The way forward: preparar un París bis? Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i III; Bonn 19 al 23 d’octubre)

26 oct.

 

Preliminar 1: sobre el títol

The way forward, el camí a seguir, ha estat, probablement, la frase concepte més utilitzat en les diverses sessions plenàries de crisis que han caracteritzat la darrera reunió a Bonn, abans de París 2015, de les negociacions climàtiques. En una de les darreres intervencions abans del plenari formal final, Rússia afirmava que, al seu parer, calia començar a preparar un París bis perquè seria impossible arribar a un acord amb el temps de negociació que poden donar de si les dues setmanes de la COP21 a París.

 

Preliminar 2: sobre el meu possible suspens com “analista polític”!  

En el meu darrer post (del 5 de setembre) sobre les negociacions climàtiques que podeu llegir a:

http://wp.me/p1IaoC-kS

acabava dient textualment:

“Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.”

Doncs bé, tal com podreu llegir avui i aquí, si que hi havia algú disposat a intentar “un altre camí”!

 

La “fonamental” crisis dels dos primers dies: antecedents, evolució i resolució

L’anomenat “no document dels co chairs de 5 d’octubre” que havia de ser el resultat de la reunió anterior de negociacions (Bonn setembre) es va fer públic, com és obvi per la seva denominació, el 5 d’octubre. De fet havia de ser i pretenia ser, seguint el fil de les darreres setmanes de negociació, molt més que un resum; s’havia d’anar transformant pas a pas en el text base del futur acord de París. Com és habitual, els dies abans de l’obertura d’una, i en aquest cas d’aquesta darrera, setmana de negociacions (Bonn octubre) són dies de consultes i de negociacions prèvies.

En el plenari d’obertura del dilluns 19 al matí els co chairs i la representant del G77+Xina tenen un llarg i “tens” debat (naturalment amb moltes altres intervencions de diverses delegacions o estats-parts de la convenció climàtica) sobre quin era l’acord al que havien arribat durant una reunió que s’havia celebrat el diumenge a la nit!

El G77+Xina guanyava al final la primera gran i “fonamental” batalla de la setmana i, en la sessió de la tarda, en sessió plenària oberta, les delegacions podrien afegir al “no document dels co chairs de 5 d’octubre” els textos que segons ells no havien quedat ben recollits o ni tan sols recollits en el “no document”.

Aquesta victòria trencava, per tant, la dinàmica encetada la segona setmana de la reunió de juny a Bonn, en la qual, i de fet per primera vegada després dels darrers anys (si, anys, perquè això no havia passat durant tot el post Copenhaguen), els estats parts encomanaven un text guia per a la negociació als co chairs. Podeu llegir-ne la meva anàlisi en el meu post del 14 de    juny:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Així doncs, amb aquesta “fonamental“ batalla inicial guanyada el G77+Xina i, de fet, amb el vist i plau de bastantes altres parts (sobretot, i bastant especialment, de la Unió Europea que venia sent molt crítica amb els darrers texts dels co chairs) es tornava, en part, al text de Ginebra del Febrer (The GNT, The Geneva Negotiation Text) que, cal recordar, és sempre, des de llavors,  l’únic text oficial de referència de les negociacions fins a París.

El resultat de l’exercici de la tarda del dilluns va ser que, només pel que fa a la part corresponent al que seria l’Acord de París, el “no document dels co chairs de 5 d’octubre” passava de tenir 9 pàgines a tenir-ne 34 pàgines (i així ha quedat, en nombre de pàgines, al final).

En paraules del G77+Xina i, insisteixo, de la Unió Europea particularment (Estats Units, Canada, Rússia, Austràlia, Japó, etc.  –el UMBRELLA Group-  no estaven ni molt menys tan contents però ho acceptaven de fet) el nou text de dimarts a la tarda tornava ser “propietat de les parts i no dels co chairs”, tornava a ser “party driven”.

El dimarts al matí, en sessió plenària també, s’aprovava explícitament que el nou text compilat i editat pel secretariat de la convenció, durant la nit del dilluns al dimarts, passava a ser el nou text base per a la continuació de les negociacions. Negociacions doncs que, es pot afirmar amb certa rotunditat, estarien començant essencialment de nou a partir d’aquell moment.

 

Dos dies i mig de “reunions” en “spin off (grups de treball)” tancades a les organitzacions observadores

Des de dimarts a la tarda fins a dijous al vespre aquesta seria la dinàmica política de la setmana.

Malgrat que el G77+Xina va demanar que les reunions dels spin of fossin obertes, l’oposició de Japó va deixar el tema a l’aire i les reunions es van acabar fent, totes, tancades.

Són dos dies i mig de pau aparent a les negociacions, de rumors, de petites protestes de les organitzacions observadores.

Però crec que cal pensar una mica en que va passar realment durant aquests dos dies i mig.

Com he comentat diverses vegades el G77+Xina no té de fet, ni molt menys, una posició comuna ni tant sols unitària en molts dels temes en debat i negociació. Com es pot entendre perfectament els interessos de la Xina o els de Bangladesh i els països menys desenvolupats en general o els dels petits estats insulars de la zona del carib ni poden ser, ni són, els mateixos.

L’ampliació al començament de la setmana del text base a negociar del possible acord de París no és doncs una ampliació coherent; està plena de diferents opcions moltes vegades no solament contradictòries sinó fins i tot antagòniques; i, naturalment, no només per les contradiccions dins del G77+Xina sinó perquè, llavors i òbviament, tothom (la UE, el UMBRELLA Group citat, etc.) va aprofitat per entrar text nou (molt del qual ni tan sols trobaríem en el GNT). I com que durant els dos dies i mig en qüestió de fet el que es va fer és, en general, introduir encara més text i només intentar ordenar-lo una mica en opcions, ens trobem que en el nou text que es va construint és cada cop més complicat, més difícil de treballar i més difícil, per tant, de negociar realment.

En aquest context s’ha de dir doncs que, de fet, la negociació pròpiament dita entre els estats-part encara ni tan sols ha començat de forma seriosa. Primer les parts han d’analitzar les posicions de les altres i “confrontar-les” amb les seves pròpies i, lògicament, en els primers intents de debat negociador el més normal és que encara aparegui, inicialment, més text.

Es pot afirmar doncs que, finalment, no s’ha entrat de fet en negociacions reals i profundes entre els estats perquè el text que s’anava construint no esta ni tant sols a punt com per fer-ho.

Un exemple citat per una delegació i realment exemplificador de la situació: una opció presentada per algun estat en algun article o part d’ell és “no text”, és a dir, “cap text”. És una precaució pre negociadora davant d’una part de text que a un estat part no li agrada pas. Però esta clar, és difícil negociar un text amb o contra un “no text”, oi?

En paral·lel a tot aquest procés comencen a sorgir tot tipus de rumors. Sobretot el d’un Pla B. Al meu parer el més versemblant d’aquests plans B era que els co chairs i el secretariat esperaven que, el darrer dia, les grans inconsistències del text obliguessin a les parts a tornar a demanar als co chairs que  tornessin a agafar ells la iniciativa i tornessin a ser ells els que preparessin el text a negociar durant les dues darreres setmanes a París mateix. Crec que França podia estar també al darrera d’aquesta opció.

 

El “Like-Minded Group of Developing Countries, LMDC” de nou en escena

Deixi’m el possible lector que hagi tingut la santa paciència d’arribar fins aquí que, abans d’arribar al final d’aquest relat-anàlisi, comenti una reflexió personal que em vaig anar fent i que em va anar neguitejant durant aquests dies i que, precisament, fins que no he escrit i treballat aquestes ratlles no he acabat d’entendre.

Per què el G77+Xina no va fer la crisis que ha fet aquesta setmana i va deixar passar un moment de tensió semblant el dimecres de la setmana de negociacions del setembre a Bonn?

Doncs bé, sàpiga el lector que durant aquesta setmana a Bonn “ha ressuscitat” un dels sub grups del G77: “The Like Minded Group of Developing Countries, LMDC” (format, actualment, per: Argentina, Bolivia, Xina, Cuba, El Salvador, Equador, Iran, Nicaragua, Veneçuela, Malàisia, Vietnam, Aràbia Saudita i Índia) –Like Minded es pot traduir com “afins”-. Aquest grup havia estat molt actiu en l’etapa que va del 2013 al 2014 però havia desaparegut després de Lima i, sobretot, a les darreres reunions negociadores del juny i el setembre a Bonn.

Si hom busca una mica pot trobar a internet el comunicat final d’una reunió d’aquest grup que va tenir lloc a la Índia, precisament, el passat 15 de setembre!:

http://pib.nic.in/newsite/PrintRelease.aspx?relid=126913

La lectura d’aquest comunicat crec que explica perfectament el canvi i a qui cal atribuir-lo de les posicions del G77+Xina entre la reunió del setembre i aquesta reunió d’octubre.

En aquest comunicat hi ha una clara advertència als co chairs sobre el text que havien de presentar a començaments d’octubre. Aquí si que no puc respondre’m la pregunta de perquè els co chairs no els hi varen fer ni el més mínim cas.

El contingut principal del comunicat referit és una crida rotunda a tornar als principis i elements claus de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic. Tornar doncs al principi CBDR (Responsabilitats Comunes però Diferenciades) sense afegits ni matisos (com els de “d’acord amb les circumstàncies nacionals i les capacitats de cadascú”). Tornar a la classificació entre Annex I i Annex II i No-Annex I i a les responsabilitats ben diferenciades que els hi requeria, a cadascun d’ells, la convenció.

És obvi que el text dels co chairs superava clarament aquest marc històric de referència. No és que el negués però el superava anant en altres direccions que el comunicat que estic “comentant” qualifica de: “lop-sided text”, és a dir, text desequilibrat!

No em puc reprimir un: i que malament va el món quan ningú és capaç de valorar, com ara ho puc fer jo, la importància d’aquest comunicat del 15 de setembre a New Delhi.

 

L’altra “fonamental” i gran crisis, ara del dijous a la nit; l’ultimàtum de Veneçuela; i la resolució d’aquesta nova crisis el divendres al matí

El dijous al vespre es convoca un nou plenari de crisi que té molts elements, com a mínim per a mi, inicialment ben críptics.

Aparentment el conflicte que el generava era que no s’havia esperat la finalització d’una reunió del grup del G77+Xina per començar una reunió d’un nou spin off. I els co chairs l’aprofitarien també, aquest nou plenari, per fer una proposta de metodologia per acabar la setmana de negociació.

Però el plenari mateix començava sense la presència de la representant actual del G77+Xina que continuava en una reunió del grup i, immediatament, Veneçuela demanava la paraula per, en un punt d’ordre, demanar que s’esperés la finalització d’aquesta reunió i, concretament, la presència de la representant del G77+Xina en el plenari per tal de començar-lo.

Això passava ràpidament, i la primera intervenció de la representant del G77+Xina és una mica entretallada (per la manca d’aire d’una persona que ha vingut corrents) i confusa però, de moment, no sembla que la sang hagi d’arribar al riu.

Els  co chairs presenten llavors la proposta de finalització de la setmana de negociació. Es faria una sessió oberta només als caps de les delegacions on es mostraria en pantalla l’estat del text al qual s’hauria arribat després de les darreres reunions dels spin off durant el dijous a la nit i el divendres al matí. I a continuació es debatria “the way forward”!

El G77+Xina s’hi oposa; fonamentalment a que sigui només una reunió dels caps de delegació i a que sigui tancada a les organitzacions observadores.

Entre mig de diverses intervencions ho fa, novament, Veneçuela. La seva ambaixadora davant de la Unió Europea, arribada expressament per aquella reunió, començava dient que parlava havent rebut directius directes explícites del seu cap d’estat. Referint-se principalment, primer, a un possible pla B “amenaçava” clarament en actuar, davant d’aquesta possibilitat, com ho varen fer ja a Copenhaguen. El possible lector s’avorrirà de tornar-me a llegir el que escriure ara: no havent-hi procediment de pressa de decisions aprovat dins de la convenció, a la pràctica tots els països tenen dret a vet, i així el varen exercir alguns d’ells a Copenhaguen. Per tant, l’amenaça de Veneçuela a un possible pla B que sortís del guió que s’estava seguint fou tan clara (i, per a mi, tant important i alarmant) que va provocar que la representant del G77+Xina demanes immediatament la suspensió del plenari, per fer consultes, i el seu ajornament fins el divendres al matí. I així es va fer.

Queda pendent però acabar el relat de la intervenció de Veneçuela, en la part en la qual va qualificar d’impresentable que el procés s’estigués fent a porta tancada a les organitzacions observadores i va exigir que això es corregís immediatament.

Doncs bé, si el primer dia i mig el G77+Xina va guanyar la seva batalla “fonamental”, Veneçuela va guanyar totalment aquesta darrera i òbviament també fonamental batalla del dijous al vespre.

Efectivament, en el plenari de divendres al matí es proposava i decidia amb molta rapidesa que el plenari de la tarda fos obert a tots els membres de les delegacions i a totes les organitzacions observadores i que, després de que fos compilat pel secretariat i presentat al plenari el text conjunt al qual s’hagués arribat, es debatria “the way forward”.

 

Els plenaris finals, els acords finals i algunes frases finals

Tres hores més tard del previst, pràcticament a les 19h, començaven els plenaris finals (parlo en plural perquè primer es fa el plenari no formal en el qual és on realment es treballa i decideixen coses durant la setmana, i després un plenari final formal que enllaça amb l’inicial de l’obertura formal del primer dia i on, formalment, s’acaben aprovant coses si ningú s´hi oposa; una metodologia complexa que torna a respondre, fonamentalment, al problema que ha generat i genera sempre el tema de no tenir un sistema de pressa de decisions aprovat).

El que essencialment es va aprovar:

1. El nou text base de les negociacions és el que s’ha construït durant aquesta darrera setmana de negociacions climàtiques a Bonn; podeu trobar la seva versió actual a:

http://unfccc.int/files/bodies/application/pdf/ws1and2@2330.pdf

2. Els co chairs i el secretariat el treballaran editorial i tècnicament però sense afectar els seus continguts. En un text que no tinc i que es va llegir diverses vegades per uns i pels altres, amb unes cares “preocupades i mal humorades” dels co chairs, queden ben explicitats els termes d’aquest nou document que s’anomenarà, sembla, document tècnic adjunt a l’anterior del link, i que serà la base de les negociacions a partir d’ara, és a dir, a París. Es publicarà a la web de la UNFCCC a començaments de novembre.

3. Les reunions dels spin off a París seran obertes a les organitzacions observadores.

……………

I acabaré aquest post d’avui amb, principalment, algunes referències a diverses intervencions que crec que, sobretot aquesta vegada, il·lustren millor que cap altra comentari per part meva –que de tota manera no podré deixar de fer-, quina és la situació actual:

Malàisia, en nom de l’esmentat LMDC, va dir bastant explícitament que el text era, ara si, “party driven” i que s’havia recuperat o restaurat la credibilitat del procés. Que, emperò, volien deixar constància de la seva preocupació per alguns intents de marginar, en l’acord de París, els principis de la convenció marc. Lligueu caps, oi?

Resumin doncs diverses intervencions dels subgrups del G77+Xina i també d’altres delegacions tal com he vingut referint, es pot dir que, actualment, “EL TEXT ÉS PROPIETAT DE LES PARTS I QUE LA NEGOCIACIÓ ENCARA NO HA COMENÇAT”.

Al bell mig del plenari final no formal, Mèxic, en una emocionada intervenció, es referia a l’arribada a les seves costes de l’huracà Patricia (que en aquells moments es preveia molt temible). En totes les intervencions posteriors tothom va mostrar la seva solidaritat amb Mèxic. Però em va cridar l’atenció que en una intervenció (no citaré l’estat) es subratllés que, precisament, ara ja estàvem en millors condicions per adaptar-nos al canvi climàtic. Ai que malament que anem!

França en una intervenció pràcticament final del plenari formal final, es va comprometre en tot el que s’havia aprovat prèviament i va afirmar taxativament que ni hi havia hagut, ni hi havia ni hi hauria pla B. A la vegada, però, afirmava la responsabilitat col·lectiva de totes les parts i dels seus negociadors en tot el procés i en el seus resultats.

No estaria França traient-se ja de sobre seu la responsabilitat d’un bon final de París?

Pocs minuts abans, s’acabava pràcticament el plenari final no formal amb una intervenció de Rússia en la qual mostrava una gran preocupació pels resultats del procés. Segons ells el text actual era impossible de negociar amb les dues setmanes de temps que hi havia a París. I per això calia anar pensat en un París bis.

images

(Imatge huracà Patricia)

 

Xerca; entre el 24 d’octubre de 2015 a Bonn i el 25 d’octubre de 2015 a Barcelona

 

Nota final sobre el GGCC del STH de la UPC

Hi podria haver algun lector que es preguntés que carai hi fa un servidor seguint tot aquest procés de tant a prop. Es que, per vèncer un avorriment lligat al seu envelliment natural, es dedica a anar a reunions internacionals per fer-ne després un escrit que, molt probablement, arribarà a algunes dotzenes de persones? Una mica estrany, certament. Però tot plegat s’entén millor quan se sap que l’escrit que s’ha acabat fa unes línies també forma part d’un projecte que, com a mínim personalment, em permet situar-me millor en l’escenari polític del proper pas (ara ja només queda París -o també París bis?-). Així doncs, tots aquests escrits són possibles pel motiu següent:

El maig del 2014, en un seminari públic que vàrem organitzar el company i amic Pepe Antequera i jo mateix, ens vàrem plantejar (i proposar obertament): “De Rio 92 a París 2015: conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre canvi climàtic”.

Com a resultat d’aquell seminari va néixer, amb la voluntat i objectiu citat, el “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, dins del Grup Singular de Recerca de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH”. El GGCC tindria també una pota “exterior” dins de l’apGDM: “associació projecte Governament Democràtic Mundial”.

Doncs bé, sota la direcció de la professora Olga Alcaraz (olga.alcaraz@upc.edu) i de la meva  (josep.xercavins@upc.edu), d’aquest GGCC n’han acabat formant part molt activa, i ben imprescindible en tots els casos i diferents nivells de treball i participació, des d’altres professores i professors de la UPC, a professors i professores de la UB i de la UAB, a estudiants (i ex estudiants) de molts diferents nivells de l’EUETIB de la UPC i de la Universitat Ramon Llull, i a col·laboradors externs del mencionat grup singular de recerca de la UPC. Tots plegats, prop d’una trentena de persones, hi hem participat i treballat, sempre voluntàriament. La voluntarietat ha estat la base de tot el projecte. I ens acabarà portant a la reunió de la COP 21 a París (del 30 de novembre al 11 de desembre).

En aquests moments, i dins del text que arribarà a París, hi ha una frase pendent de la negociació final (com gairebé tot el text) que diu:

Article 3 (Mitigation). 1. Collective long-term goal. Option 1: [Parties aim [to achieve the global temperature goal] …. [according to the Global Carbon Budget distribution based on Climate Justice] ….

Doncs bé, crec que es pot afirmar, humilment però  a la vegada ben rigorosament, que  aquesta frase hi és, en bona part, perquè hem aconseguit incidir en les negociacions climàtiques internacionals, després d’haver creat, entre altres elements més polítics, un “Grup d’Estats Amics per a una Forta Mitigació, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”, del qual el GGCC n’és el seu secretariat. No volem pas llençar les campanes al vol; som molt conscients que és molt difícil que aquesta frase acabi estant en un hipotètic text consensuat final, però seguirem treballant fins al final per intentar aconseguir-ho!

No és el moment ni el lloc ni l’espai per entrar en detalls. Sobre tot en relació a tota la recerca acadèmica realitzada sobre els dos conceptes claus mencionats: Pressupost Global de Carboni i Justicia Climàtica. El lector interessat pot trobar totes les publicacions científiques elaborades durant el darrer any i mig i tots els materials, activitats i accions polítiques realitzades, principalment durant les darreres 4 setmanes de negociacions a Bonn (dues al juny, una el setembre i la darrera la setmana passada) en el següent lloc web (en la seva versió anglesa):

http://sth.upc.edu/ggcc-bonn-2015?set_language=en

 

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

Cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible – 25 al 27 de setembre de 2015 – New York

24 set.

Poques vegades s’haurà viscut a New York uns dies amb tanta activitat política multilateral com la que ja es viu i viurà sobretot aquest proper cap de setmana llarg!

Amb molts altres elements al voltant tot girarà, principalment, sobre la Cimera que dona títol a aquest post d’avui i que aprovarà, finalment i després d’anys de feina, l’agenda del desenvolupament post 2015 que estarà basada en els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs-SDGs, que agafaran al relleu als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015). A partir d’ara em sentirem a parlar tant i pel simple fet d’existir es mouran tantes energies al món que, probablement, valgui la pena “viure” una mica, ni que sigui virtualment, la seva proclamació.

Avui només em vull fer ressò de l’esdeveniment i senyalar la pàgina web  de la cimera

http://www.un.org/sustainabledevelopment/

des de la qual deu-n’hi-do del que es pot seguir del que passa i passarà aquest dies a NY (intervenció del Papa Francesc inclosa!).

El calendari que hi trobareu, i que adjunto al final del post, ens permet veure les activitats que hi ha cada dia (no solament en relació a la Cimera sinó a tot el que és el començament de la 70a sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU), la qual cosa ens  permetrà interpretar millor tot allò que els mitjans de comunicació ens explicaran en uns temps i titulars que difícilment ens podran fer arribar els continguts i les significances reals del moment.

CapturaSDGc

 

Xerca; Barcelona 24 de setembre de 2015

 

<< Sep 2015         >>
M T W T F S S
31 1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 1 2 3 4

 

 

En el 70è aniversari de les NNUU: iniciativa important per tal que el veto al consell de seguretat no és pugui utilitzar en problemes de R2P (Responsabilitat de Protegir)

14 set.

Potser massa dedicat a seguir i intentar incidir en les negociacions climàtiques en el camí de la futura i història COP21 de París, he hagut de descuidar, malauradament, bastants altres temes també molt importants d’aquests temps tant difícils que viu la humanitat en els primers anys del segle XXI.

Enguany, per exemple, i en el context del 70è aniversari de les NNUU l’activitat a l’organització és enorme i aquest mes de setembre serà especialment important amb l’aprovació dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i, en general, l’agenda post 2015 per al desenvolupament.

Però hi ha altres temes dels qual no es parla tant –i que tampoc són tant coneguts- i que, si anessin endavant, podrien tenir una importància cabdal i permetre donar un tomb històric a un problema endèmic que, precisament en els darrers temes, està darrera de moltes de les guerres que pateix el món i que, per exemple, han originat la major crisis de refugiats viscuda després de la segona guerra mundial.

El desgraciat “poder de veto” dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les NNUU va permetre, per exemple, que el conflicte Sirià no s’aturés quan encara hagués estat possible fer-ho degut, precisament, a la utilització del “poder de veto” per part d’alguns països que el detenten.

Doncs bé, és en aquest context on durant aquests darrers mesos s’estan promovent iniciatives que, en general, s’està portant bastant sigil·losament en relació al títol del post d’avui. L’objectiu és que en el context de les nombroses i importants reunions d’Alt Nivell (de caps d’estat o de govern) que hi hauran aquest mes de setembre a la seu central de les NNUU a Nova York, es pogués aprovar alguna, o totes elles –perquè no?- d’aquestes iniciatives que estan promovent d’una banda l’ACT i, més darrerament, França i Mèxic.

L’anomenat ACT (Accountability, Coherence, and Transparency) és un Grup de 27 estats membres de les NNUU que treballen específicament per tal que les NNUU prenguin, ja, accions decisives en contra de casos de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat (temes que normalment agrupem actualment com aquells temes pels quals les NNUU tenen la Responsabilitat de Protegir) i que, per fer-ho, es reformin els mètodes de treball del Consell de Seguretat en una mena de nou “Codi de conducte”.

En aquest mateix context, França (membre permanent del CS) i Mèxic estan fent circular ja una proposta de resolució que pogués ser aprovada a les primeres sessions de la 70 Sessió de l’Assemblea General de les NNUU, que s’obrirà aquest mes de setembre, que “Doni la benvinguda i el suport a proposar un acord col·lectiu i voluntari dels membres permanents del Consell de Seguretat, segons el qual aquests membres s’abstinguin d’utilitzar el seu poder de vet en casos d’atrocitats massives”..

Es tracta de maneres complementàries i amb matisos amb més o menys “probabilitats” de tirar endavant però que en definitiva lluiten i pretenen que el Consell de Seguretat no torni a repetir una vegada i una altra les nefastes “no actuacions –que són sempre actuacions nefastes” dels darrers temps.

Pel que fa ala societat civil, com sempre, el Moviment Federalista Mundial esta liderant el recolzament a aquestes iniciatives:

http://www.wfm-igp.org/content/international-democratic-governance

Captura

Xerca; 14 de setembre de 2015

“Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i II: Bonn, 1a setmana de setembre del 2015)”; o de quan “la necessitat d’arribar a un acord prima per sobre dels seus possibles continguts”

7 set.

“Nosaltres Proposem, Vosaltres Disposeu” (però a l’inrevés)!

Les negociacions climàtiques del passat mes de juny a Bonn es varen acabar amb una brillant intervenció del “co chair” nord americà que va utilitzar aquesta sentència lapidària: “Nosaltres proposem, vosaltres disposeu”. Nosaltres eren els “co chairs” i vosaltres els estats-parts de la convenció que negociaven.

El que he pogut viure aquesta darrera setmana a Bonn, en la penúltima setmana de negociacions climàtiques abans de París (només queda ja la setmana d’octubre) es podria resumir, des del meu punt de vista, amb la mateixa frase però a l’inrevés: “Vosaltres Proposeu, Nosaltres Disposem”. Els estats-parts ja han proposat o han intentat proposar, però qui ha disposat – fins i tot amb prepotència alguna vegada- han estat els “co chairs”.

Però anem a pams!

 

La “eina”  –la “tool”-  dels “co chairs”, del 24 de juliol, com a nou element clau del procés de negociació cap a París

Després de les dues setmanes de negociació de principis de juny passat, on els “co chairs” varen aconseguir, hàbilment, avorrir a tothom, els estats-parts van acabar “demanant” als “co chairs” que elaboressin una “eina” o un “instrument” nou que ajudés a avançar en la negociació. Si algun lector està interessat en “agafar el fil” el pot trobar a:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Aquesta era una novetat important perquè, de fet, trencava tot un període (que venia del post fracàs de Copenhaguen) en el que tot havia de ser “party driven” (conduït per les parts o estats-parts de la convenció). Els “co chairs” i, naturalment, el secretariat de la UNFCCC amb ells, tornaven a recuperar doncs la possibilitat de proposar i, en definitiva, d’intentar dirigir el procés.

Cal recordar aquí, també, que el “Geneva Negotiation Text, GNT” és una mena de compendi de textos (tots els que els estats-part hi varen aconseguir posar; pràcticament no hi varen haver límits a posar-hi “coses”) realment difícil de ser negociat. Emperò va ser el text que, finalment i després d’innumerables reunions, es va acordar com la única i definitiva base de negociació de cara a París.

En aquests contextos doncs, el 24 de juliol passat els “co chairs” varen fer pública la nova “eina”  –“tool”-  a la web de la UNFCCC (en aquests moments fins i tot ja no està gaire visible i costa de trobar):

http://unfccc.int/resource/docs/2015/adp2/eng/4infnot.pdf

Un document llarg i un xic complicat però que, en definitiva, i després de diverses introduccions i explicacions, és un document amb tres grans parts que, estructuralment, si que és, sempre des del meu punt de vista, un gran i molt important avenç en l’organització (una altra cosa és en els continguts –veure, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-) de les negociacions. Què hi ha o què són aquestes tres parts?

LA PRIMERA PART (UN ESBORRANY D’ACORD DE PARÍS).- Sens dubte el document clau concebut clarament i explícitament com a primer esborrany del que hauria i podria ser “L’Acord de París” en els termes que el va plantejar la “Plataforma de Durban”. I, en aquest sentit i com a mínim en aquests moments, s’està treballant –en això si- perquè acabi sent un document jurídicament a l’alçada d’un nou tractat o acord legalment vinculant en el marc de la Convenció Climàtica.

LA SEGONA PART (UN ESBORRANY DE DECISIONS DE LA COP DE PARÍS).- Els “co chairs” conceben aquesta part com el conjunt de decisions que es podrien prendre també a París, com en una COP més –i més normal o corrent-, però que no tenen la importància o el nivell o sobre tot el tipus de contingut com per estar dins d’un text tipus “tractat” com hauria de ser-ho “L’Acord de París”.

Cal dir abans de parlar de la tercera part de la nova “eina” que tots els textos que conformen les parts anteriors han estat bastant escrupolosament extrets del “Geneva Negotiation Text, GNT”; així es garantia que ningú es pogués queixar de que es canviava de referència de negociació; emperò, la forma de recollir-ho, el què s’ha recollit i el que no, fan d’aquests textos documents polítics com un campanar i són el resultat, naturalment, d’unes determinades opcions polítiques de concebre el que es pretén aprovar a París  – tot plegat i una vegada més, extremadament hàbil i intel·ligent per part dels “co chairs” i el secretariat-.

LA TERCERA PART (LA RESTA DEL GNT).- Per acabar-ho de fer molt bé des d’un punt de vista metodològic, la tercera part és tot allò que hi havia en el “Geneva Negotiation Text, GNT” i que no ha quedat recollit ni dins de la primera ni dins de la segona part anteriors. Els “co chairs” venen a dir –i sobretot a aplicar- d’aquesta part que tot allò que els estats-parts clarifiquin i acordin entre ells pot passar, pot “pujar”, a la primera o segona part de la nova “eina”.

 

Com es va concebre, teòricament, la reunió de negociació que s’acaba de viure a Bonn aquesta primera setmana de setembre

Amb moltes reunions preparatòries incloses, abans dels dies pròpiament de negociació oficial, la idea que es va vendre i emfatitzar al començament de la reunió era que:  a) les tres parts teníem exactament el mateix estatus i importància en la negociació; b) que es discutirien i treballarien totes tres; c) que es passaria text, com a resultat de les negociacions, entre les diferents parts de la “tool” –“eina”- .

Tothom quedava tranquil perquè preveia tenir l’oportunitat de defensar les posicions que no havien quedat recollides en les parts 1 i 2 i, per tant, tenia l’expectativa de que podria intentar fer-ho i, perquè no, aconseguir-ho si convencia, lògicament, a els altres estats-parts.

 

Les dues següents grans victòries dels “co chairs” durant el primer dia

Amb les clarificacions anteriors explícitament llegides i remarcades en el plenari d’obertura del 31 d’agost tothom tenia presa per començar a “negociar”.

Per tant, i perquè no dir-ho: com a mínim amb una certa sorpresa per la meva part, tots els estats-part acceptaven la “tool”  -la “eina”-  i es disposaven a treballar-hi.

Al fer-ho, s’estava visualitzant, concretant i en certa manera “aprovant”, per primera vegada, què podia ser allò que va plantejar la “Plataforma de Durban” com a “Acord de París”. No sé pas com acabarà tot aquest procés, però en aquell moment (31 d’agost al matí) s’estava donant un pas gegantí en la direcció correcte, metodològicament parlant, d’acabar tenint un “Acord de París” amb estatus legal important (fins i tot de tractat).

I tot això passava amb “pau”. “PAU A LES NEGOCIACIONS”!. Destacat per tothom i ben palpable en l’ambient i en les reunions que es van començar a realitzar, tothom estava d’acord en l’estructura i en la metodologia i, per tant, s’havia aconseguit quelcom que és imprescindible en un procés de negociació política i que així es destacava per part de tothom: s’havia aconseguit la “pau” en les negociacions.

Deu n’hi do doncs amb el que anaven construint els “co chairs”.

 

La crua i dura realitat de la darrera setmana de negociacions a Bonn

Podia ser tot tan bonic? No, hi havia gat amagat! I el gat era gros segons la consciència que n’acaba prenent un servidor el mateix darrer dia de les negociacions.

Els dos primers dies i mig de la setmana els diferents “co chairs” dels diferents grups de negociació (per cert, grups de negociació que seguien corresponent a les diferents seccions del document de Ginebra, GNT) tenien directrius molt estrictes que varen portar a terme fins a les darreres conseqüències.

Res de negociar text! Discussions generals i conceptuals sobre, principalment –això va anar decantant amb més claredat cada hora que passava-, la primera part de la “tool” –“eina”- dels “co chairs”.

I davant dels temes més polèmics els respectius “co chairs” dels grups de negociació, seguint directius clares i uniformes, creaven un “spin off” (en definitiva, un subgrup). Un altre principi de les negociacions post Copenhaguen queia de la seva poltrona: per tal que tots els estats-part poguessin participar activament en tots els processos de negociació, el nombre de grups de treball ha de ser molt reduït i les hores de les reunions dels respectius grups han de permetre que fins i tot delegacions molt petites puguin seguir, pràcticament, totes les negociacions. Doncs bé, si cada un dels 7 grups de negociació, establerts des de la reunió de Ginebra del febrer passat, creaven “spin off”, llavors, el nombre de reunions es multiplicava per molt i l’esmentat i comentat principi quedava, a la pràctica, anul·lat. No se’ls ha anomenat doncs pel seu nom clar i català: subgrups, però amb una paraula màgica –spin off-, de difícil traducció i significació real en aquest context, s’havia trencat un principi vigent. En grups com el de mitigació es van arribar a crear 6 “spin off”!

La única mostra de rebel·lia, l’únic intent de passar realment a la negociació basada en els texts, es va produir en un plenari informal, celebrat el dimecres 2 de setembre al vespre, demanat expressament pel G77. Però davant de la sorpresa de tothom, i malgrat que les peticions del G77 i els seus diferents subgrups van ser molt moderadament expressades i plantejades, les reaccions des de la taula es van moure entre l’agraïment per la crítica i les peticions (una de calenta) i una arrogància notòria que es reafirmava en continuar essencialment de la mateixa manera (una de freda) perquè així s’havia aprovat el primer dia. Això va provocar malestar i, potser, va estar a punt de trencar la pau en les negociacions; però, pel que sigui   –veure també en aquest cas, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-, això no va acabar passant.

Els dos dies finals, es podria dir que com a efecte en principi del plenari esmentat –però jo m’atreviria a dir ara que com a continuació d’una estratègia pre concebuda i ben volguda-, el text va aparèixer a les pantalles de les sales de reunions … però no van aparèixer tots els texts de les tres parts de la “eina” dels “co chairs” … només el text de la part 1 de la “eina”: l’esborrany de l’Acord de París. I sobre aquest text tampoc es va poder mai entrar en la negociació, i valgui la redundància, de text; només es podia entrar en comentar, criticar, expressar verbalment, però no de forma escrita, posicions de les diferents parts. Aquesta possibilitat quedava restringida a les reunions dels “spin off” que, després, informaven, però també sempre només verbalment, a les reunions plenàries dels grups de treball.

 

Com s’acaba la reunió i com continuarà la negociació a la darrera reunió a Bonn (del 19 d’octubre al 23 d’octubre) abans d’arribar ja a París

La reunió es va acabar –o com a mínim així ho vaig viure jo- de maneres estranyes.

Es va acabar amb “pau” però “amb frustració” de molts estats-part i amb el procés totalment en mans dels “co chairs” que, en un plenari a porta tancada amb, només, els caps de delegació dels estats-parts (una altra simbologia “secretista” que no es donava en tot el post Copenhaguen), tornen a aconseguir l’encàrrec de “re escriure” les dues primeres parts de la seva “tool” –“eina”- incorporant-hi tots els elements que els respectius “co chairs” dels grups de treball els hi han anat fent arribar i que, en teoria doncs, recollirà tot allò que s’ha pogut concloure de les reunions i, de la part 3 de la “tool” –“eina”-, el que hagi estat considerat més o menys de consens o el que algun o alguns dels estats-parts hagin insistit més en que s’hi incorpori.

Aquest nou “no document” (en l’argot usual en aquest casos) estarà disponible l’1 d’octubre i serà la base de la negociació de la reunió de la setmana del 19 d’octubre.

 

A mena de conclusions diverses, i de diferent tipus, finals

Quan el dissabte 5 de setembre escric aquestes ratlles tot esperant agafar l’avió de tornada cap a Barcelona, no vull ni puc ser massa agosarat. Però si he fet aquesta mena de crònica política ha estat principalment i lògicament per treure’n algunes conclusions, naturalment i com sempre ben personals.

1a. Semblaria que hi ha voluntat i que tenim estructura i bastanta delimitació (tot això fins a dia d’avui jo no ho veia pas per enlloc) d’un possible “Acord de París”.  A la web de la UNFCCC avui ja s’hi pot trobar un primer document de compilació del que s’ha treballat aquests dies. Sense tenir temps ni energia per analitzar-lo només el poso al vostre abast:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/adp2-10_4sep2015t2030_cwd.pdf

2a. Diria també que malgrat que els estats-parts desitjaven un altre tipus de procés de negociació final i expressen la seva frustració per això, a la vegada sembla que acceptin com irremeiable que el procés i el primer esborrany del possible acord final sigui el que hi ha i s’hi estigui arribant com s’està fent. Segurament cap estat-part s’imagina, en aquests moments, com a responsable d’un final sense acord a París, tornant a suspendre l’assignatura com a Copenhaguen. I no em cansaré mai de recordar que només hi haurà acord si tots els estats-part hi estan a favor, perquè no esta aprovat el reglament de votacions en el si de la convenció. En aquest sentit si que, fins el darrer dia a la darrera hora, aquest espasa de Dàmocles estarà instal·lada sobre París.

3a. Una possible teoria interpretativa personal del que realment esta passant en aquests moments en la negociació: els estats-parts serien auto conscients de les seves enormes discrepàncies en relació al tema. I ja no només entre els blocs polítics més usual en unes negociacions internacionals, sinó també, i també molt clarament, dins del propi G77 que, en aquest context, no pot pas negociar mai com a tal grup; simplement, perquè no està pas en condicions de tenir una posició comuna. Per tant, i en aquest sentit, els estats-parts serien auto conscients de que per ells mateixos no serien capaços d’arribar a cap acord general en les diferents i molt diverses components del tema, i de que, llavors, un final tipus Copenhaguen estaria ben servit una altra vegada.

En aquest context, “deixar en certa manera a uns “co chairs” intel·ligents i hàbils “la direcció”, conjuntament amb el secretariat, de la negociació, podria fins i tot ser una cosa volguda i acceptada, a aquestes alçades del procés, per molts estats-parts. Això explicaria, des del meu punt de vista com sempre, que la “pau” de les negociacions, malgrat que hagi trontollat, no s’hagi trencat mai durant aquesta passada setmana.

I si això és així, i com que de tota manera aquests “co chairs” no poden fer miracles, llavors el seu paper es elaborar un acord de mínims (ja ho han fet! ja ho hem dit!) que no satisfaci a ningú però que tampoc permeti a ningú vetar-lo en un darrer moment. Per això, els “co chairs” no volen deixar “pujar” text a la seva proposta d’esborrany del “Acord de Paris” i, en canvi, l’ensenyen i l’exposen tant com poden –cada hora que passa: més- per tal d’anar-lo afermant en el procés. Ni tornarem a veure gaire la part 2 de les decisions i, sobretot, cada vegada veurem menys la part 3 de les restes (molt llargues i grans) del “Geneva Negotitaion Text, GNT”. Només quelcom que els hi vingui realment consensuat pels estats-parts podrà passar els seus filtres i esdevenir part del possible acord final.

De fet a la majoria de “spin off” la única cosa que s’ha constatat, moltes vegades, és que en aquell tema no hi ha cap acord entre els estats-parts. Més a favor dels “co chairs” i de la seva proposta d’”Acord de París”.

Si aquesta teoria interpretativa fos correcta, llavors, el proper “no document” de les parts 1 i 2 de la “tool” no serà ni massa diferent ni, sobretot, massa més llarg que l’actual. I, llavors, imagino també que continuarà un procés lent i carregós de negociacions –com el que s’ha viscut aquesta setmana- tant a la propera reunió d’Octubre de Bonn com a les dues setmanes de París.

4a. El problema principal de tot plegat segueix sent el nivell d’ambició de continguts de l’acord i si, llavors, l’acord estarà a l’alçada del que l’actual coneixement científic demana a la política internacional.

En un acte organitzat pel secretariat de la convenció, el mateix divendres 4 de setembre al migdia –molt  poca estona abans d’acabar la reunió-, des del secretariat es reconeixia que les actuals INDCs (les Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) no portarien pas al món, de moment, a mantenir la temperatura del planeta per sota dels 2oC, però que eren una millora respecte a les tendències actuals!. I, malauradament, el que sembla que va conformant el possible “Acord de Paris” són les contribucions nacionals, els esforços individuals i, més aviat, també de moment, a curt termini encara que a revisar amb periodicitats establertes i amb la voluntat de que les contribucions vagin sent més ambicioses.

Cada vegada sembla més llunyà un acord global d’esforç col·lectiu, amb metes globals a mig i llarg termini, a distribuir justament entre els estats parts que, des del meu punt de vista, seria la millor i potser única manera d’afrontar el més gran desafiament que mai ha tingut la humanitat i tots els éssers vius del planeta.

5a. Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.

Captura

Xerca; Bonn, 5 de setembre de 2015

La “AAAA (Addis Abeba Action Agenda) i l’estat del FfD (Financing for Development) davant de les futures agendes post 2015 (dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, fonamentalment)

20 jul.

Ja ho hem dit bastantes més vegades: quin any aquest 2015, pel que fa als temes de política internacional multilateral!

Si, en aquest context, aquesta passada setmana s’ha celebrat a la capital d’Etiòpia i ha acabat amb acord (bastant insatisfactori sobretot per les organitzacions de la societat civil que l’han seguit i hi han participat) aquesta “Tercera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament pel Desenvolupament”.

 

Una mica de context: els Objectius de Desenvolupament i el Finançament per al Desenvolupament

Quan l’any 2000 les Nacions Unides es varen dotar dels ODMs (Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) era evident que calia plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament calien per tal de contribuir a assolir-los.

Per això fou concebuda la “Primera Conferència Internacional de les NNUU sobre Finançament per al Desenvolupament”. Conferència que es va desenvolupar l’any 2002 a Monterrey, tot donant lloc a l’anomenat “Consens de Monterrey”.

Aquella conferència no va donar ni les respostes concretes ni les dinàmiques clares que s’esperaven d’ella però, sens dubte, el “Consens de Monterrey” és un dels anàlisis més complets i conceptualment rics (i jo m’atreviria a dir que bastant complet) de la problemàtica del finançament dels i per als països en desenvolupament. De fet l’esquema del document ha quedat com un patró d’anàlisi bastant estandarditzat, que les NNUU en particular, i altres organismes internacionals, utilitzen per revisar periòdicament l’estat dels països en desenvolupament des del punt de vista de la problemàtica del seu finançament.

En aquest sentit, les pròpies NNUU ja l’han assumit institucionalment (en el context de l’Oficina del FfD) i, amb aquest darrera, ja n’han organitzat tres conferències internacionals de seguiment. La segona va ser a Doha l’any 2009.

 

Perquè ara la FfD-3?

Doncs en aquest cas és bastant obvi i, si es vol, també bastant intel·ligent per part del SG de les NNUU.

El setembre s’aprovaran formalment (tot esta bastant dat i beneït) els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que, com a peça clau de la nova agenda de desenvolupament post 2015 de les NNUU, necessitaran evidentment del mateix que varen necessitar els ODMs. Necessitaran plantejar-se quines mesures i dinàmiques de finançament caldran per tal de contribuir a assolir-los.

És evident que l’aprovació dels nous SDGs és la peça clau de tota la pròpia organització, i de gran part de la seva imatge davant el món, de les NNUU i, a més a més, en un any en el que precisament celebren el seu 70 aniversari. Per tant, el tema en el que més nivell de desacord i més grinyols  havien de tenir -en qualsevol cas-, que és el del seu finançament, molt millor deixar-lo enllestit abans de la senyalada efemèrides del proper setembre.

 

L’AAAA sobre el FfD

Començant per les Àrees d’Acció de l’AAAA es pot comprovar l’estructura pràcticament idèntica a la del Consens de Monterrey (seguint la qual hi afegeixo algun breu comentari,  en algun cas, dels èmfasis, novetats i punts polèmics més importants que hi ha hagut -malgrat que en alguns casos aquests comentaris necessitarien de més explicacions i matisos):

 

“A. Domestic Public Resources”

“Millorar els ingressos de l’administració mitjançant sistemes de taxació progressiva i millores de les polítiques fiscals i de la eficiència de recaptació d’impostos”.

  • Un redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega- i que, en canvi, no va anar acompanyat de la inclusió, en aquesta àrea, de l’objectiu fonamental del G77 i de la societat civil organitzada en aquesta conferència que era la creació, a les NNUU, de (en paraules de la societat civil):

” an intergovernmental, transparent, accountable, adequately resourced tax body with universal membership that could lead global deliberations on international tax cooperation, stop illicit financial flows and tackle corporate tax dodging, reasserting the current undemocratic and profoundly unfair status quo”.

El pacte final acceptat pel G77 és un compromís ambigú mitjançant el qual els membres de l’actual UN Tax Committee seran anomenats pel SG de les NNUU en un procés de consultes amb els estats membres.

 

“B. Domestic and International Private Business and Finace”

Amb el corresponent exagerat optimisme en el paper de les finances privades a favor del desenvolupament.

 

“C. International Development Cooperation”

Amb l’evitament habitual dels països donants de fer efectius els seus compromisos històrics en relació a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament).

Sense pràcticament cap menció al llenguatge de la “Declaració de París” (cosa ben sorprenent per qui escriu que, de tota manera, no esta del tot al dia de com han evolucionat aquests temes).

Atribuint un caràcter de “adicionalitat” als diners que es mobilitzin per la lluita del canvi climàtic (no em deixarà mai de sorprendre la capacitat del món multilateral de jugar amb paraules sagrades! Ara hem passat de les condicionalitats a les adicionalitats!).

 

“D. International Trade as an Engine for Development”

Insistint en la mateixa pedra angular del comerç globalitzat quan tot el sistema de l’OMC fa aigües per tot arreu.

 

“E. Debt and Debt Sustainability”

I la sostenibilitat de la deuta grega planejant tota la setmana per la capital d’Etiòpia!

 

“F. Adressing Systemic Issues”

On, com si no estigués passant res al món (com per exemple la creació per part del BRICS de les seves pròpies institucions financeres), es re afirma el compromís de reformar el governament del FMI i el BM (quan tots sabem que, en aquests moments, el capitoli dels EEUU ho fa del tot impossible)!

 

“G. Science, Technology, Innovation (STI) and Capacity Building”

Una novetat, i en aquest cas prou bona, en el llenguatge conceptual respecte al tema.

 

El resum dels elements claus de l’AAAA

 

Com el fa el propi document final en els seus articles del 12 al 18:

 

“12. Delivering social protection and essential public services for all”

Un altre redactat ben socialdemòcrata -en plena setmana de negociació de la crisi grega-!

 

“13. Scalling up efforts to end hunger and malnutrition”

 

“14. Establishing a new forum to bridge the infrastruture gap”

Des del meu humil i, en aquest cas, llunyà punt de vista, el punt més progressista i necessari des de la perspectiva dels objectius de l’agenda post 2015. No m’ho acabo de creure però, de cara a disminuir el gap en les infraestructures bàsiques del desenvolupament, es preveuen entre 1 trilió i 1,5 trilions de US$ (en unitats anglosaxones) anuals pels països en desenvolupament. S’haurà de veure! I si es veu, s’haurà de veure d’on surten!

 

“15. Promoting inclusive and sustainble industrialitzation”

 

“16. Generating full and productive employment and decent work for all and promoting micro, small and medium-sized enterprises”

Sense, desgraciadament, cap referència a l’economia verda i, per tant, de manera no consistent amb els objectius de sostenibilitat que venen plantejats des de Rio+20. Ai! I com costa la coherència! El mateix comentari val també pel següent punt!

 

“17. Protecting our ecosystems for all”

 

“18. Promoting peaceful and inclusive societes”

 

FfD3

 

Xerca; Barcelona 20 de juliol de 2015

 

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

Sobre el “nostre” “Side Event” de l’1 de Juny a la Conferència de Bonn de la UNFCCC

25 maig

Nota prèvia: perdoneu que, per una vegada, el post no pugui ser en català; ja no dono/donem més de mi/nosaltres i només arribem a preparar el nostre a Bonn a partir del dilluns vinent!

———————————————————————————————————————————

Let us announce and specially invite you to the following side event in Bonn UNFCCC (ADP 2-9):

 

Mon, 01 Jun 2015 / 15:00-16:30h / Room: Berlin

1st PART (15:00-16:05h)

QUANTIFIED PROPOSAL – BASED ON CRITERIA OF CLIMATE JUSTICE PER CAPITA – OF THE DISTRIBUTION AMONG THE UNFCCC STATE PARTIES OF THE EMISSIONS MITIGATION GLOBAL OBJECTIVE DEFINED BY SCENARIO RCP2.6 OF THE IPCC’S AR5

 

Martin Khor (South Centre Director):

WHY THIS PROPOSAL IS INTERESTING?

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC):

PROPOSAL PRESENTATION

Rep. Norway delegation:

REACTION TO THE PROPOSAL

Open debate!

 

[…] the major obstacle in international negotiations on climate change is, and always has been, reaching an agreement on how much each state party of the UNFCCC  should contribute to the immense efforts (which are both essential and imminent) to reduce GHG emissions, particularly CO2 […]

[…] we wanted put forward a proposal that, developed around strong and clear criteria, could offer results within this framework, and which would be able to help the international community to achieve a much-needed positive final agreement at Paris 2015

And we know now that: “In order to achieve the objective/assumption of not exceeding a 2°C rise in surface temperature […], from all the RCP’s (Representative Concentration Pathways) considered, only one of them have a “likely” probability to achieve the objective: the RCP2.6 of IPCC’s AR5”.

[…] the most important element of RCP2.6 is not so much its trajectory over time, but rather the surface that it defines (and which many other trajectories could define), and which represent the exact global carbon budget that can still be released into the atmosphere in accordance with the criterion of not exceeding an increase of 2°C of the Earth’s surface temperature, when compared with that of the pre-industrial era: approximately 1000GtCO2. […]

The main result of applying our MCJ model is determining the quantified distribution of possible future emissions for each of the state parties if we attend to the criterion of climate justice per capita that has been accepted, developed and computerised.

 

So, in summary, we talk about:

 

The Carbon budgets that will prevent the average Temperature

of the Earth’s surface from increasing by more than 2°C when

compared with the temperature of  the pre-industrial era

 

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC -Technical University of Catalonia)

 

flyer blog 

Xerca; 25 de maig 2015

A punt de començar la fase final de les negociacions climàtiques en el camí cap a París: Conferència de la UNFCCC a Bonn de l’1 al 11 de Juny del 2015. Nosaltres hi participarem activament!

18 maig

Introducció

Arriba, després de tant parlar-ne, la fase final de negociacions climàtiques reals que ens ha de portar fins a París a finals d’any.

Probablement aquesta propera reunió, d’altra banda habitual en el funcionament de la UNFCCC -és la reunió d’estiu a Bonn dels òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica- serà, aquesta vegada, una de les reunions claus que marcarà, jo diria que bastant indefectiblement, les característiques de la conte enrere política cap a la COP 21 de París.

En particular, la reunió de Bonn serà la reunió 2-9 de l’ADP: l’òrgan subsidiari de treball específic que esta intentant fer el camí de Durban 2011 a París 2015 tot intentant desenvolupar la “Plataforma de Durban” que, en el seu moment, decidia elaborar un nou protocol -o  semblant!- que s’hauria d’aprovar el 2015 a la COP 21 -ara sabem que a París- per entrar en vigor el 2020. De vegades utilitzo l’analogia acadèmica de que París és “la repesca de Copenhaguen”.

http://unfccc.int/2860.php

Per què serà tant important aquesta reunió? Doncs perquè després de la reunió de Ginebra del febrer passat tenim finalment un “Negotiating Text” que, això, s’ha de començar a negociar. Per entendre’ns: el text de Ginebra és un embolic de textos en el que tots els estat parts de la UNFCCC hi posàvem el que hi volguessin posar. Ara, a la fi, ens queden com a molt uns 7 mesos per passar d’aquest jeroglífic o puzle desordenat i de màxim nivell de complicació -i amb moltes més peces que les que hi poden cabre- per ordenar i construir …amb una altra complicació afegida: el dibuix del puzle que s’ha de fer és, de moment, molt diferent segons qui se’l imagini/miri!

En aquest mateix blog podeu trobar-hi alguns fils per situar-vos millor en el moment actual:

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-iK

 

Participació personal en el context d’un grup de recerca de la UPC

La vida dona moltes voltes i, en aquesta ocasió, m’ha brindat una altra vegada l’oportunitat de ser present en un procés com aquest,  i de participar-hi potser molt més activament del que jo mateix hagués pogut imaginar.

Naturalment no és una participació personal sinó a través d’un col·lectiu: el del “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, del grup singular de recerca en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH” de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC.

http://sth.upc.edu

Un grup, val a dir-ho d’entrada, amb participació de persones d’altres universitats (directa o indirectament: de la UAB, de la UB i de la URLL) i d’altres diversos mons de fora de la universitat.

Doncs bé, després de més d’un any d’apassionant treball de recerca interdisciplinària amb voluntat d’acció política aquest grup ha arribat a elaborar una proposta que, formalment, porta per títol:

PROPOSTA QUANTIFICADA – BASADA EN UN CRITERI DE JUSTÍCIA CLIMÀTICA PER CÀPITA- DE DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS DIFERENTS ESTATS-PARTS DE L’UNFCCC DE L’OBJECTIU GLOBAL DE MITIGACIÓ D’EMISSIONS DEFINIT PER L’ESCENARI RCP2.6 DE L’AR5 DE L’IPCC 

i que, més políticament, podria portar aquest títol:

“Els pressupostos de carboni que faran que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial”

Aquesta proposta serà presentada públicament per primera vegada en un “Side Event” dins del programa oficial de la Conferència, el primer dia de la Conferència; és a dir, l’1 de Juny a les 15h a Bonn. El Secretariat de la UNFCCC ens ha donat doncs molta visibilitat política tot posant-nos, a més a més, en una de les sales de més capacitat. Podria ser que considerés interessant la proposta?

 

Perquè una proposta i de quin tipus de proposta es tracta

En el cor del nostre treball hi ha l’assumpció que quan es parla de canvi climàtic, el tema clau és (si o si) la mitigació de les emissions que l’actual sistema econòmic continua emeten, més i a més velocitat, cap a l’atmosfera i els altres embornals de CO2.

De fet, i en aquest sentit, tots els principals desacords de profunditat que hem tingut en les diverses COPs (especialment a Copenhaguen, és clar) eren, de fet, en aquest punt. Per això sense propostes noves i de pes sobre aquest tema París tornarà a ser un fracàs.

Ara bé, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5 del 2013-14, ha aportat un nivell de coneixement recent més detallat relacionat amb els objectius globals de mitigació que s’haurien d’implementar per tal de satisfer la meta de no augmentar la temperatura mitjana a la superfície de la terra més de 2ºC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

Aquesta important i molt interessant novetat és l’estimació de la quantitat de Gt de CO2 que podrien ser encara enviades a l’atmosfera durant aquest segle XXI: al voltant de 1.000! Però no pas més!

Per tant, al nostre parer, estem en una millor posició per proposar un paradigma alternatiu relacionat amb els objectius de mitigació globals i nacionals en el context d’un possible “Acord de París”. El nostre treball ha estat proposar, d’una forma molt clara, senzilla, rigorosa i específica com s’hauria de distribuir aquesta quantitat entre els diferents estat parts de la UNFCCC, atenent a un criteri polític de Justícia Climàtica per Càpita. Un model matemàtic pensat i desenvolupat per la companya i professora Olga Alcaraz ens ha donat uns resultats poderosos, i des del nostre punt de vista molt interessants, que volem intentar que incideixen en el procés de negociació que començarà ara a Bonn i acabarà d’aquí uns mesos a París.

En la mesura que aquests resultats obeeixen a una voluntat de justícia climàtica, decanten clarament l’assignació dels “pressupostos de carboni” cap a aquells països que més els necessiten per eradicar la pobresa que, majoritàriament, encara regne al món.

 

Cap a una “Task Force a favor d’una forta Mitigació d’Emissions basada en un Criteri de Justícia Climàtica”

En aquest sentit la nostra presència a Bonn no es limitarà a presentar una proposta i continuar després en un paper més o menys habitual d’espectadors de les negociacions.

A partir de la presentació esmentada ens proposem començar, immediatament, un procés polític cap a una constitució  d’una Task Froce (en l’argot multilateral habitual: un grup actiu de pressió i intervenció), durant el procés, que es proposi influir tant com pugui en els redactats claus del text del possible “Acord de París” relatius als objectius de mitigació, on proposarem, òbviament, la consideració dels nostres criteris polítics i dels resultats concrets del nostre model.

 

Us mantindrem informats

Treballar en aquests temes a dia d’avui i a casa nostra (on hi ha tanta energia en moviment lligada a tants temes que fan malviure social i econòmicament a tantes persones) dificulta la comunicació del treball que es pot fer en una tema com aquest.

Intentarem, en la mesura de les nostres possibilitats, mantenir el màxim nivell d’informació que el temps (aquell bé tant escàs) ens permeti.

Durant les properes setmanes, doncs, ens trobareu en aquestes pàgines d’aquest blog que, en aquest període, serà més grupal (GGCC) que personal; també ens trobareu a la pàgina web del nostre grup de recerca:

http://sth.upc.edu/ggcc/participacio-a-la-reunio-de-bonn-de-la-unfccc-1-11-de-juny-2015

 

I, si voleu, ens hi podeu ajudar

Per acabar aquest singular post d’avui, m’atreveixo a demanar-vos que considereu la possibilitat de donar suport a aquest projecte. Hi ha tants llocs i tants temes on cal donar suport actualment, que no seré pas jo qui digui que aquest projecte té cap prioritat especial. Però si que diré que en una perspectiva de solidaritat amb les generacions futures, com acabi París té una importància cabdal.

I de la mateixa manera que, com he dit fa un moment, aquest no és un tema visible en aquests moments a casa nostra, doncs, òbviament, aquest és un tema que, actualment, no rep tampoc, pràcticament, cap suport d’enlloc. Va caminant a “peu coix” gràcies a l’esforç d’aportacions personals. Aprofito doncs, també, per donar-vos, per tant, un número de conte corrent on, si acabeu decidint fer una aportació econòmica al projecte, podeu fer la corresponent transferència bancària.

És la conte corrent de “la caixa”: 2100 1841 06 0200221867

I us agrairia que si hi feu una transferència hi féssiu constar el concepte: GGCC. És la conte corrent de l’associació sense ànim de lucre apGDM; associació que aquest any està de “sabàtic”, però que crec que és la més adient per rebre, si és el cas, donacions d’aquest tipus.

 

Informació concreta del Side Events a Bonn 2015

https://seors.unfccc.int/seors/reports/events_list.html

 

Captura3

 

Xerca; 18 de maig 2015

Fulls de ruta NNUU 2015. Audiovisuals sobre l’agenda post 2015 i els SDGs: RECURSOS IV

4 maig

Estic vivint uns dies de molta feina personal, tot preparant la participació a la propera reunió sobre canvi climàtic que tindrà lloc a Bonn de l’1 al 11 de juny propers!

Però mentre tant l’agenda post 2015 es va construint també, en un any d’una intensitat multilateral molt difícil de seguir. Per això com a mínim vull compartir un full de ruta en el qual es visualitzen gairebé tots (però que, insisteixo, són molts i ben importants) els processos que es viuen en el context de les NNUU; es tracta en aquest cas d’un calendari elaborat per CAFOD (la “Mans Unides” britànica):

 

cafod2015

 

I, a continuació, es poden veure tres vídeos que permeten, si més no, mirar i estar una mica en la matèria corresponent als nous Objectius de Desenvolupament Sostenible que s’aprovaran el proper mes de setembre.

El primer és una breu contextualització des del punt de vista de les pròpies NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=viWp53ISA8g&index=3&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

El segon, també breu, una altra contextualització des de fora de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=u5BDIBRwQ88&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-

I el tercer, més llarg però més interessant, un vídeo també de les pròpies NNUU que es va presentar el febrer passat en una reunió de l’ECOSOC de les NNUU:

https://www.youtube.com/watch?v=kR-YRC5D-QY&list=PLKnUaRyhTxD0l5fOt4ZgxV60Jyz2tkTd-&index=22

 

Que us siguin interessants!

Xerca; 4 de maig 2015

%d bloggers like this: