Tag Archives: Economia Verda

Una primera mirada als que poden acabar sent els ODSs de l’agenda del desenvolupament post 2015

1 des.

En el post de la setmana passada comentàvem que el debat de l’agenda del desenvolupament post 2015 giraria molt probablement al voltant de la llista d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs, que havia elaborat, durant aquest 2014 que ja s’acaba, un Grup de Treball que es va crear per mandat de la Cimera Rio+20. (Vegeu per referències el post de la setmana passada).

En aquest moments, i tot i que segur que hi hauran encara molts intents per canviar-ne, treure’n i/o introduir-ne algun altre, tot sembla indicar que podem acabar amb, bàsicament, aquests objectius.

On probablement el debat esta encara molt obert és en les metes concretes, els indicadors, els mitjans -de tot tipus- per assolir-los, etc.

Per tant, i com ja deia la setmana passada crec que cal començar (o que té sentit començar-se a mirar) quins poden ser aquests nous Objectius. En la versió castellana oficial són els següents:

 

Objetivos de desarrollo sostenible

Objetivo 1. Poner fin a la pobreza en todas sus formas en todo el mundo

Objetivo 2. Poner fin al hambre, lograr la seguridad alimentaria y la mejora de la nutrición y promover la agricultura sostenible

Objetivo 3. Garantizar una vida sana y promover el bienestar para todos en todas las edades

Objetivo 4. Garantizar una educación inclusiva, equitativa y de calidad y promover oportunidades de aprendizaje durante toda la vida para todos

Objetivo 5. Lograr la igualdad entre los géneros y el empoderamiento de todas las mujeres y niñas

Objetivo 6. Garantizar la disponibilidad de agua y su ordenación sostenible y el saneamiento para todos

Objetivo 7. Garantizar el acceso a una energía asequible, segura, sostenible y moderna para todos

Objetivo 8. Promover el crecimiento económico sostenido, inclusivo y sostenible, el empleo pleno y productivo y el trabajo decente para todos

Objetivo 9. Construir infraestructura resiliente, promover la industrialización inclusiva y sostenible y fomentar la innovación

Objetivo 10. Reducir la desigualdad en y entre los países

Objetivo 11. Lograr que las ciudades y los asentamientos humanos sean inclusivos, seguros, resilientes y sostenibles

Objetivo 12. Garantizar modalidades de consumo y producción sostenibles

Objetivo 13. Adoptar medidas urgentes para combatir el cambio climático y sus efectos*

* Reconociendo que la Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático es el principal foro intergubernamental internacional para negociar la respuesta mundial al cambio climático.

Objetivo 14. Conservar y utilizar en forma sostenible los océanos, los mares y los recursos marinos para el desarrollo sostenible

Objetivo 15. Proteger, restablecer y promover el uso sostenible de los ecosistemas terrestres, efectuar una ordenación sostenible de los bosques, luchar contra la desertificación, detener y revertir la degradación de las tierras y poner freno a la pérdida de la diversidad biológica

Objetivo 16. Promover sociedades pacíficas e inclusivas para el desarrollo sostenible, facilitar el acceso a la justicia para todos y crear

instituciones eficaces, responsables e inclusivas a todos los niveles

Objetivo 17. Fortalecer los medios de ejecución y revitalizar la alianza mundial para el desarrollo sostenible

 

Els nous ODSs a la llum del paradigma sostenibilista en les seves tres dimensions (sancionades una vegada més per Rio+20) social, ambiental i econòmica

 

. La dimensió social

Qui no pot estar d’acord en que els objectius 1-5 són una bona aproximació, des del punt de vista global, a la sostenibilitat social del món. És del tot desitjable, just i necessari que la societat humana mundial assoleixi plenament aquestes necessitats.

Els objectius 6 i 7 tot i presentar ja fronteres importants amb la dimensió ambiental (en el sentit que tant l’accés a l’aigua com a l’energia s’han de fer, en qualsevol cas, compatiblement amb els funcionament dels cicles naturals de vida del nostre habitat planetari) no els qüestionarem nosaltres més enllà d’auto exigir-ne aquesta compatibilitat ambiental inexcusable.

Els objectius 10 i 16 són molt benvinguts com a objectius de desenvolupament sostenible en la vessant més política de la dimensió social; em semblen molt afortunats com a nous ODSs per al desenvolupament post 2015

 

. La dimensió ambiental

Li corresponen, clarament, els objectius 13, 14 i 15 i, com ja he dit, l’exigència de compatibilitat ambiental que ha de formar part dels objectius 6 i 7.

Em disgusta i em preocupa que l’únic asterisc “pretesament clarificador d’alguna cosa” el porti l’objectiu 13 que ja com objectiu té una redacció molt poc a l’alçada del problema ambiental més gran que tenim plantejat com a humanitat. Sobretot perquè ja es posa pràcticament a un mateix nivell les mesures per combatre el canvi climàtic amb les mesures per combatre els seus efectes. Tot sembla indicar que hi ha molts efectes que d’arribar a produir-se ja no podrem combatre!!! Decepció, com sempre, davant del gran repte de la humanitat en aquesta primera meitat del segle XXI.

 

. La dimensió econòmica

La representen principalment els objectius 8, 9, 11 i 12 i, desgraciadament, encara no estan, ni molt menys, a l’alçada del que necessitem imaginar i implementar. No tenim encara llum suficient per canviar els paradigmes obsolets.

Només assolint l’objectiu 12 (modalitats sostenibles de consum i producció per assolir les necessitats fixades en els objectius socials -no d’altres innecessàries, oneroses i del tot insostenibles-) estaríem definint les bases d’una sostenibilitat econòmica.

En canvi tornar a veure escrit, com a ODS, la voluntat de promoure el creixement econòmic sostingut, encara que després se l’adjectivi d’inclusiu i sostenible (de forma, per tant, contradictòria fins i tot al nivell lingüístic), vol dir que al nivell de les NNUU encara no som capaços d’identificar el paradigma dominant de la revolució industrial capitalista com el problema i no ja pas com la solució. La qual cosa es torna a posar de manifest quan a continuació del mateix text de l’objectiu 12 que estic comentat es vol promoure per a tothom el “empleo pleno y productivo” i no s’és capaç de revisar la concepció a fons del treball humà sense lligar-lo a la producció de bens (potser de més i més armes, per exemple) sinó a la satisfacció de necessitats. O en termes de l’economia verda per a un desenvolupament sostenible -l’altra gran resultat de Rio+20- lligant una part molt important del treball o de l’activitat humana a, precisament, fer compatible lo social amb lo ambiental.

Només ha quedat sense enquadrar, a banda de l’objectiu instrumental darrer, l’objectiu 11 que no és que em sembli malament però que crec que no se sap situar correctament en el context de la sostenibilitat. Sense una forta recuperació social i econòmica de la vida rural en totes les seves dimensions, les bases fonamentals de la insostenibilitat econòmica i material de la vida humana en el planeta no es podran extirpar.

owg

Xerca; 1 de desembre de 2012

Pensaments (II) sobre la crisi (financera)

29 abr.

Des del setembre del 2011, en que escrivia  en aquest blog uns “Pensaments (I) sobre la crisi financera”,  he escrit en bastantes altres ocasions sobre el tema, però més aviat comentant-ne aspectes, evolucions, posicions, paradoxes, etc. que evidentment hi tenien a veure, però sense tornar a intentar una reflexió global més profunda (de les quals en tenim moltes, per cert!). Avui ho torno a intentar des d’una perspectiva que crec diferent, i que podria haver permès altres títols del post com els següents:  Contradiccions entre propostes de com sortir de la crisi i/o nous elements paradigmàtics per a sortir realment de la crisi.

 

Crisis financera, crisis econòmica, crisis del treball i/o versus crisis ambiental

No hi pas cap dubte en que, actualment, estem immersos en dues (de fet en més, però de vegades cal simplificar una mica per poder avançar en algunes idees) grans crisis: l’econòmica derivada de la financera i amb especial manifestació negativa en la del treball, d’una banda; i l’ambiental amb una especial manifestació en la climàtica, de l’altra.

La primera reflexió (i potser també la darrera conclusió) que crec que s’imposa com a preliminar (i potser també com a principal), és que si volem afrontar la primera (d’una forma socialment progressiva neoclàssica) per ella mateixa i, per un moment (i degut al sofriment diari de tantes persones al sud d’Europa o als EUA -que no podem oblidar que s’afegeix al de mitja humanitat en el planeta-), “ens oblidem (no pas per deixadesa, sinó per priorització) de la crisi climàtica i ambiental en general”, podríem acabar sortint d’una crisi tot aprofundint irreversible i irremeiablement l’altra.

 

La sortida neoclàssica Keynesiana a la crisis financera, econòmica i del treball, en front a pretesa (i sempre fracassada) sortida neoliberal 

No mi estendre pas massa. En tenim ja moltes d’opinions, valoracions i propostes a favor de caminar ràpidament cap aquesta sortida Keynesiana i, per tant, només en faré algunes apreciacions sintètiques.

És obvi, per la meva part com per sobretot la de tantes veus realment “autoritzades”, que les polítiques d’austeritat, de reducció de dèficit públic, de contenció i pagament del deute públic -en definitiva d’ajustos estructurals neoliberals amb dosis enormes de privatitzacions- , només comportaran una fase més (una altra fase més, i valgui la redundància) de gran enriquiment dels sectors més especulatius de les finances lligades als paradisos fiscals i, en definitiva, dels jugadors en el casino global de la boira financera que segueix creixent sense cap mena d’escrúpol, ni sentit ni objectiu (excepte el d’aquest llunàtic, sonat, enriquiment mateix).

La contestació a aquestes polítiques comença a ser tant forta que, en una visió optimista, m’atreviria a pronosticar que aniran perdent pes i hegemonia en la palestra de les polítiques mundials. I que d’entrada potser a poc a poc, però després amb molta més velocitat, s’han de canviar i canviaran, radicalment, per un gran enfortiment del sector i les polítiques públiques, que es basarà en dos grans tipus de mesures: a) la dels quitaments al sector financer; ja és hora que se’ls hi deixi de pagar el que ells mateixos han i segueixen malbaratant en funció, única i exclusivament, del seus interessos particulars, i no com els de motors de l’economia real que és la seva única raó de ser des d’un punt social; b) endegar a tota màquina polítiques públiques d’estímul a l’economia real que, fonamentalment, han de ser extensives en la creació de llocs de treball; no ens equivoquéssim pas en això i ens perdéssim en buscar creixements en la producció i el consum de bens i serveis d’alt valor afegit, basats en l’ús de tecnologies més sofisticades que mai, i que només acabessin beneficiant només als sectors econòmics punters que, de fet, no estan pas tant malament, i/però que precisament no necessiten ni creen  gaires llocs de treball i, per tant no afavoreixen l’accés social massiu als bens i serveis de primera necessitat. Compte, molt de compte, amb tota aquesta verborrea de l’emprenedoria, la innovació, l’excel·lència, etc. que ens podria acabar matant del tot des d’un punt de vista social.

 

Desenvolupament (“Creixement”) econòmic social i verd, en front d’un creixement econòmic estàndard i ambientalment depredador

Si la hipòtesis darrera fos correcta, quins serien els nous perills que hauríem d’evitar, d’entrada, a qualsevol preu.

D’una banda que el nou desenvolupament econòmic no donés resposta (com no ho fa ara) al sentit humà del fet econòmic (distribuir recursos i riqueses de base natural -escassos-, per satisfer necessitats humanes -prioritzant sempre, sense  excepcions, les bàsiques i realment necessàries individual i socialment parlant-). Ha de ser doncs una economia social, principalment justa distribuïdora de recursos i riqueses entre els individus de la societat que, com a tals, contribueixen, cadascú des de les seves capacitats, a que, fins i tot sense masses necessitats sistèmiques de créixer en mesures obsoletes com la del PIB, el desenvolupament econòmic social sigui una màquina eficient de funcionament continu.

I l’altra gran perill que s’ha d’evitar, jo diria aquí que amb la màxima i preceptiva prioritat, és que el nou desenvolupament econòmic no sigui verd. A la darrera cimera de NNUU a Rio+20 va quedar establert un concepte, el d’economia verda, que malgrat totes les crítiques sobre les seves insuficiències com a paradigma realment alternatiu per caminar cap un desenvolupament humà sostenible, jo segueixo creient que és un dels vents intel·lectuals més frescos que corren pel nostre voltant.

Lluny de propostes absurdes i fracassades anteriors. Per exemple la de desacoblar l’economia del medi ambient, que sempre em va semblar una mena d’al·lucinació espiritual. L’economia verda s’arrela, precisament, en un nou acoblament de la natura i el ser humà. Una de les bases principals del treball dels individus a la societat ha de ser i estar en relació íntima amb la natura mateixa per, precisament, utilitzar-la i tractar-la com una realitat de la qual formem, en som, una part (“estimant-la, a la mare terra, com a nosaltres mateixos”) i amb la qual con-substanciem sempre  ecològicament.

Aquest nou acoblament implica necessàriament, per exemple, dedicar-nos com a humanitat, com un dels primers, preceptius i màxims objectius dels propers anys, al desenvolupament i utilització d’energies renovables i netes, tot deixant d’utilitzar els combustibles de base fòssil. Estic convençut que aquest objectiu que, en definitiva, suposa una nova revolució en les maneres, qualitatives i quantitatives, de produir els bens necessaris per satisfer les necessitats humanes, és l’únic origen possible d’una nova era que ha de passar pàgina a la de la revolució industrial capitalista de base fòssil. I si dic capitalista és perquè, precisament, la renovabilitat sostenible de les noves energies netes ens portarà, com a realitat sine qua non, a abandonar la ficció d’un creixement at infinitum per consum de quelcom que hem considerat com inesgotable i que, a més de no ser-ho, ens ha portat la catàstrofe ambiental més important que esta sofrint, antropocèntricament, el planeta.

 

Transformar una gran crisis en una gran oportunitat de debò

És en els sentits anteriors que, més que mai, cal transformar crisis en oportunitats. Però aquesta vegada la oportunitat no és sortir de la crisi per tornar a situacions conegudes que, precisament, no són ambientalment viables. Aquesta és l’alerta principal dels meus pensaments d’avui. Sortir de les crisis en les quals estem instal·lats no pot ser mai (no ho podrà ser) tornar a créixer econòmicament de les maneres i amb les bases en les quals ho hem fet fins ara.

Per això transformar avui la gran crisi en una gran oportunitat passa per assentar les bases d’un nou sistema econòmic; no com un exercici teòric o filosòfic sobre nou pensament estrictament econòmic; sinó com a nova i imperiosa realització d’un nou model energètic sostenible (renovable i net) capaç de satisfer d’altres maneres i velocitats (qualitativa i quantitativament parlant) les necessitats humanes socials i individuals.

ecverda

 

Xerca; 29 d’abril de 2013

La propera setmana comença Rio+20; el futur que voldria Ban Ki-Moon

4 juny

No ho he fet mai ni sé massa bé com ho faré ni que acabarà sent…però la voluntat hi és!

En la mesura que tindré la oportunitat de seguir, en representació de l’associació projecte Governament Democràtic Mundial – apGDM, tot el procés, doncs això, probablement a mena de notes molt personals diàries (si la realitat -segur que desbordant- ho permet) intentaré anar pensant i escrivint sobre el que va passant i, principalment, sobre el que es vagi conformant.

La nostra nova i jove associació (www.apgdm.org) ha estat acreditada per participar activament en el seguiment de la Cimera Oficial. I això és el que intentaré fer! La qual cosa em farà gairebé impossible seguir moltes altres realitats de tot el que serà Rio+20; per exemple, no crec pas que pugui seguir gairebé res de la Cimera dels Pobles (la usual, però aqueta vegada preparada amb molta energia política i com una mena de Fòrum Social Mundial temàtic, cimera paral·lela de la societat civil i els moviments socials).

De fet el procés començarà pròpiament el dimarts 13 de juny amb el PrepCom 3 (la 3a reunió -i en aquest cas la darrera-  del Comitè Preparatori del la Conferència). Serà, oficialment, fins el 15 de juny i, en principi ja hauré començat a escriure, ja des del primer dia, des de Rio de Janeiro ; informalment però, les negociacions continuaran amb tota seguretat i intensitat fins el dia 20 de juny en el que començarà pròpiament la Cimera. Amb presència ja de Caps d’Estat i de Govern (que mai se sap si enreden més que cap altra cosa) la Cimera s’acabarà el divendres 22 de juny a la tarda (però qui no imagina una d’aquelles nits en la que pot passar de tot i/o de res)!

Avui doncs, més pendent de preparatius que de cap altra cosa acabaré aquest post només amb alguna noticia de darrera hora i unes cites d’un article ben especial del SG de les NNUU a l’edició del passat 23 de maig del New York Times.

La noticia és que -no seria ni lògic que en fos ara una altra-, de fet, després del darrer informal informal, que va tenir lloc des del 29 de maig fins l’1 de juny, el nivell de desacords i de manca de concrecions en la majoria de temes i, naturalment i sobretot, en els més importants continua ben palès!

I de l’article d’en Ban Ki-Moon crec que llegir-ne les següents cites mostra la importància que NNUU dona a la Cimera i, a la vegada, la gran preocupació de que, novament, no estiguem, ni molt menys a l’alçada de les circumstàncies! I ho diu qui ho diu!

The Future We Want; by Ban Ki-Moon; NYT May 23, 2012

[…] Two decades later (es refereix a Rio 92), we are back to the future. The challenges facing humanity today are much the same as then, only larger. Slowly, we have come to realize that we have entered a new era. Some even call it a new geological epoch, where human activity is fundamentally altering the Earth’s dynamics.

Global economic growth per capita has combined with a world population (passing 7 billion last year) to put unprecedented stress on fragile ecosystems. We recognize that we can not continue to burn and consume our way to prosperity. Yet we have not embraced the obvious solution — the only possible solution, now as it was 20 years ago: sustainable development.

Fortunately, we have a second chance to act. In less than a month, world leaders will gather again in Rio — this time for the U.N. Conference on Sustainable Development, or Rio+20. And once again, Rio offers a generational opportunity to hit the reset button: to set a new course toward a future that balances the economic, social and environmental dimensions of prosperity and human well-being.

[…] Their overarching challenge: to galvanize global support for a transformative agenda for change — to set in motion a conceptual revolution in how we think about creating dynamic yet sustainable growth for the 21st century and beyond.

If I were to offer advice as U.N. secretary general, it would be to focus on three “clusters” of outcomes that will mark Rio+20 as the watershed that it should be.

First, Rio+20 should inspire new thinking — and action. Clearly, the old economic model is breaking down. In too many places, growth has stalled. Jobs are lagging. Gaps are growing between rich and poor, and we see alarming scarcities of food, fuel and the natural resources on which civilization depends.

(I si se’m permet un comentari entre línies: això no ho diu ni un anti globalització, ni un anti sitema ni un indignat, eh!)

Second, Rio+20 should be about people — a people’s summit that offers concrete hope for real improvements in daily lives. Options before the negotiators include declaring a “zero hunger” future — zero stunting of children for lack of adequate nutrition, zero waste of food and agricultural inputs in societies where people do not get enough to eat.

Third, Rio+20 should issue a clarion call to action: waste not. Mother Earth has been kind to us. Let humanity reciprocate by respecting her natural boundaries. At Rio, governments should call for smarter use of resources. Our oceans must be protected. So must our water, air and forests. Our cities must be made more liveable — places we inhabit in greater harmony with nature.

At Rio+20, I will call on governments, business and other coalitions to advance on my own Sustainable Energy for All initiative. The goal: universal access to sustainable energy, a doubling of energy efficiency and a doubling of the use of renewable sources of energy by 2030.

Because so many of today’s challenges are global, they demand a global response […]!

Xerca; 4 de juny de 2012

A 45 dies de Rio+20: diàlegs de sords!?

7 maig

Divendres passat, 4 de maig, acabaven els, teòricament, darrers quinze dies de negociació abans d’arribar a Rio, en el format tant original de ” Informals consultes informals” o, en una traducció més correcte i menys literal, “Consultes oficioses”.

La principal conclusió és que, constatat el gran nivell (quantitatiu i qualitatiu)  de desacord i la molt escassa, no diré nul.la però gairebé, capacitat de tancar amb acord parts, paràgrafs, del possible document final de la Cimera, s’ha decidit que hi hagi una altra sessió de “Consultes Oficioses”, des del 29 de Maig al 2 de Juny.

Després ja només quedarà el 3r PrepCom (Comitè Preparatori) a Rio mateix, del 13 al 15 de juny, i la cimera pròpiament, del 20 al 22 de Juny!

Aquestes darreres consultes oficioses acaben amb un document de 420 paràgrafs (el draft o esborrany 0 en tenia 128), dels quals 400 estan entre claudàtors, és a dir, bloquejats pel desacord, més o menys important, d’alguna de les parts negociadores. Les parts en desacord tenen, com gairebé sempre, un cert comú denominador: nord-sud. Però tant a nivell de nord com de sud -i aquí rau una de les novetats principals del procés actual, que lliga perfectament i precisa amb el que ve succeint a nivell de les negociacions sobre canvi climàtic)  cada vegada tothom té més dificultats per consensuar les seves pròpies posicions. I les mètriques respectives, és adir, les posicions de suport a un o altre punt, són sovint diferents per a cada tema, és a dir, desafinen sovint.

A nivell de nord tenim els dos grans subgrups de sempre: Europa, Noruega, Suïssa i Corea, d’una banda (més partidaris de que el sector públic tingui un paper important i dels marcs reguladors) i USA, Canada i Austràlia de l’altra.

A nivell de sud (G77+Xina) la dificultat de consensuar les seves pròpies posicions  augmenta dia a dia, en la mateixa proporció que varia dia a dia la diferència entre les seves diferents realitats; les economies emergents i Àfrica, per situar dos pols, cada vegada ho tenen  més difícil per tenir un projecte comú! 

Per les informacions que m’arriben i el seguiment que en puc fer des de la llunyania, dedicaré aquest post d’avui a descriure les principals controvèrsies en les que jo estic més interessat (i que per suposat no poden ser totes); en definitiva, els principals punts sobre els que probablement molts esperaríem nous acords importants ben necessaris i on, probablement en canvi, tot tornarà a quedar en un text tancat de pressa i corrents, i a darrera hora, amb moltes declaracions de bones intencions i molt poques, potser gairebé cap, decisions en ferm i a realment implementar. 

L’Índex del Document Final

No sembla ja que aquest índex pugui canviar i, per tant, es bo agafar-lo de referència:

1. Preàmbul

2. Renovant el compromís polític

3. Economia Verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa

4. Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

5. Marc per a l’acció i seguiment

Com ja he comentat altres vegades no estic seguint ni els temes corresponents a l’apartat III ni al V (tot i que d’aquest apartat si que en segueixo l’estructura i algun subtema que, en si mateixos, diuen ja moltes coses).

Desacords principals relatius al Preàmbul i a la Renovació del compromís polític

Mentre des de Europa (UE) es lidera la posició de que canviar les tendències insostenibles de producció i consum, i protegir i millorar el medi ambient, són crítics per lluitar contra la pobresa, des del G77+Xina s’insisteix que l’eradicació de la pobresa requereix focalitzar-se en els tres pilars del desenvolupament sostenible , i esta en contra d’una desproporcionada atenció al pilar ambiental.

L’altre gran desacord esta en la singularització que el G77+Xina vol continuar fent del Principi 7 de Rio: “responsabilitats comunes però diferenciades”, i l’oposició cada vegada més gran del nord en mencionar aquest principi. 

En canvi, el G77+Xina no solament no deixa d’insistir-hi i a més a més, tot posant el dit a la llaga, ho lliga sempre en emfatitzar l’incompliment del nord de tants i tants acords i promeses i en reivindicar el seu compliment; davant de la qual cosa la posició del nord és dir que el cal és mirar endavant.

És en el context d’aquestes dues grans diferències a nivells de principis, que es pot i, al meu parer, s’ha d’entendre la diferent passió per l’economia verda que el nord ven com la panacea i al sud li fa més por que gracia.

Segueix, finalment,  la confrontació sobre, d’una banda, el paper del sector privat i, en general, però a diferents nivells, dels diferents Grups o actors principals, en aquests temes. D’una banda, per exemple, el nord vol potenciar més, sobretot, el “partnership” públic privat i, d’altra banda sobre les dinàmiques de monitorització i seguiment del que fan els diferents actors, és el sud qui més reticències hi té.

Desacords principals (de fet potser el principal és que hi ha desacord en tot) relatius al Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

Cal dir abans que res que en aquests temes sempre és més difícil arribar a acords i sobretot tancar-los en consens de bones paraules. Si hom parla de crear un nou òrgan o de modificar l’estatus d’un altre, llavors “no hi ha tutia”, o ho fas o no ho fas, però les posicions diluïdes són molt més difícils de justificar; és en aquest sentit que, aquesta vegada, la conferència es valorarà fonamentalment pels acords i/o els no acords en aquest àmbit.

De fet, malgrat no ser pas un entusiasta de l’actual SG de les NNUU, sempre li he reconegut el seu atreviment (imprescindible d’altra banda) en posar sobre la taula els temes de, en definitiva,  Governament Mundial del Desenvolupament Sostenible i/o del Medi Ambient, en particular, en aquest procés cap a Rio+20.

Podríem dir que hi ha dos grans nivells en els que s’està treballant: un és el més orgànic i, per tant, també més normatiu (“legislatiu”), i l’altre és el més operatiu i, per tant, més lligat a la gestió i la implementació.

Al nivell més orgànic, actualment l’ECOSOC (el Consell Econòmic i Social de les NNUU -ja l’he qualificat moltes vegades com el taló d’Aquil·les de les NNUU, en la mesura que els assumptes econòmics i financers es van quedar a les Institucions de Bretton Woods) té, dins del seu paraigua, la Comissió de Desenvolupament Sostenible creada, precisament, a la Cimera de Rio 92. Empoderar, reformar, etc. aquests dos òrgans és, primer, una qüestió que afecta als dos a la vegada i, segon, quelcom que obre la caixa dels trons de la reforma de la mateixa Carta de les NNUU, cosa que ningú (jo tampoc) considera prudent en aquest moments (quedaria molt pitjor que la que tenim!)

Com alternativa, hi ha la proposta de fer un d’aquells “salts a la carta” (en el doble sentit que pot tenir en aquest context aquesta frase) i, com es va fer amb la Comissió de Drets Humans, transformar la Comissió de Desenvolupament Sostenible en un nou Consell de les NNUU: el Consell de Desenvolupament Sostenible; precisament per la similitud amb el que ha succeït amb el tema de drets humans (fa poc que es va fer aquell pas; el Consell de DDHH esta funcionat molt bé) no em fa pas ser optimista respecte a que aquesta sigui la decisió que es prengui; en qualsevol cas és quelcom que té molts números de no resoldre’s pas fins la nit abans de tancar la Cimera. En aquests moments, per exemple, el G77+Xina per no tenir, no té ni posició clara sobre el tema. La meva opinió i les seves contradiccions quedaran per un altre dia.

Al nivell de gestió i implementació pràcticament tot gira al voltant de la decisió de transformar, o no, el PNUMA (Programa de les Nacions Unides Sobre el Medi Ambient) en una agència especialitzada del sistema (com ho són una UNESCO, una FAO, una OIT, etc.). També deixo per un altre dia la meva opinió i les seves contradiccions. I també en aquest punt no sé pas veure un desenllaç en cap sentit fins a darrera hora.
Si que pot ser oportú, en canvi, citar avui i aquí que aquest punt és una escletxa important en el sí del G77+Xina; el grup com a tal sembla no estar-hi a favor però, en canvi, els països africans si: seria la primera agència del sistema de NNUU amb seu al continent Àfrica. 

Consideració particular (i final d’aquest post) sobre l’evolució del capítol V: Marc per a l’acció

Aquí la tendència que s’està veient és la del maximalisme polític: tu vols que es parli d’això, doncs jo vull que és parli d’allò, i així tothom content. Això és així de tal manera que, actualment, la meitat del text total l’ocupa aquest capítol.

Només em segueixen escandalitzant, principalment, dues qüestions sobre aquest capítol, amb les quals acabaré avui:

1. Que, pràcticament, no es parli de canvi climàtic més enllà de citar Durban; la qual cosa és, des del meu punt de vista, com beneir la traïció de judes

2. Que es parli, en canvi, de “desastres”; de com afrontar-los, gestionar-los, etc.

Evidentment estem donant per fet que no actuarem com hauríem d’actuar, que seguirem fent el mateix que estem fins ara, que en contes de canviar de rumb, ens adaptarem als danys que provoqui el rumb actual i que, per tant, haurem d’aprendre a gestionar millor els desastres que vindran. Valguem Déu, quina barbaritat!

Xerca; 7 de maig de 2012

Rio+20 i l’economia verda – the green economy

20 febr.

També des de l’informe del SG de les NNUU al 2n PrepCom (segona reunió del comitè preparatori; mes de març del 2011) del  procés cap a Rio+20, va quedar clar que l’altra gran tema, sobre el que es treballaria també fonamentalment en el procés, i sobre el que la Conferència pretendria acabar prenent decisions, seria el de l'”Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”.

Per què ara un nou concepte?

Ara, tot el capítol III del draft 0 esta dedicat al tema, i els seus dos primers articles donem per a reflexionar-hi molt!

25. We are convinced that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should contribute to meeting key goals – in particular the priorities of poverty eradication, food security, sound water management, universal access to modern energy services, sustainable cities, management of oceans and improving resilience and disaster preparedness, as well as public health, human resource development and sustained, inclusive and equitable growth that generates employment, including for youth. It should be based on the Rio principles, in particular the principle of common but differentiated responsibilities, and should be people-centred and inclusive, providing opportunities and benefits for all citizens and all countries.

26. We view the green economy as a means to achieve sustainable development, which must remain our overarching goal. We acknowledge that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should protect and enhance the natural resource base, increase resource efficiency, promote sustainable consumption and production patterns, and move the world toward low-carbon development.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que en la dialèctica països desenvolupats vs països en desenvolupament, a NNUU li toca, històricament, “defensar” els països en desenvolupament i, per tant, proposar els objectius i les polítiques per a contribuir al seu desenvolupament. En aquest context, l’article 25 citat és una de les definicions més completes del que desitgem, del que voldríem assolir, dels “key goals” pel món en desenvolupament. A una mirada sostenibilista “forta” li fa mal, només, la lletania de sempre del “creixement que genera treball”. Però aquí hi ha, no em cansaré de subratllar-ho, el desafiament paradigmàtic més rellevant dels nostres temps: desenvolupar-se sense continuar creixent (com a mínim globalment; és adir, el contrari del que passa: que continuem creixent globalment però no aconseguim, en general, el desenvolupament arreu del món).

Jo diria que en els “pactes previs al procés de la cimera” aquest frase: “Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”, va ser la troballa perquè tothom es sentís còmode en la organització d’una nova cimera sobre el desenvolupament sostenible, on aquest desenvolupament no pogués ser excusa per aturar la lluita per a l’eradicació de la pobresa; és a dir, un desenvolupament sostenible que no condemnés el creixement econòmic, sense el qual ningú és capaç encara de veure com podríem i hauríem de desenvolupar-nos, en definitiva, de viure sostenible i decentment en el nostre planeta.

En aquest context, l’article 26 citat és molt clarificador i, encara que petit, sigui probablement un avenç (sobre el que jo seguiria pensant que també arriba massa tard). L’economia verda com a medi (com a economia de transició l’han definit alguns) per caminar cap al desenvolupament sostenible; el nostre objectiu veritable i real final.

Perdoni el lector que li pugui semblar que me’n vaig de l’olla. Però no es poden imaginar que contents estaven els sindicats internacionals (la Confederació Internacional de Sindicats, CIS) amb aquesta troballa. Els sindicats dels treballadors, un actor molt important el món, però que deixaria d’existir si el “treball assalariat” deixes de ser la moneda de canvi de l’economia: de la distribució de recursos (escassos; cada cop més escassos) per satisfer necessitats (sempre il·limitades, si ens deixem portar per nosaltres mateixos). Així, aquesta economia verda que no qüestiona el creixement econòmic durant una etapa (curta, llarga ?) però que, teòricament, el sostenibilitza en un sentit transitori, és una gran troballa.

I potser avui m’està sortint una vena conformista / realista, però probablement, ara com a ara, ningú al món sap com sortir-se’n d’una altra manera. Els que vivim on vivim (Catalunya-Espanya), ho vivim molt clarament a les nostres pròpies carns socials.

En conclusió, el nou concepte és una mena de navalla de dos fils, no és el desenvolupament sostenible cap al que hauríem de caminar molt de presa sinó volem que el tren del nostre planeta descarrili, ni és la inanició total de tants i tants texts i “bla bla bla” múltiples i diversos.

L’economia verda, el PNUMA i el draft 0 de Rio+20

Tornant a les realitats més habituals, el que és indecent és el que el draft 0 de Rio continua plantejant després sobre aquesta economia verda. Després dels dos articles citats i comentats: encefalograma pla! Sembla mentida! I és contradictori.

Del meu post de dilluns passat vàrem veure que el PNUMA (Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient) serà, d’una amanera o altra, un dels puntals principals del “nou”  “Marc Institucional pel Desenvolupament Sostenible “.  Doncs bé el pare de la idea, la concreció i les propostes sobre l’Economia Verda és precisament el PNUMA.

Al voltant del 2n PrepCom del mes de març de l’any passat, el PNUMA va llençar un informe, que recomano especialment i que podeu trobar a:

http://www.pnuma.org/eficienciarecursos/documentos/GER_synthesis_sp.pdf

sobre el que podia i hauria de ser una economia verda; en recullo aquí una part molt significativa del seu índex (soc dels que, normalment, troba més coses en els índexs que en els texts!):

Hechos principales

La economía verde reconoce el valor del capital natural e invierte en él

La economía verde es primordial para la mitigación de la pobreza

La economía verde crea puestos de trabajo e impulsa la equidad social

La economía verde sustituye los combustibles fósiles por energías renovables y

tecnologías con bajas emisiones de carbono

La economía verde promueve un uso eficiente de recursos y energía

La economía verde facilita una vida urbana más sostenible y reduce las emisiones de carbono ocasionadas por los desplazamientos

La economía verde crece con mayor celeridad que la marrón y permite conservar y recuperar el capital natural

Condiciones favorables

Establecimiento de marcos reguladores sólidos

Priorización de la inversión y el gasto estatales para impulsar el enverdecimiento de los sectores económicos

Limitación del gasto estatal en áreas perjudiciales para el capital natural

Aplicación de impuestos e instrumentos basados en el mercado para promover las inversiones e innovaciones de carácter medioambiental

Inversión en construcción de capacidades, formación y educación

Fortalecimiento de la gobernanza internacional

No tinc prou espai ni temps avui per fer-ne una anàlisi mínimament aprofundida. L’índex ja ens fa veure que hi trobarem moltes contradiccions, moltes coses que no ens aproparan a la sostenibilitat però també, era la única gracia que tenia el tema, alguns aspectes que realment podien donar lloc, ja, a un període de transició cap a un desenvolupament més sostenible social, ambiental i econòmicament parlant, a la vegada.

Molt em temo, a la vista del draft 0 de Rio+20, que ni aquí (ni molt menys) arribarem!

Xerca, 20 de febrer de 2012

%d bloggers like this: