Tag Archives: IPCC

El 23 de setembre Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic: MASSA SOROLL I POQUES NOUS

19 set.

De la convocatòria de la Cimera

“Les últimes anàlisis demostren que, si actuem ara, podem reduir les emissions de carboni en un termini de dotze anys i mantenir l’augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 ° C i, fins i tot, tal com demana la darrera coneixença científica, fins a 1,5 º C per sobre de la dels nivells preindustrials.

Afortunadament, tenim l’Acord de París: un marc polític visionari, viable i de futur, que estableix exactament què cal fer per aturar l’alteració climàtica i revertir els seus impactes. Però l’acord en si no té sentit sense una actuació ambiciosa.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, fa una crida a tots els líders a venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”.

Així encapçalen textualment (cites en cursives – els subratllats i les negretes son meves-) les Nacions Unides, UN, a la seva pàgina web

https://www.un.org/en/climatechange/un-climate-summit-2019.shtml

la convocatòria d’aquesta cimera “extraordinari” i el SG António Guterres hi emfatitza personalment:

“Vull saber sobre com anem a aturar l’augment d’emissions cap al 2020 i reduir dramàticament les emissions fins arribar a les emissions netes zero a mitjans de segle.”

 

Primers comentaris personals

Qui m’hagi llegit alguna vegada darrerament sap del meu pessimisme generalitzat i, especialment, davant de tanta proliferació d’afirmacions “grandiloqüents”, però “buides”, de tot tipus. Però no és un pessimisme destructiu i intenta ser no desesperançat. És un pessimisme que intento sempre raonar i que, a més a més, el considero necessari per poder ser, a l’hora, crítics i realistes i, al final, esdevenir poder realment transformadors de la realitat. Transformadors però de debò i constructivament, i davant del que ja tanta gent reconeix, finalment, com el repte més gran que ha d’afrontar la humanitat, tal vegada al llarg de tota la seva història com a espècie.

És cert, ara si -i ho emfatitzo-, que tothom en parla, que sembla que tothom es mobilitza, que allò que també tanta gent ha vingut intentant posar en l’agenda de la humanitat durant tants anys sembla que finalment hi sigui. I, en aquest context, i en coherència amb el meu pensament i les meves anàlisis, el que crec que haig de fer avui es posar en negre sobre blanc algunes de les grans contradiccions d’aquesta suposada “revolució actual” contra el canvi climàtic que, sincerament, malgrat tant soroll que, d’entrada, podria semblar ben positiu, jo no sé veure gairebé per enlloc. Ho intentaré fer pas a pas amb l’objectiu ja entreobert: identificar entre tant soroll on pot ser el gra (molt poc encara) i on és la palla i el jull (tanta i tant, que hi ha el perill que acabi matant tot el gra).

 

Sobre una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, UN, a NY el 23 de setembre de 2019 i sobre la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, i la seva propera Conferència a Xile del 2 al 13 de desembre d’aquest 2019 

No m’haig d’estendre massa en els aspectes legals que posen de manifest les contradiccions, de gairebé sempre, de, malgrat tot, les meves estimades i apreciades Nacions Unides, UN. Però no posar de manifest aquestes contradiccions una altra vegada, en aquests moments, seria una greu irresponsabilitat que, en el fons i evidentment al meu parer, no vol explicar, contradictòriament segons la meva manera de veureu, el “hiperactiu” Secretari General de UN: Antònio Guterres.

A la Cimera de Rio 92 es va optar per treballar i actuar sobre els temes del Canvi Climàtic a través d’un tractat internacional -la citada Convenció Marc Climàtica-, que, al cap i a la fi, no deixa de ser en aquests casos -tractats internacionals multilaterals- com unes petites UN: amb el text de la Convenció jugant el paper de la Carta, i amb la reunió dels estats-part (els estats que van ratificar la Convenció; 197 en l’actualitat) jugant el paper de la seva Assemblea General. En el context dels tractats internacionals aquesta mena d’Assemblea General s’anomena Conferència de les Parts, COP (Conference Of the Parties) i a Xile tindrem la seva reunió anual número 25: la COP 25. Però d’aquesta Convenció Climàtica n’han nascut més tractats; el darrer l’Acord de París que, per tant, també té, actualment, la seva Conferència de les Parts de sigles CMA (les diferents sigles pretenen bàsicament no confondre les diferents sobiranies que hi ha respecte als diferents tractats: la Convenció Climàtica, el Protocol de Kyoto i, ara, l’Acord de París). En qualsevol cas a Xile tindrà lloc també, i això és molt important de ser destacat i explicat, la reunió de la CMA 2; pròpiament la segona reunió d’aquesta Conferència de les Parts de l’Acord de París; la qual cosa vol dir que s’ha acabat finalment – a Polònia l’any passat- la primera reunió pròpiament dita de la CMA que jugava i va jugar, tal com estava previst, un paper clarament “constituent” relatiu a la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París.

En la mesura que aquest és el marc legal del que la humanitat s’ha dotat per lluitar contra el Canvi Climàtic, caldria que el SG de UN no deixes mai de dir, d’explicar més explícitament, que, quan ell convoca una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic, de fet, i per ser il·lustratius, esta convocant una mena de xerrada d’amics (o no tant amics) d’un club molt interessant, en la que, i encara que hi acudeixin màxims dirigents (els Caps d’Estat i/o de Govern dels estats del món), el màxim que hi podran fer és això: xerrar. I si, durant aquesta xerrada, estiguessin més o menys d’acord i volen passar dels possibles acords concrets i/o proclamacions grandiloqüents i/o de línies d’acció dramàtiques (com les qualifica Antònio Guterres), llavors, haurien d’actuar en conseqüència però, precisament, on normalment no ho acabant fent ni tant -ni molt menys- ni usualment (sobretot si es tracta realment de les imprescindibles línies d’acció dramàtiques): en aquest cas a les reunions realment legals i procedents en aquest cas de Xile de la CMA 2 i la COP 25 del proper desembre.

 

Com estan les coses per la UNFCCC?

Doncs prou malament com gairebé sempre; costa tant, sempre, arribar a acords realment significatius i transformadors de la realitat actual i futura del Canvi Climàtic que seria fins i tot estrany que poguéssim escriure el contrari.

 

  • Sobre la ratificació de l’Acord de París:

Dels 197 estats que han anat ratificant la UNFCCC (la Convenció Climàtica en el que suposa de tractat internacional legal) al llarg de la història que va començar el 1992, 185 d’ells han ratificat també, ara, l’Acord de París aprovat el 2015. Qui no ho ha fet encara?: doncs, per exemple, i més significativament, no ho han fet ni Rússia, ni l’Iran, ni Turquia.

Una de les grans desgracies del món actual és que el Sr. Trump sigui el President dels EUA i hagi anunciat per activa i per passiva que sortirà de l’Acord de París perquè, segons diu, no hi creu i, a més a més, és lesiu, sempre segons ell, pels interessos dels EUA. La sortida legal no podia ser immediata després que Obama, en el seu segon mandat, portés als EUA a ser, conjuntament amb la Xina, un dels primers ratificadors (i de fet principals impulsors conjunts de tot el procés) de l’Acord de París. Els analistes diuen que Trump no acabarà fent efectiva la seva sortida real de l’Acord fins que no guanyi (si les guanya, clar) les eleccions de l’any vinent per a un segon mandat. Però de moment, a la pràctica, ha sortit ja realment del mateix i està basant pràcticament tota la política energètica dels EUA en, una altra vegada, més i més combustibles fòssils (aquests dies s’ha fet públic que, per exemple, ja és el primer exportador mundial de petroli).

No és baladí per tant fer constar ara i aquí que, en aquests moments de la història (i després de la Xina), els EUA, Rússia i Iran estan entre els primers productors i, també, i evidentment, utilitzadors de combustibles fòssils del món i, per tant, no s’hauria de preveure doncs pas -sota cap concepte- que estiguin -m’atreviria a dir que en absolut- per la feina de col·laborar realment -ni fins i tot aparentment- en el que faria possible, potser i in extremis, complir els objectius en termes de temperatura de l’Acord de París.

 

  • Sobre la finalització -a Polònia l’any passat- de la CMA 1 de l’Acord de París i, sobretot, d’un dels temes pendents d’aprovació, com a mínim en certs i importants aspectes, encara – COMMON TIME FRAMES / TERMINIS COMUNS TEMPORALS- sobre la posada en marxa i implementació de l’Acord de París

És sabut que, en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París es varen aprovar, també, les anomenades Decisions de París. No tenien caràcter de tractat internacional; només de decisions legals fermes de la mateixa COP 21 (la Conferència de les Parts de la Convenció Climàtica reunida a París el 2015), concebudes i aprovades com a elements imprescindibles per preparar la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París com  a tal que, com a tractat que és, no va voler entrar, per així dir-ho, al nivell d’auto contenir els reglaments, les normatives, les modalitats, etc. necessàries per a la seva pròpia aplicació.

Des de començaments de l’any 2016 fins a finals de l’any 2018 un òrgan ad hoc creat per les pròpies i mencionades Decisions de París s’ha encarregat, amb moltes dificultats per arribar a resultats, de desenvolupar tot allò que li demanaven aquestes Decisions de París, en general, i, en algun cas, de mandats continguts en el propi Acord de París. Tot això s’havia d’acabar aprovant per la primera reunió de la CMA de l’Acord que, per aquest motiu, va esdevenir oberta, com a tal sessió 1, des de la COP 22 de Marràqueix fins la passada COP 24 de Katowice.

Però tot i el temps utilitzat per tancar aquest, per així dir-ho, segon capítol de la història de l’Acord de París encara hi ha alguns serrells -gens intranscendents- que han quedat oberts i que, per tant, s’hauran de resoldre en properes sessions de la CMA; teòricament, per exemple, en la de Xile d’aquest Desembre; emperò, la reunió anual dels òrgans subsidiaris dels tractats internacionals sobre Canvi Climàtic, celebrada a Bonn el passat mes de juny (com és habitual que així sigui anualment), tampoc va ser capaç d’arribar, encara, a acords al respecte.

I això és important -molt important afegiria jo mateix- i molt contradictori. Recentment (finals de l’any passat) l’Informe de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1,5 o C (una altra de les Decisions de París és l’origen de l’existència d’aquest importantíssim informe científic) ha establert possibles camins quantificats per tal d’assolir els objectius en termes de temperatures de l’Acord de París. Molta gent els esta utilitzant ja, se’ls esta fent seus,  com les seves metes en la lluita contra el canvi climàtic. Com així ho fa, per exemple i és molt lloable que així ho faci, el SG de les Nacions Unides, UN, en les línies amb les quals començàvem aquest escrit. Emperò, i per suposat entre altres raons -algunes de les importants ja comentades anteriorment-, precisament desacords com el citat i que ara comentaré amb més detall fan gairebé (de fet, al meu parer, sense el gairebé) del tot impossible que aquests camins globals es segueixin i es compleixin de cap manera.

Efectivament, és sabut també que la única cosa que han de fer, de fet, els estats, des d’un punt de vista de mitigar les seves emissions, és proposar-s’ho realment, sent el màxim d’ambiciosos possible, i deixar-ho públicament definit i programat, i entrat -com entre altres coses expressió del compromís de complir-les- en un registre públic -recentment creat per aquesta finalitat- de la UNFCCC -entesa aquí una altra vegada com la casa específica de les UN on es viuen i tracten oficial i legalment tots aquests temes-. Per tant aquest registre públic acull ja i anirà acollint a partir d’ara i en un futur les anomenades, i ja bastant conegudes com a tals,: Contribucions Nacionalment Determinades, NDCs (National Determined Contributions).

Però, on és el punt, en relació a aquestes NDCs, on no hi ha manera que hi hagi acord (i, en canvi, el SG de les Nacions Unides, UN, no els hi pregunta res sobre aquest aspecte quan convoca els estats a NY el 23 de setembre): doncs bé, el punt en el qual no hi ha acord és quan -i després cada quan- s’hauran de presentar les properes NDCs. I clar, sense noves i molt ambicioses NDCs ja sabem que, amb les presentades durant els anys 2015, fonamentalment, i 2016 (tot això en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París), anem disparats cap als 3,5 o C, bastant abans de la meitat d’aquest segle XXI. Això seria -i hi ha masses probabilitats de que així sigui- un gran desastre!

Els motius del desacord no són, en principi, evidents, tenen la seva base en certes complexitats dels propis textos aprovats i, ben utilitzats per estats, amb interessos més aviat espuris, esdevenen una roca difícil de foradar i travessar. Cal reconèixer que la història de les NDCs (que van néixer com a manera de fer entreveure i pre convèncer als estats que un acord -però un acord com el que ho acabaria sent el de París- era possible) té les seves incongruències. De les presentades com a primera NDC, n’hi ha de molts diferents tipus. Quant a temps, per exemple, unes arriben fins l’any 2025 i altres fins l’any 2030. I, en relació a aquest punt concret i com dèiem abans, aquí les Decisions de París no contenen precisament els texts més diàfans i esclaridors. Tot plegat fa que, sota la denominació: COMMON TIME FRAMES – TERMINIS COMUNS TEMPORALS, continuï ben obert i sense acord un tema tant important com el de cada quan, i a partir de quan, es presentaran NDCs.

En el de vegades anomenat “Llibre de Regles de Katowice” aprovat per la CMA 1 es diu textualment en relació a aquest tema (i ho deixo en la versió original en anglès perquè cada frase, cada paraula, està molt plena de matisos -els subratllats són meus-):

 

Common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement

The Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement, CMA,

Recalling Article 4, paragraphs 9 and 10, of the Paris Agreement,

Also recalling decision 1/CP.21, paragraphs 23–25,

  1. Welcomes the progress made in the consideration of common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement, and takes note of the rich exchange of views and range of options considered and proposed by Parties on this matter;
  2. Decides that Parties shall apply common time frames to their nationally determined contributions to be implemented from 2031 onward;
  3. Requests the Subsidiary Body for Implementation, SBI, to continue the consideration of common time frames for nationally determined contributions at its fiftieth session (June 2019) with a view to making a recommendation there on for consideration and adoption by the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement.

 

(Versió traduïda:

Terminis comuns temporals per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París

La Conferència de les Parts que actua com a reunió de les parts en l’Acord de París, CMA,

Recordant els paràgrafs 9 i 10 de l’article 4 de l’Acord de París,

Recordant també la decisió 1 / CP.21, paràgrafs 23-25,

  1. Acull amb beneplàcit els progressos realitzats en la consideració de terminis comuns per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París, i pren nota del ric intercanvi d’opinions i la gamma d’opcions considerades i proposades per les parts sobre aquest assumpte;
  2. Decideix que les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir de 2031 en endavant;
  3. Demana a l’Òrgan Subsidiari d’Implementació, SBI, que continuï la consideració de terminis comuns per contribucions determinades a nivell nacional en el seu cinquantè període de sessions (juny de 2019) per tal de fer una recomanació per a la seva consideració i aprovació per la Conferència de les parts servint com la reunió de les parts en l’Acord de París.)

 

El text subratllat del subapartat 2, i la persistència en el no acord sobre quan s’han de presentar, des d’avui fins al 2031, les següents NDCs, és un obús amb tota regla a la línia de flotació contra les possibilitats reals de caminar realment cap a l’assoliment de l’objectiu sobre les temperatures de l’Acord de París. L’aprovació d’aquest text i el no acord continuat en el SBI són, doncs, la porta oberta a que, com a mínim de moment, tothom faci el que vulgui en els propers anys. No hi ha cap garantia, ni de fet cap obligació legal, en aquets moments, de que els estats presentin la seva segona NDC durant el 2020. Tot sembla indicar que, sobretot els estats menys interessats en fer-ho (perquè mentrestant els seus compromisos de mitigació són els ja coneguts -en tots els casos ben insuficients- i no actualitzar-los voldrà dir segur, a la pràctica, que continuaran amb les seves nefastes tendències actuals -business as usual- ), les aniran presentant quan cadascun d’ells vulgui. Fins i tot el període de 5 anys entre la presentació de les NDCs consecutives esta en discussió oberta en aquests moments.

 

Quines haurien de ser doncs les primeres preguntes a les que el SG de les Nacions Unides, UN, hauria d’exigir una resposta immediata dels estats membres de les UN, en la Conferència “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic del proper 23 de Setembre?

La primera pregunta hauria de ser, per entendre’ns, sobre quin mes de l’any 2020 ha d’acabar el termini per tal que els estats part de l’Acord de Paris presentin la seva 2a NDC? I dins de la resposta hi hauria d’haver inclòs el compromís d’aprovar aquest termini a la reunió de Xile de la CMA 2!

La segona pregunta hauria de ser, sempre per entendre’ns, com es pot garantir que aquestes segones NDCs siguin les realment més ambicioses possibles i, sobretot, donin com a resultat agregat (sumant els efectes de totes les NDCs de tots els estats) l’objectiu amb el qual s’ha convocat la conferència “extraordinària” d’aquest 23 de setembre, i que va ser definit per l’IPCC en el seu informe de fa uns mesos?

És a dir, tornant al principi de l’article i per, gairebé, acabar-lo, quan el Secretari General de les Nacions Unides, UN, convida als seus Estats membres a “venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”, cal dir que l’objectiu de millorar les NDCs per al 2020 ( suposant que primer haguem aconseguit la resposta comentada afirmativa a la pregunta anterior i que la mateixa sigui activada efectivament), en la línia definida per l’IPCC, no s’aconsegueix de cap manera si no s’encarrega a la CMA 2 de Xile l’elaboració i aprovació d’una proposta concreta del que, amb justícia climàtica (i, per tant també, responsabilitat històrica) com a criteri polític contemplat explícitament en el mateix Acord de París, li toca assolir a cada país amb la seva NDC, per tal que el resultat agregat de totes les NDCs sigui el clarament definit, insistim, per l’Informe de finals de 2018 l’IPCC.

És quimèric això? Científicament és del tot possible fer el model corresponent i obtenir com a resultat del mateix quin ha de ser l’objectiu de cada país! Els resultats concrets seran realment dramàtics (sobretot per als països que tenen una responsabilitat quantitativa històrica i actual més important en el nombre d’emissions que han arribat i continuen arribant a l’atmosfera)! És per això, en realitat, que tot és tan difícil en el terreny polític on, a nivell internacional, les UN (i, per tant també, la UNFCCC) no són una institució de govern i on, de fet, tot s’ha d’aprovar bàsicament per consens però, a més a més, després cada estat pot o no aplicar-ho i/o complir-ho segons la seva sobirania absoluta tan explícitament recollida en la Carta de les UN.

 

A mena de conclusió d’aquest article

Les pròpies UN van poder néixer només després d’una hecatombe com la que fou la segona guerra mundial. I com tantes altres coses, i malauradament, encara que en aquests moments hi hagi fins i tot massa soroll (dic massa perquè de vegades és ensordidor i no permet escoltar el que realment és essencialment important) molt em temo que, de fet, la humanitat (tant com a col·lectiu de milions d’individus d’una banda, i com a estructures polítiques que, en certa manera, els representen mínimament, d’altra banda) no es prou conscient ni esta prou preocupada pel tsunami que ens ve a sobre i, de fet, continua especulant amb l’optimisme tecnològic i no deixa d’esperar que les coses s’acabin solucionant per elles mateixes i, no exempts de certs patiments, al final tot continuï endavant sense les repercussions més greus que la ciència prediu en aquests moments. No és capaç de veure (jo tampoc soc, malauradament, capaç de visionar-ho) de quina manera es podria aturar aquesta mena de màquina infernal que es va posar en marxa amb la revolució industrial, però sobretot quan aquesta es va posar al servei del model de creixement econòmic capitalista.

No sé acabar d’una altra manera que començant a pensar quina pot ser la “segona arca de Noé” que calgui plantejar-se imaginar i construir!

 

 

Xerca

Barcelona, 19 de setembre de 2019

Què no podia passar a la COP22? O de com l’Acord de París no es començarà a aplicar, com a molt aviat, fins l’any 2019 o 2020! I Nota Final sobre la participació a la COP22!

3 des.

 

A mena d’introducció

Després que a la COP21, celebrada a París ara encara no fa un any, s’arribés a l’acord que portarà per sempre més el nom de la capital francesa (s’ho van treballar molt!), l’interès de tothom pels temes del Canvi Climàtic sembla haver augmentat considerablement. Això és bo!

Tornaré a repetir, també per començar, que el millor de l’Acord de París és que existeix i que, per tant, a la fi hi ha alguna cosa a la qual agafar-se en la lluita contra el canvi climàtic. Que això on hom es pot agafar sigui més o menys bo o dolent ja és molt més opinable; i un servidor ja fa temps que esta bastant instal·lat en un pessimisme sensible incremental, però actiu, que també aplica a la significació i utilitat real del tant renombrat Acord de París.

Per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que el senyor Obama volia passar a la història per algunes coses; i una d’elles era per posar els EUA al capdavant, o com a mínim que ho semblés, de la lluita del món contra el canvi climàtic. Així, els fets semblen indicar que va ser capaç de convèncer a la Xina perquè tots dos països a l’hora (com els dos grans principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle que són), i tot aprofitant la darrera reunió del G20 d’aquest 2016, ratifiquessin inesperadament –com a mínim per mi-, el que havien aprovat a París l’any passat i signat el passat mes de maig a la seu de les NNUU a Nova York.

Ara la història juga males passades al senyor Obama i ningú sap massa bé que farà el senyor Trump amb l’Acord de París i si, fins i tot, poder tindrem una repetició gairebé calcada d’un altre moment històric dels EUA, quan el senyor Bush es va desdir de ratificar el Protocol de Kyoto que, en canvi, els senyors Clinton i Al Gore havien signat abans. En fi, històries de la lenta però inexorable decadència dels EUA. De tota manera cal dir també, potser ben alt, que no cal que el senyor Trump es desdigui de l’Acord de París, perquè precisament els EUA es varen cuidar molt de que l’Acord de París, d’obligar, de fet no obligues a fer res que hom no vulgui fer i, per tant, el senyor Trump podrà tornar a desdir-se de més coses de les que ha dit a la seva campanya.

Però temes dels EUA a banda, és força indubtable que aquella inesperada –insisteixo que com a mínim per a mi- ratificació molt ràpida de l’Acord de París per part dels EUA i la Xina va provocar una febre ratificadora potser mai vista i, per tant, que en un temps probablement record pel que fa a aquests menesters, l’acord hagi entrat en vigor formalment –hagi passat a formar part del dret internacional multilateral- el passat divendres 4 de novembre, tal com s’anunciava (per l’evolució de les ratificacions), més o menys, un mes abans.

  

La COP22 i la CMA1; però el més calent era a l’aigüera de l’APA

Marràqueix era i hauria d’haver estat en circumstàncies normals la COP22; és a dir, la reunió número 22 de la COP de la UNFCCC: la Conferència de les Parts de la Convenció climàtica. I així ho ha estat.

Però precisament degut a la inusitada i espectacular rapidesa ja citada de la ratificació de l’Acord de París, Marràqueix es va transformar també, poques setmanes abans del seu començament, en la CMA1: la primera reunió de la Conferència de les Parts de l’acord de París. Com a tractat que l’Acord de París és, una vegada entra en vigor –el passat 4 de novembre-, els estats que l’han ratificat es constitueixen en la Conferència de les Parts, el seu màxim òrgan polític, d’aquell nou tractat.

Però aquest fet era, en “tempus” polítics, clarament precipitat. Malauradament, eh! Però així era i ha estat.

A París, a la COP21, es varen aprovar dues grans coses: a) l’Acord de París; b) un paquet de decisions d’enorme importància on s’encarreguen una quantitat molt important (i qualitativament encara més importants) de tasques necessàries per tal de preparar la posada en marxa de l’Acord de París. Es coneix com el paquet de decisions 1/CP.21.

Moltes d’aquestes decisions es refereixen a desenvolupar “Guies, Reglaments, Modalitats, Procediments, etc.” que, precisament, són imprescindibles per posar en marxa, per aplicar, per poder desenvolupar a la pràctica, realment, l’Acord de París.

Aquella frase castellana de: “hagan las leyes y déjennos a nosotros los reglamentos”,  és del tot aplicable a l’Acord de París. L’acord seria la llei; però una llei pendent de molts reglaments que, a més a més, son els que acabaran de conformar, realment, l’aplicació i desenvolupament pràctic concret de l’Acord de París.

Per tal de fer aquests “reglaments”, dins de les pròpies decisions 1/CP.21 de la COP21 de París hi havia la de la creació d’un òrgan de treball de la COP de la Convenció Climàtica (la CMA no existia encara a París), l’anomenat APA, que, en gran part, ha de fer aquests treballs, aquests reglaments que, a la fi, si que hauran de ser aprovats per la CMA1 (de “prematura existència” tal com estem intentant explicar).

De fet, ja els acords de la COP17 de Durban 2011 encarregàvem la realització d’un nou tractat que s’havia d’aprovar el 2015 per entrar en vigor el 2020. En aquest sentit, els “tempus” polítics que la COP21 esperava per l’APA eren previsiblement llargs i importants. I per què? Doncs perquè entre altres coses l’Acord de París té, de fet, unes característiques d’acord marc (amb uns objectius, una metodologia i uns mecanismes genèrics –també tipus marc- per a desenvolupar la metodologia i assolir els objectius) que deixava, per tant, moltes decisions tant de funcionament com d’aplicació concreta i real  de l’acord a la negociació posterior. Però, amb “l’agreujant” si es vol, que molts d’aquests desenvolupaments “reglamentaris” han de resoldre temes de fons que són i poden ser de gran importància.

En poques paraules més: el paper de l’APA és fonamental i no gens senzill de dur a terme perquè de fet és, en parts molt importants, el que acabarà definit el que realment acabi sent l’Acord de París.

L’APA es va reunir per primera vegada a les habituals trobades de maig-juny de Bonn (la seu de la Convenció Climàtica) d’aquest mateix any 2016, i va necessitar tota una setmana només per posar-se d’acord en quina era el seu programa de treball. Per què? Doncs perquè l’Acord de París té moltes ambigüitats i no poques contradiccions internes (fruit d’unes negociacions finals molt napoleòniques) que s’han d’abordar políticament i que seran el resultat de negociacions polítiques tant o més importants, gairebé, que les pròpies de París.

I qui haurà d’acabar aprovant tot el treball de l’APA (i també el d’altres òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica que també tenen encarregades feines)? Doncs, tal com ja hem dit, la primera reunió de la CMA, és a dir, la CMA1. Per tant estava i està clar que s’havia produït un total desfasat polític i de feina a fer, i que no hi havia res fet del que hauria d’aprovar una CMA1.

Solució? “Suspendre i perllongar la reunió de la CMA1” fins, de moment, a finals de l’any 2018 a la COP24. Aquesta és una martingala molt emprada en l’apassionant món de les negociacions climàtiques multilaterals. Per tant, i com de fet es podria dir que estava previst, l’acord de París no es posarà en pràctica, no s’aplicarà de fet, fins l’any 2019 o 2020. Precisament, tal com ja es preveia en el conjunt de decisions 1/CP.21, els estats han de presentar les seves segones NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) durant el 2020. Però per fer-ho necessiten o esperen el guiatge que han de rebre com a resultat del treball de l’APA.

Això és el que de fet ha passat, molt principalment, amb tot el galimaties d’acrònims inclòs, a les reunions de Marràqueix! Tot lo altre simplement és que no podia passar (malauradament continuem “perdent” temps efectiu de lluita contar el canvi climàtic)! Vegeu el text formalment aprovat, dins del document oficial FCCC/PA/CMA/2016/L.3, per tal de retornar a uns temps polítics lògics (des d’un punt de vista del funcionament intern):

  1. Invites the Conference of the Parties to continue to oversee the implementation of the work programme under the Paris Agreement in accordance with the arrangements contained in decision 1/CP.21, and to accelerate work and forward the outcomes at the latest to the third part of the first session of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement to be convened in conjunction with the twenty-fourth session of the Conference of the Parties (December 2018) for its consideration and adoption;

Una visió més completa, i al meu parer bastant objectiva de moltes altres coses de les quals s’ha parlat a Marràqueix, es pot trobar, per exemple a:

http://www.c2es.org/international/negotiations/cop22-marrakech/summary

 

——————————

 

NOTA FINAL A QUATRE MANS D’OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS  –CO DIRECTORS DEL GRUP SOBRE EL GOVERNAMENT DEL CANVI CLIMÀTIC DE LA UPC- RELATIUS A LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA COP22

 

Alguns temes científics, tecnològics, econòmics i polítics de fons al voltant de l’aplicació a curt i mig termini de l’Acord de París. I sobre la nostra insistència de la imperiosa necessitat d’una distribució del pressupost global de carboni  basada en criteris d’equitat i justícia climàtica, que faci possible arreu la implementació conjunta de les agendes climàtiques i de desenvolupament humà sostenible

 

Fa un any escrivíem (i ara destaquem en cursives les poques actualitzacions que en fem en el post COP22):

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 (que esta sent contínuament revisada i confirmada per la comunitat científica internacional en el camí cap a l’AR6 de l’IPCC previst per al 2022) ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions, principalment les de CO2, es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París. I ho ha continuat, ara en motiu de la COP22, i continuarà fent en un futur.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de CO2 que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els 2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992 i el d’equitat subratllat ara a l’acord de París. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

—————

Sobre les anàlisis 2016 de les INDCs

Durant l’any que ha transcorregut des de París fins a Marràqueix han passat moltes coses de les quals, aquí, en volem destacar, abans que res, la següent:

El nombre i nivell d’aprofundiment de les anàlisis realitzades al voltant dels efectes agregats de les anomenades INDCs (Intencions de Contribució Determinades a nivell Nacional) que varen presentar pràcticament tots els estats parts de la Convenció Climàtica fins poc abans de la COP21 a París i que, en la seva gran majoria, constitueixen ja les primeres NDCs (Contribucions Determinades a nivell Nacional) que els estats presentaran cada 5 anys en el context de l’Acord de París. Les segones les presentaran al llarg del 2020.

Totes aquestes anàlisis, inclosa la del secretariat de la UNFCCC, conclouen, entre altres, una mateixa constatació fonamental. Seguint les actuals INDCs presentades pels estats la majoria del Pressupost Global de Carboni se l’estaran i se l’acabaran gastant (i nosaltres tenim el ferm convenciment que això serà així),els països que ja actualment són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. No quedarà, en realitat, pràcticament gens de pressupost global de carboni que puguin utilitzar els països en desenvolupament, que ja històricament no n’han fet us, i que ara es trobaran pressionats, gairebé engarjolats, per uns objectius molt necessaris en la lluita contra el canvi climàtic, del qual però, precisament, ells no en són pas responsables però en pariran, més que ningú, les seves conseqüències.

—————

Falses il·lusions o grans mentides?

La síndrome d’Estocolm positiva que ha despertat en amplis sectors l’aprovació de l’Acord de París és un molt bon “caldo de cultiu” per sembrar-hi falses il·lusions i/o grans mentides.

Tot d’una sembla que la transició del model energètic actual (inseparable del model econòmic vigent que ha fet possible: el capitalisme) basat en les energies fòssils, a un model basat en energies netes i renovables estigui, com aquell qui diu, dat i fet. Sembla que revertir, l’estat actual del vector energètic mundial i passar d’un 80% del mix energètic  basat en fòssils, a un 0%, o el que és el mateix, a un món 100% renovable –i sobretot, no fòssil-, sigui bufar i fer ampolles!

I al servei d’aquest objectiu, hi ha qui manté que cal que: a) els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle facin en 30 anys la transició cap a un model energètic 100% renovable: b) els països en desenvolupament, que necessiten treure urgentment a milions de persones de la fam, la pobresa i la malaltia, es desenvolupin amb un model basat únicament en energies netes i renovables.

No cal dir, que ambdues premisses posen en safata als principals emissors (i per tant principals responsables) el retardar tant com puguin l’iniciar els canvis econòmics, tecnològics i energètics per tal d’anar (primer ells i després la resta del món) cap a una civilització extremadament baixa en emissions de carboni. I mentre es van prenent el seu temps, van consumint el pressupost global de carboni al mateix ritme desbocat de sempre.

I mentrestant els països en desenvolupament, que necessitarien caminar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible del 2030,  queden a l’espera d’una suposada actuació ingent i gairebé immediata de construcció i ús d’instal·lacions d’energies renovables i netes, que faran possible el seu desenvolupament d’una forma no assajada mai fins ara, i  amb unes fonts de finançament que a dia d’avui no està pas clar que estiguin al seu abast.

Malauradament, i d’aquí el nostre escepticisme, encara ningú no ha demostrat, més enllà d’exercicis de prospectiva molt optimistes allunyats de la realitat actual i, segons el nostre parer, del possible desenvolupament a mig termini del coneixement científic i tecnològic,  que la transició energètica sigui possible si no s’atura el creixement econòmic material (de producció i consum de bens i serveis) mundial.

—————

Acabàvem més o menys així fa un any i ho actualitzem ara

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes de la negociació.

Així ho vàrem fer ja en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny del 2015 fins a París, estant presents i treballant com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa; distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”.

Ara, a la COP22, hi hem estat participant tot promovent i començant a avançar la creació d’una

“PLATAFORMA D’ESTATS PARTS I ORGANITZACIONS OBSERVADORES PER A UNA FORTA MITIGACIÓ I UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI, BASADA EN CRITERIS D’EQUITAT I JUSTICIA CLIMÀTICA, I TOT FENT POSSIBLE LA IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DE LES AGENDES CLIMÀTIQUES I DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ SOSTENIBLE”.

Dins dels objectius de la plataforma, tal i com el nom indica, hi ha el lligar l’agenda per al desenvolupament amb l’agenda climàtica. Perquè de fet, ambdues agendes haurien ja d’estar estretament unides, perquè la història ens diu que pujar al carro del desenvolupament comporta un determinat nivell d’emissions llindar. Des de la perspectiva climàtica, i si es vol assolir l’objectiu dels 2ºC,  es constata que en els propers anys la humanitat hauria d’alliberar a l’atmosfera les últimes emissions provinents de la crema de combustibles fòssils. A més a més, a partir d’una anàlisi acurada de les INDCs dels principals emissors, afirmem que de moment, i fins al 2030, en els compromisos d’aquests països no hi ha ni s’entreveu una previsió de reducció dràstica de les seves emissions. Així doncs, l’objectiu dels 2ºC requeriria d’un canvi de rumb clar que no s’està produint. És per tot això que posem sobre la taula la imperiosa necessitat que, abans no sigui massa tard, les últimes emissions de gasos d’efecte hivernacle estiguin al servei de projectes per al desenvolupament humà sostenible!

key-world-energy-statistics-2015-iea

 

Xerca; 3 de desembre 2016

L’agenda d’implementació de l’Acord de París: dates clau amb primeres anàlisi i problemes de fons

1 febr.

En el post de fa un parell de setmanes, en el que fèiem una anàlisi de continguts del nou acord, deixàvem pendents aspectes més concrets però, a voltes, tant o més importants que el cor de l’acord, i que, avui, intentarem situar aquí.

 

Un nou tractat internacional pendent, per tant, de entrada en vigor

L’article 21.1. del propi acord de París diu textualment:

21.1. “El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión.”

i, per tant, ningú sap d’entrada quan serà això. En la Plataforma de Durban (2011) que obria el procés cap a París, s’afirma que l’acord s’havia d’aprovar a París (2015) per tal que entrés en vigor l’any 2020. Però quan es tracta d’entrada en vigor de tractats un text, de característiques semblants a les del que acabem de citar, sempre deixa pendent de la voluntat real de les parts el fet de que això sigui així i, sobretot, de quan sigui així!

Tenim dos exemples (un històric i l’altre ben recent i encara no acabat) que així ho posen de manifest:

a) el Protocol de Kyoto es va aprovar i signar el 1997 però no va entrar en vigor fins el 2005

b) l’esmena de Doha (2012) al Protocol de Kyoto, que en defineix una mena de 2n període de compromisos del 2013 al 2020, encara no ha entrat en vigor: només l’han ratificat, a dia d’avui, 59 parts i, en canvi, per tal de que entri en vigor l’han de ratificar 144 estats-part! Aquest és un fet més important del que pot semblar: malgrat totes les “decisions preses per la pròpia COP21”, tot el que s’anomena l’acció reforçada en el període anterior a 2020 s’està fent i es farà, de fet, en una mena de buit legal que permet, a la pràctica, que tothom estigui fent el que vulgui pel que fa, per exemple, a les seves emissions. Fa esgarrifar una mica pensar en quin nivell global d’emissions podem arribar a estar el 2020 (suposant que llavors si que entri en vigor l’Acord de París)!

De moment doncs només saben del cert el següent:

a) que del 22 d’abril del 2016 (en sessió solemne organitzada pel Secretari General de les NNUU) al 21 d’abril del 2017, l’Acord estarà obert a la signatura (acte que dona formalitat oficial a l’aprovació via “toc de martell” del darrer dia de la COP21 a París); com passa generalment en aquests casos és de preveure que tothom el signarà

b) es crea de moment, i mentre l’Acord de París no entri en vigor, el que en el text figura textualment, dins de la secció de decisions de la COP21 dedicada a l’aprovació de l’acord, com:

  1. Decide establecer el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París […]
  2. Decide también que el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París se encargará de los preparativos para la entrada en vigor del Acuerdo y para la celebración del primer período de sesiones de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París

 

De les INDCs a les noves NDCs

El llarg procés cap a París va comportar que 186 dels 195 estats part, de la Convenció Climàtica UNFCCC de referència, hagin presentat les seves INDCS (Contribucions Previstes Nacionalment Determinades). La metodologia principal de l’acord de París es sustenta en la presentació periòdica per part de tothom del que ara s’anomenaran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades).

Doncs bé, d’una manera o altre i abans o després (crec que els detalls no són aquí massa importants) aquestes INDCs ja presentades, amb les que falten per fer-ho, amb algunes actualitzacions per a unes altres, etc. es transformaran, a la pràctica, en la primera col·lecció de NDCs de l’any 2020.

Aquesta és la col·lecció de la qual es farà, l’any 2023, el primer “Balanç Mundial” formal per part dels òrgans (que se suposa que ja estaran en ple funcionament) de l’Acord de París.

La seqüència 2020-2023 és la que s’anirà repetint cada cinc 5 anys a partir d’aquesta primera.

 

Dates, anàlisis i moments importants durant el període fins a la entrada en vigor de l’Acord de París

La valoració global o agregada de les INDCs de les que ja disposem serà, durant aquest període “inter regnos” una referència clau. Per això es preveu que ja aquest mateix mes de maig del 2016 hi hagi una primera actualització de l’esmentada valoració.

Així doncs tindrem, entre altres, els següents moments, anàlisis i dates importants a curt termini, tot començant per la ja mencionada,:

  • 2016 (2 de maig): actualització informe de síntesi sobre l’efecte agregat de les INDCs
  • 2018: Cito textualment texts que hom troba en el document de decisions de la COP21):

   I. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

  1. Decide organizar, en 2018, un diálogo de facilitación entre las Partes para hacer un balance de sus esfuerzos colectivos y determinar el avance en el logro del objetivo a largo plazo que se describe en el artículo 4, párrafo 1, del Acuerdo, y para orientar la preparación de las contribuciones determinadas a nivel nacional de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, párrafo 8, del Acuerdo;
  • 2018
  1. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

Aquest informe serà, molt probablement, una primera prova de foc de l’Acord de París i del seu nivell d’ambició. L’article 2 de l’Acord de París diu textualment que:

[…] proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

però, en canvi, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5, de fet ja no considerava aquesta opció com a viable. En la mesura que, sobretot, els estats que són majoritàriament illes petites feien d’aquesta referència ambiciosa una línia vermella, llavors s’ha hagut d’encarregar, explícitament, aquest nou informe específic de l’IPCC que, sense cap mena de dubte, no deixarà a ningú indiferent!   

 

Una olla dels trons que queda finalment ben oberta

Una part important dels acords anteriors s’ha d’entendre també en una de les afirmacions més importants, i probablement inaudites i inesperables, en la mateixa part del text que veníem resseguint. Es tracta, cito com sempre textualment, de l’article 17

  1. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 ºC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 gigatoneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 gigatoneladas, o por debajo de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

Aquesta es la manera més descarnada, que òbviament felicito, de dir que les INDCs presentades durant el 2015, abans de París, ens condueixen “al més absolut desastre”. Ja n’hem parlat: cap als 3,7oC més que la temperatura de l’època pre industrial.

 En aquest context doncs, i per acabar aquest post d’avui, deixeu-me fer els següents comentaris de diferent naturalesa:

a) no és del tot congruent -per dir-ho suau- que si afirmen això, llavors, tant l’objectiu central a llarg termini com la metodologia de l’acord de París sigui tant matisada, poc concreta, ambigua i quedi, en primer i en darrer terme, en mans només dels estats

b) el redactat que acaben de citar textualment i destacar notablement només es pot entendre a la llum de la figura  que avui il·lustrarà aquest post (veieu el comentari escrit al seu peu per tal de lligar caps); i aquesta figura suposa esta assumint tot l’informe AR5 de l’IPCC i, en particular, la identificació quantificada del Pressupost Global de Carboni com la màxima quantitat d’emissions que encara es poden llençar a l’atmosfera si no volem depassar els 2oC i que, precisament, és el que correspon a la superfície definida per l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC. Aquesta referència clau, però, és la que no es va voler mantenir en les successives versions finals del text durant la segona de les dues setmanes de les negociacions de París.

 

RCPs

NOTA CLAU: per tal que a l’any 2030 tinguéssim només unes 40 GtCO2eq d’emissions caldria haver seguit -no hi ha altra opció d’acord amb l’AR5 de l’IPCC- l’escenari RCP2.6

 

Xerca; Barcelona 1 de febrer de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

A punt de començar la fase final de les negociacions climàtiques en el camí cap a París: Conferència de la UNFCCC a Bonn de l’1 al 11 de Juny del 2015. Nosaltres hi participarem activament!

18 maig

Introducció

Arriba, després de tant parlar-ne, la fase final de negociacions climàtiques reals que ens ha de portar fins a París a finals d’any.

Probablement aquesta propera reunió, d’altra banda habitual en el funcionament de la UNFCCC -és la reunió d’estiu a Bonn dels òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica- serà, aquesta vegada, una de les reunions claus que marcarà, jo diria que bastant indefectiblement, les característiques de la conte enrere política cap a la COP 21 de París.

En particular, la reunió de Bonn serà la reunió 2-9 de l’ADP: l’òrgan subsidiari de treball específic que esta intentant fer el camí de Durban 2011 a París 2015 tot intentant desenvolupar la “Plataforma de Durban” que, en el seu moment, decidia elaborar un nou protocol -o  semblant!- que s’hauria d’aprovar el 2015 a la COP 21 -ara sabem que a París- per entrar en vigor el 2020. De vegades utilitzo l’analogia acadèmica de que París és “la repesca de Copenhaguen”.

http://unfccc.int/2860.php

Per què serà tant important aquesta reunió? Doncs perquè després de la reunió de Ginebra del febrer passat tenim finalment un “Negotiating Text” que, això, s’ha de començar a negociar. Per entendre’ns: el text de Ginebra és un embolic de textos en el que tots els estat parts de la UNFCCC hi posàvem el que hi volguessin posar. Ara, a la fi, ens queden com a molt uns 7 mesos per passar d’aquest jeroglífic o puzle desordenat i de màxim nivell de complicació -i amb moltes més peces que les que hi poden cabre- per ordenar i construir …amb una altra complicació afegida: el dibuix del puzle que s’ha de fer és, de moment, molt diferent segons qui se’l imagini/miri!

En aquest mateix blog podeu trobar-hi alguns fils per situar-vos millor en el moment actual:

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-iK

 

Participació personal en el context d’un grup de recerca de la UPC

La vida dona moltes voltes i, en aquesta ocasió, m’ha brindat una altra vegada l’oportunitat de ser present en un procés com aquest,  i de participar-hi potser molt més activament del que jo mateix hagués pogut imaginar.

Naturalment no és una participació personal sinó a través d’un col·lectiu: el del “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, del grup singular de recerca en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH” de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC.

http://sth.upc.edu

Un grup, val a dir-ho d’entrada, amb participació de persones d’altres universitats (directa o indirectament: de la UAB, de la UB i de la URLL) i d’altres diversos mons de fora de la universitat.

Doncs bé, després de més d’un any d’apassionant treball de recerca interdisciplinària amb voluntat d’acció política aquest grup ha arribat a elaborar una proposta que, formalment, porta per títol:

PROPOSTA QUANTIFICADA – BASADA EN UN CRITERI DE JUSTÍCIA CLIMÀTICA PER CÀPITA- DE DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS DIFERENTS ESTATS-PARTS DE L’UNFCCC DE L’OBJECTIU GLOBAL DE MITIGACIÓ D’EMISSIONS DEFINIT PER L’ESCENARI RCP2.6 DE L’AR5 DE L’IPCC 

i que, més políticament, podria portar aquest títol:

“Els pressupostos de carboni que faran que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial”

Aquesta proposta serà presentada públicament per primera vegada en un “Side Event” dins del programa oficial de la Conferència, el primer dia de la Conferència; és a dir, l’1 de Juny a les 15h a Bonn. El Secretariat de la UNFCCC ens ha donat doncs molta visibilitat política tot posant-nos, a més a més, en una de les sales de més capacitat. Podria ser que considerés interessant la proposta?

 

Perquè una proposta i de quin tipus de proposta es tracta

En el cor del nostre treball hi ha l’assumpció que quan es parla de canvi climàtic, el tema clau és (si o si) la mitigació de les emissions que l’actual sistema econòmic continua emeten, més i a més velocitat, cap a l’atmosfera i els altres embornals de CO2.

De fet, i en aquest sentit, tots els principals desacords de profunditat que hem tingut en les diverses COPs (especialment a Copenhaguen, és clar) eren, de fet, en aquest punt. Per això sense propostes noves i de pes sobre aquest tema París tornarà a ser un fracàs.

Ara bé, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5 del 2013-14, ha aportat un nivell de coneixement recent més detallat relacionat amb els objectius globals de mitigació que s’haurien d’implementar per tal de satisfer la meta de no augmentar la temperatura mitjana a la superfície de la terra més de 2ºC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

Aquesta important i molt interessant novetat és l’estimació de la quantitat de Gt de CO2 que podrien ser encara enviades a l’atmosfera durant aquest segle XXI: al voltant de 1.000! Però no pas més!

Per tant, al nostre parer, estem en una millor posició per proposar un paradigma alternatiu relacionat amb els objectius de mitigació globals i nacionals en el context d’un possible “Acord de París”. El nostre treball ha estat proposar, d’una forma molt clara, senzilla, rigorosa i específica com s’hauria de distribuir aquesta quantitat entre els diferents estat parts de la UNFCCC, atenent a un criteri polític de Justícia Climàtica per Càpita. Un model matemàtic pensat i desenvolupat per la companya i professora Olga Alcaraz ens ha donat uns resultats poderosos, i des del nostre punt de vista molt interessants, que volem intentar que incideixen en el procés de negociació que començarà ara a Bonn i acabarà d’aquí uns mesos a París.

En la mesura que aquests resultats obeeixen a una voluntat de justícia climàtica, decanten clarament l’assignació dels “pressupostos de carboni” cap a aquells països que més els necessiten per eradicar la pobresa que, majoritàriament, encara regne al món.

 

Cap a una “Task Force a favor d’una forta Mitigació d’Emissions basada en un Criteri de Justícia Climàtica”

En aquest sentit la nostra presència a Bonn no es limitarà a presentar una proposta i continuar després en un paper més o menys habitual d’espectadors de les negociacions.

A partir de la presentació esmentada ens proposem començar, immediatament, un procés polític cap a una constitució  d’una Task Froce (en l’argot multilateral habitual: un grup actiu de pressió i intervenció), durant el procés, que es proposi influir tant com pugui en els redactats claus del text del possible “Acord de París” relatius als objectius de mitigació, on proposarem, òbviament, la consideració dels nostres criteris polítics i dels resultats concrets del nostre model.

 

Us mantindrem informats

Treballar en aquests temes a dia d’avui i a casa nostra (on hi ha tanta energia en moviment lligada a tants temes que fan malviure social i econòmicament a tantes persones) dificulta la comunicació del treball que es pot fer en una tema com aquest.

Intentarem, en la mesura de les nostres possibilitats, mantenir el màxim nivell d’informació que el temps (aquell bé tant escàs) ens permeti.

Durant les properes setmanes, doncs, ens trobareu en aquestes pàgines d’aquest blog que, en aquest període, serà més grupal (GGCC) que personal; també ens trobareu a la pàgina web del nostre grup de recerca:

http://sth.upc.edu/ggcc/participacio-a-la-reunio-de-bonn-de-la-unfccc-1-11-de-juny-2015

 

I, si voleu, ens hi podeu ajudar

Per acabar aquest singular post d’avui, m’atreveixo a demanar-vos que considereu la possibilitat de donar suport a aquest projecte. Hi ha tants llocs i tants temes on cal donar suport actualment, que no seré pas jo qui digui que aquest projecte té cap prioritat especial. Però si que diré que en una perspectiva de solidaritat amb les generacions futures, com acabi París té una importància cabdal.

I de la mateixa manera que, com he dit fa un moment, aquest no és un tema visible en aquests moments a casa nostra, doncs, òbviament, aquest és un tema que, actualment, no rep tampoc, pràcticament, cap suport d’enlloc. Va caminant a “peu coix” gràcies a l’esforç d’aportacions personals. Aprofito doncs, també, per donar-vos, per tant, un número de conte corrent on, si acabeu decidint fer una aportació econòmica al projecte, podeu fer la corresponent transferència bancària.

És la conte corrent de “la caixa”: 2100 1841 06 0200221867

I us agrairia que si hi feu una transferència hi féssiu constar el concepte: GGCC. És la conte corrent de l’associació sense ànim de lucre apGDM; associació que aquest any està de “sabàtic”, però que crec que és la més adient per rebre, si és el cas, donacions d’aquest tipus.

 

Informació concreta del Side Events a Bonn 2015

https://seors.unfccc.int/seors/reports/events_list.html

 

Captura3

 

Xerca; 18 de maig 2015

“Les primeres INDCs escalfaran el planeta abans d’arribar a París 2015!”. Cap a una TASK FORCE pro Distribució forta i justa de MITIGACIONS?

13 abr.

Portal de les INDCs a la web de la UNFCCC

Ja estan arribant les primeres INDCs (Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) al portal corresponent de la UNFCCC; concretament, al lloc web:

http://www4.unfccc.int/submissions/indc/Submission%20Pages/submissions.aspx,

hom pot trobar ja les INDCs de la UE dels 28, dels EUA, de Rússia i de Mèxic com les més significatives de les 7 presentades, de moment, a finals de la segona setmana d’aquest mes d’abril.

 

Sobre les INDCs segons la Declaració Final de Lima

Recordem que a la Declaració Final de la COP 20 de Lima 2014, l’article 13 reiterava la invitació a les parts a:

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”;

mentre que l’article 14 anava fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estaven les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer) diu:

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

Doncs bé comencen a arribar, tal com hem dit, les primeres INDCs. I de les primeres que arriben algunes ben importants; claus a ben segur les dels EUA i la UE dels 28.

I malgrat que l’article 8 de la mateixa Declaració de Lima diu també textualment:

“Notes that the arrangements specified in this decision in relation to intended nationally determined contributions are without prejudice to the legal nature and content of the intended nationally determined contributions of Parties or to the content of the protocol, another legal instrument or agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties;”

interpretable, a la meva manera de veure, en el sentit que una cosa són les INDCs i una altra el que digui el possible futur “acord de París”, esta clar que “tot esta a punt” per a un xoc de trens entre el que comencen a dir i diran que es proposen fer les INDCs i el que hauria de dir l'”acord de París” des d’una perspectiva global de món i tenint en compte, precisament, la pròpia preocupació que encapçala la mateixa Declaració de Lima:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial levels”.

 

Una primera anàlisi de les INDCs de la UE, els EUA, Rússia i Mèxic

1.La variabilitat de l’any base com a primera font de confusió

Mentre que per la UE i Rússia l’any base continua sent el 1990 (com ho fou en el Protocol de Kyoto), pels EUA és l’any 2005 i per Mèxic l’any 2013.

En canvi, les dades internacionals més consolidades i els darrers informes de l’IPCC aconsellerien, sens dubte, que l’any base sigui/fos el 2010; doncs no: tothom va a la seva i la comparabilitat inicial es fa, d’entrada, menys evident!

 

2. El % de reducció d’emissions per a un any futur, respecte a un any base, no és suficient per valorar quantitativament la proposta de forma acurada

En efecte, la trajectòria que es segueixi per tal d’evolucionar en el període de mitigació definit, és un altre factor determinant per valorar, llavors si amb certesa, les emissions que s’acabaran llençant a l’atmosfera durant aquest període. La superfície definida pels anys inicial i final del període i la trajectòria en qüestió ens donaria, llavors si, el “pressupost de carboni” que utilitzaria -que pensa utilitzar- l’estat-part en qüestió en aquell període.

 

3. És cert que no sona del tot malament sentir a parlar o llegir en les INDCs que:

 

  • La UE dels 28 reduirà un 40% les seves emissions de GEG (Gasos d’Efecte Hivernacle) pel 2031, i respecte a les del 1990, en el període 2021-2031
    • Permetria a la UE esta emetent sense límit durant els propers 5 anys; no dic ni que ho faci ni que ho pensi fer, però la possibilitat hi seria.
    • Ho dic perquè, de fet, llegim noticies d’arreu del món que fan pensar en que el període 2015-2020 pugui ser una mena de període de “no llei seca” en que hi puguin haver moltes iniciatives de “cremar tant combustible fòssil com es pugui…i com més brut millor”, abans de que no entri en vigor un suposat i hipotèticament progressista “acord de París”; els humans som capaços de fer això i més; i només cal recordar que el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto 2013-2020 -aprovat a la COP de Doha 2012- és gairebé segur que no arribarà a entrar mai en vigor!

 

  • Els EUA reduirà entre un 26 i un 28% les seves emissions de GEG pel 2025, respecte a l’any 2005. I afirma que això estarà en la línia futura d’arribar a reduir un 80% pel 2050.
    • Es fa difícil entendre tanta precisió en el mig o gairebé curt termini i, en canvi, permetés el brindis al sol, sense justificació de cap mena, per l’any 2050
    • El desconeixement de les trajectòries fa prou difícil valorar, pels dos extrems anteriors, la magnitud real de la proposta que, emperò, sembla més que ben pobre pel que comentarem més endavant

 

  • Rússia reduirà entre un 70 i un 75% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 1990
    • Seria la “intenció més progressista”, en el sentit de més coherent  i més compatible amb l’esperit i la lletra del darrer informe de valoració, AR5, de l’IPCC

 

  • Mèxic reduirà un 25% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 2013
    • És molt important que Mèxic hagi fet els deures; sobretot en la mesura que Mèxic no és un país de l’annex I de la Convenció i, en canvi, esta fent seva obertament -quan fa aquests deures-, la idea de que l’acord de París ha de ser aplicable a totes les parts (cosa que afirma la Plataforma de Durban però que té, encara, una forta resistència per part de molts estats que troben en la mateixa Convenció Climàtica del 1992, en la qual s’ha de basar l'”acord de París”, arguments per diferenciacions radicals entre diferents tipus d’estats-parts

 

4. Però no n’hi ha prou en dir si sonen bé o malament; cal, com s’ha dit, una anàlisi més profunda de la que permet un text com aquest. I sobretot cal que aquesta anàlisi ens permeti fer: a) comparatives entre els estats-part i, sobretot, b) comparatives en relació a tot el món i a les metes globals que l’IPCC considera com a imprescindibles per frenar el canvi climàtic. Només així és podrà valorar la resposta a la pregunta clau: la suma de les parts serà igual al tot global necessari?

 

Propera presentació d’un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació compatible amb l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC

A la Conferència de la UNFCCC de Bonn del proper mes de juny,  el GGCC de l’STH de la UPC (el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic, GGCC, del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH, de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) presentarà, per primera vegada i pública i formalment, un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació d’emissions entre els estats-parts de la UNFCCC, que és compatible amb un escenari de futur del cinquè i ben recent informe de valoració, AR5, de l’IPCC. Aquest escenari és l’anomenat RCP2.6  i és l’únic que garantiria que, al llarg del segle XXI, la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

D’acord amb aquest estudi, que he tingut la oportunitat de co liderar amb altres companyes i companys del grup esmentat, puc avançar ja, des de la fase de redacció final en la qual estem, que la suma congruentment  comparable dels pressupostos de carboni que acabarien gastant d’aquí al 2050 (fent una extrapolació raonable de les seves propostes recentment conegudes -INDCs- i citades i pre analitzades en aquest text) els EUA, la UE i Rússia, conjuntament, seria dues vegades el que podrien utilitzar si hom vol que la seva contribució conjunta sigui/fos compatible amb la meta objectiu global reiteradament citada dels 2oC i que, per cert, tothom diu assumir plenament.

No, no anem pas gens bé. Així doncs, a aquesta velocitat i encara que dit de forma expressament exagerada el planeta i París 2015 es continuen escalfant més i massa!

 

Creació d’una “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” a la propera reunió de la UNFCCC – Bonn, 1 al 11 de juny, en el camí final cap a París 2015?

Lluny de quedar-nos en el terreny de l’anàlisi numèrica i científica més o menys acadèmica, o de la crítica política d’observadors forans, potser és l’hora de ficar-se a dins del procés i intentar incidir-hi políticament.

Copenhaguen, el 2n període de compromisos del PK, etc. no han arribat a bon port per la manca d’acord en la distribució del pressupost de carboni que es pot llençar a l’atmosfera en les properes dècades. Amb el repte afegit de que milions i milions de ciutadans han de poder sortir de la pobresa en molts països en desenvolupament on, per tant, s’ha de poder utilitzar una part important del pressupost de carboni mundial compatible amb els 2oC.

Aquest tema doncs s’ha de portar ja, ineludiblement, al primer pla -públic i transparent- de les negociacions finals, que comencen aquest juny a Bonn, en el camí cap a París 2015.

Em sembla doncs que ja toca intentar constituir una  “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” que segueixi i visqui en directe, i amb màxima voluntat d’incidència política, les properes reunions negociadores de l’ADP de la UNFCCC que tindran lloc a Bonn: aquest mes de juny primer, però després a finals d’agost i d’octubre, respectivament, i poc abans ja de París 2015.

Global_Warming

Xerca; 13 d’abril de 2015

Els resums per als responsables de polítiques del darrer informe de l’IPCC en castellà: RECURSOS – 3

2 març

Els idiomes continuen sent, moltes vegades, barreres per a molts de nosaltres.

Per això em sembla “noticiable” i oportú comentar avui, breument, que estan començant a sortir, en castellà, algunes parts del darrer Informe de l’IPCC.

Se’l coneix, recordeu, com el AR5 que, en castellà, seria l’IV5: l’Informe de Valoració 5. Podem trobar la visió general, en castellà -ja no ho repetiré més, en el ben entès que tots els links que posi avui condueixen a informació en castellà de l’IPCC-, a:

http://www.ipcc.ch/report/ar5/index_es.shtml

tot recordant que l’informe en qüestió té tres volums i un quart de síntesi dels altres tres. I que són la base científica de les actuals negociacions sobre canvi climàtic que haurien de culminar a París 2015, a finals de novembre i començaments de desembre. Per tant són un recurs imprescindible per a tothom que vulgui seguir d’a prop i amb criteri les esmentades negociacions.

El primer volum és el de les BASES FÍSIQUES del Canvi Climàtic. Es va fer públic a finals del 2013 i ara tenim a la disposició el “Resum per a responsables de polítiques” que, per tant, és un text relativament curt i a l’abast d’un públic ampli. El trobareu a:

http://www.ipcc.ch/pdf/assessment-report/ar5/wg1/WG1AR5_SPM_brochure_es.pdf

El segon volum és el de “IMPACTES, ADAPTACIÓ I VULNERABILITAT” del Canvi Climàtic. Es va fer públic a començaments de l’any passat i en tenim a la disposició el corresponent “Resum per a responsables de polítiques” que podeu trobar a:

http://www.ipcc.ch/pdf/assessment-report/ar5/wg2/ar5_wgII_spm_es.pdf

El tercer volum és el de “MITIGACIÓ” del Canvi Climàtic, de mitjans de l’any passat. El “Resum per a responsables de polítiques” està anunciat ja i es trobarà, suposo que molt aviat, en el primer link que teniu en aquest post, i clicant a la portada corresponent. El mateix que passarà amb l'”INFORME DE SÍNTESIS” que va aparèixer a finals de l’any passat.

IV5

Xerca; 2 de març de 2015

 

El canvi climàtic al C33 de la televisió catalana: RECURSOS-2

16 febr.

El programa “Latituds” del C33

La setmana passada (en concret el dijous passat) el Canal 33 emetia el segon programa de la nova temporada del programa “Latituds”:

www.tv3.cat/latituds

El seu director, en Jordi Vilardell, m’enviava aquest email dies abans:

 

“Latituds” torna el 5 de febrer al 33 amb nous capítols sobre drets humans, sostenibilitat i desenvolupament social.

El capítol “2015: en transició climàtica”  s’emetrà dijous 12 de febrer a les 23.00. Estem força contents de com ha quedat i esperem que ajudi a centrar el tema, a mobilitzar i prendre decisions.   

“Latituds” vol fomentar la reflexió i el debat sobre les activitats que poden millorar el món, donant visibilitat als que impulsen solucions a través de projectes concrets, i a especialistes de prestigi, i segueix amb especial atenció projectes d’ONGs i de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Els primers capítols de la nova temporada són: “Nous catalans del Raval”, “2015: en transició climàtica”, i “Música per la cohesió social”. 

Dijous a les 23.00 pel 33, “Latituds”, a partir del 5 de febrer.

Abraçades,

 

Jordi Vilardell

Latituds

www.tv3.cat/latituds

Televisió de Catalunya

 

El canvi climàtic al programa “Latituds”; programes del 2012 i el 2015

Vaig conèixer en Jordi Vilardell a finals del 2011. Estava treballant en un primer programa de “Latituds” dedicat al canvi climàtic. Em vàrem parlar força. Per a mi va ser una experiència molt interessant perquè per primera vegada vivia des de la gènesis fins a l’estrena d’un programa de televisió….dedicat en aquest cas a un dels temes que més m’interessen actualment.

Per això aquest post de RECURSOS d’avui el dedico a aquests dos programes. Crec que fer-ho, em permet donar-hi un petit valor afegit més.

Simplement el de veure l’evolució des de la perspectiva mediàtica (en aquest cas de gran qualitat i professionalitat – ho avalen totes els premis rebuts pel programa i pel seu director-) del tractament d’un tema tan important i tan viu, en una distància temporal de només tres anys.

El 6 de maig del 2012 s’estrenava el programa titulat: “Afrontant el canvi climàtic”; el podeu veure aquí:

http://blogs.ccma.cat/latituds.php?itemid=45987

Gairebé tres anys després s’ha estrenat, el 12 de febrer del 2015, el programa titulat: “2015: en transició climàtica”; el podeu veure aquí:

http://blogs.ccma.cat/latituds.php?itemid=55113

Cadascú en pot treure les seves pròpies conseqüències!

 

latituds

 

Xerca; 23 de febrer 2015

PS1: perdoni el possible lector la possible vanitat de l’autor d’aquest post d’avui en la mesura que apareix en els dos programes; com és habitual amb mi no em sento satisfet de la meva participació personal; però en canvi si que estic convençut que els dos programes són molt bons i interessants

PS2: gràcies Jordi i que per moltes més “latituds”

La COP de Lima no ha estat cap fracàs; el camí cap al fracàs de París, emperò, continua estant servit!

15 des.

Un any més, una COP (Conferència de les Parts de la UNFCCC -Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic-) més, i uns titulars finals més molt semblants als de tants altres anys; aquesta COP de Lima del 2014 ha estat la 20 i precedeix a la COP 21 de finals del 2015 de París.

Des de la COP 17 de Durban del 2011 en la qual es va aprovar, in extremis (i després del fracàs de Copenhaguen el 2009), un nou full de ruta per tornar a dotar a la humanitat d’un protocol  o instrument legal global de lluita contra el canvi climàtic, determinant que això s’havia de produir a la COP 21 de París 2015, crec que és agosarat valorar cap dels passos intermedis, de llavores ençà, com a fracàs o no; que el procés va realment malament i esta molt, però molt, embarrancat és més que ben cert; que, en aquest sentit, avui crec que podria escriure un post bastant semblant, encara, al del 27 d’octubre passat (http://wp.me/p1IaoC-iE) també; que cada vegada, com més ens hi acostem, hi ha més probabilitats que París sigui un segon Copenhaguen, un altre vegada també; però en canvi Lima només era una fita més posada, perquè tocava segons la forma de funcionar de la UNFCCC, al mig -vora al final en aquest cas- del camí i, de fet, a banda de donar continuïtat a les negociacions poca cosa més calia esperar-ne.

I, en canvi, per tot el que he pogut seguir i saber de Lima, la COP 20 no ha estat un fracàs; fins i tot m’atreviria a dir que deu n’hi do; i això és i ha estat així perquè de fet de Lima, d’esperar-se, només se’n podia esperar, a banda de donar la corresponent continuïtat mencionada del procés, un resultat final concret que si no sortia de Lima si que era un problema greu afegit al procés. Però en canvi aquest resultat final ha sortit i, a la meva manera de veure, potser millor fins i tot del que era esperable.

 

Com seran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades) del proper mes de març del 2015?

De no aprovar-se en la Declaració final de Lima els articles del 8 al 14 (d’un total de 22 articles) llavors si que s’hauria de parlar de fracàs i fracàs greu; però en la mesura que aquests articles hi són, els estats parts de la UNFCCC tenen un criteri (més bo o més dolent) per elaborar i presentar, durant el primer trimestre d’aquest 2015 les seves NDCs.

Això és molt important per diversos motius, però el principal, des del meu punt de vista, és perquè llavors si que es veurà ben clarament que la suma de les parts no s’acosta ni de lluny al total que de diferents maneres ens marca com a objectiu ineludible de mitigació d’emissions l’IPCC (veieu els dos posts de Canvi Climàtic d’aquest blog, anteriors a aquest) i, com a mínim, sabrem clarament del problema del que probablement morirem a París. Però saben això, a un cert temps del momentum final, qui sap si encara podrem salvar París.

Doncs bé que es pot remarcar de positiu (hi ha altres aspectes negatius en els redactats dels articles 8 al 14 però avui no els “vull ni veure”) sobre com seran les NDCs:

 

  • l’article 13 reitera la invitació a les parts

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”

 

  • mentre que l’article 14 va fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estan les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer)

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

 

Si senyor! És un bon, per comprometedor,  redactat! No li serà gaire senzill a cap part realment important per la seva responsabilitat en el fenomen del canvi climàtic, quedar-se en una mera declaració especulativa d’intencions que, a més a més, i com passa sempre, les condicionava al que fessin els altres. Tothom quedarà bastant retratat per obra u omissió i, efectivament, això permetrà veure a finals del proper mes de març que el governament democràtic del canvi climàtic no es pot fer de baix a d’alt, i que amb els mesos que encara quedaran caldrà posar endavant del procés a una nova màquina de tren que sigui capaç de conduir als estats a comprometre’s a fer el que els hi demana la història passada i sobretot la que volen viure dignament les generacions futures.

De fet és una altra sorpresa agradable que, en el sentit anterior, el propi text final de Lima, en la seva part no articulada digui textualment i tan pesimisticament que:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial Levels.”

cop20

 

Xerca; 15 de desembre de 2014

PS.- Nota final: per si algú no recorda l’article 2 de la Convenció vigent aquí va:

Artículo 2.- Objetivo

El objetivo último de la presente Convención y de todo instrumento jurídico conexo que adopte la Conferencia de las Partes, es lograr, de conformidad con las disposiciones pertinentes de la Convención, la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático. Ese nivel debería lograrse en un plazo suficiente para permitir que los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático, asegurar que la producción de alimentos no se vea amenazada y permitir que el desarrollo económico prosiga de manera sostenible.

%d bloggers like this: