La “Gran Acceleració”; ….cap al gran col.lapse?

9 febr.

Un gran treball

De tant en tant aquella frase tan bonica que afirma que som a la societat de la informació i la comunicació i que estem construint la societat del coneixement sembla fins i tot una mica certa. Perdoneu, en la manera de dir-ho, un escepticisme que no aconsegueixo apaivagar mai del tot. I si de la societat del coneixement fóssim finalment capaços de caminar cap a la societat del saber humà, llavors, probablement, hauríem avançat molt. Us imagineu?: mare terra, bon viure, saber humà, …

Doncs bé, del context d’un programa ja molt consolidat del món de la investigació a Suècia: el GLOBAL IGBP CHANGE, on IGBP són les sigles de “International Geosphere-Biosphere Programme”, amb diversos altres centres de recerca parts i aliats, em va arribar un article que, aquesta setmana passada, ha anat veient la llum pública a les corresponents pàgines webs dels diversos centres. Recomano especialment el lloc web:

http://www.igbp.net/news/pressreleases/pressreleases/planetarydashboardshowsgreataccelerationinhumanactivitysince1950.5.950c2fa1495db7081eb42.html

però deixant ben clar que té darrera, fonamentalment, el treball:

The trajectory of the Anthropocene: The Great Acceleration; Will Steffen, Wendy Broadgate, Lisa Deutsch ,Owen Gaffney and Cornelia Ludwig. 2015 Anthropocene Review. Based on Steffen et al. (2004) Global Change and the Earth System

Emperò a la web mencionada hom té accés públic, ja, a les principals figures que, com sempre, diuen més que moltes paraules, les quals formen part i han donat lloc a l’article en qüestió. Vegeu per llegiu aquest post la figura que hi teniu al final o, millor, la que veureu molt més diàfanament si  entreu (altament recomanat) al lloc web anterior.

 

Què tenim davant?

Des d’un punt de vista esquemàtic, el que s’ha fet és actualitzar un conjunt molt ben escollit de gràfics, agrupats i analitzats en l’estudi original publicat el 2004 pel mateix àmbit d’autors i institucions, però ara portant-los tots ells fins l’any 2010 (a l’estudi original arribaven fins el 2000). Una de les altres novetats que s’ha aprofitat per introduir, quan ha estat possible, és que les gràfiques de les tendències socioeconòmiques s’han elaborat també, separada i comparativament, per a tres grans grups de països del món: els països rics (OCDE), els països de les economies emergents (incloent principalment el BRICS) i els altres països del món!

Es tracta concretament de dues series de gràfics. La primera correspon a les grans tendències socioeconòmiques en el període, ara, 1750-2010. La segona correspon a les grans tendències del sistema terra naturalment en el mateix període. En una mentalitat pressió-resposta, les primeres són les pressions antropocèntriques sobre el nostre planeta i les segones les consegüents respostes (molt més complexes que purament deterministes) del sistema terra.

Per a tots aquells que hem estudiat i/o que ens hem interessat per aquests temes, tota aquesta informació és com un manà que ens permet retrobar-nos i re a firmar-nos en diferents discursos que hem anat fent, i/o que hem anat coneixent i digerint, per explicar-nos que estava passant en el rerefons de tota la nostra existència vital i, en relació, a la d’altres i anteriors períodes històrics de la vida de la humanitat en el planeta.

 

Quines són algunes de les principals conclusions concretes i/o específiques que se’n poden treure?

Malgrat que els autors ja alerten de que una dècada (la que s’ha analitzat ara explícitament) és poc temps per treure conclusions a llarg termini, al afegir-la a l’estudi de les dècades anteriors ja analitzades el 2004, si que permet extreure algunes conclusions de tendències que són molt significatives; també en general ja prou conegudes, però aquí amb el valor i interès afegit de tenir-les i veure-les juntes. Pel que fa a les grans tendències econòmiques:

  • l’activitat econòmica de l’empresa humana continua creixent a una taxa ràpida. Fins i tot els moments més discontinus de la crisis financera, del 2008 al 2009, hi queden esmorteïts  i pel que fa als indicadors globals no s’observen signes d’alentiment
  • l’ús de recursos naturals (fertilitzants, paper, aigua, …) no ha parat de créixer
  • el transport i el sector de les telecomunicacions continuen creixent de forma més i més explosiva
  • com ho continua fent, també, la urbanització de la vida humana sobre el planeta

i pel que fa a les grans tendències del sistema terra (només em referiré a una avui):

  • les concentracions atmosfèriques de tres dels principals gasos d’efecte hivernacle -dels de més llarga vida a l’atmosfera- (diòxid de carboni, òxid de nitrogen i metà) s’incrementen totes al llarg de la dècada! (el metà més lentament).  Pel que fa a l’increment de la concentració de diòxid de carboni creix paral·lelament a la utilització de les energies primàries fòssils i al increment del PIB, sense que es pugui apreciar cap tendència de desacoblament en aquestes tendències (sobretot de la primera en relació a les dues segones). AQUEST PUNT ÉS EXTREMADAMENT RELLEVANT A L’HORA DE MIRAR I VEURE A FONS LES DIFICULTATS EN LES NEGOCIACIONS DE CANVI CLIMÀTIC PER PARÍS 2015.

 

Quines són les principals conclusions generals que en treuen els propis autors? De l’holocè a l’antropocè!

La primera és que l’any 1950, seria pels autors, el millor candidat com a data que hauria suposat la transició efectiva de l’holocè a l’antropocè. L’holocè és el període de la història geològica del planeta terra, dins del quaternari, en la qual estaria el planeta terra des de fa uns 10.000anys. No entraré pas en aquests aspectes del tema. Però saber que fins i tot pels geòlegs puguem estar en un clar canvi d’etapa de la història geològica del planeta és obvi que té molta importància. D’aquí el premi Nobel (1989) a un dels científics que ho va proposar per primera vegada: Paul Crutzen.

La segona és la més absoluta reafirmació d’una sentència que ja apareixia en l’informe del 2004 i que diu textualment:

“La segona meitat del segle XX és única a tota la història de l’existència humana a la Terra. Moltes activitats humanes van arribar a punts d’enlairament en algun moment del segle XX i han accelerat bruscament cap al final del segle. Els últims 50 anys del segle XX han vist sens dubte la més ràpida transformació de la relació humana amb el món natural de tota la història de la humanitat.”

Deixi’m el lector tornar al darrer punt i a part del l’apartat anterior d’aquest post, per subratllar que, des del meu humil punt de vista, en casos molt significatius, com els relatius al canvi climàtic, al paràgraf anterior se li podria/hauria d’afegir que l’acceleració ha estat més gran que mai en aquesta darrera dècada 2000-10!

La tercera és resultat de que l’actual estudi, sempre que les dades ho ha permès, ha intentat de construir les tendències socio econòmics en tres grans agregats (tal com ja s’ha subratllat abans): l’OCDE, el BRICS i la resta del món. Les conclusions aquí, no per essencialment conegudes també, queden tant ben quantificades que “fan mal al saber dels ulls més humans”:

  • l’any 2010 els països de l’OCDE contribueixen en un 74% al PIB global, però només a un 18% de la població mundial
  • La gran acceleració doncs ha estat responsabilitat, ha estat conduïda, per una fracció ben petita de la població mundial, la dels països que anomenen desenvolupats

El treball acaba preguntant-se sobre el futur de “la gran acceleració”. Períodes de creixement, col·lapse, seguits per re organitzacions és una traça comuna en el passat de la humanitat. La gran acceleració continua, i els dos grans escenaris possibles són el del “gran desacoblament” (vegeu-ne el sentit en el paràgraf dedicat als temes climàtics) o el del “gran col·lapse”. Els autors diuen que, com a mínim ells, no ho saben preveure…que l’any 2050 veurem que ha passat!

 

Quines conclusions m’atreveixo a treure’n jo, personalment i a més a més, de tot plegat?

Aquest període de “gran acceleració”, com el qualifiquen els autors de l’estudi, ens dona una perspectiva més tangible, i sobretot més real, d’altres qualificacions sobre el mateix període provinents d’altres autors i que es venen utilitzant profusament: “la gran transició”, “la gran transformació (Polanyi)”, “el canvi de civilització”, “el canvi global”, etc., etc.

Avui hi trobo una clara avantatge a parlar de “gran acceleració”. En la mesura que, sobretot, per l’exponencialitat tant manifesta de totes (totes!) les tendències presentades, actualitzades i analitzades, és del tot afirmable que tots els nostres sistemes: socials, econòmics, ambientals, etc. estan clarament accelerant-se -evolucionen amb el temps de forma exponencial: amb una gran  acceleració- i estan, per tant, fora -totalment fora- de tota tendència lineal mínimament estabilitzadora, mínimament propera a futures situacions estacionàries.

Crec que això és tant important que “la inestabilitat”, la manca d’inèrcia, en els sentits físics i intel·lectuals, que estan associades a les acceleracions constatades, fa com si estiguéssim condemnats a una visió merament observadora d’aquestes acceleracions, i relativament incapacitats a incidir-hi “sistèmicament” i, per tant, a proposar transformacions, transicions, canvis que, en un període tant accelerat i inestable, probablement són més difícils que mai tant de proposar com de materialitzar. (Potser avui he entès més que mai una part important del meu neguit existencial).

La única proposta clara, indiscutible i imprescindible, des del  meu punt de vista, és la d’aturar les acceleracions tant ràpidament com puguem. No sé veure, però no m’hi referiré avui, cap factibilitat a la via dels desacoblaments.

En aquell exemple per il·lustrar el problema de l’arribada a sobrepassaments en el context de les “teories dels límits del creixement” (que tan a prop estan de tot el que hem comentat avui) :

…“el camió que veu al lluny un semàfor que esta en groc i que es posarà en vermell, però que inconscient que la carretera del davant està glaçada, no comença encara a frenar i, per tant, quan ho faci, no solament no aconseguirà parar a temps sinó que, a ben segur, es saltarà el semàfor i s’aproparà més encara al desastre”…

la visió de les grans acceleracions ens demana cridar “a tots els conductors” a frenar, i a frenar ja, per evitar el màxim de desastres.

Si aconseguim frenar estarem començant una etapa en la qual podrem plantejar-nos transformar, canviar, fer transicions, ….cap a un món menys “antropocè” i, per tant, més allunyat del col·lapse.

 

the great acceleration

 

Xerca; 9 de febrer 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: