Tag Archives: ADP UNFCCC

L’agenda d’implementació de l’Acord de París: dates clau amb primeres anàlisi i problemes de fons

1 febr.

En el post de fa un parell de setmanes, en el que fèiem una anàlisi de continguts del nou acord, deixàvem pendents aspectes més concrets però, a voltes, tant o més importants que el cor de l’acord, i que, avui, intentarem situar aquí.

 

Un nou tractat internacional pendent, per tant, de entrada en vigor

L’article 21.1. del propi acord de París diu textualment:

21.1. “El presente Acuerdo entrará en vigor al trigésimo día contado desde la fecha en que no menos de 55 Partes en la Convención, cuyas emisiones estimadas representen globalmente un 55% del total de las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero, hayan depositado sus instrumentos de ratificación, aceptación, aprobación o adhesión.”

i, per tant, ningú sap d’entrada quan serà això. En la Plataforma de Durban (2011) que obria el procés cap a París, s’afirma que l’acord s’havia d’aprovar a París (2015) per tal que entrés en vigor l’any 2020. Però quan es tracta d’entrada en vigor de tractats un text, de característiques semblants a les del que acabem de citar, sempre deixa pendent de la voluntat real de les parts el fet de que això sigui així i, sobretot, de quan sigui així!

Tenim dos exemples (un històric i l’altre ben recent i encara no acabat) que així ho posen de manifest:

a) el Protocol de Kyoto es va aprovar i signar el 1997 però no va entrar en vigor fins el 2005

b) l’esmena de Doha (2012) al Protocol de Kyoto, que en defineix una mena de 2n període de compromisos del 2013 al 2020, encara no ha entrat en vigor: només l’han ratificat, a dia d’avui, 59 parts i, en canvi, per tal de que entri en vigor l’han de ratificar 144 estats-part! Aquest és un fet més important del que pot semblar: malgrat totes les “decisions preses per la pròpia COP21”, tot el que s’anomena l’acció reforçada en el període anterior a 2020 s’està fent i es farà, de fet, en una mena de buit legal que permet, a la pràctica, que tothom estigui fent el que vulgui pel que fa, per exemple, a les seves emissions. Fa esgarrifar una mica pensar en quin nivell global d’emissions podem arribar a estar el 2020 (suposant que llavors si que entri en vigor l’Acord de París)!

De moment doncs només saben del cert el següent:

a) que del 22 d’abril del 2016 (en sessió solemne organitzada pel Secretari General de les NNUU) al 21 d’abril del 2017, l’Acord estarà obert a la signatura (acte que dona formalitat oficial a l’aprovació via “toc de martell” del darrer dia de la COP21 a París); com passa generalment en aquests casos és de preveure que tothom el signarà

b) es crea de moment, i mentre l’Acord de París no entri en vigor, el que en el text figura textualment, dins de la secció de decisions de la COP21 dedicada a l’aprovació de l’acord, com:

  1. Decide establecer el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París […]
  2. Decide también que el Grupo de Trabajo Especial sobre el Acuerdo de París se encargará de los preparativos para la entrada en vigor del Acuerdo y para la celebración del primer período de sesiones de la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París

 

De les INDCs a les noves NDCs

El llarg procés cap a París va comportar que 186 dels 195 estats part, de la Convenció Climàtica UNFCCC de referència, hagin presentat les seves INDCS (Contribucions Previstes Nacionalment Determinades). La metodologia principal de l’acord de París es sustenta en la presentació periòdica per part de tothom del que ara s’anomenaran les NDCs (Contribucions Nacionalment Determinades).

Doncs bé, d’una manera o altre i abans o després (crec que els detalls no són aquí massa importants) aquestes INDCs ja presentades, amb les que falten per fer-ho, amb algunes actualitzacions per a unes altres, etc. es transformaran, a la pràctica, en la primera col·lecció de NDCs de l’any 2020.

Aquesta és la col·lecció de la qual es farà, l’any 2023, el primer “Balanç Mundial” formal per part dels òrgans (que se suposa que ja estaran en ple funcionament) de l’Acord de París.

La seqüència 2020-2023 és la que s’anirà repetint cada cinc 5 anys a partir d’aquesta primera.

 

Dates, anàlisis i moments importants durant el període fins a la entrada en vigor de l’Acord de París

La valoració global o agregada de les INDCs de les que ja disposem serà, durant aquest període “inter regnos” una referència clau. Per això es preveu que ja aquest mateix mes de maig del 2016 hi hagi una primera actualització de l’esmentada valoració.

Així doncs tindrem, entre altres, els següents moments, anàlisis i dates importants a curt termini, tot començant per la ja mencionada,:

  • 2016 (2 de maig): actualització informe de síntesi sobre l’efecte agregat de les INDCs
  • 2018: Cito textualment texts que hom troba en el document de decisions de la COP21):

   I. Contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

  1. Decide organizar, en 2018, un diálogo de facilitación entre las Partes para hacer un balance de sus esfuerzos colectivos y determinar el avance en el logro del objetivo a largo plazo que se describe en el artículo 4, párrafo 1, del Acuerdo, y para orientar la preparación de las contribuciones determinadas a nivel nacional de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, párrafo 8, del Acuerdo;
  • 2018
  1. Invita al Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático a que presente, en 2018, un informe especial sobre los efectos que produciría un calentamiento global de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales y las trayectorias correspondientes que deberían seguir las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero;

Aquest informe serà, molt probablement, una primera prova de foc de l’Acord de París i del seu nivell d’ambició. L’article 2 de l’Acord de París diu textualment que:

[…] proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

però, en canvi, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5, de fet ja no considerava aquesta opció com a viable. En la mesura que, sobretot, els estats que són majoritàriament illes petites feien d’aquesta referència ambiciosa una línia vermella, llavors s’ha hagut d’encarregar, explícitament, aquest nou informe específic de l’IPCC que, sense cap mena de dubte, no deixarà a ningú indiferent!   

 

Una olla dels trons que queda finalment ben oberta

Una part important dels acords anteriors s’ha d’entendre també en una de les afirmacions més importants, i probablement inaudites i inesperables, en la mateixa part del text que veníem resseguint. Es tracta, cito com sempre textualment, de l’article 17

  1. Observa con preocupación que los niveles estimados de las emisiones agregadas de gases de efecto invernadero en 2025 y 2030 resultantes de las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional no son compatibles con los escenarios de 2 ºC de menor costo sino que conducen a un nivel proyectado de 55 gigatoneladas en 2030, y observa también que, para mantener el aumento de la temperatura media mundial por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a 40 gigatoneladas, o por debajo de 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, mediante una reducción de las emisiones a un nivel que se definirá en el informe especial mencionado en el párrafo 21 infra, se requerirá un esfuerzo de reducción de las emisiones mucho mayor que el que suponen las contribuciones previstas determinadas a nivel nacional

Aquesta es la manera més descarnada, que òbviament felicito, de dir que les INDCs presentades durant el 2015, abans de París, ens condueixen “al més absolut desastre”. Ja n’hem parlat: cap als 3,7oC més que la temperatura de l’època pre industrial.

 En aquest context doncs, i per acabar aquest post d’avui, deixeu-me fer els següents comentaris de diferent naturalesa:

a) no és del tot congruent -per dir-ho suau- que si afirmen això, llavors, tant l’objectiu central a llarg termini com la metodologia de l’acord de París sigui tant matisada, poc concreta, ambigua i quedi, en primer i en darrer terme, en mans només dels estats

b) el redactat que acaben de citar textualment i destacar notablement només es pot entendre a la llum de la figura  que avui il·lustrarà aquest post (veieu el comentari escrit al seu peu per tal de lligar caps); i aquesta figura suposa esta assumint tot l’informe AR5 de l’IPCC i, en particular, la identificació quantificada del Pressupost Global de Carboni com la màxima quantitat d’emissions que encara es poden llençar a l’atmosfera si no volem depassar els 2oC i que, precisament, és el que correspon a la superfície definida per l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC. Aquesta referència clau, però, és la que no es va voler mantenir en les successives versions finals del text durant la segona de les dues setmanes de les negociacions de París.

 

RCPs

NOTA CLAU: per tal que a l’any 2030 tinguéssim només unes 40 GtCO2eq d’emissions caldria haver seguit -no hi ha altra opció d’acord amb l’AR5 de l’IPCC- l’escenari RCP2.6

 

Xerca; Barcelona 1 de febrer de 2016

L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

The way forward: preparar un París bis? Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i III; Bonn 19 al 23 d’octubre)

26 oct.

 

Preliminar 1: sobre el títol

The way forward, el camí a seguir, ha estat, probablement, la frase concepte més utilitzat en les diverses sessions plenàries de crisis que han caracteritzat la darrera reunió a Bonn, abans de París 2015, de les negociacions climàtiques. En una de les darreres intervencions abans del plenari formal final, Rússia afirmava que, al seu parer, calia començar a preparar un París bis perquè seria impossible arribar a un acord amb el temps de negociació que poden donar de si les dues setmanes de la COP21 a París.

 

Preliminar 2: sobre el meu possible suspens com “analista polític”!  

En el meu darrer post (del 5 de setembre) sobre les negociacions climàtiques que podeu llegir a:

http://wp.me/p1IaoC-kS

acabava dient textualment:

“Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.”

Doncs bé, tal com podreu llegir avui i aquí, si que hi havia algú disposat a intentar “un altre camí”!

 

La “fonamental” crisis dels dos primers dies: antecedents, evolució i resolució

L’anomenat “no document dels co chairs de 5 d’octubre” que havia de ser el resultat de la reunió anterior de negociacions (Bonn setembre) es va fer públic, com és obvi per la seva denominació, el 5 d’octubre. De fet havia de ser i pretenia ser, seguint el fil de les darreres setmanes de negociació, molt més que un resum; s’havia d’anar transformant pas a pas en el text base del futur acord de París. Com és habitual, els dies abans de l’obertura d’una, i en aquest cas d’aquesta darrera, setmana de negociacions (Bonn octubre) són dies de consultes i de negociacions prèvies.

En el plenari d’obertura del dilluns 19 al matí els co chairs i la representant del G77+Xina tenen un llarg i “tens” debat (naturalment amb moltes altres intervencions de diverses delegacions o estats-parts de la convenció climàtica) sobre quin era l’acord al que havien arribat durant una reunió que s’havia celebrat el diumenge a la nit!

El G77+Xina guanyava al final la primera gran i “fonamental” batalla de la setmana i, en la sessió de la tarda, en sessió plenària oberta, les delegacions podrien afegir al “no document dels co chairs de 5 d’octubre” els textos que segons ells no havien quedat ben recollits o ni tan sols recollits en el “no document”.

Aquesta victòria trencava, per tant, la dinàmica encetada la segona setmana de la reunió de juny a Bonn, en la qual, i de fet per primera vegada després dels darrers anys (si, anys, perquè això no havia passat durant tot el post Copenhaguen), els estats parts encomanaven un text guia per a la negociació als co chairs. Podeu llegir-ne la meva anàlisi en el meu post del 14 de    juny:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Així doncs, amb aquesta “fonamental“ batalla inicial guanyada el G77+Xina i, de fet, amb el vist i plau de bastantes altres parts (sobretot, i bastant especialment, de la Unió Europea que venia sent molt crítica amb els darrers texts dels co chairs) es tornava, en part, al text de Ginebra del Febrer (The GNT, The Geneva Negotiation Text) que, cal recordar, és sempre, des de llavors,  l’únic text oficial de referència de les negociacions fins a París.

El resultat de l’exercici de la tarda del dilluns va ser que, només pel que fa a la part corresponent al que seria l’Acord de París, el “no document dels co chairs de 5 d’octubre” passava de tenir 9 pàgines a tenir-ne 34 pàgines (i així ha quedat, en nombre de pàgines, al final).

En paraules del G77+Xina i, insisteixo, de la Unió Europea particularment (Estats Units, Canada, Rússia, Austràlia, Japó, etc.  –el UMBRELLA Group-  no estaven ni molt menys tan contents però ho acceptaven de fet) el nou text de dimarts a la tarda tornava ser “propietat de les parts i no dels co chairs”, tornava a ser “party driven”.

El dimarts al matí, en sessió plenària també, s’aprovava explícitament que el nou text compilat i editat pel secretariat de la convenció, durant la nit del dilluns al dimarts, passava a ser el nou text base per a la continuació de les negociacions. Negociacions doncs que, es pot afirmar amb certa rotunditat, estarien començant essencialment de nou a partir d’aquell moment.

 

Dos dies i mig de “reunions” en “spin off (grups de treball)” tancades a les organitzacions observadores

Des de dimarts a la tarda fins a dijous al vespre aquesta seria la dinàmica política de la setmana.

Malgrat que el G77+Xina va demanar que les reunions dels spin of fossin obertes, l’oposició de Japó va deixar el tema a l’aire i les reunions es van acabar fent, totes, tancades.

Són dos dies i mig de pau aparent a les negociacions, de rumors, de petites protestes de les organitzacions observadores.

Però crec que cal pensar una mica en que va passar realment durant aquests dos dies i mig.

Com he comentat diverses vegades el G77+Xina no té de fet, ni molt menys, una posició comuna ni tant sols unitària en molts dels temes en debat i negociació. Com es pot entendre perfectament els interessos de la Xina o els de Bangladesh i els països menys desenvolupats en general o els dels petits estats insulars de la zona del carib ni poden ser, ni són, els mateixos.

L’ampliació al començament de la setmana del text base a negociar del possible acord de París no és doncs una ampliació coherent; està plena de diferents opcions moltes vegades no solament contradictòries sinó fins i tot antagòniques; i, naturalment, no només per les contradiccions dins del G77+Xina sinó perquè, llavors i òbviament, tothom (la UE, el UMBRELLA Group citat, etc.) va aprofitat per entrar text nou (molt del qual ni tan sols trobaríem en el GNT). I com que durant els dos dies i mig en qüestió de fet el que es va fer és, en general, introduir encara més text i només intentar ordenar-lo una mica en opcions, ens trobem que en el nou text que es va construint és cada cop més complicat, més difícil de treballar i més difícil, per tant, de negociar realment.

En aquest context s’ha de dir doncs que, de fet, la negociació pròpiament dita entre els estats-part encara ni tan sols ha començat de forma seriosa. Primer les parts han d’analitzar les posicions de les altres i “confrontar-les” amb les seves pròpies i, lògicament, en els primers intents de debat negociador el més normal és que encara aparegui, inicialment, més text.

Es pot afirmar doncs que, finalment, no s’ha entrat de fet en negociacions reals i profundes entre els estats perquè el text que s’anava construint no esta ni tant sols a punt com per fer-ho.

Un exemple citat per una delegació i realment exemplificador de la situació: una opció presentada per algun estat en algun article o part d’ell és “no text”, és a dir, “cap text”. És una precaució pre negociadora davant d’una part de text que a un estat part no li agrada pas. Però esta clar, és difícil negociar un text amb o contra un “no text”, oi?

En paral·lel a tot aquest procés comencen a sorgir tot tipus de rumors. Sobretot el d’un Pla B. Al meu parer el més versemblant d’aquests plans B era que els co chairs i el secretariat esperaven que, el darrer dia, les grans inconsistències del text obliguessin a les parts a tornar a demanar als co chairs que  tornessin a agafar ells la iniciativa i tornessin a ser ells els que preparessin el text a negociar durant les dues darreres setmanes a París mateix. Crec que França podia estar també al darrera d’aquesta opció.

 

El “Like-Minded Group of Developing Countries, LMDC” de nou en escena

Deixi’m el possible lector que hagi tingut la santa paciència d’arribar fins aquí que, abans d’arribar al final d’aquest relat-anàlisi, comenti una reflexió personal que em vaig anar fent i que em va anar neguitejant durant aquests dies i que, precisament, fins que no he escrit i treballat aquestes ratlles no he acabat d’entendre.

Per què el G77+Xina no va fer la crisis que ha fet aquesta setmana i va deixar passar un moment de tensió semblant el dimecres de la setmana de negociacions del setembre a Bonn?

Doncs bé, sàpiga el lector que durant aquesta setmana a Bonn “ha ressuscitat” un dels sub grups del G77: “The Like Minded Group of Developing Countries, LMDC” (format, actualment, per: Argentina, Bolivia, Xina, Cuba, El Salvador, Equador, Iran, Nicaragua, Veneçuela, Malàisia, Vietnam, Aràbia Saudita i Índia) –Like Minded es pot traduir com “afins”-. Aquest grup havia estat molt actiu en l’etapa que va del 2013 al 2014 però havia desaparegut després de Lima i, sobretot, a les darreres reunions negociadores del juny i el setembre a Bonn.

Si hom busca una mica pot trobar a internet el comunicat final d’una reunió d’aquest grup que va tenir lloc a la Índia, precisament, el passat 15 de setembre!:

http://pib.nic.in/newsite/PrintRelease.aspx?relid=126913

La lectura d’aquest comunicat crec que explica perfectament el canvi i a qui cal atribuir-lo de les posicions del G77+Xina entre la reunió del setembre i aquesta reunió d’octubre.

En aquest comunicat hi ha una clara advertència als co chairs sobre el text que havien de presentar a començaments d’octubre. Aquí si que no puc respondre’m la pregunta de perquè els co chairs no els hi varen fer ni el més mínim cas.

El contingut principal del comunicat referit és una crida rotunda a tornar als principis i elements claus de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic. Tornar doncs al principi CBDR (Responsabilitats Comunes però Diferenciades) sense afegits ni matisos (com els de “d’acord amb les circumstàncies nacionals i les capacitats de cadascú”). Tornar a la classificació entre Annex I i Annex II i No-Annex I i a les responsabilitats ben diferenciades que els hi requeria, a cadascun d’ells, la convenció.

És obvi que el text dels co chairs superava clarament aquest marc històric de referència. No és que el negués però el superava anant en altres direccions que el comunicat que estic “comentant” qualifica de: “lop-sided text”, és a dir, text desequilibrat!

No em puc reprimir un: i que malament va el món quan ningú és capaç de valorar, com ara ho puc fer jo, la importància d’aquest comunicat del 15 de setembre a New Delhi.

 

L’altra “fonamental” i gran crisis, ara del dijous a la nit; l’ultimàtum de Veneçuela; i la resolució d’aquesta nova crisis el divendres al matí

El dijous al vespre es convoca un nou plenari de crisi que té molts elements, com a mínim per a mi, inicialment ben críptics.

Aparentment el conflicte que el generava era que no s’havia esperat la finalització d’una reunió del grup del G77+Xina per començar una reunió d’un nou spin off. I els co chairs l’aprofitarien també, aquest nou plenari, per fer una proposta de metodologia per acabar la setmana de negociació.

Però el plenari mateix començava sense la presència de la representant actual del G77+Xina que continuava en una reunió del grup i, immediatament, Veneçuela demanava la paraula per, en un punt d’ordre, demanar que s’esperés la finalització d’aquesta reunió i, concretament, la presència de la representant del G77+Xina en el plenari per tal de començar-lo.

Això passava ràpidament, i la primera intervenció de la representant del G77+Xina és una mica entretallada (per la manca d’aire d’una persona que ha vingut corrents) i confusa però, de moment, no sembla que la sang hagi d’arribar al riu.

Els  co chairs presenten llavors la proposta de finalització de la setmana de negociació. Es faria una sessió oberta només als caps de les delegacions on es mostraria en pantalla l’estat del text al qual s’hauria arribat després de les darreres reunions dels spin off durant el dijous a la nit i el divendres al matí. I a continuació es debatria “the way forward”!

El G77+Xina s’hi oposa; fonamentalment a que sigui només una reunió dels caps de delegació i a que sigui tancada a les organitzacions observadores.

Entre mig de diverses intervencions ho fa, novament, Veneçuela. La seva ambaixadora davant de la Unió Europea, arribada expressament per aquella reunió, començava dient que parlava havent rebut directius directes explícites del seu cap d’estat. Referint-se principalment, primer, a un possible pla B “amenaçava” clarament en actuar, davant d’aquesta possibilitat, com ho varen fer ja a Copenhaguen. El possible lector s’avorrirà de tornar-me a llegir el que escriure ara: no havent-hi procediment de pressa de decisions aprovat dins de la convenció, a la pràctica tots els països tenen dret a vet, i així el varen exercir alguns d’ells a Copenhaguen. Per tant, l’amenaça de Veneçuela a un possible pla B que sortís del guió que s’estava seguint fou tan clara (i, per a mi, tant important i alarmant) que va provocar que la representant del G77+Xina demanes immediatament la suspensió del plenari, per fer consultes, i el seu ajornament fins el divendres al matí. I així es va fer.

Queda pendent però acabar el relat de la intervenció de Veneçuela, en la part en la qual va qualificar d’impresentable que el procés s’estigués fent a porta tancada a les organitzacions observadores i va exigir que això es corregís immediatament.

Doncs bé, si el primer dia i mig el G77+Xina va guanyar la seva batalla “fonamental”, Veneçuela va guanyar totalment aquesta darrera i òbviament també fonamental batalla del dijous al vespre.

Efectivament, en el plenari de divendres al matí es proposava i decidia amb molta rapidesa que el plenari de la tarda fos obert a tots els membres de les delegacions i a totes les organitzacions observadores i que, després de que fos compilat pel secretariat i presentat al plenari el text conjunt al qual s’hagués arribat, es debatria “the way forward”.

 

Els plenaris finals, els acords finals i algunes frases finals

Tres hores més tard del previst, pràcticament a les 19h, començaven els plenaris finals (parlo en plural perquè primer es fa el plenari no formal en el qual és on realment es treballa i decideixen coses durant la setmana, i després un plenari final formal que enllaça amb l’inicial de l’obertura formal del primer dia i on, formalment, s’acaben aprovant coses si ningú s´hi oposa; una metodologia complexa que torna a respondre, fonamentalment, al problema que ha generat i genera sempre el tema de no tenir un sistema de pressa de decisions aprovat).

El que essencialment es va aprovar:

1. El nou text base de les negociacions és el que s’ha construït durant aquesta darrera setmana de negociacions climàtiques a Bonn; podeu trobar la seva versió actual a:

http://unfccc.int/files/bodies/application/pdf/ws1and2@2330.pdf

2. Els co chairs i el secretariat el treballaran editorial i tècnicament però sense afectar els seus continguts. En un text que no tinc i que es va llegir diverses vegades per uns i pels altres, amb unes cares “preocupades i mal humorades” dels co chairs, queden ben explicitats els termes d’aquest nou document que s’anomenarà, sembla, document tècnic adjunt a l’anterior del link, i que serà la base de les negociacions a partir d’ara, és a dir, a París. Es publicarà a la web de la UNFCCC a començaments de novembre.

3. Les reunions dels spin off a París seran obertes a les organitzacions observadores.

……………

I acabaré aquest post d’avui amb, principalment, algunes referències a diverses intervencions que crec que, sobretot aquesta vegada, il·lustren millor que cap altra comentari per part meva –que de tota manera no podré deixar de fer-, quina és la situació actual:

Malàisia, en nom de l’esmentat LMDC, va dir bastant explícitament que el text era, ara si, “party driven” i que s’havia recuperat o restaurat la credibilitat del procés. Que, emperò, volien deixar constància de la seva preocupació per alguns intents de marginar, en l’acord de París, els principis de la convenció marc. Lligueu caps, oi?

Resumin doncs diverses intervencions dels subgrups del G77+Xina i també d’altres delegacions tal com he vingut referint, es pot dir que, actualment, “EL TEXT ÉS PROPIETAT DE LES PARTS I QUE LA NEGOCIACIÓ ENCARA NO HA COMENÇAT”.

Al bell mig del plenari final no formal, Mèxic, en una emocionada intervenció, es referia a l’arribada a les seves costes de l’huracà Patricia (que en aquells moments es preveia molt temible). En totes les intervencions posteriors tothom va mostrar la seva solidaritat amb Mèxic. Però em va cridar l’atenció que en una intervenció (no citaré l’estat) es subratllés que, precisament, ara ja estàvem en millors condicions per adaptar-nos al canvi climàtic. Ai que malament que anem!

França en una intervenció pràcticament final del plenari formal final, es va comprometre en tot el que s’havia aprovat prèviament i va afirmar taxativament que ni hi havia hagut, ni hi havia ni hi hauria pla B. A la vegada, però, afirmava la responsabilitat col·lectiva de totes les parts i dels seus negociadors en tot el procés i en el seus resultats.

No estaria França traient-se ja de sobre seu la responsabilitat d’un bon final de París?

Pocs minuts abans, s’acabava pràcticament el plenari final no formal amb una intervenció de Rússia en la qual mostrava una gran preocupació pels resultats del procés. Segons ells el text actual era impossible de negociar amb les dues setmanes de temps que hi havia a París. I per això calia anar pensat en un París bis.

images

(Imatge huracà Patricia)

 

Xerca; entre el 24 d’octubre de 2015 a Bonn i el 25 d’octubre de 2015 a Barcelona

 

Nota final sobre el GGCC del STH de la UPC

Hi podria haver algun lector que es preguntés que carai hi fa un servidor seguint tot aquest procés de tant a prop. Es que, per vèncer un avorriment lligat al seu envelliment natural, es dedica a anar a reunions internacionals per fer-ne després un escrit que, molt probablement, arribarà a algunes dotzenes de persones? Una mica estrany, certament. Però tot plegat s’entén millor quan se sap que l’escrit que s’ha acabat fa unes línies també forma part d’un projecte que, com a mínim personalment, em permet situar-me millor en l’escenari polític del proper pas (ara ja només queda París -o també París bis?-). Així doncs, tots aquests escrits són possibles pel motiu següent:

El maig del 2014, en un seminari públic que vàrem organitzar el company i amic Pepe Antequera i jo mateix, ens vàrem plantejar (i proposar obertament): “De Rio 92 a París 2015: conèixer i incidir en les negociacions internacionals sobre canvi climàtic”.

Com a resultat d’aquell seminari va néixer, amb la voluntat i objectiu citat, el “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, dins del Grup Singular de Recerca de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH”. El GGCC tindria també una pota “exterior” dins de l’apGDM: “associació projecte Governament Democràtic Mundial”.

Doncs bé, sota la direcció de la professora Olga Alcaraz (olga.alcaraz@upc.edu) i de la meva  (josep.xercavins@upc.edu), d’aquest GGCC n’han acabat formant part molt activa, i ben imprescindible en tots els casos i diferents nivells de treball i participació, des d’altres professores i professors de la UPC, a professors i professores de la UB i de la UAB, a estudiants (i ex estudiants) de molts diferents nivells de l’EUETIB de la UPC i de la Universitat Ramon Llull, i a col·laboradors externs del mencionat grup singular de recerca de la UPC. Tots plegats, prop d’una trentena de persones, hi hem participat i treballat, sempre voluntàriament. La voluntarietat ha estat la base de tot el projecte. I ens acabarà portant a la reunió de la COP 21 a París (del 30 de novembre al 11 de desembre).

En aquests moments, i dins del text que arribarà a París, hi ha una frase pendent de la negociació final (com gairebé tot el text) que diu:

Article 3 (Mitigation). 1. Collective long-term goal. Option 1: [Parties aim [to achieve the global temperature goal] …. [according to the Global Carbon Budget distribution based on Climate Justice] ….

Doncs bé, crec que es pot afirmar, humilment però  a la vegada ben rigorosament, que  aquesta frase hi és, en bona part, perquè hem aconseguit incidir en les negociacions climàtiques internacionals, després d’haver creat, entre altres elements més polítics, un “Grup d’Estats Amics per a una Forta Mitigació, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”, del qual el GGCC n’és el seu secretariat. No volem pas llençar les campanes al vol; som molt conscients que és molt difícil que aquesta frase acabi estant en un hipotètic text consensuat final, però seguirem treballant fins al final per intentar aconseguir-ho!

No és el moment ni el lloc ni l’espai per entrar en detalls. Sobre tot en relació a tota la recerca acadèmica realitzada sobre els dos conceptes claus mencionats: Pressupost Global de Carboni i Justicia Climàtica. El lector interessat pot trobar totes les publicacions científiques elaborades durant el darrer any i mig i tots els materials, activitats i accions polítiques realitzades, principalment durant les darreres 4 setmanes de negociacions a Bonn (dues al juny, una el setembre i la darrera la setmana passada) en el següent lloc web (en la seva versió anglesa):

http://sth.upc.edu/ggcc-bonn-2015?set_language=en

 

De Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen) a Cochabamba 2015 (abans de París): Bolivia i el canvi climàtic!

13 oct.

No seria del tot estrany que el possible lector d’aquestes ratlles recordés alguna cosa de la Conferència de Cochabamba (2010) sobre el Canvi Climàtic que el govern de Bolivia va organitzar després del fracàs de Copenhaguen (2009) i poc abans de la COP 16 que tindria lloc a Cancún a finals d’aquell mateix any 2010. I al lector no llatinoamericà difícilment li arribaran noticies de la Conferència que va acabar ahir mateix a Cochabamba, organitzada novament pel govern Bolivià: “Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Defensa de la Vida” (del 10 al 12 d’octubre del 2015 – dos mesos abans de quan s’haurà acabat la COP 21 de París 2015).

 

Sobre Cochabamba 2010 (després de Copenhaguen 2009): la “Mare Terra”, el “Bon viure”, “Pachamama”, …

El desastrós i tens final de la COP 15 de Copenhaguen va tenir entre altres característiques no pas menors la següent: per primera vegada un petit però significatiu nombre de països impedien que s’aprovés absolutament res com a resultat d’aquella COP.

Es va pretendre aprovar un anomenat, i finalment no nat doncs, “Acord de Copenhaguen”. Un document resultant d’un darrer intent negociador entre els EUA, la Xina, la Índia i Brasil que tenia lloc a la més darrera hora i entre els seus més màxims dirigents (Obama, Lula, …).

L’ambient de frustració i irritació de la majoria de negociadors va ser el caldo de cultiu que devia acabar de donar la força necessària als líders, també presents a Copenhaguen, de Bolívia, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Sudan (aquest darrer país ostentava en aquell moment la presidència del G77), per oposar-se fins al final (i després de rebre enormes pressions de les altres delegacions perquè no ho fessin) a que s’aprovés aquell intent d’acord final.

Això era possible, també, en la mesura que l’article sobre la presa de decisions a la UNFCCC seguia (i segueix!) sense aprovar i, per tant, tot s’ha d’aprovar per unanimitat o consens. Els “països bolivians” trencaven doncs el que normalment és un hàbit; un hàbit transformat en una mena de tràmit però que, com es va demostrar en aquella ocasió, es podia i es pot tornar a trencar, perfectament, en qualsevol moment.

La Bolivia d’Evo Morales és va erigir, de seguida, en la líder política d’aquella ossada “no obediència” a un “status quo” que es demostrava ben fràgil i que era i és una incapacitat més, però molt notable, del multilateralisme de les NNUU.

I al fer-ho emetia un nou i potent missatge al món. No havia estat només un acte de rebel·lia, es sustentava en una visió i un discurs que emergia amb força i s’empoderava, estenia i estendria a partir d’aquell moment a molts altres indrets i sectors de la població de molts llocs del món.

És en aquest context on, des del meu punt de vista, cal situar aquella 1a Conferència de Cochabamba que, des d’un país (i països) amb una de les realitats de diversitat i riquesa quantitativa i qualitativa de pobles indígenes més important del món, construïa i oferia a la humanitat el discurs basat en la Mare Terra com a centre i no objecte d’ús de la vida i també, per tant, de la vida humana. Vida humana que s’ha de basar en el bon viure amb i a la mare terra.

En resum: “Pacha Mama o Pachamama o més usualment pacha (de l’aimara i quítxua pacha: terra i, per extensió bastant moderna “món”, “cosmos”; i mama: mare -és a dir “Mare Terra”) és la gran deïtat, entre els pobles indígenes dels Andes Centrals d’Amèrica del Sud. La Pachamama és descrita com la Terra en un sentit holístic, però no el sòl o la terra geològica, així com tampoc el cel cristià és el cel cosmogràfic. La “Pachamama” ho és tot, ho explica tot i si bé no està localitzada, particularment se la ubica en certs llocs naturals” (Wiquipèdia català).

En una vessant més política o, en aquest cas, metodològica, la Conferència de Cochabamba era un altre pas, en aquest cas en un altre context, de les opcions particpativistes (de baix a d’alt; conduïdes per la gent i els seus actors i moviments socials) que ja havíem vist néixer, a la mateixa llatinoamericà, al voltant de Porto Alegre, dels seus pressupostos participatius i dels seus primers Fòrums Socials Mundials.

La Bolivia d’Evo Morales ha tingut la coherència (aquella virtut tant escassa en el món de la política) de transmetre i intentar posar en pràctica aquests principis de treball polític metodològic en el context dels processos de negociació internacional sobre el canvi climàtic en el sí de la UNFCCC.

En definitiva, i al nivell d’un text d’anàlisi curt com aquest, podríem afirmar que el fracàs de Copenhaguen va anar lligat a l’emergència d’un nou discurs i d’una nova manera d’intentar fer política que, en el context del tema del Canvi Climàtic, han donat molt de si des d’aquella Cochabamba 2010.

 

Sobre Cochabamba 2015 (abans de París 2015)

En textos anteriors de seguiment de les negociacions actuals del canvi climàtic he intentat relatar moltes coses, però una d’elles té molt a veure amb el que acabo d’exposar sobre unes maneres de conduir les negociacions polítiques en el si de la convenció UNFCCC i que, de fet, venen precisament, a la meva manera de veure i tal com ho acabo de subratllar, d’aquells post Copenhaguen.

I de fet, diria també, que aquestes maneres han estat hegemòniques en el context en qüestió fins fa pràcticament uns quatre mesos. La reunió de l ‘ADP2.8 de les dues primeres setmanes del passat mes de juny acabava de forma en certa manera sorprenent quan els estats parts de la UNFCCC acaben encarregant als actuals co chairs del procés de negociació un instrument que facilités una negociació a la que hom no veia sortida. D’alguna manera s’acabava, precisament, el de baix a d’alt, el conduït per les parts, etc.

I a la reunió següent de l ‘ADP2.9 de la primera setmana del passat setembre la pau a les negociacions va funcionar i la reunió de l’ADP2.10 que es celebrarà la setmana vinent també a Bonn sembla encarrilada en la mateixa direcció. D’això però en parlarem després de que acabi aquesta propera reunió. Però, en aquest sentit, el camí cap a l’Acord de París sembla cada dia més proper. Això si, un acord tant inesperat com insatisfactori per tothom que ha demanat que, definitivament, calia afrontar conseqüentment la lluita contra el canvi climàtic.

Doncs bé, és en aquest nou i darrer context on Evo Morales torna a jugar carta i convoca la 2a Conferència de Cochabamba. Vaig rebre la carta d’invitació a participar-hi no fa més de tres setmanes i mitja. No en tinc la certesa, clar, però tot semblaria indicar que és el darrer, i potser entre precipitat o desesperat, intent de recuperar una certa iniciativa política abans de la reunió de la COP 21.

La conferència ha tingut un caràcter principalment llatinoamericà (sense Brasil sobretot). En uns temps de lideratges i situacions polítiques complicades, delegacions governamentals i socials de, entre altres països,: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Cuba hi han estat bastant presents.

I si vàrem tenir un dia inaugural amb Laurent Fabious -frívol- (president de la futura COP 21) al migdia, i Ban Ki-moon al vespre, el que va brillar més va ser la diversitat indígena i multicultural de la Pachamama, davant de la qual Ban Ki-moon va tributar un inspirat discurs d’homenatge al que ha significat i significa per al món la figura d’Evo Morales.

Una nota, a mig del camí, que no pot passar desapercebuda: la forta ressonància en la Conferència del Papa Francesc; amb salutació inclosa en l’acte inaugural de la conferència al migdia, i extremadament citat com a nou magma moral i ideològic -en els debats de la primera tarda- en els quals avançar en el discurs de la mare terra i el bon viure.

El diagnòstics i les idees del discurs fonamental segueixen sent les mateixes. La Mare Terra no és el medi ambient del ser humà i el bon viure ho és satisfer les necessitats més bàsiques i més essencials de la condició humana i no pas el resultat d’un consum exacerbat basat amb una relació extractiva i residual que fa trontollar el funcionament mateix de la mare terra ecosistèmica.

La causa de tots aquests mal està clara en aquestes conferències de Cochabamba: el capitalisme amb el que cal acabar.

I les propostes més concretes de cara a la COP 21 les basades en els retorns de les deutes del capitalisme amb el sud del món. Amb un tribunal Internacional ambiental que jutgi tots els incompliments del nord en aquest àmbit.

 

De Cochabamba a París 2015; algunes preguntes obertes

Tot i que l’èxit de la conferència de Cochabamba (quantitativament superior fins i tot al de la 1a Conferència) és notable, no sé veure-hi la força suficient per incidir a la pràctica en la direcció que porta l’elaboració del possible “Acord de París”.

Diria doncs que és més aviat la re obertura d’un procés paral·lel en el que, suposadament, la societat civil i els moviments socials han de prendre la direcció real de la lluita contra el canvi climàtic, i que ha de permetre a Morales i altres líders llatinoamericans conviure, menys contradictòriament, amb un acord amb el que no es podran sentir gens a prop però que tampoc estaran en condicions de vetar com ho vàrem fer, per així dir-ho i salvant totes les distàncies, a Copenhaguen.

Perquè insisteixo, és que no sé pas veure per enlloc la força política necessària per tornar a fer descarrilar la COP 21. Diria fins i tot que, per fer-ho, calia haver actuat abans i no haver conviscut amb la pau a les negociacions en els darrers mesos.

Si al món en el seu conjunt és un mena de mocador ple de conflictes i crisis creixents i de tota mena, això també és cert a nivell del sud del món. Així, les possibilitats de la cooperació sud sud són, especialment en els temes de la lluita climàtica, de vegades gairebé tant distants com entre el nord i el sud del mateix món.

I, en aquest context, la complicada realitat llatinoamericana tampoc viu una situació exempta de les contradiccions anteriors. La no presència de Brasil no pot ser ignorada per ningú com un dels fons conceptuals fonamentals d’aquestes ratlles, com tantes vegades en calent, d’avui mateix.

 

pachamama

 

Xerca; avions de Cochabamba a Barcelona del 11 d’octubre de 2015

 

PS: Des d’ahir a la nit mateix està accessible ja a la web de la Conferència:

http://www.jallalla.bo

la “DECLARACION DE LA CONFERENCIA MUNDIAL DE LOS PUEBLOS SOBRE CAMBIO CLIMATICO Y DEFENSA DE LA VIDA. TIQUIPAYA – BOLIVIA“.

Sense temps d’analitzar-la de moment, em permeto extreure, de l'”Acord dels Pobles” adoptat a Cochabamba 2010 una cita textual ben representativa:

“El sistema capitalista nos ha impuesto una lógica de competencia, progreso y crecimiento ilimitado. Este régimen de producción y consumo busca la ganancia sin límites, separando al ser humano de la naturaleza, estableciendo una lógica de dominación sobre ésta, convirtiendo todo en mercancía: el agua, la tierra, el genoma humano, las culturas ancestrales, la biodiversidad, la justicia, la ética, los derechos de los pueblos, la muerte y la vida misma.

Bajo el capitalismo, la Madre Tierra se convierte en fuente sólo de materias primas y los seres humanos en medios de producción y consumidores, en personas que valen por lo que tienen y no por lo que son.

El capitalismo requiere una potente industria militar para su proceso de acumulación y el control de territorios y recursos naturales, reprimiendo la resistencia de los pueblos. Se trata de un sistema imperialista de colonización del planeta.

La humanidad está frente a una gran disyuntiva: continuar por el camino del capitalismo, la depredación y la muerte, o emprender el camino de la armonía con la naturaleza y el respeto a la vida.

Requerimos forjar un nuevo sistema que restablezca la armonía con la naturaleza y entre los seres humanos. Sólo puede haber equilibrio con la naturaleza si hay equidad entre los seres humanos.

Planteamos a los pueblos del mundo la recuperación, revalorización y fortalecimiento de los conocimientos, sabidurías y prácticas ancestrales de los Pueblos Indígenas, afirmados en la vivencia y propuesta de “Vivir Bien”, reconociendo a la Madre Tierra como un ser vivo, con el cual tenemos una relación indivisible, interdependiente, complementaria y espiritual.

Para enfrentar el cambio climático debemos reconocer a la Madre Tierra como la fuente de la vida y forjar un nuevo sistema basado en los principios de: a) armonía y equilibrio entre todos y con todo; b) complementariedad, solidaridad, y equidad; c) bienestar colectivo y satisfacción de las necesidades fundamentales de todos en armonía con la Madre Tierra; d)  respeto a los Derechos de la Madre Tierra y a los Derechos Humanos; e) reconocimiento del ser humano por lo que es y no por lo que tiene; f) eliminación de toda forma de colonialismo, imperialismo e intervencionismo; g) paz entre los pueblos y con la Madre Tierra.”

“Els camins de les negociacions climàtiques són inescrutables (i II: Bonn, 1a setmana de setembre del 2015)”; o de quan “la necessitat d’arribar a un acord prima per sobre dels seus possibles continguts”

7 set.

“Nosaltres Proposem, Vosaltres Disposeu” (però a l’inrevés)!

Les negociacions climàtiques del passat mes de juny a Bonn es varen acabar amb una brillant intervenció del “co chair” nord americà que va utilitzar aquesta sentència lapidària: “Nosaltres proposem, vosaltres disposeu”. Nosaltres eren els “co chairs” i vosaltres els estats-parts de la convenció que negociaven.

El que he pogut viure aquesta darrera setmana a Bonn, en la penúltima setmana de negociacions climàtiques abans de París (només queda ja la setmana d’octubre) es podria resumir, des del meu punt de vista, amb la mateixa frase però a l’inrevés: “Vosaltres Proposeu, Nosaltres Disposem”. Els estats-parts ja han proposat o han intentat proposar, però qui ha disposat – fins i tot amb prepotència alguna vegada- han estat els “co chairs”.

Però anem a pams!

 

La “eina”  –la “tool”-  dels “co chairs”, del 24 de juliol, com a nou element clau del procés de negociació cap a París

Després de les dues setmanes de negociació de principis de juny passat, on els “co chairs” varen aconseguir, hàbilment, avorrir a tothom, els estats-parts van acabar “demanant” als “co chairs” que elaboressin una “eina” o un “instrument” nou que ajudés a avançar en la negociació. Si algun lector està interessat en “agafar el fil” el pot trobar a:

http://wp.me/p1IaoC-kJ

Aquesta era una novetat important perquè, de fet, trencava tot un període (que venia del post fracàs de Copenhaguen) en el que tot havia de ser “party driven” (conduït per les parts o estats-parts de la convenció). Els “co chairs” i, naturalment, el secretariat de la UNFCCC amb ells, tornaven a recuperar doncs la possibilitat de proposar i, en definitiva, d’intentar dirigir el procés.

Cal recordar aquí, també, que el “Geneva Negotiation Text, GNT” és una mena de compendi de textos (tots els que els estats-part hi varen aconseguir posar; pràcticament no hi varen haver límits a posar-hi “coses”) realment difícil de ser negociat. Emperò va ser el text que, finalment i després d’innumerables reunions, es va acordar com la única i definitiva base de negociació de cara a París.

En aquests contextos doncs, el 24 de juliol passat els “co chairs” varen fer pública la nova “eina”  –“tool”-  a la web de la UNFCCC (en aquests moments fins i tot ja no està gaire visible i costa de trobar):

http://unfccc.int/resource/docs/2015/adp2/eng/4infnot.pdf

Un document llarg i un xic complicat però que, en definitiva, i després de diverses introduccions i explicacions, és un document amb tres grans parts que, estructuralment, si que és, sempre des del meu punt de vista, un gran i molt important avenç en l’organització (una altra cosa és en els continguts –veure, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-) de les negociacions. Què hi ha o què són aquestes tres parts?

LA PRIMERA PART (UN ESBORRANY D’ACORD DE PARÍS).- Sens dubte el document clau concebut clarament i explícitament com a primer esborrany del que hauria i podria ser “L’Acord de París” en els termes que el va plantejar la “Plataforma de Durban”. I, en aquest sentit i com a mínim en aquests moments, s’està treballant –en això si- perquè acabi sent un document jurídicament a l’alçada d’un nou tractat o acord legalment vinculant en el marc de la Convenció Climàtica.

LA SEGONA PART (UN ESBORRANY DE DECISIONS DE LA COP DE PARÍS).- Els “co chairs” conceben aquesta part com el conjunt de decisions que es podrien prendre també a París, com en una COP més –i més normal o corrent-, però que no tenen la importància o el nivell o sobre tot el tipus de contingut com per estar dins d’un text tipus “tractat” com hauria de ser-ho “L’Acord de París”.

Cal dir abans de parlar de la tercera part de la nova “eina” que tots els textos que conformen les parts anteriors han estat bastant escrupolosament extrets del “Geneva Negotiation Text, GNT”; així es garantia que ningú es pogués queixar de que es canviava de referència de negociació; emperò, la forma de recollir-ho, el què s’ha recollit i el que no, fan d’aquests textos documents polítics com un campanar i són el resultat, naturalment, d’unes determinades opcions polítiques de concebre el que es pretén aprovar a París  – tot plegat i una vegada més, extremadament hàbil i intel·ligent per part dels “co chairs” i el secretariat-.

LA TERCERA PART (LA RESTA DEL GNT).- Per acabar-ho de fer molt bé des d’un punt de vista metodològic, la tercera part és tot allò que hi havia en el “Geneva Negotiation Text, GNT” i que no ha quedat recollit ni dins de la primera ni dins de la segona part anteriors. Els “co chairs” venen a dir –i sobretot a aplicar- d’aquesta part que tot allò que els estats-parts clarifiquin i acordin entre ells pot passar, pot “pujar”, a la primera o segona part de la nova “eina”.

 

Com es va concebre, teòricament, la reunió de negociació que s’acaba de viure a Bonn aquesta primera setmana de setembre

Amb moltes reunions preparatòries incloses, abans dels dies pròpiament de negociació oficial, la idea que es va vendre i emfatitzar al començament de la reunió era que:  a) les tres parts teníem exactament el mateix estatus i importància en la negociació; b) que es discutirien i treballarien totes tres; c) que es passaria text, com a resultat de les negociacions, entre les diferents parts de la “tool” –“eina”- .

Tothom quedava tranquil perquè preveia tenir l’oportunitat de defensar les posicions que no havien quedat recollides en les parts 1 i 2 i, per tant, tenia l’expectativa de que podria intentar fer-ho i, perquè no, aconseguir-ho si convencia, lògicament, a els altres estats-parts.

 

Les dues següents grans victòries dels “co chairs” durant el primer dia

Amb les clarificacions anteriors explícitament llegides i remarcades en el plenari d’obertura del 31 d’agost tothom tenia presa per començar a “negociar”.

Per tant, i perquè no dir-ho: com a mínim amb una certa sorpresa per la meva part, tots els estats-part acceptaven la “tool”  -la “eina”-  i es disposaven a treballar-hi.

Al fer-ho, s’estava visualitzant, concretant i en certa manera “aprovant”, per primera vegada, què podia ser allò que va plantejar la “Plataforma de Durban” com a “Acord de París”. No sé pas com acabarà tot aquest procés, però en aquell moment (31 d’agost al matí) s’estava donant un pas gegantí en la direcció correcte, metodològicament parlant, d’acabar tenint un “Acord de París” amb estatus legal important (fins i tot de tractat).

I tot això passava amb “pau”. “PAU A LES NEGOCIACIONS”!. Destacat per tothom i ben palpable en l’ambient i en les reunions que es van començar a realitzar, tothom estava d’acord en l’estructura i en la metodologia i, per tant, s’havia aconseguit quelcom que és imprescindible en un procés de negociació política i que així es destacava per part de tothom: s’havia aconseguit la “pau” en les negociacions.

Deu n’hi do doncs amb el que anaven construint els “co chairs”.

 

La crua i dura realitat de la darrera setmana de negociacions a Bonn

Podia ser tot tan bonic? No, hi havia gat amagat! I el gat era gros segons la consciència que n’acaba prenent un servidor el mateix darrer dia de les negociacions.

Els dos primers dies i mig de la setmana els diferents “co chairs” dels diferents grups de negociació (per cert, grups de negociació que seguien corresponent a les diferents seccions del document de Ginebra, GNT) tenien directrius molt estrictes que varen portar a terme fins a les darreres conseqüències.

Res de negociar text! Discussions generals i conceptuals sobre, principalment –això va anar decantant amb més claredat cada hora que passava-, la primera part de la “tool” –“eina”- dels “co chairs”.

I davant dels temes més polèmics els respectius “co chairs” dels grups de negociació, seguint directius clares i uniformes, creaven un “spin off” (en definitiva, un subgrup). Un altre principi de les negociacions post Copenhaguen queia de la seva poltrona: per tal que tots els estats-part poguessin participar activament en tots els processos de negociació, el nombre de grups de treball ha de ser molt reduït i les hores de les reunions dels respectius grups han de permetre que fins i tot delegacions molt petites puguin seguir, pràcticament, totes les negociacions. Doncs bé, si cada un dels 7 grups de negociació, establerts des de la reunió de Ginebra del febrer passat, creaven “spin off”, llavors, el nombre de reunions es multiplicava per molt i l’esmentat i comentat principi quedava, a la pràctica, anul·lat. No se’ls ha anomenat doncs pel seu nom clar i català: subgrups, però amb una paraula màgica –spin off-, de difícil traducció i significació real en aquest context, s’havia trencat un principi vigent. En grups com el de mitigació es van arribar a crear 6 “spin off”!

La única mostra de rebel·lia, l’únic intent de passar realment a la negociació basada en els texts, es va produir en un plenari informal, celebrat el dimecres 2 de setembre al vespre, demanat expressament pel G77. Però davant de la sorpresa de tothom, i malgrat que les peticions del G77 i els seus diferents subgrups van ser molt moderadament expressades i plantejades, les reaccions des de la taula es van moure entre l’agraïment per la crítica i les peticions (una de calenta) i una arrogància notòria que es reafirmava en continuar essencialment de la mateixa manera (una de freda) perquè així s’havia aprovat el primer dia. Això va provocar malestar i, potser, va estar a punt de trencar la pau en les negociacions; però, pel que sigui   –veure també en aquest cas, pel que fa a aquest aspecte, les conclusions d’aquest text-, això no va acabar passant.

Els dos dies finals, es podria dir que com a efecte en principi del plenari esmentat –però jo m’atreviria a dir ara que com a continuació d’una estratègia pre concebuda i ben volguda-, el text va aparèixer a les pantalles de les sales de reunions … però no van aparèixer tots els texts de les tres parts de la “eina” dels “co chairs” … només el text de la part 1 de la “eina”: l’esborrany de l’Acord de París. I sobre aquest text tampoc es va poder mai entrar en la negociació, i valgui la redundància, de text; només es podia entrar en comentar, criticar, expressar verbalment, però no de forma escrita, posicions de les diferents parts. Aquesta possibilitat quedava restringida a les reunions dels “spin off” que, després, informaven, però també sempre només verbalment, a les reunions plenàries dels grups de treball.

 

Com s’acaba la reunió i com continuarà la negociació a la darrera reunió a Bonn (del 19 d’octubre al 23 d’octubre) abans d’arribar ja a París

La reunió es va acabar –o com a mínim així ho vaig viure jo- de maneres estranyes.

Es va acabar amb “pau” però “amb frustració” de molts estats-part i amb el procés totalment en mans dels “co chairs” que, en un plenari a porta tancada amb, només, els caps de delegació dels estats-parts (una altra simbologia “secretista” que no es donava en tot el post Copenhaguen), tornen a aconseguir l’encàrrec de “re escriure” les dues primeres parts de la seva “tool” –“eina”- incorporant-hi tots els elements que els respectius “co chairs” dels grups de treball els hi han anat fent arribar i que, en teoria doncs, recollirà tot allò que s’ha pogut concloure de les reunions i, de la part 3 de la “tool” –“eina”-, el que hagi estat considerat més o menys de consens o el que algun o alguns dels estats-parts hagin insistit més en que s’hi incorpori.

Aquest nou “no document” (en l’argot usual en aquest casos) estarà disponible l’1 d’octubre i serà la base de la negociació de la reunió de la setmana del 19 d’octubre.

 

A mena de conclusions diverses, i de diferent tipus, finals

Quan el dissabte 5 de setembre escric aquestes ratlles tot esperant agafar l’avió de tornada cap a Barcelona, no vull ni puc ser massa agosarat. Però si he fet aquesta mena de crònica política ha estat principalment i lògicament per treure’n algunes conclusions, naturalment i com sempre ben personals.

1a. Semblaria que hi ha voluntat i que tenim estructura i bastanta delimitació (tot això fins a dia d’avui jo no ho veia pas per enlloc) d’un possible “Acord de París”.  A la web de la UNFCCC avui ja s’hi pot trobar un primer document de compilació del que s’ha treballat aquests dies. Sense tenir temps ni energia per analitzar-lo només el poso al vostre abast:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/adp2-10_4sep2015t2030_cwd.pdf

2a. Diria també que malgrat que els estats-parts desitjaven un altre tipus de procés de negociació final i expressen la seva frustració per això, a la vegada sembla que acceptin com irremeiable que el procés i el primer esborrany del possible acord final sigui el que hi ha i s’hi estigui arribant com s’està fent. Segurament cap estat-part s’imagina, en aquests moments, com a responsable d’un final sense acord a París, tornant a suspendre l’assignatura com a Copenhaguen. I no em cansaré mai de recordar que només hi haurà acord si tots els estats-part hi estan a favor, perquè no esta aprovat el reglament de votacions en el si de la convenció. En aquest sentit si que, fins el darrer dia a la darrera hora, aquest espasa de Dàmocles estarà instal·lada sobre París.

3a. Una possible teoria interpretativa personal del que realment esta passant en aquests moments en la negociació: els estats-parts serien auto conscients de les seves enormes discrepàncies en relació al tema. I ja no només entre els blocs polítics més usual en unes negociacions internacionals, sinó també, i també molt clarament, dins del propi G77 que, en aquest context, no pot pas negociar mai com a tal grup; simplement, perquè no està pas en condicions de tenir una posició comuna. Per tant, i en aquest sentit, els estats-parts serien auto conscients de que per ells mateixos no serien capaços d’arribar a cap acord general en les diferents i molt diverses components del tema, i de que, llavors, un final tipus Copenhaguen estaria ben servit una altra vegada.

En aquest context, “deixar en certa manera a uns “co chairs” intel·ligents i hàbils “la direcció”, conjuntament amb el secretariat, de la negociació, podria fins i tot ser una cosa volguda i acceptada, a aquestes alçades del procés, per molts estats-parts. Això explicaria, des del meu punt de vista com sempre, que la “pau” de les negociacions, malgrat que hagi trontollat, no s’hagi trencat mai durant aquesta passada setmana.

I si això és així, i com que de tota manera aquests “co chairs” no poden fer miracles, llavors el seu paper es elaborar un acord de mínims (ja ho han fet! ja ho hem dit!) que no satisfaci a ningú però que tampoc permeti a ningú vetar-lo en un darrer moment. Per això, els “co chairs” no volen deixar “pujar” text a la seva proposta d’esborrany del “Acord de Paris” i, en canvi, l’ensenyen i l’exposen tant com poden –cada hora que passa: més- per tal d’anar-lo afermant en el procés. Ni tornarem a veure gaire la part 2 de les decisions i, sobretot, cada vegada veurem menys la part 3 de les restes (molt llargues i grans) del “Geneva Negotitaion Text, GNT”. Només quelcom que els hi vingui realment consensuat pels estats-parts podrà passar els seus filtres i esdevenir part del possible acord final.

De fet a la majoria de “spin off” la única cosa que s’ha constatat, moltes vegades, és que en aquell tema no hi ha cap acord entre els estats-parts. Més a favor dels “co chairs” i de la seva proposta d’”Acord de París”.

Si aquesta teoria interpretativa fos correcta, llavors, el proper “no document” de les parts 1 i 2 de la “tool” no serà ni massa diferent ni, sobretot, massa més llarg que l’actual. I, llavors, imagino també que continuarà un procés lent i carregós de negociacions –com el que s’ha viscut aquesta setmana- tant a la propera reunió d’Octubre de Bonn com a les dues setmanes de París.

4a. El problema principal de tot plegat segueix sent el nivell d’ambició de continguts de l’acord i si, llavors, l’acord estarà a l’alçada del que l’actual coneixement científic demana a la política internacional.

En un acte organitzat pel secretariat de la convenció, el mateix divendres 4 de setembre al migdia –molt  poca estona abans d’acabar la reunió-, des del secretariat es reconeixia que les actuals INDCs (les Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) no portarien pas al món, de moment, a mantenir la temperatura del planeta per sota dels 2oC, però que eren una millora respecte a les tendències actuals!. I, malauradament, el que sembla que va conformant el possible “Acord de Paris” són les contribucions nacionals, els esforços individuals i, més aviat, també de moment, a curt termini encara que a revisar amb periodicitats establertes i amb la voluntat de que les contribucions vagin sent més ambicioses.

Cada vegada sembla més llunyà un acord global d’esforç col·lectiu, amb metes globals a mig i llarg termini, a distribuir justament entre els estats parts que, des del meu punt de vista, seria la millor i potser única manera d’afrontar el més gran desafiament que mai ha tingut la humanitat i tots els éssers vius del planeta.

5a. Diria doncs avui per acabar, però més com a impressió en calent que com a conclusió ben fonamentada, que: a) començo a creure que hi haurà un “Acord de Paris”; b) que no serà un bon acord des del punt de vista del que els científics ens diuen que és imprescindible,  però que si, com a mínim, acaba sent un acord a revisar periòdicament cap a més ambició, serà aquí on continuarà la gran batalla contra el canvi climàtic; c) que semblaria que cada vegada es dona més importància al fet d’aconseguir que hi hagi un “Acord de París”, que als continguts que tingui aquest acord i que, havent vist, sentit i viscut el que ha anat passant aquesta darrera setmana a Bonn, ningú sembla massa disposat a intentar un altre camí.

Captura

Xerca; Bonn, 5 de setembre de 2015

Els camins de les negociacions climàtiques son inescrutables! O de com els estats aturaran l’augment de la temperatura a la superfície de la terra, abans d’arribar als 2C, per art de màgia!

14 juny

 

Acabo de participar, de l’1 a l’11 de juny, en la Conferència de Bonn de la UNFCCC (la Convenció Climàtica). Ho he fet en una delegació de la Universitat Politècnica de Catalunya que n’és una organització observadora des de l’any 2009 (l’any del fracàs de Copenhaguen).

Avui però no parlaré del que hi he anat a fer més concretament: intentar trobar maneres d’incidir conceptual i políticament en el procés de negociació obert actualment, des d’unes determinades perspectives i propostes fruit de més d’un any de treball d’un grup singular de recerca (el GGCC de l’STH) de, lògicament, la nostra universitat.

Avui necessito parlar -voldria escriure i deixar escrita- la meva valoració ben personal (per tant, molt en calent -escrita des de poques hores després d’haver-se acabat, dijous passat 11 de juny a les 17h, fins avui diumenge 14 de juny-, però no pas en representació de ningú més que de mi mateix) de com estan evolucionant les negociacions.  El títol/s d’aquest post d’avui intenta, d’entrada, resumir la meva perplexitat davant de la capacitat dels éssers humans d’embolicar la troca. Som-hi doncs!

 

Cap a on intentem anar? Cap a París! I per aprovar-hi un acord!

És ben sabut que anem cap a París on, des del 30 de novembre fins l’11 de desembre, s’hauria d’aprovar un nou acord, en el marc de la convenció climàtica (UNFCCC), sobre com lluitar contra el canvi climàtic que sens ve al damunt, com a resultat de la modificació del funcionament de fenomenologies essencials de la naturalesa terrestre; modificació deguda a les maneres com s’ha desenvolupat la revolució industrial i el capitalisme en els dos darrers segles, però que justament -que ningú  s’enganyi- esta vivint la seva màxima intensitat “modificadora” del clima a la terra, en aquests primers anys del segle 21.

Anem cap a Paris 2015 ( a la reunió de la COP21 de la UNFCCC) perquè així es va aprovar a Durban, l’any 2011 (a la reunió de la COP17), sense definir però la naturalesa jurídica del tipus d’acord que es prendria aquest any 2015 per entrar en vigor l’any 2020. Aquesta segueix sent una de les grans incògnites que ningú en el procés de negociació semblava massa interessat en resoldre.

En aquest sentit, la única llum però no pas petita, ni molt menys, que soc capaç de veure que s’ha encès aquests dies a Bonn és que poder ja es comença a visualitzar que podria de ser l’acord de París. Ho comentaré doncs més endavant i amb detall.

 

I com ho venim fent? Com hi anem caminant? O sobre el text de negociació de Ginebra!

Si han dedicat bastant més de tres anys a parlar-ne en hores i hores de reunions que és difícil valorar si realment eren necessàries i, sobretot, si han estat útils. Algunes a les quals jo he pogut estar i seguir directament han estat moltes vegades, com a mínim, ben surrealistes.

Han estat anys i reunions amb la ressaca de Copenhaguen molt present i on el que semblava i ha estat més important eren les maneres amb les que es treballava i es volia treballar: sempre de baix a dalt, de forma totalment transparent i inclusiva de totes les parts de la convenció (és a dir, de tots els estats parts de la UNFCCC) que, per exemple, ha implicat i implica a la pràctica que, com que hi ha estats i/o delegacions petites, no hi poden haver reunions importants relacionades en una mateixa franja temporal. Els co chairs i els co facilitadors de les reunions no estan autoritzats ni a fer propostes com a tals, ni a reunir-se amb estats o grups d’estats concrets, ni a crear subgrups de treball específics per temes especialment complexos o sensibles, etc. per tal d’esbrinar punts de consens. Tot, absolutament tot, s’ha de decidir i es decideix en plenaris. Caldria recordar aquí, potser, que no decidir, però, també és decidir!

S’ha treballat i es treballa doncs amb una desconfiança manifesta -fruit, insisteixo, de com va anar Copenhaguen- d’unes parts respecte a les altres. Molt incrementada en aquest cas pel fet que el Grup dels 77 i Xina té, davant d’aquest gran desafiament de la humanitat, posicions molt contradictòries que, moltes vegades, li impedeixen fer el paper que històricament ha fet durant molts anys a les NNUU, i que és negociar de forma agregada  amb i davant dels països desenvolupats. Els interessos del BRICS que, excepte Rússia, són membres del G77 i Xina, tenen poc a veure, en general, amb els interessos, per exemple, dels països menys desenvolupats, dels països africans, etc. que també són membres del G77. Actualment doncs, i com a mínim en aquest gran tema, en el G77 i Xina els països no estan units en positiu, sinó més aviat, en contra, més que mai -i en aquest sentit amb molta raó- dels països desenvolupats.

Però tota aquesta dinàmica s’havia de trencar d’alguna manera (que no vaig poder viure personalment) en la mesura que ja estàvem al 2015 i el més calent era a l’aigüera. Va ser a la reunió del passat febrer a Ginebra on es va arribar a una mena de text, que es va anomenar i s’anomena text de negociació (“negotiating text” ) i que, i això és destacable avui, al darrer plenari del passat dijous 11 de juny de la darrera Conferència de Bonn es ratificava, una altra vegada, com l`únic text de referència comú fins al mateix Paris.  Textualment s’ha aprovat que:

“The Geneva Negotiating Text (GNT), as contained in document FCCC/ADP/2015/1, is the only official document before the ADP until it is withdrawn by Parties at COP-21.”

El lector interessat pot trobar aquest text GNT, també en castellà, a :

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008407#beg

 

Perquè segueix i, sobretot, seguirà sent tant important el “negotiating text” de Ginebra?

Perquè seguirà sent tant important el text de Ginebra després d’aquest darrer Bonn? Doncs perquè en definitiva és l’únic punt de partida que segueixen acceptant totes les parts.

Malgrat que, en canvi, precisament aquests dies a Bonn ha quedat més clar que mai que no és un document amb cap mínim nivell de coherència interna i que, per tant, sigui vàlid -serveixi- per poder fer la negociació que toca i cal.

Ans el contrari, el text de Ginebra és un mena de matx ambrat de texts construït a partir de tots els textos que els estats parts hi varen voler posar, o hi varen ser capaços de posar, per tal que les seves posicions individuals i/o de grups hi estiguessin dins i, per tant, entressin si o si en les negociacions futures. Així, hom hi pot trobar no una sinó desenes i desenes de posicions antagòniques que, precisament, reflecteixen, en aquest sentit perfectament, les grans diferencies amb les que els diferents estats i/o grups d’estat del món voldrien afrontar el problema. Ningú renunciarà, d’entrada, a un text on hi ha les seves posicions: les de tots però sobretot les de cadascun dels estats parts.

 

Com es va desenvolupar i com va anar la primera setmana de negociacions de la darrera Conferència de la UNFCCC a Bonn (de l’1 al 6 de juny)?

La metodologia proposada pels co chairs de l’ADP (recordi el lector que aquestes són les sigles del grup de treball creat a Durban -del qual en son membres tots els estats parts de la convenció climàtica- per, precisament, tirar endavant la Plataforma de Durban -l’actual full de ruta- que hauria de donar com a resultat final l’acord de París 2015) va ser la d’intentar racionalitzar (fer-ne un “streamlining”, es va dir) el text; en paraules més diàfanes es pretenia, en teoria, que abans de negociar s’esborressin textos essencialment duplicats, o que apareixien en més d’un lloc, i s’intentés decidir en quin lloc haurien de quedar. Fent això, en teoria, el text s’hauria d’haver reduït molt i, a més a més, hauria d’haver quedat en una forma molt més apta per a una negociació.

Un infern! Tothom queixant-se de que allò no servia per res, com de fet passava manifestament, i que perquè no és passava a negociar; cosa que tampoc era possible perquè la veritat és que, tal com esta el text de Ginebra, és innegociable perquè, torno a insistir-hi, és un gran galimaties que requeria de medis audiovisuals i intel·lectuals multidimensionals -i potser macro quàntics- per poder ser, mínimament, treballat en alguna direcció.

Aquest ambient desesperat i exasperat es va perllongar durant tota la primera setmana a Bonn i els ànims s’anaven alterant sensiblement. Els comentaristes interiors parlaven de que no hi havia “pau” a les “negociacions”. Òbviament, quelcom essencial per poder negociar!

La racionalització pretesa i que els co facilitadors dels grups de treball, corresponents a les grans suposades parts del document, intentaven dur a terme seguint les directius dels co chairs, aconseguia reduir en poc més de 10 pàgines un document -el de Ginebra- que en té unes 100. De fet, només s’havia esborrat allò que ja no interessava a ningú que hi fos. Però sobretot no s’havia aconseguit deixat el text en una forma negociable de veritat!

 

La “stocktaking (brainstormin)” reunió del dilluns 8 al matí i el co chair nord americà com a gran encantador de serpents 

El dilluns 8 (el barça ja havia guanyat la champions – però puc assegurar que no es viu de la mateixa manera fora de cosa :)) es convocava reunió plenària de tot l’ADP 2.9.

(Per cert, la numeració de les reunions de l’ADP és un detall que encara no he aconseguit entendre del tot i del que, naturalment, el lector pot obviar-ne la meva següent comptabilitat: durant el 2012 hi van haver les primeres sessions de l’ADP 2.1; durant una gran part del 2013 hi van haver les sessions de l’ADP 2.2; a la COP de Varsòvia del 2013 hi va haver la sessió de l’ADP 2.3; durant la primera part del 2014 hi van haver les sessions de l’ADP 2.4 que, a la reunió de Bonn de fa exactament un any, va passar a ser l’ADP 2.5; a les darreries del 2014 hi va haver la sessió ADP 2.6; a la COP de Lima del 2014 es va tenir la sessió 2.7; la molt important reunió de Ginebra del febrer del 2015 de l’ADP va ser la 2.8; la de Bonn que acabem d’acabar ha estat la 2.9; i la propera que hi haurà a Bonn durant la primera setmana de setembre serà l’ADP 2.10; però ai, el lector ha de saber que moltes d’aquests sessions han tingut més d’una reunió; quin dispendi d’energia tant ineficient; no és d’estranyar que, també des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic esdevingui cada vegada més real :)).

Tornant a la reunió clau del plenari del dilluns 8 de juny, després de moltes intervencions de molts dels estats fent palesa la frustració per una setmana perduda, es va produir una mena de miracle. Per primera vegada s’alçaven veus, i veus que ressonaven en altres veus potser més sorprenents, que demanaven als co chairs i als co facilitadors que fossin ells que fessin la racionalització i posessin el text en forma que fos, com a mínim, negociable!

Després dels bastants més de tres anys de “tot de baix a dalt” tothom acabava demanant, esgotat, un primer toc, un primer moviment,  “de dalt a baix”. Mai es sabrà si el treball de la setmana anterior es va organitzar de la manera que es va organitzar per tal de, precisament, aconseguir aquest final. Jo apostaria que si; però mai sabré si he guanyat o perdut l’aposta!

I, en aquest context tant particular i peculiar, el co chair americà – Mr. Dan Reifsnyder- es va poder posar tot el plenari a la butxaca. Increïble però cert. Intel·ligent, hàbil, empàtic, rigorós, enèrgic però a la vegada suau i encantador, etc. va aconseguir l’encàrrec que segur que volia rebre i va convèncer a tothom de que el que ell faria seria només una eina (unes eines) al servei de la negociació. “Nosaltres proposem, vostès disposen” va arribar a dir en la mateixa direcció en el plenari de clausura del dijous 11, amb un punt de passió que enamorava a les parts i les rendia als seus “encants”.  Per un enamorat com un servidor de les “arts polítiques” va ser tot un plaer viure una actuació de tant nivell perquè no reconeixeu!).

Així doncs, després de les reunions plenàries del dilluns 8 i el dijous 11 de Juny del 2015 a Bonn,  apareixeran nous textos que seran considerats “no documents”  (les arts de les negociacions multilaterals a tota marxa) i que només jugaran, en teoria, un paper tècnic per ajudar a la negociació del text de Ginebra; sempre i fins al final, recordem, del text de Ginebra! A la pràctica però, naturalment, el text de Ginebra anirà desapareixent de la primera fila de la negociació!

 

I de com el mag nord americà es treu l’acord de París de la butxaca!

Però el Mr. Dan Reifsnyder, no es va quedar content amb tot això i va aprofitar que totes li ponien per donar dues passes en una i re posicionar el procés cap a on em sembla que algú pretén portar. I aquest algú no soc capaç ben bé de precisar qui compren; però hi ha aquest algú, n’estic segur (una altra aposta que mai sabré si he guanyat o perdut); i aquest algú ha aconseguit ja l’hegemonia per al procés final de negociació fins al propi Paris.

L’argumentació va ser, essencialment, la següent: com que no hi hauria temps de tenir les noves eines a punt per a  la curta segona setmana que hi havia per endavant va proposar (mig proposar … i no tothom ho va fer … però també es va introduir ja en el procés de formes variades i intermitents i gens menyspreables … ) fer un exercici en el qual, i sempre a partir del text de Ginebra (naturalment  el “nostre estimat” co chair no té ni un pel de burro i sempre es cuida de referir-ho tot al tant esmentat text), s’intentés separar el que podria formar part d’un acord de Paris i el que no, i que, llavors, hauria de ser acordat com a decisions més normals o habituals o estàndards de la COP 21 i següents (hi haurà vida per a la UNFCCC després de Paris!).

No m’ho podia creure … quina habilitat política tant especial … havent aconseguit posar se el plenari a la butxaca i fent un us molt moderat però molt eficient del poder que estava adquirint va, fins i tot, colar el segon gran gol a/de les negociacions …

En el plenari de clausura ho va concretar més (esta clar que dia a dia es sentia més fort i es veia en cor d’anar més endavant). En un acord de Paris hi pot haver una part de text que parli dels temes de finançament però, en canvi, no hi poden sortir quantitats concretes que, naturalment, han d’anar-se decidint i revisant-se en el temps, a través de successives decisions de la COP!

Em permetrà el lector que jo m’ho imagini al nivell del tema de la mitigació d’emissions (manies personals, si volen!). A l’acord de París tornarem a aprovar que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C; en canvi, com s’ha d’aconseguir això és quelcom que no pot estar a l’acord sinó en decisions de la COP que es revisin, per exemple, cada 5 anys (això sona molt) en funció de l’evolució, per exemple, de les noves possibilitats tecnològiques.

Tornant al tema de l’acord versus decisions normals de la COP, crec que es pot afirmar rotundament que si bé la reunió de Bonn hauria estat, a primer cop d’ull, un total fracàs, la meva valoració ben personal és que el que ha passat a Bonn és extremadament significatiu i obre, al meu parer, la única possible porta metodològica perquè hi hagi un acord de París! Ja es veurà! Però el resultat de Bonn ha estat i és altament important i gens minusvalorable, al contrari.

 

En resum! 

Tornaria a insistir primer en que: sí, és cert, Bonn Juny 2015 ha estat un gran fracàs i una gran pèrdua de temps; però compte que pot haver tingut resultats transcendentals, i no pas casuals ni gens menors, cara al final del procés cap a París. Crec sincerament que calia aquest atzucac per tal que les maneres habituals de les negociacions multilaterals tornessin al seu ordre habitual; així  s’ho devia proposar i així ho va aconseguir el co chair nord americà!

I afegiria que, al meu parer i després d’haver viscut Bonn Juny 2015, ningú sembla voler permetre que no hi hagi acord de Paris. No tinc clar si això serà així o no. Són tants i tant importants els esculls que crec, sincerament, que no hi ha aposta possible. El que en canvi tinc clar, malauradament, és que si n’hi ha -d’acord de París- no servirà pràcticament de res. Recordi o revisi el lector la meva interpretació imaginada -a l’apartat anterior a aquest mateix- del que pot ser l’acord de Paris pel que fa al tema, evidentment central, de la mitigació.

En altres paraules i punts de mira: la meva conclusió principal (que tampoc és realment nova) és que els set grans estats o grups d’estats (Xina, EUA, UE, Índia, Rússia, Japó i Canadà) principalment responsables de les actuals emissions a l’atmosfera, de fet, no tenen cap interès -es veuen incapaces de fer-ho si hom vol ser condescendent- en aturar-les. Però malgrat això, són conscients que la humanitat potser no acceptaria una altra manifesta incapacitat de prendre decisions, davant d’un tema que comença a preocupar ja molt significativa i emocionalment a molt àmplies capes de la població mundial i, per tant, jo crec que es farà lo possible i lo impossible per salvar  els mobles.

Però seguin la línia interpretativa del camí que ha aconseguit posar en marxa el co chair nord-americà, també em queda clar que l’acord no serà, ni de bon tros, el que es necessita i que, a la fi, el segon titular d’aquest post d’avui em sembla molt probablement bastant descriptiu del que realment acabarà passant!

the co chairs

 

Xerca; Barcelona 14 de juny de 2015

 

Notes finals:

(*) El text aprovat (explícitament i molt significativament aprovat) al plenari final de dijous 11 a Bonn el poden trobar (i és ben curt … però té una densitat de matisos que donen per a bastantes tesis doctorals …) a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/way_forward_11_june_-_edits_1026am.pdf

(**) Els dos actuals co chairs van ser escollits a la passada COP de Lima 2014

“At the 14th plenary meeting on Saturday, 13 December 2014, Mr. Ahmed Djoghlaf and Mr. Daniel Reifsnyder were elected by acclamation as the new Co-Chairs of the ADP, and Ms. Yang Liu as the Rapporteur, to serve until the conclusion of the ADP session to be held in conjunction with COP 21 in 2015”.

(***) L’esglaó perdut (o no?): hi ha un tema o línia de treball que està inclòs en la Plataforma de Durban que esta descontrolat. Es tracta de l’anomenat “Workstream2” i “obliga” a treballar per a la més àmplia acció possible contra el canvi climàtic en el període que va des del 2013 fins al 2020. Per què aquest període? Doncs perquè el 2013 ja s’havia acabat el primer període de compromisos del Protocol de Kyoto i el futurible acord de París no entraria en vigor, si s’aprova, fins el 2020. Des d’un punt de vista estructural (els co chairs, el secretariat de la UNFCCC, etc.), ningú esta treballant en aquesta línia perquè es prioritza el treball en relació a l’acord de Paris (o com a mínim així es pot suposar). Emperò, sobretot des del BRICS, aquesta és una línia de treball que els hi serveix per fer un clar xantatge en relació a l’acord de Paris: si els països desenvolupats no actuen amb molta intensitat, fermesa i acció durant aquest període 2013-2020 ells no es sentiran obligats a comprometre la seva actuació del 2020 en endavant. Ai! Aquesta va ser, de fet, la pedra a la sabata que va portar en el fons, en una part important, al fracàs de Copenhaguen. Ningú l’hauria de menystenir.

 

 

 

Sobre el “nostre” “Side Event” de l’1 de Juny a la Conferència de Bonn de la UNFCCC

25 maig

Nota prèvia: perdoneu que, per una vegada, el post no pugui ser en català; ja no dono/donem més de mi/nosaltres i només arribem a preparar el nostre a Bonn a partir del dilluns vinent!

———————————————————————————————————————————

Let us announce and specially invite you to the following side event in Bonn UNFCCC (ADP 2-9):

 

Mon, 01 Jun 2015 / 15:00-16:30h / Room: Berlin

1st PART (15:00-16:05h)

QUANTIFIED PROPOSAL – BASED ON CRITERIA OF CLIMATE JUSTICE PER CAPITA – OF THE DISTRIBUTION AMONG THE UNFCCC STATE PARTIES OF THE EMISSIONS MITIGATION GLOBAL OBJECTIVE DEFINED BY SCENARIO RCP2.6 OF THE IPCC’S AR5

 

Martin Khor (South Centre Director):

WHY THIS PROPOSAL IS INTERESTING?

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC):

PROPOSAL PRESENTATION

Rep. Norway delegation:

REACTION TO THE PROPOSAL

Open debate!

 

[…] the major obstacle in international negotiations on climate change is, and always has been, reaching an agreement on how much each state party of the UNFCCC  should contribute to the immense efforts (which are both essential and imminent) to reduce GHG emissions, particularly CO2 […]

[…] we wanted put forward a proposal that, developed around strong and clear criteria, could offer results within this framework, and which would be able to help the international community to achieve a much-needed positive final agreement at Paris 2015

And we know now that: “In order to achieve the objective/assumption of not exceeding a 2°C rise in surface temperature […], from all the RCP’s (Representative Concentration Pathways) considered, only one of them have a “likely” probability to achieve the objective: the RCP2.6 of IPCC’s AR5”.

[…] the most important element of RCP2.6 is not so much its trajectory over time, but rather the surface that it defines (and which many other trajectories could define), and which represent the exact global carbon budget that can still be released into the atmosphere in accordance with the criterion of not exceeding an increase of 2°C of the Earth’s surface temperature, when compared with that of the pre-industrial era: approximately 1000GtCO2. […]

The main result of applying our MCJ model is determining the quantified distribution of possible future emissions for each of the state parties if we attend to the criterion of climate justice per capita that has been accepted, developed and computerised.

 

So, in summary, we talk about:

 

The Carbon budgets that will prevent the average Temperature

of the Earth’s surface from increasing by more than 2°C when

compared with the temperature of  the pre-industrial era

 

Josep Xercavins & Olga Alcaraz (professors UPC -Technical University of Catalonia)

 

flyer blog 

Xerca; 25 de maig 2015

A punt de començar la fase final de les negociacions climàtiques en el camí cap a París: Conferència de la UNFCCC a Bonn de l’1 al 11 de Juny del 2015. Nosaltres hi participarem activament!

18 maig

Introducció

Arriba, després de tant parlar-ne, la fase final de negociacions climàtiques reals que ens ha de portar fins a París a finals d’any.

Probablement aquesta propera reunió, d’altra banda habitual en el funcionament de la UNFCCC -és la reunió d’estiu a Bonn dels òrgans subsidiaris de la Convenció Climàtica- serà, aquesta vegada, una de les reunions claus que marcarà, jo diria que bastant indefectiblement, les característiques de la conte enrere política cap a la COP 21 de París.

En particular, la reunió de Bonn serà la reunió 2-9 de l’ADP: l’òrgan subsidiari de treball específic que esta intentant fer el camí de Durban 2011 a París 2015 tot intentant desenvolupar la “Plataforma de Durban” que, en el seu moment, decidia elaborar un nou protocol -o  semblant!- que s’hauria d’aprovar el 2015 a la COP 21 -ara sabem que a París- per entrar en vigor el 2020. De vegades utilitzo l’analogia acadèmica de que París és “la repesca de Copenhaguen”.

http://unfccc.int/2860.php

Per què serà tant important aquesta reunió? Doncs perquè després de la reunió de Ginebra del febrer passat tenim finalment un “Negotiating Text” que, això, s’ha de començar a negociar. Per entendre’ns: el text de Ginebra és un embolic de textos en el que tots els estat parts de la UNFCCC hi posàvem el que hi volguessin posar. Ara, a la fi, ens queden com a molt uns 7 mesos per passar d’aquest jeroglífic o puzle desordenat i de màxim nivell de complicació -i amb moltes més peces que les que hi poden cabre- per ordenar i construir …amb una altra complicació afegida: el dibuix del puzle que s’ha de fer és, de moment, molt diferent segons qui se’l imagini/miri!

En aquest mateix blog podeu trobar-hi alguns fils per situar-vos millor en el moment actual:

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-jH

http://wp.me/p1IaoC-iK

 

Participació personal en el context d’un grup de recerca de la UPC

La vida dona moltes voltes i, en aquesta ocasió, m’ha brindat una altra vegada l’oportunitat de ser present en un procés com aquest,  i de participar-hi potser molt més activament del que jo mateix hagués pogut imaginar.

Naturalment no és una participació personal sinó a través d’un col·lectiu: el del “Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic, GGCC”, del grup singular de recerca en “Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH” de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC.

http://sth.upc.edu

Un grup, val a dir-ho d’entrada, amb participació de persones d’altres universitats (directa o indirectament: de la UAB, de la UB i de la URLL) i d’altres diversos mons de fora de la universitat.

Doncs bé, després de més d’un any d’apassionant treball de recerca interdisciplinària amb voluntat d’acció política aquest grup ha arribat a elaborar una proposta que, formalment, porta per títol:

PROPOSTA QUANTIFICADA – BASADA EN UN CRITERI DE JUSTÍCIA CLIMÀTICA PER CÀPITA- DE DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS DIFERENTS ESTATS-PARTS DE L’UNFCCC DE L’OBJECTIU GLOBAL DE MITIGACIÓ D’EMISSIONS DEFINIT PER L’ESCENARI RCP2.6 DE L’AR5 DE L’IPCC 

i que, més políticament, podria portar aquest títol:

“Els pressupostos de carboni que faran que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial”

Aquesta proposta serà presentada públicament per primera vegada en un “Side Event” dins del programa oficial de la Conferència, el primer dia de la Conferència; és a dir, l’1 de Juny a les 15h a Bonn. El Secretariat de la UNFCCC ens ha donat doncs molta visibilitat política tot posant-nos, a més a més, en una de les sales de més capacitat. Podria ser que considerés interessant la proposta?

 

Perquè una proposta i de quin tipus de proposta es tracta

En el cor del nostre treball hi ha l’assumpció que quan es parla de canvi climàtic, el tema clau és (si o si) la mitigació de les emissions que l’actual sistema econòmic continua emeten, més i a més velocitat, cap a l’atmosfera i els altres embornals de CO2.

De fet, i en aquest sentit, tots els principals desacords de profunditat que hem tingut en les diverses COPs (especialment a Copenhaguen, és clar) eren, de fet, en aquest punt. Per això sense propostes noves i de pes sobre aquest tema París tornarà a ser un fracàs.

Ara bé, el darrer informe de l’IPCC, l’AR5 del 2013-14, ha aportat un nivell de coneixement recent més detallat relacionat amb els objectius globals de mitigació que s’haurien d’implementar per tal de satisfer la meta de no augmentar la temperatura mitjana a la superfície de la terra més de 2ºC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

Aquesta important i molt interessant novetat és l’estimació de la quantitat de Gt de CO2 que podrien ser encara enviades a l’atmosfera durant aquest segle XXI: al voltant de 1.000! Però no pas més!

Per tant, al nostre parer, estem en una millor posició per proposar un paradigma alternatiu relacionat amb els objectius de mitigació globals i nacionals en el context d’un possible “Acord de París”. El nostre treball ha estat proposar, d’una forma molt clara, senzilla, rigorosa i específica com s’hauria de distribuir aquesta quantitat entre els diferents estat parts de la UNFCCC, atenent a un criteri polític de Justícia Climàtica per Càpita. Un model matemàtic pensat i desenvolupat per la companya i professora Olga Alcaraz ens ha donat uns resultats poderosos, i des del nostre punt de vista molt interessants, que volem intentar que incideixen en el procés de negociació que començarà ara a Bonn i acabarà d’aquí uns mesos a París.

En la mesura que aquests resultats obeeixen a una voluntat de justícia climàtica, decanten clarament l’assignació dels “pressupostos de carboni” cap a aquells països que més els necessiten per eradicar la pobresa que, majoritàriament, encara regne al món.

 

Cap a una “Task Force a favor d’una forta Mitigació d’Emissions basada en un Criteri de Justícia Climàtica”

En aquest sentit la nostra presència a Bonn no es limitarà a presentar una proposta i continuar després en un paper més o menys habitual d’espectadors de les negociacions.

A partir de la presentació esmentada ens proposem començar, immediatament, un procés polític cap a una constitució  d’una Task Froce (en l’argot multilateral habitual: un grup actiu de pressió i intervenció), durant el procés, que es proposi influir tant com pugui en els redactats claus del text del possible “Acord de París” relatius als objectius de mitigació, on proposarem, òbviament, la consideració dels nostres criteris polítics i dels resultats concrets del nostre model.

 

Us mantindrem informats

Treballar en aquests temes a dia d’avui i a casa nostra (on hi ha tanta energia en moviment lligada a tants temes que fan malviure social i econòmicament a tantes persones) dificulta la comunicació del treball que es pot fer en una tema com aquest.

Intentarem, en la mesura de les nostres possibilitats, mantenir el màxim nivell d’informació que el temps (aquell bé tant escàs) ens permeti.

Durant les properes setmanes, doncs, ens trobareu en aquestes pàgines d’aquest blog que, en aquest període, serà més grupal (GGCC) que personal; també ens trobareu a la pàgina web del nostre grup de recerca:

http://sth.upc.edu/ggcc/participacio-a-la-reunio-de-bonn-de-la-unfccc-1-11-de-juny-2015

 

I, si voleu, ens hi podeu ajudar

Per acabar aquest singular post d’avui, m’atreveixo a demanar-vos que considereu la possibilitat de donar suport a aquest projecte. Hi ha tants llocs i tants temes on cal donar suport actualment, que no seré pas jo qui digui que aquest projecte té cap prioritat especial. Però si que diré que en una perspectiva de solidaritat amb les generacions futures, com acabi París té una importància cabdal.

I de la mateixa manera que, com he dit fa un moment, aquest no és un tema visible en aquests moments a casa nostra, doncs, òbviament, aquest és un tema que, actualment, no rep tampoc, pràcticament, cap suport d’enlloc. Va caminant a “peu coix” gràcies a l’esforç d’aportacions personals. Aprofito doncs, també, per donar-vos, per tant, un número de conte corrent on, si acabeu decidint fer una aportació econòmica al projecte, podeu fer la corresponent transferència bancària.

És la conte corrent de “la caixa”: 2100 1841 06 0200221867

I us agrairia que si hi feu una transferència hi féssiu constar el concepte: GGCC. És la conte corrent de l’associació sense ànim de lucre apGDM; associació que aquest any està de “sabàtic”, però que crec que és la més adient per rebre, si és el cas, donacions d’aquest tipus.

 

Informació concreta del Side Events a Bonn 2015

https://seors.unfccc.int/seors/reports/events_list.html

 

Captura3

 

Xerca; 18 de maig 2015

“Les primeres INDCs escalfaran el planeta abans d’arribar a París 2015!”. Cap a una TASK FORCE pro Distribució forta i justa de MITIGACIONS?

13 abr.

Portal de les INDCs a la web de la UNFCCC

Ja estan arribant les primeres INDCs (Intencions de Contribucions Nacionalment Determinades) al portal corresponent de la UNFCCC; concretament, al lloc web:

http://www4.unfccc.int/submissions/indc/Submission%20Pages/submissions.aspx,

hom pot trobar ja les INDCs de la UE dels 28, dels EUA, de Rússia i de Mèxic com les més significatives de les 7 presentades, de moment, a finals de la segona setmana d’aquest mes d’abril.

 

Sobre les INDCs segons la Declaració Final de Lima

Recordem que a la Declaració Final de la COP 20 de Lima 2014, l’article 13 reiterava la invitació a les parts a:

to communicate their intended nationally determined contributions well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended nationally determined contributions”;

mentre que l’article 14 anava fins i tot més enllà del que jo hagués esperat (tal com estaven les coses) quan (utilitzo cursives quan cito textualment i negretes per destacar el més important al meu parer) diu:

“14. Agrees that the information to be provided by Parties communicating their intended nationally determined contributions, in order to facilitate clarity, transparency and understanding, may include, as appropriate, inter alia, quantifiable information on the reference point (including, as appropriate, a base year), time frames and/or periods for implementation, scope and coverage, planning processes, assumptions and methodological approaches including those for estimating and accounting for anthropogenic greenhouse gas emissions and, as appropriate, removals, and how the Party considers that its intended nationally determined contribution is fair and ambitious, in light of its national circumstances, and how it contributes towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2″ (PS.-)

Doncs bé comencen a arribar, tal com hem dit, les primeres INDCs. I de les primeres que arriben algunes ben importants; claus a ben segur les dels EUA i la UE dels 28.

I malgrat que l’article 8 de la mateixa Declaració de Lima diu també textualment:

“Notes that the arrangements specified in this decision in relation to intended nationally determined contributions are without prejudice to the legal nature and content of the intended nationally determined contributions of Parties or to the content of the protocol, another legal instrument or agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties;”

interpretable, a la meva manera de veure, en el sentit que una cosa són les INDCs i una altra el que digui el possible futur “acord de París”, esta clar que “tot esta a punt” per a un xoc de trens entre el que comencen a dir i diran que es proposen fer les INDCs i el que hauria de dir l'”acord de París” des d’una perspectiva global de món i tenint en compte, precisament, la pròpia preocupació que encapçala la mateixa Declaració de Lima:

“Noting with grave concern the significant gap between the aggregate effect of Parties’ mitigation pledges in terms of global annual emissions of greenhouse gases by 2020 and aggregate emission pathways consistent with having a likely chance of holding the increase in global average temperature below 2 °C or 1.5 °C above pre-industrial levels”.

 

Una primera anàlisi de les INDCs de la UE, els EUA, Rússia i Mèxic

1.La variabilitat de l’any base com a primera font de confusió

Mentre que per la UE i Rússia l’any base continua sent el 1990 (com ho fou en el Protocol de Kyoto), pels EUA és l’any 2005 i per Mèxic l’any 2013.

En canvi, les dades internacionals més consolidades i els darrers informes de l’IPCC aconsellerien, sens dubte, que l’any base sigui/fos el 2010; doncs no: tothom va a la seva i la comparabilitat inicial es fa, d’entrada, menys evident!

 

2. El % de reducció d’emissions per a un any futur, respecte a un any base, no és suficient per valorar quantitativament la proposta de forma acurada

En efecte, la trajectòria que es segueixi per tal d’evolucionar en el període de mitigació definit, és un altre factor determinant per valorar, llavors si amb certesa, les emissions que s’acabaran llençant a l’atmosfera durant aquest període. La superfície definida pels anys inicial i final del període i la trajectòria en qüestió ens donaria, llavors si, el “pressupost de carboni” que utilitzaria -que pensa utilitzar- l’estat-part en qüestió en aquell període.

 

3. És cert que no sona del tot malament sentir a parlar o llegir en les INDCs que:

 

  • La UE dels 28 reduirà un 40% les seves emissions de GEG (Gasos d’Efecte Hivernacle) pel 2031, i respecte a les del 1990, en el període 2021-2031
    • Permetria a la UE esta emetent sense límit durant els propers 5 anys; no dic ni que ho faci ni que ho pensi fer, però la possibilitat hi seria.
    • Ho dic perquè, de fet, llegim noticies d’arreu del món que fan pensar en que el període 2015-2020 pugui ser una mena de període de “no llei seca” en que hi puguin haver moltes iniciatives de “cremar tant combustible fòssil com es pugui…i com més brut millor”, abans de que no entri en vigor un suposat i hipotèticament progressista “acord de París”; els humans som capaços de fer això i més; i només cal recordar que el segon període de compromisos del Protocol de Kyoto 2013-2020 -aprovat a la COP de Doha 2012- és gairebé segur que no arribarà a entrar mai en vigor!

 

  • Els EUA reduirà entre un 26 i un 28% les seves emissions de GEG pel 2025, respecte a l’any 2005. I afirma que això estarà en la línia futura d’arribar a reduir un 80% pel 2050.
    • Es fa difícil entendre tanta precisió en el mig o gairebé curt termini i, en canvi, permetés el brindis al sol, sense justificació de cap mena, per l’any 2050
    • El desconeixement de les trajectòries fa prou difícil valorar, pels dos extrems anteriors, la magnitud real de la proposta que, emperò, sembla més que ben pobre pel que comentarem més endavant

 

  • Rússia reduirà entre un 70 i un 75% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 1990
    • Seria la “intenció més progressista”, en el sentit de més coherent  i més compatible amb l’esperit i la lletra del darrer informe de valoració, AR5, de l’IPCC

 

  • Mèxic reduirà un 25% les seves emissions de GEG pel 2030, respecte a l’any 2013
    • És molt important que Mèxic hagi fet els deures; sobretot en la mesura que Mèxic no és un país de l’annex I de la Convenció i, en canvi, esta fent seva obertament -quan fa aquests deures-, la idea de que l’acord de París ha de ser aplicable a totes les parts (cosa que afirma la Plataforma de Durban però que té, encara, una forta resistència per part de molts estats que troben en la mateixa Convenció Climàtica del 1992, en la qual s’ha de basar l'”acord de París”, arguments per diferenciacions radicals entre diferents tipus d’estats-parts

 

4. Però no n’hi ha prou en dir si sonen bé o malament; cal, com s’ha dit, una anàlisi més profunda de la que permet un text com aquest. I sobretot cal que aquesta anàlisi ens permeti fer: a) comparatives entre els estats-part i, sobretot, b) comparatives en relació a tot el món i a les metes globals que l’IPCC considera com a imprescindibles per frenar el canvi climàtic. Només així és podrà valorar la resposta a la pregunta clau: la suma de les parts serà igual al tot global necessari?

 

Propera presentació d’un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació compatible amb l’escenari RCP2.6 de l’AR5 de l’IPCC

A la Conferència de la UNFCCC de Bonn del proper mes de juny,  el GGCC de l’STH de la UPC (el Grup sobre Governament del Canvi Climàtic, GGCC, del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme, STH, de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) presentarà, per primera vegada i pública i formalment, un estudi proposta de distribució quantificada de mitigació d’emissions entre els estats-parts de la UNFCCC, que és compatible amb un escenari de futur del cinquè i ben recent informe de valoració, AR5, de l’IPCC. Aquest escenari és l’anomenat RCP2.6  i és l’únic que garantiria que, al llarg del segle XXI, la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2oC respecte a la temperatura de l’època preindustrial.

D’acord amb aquest estudi, que he tingut la oportunitat de co liderar amb altres companyes i companys del grup esmentat, puc avançar ja, des de la fase de redacció final en la qual estem, que la suma congruentment  comparable dels pressupostos de carboni que acabarien gastant d’aquí al 2050 (fent una extrapolació raonable de les seves propostes recentment conegudes -INDCs- i citades i pre analitzades en aquest text) els EUA, la UE i Rússia, conjuntament, seria dues vegades el que podrien utilitzar si hom vol que la seva contribució conjunta sigui/fos compatible amb la meta objectiu global reiteradament citada dels 2oC i que, per cert, tothom diu assumir plenament.

No, no anem pas gens bé. Així doncs, a aquesta velocitat i encara que dit de forma expressament exagerada el planeta i París 2015 es continuen escalfant més i massa!

 

Creació d’una “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” a la propera reunió de la UNFCCC – Bonn, 1 al 11 de juny, en el camí final cap a París 2015?

Lluny de quedar-nos en el terreny de l’anàlisi numèrica i científica més o menys acadèmica, o de la crítica política d’observadors forans, potser és l’hora de ficar-se a dins del procés i intentar incidir-hi políticament.

Copenhaguen, el 2n període de compromisos del PK, etc. no han arribat a bon port per la manca d’acord en la distribució del pressupost de carboni que es pot llençar a l’atmosfera en les properes dècades. Amb el repte afegit de que milions i milions de ciutadans han de poder sortir de la pobresa en molts països en desenvolupament on, per tant, s’ha de poder utilitzar una part important del pressupost de carboni mundial compatible amb els 2oC.

Aquest tema doncs s’ha de portar ja, ineludiblement, al primer pla -públic i transparent- de les negociacions finals, que comencen aquest juny a Bonn, en el camí cap a París 2015.

Em sembla doncs que ja toca intentar constituir una  “TASK FORCE pro DISTRIBUCIÓ FORTA I JUSTA DE MITIGACIONS” que segueixi i visqui en directe, i amb màxima voluntat d’incidència política, les properes reunions negociadores de l’ADP de la UNFCCC que tindran lloc a Bonn: aquest mes de juny primer, però després a finals d’agost i d’octubre, respectivament, i poc abans ja de París 2015.

Global_Warming

Xerca; 13 d’abril de 2015

“Text de negociació” de Ginebra per transformar en un possible “Acord de París 2015”: pas previ usual, imprescindible, no negligible però que, malauradament, tampoc garanteix res

23 febr.

Estat i full de ruta de les negociacions sobre Canvi Climàtic cap a París 2015

Del 8 al 13 de febrer passat es va reunir al Palau de les Nacions de Ginebra (“la casa de les NNUU” a Ginebra) la reunió 2-8 de l’ADP, o l’ADP 2-8.

Després de les seves dues darreres reunions (l’ADP 2-6, l’octubre passat a Bonn, http://wp.me/p1IaoC-iE, i l’ADP 2-7, a la COP 20 de Lima  de finals de l’any passat, http://wp.me/p1IaoC-jb) no es pot pas negar que l’ADP 2-8 de Ginebra és, probablement, el primer pas important cap a un possible “acord” a finals d’aquest 2015 a París.

Al final de la reunió es va aprovar amb una certa solemnitat (i evidentment amb les pressions i problemes propis de les darreres hores de les reunions de sempre d’aquest procés) que el text que s’havia estat treballant aquests darrers dies, en base a un text previ d’elements sobre els possibles continguts d’aquest text (si si, així es treballa a les NNUU) que s’havia treballat a l’ADP 2-6 i 2-7, era ja oficialment i públicament el text de negociació que constitueix, a partir d’ara, les bases de la negociació formal d’un possible “Acord de París”; per cert, aquell acord que, recordeu, no se sap pas quin tipus d’acord legal o de què ha de ser!

La fase de negociacions formals, a partir doncs i en base a aquest text de negociació, començarà a la reunió habitual d’estiu de la UNFCCC a Bonn, aquest any de l’1 al 11 de juny.

Emperò, s’ha aprovat ja, també, un calendari extraordinari i específic de reunions posteriors de l’ADP que passarà, com a mínim, per dues reunions més a Bonn, abans d’arribar a París, i que tindran lloc del 31 d’agost al 4 de setembre i del 19 al 23 d’octubre. París, recordem, comença el 30 de Novembre.

Com en moltes coses a NNUU, un canvi d’any significa molts relleus. Així hem canviat de co chairs (co presidents) de l’ADP. Ara són els membres de les delegacions d’Algèria, Sr. Ahmed Djoghlaf, i dels USA, Sr. Reinfsnyder. I dins de l’equip dels co chairs, el nou relator de l’ADP és un membre de la delegació de Xina, Sr. Yanf Liu.

No crec que sigui cap casualitat, ni molt menys, que els USA i la Xina estiguin en la conducció del procés. Però extreure’n cap conclusió positiva o negativa és, evidentment, prematur;  però també, com dèiem en el títol general del post d’avui: no negligible.

 

“The negotiating text / El text de negociació”

És, d’antuvi, un típic text de negociació de NNUU. Tot són parèntesis, claudàtors, claus, … i opcions diverses d’articles i sub articles. Res esta aprovat (i normalment, res esta aprovat fins que no esta aprovat tot …això ho sentirem tota l’estona al final, segur que agònic, de la reunió de París).

A partir d’un text d’elements de continguts, totes les delegacions hi han pogut posar el seus texts propis, les seves propostes, etc. No se l’hi ha de treure doncs cap mèrit, però quan durant la setmana passada s’ha estat parlant d’èxit o fracàs, crec que sincerament, el debat no és procedent, no toca. Com he dit, es tracta d’un pas imprescindible (una condició necessària) i, per tant, important, però que, pel que acabo de mencionar precisament, no garanteix res (és adir, en cap cas és una condició suficient per a res).

Un text de 86 pàgines (no reals perquè recullen opcions entre les quals escollir o, per entendre’ns, compaginar) i 103 articles, a aquestes alçades inicials reals de la negociació, és un text llarg i, per tant, amb una dificultat, en principi afegida, de negociar no menyspreable. De fet a Copenhaguen hi va haver, fins a l’arribada dels caps d’estat els tres darrers dies, un document (al meu parer bastant bo i que hagués anat molt bé si s’hagués pogut aprovar llavors) que tenia més de 300 pàgines. Esta clar que la seva pròpia llargada va ser una dificultat afegida i un  dels motius -no pas el principal, eh!- de la seva caiguda final.

Per cert, podeu trobar el text a:

http://unfccc.int/files/bodies/awg/application/pdf/negotiating_text_12022015@2200.pdf

 

L’Índex del text de negociació

Pels mateixos motius que he exposat a l’apartat anterior, tampoc l’índex es pot donar per aprovat (i també esta afectat de claudàtors, parèntesis, opcions, …), però, en aquest cas i sobretot perquè recull gran part de la tradició escrita, i més o menys de consens, en el tema dins de la UNFCCC, si que crec que es pot dir que, si més no, lo lògic seria que l’índex d’un “possible” document final, com a mínim, s’hi assemblés.

És més o menys (perquè segons les opcions és més o menys un o altre) el següent:

 

  1. Preàmbul
  2. Definicions
  3. Objectius generals
  4. Mitigació
  5. Adaptació i Pèrdues i Perills (E i F?)
  6. Finançament
  7. Tecnologia
  8. “Capacity Building”
  9. Transparència i Acció i Suport
  10. Temporitzacions i Processos relacionats amb els Compromisos
  11. Facilitació de la Implementació i el Compliment
  12. Disposicions de Procediment i Institucionals
  13. Annex (llistats de parts compromeses)

 

Sense sorpreses doncs fins el punt 8. Novetats a analitzar en els darrers punts -a partir del 9- sobre, precisament, els temes del tipus d’acord i de la seva implementació. Ho deixarem per més endavant.

 

Sobre mitigació

Ningú que hagi llegit algun post d’aquest blog -d’aquest tema en concret- alguna vegada, pot tenir ja cap dubte que l’apartat “D. Mitigació”, no és que sigui el més important, és que és l’apartat per excel·lència que determina i determinarà, ineludiblement, la possibilitat o no d’un acord més o menys substancial i rellevant a París.

Es fa molt difícil amb el tipus de text que tenim davant, fer cap valoració de si es pot entreveure alguna possibilitat de consens final en el tema. El text corresponent a aquest apartat ocupa 12 pàgines i 11 articles en aquesta primera versió per negociar.

Hi podem llegir frases fins i tot més radicals que alguns texts de l’IPCC…però també hi podem llegir frases que es queden en la cantarella de Copenhaguen i de que “ens comprometem a que la temperatura a la superfície de la terra no augmentarà més de 2C respecte a la de l’era pre industrial”.

No havent pogut seguir la negociació de manera presencial no puc valorar la distància real a la qual es pugui estar d’un acord, insisteixo que essencial, en el punt clau del camí cap a París.

Apel·lant a la benevolència del lector deixaré citat com a final d’aquest apartat un dels textos que, com a mínim a un servidor, ja el deixarien més que content si realment es pogués entreveure que aquesta opció del text pugui ser part de la d’un futurible consens:

“[13.2 Option 2: All Parties shall cooperate in achieving the peaking of global and national greenhouse gas emissions as soon as possible, recognizing that, consistent with emissions peaking for developed countries in 2015, they shall aim to reduce net emissions to zero by 2050, and further recognizing that the time frame for peaking will be longer in developing countries, bearing in mind that social and economic development and poverty eradication are the first and overriding priorities of developing countries, in the context of equitable access to sustainable development.] ”   

 

Alguns sorolls perillosos que comencen a sentir-se

En alguns dels relats que he “diagonalitzat” sobre temes que han estat sobre la taula a Ginebra, apuntades per algun estat part, o per alguna veu significativa, cal destacar-ne una que ja ha tingut alguna ressonància mediàtica important durant aquesta darrera setmana, en concret, en un article -ves per on- del New York Times.

Es tracta d’anar introduïnt la idea que no cal que de París en surti cap acord legal i, ni molt menys, vinculant. O si més no que allò que és realment important, és a dir, els compromisos de reducció d’emissions no siguin vinculants sinó voluntaris. L’article del NYT (Surprisingly, a Voluntary Climate Treaty Could Actually Work) ho defensa com a una opció plausible i desitjable potser! El podeu llegir aquí:

http://www.nytimes.com/2015/02/15/upshot/surprisingly-a-voluntary-climate-treaty-could-actually-work.html?_r=1&abt=0002&abg=1

Sinó fos perquè la humanitat si juga tant, algú com jo a qui l’hi agrada la política en majúscules, podria acabar aquest post d’avui dient que, sens dubte, estem davant d’un procés apassionant. Emperò el problema és que estem davant d’un procés dramàtic en el que s’hi juga el futur dels nostres fills i nets.

co chairs adp 2015

Xerca; 23 de febrer de 2015

%d bloggers like this: