Tag Archives: Governament

Passes decisives en la direcció metodològica d’aprovació de l’agenda per al desenvolupament Post 2015 de les NNUU

24 nov.

S’està acabant el 2014 i, per fi, es va clarificant, ja sembla que prou definitivament, les maneres (les modalitats en l’argot propi) , els continguts previs bàsics, els calendaris, etc., d’un dels processos en el que les NNUU han invertit més energia -en tots els sentits-, en aquesta segona dècada del segle XXI, per tal de dotar al món d’una agenda per al desenvolupament post 2015. Una agenda que, d’altra banda, marcarà en molta part la pròpia agenda de treball de les mateixes NNUU després del 2015.

Fins ara jo he estat reticent a parlar massa del tema perquè potser veia encara masses incògnites per resoldre; si avui en parlo és perquè des de diverses fonts arriben noticies bastant coincidents que, a més a més, dibuixen un panorama prou coherent i detallat com per assumir-lo ja, pràcticament, com el bo (encara que d’aquí fins abans de Nadal hi puguin haver encara algunes modificacions i, perquè no, s’hi puguin afegir alguns elements nous, també importants, sobre la taula).

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (1) els ODMs

Els ODMs aprovats a la Cimera del Mil·lenni suposen, a la meva manera de veure, un cert abans i després en la pròpia història de les NNUU. Després de 20 anys de neoliberalisme, el seu fracàs pel que feia, com a mínim, a resoldre els gran temes del desenvolupament humà sostenible (pobresa, fam, salut, medi ambient, etc.) era tant manifest que les NNUU “van trobar el terreny abonat -o no tenien altre remei-“, aprofitant el momentum de l’any 2000, que posar negre sobre blanc uns objectius que, de fet, eren l’antítesi i la resposta necessària als grans fracassos del neoliberalisme.

L’èxit va ser tal, que el que hom troba més aviat desdibuixat en els acords de la cimera, es va convertir ràpidament en tota una maquinària de metes concretes, indicadors per avaluar les evolucions dels temes, valoracions econòmiques i, sobretot, un nord de treball concret de les NNUU i les seves agències i programes que, sempre des del meu punt de vista, no tenia precedents en el passat. NNUU deixava de ser un actor més aviat reactiu a ser un actor actiu en els temes concrets i del dia a dia del desenvolupament humà.

Quantes dinàmiques i energies, algunes amb resultats més satisfactoris que d’altres -perquè les arrels dels problemes són molt profundes-, s’han mobilitzat durant tots aquest primers anys del segle XXI. Jo m’atreviria a qualificar-les com un dels fets, encara que insisteixo sempre insatisfactoris, més significatius en positiu de les NNUU i la humanitat durant aquests anys.

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (2) La Cimera de Rio+20 i els ODSs

Fa un parell d’anys, el juny del 2012, es celebrava a Rio de Janeiro, Rio+20 per tant, la Cimera de les NNUU sobre el desenvolupament sostenible.

Jo ja vaig qualificar aquella cimera (http://wp.me/p1IaoC-9k) com la primera realment a l’alçada del nou segle XXI. Com a resultats posteriors, n’hi ha hagut de ben erronis (com el de la molt dolenta creació del “High Level Political Forum”) i, en canvi, n’han evolucionat d’altres, com precisament el de dotar-se, a semblança dels ODMs, d’uns ODSs, que han portat a uns resultats ben importants i interessants.

De fet, en la mesura que Rio+20 tenia per objectius “eradicar la pobresa” i “fer-ho econòmica i institucionalment de tal manera que ens conduís cap a un desenvolupament humà sostenible”, i que el treball realitzat pel Grup de Treball que la pròpia Rio+20 havia aprovat crear i fer funcionar per dotar-se dels nous ODSs, d’alguna manera, en aquest cas bastant lògica, aquest procés ha acabat englobant la revisió dels ODMs, i ha portat a una certa simplificació del que ha d’acabar sent la definició de l’agenda per al desenvolupament post 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (1) Sobre dates i modalitats   

Ja esta definitivament fixat que l’agenda post 2015 s’ha d’aprovar a la Cimera de NNUU a Nova York dels dies 21 al 23 de setembre del 2015!

El procés preparatori es farà a semblança molt important de com ha funcionat aquest mateix 2014 el OWG (el grup de treball previst a la cimera de Rio+20 i que ha aprovat la proposta actualment existent de ODSs)

Es preveuen negociacions intergovernamentals durant 4 o 5 dies de cada més (gener a juliol) del proper 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (2) Sobre els documents de referència

L’AG de les NNUU va aprovar fa uns mesos, tot i que fos una decisió sobtada i que va sobtar a més d’un, que el principal document de referència seria el que hom pot trobar a la següent pàgina web

http://sustainabledevelopment.un.org/index.html

i que és la proposta d’ODSs que va acabar aprovant l’OWG mencionat!

Hom resta a l’espera de l’informe que estava previst que el SG de les NNUU treies a la llum a finals d’aquest any (i que així serà), però que, a la fi, tot sembla indicar que assumirà també, finalment, com a punt de partida el mateix document ja citat. Per tant la incògnita principal, a nivell de continguts previs, que planejava sobre el procés sembla bastant resolta.

Es tracta doncs de tornar a posar sobre les nostres taules el document mencionat!

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (3) Els objectius del procés

Els objectius del procés -tampoc podien ser altres-: assegurar l’eradicació de la pobresa i assolir el desenvolupament sostenible pel 2030.

El text que hom pensa preparar, discutir i acabar aprovant, es visualitza, de moment, amb quatre grans parts:

  • Una declaració introductòria
  • Objectius de desenvolupament sostenible; metes i indicadors
  • Mitjans d’Implementació d’un nou Partenariat Global
  • Marc per monitoritzar i revisar la implementació

On la part dels ODSs tothom dona per bastant tancada en el document citat i referenciat.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (4) i els temes financers?; doncs a la 3a Conferència de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament, FfD

Durant el procés de treball de l’OWG, va treballar en paral·lel un grup sobre els aspectes del Finançament del Desenvolupament Sostenible. Els resultats d’aquest grup no van ser satisfactoris per moltes parts i, llavors, les NNUU han pres una decisió que té bastant de salomònica però que també té la seva coherència i que, personalment, considero molt ben trobada.

Una vegada aprovats els ODMs, a Monterrey 2002 es va celebrar la primera Cimera de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament (aquesta cimera va tenir una primera replica l’any 2008). Hi havia definits uns ODMs i es tractava de veure com es finançava el seu assoliment.

Doncs bé, ara, i en paral·lel a tota l’altre part del procés -la dels objectius-, les NNUU han convocat la 3a Conferència sobre el Finançament per al Desenvolupament (FfD), que es realitzarà a Addis Abeba del 13 al 16 de juliol i que hauria d’aprovar la pota financera de l’agenda del desenvolupament post 2015.

Deu n’hi do….però certament, tot plegat, i llàstima que serà complicat de seguir, fa preveure un any d’intens i molt interessant treball polític per definir acuradament el màxim d’elements possibles de la nova agenda del desenvolupament Post 2015.

 

Captura

 

Xerca; 24 de novembre de 2014

Síria, Iraq, … i la ONU? (…o, millor, un Parlament Mundial?) – Acte 22O

18 oct.

Context: “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”

Aquest proper dimecres 22 d’octubre, a les 19h, tindrà lloc un acte al Patí Llimona (Carrer del Regomir 3) de Barcelona, organitzat per l'”associació projecte Governament Democràtic Mundial -apGDM” (http://apgdm.org).

És/serà un acte en el context de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” (http://www.worldparliamentnow.org/) que se celebra internacionalment del 17 al 24 d’Octubre!  L’apGDM és la organització catalana associada al Moviment Federalista Mundial que, actualment, i entre altres grans activitats, impulsa (i nosaltres amb ells), i sempre internacionalment, la “Campanya per a una Assemblea Parlamentària a les NNUU”! Aquesta assemblea hauria de ser, entre altres coses, el pas provisional possibilista que acabés generant el naixement d’un veritable parlament mundial.

Els lemes de la “2a Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial” són: “Que el poble decideixi. Necessitem democràcia sense fronteres. Hem de construir la democràcia global. Necessitem un parlament mundial!”. Nosaltres creiem que, efectivament, encara que a tots plegat ens pugi sonar d’entrada molt llunyà i celestial, cal tornar a caure radicalment del cavall per veure-hi clar; en aquest cas del cavall dels estats amb unes fronteres merament nominals que ja no reals; i que de la mateixa manera que ni la pobresa, ni les emissions de diòxid de carboni, ni el terrorisme, ni l’ebola, ni ….saben de cap frontera i són realitats globals -ben globals-, llavors, cal construir un sistema de presa decisions i d’acció política democràtica governamental que funcioni i respongui a l’escala global i doni respostes als problemes – els fonamentals que té plantejats la humanitat actualment- de nivell global. Per això parlem, es parla, de democràcia global. Però l’instrument clau d’una democràcia és un parlament al qual els ciutadans (tots els ciutadans i ciutadanes del món) que l’escullin puguin cedir democràticament la sobirania i la legitimitat necessària per prendre decisions. I per això, el que necessitem ja és un Parlament Mundial que sigui/estigui realment en el nucli d’un nou sistema d’institucions democràtiques globals a l’alçada de les realitats i dels reptes del segle XXI.

 

La xerrada col·loqui “Síria, Iraq, …i la ONU?” amb l’Antoni Segura i el Pere Vilanova  

L’acte del 22 d’octubre a Barcelona serà una xerrada col·loqui oberta a tothom que contarà amb una moderadora i uns ponents d’excepció. La Lourdes Beneria, professora emèrita d’economia i gènere de la Cornell University dels EUA i membre de l’apGDM, que actuarà de moderadora; i com a ponents l’Antoni Segura, Catedràtic de la Universitat de Barcelona especialitat precisament, entre altres temes, en la “Geopolítica del món arabislàmic” i el Pere Vilanova, també Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis internacionals, pau i seguretat internacional, orient mitjà i Àsia central.

Amb aquests ponents i amb el títol que hem donat a la xerrada esta clar que el gran tema de reflexió i debat serà la greu situació que es viu a Síria i a Iraq (però dins dels punts suspensius també hi podem posar, per exemple, Ucraïna i els països europeus i asiàtics fronterers amb Rússia i ex membres de la Unió Soviètica). Més vells o més nous, formen part d’una extensió molt preocupant de conflictes bèl·lics en el món; sobretot en unes determinades zones geopolítiques molt complexes i inestables, ja des de fa bastant temps. Els ponents ens ajudaran a entendre millor els perquès i les casuístiques principals d’aquests conflictes. Però també a respondre’ns les preguntes que tots tenim sobre la/les respostes internacionals a aquestes greus problemàtiques. Per què el Consell de Seguretat de les NNUU resta paralitzat davant d’aquests conflictes, com si en fossin o aliens o del tot impotents? Cóm hauria d’afrontar el món, ja a la segona dècada del segle XXI, aquests conflictes? Com els podria, sobretot, prevenir i, en cas extrem, com els podria aturar el més ràpidament possible i amb el mínim de costos en vides humanes?

De tot això, i ben segur que de molts més elements, es parlarà a l’acte del dimecres 22 al Patí Llimona!

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 1a part      

No pas amb cap intenció de condicionar o pre-configurar l’acte, m’ha semblat interessant, per a mi mateix i, per tant, potser també ho pugui ser per algun lector, plantejar algunes consideracions i reflexions dels aspectes més institucionals i jurídics -dret internacional- (a nivell de les organitzacions internacionals) que, a la meva manera de veure, estant al voltant dels temes que es tractaran a l’acte.

 

– Pau i seguretat internacional.-

Tots sabem que, després de la 2a guerra mundial, es constitueixen les NNUU i dins d’elles el Consell de Seguretat; de fet aquest és l’únic òrgan de les NNUU que es pot dir que és un òrgan de govern internacional amb poders clars, reals i molt importants. I, principalment, amb la responsabilitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. La Carta de les NNUU (que signen tots els estats membres) li atorga tots aquests poders i l’hi dibuixa detalladament com els pot/ha d’exercir.

El Consell de Seguretat és però, també, l’aliança dels guanyadors de la 2a guerra mundial i per això, en aquells moments -però desgraciadament encara avui- té cinc membres permanents amb dret a vet. EUA, Rússia, Xina, França i Anglaterra. Aquest fet ha anat no evolucionat amb paral·lel a la història i, en canvi, ha anat transformat el Consell, a la pràctica, en un òrgan que, en la majoria d’ocasions, queda bloquejat per algun vet o altre, i no pot, per tant, actuar d’acord amb les seves responsabilitats.

En qualsevol cas, el que teòricament hauria de fer sempre el Consell de Seguretat és actuar quan es fa palès que hi ha algun conflicte que posa en perill la seguretat internacional. I, en aquest context, en cap altra cas!

 

– Responsabilitat de Protegir – R2P (del seu nom en anglès).-

L’any 2005 una Cimera de NNUU impulsada pel llavors SG Kofi Annan va aprovar que les NNUU tenien també, a partir d’aquell moment, la responsabilitat de protegir a aquells sectors de la població del món que fossin víctimes de genocidis i/o crims de lesa humanitat. Aquest va ser un pas que tothom va viure en el context de la incapacitat (en aquell cas es podria dir que per manca d’atribucions) de NNUU d’actuar davant del genocidi de Rwanda.

L’aprovació i l’auto atorgació d’aquesta responsabilitat és, a parer del qui escriu, una de les passes més importants (en relació als paradigmes polítiques que defineixen les NNUU; sobretot en relació al paradigma de la sobirania inviolable dels estats davant de les pròpies NNUU) que s’han donat en un camí de reforma progressista de les NNUU. La R2P permet i obliga a les NNUU a intervenir dins d’àmbits que fins llavors es podien considerar de sobirania il·limitada si, per exemple, els governants d’un país -per molt “sobirà que sigui”- actuen sobre una part de la seva població cometen sobre ella crims execrables com els citats.

Només hi ha dos grans problemes al voltant de l’aplicabilitat d’aquest concepte. El primer és que pels tempos d’unes NNUU com les que tenim, s’han de donar moltes passes encara per tal que realment NNUU sigui operativa, des de tots els punts de vista, quan hagi d’actuar per protegir. El segon és que, com a mínim entretant, la presa de decisions sobre actuar per protegir s’ha traslladat al Consell de Seguretat. I el Consell de Seguretat no ha canviat ni una coma de la seva manera de fer i actuar encara que, ara, la problemàtica a considerar pugui ser molt diferent al que pot ser un conflicte que amenaça la seguretat internacional. Inclòs el dret de vet que, més incomprensiblement que mai en aquests temes de R2P, no té cap senti de cap mena que es pugui aplicar; però que ja ha sigut així en els primers compassos de, precisament, el tema de Síria (d’això ja se’n parlarà, a ben segur, el 22O al Patí Llimona).

 

Algunes reflexions prèvies personals que estan al voltant i/o en el context internacional dels temes de l’acte del 22O; 2a part 

En aquesta segona part de les meves reflexions d’avui faré només un repàs molt breu i esquemàtic dels darrers conflictes bèl·lics internacionals (post caiguda del mur de Berlin i de la Unió Soviètica) i de com se’ls ha anat qualificant per diversos experts -amb els quals coincideixo personalment-, precisament, pel comportament del Consell de Seguretat i/o de la comunitat internacional davant d’ells:

-1a Guerra del Golf (1990): com a resposta a la invasió de Kuwait per part d’Iraq; amb el vist i plau del consell de seguretat que el va considerar una amenaça a la pau i seguretat internacional. Legal i podríem dir que legítim!

-Rwanda (1990-92; 1994-96): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P!

-Iugoslàvia (1999): intervenció de l’OTAN, en contra del parer del Consell de Seguretat (pel vet de Rússia). Hi ha qui -o com  a mínim jo i perdoni el lector la gosadia- l’ha qualificat de, per tant, il·legal però legítima!

 -Iraq (2003): intervenció dels EUA, Anglaterra i Espanya per la teòrica amenaça a la seguretat internacional de les “armes de destrucció massiva” que tindria l’Iraq. Qualificada gairebé per tothom, actualment, com a il·legal (ni tan sols es va presentar una proposta formal al Consell de Seguretat que autoritzes la intervenció) i il·legítima (pel gran engany amb que es va voler justificar). No a la guerra!

 -Darfur (2003): cap resposta! Hores d’ara seria clarament un conflicte de R2P. Cal fer constar però, en aquest cas, l’oposició de la Unió Africana que Xina va elevar a la categoria de vet en el Consell de Seguretat!

 -Líbia (2011): la primera i única vegada en que el Consell de Seguretat autoritza la intervenció per donar compliment a la Responsabilitat de Protegir que té les NNUU; les formes en que s’intervé són criticades per alguns membres del Consell de Seguretat per haver anat més enllà del que s’havia aprovat. Qualificable com de legal i legítima, encara que necessàriament millorable.

El dimecres 22O, com a mínim un servidor, preguntarà als ponents sobre aquestes reflexions i, sobretot, els hi preguntarà com qualificarien ells, en una línia comparativa semblant a la seguida aquí o en una línia comparativa pròpia seva, els conflictes actuals de Síria, Iraq, Ucraïna, etc.

 

iraq...

 

Xerca; 18 d’octubre de 2014

Els EUA el pitjor “amic” del multilateralisme; el Governament econòmic mundial paralitzat!

7 abr.

L’afirmació que titula aquest post d’avui podria ser el títol d’una pel·lícula que ja la tenim bastant vista i repetida: una altra de les pelí de sempre!

Però aquests darrers mesos estem vivint un dels exemples més clars, una de les pel·lícules més dolentes, d’una tendència, d’una realitat, que empitjora dia a dia i en temes sempre molt importants!

És evident que els EUA deixaran de ser ben aviat la primera potència econòmica mundial; però també és cert que continuaran bastant temps sent la primera potència militar i, per tant, política del món. Però la gestió dels canvis que això anirà suposant en allò que s’anomena l’ordre mundial es pot fer millor o pitjor, amb més o menys problemes, depenen , entre altres coses, de com “sàpiga fer-ho” els EUA!

 

El protocol de Kyoto, un desgraciat “primer” record personal de la hipocresia internacional dels EUA

És ben sabut (ho llegim tantes vegades en el context d’un tema cada dia “més calent” en el món: el del canvi climàtic) que els EUA van participar activament i van signar positivament, inicialment, el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle! Però que, en canvi, després, i malgrat d’alguns intents de fer-ho per part de l’administració Clinton – Al Gore, els EUA no van ni han ratificat mai el Protocol de Kyoto.

Aquesta dualitat contradictòria: participo activament en l’elaboració i signo un tractat multilateral, però després no el ratifico i, per tant, no contribueixo a que el tractat entri en vigor i, lògicament, no me’l faig meu per no haver-ne de complir la part que em tova -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX.

Perdoni el possible lector que expliqui batalletes viscudes personalment però és que, en aquest cas,  posen en evidència de tal manera la hipocresia en que els EUA tracten aquests temes, que no me’n puc estar d’explicar-la. Ens situem a Johannesburg, a l’any 2002, en la celebració de la Cimera de NNUU sobre Desenvolupament Sostenible (era, en terminologia actual coneguda,: Rio+10). El Protocol de Kyoto encara no havia entrat en vigor (malgrat que s’havia aprovat el 1987) perquè no es complien encara les condicions de ratificació per a l’entrada en vigor establertes en el propi tractat, com és normal en aquests casos. Els EUA eren un dels no ratificadors clau que ho estava impedint. Doncs bé, com és habitual en aquestes Cimeres, entre altres coses molt més importants, els diferents estats membres que hi participen van prenent la paraula, davant del plenari de la Cimera, durant els dies que dura la Cimera. El darrer dia al matí, li tocava als EUA i, en nom seu, ho feu el conegut (per tantes coses) secretari d’estat d’exteriors Colin Powell. Doncs bé la sorpresa va esclatar quan en Colin Powell va defensar, en la seva intervenció davant del plenari (jo hi era i el veia i l’escoltava), el Protocol de Kyoto i va animar als països a ratificar-lo i tirar-lo endavant. La sorpresa fou tan majúscula que, espontàniament, tothom que estava en aquella gran sala es va aixecar i va esclatar en un gran crit de protesta que va obligar a Collin Powell a abandonar la sala, precipitadament, escoltat per la policia de les NNUU que és la responsable de la seguretat en una Cimera de l’Organització.

 

Els EUA no estant, actualment, ratificant un acord internacional que reformaria el FMI i, per tant, algunes claus fonamentals del Governament Econòmic Mundial

Només deixant-ho dit ja em quedo tranquil: el FMI és una de les organitzacions internacionals més responsables de molts de mals socials i econòmics que pateix el món actualment. I probablement les seves reformes ho haurien de ser de soca a arrel, però bé, tampoc cal menystenir una proposta de reforma que, sense que el FMI deixes de ser el que és, com a mínim, el seu governament canviés de forma molt substantiva i, en principi i a la meva manera de veure, positivament.

 

El Sistema de presa de decisions al FMI i el G5 (G7, G8 -?-)

Probablement també és ben sabut que el sistema de presa decisions al FMI és de tipus accionarial; en funció de les “accions-quotes” que tu hi tens, acabes tenint (amb alguns matisos poc importants pel que fa als efectes pràctics) un percentatge determinat de vots.

Des dels anys 70, qui té el poder absolut al FMI és el G5 (EUA -amb un 16,75% de vots-, Japó -amb 6,23% de vots-, Alemanya -amb un 5,81% de vots-, França -amb un 4,29% de vots-, i el Regne Unit -amb un 4,29% de vots).  La suma del vots del G5 és doncs del 37,37% cosa que, afegida a un reglament de votacions que fa impossible que cap altra suma de vots pugui guanyar a l’anterior  i que, a més a més, dona dret de vet als EUA, demostra el poder absolut del G5 (i, especialment del G1, és adir, dels EUA) en el FMI. Aquesta sigla G5 no és massa utilitzada actualment, més aviat hem sentit a parlar durant bastants anys del G7 (que era el G5 i Canadà i Itàlia) i darrerament del G8 (perquè s’hi havia afegit Rússia) que, tot sembla indicar, tornarà a ser el G7 com “a càstig” fonamental a Rússia pels fets de Crimea. En qualsevol cas si la reunió d’aquest club és important és perquè ha ostentat durant molts anys el poder econòmic mundial, a través, precisament, del FMI i del BM.

 

La crisi financera i econòmica i el renaixement del FMI

El FMI va tenir un important declivi al voltant de l’any 2005. Es va quedar sense clients. Els països en desenvolupament van anar sortint com van poder dels seus deutes de l’època dura de la globalització econòmica neoliberal  i, fins i tot, es parlava de si el millor era tancar el FMI.

Emperò la crisi financera que comença el 2007 i que esdevé pública el 2008, fa que, el 2009, a la reunió de Londres del mes de març del G20 (llavors en plena efervescència) , es decidís, a proposta d’Obama, la injecció econòmica més important que s’hauria fet mai a la organització (1 trilió de dòlars -americans i en unitats americanes-) i que, evidentment, ressuscità amb gran força la vella organització.

Jo ja n’he fet referència alguna altra vegada, ara els nous clients del FMI són: Grècia, Portugal, Irlanda, molt probablement Ucraïna ben aviat. Ara és Europa que es tocada per la vareta màgica malèvola del neoliberalsime.

 

Els canvis en les realitats econòmics mundials i la proposta de reforma del FMI del 2010

Emperò la crisis financera i econòmica en la que encara estem instal·lats anava en paral·lel amb una altra situació que ha esdevingut cada vegada més clara: la importància de les economies emergents en l’economia mundial; no només relativa, sinó actuant de motor de tota la economia mundial durant aquests darrers anys.

Aquest és un dels fets que expliquen la creació inicial del G20 que, després, s’ha anat desinflant, políticament, com una bombolla més de les que han caracteritzat la crisi.

Emperò abans de començar a desinflar-se, a la reunió de Seul del novembre de l’any 2010, s’arribà a un paquet d’acords de reforma del FMI que, a la pràctica, venien a deixar intocat l’actual sistema d’organitzacions internacionals, però suposaven un acord de re equilibri de poders en el Governament Econòmic Mundial.

A la pràctica aquest acord donava a la Xina un 6,4% de vots en el FMI (passaria a ser el segon país amb més vots) i al conjunt dels països del BRICS un total del 12,9% dels vots. És evident que amb aquesta reforma el G5 de tota la vida es repartia, en una part no menyspreable ni molt menys, el poder de Governament de l’Economia Mundial amb el BRICS. Un altre aspecte de la reforma era que els països europeus reduirien la seva presència en el comitè executiu del FMI a només dos llocs (dels 24 que en té), en el ben entès que, a partir de llavors, els membres d’aquest comitè executiu passarien a ser tots escollits (fins ara els països del G5 nomenaven director els seus directors executius corresponents).

 

Els EUA no estan ratificant aquest nou i important acord internacional

Encara que no estiguem parlant “estrictus sensus” d’un tractat internacional, la reforma és de tal magnitud i importància que es va acordar que seria ratificada, com a mínim, pels estats més directament implicats. Sobretot, per tant, pels EUA.

Doncs bé, els EUA acaben de tornar a no aprovar el paquet d’acords de Seul, per segona vegada aquest any: primer va ser el Congrés el passat 13 de  gener i ara -3a setmana del passat mes de març-, diferents veus claus tant del Congrés com del Senat dels EUA tornant a reiterar que el paquet no serà aprovat. Queda clar que no és un problema de diners; al contrari és un problema de poder.

Així doncs, tenim un altre exemple ben recent i també ben important de quelcom que ja hem dit però que repetim per acabar avui:

Participar activament en l’elaboració i signatura d’un tractat -un acord- multilateral, però després no  ratificar-lo i, per tant, no contribuir a que el tractat -l’acord- entri en vigor i, lògicament, no fer-se’l seu per no haver-ne de complir la part que em toca -en la que vaig estar d’acord en posar-la-, és el pitjor favor polític que hom pot fer a un sistema polític democràtic en general i, molt particularment, al multilateralisme que s’ha intentat anar construint després de les guerres mundial del segle XX. Això és el que continua fent els EUA: el pitjor “amic” del multilateralisme!

 

Nota final

I ara que aquesta setmana passada els països europeus, principals productors d’armes, han ratificat el nou tractat sobre el comerç internacional d’armes em queda l’anguniosa pregunta de que acabaran fent els EUA sobre la seva ratificació!

 

ch2

 

 

Xerca; Barcelona, 7 d’abril de 2014

 

 

La OMC reprèn la negociació de la Ronda Comercial de Doha a la IX Conferència Ministerial de Bali els propers 3 al 6 de desembre de 2013: una mirada des de la història

4 nov.

Si una organització internacional ha tingut una vida convulsa i ha generat expectatives, controvèrsies  i passions, tant internes com en la societat internacional en general, aquesta ha estat, sens dubte, la Organització Mundial del Comerç, la OMC – WTO (World Trade Organization). I no com un món a part o aïllat, sinó com el terreny on s’ha lliurat la lluita política ideològica mundial més important en el procés de la globalització econòmica neoliberal.

Tot el que arriba en relació a aquesta IX conferència de la organització apunta a la continuïtat en les controvèrsies, lluites i passions. Ja ho seguirem! Avui però pot ser interessant fer una mirada enrere per  estar millor situats a l’hora de seguir-la i “intentar entendre-la”  d’aquí uns dies.

I una manera de fer-ho pot ser anant, des d’ara cap enrere, en grans períodes més o menys identificables com a tals de la vida de la organització.

 

El bloqueig paralitzant des del 2005 (VI Conferència Ministerial de Hong Kong) i la hipòcrita continua crida de tothom, però especialment del G20, de la importància, des de llavors, de tancar la Ronda Comercial de Doha el més ràpidament possible

A la VI Conferència Ministerial de Hong Kong les coses acabaven com si el món estigues al revés. Sempre he defensat que havia acabat molt bé, molt progresistament.  Brasil i la Índia (amb un encara incipient BRICS al darrera i actuant de cap de ratolí dels països del sud) aconseguien un acord històric que, molt resumida i esquemàticament, comprometia al nord ric del món (EUA, UE, etc.) a acabar amb la seva política de subsidis a les seves agricultures; com a mínim en aquell límit en el que el paper d’aquests subsidis fos afavorir les seves exportacions a preus més baixos, en els mercats internacionals, que els preus de cost dels mateixos productes en cap altra agricultura del món. El nord feia i fa encara dumping agrícola al sud.  Així d’escandalosa era i és el tema en els regnes on el paradigma de la liberalització és, teòricament, la religió fonamental.

Aquestes polítiques, amb les que els EUA i la UE -sobretot; però també Austràlia i el Canadà- trencaven i trenquen de soca arrel l’ideari de la suposada liberalització comercial mundial, estaven, i estan encara, ensorrant moltes de les realitats agrícoles del sud del món. I, per tant i de fet, contribuint a incrementar els problemes alimentaris del món.

Si s’hagués complert el compromís de 2005 de Hong Kong, els països del sud es comprometien, llavors i per això dir-ho com a contrapartida, a negociar normes liberalitzadores d’apertura en els seus sectors industrials i de serveis.

Però quan tot aquest gran pas s’havia de materialitzar (i personalment, insisteixo, sempre he defensat que era un molt bon pas), esclatà la crisi financera en la qual encara estem complexament instal·lats, i els països rics (EUA, UE, etc.) no solament no van complir el signat sinó que s’han tornat, com gairebé tothom en un món de desconfiances financeres i econòmiques, molt més proteccionistes i amb moltes més reserves a l’hora de continuar amb la liberalització comercial mundial; excepte amb sectors com el financer i el dels serveis on no solament no hi tenen res a perdre sinó, al contrari, tot a guanyar i on intenten i ho seguiran intentant (també ara a Bali) aconseguir acords liberalitzadors. Emperò, la batalla esta ben servida: amb el BRICS al capdavant el sud del món exigirà, abans de donar cap altre pas, el compliment dels acords signats de Hong Kong.

Entre tant, d’ençà de la crisi, ningú -i sobretot el G20- ha deixat de predicar el contrari del que ha fet: s’ha de tancar la ronda comercial de Doha.

 

De Singapur (1996) i Seattle (1999) a Cancún (2003) passant per Doha (2001)

Les ciutats i els anys corresponen a la 1a, 3a, 5a i 4a reunions, respectivament, de la Conferència Ministerial de la OMC.

Després de l’any del Windows 95 que donava totes les ales necessàries a una adolescència sorprenent d’internet, i en plena fase ja de gran deslocalització dels mercats econòmics de producció, treball  i consum, tot s’havia teixit per reunir per primera vegada una Organització que, no per falta d’intents al llarg de la història, s’havia aconseguit crear, finalment, un parell d’anys abans.

Les primers reunions no podien ser fàcils; ho veiem ara clarament amb la perspectiva dels anys. Els països rics que lideraven el procés de globalització i transnacionalització de les seves empreses volien anar el més ràpid possible (Singapur 1996) i els països del sud no estaven ni tant sols preparats per donar l’abast , ni en recursos humans negociadors, per seguir el dia a dia d’una nova organització que volia córrer abans d’aprendre a caminar. Aquesta gran contradicció esclataria a Seattle 1999, amb l’ajut gens menyspreable  de les mobilitzacions del recentment nat, també, moviment antiglobalització;  alguns historiadors posen l’origen d’aquest moviment en la revolta de Chiapas; en qualsevol cas, el moviment ja seria capaç de convocar, a començaments del 2001, el primer Fòrum Social Mundial a Porto Alegre.

Immediatament després de l’11 de setembre del 2011 (¡!) i en un lloc molt ben triat (llavors de molt difícil accés per a les ONGs i els moviments socials): la capital de Qatar, Doha, permetien que la nova organització fes ús de la vella metodologia (en funcionament des del final de les guerres mundials) i llancés una nova ronda de negociació de temes comercials: la Ronda de Doha! Amagada, al principi, sota l’atractiu nom de : “Programa de Doha per al desenvolupament”.

La creació de l’IBSA (Índia, Brasil i Sud Àfrica) -primera manifestació històrica i embrió del BRICS actual- transformaria Cancún 2003 en un altre mena de Seattle intern, on els EUA i la UE perden una batalla ideològica fonamental en front de Brasil i la Índia per la manera en que el dumping agrícola del nord esta començant a destruir la sobirania alimentària del sud.

Trencada la reunió, la ronda i la organització per totes bandes, Hong Kong canviaria en 360 l’hegemonia (cap al costat del sud del món) dins de l’organització cosa que, naturalment, tornarà a estar en disputa a la pròxima reunió de Balí, d’aquí un mes!

 

Del GATT i la UNCTAD i el Sistema de Preferències Generalitzades  

Però hi ha més antecedents a la història que també tornaran a marcar la reunió de Bali.

D’una banda, l’estructura de negociacions per rondes “open-ended” té els seus orígens en els acords sobre temes comercials presos després de les guerres mundials i continuen “auto obligant” a les parts que negocien a tancar la majoria de temes en negociació perquè es pugui considerar com a tancada equilibrada i definitiva de la ronda negociadora oberta. Actualment estem en el 12 any de negociació de la mateixa fatídica ronda de Doha.

Però d’altra banda la conformació post colonial dels països en desenvolupament, cap allà els anys 60, dona peu a NNUU a convocar una conferència sobre comerç i desenvolupament en la qual es teoritzaria i s’acabaria aprovant el principi del sistema de preferències generalitzades. Sistema que fou finalment incorporat al sistema de negociacions comercials oficial per allà els anys 70 i que, actualment, es considera plenament en vigor sobretot pel que fa als anomenats països menys avançats econòmicament parlant.

Si el comerç és la relació entre les economies que millor afavoreix el desenvolupament, els seus beneficiaris primers han de ser els menys afavorits econòmicament. Per això, els seus productes han de tenir un tractament diferencial prioritari a l’hora de poder entrar en els països rics, sense cap condició de reciprocitat i sense cap proteccionisme que ho desdibuixi en cap sentit ni direcció per part del món ric.

Malgrat que seguim estant molt lluny de la materialització efectiva d’aquest principi, és ben cert que és un comodí negociador que els països en desenvolupament sempre fan i han de fer servir per tal d’intentar equilibrar, comercialment parlant, un món tant desigual.

Ara que la OMC esta dirigida per un brasiler, la barreja en una mateixa reunió de tots els temes que conformen històricament però també actualment les regles del món comercial modern entraran en plena tensió que, sens dubte, haurem de seguir i analitzar amb molta cura.

Captura

 

Xerca, Barcelona 4 de novembre de 2013

Que la gent decideixi: Parlament Mundial

21 oct.

Del 17 d’octubre de la setmana passada (dia internacional d’eradicació de la pobresa) fins  al 24 d’octubre d’aquest setmana (dia de les Nacions Unides) s’està desenvolupant una primera “Setmana d’Acció Global per a un Parlament Mundial”: ” Deixem que la gent decideixi – Parlament Mundial ja!”

Una setmana promoguda pels entorns de la Campanya UNPA (per a una Assemblea  Parlamentària a les NNUU) en la que es viuran debats, demostracions, accions, etc.  En, de moment,  més de 60 ciutats d’una banda a l’altra del planeta.

Demà a dimarts 22, a l’aula Calsamiglia, del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (Carrer Ramon Trias Farga 25) hi haurà una acte a Barcelona sota el nom “La creació d’un Parlament Mundial a debat”. Lourdes Benería, Josep Lluís Martí, Xavier Pons i Carme Valls, entre d’altres, obriran el debat amb les seves ponències i, en aquest cas, “l’associació projecte Governament Democràtica Mundial -apGDM” ens hi convida molt particularment a participar-hi.

El  lema de la campanya global -“Deixem que la gent decideixi”-  té diferents vessants, o es pot emfatitzar des de diferents punts de vista.  Personalment, sense menystenir-ne cap, jo en destacaré el que parteix de l’anàlisi de que l’actual sistema d’organitzacions internacionals esta “clavat”, auto  bloquejat i col·lapsat, i precisament per això no pren decisions, no es capaç de prendre decisions; decisions que, en canvi, en aquests moments són imprescindibles de prendre en moltes direccions i davant de moltes problemàtiques, si no volem veure’ns abocats a un futur  incert amb un increment -que ja ningú amb quatre dits de front posa en dubte- de situacions catastròfiques amb les que el nostre planeta respondrà, de forma natural -és a dir en funció en funció de les seves lleis de funcionament naturals que ni tan sols coneixem encara prou-, l’absurda síndrome de la nostra capacitat de fer-ne ús i dominar-lo, gràcies a les nostres capacitats, al nostra servei exclusiu i massa inconscient encara.

L’actual sistema d’organitzacions internacionals (resultat fonamentalment de les grans guerres del segle XX) es podria descriure, des del punt de vista de la seva legitimitat, com un sistema de democràcia representativa indirecta, amb capacitats de prendre decisions quan els seus actors polítics principals i gairebé únics – els estats-nació- es posen d’acord en prendre-les però amb molt poca (cada dia menys) capacitat de fer-ho quan aquest acord no existeix, i quan un acord basat en una possible majoria d’estats respecte a una minoria va quedant cada dia més descartat -és fa més i més impossible-, perquè les realitats tant distintes d’aquest estats no el legitimen.

En aquest sentit quan la legitimitat d’un sistema democràtic es tal que, finalment, acaba impedint que aquest sistema prengui decisions, la única solució és canviar la base d’aquesta legitimitat. I aquí rau el nucli de la meva argumentació d’avui. Si la sobirania que els ciutadans han cedit als estats no és serveix perquè aquests estats prenguin decisions a segons quins nivells o davant de segons quins problemes o situacions, llavors,  els ciutadans han de recuperar aquesta sobirania (que a la fi només es seva) i gestionar-la de manera que si permeti una presa de decisions democràtica davant dels nous problemes plantejats.

No sé veure (i, en general, m’atreviria a dir que ningú ha sabut veure una altra alternativa política a la que estem considerant en aquest post d’avui) cap altra possibilitat que la de cessió directe (no indirecta a través dels estats) de sobirania de les ciutadanes i ciutadans del món a un organisme polític de presa de decisions (amb totes les màximes garanties de respecte als drets de les minories en tots els sentits i de que les decisions més importants responguin a majories molt àmplies i sòlides) de naturalesa parlamentària: “el parlament mundial” que, efectivament, no és llavors cap caprici o malaltia participativista, sinó una imperiosa necessitat dels nostres temps i dels seus problemes.

De l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD d’aquest 2013

Dins del capítol 5: “Governament i associacions en una nova era”, de l’edició 2013 de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD i, per tant, amb un  valor polític molt important per la seva simple existència com a requadre dins d’un dels informes més sòlids i influents de les NNUU, Jo Leinen -membre del Parlament Europeu- desenvolupa, sota el títol: “Un parlament Mundial per a una democràcia mundial?,  la següent argumentació:

“La legitimitat i la representativitat de la població mundial en la presa de decisions mundials són imperatives per al  governament  de qüestions d’aquesta índole, però no hi ha mecanismes institucionals que assegurin una participació ciutadana eficaç i influent en els organismes de presa de decisions mundials. En un moment en què la presa de decisions intergovernamentals ha revelat els seus límits, la recerca d’equitat i de sostenibilitat, i la urgència d’abordar reptes definits per al nostre planeta requereixen el compromís de la ciutadania mundial.

Un Parlament mundial funcionaria com a complement de l’Assemblea General de les Nacions Unides, ja sigui integrat formalment en el sistema de l’ONU o instituït com un organisme a part. Aquesta idea no és nova, però va madurant i rep cada vegada més suport d’actors de la societat civil i de Parlaments regionals (inclosos els Parlaments Europeu, Llatinoamericà i Africà).”

 

Captura

 

Xerca, 21 d’octubre de 2013

Integració de les tres dimensions del desenvolupament sostenible a tot el sistema de les Nacions Unides, o un bon embolic a NNUU!

27 maig

La darrera cimera important de les NNUU, Rio+20, i el nou Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible (IFSD pel seu nom en anglès): a)  com està avançant? b) un bon embolic a NNUU!

La Cimera de Rio+20 definia un nou Marc Institucional per al Desenvolupament Sostenible; menys emfàticament, potser més optimísticament, un nou marc de governança per al desenvolupament sostenible.

Ha de tenir diverses peces i pel que fa a una d’elles les coses ja s’estan movent amb bastanta senzillesa i eficàcia. Efectivament, pel que fa a l’UNEP (PNUMA per el seu nom en català o espanyol) ja s’han donat bastantes passes importants en la direcció de transformar-lo en l’eix vertebrador de la governança ambiental del desenvolupament sostenible. Tant al nivell de la seva especificació temàtica clara com al nivell del seu empoderament dins del sistema, diria que les coses van prou bé.

En canvi l’altra gran peça institucional que s’ha de crear de nou i la reforma de l’ECOSOC que, més o menys inconscientment, s’impulsa més fortament que mai des de Rio+20, estan embolicant la troca i m’atreveixo a dir que el desembolicador que la desemboliqui podria fer un gran favor a NNUU; sinó fos així ens podríem tornar a trobar en un altre desencís important, en una altra oportunitat perduda.

En aquest context, el títol del post d’avui és el d’un recent informe (8 de maig) del SG de les NNUU a l’AG i a l’ECOSOC! El fet de que estigui adreçat, a la vegada, a l’AG i a l’ECOSOC és una primera singularitat no excepcional però si significativa.

La segona singularitat significativa és que l’informe surt a la llum al vell mig de dos processos (com a mínim) que, tal com ja m’he permès dir, porten bastant embolicades a les NNUU tal com s’ha pogut viure i veure durant, especialment, tot aquest mes de maig.

Cap a la creació del Fòrum Polític d’Alt Nivell (HLPF pel seu nom en anglès); en el context de Rio+20 es parlava d’ell com d’un futur “Consell de Desenvolupament Sostenible”

D’una banda, el 21 de maig s’ha celebrat una nova sessió del procés de consultes i de reunions informals relatives al procés de creació del Fòrum Polític d’Alt Nivell (HLPF) que, d’acord amb el document resultant de la Cimera de Rio+20, s’ha de constituir el setembre d’aquest any (aquest setembre de 2013 a la seu de NNUU a Nova York sortiran guspires! Hi hauran tants temes i reunions que no m’acabo d’imaginar el resultat de tot plegat. Un/una de les que no parlarem avui però que també hi té relació és la relativa als vells i nous -post 2015- ODMs) amb, entre altres, les funcions de:

  1. Proveir lideratge polític, guia i recomanacions per al desenvolupament sostenible
  2. Millorar la integració de les tres dimensions del desenvolupament sostenible d’una manera holística i intersectorial a tots els nivells

Respecte a aquest procés hi ha moltes expectatives. Sempre en el context de la Cimera de Rio+20, se’l va comparar amb l’actual Consell de Drets Humans que, hores d’ara i després de la seva creació el 2005, és una de les peces amb millor i més efectiu funcionament de les NNUU. La comparació és encara més clara si hom té en compte que el Consell de Drets Humans va substituir (a més alt nivell) l’antiga Comissió de Drets Humans i el nou HLPF substituirà (a més alt nivell) a la Comissió de Desenvolupament Sostenible creada a la Cimera de la Terra del 92, dins de l’ECOSOC, però que darrerament portava un rumb relativament esbiaixat en, només, la dimensió ambiental de la sostenibilitat.

La millor noticia que, a la meva manera de veure, sorgeix de moment  del procés negociador, previ a la creació del HLPF, és que majoritàriament es veu com a un òrgan subsidiari híbrid de l’AG i de l’ECOSOC, la qual cosa seria una semblança positiva més a la del mencionat Consell de Drets Humans.

Cap a l’enfortiment de l’ECOSOC

Amb tota coherència conceptual, a Rio+20 es va aprovar amb més èmfasi que l’usual que, també per al bon governament del desenvolupament sostenible, calia empoderar de forma important l’ECOSOC, i per fer-ho apel·lava a una resolució de l’AG (la 61/16) que estava allà de feia temps però que ningú s’atrevia a moure en serio.

I així, tot d’una, ens trobem amb un altre interessant informe dels co-facilitadors de torn de l’AG, que el seu president ha fet públic aquest 15 de maig, dos dies després d’una reunió, no ordinària, de l’ECOSOC sobre la seva integració en assolir el Desenvolupament sostenible, celebrada doncs el passat 13 de maig.

Sobre les raons polítiques de l’embolic i sobre la gran oportunitat que s’obriria si es tingués la lucidesa necessària per desembolicar-lo adequadament

Si en un mes hem tingut dos informes conceptualment i política importants (un del 8 de maig i l’altra del 15) i dues reunions relatives als dos processos mencionats fins ara (una el 13 de maig i l’altra el 21 de maig), tot plegat sembla l’expressió clara, des del meu punt de vista, del bon embolic en el qual estem.

De què estem parlant? Des dels començaments dels temps de la sostenibilitat, ha anat madurant amb esforç i no sense entrebancs importants que, en definitiva, desenvolupar-se sosteniblement vol dir fer-ho, a la vegada i ben complementàriament -i mai contradictòriament-, social, ambiental i econòmicament. Jo de vegades he definit desenvolupament sostenible com aquell que és socialment desitjable i responsable, ambientalment possible i compatible, i econòmicament viable per assolir les condicions de les altres dues dimensions.

En la mesura que, històricament, l’ECOSOC és el consell que segueix i tracta els temes socials i econòmics, ha sigut ben lògic, també històricament, que quan NNUU s’ha plantejat el tema del desenvolupament sostenible, si l’ECOSOC ja tractava els temes socials i econòmics, doncs també tractés els ambientals, com així ha estat fins ara. De fet més d’una vegada he proposat que el consell, a més de reformar-se i empoderar-se,  amplies la seva denominació amb la paraula ambiental.

Quin és el problema de l’ECOSOC? Doncs que per molts motius que no venen ara al cas, és probablement el taló d’Aquil·les de les NNUU, al que a més a més, mai se li ha “permès a la pràctica” tractar els temes econòmics mundials que van quedar en mans, des del 1947, de les IBW (FMI i BM).

En aquest context, la proposta de RIO+20 era ben sabia! Si l’ECOSOC no funciona valia més crear un nou “Consell de Desenvolupament Sostenible” que a la imatge ja citada del Consell de Drets Humans estigués a l’alçada política dels desafiaments a que s’ha de fer front.

És cert que Rio+20 demanava també l’empoderament de l’ECOSOC; la meva hipòtesi és que no es confiava en aquesta via (no es fixava cap termini, per exemple) i per això sen volia obrir una altra. Ara ens trobem que no sabem ben bé d’on ni perquè, mai s’havia parlat tant de reformar l’ECOSOC. Havent estat totalment d’acord amb aquesta opció/necessitat, en el moment actual i abans de que l’embolic es transformi en un nus molt difícil de des-fer, crec ara que és molt millor  crear el millor HLPF possible, i deixar per després la reforma de l’ECOSOC.

On veig, a més a més, la gran oportunitat que pot suposar aquesta via? Mentre que hi hagi les reformes que hi hagin a l’ECOSOC, l’economia li seguirà estant vetada; en canvi, el naixement, resultat d’una cimera del segle XXI, d’un òrgan d’alt nivell específic per als temes del desenvolupament sostenible, pot ser (gairebé m’atreveixo a dir haurà de ser) la porta d’entrada a les NNUU dels temes econòmics!

sustainable_development-three-pillars

Xerca; 27 de maig de 2013

PS: Veig amb molta preocupació el gairebé nul seguiment d’aquests temes per part de la societat civil organitzada internacionalment!

Pinzellades (més negres) sobre els futurs del canvi climàtic

13 maig

Nota prèvia sobre la concentració de CO2 a l’atmosfera: aquest post es va escriure, principalment, fa una setmana; el volia treballar una mica més! A banda de fer-ho, acaba de fer-se públic un altre dels preludis (pinzellades negres) que comento en el segon apartat d’aquest post: la concentració de CO2 a l’atmosfera supera ja les 400 parts per milió. Per contextualitzar aquesta esgarrifant data recordar només que, a l’any 1990 aquesta concentració era de 350, que el 2009 (l’any de Copenhaguen) era de 386 i que, en qualsevol cas, tota la estratègia de mitigació passa per retornar, com més aviat millor en tots els sentits, a les 350ppm. Cada com ens ho posem més difícil!

La reunió de fa dues setmanes de l’ADP 2

Com aquell qui diu acaba de començar el curs polític de les negociacions intergovernamentals sobre el canvi climàtic. La setmana passada va tenir lloc la segona reunió formal del Grup de Treball Específic sobre la Plataforma de Durban (ADP 2, per les seves sigles abreujades en anglès). Evidentment, com a tal, aquesta no és una pinzellada negre. Però ens en recorda tantes de negres que …que, personalment, tinc la sensació d’estar tornant a veure una pel·lícula que ja ens han passat més d’una vegada!

Les negociacions intergovernamentals sobre el canvi climàtic tenen, cada any, el seu punt àlgid a finals de novembre, començaments de desembre. La COP 19 (la 19a reunió de la Conferència de les Parts de la Convenció de les NNUU sobre el Canvi Climàtic) serà, aquest any 2013, a Varsòvia (Polònia). En principi hauria o podria ser una mena del Balí dels dos anys abans del gran fracàs de Copenhaguen. I el “nou Copenhaguen”, la COP 21, ja sabem que serà a París l’any 2015. Emperò les negociacions segueixen tant obturades en els mateixos punts de sempre (i sobre els que de moment no tornaré -ja ho faré més endavant-; vegeu si de cas posts anteriors en aquest mateix blog) que, de moment, es segueix amb la hipòtesi de treball de tenir, per la COP 20 de l’any 2014, un primer esborrany de text negociat que, fonamentalment, permeti assolir l’objectiu del 2015! Ja es veurà!

Com és sabut, la Plataforma de Durban, aprovada in extremis en la COP 17 del 2011, estableix que el 2015 (d’aquí el paral·lelisme Copenhaguen 2009 – París 2015) s’ha d’aprovar, com a molt tard, el nou Protocol (o una mena d’acord de no sé sap quina naturalesa)  que, a partir de l’any 2020, hauria de substituir de fons i de formes el Protocol de Kyoto per a la mitigació d’emissions. Protocol que, per cert, des de la COP 18 del 2012 a Doha, té un segon (més ranci i escadusser que mai) període de compromisos (2013-2020), conegut com a Kyoto II, i del que no se’n pot esperar cap resultat real significatiu. Va ser, purament, una operació de maquillatge polític en el que la Unió Europea va voler (i en aquest sentit, però només en aquest sentit, ho va aconseguir) posar en evidència a totes les altres grans parts (estats) que, per no estar-hi i posar-s’hi, diuen ara que ho faran a partir del 2020. Santa Quitaria! que deien a casa meva quan jo era un nen!

Malgrat que la Plataforma de Durban diu que el nou protocol  (o a acord de no se sap quina naturalesa) s’hauria d’aprovar com més aviat millor; l’experiència i la realitat actual de l’estat de les negociacions ens assegura que això en cap cas passarà abans de París 2015 (any que és el topall per aprovar-lo). Més aviat hi ha un molt elevat nombre de probabilitats de que, en la mesura que “lo nou nat” no ha d’entrar  en vigor fins el 2020, ens arrosseguem,  més d’algun any més, des de París fins al 2019.

Però si sempre la política sol adaptar-se a la realitat a posteriori, com que en aquest tema el posteriori va tant endarrerit, podria passar que la política ja no hi arribés a temps. El canvi climàtic segueix empitjorant inexorablement i no té cap intenció d’esperar a la totalment desfasada estructura de presa de decisions intergovernamentals amb la que compta la humanitat.

Potser per això, crec que és bo fer-se ressò d’algunes de les coses que sembla que ens va aportant el canvi climàtic.

Preludis del nou informe de l’IPCC (Octubre 2014): l’AR5 (el nou i cinquè informe de valoració del Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic, IPCC, que esta previst que vegi la llum, finalment, abans de la COP 20 de l’any vinent!)

a) En el context del Club de Roma

En un acte celebrat el passat 28 d’abril a les NNUU a Nova York, es va presentar un altre informe al Club de Roma amb el títol “Crisis de la sostenibilitat global”.

En les diverses notes de premsa sobre aquesta presentació, destaquen tres coses: 1. Una dada nova que, en les tendències actuals d’augment de la temperatura de la superfície de la terra, preveu nivells de creixement del nivell del mar bastants superiors als previstos fins ara (amb un ordre de magnitud de metres), tant al nivell del  gairebé segur increment de 2oC en la temperatura mitjana a la superfície de la terra, com, evidentment per tant,  als molt probables increments d’entre 4 i 6oC. 2. La constatació de que el famós discurs sobre els Límits del Creixement torna a estar al capdavant de les preocupacions actuals de molts àmbits intel·lectuals del món. 3.  La conclusió de que, a nivell d’institucions, no estem a l’alçada, com a humanitat, dels desafiaments que tenim  i no semblem gens capaços, en aquest sentit, de prendre cap de les decisions que hom considera imprescindibles prendre.

b) En el context de la CIA i del seu recent informe: “Global Trends 2030: Alternative Worlds”, que hom pot trobar a:

http://globaltrends2030.files.wordpress.com/2012/12/global-trends-2030-november2012.pdf

i sobretot pels que sempre qualificaran d’alarmistes els informes al/del Club de Roma, hom pot destacar, per exemple: 1. Sota les tendències actuals (que són les que no canviaran si la política no es posa a l’alçada de les circumstàncies -aquesta frase entre parèntesi és meva, no de la CIA-), a mitjans de segle arribarem als 2oC i, probablement, als 6oC a finals del segle XXI, amb pujades del nivell del mar superiors a les previstes fins ara (amb un ordre de magnitud de metres). 2. Les necessitats d’aigua arribaran, el 2030, als 6.900.000 milions de m3, un 40% per sobre de la que és coneguda com la capacitat d’oferta sostenible d’aigua que ens  proporciona anualment, en números mitjans, el cicle de l’aigua planetari, i també que, en les tendències actuals, la demanda alimentària que es pot preveure no podrà ésser satisfeta; tot plegat degut fonamentalment sempre al canvi climàtic.

La fallida total del mercat de carboni!

Sense entrar ara en detalls sobre el que és, i el que no, el Mercat de Carboni, la dada avui és que si a l’any 2005, quan es va posar en marxa, el crèdit de carboni per tona d’emissions tenia un preu de 30€, avui esta baixant cap als 3€.

Un exemple més de concepció neoliberal del món, segons la qual el mercat lliure ens arreglaria els problemes del canvi climàtic, que ha caigut de d’alt a baix. Una vegada aprovat Kyoto II que, a la pràctica, vol dir que pràcticament no hi ha metes públiques de reducció d’emissions, el preu al mercat del producte financer lligat a les emissions de CO2 cau en picat! És a dir, el mercat lliure i la seva mà invisible són del tot insensibles a les realitats socio ambientals més desafiants.

Per acabar, una única pinzellada positiva!

Els que seguim aquest tema estem rebent un allau, significatiu, d’emails d’invitacions a actes, conferències, etc. on el tema principal és el governament del canvi climàtic. La conclusió 3 del que hem mencionat del Club de Roma s’estén com una gran taca d’oli. Positiu, molt positiu; nosaltres tornaríem aquí al post del 19-11-2011 d’aquest blog: “Després de Durban cal crear una autoritat climàtica supranacional”: http://wp.me/p1IaoC-6O . Problemes: el temps va tant en contra nostra!

climate-change-global-warming-environmental-pollution-02

Xerca; 13 de maig de 2012

El nou Tractat Global sobre Comerç d’Armes! “Cares i Creus” de NNUU!

8 abr.

Una molt bona noticia

És ben conegut, els mitjans de comunicació ho han difós generosament, i probablement tots podem compartir un sentiment comú: per fi una bona notícia! Tenim un tractat global sobre comerç d’armes que tothom considerava imprescindible des de fa molt temps.

També haurem llegit els peròs, els matisos, les mancances. Que també n’hi ha, clar!

Faig meves en aquest sentit unes línies d’un articulista quan diu: de la mateixa manera que la democràcia, malgrat tantes imperfeccions, segueix sent el millor sistema polític que hem estat capaços de donar-nos, les NNUU, malgrat tantes limitacions i incapacitats, segueix sent la única organització internacional que, en tant en tant (i ara en tenim un bon exemple), està mínimament a l’alçada de les circumstàncies i dona passos reals en bones direccions.

En un blog com aquest, que hom podria qualificar com més aviat pessimista i transmissor de males noticies i perspectives, avui no volia pas deixar de ressonar una bona noticia. Feina feta doncs.

Les “creus” de la noticia!

En destacaré i m’estendré només en una! Com a persona extremadament interessada i preocupada pels temes de governament democràtic mundial, no vull deixar passar l’ocasió per exemplificar les problemàtiques que el nat i nou vingut tractat viurà a partir d’ara, des d’un punt de vista d’això que insistentment anomeno el Governament Democràtic Mundial.

S’ha optat per l’opció del tractat internacional i, en aquest sentit, és molt senzill analitzar el “via crucis” pel que passarà a partir d’ara el tractat, com el varen passar i el segueixen passant molts altres tractats (el Protocol de Kyoto, l’Estatut de la Cort Penal Internacional, etc., etc., etc.).

En primer lloc, com a qualsevol altre tractat internacional no entrarà en vigor fins que no es compleixen les condicions que el propi tractat defineix. En aquest cas no són draconianes, i és previsible que la ratificació necessària exigida per a l’entrada en vigor – l’han de ratificar 50 estats- es produeixi amb facilitat i relativament aviat (es parla d’un parell d’anys; els òrgans pertinents de cada estat hauran de fer-se’l seu d’acord, cadascú, amb les seves legislacions internes).

Aquí ja poden sortir les primeres paradoxes inherents a la pròpia manera en que es van concebre les NNUU. I el tema sobre el qual tothom es pregunta és molt conegut: què faran realment els EUA?. És sabut que l’administració Obama (en el seu segon i finalista mandat)  ha estat decisiva en fer possible el naixement, a la fi, del tractat. Però la cambra de representants i el senat nord americà són els òrgans pertinents, als EUA, per ratificar-lo. No es cap disbarat, en aquest sentit, que torni a passar com al protocol de Kyoto i que malgrat haver contribuït al seu naixement, a l’hora de la veritat, els òrgans parlamentaris dels EUA no s’hi sumin. Això no impedirà (molt probablement i com va passar amb els altres tractats citats) que el nou tractat no acabi entrant en vigor però, evidentment, modificarà, en molt, la transcendència pràctica de la seva existència i futura aplicació.

Aquesta és la “creu” principal de les NNUU; la seva Carta es basa en la sobirania absoluta dels estats membres. NNUU no és un institució amb competències cedides sobiranament pels estats membres. NNUU és una organització on els estats treballen plegats i on, de vegades com ara, aproven coses importants i positives però que a la fi, poden quedar en molt poca cosa, perquè la seva assumpció i posada en pràctica esta en mans totalment de cadascun i de tots els estats membres.

No em cansaré mai de repetir que aquest és el punt crucial a canviar per a reformar les NNUU en un veritable sistema de Governament Democràtic Mundial que, imperiosament, es necessita en aquest segle XXI.

 

UN-approves-first-ever-global-arms-trade-treaty_4-2-2013_95013_l

 

Xerca; 8 d’abril de 2013

L’imprescindible pas de i amb les NNUU a un Governament Democràtic Mundial

29 oct.

La setmana passada es celebrava el dia de les NNUU. No se’n parla mai massa. Diríem que ningú pot parlar ni gaire bé ni gaire malament de les NNUU i que, llavors, el silenci s’acaba fent majoritari.

Jo crec, en canvi, que se’n ha de parlar molt més i que, amb una perspectiva crítica, s’ha d’intentar elaborar propostes que permetin donar un pas clau i imprescindible: fer néixer a partir d’elles i amb elles un nou sistema  de Governament Democràtic Mundial.

El sobiranisme absolut dels estats: primer concepte a superar

Hi ha dos articles de la Carta de les NNUU que, comprensibles si hom es situa en els moments de la seva creació, actualment, davant dels desafiaments que tenim, són una llosa i un llastre sense cap sentit i que, en canvi, impedeixen, a la pràctica, decidir i actuar en tot allò que ho demana a crits.

Són els següents principis de les NNUU:

Article 2.1. L’organització es fonamenta en el principi de la igualtat sobirana de tots els seus membres.

Article 2.7. Cap disposició de la present carta no autoritzarà a les NU a intervenir en assumptes que són essencialment de  la jurisdicció interna de qualsevol  estat, ni obligarà als seus membres  a sotmetre aquests assumptes a procediments de solució conformes a la present Carta […].

Doncs bé, són aquests principis, fonamentalment, els que fan que les NNUU siguin una organització on els estats treballen conjuntament per arribar, o no, a acords internacionals (que després, i sobiranament, compliran o no, i sense que això pugui ser qüestionat per ningú) i els que fan, en canvi, que les NNUU no siguin una institució amb unes atribucions que els permetin actuar, com a tal institució, amb efectes reals sobre l’estat del món.

Són aquests principis els que han donat lloc a un dret internacional que defineix un ordenament jurídic essencialment dispositiu, amb un escassament imperatiu, i un ordenament jurídic essencialment no coercitiu i ancorat, per tant, en projectes de regulació consensuats.

Aquesta argumentació té una excepció, concebuda i inserida dins de la pròpia Carta, que és el Consell de Seguretat on podríem dir que, encara avui, els “guanyadors” de la 2a guerra mundial (EUA, Anglaterra, França, Rússia i Xina) continuen auto atorgant-se i exercint un poder important en els temes propis del Consell.

La separació política i de sobirania entre diferents organitzacions internacionals: segon concepte a superar

En un món globalitzat, interdependent, multipolar, multiactors (els estats no són ja, en molts casos, els actors polítics principals en el món), etc., el tractament dels temes de la pau i la seguretat, dels drets humans, del desenvolupament, del medi ambient, etc., d’una banda, i de l’economia, el comerç i les finances internacionals, d’altra banda, no poden resistir “sobiranies polítiques diferents” ni fer front, en el seu conjunt, als “mals públics” que provoquen els poders reals que conformen el nostre món tal com el coneixem i tenim de malament.

Així, amb unes NNUU lligades de mans i peus per equilibris consensuats impossibles entre els 193 estats membres, llavors, les Institucions de Bretton Woods, amb un poder basat en l’aliança de les principals (fins fa ben poc com a mínim) economies mundials (EUA, Japó, Alemanya, Anglaterra i França), “fan i desfan (encara que actualment potser no tant com sembla)” en l’economia mundial i han estat les responsables, precisament, de 25 anys d’una globalització econòmica neoliberal que ha portat al món, entre altres “mals públics”, l’empobriment de molts països en desenvolupament i la crisi econòmica mundial més important que s’hagi viscut, com a mínim, des de la gran depressió.  

No fora gens correcte oblidar aquí una altra organització (o conglomerat ben opac i complicat d’organitzacions) amb seu a Basilea i que respon al nom general (com a mínim com a hoste) de Banc Internacional de Pagaments (BPI-BIS), on els Bancs centrals principals del món ric juguen, i sobretot deixen jugar, a les finances globals. De fet, una de les organitzacions (en aquest cas gairebé no arribava a la categoria d’organització) de l’entramat era i és l’anomenat G20, del qual s’han ha fet un cert ús (finalment no reeixit) en els temps posteriors a l’esclat de l’actual crisi. Parlem-ne un moment a continuació.

El G20 com exemple del que no és ni pot ser el salt cap a un governament democràtic mundial

El pas del temps, les crisis, l’aparició de nous actors a diferent nivells (com el BRICS – Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica), etc., posen de manifest, de fet, que els conceptes que he senyalat com a conceptes a superar, de fet ja ho estan a la pràctica (o millor dit en la seva incapacitat de tenir efectes pràctics necessaris), però la voluntat i la possibilitat de fer un salt polític en positiu cap endavant segueix resistint-se molt.

La “creació” del G20 n’és un bon exemple. Ells mateixos han arribat a la conclusió que ni eren, ni serien, ni podien ser l’instrument fonamental d’un nou Governament Democràtic Mundial. S’han auto definit, finalment, com un nou fòrum (d’això si que no ens en falten!). I això ha estat així -afortunadament diria jo- perquè entre altres coses (algunes d’elles fonamentals, com seria l’auto atorgació d’aquest paper) ha funcionat sobre les mateixes bases/conceptes que acabem de criticar i que proposem superar.

Només que la decisió aprovada (a la reunió de març del 2009 del G20), però mai implementada, de tancar els paradisos fiscals del món s’hagués dut a terme, avui estaríem probablement en un estadi polític mundial, per bé o per mal, prou diferent del vigent. Però una vegada més, una cosa es escriure i aprovar un paper consensuat i l’altra és que els estats sobirans (aplicant-s’ho ells mateixos també en el context del G20) ho implementessin.

Alguns exemples importants d’alguns “mals públics” que es deriven de la no superació dels conceptes anteriors

1.En l’àmbit financer

– el no tancament dels paradisos fiscals; com que o són ells mateixos estats sobirans o part (més o menys reconeguda) d’altres estats sobirans, finalment, ningú pot aconseguir al món, actualment (no hi ha instruments polítics per fer-ho), el seu tancament

 – no regulació (incloses diverses prohibicions) de dinàmiques financeres merament especulatives, algunes d’elles més o menys supervisades pel Banc Internacional de Pagaments; d’altres, en canvi, totalment anàrquiques i basades en les actuacions -a la boira d’internet- de les companyies financeres (milers i milers d’elles) amb seu als paradisos fiscals; companyies que quedarien immediatament fiscalment controlades si es tanquessin els corresponents paradisos fiscals on neixen i es reprodueixen com a bolets . No cal ni mencionar, i no toca avui, els efectes que això tindria de recaptació fiscal a tants i tants nivells del món. 

2. En l’àmbit dels bens públics ambientals comuns

– no afrontament de la majoria de “mals públics” que afecten als bens públics ambientals comuns (l’atmosfera, els oceans, la biodiversitat, etc.)

– no acords (s’han de prendre per consens) sobre mitigació d’emissions de CO2 en el marc de la Convenció Marc de NNUU sobre el Canvi Climàtic

– no ratificacions d’acords presos a nombroses nivells d’aquest àmbit, en coherència a un dret internacional que hom (l’estat) pot o no auto assumir i auto aplicar, sense més matisos. El Protocol de Nagoya aprovat el 2010, en el marc de la Convenció sobre la Biodiversitat,  només ha estat ratificat, en aquests moments, per 6 estats 

3. En temes de pau i seguretat en el món

– l’ús del veto en el Consell de Seguretat en contra de la Responsabilitat de Protegir, RdeP, als ciutadans de Síria; responsabilitat que, des del 2005, té conferida com a obligació les NNUU i que, de fet, és probablement el pas polític més clar, en la direcció que estem proposant en aquest text, que hagi fet NNUU des de la seva pròpia creació! Es bo comentar aquí que hi va haver una iniciativa, coherent amb la lletra i l’esperit d’aquest text, que des de l’Assemblea General de les NNUU demanava als països en dret a vet en el Consell de Seguretat que no fessin us del mateix, coherentment amb la lletra i l’esperit de la Carta i del nou concepte RdeP, en temes que tinguessin que a veure justament amb RdeP; el projecte de resolució fou finalment retirat davant de les greus pressions rebudes en contra. Avui Síria viu una desastrosa guerra civil!

A mena de proposta per donar el pas clau de/amb NNUU cap a un Governament Democràtic Mundial

Es tractaria simplement (però ben revolucionàriament) d’identificar els BENS PÚBLICS COMUNS MUNDIALS DE LA HUMANiTAT A LA MARE TERRA i crear, en torn dels mateixos, un nou Consell de les NNUU que, sobre aquests bens públics comuns, pogués prendre les decisions necessàries, d’obligat compliment per a tots els estats del món, per tal de salvaguardar-los sosteniblement.

En la mesura que els bens públics comuns mundials no són un dels temes que apareix com a tal a l’actual Carta de les NNUU, aquest pas es podria donar sense modificar la Carta i, sens dubte, suposaria una veritable revolució democràtica pel bé de la humanitat i la mare terra (no cal dir que l’elecció i els acords d’aquest consell s’haurien de prendre per majories extremadament importants, per tal de garantir la legitimitat democràtica tant de les decisions com de les actuacions que sen desprenguin). 

Ja ho he dit i escrit en més d’una ocasió: no n’hi ha prou en pensar globalment i actuar localment (cosa més imprescindible  que mai en aquests moments, des del punt de vista, per exemple, dels ciutadans que vivim en el sud d’Europa); també és tan imprescindible actuar globalment! 

Xerca; 29 d’octubre de 2012

Sobre “Els límits del creixement”: 40anys (1972-1992-2002-2012) de debat

17 set.

Les Cimeres ambientals de NNUU (Estocolm 1972, Rio 1992, Johannesburg 2002 i Rio+20 2012) han quedat lligades a les successives publicacions d’informes al Club de Roma (clarament vingut a menys en els darrers anys, però certament fort i pioner en els anys 70), el primer del qual, durant el mateix any 1972, s’anomenava, precisament, “Els límits del creixement”. Els seus autors, que s’han mantingut després, excepte per raons de força major, han estat: Jorgen Randers, Donella Meadows i Dennis Meadows. I els successius informes després del primer ja citat, han estat: “Més enllà dels límits del creixement” el 1992, “Els Límits del creixement 30 anys després” el 2002 i, ara, en aquest 2012, “2052: Una predicció global pels propers 40 anys”, l’autor del qual és ja només Jorgen Randers.

No és senzill trobar sèries temporals d’anàlisis coherents (en aquest cas temàticament i metodològicament com a mínim) sobre el tema que ens ocupa avui. Això constitueix un altre  dels valors afegits principals actuals -col·laterals en aquest cas- d’aquest conjunt d’informes, sobretot perquè existeix com a tal conjunt temporal en una època ben important: 1972-2012.

Però, en qualsevol cas, també està clar que, com el rebombori que van provocar sobretot els dos primers, el debat sobre els “Límits del creixement” segueix sent central per a tothom qui vulgui pensar seriosament en el futur de la humanitat en el nostre petit planeta, i no es quedi en un avui o en un present en el que masses vegades ens instal·lem uns sers humans amb unes expectatives de vida relativament curtes, comparades a les del propi tema del qual estem parlant.

Com és sabut, tots aquests informes utilitzen les eines teòriques i aplicades d’una teoria científica que té diverses arrels i diverses ramificacions: començant en la cibernètica i la sistèmica i acabant, en el cas d’aquests informes, en la Dinàmica de Sistemes. En definitiva, el que  s’acaba fent amb aquesta metodologia es construir escenaris de futur possibles, depenen de les situacions de partida que tinguem i, sobretot, analitzant possibles trajectòries -amb els corresponents finals- que es podrien seguir en funció de les decisions que es puguin prendre al llarg del camí. El que sol anomenar-se un exercici de Prospectiva i que, des del meu punt de vista, sempre té molt més interès perquè ens ajuda -ens hauria d’ajudar- a prendre millors decisions en termes de futur, que no pas perquè dibuixi possibles escenaris futurs, alguns d’ells més o menys catastròfics.

Emperò, avui, no vull pas ometre ans el contrari, tot aprofitant l’ocasió de la sortida a la llum del quart d’aquests informes (amb una distància entre ells de 40anys), algunes reflexions sobre el debat de fons i la seva importància i transcendència sobre els “Límits del creixement”.

En definitiva, la tesi i la conclusió fonamental i clau d’aquests informes és que les diverses dinàmiques de creixement (poblacional, econòmic, de consum de recursos, d’emissió de residus, etc.) que tenim i observem, sobretot des dels anys 50 del segle passat, no són sostenibles i ens poden portar, ens portaran, a situacions de col·lapse crítiques (amb crisis humanitàries de gran abast i conseqüències ben nefastes, que caldria evitar a qualsevol preu tot anticipant-se per tal de no arribar a patir-les).

L’element central que pesa sobre aquesta tesi i/o conclusió i sobre la seva certesa (els mateixos autors han defensat sempre que el que ells han fet i fan són previsions possibles, no prediccions fatalistes) és el propi paper de la tecnologia. Gràcies a ella hem trencat, al llarg de la història, moltes barreres que consideràvem infranquejables i que han obert camins impensables en les formes i possibilitats de la nostra vida. I molta gent, molts dirigents, molts líders consideren que això serà més o menys sempre així. La revolució industrial com a exemple de que la tecnologia sempre acabarà silenciant els “malthusianismes” ha pesat i segueix pesant molt.

Hi ha algun altre exemple important que també sembla continuar avalant-los: la capacitat de reacció, i el que sembla haver estat haver arribat a temps davant de la problemàtica de l’augment del forat de la capa d’ozó que, com és sabut també, era degut a la utilització massiva d’una substància química com a refrigerant, que omplia per exemple els circuits de les nostres neveres fa uns 30 anys. La humanitat, els seus científics, les seves organitzacions ambientals van saber i van poder reaccionar a temps i hom podria dir que, tecnològicament, es va saber trobar l’alternativa a aquest producte i que aquesta dinàmica, en definitiva, és la que s’ anirà succeint cada vegada que tinguem una problemàtica semblant. Emperò és molt interessant veure la seqüencia temporal en la que va succeir tot això: a) la utilització i creixement exponencial de la utilització dels refrigerants problemàtics es va produir en el període entre els 50 i els 70 (que finalment foren els 80 també); la primera alerta científica fou l’any 1974 però fins el 1984 aquesta alerta no esdevingué alarma i no es començà a tenir en compte seriosament. El 1987 s’acordava el Protocol de  Montreal com a resposta al problema i com a camí per al canvi cap un altre refrigerant. No va ser suficient perquè el problema seguia empitjorant. L’any 1990 s’aprovava la prohibició total, a efectes de l’any 2000, de la utilització del refrigerant problema.

Aquesta evolució temporal està en el nucli argumental de la tesi/conclusió dels autors d’aquests informes: precisament, el temps entre que es comença a produir l’extralimitació (en el cas anterior la podríem situar al voltant dels 70-80) i arriba, primer, la constatació sobre el problema i, segon, les decisions i les mesures per a la seva solució, sempre comporta un important desfasat (en el cas anterior de gairebé uns 30 anys) que és el que, en altres casos, ens podria portar al col·lapse. És a dir, quan tinguem realment el problema a sobre i vulguem reaccionar, llavors, potser ja no hi serem a temps. En el segon dels informes es posa com exemple d’aquesta possibilitat, gens descartable, la d’un conductor d’un vehicle per una pista gelada i que veu, al lluny, un semàfor en vermell; ja ho veu, però considera que li queda encara prou temps per arribar-hi i reaccionar en conseqüència; quan ho fa i comença a frenar, llavors, el vehicle llisca per la pista i, inexorablement, es passa el semàfor vermell.  

En aquests moments de la història, el meu sentit comú i la meva intuïció -que òbviament poden estar del tot equivocats- em diu que el que ja es preveia als anys 70 en el primer informe es va fent realitat; sobretot per un fet: perquè no estem davant d’una sola extralimitació (com ho fou per exemple i ben singularment en el cas de l’ozó) sinó de diverses extralimitacions (en el consum d’energia, en la producció d’emissions de CO2 a l’atmosfera, en la problemàtica de continuar alimentat equitativament a una població mundial creixent, etc.). I tot això em diu que, tenint en compte els desfasats que hi hauran entre les constatacions que ja si que es prenguin com indubtables extralimitacions (que hem arribat al peak oil, que la temperatura a la superfície de la terra ha augmentat insuportablement pel seus efectes, que la freqüència de les hambrunes és cada cop més elevada i els seus efectes més importants -l’actual al Sahel esta afectant a prop de 20 milions de sers humans-, etc.) i les preses de decisions i les seves implementacions, llavors, les probabilitats d’arribar a col·lapses crítics per a la vida humana sobre la terra són, a la meva manera de veure, cada vegada, cada dia que passa, més inevitables i molt a punt d’arribar…si soc viu revisaré autocríticament aquestes paraules a finals d’aquesta segona dècada del segle XXI.      

Quan sovint dic que, actualment, soc un pessimista actiu és perquè el meu seguiment personal de les crisis energètica, climàtica, alimentària, econòmica, etc. em diuen (a través de les meves limitades capacitats d’analitzar-ho) que tenim una conjunció tal d’extralimitacions (i justament aquesta conjunció és ara el principal problema perquè les retroalimenta mútuament), que la capacitat de prendre decisions  esta pràcticament bloquejada (com passa més evidentment en el cas del canvi climàtic -no tant per ell mateix, sinó perquè afrontar-lo requereix canviar moltes coses fonamentals de la nostra manera actual de viure…la conjunció que hem esmentat!-), i que mentre no arribem a signes de col·lapse (que la meva previsió personal posa ja dins d’aquesta mateixa dècada), no es posarà explícitament de manifest  quant malament estem i anem….potser llavors començarem a reaccionar!

 

Xerca, 17 de setembre de 2012

%d bloggers like this: