Arxius | Pensar i actuar globalment RSS feed for this section

Perquè estem perdent ja la lluita per aturar el canvi climàtic

21 maig

No és un titular optimista, certament! Però aquesta vegada l’utilitzo de forma totalment conscient, no pas com una provocació per conscienciar (tot i que com sempre ho pretén), ni tampoc, crec, com a part del meu pessimisme existencial. Ve de més lluny i de més al fons, però definitivament aquesta és la dura conclusió a la qual arribo (i no soc pas l’únic ni molt menys -sobretot des de que aquestes darreres setmanes s’hagi aixecat, per fi, una gran polseguera sobre el tema que, emperò, em genera grans desconfiances respecte als seus objectius i voluntats reals), i que intentaré argumentar amb cert detall (el que pot permetre un text com aquest) en aquestes línies de mitjans d’aquest maig del 2019.

En canvi, començaré per destacar l’aparició d’un parell de moviments socials que, per fi diria jo, si que sembla que hagin assumit, seriosament i responsable, aquesta batalla per aturar d’una vegada el canvi climàtic i que, per tant, serien de fet anuncis optimistes. No crec que una cosa sigui contradictòria amb l’altra. Probablement només una gran mobilització a escala de “tota la humanitat” podria tenir la força necessària perquè els actors usuals del “status quo” sortissin de les hipòcrites dinàmiques “Business as Usual” que segueixen, malgrat tot el que en principi han aprovat i deien/diuen que faran. No confio en la possibilitat de que aquests moviments obtinguin els resultats que pretenen, la veritat, però són aquí i cal saludar-los i sumar-s’hi de totes-totes, sense recances.

 

1.De la Greta Thunberg contra el canvi climàtic al “Extinction Rebellion (XR)

La Greta Thunberg és la ja molt coneguda activista sueca de 16 anys que sembla haver esdevingut el “màgic” disruptor de la lluita dels més joves contra el canvi climàtic.

Ho dic així perquè probablement fins i tot en públic i també per escrit, però segur que com a mínim bastantes vegades en privat, havia fet notar la meva constatació/consternació  paradoxal de que, fins ara -fins fa poques setmanes-, i fins i tot en una ciutat com Barcelona (una de les ciutats del món en la que més i més nombroses manifestacions populars es produeixen des de fa bastants anys) hagués estat possible viure ja una manifestació important contra el canvi climàtic.

En aquest cas doncs, el disruptor d’aquesta realitat, ha estat aquesta “angeleta” sueca, Greta Thunberg, la història de la qual comença quan, amb vuit anys, a l’escola li van parlar del canvi climàtic. Es va preocupar molt, i durant els anys següents la seva preocupació va anar augmentant. No entenia per què el món no reaccionava i el tema la va afectar tant que als 11 anys va caure en una depressió i li van diagnosticar Asperger. Per mi, no tenia cap sentit. Era massa irreal. Així que als 11 anys em vaig posar malalta. Vaig caure en una depressió. Vaig deixar de parlar i de menjar. En dos mesos, vaig perdre 10 quilos. Em van diagnosticar Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i mutisme selectiu, o sigui que només parlo quan cal, com en aquest moment” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholm[i]).

Per Greta Thunberg, no hi ha grisos, només blancs o negres, i està convençuda que aquesta radicalitat a l’hora d’abordar el canvi climàtic era i és l’única via possible. Cada cop s’ha anat documentant més i, en una de les seves declaracions, argumenta quin és el motiu per què, segons ella, no es fa front al canvi climàtic. “Per què no hi ha menys emissions? Per què augmenten? Estem provocant una extinció? Som malvats? No, és clar que no. Les persones actuen així perquè la majoria no coneixen els efectes de la nostra vida diària i no entenen que cal canviar. Creiem saber i que tothom sap, però no” (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

De fet, ja s’estan notant canvis importants: a l’estiu de l’any passat a Suècia es van registrar unes temperatures rècord. Les més altes dels últims 262 anys. Això va provocar desenes de focs arreu del país i la Greta va pensar que ja n’hi havia prou. “El 2078 faré 75 anys. Si tinc nets, potser seran amb mi. I potser em preguntaran per vostès, les persones del 2018. Potser em pregunten per què no van actuar quan encara es podia. El que fem o no fem afecta tota la meva vida i la vida dels meus fills i nets. El que fem o no fem ara, la meva generació no ho podrà desfer després”  (vídeo de Greta Thunberg TEDxStockholmi).

En aquestes frases hi ha, a la meva manera de veure, un altre dels elements disruptors que provoca la Greta. Apel.la, directament i dura, a la responsabilitat de la generació actual i a la seva/nostra actuació; i no es deixa enredar per allò tant amanit i emprat quan “els adults” no sabem pas que fer, de que la formació del jovent actual serà la solució futura del problema. Com a mínim i clarament en aquest cas: no! No hi ha temps!

Vint dies abans de les eleccions de Suècia, la Greta va començar a anar davant del Parlament suec amb una pancarta de cartró on hi havia escrit el missatge “vaga escolar pel clima”. Ella no podria votar, però volia que l’escoltessin. Després de les eleccions, la Greta va transformar la seva proposta diària en setmanal, i des d’aleshores cada divendres, i ja en van més de 30 “FridayForFuture”, se salta les classes a l’institut per seure al davant del Parlament i interpel·lar els polítics suecs. I totes i tots sabem ja com s’està estenen com a taca d’oli el “miracle” de la Greta Thunberg arreu del món.

—————

Emperò, fins i tot aquest “miracle” i visió actual capaç de despertar esperances és capaç també, en els moments en els quals vivim, de despertar recels i crítiques que, sincerament, són ben difícils d’entendre. Hi reflexiona una veu molt autoritzada: la d’en Roberto Savio en el “seu” “Other News” del passat mes de març[ii]; i ho fa, entre altres, amb les següents reflexions textuals:

“La reacción en contra de Greta Thunberg y su movilización es un buen ejemplo de “mal pensamiento”. En lugar de despertar simpatía y apoyo, esta joven está siendo sometida a esta nueva cultura del “mal pensamiento”. Y, sin embargo, está haciendo campaña por la supervivencia del planeta, el único que tenemos, y donde todos debemos vivir juntos, independientemente de nuestros mitos, religiones, partidos y nacionalidades. Dice: no le pidas a mi generación que resuelva el problema del cambio climático, porque cuando hayamos crecido, ya será demasiado tarde. Cuando cumpla los 50 años, habrá 10.000 millones de personas, todas ellas viviendo en ciudades. Pero en sólo diez años, cuando cumpla 26 años, la humanidad necesitará 50 por ciento más de energía y alimentos, y 30 por ciento más de agua, un elemento que ya es escaso en gran parte del mundo y que es una fuente de ingresos para las empresas privadas. ¡No es de extrañar que ella esté tratando de motivar hacia la acción! Salvar al mundo AHORA es un mensaje que ha sido capaz de movilizar a estudiantes de todo el mundo. En la era del “pensamiento maligno”, en lugar de apoyarla, hay quienes miran lo que come, lo que comen sus perros, y lo que hay detrás de ella y la manipulan. En otras palabras, estamos en una era en la que no somos capaces de pensar positivamente: una era marcada por la codicia y el miedo, y con lo que la cultura actual nos ha dado: el “mal pensamiento”. Es más que seguro que, si Greta hubiera vendido ropa deportiva, habría sido aceptada como un fenómeno normal, y nadie se fijaría si estaba comiendo plátanos o manzanas. Este es un buen índice de cómo hemos perdido la capacidad de soñar y seguir adelante”.

—————

De tota manera doncs, caldrà veure ara l’estat d’aquest moviment “FridaysForFuture” que, pel proper divendres 24 de maig, té convocada la segona gran jornada de mobilització a nivell internacional. La resposta que s’obtingui llavors permetrà començar a valorar molt millor si estem davant d’un element de canvi real, o si en el món tan “líquid i gasós” en el qual vivim no té la capacitat -no és pas senzill- de “fer-se gran i fort com a moviment” i transformar-se en un actor realment influent.

D’altra banda, el més d’un miler de detinguts en el context de les manifestacions de Londres dels primers dies de la nostra setmana santa, en contra també del canvi climàtic, promogudes per un també nou moviment i, com a mínim inicialment, de caràcter més radical: “extinction rebellion (XR)[iii]”, són una altra pedra de toc a les capacitats que encara puguem arribar a veure i tenir de reacció popular per aturar el canvi climàtic.

En els darrers dies d’abril aquest moviment ha concretat en els següents punts les seves reivindicacions al món polític anglosaxó: “– Explicar la veritat declarant una emergència climàtica i ecològica, treballant amb altres institucions per comunicar la urgència del canvi; – Actuar ara per aturar la pèrdua de biodiversitat i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero net el 2025; – Esdevenir liderats per les decisions d’una assemblea ciutadana creada per i sobre la justícia climàtica i ecològica”.

I a diversos nivells de la gran Bretanya, i també a la nostra Catalunya, hi ha hagut aquests dies declaracions oficials institucionals d’”emergència climàtica” que, ho sento i malgrat que em puguin semblar molt bé d’entrada, no crec que siguin realment sinceres ni, sobretot, que estiguin basades en anàlisis de fets i propostes a l’alçada de la gran magnitud i urgència del problema.

 

2.Sobre perquè s’han de prendre JA, i INELUDIBLEMENT,  mesures molt dràstiques contra el canvi climàtic a la tant propera dècada 2020-2030, per tal de no arribar precisament a una situació que ja no tingui marxa enrere. O sobre l’informe de l’IPCC sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C”

Gairebé tothom sap ja també que l’objectiu únic però ben important de l’Acord de París, AP, aprovat l’any 2015 per la UNFCCC (Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), és, d’acord amb el seu article 2.1.a):

“Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 oC pel que fa als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic.”

Al mateix París, però, i en el paquet de decisions 1/CP.21 aprovades -destinades a posar en marxa i implementar el propi AP- per la mateixa COP 21, la decisió 17 diu textualment i concreta (i s’ha de llegir en el marc de l’informe AR5 de l’IPCC previ al propi París):

“Observa amb preocupació que els nivells estimats de les emissions agregades de gasos d’efecte hivernacle el 2025 i 2030 resultants de les contribucions previstes determinades a nivell nacional no són compatibles amb els escenaris de 2 oC de menor cost sinó que condueixen a un nivell projectat de 55 gigatones en 2030, i observa també que, per mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a 40 gigatones, o per sota de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials, mitjançant una reducció de les emissions a un nivell que es definirà en l’informe especial esmentat en el paràgraf 21 infra, es requerirà un esforç de reducció de les emissions molt més gran que el que suposen les contribucions previstes determinades a nivell nacional”

on el citat paràgraf 21 infra d’aquestes decisions diu:

“Convida al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a que presenti, el 2018, un informe especial sobre els efectes que produiria un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials i les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle”

Tal dit tal fet, a la passada COP 24 de Katowice (Polònia) l’IPCC  va presentar efectivament  un informe especial sobre el “Escalfament Global d’1,5 o C” [iv] (tal com finalment ha estat denominat). El text que es va aprovar a la COP 24 en que es fa referència a la seva existència, recepció i presentació és realment ben fred; potser sigui perquè, de fet, l’informe encara posa molta més pressió al conjunt del sistema de decisions climàtiques que, a través dels seus actors principals (els estats parts de l’AP, primer que ningú), s’haurien de prendre. Pressió, tensió, que tampoc és aliena a un any, el passat 2018, en el qual el nombre de fenòmens climàtics i la multiplicitat d’aquests i de les seves variades manifestacions territorials, també fa qualificable l’any passat de desastrosament catastròfic.

Però què és això tan important que diu aquest darrer i específic informe de l’IPCC presentat a la passada COP 24 que sigui tant important i que, en definitiva, ara si que sembli que hagi actuat finalment d’alerta mundial de forta ressonància.

Diu moltes coses; en diu tantes que no hi podem pas entrar en un text com el nostre i d’aquestes característiques. Però, a la fi, l’informe respon a la petició/pregunta que li formulava la COP 21 de París en la seva decisió 17 i que hem citat explícitament i textual ja fa una estona.

L’IPCC és sempre molt coherent, i moltes vegades també molt caut, amb les seves metodologies: tant les d’elaboració dels seus informes com les de presentació dels seus resultats. I com a òrgan intergovernamental que és, també ha aprés a ser un mestre en dir les coses de tal manera que gairebé tothom, si hi té interès, i vol defugir potser (escapar-se com si no anés per ell) les conclusions realment fonamentals d’aquests informes, ho pugui fer també i, per tant, també ho poden fer així -com ha passat en molts casos i de diverses maneres- els mitjans de comunicació que ho desitgin (perquè defensen interessos molt poderosos de molts poders econòmics).

Per tant, en aquest cas nosaltres anirem ràpid pel dret i, sense recórrer el llarg (i de vegades tortuós camí de l’informe), intentarem portar al possible lector d’aquestes línies al nucli dur clau de les conclusions de l’informe pel que fa a la pregunta també citada ja i que, adaptada literàriament aquí, li feia la COP 21 a l’IPCC:   Quines són les trajectòries corresponents que haurien de seguir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle per no sobrepassar un escalfament global de 1,5 oC respecte als nivells preindustrials?”.

L’elaboració i la presentació de la resposta a la pregunta és -tal com he dit- llarga, però després d’un camí que busca també -lloablement- maximitzar el rigor procedimental i minimitzar els riscos d’errades hom arriba, dins de  la part de l’informe anomenada “Sumary for Policymakers” i, en concret, a la seva pàgina 14 d’aquest resum, al següent text -el primer realment clau, des del meu punt de vista- d’aquest informe que, literalment, afirma (la traducció al català és, en aquest cas, meva):

“C. Camins d’emissions i sistemes de transició consistents amb un escalfament global d’1,5 ° C [v]

C.1 En models de trajectòries amb o sense limitacions de 1.5 ° C, les emissions netes antropogèniques globals de CO2 disminueixen aproximadament un 45% respecte als nivells de l’any 2010 pel 2030 (40-60% de rang), aconseguint el zero net al voltant de 2050 (2045-2055 de rang). Per limitar l’escalfament global a menys de 2 ° C les emissions de CO2 es preveu que disminueixin aproximadament un 25% el 2030 en la majoria de les trajectòries (10-30% rang), aconseguint el zero net al voltant de 2070  (2065 a 2080 de rang). Les emissions dels gasos no CO2 a les trajectòries que limiten l’escalfament global a 1,5 ° C mostren reduccions profundes que són similars a les de camins que limiten l’escalfament a 2 ° C (alta confiança).

La referència a “sense limitacions” té a veure amb el fet que s’estigui treballant amb escenaris en els quals s’accepta, fins i tot, que puguem pujar per sobre dels 1,5o C però tornant a baixar-hi de formes més o menys “rocambolesques” més endavant en el temps; entre altres formes suposant que totes les hipotètiques possibles noves tecnologies, com les diverses de captura i emmagatzematge d’emissions, estiguin ja en ple funcionament, quan, en canvi, encara hi ha més que seriosos dubtes sobre que puguin arribar a passar-se de “idees i plans” i proves pilot a instal·lacions reals, amb el molt important canvi de nivell o d’escala de magnituds que es necessitaria per fer-ho.

En altres paraules: mantenir-se no massa per sobre dels 1,5oC, o també una mica per sota dels  2oC, requereix els canvis de tendències, acabats de mencionar, en les emissions que estem llançant actualment a l’atmosfera. D’aquí a poques línies comentarem que això és ja gairebé  inimaginable.

I no som nosaltres els que ho diem; quan el mateix informe de l’IPCC arriba al seu “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible [vi] i, per tant, segueix aprofundint més i més en el tema, poden llegir-se en la seva pàgina 95, dins del “resum executiu” del capítol, asseveracions textuals tant o més “fortes”, i sobretot també ja molt més concretes que les del text citat anteriorment, com les següents (els nombres en negretes seran comparats més endavant amb d’altres i entre ells, amb resultats molt interessants):

“Limitar l’escalfament a 1,5 ° C depèn de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) durant les pròximes dècades, on emissions més baixes de GEH per al 2030 condueixen a una major probabilitat d’escalfament pic màxim a 1,5 ° C. (alta confiança). Les trajectòries disponibles que tenen com a objectiu un no o un limitat sobre passament de 1,5 ° C (menys de 0,1 ° C), mantenen les emissions de GEH el 2030 a 25-30 GtCO2e/any. Això contrasta amb les estimacions mitjanes d’acord amb les actuals incondicionals NDCs de 52-58 GtCO2e/any el 2030.

Aquestes vies de mitigació es caracteritzen per la reducció de la demanda energètica, la descarbonització de l’electricitat i altres combustibles, l’electrificació de l’ús final de l’energia, la reducció profunda de les emissions agrícoles, i alguna forma d’emmagatzematge de carboni a la terra o de segrest en dipòsits geològics. La baixa demanda energètica i la baixa demanda de béns de consum intensius en terres i GEH faciliten la limitació de l’escalfament tan a prop com sigui possible a 1,5 ° C.

En comparació amb un límit de 2ºC, les transformacions necessàries per limitar l’escalfament a 1,5oC són qualitativament similars, però més pronunciades i ràpides durant les properes dècades (alta confiança). 1,5 ° C implica ambients molt ambiciosos, ambients polítics internacionals molt cooperatius, que transformen tant l’oferta com la demanda (alta confiança).”

Tots aquests són precisament els extremadament canvis radicals de tendències que, insistim, “exigeix el propi IPCC”, i que nosaltres (i creiem que ells tampoc) no sabem veure com a possibles per cap costat i des de cap punt de vista, tenint en compte precisament i una vegada més que les tendències actuals, fins el 2018 i dels escenaris dels proper anys -començant pels dels anys 20-, no només no contenen cap germen quantificable i identificable de les mateixes, sinó que fins i tot van, com a mínim, clarament en la direcció d’empitjorar les actuals prediccions en el marc d’una valoració (que sempre va ser més optimista que real) del que suposaria avançar en la direcció de les actuals NDCs -Contribucions Determinades Nacionalment- de l’Acord de París.

 

3. I sobre PER QUÈ, molt segurament i malaurada, JA ESTEM PERDENT LA LLUITA per aturar el canvi climàtic, d’acord per exemple i fonamentalment amb els darrers estudis de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o, fins i tot, dels recents (reunions de primavera del 2019) temors al respecte del Fons Monetari Internacional (FMI-IMF)

Ha sigut, és i serà l’economia: estúpid! D’acord amb els darrers informes del FMI i del BM -dels que es fa ressò evidentment la IEA- portem ja pràcticament 10 anys (vegeu la primera figura adjunta del “World Economic Outlook 2018[vii]” del FMI i el BM) amb una economia mundial creixent a una mitjana del 3.5%.

I està clar -i encara que hi hagi bastanta gent que segueix-hi “somiant” amb el famós desacoblament entre economia (creixement econòmic) i energia (creixement corresponent de l’energia demandada i utilitzada) i que, en canvi, segueix sense produir-se pas de forma realment significativa -perquè diversos estudis científics l’eleven a la categoria de físicament i asimptòtica impossible-, ens porta a tornar a concloure, com sempre, que un creixement econòmic com en el que estem actualment al món i, de fet, des de fa molts anys -i, i això és el més greu, en el que es pretén continuar estant en el futur-, ens demanda i ens demandarà una energia primària mundial a utilitzar que tampoc para ni pararà de créixer. La següent figura[viii] de la IEA -corresponent al que ells anomenen: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals” (i de la part de futur del qual en parlarem més endavant) ens ho deixa més que clar (encara que de fet hauríem de dir més que “tenebrós” -fins i tot la demanda de carbó ha tornat a pujar durant el 2017 i el 2018!-), destacant un creixement total de l’energia primària demandada i utilitzada durant el 2018 del 2,3% que, per suposat, segueix sense aturar-se -podríem dir que des de mai- i sense aturar, concretament i sobretot, l’augment d’energia provinent dels combustibles fòssils demandada i utilitzada pel món (l’increment de les energies renovables no és encara capaç, ni tant sols, de compensar l’augment total continuat de la demanda energètica utilitzada total que, per tant, explica el continu increment, encara, de la demanda de l’ús de combustibles fòssils):

Se’ns fa difícil comprendre com aquestes constatacions ben solvents, aquestes DADES ben reals, hagin tingut i estiguin tenint el poc impacte polític i mediàtic que, al nostre entendre, haurien de tenir. Aquestes dades contenen sempre, des del nostre punt de vista, una didàctica (un relat) històrica que explicita, inequívocament, que només unes molt fortes dinàmiques de decreixement econòmic i de la conseqüent reducció de la demanda energètica utilitzada en el món dibuixarien un escenari econòmic-energètic mundial que, com el seu factor conductor principal que n’és, podria fer possible arribar a mantenir el canvi climàtic, l’escalfament global, a uns nivells desitjables. En altres paraules, encara que l’IPCC no ho pugui dir explícitament així -però jo sí-, la transició energètica des d’un vector energètic primari mundial (depenent encara avui, i des de fa molts anys, en més del 80% dels combustibles fòssils) a un vector energètic primari mundial net (sense emissions derivades), només serà possible si som capaços de definir i construir un món en el que l’economia mundial deixi, definitivament, de créixer i, per tant, deixi de demandar més i més energia a utilitzar -sobretot i primer que res fòssil-. La continuïtat del creixement econòmic capitalista és incompatible amb un món realment descarbonitzat que aturi el canvi climàtic.

Efectivament, i ara si que tothom o molta gent es comença a preocupar de debò, les emissions associades a l’evolució energètica (quantitativa i qualitativa) de la figura anterior de la IEA son esgarrifoses, i es mereixen realment aquestes altres dues figures, la primera també de la IEA[ix], per posar-ho ben bé de manifest:

I sobretot aquesta segona, la corresponent (amb relació de causa -energia- efecte -emissions- amb la primera) següent figura del WRI[x] que recull l’evolució de les emissions de CO2 en els darrers anys (una altra vegada dades esgarrifoses):

 

3.1.La preocupació del FMI

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington i en base al seu WEO[xi] 2018, situa la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme internacional de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement. Alerta si! Però gran contradicció al situar-la com un dels riscos que, precisament doncs, pugui posar en risc l’intocable i venerat creixement econòmic.

 

4.Sobre escenaris de futur. Els escenaris, la IEAviii i l’”Escenari Desenvolupament Sostenible”

Per tal de poder extreure les principals conclusions finals d’aquest text, és obligat -és condició necessària- preguntar-se abans que en diuen els estudiosos d’escenaris de futur de les possibles evolucions de les dades presentades i fent-ho, sobretot, tenint en compte el que, per dir-ho així, ens ha demanat -són els requeriments necessaris per aturar el canvi climàtic- l’IPCC en el seu darrer informe.

Podríem trobar -es troben- innombrables escenaris de futur sobre el tema, l’anàlisi dels  quals i les seves comparatives cauen, evidentment, fora d’un text com aquest. Però, en canvi, n’hi ha uns de molt significatius -certament més enllà del nostre punt de vista- que val la pena citar (i mostrar-ne fins i tot més que “alguna cosa”) perquè precisament venen d’una de les veus mundials més autoritzades en aquest tema: la mateixa IEA (Agència Internacional de l’Energia). Es tracta, pel que fa a la seva versió  més actualitzada, d’un estudi realitzat el 2017 (i, per tant, amb dades també ja molt actualitzades), on es  defineixen i comparen dos grans escenaris (o famílies d’escenaris) de futur: un en la direcció estàndard del que normalment anomenem els escenaris BaU (ells l’anomenen en aquest cas actualment: “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, i el vector energètic del qual ja ha estat contemplat -en la seva part històrica fins a l’actualitat- anteriorment en aquest text), i un altre d’alternatiu i que la pròpia IEA qualifica d’escenari en la direcció d’acompliment de l’Acord de París i que anomena “Escenari Desenvolupament Sostenible”[xii], [xiii].

Aquests escenaris tenen també un gran i especial interès i valor perquè són l’evolució i el resultat de més de 20 anys de treball científic a partir del propi model d’anàlisis de l’IEA de projeccions energètiques futures i, en aquest sentit, han estat contrastats (model i escenaris) exitosament i històrica en el passat per la seva molt bona capacitat prospectiva.

Doncs bé, pel que fa referència a la part de futur o prospectiva del vector energètic del “Current Policies Scenario” – “Escenari Polítiques Actuals”, tal com ja hem citat i dit correspon a una evolució de característiques BaU que intenta recollir les bones intencions que uns i altres diuen tenir però que, de fet, no canviarien essencialment cap de les dinàmiques que ja hem relatat. Hauríem millorat, en lo possible però més maquilladorament que d’altra manera, temes d’eficiència energètica, temes d’introducció d’energies renovables, etc., és a dir, el que més o menys esta fent ara el món en el seu conjunt, i que es traduiria, dat i fet, en una continuació manifesta de l’increment mundial d’emissions de GHG en les properes dècades, sense ni tant sols aconseguir arribar al pic d’emissions durant tots aquests anys.

En canvi l’”Escenari Desenvolupament Sostenible” seria, per dir-ho d’alguna manera -en paraules meves-, seria el màxim possible a aconseguir, en una direcció volgudament encaminada al compliment dels Acords de París a llarg termini (després comentarem i conclourem si això és realment així), però que, realistament, arriba fins a on la IEA creu que podria ser possible arribar, anant, per així dir-ho, a màxims, però, òbviament, sense provocar un canvi realment paradigmàtic del sistema econòmic-energètic vigent.

A la figura que vindrà a continuació, provinent d’una presentació de l’estudi per part de la pròpia IEAxii, xiii, tenim els resultats del mix energètic d’aquest darrer escenari que, efectivament, la IEA insisteix en dir que camina en la direcció d’acompliment de l’Acord de París però que, tal com veurem de seguida, no es pas així en absolut, tampoc i malauradament. En definitiva el que ens esta dient la IEA quan insisteix amb el que insisteix (i malgrat que de fet tampoc és el que necessitaríem) és que no veu cap possibilitat de trencar les ingents forces inercials de l’entramat econòmic-energètic actual i que, com a molt molt, potser podríem intentar arribar a dibuixar aquest potser possible futur.

Quines són les hipòtesis de futur en que estan basades la conformació d’aquest possible  “Escenari Desenvolupament Sostenible”? Sense poder entrar en gaires detalls en un text com aquest (i remetent-nos a la bibliografia donada), la primera hipòtesis fonamental d’aquest escenari és caminar ja cap a mantenir definitivament els mateixos nivells actuals del total d’energia primària demandada i utilitzada fins el 2040 (veure el vector energètic corresponent a l’escenari en la propera figura -amb un pic molt pla cap al 2025-); pel que fa a aquesta hipòtesis -en definitiva gairebé la més forta de l’escenari- es considera que no s’escatimarà cap esforç a cap nivell per la millora de l’eficiència energètica per tal de garantir, naturalment!, el creixement econòmic senzillament previsible d’aquí a aquests anys 40 d’aquest segle XXI. Es considera que es podrà i s’haurà de mantenir, pràcticament, la mateixa utilització de gas que l’actual, sense poder prescindir de massa petroli ni pel transport mitjançant grans camions, grans vaixells i molta de l’aviació en general. L’escenari considera i assumeix però que el consum de carbó haurà pogut baixar en una mesura molt important, essent totalment compensada la baixada pel corresponent augment de les renovables netes.

En paraules textuals de la IEA: “Això significa que si el món es pren seriosament el compliment dels seus objectius climàtics, a dia d’avui, cal tenir una preferència sistemàtica per a la inversió en tecnologies energètiques sostenibles. Però també hem de ser molt més intel·ligents sobre la manera d’utilitzar el nostre sistema energètic existent. Podem crear una mena de marge de maniobra mitjançant l’ampliació de l’ús d’utilització i emmagatzematge de la captura de carboni, l’hidrogen, la millora de l’eficiència energètica i, en alguns casos, la retirada anticipada del capital social. Per tenir èxit, caldrà un esforç polític i econòmic global sense precedents ”.

És realment molt interessant i important fixar-se en que aquesta caracterització de l’”escenari desenvolupament sostenible” de l’IEA és molt -molt- semblant, a la caracterització que l’IPCC feia  en el “Capítol 2: Trajectòries de mitigació compatibles amb 1,5oC en el context del desenvolupament sostenible” i que ja hem destacat sobradament quan l’hem citat i comentat.

Doncs bé els efectes d’aquestes polítiques energètiques (d’entrada prou interessants però que, com hem dit, tampoc poden ser unes altres molt diferents i més miraculoses, perquè les nostres dinàmiques econòmiques-energètiques són les que són i presenten unes inèrcies lògicament ingents i espectaculars) porten com a corresponents resultats pel que fa a les emissions de CO2 en el futur considerat a les contemplades a la figura adjunta (sempre de la mateixa fontxii; xiii):

De la figura anterior es conclou, en concret i entre altres coses, que, per a l’any 2030, les emissions de CO2 (però alerta: només les de CO2 -no les de CO2-e) estarien al voltant de les 25 Gt ( que aproximadament, i només a nivell d’ordre de magnitud, correspondrien a unes 35 GtCO2-e).  L’estudi comparatiu de dades i la corresponent extracció de conclusions estan servits!

 

5.Conclusions finals sobre perquè estem perdent la lluita per aturar el canvi climàtic

Ara ja és senzill fer una mena d’estudi comparatiu que ens porti a l’extracció de conclusions que, a parer del qui escriu, no es poden resumir de cap altra manera que no sigui afirmant, taxativament, que ESTEM PERDEN LA LLUITA PER ATURAR  EL CANVI CLIMÀTIC i que, per poc que ens descuidem, el 2030 podem estar perdent per golejada.

Durant aquestes línies d’aquest text (segurament massa llarg com ho faig sempre), han anat sortint dades (les més claus de les quals hem anat destacant en la seva majoria en negretes) que es fixaven tant en diferents anys o intervals d’anys (i també que venien de diverses fonts realment representatives), com en diferents contexts i/o en diferents supòsits en funció dels objectius que ens estiguéssim plantejant.

Doncs bé, observem el següent quadre/taula comparativa (de construcció pròpia) i mirant-lo en detall intentem subratllar-ne el que ens acaba dient com a conclusions principals:

El quadre és només, realment, un recull de dades claus que han anat sortint al llarg del text (amb alguna compleció de series). Per tant, de fet i d’entrada, no hi ha moltes coses a comentar més que les que ja ho han estat sobre les dades en si mateixes; l’interès és veure totes aquestes dades juntes i comparar-les.

Doncs bé, sobretot una d’aquestes comparacions que, en aquest format, és fa molt més evident que en el text i que, a més a més, és la que posa en evidència que efectivament i malaurada ESTEM PERDENT LA LLUITA PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC és la següent: és d’observar i remarcar emfàticament que mentre que l’IPCC en el seu darrer informe SR1.5 considera, concloentment, que de les molts possibles 55GtCO2e de l’any 2030 que alerten les decisions de París 1/CP.21, cal haver baixat (en un 45%) i el més ràpidament possible a entre 25-30GtCO2e (penúltima fila -en verd- del quadre); en canvi, l’escenari més optimista i/o possibilista (l’”Escenari de desenvolupament sostenible”) en el que la IEA es veu en cor de pensar -el veu fins i tot assolible a la pràctica, en la praxis sistèmica actual dels paradigmes econòmics vigents-, la meta assolida el 2030 seria de 25Gt PERÒ DE CO2 (darrera fila -en gris- del quadre) pur i dur, tal com s’ha emfatitzat i avaluat en el paràgraf final de l’apartat anterior. La ciència de l’IPCC i un realisme -realisme- optimista de l’IEA estan tant lluny que, gairebé, no calen més comentaris.

—————

No és doncs d’estranyar que, d’una vegada per totes en les que això no havia ni ha passat, tot i tothom sembla començar a alertar-se. Fins i tot el FMI, a la darrera reunió de primavera d’aquest abril a Washington, situa -recordem que ja ho hem citat- la problemàtica de la incapacitat del multilateralisme de posar-se d’acord en el que realment cal o es vol fer per intentar aturar el canvi climàtic com un dels factors d’incertesa o risc per l’economia mundial que, evidentment, ningú més lluny que ell mateix, el FMI, pot arribar pas a concebre sense creixement.

I potser també per això, i lligant amb el començament d’aquest text -i ja per acabar-lo-, comencem a viure algunes mobilitzacions de masses d’una societat que, fins ara, s’ho havia mirat com una problemàtica dels polítics i les seves reunions itinerants al llarg del món (Rio, Kyoto, Copenhaguen, Cancún, Doha, …).

“Què Deu agafi a la humanitat ben confessada”.

 

Xerca; Barcelona 21 de maig de 2019

 

[i]  https://www.youtube.com/watch?v=EAmmUIEsN9A

[ii] http://www.other-news.info/noticias/2019/03/la-campana-contra-greta-es-un-indice-de-la-perdida-de-valores/

[iii] https://rebellion.earth/

[iv] https://www.ipcc.ch/sr15/

[v]  https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/summary-for-policy-makers/

[vi] https://www.ipcc.ch/sr15/chapter/2-0/

[vii] https://www.imf.org/external/datamapper/NGDP_RPCH@WEO/WEOWORLD

[viii] https://www.iea.org/weo/

[ix]  Global Enery & CO2 Status Report 2018; IEA 2018; pp 7

[x] https://www.wri.org/blog/2018/12/new-global-co2-emissions-numbers-are-they-re-not-good

[xi] https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2018/09/24/world-economic-outlook-october-2018

[xii] WEO2017launchpresentationprint; IEA 2017

[xiii] https://www.iea.org/weo/

[xiv] Emissions Gap Report 2018; UNEP 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

…mirant “una Metamorfosi del món” des d’una diferent cosmovisió -Ulrich Beck-

4 gen.

…després d’algunes setmanes de finals de l’any passat, en les quals algunes de les xacres que ens regala el destí de l’edat havien estat més presents que mai, vaig acabar decidint que necessitava i volia tornar a escriure llarg -no només a piular-, amb la finalitat principal i ja habitual d’intentar (sense aconseguir-ho mai -està clar!) entendre’m una mica més a mi mateix com a un dels éssers d’una humanitat que viu un període a la terra (sense haver pogut pas començar cap de les promeses odissees a l’espai) al que ja tants autors han intentat i intenten identificar una mica, i que ja deu portar a sobre més qualificatius i substantius que, gairebé segur, cap altra a la història…

Els científics naturals i socials, els intel·lectuals més humanistes, els tecnòlegs més estrafolaris pel fet de preguntar-se per les conseqüències d’allò que estan fent i creant …tots des de les seves cosmovisions respectives …bategen des de les seves perspectives allò que estem vivint (…segur?) al final de la segona dècada del segle XXI, tot començant ara el 2019.

No haig de deixar passar gaires més línies sense citar ja i recollir de la font de la que més he begut, des de no fa gaire més d’un any, per intentar minorar la set, la necessitat, que he tingut i tinc de comprensió d’alguna cosa. Es tracta d’un llibre pòstum del sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), que ja em va influenciar molt quan el que em preocupava entendre, a finals del segle passat, era “la globalització”, i que l’atzar, sempre l’atzar, de la cerca erràtica entre les poques llibreries que van quedant a Barcelona amb llibres d’aquestes característiques, em va posar a les mans. Aquest seu llibre pòstum del 2015 és: “La metamorfosis del mundo”. De fet segons expliquen alguns dels seus íntims familiars, amics i col·legues, es tracta del seu llibre inacabat però que, entre totes elles i ells, van assumir -gràcies a Déu- el repte d’acabar-lo i, finalment, publicar-lo com el seu llibre pòstum. A la seva contraportada en castellà de l’editorial Paidós es pot llegir textualment -en cursives sempre que sigui així- (les traduccions al català seran sempre meves):

“Però una afirmació en la que la majoria de la gent coincideix, més enllà de qualsevol antagonisme, i en tots els continents, és la següent; “ Ja no comprenem el món””. (I destacaré en negretes quan pretengui remarcar i remarcar-me a mi mateix la importància que cregui pugui tenir allò destacat!).

La meva identificació total amb aquesta simple però disruptiva frase de la contraportada del llibre va ser suficient per transformar-lo ben immediatament amb el meu llibre de capçalera. I per això, en aquesta nova etapa del meu blog, en tant en tant, i començant naturalment i precisa avui, en faré cites textuals i comentaris meus amb la finalitat d’endinsar-me el més profundament possible en la seva sociologia

 

Perquè metamorfosis del món en lloc de transformació

Aquest és el títol del capítol 1 de la primera part del seu llibre, però abans, en el prefaci del llibre, d’entrada l’amic Ulrich Beck ens deixa, al meu parer, més o menys més clara la frase citada de la contraportada:

L’objectiu d’aquest llibre és intentar comprendre i explicar per què ja no entenem el món. Amb aquesta finalitat introdueixo la distinció entre canvi i metamorfosis o, més exactament, entre canvi social i metamorfosis del món.

i la seva idea inicial de “metamorfosi”:

Metamorfosis, en aquest sentit, significa senzillament que el que era impensable ahir és real i possible avui. […] el que es va descartar d’antuvi com a absolutament inconcebible està tenint lloc a escala planetària i es pot observar en qualsevol sala d’estar en qualsevol part del món, perquè ho retransmeten els mitjans de comunicació de masses.

…………

I ja dins del desenvolupament inicial, brutalment explosiu, del capítol 1 ens anirà desgranant molts dels eixos claus de la seva nova proposta sociològica. Citant-los en un ordre de comprensió meva, ens dirà, per exemple:

[…] Proposo que el sentit comú social dels països i de les llengües adopti el concepte migratori de metamorfosis. És només un intent de donar una resposta a aquesta pregunta urgent: en quin món estem vivint en realitat? La meva resposta és la següent: en la metamorfosi del món. Emperò, aquesta resposta requereix que el lector estigui disposat a arriscar la metamorfosi de la seva cosmovisió.

 […] La noció de metamorfosis podria definir-se com l’acció i l’efecte de convertir-se en quelcom diferent, pel que implica una completa transformació en un model diferent, una realitat diferent, una manera diferent d’estar en el món, de veure el món i d’exercir la política.

…………

[…] I, naturalment, hi ha un altre terme inquietant en el títol: món, que està estretament relacionat amb el vocable humanitat. De què va tot això?

El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic. I aquesta insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor.

D’aquesta manera, el concepte de món s’ha fet familiar. S’ha tornat indispensable per descriure les coses més banals…s’ha instal·lat en el nostre llenguatge col·loquial i quotidià.

Naturalment no entraré encara, ni molt menys -no toca pas i tampoc està clar què sigui capaç de fer-ho massa ni masses vegades-, en una exposició, anàlisi i reflexió sobre la sociologia de les parts i del conjunt del llibre de l’Ulrich Beck. Ho anirem intentant fer, en tot cas, pas per pas, argumentació per argumentació, no en un únic post d’aquest blog sinó en el conjunt d’uns quants d’ells. Però si que ja anirem comentant tot allò que farà d’aquest post (i dels successius -que no consecutius- següents) una mena de diàleg personal meu amb la seva sociologia.

En aquest sentit no vull deixar de dir ja que aquesta afirmació citada de que “la insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor” és una de les que més dubtes em genera i que, com a mínim a mi, no m’acaba de treure, ni de bon tros, del neguit concret i persistent en el qual estic tan instal·lat. Que el concepte i la realitat món siguin una referència inequívocament clau si que em sembla del tot evident (probablement des dels 90 del segle passat) …però que ho siguin per assolir un món millor no em sembla pas, ni molt menys, tan evident. Hi tornarem.

…………

Però, de moment, tornem a deixar que sigui l’Ulrich Beck qui es manifesti amb tota la seva força ( …no deixen de ser aquestes seves primeres línies les que, al llegir-les la primera vegada, com passà ja una altra vegada a la meva vida: quan l’estiu del 92 llegia l’informe al Club de Roma “Més enllà dels límits del creixement”, em provocaven una caiguda del cavall com les de Sant Pau):

[…] El món no s’està morint, com creuen els predicadors de catàstrofes, i el seu rescat, com preconitzen els optimistes defensors del progrés, tampoc és imminent. Més aviat, el món està experimentant una sorprenent però comprensible metamorfosis mitjançant la transformació de l’horitzó referencial i de les coordenades d’acció, que tàcitament es consideren constants i immutables. 

La negació del pessimisme no implica optimisme.

[…] Per comprendre cabalment aquesta metamorfosis no només cal explorar la dissolució de la realitat sociopolítica, sinó que també cal centrar-se en els nous començaments, en el que esta començant a sorgir i en les futures normes i estructures.

Pot ser que el que em passi a mi sigui precisament que em costa molt, però molt, veure aquests nous començaments, el que esta començant a sorgir …a veure si ho aprenem en el camí de seguir l’obra pòstuma que anirem contemplant i comentant.

 

El fracàs del món i el canvi climàtic

“El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic” ens acaba de dir, i així ho hem acabat de citar, l’Ulrich Beck. I de fet el tema en el que en una gran part es basarà ell per tal de sustentar les seves teories serà, precisament, el canvi climàtic tal i com anuncia el títol del capítol 3 de la primera part del seu llibre: De com el canvi climàtic salvaria el món.

I tot i que crec entendre la afirmació, i amb ella crec també entendre una mica millor l’altra afirmació de la que fa unes poques línies n’expressava els meus dubte: aquests dubtes, i potser sobretot per tractar-se precisament del canvi climàtic, no desapareixen pas en absolut! Segueixo sense ser capaç de veure massa clar que en el canvi climàtic s’hi vegin els nous començaments…probablement estic massa condicionat i endinsat en aquest tema i, en particular, pel seguiment dels alarmants avenços científics, d’una banda, i dels continus aturaments del que es demana als decisors polítics en concret i, en general, a la societat, de l’altra.

El canvi climàtic, emperò i aprofito la circumstància, seguirà sent un dels eixos fonamentals d’aquesta nova etapa del blog. L’Ulrich Beck em permet confirmar-me que, en qualsevol dels casos i de qualsevol de les maneres, si hi ha, i hi continuarà havent, un tema cabdal, central, determinant transversalment i holística, aquest ho és, sens dubte, el del canvi climàtic. I tot el que no passi i/o passi en la dècada dels anys 20 d’aquest segle XXI, al voltant d’aquest tema del canvi climàtic, serà decisiu -com a mínim al meu parer- en la conformació futura de la vida humana i de la vida, en general, a la terra. Potser sigui aquest sentiment, entre racional i emocional, d’urgència el que m’impedeixi veure “els nous començaments”.

Tornant de moment a Ulrich Beck i el canvi climàtic ens dirà:

[…] gran part del debat sobre el canvi climàtic s’ha centrat en el fet de si s’està produint realment o no, i, en cas afirmatiu, en què podem fer per detenir-lo o contenir-lo. Però tan èmfasi en les solucions ens impedeixen veure que el canvi climàtic és un agent de la metamorfosi. Ja ha alterat la nostra manera d’estar en el món: la nostra manera de viure en el món, de pensar sobre el món, i d’intentar influir en el món mitjançant la política i l’acció social. […] Així, es crea una manera completament nova de conceptualitzar, tant el món com les nostres possibilitats de sobreviure en el seu sí.

La teoria de la metamorfosis va més enllà de la teoria d’una societat en perill: no es tracta dels efectes secundaris de lo bo, sinó dels positius efectes secundaris de lo dolent.

…………

N’haurem de parlar en calma en un altre moment d’aquests “positius efectes secundaris de lo dolent” que, a banda de recordar-me a Lenin, a l’Ulrich Beck el porten a la seva manera, en aquest cas usual, de passar a lo cosmopolita:

“Aquests efectes creant nous horitzons comunitaris i ens impulsen més enllà del marc nacional, en direcció a un panorama cosmopolita.”

 

El cosmopolitisme metodològic

“Galileo va descobrir que el sol no gira al voltant de la terra, sinó al revés. Actualment ens trobem en una situació distinta, però en certa manera similar. El perill que constitueix el canvi climàtic ens ensenya que la nació no és el centre del món. El món no gira al voltant de la nació, sinó que les nacions giren al voltant de les noves estrelles fixes: el món i la humanitat. Internet és un exemple d’això. Primer crea el món com a unitat de comunicació. I després crea a la humanitat, oferint-nos simplement la possibilitat d’interconnectar literalment a tots els habitants del planeta. En aquest espai és on les fronteres nacionals i d’altre tipus es renegocien, desapareixen i es tornen a construir, això és, es metamorfosegen.

Per tant, el nacionalisme metodològic és com l’exemple del sol que es trasllada al voltant del món…El cosmopolitisme metodològic, al contrari, és com la terra, que es trasllada al voltant del sol, o, millor encara, com les nacions traslladant-se al voltant del “món en perill”…Des de la perspectiva cosmopolítica, la imatge etnocèntrica del món resulta històricament falsa. La metamorfosis del món implica que la seva metafísica està canviant.”

És obvi  que haurem de tornar també a aquestes ratlles d’Ulrich Beck per reflexionar-hi molt més detalladament, com ho fa ell també quan defineix els espais d’acció cosmopolititzats. De moment però deixem que sigui ell mateix que acabi ja aquest post d’avui tal com ho fa al final gairebé del capítol 1 de la seva obra:

“La metamorfosis no és canvi social ni transformació ni revolució ni crisi. És una manera de canviar la naturalesa de l’existència humana. Constitueix l’era dels efectes secundaris (dels positius efectes secundaris de lo dolent). És un desafiament per a la nostra forma d’estar en el món, de pensar en ell, i d’imaginar i posar en pràctica la política. A més a més, requereix una revolució científica (tal com l’entén Tomas Khun, 1962) que converteixi el “nacionalisme metodològic” en “cosmopolitisme metodològic”

…………

I així, com a mínim a mi personalment, no em queda cap dubte que si la resposta a la pregunta: en quin món estem vivint en realitat? és la següent: en la metamorfosi del món. Esta clar que aquesta resposta requereix de mi (de nosaltres?) estar del tot disposat a arriscar la metamorfosi de les meves pròpies cosmovisions!

Xerca; Barcelona, 4 de gener de 2019

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

NNUU ha fet feina: el llegat del 2015

1 març

 

Tot commemorant -aquest passat 2015- el seu 70è aniversari, en allò que l’hi està a l’abast fer -com a organisme de relacions i treball multilateral entre els seus sobirans estats membres- ha tret una de les millors notes possibles.

Això si, amb una gran excepció: el Consell de Seguretat ha estat incapaç de fer front de maneres justes a terribles conflictes bèl·lics que produeixen, en ple segle XXI, patiments que no haurien d’existir mai!. En parlarem un altre dia.  Així com d’altres excepcions no tant greus però també significatives.

Però dit això, acabar l’any amb l’agenda 2030 del desenvolupament sostenible, per transformar el nostre món d’acord, principalment, amb els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible  és un gran llegat. Trobareu l’agenda i els seus nous objectius en el següent link:

https://sustainabledevelopment.un.org/post2015/transformingourworld

i els següents nous portal de la organització esdevindran, a ben segur, punts de referència constant per al seguiment i el treball en tots aquests temes:

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

https://sustainabledevelopment.un.org/

I en la mesura que un d’aquest nous objectius, el 13, és el de prendre accions urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes, i que aquest any passat s’acabava en certa manera, fins i tot com a any, amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic (veure els posts d’aquest mes de gener en aquest mateix blog i evidentment, en aquest cas, la web de sempre de la UNFCCC):

http://wp.me/p1IaoC-lA & http://wp.me/p1IaoC-lH

http://unfccc.int/2860.php

llavors, i independentment ara de valoracions tant crítiques com siguin necessàries, hom ha d’apujar la nota de resultats del treball del conjunt de l’organització de les NNUU.

I si, a més a més, encara que no tant reeixidament, s’hagi estat capaç d’aprovat també l’Agenda d’Addis Ababa sobre el Finançament del Desenvolupament post 2015 (la trobareu en el següent link)

https://sustainabledevelopment.un.org/frameworks/addisababaactionagenda

llavors és difícil trobar, durant els 70 anys de la seva existència, un any tant prolífic com el 2015.

Gairebé no caldria dir que aquest darrer ítem no té, malauradament, la rellevància dels dos anteriors. Però potser per això, i perquè la figura global sigui més completa i s’hi vegin els clars obscurs, sense cooperació i finançament internacional per al desenvolupament a l’alçada de les altres agendes aprovades, tot plegat pot tenir seriosos problemes d’implementació. Per això crec que la referència d’aquesta altra agenda (en minúscules en aquest cas) com a part del conjunt de resultats d’aquest 2015 excepcional, és del tot necessària.

I res més avui; encara que tot això és prou conegut, ja feia dies que ho volia deixar per escrit en aquest blog. L’actuar, sobretot localment, a partir d’aquest 2016 tindrà, moltes vegades sense ser-ne conscients, una empremta que sempre trobarem en les agendes de treball i d’acció aprovades (actuant globalment) durant el passat 2015 a nivell de les NNUU.

Llàstima, tant mateix, que tot això no hagi estat acompanyat, en un 70è aniversari, d’algunes veus i de més accions encaminades a les imprescindibles reformes de les NNUU per transformar-les en un ben necessari i veritable actor de governament democràtic mundial que, entre altres coses, pogués garantir ara -llavors si- que aquestes agendes s’aplicaran i es duran realment a terme.

ptda-tagcloud

Xerca; Barcelona 29 de febrer de 2016

Fulls de ruta NNUU 2015. Audiovisuals sobre l’agenda post 2015 i els SDGs: RECURSOS IV

4 maig

Estic vivint uns dies de molta feina personal, tot preparant la participació a la propera reunió sobre canvi climàtic que tindrà lloc a Bonn de l’1 al 11 de juny propers!

Però mentre tant l’agenda post 2015 es va construint també, en un any d’una intensitat multilateral molt difícil de seguir. Per això com a mínim vull compartir un full de ruta en el qual es visualitzen gairebé tots (però que, insisteixo, són molts i ben importants) els processos que es viuen en el context de les NNUU; es tracta en aquest cas d’un calendari elaborat per CAFOD (la “Mans Unides” britànica):

 

cafod2015

 

I, a continuació, es poden veure tres vídeos que permeten, si més no, mirar i estar una mica en la matèria corresponent als nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que s’aprovaran el proper mes de setembre.

El primer és una breu contextualització des del punt de vista de les pròpies NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=viWp53ISA8g&index=3&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

El segon, també breu, una altra contextualització des de fora de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=u5BDIBRwQ88&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

I el tercer, més llarg però més interessant, un vídeo també de les pròpies NNUU que es va presentar el febrer passat en una reunió de l’ECOSOC de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=kR-YRC5D-QY&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-&index=22

 

Que us siguin interessants!

Xerca; 4 de maig 2015

Dones i NNUU: de Beijing 1995 a la CSW59 2015. Planeta 50-50 pel 2030!

9 març

Ahir, diumenge 8 de març, el dia internacional de les dones!

 

D’avui, dilluns 9 de març, fins al divendres 20 de març, és reunirà la 59 edició de la CSW (Comissió Social de la Dona) de les NNUU, creada l’any 1946 per l’ECOSOC (de les pròpies NNUU).

No tinc la perspectiva històrica ni el coneixement suficient per valorar que ha suposat el treball d’aquesta comissió, al llarg dels anys, en la condició actual de les dones al món.

Emperò, no tinc cap dubte que devia jugar un paper important en la convocatòria de la 4a Cimera de les NNUU sobre la Dona que es va celebrar, ara fa 20 anys, a Beijing 2015.

http://www.un.org/womenwatch/daw/beijing/platform/

 

Aquesta Cimera i la seva “Declaració i Pla d’Acció”

http://www.unwomen.org/~/media/headquarters/attachments/sections/csw/pfa_e_final_web.pdf

forma part de les Cimeres de l’anomenada “època d’or” de les NNUU (que començà amb la Cimera de Rio 1992) i, de la qual, aquesta Cimera concreta de Beijing n’és un altre dels exponents més importants. En la mencionada reunió que comença avui a Nova York, s’analitzarà aquella Declaració i Pla d’Acció, el seu estat d’implementació i, sens dubte, se’n realitzarà la seva actualització tenint en compte les noves realitats i els nous reptes.

 

En la meva experiència de treball als voltants de les NNUU durant els primers anys d’aquest segle XXI si que puc afirmar, sense dubtar-ho, que aquella Cimera, de la qual aquest 2015 en celebrem el seu 20 aniversari, marca un abans i un després en el pes i el paper actiu de la dona en el món. Puc constatar, ben clarament, que, des fa uns quants anys i actualment, no hi ha cap reunió internacional important (o no tant) en la qual les dones no hi facin sentir la seva veu com a tals dones.

No em pertoca a mi opinar aquí i avui sobre el to i el contingut d’aquesta veu…com no em tocaria, tampoc i per entendre’ns, fer-ho en relació a la del món sindical…però si que crec que aquest dies del 2015 són una gran oportunitat per afirmar que les dones estan molt més presents que mai en el món internacional i que això, en si mateix, és tant important que és més que suficient per celebrar-ho i, sobretot, per continuar-hi lluitant per mantenir-ho i incrementar-ho.

 

Com a preparació d’aquesta reunió que comença avui hi ha hagut, com és habitual, campanyes i documents previs. Només en remarcaré una: “La Campanya Planeta 50-50 pel 2030”

http://beijing20.unwomen.org/en/step-it-up

No n’he tingut mai cap dubte i em sembla que la pràctica ho ha demostrat com l’únic camí cap la paritat real dona-home. Només amb polítiques de discriminació positiva que exigeixin, arreu i en tot àmbit, circumstància i moment, la paritat estricta, aconseguirem assolir aquest objectiu.

dona

 

Xerca; 9 de març de 2015

La “Gran Acceleració”; ….cap al gran col.lapse?

9 febr.

Un gran treball

De tant en tant aquella frase tan bonica que afirma que som a la societat de la informació i la comunicació i que estem construint la societat del coneixement sembla fins i tot una mica certa. Perdoneu, en la manera de dir-ho, un escepticisme que no aconsegueixo apaivagar mai del tot. I si de la societat del coneixement fóssim finalment capaços de caminar cap a la societat del saber humà, llavors, probablement, hauríem avançat molt. Us imagineu?: mare terra, bon viure, saber humà, …

Doncs bé, del context d’un programa ja molt consolidat del món de la investigació a Suècia: el GLOBAL IGBP CHANGE, on IGBP són les sigles de “International Geosphere-Biosphere Programme”, amb diversos altres centres de recerca parts i aliats, em va arribar un article que, aquesta setmana passada, ha anat veient la llum pública a les corresponents pàgines webs dels diversos centres. Recomano especialment el lloc web:

http://www.igbp.net/news/pressreleases/pressreleases/planetarydashboardshowsgreataccelerationinhumanactivitysince1950.5.950c2fa1495db7081eb42.html

però deixant ben clar que té darrera, fonamentalment, el treball:

The trajectory of the Anthropocene: The Great Acceleration; Will Steffen, Wendy Broadgate, Lisa Deutsch ,Owen Gaffney and Cornelia Ludwig. 2015 Anthropocene Review. Based on Steffen et al. (2004) Global Change and the Earth System

Emperò a la web mencionada hom té accés públic, ja, a les principals figures que, com sempre, diuen més que moltes paraules, les quals formen part i han donat lloc a l’article en qüestió. Vegeu per llegiu aquest post la figura que hi teniu al final o, millor, la que veureu molt més diàfanament si  entreu (altament recomanat) al lloc web anterior.

 

Què tenim davant?

Des d’un punt de vista esquemàtic, el que s’ha fet és actualitzar un conjunt molt ben escollit de gràfics, agrupats i analitzats en l’estudi original publicat el 2004 pel mateix àmbit d’autors i institucions, però ara portant-los tots ells fins l’any 2010 (a l’estudi original arribaven fins el 2000). Una de les altres novetats que s’ha aprofitat per introduir, quan ha estat possible, és que les gràfiques de les tendències socioeconòmiques s’han elaborat també, separada i comparativament, per a tres grans grups de països del món: els països rics (OCDE), els països de les economies emergents (incloent principalment el BRICS) i els altres països del món!

Es tracta concretament de dues series de gràfics. La primera correspon a les grans tendències socioeconòmiques en el període, ara, 1750-2010. La segona correspon a les grans tendències del sistema terra naturalment en el mateix període. En una mentalitat pressió-resposta, les primeres són les pressions antropocèntriques sobre el nostre planeta i les segones les consegüents respostes (molt més complexes que purament deterministes) del sistema terra.

Per a tots aquells que hem estudiat i/o que ens hem interessat per aquests temes, tota aquesta informació és com un manà que ens permet retrobar-nos i re a firmar-nos en diferents discursos que hem anat fent, i/o que hem anat coneixent i digerint, per explicar-nos que estava passant en el rerefons de tota la nostra existència vital i, en relació, a la d’altres i anteriors períodes històrics de la vida de la humanitat en el planeta.

 

Quines són algunes de les principals conclusions concretes i/o específiques que se’n poden treure?

Malgrat que els autors ja alerten de que una dècada (la que s’ha analitzat ara explícitament) és poc temps per treure conclusions a llarg termini, al afegir-la a l’estudi de les dècades anteriors ja analitzades el 2004, si que permet extreure algunes conclusions de tendències que són molt significatives; també en general ja prou conegudes, però aquí amb el valor i interès afegit de tenir-les i veure-les juntes. Pel que fa a les grans tendències econòmiques:

  • l’activitat econòmica de l’empresa humana continua creixent a una taxa ràpida. Fins i tot els moments més discontinus de la crisis financera, del 2008 al 2009, hi queden esmorteïts  i pel que fa als indicadors globals no s’observen signes d’alentiment
  • l’ús de recursos naturals (fertilitzants, paper, aigua, …) no ha parat de créixer
  • el transport i el sector de les telecomunicacions continuen creixent de forma més i més explosiva
  • com ho continua fent, també, la urbanització de la vida humana sobre el planeta

i pel que fa a les grans tendències del sistema terra (només em referiré a una avui):

  • les concentracions atmosfèriques de tres dels principals gasos d’efecte hivernacle -dels de més llarga vida a l’atmosfera- (diòxid de carboni, òxid de nitrogen i metà) s’incrementen totes al llarg de la dècada! (el metà més lentament).  Pel que fa a l’increment de la concentració de diòxid de carboni creix paral·lelament a la utilització de les energies primàries fòssils i al increment del PIB, sense que es pugui apreciar cap tendència de desacoblament en aquestes tendències (sobretot de la primera en relació a les dues segones). AQUEST PUNT ÉS EXTREMADAMENT RELLEVANT A L’HORA DE MIRAR I VEURE A FONS LES DIFICULTATS EN LES NEGOCIACIONS DE CANVI CLIMÀTIC PER PARÍS 2015.

 

Quines són les principals conclusions generals que en treuen els propis autors? De l’holocè a l’antropocè!

La primera és que l’any 1950, seria pels autors, el millor candidat com a data que hauria suposat la transició efectiva de l’holocè a l’antropocè. L’holocè és el període de la història geològica del planeta terra, dins del quaternari, en la qual estaria el planeta terra des de fa uns 10.000anys. No entraré pas en aquests aspectes del tema. Però saber que fins i tot pels geòlegs puguem estar en un clar canvi d’etapa de la història geològica del planeta és obvi que té molta importància. D’aquí el premi Nobel (1989) a un dels científics que ho va proposar per primera vegada: Paul Crutzen.

La segona és la més absoluta reafirmació d’una sentència que ja apareixia en l’informe del 2004 i que diu textualment:

“La segona meitat del segle XX és única a tota la història de l’existència humana a la Terra. Moltes activitats humanes van arribar a punts d’enlairament en algun moment del segle XX i han accelerat bruscament cap al final del segle. Els últims 50 anys del segle XX han vist sens dubte la més ràpida transformació de la relació humana amb el món natural de tota la història de la humanitat.”

Deixi’m el lector tornar al darrer punt i a part del l’apartat anterior d’aquest post, per subratllar que, des del meu humil punt de vista, en casos molt significatius, com els relatius al canvi climàtic, al paràgraf anterior se li podria/hauria d’afegir que l’acceleració ha estat més gran que mai en aquesta darrera dècada 2000-10!

La tercera és resultat de que l’actual estudi, sempre que les dades ho ha permès, ha intentat de construir les tendències socio econòmics en tres grans agregats (tal com ja s’ha subratllat abans): l’OCDE, el BRICS i la resta del món. Les conclusions aquí, no per essencialment conegudes també, queden tant ben quantificades que “fan mal al saber dels ulls més humans”:

  • l’any 2010 els països de l’OCDE contribueixen en un 74% al PIB global, però només a un 18% de la població mundial
  • La gran acceleració doncs ha estat responsabilitat, ha estat conduïda, per una fracció ben petita de la població mundial, la dels països que anomenen desenvolupats

El treball acaba preguntant-se sobre el futur de “la gran acceleració”. Períodes de creixement, col·lapse, seguits per re organitzacions és una traça comuna en el passat de la humanitat. La gran acceleració continua, i els dos grans escenaris possibles són el del “gran desacoblament” (vegeu-ne el sentit en el paràgraf dedicat als temes climàtics) o el del “gran col·lapse”. Els autors diuen que, com a mínim ells, no ho saben preveure…que l’any 2050 veurem que ha passat!

 

Quines conclusions m’atreveixo a treure’n jo, personalment i a més a més, de tot plegat?

Aquest període de “gran acceleració”, com el qualifiquen els autors de l’estudi, ens dona una perspectiva més tangible, i sobretot més real, d’altres qualificacions sobre el mateix període provinents d’altres autors i que es venen utilitzant profusament: “la gran transició”, “la gran transformació (Polanyi)”, “el canvi de civilització”, “el canvi global”, etc., etc.

Avui hi trobo una clara avantatge a parlar de “gran acceleració”. En la mesura que, sobretot, per l’exponencialitat tant manifesta de totes (totes!) les tendències presentades, actualitzades i analitzades, és del tot afirmable que tots els nostres sistemes: socials, econòmics, ambientals, etc. estan clarament accelerant-se -evolucionen amb el temps de forma exponencial: amb una gran  acceleració- i estan, per tant, fora -totalment fora- de tota tendència lineal mínimament estabilitzadora, mínimament propera a futures situacions estacionàries.

Crec que això és tant important que “la inestabilitat”, la manca d’inèrcia, en els sentits físics i intel·lectuals, que estan associades a les acceleracions constatades, fa com si estiguéssim condemnats a una visió merament observadora d’aquestes acceleracions, i relativament incapacitats a incidir-hi “sistèmicament” i, per tant, a proposar transformacions, transicions, canvis que, en un període tant accelerat i inestable, probablement són més difícils que mai tant de proposar com de materialitzar. (Potser avui he entès més que mai una part important del meu neguit existencial).

La única proposta clara, indiscutible i imprescindible, des del  meu punt de vista, és la d’aturar les acceleracions tant ràpidament com puguem. No sé veure, però no m’hi referiré avui, cap factibilitat a la via dels desacoblaments.

En aquell exemple per il·lustrar el problema de l’arribada a sobrepassaments en el context de les “teories dels límits del creixement” (que tan a prop estan de tot el que hem comentat avui) :

…“el camió que veu al lluny un semàfor que esta en groc i que es posarà en vermell, però que inconscient que la carretera del davant està glaçada, no comença encara a frenar i, per tant, quan ho faci, no solament no aconseguirà parar a temps sinó que, a ben segur, es saltarà el semàfor i s’aproparà més encara al desastre”…

la visió de les grans acceleracions ens demana cridar “a tots els conductors” a frenar, i a frenar ja, per evitar el màxim de desastres.

Si aconseguim frenar estarem començant una etapa en la qual podrem plantejar-nos transformar, canviar, fer transicions, ….cap a un món menys “antropocè” i, per tant, més allunyat del col·lapse.

 

the great acceleration

 

Xerca; 9 de febrer 2015

Una primera mirada als que poden acabar sent els ODSs de l’agenda del desenvolupament post 2015

1 des.

En el post de la setmana passada comentàvem que el debat de l’agenda del desenvolupament post 2015 giraria molt probablement al voltant de la llista d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs, que havia elaborat, durant aquest 2014 que ja s’acaba, un Grup de Treball que es va crear per mandat de la Cimera Rio+20. (Vegeu per referències el post de la setmana passada).

En aquest moments, i tot i que segur que hi hauran encara molts intents per canviar-ne, treure’n i/o introduir-ne algun altre, tot sembla indicar que podem acabar amb, bàsicament, aquests objectius.

On probablement el debat esta encara molt obert és en les metes concretes, els indicadors, els mitjans -de tot tipus- per assolir-los, etc.

Per tant, i com ja deia la setmana passada crec que cal començar (o que té sentit començar-se a mirar) quins poden ser aquests nous Objectius. En la versió castellana oficial són els següents:

 

Objetivos de desarrollo sostenible

Objetivo 1. Poner fin a la pobreza en todas sus formas en todo el mundo

Objetivo 2. Poner fin al hambre, lograr la seguridad alimentaria y la mejora de la nutrición y promover la agricultura sostenible

Objetivo 3. Garantizar una vida sana y promover el bienestar para todos en todas las edades

Objetivo 4. Garantizar una educación inclusiva, equitativa y de calidad y promover oportunidades de aprendizaje durante toda la vida para todos

Objetivo 5. Lograr la igualdad entre los géneros y el empoderamiento de todas las mujeres y niñas

Objetivo 6. Garantizar la disponibilidad de agua y su ordenación sostenible y el saneamiento para todos

Objetivo 7. Garantizar el acceso a una energía asequible, segura, sostenible y moderna para todos

Objetivo 8. Promover el crecimiento económico sostenido, inclusivo y sostenible, el empleo pleno y productivo y el trabajo decente para todos

Objetivo 9. Construir infraestructura resiliente, promover la industrialización inclusiva y sostenible y fomentar la innovación

Objetivo 10. Reducir la desigualdad en y entre los países

Objetivo 11. Lograr que las ciudades y los asentamientos humanos sean inclusivos, seguros, resilientes y sostenibles

Objetivo 12. Garantizar modalidades de consumo y producción sostenibles

Objetivo 13. Adoptar medidas urgentes para combatir el cambio climático y sus efectos*

* Reconociendo que la Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático es el principal foro intergubernamental internacional para negociar la respuesta mundial al cambio climático.

Objetivo 14. Conservar y utilizar en forma sostenible los océanos, los mares y los recursos marinos para el desarrollo sostenible

Objetivo 15. Proteger, restablecer y promover el uso sostenible de los ecosistemas terrestres, efectuar una ordenación sostenible de los bosques, luchar contra la desertificación, detener y revertir la degradación de las tierras y poner freno a la pérdida de la diversidad biológica

Objetivo 16. Promover sociedades pacíficas e inclusivas para el desarrollo sostenible, facilitar el acceso a la justicia para todos y crear

instituciones eficaces, responsables e inclusivas a todos los niveles

Objetivo 17. Fortalecer los medios de ejecución y revitalizar la alianza mundial para el desarrollo sostenible

 

Els nous ODSs a la llum del paradigma sostenibilista en les seves tres dimensions (sancionades una vegada més per Rio+20) social, ambiental i econòmica

 

. La dimensió social

Qui no pot estar d’acord en que els objectius 1-5 són una bona aproximació, des del punt de vista global, a la sostenibilitat social del món. És del tot desitjable, just i necessari que la societat humana mundial assoleixi plenament aquestes necessitats.

Els objectius 6 i 7 tot i presentar ja fronteres importants amb la dimensió ambiental (en el sentit que tant l’accés a l’aigua com a l’energia s’han de fer, en qualsevol cas, compatiblement amb els funcionament dels cicles naturals de vida del nostre habitat planetari) no els qüestionarem nosaltres més enllà d’auto exigir-ne aquesta compatibilitat ambiental inexcusable.

Els objectius 10 i 16 són molt benvinguts com a objectius de desenvolupament sostenible en la vessant més política de la dimensió social; em semblen molt afortunats com a nous ODSs per al desenvolupament post 2015

 

. La dimensió ambiental

Li corresponen, clarament, els objectius 13, 14 i 15 i, com ja he dit, l’exigència de compatibilitat ambiental que ha de formar part dels objectius 6 i 7.

Em disgusta i em preocupa que l’únic asterisc “pretesament clarificador d’alguna cosa” el porti l’objectiu 13 que ja com objectiu té una redacció molt poc a l’alçada del problema ambiental més gran que tenim plantejat com a humanitat. Sobretot perquè ja es posa pràcticament a un mateix nivell les mesures per combatre el canvi climàtic amb les mesures per combatre els seus efectes. Tot sembla indicar que hi ha molts efectes que d’arribar a produir-se ja no podrem combatre!!! Decepció, com sempre, davant del gran repte de la humanitat en aquesta primera meitat del segle XXI.

 

. La dimensió econòmica

La representen principalment els objectius 8, 9, 11 i 12 i, desgraciadament, encara no estan, ni molt menys, a l’alçada del que necessitem imaginar i implementar. No tenim encara llum suficient per canviar els paradigmes obsolets.

Només assolint l’objectiu 12 (modalitats sostenibles de consum i producció per assolir les necessitats fixades en els objectius socials -no d’altres innecessàries, oneroses i del tot insostenibles-) estaríem definint les bases d’una sostenibilitat econòmica.

En canvi tornar a veure escrit, com a ODS, la voluntat de promoure el creixement econòmic sostingut, encara que després se l’adjectivi d’inclusiu i sostenible (de forma, per tant, contradictòria fins i tot al nivell lingüístic), vol dir que al nivell de les NNUU encara no som capaços d’identificar el paradigma dominant de la revolució industrial capitalista com el problema i no ja pas com la solució. La qual cosa es torna a posar de manifest quan a continuació del mateix text de l’objectiu 12 que estic comentat es vol promoure per a tothom el “empleo pleno y productivo” i no s’és capaç de revisar la concepció a fons del treball humà sense lligar-lo a la producció de bens (potser de més i més armes, per exemple) sinó a la satisfacció de necessitats. O en termes de l’economia verda per a un desenvolupament sostenible -l’altra gran resultat de Rio+20- lligant una part molt important del treball o de l’activitat humana a, precisament, fer compatible lo social amb lo ambiental.

Només ha quedat sense enquadrar, a banda de l’objectiu instrumental darrer, l’objectiu 11 que no és que em sembli malament però que crec que no se sap situar correctament en el context de la sostenibilitat. Sense una forta recuperació social i econòmica de la vida rural en totes les seves dimensions, les bases fonamentals de la insostenibilitat econòmica i material de la vida humana en el planeta no es podran extirpar.

owg

Xerca; 1 de desembre de 2012

Passes decisives en la direcció metodològica d’aprovació de l’agenda per al desenvolupament Post 2015 de les NNUU

24 nov.

S’està acabant el 2014 i, per fi, es va clarificant, ja sembla que prou definitivament, les maneres (les modalitats en l’argot propi) , els continguts previs bàsics, els calendaris, etc., d’un dels processos en el que les NNUU han invertit més energia -en tots els sentits-, en aquesta segona dècada del segle XXI, per tal de dotar al món d’una agenda per al desenvolupament post 2015. Una agenda que, d’altra banda, marcarà en molta part la pròpia agenda de treball de les mateixes NNUU després del 2015.

Fins ara jo he estat reticent a parlar massa del tema perquè potser veia encara masses incògnites per resoldre; si avui en parlo és perquè des de diverses fonts arriben noticies bastant coincidents que, a més a més, dibuixen un panorama prou coherent i detallat com per assumir-lo ja, pràcticament, com el bo (encara que d’aquí fins abans de Nadal hi puguin haver encara algunes modificacions i, perquè no, s’hi puguin afegir alguns elements nous, també importants, sobre la taula).

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (1) els ODMs

Els ODMs aprovats a la Cimera del Mil·lenni suposen, a la meva manera de veure, un cert abans i després en la pròpia història de les NNUU. Després de 20 anys de neoliberalisme, el seu fracàs pel que feia, com a mínim, a resoldre els gran temes del desenvolupament humà sostenible (pobresa, fam, salut, medi ambient, etc.) era tant manifest que les NNUU “van trobar el terreny abonat -o no tenien altre remei-“, aprofitant el momentum de l’any 2000, que posar negre sobre blanc uns objectius que, de fet, eren l’antítesi i la resposta necessària als grans fracassos del neoliberalisme.

L’èxit va ser tal, que el que hom troba més aviat desdibuixat en els acords de la cimera, es va convertir ràpidament en tota una maquinària de metes concretes, indicadors per avaluar les evolucions dels temes, valoracions econòmiques i, sobretot, un nord de treball concret de les NNUU i les seves agències i programes que, sempre des del meu punt de vista, no tenia precedents en el passat. NNUU deixava de ser un actor més aviat reactiu a ser un actor actiu en els temes concrets i del dia a dia del desenvolupament humà.

Quantes dinàmiques i energies, algunes amb resultats més satisfactoris que d’altres -perquè les arrels dels problemes són molt profundes-, s’han mobilitzat durant tots aquest primers anys del segle XXI. Jo m’atreviria a qualificar-les com un dels fets, encara que insisteixo sempre insatisfactoris, més significatius en positiu de les NNUU i la humanitat durant aquests anys.

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (2) La Cimera de Rio+20 i els ODSs

Fa un parell d’anys, el juny del 2012, es celebrava a Rio de Janeiro, Rio+20 per tant, la Cimera de les NNUU sobre el desenvolupament sostenible.

Jo ja vaig qualificar aquella cimera (http://wp.me/p1IaoC-9k) com la primera realment a l’alçada del nou segle XXI. Com a resultats posteriors, n’hi ha hagut de ben erronis (com el de la molt dolenta creació del “High Level Political Forum”) i, en canvi, n’han evolucionat d’altres, com precisament el de dotar-se, a semblança dels ODMs, d’uns ODSs, que han portat a uns resultats ben importants i interessants.

De fet, en la mesura que Rio+20 tenia per objectius “eradicar la pobresa” i “fer-ho econòmica i institucionalment de tal manera que ens conduís cap a un desenvolupament humà sostenible”, i que el treball realitzat pel Grup de Treball que la pròpia Rio+20 havia aprovat crear i fer funcionar per dotar-se dels nous ODSs, d’alguna manera, en aquest cas bastant lògica, aquest procés ha acabat englobant la revisió dels ODMs, i ha portat a una certa simplificació del que ha d’acabar sent la definició de l’agenda per al desenvolupament post 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (1) Sobre dates i modalitats   

Ja esta definitivament fixat que l’agenda post 2015 s’ha d’aprovar a la Cimera de NNUU a Nova York dels dies 21 al 23 de setembre del 2015!

El procés preparatori es farà a semblança molt important de com ha funcionat aquest mateix 2014 el OWG (el grup de treball previst a la cimera de Rio+20 i que ha aprovat la proposta actualment existent de ODSs)

Es preveuen negociacions intergovernamentals durant 4 o 5 dies de cada més (gener a juliol) del proper 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (2) Sobre els documents de referència

L’AG de les NNUU va aprovar fa uns mesos, tot i que fos una decisió sobtada i que va sobtar a més d’un, que el principal document de referència seria el que hom pot trobar a la següent pàgina web

http://sustainabledevelopment.un.org/index.html

i que és la proposta d’ODSs que va acabar aprovant l’OWG mencionat!

Hom resta a l’espera de l’informe que estava previst que el SG de les NNUU treies a la llum a finals d’aquest any (i que així serà), però que, a la fi, tot sembla indicar que assumirà també, finalment, com a punt de partida el mateix document ja citat. Per tant la incògnita principal, a nivell de continguts previs, que planejava sobre el procés sembla bastant resolta.

Es tracta doncs de tornar a posar sobre les nostres taules el document mencionat!

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (3) Els objectius del procés

Els objectius del procés -tampoc podien ser altres-: assegurar l’eradicació de la pobresa i assolir el desenvolupament sostenible pel 2030.

El text que hom pensa preparar, discutir i acabar aprovant, es visualitza, de moment, amb quatre grans parts:

  • Una declaració introductòria
  • Objectius de desenvolupament sostenible; metes i indicadors
  • Mitjans d’Implementació d’un nou Partenariat Global
  • Marc per monitoritzar i revisar la implementació

On la part dels ODSs tothom dona per bastant tancada en el document citat i referenciat.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (4) i els temes financers?; doncs a la 3a Conferència de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament, FfD

Durant el procés de treball de l’OWG, va treballar en paral·lel un grup sobre els aspectes del Finançament del Desenvolupament Sostenible. Els resultats d’aquest grup no van ser satisfactoris per moltes parts i, llavors, les NNUU han pres una decisió que té bastant de salomònica però que també té la seva coherència i que, personalment, considero molt ben trobada.

Una vegada aprovats els ODMs, a Monterrey 2002 es va celebrar la primera Cimera de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament (aquesta cimera va tenir una primera replica l’any 2008). Hi havia definits uns ODMs i es tractava de veure com es finançava el seu assoliment.

Doncs bé, ara, i en paral·lel a tota l’altre part del procés -la dels objectius-, les NNUU han convocat la 3a Conferència sobre el Finançament per al Desenvolupament (FfD), que es realitzarà a Addis Abeba del 13 al 16 de juliol i que hauria d’aprovar la pota financera de l’agenda del desenvolupament post 2015.

Deu n’hi do….però certament, tot plegat, i llàstima que serà complicat de seguir, fa preveure un any d’intens i molt interessant treball polític per definir acuradament el màxim d’elements possibles de la nova agenda del desenvolupament Post 2015.

 

Captura

 

Xerca; 24 de novembre de 2014

El BRICS crea les seves pròpies institucions de Bretton Woods; el multilateralisme financer entrarà en una de les seves  més profundes crisis

29 set.

A la VI reunió oficial formal del BRICS (celebrada a Fortaleza, Brasil, el passat 15 de juliol) es va prendre una de les decisions més importants, relatives al tema de les finances mundials, que s’hagin pres mai des del naixement de les Institucions de Bretton Woods, IBW-BWI.

S’han creat unes “noves institucions de Bretton Woods” que, per tant, ara tindrem per parells a nivell de món.

Es podria dir que s’han trencat doncs, per primera vegada, els acords post 2a guerra mundial que van donar a llum a l’actual sistema d’organitzacions internacionals. Deu n’hi do del que ha passat i deu n’hi do de lo poc que se n’ha parlat a nivell de mitjans de comunicació “occidentals”.

En un post que vaig publicar l’abril,  http://wp.me/p1IaoC-gd, comentava el fet que probablement va ser la gota que ha fet vessar el got. El Congrés dels EUA desestimava les propostes de reforma de les Institucions de Bretton Woods, que s’havien acordat a Seul el 2010 -amb l’acord de l’administració Obama- i, per tant, feien impossibles aquestes reformes. En aquell post constatàvem que aquesta ha estat i és una de les grans maneres que té els EUA de fer política internacional; la presidència i l’administració del país tiren endavant acords internacionals, però després no són capaços d’assumir-los i complir-los a nivell intern i, per tant, els “maten per l’esquena”. El mateix va passar amb el protocol de Kyoto, comentàvem també en aquell post.

Com que el tema ja venia de llum i començava a clamar al cel, el BRICS ja s’havia començat a preparar per prendre mesures si les reformes de les IBW no acabaven arribant i, entre altres coses, harmonitzaven el fet que si bé el BRICS en el seu conjunt, representa, actualment, el 24,5% de la economia mundial, el seu pes en vots dins de les IBW totalitza només un 10,3%. El cas més sagnant és el de Xina que amb un pes del 16,1% del PIB mundial, té un 3,8% de pes de vot a les IBW.

I tal dit tal fet, a la reunió d’enguany del BRICS s’han creat dues institucions que, de fet, són la replica, gairebé exacte, a les dues institucions de Bretton Woods: a) el nou banc de desenvolupament, NDB (New Development Bank), que seria la institució parella al Banc Mundial (BM); b) un fons comú de reserva de canvi, CRA (Contingency Reserve Arrangement), que seria la institució parella  al Fons Monetari Internacional (FMI).

No és l’objectiu d’aquest post d’avui entrar en detalls tècnics financers (que d’altra banda no són precisament el punt fort del qui escriu), però si que crec és molt important constatar els següents fets de diversa índole i, per tant, importància tècnica i/o al capdavall fonamentalment política, pel que fa a aquesta tant important notícia:

  1. El NDB s’ha capitalitzat inicialment en 50.000 milions de US$, a parts iguales! entre els cinc països que el funden; l’aposta doncs per la unitat política del BRICS és més que evident i potser, a ulls occidentals, sorprenent. La seva seu serà a Shanghai i el seu primer president Indi.
  2. Els objectius del NDB són, per així dir-ho, “idèntics” als del BM de les IBW; cito textualment de la declaració de Fortaleza: “mobilitzar recursos per a fer infraestructures i projectes de desenvolupament sostenible dels països del BRICS i altres economies emergents i/o en desenvolupament”.
    1. D’una banda doncs el model econòmic pel que aposta el BRICS no presenta diferències respecte al model vigent sobretot pel que fa a la globalització; efectivament, aposta de fet per una internacionalització de les seves empreses; una llàstima!
    2. D’altra banda, i en la mesura que els beneficiaris dels préstecs del nou banc seran, en primer lloc els mateixos països fundadors, així en conjunt aconseguiran, molt probablement, continuar augmentant encara més el seu pes econòmic en el món; emperò, també en seran beneficiaris la resta d’economies emergents i en desenvolupament que, sota el lideratge del BRICS, estan apostant molt seriosament pel que s’ha anomenat “cooperació sud-sud”, posant-se ells com a, d’entrada, “cap de ratolí”. Fins ara la cooperació “sud-sud” era un concepte bonic però eteri; més voluntarista que realista; a partir d’ara, si el BRICS realment té un “projecte de món més just i equitatiu”, la nova eina creada pot jugar-hi un paper fonamental en fer-ho possible
  3. Pel que fa a la creació del CRA -capitalitzat inicialment en 100.000 milions de US $- com a possible institució parella al FMI, és molt important constatar també que:
    1. El FMI es va crear com a tal fons econòmic per poder sortir a l’ajuda dels països que tinguessin problemes econòmics interns -normalment de balança de pagaments- importants (els darrers clients importants del FMI són: Grècia, Irlanda i Portugal!). Però, a la vegada, es va crear amb la intenció de dotar-se d’un sistema monetari internacional que fos estable i això: internacional. Emperò i sense estendre’ns ara en el que és una llarga i apassionant història, actualment, aquest sistema monetari internacional esta basat, exclusivament, en la divisa dòlar US com a patró i en la defensa, sempre, dels interessos d’aquesta divisa i del seu país emissor
    2. En aquests moments de la història financera del món, a qui més perjudica aquesta realitat és a la divisa Yuan xinesa. Per això en aquest cas la creació d’aquest nou fons de contingència si que s’ha d’interpretar, també,  com una manera d’afavorir la internacionalització del Yuan que, en primer lloc, es viurà en el mercat asiàtic. Una nova guerra monetària internacional esta servida en el món.
    3. Però no es gens menyspreable la intenció de la creació d’aquest nou fons, com a fons de reserves per combatre incidències de crisis financeres des de fora del FMI; citant textualment una altra vegada la declaració de Fortaleza: “ajudar a països amb problemes de liquidat a respondre a pressions” especulatives i/o usureres”; “tenir provisió de liquidat per afrontar pressions de canvis de divises sobre balances de pagaments febles”.  Aquí si, una altra vegada, tenir una mena de doble del FMI amb qui negociar per resoldre problemes de financer interns, pots ser una realitat que acabi canviant moltes coses en el món

 

Un món multipolar amb dos grans pols esta servit a curt i mig termini

D’una banda doncs el G7 (fins fa poc G8 i de fet sempre G5 – EUA, Alemanya, Japó, França i Gran Bretanya) veuen de retruc incrementada en el temps la seva hegemonia total en les IBW. Però d’altra banda, malgrat que cal veure, com a mínim,  l’evolució a curt termini de les noves institucions creades pels cinc membres del BRICS, es pot dir que s’estan donant passes de gegants per tenir instruments que els hi permetin poder jugar el mateix paper que les IBW, però des de perspectives i posicions diferents…i no només financerament sinó de concepció del món; i a l’inrevés provablement.

No ho deixarem pas de dir….les nostres simpaties i posicions emocionals i ideològiques favorables al món del sur o al sur dels móns no havia contemplat mai la divisió del món en una mena de dos antimons (matèria i antimatèria), i seguia considerant el multilateralisme, evolucionat cap un multipolarisme amb diversos pols, com el sistema idoni d’evolució de, també, les finances internacionals…

Tenim més motius per viure per veure, veure per entendre i entendre per transformar!

brics 2014

Xerca; 29 de setembre de 2014

%d bloggers like this: