Tag Archives: UNPA

Síria, Iraq, … i la ONU? (…o, millor, un Parlament Mundial?) – Acte 22O

18 oct.

Context: “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”

Aquest proper dimecres 22 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc un acte al Patí Llimona (Carrer del Regomir 3) de Barcelona, organitzat per l'”associació projecte Governament Democràtic Mundial -apGDM” (http://apgdm.org).

És/serà un acte en el context de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” (http://www.worldparliamentnow.org/) que se celebra internacionalment del 17 al 24 d’Octubre!  L’apGDM és la organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial que, actualment, i entre altres grans activitats, impulsa (i nosaltres amb ells), i sempre internacionalment, la “Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU”! Aquesta assemblea hauria de ser, entre altres coses, el pas provisional possibilista que acabés generant el naixement d’un veritable parlament mundial.

Els lemes de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” són: “Que el poble decideixi. Necessitem democràcia sense fronteres. Hem de construir la democràcia global. Necessitem un parlament mundial!”. Nosaltres creiem que, efectivament, encara que a tots plegat ens pugi sonar d’entrada molt llunyà i celestial, cal tornar a caure radicalment del cavall per veure-hi clar; en aquest cas del cavall dels estats amb unes fronteres merament nominals que ja no reals; i que de la mateixa manera que ni la pobresa, ni les emissions de diòxid de carboni, ni el terrorisme, ni l’ebola, ni ….saben de cap frontera i són realitats globals -ben globals-, llavors, cal construir un sistema de presa decisions i d’acció política democràtica governamental que funcioni i respongui a l’escala global i doni respostes als problemes – els fonamentals que té plantejats la humanitat actualment- de nivell global. Per això parlem, es parla, de democràcia global. Però l’instrument clau d’una democràcia és un parlament al qual els ciutadans (tots els ciutadans i ciutadanes del món) que l’escullin puguin cedir democràticament la sobirania i la legitimitat necessària per prendre decisions. I per això, el que necessitem ja és un Parlament Mundial que sigui/estigui realment en el nucli d’un nou sistema d’institucions democràtiques globals a l’alçada de les realitats i dels reptes del segle XXI.

 

La xerrada col·loqui “Síria, Iraq, …i la ONU?” amb l’Antoni Segura i el Pere Vilanova  

L’acte del 22 d’octubre a Barcelona serà una xerrada col·loqui oberta a tothom que contarà amb una moderadora i uns ponents d’excepció. La Lourdes Beneria, professora emèrita d’economia i gènere de la Cornell University dels EUA i membre de l’apGDM, que actuarà de moderadora; i com a ponents l’Antoni Segura, Catedràtic de la Universitat de Barcelona especialitat precisament, entre altres temes, en la “Geopolítica del món arabislàmic” i el Pere Vilanova, també Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis internacionals, pau i seguretat internacional, orient mitjà i Àsia central.

Amb aquests ponents i amb el títol que hem donat a la xerrada esta clar que el gran tema de reflexió i debat serà la greu situació que es viu a Síria i a Iraq (però dins dels punts suspensius també hi podem posar, per exemple, Ucraïna i els països europeus i asiàtics fronterers amb Rússia i ex membres de la Unió Soviètica). Més vells o més nous, formen part d’una extensió molt preocupant de conflictes bèl·lics en el món; sobretot en unes determinades zones geopolítiques molt complexes i inestables, ja des de fa bastant temps. Els ponents ens ajudaran a entendre millor els perquès i les casuístiques principals d’aquests conflictes. Però també a respondre’ns les preguntes que tots tenim sobre la/les respostes internacionals a aquestes greus problemàtiques. Per què el Consell de Seguretat de les NNUU resta paralitzat davant d’aquests conflictes, com si en fossin o aliens o del tot impotents? Cóm hauria d’afrontar el món, ja a la segona dècada del segle XXI, aquests conflictes? Com els podria, sobretot, prevenir i, en cas extrem, com els podria aturar el més ràpidament possible i amb el mínim de costos en vides humanes?

De tot això, i ben segur que de molts més elements, es parlarà a l’acte del dimecres 22 al Patí Llimona!

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 1a part      

No pas amb cap intenció de condicionar o pre-configurar l’acte, m’ha semblat interessant, per a mi mateix i, per tant, potser també ho pugui ser per algun lector, plantejar algunes consideracions i reflexions dels aspectes més institucionals i jurídics -dret internacional- (a nivell de les organitzacions internacionals) que, a la meva manera de veure, estant al voltant dels temes que es tractaran a l’acte.

 

– Pau i seguretat internacional.-

Tots sabem que, després de la 2a guerra mundial, es constitueixen les NNUU i dins d’elles el Consell de Seguretat; de fet aquest és l’únic òrgan de les NNUU que es pot dir que és un òrgan de govern internacional amb poders clars, reals i molt importants. I, principalment, amb la responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. La Carta de les NNUU (que signen tots els estats membres) li atorga tots aquests poders i l’hi dibuixa detalladament com els pot/ha d’exercir.

El Consell de Seguretat és però, també, l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial i per això, en aquells moments -però desgraciadament encara avui- té cinc membres permanents amb dret a vet. EUA, Rússia, Xina, França i Anglaterra. Aquest fet ha anat no evolucionat amb paral·lel a la història i, en canvi, ha anat transformat el Consell, a la pràctica, en un òrgan que, en la majoria d’ocasions, queda bloquejat per algun vet o altre, i no pot, per tant, actuar d’acord amb les seves responsabilitats.

En qualsevol cas, el que teòricament hauria de fer sempre el Consell de Seguretat és actuar quan es fa palès que hi ha algun conflicte que posa en perill la seguretat internacional. I, en aquest context, en cap altra cas!

 

– Responsabilitat de Protegir – R2P (del seu nom en anglès).-

L’any 2005 una Cimera de NNUU impulsada pel llavors SG Kofi Annan va aprovar que les NNUU tenien també, a partir d’aquell moment, la responsabilitat de protegir a aquells sectors de la població del món que fossin víctimes de genocidis i/o crims de lesa humanitat. Aquest va ser un pas que tothom va viure en el context de la incapacitat (en aquell cas es podria dir que per manca d’atribucions) de NNUU d’actuar davant del genocidi de Rwanda.

L’aprovació i l’auto atorgació d’aquesta responsabilitat és, a parer del qui escriu, una de les passes més importants (en relació als paradigmes polítiques que defineixen les NNUU; sobretot en relació al paradigma de la sobirania inviolable dels estats davant de les pròpies NNUU) que s’han donat en un camí de reforma progressista de les NNUU. La R2P permet i obliga a les NNUU a intervenir dins d’àmbits que fins llavors es podien considerar de sobirania il·limitada si, per exemple, els governants d’un país -per molt “sobirà que sigui”- actuen sobre una part de la seva població cometen sobre ella crims execrables com els citats.

Només hi ha dos grans problemes al voltant de l’aplicabilitat d’aquest concepte. El primer és que pels tempos d’unes NNUU com les que tenim, s’han de donar moltes passes encara per tal que realment NNUU sigui operativa, des de tots els punts de vista, quan hagi d’actuar per protegir. El segon és que, com a mínim entretant, la presa de decisions sobre actuar per protegir s’ha traslladat al Consell de Seguretat. I el Consell de Seguretat no ha canviat ni una coma de la seva manera de fer i actuar encara que, ara, la problemàtica a considerar pugui ser molt diferent al que pot ser un conflicte que amenaça la seguretat internacional. Inclòs el dret de vet que, més incomprensiblement que mai en aquests temes de R2P, no té cap senti de cap mena que es pugui aplicar; però que ja ha sigut així en els primers compassos de, precisament, el tema de Síria (d’això ja se’n parlarà, a ben segur, el 22O al Patí Llimona).

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 2a part 

En aquesta segona part de les meves reflexions d’avui faré només un repàs molt breu i esquemàtic dels darrers conflictes bèl·lics internacionals (post caiguda del mur de Berlin i de la Unió Soviètica) i de com se’ls ha anat qualificant per diversos experts -amb els quals coincideixo personalment-, precisament, pel comportament del Consell de Seguretat i/o de la comunitat internacional davant d’ells:

-1a Guerra del Golf (1990): com a resposta a la invasió de Kuwait per part d’Iraq; amb el vist i plau del consell de seguretat que el va considerar una amenaça a la pau i seguretat internacional. Legal i podríem dir que legítim!

-Rwanda (1990-92; 1994-96): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P!

-Iugoslàvia (1999): intervenció de l’OTAN, en contra del parer del Consell de Seguretat (pel vet de Rússia). Hi ha qui -o com  a mínim jo i perdoni el lector la gosadia- l’ha qualificat de, per tant, il·legal però legítima!

 -Iraq (2003): intervenció dels EUA, Anglaterra i Espanya per la teòrica amenaça a la seguretat internacional de les “armes de destrucció massiva” que tindria l’Iraq. Qualificada gairebé per tothom, actualment, com a il·legal (ni tan sols es va presentar una proposta formal al Consell de Seguretat que autoritzes la intervenció) i il·legítima (pel gran engany amb que es va voler justificar). No a la guerra!

 -Darfur (2003): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P. Cal fer constar però, en aquest cas, l’oposició de la Unió Africana que Xina va elevar a la categoria de vet en el Consell de Seguretat!

 -Líbia (2011): la primera i única vegada en que el Consell de Seguretat autoritza la intervenció per donar compliment a la Responsabilitat de Protegir que té les NNUU; les formes en que s’intervé són criticades per alguns membres del Consell de Seguretat per haver anat més enllà del que s’havia aprovat. Qualificable com de legal i legítima, encara que necessàriament millorable.

El dimecres 22O, com a mínim un servidor, preguntarà als ponents sobre aquestes reflexions i, sobretot, els hi preguntarà com qualificarien ells, en una línia comparativa semblant a la seguida aquí o en una línia comparativa pròpia seva, els conflictes actuals de Síria, Iraq, Ucraïna, etc.

 

iraq...

 

Xerca; 18 d’octubre de 2014

Que la gent decideixi: Parlament Mundial

21 oct.

Del 17 d’octubre de la setmana passada (dia internacional d’eradicació de la pobresa) fins  al 24 d’octubre d’aquest setmana (dia de les Nacions Unides) s’està desenvolupant una primera “Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”: ” Deixem que la gent decideixi – Parlament Mundial ja!”

Una setmana promoguda pels entorns de la Campanya UNPA (per a una Assemblea  Parlamentària a les NNUU) en la que es viuran debats, demostracions, accions, etc.  En, de moment,  més de 60 ciutats d’una banda a l’altra del planeta.

Demà a dimarts 22, a l’aula Calsamiglia, del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (Carrer Ramon Trias Farga 25) hi haurà una acte a Barcelona sota el nom “La creació d’un Parlament Mundial a debat”. Lourdes Benería, Josep Lluís Martí, Xavier Pons i Carme Valls, entre d’altres, obriran el debat amb les seves ponències i, en aquest cas, “l’associació projecte Governament Democràtica Mundial -apGDM” ens hi convida molt particularment a participar-hi.

El  lema de la campanya global -“Deixem que la gent decideixi”-  té diferents vessants, o es pot emfatitzar des de diferents punts de vista.  Personalment, sense menystenir-ne cap, jo en destacaré el que parteix de l’anàlisi de que l’actual sistema d’organitzacions internacionals esta “clavat”, auto  bloquejat i col·lapsat, i precisament per això no pren decisions, no es capaç de prendre decisions; decisions que, en canvi, en aquests moments són imprescindibles de prendre en moltes direccions i davant de moltes problemàtiques, si no volem veure’ns abocats a un futur  incert amb un increment -que ja ningú amb quatre dits de front posa en dubte- de situacions catastròfiques amb les que el nostre planeta respondrà, de forma natural -és a dir en funció en funció de les seves lleis de funcionament naturals que ni tan sols coneixem encara prou-, l’absurda síndrome de la nostra capacitat de fer-ne ús i dominar-lo, gràcies a les nostres capacitats, al nostra servei exclusiu i massa inconscient encara.

L’actual sistema d’organitzacions internacionals (resultat fonamentalment de les grans guerres del segle XX) es podria descriure, des del punt de vista de la seva legitimitat, com un sistema de democràcia representativa indirecta, amb capacitats de prendre decisions quan els seus actors polítics principals i gairebé únics – els estats-nació- es posen d’acord en prendre-les però amb molt poca (cada dia menys) capacitat de fer-ho quan aquest acord no existeix, i quan un acord basat en una possible majoria d’estats respecte a una minoria va quedant cada dia més descartat -és fa més i més impossible-, perquè les realitats tant distintes d’aquest estats no el legitimen.

En aquest sentit quan la legitimitat d’un sistema democràtic es tal que, finalment, acaba impedint que aquest sistema prengui decisions, la única solució és canviar la base d’aquesta legitimitat. I aquí rau el nucli de la meva argumentació d’avui. Si la sobirania que els ciutadans han cedit als estats no és serveix perquè aquests estats prenguin decisions a segons quins nivells o davant de segons quins problemes o situacions, llavors,  els ciutadans han de recuperar aquesta sobirania (que a la fi només es seva) i gestionar-la de manera que si permeti una presa de decisions democràtica davant dels nous problemes plantejats.

No sé veure (i, en general, m’atreviria a dir que ningú ha sabut veure una altra alternativa política a la que estem considerant en aquest post d’avui) cap altra possibilitat que la de cessió directe (no indirecta a través dels estats) de sobirania de les ciutadanes i ciutadans del món a un organisme polític de presa de decisions (amb totes les màximes garanties de respecte als drets de les minories en tots els sentits i de que les decisions més importants responguin a majories molt àmplies i sòlides) de naturalesa parlamentària: “el parlament mundial” que, efectivament, no és llavors cap caprici o malaltia participativista, sinó una imperiosa necessitat dels nostres temps i dels seus problemes.

De l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD d’aquest 2013

Dins del capítol 5: “Governament i associacions en una nova era”, de l’edició 2013 de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD i, per tant, amb un  valor polític molt important per la seva simple existència com a requadre dins d’un dels informes més sòlids i influents de les NNUU, Jo Leinen -membre del Parlament Europeu- desenvolupa, sota el títol: “Un parlament Mundial per a una democràcia mundial?,  la següent argumentació:

“La legitimitat i la representativitat de la població mundial en la presa de decisions mundials són imperatives per al  governament  de qüestions d’aquesta índole, però no hi ha mecanismes institucionals que assegurin una participació ciutadana eficaç i influent en els organismes de presa de decisions mundials. En un moment en què la presa de decisions intergovernamentals ha revelat els seus límits, la recerca d’equitat i de sostenibilitat, i la urgència d’abordar reptes definits per al nostre planeta requereixen el compromís de la ciutadania mundial.

Un Parlament mundial funcionaria com a complement de l’Assemblea General de les Nacions Unides, ja sigui integrat formalment en el sistema de l’ONU o instituït com un organisme a part. Aquesta idea no és nova, però va madurant i rep cada vegada més suport d’actors de la societat civil i de Parlaments regionals (inclosos els Parlaments Europeu, Llatinoamericà i Africà).”

 

Captura

 

Xerca, 21 d’octubre de 2013

Per un Parlament Mundial

25 febr.

El proper dimarts 5 de març, a les 19h, i en el Patí Llimona de Barcelona, tindrà lloca la presentació d’una Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU. Us en podeu informar i, si és el cas, confirmar la vostra assistència en el lloc web: www.unpa.apgdm.org

Per un Parlament Mundial

Soc ben conscient que sona a utopia, a fer volar coloms, a …m’ho han dit moltes vegades, i tot i reconèixer que és cert el que m’han dit i em diuen, segueixo pensant que és un pas que cal donar, i que cal esperar que s’acabi donant, evidentment, només si hi lluita molta -molta- gent de tot el món: la ciutadania mundial.

Bastantes vegades en aquest blog m’he referit a la situació de bloqueig en que es troben les organitzacions internacionals davant, precisament, dels importants desafiaments que tenim plantejats com a humanitat en aquests començaments del segle XXI.

He escrit en relació a això que, d’una banda, és imprescindible la construcció d’instruments de governament democràtic supranacionals (i amb presència, a més dels representants dels estats, de representants dels stakeholders principals en cada tema).

Està clar però, que el pas que acabo de mencionar té encara una mancança molt important: el de la legitimitat democràtica  de les decisions que es puguin prendre a nivell supranacional. De fet, és el gran problema, en el fons, de les decisions del Consell de Seguretat de les NNUU (on ja sabem que si que se’n prenen de decisions importants).

I aquesta realitat només té una solució. En un món en el que els actors polítics ja no són, només, els estats, i en el que cada dia que passa hi ha més actors i realitats que no queden representades per les organitzacions dels estats, cal construir també l’instrument en el qual es sustenti la democràcia en el món global.

I això, jo crec que només té una resposta: la d’un Parlament Mundial del ciutadans i ciutadanes del món.

Per situar-lo políticament crec que els sistemes polítics democràtics bicamerals en són un bon exemple. L’actual Assemblea General de les NNUU quedaria com una mena de cambra territorial dels estats i/o regions polítiques del món. Però aquests representants territorials estan tant lluny de representar els seus ciutadans, sobretot precisament en els temes globals, que la única manera de garantir que la democràcia mundial o global estigui basada (com no pot ser d’altra manera si parlem de democràcia) en els ciutadans i ciutadanes del món, elles i ells han de poder escollir, cedint-hi sobirania política, el Parlament Mundial.

Aquest conjunt bicameral, del qual hem parlat, és el que escolliria, a partir de llavors, els òrgans de governament democràtic supranacional (i entre ells els consells de les NNUU) que, torno a insistir, són imprescindibles per prendre  decisions -ja- en temes -tant bloquejats- financers, climàtics, alimentaris, etc. mundials.

A partir del moment en que aquesta utopia (conceptual que no real) fos una realitat, no tindrem organitzacions d’estats sinó institucions amb participació d’estats però també d’altres actors polítics. La sobirania del sistema ja no residirà només en aquests estats, sinó, en l’estadi final, també i molt fonamentalment i de forma directa, en la ciutadania mundial, a través del parlament mundial. 

Només destacar, finalment, que si, que estem parlant doncs i efectivament d’un parlament escollit directament pels ciutadans  i ciutadanes del món. Hi ha nombrosos estudis i propostes concretes, també nombroses qüestions a plantejar-se, respondre i resoldre, sobre la viabilitat de la proposta. Des del punt de vista del que escriu només arribant a aquest òrgan es podrà assolir el caràcter realment democràtic, a l’escala mundial, d’una nova governabilitat.

De moment la Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU és una proposta -no pas la única- per anar-hi avançant!

Captura

 

Xerca; 25 de febrer de 2013

 

 

 

 

%d bloggers like this: