Arxius | Governament Democràtic Mundial RSS feed for this section

Setmana del 14 d’octubre de 2019 — Setmana de la sentència — El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya

13 oct.

Setmana del 14 d’octubre de 2019 – Setmana de la sentència

…després de més de dos anys en que l’1 d’Octubre el poble ho fos, segurament, més que mai…

…i que, personalment -jo mateix i tant@s d’altres- per exemple, ens hi poguéssim identificar tant –jo, com a mínim, pogués ser i sentir-me realment poble- que passéssim a estar, probablement per sempre més,  independentistes, incloent, segur que com sempre i per sempre, els que no hi estan…

…arriba ara, plena d’estratagemes i astúcies foranies  –inclosa una campanya electoral sense cap altra sentit-, la sentència que no respectarem ni acatarem mai i que, només espero, que ens torni a aplegar com el poble que fórem aquell 1 d’Octubre, fins aconseguir que els presos surtin de les presons, els exiliats tornin de l’exili i la proclamació efectiva de la Declaració Unilateral d’Independència obri el pas definitiu al referèndum final per l’autodeterminació…

…en definitiva, necessitava fer-me meu, a la meva manera i paraula, el vers d’en Miquel Martí i Pol  –escrit el juliol de 1965- que tant s’ha emprat ja en aquest context, i que tant bé ens va avui, una altra vegada, als qui no tenim el do de comunicar allò que realment és essencial…

Miquel Martí i Pol

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

 

Xerca; 13 d’octubre de 2019

(11-02-19: El dret humà internacional a la lliure determinació i el cas de Catalunya;  https://wp.me/p1IaoC-nr)

 

 

El 23 de setembre Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic: MASSA SOROLL I POQUES NOUS

19 set.

De la convocatòria de la Cimera

“Les últimes anàlisis demostren que, si actuem ara, podem reduir les emissions de carboni en un termini de dotze anys i mantenir l’augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 ° C i, fins i tot, tal com demana la darrera coneixença científica, fins a 1,5 º C per sobre de la dels nivells preindustrials.

Afortunadament, tenim l’Acord de París: un marc polític visionari, viable i de futur, que estableix exactament què cal fer per aturar l’alteració climàtica i revertir els seus impactes. Però l’acord en si no té sentit sense una actuació ambiciosa.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, fa una crida a tots els líders a venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”.

Així encapçalen textualment (cites en cursives – els subratllats i les negretes son meves-) les Nacions Unides, UN, a la seva pàgina web

https://www.un.org/en/climatechange/un-climate-summit-2019.shtml

la convocatòria d’aquesta cimera “extraordinari” i el SG António Guterres hi emfatitza personalment:

“Vull saber sobre com anem a aturar l’augment d’emissions cap al 2020 i reduir dramàticament les emissions fins arribar a les emissions netes zero a mitjans de segle.”

 

Primers comentaris personals

Qui m’hagi llegit alguna vegada darrerament sap del meu pessimisme generalitzat i, especialment, davant de tanta proliferació d’afirmacions “grandiloqüents”, però “buides”, de tot tipus. Però no és un pessimisme destructiu i intenta ser no desesperançat. És un pessimisme que intento sempre raonar i que, a més a més, el considero necessari per poder ser, a l’hora, crítics i realistes i, al final, esdevenir poder realment transformadors de la realitat. Transformadors però de debò i constructivament, i davant del que ja tanta gent reconeix, finalment, com el repte més gran que ha d’afrontar la humanitat, tal vegada al llarg de tota la seva història com a espècie.

És cert, ara si -i ho emfatitzo-, que tothom en parla, que sembla que tothom es mobilitza, que allò que també tanta gent ha vingut intentant posar en l’agenda de la humanitat durant tants anys sembla que finalment hi sigui. I, en aquest context, i en coherència amb el meu pensament i les meves anàlisis, el que crec que haig de fer avui es posar en negre sobre blanc algunes de les grans contradiccions d’aquesta suposada “revolució actual” contra el canvi climàtic que, sincerament, malgrat tant soroll que, d’entrada, podria semblar ben positiu, jo no sé veure gairebé per enlloc. Ho intentaré fer pas a pas amb l’objectiu ja entreobert: identificar entre tant soroll on pot ser el gra (molt poc encara) i on és la palla i el jull (tanta i tant, que hi ha el perill que acabi matant tot el gra).

 

Sobre una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, UN, a NY el 23 de setembre de 2019 i sobre la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, i la seva propera Conferència a Xile del 2 al 13 de desembre d’aquest 2019 

No m’haig d’estendre massa en els aspectes legals que posen de manifest les contradiccions, de gairebé sempre, de, malgrat tot, les meves estimades i apreciades Nacions Unides, UN. Però no posar de manifest aquestes contradiccions una altra vegada, en aquests moments, seria una greu irresponsabilitat que, en el fons i evidentment al meu parer, no vol explicar, contradictòriament segons la meva manera de veureu, el “hiperactiu” Secretari General de UN: Antònio Guterres.

A la Cimera de Rio 92 es va optar per treballar i actuar sobre els temes del Canvi Climàtic a través d’un tractat internacional -la citada Convenció Marc Climàtica-, que, al cap i a la fi, no deixa de ser en aquests casos -tractats internacionals multilaterals- com unes petites UN: amb el text de la Convenció jugant el paper de la Carta, i amb la reunió dels estats-part (els estats que van ratificar la Convenció; 197 en l’actualitat) jugant el paper de la seva Assemblea General. En el context dels tractats internacionals aquesta mena d’Assemblea General s’anomena Conferència de les Parts, COP (Conference Of the Parties) i a Xile tindrem la seva reunió anual número 25: la COP 25. Però d’aquesta Convenció Climàtica n’han nascut més tractats; el darrer l’Acord de París que, per tant, també té, actualment, la seva Conferència de les Parts de sigles CMA (les diferents sigles pretenen bàsicament no confondre les diferents sobiranies que hi ha respecte als diferents tractats: la Convenció Climàtica, el Protocol de Kyoto i, ara, l’Acord de París). En qualsevol cas a Xile tindrà lloc també, i això és molt important de ser destacat i explicat, la reunió de la CMA 2; pròpiament la segona reunió d’aquesta Conferència de les Parts de l’Acord de París; la qual cosa vol dir que s’ha acabat finalment – a Polònia l’any passat- la primera reunió pròpiament dita de la CMA que jugava i va jugar, tal com estava previst, un paper clarament “constituent” relatiu a la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París.

En la mesura que aquest és el marc legal del que la humanitat s’ha dotat per lluitar contra el Canvi Climàtic, caldria que el SG de UN no deixes mai de dir, d’explicar més explícitament, que, quan ell convoca una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic, de fet, i per ser il·lustratius, esta convocant una mena de xerrada d’amics (o no tant amics) d’un club molt interessant, en la que, i encara que hi acudeixin màxims dirigents (els Caps d’Estat i/o de Govern dels estats del món), el màxim que hi podran fer és això: xerrar. I si, durant aquesta xerrada, estiguessin més o menys d’acord i volen passar dels possibles acords concrets i/o proclamacions grandiloqüents i/o de línies d’acció dramàtiques (com les qualifica Antònio Guterres), llavors, haurien d’actuar en conseqüència però, precisament, on normalment no ho acabant fent ni tant -ni molt menys- ni usualment (sobretot si es tracta realment de les imprescindibles línies d’acció dramàtiques): en aquest cas a les reunions realment legals i procedents en aquest cas de Xile de la CMA 2 i la COP 25 del proper desembre.

 

Com estan les coses per la UNFCCC?

Doncs prou malament com gairebé sempre; costa tant, sempre, arribar a acords realment significatius i transformadors de la realitat actual i futura del Canvi Climàtic que seria fins i tot estrany que poguéssim escriure el contrari.

 

  • Sobre la ratificació de l’Acord de París:

Dels 197 estats que han anat ratificant la UNFCCC (la Convenció Climàtica en el que suposa de tractat internacional legal) al llarg de la història que va començar el 1992, 185 d’ells han ratificat també, ara, l’Acord de París aprovat el 2015. Qui no ho ha fet encara?: doncs, per exemple, i més significativament, no ho han fet ni Rússia, ni l’Iran, ni Turquia.

Una de les grans desgracies del món actual és que el Sr. Trump sigui el President dels EUA i hagi anunciat per activa i per passiva que sortirà de l’Acord de París perquè, segons diu, no hi creu i, a més a més, és lesiu, sempre segons ell, pels interessos dels EUA. La sortida legal no podia ser immediata després que Obama, en el seu segon mandat, portés als EUA a ser, conjuntament amb la Xina, un dels primers ratificadors (i de fet principals impulsors conjunts de tot el procés) de l’Acord de París. Els analistes diuen que Trump no acabarà fent efectiva la seva sortida real de l’Acord fins que no guanyi (si les guanya, clar) les eleccions de l’any vinent per a un segon mandat. Però de moment, a la pràctica, ha sortit ja realment del mateix i està basant pràcticament tota la política energètica dels EUA en, una altra vegada, més i més combustibles fòssils (aquests dies s’ha fet públic que, per exemple, ja és el primer exportador mundial de petroli).

No és baladí per tant fer constar ara i aquí que, en aquests moments de la història (i després de la Xina), els EUA, Rússia i Iran estan entre els primers productors i, també, i evidentment, utilitzadors de combustibles fòssils del món i, per tant, no s’hauria de preveure doncs pas -sota cap concepte- que estiguin -m’atreviria a dir que en absolut- per la feina de col·laborar realment -ni fins i tot aparentment- en el que faria possible, potser i in extremis, complir els objectius en termes de temperatura de l’Acord de París.

 

  • Sobre la finalització -a Polònia l’any passat- de la CMA 1 de l’Acord de París i, sobretot, d’un dels temes pendents d’aprovació, com a mínim en certs i importants aspectes, encara – COMMON TIME FRAMES / TERMINIS COMUNS TEMPORALS- sobre la posada en marxa i implementació de l’Acord de París

És sabut que, en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París es varen aprovar, també, les anomenades Decisions de París. No tenien caràcter de tractat internacional; només de decisions legals fermes de la mateixa COP 21 (la Conferència de les Parts de la Convenció Climàtica reunida a París el 2015), concebudes i aprovades com a elements imprescindibles per preparar la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París com  a tal que, com a tractat que és, no va voler entrar, per així dir-ho, al nivell d’auto contenir els reglaments, les normatives, les modalitats, etc. necessàries per a la seva pròpia aplicació.

Des de començaments de l’any 2016 fins a finals de l’any 2018 un òrgan ad hoc creat per les pròpies i mencionades Decisions de París s’ha encarregat, amb moltes dificultats per arribar a resultats, de desenvolupar tot allò que li demanaven aquestes Decisions de París, en general, i, en algun cas, de mandats continguts en el propi Acord de París. Tot això s’havia d’acabar aprovant per la primera reunió de la CMA de l’Acord que, per aquest motiu, va esdevenir oberta, com a tal sessió 1, des de la COP 22 de Marràqueix fins la passada COP 24 de Katowice.

Però tot i el temps utilitzat per tancar aquest, per així dir-ho, segon capítol de la història de l’Acord de París encara hi ha alguns serrells -gens intranscendents- que han quedat oberts i que, per tant, s’hauran de resoldre en properes sessions de la CMA; teòricament, per exemple, en la de Xile d’aquest Desembre; emperò, la reunió anual dels òrgans subsidiaris dels tractats internacionals sobre Canvi Climàtic, celebrada a Bonn el passat mes de juny (com és habitual que així sigui anualment), tampoc va ser capaç d’arribar, encara, a acords al respecte.

I això és important -molt important afegiria jo mateix- i molt contradictori. Recentment (finals de l’any passat) l’Informe de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1,5 o C (una altra de les Decisions de París és l’origen de l’existència d’aquest importantíssim informe científic) ha establert possibles camins quantificats per tal d’assolir els objectius en termes de temperatures de l’Acord de París. Molta gent els esta utilitzant ja, se’ls esta fent seus,  com les seves metes en la lluita contra el canvi climàtic. Com així ho fa, per exemple i és molt lloable que així ho faci, el SG de les Nacions Unides, UN, en les línies amb les quals començàvem aquest escrit. Emperò, i per suposat entre altres raons -algunes de les importants ja comentades anteriorment-, precisament desacords com el citat i que ara comentaré amb més detall fan gairebé (de fet, al meu parer, sense el gairebé) del tot impossible que aquests camins globals es segueixin i es compleixin de cap manera.

Efectivament, és sabut també que la única cosa que han de fer, de fet, els estats, des d’un punt de vista de mitigar les seves emissions, és proposar-s’ho realment, sent el màxim d’ambiciosos possible, i deixar-ho públicament definit i programat, i entrat -com entre altres coses expressió del compromís de complir-les- en un registre públic -recentment creat per aquesta finalitat- de la UNFCCC -entesa aquí una altra vegada com la casa específica de les UN on es viuen i tracten oficial i legalment tots aquests temes-. Per tant aquest registre públic acull ja i anirà acollint a partir d’ara i en un futur les anomenades, i ja bastant conegudes com a tals,: Contribucions Nacionalment Determinades, NDCs (National Determined Contributions).

Però, on és el punt, en relació a aquestes NDCs, on no hi ha manera que hi hagi acord (i, en canvi, el SG de les Nacions Unides, UN, no els hi pregunta res sobre aquest aspecte quan convoca els estats a NY el 23 de setembre): doncs bé, el punt en el qual no hi ha acord és quan -i després cada quan- s’hauran de presentar les properes NDCs. I clar, sense noves i molt ambicioses NDCs ja sabem que, amb les presentades durant els anys 2015, fonamentalment, i 2016 (tot això en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París), anem disparats cap als 3,5 o C, bastant abans de la meitat d’aquest segle XXI. Això seria -i hi ha masses probabilitats de que així sigui- un gran desastre!

Els motius del desacord no són, en principi, evidents, tenen la seva base en certes complexitats dels propis textos aprovats i, ben utilitzats per estats, amb interessos més aviat espuris, esdevenen una roca difícil de foradar i travessar. Cal reconèixer que la història de les NDCs (que van néixer com a manera de fer entreveure i pre convèncer als estats que un acord -però un acord com el que ho acabaria sent el de París- era possible) té les seves incongruències. De les presentades com a primera NDC, n’hi ha de molts diferents tipus. Quant a temps, per exemple, unes arriben fins l’any 2025 i altres fins l’any 2030. I, en relació a aquest punt concret i com dèiem abans, aquí les Decisions de París no contenen precisament els texts més diàfans i esclaridors. Tot plegat fa que, sota la denominació: COMMON TIME FRAMES – TERMINIS COMUNS TEMPORALS, continuï ben obert i sense acord un tema tant important com el de cada quan, i a partir de quan, es presentaran NDCs.

En el de vegades anomenat “Llibre de Regles de Katowice” aprovat per la CMA 1 es diu textualment en relació a aquest tema (i ho deixo en la versió original en anglès perquè cada frase, cada paraula, està molt plena de matisos -els subratllats són meus-):

 

Common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement

The Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement, CMA,

Recalling Article 4, paragraphs 9 and 10, of the Paris Agreement,

Also recalling decision 1/CP.21, paragraphs 23–25,

  1. Welcomes the progress made in the consideration of common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement, and takes note of the rich exchange of views and range of options considered and proposed by Parties on this matter;
  2. Decides that Parties shall apply common time frames to their nationally determined contributions to be implemented from 2031 onward;
  3. Requests the Subsidiary Body for Implementation, SBI, to continue the consideration of common time frames for nationally determined contributions at its fiftieth session (June 2019) with a view to making a recommendation there on for consideration and adoption by the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement.

 

(Versió traduïda:

Terminis comuns temporals per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París

La Conferència de les Parts que actua com a reunió de les parts en l’Acord de París, CMA,

Recordant els paràgrafs 9 i 10 de l’article 4 de l’Acord de París,

Recordant també la decisió 1 / CP.21, paràgrafs 23-25,

  1. Acull amb beneplàcit els progressos realitzats en la consideració de terminis comuns per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París, i pren nota del ric intercanvi d’opinions i la gamma d’opcions considerades i proposades per les parts sobre aquest assumpte;
  2. Decideix que les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir de 2031 en endavant;
  3. Demana a l’Òrgan Subsidiari d’Implementació, SBI, que continuï la consideració de terminis comuns per contribucions determinades a nivell nacional en el seu cinquantè període de sessions (juny de 2019) per tal de fer una recomanació per a la seva consideració i aprovació per la Conferència de les parts servint com la reunió de les parts en l’Acord de París.)

 

El text subratllat del subapartat 2, i la persistència en el no acord sobre quan s’han de presentar, des d’avui fins al 2031, les següents NDCs, és un obús amb tota regla a la línia de flotació contra les possibilitats reals de caminar realment cap a l’assoliment de l’objectiu sobre les temperatures de l’Acord de París. L’aprovació d’aquest text i el no acord continuat en el SBI són, doncs, la porta oberta a que, com a mínim de moment, tothom faci el que vulgui en els propers anys. No hi ha cap garantia, ni de fet cap obligació legal, en aquets moments, de que els estats presentin la seva segona NDC durant el 2020. Tot sembla indicar que, sobretot els estats menys interessats en fer-ho (perquè mentrestant els seus compromisos de mitigació són els ja coneguts -en tots els casos ben insuficients- i no actualitzar-los voldrà dir segur, a la pràctica, que continuaran amb les seves nefastes tendències actuals -business as usual- ), les aniran presentant quan cadascun d’ells vulgui. Fins i tot el període de 5 anys entre la presentació de les NDCs consecutives esta en discussió oberta en aquests moments.

 

Quines haurien de ser doncs les primeres preguntes a les que el SG de les Nacions Unides, UN, hauria d’exigir una resposta immediata dels estats membres de les UN, en la Conferència “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic del proper 23 de Setembre?

La primera pregunta hauria de ser, per entendre’ns, sobre quin mes de l’any 2020 ha d’acabar el termini per tal que els estats part de l’Acord de Paris presentin la seva 2a NDC? I dins de la resposta hi hauria d’haver inclòs el compromís d’aprovar aquest termini a la reunió de Xile de la CMA 2!

La segona pregunta hauria de ser, sempre per entendre’ns, com es pot garantir que aquestes segones NDCs siguin les realment més ambicioses possibles i, sobretot, donin com a resultat agregat (sumant els efectes de totes les NDCs de tots els estats) l’objectiu amb el qual s’ha convocat la conferència “extraordinària” d’aquest 23 de setembre, i que va ser definit per l’IPCC en el seu informe de fa uns mesos?

És a dir, tornant al principi de l’article i per, gairebé, acabar-lo, quan el Secretari General de les Nacions Unides, UN, convida als seus Estats membres a “venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”, cal dir que l’objectiu de millorar les NDCs per al 2020 ( suposant que primer haguem aconseguit la resposta comentada afirmativa a la pregunta anterior i que la mateixa sigui activada efectivament), en la línia definida per l’IPCC, no s’aconsegueix de cap manera si no s’encarrega a la CMA 2 de Xile l’elaboració i aprovació d’una proposta concreta del que, amb justícia climàtica (i, per tant també, responsabilitat històrica) com a criteri polític contemplat explícitament en el mateix Acord de París, li toca assolir a cada país amb la seva NDC, per tal que el resultat agregat de totes les NDCs sigui el clarament definit, insistim, per l’Informe de finals de 2018 l’IPCC.

És quimèric això? Científicament és del tot possible fer el model corresponent i obtenir com a resultat del mateix quin ha de ser l’objectiu de cada país! Els resultats concrets seran realment dramàtics (sobretot per als països que tenen una responsabilitat quantitativa històrica i actual més important en el nombre d’emissions que han arribat i continuen arribant a l’atmosfera)! És per això, en realitat, que tot és tan difícil en el terreny polític on, a nivell internacional, les UN (i, per tant també, la UNFCCC) no són una institució de govern i on, de fet, tot s’ha d’aprovar bàsicament per consens però, a més a més, després cada estat pot o no aplicar-ho i/o complir-ho segons la seva sobirania absoluta tan explícitament recollida en la Carta de les UN.

 

A mena de conclusió d’aquest article

Les pròpies UN van poder néixer només després d’una hecatombe com la que fou la segona guerra mundial. I com tantes altres coses, i malauradament, encara que en aquests moments hi hagi fins i tot massa soroll (dic massa perquè de vegades és ensordidor i no permet escoltar el que realment és essencialment important) molt em temo que, de fet, la humanitat (tant com a col·lectiu de milions d’individus d’una banda, i com a estructures polítiques que, en certa manera, els representen mínimament, d’altra banda) no es prou conscient ni esta prou preocupada pel tsunami que ens ve a sobre i, de fet, continua especulant amb l’optimisme tecnològic i no deixa d’esperar que les coses s’acabin solucionant per elles mateixes i, no exempts de certs patiments, al final tot continuï endavant sense les repercussions més greus que la ciència prediu en aquests moments. No és capaç de veure (jo tampoc soc, malauradament, capaç de visionar-ho) de quina manera es podria aturar aquesta mena de màquina infernal que es va posar en marxa amb la revolució industrial, però sobretot quan aquesta es va posar al servei del model de creixement econòmic capitalista.

No sé acabar d’una altra manera que començant a pensar quina pot ser la “segona arca de Noé” que calgui plantejar-se imaginar i construir!

 

 

Xerca

Barcelona, 19 de setembre de 2019

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

Fulls de ruta NNUU 2015. Audiovisuals sobre l’agenda post 2015 i els SDGs: RECURSOS IV

4 maig

Estic vivint uns dies de molta feina personal, tot preparant la participació a la propera reunió sobre canvi climàtic que tindrà lloc a Bonn de l’1 al 11 de juny propers!

Però mentre tant l’agenda post 2015 es va construint també, en un any d’una intensitat multilateral molt difícil de seguir. Per això com a mínim vull compartir un full de ruta en el qual es visualitzen gairebé tots (però que, insisteixo, són molts i ben importants) els processos que es viuen en el context de les NNUU; es tracta en aquest cas d’un calendari elaborat per CAFOD (la “Mans Unides” britànica):

 

cafod2015

 

I, a continuació, es poden veure tres vídeos que permeten, si més no, mirar i estar una mica en la matèria corresponent als nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que s’aprovaran el proper mes de setembre.

El primer és una breu contextualització des del punt de vista de les pròpies NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=viWp53ISA8g&index=3&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

El segon, també breu, una altra contextualització des de fora de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=u5BDIBRwQ88&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

I el tercer, més llarg però més interessant, un vídeo també de les pròpies NNUU que es va presentar el febrer passat en una reunió de l’ECOSOC de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=kR-YRC5D-QY&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-&index=22

 

Que us siguin interessants!

Xerca; 4 de maig 2015

Una nova web per al 70 aniversari de les NNUU

20 abr.

Si sou dels que, de vegades, aneu a donar una ullada a la web de les NNUU ja us haureu adonat que estem de canvis…canvis notables…una nova aparença però també una nova estructuració de continguts que, de moment, no soc pas capaç de valorar…s’haurà d’anar mirant i veient!

Però em sembla que una cosa que pot semblar anecdòtica té més importància de la que hom es pot imaginar. Actualment, una web ja no és només un conjunt de pàgines d’internet, és tota una concepció del que es vol i pot comunicar …i, en aquest cas, i tractant-se d’una institució tant complexa com ho són les NNUU, els mitjans de comunicació són gairebé tant importants com els continguts dels que informin.

Avui em limito a propagar la noticia. Noticia que, precisament, té la seva raó de ser en un any en el qual es celebra el 70è aniversari del naixement de les NNUU.

Aniversari que coincideix amb un any d’activitat frenètica i important a la casa.  Recordem que, a començaments de juliol, tindrem la tercera Cimera sobre Finançament per al Desenvolupament (FfD3)

http://www.un.org/esa/ffd/overview/third-conference-ffd.html

i que el mes de setembre s’aprovaran els nous ODSs que han de definir l’agenda post 2015 del desenvolupament i del desenvo0lupament sostenible al món.

http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/

 

Una Biblioteca Audiovisual de les NNUU

Però avui hem dit que ens quedaríem en la propagació de la noticia i, en aquest sentit, comentar, per acabar, que la nova web suposa la creació pública d’una biblioteca audiovisual de les NNUU. I ja que estem en any de commemoració pot ser interessant mirar el vídeo:

http://www.unmultimedia.org/avlibrary/asset/1005/1005113/

 

Captura

 

Xerca; 20 d’abril de 2015

Dones i NNUU: de Beijing 1995 a la CSW59 2015. Planeta 50-50 pel 2030!

9 març

Ahir, diumenge 8 de març, el dia internacional de les dones!

 

D’avui, dilluns 9 de març, fins al divendres 20 de març, és reunirà la 59 edició de la CSW (Comissió Social de la Dona) de les NNUU, creada l’any 1946 per l’ECOSOC (de les pròpies NNUU).

No tinc la perspectiva històrica ni el coneixement suficient per valorar que ha suposat el treball d’aquesta comissió, al llarg dels anys, en la condició actual de les dones al món.

Emperò, no tinc cap dubte que devia jugar un paper important en la convocatòria de la 4a Cimera de les NNUU sobre la Dona que es va celebrar, ara fa 20 anys, a Beijing 2015.

http://www.un.org/womenwatch/daw/beijing/platform/

 

Aquesta Cimera i la seva “Declaració i Pla d’Acció”

http://www.unwomen.org/~/media/headquarters/attachments/sections/csw/pfa_e_final_web.pdf

forma part de les Cimeres de l’anomenada “època d’or” de les NNUU (que començà amb la Cimera de Rio 1992) i, de la qual, aquesta Cimera concreta de Beijing n’és un altre dels exponents més importants. En la mencionada reunió que comença avui a Nova York, s’analitzarà aquella Declaració i Pla d’Acció, el seu estat d’implementació i, sens dubte, se’n realitzarà la seva actualització tenint en compte les noves realitats i els nous reptes.

 

En la meva experiència de treball als voltants de les NNUU durant els primers anys d’aquest segle XXI si que puc afirmar, sense dubtar-ho, que aquella Cimera, de la qual aquest 2015 en celebrem el seu 20 aniversari, marca un abans i un després en el pes i el paper actiu de la dona en el món. Puc constatar, ben clarament, que, des fa uns quants anys i actualment, no hi ha cap reunió internacional important (o no tant) en la qual les dones no hi facin sentir la seva veu com a tals dones.

No em pertoca a mi opinar aquí i avui sobre el to i el contingut d’aquesta veu…com no em tocaria, tampoc i per entendre’ns, fer-ho en relació a la del món sindical…però si que crec que aquest dies del 2015 són una gran oportunitat per afirmar que les dones estan molt més presents que mai en el món internacional i que això, en si mateix, és tant important que és més que suficient per celebrar-ho i, sobretot, per continuar-hi lluitant per mantenir-ho i incrementar-ho.

 

Com a preparació d’aquesta reunió que comença avui hi ha hagut, com és habitual, campanyes i documents previs. Només en remarcaré una: “La Campanya Planeta 50-50 pel 2030”

http://beijing20.unwomen.org/en/step-it-up

No n’he tingut mai cap dubte i em sembla que la pràctica ho ha demostrat com l’únic camí cap la paritat real dona-home. Només amb polítiques de discriminació positiva que exigeixin, arreu i en tot àmbit, circumstància i moment, la paritat estricta, aconseguirem assolir aquest objectiu.

dona

 

Xerca; 9 de març de 2015

Informe del SG de les NNUU: “El camí cap a la dignitat el 2030” amb els ODSs

8 des.

Acaba de fer-se públic l’esperat i tant anunciat informe de síntesis -encara en versió provisional- del SG de les NNUU que havia i ha de marcar l’inici del procés final cap a l’elaboració de l’agenda pel desenvolupament post 2015.

L’ha titulat: “El camí cap a la dignitat el 2030: Acabant amb la Pobresa, Transformant totes les Vides i Protegint el Planeta”. Un bon títol! El podeu trobar a:

http://sustainabledevelopment.un.org/

S’ha confirmat tot el que ja s’ha comentat en els dos posts anteriors a aquest d’avui sobre que la base pràcticament tancada dels nous ODSs és l’establerta fa uns pocs mesos pel Grup de Treball previst a Rio+20. L’informe del SG de les NNUU inclou una taula (la taula 1) amb tots i cadascun d’ells sense afegir-hi ni treure-hi una coma. Els podeu llegir doncs, cada vegada amb més atenció, en el post de la setmana passada.

Precisament, jo mateix en el post de la setmana passada n’intentava fer-ne una primera lectura a la llum de la sempre permanent controvèrsia i/o dialèctica sobre les tres dimensions de la sostenibilitat.

Doncs bé, sense massa temps més per fer-ne una anàlisi més detallat i exhaustiu, i en la mesura que el SG de les NNUU intenta fer en el seu informe, i entre molts altres coses, una mena de presentació – classificació del joc d’ODSs que tenim sobre la taula, comprendrà el possible lector que me l’hagi mirat i que hi tingui alguna cosa a dir, en comparació amb el que en deia jo la setmana passada.

El SG de les NNUU parla de “Sis elements essencials per a l’assoliment dels nous ODSs” i al fer-ho els esta agrupant a la seva manera en una mena de macro objectius i, per tant, els podria estar classificant en una perspectiva que no em sembla, en general, especialment encertada, sobretot perquè crec que és més estètica que rigorosa i profunda. La figura és la següent

 

SDG-UNSG

 

i els sis elements, que semblen voler jugar el paper d’agrupadors o macro objectius, els següents:

 

Dignity: to end poverty and fight inequalities

People: to ensure healthy lives, knowledge, and the inclusion of women and children

Prosperity: to grow a strong, inclusive, and transformative economy

Planet: to protect our ecosystems for all societies and our children

Justice: to promote safe and peaceful societies, and strong institutions

Partnership: to catalyse global solidarity for sustainable development

 

Tornant a fer un exercici molt semblant al que vaig fer en el post de la setmana passada, tot agrupant, a la meva manera de veure, tots i cadascun dels 17 objectius en una de les dimensions de la sostenibilitat, avui el resultat i/o els comentaris, pels sis elements o “macro objectius” del SG de les NNUU, seria el següent:

 

  1. La sostenibilitat social agruparia, indestriablement,: la Dignitat, la Gent i la Justícia.

No cal tornar a buscar qualificatius nous perquè el document sembli més actual. Desgraciadament la única cosa actual que aportaria utilitzar aquestes tres paraules juntes és constatar que cap d’elles és possible ni realment realitzable sense les altres i, per això, no les podem separar en macro objectius pretesament diferents.

O algú es pensa que acabarem amb la pobresa sense justícia.

2. Utilitzar la paraula prosperitat per emular la dimensió econòmica de la sostenibilitat i tornar-la a equiparar amb el creixement és quelcom sobre el que ja estic esgotant la meva capacitat de desqualificar-ho mitjançant paraules i de clamar, una i una altra vegada, per un canvi de paradigma. Avui em deixo anar del tot  quan escric que, d’acord amb el que va preveure Marx, pot ser que el desenvolupament de les forces productives hagi sigut ja de tal magnitud i característiques que el creixement econòmic industrial capitalista s’estigui autodestruïnt i, a més a més i mentre ho va fent, deixa de necessitar el treball humà i deixa de crear llocs de treball. És la fi del capitalisme que, emperò, no es fa ni en un any ni en no sé quants. Però esta clar que “cap prosperitat futura de la humanitat” pot esperar-se ja del creixement econòmic capitalista.

3. No em sembla pas gens malament, en canvi, que el SG de les NNUU hagi agrupat en un únic macro objectiu tots els corresponents a la sostenibilitat ambiental i, a més a més, en la perspectiva terminològica més sistèmica: planeta.

4. La setmana passada no vaig ni mencionar l’objectiu 17 que, en canvi, avui el SG de les NNUU eleva a la categoria d’encapçalar un dels 6 elements o “macro objectius” per al desenvolupament sostenible.

No és un objectiu; fa referència, com ja ho feia en els ODMs el vuitè objectiu, als mitjans i metodologies per a la seva implementació.

Aquí em ve a la memòria el procés de preparació de la Cimera Rio+10 (Johannesburg 2002) quan el concepte “partnership” es va començar a introduir com el nou manà que ho havia de solucionar tot.

A la pràctica sancionava la privatització de les responsabilitats públiques. Si ni l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament) ni cap altra opció de redistribució pública de la riquesa, en un món en el que la desigualtat és la injustícia més estesa, era capaç d’imposar-se solidàriament en el món, haurien de ser els sectors privats de la societat els que moguessin les forces del mercat per portar justícia equitativa al món, condicionada, evidentment, a l’obtenció de més beneficis per el sectors privats. 14 anys després, la base i essència neoliberal sobre la que es sustenta aquesta opció ha tingut les crisis més imaginables i destructives que hom podia esperar, però, en canvi, segueix regnant fins i tot ideològicament bastant morta.

 

 

Xerca; 8 de desembre de 2014

%d bloggers like this: