Tag Archives: BRICS

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

El BRICS crea les seves pròpies institucions de Bretton Woods; el multilateralisme financer entrarà en una de les seves  més profundes crisis

29 set.

A la VI reunió oficial formal del BRICS (celebrada a Fortaleza, Brasil, el passat 15 de juliol) es va prendre una de les decisions més importants, relatives al tema de les finances mundials, que s’hagin pres mai des del naixement de les Institucions de Bretton Woods, IBW-BWI.

S’han creat unes “noves institucions de Bretton Woods” que, per tant, ara tindrem per parells a nivell de món.

Es podria dir que s’han trencat doncs, per primera vegada, els acords post 2a guerra mundial que van donar a llum a l’actual sistema d’organitzacions internacionals. Deu n’hi do del que ha passat i deu n’hi do de lo poc que se n’ha parlat a nivell de mitjans de comunicació “occidentals”.

En un post que vaig publicar l’abril,  http://wp.me/p1IaoC-gd, comentava el fet que probablement va ser la gota que ha fet vessar el got. El Congrés dels EUA desestimava les propostes de reforma de les Institucions de Bretton Woods, que s’havien acordat a Seul el 2010 -amb l’acord de l’administració Obama- i, per tant, feien impossibles aquestes reformes. En aquell post constatàvem que aquesta ha estat i és una de les grans maneres que té els EUA de fer política internacional; la presidència i l’administració del país tiren endavant acords internacionals, però després no són capaços d’assumir-los i complir-los a nivell intern i, per tant, els “maten per l’esquena”. El mateix va passar amb el protocol de Kyoto, comentàvem també en aquell post.

Com que el tema ja venia de llum i començava a clamar al cel, el BRICS ja s’havia començat a preparar per prendre mesures si les reformes de les IBW no acabaven arribant i, entre altres coses, harmonitzaven el fet que si bé el BRICS en el seu conjunt, representa, actualment, el 24,5% de la economia mundial, el seu pes en vots dins de les IBW totalitza només un 10,3%. El cas més sagnant és el de Xina que amb un pes del 16,1% del PIB mundial, té un 3,8% de pes de vot a les IBW.

I tal dit tal fet, a la reunió d’enguany del BRICS s’han creat dues institucions que, de fet, són la replica, gairebé exacte, a les dues institucions de Bretton Woods: a) el nou banc de desenvolupament, NDB (New Development Bank), que seria la institució parella al Banc Mundial (BM); b) un fons comú de reserva de canvi, CRA (Contingency Reserve Arrangement), que seria la institució parella  al Fons Monetari Internacional (FMI).

No és l’objectiu d’aquest post d’avui entrar en detalls tècnics financers (que d’altra banda no són precisament el punt fort del qui escriu), però si que crec és molt important constatar els següents fets de diversa índole i, per tant, importància tècnica i/o al capdavall fonamentalment política, pel que fa a aquesta tant important notícia:

  1. El NDB s’ha capitalitzat inicialment en 50.000 milions de US$, a parts iguales! entre els cinc països que el funden; l’aposta doncs per la unitat política del BRICS és més que evident i potser, a ulls occidentals, sorprenent. La seva seu serà a Shanghai i el seu primer president Indi.
  2. Els objectius del NDB són, per així dir-ho, “idèntics” als del BM de les IBW; cito textualment de la declaració de Fortaleza: “mobilitzar recursos per a fer infraestructures i projectes de desenvolupament sostenible dels països del BRICS i altres economies emergents i/o en desenvolupament”.
    1. D’una banda doncs el model econòmic pel que aposta el BRICS no presenta diferències respecte al model vigent sobretot pel que fa a la globalització; efectivament, aposta de fet per una internacionalització de les seves empreses; una llàstima!
    2. D’altra banda, i en la mesura que els beneficiaris dels préstecs del nou banc seran, en primer lloc els mateixos països fundadors, així en conjunt aconseguiran, molt probablement, continuar augmentant encara més el seu pes econòmic en el món; emperò, també en seran beneficiaris la resta d’economies emergents i en desenvolupament que, sota el lideratge del BRICS, estan apostant molt seriosament pel que s’ha anomenat “cooperació sud-sud”, posant-se ells com a, d’entrada, “cap de ratolí”. Fins ara la cooperació “sud-sud” era un concepte bonic però eteri; més voluntarista que realista; a partir d’ara, si el BRICS realment té un “projecte de món més just i equitatiu”, la nova eina creada pot jugar-hi un paper fonamental en fer-ho possible
  3. Pel que fa a la creació del CRA -capitalitzat inicialment en 100.000 milions de US $- com a possible institució parella al FMI, és molt important constatar també que:
    1. El FMI es va crear com a tal fons econòmic per poder sortir a l’ajuda dels països que tinguessin problemes econòmics interns -normalment de balança de pagaments- importants (els darrers clients importants del FMI són: Grècia, Irlanda i Portugal!). Però, a la vegada, es va crear amb la intenció de dotar-se d’un sistema monetari internacional que fos estable i això: internacional. Emperò i sense estendre’ns ara en el que és una llarga i apassionant història, actualment, aquest sistema monetari internacional esta basat, exclusivament, en la divisa dòlar US com a patró i en la defensa, sempre, dels interessos d’aquesta divisa i del seu país emissor
    2. En aquests moments de la història financera del món, a qui més perjudica aquesta realitat és a la divisa Yuan xinesa. Per això en aquest cas la creació d’aquest nou fons de contingència si que s’ha d’interpretar, també,  com una manera d’afavorir la internacionalització del Yuan que, en primer lloc, es viurà en el mercat asiàtic. Una nova guerra monetària internacional esta servida en el món.
    3. Però no es gens menyspreable la intenció de la creació d’aquest nou fons, com a fons de reserves per combatre incidències de crisis financeres des de fora del FMI; citant textualment una altra vegada la declaració de Fortaleza: “ajudar a països amb problemes de liquidat a respondre a pressions” especulatives i/o usureres”; “tenir provisió de liquidat per afrontar pressions de canvis de divises sobre balances de pagaments febles”.  Aquí si, una altra vegada, tenir una mena de doble del FMI amb qui negociar per resoldre problemes de financer interns, pots ser una realitat que acabi canviant moltes coses en el món

 

Un món multipolar amb dos grans pols esta servit a curt i mig termini

D’una banda doncs el G7 (fins fa poc G8 i de fet sempre G5 – EUA, Alemanya, Japó, França i Gran Bretanya) veuen de retruc incrementada en el temps la seva hegemonia total en les IBW. Però d’altra banda, malgrat que cal veure, com a mínim,  l’evolució a curt termini de les noves institucions creades pels cinc membres del BRICS, es pot dir que s’estan donant passes de gegants per tenir instruments que els hi permetin poder jugar el mateix paper que les IBW, però des de perspectives i posicions diferents…i no només financerament sinó de concepció del món; i a l’inrevés provablement.

No ho deixarem pas de dir….les nostres simpaties i posicions emocionals i ideològiques favorables al món del sur o al sur dels móns no havia contemplat mai la divisió del món en una mena de dos antimons (matèria i antimatèria), i seguia considerant el multilateralisme, evolucionat cap un multipolarisme amb diversos pols, com el sistema idoni d’evolució de, també, les finances internacionals…

Tenim més motius per viure per veure, veure per entendre i entendre per transformar!

brics 2014

Xerca; 29 de setembre de 2014

Els EUA el pitjor “amic” del multilateralisme; el Governament econòmic mundial paralitzat!

7 abr.

L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!

Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!

És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!

 

El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA

És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.

Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.

Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas,  posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.

 

Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial

Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.

 

El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)

Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.

Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots).  La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior  i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.

 

La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI

El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal  i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.

Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.

Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.

 

Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010

Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.

Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.

Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.

A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).

 

Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional

Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.

Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de  gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.

Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:

Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no  ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!

 

Nota final

I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!

 

ch2

 

 

Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014

 

 

Un “pas” històric per la OMC; quin tipus de “pas” per a la humanitat?

9 des.

Amb un dia d’endarreriment, respecte al previst en el programa però gairebé obligat en les dinàmiques habituals de negociació de l’organització, el dissabte 7 de desembre al matí s’aprovava per consens (no pot ser d’altra manera en el si de la OMC) el que ja és i serà ben conegut com a “Paquet de Balí”!

Ben aviat diversos líders mundials i bastants mitjans de comunicació importants (ben callats tots ells fins aquest moment) han saludat, molt generalitzada i destacadament, la importància i la satisfacció per l’acord assolit.

Com és bastant habitual els diferents sectors d’ONGs més properes al tema s’han situat, en canvi i en general, en posicions força, per no dir molt, crítiques.

 

D’un extrem a l’altre!

Hem pogut llegir titulars i valoracions en que s’afirma que és “el primer acord de la OMC des de la seva creació”. Que és “un acord històric” que, precisament en un moment de debilitat econòmica mundial, implicarà importants creixements de l’economia mundial i creació de molts llocs de treball al món. “La OMC ha entrat en una nova era” segons el representant dels EUA a l’Organització. “La OMC assoleix el primer acord global per liberalitzar el comerç” segons La Vanguardia.   I no acabaríem de titulars en aquesta direcció.

En un to polític “intermedi”, també hem pogut llegir: “el primer acord multilateral assolit en gairebé 20 anys”; “Rousseff destaca al multilateralisme com al guanyador i l’atribueix a l’encert del seu nou Director General brasiler”. Per algunes agències: “l’acord pot beneficiar sobretot als països menys desenvolupats”. Malgrat que segons OXFAM “l’acord tindrà poca repercussió en els països pobres”.

I en l’extrem de les ONGs més crítiques, tant “Via Campesina” com OWINFS (“El nostre món no esta en venta”) les grans transnacionals són les grans guanyadores i, per tant, cal abandonar la OMC i caminar cap a un sistema de Justícia Comercial.

 

Alguna possible conclusió clara?

Des del meu punt de vista alguna si, tot i que caldrà bastant temps per veure com els redactats finals dels diferents temes es vagin assentant i, sobretot, aplicant o no, i quins si i quins no i de quina manera, per treure conclusions en ferm.

Però si que m’atreviria a escriure, creient que cal fer-ho, les següents consideracions, sense reiterar el ja comentat en els anteriors posts (sobretot en el de la setmana passada).

 

  1. El comerç és una de les activitats econòmiques en sentit etimològic real (distribució de recursos per satisfer necessitats humanes) més importants al llarg de la història de la humanitat: des de que els excedents de les primeres produccions agrícoles assentades es comencessin a intercanviar entre els humans. Tant el diner com la banca van néixer lligades a l’activitat comercial. Per tant un acord comercial és sempre quelcom molt important i que afecta significativament a la vida dels humans.

 

  1. La creació de la OMC seguirà marcada (potser sempre) per una creu i una cara. Néixer fora de les NNUU és un error i, efectivament, un intent i una aposta d’empoderar els poderosos. Però esdevenir una organització multilateral i acabar, teòricament, amb negociacions comercials bilaterals o plurilaterals en les que el fort sempre imposa les seves condicions al feble, era i és bo. Per tant necessitada de reformes en profunditat i de refundació en el si de les NNUU si! Però millor que existeixi a que no!

 

  1. És fals que estiguem davant del primer acord de la OMC. El primer i únic acord fins ara era i seguirà sent el de Hong Kong l’any 2005 (amb una revisió acordada, però precisament fallida per la  mala aplicació de l’anterior, el 2008).  I precisament el que ara passin o no coses semblants (incompliments parcials importants per algunes de les parts) és el que, en un futur no massa proper, permetrà qualificar la dimensió real de l’acord de Bali i el nivell d’importància que pugui tenir per “a la humanitat”.

 

  1. Però efectivament, la manera com s’ha treballat i assolit i el nivell jurídic que es pretén que tingui l’acord final, si que permet afirmar que, per a la OMC, és un acord històric. Simplement, però no és pas poc, perquè li dona la vida i el futur propi, com organització, que no estava clar encara que l’acabés tenint. Jo crec que a partir d’ara ja el té definitivament.

 

  1. A qui beneficia realment l’acord? Molt difícil de contestar a curt termini. Tenint en compte el post de la setmana passada m’atreveixo a afirmar que és un equilibri imperfecte i inestable sense guanyadors definitivament clars. Això també seria bo. Si el comerç agrícola mundial és una mica més “net” i esta menys condicionat per dinàmiques de dumping per part dels països “rics”, si els països menys desenvolupats tenen molta més facilitat d’accés (accés realment preferencial) als mercats dels països “rics”, llavors que els països “rics” tinguin més facilitats per entrar els seus productes manufacturats en el “suds” del món, no em sembla un preu alt a pagar.

 

Després de Rio+20, el “Paquet de Balí” és l’acord multilateral més important del segle XXI i el segon sota l’hegemonia política del BRICS

De la mateixa manera que fou Brasil qui va marcar clarament les cartes del final de la Cimera de Rio+20, ara ha estat també un estat del BRIC qui, impensablement fa pocs anys, ha aconseguit imposar un dels punts més importants i també més polèmics i inesperats de l’acord final; en aquest cas, la possibilitat temporal de continuar  subsidiant la producció agrícola de la Índia.

Hores d’ara no estic en condicions de valorar que suposa realment aquest acord. Però el que si que em permet reafirmar, és que cada dia més l’hegemonia de les negociacions polítiques en el món esta en mans del BRICS i, principalment, de Brasil i la Índia.

I això és tant important com tot lo important que puguin ser moltes de les coses comentades en aquest post d’avui. Brasil i la Índia són economies clarament emergents i, per tant, dia que passa, més importants en el món però, en canvi, es mantenen com a països al capdavant (normalment) dels interessos dels països en desenvolupament i menys desenvolupats. Aquest fet té conseqüències encara imprevisibles sobre l’evolució de moltes claus de la política internacional.  

images

 

Xerca; 9 de desembre de 2013

La OMC reprèn la negociació de la Ronda Comercial de Doha a la IX Conferència Ministerial de Bali els propers 3 al 6 de desembre de 2013: una mirada des de la història

4 nov.

Si una organització internacional ha tingut una vida convulsa i ha generat expectatives, controvèrsies  i passions, tant internes com en la societat internacional en general, aquesta ha estat, sens dubte, la Organització Mundial del Comerç, la OMC – WTO (World Trade Organization). I no com un món a part o aïllat, sinó com el terreny on s’ha lliurat la lluita política ideològica mundial més important en el procés de la globalització econòmica neoliberal.

Tot el que arriba en relació a aquesta IX conferència de la organització apunta a la continuïtat en les controvèrsies, lluites i passions. Ja ho seguirem! Avui però pot ser interessant fer una mirada enrere per  estar millor situats a l’hora de seguir-la i “intentar entendre-la”  d’aquí uns dies.

I una manera de fer-ho pot ser anant, des d’ara cap enrere, en grans períodes més o menys identificables com a tals de la vida de la organització.

 

El bloqueig paralitzant des del 2005 (VI Conferència Ministerial de Hong Kong) i la hipòcrita continua crida de tothom, però especialment del G20, de la importància, des de llavors, de tancar la Ronda Comercial de Doha el més ràpidament possible

A la VI Conferència Ministerial de Hong Kong les coses acabaven com si el món estigues al revés. Sempre he defensat que havia acabat molt bé, molt progresistament.  Brasil i la Índia (amb un encara incipient BRICS al darrera i actuant de cap de ratolí dels països del sud) aconseguien un acord històric que, molt resumida i esquemàticament, comprometia al nord ric del món (EUA, UE, etc.) a acabar amb la seva política de subsidis a les seves agricultures; com a mínim en aquell límit en el que el paper d’aquests subsidis fos afavorir les seves exportacions a preus més baixos, en els mercats internacionals, que els preus de cost dels mateixos productes en cap altra agricultura del món. El nord feia i fa encara dumping agrícola al sud.  Així d’escandalosa era i és el tema en els regnes on el paradigma de la liberalització és, teòricament, la religió fonamental.

Aquestes polítiques, amb les que els EUA i la UE -sobretot; però també Austràlia i el Canadà- trencaven i trenquen de soca arrel l’ideari de la suposada liberalització comercial mundial, estaven, i estan encara, ensorrant moltes de les realitats agrícoles del sud del món. I, per tant i de fet, contribuint a incrementar els problemes alimentaris del món.

Si s’hagués complert el compromís de 2005 de Hong Kong, els països del sud es comprometien, llavors i per això dir-ho com a contrapartida, a negociar normes liberalitzadores d’apertura en els seus sectors industrials i de serveis.

Però quan tot aquest gran pas s’havia de materialitzar (i personalment, insisteixo, sempre he defensat que era un molt bon pas), esclatà la crisi financera en la qual encara estem complexament instal·lats, i els països rics (EUA, UE, etc.) no solament no van complir el signat sinó que s’han tornat, com gairebé tothom en un món de desconfiances financeres i econòmiques, molt més proteccionistes i amb moltes més reserves a l’hora de continuar amb la liberalització comercial mundial; excepte amb sectors com el financer i el dels serveis on no solament no hi tenen res a perdre sinó, al contrari, tot a guanyar i on intenten i ho seguiran intentant (també ara a Bali) aconseguir acords liberalitzadors. Emperò, la batalla esta ben servida: amb el BRICS al capdavant el sud del món exigirà, abans de donar cap altre pas, el compliment dels acords signats de Hong Kong.

Entre tant, d’ençà de la crisi, ningú -i sobretot el G20- ha deixat de predicar el contrari del que ha fet: s’ha de tancar la ronda comercial de Doha.

 

De Singapur (1996) i Seattle (1999) a Cancún (2003) passant per Doha (2001)

Les ciutats i els anys corresponen a la 1a, 3a, 5a i 4a reunions, respectivament, de la Conferència Ministerial de la OMC.

Després de l’any del Windows 95 que donava totes les ales necessàries a una adolescència sorprenent d’internet, i en plena fase ja de gran deslocalització dels mercats econòmics de producció, treball  i consum, tot s’havia teixit per reunir per primera vegada una Organització que, no per falta d’intents al llarg de la història, s’havia aconseguit crear, finalment, un parell d’anys abans.

Les primers reunions no podien ser fàcils; ho veiem ara clarament amb la perspectiva dels anys. Els països rics que lideraven el procés de globalització i transnacionalització de les seves empreses volien anar el més ràpid possible (Singapur 1996) i els països del sud no estaven ni tant sols preparats per donar l’abast , ni en recursos humans negociadors, per seguir el dia a dia d’una nova organització que volia córrer abans d’aprendre a caminar. Aquesta gran contradicció esclataria a Seattle 1999, amb l’ajut gens menyspreable  de les mobilitzacions del recentment nat, també, moviment antiglobalització;  alguns historiadors posen l’origen d’aquest moviment en la revolta de Chiapas; en qualsevol cas, el moviment ja seria capaç de convocar, a començaments del 2001, el primer Fòrum Social Mundial a Porto Alegre.

Immediatament després de l’11 de setembre del 2011 (¡!) i en un lloc molt ben triat (llavors de molt difícil accés per a les ONGs i els moviments socials): la capital de Qatar, Doha, permetien que la nova organització fes ús de la vella metodologia (en funcionament des del final de les guerres mundials) i llancés una nova ronda de negociació de temes comercials: la Ronda de Doha! Amagada, al principi, sota l’atractiu nom de : “Programa de Doha per al desenvolupament”.

La creació de l’IBSA (Índia, Brasil i Sud Àfrica) -primera manifestació històrica i embrió del BRICS actual- transformaria Cancún 2003 en un altre mena de Seattle intern, on els EUA i la UE perden una batalla ideològica fonamental en front de Brasil i la Índia per la manera en que el dumping agrícola del nord esta començant a destruir la sobirania alimentària del sud.

Trencada la reunió, la ronda i la organització per totes bandes, Hong Kong canviaria en 360 l’hegemonia (cap al costat del sud del món) dins de l’organització cosa que, naturalment, tornarà a estar en disputa a la pròxima reunió de Balí, d’aquí un mes!

 

Del GATT i la UNCTAD i el Sistema de Preferències Generalitzades  

Però hi ha més antecedents a la història que també tornaran a marcar la reunió de Bali.

D’una banda, l’estructura de negociacions per rondes “open-ended” té els seus orígens en els acords sobre temes comercials presos després de les guerres mundials i continuen “auto obligant” a les parts que negocien a tancar la majoria de temes en negociació perquè es pugui considerar com a tancada equilibrada i definitiva de la ronda negociadora oberta. Actualment estem en el 12 any de negociació de la mateixa fatídica ronda de Doha.

Però d’altra banda la conformació post colonial dels països en desenvolupament, cap allà els anys 60, dona peu a NNUU a convocar una conferència sobre comerç i desenvolupament en la qual es teoritzaria i s’acabaria aprovant el principi del sistema de preferències generalitzades. Sistema que fou finalment incorporat al sistema de negociacions comercials oficial per allà els anys 70 i que, actualment, es considera plenament en vigor sobretot pel que fa als anomenats països menys avançats econòmicament parlant.

Si el comerç és la relació entre les economies que millor afavoreix el desenvolupament, els seus beneficiaris primers han de ser els menys afavorits econòmicament. Per això, els seus productes han de tenir un tractament diferencial prioritari a l’hora de poder entrar en els països rics, sense cap condició de reciprocitat i sense cap proteccionisme que ho desdibuixi en cap sentit ni direcció per part del món ric.

Malgrat que seguim estant molt lluny de la materialització efectiva d’aquest principi, és ben cert que és un comodí negociador que els països en desenvolupament sempre fan i han de fer servir per tal d’intentar equilibrar, comercialment parlant, un món tant desigual.

Ara que la OMC esta dirigida per un brasiler, la barreja en una mateixa reunió de tots els temes que conformen històricament però també actualment les regles del món comercial modern entraran en plena tensió que, sens dubte, haurem de seguir i analitzar amb molta cura.

Captura

 

Xerca, Barcelona 4 de novembre de 2013

La reunió del G20 de St. Petersburg: un batibull!

9 set.

Si agafem l’accepció de la paraula “batibull” com “a conjunt de coses en desordre i difícils d’aclarir” crec que ens aproximem una mica al que deu haver estat aquesta reunió dels passats 6 i 7 de setembre del G20 a St. Petersburg!

Què és el G20? Han servit i serveixen per alguna cosa les reunions del G20?

Immersos encara en la crisi financera i econòmica més important de la història del capitalisme (i ja hi portem 6 anys des d’aquell estiu del 2007), és difícil esborrar dels nostres pensaments algunes d’aquelles declaracions tan inusuals i tan espectaculars, “semblaven revolucionàries”, de líders mundials, al voltant de les dues primeres reunions del G20 (finals del 2008 i començaments del 2009). Aquell conjunt de països que “representaven” -potser seria més correcte dir que comprenien- uns  tants per cents molt espectaculars de la població i de l’economia (en termes del PIB) mundial, la qual cosa “els hi demanava i els hi atorgava” una “representació” i, en teoria, una capacitat d’actuació que ho resoldria tot; la que ens queia a sobre era molt forta i requeria la creació “d’un G20”, d’una mena de govern mundial fàctic, que ho resoldria tot!

A banda de tapar amb molts diners públics el gran forat en que s’havia transformat el sistema bancari internacional, però sense saber realment quin era aquest forat -i en gran part per això encara som on som: perquè no se sap!-, m’atreveixo a dir que poca cosa més efectiva i real ha donat de si la història del G20. Potser l’altre acord real i d’una certa efectivitat, però que tot just s’està implementant, són els anomenats acords de Basilea III (2010) que, en definitiva, exigeixen al sistema bancari internacional tenir unes tresoreries que, com a mínim, els hi permetin, en qualsevol cas, afrontar riscos com els que solen/poden/han de prendre. Però quan el G20 pren aquesta decisió, de fet ja ho esta fent, no tant com a G20, sinó més aviat com un dels organismes de governament financer mundial del complex conglomerat de Basilea, al voltant del Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS). Per això doncs no calia la teatralitat  del G20!

No és pas estrany, doncs, que el propi G20 trenqués totes les expectatives sobre ell mateix i el 2011 definís la seva existència i futur com la d’un altre fòrum més (diríem que tampoc qualsevol) que no podia considerar-se en cap cas, ja no com una mena de govern mundial com havia arribat a semblar, sinó tampoc com a cap nova organització intergovernamental.

En aquest context no és estrany que, en general, les reunions del G20 tinguin cada vegada menys reso dins de l’agenda internacional.

La reunió de G20 de St. Petersburg i el conflicte de Síria

La reunió de St. Petersburg ha trencat aquesta tendència i crec que, fins i tot, ha tingut algun efecte beneficiós en relació a la crisi més greu que estem vivint darrerament: la del conflicte de Síria.

Parlàvem d’aquest conflicte en el post de la setmana passada i no ens cal, doncs, tornar-lo a situar.

Que ha suposat la reunió de St. Petersburg del G20 pel conflicte de Síria. Diverses coses (algunes ben hipòcrites  però no per això dolentes) : a) el intercanvi de posicions directes entre els líders mundials; una casualitat (la reunió no tenia aquest tema a l’agenda, però, lògicament, l’agenda real actual del món entrava a la reunió per la porta gran); b) l’aïllament en que ha quedat l’anomenat “bloc occidental” en relació a l’opció dels EUA d’una intervenció de càstig per la utilització d’armes químiques per part del govern Sirià; c) el posicionament a favor de tot el BRICS al voltant de la posició de Putin (i d’una Xina menys sorollosa); aquest és un punt probablement novados en l’estatus quo internacional; és diferent, des del meu punt de vista, que Rússia i Xina juguin més o menys el paper de sempre en el Consell de Seguretat, que ara això estigui avalat  -gairebé representi- per tot el BRICS (amb la Índia, Brasil i Sud Àfrica); d) el posicionament de tot “aquest bloc no occidental” a favor de que qualsevol intervenció ha de partir del dret internacional i, per tant, i en aquests moments, del Consell de Seguretat de les NNUU; definitivament una intervenció dels EUA d’Obama, de la França d’Hollande i d’Austràlia, tipus el trio de las Açores, seria un cop molt dur, i de nefastes conseqüències futures en relació al governament dels temes de la pau i seguretat mundials, a la ja bastant maltreta “autoritat legítima”  de les NNUU.

Sigui com sigui doncs, els debats parlamentaris en les democràcies occidentals, l’intercanvi i la presa directe de posicions en el si d’una reunió com la del G20 que passava per allà, semblen conduir a un enfocament més racional i, sobretot, més multilateralment internacional d’un conflicte que no havia d’haver arribat mai on ha arribat (vegeu el post de la setmana passada) i que, tenint en compte la geopolítica de la zona, és, a més a més, un polvorí per la pau i la seguretat internacional.

D’un batibull de reunió a un batibull de post: i de que anava en realitat la reunió del G20 de St. Petersburg? 

He intentat, com sempre, seguir els fils de la reunió que tocava a St. Petersburg. I curiosament, o no, tenen bastant a veure amb alguns dels comentaris que he fet en el primer apartat d’aquest post.

Conscient de fer un post batibull, en consonància amb una reunió batibull, em sembla interessant deixar escrit quin era un dels temes de fons de l’agenda d’aquesta darrera reunió del G20.

En poques paraules i només enunciant-ho, es pot dir que el tema de fons de la reunió era intentar respondre a una pregunta que poques vegades es planteja i respon adequadament (potser perquè aquesta resposta és molt complexa).

Per què no hi ha manera d’estabilitzar el sistema bancari internacional?

Doncs bé, l’agenda i el comunicat final de la reunió del G20 que havia de ser i de fet ha estat, deixen més clar que mai, que mentre no es tregui de la boira (en un sentit internet) i de les tenebres (en un sentit totalment ocult i opac) el que per fi s’anomena sense embuts: “sistema bancari internacional a l’ombra” (ombra que passa sempre per els paradisos fiscals interconnectats en aquesta boira d’internet) no serà possible estabilitzar res ni tancar la part més incontrolada i amb trets de permanència de la crisis financera.

Bo que se’n parli, bo que se’n parli pel seu nom….potser alguna dia es farà alguna cosa en serio; cosa que no pot ser altre que actuar ja (tancant-los, tal com deia el comunicat de la 2a reunió del G20) sobre els paradisos fiscals.

G20russia

 

Xerca; 9 de setembre 2013

L’actual intent de reforma del Consell de Seguretat

11 març

Tot a les NNUU en general, i des de sempre, està en possible procés de reforma. I evidentment la possible reforma del Consell de Seguretat no solament no n’és una excepció sinó que és una de les reformes més perseguides però, també, més esquives.

Pel que fa al Consell de Seguretat, actualment caldria que 128 vots (dos terços dels seus membres) a l’Assemblea General de les NNUU aprovessin una resolució per tal de realitzar-ne alguna reforma. La darrera vegada que se’n va fer una, per aprovar una petita expansió de membres no permanents del Consell, fou el 1963. Cal dir però que, des del 2009, estem, en teoria, en un procés de negociació formal o oficial del tema dins de la organització.

La setmana passada va córrer per la xarxa, i em va cridar l’atenció, un escrit molt punyent i, a l’hora, força optimista, del qui havia estat representant permanent de la Índia davant de les NNUU a New York, Hardeep S. Puri. Després de buscar fonts complementàries d’informació, he arribat a la conclusió que, a banda dels desitjos d’alguns estats (i evidentment de l’oposició total d’altres), potser si que s’estigui conformant una majoria suficient per aprovar una resolució a l’AG de les NNUU que reformés de forma molt important el Consell de Seguretat.

L’actual proposta de resolució, que d’entrada qui sap si arribarà mai a posar-se a votació, és del mes passat i és una mena d’evolució (ampliada en quan a recolzaments i amb pocs canvis de fons) de la que està en negociació des de fa uns 4 anys i que es coneix com la L69 (simplement pel número del document presentat com a proposta de resolució, però no arribada a votar, durant el passat 2012). Estava promoguda  per uns 40 països en desenvolupament amb el lideratge de Brasil, Índia i Sud Àfrica (si tenim en compte que tant la Xina com Rússia ja són membres permanents del Consell, ja tornem a estar davant d’una operació BRICS).

La novetat de la proposta de resolució que esta actualment sobre la taula,  no ho és tant en canvis importants de l’anterior sinó, suposadament, en el nombre de suports que podria estar recollint i que podrien acabar portant-la a votació al llarg d’aquest 2013. Bàsicament els nous recolzaments vindrien, de moment, dels països Africans i s’està pendent de reunions formals del conjunt d’aquests països per tal de  formalitzar-la definitivament. Emperò, en el que probablement sigui un moviment tàctic, els països del CARICOM (la comunitat caribenya que sempre juga un paper ensamblador dins de l’orbita dels països en desenvolupament) ha presentat ja, aquest febrer del 2013, la mencionada actual proposta de resolució.

Quines són les característiques principals comunes d’aquestes propostes de resolucions?

Les següents :

“Els seients addicionals a ser escollits per l’AG serien els següents:

  1. Dos seients permanents i dos seients no-permanents per estats africans, essent el Grup Africà a les NNUU el responsable de la seva nominació
  2. Dos seients permanents i un de no permanent pels estats asiàtics
  3. Un seient no permanent pels estats de l’Europa de l’est
  4. Un seient permanent i un de no permanent pels estats de Llatinoamèrica i el Carib
  5. Un seient permanent pels estats de l’Europa Occidental i altres estats
  6. Un seient no permanent pels estats insulars en desenvolupament (els grups regionals asseguraran aquesta representació)”

Passaríem per tant, dels actuals 15 membres -amb 5 de permanents amb dret a veto-, a 27 membres -amb 11 de permanents amb dret a veto-.

Comentaris analítics

És del tot evident que la pressió de reforma actual és una pressió per part de les economies emergents i els països en desenvolupament que, de fet, són una àmplia majoria a l’AG.

Defugint avui anàlisis més polítiques i de fons sobre el propi Consell de Seguretat i el gran tema dels membres permanents (amb dret de veto), em sembla interessant, en canvi, analitzar ara la proposta des del punt de vista de la seva viabilitat (aprovable pels 128 estats que representen els dos terços de l’AG de les NNUU), i de quin Consell acabaria, molt probablement, definint (des del punt de vista, precisament, dels seus nous membres permanents).

És evident, per mi, que es tracta d’una proposta maximalista que ha de garantir el suport de 128 estats. Això explicaria els nombres d’Àfrica, la presència de l’Europa de l’Est , etc. Per dir-ho clar, l’objectiu és una proposta que, bastant lluny de cap altra consideració, sigui, “al preu que calgui”, aprovable per 128 estats. Això és el que en l’actual multipolarisme actual sembli estar proper!

Quins nous estats permanents hi hauria, presumiblement, en el nou Consell de Seguretat? Doncs Brasil, Sud Àfrica i la Índia gairebé segur. Nigèria com l’altre gran pol africà. I un detall molt significatiu: hi ha portes obertes per la candidatura d’Alemanya i del Japó; els dos països que, després dels EUA, són els màxims proveïdors dels pressupostos de les NNUU i que sempre han reivindicat abandonar la seva no presència al Consell com a parts perdedores de la 2a guerra mundial. També hi ha portes obertes per la presència permanent d’un país àrab i/o islàmic.

Tot i que hem dit que no hi entraríem avui, és obvi, pel tema del veto, que un Consell de Seguretat amb 11 membres permanents amb dret a veto, en principi hauria de ser molt més incapaç de prendre cap decisió. Caldria doncs, com a mínim, continuar, immediatament, amb una reforma del sistema de presa de decisions només per àmplies majories.

 

Voting on Iran sanctions

 

Xerca; 11 de març de 2013

Països “desenvolupats” vs BRICS: re lineaments en política mundial?

4 març

A banda que la nostra realitat més local (catalana, espanyola, sud europea) encara us en ho fa veure i viure tot amb més preocupació, és del tot evident que ja portem instal·lats més de 5 anys en una de les crisis mundials més greus i dures de la història.

S’ha dit, escrit, llegit i pronosticat de tot al voltant d’ella. Però de moment la metàfora del túnel del qual encara no es veu pas cap llum de sortida segueix sent l’únic resum encertat i adequat. A banda, també, del de la incapacitat dels instruments polítics internacionals existents (el Fons Monetari Internacional -FMI, per exemple),  o intentats crear (el G20 -no podem oblidar ni les seves primeres i prepotents  proclames , ni el seu final desmantellament en un altre fòrum mundial més), que han estat incapaços de donar-hi una resposta unitària, coherent i, sobretot, contundent i efectiva. Només veiem vacil·lacions, desacords, …i una mena de “campi qui pugui” que busca la “salvació” particular independentment de la del conjunt, incapaços tots plegats d’enfrontar-se políticament al “casino global” on la boira financera es cada cop més densa. 

Aquestes quatre ratlles d’avui no pretenen, en aquest cas, tornar-hi a donar voltes, sinó més aviat analitzar alguns moviments estratègics que semblen començar estar a punt de produir-se, i mitjançant els quals alguns, més o menys poderosos encara, estats nació, es començarien a re posicionar, prioritzant clarament els seus interessos a mig termini i defugint (i això si que ho vull criticar durament) la responsabilitat de donar respostes col·lectives i globals a una crisi que és ben global i que, probablement, és, en definitiva, la gran crisi de la globalització econòmica neoliberal i de la corresponent i darrera fase expansiva del capitalisme mundial, començada als anys 80.

Del bloqueig de la Ronda negociadora comercial de Doha a l’alineament proteccionista del “món ric”

Quan tota la dinàmica neoliberal globalitzadora començava a tenyir tot el món del seu color, la creació de la OMC i les seves propostes de màxima liberalització comercial, eren com una mena de pedra angular que coronaria l’edifici d’un món neoliberalment globalitzat on el “lliure mercat” seria, ja, l’únic govern real de tot el món.

A banda del fracàs de l’operació, fou precisament en el context d’aquestes negociacions en que es va començar a forjar una nova aliança que, al cap de pocs anys, ha donat lloc al BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud Àfrica).

Llavors encara en una forma bastant incipient com a grup, Brasil i la Índia, fonamentalment, van aconseguir donar un tomb molt important a aquelles negociacions. Si el món “ric” volia liberalitzar els mercats mundials de bens i serveis, abans havia d’acabar amb l’escàndol  del proteccionisme (i corresponent dumping) a l’exportació, del tot injust i deslleial, dels seus productes agrícoles. I de fet així ho van arribar a signar a la reunió de Hong Kong de l’any 2005, però per no complir-ho mai, i menys després del començament de la crisis actual.

Al contrari, aquell proteccionismes sembla estendre’s ara a tot tipus de realitat econòmica i a dividir el món en dos grans blocs comercials i probablement financers (de vegades sembla que només “sapiguem viure” cercant equilibris inestables de “mons bipolars”).

Les noves propostes comercials dels EUA

Efectivament, actualment, els EUA impulsen dos grans acords comercials plurilaterals.

D’una banda, el “Transpacific Partnership” que inclouria els seus socis llatinoamericans del TLC  (Tractat de lliure comerç) amb els seus millors aliats asiàtics (Singapur, Malàisia, Australià, etc.).

I, d’altra banda, acaba d’anunciar la seva intenció de promoure un nou “Tractat Transatlàntic”, a mena de nou TLC entre EUA i Europa.

Així doncs, els EUA estan apostant, diàfanament, per la construcció d’un súper bloc comercial financer que, es calcula, abraçaria un 60% del comerç i la inversió mundial, i que es clarament identificable amb el que anomenem “món ric”.   

Hom té el dret i el deure de preguntar-se que pot donar de si, en positiu, aquest nou bloc quan, precisament, els EUA acaben d’assumir, a la pràctica, el predicament sempre neoliberal de les polítiques austeres d’ajust estructural que ja regnen a tot Europa. No estarem davant de propostes d’aliances de fracassos i de protecció i intent d’afebliment d’altres blocs emergents?

Probablement la resposta sigui que aquesta no és, efectivament, una proposta per anar “cap endavant” sinó per defensar-se, comercial i econòmicament, dels actuals conductors del creixement de l’economia mundial: les economies emergents, el BRICS principalment.

Dels possibles resultats de la propera reunió d’alt nivell del BRICS (a finals d’aquest mes de març de 2013): El Banc de Desenvolupament BRICS  

Ja va quedar anunciat en la reunió corresponent de l’any passat, però ara s’ha concretat molt, i són tants els detalls que es coneixen ja de la proposta que hi haurà sobre la taula de la reunió que, com a mínim, anuncien una probabilitat molt elevada de que sigui la noticia d’aquest començament d’any.

 Es podria crear el BRICS Development Bank (Banc de desenvolupament BRICS). Moltes raons ho explicarien. Moltes conseqüències tindria.

Entre les raons, el permanent fracàs en la pretesa reforma del FMI que havia de donar un pes real, i corresponent a les realitats del món actual, als països en desenvolupament, a través fonamentalment -cal dir-ho tot- del augment, d’altra banda lògic donat el gran increment de la seva importància econòmica relativa, del pes del BRICS dins de la organització.

Entre les conseqüències, d’una banda, al crear-lo, el BRICS estaria posant-se al capdavant dels ajuts i les inversions en els països del sud que, d’una banda, deixarien de dependre del FMI i les seves condicionalitats i, d’altra banda -cal dir-ho tot-, garantirien l’increment de les dinàmiques comercials, d’inversió i d’ajut “sud – sud” que, òbviament, liderarien els propis països del BRICS. Tant la cooperació “nord – sud” com la inversió estrangera directa “nord – sud” passarien clarament a un segon terme i estaríem davant d’un canvi molt notable en el que de vegades s’anomena “l’ordre mundial”.  Però de fet és clarament una operació necessària: la crisi fa ja que el “món ric” estigui anant  molt a la baixa en les seves polítiques de cooperació i inversió al sud.

El tema monetari podria no quedar al marge d’aquesta opció. I la creació del nou banc podria anar lligada, a mig termini, a la internacionalització d’una moneda “BRICS” que, llavors si, capgiraria de soca arrel aquest referit ordre mundial.

Comentaris finals

Sobretot el que acabo de comentar en aquest darrer apartat d’aquest text seria, per a mi, una bona noticia, en la mesura, principalment, que crec que pot contribuir a treure moltes persones del món de la pobresa més dura i de condicions de vida inacceptables humanament parlant.

La vessant negativa, per a mi, de la qüestió general és, una vegada més, la incapacitat de trobar i donar sortides globals a crisis globals i que, a més a més, tenen conseqüències molt importants sobre altres crisis mundials com la climàtica i ambiental en general, o com la del multilateralisme, que podria quedar molt més maltret encara del que ho esta actualment. Com pot ser que el món no es torni a mirar les propostes de la Comissió Stiglitz que, davant de la crisis, NNUU va intentar, sense èxit pel boicot del G20, aprovar el juny del 2009?

Em temo doncs, finalment, que estaríem entrant en una fase clarament post G20 però també clarament fora de les NNUU, on, de moment, les “guerres” financeres i “comercials” serien les receptes per, qui sap si: sortir més aviat del túnel o quedar-s’hi encara molt més temps a dins.

Què difícils els temps de crisis paradigmàtiques, on, mentre no emergeix “el nou” paradigma, es continua fent i aplicant més del mateix com aquell que pica pedra sense cap capacitat ja de trencar-la més!

BRICS

 

Xerca; 4 de març de 2013

%d bloggers like this: