L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després

18 gen.

(ÉS BO QUE HI HAGI HAGUT UN ACORD! LA METODOLOGIA QUE DEFINEIX L’ACORD ÉS BONA! SI NO FOS QUE HI MANCA EL MECANISME DE REALIMENTACIÓ POLÍTICA INDISPENSABLE! UN ACORD VINCULANT QUE NO VINCULA! L’ACORD ÉS MOLT INJUST PELS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT)!

 

Una anàlisi amb, ja, una certa perspectiva allunyada de la intensitat de la COP21

Després d’haver seguit bastant presencialment el llarg i molt complex procés cap a París 2015 i, finalment, tota la COP21 a París, i després d’haver escrit bastant sobre tot plegat, però més com a cronista polític que com a analista de continguts, ara que ja tenim l’Acord de París dona satisfacció poder-ne fer, precisament i finalment, una anàlisi de continguts. Aquesta vegada he defugit la immediatesa, en part per cansament però sobretot per una voluntat de voler tenir una perspectiva allunyada dels fets i de la crònica, i poder escriure una anàlisi, la meva i ben personal, dels continguts de l’acord i del que pot suposar per al futur de la lluita contra el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Segle XXI que, bastant recentment, va veient científicament consolidat la caracterització de l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric del planeta terra, que hauria començat amb la revolució industrial i en el que actualment estaríem ja bastant definitivament instal·lats: l’Antropocè (n’haurem de parlar un altre dia, però la paraula ja en diu molt!).

 

A mena d’índex d’aquest post que, a l’hora, definiria els grans titulars d’aquesta anàlisis de continguts

  1. És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord
  2. Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord
  3. Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)
  4. Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la greu manca de definició -d’existència per tant- del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia
  5. Un acord molt injust pels països en desenvolupament.
  6. Les primeres alertes i agendes sobre l’acord, la seva bondat, el seu desenvolupament i sobre les noves futures fases de lluita contra el canvi climàtic (ho deixarem per una part II d’aquesta anàlisi)

Nota final a quatre mans (Olga Alcaraz i Josep Xercavins): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

 

És bo, fins i tot molt bo, que hi hagi hagut acord i que tinguem l’Acord de Paris

Una persona com jo que va pronosticar que no hi hauria acord, perquè s’arribava a París amb gairebé tota la feina de negociació real entre les parts per fer i sense ni la “pau” ni el “ritme” necessari per a què una negociació política com la viscuda (en aquest cas la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional) arribi a bon port, el fet que hi hagi hagut un acord és una molt bona noticia. Sense tornar a escriure (entre altres coses ara ja té molt menys interès fer-ho) sobre les maneres amb les que s’ha acabat arribant a un acord, cal subratllar, des del meu punt de vista, que acabar amb l’etapa de cerca desesperada d’un acord, passant pàgina del Protocol de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic. I això és molt bo i, per tant, a mi no em fa cap recança dir que és fins i tot molt bo que hi hagi hagut un acord a París i que tinguem l’Acord de París.

Analitzarem a continuació la bondat i les característiques de l’acord i si l’acord és més o menys satisfactori, però, insisteixo de moment, el que subratllem és que és molt bo que hi hagi hagut un acord.  Sobretot perquè el món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic, que hi ha d’haver doncs un canvi de rumb i de que s’hi lluitarà, a diferència dels acords anteriors (una diferència controvertida i al nostre parer no pas ben resolta ni molt menys; de seguida  entrarem ja en l’anàlisi dels aspectes conflictius i negatius de l’acord en si), per part de tots els estats de la Convenció Climàtica del 1992 amb, perquè no dir-ho, els EUA i la Xina inclosos. I això sol, si se’m permet -i amb totes les contradiccions i de molt diferent tipus i nivells que té l’acord- és molt bo i suposa a la pràctica, com dèiem, l’imprescindible missatge de canvi de rumb que necessitàvem! Què haguéssim volgut més clar i més nítid però que finalment sembla haver arribat amb una certa claredat!

 

Sobre les molt perilloses ambigüitats de l’objectiu central de l’acord

Els articles 2.a) i 4.1. de l’Acord de París (que, per cert, hom pot trobar actualment ja en tots els idiomes oficials de les NNUU a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008831)

són els que en defineixen els seus objectius a llarg termini pel que fa a la mitigació (ja sap el lector que m’hagi llegit alguna vegada que aquest és, al meu parer, sempre i clarament el problema clau a afrontar) i diuen textualment:

Artículo 2.a) Mantener el aumento de la temperatura media mundial muy por debajo de 2 ºC con respecto a los niveles preindustriales, y proseguir los esfuerzos para limitar ese aumento de la temperatura a 1,5 ºC con respecto a los niveles preindustriales, reconociendo que ello reduciría considerablemente los riesgos y los efectos del cambio climático;

Artículo 4.1. Para cumplir el objetivo a largo plazo referente a la temperatura que se establece en el artículo 2, las Partes se proponen lograr que las emisiones mundiales de gases de efecto invernadero alcancen su punto máximo lo antes posible, teniendo presente que los países en desarrollo tardarán más en lograrlo, y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero, de conformidad con la mejor información científica disponible, para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo, sobre la base de la equidad y en el contexto del desarrollo sostenible y de los esfuerzos por erradicar la pobreza.

Aquests texts (em vàrem veure tantes versions abans d’arribar a ells!) són doncs la nova brúixola finalment consensuada que haurà d’orientar a partir d’ara la lluita contra el canvi climàtic; el canvi de rumb del que parlàvem fa un moment.

Es pot dir que pràcticament no hi cap altra referència als objectius a llarg termini i que aquests objectius s’han continuat concretant (no ha estat possible cap altra forma més precisa, més clara i, diríem, “més antropocèntrica”) en el nivell del augment de temperatura mitjana mundial que volem mantenir o no depassar.

En aquest sentit no s’ha avançat gaire respecte a texts ja existents en el frustrat acord de Copenhaguen-2009 i en els immediatament posteriors “Acords de Cancún-2010”. Tornarem i analitzarem aquest aspecte més endavant (en el context de la nota final sobre alguns temes científics de fons), però sense que això vulgui dir que no sigui pas un aspecte central i que el fet de formular-se d’aquesta manera no hagi de ser considerat una de les ambigüitats molt perilloses de l’Acord de París. Ho és clarament i simplement perquè el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara.

L’article 4.1. ho intenta arreglar una mica però introduint llavors una altra ambigüitat tant o més perillosa que la ja analitzada. El principal problema del conjunt de text clau que estem analitzant en aquest apartat és la frase gairebé final d’aquest article 4.1. (que, per cert, va anar apareixent, en aquesta formulació concreta, més aviat a darrera hora):

“para alcanzar un equilibrio entre las emisiones antropógenas por las fuentes y la absorción antropógena por los sumideros en la segunda mitad del siglo”

Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils molt principalment, sense entrar ara i aquí en més i més complets però ben coneguts aspectes de la problemàtica en qüestió) tal com bé es diu (i això també seria  important subratllar-ho com a positiu) a la meitat del propi text de l’article 4.1. (y a partir de ese momento reducir rápidamente las emisiones de gases de efecto invernadero). Però, tal com acabem de citar, el text no ho deixa així de clar al final i aquesta és una ambigüitat molt important perquè, sobretot, pot alimentar novament el que s’anomena l’optimisme tecnològic i, en aquest cas, la suposada possible descoberta de maneres tecnològiques noves (que estan a la ment i en els papers d’alguns però que són un imaginari molt inadequat i ben inacceptable i irrealitzable segons la majoria de científics actuals) d’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni. Tornant-ho a deixar pendent per a una altra ocasió, aquesta opció -de ser possible i d’implementar-se en futur en principi de ficció- suposaria una contribució incremental -qualitativa i quantitativament molt i massa important i d’elevadíssim risc- “d’Antropocè”.

Una llàstima doncs no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. I que, a més a més, no la concretés més específicament com a tal (veure en aquest sentit, i una altra vegada, la nota final sobre alguns temes científics de fons). Esperem que ben aviat la racionalitat científica i l’evolució del problema tradueixi el text pactat en formes menys equívoques i que, de moment i desgraciadament, suavitzen una mica el missatge de fons i de canvi de rumb que l’Acord de París dona al món i, en aquest cas sobretot, als mons econòmics i tecnològics.

 

Una bona metodologia: el millor de l’acord (que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015; la qual cosa va ser, segurament, el factor conductor principal que va fer possible l’acord)

L’article 4 de l’Acord de París és sens dubte el més important i el que, a banda del que ja hem comentat del seu punt 1, defineix la metodologia -en allò bàsic de la mitigació- amb que s’afrontarà la lluita contra el canvi climàtic. Citem textualment (i aprofitem d’entrada, breument, per comentar el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda i que ara, comparant els textos que es van lliurar en aquell dia amb els que finalment ara trobem com aprovats, es pot veure ben clar: ha canviat en l’article 4.4. el primer “deberan -shall-“ per un “deberian -should-“):

Artículo 4.2. Cada Parte deberá preparar, comunicar y mantener las sucesivas contribuciones determinadas a nivel nacional que tenga previsto efectuar. […]

Artículo 4.3. La contribución determinada a nivel nacional sucesiva de cada Parte representará una progresión con respecto a la contribución determinada a nivel nacional que esté vigente para esa Parte y reflejará la mayor ambición posible, […]

Artículo 4.4. Las Partes que son países desarrollados deberían seguir encabezando los esfuerzos y adoptando metas absolutas de reducción de las emisiones para el conjunto de la economía. Las Partes que son países en desarrollo deberían seguir aumentando sus esfuerzos de mitigación, y se las alienta a que, con el tiempo, adopten metas de reducción o limitación de las emisiones para el conjunto de la economía, […]

Artículo 4.9. Cada Parte deberá comunicar una contribución determinada a nivel nacional cada cinco años, de conformidad con lo dispuesto en la decisión 1/CP.21 y en toda decisión pertinente que adopte la Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París, y tener en cuenta los resultados del balance mundial a que se refiere el artículo 14.

Artículo 4.19. Todas las Partes deberían esforzarse por formular y comunicar estrategias a largo plazo para un desarrollo con bajas emisiones de gases de efecto invernadero, teniendo presente el artículo 2 y tomando en consideración sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus capacidades respectivas, a la luz de las diferentes circunstancias nacionales.

L’anàlisi positiva que jo faig d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric (encara que molt recent i que es va proposar seriosament en la COP de Lima anterior a la de París) que de fet ha forjat, des del meu punt de vista, aquest acord de París, i que és la realització per part de pràcticament tots els països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional; en anglès: Intended Nationally Determined Contributions), i que, per primera vegada, ens han permès veure i, per tant, analitzar, individualment i col.lectivament, quines eren les intencions de mitigació d’emissions que tenim actualment i de les quals, per tant, partim en aquests moments. Segon: una lectura confiada, però que crec no irrealista, dels articles que acabo de citar textualment i, per tant, de donar per fet (i això és òbviament molt important) que tothom (si, tothom!) presentarà cada cinc 5 any noves i més ambicioses NDCS (la nova sigla que crec que quedarà) i, per tant, nous, i més ambiciosos, objectius de mitigació.

En aquest context la metodologia continua sent bona, i fins i tot millora adequadament, si es té en compte sobretot la referència que fa al final l’article 4.9. a tenir en conte els resultats del “balanç mundial” a que es refereix l’article 14 i que textualment diu:

Artículo 14.1. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará periódicamente un balance de la aplicación del presente Acuerdo para determinar el avance colectivo en el cumplimiento de su propósito y de sus objetivos a largo plazo (“el balance mundial”), y lo hará de manera global y facilitadora, examinando la mitigación, la adaptación, los medios de aplicación y el apoyo, y a la luz de la equidad y de la mejor información científica disponible.

Artículo 14.2. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el Acuerdo de París hará su primer balance mundial en 2023 y a partir de entonces, a menos que decida otra cosa, lo hará cada cinco años.

Deu n’hi do! Així doncs tothom farà cada cinc anys una més progressiva i ambiciosa NDC i el conjunt serà analitzat agregadament per fer-ne un “balanç mundial”.

Fins aquí, per a mi, “perfecte”. Per tant una bona metodologia que, a més a més, és: inclusiva, diferenciadora pel que fa a responsabilitats de cadascú i que passa pàgina de grans ineficiències i impotències del passat.

I deixi’m el lector que rendeixi aquí el meu “innecessari i empàtic homenatge particular” als dos co chairs de l’ADP (principalment a “l’amic” americà que és qui primer en va parlar, en un plenari de crisi, el dilluns de la segona setmana de la reunió de juny passat a Bonn) per la seva concepció d’aquesta metodologia. Ara puc veure (de fet no recordo ja si ho vaig escriure o no) clarament el que llavors vaig entreveure: allà es fa “començar a gestar” l’acord de París.

 

Una bona metodologia  però sotmesa, a la fi, a la terrible tenalla de la sobirania dels estats (per tal d’aconseguir un tractat vinculant que no vinculi res): la molt greu manca de definició, d’existència per tant, del mecanisme de realimentació política d’aquesta metodologia

Desgraciadament l’article 14 té un tercer punt que diu textualment:

Artículo 14.3. El resultado del balance mundial aportará información a las Partes para que actualicen y mejoren, del modo que determinen a nivel nacional, sus medidas y su apoyo de conformidad con las disposiciones pertinentes del presente Acuerdo, y para que aumenten la cooperación internacional en la acción relacionada con el clima.

i que, per tant, deixa clarament en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, si en el cas (i això és el que ja passa ara amb les actuals INDCS) que el “balanç mundial” resultat de les anàlisis agregades ens digui que anem clarament i manifestament per mal camí. És a dir, no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre o un cert subconjunt o el conjunt de tots els estats per tal de, efectivament, encaminar-se, individual i col·lectivament, en la direcció que ens porti cap els objectius marcats (i ja comentats) del propi Acord de París.

Tenim doncs un tractat vinculant però que no vincula en res. Aquesta era la condició que explícitament posaven els EUA (i potser no tant explícitament, però també, la Xina i la Índia) per arribar a un acord. S’ha de reconèixer l’habilitat en aconseguir-ho. Però s’ha de criticar radicalment el fet que, a la pràctica, el tractat no és llavors, en si mateix, cap garantia de que la lluita acabi sent realment exitosa.

Caldrà doncs fer dels resultat dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part principalment de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir (allò que no garantirà el tractat) que els països responsables canviïn manifesta i ràpidament de rumb. I això ja hauria de ser aplicable ara, i ja hauria de ser per tant una de les prioritats polítiques de la ciutadania mundial en aquests moments, davant de les anàlisis agregades conegudes de les actuals INDCS, que situen un augment de més de 3,5 oC de la temperatura mitjana a la superfície de la terra, si es segueix en el camí de l’actual primer “balanç mundial” realitzat ben recentment (en aquest cas pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient: PNUMA-UNEP).

 

Un acord molt injust pels països en desenvolupament

Com acabo de dir les anàlisis realitzades de les actuals INDCS ens diuen que si, col·lectivament, seguíssim en el camí que han previst seguir actualment els estats del món, això ens portaria indefectiblement a un augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra superior als 3,5 oC.

En les anàlisis agregades realitzades d’aquestes INDCS es veu clarament que això és el resultat, molt essencialment, de la suma de les contribucions que faran els pocs però molt significatius països que ja han contribuït històricament molt a que tinguem el problema del canvi climàtic.

Això no tindria perquè ser així i, de fet, si el món volgués afrontar el problema del canvi climàtic amb criteris de justícia climàtica (justícia que vol dir, com a mínim, contribuir a saldar un deute amb aquells països del món que no han causat emissions, que no han causat el problema, però  que, en canvi, el patiran tant o més que els que l’han causat), llavors, les darreres emissions que hauríem de realitzar com a món haurien de ser realitzables d’entrada, haurien de ser un dret (dret a exercir o no -compensant-ho d’altres maneres), pels països en desenvolupament que, llavors, fent us ells si, però per darrera vegada, de les tecnologies fòssils, aconseguissin reequilibrar, mínimament, les condicions de vida dels humans al planeta

Amb la metodologia prevista i, evidentment, sobretot per la tenalla sobirana -acabada de comentar en l’apartat anterior- i, per tant, el pel seu control de facto pels estats més poderosos i més emissors, les darreres emissions, si realment ho acaben sent, ho seran també, fonamentalment, pels mateixos que ja han emès més fins ara.

Per tant, l’acord de París és un acord molt injust pels països en desenvolupament perquè enlloc es preveu cap mecanisme que permeti garantir que hi haurà justícia climàtica en el camí, si es segueix realment, de lluita a fons contra el canvi climàtic.

Vegeu una vegada més, i ara sobretot en relació a aquestes darreres afirmacions,  la nota final a quatre mans d’aquest post d’avui.

 

Xerca; Barcelona 18 de gener de 2016

 

****************************************************************************************************************************************************

NOTA FINAL A QUATRE MANS (OLGA ALCARAZ I JOSEP XERCAVINS): ALGUNS TEMES CIENTÍFICS I POLÍTICS DE FONS AL VOLTANT DE L’ACORD DE PARÍS I/O SOBRE UNA DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST GLOBAL DE CARBONI  BASADA EN CRITERIS DE JUSTICIA CLIMÀTICA

Les negociacions climàtiques tenen i han tingut històricament  com a base el millor coneixement científic disponible. Aquest coneixement és recollit, sistematitzat i fet públic per l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) en Informes de Valoració (AR són les seves sigles en anglès). Així ho fou per exemple amb l’AR4 (2007) abans de Copenhaguen i ara amb l’AR5 (2013-2014) abans de París.

Una de les noves i principals conclusions presents a l’AR5 ha sigut que ja és possible estimar científicament quines són les correlacions entre l’augment de temperatura mitjana a la superfície de la terra, l’augment de la concentració de GHG (Gasos d’Efecte Hivernacle) a l’atmosfera terrestre i la quantitat d’emissions d’origen antròpic que es continuïn llançant i, per tant, acumulant a l’atmosfera.

Aquesta estimació de correlacions és extremadament important perquè permet, per primera vegada, calcular quines emissions de GHG es podrien emetre encara en funció de l’objectiu d’augment de temperatura a la superfície de la terra que es pretengués no depassar.

Doncs bé, a partir d’aquest punt, el Grup de Governament sobre el Canvi Climàtic (GGCC) del Grup Singular de Recerca en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme (STH) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) es va proposar, a mitjans del 2014, analitzar i treballar acadèmicament aquest tema amb la voluntat d’incidir políticament en les negociacions de l’Acord de París.

Els resultats d’aquest treball van ser, primer, el càlcul acurat del Pressupost Global de Carboni que, per definició, és la màxima quantitat d’emissions de GHG que encara es podria emetre a l’atmosfera des de l’any 2011 fins el 2100, si es vol garantir que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no depassi els       2 ºC.

A diferència del que va fer amb l’AR4 abans de Copenhaguen, l’IPCC a l’AR5 no planteja cap proposta política de distribució entre països d’aquest Pressupost Global de Carboni. Per tant, el nostre grup el que es va plantejar fer llavors és elaborar una proposta de distribució d’aquest Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la Convenció Climàtica (la UNFCCC).

Per fer-ho calia i cal partir d’uns determinats criteris. Nosaltres vam adoptar un criteri, que es pot anomenar de Justícia Climàtica, que és aplicable a tots els estats parts (per tant, un únic criteri comú a tothom) i que incorpora el principi de Responsabilitats Comunes però Diferenciades recollit a la Convenció Climàtica de 1992. A grans trets, el podríem explicar atenent al següent raonament: si els països protagonistes de la revolució industrial i del desenvolupament de les tecnologies d’utilització dels combustibles fòssils han acabat sent els principals responsables del canvi climàtic que ha acabat afectant a tot el planeta i a tota la humanitat, i alhora han gaudit ells sols d’un nivell de desenvolupament elevat, llavors sembla necessari i just que les darreres emissions provinents d’aquest model tecnològic energètic estiguin en mans dels països en desenvolupament, o com a mínim en tinguin el dret clarament reconegut com a tal, per tal d’equiparar mínimament, al món, els nivells de desenvolupament de tots els seus països.

Aquest criteri, que ho és a nivell de valor ètic, és formulable en termes matemàtics i, per tant, és possible modelitzar matemàticament i calcular rigorosament una distribució del Pressupost Global de Carboni entre els estats part de la UNFCCC basada en criteris de Justícia Climàtica.

Més enllà del treball científic, si hom pretén incidir en unes negociacions internacionals multilaterals, només hi ha, actualment, un camí directe: posar-se d’acord i treballar conjuntament amb estats que participen i són actors directes la negociació.

Així ho vàrem fer i en totes les reunions de negociació realitzades des del mes de juny d’aquest 2015 fins a París hem estat presents i hem treballat com a “secretariat” del “Grup d’Amics per a una Mitigació Ambiciosa, distribuint el Pressupost Global de Carboni sota criteris de Justícia Climàtica”. Armènia, Bolivia (principalment), El Salvador i Etiòpia han estat, fins ara, els països membres d’aquest grup d’amics. A partir d’un acte celebrat -el divendres 4 de desembre- al Pavelló de l’Índia -presidit pel Secretari d’Estat de Medi Ambient d’aquest país-, i al qual vàrem estar convidats a presentar el nostre treball, l’Índia va estar donant suport a les posicions del Grup d’Amics.

El resultat del nostre treball va quedar plasmat en el text final que el dissabte 5 de desembre l’ADP-12, després de 4 anys de treball, va aprovar i entregar formalment i oficial a la COP21 per a que servís de base principal de treball per acabar de construir l’Acord de París. En aquest text, les propostes clau del nostre projecte hi eren ben presents.

Efectivament, en aquest text oficial FCCC/ADP/2015/L.6/Rev.1 (encara que sense efectes legals) que hom pot trobar a:

http://unfccc.int/documentation/documents/advanced_search/items/6911.php?priref=600008726#beg

s’hi troben recollits els següents paràgrafs  citats textualment a continuació:

 

1.DRAFT AGREEMENT

Article 3 (MITIGATION) {Collective long-term goal}

[Parties [collectively][cooperatively] aim to reach the global temperature goal referred to in Article 2 through:

(a) [A peaking of global greenhouse gas emissions as soon as possible[, recognizing that peaking requires deeper cuts of emissions of developed countries and will be longer for developing countries]]

(b) [Rapid reductions thereafter [in accordance with best available science] to at least a X [-Y] per cent reduction in global [greenhouse gas emissions][CO2[e]] compared to 20XX levels by 2050]];

(c) [Achieving zero global GHG emissions by 2060-2080] (d) [A long-term low emissions transformation] [toward [climate neutrality][decarbonization] [over the course of this century] [as soon as possible after mid-century];

(e) [Equitable distribution of a global carbon budget based on historical responsibilities and [climate] justice]

 

III. DECISIONS TO GIVE EFFECT TO THE AGREEMENT MITIGATION

{Collective long-term goal}

21.[Requests [X] to [Develop modalities to implement the distribution of a global carbon budget based on climate justice, considering historical responsibilities, ecological footprint, capabilities, state of development and population;]

 

No cal dir doncs que si aquests paràgrafs s’haguessin mantingut en el text final de l’acord podríem parlar avui d’un acord que, a banda de tot el que analitza el Xerca en el post de 18 de desembre del seu blog “Act Globally”, seria un acord just per als països en desenvolupament, tindria uns objectius sense ambigüitats (perquè quedarien referenciats explícitament al conegut i quantificat Pressupost Global de Carboni) i una metodologia ben tancada (pel mateix motiu comentat en el parèntesi anterior a aquest) que ens encaminaria correctament cap als objectius de lluita del canvi climàtic plantejats per un Acord de París massa insuficient encara que bo -sobretot pel fet d’existir.

 

Olga Alcaraz i Josep Xercavins

Professors Co-Directors del GGCC de l’STH de la UPC

PS1.- Dedicat al Pepe Antequera i Baiget, company i amic amb qui vàrem començar i tirar endavant tot el projecte; ell “va marxar una mica abans (el dilluns 23 de novembre de 2015) cap al seu París”!

PS2.- Tota la documentació així com les principals activitats realitzades en aquest projecte del GGCC de l’STH de la UPC les podeu trobar a:

http://sth.upc.edu/ggcc

 

web sth

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: