Tag Archives: Desenvolupament

Una primera mirada als que poden acabar sent els ODSs de l’agenda del desenvolupament post 2015

1 des.

En el post de la setmana passada comentàvem que el debat de l’agenda del desenvolupament post 2015 giraria molt probablement al voltant de la llista d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODSs, que havia elaborat, durant aquest 2014 que ja s’acaba, un Grup de Treball que es va crear per mandat de la Cimera Rio+20. (Vegeu per referències el post de la setmana passada).

En aquest moments, i tot i que segur que hi hauran encara molts intents per canviar-ne, treure’n i/o introduir-ne algun altre, tot sembla indicar que podem acabar amb, bàsicament, aquests objectius.

On probablement el debat esta encara molt obert és en les metes concretes, els indicadors, els mitjans -de tot tipus- per assolir-los, etc.

Per tant, i com ja deia la setmana passada crec que cal començar (o que té sentit començar-se a mirar) quins poden ser aquests nous Objectius. En la versió castellana oficial són els següents:

 

Objetivos de desarrollo sostenible

Objetivo 1. Poner fin a la pobreza en todas sus formas en todo el mundo

Objetivo 2. Poner fin al hambre, lograr la seguridad alimentaria y la mejora de la nutrición y promover la agricultura sostenible

Objetivo 3. Garantizar una vida sana y promover el bienestar para todos en todas las edades

Objetivo 4. Garantizar una educación inclusiva, equitativa y de calidad y promover oportunidades de aprendizaje durante toda la vida para todos

Objetivo 5. Lograr la igualdad entre los géneros y el empoderamiento de todas las mujeres y niñas

Objetivo 6. Garantizar la disponibilidad de agua y su ordenación sostenible y el saneamiento para todos

Objetivo 7. Garantizar el acceso a una energía asequible, segura, sostenible y moderna para todos

Objetivo 8. Promover el crecimiento económico sostenido, inclusivo y sostenible, el empleo pleno y productivo y el trabajo decente para todos

Objetivo 9. Construir infraestructura resiliente, promover la industrialización inclusiva y sostenible y fomentar la innovación

Objetivo 10. Reducir la desigualdad en y entre los países

Objetivo 11. Lograr que las ciudades y los asentamientos humanos sean inclusivos, seguros, resilientes y sostenibles

Objetivo 12. Garantizar modalidades de consumo y producción sostenibles

Objetivo 13. Adoptar medidas urgentes para combatir el cambio climático y sus efectos*

* Reconociendo que la Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático es el principal foro intergubernamental internacional para negociar la respuesta mundial al cambio climático.

Objetivo 14. Conservar y utilizar en forma sostenible los océanos, los mares y los recursos marinos para el desarrollo sostenible

Objetivo 15. Proteger, restablecer y promover el uso sostenible de los ecosistemas terrestres, efectuar una ordenación sostenible de los bosques, luchar contra la desertificación, detener y revertir la degradación de las tierras y poner freno a la pérdida de la diversidad biológica

Objetivo 16. Promover sociedades pacíficas e inclusivas para el desarrollo sostenible, facilitar el acceso a la justicia para todos y crear

instituciones eficaces, responsables e inclusivas a todos los niveles

Objetivo 17. Fortalecer los medios de ejecución y revitalizar la alianza mundial para el desarrollo sostenible

 

Els nous ODSs a la llum del paradigma sostenibilista en les seves tres dimensions (sancionades una vegada més per Rio+20) social, ambiental i econòmica

 

. La dimensió social

Qui no pot estar d’acord en que els objectius 1-5 són una bona aproximació, des del punt de vista global, a la sostenibilitat social del món. És del tot desitjable, just i necessari que la societat humana mundial assoleixi plenament aquestes necessitats.

Els objectius 6 i 7 tot i presentar ja fronteres importants amb la dimensió ambiental (en el sentit que tant l’accés a l’aigua com a l’energia s’han de fer, en qualsevol cas, compatiblement amb els funcionament dels cicles naturals de vida del nostre habitat planetari) no els qüestionarem nosaltres més enllà d’auto exigir-ne aquesta compatibilitat ambiental inexcusable.

Els objectius 10 i 16 són molt benvinguts com a objectius de desenvolupament sostenible en la vessant més política de la dimensió social; em semblen molt afortunats com a nous ODSs per al desenvolupament post 2015

 

. La dimensió ambiental

Li corresponen, clarament, els objectius 13, 14 i 15 i, com ja he dit, l’exigència de compatibilitat ambiental que ha de formar part dels objectius 6 i 7.

Em disgusta i em preocupa que l’únic asterisc “pretesament clarificador d’alguna cosa” el porti l’objectiu 13 que ja com objectiu té una redacció molt poc a l’alçada del problema ambiental més gran que tenim plantejat com a humanitat. Sobretot perquè ja es posa pràcticament a un mateix nivell les mesures per combatre el canvi climàtic amb les mesures per combatre els seus efectes. Tot sembla indicar que hi ha molts efectes que d’arribar a produir-se ja no podrem combatre!!! Decepció, com sempre, davant del gran repte de la humanitat en aquesta primera meitat del segle XXI.

 

. La dimensió econòmica

La representen principalment els objectius 8, 9, 11 i 12 i, desgraciadament, encara no estan, ni molt menys, a l’alçada del que necessitem imaginar i implementar. No tenim encara llum suficient per canviar els paradigmes obsolets.

Només assolint l’objectiu 12 (modalitats sostenibles de consum i producció per assolir les necessitats fixades en els objectius socials -no d’altres innecessàries, oneroses i del tot insostenibles-) estaríem definint les bases d’una sostenibilitat econòmica.

En canvi tornar a veure escrit, com a ODS, la voluntat de promoure el creixement econòmic sostingut, encara que després se l’adjectivi d’inclusiu i sostenible (de forma, per tant, contradictòria fins i tot al nivell lingüístic), vol dir que al nivell de les NNUU encara no som capaços d’identificar el paradigma dominant de la revolució industrial capitalista com el problema i no ja pas com la solució. La qual cosa es torna a posar de manifest quan a continuació del mateix text de l’objectiu 12 que estic comentat es vol promoure per a tothom el “empleo pleno y productivo” i no s’és capaç de revisar la concepció a fons del treball humà sense lligar-lo a la producció de bens (potser de més i més armes, per exemple) sinó a la satisfacció de necessitats. O en termes de l’economia verda per a un desenvolupament sostenible -l’altra gran resultat de Rio+20- lligant una part molt important del treball o de l’activitat humana a, precisament, fer compatible lo social amb lo ambiental.

Només ha quedat sense enquadrar, a banda de l’objectiu instrumental darrer, l’objectiu 11 que no és que em sembli malament però que crec que no se sap situar correctament en el context de la sostenibilitat. Sense una forta recuperació social i econòmica de la vida rural en totes les seves dimensions, les bases fonamentals de la insostenibilitat econòmica i material de la vida humana en el planeta no es podran extirpar.

owg

Xerca; 1 de desembre de 2012

Passes decisives en la direcció metodològica d’aprovació de l’agenda per al desenvolupament Post 2015 de les NNUU

24 nov.

S’està acabant el 2014 i, per fi, es va clarificant, ja sembla que prou definitivament, les maneres (les modalitats en l’argot propi) , els continguts previs bàsics, els calendaris, etc., d’un dels processos en el que les NNUU han invertit més energia -en tots els sentits-, en aquesta segona dècada del segle XXI, per tal de dotar al món d’una agenda per al desenvolupament post 2015. Una agenda que, d’altra banda, marcarà en molta part la pròpia agenda de treball de les mateixes NNUU després del 2015.

Fins ara jo he estat reticent a parlar massa del tema perquè potser veia encara masses incògnites per resoldre; si avui en parlo és perquè des de diverses fonts arriben noticies bastant coincidents que, a més a més, dibuixen un panorama prou coherent i detallat com per assumir-lo ja, pràcticament, com el bo (encara que d’aquí fins abans de Nadal hi puguin haver encara algunes modificacions i, perquè no, s’hi puguin afegir alguns elements nous, també importants, sobre la taula).

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (1) els ODMs

Els ODMs aprovats a la Cimera del Mil·lenni suposen, a la meva manera de veure, un cert abans i després en la pròpia història de les NNUU. Després de 20 anys de neoliberalisme, el seu fracàs pel que feia, com a mínim, a resoldre els gran temes del desenvolupament humà sostenible (pobresa, fam, salut, medi ambient, etc.) era tant manifest que les NNUU “van trobar el terreny abonat -o no tenien altre remei-“, aprofitant el momentum de l’any 2000, que posar negre sobre blanc uns objectius que, de fet, eren l’antítesi i la resposta necessària als grans fracassos del neoliberalisme.

L’èxit va ser tal, que el que hom troba més aviat desdibuixat en els acords de la cimera, es va convertir ràpidament en tota una maquinària de metes concretes, indicadors per avaluar les evolucions dels temes, valoracions econòmiques i, sobretot, un nord de treball concret de les NNUU i les seves agències i programes que, sempre des del meu punt de vista, no tenia precedents en el passat. NNUU deixava de ser un actor més aviat reactiu a ser un actor actiu en els temes concrets i del dia a dia del desenvolupament humà.

Quantes dinàmiques i energies, algunes amb resultats més satisfactoris que d’altres -perquè les arrels dels problemes són molt profundes-, s’han mobilitzat durant tots aquest primers anys del segle XXI. Jo m’atreviria a qualificar-les com un dels fets, encara que insisteixo sempre insatisfactoris, més significatius en positiu de les NNUU i la humanitat durant aquests anys.

 

Una mica d’història i/o d’antecedents: (2) La Cimera de Rio+20 i els ODSs

Fa un parell d’anys, el juny del 2012, es celebrava a Rio de Janeiro, Rio+20 per tant, la Cimera de les NNUU sobre el desenvolupament sostenible.

Jo ja vaig qualificar aquella cimera (http://wp.me/p1IaoC-9k) com la primera realment a l’alçada del nou segle XXI. Com a resultats posteriors, n’hi ha hagut de ben erronis (com el de la molt dolenta creació del “High Level Political Forum”) i, en canvi, n’han evolucionat d’altres, com precisament el de dotar-se, a semblança dels ODMs, d’uns ODSs, que han portat a uns resultats ben importants i interessants.

De fet, en la mesura que Rio+20 tenia per objectius “eradicar la pobresa” i “fer-ho econòmica i institucionalment de tal manera que ens conduís cap a un desenvolupament humà sostenible”, i que el treball realitzat pel Grup de Treball que la pròpia Rio+20 havia aprovat crear i fer funcionar per dotar-se dels nous ODSs, d’alguna manera, en aquest cas bastant lògica, aquest procés ha acabat englobant la revisió dels ODMs, i ha portat a una certa simplificació del que ha d’acabar sent la definició de l’agenda per al desenvolupament post 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (1) Sobre dates i modalitats   

Ja esta definitivament fixat que l’agenda post 2015 s’ha d’aprovar a la Cimera de NNUU a Nova York dels dies 21 al 23 de setembre del 2015!

El procés preparatori es farà a semblança molt important de com ha funcionat aquest mateix 2014 el OWG (el grup de treball previst a la cimera de Rio+20 i que ha aprovat la proposta actualment existent de ODSs)

Es preveuen negociacions intergovernamentals durant 4 o 5 dies de cada més (gener a juliol) del proper 2015.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (2) Sobre els documents de referència

L’AG de les NNUU va aprovar fa uns mesos, tot i que fos una decisió sobtada i que va sobtar a més d’un, que el principal document de referència seria el que hom pot trobar a la següent pàgina web

http://sustainabledevelopment.un.org/index.html

i que és la proposta d’ODSs que va acabar aprovant l’OWG mencionat!

Hom resta a l’espera de l’informe que estava previst que el SG de les NNUU treies a la llum a finals d’aquest any (i que així serà), però que, a la fi, tot sembla indicar que assumirà també, finalment, com a punt de partida el mateix document ja citat. Per tant la incògnita principal, a nivell de continguts previs, que planejava sobre el procés sembla bastant resolta.

Es tracta doncs de tornar a posar sobre les nostres taules el document mencionat!

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (3) Els objectius del procés

Els objectius del procés -tampoc podien ser altres-: assegurar l’eradicació de la pobresa i assolir el desenvolupament sostenible pel 2030.

El text que hom pensa preparar, discutir i acabar aprovant, es visualitza, de moment, amb quatre grans parts:

  • Una declaració introductòria
  • Objectius de desenvolupament sostenible; metes i indicadors
  • Mitjans d’Implementació d’un nou Partenariat Global
  • Marc per monitoritzar i revisar la implementació

On la part dels ODSs tothom dona per bastant tancada en el document citat i referenciat.

 

El camí futur cap a l’aprovació de l’agenda del desenvolupament post 2015: (4) i els temes financers?; doncs a la 3a Conferència de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament, FfD

Durant el procés de treball de l’OWG, va treballar en paral·lel un grup sobre els aspectes del Finançament del Desenvolupament Sostenible. Els resultats d’aquest grup no van ser satisfactoris per moltes parts i, llavors, les NNUU han pres una decisió que té bastant de salomònica però que també té la seva coherència i que, personalment, considero molt ben trobada.

Una vegada aprovats els ODMs, a Monterrey 2002 es va celebrar la primera Cimera de les NNUU sobre el Finançament per al Desenvolupament (aquesta cimera va tenir una primera replica l’any 2008). Hi havia definits uns ODMs i es tractava de veure com es finançava el seu assoliment.

Doncs bé, ara, i en paral·lel a tota l’altre part del procés -la dels objectius-, les NNUU han convocat la 3a Conferència sobre el Finançament per al Desenvolupament (FfD), que es realitzarà a Addis Abeba del 13 al 16 de juliol i que hauria d’aprovar la pota financera de l’agenda del desenvolupament post 2015.

Deu n’hi do….però certament, tot plegat, i llàstima que serà complicat de seguir, fa preveure un any d’intens i molt interessant treball polític per definir acuradament el màxim d’elements possibles de la nova agenda del desenvolupament Post 2015.

 

Captura

 

Xerca; 24 de novembre de 2014

El darrer dia internacional de les NNUU per a l’eradicació de la pobresa abans de l’agenda post 2015; no crec pas que anem pel bon camí

6 oct.

El proper 17 d’octubre es celebrarà, com cada any, el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. El mes d’octubre sen celebren molts de dies internacionals de les NNUU, però semblaria que aquest any es vol donar una especial rellevància a aquest dia dedicat a l’eradicació de la pobresa.

Tot i que a priori és una particularitat poc important, és el darrer any que celebrarem aquest dia abans que una nova agenda pel desenvolupament (o serà directa i explícitament pel desenvolupament humà sostenible?) s’aprovi l’any vinent com l’Agenda Post 2015, després de 15 anys amb una agenda basada en els ODMs i amb, ara i després de Rio+20, el repte de tenir també una agenda de ODSs!

Potser per això i perquè, sense cap mena de dubte, el primer objectiu de l’agenda post 2015 que s’acabi aprovant serà eliminar la pobresa al món, aquest any hi hagi aquesta voluntat particular de deixar ben palesa quina és la realitat del problema al món.

 

La pobresa, les extremes pobreses i les línies de pobresa

Ja han sortit alguna vegada en aquest blog però, en el mateix sentit particularitzador anterior, el BM ha volgut refrescar les seves estadístiques sobre les mesures que es fan sobre la pobresa.

Es considera que hom viu a l’extrema pobresa quan hom té uns ingressos econòmics per sota del que s’anomena la línia de pobresa extrema, és a dir, per sota dels 1,25US$ (en preus del 2005) / dia. Si apliquem aquest estàndard a un context de barri barceloní, i per tal de posar “realitat” al “número”, podríem dir que aquesta persona com a molt es pot pagar una oferta de pasta i tallat al dia; això és extrema pobresa, està clar!

Mirant enrere, al “mig-llarg termini”, el BM és molt optimista i afirma que, actualment (la referència és d’una nota actualitzada del passat mes de maig),

http://www.worldbank.org/en/topic/poverty/overview

el 21% de la gent en el món en desenvolupament viu en l’extrema pobresa per sota dels citats 1,25US$ diaris, però que això representa una baixada del 43% respecte a l’any 1990 i d’un 52% respecte a l’any 1981. Que en nombre de persones vol dir que al 2010 vivien en la pobresa extrema 1220 milions de sers humans (gairebé 2 persones de cada 10 de tots nosaltres), però que hi hauria hagut una baixada important comparada amb les 1940 milions que hi vivien el 1981. 720 milions de persones sortint de l’extrema pobresa no és una xifra menyspreable, cert …. però?

El mateix BM reconeix, en la mateixa nota que estic utilitzant de referència pel post d’avui, que mirat respecte a una línia de pobresa de 2 US$ / dia “els números no són tant bons”: 2400 milions de persones (entre 3 i 4 persones de cada 10 de tots nosaltres) viuen amb menys de 2US$ / dia i que, aquest nivell -això és probablement el més greu de tot-, és un molt petit decreixement respecte al nivell del 1981 en que hi vivien 2590 milions de persones.

Tornant a les ofertes d’un barri barceloní ara en tindríem per una pasta amb cafè amb llet (si sempre és més nutritiu un cafè llet que un tallat però….)

 

Alguna (esgarrifosa? sorprenent?) conclusió

No sé que en pensarà el possible lector, però em fa l’efecte que el que de fet sembla haver succeït al món és que d’aquells 720 milions que teòricament haurien sortit de l’extrema pobresa des del 1981 fins al 2010, la majoria d’ells, de fet, el que hagin viscut només, realment, és el pas del tallat al cafè en llet! I no estic pas fent broma, eh!

No es pot obviar al comentar aquests números que en un període d’anys com el que s’està considerant tant la població com l’economia mundial han crescut de forma molt important! Efectivament, la població mundial s’ha multiplicat per 1,53 i, en aquest sentit, l’anàlisi de les dades seria una mica més favorable.

Però l’economia mundial s’ha multiplicat en el mateix període per, aproximadament 5.5 i, llavors, i ara en aquest sentit, les coses es tornen més sorprenents! No descobriré pas res, però em sembla doncs que l’altra conclusió que s’extreu de tot plegat és que el creixement econòmic mundial, com a mínim (per ser cautelosos) tal com s’està duent a terme, no és, des del punt de vista, aquell factor conductor que tanta gent considera la condició sine qua non per eradicar la pobresa al món!

poverty2014

Xerca; 6 d’octubre de 2014

El BRICS crea les seves pròpies institucions de Bretton Woods; el multilateralisme financer entrarà en una de les seves  més profundes crisis

29 set.

A la VI reunió oficial formal del BRICS (celebrada a Fortaleza, Brasil, el passat 15 de juliol) es va prendre una de les decisions més importants, relatives al tema de les finances mundials, que s’hagin pres mai des del naixement de les Institucions de Bretton Woods, IBW-BWI.

S’han creat unes “noves institucions de Bretton Woods” que, per tant, ara tindrem per parells a nivell de món.

Es podria dir que s’han trencat doncs, per primera vegada, els acords post 2a guerra mundial que van donar a llum a l’actual sistema d’organitzacions internacionals. Deu n’hi do del que ha passat i deu n’hi do de lo poc que se n’ha parlat a nivell de mitjans de comunicació “occidentals”.

En un post que vaig publicar l’abril,  http://wp.me/p1IaoC-gd, comentava el fet que probablement va ser la gota que ha fet vessar el got. El Congrés dels EUA desestimava les propostes de reforma de les Institucions de Bretton Woods, que s’havien acordat a Seul el 2010 -amb l’acord de l’administració Obama- i, per tant, feien impossibles aquestes reformes. En aquell post constatàvem que aquesta ha estat i és una de les grans maneres que té els EUA de fer política internacional; la presidència i l’administració del país tiren endavant acords internacionals, però després no són capaços d’assumir-los i complir-los a nivell intern i, per tant, els “maten per l’esquena”. El mateix va passar amb el protocol de Kyoto, comentàvem també en aquell post.

Com que el tema ja venia de llum i començava a clamar al cel, el BRICS ja s’havia començat a preparar per prendre mesures si les reformes de les IBW no acabaven arribant i, entre altres coses, harmonitzaven el fet que si bé el BRICS en el seu conjunt, representa, actualment, el 24,5% de la economia mundial, el seu pes en vots dins de les IBW totalitza només un 10,3%. El cas més sagnant és el de Xina que amb un pes del 16,1% del PIB mundial, té un 3,8% de pes de vot a les IBW.

I tal dit tal fet, a la reunió d’enguany del BRICS s’han creat dues institucions que, de fet, són la replica, gairebé exacte, a les dues institucions de Bretton Woods: a) el nou banc de desenvolupament, NDB (New Development Bank), que seria la institució parella al Banc Mundial (BM); b) un fons comú de reserva de canvi, CRA (Contingency Reserve Arrangement), que seria la institució parella  al Fons Monetari Internacional (FMI).

No és l’objectiu d’aquest post d’avui entrar en detalls tècnics financers (que d’altra banda no són precisament el punt fort del qui escriu), però si que crec és molt important constatar els següents fets de diversa índole i, per tant, importància tècnica i/o al capdavall fonamentalment política, pel que fa a aquesta tant important notícia:

  1. El NDB s’ha capitalitzat inicialment en 50.000 milions de US$, a parts iguales! entre els cinc països que el funden; l’aposta doncs per la unitat política del BRICS és més que evident i potser, a ulls occidentals, sorprenent. La seva seu serà a Shanghai i el seu primer president Indi.
  2. Els objectius del NDB són, per així dir-ho, “idèntics” als del BM de les IBW; cito textualment de la declaració de Fortaleza: “mobilitzar recursos per a fer infraestructures i projectes de desenvolupament sostenible dels països del BRICS i altres economies emergents i/o en desenvolupament”.
    1. D’una banda doncs el model econòmic pel que aposta el BRICS no presenta diferències respecte al model vigent sobretot pel que fa a la globalització; efectivament, aposta de fet per una internacionalització de les seves empreses; una llàstima!
    2. D’altra banda, i en la mesura que els beneficiaris dels préstecs del nou banc seran, en primer lloc els mateixos països fundadors, així en conjunt aconseguiran, molt probablement, continuar augmentant encara més el seu pes econòmic en el món; emperò, també en seran beneficiaris la resta d’economies emergents i en desenvolupament que, sota el lideratge del BRICS, estan apostant molt seriosament pel que s’ha anomenat “cooperació sud-sud”, posant-se ells com a, d’entrada, “cap de ratolí”. Fins ara la cooperació “sud-sud” era un concepte bonic però eteri; més voluntarista que realista; a partir d’ara, si el BRICS realment té un “projecte de món més just i equitatiu”, la nova eina creada pot jugar-hi un paper fonamental en fer-ho possible
  3. Pel que fa a la creació del CRA -capitalitzat inicialment en 100.000 milions de US $- com a possible institució parella al FMI, és molt important constatar també que:
    1. El FMI es va crear com a tal fons econòmic per poder sortir a l’ajuda dels països que tinguessin problemes econòmics interns -normalment de balança de pagaments- importants (els darrers clients importants del FMI són: Grècia, Irlanda i Portugal!). Però, a la vegada, es va crear amb la intenció de dotar-se d’un sistema monetari internacional que fos estable i això: internacional. Emperò i sense estendre’ns ara en el que és una llarga i apassionant història, actualment, aquest sistema monetari internacional esta basat, exclusivament, en la divisa dòlar US com a patró i en la defensa, sempre, dels interessos d’aquesta divisa i del seu país emissor
    2. En aquests moments de la història financera del món, a qui més perjudica aquesta realitat és a la divisa Yuan xinesa. Per això en aquest cas la creació d’aquest nou fons de contingència si que s’ha d’interpretar, també,  com una manera d’afavorir la internacionalització del Yuan que, en primer lloc, es viurà en el mercat asiàtic. Una nova guerra monetària internacional esta servida en el món.
    3. Però no es gens menyspreable la intenció de la creació d’aquest nou fons, com a fons de reserves per combatre incidències de crisis financeres des de fora del FMI; citant textualment una altra vegada la declaració de Fortaleza: “ajudar a països amb problemes de liquidat a respondre a pressions” especulatives i/o usureres”; “tenir provisió de liquidat per afrontar pressions de canvis de divises sobre balances de pagaments febles”.  Aquí si, una altra vegada, tenir una mena de doble del FMI amb qui negociar per resoldre problemes de financer interns, pots ser una realitat que acabi canviant moltes coses en el món

 

Un món multipolar amb dos grans pols esta servit a curt i mig termini

D’una banda doncs el G7 (fins fa poc G8 i de fet sempre G5 – EUA, Alemanya, Japó, França i Gran Bretanya) veuen de retruc incrementada en el temps la seva hegemonia total en les IBW. Però d’altra banda, malgrat que cal veure, com a mínim,  l’evolució a curt termini de les noves institucions creades pels cinc membres del BRICS, es pot dir que s’estan donant passes de gegants per tenir instruments que els hi permetin poder jugar el mateix paper que les IBW, però des de perspectives i posicions diferents…i no només financerament sinó de concepció del món; i a l’inrevés provablement.

No ho deixarem pas de dir….les nostres simpaties i posicions emocionals i ideològiques favorables al món del sur o al sur dels móns no havia contemplat mai la divisió del món en una mena de dos antimons (matèria i antimatèria), i seguia considerant el multilateralisme, evolucionat cap un multipolarisme amb diversos pols, com el sistema idoni d’evolució de, també, les finances internacionals…

Tenim més motius per viure per veure, veure per entendre i entendre per transformar!

brics 2014

Xerca; 29 de setembre de 2014

“Cap a un nou ordre mundial per viure bé”. Reunió històrica del G77 a Santa Cruz de Bolívia

28 juny

Els passats 14 i 15 de juny s’ha celebrat una reunió extraordinària del G77+Xina, al més alt nivell de representació (amb presència de bastants caps d’estat i de govern), i en motiu especial del 50è aniversari de la constitució d’aquest grup de països en desenvolupament. El 15 de juny de l’any 1964 s’hi varen agrupar 77 països en desenvolupament que havien participat a la Conferència de les NNUU sobre el Comerç i el Desenvolupament, UNCTAD (de la seva denominació en anglès). Actualment en són membres 133 països en desenvolupament (entre ells països actualment amb molt pes de per se en els temes mundials: Xina, Índia, Brasil, Sudàfrica, Argentina, Xile, etc.)

(Un parèntesi del qui escriu: aquella Conferència va obrir la porta tàctica a les NNUU per a tractar, realment i encara que indirectament, temes econòmics, comercials i financers. Aquests temes estaven (i estan encara principalment) en mans de les Institucions de Bretton Woods (el BM i el FMI -n’hem parlat moltes vegades d’aquesta anòmala i desafortunada realitat-). Però el tema i la problemàtica del desenvolupament l’assumia, i ningú ho qüestionava, les NNUU; per tant, en aquella ocasió i per primera vegada, va ser possible parlar sobre “el comerç i el desenvolupament”. De la mateixa manera que, a l’any 2009, NNUU va convocar una conferència sobre “Les NNUU davant de la crisis econòmica i financera mundial i els seus efectes sobre el desenvolupament”, com a manera de parlar de fet, com a NNUU, sobre la crisis (malaguanyats materials i propostes que es van generar al voltant d’aquella conferència)!

 

La reunió històrica del G77 a Santa Cruz de la Bolívia de l’Evo Morales 

Sigui pel que sigui (qui sap si una manifestació de l’esperit de Chávez) la presidència del G77 durant aquest 2014 és Bolívia (cada any l’ostenta un país diferent escollit pels membres del grup) i, en aquest cas, l’Evo Morales, president de Bolívia, s’ho ha pres molt en serio i totes les fonts indiquen que de forma molt personal ha participat en el procés de preparació d’aquesta reunió extraordinària del G77 i en la llarga i laboriosa elaboració de la que s’ha anomenat, finalment, la “Declaració de Santa Cruz”.

Si faig aquesta personalització és perquè potser cal reconèixer (no soc pas jo qui ho ha de fer però com a mínim així ho valoro) que la personalitat política indígena de l’Evo Morales pot estar aportant al món molt més del que potser hauríem pogut pensar unes mentalitats occidentalitzades quan vàrem veure i viure la seva elecció com a president.

De fet, mira’t ara amb una certa perspectiva, potser podem entendre millor la importància de la  “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra” que es va realitzar del 20 al 22 de abril del 2010 a la ciutat de Cochabamba, Bolívia, convocada també per Evo Morales després del gran fracàs de Copenhaguen 2009.

En aquesta direcció acabaré aquest apartat del blog d’avui citant algunes frases textuals del/s discurs/sos de l’Evo Morales que, malgrat no arriben a incloure’s plenament en la declaració oficial final del grup, començant a impregnar-lo bastant (i que personalment m’agradaria que ho anessin fent més; destaco en negretes conceptes especialment interessants i importants des del meu punt de vista):

  • […] Avui en cada pas que donem per a la nostra alliberació, l’imperi augmenta la seva decadència i comença a enfonsar-se. No obstant, la nostra alliberació no és només l’emancipació dels pobles del sud, també ho és per a la humanitat completa
  • […] El nostre planeta esta sota un desafiament mortal. Hem i podem salvar la font de la vida i de la societat, la Mare Terra. Avui un altre món és indispensable perquè sinó cap món serà possible
  • […] El món de l’equitat, la complementarietat i la coexistència orgànica amb la Mare Terra només pot emergir entre la fraternitat dels milers de llenguatges, colors i cultures dels pobles del sud
  • […] Cal avançar cap a un model de desenvolupament integral compatible amb el bon viure (el viure bé en el títol de la declaració oficial) de les poblacions i la preservació ambiental

En el seu/s discurs/sos va enumerar diverses tasques que, segons ell, es necessari dur a terme per tal de construir un altre món i establir la societat del viure bé; entre elles les següents:

  • Viure bé en harmonia amb la mare terra
  • Viure bé per a tothom i satisfacció de les necessitats bàsiques com a dret humà
  • Emancipar-se del sistema financer internacional existent i construcció d’una  nova arquitectura financera
  • Construir un més gran partenariat econòmic, científic, tecnològic i cultural entre els membres del G77 i Xina (l’anomenada cooperació sud sud)
  • Eradicar la fam al món
  • Renovar democràticament els estats dels països en desenvolupament
  • Sorgiment d’un nou món des del sud per a tota la humanitat

Només comentar, per acabar aquesta visió personalitzadora, que l’Evo Morales va acabar el seu discurs central demanant la supressió del Consell de Seguretat de les NNUU, tot fent un cant, en canvi, a la seva Assemblea General i a la organització com a tal.

Ah, i convidant a Rússia a entrar al G77!

 

Sobre la “Declaració de Santa Cruz” del G77 + Xina

La “Declaració de Santa Cruz” és un document llarg, de 39 pàgines, amb 242 paràgrafs, estructurat en cinc parts principals: I. Context general; II. Desenvolupament en el context nacional; III. Cooperació Sud Sud; IV. Desafiaments Globals; V. Necessitats particulars de països en desenvolupament en situacions especials.

Per enllaçar amb l’apartat anterior d’aquest post d’avui citarem només, textualment (destacat en cursives, com sempre que la cita sigui textual), dos apartats de la Part II en la secció dedicada a “Estratègies de desenvolupament sostenible” en els quals podem llegir, per copsar el nivell de penetració del pensament de l’Evo Morales en el G77, el següent:

30. Reafirmamos que cada país dispone de diferentes enfoques, visiones, modelos e instrumentos, en función de sus circunstancias y prioridades nacionales, para lograr el desarrollo sostenible en sus tres dimensiones, que es nuestro objetivo general (Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Desarrollo Sostenible). En algunos países existe el enfoque del “Vivir bien” con un desarrollo integral encaminado a alcanzar las necesidades materiales, culturales y espirituales de las sociedades en el contexto de la Armonía con la Naturaleza.

31. Reconocemos que la Tierra y sus ecosistemas son nuestro hogar y estamos convencidos de que, para alcanzar un justo equilibrio entre las necesidades económicas, sociales y ambientales de las generaciones presentes y futuras, es necesario promover la armonía con la naturaleza y la Tierra. También reconocemos que “Madre Tierra” es una expresión común utilizada para referirse al planeta Tierra en diversos países y regiones, lo que demuestra la interdependencia existente entre los seres humanos, las demás especies vivas y el planeta que todos habitamos.

Emperò no és pas possible referir-se, en aquestes poques ratlles, a tot aquest document i, com és habitual en la meva perspectiva, en limitaré avui a citar, principalment, i a fer alguna valoració ben curta d’alguns dels paràgrafs de la seva Part IV. Desafiaments Globals. En la mesura que, com a nou document de referència actualitzat, hi podrem veure el pre posicionament del G77 en aquests temes, podrem entreveure també quina serà la seva possible posició en els grans debats i consegüents decisions que s’afrontaran durant l’any 2015.

En la secció dedicada a l’ “Aliança mundial per al desenvolupament”, tot fent referència a l’actual -i més incomplert- objectiu 8 dels ODMs, es diu:

119. También exhortamos a los dirigentes de los países desarrollados a que convengan en una nueva fase de cooperación internacional, y se comprometan con ella, mediante el fortalecimiento y la ampliación de la alianza mundial para el desarrollo, que debería ser el elemento central y el ancla tanto de los Objetivos de Desarrollo Sostenible como de la agenda para el desarrollo después de 2015. Esta alianza mundial fortalecida debería incluir las cuestiones relativas al suministro de recursos financieros a los países en desarrollo, la asistencia oficial para el desarrollo, el alivio de la deuda y la reestructuración de la deuda, el comercio, la transferencia de tecnología y una mayor participación de los países en desarrollo en la gobernanza económica mundial.

Mentre que en la part dedicada al Canvi Climàtic llegim el que tant bé coneixem ja:

179. Reiteramos que la medida en que los países en desarrollo lleven a la práctica efectivamente sus compromisos en virtud de la Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático dependerá de la manera en que los países desarrollados lleven a la práctica efectivamente sus compromisos en virtud de la Convención relativos a los recursos financieros y la transferencia de tecnología y tengan plenamente en cuenta que el desarrollo económico y social y la erradicación de la pobreza son las prioridades primeras y absolutas de los países en desarrollo.

i a la secció dedicada al Desenvolupament sostenible i Objectius de desenvolupament sostenible, de la mateixa part del document, podem llegir-hi:

209. Reafirmamos que los principios rectores del Objetivos de Desarrollo Sostenible deben basarse en todos los principios establecidos en las grandes cumbres y conferencias de las Naciones Unidas en las esferas económica, ambiental y social, teniendo en cuenta, entre otros, los enunciados en la Declaración de Río sobre el Medio Ambiente y el Desarrollo, el Programa 21 y el Plan de Aplicación de las Decisiones de la Cumbre Mundial sobre el Desarrollo Sostenible, y los derivados de la Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Desarrollo Sostenible (2012), la Conferencia Internacional sobre la Financiación para el Desarrollo (2002) y la Cumbre Mundial sobre Desarrollo Social (1995), y deben ajustarse al derecho internacional. El proceso y los resultados del Grupo de Trabajo Abierto de la Asamblea General sobre los Objetivos de Desarrollo Sostenible deben respetar plenamente todos los Principios de Río, en particular el principio de la responsabilidad común pero diferenciada. Los Objetivos de Desarrollo Sostenible deben contribuir a la plena aplicación de los resultados de todas las grandes cumbres en las esferas económica, social y ambiental.

Text que ens reafirma en el nostre pensament de que només tindrem un nou joc d’objectius de desenvolupament (sostenible) en l’agenda post 2015, com també es pot deduir de la secció Agenda per al Desenvolupament després del 2015 de la mateixa part del document quan diu (tot fixant el 2030 com a any en el que definitivament acabar amb la pobresa al món!):

215. Recordando la afirmación hecha en la Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Desarrollo Sostenible de que la erradicación de la pobreza es el mayor problema que afronta el mundo y una condición indispensable del desarrollo sostenible, hacemos hincapié en que la erradicación de la pobreza debe seguir siendo el objetivo central y conductor de la agenda para el desarrollo después de 2015. Estamos firmemente convencidos de que la agenda para el desarrollo después de 2015 debe reforzar el compromiso de la comunidad internacional de erradicar la pobreza para 2030.

216. Subrayamos la necesidad de adoptar un enfoque coherente en lo que respecta a la agenda para el desarrollo después de 2015, que refuerce el compromiso de la comunidad internacional de erradicar la pobreza e integrar las tres dimensiones del desarrollo sostenible de manera equilibrada, con la contribución del Grupo de Trabajo Abierto de la Asamblea General sobre los Objetivos de Desarrollo Sostenible, el proceso de financiación para el desarrollo, el Comité Intergubernamental de Expertos en Financiación del Desarrollo Sostenible, el proceso para formular opciones con respecto a un mecanismo de las Naciones Unidas de facilitación de la tecnología y otros procesos pertinentes.

217. Reafirmamos que la agenda para el desarrollo después de 2015 debe ajustarse plenamente a los Principios de Río, en particular al principio de la responsabilidad común pero diferenciada.

218. Subrayamos la importancia de fortalecer la alianza mundial para el desarrollo, que se ha de basar en objetivos cuantificados con plazos concretos, en consonancia con el octavo Objetivo de Desarrollo del Milenio y de conformidad con el principio de la responsabilidad común pero diferenciada en el marco de la agenda para el desarrollo después de 2015.[…]

222. Hacemos hincapié en que la agenda para el desarrollo después de 2015 debe ser una agenda para el desarrollo y en que, en este contexto, es importante promover el desarrollo económico, social y ambiental de manera integral, equilibrada y coordinada. Esta agenda debe tener un mayor alcance que los Objetivos de Desarrollo del Milenio y abarcar las esferas, las cuestiones y los grupos de población que son fundamentales para lograr el desarrollo sostenible.

Texts en el que, a més a més, queden molt més que reafirmades, entre moltes altres coses, les condicions negociadores clàssiques del G77.

 

L’ombra principal de la Declaració de Santa Cruz

En la secció Creixement econòmic sostingut i inclusiu de la Part II: Desenvolupament en el context nacional,  es pot llegir:

52. Afirmamos que el crecimiento económico sostenido, inclusivo y equitativo es necesario para erradicar la pobreza, generar empleo y elevar el nivel de vida de nuestros pueblos y generar ingresos públicos para financiar las políticas sociales. Observamos que los datos históricos han demostrado que ningún país ha logrado mejorar de modo constante las condiciones de vida y el desarrollo humano sin mantener un ritmo de crecimiento económico regular. Por lo tanto, instamos a la comunidad internacional y las Naciones Unidas a que ayuden a los países en desarrollo a lograr un crecimiento económico elevado y adecuado durante un período prolongado.

que ens obliga acabar avui constatant que el pensament bolivarià no penetra suficientment encara, ni molt menys, el pensament clàssic del G77, i del món en general, i no veu encara la imperiosa necessitat de sortir del paradigma del creixement econòmic. Llàstima … però potser hi estem una mica més a prop; sobretot si tornem al pensament de l’Evo Morales.

 

decla

 

Xerca; Barcelona, 28 de juny de 2014

PS: algú ha sentit o vist alguna referència comunicativa sobre aquest tema en els mitjans de comunicació de tot tipus que ens envolten a casa nostra?

Ai l’FMI (Fons Monetari Internacional): La iniquitat és dolenta pel creixement econòmic!

3 març

Fa dies que no ens acostem a un dels “palaus d’hivern” del capitalisme  del segle XX i XXI! (L’altra “palau d’hivern” son tots els organismes al voltant del Banc Internacional de Pagaments a Basilea).

Però hi ha moments en que et demanen a crits a que parlis d’ells!

 

La crisi i la iniquitat

Estem en uns moments en els quals els estats del món (i les seves organitzacions financeres -principalment el FMI-) comencen a parlar, amb la boca petita però sense reprimir-se gaire, de que ja hem tocat a fons en la crisi financera i econòmica més important que mai hagi viscut el capitalisme  mundial, i que no només veiem ja la llum al final del túnel, sinó que fins i tot aquesta llum ja ens comença a il·luminar una nova fase de “capitalisme triomfant”.

Emperò, tant uns com els altres han d’anar molt en compte perquè la gent al món -de formes molt diverses- ha sofert i continua sofrint molt com a resultat de la crisis i, per tant, a tothom li costa molt empassar-se la nova “bona nova”.

A banda de si estem o no sortint realment de la crisi, si que hi ha una realitat indubtable per a tothom (que absolutament ningú nega en aquests moments) que és que un dels seus efectes més importants i estesos arreu del planeta és el gran augment de la iniquitat! Ho hem llegit moltes vegades dit de molt diverses maneres però, en definitiva, el que ha passat és que ha augmentat encara molt més que abans de la crisis (en que ja era així -cal no oblidar-ho) que, cada vegada, hi ha menys rics però que són molt més rics i que cada vegada hi ha més pobres però que són molt més pobres i que, en general, les classes mitjanes s’han empetitit i han anat i estant anant molt més cap a engruixir les classes pobres. 

Tothom ho denuncia, tothom diu que això és insostenible (socialment i moralment parlant en aquest cas), però és una realitat tant clara i manifesta que comencem a tenir molta literatura sobre el tema en moltes diferents direccions.

Què m’ha cridat l’atenció com per escriure avui aquest post? Doncs un recent document de discussió del staff intern del FMI que, perquè hagi tingut més impacte de lo normal, ha estat explícitament autoritzat a ser públic per Olivier Blanchart, l’economista en cap del FMI. El paper el podeu trobar a:

http://www.imf.org/external/pubs/ft/sdn/2014/sdn1402.pdf

i porta per títol: “Redistribució, iniquitat i creixement”!

 

De com la iniquitat passa a ser “dolenta” quan es pot considerar que és dolenta pel creixement econòmic

Perdoneu l’animadversió (potser massa subjectiva) que li tinc a aquesta organització de Breton Woods, però és que hi ha vegades en que arriben a extrems que resultem realment “endimoniats”.

Amb dates de molts països a la mà, i comparant etapes temporals on es donaven, respecte ara, situacions diferents, el paper acaba, en definitiva, afirmant, entrelligades, les següents conclusions:

  1. L’elevada iniquitat sembla disminuir el creixement econòmic!
  2. Disminuir la iniquitat és bo pel creixement econòmic!
  3. Redistribuir la riquesa, principalment mitjançant impostos, és bo pel creixement econòmic!
  4. Redistribuir la riquesa té un efecte estadístic negatiu insignificant sobre el creixement econòmic!

Valguem Déu, no és que la iniquitat sigui moral i èticament inacceptable per una espècie com la humana; és que resulta que com que la iniquitat és dolenta pel creixement econòmic (ep, això si que és important!) potser si que caldrà començar a lluitar-hi en contra, fins i tot amb polítiques impositives, perquè des del santa santoro del capitalisme neoliberal mundial, el FMI, han arribat a la conclusió que això serà bo pel seu tant estimat capitalisme.

El paper en qüestió analitza també la relació entre impostos i llocs de treball. El que ja he dit sobre la iniquitat, encara portem més temps dient-ho pels llocs de treball al món. Un altre gran i inacceptable resultat de la crisi és la pèrdua de tants i tants llocs de treball al món; qüestió que, evidentment, esta directament relacionada amb l’increment de la iniquitat!

Doncs bé, a les conclusions anteriors, l’informe hi acaba afegint les següents:

  1. Contradir la ben acceptada ortodòxia econòmica que afirma que els impostos són assassins de llocs de treball
  2. I, en general, que les polítiques de redistribució no tenen impacte negatiu sobre l’economia i que, al contrari, quan els beneficis són més equitativament distribuïts, llavors l’economia creix més ràpidament i els cicles de creixement són més llargs!

 

Reflexions finals

Es pot dir que tot esta dit! No deu ser dolent (en termes polítics) però és èticament imperdonable que el FMI trobi ara que per tornar i continuar creixent econòmicament potser haurem de fer alguna cosa amb la iniquitat al món. I que per aquest motiu – el creixement econòmic – si que cal fer-hi alguna cosa amb la iniquitat!

Però escrivint aquest post d’avui m’ha vingut a la memòria la figura de la portada de l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de les NNUU per al Desenvolupament) de l’any 1992, que va posar “números” i “imatge” al tema de la iniquitat al món i que, crec, és una de les figures d’informes de les NNUU que més vegades, més sovint i a més llocs he vist publicada. És, em diríem ara, una icona de la lluita per un món millor. La podeu trobar a:  

http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr1992

Una figura més recent, donant una imatge diferent (però equivalent) i uns números actualitzats el 2013 és la següent:

Fig_1_Global_wealth_pyramid

Aquesta piràmide global de la riquesa la podeu trobar a:

http://www.step.org/global-wealth-report

I la taula comparativa, d’aquestes dues referències, que teniu a continuació, ens obliga a acabar clamant al cel i a la terra per un món que evoluciona tant desastrosament!

taula inequitat

 

Xerca; 3 de març 2014

La manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món, té el seu examen a la reunió de Bali de la OMC d’aquesta setmana

2 des.

Després de 8 anys de paràlisi en les negociacions de l’anomenada Ronda de Doha (ronda de negociacions comercials oberta a Doha el 2001, amb els darrers resultats significatius -la majoria d’ells incomplerts pels “nords” del món-  a la reunió de Hong Kong de 2005), aquesta nova setmana de negociacions al nivell ministerial, del 3 al 6 de desembre a Bali, serà un dels millors termòmetres per valorar l’estat del multilateralisme al món.

Entre altres coses perquè hi ha una gran diferència entre aquesta reunió i totes les anteriors. Acabat el període de direcció de l’europeu Pascal Lamy, actualment la Organització esta dirigida per un brasiler: Roberto Azevêdo! Les procedències territorials son aquí realment molt importants. D’una direcció general que, clarament, defensava principalment els interessos de la UE i dels EUA (de fet abans de ser-ne el director general, Pascal Lamy era el màxim representant d’Europa en la OMC), hem passat a una direcció general en mans de Brasil que, ja des de la reunió de Cancún el 2003, ha liderat, com a país, les posicions dels “suds” del món dins de la OMC, ha anat aconseguint que aquestes posicions fossin hegemòniques en el si de l’organització i, ara, s’ha atrevit a reobrir la “caixa de pandora de la Ronda de Doha” amb, evidentment, una significativa decantació cap a les visions multilaterals enteses segons el parer pels països en desenvolupament: en definitiva i en resum, el món s’ha d’equilibrar molt més i els interessos dels “suds” han d’estar per sobre dels interessos dels “nords”. Personalment no hi podem estar més d’acord!

Encara que això soni estrany, és la pròpia naturalesa de la OMC (fora de les NNUU, funcionament per consens, amb una cultura de pactes per cessions mútues d’interessos propis en relació als dels altres, resultat d’una altra ronda negociadora de temes comercials -la Ronda Uruguai-), la que explica la possibilitat i l’existència d’aquests trasbalsos tant importants en el si de la organització.

A Bali hi ha la possibilitat de que s’acabessin aprovant textos al voltant dels següents blocs de temes:

a. Agricultura

b. Facilitació del Comerç

c. Desenvolupament dels països menys desenvolupats

En el ben entès que això només serà així, implícitament i com a regla d’or interna fonamental de funcionament,  si s’acaben tancant amb acord (i per tant cessions mútues) en tots els seus aspectes i, per tant, com a paquet conjunt.

Els punts clau en negociació a la soterrada partida de pòquer habitual final

Amb el lideratge de la Índia (Brasil ha de jugar més a través del Director General; que no és pas poc), els “suds” del món tornen a exigir l’aprovació de l’abolició dels subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que, principalment, els EUA i la UE no paren d’aplicar per afavorir els interessos dels seus corresponents sectors però, principalment, per controlar, en favor dels seus interessos com a potències agrícoles, els preus dels productes agrícoles en el mercat global.

Que estan disposats a “donar a canvi” els “suds” del món: determinats acords que facilitin el comerç de productes no agrícoles (manufactures industrials) des dels “nords” als “suds” del món. S’accepta que, actualment, fins a un 7% del valor del comerç global es perd en ineficiències (també se li poden dir polítiques, esta clar) en les fronteres entre els països.

Per tant, una vegada més, com a Hong Kong, la moneda de canvi principal estarà entre les abolicions dels subsidis agrícoles dels “nords” i les reduccions en els sistemes tarifaris dels “suds” del món als productes industrials dels “nords” del món.

Els “suds” del món no volen deixar passar l’ocasió de la seva hegemonia en la reunió, per aprovar també elements concrets importants que signifiquin l’aplicació explícita real del “Sistema de preferències generalitzades” per als Països Menys Desenvolupats; obrint els hi d’una vegada per totes i realment les portes dels “nords” del món als productes, principalment agrícoles, d’aquests països, com a millor manera de potenciar el seu desenvolupament i no perdre’ls en el camí d’una més gran equitat mundial.

Per què serà Bali un examen a la manera d’entendre el multilateralisme des dels “suds” del món?

Des del meu punt de vista perquè, d’una banda, els resultats que s’estan preparant (que no vol dir pas que s’aprovin) afavoririen realment un camí cap un món més equilibrat i per tant, i a la fi, realment més multilateral. En segon lloc perquè essent la primera vegada que aquestes negociacions estan sota el lideratge dels “suds” del món, es pugui copsar la seva capacitat de lideratge i de ser capaços d’arribar a acords amb els “nords” del món en benefici de tots però prioritàriament dels “suds” del món.

Aquesta darrera possibilitat significaria, a la meva manera de veure, l’avenç més important, en la direcció d’un món més multilateral, que hàgim pogut veure al llarg de gairebé tot el que portem de segle XXI.

L’alternativa, recordem-ho bé, son les negociacions i acords comercials entre blocs regionals que es decanten sempre en favor dels interessos dels meus poderosos. Una reunió multilateral, encara que ho sigui d’una organització tant peculiar com la OMC, és sempre més beneficiosa pel conjunt del món.

aksa-global-commerce-panificacion-de-mercados-0

Xerca; 2 de desembre de 2013

Finançament per a tot o, al final, Finançament per a res?

18 nov.

El tema ve de molt lluny i ara no es només que vagi per a més lluny encara -que hi va clarament- sinó que  és que hi va per a tot (per al desenvolupament, per al desenvolupament sostenible en les seves tres dimensions, per a la lluita contra el canvi climàtic -per a la seva mitigació i per adaptar-nos-hi-,  per assolir els ODMs i els ODSs presents i post 2015, etc.).

Tenim oberts al món processos d’anàlisi de necessitats de finançament i de com aconseguir els fons necessaris per tal de donar les respostes que es requeririen que, per dir-ho d’alguna manera, és com una gran partida de pòquer amb bastants més jugadors que cartes i que diners per jugar.

El problema és, a la nostra manera de veure, que atenent a l’estructura  i al funcionament de l’actual sistema d’Organitzacions Internacionals el tema no es tracta mai com un tema holístic, com un tema de governament financer global -quan clarament ho és- per atendre prioritzadament les necessitats més importants de la humanitat en el planeta, sinó que cada front, i cada nou front i/o subfront, obra un debat  reiteratiu i moltes vegades totalment repetitiu sobre com es finançarà tal o qual política per a tal o qual tema.

Com a exemple  present a una de les taules de negociacions més importants que estan obertes a finals d’aquest 2013 i a començaments, en general, d’aquest segle XXI,  quan s’ha acabat enguany la 1a setmana de negociacions sobre canvi climàtic a la COP 19 a Varsòvia, els països en desenvolupament estan posant els aspectes financers com a prerequisit per entrar a negociar qualsevol tipus de compromís en qualsevol dels temes i/o subtemes en negociació;  tot plegat, a més de fer-ho tot més enrevessat, tampoc portarà, llavors, a un estudi relativament objectiu de les necessitats financeres globals de la lluita contra el canvi climàtic, sinó sobre algunes de les seves diferents manifestacions (que, en canvi, no són independents entre si!) i, per tant, sobre possibles diferents tipus d’interessos (que no sempre tenen perquè ser  els més importants), segons quines siguin les parts i/o els actor que estiguin negociant la qüestió.

Per entendre’ns, prioritzar mitigació versus adaptació o a l’inrevés canvia les necessitats financeres del conjunt i de les parts i, en canvi i actualment, tothom negocia a cada banda amb posicions de maximalisme tàctic per a cada tema. Davant de la incertesa en les polítiques resultants que es puguin aprovar, hom prioritza el finançament d’allò quins efectes  veu més perillosos per a “ell mateix”. 

 

Una mica d’història

Després de la gran descolonització posterior a la segona guerra mundial, i posterior auto identificació referencial del que s’ha vingut anomenant el món en desenvolupament (en relació a l’anomenat món desenvolupat), les NNUU van apostar, majoritàriament i m’atreviria a dir que sincerament, per una política global d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD-ODA) que estaria basada en un principi de solidaritat i responsabilització internacional,  i que es concretaria en el tant famós 0,7% dels pressupostos dels països rics, que es mobilitzarien per a fer possible aquesta ajuda que, llavors, hagués estat de gran valor i magnitud.

Emperò després del període més sagnant de globalització econòmica industrial neoliberal  (inclosa aquí la política de préstecs usurers -i creació de deutes impagables- per part de les IBW als països en desenvolupament), NNUU es va veure obligada, per així dir-ho, a definir uns ODMs a la Cimera del Mil·lenni del 2000 que, d’una banda, es poden “llegir” com  a indicadors del mal fet (més pobresa, més gana, etc.) i, d’altra banda, com a objectius a assolir (menys pobresa, menys gana) per tal de “sanar les greus ferides produïdes”.

En la mesura que la situació de desequilibris i de pobreses no parava d’augmentar, en la Cimera de NNUU de Monterrey sobre el Finançament per al desenvolupament (FfD) ja no es podia continuar creient que el lent desgranà de l’AOD fos suficient per gairebé  res i es va analitzar a fons la problemàtica d’aquest finançament per al desenvolupament, dibuixant-ne les diferents potes o canalitzacions que podia i hauria de tenir per tal d’assolir, per exemple, els ODMs 2015.

En paral·lel, però, els efectes de l’activitat antropocèntrica sobre el medi ambient natural portaven a les NNUU a donar també una importància cabdal als temes del desenvolupament sostenible, i entre ells i molt especialment al del Canvi Climàtic; de manera que cadascun d’ells, sempre amb una metodologia parcial més que integral o, sobretot, sense cap perspectiva mínimament  holística, anava adquirint el seu pes específic propi i la seva posició política particular en l’agenda internacional.

Això ha arribat als seus màxims extrems en la darrera cimera sobre desenvolupament sostenible a Rio +20 i en les diferents i darreres negociacions sobre canvi climàtic en el si de la UNFCCC.

……………

La quantitat d’àrees temàtiques que, actualment, tenen un -o més de un – fons de finançament associat és cada vegada més nombrosa mentre que, a la vegada, cada una de elles té uns fons reals associats molt menors als que aspirarien i, en canvi, cada cop més irrisoris i a voltes tendint a zero.

Per acabar-ho de posar de manifest fem només una llista, no pas exhaustiva, de fons o dinàmiques de finançament que es treballen actualment en el context de les NNUU i les seves agendes futures:

-Finançament per al Desenvolupament (amb sub fronts pels ODMs)

-Finançament per al Desenvolupament Sostenible (amb sub fronts  per a les seves dimensions; per exemple Fons per a una economia verda; i aviat amb fons pels nous ODSs). Aquest seria un altre exemple extremadament significatiu de la incapacitat de tenir una visió i perspectiva holística i, en canvi, obrir dinàmiques de finançament absurdament diferents per al desenvolupament i per al desenvolupament sostenible que, en canvi, només poden ser que inclusives

-Fons pel Medi Ambient Global (lligat als Acords Ambientals Globals que venen proliferant des de Rio 92)

-Fons per a l’Adaptació al Canvi Climàtic

-Fons pel Canvi Climàtic

-…i altres fons en el context dels temes del canvi climàtic

-Fons per als Països Menys Desenvolupats (en diverses àrees o temes: comerç, canvi climàtic)

-…

I quina seria la llista de fonts amb que es podrien intentar omplir aquests fons? Doncs l’AOD, les remeses (més importants actualment que l’AOD mobilitzada), les fonts innovadores de finançament (sonen bé però se’n desenvolupen poques i, en general, no massa afortunadament -però no és el tema d’avui), la Inversió estrangera directa (IED-FDI), etc.

 

El món del negoci en/del mercat, l’associació d’interessos (el partnership) i la “privatització encoberta” de les polítiques públiques globals referents als bens i als mals públics

Monterrey 2002 identificà el paper clau de, per exemple, la Inversió Estrangera Directe en el futur del desenvolupament dels països. A partir de la lògica de que les altres fonts senyalades no donaran pas suficientment de si mateixes, hom treia la conclusió que ha de ser el món del negoci, de les empreses que, a canvi dels beneficis que en trauran, actuï de motor del desenvolupament al món. Avui, encara en plena crisi, es segueix discutint, emperò, qui és el responsable de la gran darrera crisi global i de com sen ha de sortir.

Però sense tornar tampoc ara al tema de la crisi, la pregunta clau en relació als temes que ens ocupen avui és: a quins criteris, resultats esperats i polítiques respondran les decisions que adopti el món del negoci en el mercat sobre aquestes inversions per al desenvolupament (en les seves més diverses concrecions o fronts).

Johannesburg 2002, que era la Cimera de Rio+10 en el context de la qual era molt difícil identificar que una part del conjunt de peces del FfD (Finançament per al Desenvolupament) arribessin als temes de desenvolupament sostenible (la permanent contradicció encara mai ben resolta), desenvolupà una argumentació que fa (atorga la responsabilitat) a tots els actors en el joc mundial com a interessats (stakeholders) en la solució dels problemes de deteriorament ambiental; el tema de la cimera en qüestió en aquest cas. Lla vors es tractarà de crear associacions (partnerships) entre actors (societat civil, estats i diferents nivells de governament, organitzacions internacionals, el mon del negoci o de l’empresa privada, etc.) per tal que es posin d’acord en quins projectes i amb quins fons es tiraran endavant.

Emperò el que ja no es va fer llavors, ja no s’ha fet mai encara i, per tant, cada dia es més difícil de que es faci alguna vegada, és que quan es tracta de polítiques relacionades amb els bens o mals públics globals, els projectes de partnership corresponents siguin emmarcats i, per tant, monitoritzats en funció dels interessos públics globals i de les corresponents polítiques públiques globals definides per les NNUU. Sinó és així, que no ho és, ens hem temut sempre…i cada vegada més….que qui posi els diners (gairebé sempre els sectors privats) es qui definirà, a la pràctica, les polítiques (siguin o no aquestes les mes necessàries, però en canvi segur que si les mes rendibles pel sector que realment financí) i projectes que vagin endavant. Estem, de fet, privatitzant les polítiques que haurien de respondre només als interessos públics.

 

A mena de consideracions finals

Tota la argumentació desenvolupada porta, des del nostre punt de vista, a les següents consideracions finals encara que, com a mínim de moment, bastant allunyades de com estan anant les coses:

-Cal acabar amb les polítiques de finançaments parcials per temes i sectors, i d’anar obrint dia rere dia un fons si i un altre també, sense saber ben bé si son els que ens calen obrir i si es podran realment omplir i utilitzar.

-Desenvolupament, desenvolupament sostenible (sobretot tal com se’l concep després de Rio+10 i  Rio+20), canvi climàtic… no són temes diferents (com ho serien l’educació, el transport i la indústria en la terminologia econòmica sectorial d’un país) sinó clarament interrelacionats i que, per tant, requereixen unes polítiques molt coherents i molt ben finançades que permetin assolir-ne els objectius pretesos de manera paral·lela i bastant sincronitzada. D’altra manera , qualsevol dels fronts no resolts pot fer mal bé tot lo aconseguit en els altres fronts. Si acabem amb nivells de pobresa en països en els que els desastres climàtics augmentin, la suma algebraica del que haurem assolit pot acabar sent nul.la.

-Per no deixar la existència o no de fons a la decisió dels sectors privats interessats, només hi ha una solució: cal instrumentar una política fiscal global que gravi i, per tant, a minori  la iniquitat al món i, amb els fons recaptats (que poden i han de ser molts) poder definir i implementar polítiques públiques (amb la participació de tots els sectors interessats) que facin possible atendre els grans desafiaments globals i interrelacionats que tenim greument plantejats. 

images

Xerca; 18 de novembre de 2013

Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODSs): NNUU està treballant, en aquest període de sessions 2013-14, per tal de definir-los

11 nov.

Alguna consideració sobre els ODMs (Objectius de desenvolupament del mil·lenni)

Quan l’any 2000 l’AG de les NNUU aprovà, a la Cimera del Mil·lenni, els anomenats (des de llavors) Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODMs-MDGs), l’escepticisme general  sobre el joc polític, d’acció i de resultats que acabarien donant era la sensació mitjana dominant. Per no ressaltar tant les crítiques ben dures que van rebre, durant bastant temps (i que de fet han continuat rebent), des de molts sectors de la societat civil organitzada.

I tot i que les crítiques i l’escepticisme han sigut i s’han mantingut sempre fortes crec que, actualment, ningú qüestiona (cadascú amb els seus malgrats) que el fet de que es definissin ha servit per moltes coses. Pel que fa als resultats, en alguns d’ells fins i tot es pot parlar d’avenços significatius: no satisfactoris però tampoc menyspreables.

La naturalesa de NNUU és tal que quan els estats hi acaben aprovant alguna cosa, de fet ni ells mateixos son conscients de la repercussió que podrà tenir realment. Però si una cosa posa de manifest tot el procés dels ODMs és que una vegada aprovat, el que són les NNUU “institucionals” (secretaria general, departaments, programes, etc.), en la mesura que hi ha un mandat, hi intenten i hi solen posar (perquè llavors ho poden fer  -perquè llavors tenen el mandat per fer-ho-) molta energia. Només per això, la definició dels ODMs fa que, actualment, es disposi  de molta més informació sobre la realitat mateixa a la que fan referència els ODMs, de més fites que caldria assolir-hi, de més indicadors mesurats i per tant de més i millor coneixement de la pròpia realitat, de més programes d’actuació en marxa, de molt més exemples de bones pràctiques i de bons resultats (i a l’inrevés), que evidentment no tindríem sinó hagués tingut lloc el procés que va poder començar amb la seva aprovació.

En aquest sentit ningú ha pogut qüestionar dins de NNUU que calia definir uns nous Objectius de Desenvolupament a partir del 2015 i hem viscut ja (i seguirem vivint) diferents processos polítics que portaran, en principi, a la seva aprovació en, probablement, una Cimera extraordinària de NNUU abans de l’estiu del 2015.

En el període de sessions 2012-2013 de NNUU s’hi ha treballat molt ja, i ara estem en una fase més contemplativa per dos motius principals: un perquè calia i cal digerir la feina feta per preparar els continguts i les formes vers el  procés final de definició i aprovació en el període 2014-2015; dos, i principalment al meu entendre, perquè abans de l’estiu del 2012 es va celebrar la Cimera Rio+20 i un dels seus resultats més novadosos va ser la proposta de definir, a semblança dels ODMs, uns Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODSs- SDGs).

Per això, en aquest període de sessions 2013-2014 de les NNUU, i d’acord amb el mandat explícit de Rio+20, la organització  esta treballant intensament el tema dels possibles futurs ODSs.

 

Què es pot dir que sabem del que haurien de ser els futurs ODSs?

En el document aprovat a Rio+20 hi trobem ja bastantes pistes que, de fet, lliguen, jo diria que més que bastant,  amb el que hem comentat a l’apartat anterior sobre el paper polític que han acabat jugant els ODMs.

A l’article 246 del document “El futur que volem” de Rio+20 (2012) hi podem llegir (ho escriurem en cursives sempre que citem textualment)

“la formulació d’objectius també podria ser útil per a la posada en marxa de mesures concretes i coherents sobre el desenvolupament sostenible”

on el també s’ha de llegir, insistim, en clau de l’anàlisi de l’apartat anterior. Més específicament però, encara en el mateix article es diu

“Els objectius han de guardar relació amb les tres dimensions del desenvolupament sostenible i les seves interrelacions i incorporar-les de forma equilibrada, i han de ser coherents amb l’agenda de les NNUU per al desenvolupament amb posterioritat al 2015, i integrar-se en aquesta, la qual cosa contribuiria a l’assoliment del desenvolupament sostenible i impulsaria la feina connexa i la integració del desenvolupament sostenible en el sistema de les NNUU en el seu conjunt. La formulació d’aquests objectius no ha de desviar l’atenció ni els esforços per aconseguir els ODMs”  

d’aquesta part del text (que només es pot entendre com a resultat d’un procés de negociació on cada coma, cada paraula, cada “reiteració” contenen un petit pas per a un consens final que, de vegades -com aquesta-, pot fer  difícil entendre el que finalment s’ha aprovat.

D’una banda, si que queda clar i és quelcom molt important i que seria molt bo que es pogués aconseguir, la relació dels ODSs amb les tres dimensions  de la sostenibilitat i les seves interrelacions. Ja sabem alguna cosa més (però molt fonamental i no pas senzilla d’assolir) sobre què i com hauran de ser els ODSs.

Emperò la confusió, encara, entre desenvolupament (i la seva agenda històrica dins de NNUU) i desenvolupament sostenible, deixa un dibuix una mica surrealista de la relació que hi haurà d’haver entre els ODMs i els ODSs. És cert que, d’una banda, del text se’n pot extreure la conclusió (que en general es veu com a majoritària en la actualitat) de que al final tindrem un únic conjunt d’objectius; però és cert també, des del meu punt de vista, que la integració de la que parla el text, però amb totes les matisacions i reiteracions redundants que hi venen darrera, permet pensar també, perfectament, en que els ODSs fossin un subconjunt específic i amb identitat pròpia dins d’uns ODMs de, per així dir-ho, més nivell conceptual i polític dins de la institució. Un possible  gran error que s’hauria d’intentar evitar de totes. Precisament, a la meva manera de veure, les coses haurien d’acabar el revés: uns ODSs marc, amb uns ODMs lligats a la pota més social – humana del desenvolupament sostenible, uns objectius de desenvolupament sostenible ambientalment parlant i uns objectius de desenvolupament sostenible econòmicament parlant.

De moment, però, l’article 247 emmarca les característiques generals que hauran de tenir els ODSs

“han d’estar orientats a l’acció, ser concisos i senzills de comunicar, limitats en nombre i ambiciosos, tenir un caràcter global i ser universalment aplicables a tots els països”   

I l’article 249, per tornar-nos a donar conte que com de lligats estan els processos polítics de la definició de les agendes post 2015 de NNUU diu, sempre textualment i per tant en cursives,

“El procés (que queda definit a l’article 248) ha de ser coordinat i coherent amb els processos relacionats amb l’agenda de desenvolupament amb posterioritat a 2015”

 

De què s’està parlant actualment en relació als continguts dels nous ODSs?  Com es pot anar veient quin tipus de problemes conceptuals s’hauran de resoldre per fer possible un entramat  racional entre/de la dualitat (que nosaltres ja hem dit que trencaríem)  ODMs-ODSs post 2015

Sense entrar avui en cap tipus de comentari sobre qui, com i quan s’està duent a terme el procés de treball, només situar que estem a l’equador de la primera fase del procés (de març 2013 a febrer 2014) i que a l’agenda de treball i de debat conceptual s’hi identifiquen, com a principals ítems marc i, per tant, amb tota lògica, els que foren aprovats en el Marc d’Acció del propi document de Rio+20: “El futur que volem”.

En el primer resum oficial sobre el treball que s’està duent a terme hom hi pot llegir, una vegada més textualment,

“Està sorgint un discurs que es centra en el canvi transformador necessari per materialitzar la nostra visió comú de l’eradicació de la pobresa i el desenvolupament humà universal en el context del desenvolupament sostenible, el respecte per la dignitat humana, la protecció del nostre planeta i la convivència en harmonia amb la naturalesa en bé del benestar i la felicitat de les generacions presents i futures”

Això em permet acabar el post d’avui intentant lligar aquest darrer redactat amb el recollit abans com a segona cita de l’article 246 del document “El futur que volem”, i fer-ne una redacció lliure personal que, com a mínim en el meu pensament, posa les coses en el lloc que han d’estar, defugint els redactats de consens i les contradiccions de llenguatge que algunes dinàmiques històriques fan difícil treure’s de de sobre.

Jo m’atreviria a dir, proposar, en aquest sentit:

És imprescindible un canvi transformador per materialitzar una visió comuna de “desenvolupament humà sostenible”, que ho ha de ser social i humanament parlant eradicant, primer que res i de soca arrel, totes les pobreses i tendint cap al millor i més digne bon viure i ben estar possible dels humans -desenvolupament socialment sostenible-, de forma compatible amb la protecció i convivència harmònica del/amb el funcionament natural del nostre planeta (desenvolupament ambientalment sostenible), i fent-ho possible, tot plegat, amb un model econòmic radicalment diferent al vigent (basat en el creixement i per tant en la depredació continuada de la natura i la degradació continuada de la vida humana), en el que la distribució de recursos per satisfer les necessitats humanes sigui ben possible i sostenible (desenvolupament econòmicament sostenible).

logo

Xerca; Barcelona 11 de novembre de 2013

A 7 dies d’una setmana “important” a les NNUU en la construcció de l’agenda post 2015

16 set.

Comença la 68è sessió anual de l’Assemblea General de les NNUU

Aquest 17 de setembre s’obrirà formalment el 68è període anual de sessions de l’Assemblea General, GA, de les Nacions Unides, NNUU, que, aquest any, tindrà, del 23 al 26 de setembre,  una intensa setmana d’esdeveniments, a priori, importants.

És aquella setmana en la que, d’una banda, bastants caps d’estat o de govern viatgen a Nova York i veiem, per televisió, imatges dels seus discursos  davant de l’AG. Això serà a partir del 24 de setembre. A mi sempre em quedarà gravada aquella imatge/frase: “aquí huele a azufre” del president desaparegut Chávez començant la seva intervenció just després de la del president Bush! Alguna de les “grandeses” de tenir unes NNUU!

En aquest context també és habitual que s’organitzin trobades temàtiques especials, anomenades d’alt nivell (perquè hi intervindran caps d’estat i de govern), i que, naturalment, tenen a veure amb l’agenda principal de les NNUU en el període que comença. Aquest any el programa és tant dens i intents que no m’acabo d’imaginar massa bé que en pot sortir de tot plegat.

 

Els ODMs (i els ODSs) i la construcció de la agenda post 2015 de les NNUU

En qualsevol cas els actes relatius a la construcció de l’agenda post 2015 de les NNUU hi destaquen clarament. I, específicament, els relatius als nous ODMs (Objectius de Desenvolupament que han de donar continuïtat als del Mil·lenni a partir del 2015) i, de moment encara en menys intensitat, els relatius als nous ODSs (Objectius de Desenvolupament Sostenible que la Cimera de Rio+20 del 2012 va situar, si es definien, com una de les  maneres d’avançar cap al Desenvolupament Sostenible).

Així doncs, del 23 al 26 de setembre hi haurà un debat d’alt nivell a l’AG de les NNUU sobre aquests temes. Amb dos actes “destacats”: a) un, el 23 de setembre, hostejat pel SG de les NNUU i enfocat a catalitzar i accelerar accions per assolir, en la major mesura possible, el compliment dels actualment vigents ODMs 2015; b) el segon, el 25 de setembre, hostejat pel president de l’AG de les NNUU, i exactament en la mateixa direcció que l’anterior, però més enfocat ja a la continuïtat de l’agenda d’acció post 2015 amb nous i/o renovats objectius.

La meva impressió és que no cal esperar massa res concret d’aquests actes, per més importància que s’hi hagi volgut donar des de les NNUU. Tot i que és evident que queden més de dos anys per acabar el 2015 i, per tant, que cal no deixar-los passar per acostar-nos el més possible als objectius que tenim, també és cert que estem a la mateixa distància temporal del moment en que s’haurà de posar en marxa una nova agenda, i que això no es pas senzill ni de compatibilitzar ni de realitzar.

 

Massa soroll en el procés cap a l’agenda post 2015 de les NNUU  

No tant en una perspectiva crítica, sinó més aviat analítica,  voldria aprofitar aquestes ratlles d’avui per pensar sobre el procés que s’està seguint per a la definició de la agenda post 2015. Des del meu punt de vista hi ha massa soroll, masses actes, masses papers, masses variacions en els plans de treball i en els actors que ho fan, etc. que, tot plegat, fan difícil saber on estem i on anem.

Hi ha tres elements que, des del meu punt de vista, ho expliquen i sobre els que crec que s’hauria de reflexionar a nivell de comunitat internacional al voltant de les NNUU.

El primer ja l’he comentat i, de fet, és el que considero més normal i menys preocupant: no es pot deixar de treballar en la direcció de l’assoliment dels ODMs 2015 i, a la vegada, s’ha de treballar per definir l’agenda futura. Això crea confusió, soroll i malentesos però entenc que són els menys inevitables i els que, malgrat tot, simplement s’han de gestionar amb, probablement, més cura del que s’està fent .

El segon és el relatiu al front que s’obre des de la Cimera de Rio+20 en relació a definir uns ODSs (Objectius de desenvolupament sostenible). Ja he comentat en alguna ocasió que crec que és una bona decisió si -això si- es dona una condició política prèvia imprescindible. Tot i que s’hi està avançant encara són masses els actes, les veus, els processos de treball que separen els dos “tipus” d’objectius i, per tant, continuen separant, d’aquesta manera, l’agenda del desenvolupament (entesa en aquest cas com la social) de l’agenda del desenvolupament sostenible, quan precisament Rio+20 deixa molt clar que aquesta segona només és tal agenda si inclou clara i inequívocament l’anterior. En aquest sentit, el fet que hores d’ara, com a mínim es segueixin camins diferents de treball cap a la definició de les agendes post 2015 de desenvolupament i de desenvolupament sostenible, em sembla un error conceptual i pràctic ja inacceptable i, segur, que al final una pèrdua de temps i d’eficàcia de construcció de quelcom que, en definitiva, només pot ser una sola agenda. Per posar un exemple respecte a aquest “desordre”, actualment, a partir del concepte clau de Finançament per al Desenvolupament, FfD (de la seva denominació en anglès) s’està passant al concepte de Finançament per la Desenvolupament Sostenible quan, insisteixo, estem parlant en realitat del mateix i, a sobre, els finançaments previstos van tots a la baixa!

El tercer element és el de la multi proliferació de documents i d’actes que, sobretot, l’actual realitat d’internet permet i promou però que, sense una tasca d’ordenació, classificació i  tractament documental rigorós -actualment bastant inexistent-  produeixen un soroll de fons tant gran que, cada vegada, és més difícil saber on està el procés, quins són els avenços clau i quines les properes passes. Mentre tots els programes i agències de la família de les NNUU, “totes” les organització de la societat civil al seu voltant, etc. continuï organitzant actes i conferències de tot tipus i nivells, incrementats exponencialment pels actes virtuals (els webinar)!, i produint els seus propis documents que queden penjats a la boira d’internet, es fa cada cop més difícil seguir (i sobretot intentar participar-hi activament) un procés internacional com el que estem comentant avui aquí! Ja sé que tampoc és senzill afrontar aquest tema, però, com a mínim personalment, crec que és del tot imprescindible aconseguir alguns nivells de síntesi, amb una certes periodicitats establertes,  d’on som i cap on anem  per donar més il·luminació a  l’increment de velocitat del temps polític actual.

 

Una cimera de NNUU d’aprovació de l’agenda post 2015, a la primavera del 2015?

Com és obvi totes aquestes coses no només em deuen preocupar a mi. En aquest sentit comentar, perquè de fet no n’hi ha una confirmació (potser la setmana del 23 al 26 de setembre de 2013 a Nova York doni aquesta llum), que el procés sembla voler-se conduir cap una Cimera extraordinària de les NNUU, a celebrar la primavera del 2015, per tal de dotar-se i aprovar, final i definitivament, l’agenda post 2015 de les NNUU.

I en aquest moment em ve al cap que a finals del 2015, a París, el món intentarà aprovar l’assignatura suspesa a Copenhaguen, sobre el Canvi Climàtic.

Quin any el 2015!

worldwewant

Xerca, 16 de setembre 2013

 

%d bloggers like this: