L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!
Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!
És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!
El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA
És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.
Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.
Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas, posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.
Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial
Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.
El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)
Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.
Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots). La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.
La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI
El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.
Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.
Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.
Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010
Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.
Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.
Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.
A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).
Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional
Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.
Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.
Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:
Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!
Nota final
I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!
Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014
"Act globally & ..." 