Tag Archives: Dades Globals

El 23 de setembre Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic: MASSA SOROLL I POQUES NOUS

19 set.

De la convocatòria de la Cimera

“Les últimes anàlisis demostren que, si actuem ara, podem reduir les emissions de carboni en un termini de dotze anys i mantenir l’augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 ° C i, fins i tot, tal com demana la darrera coneixença científica, fins a 1,5 º C per sobre de la dels nivells preindustrials.

Afortunadament, tenim l’Acord de París: un marc polític visionari, viable i de futur, que estableix exactament què cal fer per aturar l’alteració climàtica i revertir els seus impactes. Però l’acord en si no té sentit sense una actuació ambiciosa.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, fa una crida a tots els líders a venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”.

Així encapçalen textualment (cites en cursives – els subratllats i les negretes son meves-) les Nacions Unides, UN, a la seva pàgina web

https://www.un.org/en/climatechange/un-climate-summit-2019.shtml

la convocatòria d’aquesta cimera “extraordinari” i el SG António Guterres hi emfatitza personalment:

“Vull saber sobre com anem a aturar l’augment d’emissions cap al 2020 i reduir dramàticament les emissions fins arribar a les emissions netes zero a mitjans de segle.”

 

Primers comentaris personals

Qui m’hagi llegit alguna vegada darrerament sap del meu pessimisme generalitzat i, especialment, davant de tanta proliferació d’afirmacions “grandiloqüents”, però “buides”, de tot tipus. Però no és un pessimisme destructiu i intenta ser no desesperançat. És un pessimisme que intento sempre raonar i que, a més a més, el considero necessari per poder ser, a l’hora, crítics i realistes i, al final, esdevenir poder realment transformadors de la realitat. Transformadors però de debò i constructivament, i davant del que ja tanta gent reconeix, finalment, com el repte més gran que ha d’afrontar la humanitat, tal vegada al llarg de tota la seva història com a espècie.

És cert, ara si -i ho emfatitzo-, que tothom en parla, que sembla que tothom es mobilitza, que allò que també tanta gent ha vingut intentant posar en l’agenda de la humanitat durant tants anys sembla que finalment hi sigui. I, en aquest context, i en coherència amb el meu pensament i les meves anàlisis, el que crec que haig de fer avui es posar en negre sobre blanc algunes de les grans contradiccions d’aquesta suposada “revolució actual” contra el canvi climàtic que, sincerament, malgrat tant soroll que, d’entrada, podria semblar ben positiu, jo no sé veure gairebé per enlloc. Ho intentaré fer pas a pas amb l’objectiu ja entreobert: identificar entre tant soroll on pot ser el gra (molt poc encara) i on és la palla i el jull (tanta i tant, que hi ha el perill que acabi matant tot el gra).

 

Sobre una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, UN, a NY el 23 de setembre de 2019 i sobre la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, i la seva propera Conferència a Xile del 2 al 13 de desembre d’aquest 2019 

No m’haig d’estendre massa en els aspectes legals que posen de manifest les contradiccions, de gairebé sempre, de, malgrat tot, les meves estimades i apreciades Nacions Unides, UN. Però no posar de manifest aquestes contradiccions una altra vegada, en aquests moments, seria una greu irresponsabilitat que, en el fons i evidentment al meu parer, no vol explicar, contradictòriament segons la meva manera de veureu, el “hiperactiu” Secretari General de UN: Antònio Guterres.

A la Cimera de Rio 92 es va optar per treballar i actuar sobre els temes del Canvi Climàtic a través d’un tractat internacional -la citada Convenció Marc Climàtica-, que, al cap i a la fi, no deixa de ser en aquests casos -tractats internacionals multilaterals- com unes petites UN: amb el text de la Convenció jugant el paper de la Carta, i amb la reunió dels estats-part (els estats que van ratificar la Convenció; 197 en l’actualitat) jugant el paper de la seva Assemblea General. En el context dels tractats internacionals aquesta mena d’Assemblea General s’anomena Conferència de les Parts, COP (Conference Of the Parties) i a Xile tindrem la seva reunió anual número 25: la COP 25. Però d’aquesta Convenció Climàtica n’han nascut més tractats; el darrer l’Acord de París que, per tant, també té, actualment, la seva Conferència de les Parts de sigles CMA (les diferents sigles pretenen bàsicament no confondre les diferents sobiranies que hi ha respecte als diferents tractats: la Convenció Climàtica, el Protocol de Kyoto i, ara, l’Acord de París). En qualsevol cas a Xile tindrà lloc també, i això és molt important de ser destacat i explicat, la reunió de la CMA 2; pròpiament la segona reunió d’aquesta Conferència de les Parts de l’Acord de París; la qual cosa vol dir que s’ha acabat finalment – a Polònia l’any passat- la primera reunió pròpiament dita de la CMA que jugava i va jugar, tal com estava previst, un paper clarament “constituent” relatiu a la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París.

En la mesura que aquest és el marc legal del que la humanitat s’ha dotat per lluitar contra el Canvi Climàtic, caldria que el SG de UN no deixes mai de dir, d’explicar més explícitament, que, quan ell convoca una Cimera “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic, de fet, i per ser il·lustratius, esta convocant una mena de xerrada d’amics (o no tant amics) d’un club molt interessant, en la que, i encara que hi acudeixin màxims dirigents (els Caps d’Estat i/o de Govern dels estats del món), el màxim que hi podran fer és això: xerrar. I si, durant aquesta xerrada, estiguessin més o menys d’acord i volen passar dels possibles acords concrets i/o proclamacions grandiloqüents i/o de línies d’acció dramàtiques (com les qualifica Antònio Guterres), llavors, haurien d’actuar en conseqüència però, precisament, on normalment no ho acabant fent ni tant -ni molt menys- ni usualment (sobretot si es tracta realment de les imprescindibles línies d’acció dramàtiques): en aquest cas a les reunions realment legals i procedents en aquest cas de Xile de la CMA 2 i la COP 25 del proper desembre.

 

Com estan les coses per la UNFCCC?

Doncs prou malament com gairebé sempre; costa tant, sempre, arribar a acords realment significatius i transformadors de la realitat actual i futura del Canvi Climàtic que seria fins i tot estrany que poguéssim escriure el contrari.

 

  • Sobre la ratificació de l’Acord de París:

Dels 197 estats que han anat ratificant la UNFCCC (la Convenció Climàtica en el que suposa de tractat internacional legal) al llarg de la història que va començar el 1992, 185 d’ells han ratificat també, ara, l’Acord de París aprovat el 2015. Qui no ho ha fet encara?: doncs, per exemple, i més significativament, no ho han fet ni Rússia, ni l’Iran, ni Turquia.

Una de les grans desgracies del món actual és que el Sr. Trump sigui el President dels EUA i hagi anunciat per activa i per passiva que sortirà de l’Acord de París perquè, segons diu, no hi creu i, a més a més, és lesiu, sempre segons ell, pels interessos dels EUA. La sortida legal no podia ser immediata després que Obama, en el seu segon mandat, portés als EUA a ser, conjuntament amb la Xina, un dels primers ratificadors (i de fet principals impulsors conjunts de tot el procés) de l’Acord de París. Els analistes diuen que Trump no acabarà fent efectiva la seva sortida real de l’Acord fins que no guanyi (si les guanya, clar) les eleccions de l’any vinent per a un segon mandat. Però de moment, a la pràctica, ha sortit ja realment del mateix i està basant pràcticament tota la política energètica dels EUA en, una altra vegada, més i més combustibles fòssils (aquests dies s’ha fet públic que, per exemple, ja és el primer exportador mundial de petroli).

No és baladí per tant fer constar ara i aquí que, en aquests moments de la història (i després de la Xina), els EUA, Rússia i Iran estan entre els primers productors i, també, i evidentment, utilitzadors de combustibles fòssils del món i, per tant, no s’hauria de preveure doncs pas -sota cap concepte- que estiguin -m’atreviria a dir que en absolut- per la feina de col·laborar realment -ni fins i tot aparentment- en el que faria possible, potser i in extremis, complir els objectius en termes de temperatura de l’Acord de París.

 

  • Sobre la finalització -a Polònia l’any passat- de la CMA 1 de l’Acord de París i, sobretot, d’un dels temes pendents d’aprovació, com a mínim en certs i importants aspectes, encara – COMMON TIME FRAMES / TERMINIS COMUNS TEMPORALS- sobre la posada en marxa i implementació de l’Acord de París

És sabut que, en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París es varen aprovar, també, les anomenades Decisions de París. No tenien caràcter de tractat internacional; només de decisions legals fermes de la mateixa COP 21 (la Conferència de les Parts de la Convenció Climàtica reunida a París el 2015), concebudes i aprovades com a elements imprescindibles per preparar la posada en marxa i la implementació de l’Acord de París com  a tal que, com a tractat que és, no va voler entrar, per així dir-ho, al nivell d’auto contenir els reglaments, les normatives, les modalitats, etc. necessàries per a la seva pròpia aplicació.

Des de començaments de l’any 2016 fins a finals de l’any 2018 un òrgan ad hoc creat per les pròpies i mencionades Decisions de París s’ha encarregat, amb moltes dificultats per arribar a resultats, de desenvolupar tot allò que li demanaven aquestes Decisions de París, en general, i, en algun cas, de mandats continguts en el propi Acord de París. Tot això s’havia d’acabar aprovant per la primera reunió de la CMA de l’Acord que, per aquest motiu, va esdevenir oberta, com a tal sessió 1, des de la COP 22 de Marràqueix fins la passada COP 24 de Katowice.

Però tot i el temps utilitzat per tancar aquest, per així dir-ho, segon capítol de la història de l’Acord de París encara hi ha alguns serrells -gens intranscendents- que han quedat oberts i que, per tant, s’hauran de resoldre en properes sessions de la CMA; teòricament, per exemple, en la de Xile d’aquest Desembre; emperò, la reunió anual dels òrgans subsidiaris dels tractats internacionals sobre Canvi Climàtic, celebrada a Bonn el passat mes de juny (com és habitual que així sigui anualment), tampoc va ser capaç d’arribar, encara, a acords al respecte.

I això és important -molt important afegiria jo mateix- i molt contradictori. Recentment (finals de l’any passat) l’Informe de l’IPCC sobre l’Escalfament Global d’1,5 o C (una altra de les Decisions de París és l’origen de l’existència d’aquest importantíssim informe científic) ha establert possibles camins quantificats per tal d’assolir els objectius en termes de temperatures de l’Acord de París. Molta gent els esta utilitzant ja, se’ls esta fent seus,  com les seves metes en la lluita contra el canvi climàtic. Com així ho fa, per exemple i és molt lloable que així ho faci, el SG de les Nacions Unides, UN, en les línies amb les quals començàvem aquest escrit. Emperò, i per suposat entre altres raons -algunes de les importants ja comentades anteriorment-, precisament desacords com el citat i que ara comentaré amb més detall fan gairebé (de fet, al meu parer, sense el gairebé) del tot impossible que aquests camins globals es segueixin i es compleixin de cap manera.

Efectivament, és sabut també que la única cosa que han de fer, de fet, els estats, des d’un punt de vista de mitigar les seves emissions, és proposar-s’ho realment, sent el màxim d’ambiciosos possible, i deixar-ho públicament definit i programat, i entrat -com entre altres coses expressió del compromís de complir-les- en un registre públic -recentment creat per aquesta finalitat- de la UNFCCC -entesa aquí una altra vegada com la casa específica de les UN on es viuen i tracten oficial i legalment tots aquests temes-. Per tant aquest registre públic acull ja i anirà acollint a partir d’ara i en un futur les anomenades, i ja bastant conegudes com a tals,: Contribucions Nacionalment Determinades, NDCs (National Determined Contributions).

Però, on és el punt, en relació a aquestes NDCs, on no hi ha manera que hi hagi acord (i, en canvi, el SG de les Nacions Unides, UN, no els hi pregunta res sobre aquest aspecte quan convoca els estats a NY el 23 de setembre): doncs bé, el punt en el qual no hi ha acord és quan -i després cada quan- s’hauran de presentar les properes NDCs. I clar, sense noves i molt ambicioses NDCs ja sabem que, amb les presentades durant els anys 2015, fonamentalment, i 2016 (tot això en paral·lel a l’aprovació de l’Acord de París), anem disparats cap als 3,5 o C, bastant abans de la meitat d’aquest segle XXI. Això seria -i hi ha masses probabilitats de que així sigui- un gran desastre!

Els motius del desacord no són, en principi, evidents, tenen la seva base en certes complexitats dels propis textos aprovats i, ben utilitzats per estats, amb interessos més aviat espuris, esdevenen una roca difícil de foradar i travessar. Cal reconèixer que la història de les NDCs (que van néixer com a manera de fer entreveure i pre convèncer als estats que un acord -però un acord com el que ho acabaria sent el de París- era possible) té les seves incongruències. De les presentades com a primera NDC, n’hi ha de molts diferents tipus. Quant a temps, per exemple, unes arriben fins l’any 2025 i altres fins l’any 2030. I, en relació a aquest punt concret i com dèiem abans, aquí les Decisions de París no contenen precisament els texts més diàfans i esclaridors. Tot plegat fa que, sota la denominació: COMMON TIME FRAMES – TERMINIS COMUNS TEMPORALS, continuï ben obert i sense acord un tema tant important com el de cada quan, i a partir de quan, es presentaran NDCs.

En el de vegades anomenat “Llibre de Regles de Katowice” aprovat per la CMA 1 es diu textualment en relació a aquest tema (i ho deixo en la versió original en anglès perquè cada frase, cada paraula, està molt plena de matisos -els subratllats són meus-):

 

Common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement

The Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement, CMA,

Recalling Article 4, paragraphs 9 and 10, of the Paris Agreement,

Also recalling decision 1/CP.21, paragraphs 23–25,

  1. Welcomes the progress made in the consideration of common time frames for nationally determined contributions referred to in Article 4, paragraph 10, of the Paris Agreement, and takes note of the rich exchange of views and range of options considered and proposed by Parties on this matter;
  2. Decides that Parties shall apply common time frames to their nationally determined contributions to be implemented from 2031 onward;
  3. Requests the Subsidiary Body for Implementation, SBI, to continue the consideration of common time frames for nationally determined contributions at its fiftieth session (June 2019) with a view to making a recommendation there on for consideration and adoption by the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Paris Agreement.

 

(Versió traduïda:

Terminis comuns temporals per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París

La Conferència de les Parts que actua com a reunió de les parts en l’Acord de París, CMA,

Recordant els paràgrafs 9 i 10 de l’article 4 de l’Acord de París,

Recordant també la decisió 1 / CP.21, paràgrafs 23-25,

  1. Acull amb beneplàcit els progressos realitzats en la consideració de terminis comuns per a les contribucions determinades a nivell nacional a què es refereix l’article 4, paràgraf 10, de l’Acord de París, i pren nota del ric intercanvi d’opinions i la gamma d’opcions considerades i proposades per les parts sobre aquest assumpte;
  2. Decideix que les parts apliquin terminis comuns a les seves contribucions determinades a nivell nacional que s’implementaran a partir de 2031 en endavant;
  3. Demana a l’Òrgan Subsidiari d’Implementació, SBI, que continuï la consideració de terminis comuns per contribucions determinades a nivell nacional en el seu cinquantè període de sessions (juny de 2019) per tal de fer una recomanació per a la seva consideració i aprovació per la Conferència de les parts servint com la reunió de les parts en l’Acord de París.)

 

El text subratllat del subapartat 2, i la persistència en el no acord sobre quan s’han de presentar, des d’avui fins al 2031, les següents NDCs, és un obús amb tota regla a la línia de flotació contra les possibilitats reals de caminar realment cap a l’assoliment de l’objectiu sobre les temperatures de l’Acord de París. L’aprovació d’aquest text i el no acord continuat en el SBI són, doncs, la porta oberta a que, com a mínim de moment, tothom faci el que vulgui en els propers anys. No hi ha cap garantia, ni de fet cap obligació legal, en aquets moments, de que els estats presentin la seva segona NDC durant el 2020. Tot sembla indicar que, sobretot els estats menys interessats en fer-ho (perquè mentrestant els seus compromisos de mitigació són els ja coneguts -en tots els casos ben insuficients- i no actualitzar-los voldrà dir segur, a la pràctica, que continuaran amb les seves nefastes tendències actuals -business as usual- ), les aniran presentant quan cadascun d’ells vulgui. Fins i tot el període de 5 anys entre la presentació de les NDCs consecutives esta en discussió oberta en aquests moments.

 

Quines haurien de ser doncs les primeres preguntes a les que el SG de les Nacions Unides, UN, hauria d’exigir una resposta immediata dels estats membres de les UN, en la Conferència “extraordinària” sobre el Canvi Climàtic del proper 23 de Setembre?

La primera pregunta hauria de ser, per entendre’ns, sobre quin mes de l’any 2020 ha d’acabar el termini per tal que els estats part de l’Acord de Paris presentin la seva 2a NDC? I dins de la resposta hi hauria d’haver inclòs el compromís d’aprovar aquest termini a la reunió de Xile de la CMA 2!

La segona pregunta hauria de ser, sempre per entendre’ns, com es pot garantir que aquestes segones NDCs siguin les realment més ambicioses possibles i, sobretot, donin com a resultat agregat (sumant els efectes de totes les NDCs de tots els estats) l’objectiu amb el qual s’ha convocat la conferència “extraordinària” d’aquest 23 de setembre, i que va ser definit per l’IPCC en el seu informe de fa uns mesos?

És a dir, tornant al principi de l’article i per, gairebé, acabar-lo, quan el Secretari General de les Nacions Unides, UN, convida als seus Estats membres a “venir a Nova York el 23 de setembre amb plans concrets i realistes per millorar les contribucions decidides nacionalment per al 2020, en línia amb la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 per cent durant la propera dècada, i fins a zero emissions netes per al 2050”, cal dir que l’objectiu de millorar les NDCs per al 2020 ( suposant que primer haguem aconseguit la resposta comentada afirmativa a la pregunta anterior i que la mateixa sigui activada efectivament), en la línia definida per l’IPCC, no s’aconsegueix de cap manera si no s’encarrega a la CMA 2 de Xile l’elaboració i aprovació d’una proposta concreta del que, amb justícia climàtica (i, per tant també, responsabilitat històrica) com a criteri polític contemplat explícitament en el mateix Acord de París, li toca assolir a cada país amb la seva NDC, per tal que el resultat agregat de totes les NDCs sigui el clarament definit, insistim, per l’Informe de finals de 2018 l’IPCC.

És quimèric això? Científicament és del tot possible fer el model corresponent i obtenir com a resultat del mateix quin ha de ser l’objectiu de cada país! Els resultats concrets seran realment dramàtics (sobretot per als països que tenen una responsabilitat quantitativa històrica i actual més important en el nombre d’emissions que han arribat i continuen arribant a l’atmosfera)! És per això, en realitat, que tot és tan difícil en el terreny polític on, a nivell internacional, les UN (i, per tant també, la UNFCCC) no són una institució de govern i on, de fet, tot s’ha d’aprovar bàsicament per consens però, a més a més, després cada estat pot o no aplicar-ho i/o complir-ho segons la seva sobirania absoluta tan explícitament recollida en la Carta de les UN.

 

A mena de conclusió d’aquest article

Les pròpies UN van poder néixer només després d’una hecatombe com la que fou la segona guerra mundial. I com tantes altres coses, i malauradament, encara que en aquests moments hi hagi fins i tot massa soroll (dic massa perquè de vegades és ensordidor i no permet escoltar el que realment és essencialment important) molt em temo que, de fet, la humanitat (tant com a col·lectiu de milions d’individus d’una banda, i com a estructures polítiques que, en certa manera, els representen mínimament, d’altra banda) no es prou conscient ni esta prou preocupada pel tsunami que ens ve a sobre i, de fet, continua especulant amb l’optimisme tecnològic i no deixa d’esperar que les coses s’acabin solucionant per elles mateixes i, no exempts de certs patiments, al final tot continuï endavant sense les repercussions més greus que la ciència prediu en aquests moments. No és capaç de veure (jo tampoc soc, malauradament, capaç de visionar-ho) de quina manera es podria aturar aquesta mena de màquina infernal que es va posar en marxa amb la revolució industrial, però sobretot quan aquesta es va posar al servei del model de creixement econòmic capitalista.

No sé acabar d’una altra manera que començant a pensar quina pot ser la “segona arca de Noé” que calgui plantejar-se imaginar i construir!

 

 

Xerca

Barcelona, 19 de setembre de 2019

Metes i indicadors ODS: 230 indicadors mesuraran l’estat de desenvolupament de la humanitat en els propers 15 anys

5 abr.

El camí de construcció d’una agenda política com la del desenvolupament post 2105 té molts viaranys. Si, ja tenim -i fins i tot hi ha qui ja se’ls ha aprés-, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que defineixen, de fet, els eixos a recórrer per tal d’assolir una millora substantiva en l’estat de desenvolupament global de la humanitat en la perspectiva 2030.

Però actualment tenim tota una experiència prèvia -la corresponent als ODMs 2015- que en alguns aspectes va funcionar molt bé i que, per tant i lògicament, s’està tornant a seguir ara. Pel que fa als temes de desenvolupament sostenible, la Comissió de Desenvolupament Sostenible de les NNUU (creada a Rio 92 i dissolta a Rio+20 -avui no toca recordar ni analitzar per què-) va ser precursora de la cultura dels indicadors relatius a l’anomenada Agenda o Programa 21.

Doncs bé, és en aquest context i amb aquest bagatge que en el següent link:

http://unstats.un.org/sdgs/iaeg-sdgs

hi podem llegir textualment:

“On 6 March 2015, at its forty-sixth session, the United Nations Statistical Commission created an Inter-agency and Expert Group on SDG Indicators (IAEG-SDGs), composed of Member States and including regional and international agencies as observers. The IAEG-SDGs will provide a proposal of a global indicator framework (and associated global and universal indicators) for consideration by the Statistical Commission at its forty-seventh session in March 2016”.

i, a continuació, podem veure que aquesta IAEG-SDGs ha fet la seva feina i que, ara, un any després, la sessió 47 de la UN Stastitical Comission ha aprovat i tramés als òrgans pertinents de les NNUU la proposta que se li havia demanat!

Què tenim doncs ara mateix? Probablement la visió més complerta que el sistema de les NNUU és capaç de definir del que voldrà dir haver assolit el nivell de desenvolupament desitjat en els propers 15 anys.

Com es va fer amb els ODMs, la proposta assigna a cada un dels 17 ODS unes metes concretes que, i valgui la redundància, concretin el que es vol assolir amb l’ODS corresponent i, després, de cada meta, es defineixen els indicadors mesurables que permetran mesurar (i valgui la redundància) i, per tant, avaluar, el grau d’assoliment de cada meta.

Així, per exemple, pel:

 

Goal 1. End poverty in all its forms everywhere

 

la primera de les 7 metes que se li associen és:

 

1.1 By 2030, eradicate extreme poverty for all people everywhere, currently measured as people living on less than $1.25 a day

 

que, en aquest cas, té associat un únic indicador que és el següent:

 

1.1.1 Proportion of the population below the international poverty line, disaggregated by sex, age group, employment status and geographical location (urban/rural).

 

Doncs bé en el text que hom pot trobar a:

http://unstats.un.org/unsd/statcom/47th-session/documents/2016-2-SDGs-Rev1-E.pdf

i de les pàgines de la 39 a la 62 (el darrer annex del document) hi ha la llista final complerta del resultat del treball realitzat que suposa un conjunt de 230 indicadors!

 

Captura

 

Xerca; Barcelona 5 d’abril de 2016

“Una Humanitat, una responsabilitat compartida”: Primera Cimera Humanitària Mundial de les NNUU; Estambul, Maig 2016

14 març

Del 23 al 26 de maig propers tindrà lloc a Estambul aquesta 1a Cimera Humanitària Mundial de les NNUU. El seu link:

https://www.worldhumanitariansummit.org/

Aquestes NNUU que en alguna de les seves etapes no massa llunyanes (administració Bush) volgueren ser relegades, únicament, al paper d’agència humanitària internacional, s’han de plantejar ara, ineludiblement, què fer quan el seu treball humanitari les desborda tan àmpliament; les desborda a elles i ens desborda a totes i a tots en la mesura que totes i tots compartim una part de responsabilitat respecte a una humanitat que és una, però que, malauradament, viu uns anys on la quantitat i les característiques de conflictes i crisis de tota mena s’estenen com una mena de plaga inexorable.

(No entro específicament en el tema de la resposta europea a la crisis dels refugiats del conflicte de Síria, perquè mai he treballat mínimament els temes europeus i no em sento capacitat per dir-hi la meva, però evidentment comparteixo l’avergonyiment en que estem submergits la majoria de ciutadans que rebem la qualificació, de vegades no sabem pas si volguda, d’europeus.)

Tot i així la organització d’aquesta cimera no ha estat pas un camí de roses; el vell debat segons el qual entrar en segons quins conflictes pot ser una “ingerència humanitària” no esta pas del tot superat; com no ha estat encara assumit del tot, ni molt menys, que les NNUU tinguin la Responsabilitat de Protegir, R2P (concepte i activitat que, amb moltes dificultats principalment en el Consell de Seguretat, intenta obrir-se camí en el sí de les NNUU 10 anys després, en aquest cas, de que el concepte fos introduït -reforma de les NNUU del 2005- i es volgués començar a aplicar)

Però potser perquè la R2P no dona encara, ni molt menys, prou de si, durant l’any 2015 més de 125 milions d’humans varen necessitar ajut humanitari, 60 milions d’humans varen ser obligats a sortir de casa seva, 37 països es veieren afectats i es varen necessitar 20.000 milions de US$ per tal que les NNUU i la comunitat internacional pogués fer, mínimament, una certa tasca pal·liativa davant de tant i tant patiment. El nombre de ser humans afectats s’ha duplicat entre les darreres dècades (molts més conflictes i més i més catastròfics desastres naturals); el nombre de refugiats és, per primera vegada a la contemporaneïtat, més gran que després de la 2a guerra mundial. La OCHA (Oficina de Coordinació pels Afers Humanitaris de les NNUU) acaba de fer públic, precisament, l’informe: “Global Humanitarian Overview 2016” que fa feredat només fullejar; el trobareu a:

http://www.unocha.org/

 

Informe del SG de les NNUU i Agenda per la Humanitat

Com es habitual i gairebé preceptiu, fa poques setmanes el SG de les NNUU va fer públic l’informe a partir del qual es realitzarà el treball de la cimera. L’informe porta per títol aquesta frase que ja tant hem citat: “Una humanitat, una responsabilitat compartida” i el podeu trobar a:

https://www.worldhumanitariansummit.org/whs_sgreport

El SG de les NNUU hi acaba proposant una “Agenda per la Humanitat” que, amb els canvis que el treball de la cimera hi pugui introduir, seria el màxim resultat esperable de la propera Cimera d’Estambul, i que passaria a formar de totes les agendes que les NNUU (en aquest final d’etapa tant actiu del mandat de Ban-ki Moon al capdavant de la organització) hauran posat sobre la taula en la direcció cap al 2030. Moltes agendes per a molts reptes!

Sens convida a seguir participativament els preparatius i els treballs de la conferència tot seguint el hashtag: #ShareHumanity

 

WHS

 

Xerca; Barcelona, 14 de març de 2016

Actualització estadístiques energètiques mundials: “E pur: NO si muove”

16 febr.

Si, tenim actualitzacions de les estadístiques energètiques mundials. I val la pena ser-ne conscients i analitzar-les ni que sigui molt mínimament (l’únic que puc fer jo avui aquí).

Les bases de dades internacionals van esdevenint una mena de “bé públic global” que cal saber apreciar i analitzar com es mereixen. Ens solen dir moltes coses. Donen informació que, moltes vegades, és relativament senzill transformar en coneixement (cosa no pas habitual en la complexitat i incertesa del món actual).

Normalment aquestes dades van un parell o fins i tot tres anys retardades. És no només lògic; és una garantia de qualitat d’aquestes dades. De fet, fins l’any passat qualsevol estudi internacional mínimament rigorós es referia a conjunts de dades del 2010 que són les que es consideren, fins ara, realment assentades. Hi ha una mena de tradició no escrita ni prevista expressament per ningú que és tenir actualitzacions, realment complertes i ben assentades, del que podríem anomenar el conjunt de variables macro econòmiques, ambientals i socials mundials, cada 5 anys.

Però poc a poc començarem a tenir dades de, fins i tot el 2013 i, en algun sector específic, fins i tot del 2014. Amb la qual cosa podem esperar que a finals del 2017 es comencin a reconstruir jocs de dades més complets de la majoria de variables macro econòmiques, socials i ambientals per l’any 2015.

 

Key-world-energy-statistics-2015 de la IEA

L’Agència Internacional de l’Energia, IEA, és un organisme internacional format per una trentena d’estats que tenen en comú ser importants importadors de petroli i que, per tant, volen ser bons coneixedors de les expectatives de variació dels mercats energètics mundials. En particular el del petroli.

A nosaltres personalment el que es interessa d’ells és que són, probablement, un dels organismes amb més expertesa i treballs elaborats sobre estadístiques energètiques mundials. I tot això des de fa molts anys. I d’una reconeguda i avalada solvència.

En concret avui ens interessa referir-nos a la seva publicació de finals de novembre passat, Key-world-energy-statistics-2015, que hom pot trobar ben accessible a:

http://www.iea.org/publications/freepublications/publication/key-world-energy-statistics-2015.html

 

BP-statistical-review-of-world-energy-2015

Una de les companyies petroleres més importants del món té, potser per motius una mica diferents que la IEA, la necessitat i l’interès de tenir ben actualitzades les dades energètiques estadístiques internacionals.

I, en aquest cas, ens va oferir, a finals de juny passat el seu: BP-statistical-review-of-world-energy-2015, que també es pot trobar ben accessible a:

https://www.bp.com/content/dam/bp/pdf/energy-economics/statistical-review-2015/bp-statistical-review-of-world-energy-2015-full-report.pdf

i que també té tot un historial d’anys que avala la seva solvència pel que fa a les dades i a les estadístiques.

 

EL vector energètic mundial del 2013 (i la seva comparació amb anys anteriors de les darreres dècades)

Les dades, i el saber que ens proporcionen, que voldríem significar en aquest post d’avui són les del que anomenem vector energètic mundial (de vegades, i en anglès, “energy mix”), és a dir, del consum energètic mundial total, la distribució en les diferents energies primàries: carbó, petroli, gas, nuclear, hidroelèctrica i altres (que inclou tota la família del que anomenen renovables).

Els dos estudis citats ens el donen per l’any 2013 i el comparem, en el cas de la IEA amb el del 1973 i, en el cas del BP, donen series de dades pels darrers 10anys.

Quina és la conclusió principal, i realment important des del meu punt de vista, doncs que en el vector energètic mundial, any a any, i des de en fa molts (ben bé una trentena) es manté una dependència relativa constant de les energies fòssils que, mirada des de l’informe de l’IEA és del 82%. Segons les dades del BP seria del 87%. No hi ha encara una normativa internacional que posi exactament en els mateixos sacs tots els conceptes relacionats amb el tema.

On està la importància i el valor afegit d’aquesta dada? L’economia mundial fa molts anys que segueix creixent any a any (i malgrat la crisi del 2008 ho ha continuat fent, a voltes com a resultat de més creixement en alguns països, a voltes en uns altres). Per tant, i malgrat les millores en l’eficiència energètica (menys de les que de vegades es diu però, a més a més, sempre difícils d’assolir i sempre també amb uns marges relatius no tant importants com també de vegades es diu) el consum d’energies primàries total al món tampoc ha parta de créixer. Doncs clar, si la dependència relativa dels combustibles fòssils es manté sempre constant vol dir que cada any estem posant més quantitat absoluta de combustibles fòssils a la palestra, en definitiva, i el lector ja entreveu per on vaig, cada any més emissions de CO2.

E pur, NON si muove! NON si muove, doncs, la dependència relativa que tenim dels combustibles fòssils i, per tant, SI si muove, perquè augmenta, la absoluta!


global_energy_2013

 

Xerca, Barcelona 15 de febrer 2016

L’agenda d’implementació de l’Acord de París: dates clau amb primeres anàlisi i problemes de fons

1 febr.

En el post de fa un parell de setmanes, en el que fèiem una anàlisi de continguts del nou acord, deixàvem pendents aspectes més concrets però, a voltes, tant o més importants que el cor de l’acord, i que, avui, intentarem situar aquí.

 

Un nou tractat internacional pendent, per tant, de entrada en vigor

L’article 21.1. del propi acord de París diu textualment:

21.1. “El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión.”

i, per tant, ningú sap d’entrada quan serà això. En la Plataforma de Durban (2011) que obria el procés cap a París, s’afirma que l’acord s’havia d’aprovar a París (2015) per tal que entrés en vigor l’any 2020. Però quan es tracta d’entrada en vigor de tractats un text, de característiques semblants a les del que acabem de citar, sempre deixa pendent de la voluntat real de les parts el fet de que això sigui així i, sobretot, de quan sigui així!

Tenim dos exemples (un històric i l’altre ben recent i encara no acabat) que així ho posen de manifest:

a) el Protocol de Kyoto es va aprovar i signar el 1997 però no va entrar en vigor fins el 2005

b) l’esmena de Doha (2012) al Protocol de Kyoto, que en defineix una mena de 2n període de compromisos del 2013 al 2020, encara no ha entrat en vigor: només l’han ratificat, a dia d’avui, 59 parts i, en canvi, per tal de que entri en vigor l’han de ratificar 144 estats-part! Aquest és un fet més important del que pot semblar: malgrat totes les “decisions preses per la pròpia COP21”, tot el que s’anomena l’acció reforçada en el període anterior a 2020 s’està fent i es farà, de fet, en una mena de buit legal que permet, a la pràctica, que tothom estigui fent el que vulgui pel que fa, per exemple, a les seves emissions. Fa esgarrifar una mica pensar en quin nivell global d’emissions podem arribar a estar el 2020 (suposant que llavors si que entri en vigor l’Acord de París)!

De moment doncs només saben del cert el següent:

a) que del 22 d’abril del 2016 (en sessió solemne organitzada pel Secretari General de les NNUU) al 21 d’abril del 2017, l’Acord estarà obert a la signatura (acte que dona formalitat oficial a l’aprovació via “toc de martell” del darrer dia de la COP21 a París); com passa generalment en aquests casos és de preveure que tothom el signarà

b) es crea de moment, i mentre l’Acord de París no entri en vigor, el que en el text figura textualment, dins de la secció de decisions de la COP21 dedicada a l’aprovació de l’acord, com:

  1. Decide establecer el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París […]
  2. Decide también que el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París se encargará de los preparativos para la entrada en vigor del Acuerdo y para la celebración del primer período de sesiones de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París

 

De les INDCs a les noves NDCs

El llarg procés cap a París va comportar que 186 dels 195 estats part, de la Convenció Climàtica UNFCCC de referència, hagin presentat les seves INDCS (Contribucions Previstes Nacionalment Determinades). La metodologia principal de l’acord de París es sustenta en la presentació periòdica per part de tothom del que ara s’anomenaran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades).

Doncs bé, d’una manera o altre i abans o després (crec que els detalls no són aquí massa importants) aquestes INDCs ja presentades, amb les que falten per fer-ho, amb algunes actualitzacions per a unes altres, etc. es transformaran, a la pràctica, en la primera col·lecció de NDCs de l’any 2020.

Aquesta és la col·lecció de la qual es farà, l’any 2023, el primer “Balanç Mundial” formal per part dels òrgans (que se suposa que ja estaran en ple funcionament) de l’Acord de París.

La seqüència 2020-2023 és la que s’anirà repetint cada cinc 5 anys a partir d’aquesta primera.

 

Dates, anàlisis i moments importants durant el període fins a la entrada en vigor de l’Acord de París

La valoració global o agregada de les INDCs de les que ja disposem serà, durant aquest període “inter regnos” una referència clau. Per això es preveu que ja aquest mateix mes de maig del 2016 hi hagi una primera actualització de l’esmentada valoració.

Així doncs tindrem, entre altres, els següents moments, anàlisis i dates importants a curt termini, tot començant per la ja mencionada,:

  • 2016 (2 de maig): actualització informe de síntesi sobre l’efecte agregat de les INDCs
  • 2018: Cito textualment texts que hom troba en el document de decisions de la COP21):

   I. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

  1. Decide organizar, en 2018, un diálogo de facilitación entre las Partes para hacer un balance de sus esfuerzos colectivos y determinar el avance en el logro del objetivo a largo plazo que se describe en el artículo 4, párrafo 1, del Acuerdo, y para orientar la preparación de las contribuciones determinadas a nivel nacional de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, párrafo 8, del Acuerdo;
  • 2018
  1. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

Aquest informe serà, molt probablement, una primera prova de foc de l’Acord de París i del seu nivell d’ambició. L’article 2 de l’Acord de París diu textualment que:

[…] proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

però, en canvi, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5, de fet ja no considerava aquesta opció com a viable. En la mesura que, sobretot, els estats que són majoritàriament illes petites feien d’aquesta referència ambiciosa una línia vermella, llavors s’ha hagut d’encarregar, explícitament, aquest nou informe específic de l’IPCC que, sense cap mena de dubte, no deixarà a ningú indiferent!   

 

Una olla dels trons que queda finalment ben oberta

Una part important dels acords anteriors s’ha d’entendre també en una de les afirmacions més importants, i probablement inaudites i inesperables, en la mateixa part del text que veníem resseguint. Es tracta, cito com sempre textualment, de l’article 17

  1. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 ºC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 gigatoneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 gigatoneladas, o por debajo de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

Aquesta es la manera més descarnada, que òbviament felicito, de dir que les INDCs presentades durant el 2015, abans de París, ens condueixen “al més absolut desastre”. Ja n’hem parlat: cap als 3,7oC més que la temperatura de l’època pre industrial.

 En aquest context doncs, i per acabar aquest post d’avui, deixeu-me fer els següents comentaris de diferent naturalesa:

a) no és del tot congruent -per dir-ho suau- que si afirmen això, llavors, tant l’objectiu central a llarg termini com la metodologia de l’acord de París sigui tant matisada, poc concreta, ambigua i quedi, en primer i en darrer terme, en mans només dels estats

b) el redactat que acaben de citar textualment i destacar notablement només es pot entendre a la llum de la figura  que avui il·lustrarà aquest post (veieu el comentari escrit al seu peu per tal de lligar caps); i aquesta figura suposa esta assumint tot l’informe AR5 de l’IPCC i, en particular, la identificació quantificada del Pressupost Global de Carboni com la màxima quantitat d’emissions que encara es poden llençar a l’atmosfera si no volem depassar els 2oC i que, precisament, és el que correspon a la superfície definida per l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC. Aquesta referència clau, però, és la que no es va voler mantenir en les successives versions finals del text durant la segona de les dues setmanes de les negociacions de París.

 

RCPs

NOTA CLAU: per tal que a l’any 2030 tinguéssim només unes 40 GtCO2eq d’emissions caldria haver seguit -no hi ha altra opció d’acord amb l’AR5 de l’IPCC- l’escenari RCP2.6

 

Xerca; Barcelona 1 de febrer de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

Una nova web per al 70 aniversari de les NNUU

20 abr.

Si sou dels que, de vegades, aneu a donar una ullada a la web de les NNUU ja us haureu adonat que estem de canvis…canvis notables…una nova aparença però també una nova estructuració de continguts que, de moment, no soc pas capaç de valorar…s’haurà d’anar mirant i veient!

Però em sembla que una cosa que pot semblar anecdòtica té més importància de la que hom es pot imaginar. Actualment, una web ja no és només un conjunt de pàgines d’internet, és tota una concepció del que es vol i pot comunicar …i, en aquest cas, i tractant-se d’una institució tant complexa com ho són les NNUU, els mitjans de comunicació són gairebé tant importants com els continguts dels que informin.

Avui em limito a propagar la noticia. Noticia que, precisament, té la seva raó de ser en un any en el qual es celebra el 70è aniversari del naixement de les NNUU.

Aniversari que coincideix amb un any d’activitat frenètica i important a la casa.  Recordem que, a començaments de juliol, tindrem la tercera Cimera sobre Finançament per al Desenvolupament (FfD3)

http://www.un.org/esa/ffd/overview/third-conference-ffd.html

i que el mes de setembre s’aprovaran els nous ODSs que han de definir l’agenda post 2015 del desenvolupament i del desenvo0lupament sostenible al món.

http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/

 

Una Biblioteca Audiovisual de les NNUU

Però avui hem dit que ens quedaríem en la propagació de la noticia i, en aquest sentit, comentar, per acabar, que la nova web suposa la creació pública d’una biblioteca audiovisual de les NNUU. I ja que estem en any de commemoració pot ser interessant mirar el vídeo:

http://www.unmultimedia.org/avlibrary/asset/1005/1005113/

 

Captura

 

Xerca; 20 d’abril de 2015

“Les primeres INDCs escalfaran el planeta abans d’arribar a París 2015!”. Cap a una TASK FORCE pro Distribució forta i justa de MITIGACIONS?

13 abr.

Portal de les INDCs a la web de la UNFCCC

Ja estan arribant les primeres INDCs (Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) al portal corresponent de la UNFCCC; concretament, al lloc web:

http://www4.unfccc.int/submissions/indc/Submission%20Pages/submissions.aspx,

hom pot trobar ja les INDCs de la UE dels 28, dels EUA, de Rússia i de Mèxic com les més significatives de les 7 presentades, de moment, a finals de la segona setmana d’aquest mes d’abril.

 

Sobre les INDCs segons la Declaració Final de Lima

Recordem que a la Declaració Final de la COP 20 de Lima 2014, l’article 13 reiterava la invitació a les parts a:

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”;

mentre que l’article 14 anava fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estaven les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer) diu:

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

Doncs bé comencen a arribar, tal com hem dit, les primeres INDCs. I de les primeres que arriben algunes ben importants; claus a ben segur les dels EUA i la UE dels 28.

I malgrat que l’article 8 de la mateixa Declaració de Lima diu també textualment:

“Notes that the arrangements specified in this decision in relation to intended nationally determined contributions are without prejudice to the legal nature and content of the intended nationally determined contributions of Parties or to the content of the protocol, another legal instrument or agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties;”

interpretable, a la meva manera de veure, en el sentit que una cosa són les INDCs i una altra el que digui el possible futur “acord de París”, esta clar que “tot esta a punt” per a un xoc de trens entre el que comencen a dir i diran que es proposen fer les INDCs i el que hauria de dir l'”acord de París” des d’una perspectiva global de món i tenint en compte, precisament, la pròpia preocupació que encapçala la mateixa Declaració de Lima:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial levels”.

 

Una primera anàlisi de les INDCs de la UE, els EUA, Rússia i Mèxic

1.La variabilitat de l’any base com a primera font de confusió

Mentre que per la UE i Rússia l’any base continua sent el 1990 (com ho fou en el Protocol de Kyoto), pels EUA és l’any 2005 i per Mèxic l’any 2013.

En canvi, les dades internacionals més consolidades i els darrers informes de l’IPCC aconsellerien, sens dubte, que l’any base sigui/fos el 2010; doncs no: tothom va a la seva i la comparabilitat inicial es fa, d’entrada, menys evident!

 

2. El % de reducció d’emissions per a un any futur, respecte a un any base, no és suficient per valorar quantitativament la proposta de forma acurada

En efecte, la trajectòria que es segueixi per tal d’evolucionar en el període de mitigació definit, és un altre factor determinant per valorar, llavors si amb certesa, les emissions que s’acabaran llençant a l’atmosfera durant aquest període. La superfície definida pels anys inicial i final del període i la trajectòria en qüestió ens donaria, llavors si, el “pressupost de carboni” que utilitzaria -que pensa utilitzar- l’estat-part en qüestió en aquell període.

 

3. És cert que no sona del tot malament sentir a parlar o llegir en les INDCs que:

 

  • La UE dels 28 reduirà un 40% les seves emissions de GEG (Gasos d’Efecte Hivernacle) pel 2031, i respecte a les del 1990, en el període 2021-2031
    • Permetria a la UE esta emetent sense límit durant els propers 5 anys; no dic ni que ho faci ni que ho pensi fer, però la possibilitat hi seria.
    • Ho dic perquè, de fet, llegim noticies d’arreu del món que fan pensar en que el període 2015-2020 pugui ser una mena de període de “no llei seca” en que hi puguin haver moltes iniciatives de “cremar tant combustible fòssil com es pugui…i com més brut millor”, abans de que no entri en vigor un suposat i hipotèticament progressista “acord de París”; els humans som capaços de fer això i més; i només cal recordar que el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto 2013-2020 -aprovat a la COP de Doha 2012- és gairebé segur que no arribarà a entrar mai en vigor!

 

  • Els EUA reduirà entre un 26 i un 28% les seves emissions de GEG pel 2025, respecte a l’any 2005. I afirma que això estarà en la línia futura d’arribar a reduir un 80% pel 2050.
    • Es fa difícil entendre tanta precisió en el mig o gairebé curt termini i, en canvi, permetés el brindis al sol, sense justificació de cap mena, per l’any 2050
    • El desconeixement de les trajectòries fa prou difícil valorar, pels dos extrems anteriors, la magnitud real de la proposta que, emperò, sembla més que ben pobre pel que comentarem més endavant

 

  • Rússia reduirà entre un 70 i un 75% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 1990
    • Seria la “intenció més progressista”, en el sentit de més coherent  i més compatible amb l’esperit i la lletra del darrer informe de valoració, AR5, de l’IPCC

 

  • Mèxic reduirà un 25% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 2013
    • És molt important que Mèxic hagi fet els deures; sobretot en la mesura que Mèxic no és un país de l’annex I de la Convenció i, en canvi, esta fent seva obertament -quan fa aquests deures-, la idea de que l’acord de París ha de ser aplicable a totes les parts (cosa que afirma la Plataforma de Durban però que té, encara, una forta resistència per part de molts estats que troben en la mateixa Convenció Climàtica del 1992, en la qual s’ha de basar l'”acord de París”, arguments per diferenciacions radicals entre diferents tipus d’estats-parts

 

4. Però no n’hi ha prou en dir si sonen bé o malament; cal, com s’ha dit, una anàlisi més profunda de la que permet un text com aquest. I sobretot cal que aquesta anàlisi ens permeti fer: a) comparatives entre els estats-part i, sobretot, b) comparatives en relació a tot el món i a les metes globals que l’IPCC considera com a imprescindibles per frenar el canvi climàtic. Només així és podrà valorar la resposta a la pregunta clau: la suma de les parts serà igual al tot global necessari?

 

Propera presentació d’un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació compatible amb l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC

A la Conferència de la UNFCCC de Bonn del proper mes de juny,  el GGCC de l’STH de la UPC (el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic, GGCC, del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH, de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) presentarà, per primera vegada i pública i formalment, un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació d’emissions entre els estats-parts de la UNFCCC, que és compatible amb un escenari de futur del cinquè i ben recent informe de valoració, AR5, de l’IPCC. Aquest escenari és l’anomenat RCP2.6  i és l’únic que garantiria que, al llarg del segle XXI, la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

D’acord amb aquest estudi, que he tingut la oportunitat de co liderar amb altres companyes i companys del grup esmentat, puc avançar ja, des de la fase de redacció final en la qual estem, que la suma congruentment  comparable dels pressupostos de carboni que acabarien gastant d’aquí al 2050 (fent una extrapolació raonable de les seves propostes recentment conegudes -INDCs- i citades i pre analitzades en aquest text) els EUA, la UE i Rússia, conjuntament, seria dues vegades el que podrien utilitzar si hom vol que la seva contribució conjunta sigui/fos compatible amb la meta objectiu global reiteradament citada dels 2oC i que, per cert, tothom diu assumir plenament.

No, no anem pas gens bé. Així doncs, a aquesta velocitat i encara que dit de forma expressament exagerada el planeta i París 2015 es continuen escalfant més i massa!

 

Creació d’una “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” a la propera reunió de la UNFCCC – Bonn, 1 al 11 de juny, en el camí final cap a París 2015?

Lluny de quedar-nos en el terreny de l’anàlisi numèrica i científica més o menys acadèmica, o de la crítica política d’observadors forans, potser és l’hora de ficar-se a dins del procés i intentar incidir-hi políticament.

Copenhaguen, el 2n període de compromisos del PK, etc. no han arribat a bon port per la manca d’acord en la distribució del pressupost de carboni que es pot llençar a l’atmosfera en les properes dècades. Amb el repte afegit de que milions i milions de ciutadans han de poder sortir de la pobresa en molts països en desenvolupament on, per tant, s’ha de poder utilitzar una part important del pressupost de carboni mundial compatible amb els 2oC.

Aquest tema doncs s’ha de portar ja, ineludiblement, al primer pla -públic i transparent- de les negociacions finals, que comencen aquest juny a Bonn, en el camí cap a París 2015.

Em sembla doncs que ja toca intentar constituir una  “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” que segueixi i visqui en directe, i amb màxima voluntat d’incidència política, les properes reunions negociadores de l’ADP de la UNFCCC que tindran lloc a Bonn: aquest mes de juny primer, però després a finals d’agost i d’octubre, respectivament, i poc abans ja de París 2015.

Global_Warming

Xerca; 13 d’abril de 2015

La UNFCCC, “The Guardian”, etc. recolzen campanyes per a la desinversió en combustibles fòssils: RECURSOS – 4

23 març

El dilluns passat, dia 16 de març, el diari “The Guardian” donava un pas endavant més en la  seva pròpia campanya concreta relacionada amb els temes del canvi climàtic; és una campanya en el context i amb col·laboració  amb d’altres campanyes que es venen desenvolupant a diferents llocs del món en els darrers mesos i, naturalment, en el camí cap a París 2015.

Es tracta, aquesta vegada, d’un conjunt de campanyes a favor de que els combustibles fòssils es quedin en el subsòl del planeta i no siguin utilitzats per la humanitat (“keep it in the ground” és l’eslògan de la campanya de “The Guardian”), de campanyes de desinversió en combustibles fòssils (“divest from fosil fuels”), etc.

http://gofossilfree.org/

http://www.wearepowershift.org/campaigns/divest

http://350.org/category/topic/divestment/

 

—————————————————————-

 

Una part d’un dels articles amb els que “The Guardian” va animant la seva campanya concreta la podeu trobar a:

http://www.theguardian.com/environment/2015/mar/15/climate-change-un-backs-divestment-campaign-paris-summit-fossil-fuels

i, entre altres coses, diu (la traducció “lliura” és meva!) el següent:

 

“L’organisme de les NNUU encarregat de les negociacions mundials sobre el canvi climàtic està recolzant el ràpid creixement de les campanyes per persuadir als inversors a vendre els seus actius en combustibles fòssils. Afirma que esta donant la seva “autoritat moral” per a la campanya de desinversió, ja que comparteix l’ambició d’aconseguir un ferm i fort acord per afrontar l’escalfament global en la cimera de París al desembre.

“Donem suport a la desinversió, ja que envia un senyal a les empreses, especialment a les empreses de carbó, de que “l’edat de ‘cremar el que t’agrada, quan t’agrada’ no pot continuar”, va dir Nick Nuttall, portaveu de la UNFCCC.

És probable que la proposta d’aquesta mesura sigui polèmica en la mesura que les economies de molts països en la taula de negociacions depenen en gran mesura del carbó, petroli i gas.

Diversos anàlisis han demostrat que hi ha més combustibles fòssils en les reserves provades que els que es poden cremar per evitar l’escalfament global catastròfic. Les campanyes de desinversió argumenten que els bilions de dòlars que les empreses segueixen gastant en l’exploració per trobar més combustibles fòssils són un perill tant per al clima com pel capital dels inversors.

Molts alts càrrecs i institucions del món financer, incloent el Banc Mundial, el Banc d’Anglaterra, HSBC, Goldman Sachs i Standard and Poors, han advertit que només una fracció de les reserves de combustibles fòssils conegudes es pot cremar de manera segura, i que la resta podrien caure en picat en valor suposant enormes riscos per als inversors.

“Tot el que fem es basa en la ciència i la ciència és bastant clara quan diu que necessitem un món amb molt menys combustibles fòssils,” Nuttall ha dit a The Guardian. “Hem donat la nostra pròpia autoritat moral com a NNUU a aquells grups o organitzacions que s’estan movent. Estem dient: “donem suport als seus objectius i ambicions, perquè són justos i estan en la direcció de les nostres pròpies ambicions”, que són aconseguir un bon acord a París”.

Molts grups religiosos es troben entre les 180 organitzacions que ja han tret els seus fons d’inversions d’empreses lligades als combustibles fòssils, així com autoritats de ciutats i de les universitats. “Veiem la desinversió de les esglésies, en gran mesura, com un imperatiu moral per a ells”, va dir Nuttall. “Si el seu objectiu és alleujar el sofriment de milions de persones, llavors la desinversió està d’acord amb la forma en què volen que el món evolucioni”.

Un tweet recent de la UNFCCC deia: “La desinversió va servir per alliberar [Sudàfrica] de l’apartheid. Ara pot ajudar a alliberar-nos dels combustibles fòssils”. El tweet porta una citació   i la imatge de l’arquebisbe Desmond Tutu, qui el 2014 va declarar a The Guardian: “Les persones de consciència han de trencar els seus vincles amb les empreses que financen la injustícia del canvi climàtic”.

 

—————————————————————-

 

“Uniu-vos per demanar a la Fundació Gates i a Wellcome Trust per que comencin (i ho acabin de fer del tot en un termini de 5 anys) a des invertir ja en les 200 principals companyies de combustibles i congelin immediatament qualsevol nova inversió en aquestes societats”

Aquest és el darrer pas, ben significatiu, de la campanya de “The Guardian”:

http://www.theguardian.com/environment/2015/mar/20/guardian-climate-change-petition-reaches-100k-signatures

http://www.theguardian.com/environment/ng-interactive/2015/mar/16/keep-it-in-the-ground-guardian-climate-change-campaign

 

the guardian

 

Xerca; 23 de març de 2015

%d bloggers like this: