Tag Archives: Rio+20

La propera setmana comença Rio+20; el futur que voldria Ban Ki-Moon

4 juny

No ho he fet mai ni sé massa bé com ho faré ni que acabarà sent…però la voluntat hi és!

En la mesura que tindré la oportunitat de seguir, en representació de l’associació projecte Governament Democràtic Mundial – apGDM, tot el procés, doncs això, probablement a mena de notes molt personals diàries (si la realitat -segur que desbordant- ho permet) intentaré anar pensant i escrivint sobre el que va passant i, principalment, sobre el que es vagi conformant.

La nostra nova i jove associació (www.apgdm.org) ha estat acreditada per participar activament en el seguiment de la Cimera Oficial. I això és el que intentaré fer! La qual cosa em farà gairebé impossible seguir moltes altres realitats de tot el que serà Rio+20; per exemple, no crec pas que pugui seguir gairebé res de la Cimera dels Pobles (la usual, però aqueta vegada preparada amb molta energia política i com una mena de Fòrum Social Mundial temàtic, cimera paral·lela de la societat civil i els moviments socials).

De fet el procés començarà pròpiament el dimarts 13 de juny amb el PrepCom 3 (la 3a reunió -i en aquest cas la darrera-  del Comitè Preparatori del la Conferència). Serà, oficialment, fins el 15 de juny i, en principi ja hauré començat a escriure, ja des del primer dia, des de Rio de Janeiro ; informalment però, les negociacions continuaran amb tota seguretat i intensitat fins el dia 20 de juny en el que començarà pròpiament la Cimera. Amb presència ja de Caps d’Estat i de Govern (que mai se sap si enreden més que cap altra cosa) la Cimera s’acabarà el divendres 22 de juny a la tarda (però qui no imagina una d’aquelles nits en la que pot passar de tot i/o de res)!

Avui doncs, més pendent de preparatius que de cap altra cosa acabaré aquest post només amb alguna noticia de darrera hora i unes cites d’un article ben especial del SG de les NNUU a l’edició del passat 23 de maig del New York Times.

La noticia és que -no seria ni lògic que en fos ara una altra-, de fet, després del darrer informal informal, que va tenir lloc des del 29 de maig fins l’1 de juny, el nivell de desacords i de manca de concrecions en la majoria de temes i, naturalment i sobretot, en els més importants continua ben palès!

I de l’article d’en Ban Ki-Moon crec que llegir-ne les següents cites mostra la importància que NNUU dona a la Cimera i, a la vegada, la gran preocupació de que, novament, no estiguem, ni molt menys a l’alçada de les circumstàncies! I ho diu qui ho diu!

The Future We Want; by Ban Ki-Moon; NYT May 23, 2012

[…] Two decades later (es refereix a Rio 92), we are back to the future. The challenges facing humanity today are much the same as then, only larger. Slowly, we have come to realize that we have entered a new era. Some even call it a new geological epoch, where human activity is fundamentally altering the Earth’s dynamics.

Global economic growth per capita has combined with a world population (passing 7 billion last year) to put unprecedented stress on fragile ecosystems. We recognize that we can not continue to burn and consume our way to prosperity. Yet we have not embraced the obvious solution — the only possible solution, now as it was 20 years ago: sustainable development.

Fortunately, we have a second chance to act. In less than a month, world leaders will gather again in Rio — this time for the U.N. Conference on Sustainable Development, or Rio+20. And once again, Rio offers a generational opportunity to hit the reset button: to set a new course toward a future that balances the economic, social and environmental dimensions of prosperity and human well-being.

[…] Their overarching challenge: to galvanize global support for a transformative agenda for change — to set in motion a conceptual revolution in how we think about creating dynamic yet sustainable growth for the 21st century and beyond.

If I were to offer advice as U.N. secretary general, it would be to focus on three “clusters” of outcomes that will mark Rio+20 as the watershed that it should be.

First, Rio+20 should inspire new thinking — and action. Clearly, the old economic model is breaking down. In too many places, growth has stalled. Jobs are lagging. Gaps are growing between rich and poor, and we see alarming scarcities of food, fuel and the natural resources on which civilization depends.

(I si se’m permet un comentari entre línies: això no ho diu ni un anti globalització, ni un anti sitema ni un indignat, eh!)

Second, Rio+20 should be about people — a people’s summit that offers concrete hope for real improvements in daily lives. Options before the negotiators include declaring a “zero hunger” future — zero stunting of children for lack of adequate nutrition, zero waste of food and agricultural inputs in societies where people do not get enough to eat.

Third, Rio+20 should issue a clarion call to action: waste not. Mother Earth has been kind to us. Let humanity reciprocate by respecting her natural boundaries. At Rio, governments should call for smarter use of resources. Our oceans must be protected. So must our water, air and forests. Our cities must be made more liveable — places we inhabit in greater harmony with nature.

At Rio+20, I will call on governments, business and other coalitions to advance on my own Sustainable Energy for All initiative. The goal: universal access to sustainable energy, a doubling of energy efficiency and a doubling of the use of renewable sources of energy by 2030.

Because so many of today’s challenges are global, they demand a global response […]!

Xerca; 4 de juny de 2012

Un Governament Democràtic Mundial per a un Desenvolupament Humà Sostenible; a pocs dies de Rio+20

28 maig

Amb un secretari general de NNUU expressant públicament la seva preocupació pels pocs avenços i concrecions en el procés negociador, amb uns números de participació previstos que tornaran a posar de manifest el gran interès ciutadà mundial per aquestes problemàtiques (per exemple, prop de 17.000 persones acreditades per seguir la cimera oficial) i amb un darrer procés negociador “informal” a Nova York des del 29 de maig fins el 2 de juny d’aquesta setmana, tot sembla a punt per arribar a Rio+20, excepte la possibilitat de preveure quin final, en els punts més importants, pot tenir aquest gran dispendi d’energia humana que s’ha mobilitzat durant gairebé un any i mig de preparació.

Sobretot doncs perquè encara esta tot molt obert i perquè en els meus posts sobre aquest procés potser he estat més un relator que altre cosa, avui em posicionaré sobre un dels temes importants que hi ha sobre la taula negociadora: el Marc Institucional per a un Desenvolupament Sostenible, (MIDS -IFSD, International Frame for Sustainable Development), que sent menys políticament correctes jo anomenaré: “Un Governament Democràtic Mundial per a un Desenvolupament Humà Sostenible”.

Aspectes conceptuals

No hauria de fer falta, però encara no es pot deixar d’insistir que el desenvolupament humà sostenible, el gran repte en positiu que té plantejada la humanitat sencera en aquest començament del segle XXI, és una tríada indeslligable que suposaria un desenvolupament social desitjat (i quan dic desitjat, vull dir basat en uns valors i uns objectius de satisfacció de necessitats humanes bàsiques que, com a mínim, ha de ser universalitzable ), un desenvolupament ambiental compatible (compatible amb les lleis naturals que regeixen l’habitat en el qual vivim: el planeta terra, la mare terra com ens ha recordat la veu emergent dels pobles indígenes) i un desenvolupament econòmic possible (que distribueix els sempre escassos recursos a la disposició de la humanitat per satisfer les necessitats humanes mencionades, compatiblement amb no hipotecar per al futur el medi ambient planetari).

Quin “marc” tenim ara?: aspectes positius i mancances principals 

La famosa cimera de la terra, de Rio 1992, va crear la Comissió de Desenvolupament Sostenible (CSD-SDC) i la va posar, institucionalment parlant, sota el paraigua de l’ECOSOC (el Consell Econòmic i Social de les NNUU).

Què te això de positiu? Doncs principalment (però no és ni molt menys poc en el terreny internacional) que, per alguna vegada, això és coherent i respon a la conceptualització que es pretén governar: la tríada indeslligable  social, ambiental i econòmica  a la que ens hem referit a l’apartat anterior d’aquest text.

Què te això de negatiu? Principalment que, com tothom sap, l’ECOSOC és el taló d’Aquil·les de les NNUU: una història llarga i a voltes rocambolesca que no deixa d’explicar que, precisament i sobretot en els aspectes econòmics, les NNUU no hagin acabat pintant mai gairebé res en el món i que, molt principalment, les Institucions de Bretton Woods (FMI i BM) hagin sigut, per excel·lència i desgracia de la humanitat, les institucions econòmiques mundials reals governades només pels països més rics i poderosos.

En aquest context, les comissions que depenen de l’ECOSOC, per bona feina que puguin fer, sempre acaben impregnades de la maledicció original i evolucionada que pesa sobre l’ECOSOC! 

I tot això és una mancança realment principal del marc governamental actual; quan hom parla de que el principal problema de les NNUU és que no es capaç d’implementar el que ella mateixa aprova, si en un nivell això és així és en el de l’ECOSOC i en els seus àmbits temàtics i, per tant, i des de Rio 92, també en l’àmbit del desenvolupament sostenible.

Quina seria doncs, però que no és factible, la reforma principal que hauria d’aprovar Rio+20? La reforma de l’ECOSOC!

De fet l’estructura de l’esquelet principal de les NNUU ja seria essencialment correcte; l’Assemblea General com a màxim òrgan i els Consells (el de pau i seguretat, l’econòmic i social, des de fa poc el de drets humans, etc.) com a òrgans principals d’anàlisi i proposició “normativa” i fins i tot executiva, en els temes corresponents.

De la mateixa manera que molts estaríem d’acord en que un Consell de Pau i Seguretat, convenientment i radicalment reformat en la seva composició i funcionament democràtic, ha de ser una peça clau d’un sistema de Governament Democràtic Mundial, imaginar un ECOSOC funcionant democràticament amb uns nivells d’autoritat equiparables als del Consell de Seguretat, seria, probablement, la millor solució als temes de governament per a un desenvolupament humà i sostenible.

Emperò això requereix modificar la Carta de les NNUU; i com tothom amb dos dits de front reconeix, això a banda de que probablement no és possible de fer actualment, tampoc és gens prudent fer-ho: en sortiria una Carta de les NNUU molt pitjor que l’actual.

La reforma necessària però impossible hauria d’incloure, en un imaginari ideal,  el canvi de nom i passar a nomenar-se: Consell social, ambiental i econòmic mundial, és a dir, de fet i d’acord amb l’apartat d’aspectes conceptuals d’aquest post, Consell per a un Desenvolupament Humà Sostenible!

Quin hauria de ser doncs el marc que s’hauria d’intentar aprovar a Rio+20, en la direcció d’un governament democràtic mundial per a un desenvolupament humà sostenible?   

Tenint en compte que, com és ben evident, m’estic movent clara i conscientment en una perspectiva reformista i possibilista, crec que les coordenades que hauríen de definir els nostres objectius són les següents:

1. Indirectament, el que s’aprovi hauria d’enfortir (insisteixo amb lo d’indirectament d’acord amb l’apartat anterior) l’ECOSOC i la seva visibilitat i potencialitat com a Consell de Governament  Democràtic per a un Desenvolupament Humà Sostenible.

Tot el que no sigui això i vagi en la direcció de crear un altre òrgan dins de l’estructura de les NNUU fora de l’ECOSOC, i encara que porti fins i tot una etiqueta -una de les que hi ha sobre la taula- com la de Consell de Desenvolupament Sostenible no seria, des del meu punt de vista, un bon resultat a mig i llarg termini, encara que probablement molts el podríem saludar positivament a curt termini.

Si realment estem convençuts de que els tres pilars del desenvolupament sostenible (social, ambiental i econòmic) són indeslligables i s’han de realimentar mútuament (una mena de misteri com el de la santíssima trinitat, si se’m permet la broma), llavors, si el nou òrgan queda fora de l’estructura de l’ECOSOC acabarà sent només, només!, un òrgan de governament dels temes medi ambientals;  que tot i també ben necessari (i també sobre la taula negociadora de Rio+20 en relació a com s’hagi de reformar la UNEP-PNUMA, Programa de les Nacions Unides per el Medi Ambient) és una altra dimensió de la qüestió sobre la qual avui i aquí no entraré.

2. S’ha d’aconseguir, com a mínim -i dins i/o lligat clarament a l’ECOSOC d’acord amb la coordenada anterior-, el que dins de l’argot de les NNUU es coneix com un òrgan subsidiari permanent d’alt nivell, creat amb les millors i més capacitats possibles en el context de l’article 22 de la Carta de les NNUU .

Una operació que hauria de tenir unes característiques el més semblants possibles a les que ha seguit el procés de creació i desenvolupament del nou Consell de Drets Humans de les NNUU, amb la particularitat de que, d’acord sempre amb els aspectes conceptuals i la coordenada objectiu anterior, ha de quedar lligat a l’ECOSOC de tal forma que, fins i tot, en sigui una forma clara i indirecta de l’imprescindible  empoderament de l’ECOSOC.

 3. Quines altres particularitats i característiques haurien de conformar aquest nou òrgan? 

És evident, sempre a la meva manera de veure, que aquest nou òrgan substituiria l’actual Comissió de Desenvolupament Sostenible que, tot i havent jugat un paper molt interessant i important en la 1a dècada després de Rio92 (sobretot pel que fa a les propostes d’indicadors en el marc dels programes 21), actualment ha perdut tot el seu vigor i s’ha anat reduint a un àmbit de debat de temes ambientals bastant especialitzats que, clarament, repeteix i duplica en dolent el que ja fa, i bastant millor, la UNEP-PNUMA.

Hauria de ser l’òrgan més multistakholder i més multinivell de les NNUU, avantguarda de noves dinàmiques de governament democràtic mundial.

. Tothom ho diu: la sostenibilitat pretesa requereix de la participació activa de tots els actors (multistakeholder) i, en aquest cas, els marcs de Rio, on es van imaginar i institucionalitzar els Grups Principals o Major Groups, és el que millors condicions polítiques ofereix per a la creació d’un veritable òrgan multistakeholder.  En aquest sentit, d’acord amb l’article 77 de la Carta de les NNUU, això on es fa més senzill de fer és en el ECOSOC!

. I per les mateixes raons i amb les mateixes o similars condicions polítiques, el caràcter multinivell (mundial, regional, subregional, estatal, subestatal i local) que la implementació del governament democràtic mundial per a un desenvolupament sostenible requereix ineludiblement, hauria de ser una de les característiques més innovadores i avançades d’aquest pas imprescindible pel propi bé de les NNUU i, sobretot, per a la resolució de les problemàtiques mundials fruit de les tendències insostenibles dominants -de vida, producció, consum, etc.-, que hom reclama a grits invertir radicalment a Rio+20.

 

 

Xerca; 28 de maig de 2012

A 45 dies de Rio+20: diàlegs de sords!?

7 maig

Divendres passat, 4 de maig, acabaven els, teòricament, darrers quinze dies de negociació abans d’arribar a Rio, en el format tant original de ” Informals consultes informals” o, en una traducció més correcte i menys literal, “Consultes oficioses”.

La principal conclusió és que, constatat el gran nivell (quantitatiu i qualitatiu)  de desacord i la molt escassa, no diré nul.la però gairebé, capacitat de tancar amb acord parts, paràgrafs, del possible document final de la Cimera, s’ha decidit que hi hagi una altra sessió de “Consultes Oficioses”, des del 29 de Maig al 2 de Juny.

Després ja només quedarà el 3r PrepCom (Comitè Preparatori) a Rio mateix, del 13 al 15 de juny, i la cimera pròpiament, del 20 al 22 de Juny!

Aquestes darreres consultes oficioses acaben amb un document de 420 paràgrafs (el draft o esborrany 0 en tenia 128), dels quals 400 estan entre claudàtors, és a dir, bloquejats pel desacord, més o menys important, d’alguna de les parts negociadores. Les parts en desacord tenen, com gairebé sempre, un cert comú denominador: nord-sud. Però tant a nivell de nord com de sud -i aquí rau una de les novetats principals del procés actual, que lliga perfectament i precisa amb el que ve succeint a nivell de les negociacions sobre canvi climàtic)  cada vegada tothom té més dificultats per consensuar les seves pròpies posicions. I les mètriques respectives, és adir, les posicions de suport a un o altre punt, són sovint diferents per a cada tema, és a dir, desafinen sovint.

A nivell de nord tenim els dos grans subgrups de sempre: Europa, Noruega, Suïssa i Corea, d’una banda (més partidaris de que el sector públic tingui un paper important i dels marcs reguladors) i USA, Canada i Austràlia de l’altra.

A nivell de sud (G77+Xina) la dificultat de consensuar les seves pròpies posicions  augmenta dia a dia, en la mateixa proporció que varia dia a dia la diferència entre les seves diferents realitats; les economies emergents i Àfrica, per situar dos pols, cada vegada ho tenen  més difícil per tenir un projecte comú! 

Per les informacions que m’arriben i el seguiment que en puc fer des de la llunyania, dedicaré aquest post d’avui a descriure les principals controvèrsies en les que jo estic més interessat (i que per suposat no poden ser totes); en definitiva, els principals punts sobre els que probablement molts esperaríem nous acords importants ben necessaris i on, probablement en canvi, tot tornarà a quedar en un text tancat de pressa i corrents, i a darrera hora, amb moltes declaracions de bones intencions i molt poques, potser gairebé cap, decisions en ferm i a realment implementar. 

L’Índex del Document Final

No sembla ja que aquest índex pugui canviar i, per tant, es bo agafar-lo de referència:

1. Preàmbul

2. Renovant el compromís polític

3. Economia Verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa

4. Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

5. Marc per a l’acció i seguiment

Com ja he comentat altres vegades no estic seguint ni els temes corresponents a l’apartat III ni al V (tot i que d’aquest apartat si que en segueixo l’estructura i algun subtema que, en si mateixos, diuen ja moltes coses).

Desacords principals relatius al Preàmbul i a la Renovació del compromís polític

Mentre des de Europa (UE) es lidera la posició de que canviar les tendències insostenibles de producció i consum, i protegir i millorar el medi ambient, són crítics per lluitar contra la pobresa, des del G77+Xina s’insisteix que l’eradicació de la pobresa requereix focalitzar-se en els tres pilars del desenvolupament sostenible , i esta en contra d’una desproporcionada atenció al pilar ambiental.

L’altre gran desacord esta en la singularització que el G77+Xina vol continuar fent del Principi 7 de Rio: “responsabilitats comunes però diferenciades”, i l’oposició cada vegada més gran del nord en mencionar aquest principi. 

En canvi, el G77+Xina no solament no deixa d’insistir-hi i a més a més, tot posant el dit a la llaga, ho lliga sempre en emfatitzar l’incompliment del nord de tants i tants acords i promeses i en reivindicar el seu compliment; davant de la qual cosa la posició del nord és dir que el cal és mirar endavant.

És en el context d’aquestes dues grans diferències a nivells de principis, que es pot i, al meu parer, s’ha d’entendre la diferent passió per l’economia verda que el nord ven com la panacea i al sud li fa més por que gracia.

Segueix, finalment,  la confrontació sobre, d’una banda, el paper del sector privat i, en general, però a diferents nivells, dels diferents Grups o actors principals, en aquests temes. D’una banda, per exemple, el nord vol potenciar més, sobretot, el “partnership” públic privat i, d’altra banda sobre les dinàmiques de monitorització i seguiment del que fan els diferents actors, és el sud qui més reticències hi té.

Desacords principals (de fet potser el principal és que hi ha desacord en tot) relatius al Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

Cal dir abans que res que en aquests temes sempre és més difícil arribar a acords i sobretot tancar-los en consens de bones paraules. Si hom parla de crear un nou òrgan o de modificar l’estatus d’un altre, llavors “no hi ha tutia”, o ho fas o no ho fas, però les posicions diluïdes són molt més difícils de justificar; és en aquest sentit que, aquesta vegada, la conferència es valorarà fonamentalment pels acords i/o els no acords en aquest àmbit.

De fet, malgrat no ser pas un entusiasta de l’actual SG de les NNUU, sempre li he reconegut el seu atreviment (imprescindible d’altra banda) en posar sobre la taula els temes de, en definitiva,  Governament Mundial del Desenvolupament Sostenible i/o del Medi Ambient, en particular, en aquest procés cap a Rio+20.

Podríem dir que hi ha dos grans nivells en els que s’està treballant: un és el més orgànic i, per tant, també més normatiu (“legislatiu”), i l’altre és el més operatiu i, per tant, més lligat a la gestió i la implementació.

Al nivell més orgànic, actualment l’ECOSOC (el Consell Econòmic i Social de les NNUU -ja l’he qualificat moltes vegades com el taló d’Aquil·les de les NNUU, en la mesura que els assumptes econòmics i financers es van quedar a les Institucions de Bretton Woods) té, dins del seu paraigua, la Comissió de Desenvolupament Sostenible creada, precisament, a la Cimera de Rio 92. Empoderar, reformar, etc. aquests dos òrgans és, primer, una qüestió que afecta als dos a la vegada i, segon, quelcom que obre la caixa dels trons de la reforma de la mateixa Carta de les NNUU, cosa que ningú (jo tampoc) considera prudent en aquest moments (quedaria molt pitjor que la que tenim!)

Com alternativa, hi ha la proposta de fer un d’aquells “salts a la carta” (en el doble sentit que pot tenir en aquest context aquesta frase) i, com es va fer amb la Comissió de Drets Humans, transformar la Comissió de Desenvolupament Sostenible en un nou Consell de les NNUU: el Consell de Desenvolupament Sostenible; precisament per la similitud amb el que ha succeït amb el tema de drets humans (fa poc que es va fer aquell pas; el Consell de DDHH esta funcionat molt bé) no em fa pas ser optimista respecte a que aquesta sigui la decisió que es prengui; en qualsevol cas és quelcom que té molts números de no resoldre’s pas fins la nit abans de tancar la Cimera. En aquests moments, per exemple, el G77+Xina per no tenir, no té ni posició clara sobre el tema. La meva opinió i les seves contradiccions quedaran per un altre dia.

Al nivell de gestió i implementació pràcticament tot gira al voltant de la decisió de transformar, o no, el PNUMA (Programa de les Nacions Unides Sobre el Medi Ambient) en una agència especialitzada del sistema (com ho són una UNESCO, una FAO, una OIT, etc.). També deixo per un altre dia la meva opinió i les seves contradiccions. I també en aquest punt no sé pas veure un desenllaç en cap sentit fins a darrera hora.
Si que pot ser oportú, en canvi, citar avui i aquí que aquest punt és una escletxa important en el sí del G77+Xina; el grup com a tal sembla no estar-hi a favor però, en canvi, els països africans si: seria la primera agència del sistema de NNUU amb seu al continent Àfrica. 

Consideració particular (i final d’aquest post) sobre l’evolució del capítol V: Marc per a l’acció

Aquí la tendència que s’està veient és la del maximalisme polític: tu vols que es parli d’això, doncs jo vull que és parli d’allò, i així tothom content. Això és així de tal manera que, actualment, la meitat del text total l’ocupa aquest capítol.

Només em segueixen escandalitzant, principalment, dues qüestions sobre aquest capítol, amb les quals acabaré avui:

1. Que, pràcticament, no es parli de canvi climàtic més enllà de citar Durban; la qual cosa és, des del meu punt de vista, com beneir la traïció de judes

2. Que es parli, en canvi, de “desastres”; de com afrontar-los, gestionar-los, etc.

Evidentment estem donant per fet que no actuarem com hauríem d’actuar, que seguirem fent el mateix que estem fins ara, que en contes de canviar de rumb, ens adaptarem als danys que provoqui el rumb actual i que, per tant, haurem d’aprendre a gestionar millor els desastres que vindran. Valguem Déu, quina barbaritat!

Xerca; 7 de maig de 2012

A 65 dies de Rio+20: una torre de babel a punt de caure!

16 abr.

Si, Rio+20 és una oportunitat històrica i tot sembla indicar que s’està fent tot el possible per malmetre-la! I no és important per “ofuscació ambientalista”; és tan important perquè els grans reptes del món estan, han d’estar, sobre la seva taula: la lluita contra la pobresa i a favor del desenvolupament humà més equitatiu al món; les formes de desenvolupament de la vida humana sobre el planeta, des d’un punt de vista dels models alimentaris, energètics, econòmics, etc. que es vulguin i puguin assolir; la lluita contra la degradació ambiental del planeta, començant per la que suposa el gravíssim canvi climàtic; etc.

Si tot això està, ha d’estar i pot estar (potser per primera vegada de forma tan holística i per això també tan important) sobre la taula de Rio+20, seria, és del tot imperdonable, que desaprofitem la oportunitat històrica.

En canvi, diversos fets, ens encaminen, des del meu punt de vista, a un gran fracàs i a una altra gran frustració i, sobretot, a un altre intent fallit de redreçar les tendències més greument insostenibles que s’estan instal·lant de forma, potser irreversible, al nostre petit planeta.

Crec que només hi ha dos actors, les NNUU i una mena de “moviment sociològic mundial” que no sé encara com definir i que, en canvi, no té cap mena d’estructura que li permeti incidir realment en el procés, que estan intentant fer possible que Rio+20 estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Fa ja uns quants anys que segueixo temes de política internacional i crec que es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que les energies que ha mobilitzat aquest procés són enormes i mai vistes fins ara. Aquest “moviment sociològic mundial” que si que és conscient de la importància i l’oportunitat històrica que es podria viure, intenta “ser-hi” de mil i una maneres. Documents analítics i proposicionals (humanament impossible seguir-los tots), conferències, congressos, debats, mobilitzacions, etc. arreu del món que, desgraciadament, no s’està en condicions encara de capitalitzar políticament, per pressionar als actors que encara tenen a les seves mans la possibilitat de prendre decisions: els estats nació membres sobirans de les NNUU.

La família de les NNUU ha portat i porta una dinàmica semblant a la que acabem de descriure. La única, i no petita, crítica que cal fer-li és que elles si que tenen, o haurien de tenir, les capacitats per sintetitzar la seva pròpia producció (una altra vegada ingent) i per canalitzar-la molt més efectivament del que ho fan. I, cal dir-ho tot, en aquest cas les lluites internes per trossos de poder d’un pastís immenjable, no son alienes a la seva ineficiència històrica. De nou una llàstima!

Uns estats membres més dividits i menys interessats que mai en arribar a acords transcendents

Ja ha estat dit: els únics actors amb capacitat de decisió real final són, encara actualment i ben obsoleta, els estats membres de les NNUU. Durant els darrers dies del passat mes de març, del 19 al 27 concretament, va tenir lloc a la seu central de New York la primera ronda de les “informals-informals” consultes i la Tercera Reunió entre Sessions per, com és usual, la negociació entre els estats membres del document conegut com el Draft 0 (Esborrany 0) de possible document final de la Cimera (document nat el 10 de gener de 2012 i que ja va generar un gran i ampli pessimisme en relació a les expectatives, creades, o millor dit potser: esperades fins aquell moment, sobre els possibles resultats de Rio+20).

El Draft zero inicial tenia 19 pàgines; després d’aquestes reunions en té 206. Això no tindria perquè ser un mal indicador sinó fos perquè no hi ha temps material per negociar i construir de forma seria i rigorosa un document a l’alçada de les circumstàncies.

Per preparar la famosa, importantíssima i històrica reunió de Rio 1992 (la Cimera de la Terra) es van invertir 18 setmanes durant dos anys. En aquesta ocasió, i per decisió expressa de l’Assemblea General de les NNUU, els temps i els mitjans són molt limitats. No tenim temps “ni diners” per canviar el món! De fet, oficialment, només queda una etapa de reunions més o menys idèntica a la mencionada, que tindrà lloc del 23 d’abril al 4 de Maig per, després, anar-nos-en ja al 3r PrepCom (Comitè preparatori) que es celebrarà ja a Rio, menys d’una setmana abans de la Cimera! És impossible fer una feina ben feta!

En el fons de les negociacions (si realment aquesta és la paraula que millor expressa el que s’està fent) s’hi torna a palesar la profunda divisió que viu el món sobre com seguir el camí de la història. Els canvis de la conjuntura multilateral amb, sobretot, la irrupció del BRICS com a principalíssim actor, en si mateix i en el seu paper en el G77 (grup dels països en desenvolupament), i el context de crisi financera mundial que,  en la mesura que hi estan en joc les realitats econòmiques concretes de molts estats, segueix centrant les preocupacions dels estats membres principals i, precisament, tot el que soni a qüestionar el creixement econòmic mundial , no toca ara per a ells! I clar aquí hi ha l’arrel de tot i ningú, ara com ara, sembla voler pensar més enllà de les seves pròximes eleccions “nacionals”.

Pel que fa a la tradicional divisió entre països desenvolupats i en desenvolupament, els darrers posaran l’èmfasi en el compliment dels acords de Rio 1992 i, en general, de tots els acords adoptats durant les cimeres dels 90, després de la de Rio; per això, que hauria de ser, calen molts recursos. Els països desenvolupats que, actualment, tenen problemes econòmics importants insistiran en que la única manera d’assolir-ho és mitjançant les polítiques de “partnerships” (associadaments), traduïdes a una mena de compendi, paral·lel al document final, de llistes de compromisos presos per les parts interessades en funció dels seus interessos: increïble però cert!

Una societat civil organitzada internacionalment amb grans diferències de visions i d’estratègies davant de Rio+20          

En la situació resumida a l’apartat anterior només una pressió concertada i molt forta de la societat civil organitzada internacionalment podria, al meu entendre, ser capaç de portar els estats a una altra dimensió de negociació.

Se’n esta parlant molt, i crec que cal explicar-ho i analitzar-ho. Què esta fent Brasil, el país hoste i un dels països políticament claus en el moment actual, per a Rio+20?. I què esta fent la seva societat civil?  Doncs semblaria que alimentar, tot el que pot i més, la Cimera dels Pobles, és a dir, la Cimera paral·lela de la Societat Civil que tindrà lloc  entre el 3r PrepCom ja citat i la Cimera en si; és a dir, del 16 al 19 de juny!

En el context de les reunions celebrades a New York a finals de març, es va organitzar un acte -tot molt normal- amb el títol: “Cap a la Cimera dels Pobles a Rio+20: Alternatives de la Societat Civil  a l’Esborrany zero”. La característica principal d’aquest acte és la identificació de la tradicional Cimera paral·lela de les ONGs durant una Cimera de NNUU, en una Cimera amb identitat i voluntat de resolució pròpia, descartant i menyspreant, pràcticament, cap incidència sobre la Cimera Oficial, a la que pràcticament ni es considera.

Legítim? Naturalment, i molt! El problema fonamental, al meu entendre, és que aquella energia del que he anomenat “moviment sociològic  mundial” , en cert sentit, pateix dels mateixos problemes de divisió que es viuen en el món dels estats nació. La Cimera dels Pobles, en la més pura tradició dels Fòrums Socials Mundials (no em va estem parlant de Brasil), suposarà una aportació ingent d’energies però amb molta, massa encara, incapacitat de sintetitzar-se en propostes de consens, primer, implementables, segon, i amb capacitat transformadora del món real a la pràctica.

I els Grups Principals?

La Cimera de la Terra va donar molts resultats! Molts i bastants d’ells molt bons! Un d’ells, en el context del conegut com a Programa o Agenda 21, va ser la constatació de la necessitat i l’obertura a la seva participació del que es van anomenar els grups principals (seria una manera possible de classificar això que anomenem la societat civil: ONGs, sindicats, dones, agricultors i ramaders,  comunitat científica i tecnològica, etc.).

No hi ha dubte que aquell és un camí obert sobre el que cal aprofundir molt i en el que calen obrir encara moltes més portes. Però no deixa de ser curiós que, precisament i al meu entendre, no l’hàgim sabut aprofitar en el que podia donar de si.

Evidentment hi ha sectors que si que ho han fet i prou bé.

Doncs bé, aquí es fa palesa una altra divisió entre la societat civil internacional. Si que hi ha ONGs que estan intentant pressionar (fent esmenes, propostes, etc.) dins del procés oficial de la Cimera. Emperò, en aquests moments, són una minoria i no són gaire ben vistes per el conjunt majoritari que s’aplega i aplegarà a la Cimera dels Pobles.

Alguna explicació? Moltes! Una d’elles però: la majoria de les que juguen el partit a dins de les NNUU són ONGs internacionals dels països desenvolupats. Emperò no s’han d’identificar com alineades a la seva procedència. Vegeu sinó el comunicat i la informació sobre la roda de premsa que algunes d’aquestes organitzacions van fer el passat 27 de març. Crec que valdria la pena que fos més conegut! En podeu veure en aquest sentit la nota de la roda de premsa en el següent link:

http://www.un.org/News/briefings/docs//2012/120327_Rio.doc.htm

Una torre de babel a punt de caure!

Voldria equivocar-me per sobre de qualsevol cosa, però tinc una sensació massa profunda que tots plegats anem molt més perduts que mai davant dels greus reptes plantejats i que hem començat a construir una torre de babel que ens permetés veure-hi clar, però que hi ha un gran perill de que s’acabi ensorrant!

 

Xerca, 16 d’abril de 2012

Rio+20 i l’economia verda – the green economy

20 febr.

També des de l’informe del SG de les NNUU al 2n PrepCom (segona reunió del comitè preparatori; mes de març del 2011) del  procés cap a Rio+20, va quedar clar que l’altra gran tema, sobre el que es treballaria també fonamentalment en el procés, i sobre el que la Conferència pretendria acabar prenent decisions, seria el de l'”Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”.

Per què ara un nou concepte?

Ara, tot el capítol III del draft 0 esta dedicat al tema, i els seus dos primers articles donem per a reflexionar-hi molt!

25. We are convinced that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should contribute to meeting key goals – in particular the priorities of poverty eradication, food security, sound water management, universal access to modern energy services, sustainable cities, management of oceans and improving resilience and disaster preparedness, as well as public health, human resource development and sustained, inclusive and equitable growth that generates employment, including for youth. It should be based on the Rio principles, in particular the principle of common but differentiated responsibilities, and should be people-centred and inclusive, providing opportunities and benefits for all citizens and all countries.

26. We view the green economy as a means to achieve sustainable development, which must remain our overarching goal. We acknowledge that a green economy in the context of sustainable development and poverty eradication should protect and enhance the natural resource base, increase resource efficiency, promote sustainable consumption and production patterns, and move the world toward low-carbon development.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que en la dialèctica països desenvolupats vs països en desenvolupament, a NNUU li toca, històricament, “defensar” els països en desenvolupament i, per tant, proposar els objectius i les polítiques per a contribuir al seu desenvolupament. En aquest context, l’article 25 citat és una de les definicions més completes del que desitgem, del que voldríem assolir, dels “key goals” pel món en desenvolupament. A una mirada sostenibilista “forta” li fa mal, només, la lletania de sempre del “creixement que genera treball”. Però aquí hi ha, no em cansaré de subratllar-ho, el desafiament paradigmàtic més rellevant dels nostres temps: desenvolupar-se sense continuar creixent (com a mínim globalment; és adir, el contrari del que passa: que continuem creixent globalment però no aconseguim, en general, el desenvolupament arreu del món).

Jo diria que en els “pactes previs al procés de la cimera” aquest frase: “Economia verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa”, va ser la troballa perquè tothom es sentís còmode en la organització d’una nova cimera sobre el desenvolupament sostenible, on aquest desenvolupament no pogués ser excusa per aturar la lluita per a l’eradicació de la pobresa; és a dir, un desenvolupament sostenible que no condemnés el creixement econòmic, sense el qual ningú és capaç encara de veure com podríem i hauríem de desenvolupar-nos, en definitiva, de viure sostenible i decentment en el nostre planeta.

En aquest context, l’article 26 citat és molt clarificador i, encara que petit, sigui probablement un avenç (sobre el que jo seguiria pensant que també arriba massa tard). L’economia verda com a medi (com a economia de transició l’han definit alguns) per caminar cap al desenvolupament sostenible; el nostre objectiu veritable i real final.

Perdoni el lector que li pugui semblar que me’n vaig de l’olla. Però no es poden imaginar que contents estaven els sindicats internacionals (la Confederació Internacional de Sindicats, CIS) amb aquesta troballa. Els sindicats dels treballadors, un actor molt important el món, però que deixaria d’existir si el “treball assalariat” deixes de ser la moneda de canvi de l’economia: de la distribució de recursos (escassos; cada cop més escassos) per satisfer necessitats (sempre il·limitades, si ens deixem portar per nosaltres mateixos). Així, aquesta economia verda que no qüestiona el creixement econòmic durant una etapa (curta, llarga ?) però que, teòricament, el sostenibilitza en un sentit transitori, és una gran troballa.

I potser avui m’està sortint una vena conformista / realista, però probablement, ara com a ara, ningú al món sap com sortir-se’n d’una altra manera. Els que vivim on vivim (Catalunya-Espanya), ho vivim molt clarament a les nostres pròpies carns socials.

En conclusió, el nou concepte és una mena de navalla de dos fils, no és el desenvolupament sostenible cap al que hauríem de caminar molt de presa sinó volem que el tren del nostre planeta descarrili, ni és la inanició total de tants i tants texts i “bla bla bla” múltiples i diversos.

L’economia verda, el PNUMA i el draft 0 de Rio+20

Tornant a les realitats més habituals, el que és indecent és el que el draft 0 de Rio continua plantejant després sobre aquesta economia verda. Després dels dos articles citats i comentats: encefalograma pla! Sembla mentida! I és contradictori.

Del meu post de dilluns passat vàrem veure que el PNUMA (Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient) serà, d’una amanera o altra, un dels puntals principals del “nou”  “Marc Institucional pel Desenvolupament Sostenible “.  Doncs bé el pare de la idea, la concreció i les propostes sobre l’Economia Verda és precisament el PNUMA.

Al voltant del 2n PrepCom del mes de març de l’any passat, el PNUMA va llençar un informe, que recomano especialment i que podeu trobar a:

http://www.pnuma.org/eficienciarecursos/documentos/GER_synthesis_sp.pdf

sobre el que podia i hauria de ser una economia verda; en recullo aquí una part molt significativa del seu índex (soc dels que, normalment, troba més coses en els índexs que en els texts!):

Hechos principales

La economía verde reconoce el valor del capital natural e invierte en él

La economía verde es primordial para la mitigación de la pobreza

La economía verde crea puestos de trabajo e impulsa la equidad social

La economía verde sustituye los combustibles fósiles por energías renovables y

tecnologías con bajas emisiones de carbono

La economía verde promueve un uso eficiente de recursos y energía

La economía verde facilita una vida urbana más sostenible y reduce las emisiones de carbono ocasionadas por los desplazamientos

La economía verde crece con mayor celeridad que la marrón y permite conservar y recuperar el capital natural

Condiciones favorables

Establecimiento de marcos reguladores sólidos

Priorización de la inversión y el gasto estatales para impulsar el enverdecimiento de los sectores económicos

Limitación del gasto estatal en áreas perjudiciales para el capital natural

Aplicación de impuestos e instrumentos basados en el mercado para promover las inversiones e innovaciones de carácter medioambiental

Inversión en construcción de capacidades, formación y educación

Fortalecimiento de la gobernanza internacional

No tinc prou espai ni temps avui per fer-ne una anàlisi mínimament aprofundida. L’índex ja ens fa veure que hi trobarem moltes contradiccions, moltes coses que no ens aproparan a la sostenibilitat però també, era la única gracia que tenia el tema, alguns aspectes que realment podien donar lloc, ja, a un període de transició cap a un desenvolupament més sostenible social, ambiental i econòmicament parlant, a la vegada.

Molt em temo, a la vista del draft 0 de Rio+20, que ni aquí (ni molt menys) arribarem!

Xerca, 20 de febrer de 2012

El Draft 0 de Rio+20 i el Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible (I)

13 febr.

Ja des de l’informe del SG de les NNUU al 2n PrepCom (segona reunió del comitè preparatori; mes de març del 2011) del  procés cap a Rio+20 , va quedar clar que un dels dos grans temes, sobre els que es treballaria fonamentalment en el procés, i sobre els que la Conferència pretendria acabar prenent decisions, seria el del “Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible, MIDS-IFSD”.

Ara, tot el capítol IV del draft 0 esta dedicat al tema i en l’article 44 del document comença dient:

“We recognize that strong governance at local, national, regional and global levels is critical for advancing sustainable development.”   

Una típica afirmació d’un document de NNUU però que, després, no té perquè veure’s necessàriament i coherentment reflectida en el document resultant.

Per tal d’entrar en situació és bo tenir la següent perspectiva històrica, ben complexa d’altra banda.

Una mica d’història del governament global dels temes relacionats amb el medi ambient, primer, i, en general, del desenvolupament sostenible, segon.   EL PNUMA i la CDS. Els tractats internacionals: els MEAs (Acords Multilaterals Ambientals, AMAs-MEAs).

Com es sabut la primera conferència “ambiental” de NNUU fou la del 1972 (la dedicada al “Medi Ambient Humà”; una “visió” ben antropocèntrica en aquells moments). El concepte de desenvolupament sostenible no havia ni nascut.          Els anys seixanta es poden considerar els dels naixements  dels  primers “moviments ambientals o ecologistes” que comencen a mobilitzar-se expressant la seva preocupació per aquests problemes. Neix algun primer tractat internacional sobre algun tema ambiental. I aquesta primera Conferència “ambiental” de NNUU del 1972 acabava amb un resultat ben important: la creació del PNUMA-UNEP (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), que es pot considerar la primera organització internacional multilateral “ambiental”.  Cal observar que es tracta, com a mínim fins ara -vull dir com a mínim fins a Rio+20-, d’un Programa i no d’una Agència Especialitzada (com la UNESCO o la FAO, per exemple). Això té les seves avantatges i els seus inconvenients. Els Programes (com ho és també el “famós” PNUD-UNDP) estan lligats directament a l’AG de les NNUU i, en les darreres dècades i des del meu punt de vista, han tingut més força i capacitat en tots els sentits (més llibertat política, més finançament, més incidència a molts nivells -en els marges, clar, de les NNUU-, etc.).

20 anys després, la Cimera de Rio 92 , que tants i tant extraordinaris resultats va donar de si, es celebrava ja sota el concepte paraigua de “desenvolupament sostenible”, al qual li va donar la “majoria d’edat”. El nom oficial de Rio 92 fou: Conferencia de NNUU sobre el Medi Ambient i Desenvolupament, lligant per tant, per primera vegada, els temes ambientals amb els temes dels problemes i de les maneres/menes/modes del desenvolupament humà sobre el planeta. Rio 92 suposa, però (i aquest però és ben personal) entre moltes altres coses, l’opció pels tractats internacionals multilaterals com a instrument principal per afrontar els temes ambientals. Així, les convencions sobre el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació, aprovades a Rio 92, són això: tractats internacionals, amb òrgans propis de seguiment dels mateixos i amb secretariats, més o menys a l’alçada, però que no suposen, en cap cas i estrictament parlant, nous òrgans de NNUU.

Així la UNFCCC (la famosa i tant important Convenció Marc de NNUU sobre el Canvi Climàtic) és un tractat internacional que té els seus propis òrgans de seguiment; en aquest cas la Conferència de les Parts (COP); parts que han signat el tractat; i que té els seu propi secretariat que dona contes, directament, a l’AG de les NNUU; el SG de NNUU n’anomena el seu director/a.

Actualment hi ha més de 20 MEAs de gran importància al voltant del quals, n’han nascut com a protocols específics (que des del punt de vista del dret internacional també son tractats) un conjunt que hom situa, actualment, al voltant dels 500MEAs. La relació entre aquests MEAs i els òrgans de NNUU son, normalment, els secretariats d’aquests MEAs. Així, el PNUMA fa funcions de secretariat, per exemple, de les Convencions sobre Biodiversitat i Desertificació però que, políticament, depenen de les seves respectives conferències de les parts (COPs). Tot plegat ben complicat, ben dispers, ben -sobretot- ineficient.

Pròpiament, Rio 92 només va crear un nou òrgan dins del sistema de les NNUU: la Comissió per al Desenvolupament Sostenible, CDS-CSD. I la va crear com una comissió més de l’ECOSOC.

Una cita del SG de NNUU en el seu informe al 2n PrepCom del procés de Rio+20

 “91. El marco institucional para el desarrollo sostenible abarca un conjunto de organismos, organizaciones, redes y arreglos con distinto grado de oficialidad que participan en actividades de formulación o ejecución de políticas. Dicho marco debe considerarse en los planos local, nacional, regional e internacional. A escala mundial, dentro del marco institucional ha habido un crecimiento espectacular en el número de instituciones y acuerdos, existiendo actualmente más de 500 acuerdos medioambientales multilaterales. Por lo tanto, se ha ampliado sustancialmente el alcance de la gobernanza en materia de desarrollo sostenible. Sin embargo, el continuo deterioro de los recursos naturales, las amenazas a los ecosistemas, los efectos del cambio climático a nivel mundial y la pobreza persistente plantean dudas sobre su eficacia. Se considera que el panorama institucional internacional está fragmentado y presenta una configuración de regímenes e Instituciones compartimentada, con la consiguiente falta de coherencia y coordinación.”

A banda d’algunes incoherències substantives en la barreja indiscriminada i aleatòria del que és “ambiental” i del que és “desenvolupament sostenible”, crec que es tracta d’una anàlisi prou encertada i, sobretot, alarmant, tal com ja hem destacat anteriorment.

El propi SG en el seu informe, planteja diverses opcions per treballar i avançar en aquesta problemàtica del Marc Institucional Sobre el Desenvolupament Sostenible.

Les opcions actuals del Draft 0

I que n’ha quedat, a nivell de Drat 0, i en aquest moments del procés.

D’una banda, una pràctica inhibició en tota la problemàtica de governament dels MEAs i de la seva coordinació i concatenació amb els òrgans de les NNUU. Increïble però, una altra vegada, cert!

I després n’han quedat, de moment, dues opcions disjuntives:

1. O un empoderament de la CDS O la seva transformació en un nou Consell de les NNUU sobre Desenvolupament Sostenible.

2. O un empoderament del PNUMA O la seva transformació en Agència Especialitzada.

Un panorama, pel qui escriu, molt trist i molt perillós, del qual parlarem en detall dilluns vinent!

Segons el Panel sobre Sostenibilitat Global, Rio+20 ha d’apostar per més resiliència (deu n’hi do)!

6 febr.

En el procés cap a Rio+20 hi havia una mena d’intent de guiatge paral·lel, molt usual també en les dinàmiques de NNUU. Es tractava d’un Panel d’Alt Nivell del Secretari General sobre, en aquest cas, Sostenibilitat Global. L’han format persones eminents, adequadament “balancejades” per tal de ser “representatives” dels diferents pensaments i visions de suposats lideratges mundials. En teniu tota la informació a:

http://www.un.org/wcm/content/site/climatechange/pages/gsp

Estava previst que aquest Panel emetés el seu informe bastant abans de que es fes públic el Draft 0 del possible document final de Rio+20. Sembla ser que la gran dificultat per arribar a consensos l’ha retardat. Emperò, el retard en el temps no l’ha fet pas guanyar en cap altra cosa.

Amb el títol de “Resiliència de les persones, resiliència del planeta; un futur digne d’escollir”, l’informe s’ha fet públic el passat 31 de gener i ens dona claus  importants per entendre millor que “El futur que volem”, d’acord amb el títol del Draft 0 del possible document final de Rio+20, es ben poca cosa i, per tant, em nego a acceptar que sigui digne d’escollir.

Tot plegat sembla que hàgim tirat la tovallola. I que ho confiem tot a la paraula de moda, a la resiliència (capacitat d’adaptació, de suportar, etc.) de les persones i del planeta. 

La visió del panel

La mirada i l’aposta visionària per un futur que hagi afrontat realment els grans i greus desafiaments plantejats, ja no pot ser fruit del consens. Si com observa el propi panel:

“La població mundial creix de 7 a gairebé 9 mili milions per al 2040, el nombre de consumidors de classe mitjana augmenta cap els 3 mil milions d’aquí a 20 anys, la demanda de recursos creixerà exponencialment. Per al 2030, el món necessitarà com a mínim un 50% més d’aliments, un 45% més d’energia i un 30% més d’aigua  – tot a l’hora quan les lligadures ambientals estan aixecant nous límits a l’oferta”

llavors, no si val en fer equilibris polítics en els que tothom pugui acabar estant-hi d’acord. I si realment es creu que “l’actual model de desenvolupament global és insostenible”, i que el que ha passat fins ara és que “no hi hagut voluntat política” i que “el desenvolupament sostenible no s’ha posat en pràctica”, llavors no és acceptable contemporitzar amb tot plegat i apostar per “una nova política econòmica per al desenvolupament sostenible” i, gairebé, quedar-se aquí repetint propostes, conceptes, idees, etc. del tot sentits i coneguts i, per tant, ben rovellats ja.

I si, a més a més, les conclusions de la visió porten a parlar, com a grans idees, d’un “creixement sostenible”  i/o d’un “creixement verd”, llavors, la meva desesperança s’incrementa notablement.

Desesperança que no pot entendre una frase, suposadament visionària, com aquesta gairebé final: “Totes les grans consecucions en la història de la humanitat han començat per una visió abans d’esdevenir una realitat. La visió de la sostenibilitat global, produint a la vegada unes persones resilients i un planeta resilient, no és diferent”.

La Resiliència o la renuncia a canviar apostant per adaptar-nos

Aquesta és, al meu entendre, l’aposta -la terrible i ben equivocada aposta- que hi darrera la visió del panel i, en general, de l’establishment planetari.

No sabem i/o no volem canviar els nostres paradigmes (fonamentalment el del creixement econòmic) i, per tant, hem d’encaminar les nostres capacitats cap a l’adaptació.

Ja fa temps que ho veiem, ho sentim, en les negociacions sobre el canvi climàtic. Estem parlant i invertint més diners en veure com ens adaptarem als efectes del canvi climàtic que no pas en aturar-lo.

I segons l’informe que aquest Panel ha elevat al SG de les NNUU, i el Draft 0 del possible document final de Rio+20, anem, en tots els viaranys, en la mateixa, i ben suïcida, direcció.

Algunes “grans” propostes comunes dels documents “El futur que volem -draft 0-” i “El futur digne d’escollir” -del panel- . I una consideració òbvia personal final

És ben cert que algun bon exemple val més que moltes paraules.

1. Objectius per al Desenvolupament Sostenible

Ambdós documents proposen elaborar uns “Objectius per al Desenvolupament Sostenible” tot emulant, es suposa, l’èxit extraordinari! dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Home! Dona! Com a mínim, si es que tingués algun sentit, potser haguessin pogut aprofitar Rio+20 per definir-los, treballar-los, proposar-los, etc. Doncs no, el que farem serà proposar que es proposin!

2. Índex de Desenvolupament Sostenible

La proposta és més vella que l’anar a peu!  Se segueix plantejant com una necessitat alternativa o complementària al PIB.

Deixi’m acabar aquestes reflexions amb una consideració òbvia sobre aquest tema de l’índex. De fet, el millor Índex de desenvolupament Sostenible és el propi PIB. Si el PIB mundial continua creixent cada cop som més insostenibles. Quan el PIB mundial comenci a decréixer estarem, per fi, canviant de rumb cap a la sostenibilitat. Cal fer notar aquí que estem parlant del PIB mundial. Hi ha molts llocs del planeta on el PIB ha de continuar creixent durant temps (amb les tecnologies més sostenibles possibles i amb el menor impacte ambiental possible) mentre que a altres llocs del món el PIB ha de començar a decréixer, de manera que, globalment, la petjada ecològica del planeta equivalgui a, només, un planeta terra (actualment sabem que equival a dos planetes i mig). I tot plegat de tal manera que el PIB/càpita mundial es vagi equilibrant més i més arreu del món, tot dibuixant un món més equitatiu i, per tant, inclusiu (una altra de les condicions de la pretesa sostenibilitat, en aquest cas social.) 

Xerca; 6 de febrer de 2012

Hi anem molt malament cap a Rio + 20 (I)

23 gen.

Conscient de que aquest blog sembla una vall de llàgrimes, només diré, com a nota prèvia a aquest post d’avui, que si, que efectivament ho és!; però ho és com el món mateix en aquests moments i perquè, sense analitzar-ho i sense ser-ne rigorosament conscients, no estarem preparats per veure’n, que n’hi hauran, escletxes -petites o grosses- per començar-ne una profunda transformació. Com dic darrerament: soc un pessimista actiu i utòpicament optimista.

Ja tenim l’esborrany 0 per començar a negociar un possible document final de Rio+20

El tenim des de la segona setmana de gener, i els primers debats oficials al seu voltant tindran lloc des de demà, 24 de gener, fins el divendres 27, a la seu de NNUU a New York. Després segueix tot un calendari de negociacions que podeu repassar en el post del 21 de Novembre d’aquest mateix blog! Des d’aquest punt de vista res que surti de la normalitat d’un procés a les NNUU.

El nom del document (que normalment es mantindria fins al final) és: “The future we want”. No diré que és lo únic que m’ha agradat, però poc hi ha faltat.

No és un problema de les meves expectatives (que no eren pas altes pel que fa al document i que, malgrat tot, ho segueixen sent -d’altes- en relació a tot el procés). És que costa d’entendre que després de tantes i tantes reunions, a tants nivells i a tants llocs, que després de processos oberts de presentació d’aportacions prou reeixits (diria que com mai en la història recent de les NNUU), els “co chairs” o “co autors” del document hagin arribat a tant poc. Els dos “co chairs” responen també a les dinàmiques usuals de les NNUU: el Sr. Ashe (podríem dir que pel grup dels 77 + Xina) i el Sr. Kim (ambaixador de Corea del Sud, alineada, actualment, amb el “món ric”).

Evidentment, si dic que considero que el document ens porta molt malament cap a Rio+20 haig d’argumentar-ho. Ho faré concentrant-me en els aspectes que més he seguit i segueixo del procés i que, cal dir-ho tot, no cobreixen tot els apartats del document, però si la majoria dels fonamentals. Avui, en aquest primer post (I) sobre el tema, em concentraré en el capítol II (el document en té cinc) del document: “II.Renewing Political Commitment”.

Sobre la “Renovació del Compromís Polític”

B. Sobre la valoració de la situació

Si el document em sembla tant fluix pot ser, entre altres coses, perquè en aquesta part B) d’aquest capítol II de “Renovació del compromís polític” si que hi podem llegir afirmacions que, en canvi, no trobaran després, ni molt menys, la seva translació en les parts “normatives” i “operatives” posteriors del document.

Hi podem llegir, i cal subratllar-ho com a molt positiu, que es digui amb la força que es diu i entre altres coses el següent:

“Unsustainable development has increased the stress on the earth’s limited natural resources and on the carrying capacity of ecosystems”

“Sustainable development remains a distant goal”

“Food insecurity, climate change and biodiversity loss have adversely affected development gains”

“We acknowledge the particular responsibility to nurture sustainable development and sustainable consumption and productions patterns.

“We call for a holistic approach to sustainable development which will guide humanity to live in harmony with nature”

Si tot això és cert i esta realment assumit, llavors, la resta del document sembla esta escrit per a un altre planeta amb una altra humanitat.

Però és que, a més a més, aquestes frases que formen part de l’apartat B de valoració de la situació dins d’aquest capítol II, ja no es veuen ni tan sols ben acompanyades per altres afirmacions i/o parts senceres del mateix capítol II.

A. Sobre la reafirmació dels Principis de Rio

En efecte, pel que fa a la reafirmació dels Principis de Rio, n’hi ha alguns (Rio 92 va tenir un paper paradigmàtic a molts diversos nivells) que estan en el centre de totes les lluites polítiques mundials actuals; i algunes parts d’ells, i no pas per casualitat, es repeteixen explícitament en aquesta part del document.

Així, es repeteix la part més substantiva del principi 7: “el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades” que, en la versió original del 1992, continua dient que es reconeix la responsabilitat dels països desenvolupats, a la vista de les pressions que les seves societats exerceixen sobre el medi ambient mundial.

En canvi, en l’article 9 d’aquesta part A del capítol que estem comentant, la cita anterior continua textualment amb la següent: ” i el principi del dret a la sobirania dels estats sobre els seus recursos naturals”.

M’ha sobtat molt que només s’explicitin, i d’aquesta manera copulativa, aquestes parts dels Principis de Rio. Entre altres coses perquè aquesta segona cita, en aquest cas provinent del principi 2 de Rio, esta tallada. Citem-lo complet:

“[…] Els estats tenen el dret sobirà d’aprofitar els seus propis recursos segons les seves pròpies polítiques ambientals i de desenvolupament, i la responsabilitat de vetllar perquè les activitats realitzades dins de la seva jurisdicció o sota el seu control no causin danys al medi ambient d’altres estats o de zones que estiguin fora dels límits de la jurisdicció nacional.”

Desgraciadament, les desastroses negociacions climàtiques, a més a més d’anar molt malament, estant enfortint les posicions sobiranistes estatalistes que tan mal estant fent al món. I és per això que, aquest article 9 de l’esborrany zero de Rio+20 que estem comentant, em sembla extremadament perillós tal com esta redactat i, al meu parer, s’hauria d’aconseguir canviar-lo durant el procés de negociació.

Les parts “C) Engaging major groups” i “D) Framework for action” d’aquest capítol II, ja van agafant un to i nivell més insuls que obre la porta al que seguirem comentant en futurs posts sobre aquest document cap a Rio+20.

Xerca; 23 de gener de 2012 

Després de Durban: Cal crear una autoritat climàtica democràtica supranacional!

19 des.

Un any més, Durban 2011, afegeix més fracàs al ja acumulat des de Copenhaguen on, vist des la perspectiva d’avui, queda clar que es va perdre molt més que una batalla contra la crisi climàtica.

El Protocol de Kyoto, entrat en vigor tard (el 2005) i en extremis (canvis de cromos entre estats que van forçar aquell any la ratificació de Rússia), ara, un any abans d’acabar el seu primer període de compromisos – el molt proper 2012-, ha quedat congelat, per no dir assassinat del tot. L’únic instrument multilateral que es proposava una mitigació quantificada d’emissions (absolutament insuficients, tot sigui dit) deixarà de tenir metes i entrarà en estat d’hivernació (poder, perdó per la ironia, per no contribuir més del compte a l’escalfament global dels ànims planetaris).

En el seu lloc una suposada nova Plataforma de Durban endegarà l’elaboració de…cal llegir-ne la frase textual perquè no té pas desperdici:

2. Also decides to launch a process to develop a  protocol, another legal instrument or a legal outcome under the Convention applicable to all Parties, through a subsidiary body under the Convention hereby established and to be known as the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action;

a la que si hom hi afegeix la de l’article 4 del mateix document:

4. Decides that the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action shall complete its work as early as possible but no later than 2015 in order to adopt this protocol, legal instrument or legal outcome at the twenty-first session of the Conference of the Parties and for it to come into effect and be implemented from 2020!

el porta, irremeiablement, a la desesperació pràcticament total i absoluta.

Per què? Quins rerefons hi poden veure? Quines interpretacions principals n’hem de treure?

Està clar que, legalment, el Protocol de Kyoto, segons el dret dels tractats internacionals no pot desaparèixer  així com així, sinó es substituït per un altre. No el poden fer desaparèixer, doncs el congelen sense més consideració ni miraments: el prorroguen sense cap nou objectiu, meta, missió, etc.. I a sobre algun estat té la barra de sortir-ne, explícitament, per tal d’evitar les poques “penalitzacions” que li ocasionaria, ara, el seu no compliment. Total …

I congelat fins quan, doncs fins el 2015, any que segons l’article 4, acabat de citar textualment, de la Plataforma de Durban en serà aprovat un altre; perquè els contes no enganyen: la sessió 21 de la COP (Conferència de les Parts de la Convenció Marc de NNUU sobre el Canvi Climàtic) toca l’any 2015 (ni un menys; en canvi, vista l’experiència, en poden ser molt més, oi?).

I segur que serà un nou tractat? La negociació final, fins i tot televisada com un nou show business més, porta a un redactat de l’article 2, també acabat de citar textualment, del qual en pot sortir qualsevol cosa estranya (another legal instrument or a legal outcome) quina semblança amb un tractat internacional serio i rigorós pot ser mera “coincidència”.

Però agafem-nos fort: d’acord amb l’article 4 d’aquesta Plataforma de Durban, el que sigui que acabi sent parit el 2015 o el … no entrarà pas en vigor abans del 2020.

És a dir, si per assegurar-nos, segons l’IPCC , que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2◦C més, calia i cal, com a mínim, una reducció d’emissions per part dels països desenvolupats d’entre el 20 i el 40%, respecte a les emissions del 1990, doncs ara no en reduirem pas cap, més enllà que les d’algun estat conscient i digne vulgui reduir per iniciativa pròpia.

Els 2, o els 4◦C més, estan servits…i que els nostres nets viuran en un planeta ben diferent del que ens vàrem trobar nosaltres és ja gairebé segur!

I davant d’això que cal fer, que cal plantejar, que cal mobilitzar des de la ciutadania mundial amb consciència històrica (passada i sobretot futura) d’humanitat?

Doncs dotar al món d’un sistema de Governament Democràtic Climàtic Mundial (i sobretot supranacional) que analitzada la crisi a la llum dels informes de l’IPCC, i tenint en compte les diferents realitats estatals i els principis de Rio assumits en teoria per tothom, prengui, a mena de nova autoritat climàtica democràtica supranacional, les decisions de mitigació obligatòries i monitorizables que cada estat del món, segons els seus diferents nivells de responsabilitat i segons les seves diverses capacitats, hagi de començar a complir ja, el més aviat possible.

A banda de la crisi climàtica estaríem afrontant finalment el principal problema de l’actual multilateralisme: la seva incapacitat de prendre decisions. Interessos legítims i fins i tot raonables, mirats des de la perspectiva de cadascun dels estats, són avui irreconciliables amb els interessos del conjunt de la humanitat que viu i vol continuar vivint en el planeta terra que coneixem.

I no hauríem d’aprofitar Rio+20 per endegar tot això?

Xerca; 19 de desembre de 2011

 

Dates clau del procés cap a Rio+20

21 nov.

Introducció

“Rio+20” o la “Cimera de Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible 2012” va ser convocada per una resolució de l’Assemblea General de les NNUU, a finals del 2010, i durant tot aquest any 2011 hi hagut ja moltíssima activitat preparatòria.

Personalment (i deu fer més de 15 anys que segueixo aquests temes) no havia viscut/vist mai una intensitat tan elevada. També cal dir, però, que la confusió i l’amplitud de visions, opcions, temes, propostes, etc., que en el seu conjunt defineixen un caos no pas petit, fa difícil preveure que serà, finalment, aquesta Cimera.

 

Aportacions

El passat 1 de Novembre es va acabar el termini (de resposta a la invitació del Segon Comitè Preparatori de la CNUDS 2012/Rio +20 celebrat el passat mes de març) perquè tothom qui volgués (estats, organitzacions internacionals, grups principals -inclou gairebé tothom: ONGs, sindicats, dones, joves, moviments socials, autoritats locals i subnacionals, el món de l’empresa, etc.) presentés aportacions per a l’elaboració d’un document de compilació (que servirà de base -jo més aviat diria que serà una més de les bases- per a la preparació d’un esborrany provisional de document final per a Rio+20).

A la pàgina web oficial de la conferència hom pot trobar un total de 642 aportacions a partir de les quals s’està elaborant actualment el document de compilació.

http://www.uncsd2012.org/rio20/index.php?menu=115

Un altre dia parlaré del document d’aportacions en el que he tingut l’oportunitat de participar com un dels seus elaboradors.

 

Calendari Oficial

I a partir d’ara què? Encara amb moltes incerteses (fa poc que s’han retardat uns dies les dates de celebració de la pròpia cimera) està dibuixat el següent calendari de dates/reunions preparatòries clau que, amb més detall i, sobretot amb els links, podeu trobar també a la pàgina web oficial de la Conferència:

http://www.uncsd2012.org/rio20/index.php?page=view&type=12&nr=281&menu=32

En destacarem però, alguna:

December 15th – 16th: 2nd Earth Summit 2012 Intersessional , New York, USA

January 16th – 18th: Meeting to discuss the content of the Zero Draft document (made available for all to read early January)

February 13th – 17th: First informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

March 19th – 23rd: Second informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

March 26th – 27th: 3rd Earth Summit 2012 Intersessional, New York, USA

April 30th – May 4th: Third informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

June 1st – 3rd: Informal Informals

June 13th – 15th: 3rd (Final) Earth Summit 2012 Preparatory Committee Meeting

June 20th – 22nd: Earth Summit 2012

 

Calendari Societat Civil

És impossible de tenir una mínima visió del seu abast quantitatiu i qualitatiu; emperò crec que és fonamental destacar tres “moments” clau:

Gener 24-29: Fòrum Social Temàtic; Porto Alegre (Brasil)

Juny 1-6: Conferencia Mundial de los Pueblos sobre el Cambio Climático y los Derechos de la Madre Tierra; Lima (Perú)

Juny 16-19: Cimeres Socials i/o de la Societat Civil “alternatives”; Rio

El lloc web on hom pot trobar més informació en relació a aquesta part del procés sembla ser

http://rio20.net/ 

Xerca; 21 de novembre de 2011

%d bloggers like this: