rics” del centre del sistema.

Què hi ha dit la reunió de Tokio del FMI de tot plegat?

En un llenguatge sempre ambigu o auto matisat, vegi el lector algunes afirmacions concretes del  comunicat final de la reunió del FMI;

  • Encara es comença dient: “Necessitem actuar decisivament per trencar els bucles de realimentació negativa i restaurar la trajectòria de l’economia global cap a un fort, sostingut i equilibrat creixement!
  • Estem encara en emfatitzar allò de: “la necessitat d’afrontar la crisis i construir forts fonaments per un futur creixement. Les polítiques per al treball i el creixement, la sostenibilitat del deute,   la reparació dels sistemes financers i la reducció dels desequilibris globals son prioritats claus” de l’Agenda política Global del FMI!    “Ens comprometem a enfortir les fonts de creixement domèstic o intern de les economies emergents, i a augmentar la competitivitat exportadora en els països amb dèficit”. “Ens reafirmem en el nostre compromís d’evitar qualsevol forma de proteccionisme en temes comercial i d’inversió”.

Deu n’hi do, oi?, la llum i la força que ens podem inspirar aquestes frases tant amanides ja!

Tal com hem mencionat ja, en el context de les reunions de les IBW també es reuneix sempre el Comitè de Desenvolupament (un òrgan mixt entre el FMI i el BM) que, com a mínim i potser perquè no seria la veu oficial de cap de les dues organitzacions, és més clar i, per tant, encara ens deixarà més preocupats quan diu en el seu comunicat final: 

  • “L’economia mundial es manté vulnerable. Els desafiaments persisteixen en molts països desenvolupats, mentre el creixement baixa en la majoria d’economies emergents…” 
  • “La recent crisi financera significa menys llocs de treball quan se’n necessiten milions…El sector privat genera la majoria de llocs de treball, però el sector públic té un important paper a jugar també…”                               Haurem de tornar a parlar aviat del tema dels llocs de treball al món. De moment vegeu però la figura que tanca avui aquest post.

Francament, no sé el lector, però, davant de tot això, a mi m’entra un grau tant elevat de desconfiança en que algú sàpiga que fer i com actuar efectivament en el context de crisi tant fort que vivim que, francament, el meu estat de preocupació continua ben alt!

Xerca; 22 d’octubre de 2012

%d bloggers like this: