Tag Archives: Informes Internacionals

Canvi climàtic: més, i més preocupants, informes, dades, …(cap a París 2015 – 1)

17 febr.

Mai havia vist una expectació semblant davant d’una reunió que s’ha de celebrar d’aquí a dos anys! Efectivament, del 2 al 13 de desembre del 2015 tindrà lloc a París la COP 21 (la 21 reunió de la Conferència de les Parts signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic – UNFCCC).

És ben sabut també que en aquesta reunió la comunitat internacional hauria d’aprovar els nous objectius i instruments per, definitivament, lluitar seriosament contra el canvi climàtic. He escrit sovint sobre el tema i segueixo molt preocupat (per dir-ho suau) pel que crec que serà un nou fracàs com el de Copenhaguen 2009. Potser per això ja hi vull començar a escriure a partir d’ara i sumar-me, humilment, a l’allau d’iniciatives de tot tipus que intenten capgirar aquesta estesa pessimista previsió.

Avui ho faré subratllant-ne tres aspectes: primer el de determinats fòrums que ja han tingut lloc o hi tindran durant aquest 2014 i que donen una primera mesura de la importància que tothom sembla donar al tema; segon el tema de les diverses darreres dades més significatives sobre el tema en qüestió; tercer, i contrastant clarament amb les dues perspectives anteriors, la de com la majoria de governs dels estats importants del món no solament no semblen posar-se a l’alçada política de la reunió del 2015, sinó que, al contrari, continuen mirant els seus interessos -com si el tema no anés per ells- i fins i tot continuen incrementen polítiques nacionals concretes que empitjoren, des de diversos punts de vista, les arrels del problema que tenim!

 

Del Fòrum de Davos a l’AG de les NNUU 

No fa gaires dies que l’any ha començat amb la cita habitual del Fòrum Econòmic de Davos (poc sospitós de catastrofista; aquella paraula que tant s’ha utilitzat i s’utilitza per desacreditar la preocupació pel tema). Com és habitual allà, també s’hi ha presentat l’informe anual “Globals Risks Report 2014” que podeu trobar a:

http://reports.weforum.org/global-risks-2014/

i del que només en vull extreure la següent cita textual (les negretes són meves i gairebé ho diuen tot, si hom té en compte qui ho diu) de la pàgina 9:

“The risks considered high impact and high likelihood are mostly environmental and economic in nature: greater incidence of extreme weather events, failure of climate change mitigation and adaptation, water crises, severe income disparity, structurally high unemployment and underemployment and fiscal crises in key economies”.

D’altra banda, aquest 2014, durant els dies d’apertura de la sessió 69 de l’Assemblea General de les NNUU (com sempre el setembre a Nova York), a la qual solen assistir-hi nombrosos caps d’estat i de govern del món, se celebrarà, en principi el dia 23 de setembre, una Cimera extraordinària sobre el Canvi Climàtic, hostejada pel SG de les NNUU: “Intended to be a key moment for raising ambition and political will en route to COP 21 in Paris in December 2015”.

D’això em podem estar ben segurs: de trobades, informes, etc. no en faltaran! De vegades ens caldrà però veure-hi clar davant de tanta “llum”!

 

L’informe de l’Organització Mundial de la Metereologia, OMM-WMO, i algunes “senyals vitals” del Worldwatch Institute, WI

Una nota de premsa del passat 5 de febrer de la WMO, en relació a un dels seus informes, m’ha cridat especialment l’atenció i en transcriuré, sempre textualment avui, algunes afirmacions que em semblen especialment significatives i que serien, sens dubte, justificatives del qualificatiu d’alt risc de l’informe de Davos.

“El 2013 entre els 10 anys més càlids registrats” -des de que es tenen mesures reals de temperatures: l’any 1850 en tots els casos-.”Empatat amb l’any 2007 com a sisè any més calorós.”

“13 dels 14 anys més calorosos ho han sigut durant el segle XXI. Els anys més calents han estat el 2010 i el 2005. L’altre any més calorós és el 1998 on hi va haver un excepcionalment fort any  del “niño”.

“Ni el “niño” ni la “niña” -conductors principals de la variabilitat climàtica natural- van ser presents l’any 2013, la qual cosa el transforma en el quart any més calorós, quan no hi ha els mencionats fenòmens, des del 1850″.

Ja ningú amb dos dits de front posa en dubte que tot aquest escalfament és degut a l’efecte hivernacle que es manifesta pel continuat creixement de la concentració del CO2 (i altres gasos d’efecte hivernacle)  a la nostra atmosfera. En aquest sentit “les senyals vitals” del WI del passat 27 de novembre diuen, també textualment,:

“Primarily as a result of fossil fuel combustion as well as deforestation and land use change, the mean atmospheric concentration of CO2 stood at approximately 393.9 parts per million (ppm) in 2012, an increase of more than 40 percent since 1750 and of 24 percent since the Scripps Institution of Oceanography began keeping records in 1959; the Institution’s initial 2013 average from January through September is 396.2 ppm (See Figure 3. -adjunta a continuació-). Scientists have suggested that the CO2 concentration will need to be reduced to at least 350 ppm if we hope to maintain a climate similar to that which has supported human civilization to date. Atmospheric CO2 concentration increased by 2.2 ppm in 2012 alone, which exceeds the average annual increase over the past 10 years.”

Capturaco2

Haurem d’esperar encara fins a l’estiu per tal de tenir la tercera part del cinquè informe de valoració (AR5 – Assessment Report 5)) de l’IPCC perquè totes aquestes dades i informacions acabin d’engranar-se i, sense cap mena de dubte, donin la pitjor fotografia que hàgim tingut mai del conjunt de la problemàtica del canvi climàtic.

Tot això, en teoria, per esclafar els motors de la negociació que hauria d’acabar a París a finals del 2015.

 

I mentre tant que fan els governs dels estats del món? A la llum del World Energy Outlook 2013 del passat mes de novembre!

Doncs bé, segons aquest informe de l’IEA (Agència Internacional de l’Energia), que incorpora totes les mesures que els governs del món han anunciat en matèria d’energia i mitigació del canvi climàtic , en una perspectiva 2035 el petroli seguirà fluint de manera creixent per alimentar l’augment esperat del consum que superarà els 101 milions de barrils diaris per l’any mencionat (havent crescut per tant en uns 12 milions de barrils diaris).  Aquest consum es concentrarà molt principalment en el transport i la petroquímica. Tot l’augment esperat de l’extracció de cru provindrà dels jaciments no convencionals: petroli extra pesat, sorres asfàltiques, plataformes submarines, etc. El petroli convencional, el qual ha alimentat el creixement econòmic durant el darrer segle, i passat ja el “peak oil i la meseta corresponent”, continuarà el seu declivi i podrà oferir, com a màxim, 65 milions de barrils diaris. El cost del cru per aquella data es situarà al voltant dels 128 dòlars per barril, que es el que farà viable l’explotació dels jaciments no convencionals. Sobretot, i aquí ve potser el més important de tot, això serà possible perquè els governs del món continuaran subsidiant la producció de petroli, que l’any 2012, va suposar uns 544.000 milions de dòlars (5 vegades més que el total de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament en el món – el famós 0,7%). Escandalós.

Vegeu: http://www.worldenergyoutlook.org/publications/weo-2013/

Mentre tant els subsidis per a la producció d’energia renovable neta, com els propis objectius concrets de tants per cents volguts de les mateixes, baixen, fins i tot, a la UE, fins ara la capdavantera en aquestes polítiques.

Així, d’un vector energètic mundial en el que el 82% de l’energia primària és de combustibles fòssils (com des de fa 25 anys), d’acord amb aquest informe, per l’any 2035 només podem esperar que aquest percentatge catastròfic vagi al 75%.

No sembla pas que res vagi per un bon camí!

Xerca; 17 de febrer de 2014

Canvi Climàtic 2013: Negociacions de Novembre a Varsòvia a la llum del nou informe de l’IPCC

28 oct.

Any darrera any per aquestes dates tornen les negociacions anuals sobre canvi climàtic. I ja farà 19 anys des de que el 1994 es reunís per primera vegada la Conferència de les Parts (COP) de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Per això enguany sentirem a parlar de la COP19 (11-22 de Novembre): la reunió número 19 de la Conferencia de les Parts (essent les parts els estats que han signat i ratificat la convenció -el tractat-; actualment 195 estats!).

Canvi Climàtic 2013: Un any de transició sense pressió política, amb canvis importants d’elements contextuals claus

D’una banda, tenim l’aprovació de la Plataforma de Durban per la COP17 (2011), que pel que fa a les polítiques de mitigació d’emissions (tot assumint indirecta i incomprensiblement la pèrdua de la dècada actual com etapa d’acció real de lluita contra el canvi climàtic), va situar la COP21 (París 2015) com el nou “momentum polític” en el que s’intentarà aprovar quelcom (la naturalesa legal què també esta per determinar)  que defineixi  les noves polítiques de mitigació que es començarien a aplicar el 2020! Aquest data del 2020 com a data per començar a aplicar noves polítiques de mitigació d’emissions és doblement negativa: primer perquè certifica la ja mencionada pèrdua d’una dècada; segon perquè, gairebé amb tota seguretat, permet transformar el període 2015-2020 en un rosari de negociacions (mentre no arribi el 2020) i, per tant, posa de fet poca pressió política a la pròpia cita de referència actual: París 2015.

D’altra banda, tenim l’aprovació purament per a la galeria de la història, a la COP 18 de l’any passat a Doha, d’un “més que descafeïnat” 2n període de compromisos del Protocol de Kyoto pel període 2013-2020, en el qual ja només s’hi compromet, com aquell que diu, Europa i, evidentment, amb molt poques pretensions. Es va aconseguir així  treure’s de sobre del debat polític, com a mínim en els anys més propers, l’interminable i inabordable  discussió sobre si el Protocol de Kyoto ha de continuar sent o no un dels instruments polítics claus de la lluita contra el canvi climàtic. No hi entrarem avui en tornar-ho a analitzar!

En aquest nou context, la reunió d’enguany és la primera, en bastants anys,  que no té cap pressió; no ha d’aprovar res; només comença, teòricament en serio, el camí cap a París 2015!

Potser aquest és el primer canvi contextual clau d’aquesta reunió 2013. I si la manca d’urgències polítiques (que no pas d’urgències reals que hi són i in crescendo) permetés que els estats nació s’il·luminessin i trobessin vies de consensuar la manera d’afrontar d’una vegada el desafiament més gran que mai ha tingut la humanitat (com a tal espècie) davant seu, doncs podrien donar-nos fins i tot un vot per l’esperança. Per més que ho vulgui, sincerament, jo no crec pas que sigui així.

L’altra element contextual, que d’altra banda permet confirmar que aquest és un any de transició, és que estem en ple procés de debat i aprovació final del 5è informe de valoració de l’IPCC (el Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic) que es realitza en el període  2013-2014.

L’IPCC, el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic

A la seva pàgina web,  http://www.ipcc.ch/index.htm, on pot llegir -destacat en cursives- textualment:

“L’Organització Meteorològica Mundial (OMM – WMO) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient ( PNUMA – UNEP) van crear el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic ( IPCC ) el 1988. Es tracta d’un grup obert a tots els membres de les Nacions Unides i de la OMM .

La funció de l’IPCC consisteix a analitzar , de forma exhaustiva , objectiva , oberta i transparent , la informació científica , tècnica i socioeconòmica rellevant per entendre els elements científics del risc que suposa el canvi climàtic provocat per les activitats humanes, les seves possibles repercussions i les possibilitats d’adaptació i atenuació. L’IPCC no realitza investigacions ni controla dades relatives al clima o altres paràmetres pertinents , sinó que basa la seva avaluació principalment en la literatura científica i tècnica revisada per homòlegs i publicada .

Una de les principals activitats de l’IPCC és fer una avaluació periòdica dels coneixements sobre el canvi climàtic . L’IPCC elabora , així mateix , informes especials i documents tècnics sobre temes en els que es consideren necessaris la informació i l’assessorament científica i independent , i dóna suport a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic  mitjançant la seva tasca sobre les metodologies relatives als inventaris nacionals de gasos d’ efecte hivernacle .”

La importància històrica i actual d’aquest òrgan és peculiarment rellevant. Els seus anomenats informes de valoració (AR – Assesment Report) han estat, sempre, al darrera dels principals moments decisoris del sistema de les Nacions Unides en relació als temes del canvi climàtic.

El AR1 del 1990 (amb complements del 1992) va donar les bases que feren possible l’aprovació, a la Cimera de la Terra de Rio 92, del text de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCC) que, de forma ben excepcional, va ser signada i ratificada molt ràpidament pel nombre d’estats requerits, i va entrar en vigor el 1994 -l’any per tant de la COP1 a la que ens referíem indirectament en el començament d’aquest post d’avui-.

El AR2 del 1995 donaria bases més concretes i quantificades, que permetrien que, del context més qualitatiu de la UNFCCC, en sorgís el PK (Protocol de Kyoto) amb compromisos temporals concrets i quantitatius de reducció d’emissions (que la dinàmica de l’evolució de la vida humana en el planeta ha vingut fent gairebé ridículs com a tals, però paradoxalment encara in assumibles per molts estats importants del món).

Deixant avui de banda l’anàlisi del paper polític del AR3 del 2001, el AR4 del 2007 marca clarament l’agenda política de les properes COPs i, molt en concret, el Pla d’Acció de Bali (del mateix 2007) que hauria d’haver culminat a Copenhaguen el 2009 …però que va acabar, políticament, i malgrat la gran significança del AR4, en un gran fracàs!

2013-2014: Cap al 5è Informe de Valoració de l’IPCC

Des d’un punt de vista dels seus informes de valoració (AR), l’IPCC esta estructurat en 4 grups de treball que, usualment, defineixen les 4 parts fonamentals dels seus AR. Esquemàticament: I) Bases Científiques; II) Adaptació; III) Mitigació; IV) Síntesis.

El setembre d’aquest 2013 s’ha aprovat ja la part I del que serà l’AR5, amb el títol: “Canvi Climàtic 2013: les bases científiques físiques”. Amb, aquesta vegada sí, un reso mediàtic gens menyspreable.

Sens dubte, i encara que de moment només tinguem aquesta primera part de l’informe, el que marcarà, com a nou element de context  realment clau,  els debats i les direccions de les negociacions “intermèdies” a Varsòvia serà, precisament, aquesta ja nata 1a part.

Per això crec que avui, aquest post pot acabar-se perfectament amb la cita en cursives i negretes, traduïda al català, d’alguns dels requadres remarcats de texts conclusius del sumari per a polítics de la que ja és la 1a Part del AR5 i que, sens dubte, serà la referència principal de tot el que succeeixi des d’ara fins, com a mínim, París 2015. El document font el podeu trobar a:

http://www.climatechange2013.org/images/uploads/WGIAR5-SPM_Approved27Sep2013.pdf

“L’escalfament del sistema climàtic és inequívoc, i des de la dècada de 1950, molts dels canvis  que s’han observat no tenen precedents en les últimes dècades de mil·lennis. L’atmosfera i els oceans s’han escalfat, les quantitats de neu i de gel han disminuït, el nivell del mar s’ha elevat, i les concentracions de gasos d’efecte hivernacle han augmentat”

“Cadascuna de les tres últimes dècades ha estat, successivament, més calenta a la superfície de la Terra que qualsevol anterior dècada des de 1850”

“L’escalfament de l’oceà és dominant pel que fa a l’augment de l’energia emmagatzemada en el sistema climàtic; que representa més del 90% de l’energia acumulada entre 1971 i 2010”

“En les últimes dues dècades, les capes de gel de Groenlàndia i l’Antàrtida han estat perdent massa; les glaceres han seguit disminuint gairebé arreu; el gel marí a l’Àrtic i a la coberta primaveral de neu a l’hemisferi nord han seguit disminuint”

“La taxa d’augment del nivell del mar des de la meitat del segle 19 ha estat més gran que la taxa mitjana durant els dos mil·lennis anteriors”

“Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni (CO2), metà i òxid nitrós han augmentat a nivells sense precedents en almenys els últims 800.000 anys. Les concentracions de CO2 han augmentat un 40% des de l’era preindustrial, principalment per les emissions de combustibles fòssils i, en segon lloc, pels canvis en la utilització del sòl. L’oceà ha absorbit el 30% de l’emesa de diòxid de carboni antropogènic, provocant la seva acidificació”

“La influència humana en el sistema climàtic és clara. Això és evident per l’augment d’efecte hivernacle degut a les concentracions de gasos a l’atmosfera, a l’escalfament observat i a la comprensió que tenim del sistema climàtic”. “La influència humana ha estat detectada en l’escalfament de l’atmosfera i l’oceà, en els canvis en el cicle global de l’aigua, en la reducció de la neu i el gel, en la mitjana mundial del nivell del mar, i en els canvis en alguns extrems climàtics”

“Les contínues emissions de gasos d’efecte hivernacle causaran un major escalfament i més canvis en els components del sistema climàtic. Limitar el canvi climàtic requerirà substancials i sostingudes reduccions de les emissions de gasos d’efecte hivernacle”

A mena de comentari final

En la mesura que qualsevol errada en un informe de l’IPCC és automàticament utilitzada i amplificada, tant com sigui possible, per tal de desacreditar-lo, els procediments de realització i aprovació d’aquest AR5 estan sent especialment estrictes i rigorosos i els texts que hem recollit s’han de llegir, de fet, com la forma més mesurada i neutra possible de posar negre sobre blanc el que la comunitat científica (contrastada pel que els científics en que confien aquesta tasca els diferents estats membres de l’IPCC) conclou amb consens, en aquests moments, sobre l’estat de coneixement en el món del tema que ens ha ocupat avui.

ipcc13

Xerca; 28 d’octubre de 2013

FA0 2013: Informe sobre la inseguretat alimentària en el món

14 oct.

Com és tradicional, i ja n’hem parlat altres anys, aquest dijous 17 d’octubre és el dia internacional de les NNUU per a l’eradicació de la pobresa i, el dia abans, el dimecres 16 d’octubre, la FAO senyala, també tradicionalment, el dia mundial de l’alimentació.

En aquest context la FAO acaba de treure el seu informe anual sobre la inseguretat alimentària en el món. El podeu trobar a

http://www.fao.org/publications/sofi/en/

I com també és habitual són dies de titulars i d’anàlisi sobre aquests temes.  En particular em centraré avui en els missatges clau amb que la FAO ha presentat aquest informe.

Darreres dades sobre la fam al món 

Una de les característiques de l’època que vivim és la de la profusió de dades, indicadors, objectius, metes, etc. que estan plantejats, actualment, a gairebé totes les dimensions de la vida en el planeta.

En els temes d’aquest post d’avui, el fet de que hi hagin uns objectius de desenvolupament del mil·lenni 2000-2015 (ODMs-MDGs), ha incrementat encara més l’existència d’aquestes dades en els temes específicament compresos dins d’aquests ODMs.

Pel que fa a la fam al món la meta corresponent de l’objectiu 1 del mil·lenni és reduir a la meitat, en el període 1990-2015, la quantitat de gent que passa gana severa en el món.

La figura amb les dades actualitzades de l’evolució d’aquesta quantitat la dona, també habitualment, l’informe que s’acaba de presentar -i al qual estem fent referència en aquest post d’avui-, i és la següent:

FAO2013Captura

i, en general, l’actualització ha estat valorada des de la mateixa FAO, propagant-se en aquesta mateixa direcció valorativa en els mitjans de comunicació, com una noticia en la bona direcció. Tot i que el Director General de la FAO sap trobar-hi un molt bon titular polític: “Menys fam no és suficient”.

Personalment, i en la mesura que els canvis són, des del meu punt de vista, bastant menors (i resultat afegits, també, de canvis en la metodologia d’avaluació de la sèrie històrica de dates) em segueixo quedant amb un titular polític de l’any passat: “Quan es parla de fam l’únic nombre acceptable és zero”. En aquest sentit, jo hi afegiria que la meta concreta que es té plantejada internacionalment és un insult a la condició humana (com es pot mantenir com meta reduir a la meitat la fam al món en 25 anys i quedar-se així  de satisfet?).

Inseguretat alimentària

En les anàlisis sobre el tema, “la inseguretat alimentària” és el terme que s’ha anat imposant com a identificació global immediata de les causes de la fam. D’aquí el nom d’aquest informe anual de la FAO.

En aquesta perspectiva l’informe que tenim ara entre les mans si que crec que avança en la identificació de les causes profundes de la inseguretat alimentària, tot i que es quedi, probablement, en les causes directament responsables i potser no vagi massa més enllà en les causes indirectes o de model sistèmic.

Aquestes causes, vistes com a dimensions sobre les que cal actuar per disminuir la fam al món, són: la disponibilitat, l’accés, la utilització i l’estabilitat (evidentment d’alimentació). I certament, com a un mínim per a un no especialista com a mi, se’m fan entenedores i de sentit comú.

La FAO en reconstrucció (amb el relativament nou Director General brasiler al capdavant) comença a moure’s en direccions que permeten pensar (de moment només pensar) en un cert ressorgiment del seu paper com l’agència especialitzada que realment hauria de liderar aquesta lluita.

La FAO, la Via Campesina, i el 16 d’octubre de 2013 com a , també, “Dia Global d’Acció per la Sobirania Alimentària”    

Una de les transformacions que s’estan vivint a la FAO (en aquest cas ja venen del període del director general anterior) és una participació, en el seu sí,  de les organitzacions de la societat civil internacional que esta superant molts dels nivells assolits en altres àmbits de les Nacions Unides i que, sense arribar a ser la de l’OIT, comença a fer goig!

I si hi ha una organització de la societat civil important en aquest àmbit és la “Via Campesina”. Molt i ben especialment representativa dels petits i mitjans camperols i ramaders d’arreu del món, ha liderat, des de la reunió de Cancún de la OMC del 2003, a) la reivindicació de que l’alimentació no sigui considerada un bé comercial que té “i dona vida al seu darrera” al poderós sector de negoci econòmic  de l’agricultura, b) la reivindicació de que l’agricultura sortí, com a tema mundial, de mans de la OMC que la veu, principalment, com un bé essencialment comercial, i c) que, en canvi, l’alimentació sigui considerada com un bé bàsic amb una única organització internacional al darrera que sigui la FAO.

En aquest context, per la “Via Campesina”, el lema de la diada d’aquest 16 d’octubre és: “Dia Global d’Acció per a la Sobirania Alimentaria”. Una crida i unes accions a favor de la re valorització del paper del món rural agrícola i de, sobretot, els petits i mitjans camperols i ramaders d’arreu del món que, molt probablement, seria la manera d’optimitzar les condicions que segons el propi  informe comentat de la FAO, farien possible la seguretat alimentària: la disponibilitat, l’accés, la utilització i l’estabilitat (evidentment d’alimentació)

Malgrat que hi tindria coses a dir, en el sentit de que en un món globalitzat amb recursos distribuïts de formes diverses, no estic del tot convençut que la suficiència alimentària (el complementari en positiu de la inseguretat) mundial pugui ser, només, el resultat de la sobirania alimentària (que permetria a la gent d’arreu del món dissenyar i executar les seves pròpies polítiques agrícoles per produir els seus propis aliments), avui em pararé aquí, tot subratllant que quan es parla de canvis imprescindibles de paradigmes  per sortir de la crisi de civilització actual, el de que l’agricultura torni a ser, en positiu, una de les activitats econòmiques bàsiques (no de negoci) fonamentals del món que, entre altres coses, defineixi un assentament, un modus de vida, una relació amb el medi ambient  i un treball humà ben diferents per a milions de ciutadans del món, és  imprescindible.

Xerca; 14 d’octubre de 2011

El mercat més especulatiu del món continua creixent molt!

7 oct.

Potser les meves fonts d’informació i d’anàlisi  no estan prou ben actualitzades, i el que comentaré en aquest post d’avui sigui ja ben conegut i estigui  rebent interessants anàlisis i valoracions.  Però, com a mínim, per si de cas no fos tant així i perquè, de tota manera, considero que  a nivell de ciutadà normal que s’informa i vol estar informat -per entendre una mica més en quin món de bojos vivim-, aquestes informacions i valoracions no arriben, jo faré el possible avui per comentar, dins de les meves limitacions pel tema que és, una noticia (és molt més que una notícia!) que jo crec que hauria d’haver estat, si més no, àmpliament comentada en la majoria de mitjans de comunicació seriosos del món. I, veritablement, em costa entendre perquè no ha estat així. Com així ve passant cada tres anys!

La noticia segurament hauria de tenir, tindria, té un encapçalament (en, naturalment, moltes -moltes- menys paraules periodístiques) que podria ser:

 

El Banc Internacional de Pagaments (BIP-BIS) acaba de fer públic (setembre de 2013) el seu “Estudi tri anual sobre el volum de negoci en el mercat de divises mundial (FOREX)”: aquest volum ha augmentat en un 35% respecte al del 2010, i en un 61% respecte al del 2007; aquest volum ja és, el 2013, prop de 25 vegades el valor del PIB mundial!

I l’article a continuació hauria de començar recordant (http://wp.me/p1IaoC-4S) que:

  1. El FOREX (FOREIGN EXCHANGE), el mercat d’intercanvi de divises mundial, és un dels mercats financers NO regulats del món; no l’únic ni molt menys; però un dels més importants per dos motius: a) pel volum de negoci (probablement, en aquest cas, el 2n en importància) i b) per la seva gran influència sobre el funcionament del sistema monetari internacional i, per tant, per ser un dels principals generadors de crisis financeres, a nivell de valor i de quantitat d’una moneda o monedes. En aquest darrer sentit és, probablement, un dels instruments més poderosos a mans de les noves -per com i on operen- oligarquies financeres per fer, en cada moment en el món, les seves polítiques especulatives en favor dels seus interessos acumulatius. En Georges Soros va ser un dels primers en utilitzar-lo -i sobretot en explicar-ho amb tot detall-,  per fer una operació amb grans guanys que va fer trontollar tota una “lliure esterlina”. En podeu llegir l’explicació, probablement insuficient, que jo en soc capaç de fer en el PS final del blog d’avui!
  2. El seu funcionament el gestiona -és una gestió principalment tècnica que fa possible que el continuat intercanvi es pugui realitzar i que, a més a més, evolucioni tecnològicament de manera que la freqüència d’operacions electròniques d’intercanvi sigui, cada dia que passa, més elevada- una companyia privada. Aquesta companyia privada però, te clars (caldria dir foscos, clar!) lligams, a nivell de consell d’administració, amb persones amb poder polític no pas petit del Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS) i de la Reserva Federal dels EUA, per citar un parell d’exemples. No podem oblidar que el dolar americà segueix sent el referent comú del sistema monetari internacional actualment en funcionament.
  3. Sent un mercat NO regulat i gestionat per una empresa privada tecnològica (amb tots els parèntesis que hi puguem i hi vulguem posar) teòricament no se sap, nosaltres segur que no ho sabem, que hi passa regularment. Podem observar-ne efectes, però poca més informació en tenim; actualment sabem, per exemple, que les monedes d’alguns països emergents del BRICS en pateixen forts atacs especulatius per mitjà d’aquest mercat.
  4. Però ves per on, cada tres anys, el BPI-BIS (el que s’autodefineix com una mena de Banc Central dels bancs centrals i que té la seva seu a Basilea -Bassel-) fa un profund estudi per estimar el valor de negoci mitjà en un dia, també mitjà, del mes d’abril de l’any d’estudi en qüestió. I fa uns pocs dies es va fer públic el del 2013, com s’ha vingut fent des del 1998. En un post informatiu previ a aquest, trobareu els links i la taula principal! Els titulars principals que, al meu entendre, sen poden extreure ja els donat!

Tota aquesta “noticia” és tan important i permet fer-ne tantes anàlisis i extreure’n tantes conclusions que  l’espai i el temps d’avui es queda curt. Però hi ha una d’aquestes conclusions que és tant evident i, a la meva manera de veure, tant -tant- important, que no puc deixar de destacar-la ben explícitament, en forma d’un altre possible “titular” dels d’aquest post d’avui”:

 

On estan anant a parar, a operar, una quantitat, relativament molt important, dels diners públics que han rescatat i continuen rescatant sectors financers privats? Doncs, probablement de formes indirectes, a mercats no regulats i especulatius, com el FOREX, que no han parat de créixer significativa, i jo diria que escandalosament, des d’abans, ja, del començament “oficial” (2007) de la crisi financera en la qual estem immersos! 

 

…………………………

 

Hi haurien, hi han!, altres titulars important a afegir però. Que els podríem posar a part i dels que, llavors, sen derivarien altres articles!  Per exemple, no menor, en uns temps ens els que es parla tant de taxes sobre les transaccions financeres, FTT (per la seva denominació anglesa: Financial Transaction Tax), la que s’aplicaria a aquest mercat concret ha rebut i podria continuar rebent (dins del conjunt de totes les altres i com a una FTT més) la denominació de taxa sobre les transaccions de divises, CTT (per la seva denominació anglesa: Currency Transaction Tax). I ja que tenim números actualitzats a la mà, l’altra titular que n’hauríem de treure és el de la recaptació que estaria donant una CTT. Periodísticament parlant amb, sempre, moltes menys paraules:

 

Aplicant una taxa, una CTT, del 0,005% (com la que proposava Ban ki Moon durant el 2008 -abans de la percepció real de la crisi- i per finançar l’assoliment dels ODMs) al mercat de transacció de divises, es recaptarien, anualment, al voltant de 675.000.000.000US$, és a dir, 27 vegades el pressupost total anual de tot el sistema de NNUU (acció humanitària,…, programes i agències especialitzades incloses)

Aquestes quantitats ens poden deixar més o menys descol·locats. Doncs, ràpid, col·loquem-nos. Posem a sota de la quantitat anterior només una data: el citat pressupost anual total de funcionament del sistema de les NNUU (administració general, acció humanitària i cascos blaus, programes principals -PNUD, …, i agències especialitzades -FAO, …).

675.000.000.000US$ (recaptat per una CTT del 0,005%)

  25.000.000.000US$ (pressupost total de NNUU)

Potser no cal afegir-hi res més!

neilta

 

Xerca; 7 d’octubre 2013

 

PS: Cóm es pot atacar i afeblir una divisa especulativament mitjançant el FOREX, o de com ha  esdevingut incomprensible la incapacitat política del G20 de reformar el sistema monetari internacional vigent i de regular-ne el FOREX?

a) Hem de tenir molts (molts) diners en la divisa que volem atacar per afeblir

b) Comencem a vendre en el mercat (en el FOREX) grans quantitats de la divisa a atacar per afeblir

c) La resposta més habitual, gairebé de manual, i moltes vegades la única resposta possible, és que el Banc Central associat a aquesta divisa respongui comprant molts actius, diners, de la seva pròpia divisa, per compensar la gran venta que s’està produint en el mercat, i mantenir-ne així el seu valor relatiu en aquest mercat en el qual, per un excés d’oferta, està tendint clarament a baixar de valor i, per tant, a provocar altres i més vendes per part d’inversors que tenen actius en la divisió en qüestió. Degut a les característiques del sistema monetari internacional -de relació entre les diferents divises- vigent actualment, que la mencionada resposta sigui pràcticament la única resposta possible, és la única situació que els protagonistes de l’atac s’han d’assegurar que passi

d) “Aquesta lluita” pot continuar durant un cert període de temps; avui en dia fins i tot molt poc, degut a l’augment del número d’operacions de compra venta per unitat de temps que la tecnologia va fent possible en el context del FOREX

e) Si l’atac està ben organitzat i es realment sòlid, amb una capacitat de vendre actius de la divisa en qüestió molt important , el més probable (finalment, gairebé sempre, l’únic possible) és que el banc central associat a la divisa atacada no pugui continuar comprant tants i tants actius de la seva pròpia divisa i, per tant, que el valor relatiu d’aquesta divisa en el mercat acabi baixant de forma significativa, quedant sensiblement afeblida, devaluada

f) L’objectiu d’afeblir la divisa és, actualment, el principal d’aquest tipus d’operacions, i els beneficis que sen treuen per part de l’atacant poden venir de moltes maneres  (per exemple, simplement, dels beneficis econòmics relacionats amb el comerç que es fa amb aquella divisa)

g) Un altre objectiu, actualment no el principal en la majoria de casos, pot ser disposar al final del “dia” d’una quantitat de diner en la divisa considerada, molt superior al que hom hagués pogut comprar al començament del “dia” d’autos, amb la mateixa quantitat de diner de la que jo disposava d’una altra divisa que s’ha mantingut estable

 

 

Estudi tri anual (2013) del BIP-BIS sobre el FOREX

7 oct.

BIS TRICaptura

taula BIS 2013Captura

http://www.bis.org/

http://www.bis.org/publ/rpfx13.htm

http://www.bis.org/publ/rpfx13fx.pdf

(els bilions de dòlars americans són 1.000 milions nostres!)

Xerca; 7 d’octubre de 2013

La fam al món: la visió actualitzada segueix sent molt dolenta

18 març

Els números, les dades “macro econòmiques i socials”, de l’estat del món no estan mai exemptes de polèmica i, com gairebé tot al nivell humà, es poden mirar, a més a més, des de les dues perspectives típiques: la de l’ampolla mig buida i la de l’ampolla mig plena!

També passa això amb els números de la fam al món. I per això em sembla molt important tenir el màxim de llum sobre les mateixes i la màxima “objectivitat” possible en relació a elles.

Arrel de la crisis (i com no!) es van donar unes xifres més escandaloses que mai. A algú no li devia agradar que ho fossin tant. El fariseisme segueix molt estès. I fos com fos, en aquest context, la FAO va fer canvis en la seva manera d’estimar l’estat de la fam al món, que   dulcificaven una mica aquelles dades i, encara avui, quan segueixes aquest tema et sembla que no trepitges sobre segur.

És per això que vull destacar l’aparició d’un informe que m’ha semblat molt rigorós i, sobretot, poc sospitós de voler ser tendenciós en cap cas.

Efectivament, la setmana passada es va presentar  el “IFPRI’s 2012 Global Food Policy Report” que hom pot trobar i contextualitzar a:

http://www.ifpri.org/event/launch-ifpri-s-2012-global-food-policy-report

El IFPRI (sigles en anglès) és l’Institut de Recerca Internacional sobre Polítiques Alimentàries i, tal com es pot veure per la constitució del seu màxim òrgan de govern, ha de ser i es pot considerar, sense cap mena de dubte,  com un institut de recerca independent. I de fet el seu informe, en general, destaca tant tendències de millora com a l’inrevés en la majoria d’aspectes que analitza.

Per això, i perquè darrerament em sentia “desemparat” d’una referència clara sobre l’estat de la fam al món, n’escric avui aquest post i me’n vaig directament a la figura i comentaris claus, en relació a aquestes dades, que hom pot trobar a l’informe.

IFPRI

Pel que fa a aquesta figura, l’institut no ho fa ni ho faré pas jo, no s’entra en el debat al voltant de l’antiga i la nova estimació de la FAO, i les presenta totes i, evidentment, agafa, a partir del 2009, les dades de la FAO pel que fa als darrers anys i que ja només les tenim en la nova metodologia d’estimació.

No són tant dolentes que les de l’antiga estimació, cert, però fixem-nos que ens diuen que des del 2006 fins al 2011 pràcticament no hi hagut cap millora en un número que, des del meu punt de vista, ens ha de continuar fent “molt mal” a totes i a tots: 870 milions de persones que viuen en condicions de fam extrema i que, per tant, ja segur que, com a mínim, en patiran conseqüències greus en el seu desenvolupament com a ser humans.

El text va més enllà i dona una dada estimada pel propi institut i a la qual, per tant, no hi dedica  massa publicitat, però que diu que als 870 milions de persones citades, probablement cal afegir-hi que al voltant de 2.000 milions de sers humans tenen importants deficiències micra nutricionals. A mi em quadre perfectament, estem al voltant dels 3.000 milions de sers humans que viuen en condicions de pobresa (per sota de la línia de pobresa dels 2,5$ paritaris per dia i per capita).

Potser només cal afegir que a l’hora de definir els nous Objectius de Desenvolupament post 2015, caldrà fixar-se i, sobretot, definir les maneres d’assolir una realitat ben diferent, que acabi amb una de les lacres que més vergonya col·lectiva ens ha de fer.

Xerca; 18 de març de 2012

“Riscos Globals 2013”

4 febr.

El d’avui serà un post construït exclusivament de cites extretes (i traduïdes lliurament per un servidor amb el suport del google trasnlator) d’un informe global molt recent del que en donaré la referència al final.

En el prefaci per part de qui ha encarregat l’informe s’hi pot llegir:

“Per la seva naturalesa, els riscos globals no respecten les fronteres nacionals, com es subratlla en aquest informe. I ara sabem que fenòmens meteorològics extrems exacerbats per el canvi climàtic no limiten els seus efectes als països que són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. Una informació falsa publicada en les  xarxes socials pot propagar-se com la pólvora a l’altre costat del globus en qüestió de milisegons, i els gens que fan bacteris resistents als nostres antibiòtics poden encomanar-se als pacients en un vol intercontinental.”

En el resum executiu de l’informe es diu:

“Dels riscos global que els enquestats -pels autors de l’informe- van qualificar com més probable que es manifestin en els pròxims 10 anys, hi ha la greu disparitat d’ingressos i l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Mentre que entre els riscos classificats com de major impacte si es manifesten serien, entre altres, una fallida financera sistèmica i una crisis de capacitat d’oferta d’aigua.” Es tracta d’una cita relacionada amb la figura (likelihood significa versemblança/probabilitat):

 DAVOS bo

Cita i figura que mereixen, entre altres, el següents comentaris amb preguntes finals:

“La continua tensió en el sistema econòmic mundial es tal que segueix  absorbint l’atenció dels líders cara al futur previsible. Mentrestant, el sistema ambiental de la Terra és l’altre objecte d’una creixent pressió. Les futures crisis simultànies a ambdós sistemes podria desencadenar la “tempesta perfecta global”, amb conseqüències potencialment insuperables. […]  Un col · lapse sobtat i massiu en un front seria l’assegurança de mort per poder desenvolupar solucions a llarg termini. Donada la probabilitat de futures crisis financeres i de catàstrofes naturals, hi ha maneres de construir resiliència en els nostres sistemes econòmics i ambientals al mateix temps?”

“Els sistemes econòmics i ambientals estan simultàniament sota tensió a tot el món, i estan posant a prova la resiliència dels plans mundial i nacionals. Les dificultats econòmiques a tot el món continuen acaparant  grans demandes d’atenció política i de recursos financers. Mentrestant, l’impacte del canvi climàtic és més evident a mesura que augmenta la temperatura i els esdeveniments climàtics extrems més freqüents a l’horitzó. La crisi econòmica i els desafiaments ambientals requereixen tants canvis estructurals i inversions estratègiques, que cal preguntar-se si els països estan preparats  per fer-hi front, possiblement a la vegada?

No em queda gaire cosa més, avui, que deixar ben clar que totes aquestes cites ho són de les primeres pàgines  del 7è. Informe 2013 “Riscos Globals” encarregat, i teòricament debatut, en el darrer Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Hom el pot trobar a:

http://www.weforum.org/reports/global-risks-2013-eighth-edition

I sense abusar-ne massa: a) recomanar-lo a tots aquells “prohoms” que segueixen acusant de catastrofista a tot ser humà preocupat seriosament per aquests temes!; b) deixar escrita la meva preocupació, sobre tot,  perquè la pregunta acabi sent si els països estan preparats per? Em sembla del tot obvi que com a països poca cosa hi poden d’acord amb les premises del propi informe.

figura risks

Xerca; 4 de febrer de 2013

PS1:

Obama i l’AIE de l’OCDE escalfen les negociacions sobre el canvi climàtic

19 nov.

A una setmana del començament de les negociacions climàtiques anuals, la quantitat d’informacions i opinions de tot tipus al seu voltant, en circulació sobretot a la xarxa, és absolutament increïble i del tot impossible de seguir exhaustivament.  Potser aquest fet, en si mateix, si que és un indicador positiu respecte a la preocupació de la humanitat pel tema. 

Emperò hi ha hagut dues irrupcions que, en aquest cas sobretot per la significança de la seva autoria, m’han cridat l’atenció i em sembla interessant dedicar-los-hi el post d’avui!

D’una roda de premsa d’Obama del passat 14-11-12

No sé si ho escrit mai en aquest blog, però si que sé que ho he afirmat públicament  en bastantes ocasions: no ho puc demostrar però tinc el ferm convenciment de que Obama va intentar de totes “totes” que Copenhaguen no fos el fracàs que va ser. El primer esborrany del que després es va mal anomenar l’acord de Copenhaguen apareixia després de la seva arribada allà, i aquell primer esborrany si que contenia els punts claus que haguessin posat a Copenhaguen a l’alçada històrica que se’n esperava. No se sap -però les hipòtesis no són difícils de posar sobre la taula- qui ho va fer impossible, però la roda de premsa d’Obama -que vaig poder escoltar en directe- abans de marxar de Copenhaguen va ser, de fet, la lamentació d’una impotència.

Ara Obama ha estat escollit per un segon mandat del que, en general, hom n’hauria d’esperar més que del primer. En una de les primeres llargues rodes de premsa després de la seva re elecció, de la transcripció literal del que va dir Obama pel que fa al tema del canvi climàtic (el 14-11-12), en cito el següent: 

OBAMA: You know,  we can’t attribute any particular weather event to climate change.  What we do know is the temperature around the globe is increasing. Faster than was predicted even ten years ago. We do know that the Arctic ice cap is melting, faster than was predicted even five years ago. We do know that there have been extraordinarily — there — there have been an extraordinarily large number of severe weather events here in North America, but also around the globe.

And I am a firm believer that climate change is real. That it is impacted by human behavior, and carbon emissions. And as a consequence, I think we’ve got an obligation to future generations to do something about it.

[…]

So, what I’m going to be doing over the next several weeks — next several months is having a conversation, a wide-ranging conversation with scientists, engineers, and elected officials to find out what can — what more can we do to make short-term progress in reducing carbons, and then, you know, working through an education process that I think is necessary — a discussion, a conversation across the country about, you know, what realistically can we do long term to make sure that this is not something we’re passing on to future generations that’s going to be very expensive and very painful to deal with.

[…]

So, you know, you can expect that you’ll hear more from me in the coming months and years about how we can shape an agenda that garners bipartisan support and helps moves this — moves this agenda forward.

El que no he citat no és “tant bonic” i esta fortament matisat quan subratlla que tot això ha de ser compatible amb la necessitat de créixer econòmicament per crear lloc s de treball. De fet els EUA han optat, darrerament, per començar a extreure i consumir el petroli del seu propi subsòl per abaratir els seus preus en el mercat intern i estimular la seva pròpia economia.

Què difícil i que dur serà caminar cap a un desenvolupament humà sostenible sense créixer econòmicament

L’Agència Internacional de l’Energia de l’OCDE llança un desafiament impactant (la setmana passada)

Entre molts dels informes que veuen la llum aquest dies, un que gaudeix d’una sòlida reputació, i que ningú pot situar dins de l’alarmisme exacerbat de quatre ecologistes extremistes és, el de l’Agència Internacional de l’Energia que, val la pena dir-ho fort i clar, és un organisme depenen de l’OCDE.

Segons aquest informe, la demanda mundial d’energia s’incrementaria en més d’un terç entre ara i fins el 2035. Les emissions de CO2 creixerien, en aquest període de l’escenari, unes 5,8Gt més, el que provocaria un augment acumulat de la temperatura mitjana de la superfície de la terra de 3,6 graus centígrades.

En conseqüència, el resum executiu de l’informe acaba proposant el següent:

No more than one-third of proven reserves of fossil fuels can be consumed prior to2050 if the world is to achieve the 2 °C goal, unless carbon capture and storage (CCS) technology is widely deployed.

En català i interpretant personalment: escèptic com soc davant de la pretesa solució de capturar i emmagatzemar massivament CO2, llavors, aconseguir el que tothom diu estar d’acord -des del mal anomenat acord de Copenhaguen-, que és no augmentar la temperatura mitjana a la superfície de la terra més enllà de 2 graus centígrads acumulats, implica necessàriament no consumir 2/3 de les reserves de combustibles fòssils que queden al subsòl terrestre. Així de radical es mostra l’AIE!

I que n’és de gran el problema!

Si l’AIE ha arribat a proposar això en aquest moments, però Obama (líder conscient del problema) no és capaç d’adonar-se que créixer econòmicament no és compatible amb aturar el canvi climàtic i els seus huracans, llavors jo no sé pas imaginar a on anirem a parar!

Xerca; 19 de novembre 2012

Nova valoració quantitativa de l’escàndol dels Paradisos Fiscals

5 nov.

Fa gairebé un any exacte, el 24 d’octubre de 2011, publicava un post en aquest blog

http://wp.me/p1IaoC-4F

que duia per nom “Dades sobre la boira financera especulativa”.

Doncs bé, el passat mes de juliol, en el si d’una de les xarxes d’ONGs internacionals més series sobre les qüestions fiscals al món: Tax Justice Network  

http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcat=2

ha vist la llum un nou estudi sobre la valoració quantitativa dels números relatius als paradisos fiscals

http://tjn-usa.org/storage/documents/Price_of_Offshore_Revisited_72612.docx

Si fa un any jo no donava, precisament, cap dada sobre aquest concepte, és perquè llavors les dades que trobava em semblaven poc seriosos i, sobretot, no em quadràvem amb el conjunt de macro dades econòmiques mundials que jo donava en aquell post i de les quals, en termes generals, estic prou convençut de la seva veracitat.

Doncs bé, justament, aquesta nova estimació (molt ben argumentada en l’estudi mencionat) posa un nou número en la palestra del gran escàndol mundial que pesa sobre tot el món financer internacional.

Entre 21 i 32 milions de milions de $ (bilions per nosaltres; trilions pel món anglosaxó), és a dir:

32.000.000.000.000$

es considera, d’acord  amb aquest estudi, que estan “dipositats o invertits” en més de 80 llocs paradisos fiscals o jurisdiccions offshore (extraterritorials) en l’argot financer!

El entre 21 i 32 es considerat com a fluctuació, doncs a diferència d’aquella idea antiquada dels bancs de Suïssa en els que hom guardava fraudulentament els seus “enciams”, ara la majoria de diners en els paradisos fiscals estan en moviment continu i són la base de les operacions financeres especulatives que ja vàrem valorar en el post referit! De fet aquests “llocs offshore” estan ja molt més a la “boira financera” que en un lloc físic o territorial concret.

El lector mateix pot contextualitzar aquesta dada en el context d’aquelles dades publicades fa un any aquí mateix. Per si li fa mandra, li faré notar, només, que la dada explicitada equival, en ordre de magnitud, a la meitat del PIB (Producte Interior Brut) de l’economia mundial! En termes financers doncs, la meitat equivalent a la riquesa (en bens i serveis) que es produeix actualment en el món en un any, esta dipositada o, potser millor dit, es mou en el si d’aquesta boira financera, lliure de cap impost.

L’autor de l’informe destaca altres aspectes relatius a les seves estimacions que de ser correctes apunten clarament (a coses que de fet ja tothom dona per reals): a) la iniquitat financera en el món s’incrementa dia rere dia, doncs aquests diners no es caracteritzen pas per estar distribuïts entre moltes persones ; b) molts països amb problemes de deute pública (mal anomenada perquè de fet de pública normalment en té molt poc) de fet no en tindrien si els propietaris d’aquests actius financers estiguessin legalment ubicats i paguessin els seus impostos; c) la manca de capacitat i/o voluntat política del estats de actuar d’una vegada sobre aquest món virtual i merament especulatiu és, en sentit històric, del tot incomprensible .

En relació a la darrera afirmació, com que sempre ho cito, avui em sembla adequat recollir-ho explícitament aquí; en el pla d’acció aprovat a la segona reunió del G20 (Londres, abril del 2009) es deia textualment:

1.To this end we are implementing the Action Plan agreed at our last meeting, as set out in the attached progress report. We have today also issued a Declaration, Strengthening the Financial System. In particular we agree:

  • to extend regulation and oversight to all systemically important financial institutions, instruments and markets. This will include, for the first time, systemically important hedge funds;
  • to take action against non-cooperative jurisdictions, including tax havens. We stand ready to deploy sanctions to protect our public finances and financial systems. The era of banking secrecy is over. We note that the OECD has today published a list of countries assessed by the Global Forum against the international standard for exchange of tax information;
  • […]

Xerca; 5 de novembre de 2012

A 45 dies de Rio+20: diàlegs de sords!?

7 maig

Divendres passat, 4 de maig, acabaven els, teòricament, darrers quinze dies de negociació abans d’arribar a Rio, en el format tant original de ” Informals consultes informals” o, en una traducció més correcte i menys literal, “Consultes oficioses”.

La principal conclusió és que, constatat el gran nivell (quantitatiu i qualitatiu)  de desacord i la molt escassa, no diré nul.la però gairebé, capacitat de tancar amb acord parts, paràgrafs, del possible document final de la Cimera, s’ha decidit que hi hagi una altra sessió de “Consultes Oficioses”, des del 29 de Maig al 2 de Juny.

Després ja només quedarà el 3r PrepCom (Comitè Preparatori) a Rio mateix, del 13 al 15 de juny, i la cimera pròpiament, del 20 al 22 de Juny!

Aquestes darreres consultes oficioses acaben amb un document de 420 paràgrafs (el draft o esborrany 0 en tenia 128), dels quals 400 estan entre claudàtors, és a dir, bloquejats pel desacord, més o menys important, d’alguna de les parts negociadores. Les parts en desacord tenen, com gairebé sempre, un cert comú denominador: nord-sud. Però tant a nivell de nord com de sud -i aquí rau una de les novetats principals del procés actual, que lliga perfectament i precisa amb el que ve succeint a nivell de les negociacions sobre canvi climàtic)  cada vegada tothom té més dificultats per consensuar les seves pròpies posicions. I les mètriques respectives, és adir, les posicions de suport a un o altre punt, són sovint diferents per a cada tema, és a dir, desafinen sovint.

A nivell de nord tenim els dos grans subgrups de sempre: Europa, Noruega, Suïssa i Corea, d’una banda (més partidaris de que el sector públic tingui un paper important i dels marcs reguladors) i USA, Canada i Austràlia de l’altra.

A nivell de sud (G77+Xina) la dificultat de consensuar les seves pròpies posicions  augmenta dia a dia, en la mateixa proporció que varia dia a dia la diferència entre les seves diferents realitats; les economies emergents i Àfrica, per situar dos pols, cada vegada ho tenen  més difícil per tenir un projecte comú! 

Per les informacions que m’arriben i el seguiment que en puc fer des de la llunyania, dedicaré aquest post d’avui a descriure les principals controvèrsies en les que jo estic més interessat (i que per suposat no poden ser totes); en definitiva, els principals punts sobre els que probablement molts esperaríem nous acords importants ben necessaris i on, probablement en canvi, tot tornarà a quedar en un text tancat de pressa i corrents, i a darrera hora, amb moltes declaracions de bones intencions i molt poques, potser gairebé cap, decisions en ferm i a realment implementar. 

L’Índex del Document Final

No sembla ja que aquest índex pugui canviar i, per tant, es bo agafar-lo de referència:

1. Preàmbul

2. Renovant el compromís polític

3. Economia Verda en el context del desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa

4. Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

5. Marc per a l’acció i seguiment

Com ja he comentat altres vegades no estic seguint ni els temes corresponents a l’apartat III ni al V (tot i que d’aquest apartat si que en segueixo l’estructura i algun subtema que, en si mateixos, diuen ja moltes coses).

Desacords principals relatius al Preàmbul i a la Renovació del compromís polític

Mentre des de Europa (UE) es lidera la posició de que canviar les tendències insostenibles de producció i consum, i protegir i millorar el medi ambient, són crítics per lluitar contra la pobresa, des del G77+Xina s’insisteix que l’eradicació de la pobresa requereix focalitzar-se en els tres pilars del desenvolupament sostenible , i esta en contra d’una desproporcionada atenció al pilar ambiental.

L’altre gran desacord esta en la singularització que el G77+Xina vol continuar fent del Principi 7 de Rio: “responsabilitats comunes però diferenciades”, i l’oposició cada vegada més gran del nord en mencionar aquest principi. 

En canvi, el G77+Xina no solament no deixa d’insistir-hi i a més a més, tot posant el dit a la llaga, ho lliga sempre en emfatitzar l’incompliment del nord de tants i tants acords i promeses i en reivindicar el seu compliment; davant de la qual cosa la posició del nord és dir que el cal és mirar endavant.

És en el context d’aquestes dues grans diferències a nivells de principis, que es pot i, al meu parer, s’ha d’entendre la diferent passió per l’economia verda que el nord ven com la panacea i al sud li fa més por que gracia.

Segueix, finalment,  la confrontació sobre, d’una banda, el paper del sector privat i, en general, però a diferents nivells, dels diferents Grups o actors principals, en aquests temes. D’una banda, per exemple, el nord vol potenciar més, sobretot, el “partnership” públic privat i, d’altra banda sobre les dinàmiques de monitorització i seguiment del que fan els diferents actors, és el sud qui més reticències hi té.

Desacords principals (de fet potser el principal és que hi ha desacord en tot) relatius al Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible

Cal dir abans que res que en aquests temes sempre és més difícil arribar a acords i sobretot tancar-los en consens de bones paraules. Si hom parla de crear un nou òrgan o de modificar l’estatus d’un altre, llavors “no hi ha tutia”, o ho fas o no ho fas, però les posicions diluïdes són molt més difícils de justificar; és en aquest sentit que, aquesta vegada, la conferència es valorarà fonamentalment pels acords i/o els no acords en aquest àmbit.

De fet, malgrat no ser pas un entusiasta de l’actual SG de les NNUU, sempre li he reconegut el seu atreviment (imprescindible d’altra banda) en posar sobre la taula els temes de, en definitiva,  Governament Mundial del Desenvolupament Sostenible i/o del Medi Ambient, en particular, en aquest procés cap a Rio+20.

Podríem dir que hi ha dos grans nivells en els que s’està treballant: un és el més orgànic i, per tant, també més normatiu (“legislatiu”), i l’altre és el més operatiu i, per tant, més lligat a la gestió i la implementació.

Al nivell més orgànic, actualment l’ECOSOC (el Consell Econòmic i Social de les NNUU -ja l’he qualificat moltes vegades com el taló d’Aquil·les de les NNUU, en la mesura que els assumptes econòmics i financers es van quedar a les Institucions de Bretton Woods) té, dins del seu paraigua, la Comissió de Desenvolupament Sostenible creada, precisament, a la Cimera de Rio 92. Empoderar, reformar, etc. aquests dos òrgans és, primer, una qüestió que afecta als dos a la vegada i, segon, quelcom que obre la caixa dels trons de la reforma de la mateixa Carta de les NNUU, cosa que ningú (jo tampoc) considera prudent en aquest moments (quedaria molt pitjor que la que tenim!)

Com alternativa, hi ha la proposta de fer un d’aquells “salts a la carta” (en el doble sentit que pot tenir en aquest context aquesta frase) i, com es va fer amb la Comissió de Drets Humans, transformar la Comissió de Desenvolupament Sostenible en un nou Consell de les NNUU: el Consell de Desenvolupament Sostenible; precisament per la similitud amb el que ha succeït amb el tema de drets humans (fa poc que es va fer aquell pas; el Consell de DDHH esta funcionat molt bé) no em fa pas ser optimista respecte a que aquesta sigui la decisió que es prengui; en qualsevol cas és quelcom que té molts números de no resoldre’s pas fins la nit abans de tancar la Cimera. En aquests moments, per exemple, el G77+Xina per no tenir, no té ni posició clara sobre el tema. La meva opinió i les seves contradiccions quedaran per un altre dia.

Al nivell de gestió i implementació pràcticament tot gira al voltant de la decisió de transformar, o no, el PNUMA (Programa de les Nacions Unides Sobre el Medi Ambient) en una agència especialitzada del sistema (com ho són una UNESCO, una FAO, una OIT, etc.). També deixo per un altre dia la meva opinió i les seves contradiccions. I també en aquest punt no sé pas veure un desenllaç en cap sentit fins a darrera hora.
Si que pot ser oportú, en canvi, citar avui i aquí que aquest punt és una escletxa important en el sí del G77+Xina; el grup com a tal sembla no estar-hi a favor però, en canvi, els països africans si: seria la primera agència del sistema de NNUU amb seu al continent Àfrica. 

Consideració particular (i final d’aquest post) sobre l’evolució del capítol V: Marc per a l’acció

Aquí la tendència que s’està veient és la del maximalisme polític: tu vols que es parli d’això, doncs jo vull que és parli d’allò, i així tothom content. Això és així de tal manera que, actualment, la meitat del text total l’ocupa aquest capítol.

Només em segueixen escandalitzant, principalment, dues qüestions sobre aquest capítol, amb les quals acabaré avui:

1. Que, pràcticament, no es parli de canvi climàtic més enllà de citar Durban; la qual cosa és, des del meu punt de vista, com beneir la traïció de judes

2. Que es parli, en canvi, de “desastres”; de com afrontar-los, gestionar-los, etc.

Evidentment estem donant per fet que no actuarem com hauríem d’actuar, que seguirem fent el mateix que estem fins ara, que en contes de canviar de rumb, ens adaptarem als danys que provoqui el rumb actual i que, per tant, haurem d’aprendre a gestionar millor els desastres que vindran. Valguem Déu, quina barbaritat!

Xerca; 7 de maig de 2012

%d bloggers like this: